santiagorusiñolsantiago rusiñol jardins d’espanya aquesta exposició dedicada a santiago...

SANTIAGORusiñol Jardins d’Espanya

23 de març – 9 de juliol

Dossier de premsa


Aquesta exposició dedicada a Santiago Rusiñol se celebra tot coincidint amb el setè aniversari del

Museu del Modernisme i la presentació de noves obres de la col·lecció permanent.

La producció pictòrica de jardins, que va projectar Santiago Rusiñol internacionalment, sorprèn

per la seva visió poètica del paisatge. Aquesta exposició ens serveix per descobrir i aprofundir

nous aspectes de la seva pintura que fins ara ens eren poc coneguts, ja que les obres han sigut de

difícil accés durant molt temps. Això es deu al fet que un nombre important dels quadres que

s’exposen pertanyen a col·leccions privades. En aquest sentit, voldria recalcar l’esforç que ha

suposat reunir les pintures de jardins, cosa que s’ha aconseguit gràcies a la generosa col·laboració

dels propietaris. La mostra també s’ha nodrit de les pintures que formen part de la col·lecció de

museus de diversos llocs d’Espanya; així doncs, he d’agrair la predisposició d’aquestes entitats en

pro del nostre projecte.

Com és natural, forma part de l’exposició l’àlbum original Jardins d’Espanya, en les dues edicions

del 1903 i el 1914, en què Rusiñol va expressar la seva teoria estètica sobre el jardí i el simbolisme

del jardí abandonat en un llibre d’art únic. Així mateix, aquests jardins són un recull que ens

apropa a la vida i a la faceta literària de l’artista. A més d’escriure l’obra teatral El jardí abandonat

l’any 1900, Rusiñol va publicar prosa poètica, amb la seva important obra Oracions.

L’exposició proposa la reflexió i l’estudi de quatre blocs temàtics: l’àlbum Jardins d’Espanya, el

simbolisme de l’aigua, la llum i l’arquitectura de jardins. El discurs se centra en el llenguatge

utilitzat per Santiago Rusiñol per expressar els seus sentiments i el missatge que transmet a

través d’aquests elements. Aquest discurs s’ajusta a la visió que volem mostrar de l’artista. S’han

fet moltes exposicions sobre la seva figura i se n’ha estudiat molt la vida i trajectòria, però des del

1900 no s’havia tornat a reunir, com fem ara, un nombre tan elevat dels seus Jardins d’Espanya.

No cal dir que agraïm la col·laboració de Josep de C. Laplana i del doctor Francesc Fontbona com

a assessors de la mostra i, per descomptat, de Mercedes Palau-Ribes, ara comissària de

l’exposició, que juntament amb Josep de C. Laplana va col·laborar en la catalogació de la pintura

de Santiago Rusiñol. Estudiosa i entusiasta vital de l’artista, Palau-Ribes ha dedicat gran part de la

seva vida a la recerca de l’obra de Santiago Rusiñol i ha aportat una visió exhaustiva de la seva

creació pictòrica.

Una vegada més, el Museu del Modernisme, compromès amb el període que ens ocupa,

aprofundeix en l’estudi de l’art català i el posa a l’abast dels estudiosos i del públic en general.

Espero i desitjo que gaudiu d’aquesta exposició.

Gema Losa Reverté

Directora


El 1903 Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) va crear l’àlbum Jardins d’Espanya,

un recull de 40 làmines dels seus quadres que va seleccionar ell mateix d’un a un, incloent-hi

poemes d’autors com J. Alcover, A. Mestres o J. Maragall, i M. Machado, R. Pérez de Ayala o Juan

R. Jiménez a l’edició de 1914, entre altres.

L’exposició Santiago Rusiñol. Jardins d’Espanya, que es porta a terme al Museu des del 23 de

març fins al 9 de juliol, reuneix una quantitat significativa dels jardins de l’àlbum, per primera

vegada en una exposició dedicada exclusivament a aquest projecte artístic del pintor. Participen

en la mostra 41 jardins a l’oli –de les quals 13 obres són les que van ser originalment incloses a

l’àlbum-, molts d’ells de gran format, i dos cartells dels tres únics que en va fer Rusiñol. Algunes

d’aquestes pintures no han estat exposades des de fa un segle, i veuen aquesta primavera la llum

pública per primera vegada.

El recorregut expositiu es troba contextualitzat amb material addicional original, per tal de

comprendre millor el món dels jardins de Rusiñol. Hem inclòs, entre altres, quatre exemplars de

diferents edicions de l’àlbum Jardins d’Espanya; publicacions literàries de l’artista com Oracions o

El jardí abandonat; un imponent retrat escultòric en marbre realitzat per Joan Borell Nicolau; la

càmara fotogràfica que va utilitzar Rusiñol en els seus viatges acompanyada per fotografies de la

seva dona i de jardins; correspondència entre l’artista i els seus contemporanis com Joan Alcover i

Manuel de Falla; la partitura original de Manuel de Falla Noche en los Jardines de España,

acompanyada d’un retrat que Rusiñol va fer del seu estimat amic; targetes fotogràfiques i postals

impreses en l’època arran de l’èxit de les pintures de jardins; i diferents retalls de premsa i

revistes que van fer ressò de l’univers Jardins d’Espanya.

Rusiñol considerava aquests quadres que formen part de l’àlbum com el ‘nèctar del seu

modernisme’. De fet es va consagrar amb la pintura d’aquesta temàtica, a la qual va dedicar gran

part de la seva vida. Els Jardins d’Espanya són els jardins de l’ànima de l’artista, les seves

creacions més personals i estètiques que resumeixen tota una vida dedicada a l’art i a la bellesa.

El jardí no és més que la metàfora en clau natural de la incidència humana sobre el nostre entorn,

un reflex d’intimitats i dels sentiments de l’ésser humà. Ofereixen, a més, un recorregut pel

caràcter viatger de Rusiñol: els diferents indrets que va visitar, els colors que li van enamorar, els

perfils i les naturaleses escollides per les seves composicions i el simbolisme dels elements que

apareixen, com una constant, en els seus quadres.

La mostra gira al voltant de quatre àmbits: l’àlbum ‘Jardins d’Espanya’, la llum, l’aigua i

l’arquitectura de jardins. Representats per una cinquantena d’olis i material documental original,

es reuneix per primera vegada al Museu del Modernisme. Amb aquesta exposició recuperem

l’obra que va ser punt de partida del reconeixement internacional del pintor.

Art i literatura es donen la mà en un apropament al cor de l’artista Rusiñol.


L’EXPOSICIÓ

Per Mercedes Palau-Ribes

Com a claps de poesia, entre les planures d’Espanya se troben els jardins que he anat espigolant,

abans no acabin de borrar-se. El camí es llarg pera trobar-los. Per cada toia atapeïda de verdor

que trobareu arrecerada al costat del casal antic, o al fons d’una vall, o a l’abric de les montanyes,

trobareu hores i hores d’erma sequedat pera les plantes i pera la mirada; per cada ramell de color,

extenses soletats de camps esterils; per cada flor, inacabables tires de terroços, sense una herba,

sense l’amor d’un arbre, sense la ramor d’una font, sense un aixopluc pera l’ànima que cerqui

d’acotxar-s’hi a l’ombra.

I es que’ls jardins són el paisatge posat en vers, i els versos escrits en plantes van escassejant per

tot arreu, es que’ls jardins són versos vius, versos amb saba i amb aroma, i com el jardiner poeta,

per rimar els llargs caminals ombrívols, per estilisar els boixos fent –los seguir simetriques

harmonies, pera posar en estrofes de verdor les imatges de les plantes i les teories de figures, per

versificar la Natura i fer cants d’ombres i clarors, necessita de l’alegria dels temps i la prosperitat

dels homes, i els homes ai!, ja no estan pera poesies, ni’ls temps pera magnificencies, els versos

escrits en jardí se van omplint d’herba de prosa, en l’aspre terrer d’Espanya!

La grandesa del passat prou que va sembrar-ne arreu d’aquests oasis; però fou en els temps morts

de la seva morta grandesa! A Córdoba i a Granada, entre’ls rengles de columnes blanques voltant

aparellades els patis, n’hi sembraren de tant hermosos i tan intims, que’ls frisos de la Alhambra els

anyoren en ses llegendes encantades i els ploren el plor dels brolladors. Cada niu tenia la seva

glorieta de murtra, pera somniar a l’ombra del seus entrellaçats dibuixos, que feien dosser de

verdor i minarets de brancatge; tenien el seu xiprer pairal, testimoni vell i rugós d’amors resats

als seus peus; càntics d’aigua gotejant am refilets de melangia; ramells d’eura abrigant les

blanques parets, i baladres i flors i guspires de color pujant en columna d’aromes fins al blau del

cel, com encensers del paisatge. Allí a Aranjuez i a la Granja n’hi plantaren de tant solemnes i tant

grandioses en temps dels Carles i dels Felips, que fins en Velázquez va dignarse recullir-los:

Neptuns triomfants veient brollar les cascates als seus peus en vanos oberts d’escuma; nimfes

banyant-se dintre de les aigües somortes; faunes guaitant entre’l fullatge les Venus de color

d’ivori, emmirallant-se en les fonts, i Diana, i Ceres, i Vesta i per tot caminals de boixos, i salzers

desmaiats mullant ses llargues i esllangueides fulles a la lluna dels estanys, i molsa de marbre, i

marbres rosats com carn de dòna, i tot un món de figures entre l’espessor dels arbres i atapaiment

dels boscos agrupats per la mà d’artista. I a l’ombra de les catedrals hi convertiren els claustres:

jardins místics pera’l repòs dels esperits fadigats; jardins on respirar-hi la calma i on recullir-hi’l

pensament; i els casals d’esgrafiades figures els acotxaren am desmais, els cobriren de fullatge i els

cercaren de laberintes am murs envellutats i foscos; i ja no hi hagué en tota Espanya palau sense

poesia, pati sense aromes, ni tapia que no’n desbordessin garlandes d’enredaderes.

Però, ai!, tot això va passar depressa; va ser la florida d’un poble que esclata, una primavera

solemnial que obre’ls calzers de sa gran magnificencia, la brotada que un sol massa ardent


desclou, pera assecar-la més depressa; flor d’un dia, obertes al matí d’una civilisació esplendent i

mortes al caure la tarde.

Ja posta, aquesta tarde d’estiu, com que les flors duren menos que les plantes, abans que Espanya

estés malalta van anar morint-se’ls jardins. Hi hagué un moment d’esclat en els arbres; un

moment que varen allargar les branques fins al cel, obertes piadosament com si sentissin despedir-

se; un desbordament de flors sortint juntes a donar l’adéu-siau a la terra. Els arbres d’Aranjuez i

de la Granja van estirar els braços oberts, amunt sempre, fins a ser besats per les boires; els

palaus van quedar colgats de verdor; les estatues varen ser cobertes d’eura; i com si després

d’aquest explai ja haguessin donat el seu fruit de desbordadora bellesa, van sentir en el fons de la

saba les primeres senyals del seu fi, les primeres grogors malaltes i la tardor d’una agonia que

havia de durar segles.

Però, quina agonia més hermosa! Quin desfullament més esplèndid i quina ampla majestat a la

caiguda! En els estrets caminals teixits de boixos hi va començar a créixer aquella herba, boja de

verdor i d’ufana, que no més se desborda en els fossars, de les esquerdes de les pedres varen

traspuar les flors que havien viscut amagades; els marbres se van vestir de molsa, les fonts van

callar, i els estanys, quiets ja per sempre en la pau somniosa dels reflexes, se van anar cobrint

d’amples fulles, tant planes a sobre del mirall de l’aigua, que ni eren emmirallades. Els casals van

semblar tombes que’s destenyien poc a poc amb els salzers reclinat sobre’ls balcons, les figures

anaren perden la vida, els arbres les fulles, i no més els vells xiprers, impassibles, treien les

envellutades fulles jardí amunt, per sobre les branques mortes, com fites de recordança!

Morien els vells jardins, però morien am tanta noblesA, que de la mort en brotava una nova

poesia: la poesia de les grandeses caigudes.

Els arbres semblava qu’en tenien esment del seu passat gloriós, i, com els atletes de Roma,

cercaven, pera caure am noblesa, els més belles esbaiments de branques i les actituds més líriques,

la tomba s’anava borrant sense estrepit; callaven els aucells al niar-hi; les poncelles anaven deixant

d’obrir-se, i, oh fatalitat del Destí!, aquells grans jardins d’Espanya, després de tants i tants anys

de sobirana florida, van ser jardins sense flors! Si alguna’n naixia arrecerada, com aquells vestits

de seda velles que’l color s’ha anat destenyint al frec de passades tristeses, tenien colors trencats

de velluria, colors apagats, colors de posta de colors; sang de plantes am les venes malaltices,

acabant d’una anemia aristocratica. Com les darreres vermellors que surten a la cara de les

tisiques a l’apropar-se’ls la mort, aixís elles esclataven a l’apropar-se l’agonia; i res d’una tristor

més sensible que aquella darrera tristesa, que aquell extrany comiat corrent en tintes despintades

per sobre la pell de les fulles, que aquell esclat d’acabament! Semblava que ja no hi visquessin, les

pobres flors, a les plantes; semblava que s’hi morien; semblava que s’obrien un moment per

guaitar vers el passat, i s’aclucaven de fred; semblaven ànimes de flors, ànimes que’s deixondien,

que ploraven, i tornaven a cloure’ls ull a sota l’ombra dels arbres.

Si les vols veure encara, oh poeta!, aquestes darreres flors i aquests darrers jardins, no tardis, que

promte s’hauran desvanescut! Els uns ja estan desfullats, els altres els disfrecen am vestimenta

moderna, a moltes els arrenquen d’arrel, els més se van tornat planes de prosa com la planura

que’ls volta.


Ves-hi aviat, que enlloc podras somniar a més bona ombra; vés-hi si vols encomanar-te un

moment aquella tristesa somniosa que’t fa aclucar el pensament pera poder somniar més estona;

que’t dóna de fer versos i borrar-los com se borren els versos fets de jardins; que’t dóna desitjos

d’abraçar les formes que’s desvaneixen, i les figures que cauen, i les grandesa que moren. Ves-hi

poeta, si vols escoltar la poesia, un bon moment de la vida.

Santiago Rusiñol

Pròleg de Jardins d’Espanya

[1903]


L’àlbum, un llibre d’art

Com a claps de poesia, entre les planures d’Espanya, es troben els jardins que he anat espigolant,

abans no acabin de borrar-se.

Amb aquesta frase comença Santiago Rusiñol la presentació del seu àlbum Jardins d’Espanya.

L’exposició homònima, que es durà a terme aquesta primavera del 2017 al Museu del

Modernisme, és una reivindicació de la persona de Santiago Rusiñol, pintor de jardins, com una

de les figures culminants de la pintura del Modernisme català. Posem en relleu la importància que

va tenir l’àlbum Jardins d’Espanya per la divulgació del seu missatge estètic i de la seva visió

modernista del jardí, de la qual fou un referent indiscutible. Convé assenyalar de quina manera

aquest àlbum va contribuir a inscriure el motiu del jardí com a element clau de la literatura

modernista i examinar la repercussió que aquesta publicació va tenir al món de la música.

Els jardins de Rusiñol adquireixen un important relleu a partir de la primera exposició individual

que el pintor fa a París, al novembre del 1899, a la prestigiosa galeria L’Art Nouveau,

especialitzada en art simbolista i nabí. Rusiñol hi va exposar un conjunt ampli i homogeni de

trenta-dos quadres de jardins, que havia pintat l’any anterior a Granada, juntament amb altres

que havia pintat a Aranjuez, La Granja, Tarragona, Barcelona i Sitges.

La sèrie completa que va presentar a L’Art Nouveau, però, va ser la que va provocar un impacte

més gran i, de retruc, va rebre els elogis més entusiastes tant del públic com dels crítics que la

van veure. Melangia, emoció, tristesa, solitud, abandó, desolació, repòs, harmonia, poesia,

originalitat, elegia eren les paraules amb les quals es definia la col·lecció dels jardins de Rusiñol.

La crítica francesa en destacava sobretot la visió extremadament personal i nova, poèticament

romàntica i evocadora dels jardins de Rusiñol, perquè aquests donaven una visió d’Espanya fins

aleshores desconeguda a França, allunyada de l’habitual representació de l’Espanya típica i tòpica.

L’èxit de París es va veure reforçat amb l’exposició de Jardins d’Espanya a la Sala Parés de

Barcelona al novembre del 1900.

És a partir d’aquests primers èxits que Rusiñol dedica la seva pintura, gairebé en exclusiva, al

gènere del jardí, amb una visió extremament personal tant en la forma com en el contingut. No li

importa tant la representació fidedigna del jardí com la representació de l’empremta que hi

deixen l’home i el pas del temps. Continuarà al llarg de la seva vida utilitzant una pintura de

formes clàssiques, sense canvis quant a la seva tècnica, però sempre mantenint l’esperit poètic i

romàntic.


Els àlbums de records i l’àlbum per al record

L’any 1903 els Tallers Gràfics de la Casa Thomas de Barcelona van editar l’àlbum Jardins

d’Espanya, consistent en quaranta reproduccions de quadres de Rusiñol precedides per uns plecs

amb textos apropiats en poesia i prosa. Aquests textos eren destinats a oferir una clau per

entendre l’abast i el sentit de l’obra, i per crear una mena de pont entre pintura i literatura

modernistes. El primer text, del mateix Rusiñol, explicitava i defensava la bellesa de la decadència

dels jardins que anaven desapareixent amb el temps i alhora exposava l’ideari estètic d’aquests

monuments d’arquitectura vegetal i la representació que se’n feia el pintor.

L’original obra Jardins d’Espanya podria tenir el seu precedent en els àlbums de records que

Rusiñol va iniciar a l’octubre del 1880, consistents en folis de gran format, a les pàgines dels quals

ell o els seus col·laboradors enganxaven i referenciaven, amb cert criteri cronològic més o menys

aproximat, retalls de premsa, fotografies, dibuixos, catàlegs d’exposicions, etc. Tot allò havia de

servir per fixar en el record els inicis i el desenvolupament de la seva trajectòria artística.

L’àlbum, que dóna nom i motiu a aquesta exposició, es gesta en un moment clau, quan la pintura

de Rusiñol ha aconseguit el ple reconeixement i l’èxit amb una valuosa exposició a la Sala Parés

de Barcelona, el 1903, on va presentar trenta-sis obres que havia pintat a Mallorca, a València i a

Barcelona feia poc. A diferència dels àlbums de records, el dels Jardins no és un exemplar únic i

de confecció senzilla, ni un catàleg destinat a la venda de pintures, sinó que ha de difondre als

quatre vents l’ideari d’un artista-poeta i donar a conèixer la seva obra al públic entès abans que

caigui en l’oblit. Serà un llibre d’art i, amb aquest fi, utilitzarà els mitjans gràfics més moderns i

sofisticats al seu abast per aconseguir-ho. Ha de ser un llibre d’art innovador, que cridi l’atenció

per la seva bellesa, un recull on la reproducció dels seus quadres sigui al més fidel possible a

l’original.

Per a l’àlbum Jardins d’Espanya Rusiñol va escollir una presentació amb unes característiques

similars a les de les grans carpetes que solien utilitzar els artistes per presentar els seus dibuixos:

unes cobertes de cartró tancades amb tres llaços. A l’interior hi ha quaranta reproduccions en

làmines de diverses mides, impreses sobre paper cuixé i signades per l’impressor (“Thomas sv”).

Cadascuna anava enganxada dins d’un marc estampat en sec sobre cartolina de paper Guarro,

que porta la marca en sec de l’ex-libris de Rusiñol a l’angle inferior dret. Totes les làmines anaven

cobertes curosament amb un paper de seda sobre el qual s’havia imprès el títol de l’obra. Per a sis

de les reproduccions es va utilitzar la tècnica de quadricromia i la resta són monocromies

realitzades en diverses escales i gradacions dels colors verd, granat, malva o sèpia.

Vuit textos d’escriptors escollits per Rusiñol segueixen el seu pròleg: “La Relíquia” de Joan

Alcover, “Floràlia” de Gabriel Alomar, “Villa” de Miquel Costa i Llobera, “En mon jardí” d’Emili

Guanyabens , “El jardí abandonat” d’Apel·les Mestres , “Les roses blanques” de Joan Maragall , “El

Castell buit” de Miquel dels Sants Oliver i un text sense títol de Francesc Matheu. Tots ells havien

rebut l’encàrrec d’escriure la seva particular visió del jardí desolat.


Durant la primavera Rusiñol, amb l’ajuda de Miquel Utrillo, director de la revista Pèl&Ploma, i del

seu col·laborador, el periodista Miquel Sarmiento, es va dedicar a supervisar de prop el tiratge de

les làmines als tallers de la Casa Thomas. Prèviament s’havia encarregat de seleccionar les obres

que reproduiria a l’àlbum i les havia fet fotografiar. Gràcies a les imatges, va estudiar i anotar al

dors de cadascuna les mides i el color amb què anirien reproduïdes, va establir-ne l’ordre en la

publicació, va triar el color de les tintes i va seleccionar les obres que va considerar més

importants per reproduir-les de la manera més fidel a l’original, utilitzant el complicat procés

fotomecànic de la tricromia o quadricromia.

A final de juliol les proves d’impremta van estar enllestides i Rusiñol se les va emportar a Sitges

per presentar-les als amics del Cau Ferrat i fer-los la lectura del pròleg, que acabava d’escriure.

La revista Pèl&Ploma va publicar l’anunci de Jardins d’Espanya al seu número 96, del mes d’agost

del 1903; ho feia en francès per als seus abonats i lectors de la revista a París i a França, on

interessava que es conegués l’obra. Per al gran públic, la Casa Thomas havia imprès una bonica

col·lecció de targetes postals en color que representaven cinc jardins de Rusiñol.

La nova edició de l’àlbum Jardins d’Espanya

A partir de la publicació de l’àlbum, Rusiñol es va convertir en “el pintor dels jardins d’Espanya”,

apel·latiu que va esdevenir inseparable del seu nom.

Vers el 1914 apareix una nova edició dels Jardins d’Espanya, impresa aquesta vegada als tallers

d’Antoni López, l’editor del setmanari L’Esquella de la Torratxa, on Rusiñol publicava el seu

glossari. Josep Thomas, l’impressor de la primera edició, havia mort a Berna (Suïssa) el 1910. I

Rusiñol estava decidit a fer-hi alguns canvis perquè la primera edició “no me dejó satisfecho”.

A la nova edició es van substituir catorze làmines de l’edició del 1903 —vuit eren de Mallorca, tres

de Granada, una de València, una de Sitges i una de La Granja– per altres quinze làmines de

jardins de València, Aranjuez, Mallorca, Girona i Granada. Hom pot pensar que l’autor volia

donar compte de l’evolució de la seva pintura, fer conèixer els jardins recentment pintats i

introduir canvis en les tintes de les reproduccions anteriors que no havien sortir com ell volia. El

més rellevant, però, és que al nou volum hi havia afegit set textos de poetes castellans de

reconegut prestigi, una concessió per complaure el públic castellà i sud-americà que s’havia

interessat per la seva obra: “Oración en el jardín” d’Enrique Díez-Canedo, “Año sentimental” de

Francisco A. de Icaza, “Granada” de Manuel Machado, “Los jardines de España” d’Eduardo

Marquina, “A Santiago Rusiñol” de Gregorio Martínez Sierra, “Jardines” de Ramón Pérez de Ayala

y “A Santiago Rusiñol. Por cierta rosa” de Juan Ramón Jiménez.


La música dels Jardins d’Espanya

Entre els llibres que tenia el compositor Manuel de Falla a la seva biblioteca hi havia un exemplar

dels Jardins d’Espanya del 1903 que li havien regalat amics seus. És aquest l’àlbum que Falla

demana des de París a la seva família quan comença a treballar els primers compassos d’uns

nocturns que esdevindran una de les seves composicions més emblemàtiques: Noches en los

jardines de España.

Serà a l’estiu del 1915 quan la relació entre Santiago Rusiñol i el compositor es va fer més estreta.

Falla era a Barcelona amb els Martínez Sierra per afers teatrals i va passar tres setmanes amb ells

a Sitges, on Rusiñol li va oferir el piano del Cau Ferrat perquè pogués acabar les composicions

musicals en què estava treballant. Rusiñol va aprofitar l’estada del músic per immortalitzar Falla

amb un senzill i entranyable retrat al dibuix que va deixar sense signar.

Els jardins de Rusiñol i les Noches en los jardines de España (1916), una de les obres més

emblemàtiques de Manuel de Falla, estan estretament relacionats especialment amb l’ambient

dels jardins de l’Alhambra i del Generalife, uns jardins que Falla aleshores només coneixia per les

reproduccions de l’àlbum de Rusiñol.

L’àlbum Jardins d’Espanya ens ha estat una eina imprescindible per poder recuperar de l’oblit

part de la col·lecció de les millors obres de Rusiñol, directament seleccionades per ell. No hauríem

conegut mai, o només les coneixeríem per fotografies en blanc i negre, algunes de les obres que

descobrirem al Museu del Modernisme.


L’exaltació de l’aigua

Un dels reptes més difícils de superar per als qui s’inicien en la pintura de paisatge és la

complexitat de representar sobre la tela els reflexos de la llum, les transparències o el moviment

de l’aigua en tots els seus estats. Santiago Rusiñol, a força d’estudi i pràctica, va aprendre les

tècniques que l’ajudarien a superar aquestes dificultats i que li van servir per fer de l’aigua un

dels elements més característics de la seva pintura de jardins.

Des dels primers paisatges que Rusiñol va pintar fins als darrers jardins, l’aigua és un dels

elements que trobem més representats a la seva pintura. Nombrosos són els títols que fan

referència a rierols, rieres, rius, sèquies, fonts, safareigs, torrents, estanys, brolladors, llacs,

cascades.

L’aigua que brolla i l’aigua quieta

Els diversos estats de l’aigua han sigut motiu de nombroses teles de Rusiñol de fonts, estanys o

canals. El moviment de l’aigua s’utilitza com un llenguatge més per expressar-se subjectivament.

Allà on hi ha vida i acció l’aigua es mou contínuament. L’aigua que llisca representa el pas del

temps i l’aigua en repòs simbolitza la tranquil·litat, la calma i fins i tot la mort. Una altra forma

d’expressió es troba en allò que es veu reflectit sobre la superfície de l’aigua, que no és real, sinó

recreat.

L’aigua que brolla dóna a les composicions de l’artista la personalitat del jardí, en què l’element

aquàtic apareix com a motiu de dinamisme. Indubtablement, l’aigua provoca uns efectes visuals

molt específics: no és el mateix si es tracta de fonts o de sèquies que si són brolladors pertanyents

a un estil arquitectònic d’origen islàmic, renaixentista o romàntic. La ubicació dins de la

composició determina igualment el protagonisme que el pintor ha volgut donar a un element que

nombrosos artistes han representat de manera obsessiva al llarg de la història.

En canvi, l’aigua que no brolla, que es queda estancada, quieta i, en algunes ocasions, marcada pel

llit de flors i de vegetació, provoca uns efectes molt especials en les composicions. Parlem de

veritables miralls, espais d’evocació, reflexos d’intimitats que surten a batzegades d’un món

interior, d’introspecció i de sensacions més personals que universals.

El caràcter simbolista dels elements naturals de Rusiñol es tradueix en aquest vessant intimista

de la seva pintura. El silenci que emana dels llacs ombrívols, dels estanys amagats o dels

embarcadors melancòlics representa el silenci i la quietud d’aquell moment de connexió amb la

natura, però també ens dóna la clau més purament modernista i decadent del jardí abandonat.

Les aigües somortes dels llacs i els estanys són aigües que ens transmeten el missatge melancòlic

d’allò que s’acaba. Són aigües fosques que ens parlen de la mort.


El llenguatge de la llum

“Hi ha, sens dubte, una claror que no és del Sol ni de la Lluna; no és de matèria inflamable,

no és de reflexo, ni és tan sols la claror de les estrelles; és claror que ve de dintre.

Hi ha certs moments en la vida, certs moments curts i somniosos, que, encar que sia de nit,

encar que ens volti la fosquedat més completa, un la veu, eixa claror. Té llum de glòria, té

reflexos d’esperança, te enlluernaments ideals, forma una aureola de rosa i no se sap sa

naixença.

Els moments curts que il·lumina, tot es veu tornassolat, tot canta i vibra, i tot respira

hermosura.

D’on ve eixa llum?

Potser de l’ànima, potser la portem a dintre mig apagada i somorta, potser és el fanal

darrer que guiarà nostres passos pels camins de l’altra vida.

I que poc sovint s’encén!

I com conforta i retorna quan fa una mica de llum! I que de pressa s’apaga! I que fosc seria

el mon sense aquestes llumenetes!”

Santiago Rusiñol, “Claror de dintre”, Fulls de la vida (1898)

Aquestes paraules extretes del llibre Fulls de la Vida són l’expressió del que la llum interior

representa per l’artista. La llum de capvespres envaeix l’obra de Rusiñol, la llum fugidissa que

se’n va, sense camí de retorn, i que ens parla de la brevetat de la vida. Llum del temps present i

del temps passat, moments que no tenen retorn. Tota la obra de Santiago Rusiñol està marcada

pel pas de temps que defuig com la llum dels crepuscles i de la nit, les hores en que el sol marca el

temps per la inclinació de les ombres i dona jocs espectaculars de visió de la natura i de l’ambient

que volia recrear.

Les obres que ens envolten ens permeten apreciar els reptes tècnics que cada jardí li oferia segons

les hores del dia o del lloc escollit. Els diferents indrets als que va viatjar li van permetre plasmar

l’ambient lumínic específic de cada part d’un jardí: patis inundats pels reflexes tamisats per

sostres de vegetació, jardins oberts amb una llum encegadora, camins d’arbres que modulen la


intensitat de la llum a mesura que els nostres ulls recorren la composició, o capvespres que ens

inviten a la reflexió.

Així mateix, un dels temes principals dels seus jardins son les estacions. Rusiñol va voler

expressar diferents estats d’ànim segons les estacions de l’any: l’alegria de la primavera, la

plenitud de la vida de l’estiu, la malenconia de la tardor, i la tristesa de l’hivern, fins a tal punt

que més d’una vegada les seves exposicions eren dedicades exclusivament als canvis estacionals.

La construcció del jardí ideal

En aquest àmbit descobrim un cop més aquesta reiteració en diferents tipologies de jardins: el

calvari, el jardí nazarí, el laberint, el jardí de claustre. No importa tant la data en que han estat

pintats, perquè Rusiñol va mantenir-se sempre fidel a la pintura amb la que millor s’expressava.

Una tipologia de jardí molt interessant dins de la producció artística del pintor són els calvaris, ja

que constitueixen un traçat diferent als patis i jardins particulars, i on es fa difícil reconèixer els

elements o la distribució de la vegetació.

Rusiñol ens ha fet un llarg pelegrinatge visual per donar-nos a conèixer a diferents jardins que

van ser escenari de les seves emocions estètiques. Entre ells, ens envolten Barcelona, Aranjuez, La

Granja, València, Bétera, Sitges, Granada, Arbúcies, Arenys de Munt, Tarragona, Xàtiva, Palma,

Valldemossa o Sóller. Hem vist jardins de calvaris, jardins senyorials, jardins de claustre, jardins

de cementiri, jardins exuberants, jardins reials, patis humils, trossos de paisatges que Rusiñol va

escollir amorosament al llarg de molts anys. Els jardins que pinta no són estrictament còpia de la

realitat, no pertanyen al moviment realista, ni tan sols als reptes tècnics de la pintura

impressionista o a les obsessions pessimistes del naturalisme. El que pinta és fruit d’una

observació poèticament reinterpretada, sense cap element que ens porti a un món surreal, però

amb un simbolisme molt subjectiu.

Els jardins de Rusiñol són silenciosos i solitaris; en ells no hi veiem cap figura humana

representada, però hi és present la seva intervenció. Els brolladors, els estanys i les escultures ens

recorden que pels jardins han passat aquells que han deixat la seva empremta, embellint els

espais i construint arquitectures vegetals. Davant d’un món a vegades difícil de viure pel seu

ritme i per les seves realitats, el jardí es recrea com una Arcàdia que ens fa fugir del temps. És la

voluntat que sempre ha tingut i que té l’ésser humà per dominar la natura i modelar-la al seu

gust. Per aconseguir fer una obra d’art.

L’exposició Jardins d’Espanya finalitza el seu recorregut amb una obra inacabada que Rusiñol va

fer al final de la seva vida, i la qual no va arribar a acabar. El pintor havia arribat a Aranjuez el 17

de maig de 1931 des de Barcelona. Havia passat un mal hivern amb problemes seriosos de salut,


però va insistir en marxar a Aranjuez a pintar els seus jardins preferits. Un cop a Aranjuez

encara va tenir forces per acabar dos quadres, malgrat que la mà li tremolava i les cames li

fallaven. Va començar-ne un tercer a la font de l’Espinari, envoltada de columnes jòniques, d’un

dels recons més bucòlics del Jardí de l’Illa, que és aquest que va deixar inacabat en produir-se la

seva mort. Malalt d’urèmia, i sense forces per poder-se aixecar del llit havia demanat que li

portessin el quadre que estava pintant i també la paleta. Van ser les darreres paraules que va

pronunciar en perdre a continuació el coneixement. Hores desprès, a la matinada del dia 13 de

juny es produïa la mort del pintor de jardins.


Activitats

Durant l’exposició s’organitzen diverses activitats per ampliar la informació del món Jardins

d’Espanya. Entre elles, concerts dedicats als compositors modernistes contemporanis a Rusiñol;

tallers infantils i familiars; conferències i visites guiades especialitzades.

Volem destacar l’activitat Ruta Santiago Rusiñol, de la mà de l’escriptor i periodista Rafa Burgos.

RUTA RUSIÑOL: VIDA I OBRES El dramaturg i pintor Santiago Rusiñol és el màxim representant a Catalunya de l’artista bohemi.

La seva obra de teatre L’Auca del senyor Esteve ha esdevingut un clàssic dels escenaris. I pel que fa

a la pintura, la sèrie de quadres Jardins d’Espanya l’ha convertit en uns dels paisatgistes més

rellevants. Fins al punt d’inspirar a pintors i escriptors com ara Joaquim Sorolla, Juan Ramón

Jiménez o Federico García Lorca. Amb motiu de la suggeridora exposició del Museu del

Modernisme de Barcelona organitzem la ruta Rusiñol: Vida i obres. Un recorregut que repassa els

escenaris barcelonins de l’artista i inclou, també, la visita guiada a la mostra.

Principals parades:

INTRODUCCIÓ Rusiñol i la Rambla (davant del Gran Teatre del Liceu)

EL DRAMATURG Més enllà de l’Auca (davant del Teatre Romea)

EL PINTOR Els tres de Can Parés (Sala Parés)

VIDA PRIVADA Marit i pare (davant la parròquia de Santa Anna)

AMICS, CONEGUTS I SALUDATS (plaça de Catalunya)

CALAIX DE SASTRE El Greco a Sitges (Gran Via, davant del monument a Francesc Soler i

Rovirosa)

VISITA A L’EXPOSICIÓ: Santiago Rusiñol. Jardins d’Espanya

Punt d’inici: Davant entrada principal del Liceu (Rambla, 51-59) Metro: Liceu (L3)

Hora: 11 hores

Durada: 2:30 hores aproximadament

Dies: Dissabtes

Punt final: Museu del Modernisme de Barcelona (Balmes, 48)


Informació pràctica

MUSEU DEL MODERNISME DE BARCELONA

Balmes, 48 · 08007 Barcelona

[email protected] · 932 722 896

mmbcn.cat

HORARIS/HORARIOS

Dimarts a dissabte 10:30 - 19:00

Diumenges i festius 10:30 - 14:00

Transports/Transportes

Bus: 7, 16, 17, 63, 67, 68

Metro: Passeig de Gràcia (L3, L2, L4)

Renfe: Passeig de Gràcia

santiagorusinol.com

#jardinsdespanya


Aquesta exposició compta amb obres de col·leccionistes particulars

i entitats com:

Archivo Manuel de Falla de Granada

Arxiu del Regne de Mallorca

Casa Museu Benlliure. Ajuntament de València

Cercle de Belles Arts de València

Colección BBVA

Fundación Santander Central Hispano

Generalitat de Catalunya

Marc Martí Col·lecció

Museu Nacional d’Art de Catalunya

Museo Casa Natal de Jovellanos, Gijón

Museu d’Art de Girona

Museu Es Baluard, Mallorca

Museu de Montserrat

Museo de Zaragoza


Crèdits d’exposició

MUSEU DEL MODERNISME DE BARCELONA Fernando Pinós Sánchez

María Guirao Martínez Presidents Fernando Pinós Guirao

Adquisicions i Gestió de difusió del Patrimoni Gabriel Pinós Guirao Màrqueting, Gestió documental i Coordinació museística

Gema Losa Reverté Directora Hassina Bouguerne Kaouli

Administració i Finances Beatriz Maeztu Gomar

Conservació i Exposicions

Antonio Ramos Sánchez Premsa

EXPOSICIÓ Gema Losa Reverté

Direcció Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan Comissària

Josep de C. Laplana / Francesc Fontbona Assessors Beatriz Maeztu Gomar Museografia i Disseny

Marc Martí Impressió i muntatge

Raquel Valle Bosch Correcció lingüística

Hiscox Insurance Company

Ferrer&Ojeda Assegurances Museu del Modernisme de Barcelona Premsa

Hiscox Insurance Company Ferrer & Ojeda Historia y Vida Marc Martí

El Periódico Codorniu

Patrocinadors / Col·laboradors

santiagorusiñolsantiago rusiñol jardins d’espanya aquesta exposició dedicada a santiago...

Documents