SDL SacDeLletres Època VII 2014 nº24

EDITORIALUn marrec de cabells daurats portava una ordre i em vaig veure obligada a deixar-lo passar. Va en contra

de qualsevol normativa hospitalària i més en un cas d’aquesta gravetat. Un diagnòstic terrible: cor-sec.

Però és clar, eren poders interestatals, i a mi no em paguen per posar-me en problemes. Vaig pensar, “que

passi una estoneta el príncep, més mal no se li pot fer”. No vaig tancar la porta del tot i asseguda a la

cadira blanca, de plàstic, al passadís, vaig escoltar-lo, decidit. Encara podria reproduir les seves paraules:

“Prova d’entendre’m. Vinc d’aquella galaxia desconeguda, carregat d’energia harmònica. Si el pas dels

anys dibuixés al meu rostre suau els solcs que veig a la teva pell, les esquerdes que veig a les teves mans,

segurament, possiblement, arribaríem a ser germans. Però ben al contrari del que esperes, jo, puc encara

permetre’m el luxe de ser innocent i d’estar massa content, desorbitadament alegre i un xic poruc o un xic

valent, de ser salvatge o d’escollir un mite.

És relativament fàcil per a mi però puc concebre que et costi això de deixar-te anar: el teu cos té una

memòria elefantina i veuràs que si amb el palmell obert vull prémer el teu pit sentiràs la suor freda, si amb

la punteta del dit ressegueixo el perfil de la teva espatlla, en cadena, el teu perfecte engranatge muscular

es tornarà rígid, rígid i molt rígid. Si volgués olorar els teus cabells, perfumar-me de les teves idees

passades, trobaries els ulls humits de records. Si decideixo, sense cap mena de ritual, fer un canvi brusc en

aquesta conversa, notaràs un sacseig rítmic i pessigolles de cap a peus. Però que no ho veus? Es clar que

sí, però mira que en sóc de ximple! Com no podries adonar-te’n? Com no podries saber que és una

informació que ve grabada de sèrie, sense excepcions ni canvis possibles? Hi és sempre. En un codi

universal, genèric.

Sé que és complicat però ja t’he dit, que jo, jo ja en sóc conscient i que per això he vingut. Sí. Sóc aquí

malgrat intentis menysprear el que he preparat, aquí, tot i que diràs que aquest espectacle de

concertdeviolíambcordatrencada, que aquest rendez vous unilateralment apassionat -no cal que

assenyalem a ningú, el teu silenci parla-, que aquest acte d’edició limitada però de contingut il.limitat no és

més que un gest voluntari, solidari, esbojarrat, recuperat, copiat... copiat! calcat, reproduït, inacabat,

feixuc, inesperat. Ara sí que t’he caçat!

I - nes - pe - rat. Ves que aquesta no me l’esperava ni jo! Ho he aconseguit. De la flama neix la rosa. Crida,

exalta, enraona, mou-te, espolsa, agita! I prou, relaxa’t, tranquil, descansa.

EDITORIAL

Equip de redactors:

Primària: Eloi Casanoves, Ferran Odriozola, Ariadna Caballero, Marina López, Lola Sánchez, Paula

Sánchez, Valeria Bustos, Alex Benito, Joan Gol, Sergi Lecha, Roger Bettosini, Martí Ayala, Paula Font,

Sara Gol, Júlia Gràcia, Laia Mora, Joel Artiaga, Alba Vidal i Joana Pujol.

Secundària: Martí Odriozola, Mireia Perarnau, Carla Bautista i Cinta Bazan.

Coordinació: Carolina Galera i Betania Riquelme.

Correcció: Ariadna Santaeulària.

Disseny i Maquetació: Betania Riquelme.

Institució Montserrat 3

El teu temps val tot l’or dels homes, aprofita’l però escolta’m: jo, que he invertit el meu en estimar les coses

petites, jo, que he viatjat i he après, només voldria ara una mica d’aigua fresca i jeure als estels. Allò que

és més essencial, amic, ara, t’és ben invisible als ulls.

Poseïes una capsa farcida de paraules, una necessitat primitiva de segellar, d’etiquetar cada punta de

l’electrocardiograma. Has vist milers de fotografies i per a tu, cadascuna tenia un nom grabat a

l’insconscient. Un ús extrem, un malbaratament innecessari. Reposes en aquest efímer instant, a la línia

estreta on vinc a concedir-te una treva i a proposar-te una revisió d’estats.

Respira. Respira. Deixa que l’aire t’ompli els pulmons i construeix amb el teu alè un rossinyol que et

naixerà als llavis. Respira. Jeu i pren consciència de tot el teu cos i omple’l amb aquesta respiració. Respira

en un blau celest i regenera’t les ferides, descobreix què hi ha de bo.

Prova d’entendre’m, amic. En el meu país, que és petit, diuen que el sol mai no s’està segur d’haver-lo vist i

diuen que per això torna. Com jo, que vinc carregat d’esperança. Vinc per assegurar que era un miratge i

no deixar-te adormit i esquerp. Vinc per salvar-te de la desgràcia. Vinc a generar-te el dubte, a

promocionar la teva última oportunitat.

Sí, ja sé que els grans, els “grans”, necessiteu sempre explicacions, però no serà aquest el cas.

Un petit truc de màgia vull oferir-te: què és això un barret o una boa?

No, no cal em donis la resposta. Avui treballo jo. Tranquil, plores perquè t’han domesticat i perquè em

reconeixes, perquè em recordes.

T’has de permetre ser feliç. Desperta.”

No sé què va passar ni què va fer, ho puc ben prometre que no ho sé. Mentre s’allunyava el cicle cardíac

del pacient s’estabilitzava i jo, decidia, escriure una breu nota a la llibreteta que duia a la butxaca. Una

història per ser recordada.

Betania Riquelme

ÍNDEX Pàgina

PLANES D’AULA 6

FESTES 27

CALAIX LINGÜÍSTIC 36

RACÓ LITERARI 38

CRÍTICA LITERÀRIA 45

EDUCACIÓ 47

CULTURA I SOCIETAT 59

MANUALITATS 62

DIY 63

MODA 67

ESPORT 69

CINEMA 76

MÚSICA 77

BARCELONA DOLÇA 81

1714 85

INFANTILCONILLETS I CARGOLS

Aquest trimestre continuem treballant el pintor i escultor Joan Miró. Hem recordat les tècniques més

característiques de l’artista i cada nen ha triat un color per fer el fons i una tècnica: regalims, ratlles,

estrelles, creus, punts, esquitxades, estampar mans...

Us agraden com han quedat? Aquí teniu una mostra de tot el procés.

Descobrint Miró

Institució Montserrat 5

INFANTILROSELLES I GIRA-SOLS

El follet entremeliat és un ésser màgic que porta regalets als nens i nenes de P4.

Enguany ha portat una regadora blava, ben bonica, per a que els alumnes puguin regar el seu

fantàstic hort.

Habitualment visita els Gira-sols i les Roselles quan marxen de colònies... Vindrà a veure’ns aquest

any?

Molt atents que segurament us deu estar vigilant!

El follet entremeliat

INFANTILMOLLS I PAGELLS

Els Molls i els Pagells en

fer la dissecció hem

descobert que els peixos

t e n e n u n a b u f e t a

natatòria.

És una mena de bossa

plena d’aire que s’infla i

desinfla i que els permet

s u r a r i n e d a r a m b

facilitat.

Hem fet un experiment

per veure com floten els

peixos amb la bufeta

natatòria inflada.

Experiments de la Bufeta Natatòria

Institució Montserrat 7

PRIMÀRIAMaiets i Maneirons

“La paraula desena comença per la lletra d i té tres

vocals, la e, la e i la a.” “En la paraula desena la

primera e ens enganya perquè sona com una a”. “La

paraula desena rima amb balena i amb antena”.

Aquests comentaris serien els que alguns dels nostres

alumnes dirien si els preguntéssim per la paraula

desena abans d’haver-la farcit de coneixement. Essent

aquestes aportacions els coneixements previs que

tindrien, i que, a mode de teranyina ajudarien a filar i

a ampliar el significat del concepte de desena.

Si en aquest precís moment preguntéssim als nens i

nenes de Maiets i Maneirons què és una desena de

ben segur que contestarien amb múltiples respostes.

Afirmarien que una desena és un grup de 10 unitats o

elements, assegurarien que el reglet de color taronja té

un valor de 10 i és una desena. També explicarien que

10 reglets blancs equivalen a un de taronja. Amb les

seves mans us mostrarien una desena de dits. Un grup

de 10 nens anunciaria ser una desena.

I tot això és possible perquè els Maiets i els Maneirons

han descobert la DESENA a través d’activitats diverses

que han partit de la vivència de construir desenes amb

el seu propi cos, la manipulació de diferents materials

com els reglets, les cadires, els llibres, etc, i la

simbolització d’aquest concepte en contextos i

situacions variades.

Descobriment de la desena

PRIMÀRIAJoanets i Percolets

Sentim les estacions

Institució Montserrat 9

Comencem un curs, acomiadem

l'estiu!

El 12 de setembre, després d'unes

merescudes vacances, Joanets i

Percolets, vam començar un nou

curs. Els primers dies vam dedicar

un temps a treballar l'estació que

estàvem a punt d'acomiadar, en

equips cooperatius i amb materials

d i ve r so s vam p la smar unes

composicions que reflectien la llum,

els colors, els paisatges, les

sensacions de l'estiu i el seu

vocabulari. També des d'expressió

escrita vam descriure el que les

nos t res compos ic ions vo l ien

representar i com havia estat

l'experiència de fer-ho en equip.

PRIMÀRIA

La tardor ja és aquí.

El dia 22 de setembre, vam donar la benvinguda a la nova estació, la tardor. Aquest fet ens va servir

com a fil conductor per treballar tots els senyals que ens mostra la tardor, d'una forma interdisciplinar i

significativa

Vam dur a terme diferents activitats vivencials, de manipulació, observació, reflexió i anàlisi que ens han

permès conèixer millor el nostre entorn, tant natural com social.

Amb fruits de la tardor; castanyes, nous, avellanes, vam fer uns tallers matemàtics i vam classificar,

ordenar, sumar, restar, fer simetries i mesurar.

PRIMÀRIADracs i Àligues

Dins del treball d'història d'aquest trimestre hem

treballat la història del barri de Sants i d'alguns llocs

importants del barri. Cada equip ha buscat

informació, l'ha compartit amb els seus companys i

companyes d'equip i hem preparat una ruta pel barri.

Un cop feta la posada en comú amb l' equip,

preparada l'exposició oral i fet l'itinerari sobre el

mapa hem sortit a fer la ruta.

Davant de casadun d'aquests espais els diferents

equips han explicat la història del lloc i tots i totes

junts hem observat els diferents edificis. Cada equip

ha guiat els companys i companyes orientant-se amb

el mapa. Hem descobert que Sants era un municipi

industrial, que té edificis modernistes com l'alcaldia i

el mercat. També hem vist com molts d'aquests espais

s'han reconvertit i ara són espais de serveis per al

barri.

Estudiem la història de Sants

Institució Montserrat 11

PRIMÀRIACastellers i Diables

Barcelona, la nostra capital estimada, batega bressolada per la mar Mediterrània i descansa mentre

la serra de Collserola la vetlla. Són dos rius que dibuixen la seva silueta modernista i és el seu

esquelet eixamplat que li dóna una imatge característica.

Passejar-la és un plaer per als sentits: tocar les parets carregades d'història, fruir descobrint els

secrets d'aquesta ciutat encantada és paladejar la tradició i la vanguàrdia en una fusió carregada

de personalitat. Barcelona és així, un laberint, una mirada encisadora, una mà oberta. Miracle de

pobles agermanats, somni d'una nit de calor. Barcelona és tantes Barcelones, com ulls té

l'espectador.

Els alumnes de 4t de primària ens hem iniciat en l'estudi de la nostra ciutat i hem fet un munt

d'activitats. Per conèixer la seva història hem fet un recorregut pel Casc Antic de la ciutat. Hem

descobert quins van ser els seus primers pobladors i hem anat veient com els diferents habitants de

la ciutat han modificant el seu aspecte a través de les marques històriques de la ciutat. També hem

compartit els racons més especials i significatius de la nostra Barcelona. Hem descrit Barcelona des

del nostre punt de vista posant èmfasi en allò que ens agrada de la nostra ciutat. També des de

plàstica hem parlat d'un dels seus símbols els panots, concretament del que té forma de flor que va

ser creat per Puig i Cadafalch. I hem après a situar-la geogràficament i alguns dels secrets de la seva

distribució. Les mestres també ens han llegit algunes llegendes que s'expliquen de la ciutat. A

continuació teniu una mostra dels textos que hem elaborat (però no acaba tot aquí: si voleu veure el

googlemaps que hem creat amb la ciutat personalitzada al gust dels Dracs i els Diables, només cal

que visiteu el nostre blog!).

"Districte de Sants-Montjuïc, Hostafrancs, Plaça Joan Corrades.

La xemeneia que veig des de casa, és el record que queda de la fàbrica on treballava el meu

revesavi, la Ceràmiques Industrial Mediterrani - coneguda popularment com "La Pajarita", ja que la

família Florensa, propietària de la fàbrica, havia escollit com a logo un ocell fet amb papiroflèxia."

Adrià Joaniquet

"La ciutat de Barcelona és molt poblada, hi ha turisme i molta activitat. Té molta llum. Els racons de

Barcelona més antics recorden la seva història, cultures i tradicions." Júlia López

Barcelona

" El castell de Montjuïc es troba ubicat al districte de Sants-Montjuïc, concretament a la carretera de

Montjuïc número 66.

El castell de Montjuïc fou una fortalesa militar i després de la guerra civil, un museu militar.

Actualment és un equipament municipal que depèn de l'Ajuntament de Barcelona.

Inicialment va ser un farell atalaia medieval destinat a informar, mitjançant senyals, de la proximitat de

vaixells.

Quan visito el castell de Montjuïc em transporto a aquella època, em sento atret per aquest lloc.

M'agraden les seves vistes: la ciutat de Barcelona.

M'impressiona molt que encara es conservi.

Crec que el record que guardaré seran els tallers de circ als seus jardins, els espectacles i el cinema

d'estiu al fossar." Joel Ibáñez

Barcelona

“Barcelona és una ciutat molt bona,

amb el seu nom tan conegut

i el seu mar tan volgut.

Tantes històries he escoltat...

I quantes aventures s'han explicat.

No creieu que està molt neta

però fa molt goig de veure.

Jo us recomano la Barceloneta

si una estona voleu seure."

Maria Mundina

PRIMÀRIA

Institució Montserrat 13

"La ciutat de la cultura i l'amabilitat, adorable i divertida. Mar salada i muntanya verda, cel clar i

terra ferma, places amples, arquitectura i escultura. Gratacels i edificis alts, paisatges espectaculars

i museus impressionants [...]" Oriol García

PRIMÀRIA

" Si véns a Barcelona veuràs el mar brillar,

podràs anar a la platja i visitar museus gegants.

La ciutat de Barcelona té molts carrers,

botigues de rellotges i també sabaters. [...]

Iona Harkness

"Quan arribes a Barcelona els colors t'omplen la vida, t'enriqueixen d'energia. Quan hi entres ja no

en pots sortir; t'enamores tant que t’hi vols quedar! [...] Martina Flores

PRIMÀRIAEmpúries i Balsareny

Els d’Empúries i Balsareny ens hem endinsat en el fantàstic món de Roahl Dahl. En equip cooperatiu vam llegir un fragment del llibre Memòries de la meva infantesa  on un pare dóna al seu fill una

explicació molt desagradable sobre l’origen de la pega dolça perquè no en mengi. Nosaltres, a partir de l’original vam escriure noves versions on podíem canviar les respostes del pare tot mantenint les preguntes del fill iguals.  Mireu-ne els resultats, han sortit versions molt divertides.

Institució Montserrat 15

LA PEGA DOLÇA

Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta de sang de rata. El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit:

- Els caçadors de rates – havia dit el pare – duen les rates que cacen a la fàbrica de llaminadures de pega dolça, i

l’amo els en paga dos penics per cada una. Molts caçadors de rates s’han fet milionaris de tant vendre rates mortes a la fàbrica.

-Però, com poden convertir les rates en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

-S’esperen fins a tenir deu mil rates –havia contestat el pare-, i després les fiquen totes en una gran caldera d’acer i les fan bullir unes quantes hores. Dos homes remenen la calderada bullent amb semalers, i finalment tenen un bon estofat de rata, fumejant i espès.

Després baixen a la caldera un piló que trenca els ossos, i en resulta una substància que en diuen pasta de rata.

- Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? -havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la.

Finalment havia dit:

Text Original

Llegim a Roahl Dahl

PRIMÀRIA

-Els dos homes que remenaven amb els semalers, ara es posen les

botes de goma i salten dins la caldera i a cops de pala llancen la pasta de rata a un terra de ciment. Llavors hi passen una piconadora unes quantes vegades, per aplanar bé la pasta. En resulta una enorme pasta negra, i després d’això tot el que han de fer és esperar que s’assequi i es faci dura, de forma que la puguin tallar a tires per fer-ne

tires de pega dolça. No en mengis mai –el pare li havia dit-. Si en menges, agafaràs ratitis.

-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.

-Se’t posaran les dents de punta i esmolades – havia contestat el pare -. I a l’esquena, just per damunt del cul, t’hi surt una cua curta i retallada. La ratitits no es pot curar. Ho se bé. Sóc metge.

Roald Dahl

LA PEGA DOLÇA

Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça.

-No pots menjar pega dolça -va dir el pare. -Està feta d'ulls de llop, greix de balena i sang humana.El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit:-Agafen el greix de balena i el remenen durant quatre hores en una batedora gegant.-Però, com poden convertir tot això en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

-Parteixen els ulls de llop per la meitat, els buiden i els barregen amb greix de balena. Quan s'acaba de barrejar agafen la mescla i la posen dins dels ulls. Aixafen tot el que tenen i ho posen dins d'un motlle i hi tiren sang per donar color.-Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? -havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la.

Finalment havia dit:-Si menges llaminadures agafaràs Humanoloboballenititis!!!-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.-Continuaràs sent un home, però més gras, amb cua de balena, pèl i braços de llop i, finalment, ullals punxeguts i molt terrorífics.

PRIMÀRIA

Institució Montserrat 17

LA PEGA DOLÇA

Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta de sang de lleó. El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit:

-Si en menges et surt el cabell com un lleó i unes dents afilades com les seves.-Però, com poden convertir els lleons en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.-Els dissequen i els treuen la pell i la sang.

-Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? -havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la. Finalment havia dit:

-Posen el que han tret en una màquina, ho barregen i es transforma en una pega dolça. Si te’n menges

t’agafa lleonitis.-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.-Quan n’agafes et surt el cabell de lleó i unes dents afilades com ell.

LA PEGA DOLÇA

Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta de llimac. El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit:-Els caçadors de llimacs van a les clavegueres i agafen tots els llimacs que es troben. Els porten a la fàbrica de pega dolça i els donen dos euros per cada cinc llimacs. Molts caçadors de llimacs s’han

arribat a fer milionaris de vendre tants llimacs morts. -Però, com poden convertir els llimacs en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.S’esperen a tenir mil llimacs i després els fiquen tots en una gran olla i els aixafen amb un martell gegant. Finalment, els posen en una gran nevera, els deixen un bon temps i esperen que es refredin.

PRIMÀRIA-Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça,

pare? - havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta,

segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns

moments abans de contestar-la. Finalment havia dit:

-Després d’haver-los ficat quatre hores a la nevera els posen

en una taula i els tallen en tires i els enrotllen com un cargol.

Llavors hi posen colorant negre o vermell i els empaqueten.

Si en menges molt agafaràs llimaitis.

-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove

Thwaites.

Se’t torna la pell llefiscosa, el cos llarg i prim i et tornes de

color verdós.

LA PEGA DOLÇA

Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de

Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta ulls de vaca.  El pare havia donat al seu fill tota una lliçó

sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit:

-Quan les vaques es moren a la granja agafen els ulls de vaca i els porten a les fàbriques de llaminadures

per a què els converteixin en pega dolça.

-Però, com poden convertir els ulls de vaca en pega dolça? - havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

S’aixafa ben aixafat i quan ja està ben líquid el barregen amb pebre i sal.

-Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? - havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta

pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la.

Finalment havia dit:

-Quan acaben de fer tot aquest procés es retalla en tires i ho cargolen i després hi posen un colorant de

pipí de porc i si te’n menges agafes la malaltia de vaquiporquitis.

- I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.

Que se’t comencen a posar taques pel cos i  se’t posa un morro com un porc.

PRIMÀRIAMontcada i Colònia Güell

Institució Montserrat 19

A sisè hem treballat un clàssic, l’escriptor Josep Pla, que ens ha servit per abordar el camp de

l’expressió escrita de diferents maneres. L’autor ens ha ensenyat a enfocar l’autodescripció física i

personal com un exercici d’ironia i sentit de l’humor. Hem intentat copiar d’un fragment del Quadern

gris aquelles frases que ell utilitza per descriure’s i adaptar-les a una autodescripció de nosaltres

mateixos. També hem aprofitat per treballar la identitat, els records d’infantesa - que tant ens marquen-

per a produir textos personals, sensibles i únics.

Ariadna Caballero

Alçada: 1 metre 65 i mig. El meu cap no és exactament rodó ni gaire

ovalat. El meu cap està abundantment poblat de cabells, que no són pas

completament rossos ni abundantment negres. No tinc pas un front

espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor, segons els tòpics de la novel·líssima.

Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. D’aquest front tot

baixant, se’n desprèn un nas molt correcte. No tinc precisament unes

celles poblades ni pestanes desproveïdores de llargada, de corba

romàntica ni de caient fascinador. Els ulls, ni molt grans, ni gaire petits, com tancats dins d’una escissió

d’escletxa de guardiola, i quasi gens impressionables crec. No tenen ni educació ni hipocresia, però

molt vius, vivissims en la meva opinió. El meu nas és petit, no gaire gruixut, diria que una mica

arronsat, no gaire xiquet. Tinc unas faccions no gaire mòbils, més aviat impassibles. El meu front no és

molt ample, i sempre va tapat pel meu serrell. Tornant al tema del cabell, a vegades l’utilitzo per

amagar-me, tapant-me la cara com si així no em puguessin veure, tot i que tampoc sóc voleiadissa i

fugissera. Això sí, tinc una dentadura gairebé excel·lent, i les orelles normals i poc separades del crani

i un maxilar fort. La volumetria de la meva cara fa que se’m doni bé dissimular les emocions, ja sigui

l’esponjament més entendrit i la indiferència més glacial, o fins i tot l’angoixa més viva. Puc ser

canviant i diversa, amb moltes personalitats enravenades, rígides i immutables. Tinc unes mans ben

fetes, però sobretot tinc una certa capacitat de retenció dels llibres, que és un dels meus hobbys.

Autoretrat i Retorn a la infantesa

PRIMÀRIA Mariona Gil

Alçada: 1 metre 60. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la

terra i no molt gros. No és veritat que la gent del front ample tingui

intel.ligència segura, diguin el que diguin els novel.listes. Els meus

cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres.

D'altra banda, no podria dir de quin color tinc els ulls exactament. De

vegades em semblen d'un marró mel amb un puntet verd brillant

susceptible de donar un esclat viu. Tinc els ulls vius, i de vegades

vivíssims. Tinc la boca grossa, els llavis notàriament molsuts i una

dentadura excel.lent.

Ah! i també tinc pigues situades a sota el pòmul esquerre, unes pigues notàriament meridionals i

escandaloses. Mai he portat, fins ara, barba o bigoti. Pel que fa el peu, calço un 37-38. Tinc un peu

petit i bonic, i malgrat tenir un cap gros, la meva cama és més aviat fina. Per cert, no tinc cap ambició,

i seria incapaç de fer un gran pas per tenir una posició brillant. Per acabar sóc més sensible a la

pobresa dels altres que a la pròpia: m'agrada. En definitiva, estic parlant de mi, com si parlés d'una

persona totalment deslligada de la meva existència.

Els meus primers records de la meva infantesa son molt variats. Alguns d’ells els he recordat gràcies als meus pares,  a moltes fotografies i vídeos.

Un dels meus primers records és el primer cop que vaig anar a la platja. El contacte de la sorra i l’aigua tan freda em va fer recular però amb poca estona ja no volia sortir de l’aigua. Anar als “cavallets” a l’estiu m’agradava moltíssim, en especial pujar al cotxe de policia. Recordo amb il·lusió les meves festes d’aniversari amb la família i amics. Cada any el meu pastís era i és diferent, amb una estructura de xocolata creada partir d’un tema sorpresa.

De l’escola recordo les primeres convivències, el jocs d’ordinador, els murals i les disfresses que fèiem i també el racó de jocs.

Sobre la idea que té Pla de la vida opino que ell enyorava la seva infantesa perquè es sentia molt protegit i pensava  que al fer-se gran havia perdut tots els privilegis d’un infant.

Ferran Bruguera

ESOPrimer

L’alumnat de 1r d’ESO vam fer una sortida al Palau de la Música on vam escoltar i veure l’espectacle:

“Malikianini simfònic, ara!” Interpretat per l’Orquestra Simfònica del Vallès i el violinista armeni Ara

Malikian.

Va ser un dia molt especial per diferents motius. En primer lloc, vam tenir la sort d’assistir a l’estrena

mundial de l’espectacle!  Això ens va fer sentir molt especials, no cal dir-ho! En segon lloc, l’originalitat

de l’espectacle va acaparar la nostra atenció i va fer que ens divertíssim molt. L’espectacle va consistir

en un concert de música simfònica on, peça a peça, se’ns van anar presentant les excentricitats dels

diferents músics. Diguem que va ser un concert poc convencional per presentar-nos diferents timbres,

sonoritats, estructura, treball d’equip  i protagonistes d’una orquestra simfònica.

En tercer i últim lloc, ens va captivar el primer violí de l’orquestra, el músic i artífex de l’espectacle:

Ara Malikian. Hem après d’ell la seva particular visió del món de la música clàssica. Una música que

comunica, explica, relaxa, emociona, apassiona i  diverteix.

MALIKIANINI SIMFÒNIC, ARA!

Institució Montserrat 21

ESO  Ens ha impressionat saber la trajectòria vital d’aquest virtuós violinista: va

viure la seva infantesa enmig d’una guerra civil; va aprendre a tocar el violí en

els refugis gràcies al seu pare que era músic; va poder fugir del seu país amb

16 anys i sol, de manera que es va haver d’espavilar molt i molt i va haver

d’estudiar i treballar encara més. I tot i així, és un personatge que està

immensament agraït a la vida per les oportunitats que li ha donat i se sent

afortunat de poder dedicar-se a allò que a ell més li agrada: la música clàssica.

És per això que a part de ser un músic ple de reputació li agrada apropar-se al

públic i fer activitats divulgatives.

En definitiva, recordarem aquesta sortida perquè la  música simfònica i l’humor

van anar de la mà i per haver gaudit de bona música en directe en un espai

privilegiat de la nostra ciutat!

ESOSegon

Durant les classes de tutoria de 2n d’ESO vam veure una pel·lícula relacionada amb l’alimentació

saludable. El protagonista es deia Morgan Spurlock i va fer un experiment que consistia en menjar

durant trenta dies (tots els àpats del dia) només productes del McDonald’s.

L’experiment es va dur a terme sota vigilància mèdica i també li van fer proves per controlar la seva

salut en el desenvolupament de l’experiment. Durant els trenta dies que va menjar McDonald’s, va

patir un gran augment de pes, fatiga general en el cos, augment del colesterol, entre d’altres

disfuncions. Aquests fets demostren la gran importància d’una alimentació equilibrada i, per tant,

saludable. Sense aquesta, podem arribar a emmalaltir i a posar en risc el nostre cos.

Al film, també s’observa la rellevància de la gran publicitat, enganyosa en molts casos,   que per

vendre’ns els seus productes fa servir enganys, dient-nos que són una cosa i acaben sent un altra.

Quan vam acabar la pel·lícula, en vam parlar i reflexionar a classe entre tots i després ens van donar

un treball perquè el féssim.

Aquesta pel·lícula ens ha fet veure que els mitjans de comunicació ens manipulen contínuament. Els

consumidors també hem de regular la nostra alimentació i no creure’ns tot el que diuen a la TV, ràdio,

diaris… sobre qualsevol producte. La nostra salut està en perill.

Jan Solana i Emma Martín

SUPER SIZE ME

Institució Montserrat 23

ESOTercer

Dins del marc de les naturals i, concretament, sobre el tema de la geologia, el nostre curs, 3r d’ESO,

va realitzar el passat 26 de novembre de 2013 una sortida al Museu Blau de Barcelona. La visita va

consistir en un taller guiat per monitores, que va durar tot el matí. El Museu Blau és una de les

instal·lacions que té el Museu de Ciències Naturals a Barcelona, juntament amb el Jardí Botànic a

Montjuïc.

Amb el nom de “Crònica terrestre”, l’activitat es va iniciar amb un recorregut en termes d’evolució

geològica i perspectiva històrica de la ciutat de Barcelona. Vam adonar-nos que estem envoltats de

roques i que la Terra és extraordinàriament dinàmica. Seguidament, i ja en grups més aviat petits, el

taller ens proposava fer una crònica periodística basada en l’observació de roques i minerals

aprofundint ja en diferents relleus característics de Catalunya. El nostre grup, per exemple, va treballar

la zona volcànica de La Garrotxa. Amb les diferents eines de què disposàvem (una roca volcànica, un

mapa de Catalunya, la descripció històrica de la zona, i les vitrines explicatives del museu) vam

aconseguir descriure el procés geològic principal, originari de la zona.

A l’escola es va seguir treballant el tema en diverses sessions i de manera cooperativa en grups. Va

ser enriquidor fer una posada en comú de tots els grups, atès que cada grup tenia una unitat de relleu

diferent.

Alumnes de 3r ESO

LA GEOLOGIA

ESOQuart

Els alumnes de quart, estem en un moment clau per al nostre futur. Hem de decidir cap a quin camí ens

decantem. Encara tenim una edat on les decisions que elegim són poc importants i no afecten pas el

després. Probablement, només saber si anem cap a ciències o cap a lletres és ja un gran salt.

Sabent el que ens agrada, a partir de tests, tutories individuals i altres activitats, estem descobrint poc

a poc, què és el que volem fer, què estudiar, de què treballar...

Amb motiu d’això, l’altre dia, a l’hora de tutoria, uns exalumnes de la Institució Montserrat, van venir

a visitar-nos. Van mostrar-nos a què ens enfrontarem i les diferents vies que hi ha per assolir el nostre

objectiu. Dues alumnes que estaven fent un batxillerat, la Mireia Valls i l’Ariadna Iranzo, ens van

aclarir que si no tens problemes per estudiar, i tens les idees clares sobre el que vols fer, el millor camí

és aquest, ja que és el més curt, et porta directament a la possibilitat de fer una carrera i tot i que sigui

una de les rutes més dures, és la millor opció.

Un altre alumne, l’Eloi López, ens va explicar

que ell havia escollit un cicle, una opció tan

vàlida com la de fer un batxillerat, en la qual

també havies d’estudiar, però allò que

treballaves estava directament relacionat amb

el que t’interessava i, el més prioritari, eren

una sèrie de pràctiques que comptaven la

major part de la nota. L'Eloi ens va mostrar un

altre món ja que en els cicles molts dels companys ja són adults i, ben d’hora, entres a fer pràctiques a

una empresa, fet que t’exigeix una gran responsabilitat i maduresa.

Aquesta xerrada ens va ajudar bastant, ja que els exalumnes eren persones properes, persones que ja

coneixíem i que sabíem com actuaven en certes situacions. Havien passat per la mateixa escola i pels

mateixos professors. Ens estaven parlant d’aquest gran pas d’una manera empàtica i pròxima.

Escoltant-los ens va quedar clar, que cada via tenia els seus pros i els seus contres i que per arribar on

volíem, l’única cosa que havíem de fer era esforçar-nos i ser constants.

Mireia Perarnau

ESCOLLIR UN CAMÍ

Institució Montserrat 25

FESTESCastanyada

Mmm. Nyam, nyam! Que bones les castanyes i panellets que hem preparat! Un altre any amb una

Castanyada d’allò més original. Els nens de 5è van preparar uns jocs amb tota la il·lusió i l’esforç. El

Pepet i la Pepeta ens van venir a visitar. Més tard, els nens i nenes de 1r, 2n i 3r van fer unes danses

al pati mentre els grans s’explicaven històries de por. A la tarda, Montcada i Primària van anar al

pati, on van poder provar els jocs que havien preparat els alumnes de 5è, i Colònia Güell va anar al

parvulari, on van fer una festa molt original. Per acabar, uns quants panellets, moniatos i castanyes.

FESTES

Institució Montserrat 27

NadalPer fi a arribat el Nadal! Una època d’alegria, i regals!

Hem començat amb una xocolatada, mm…, la xocolata… i la

coca… Per no parlar de l’amic invisible. Que ens ha portat

uns regals d’allò més treballats als nens  nenes de 4t, 5é i 6é.

I sabeu que els a portat el tió als nens i nenes de 1r, 2n i 3r?

Doncs els a portat: pilotes, xuxes, xocolatines... Al mig dia,

els nens i nenes de 5é i 6é van anar a fer obres de teatre i

poemes als nens de P-3 i P-4,i 1r, 2n, 3r i 4t van estar

escoltant cançons nadalenques. I per fi…!Han arribat les

dues ultimes hores de classe! En les que vam anar a les

corxeres a explicar el que havien treballat durant el 1r

trimestre.

FESTESCarnaval

Des que van arribar les embaixadores del rei

Carnestoltes fins a la crema d’aquest aquesta

ha estat una autentica....setmana boja!!

Aquest any, els alumnes d’infantil ja acostumen

a ser uns bitxets només els hi faltava la

disfressa!

A l’etapa de primaria l’homenatge als edificis

més emblemàtics de Barcelona ha causat furor!

Un altre any hem compartit: dances, rua i

cantarelles. No ploreu, no, que l’any vinent en

Carnestoltes tornarà!

FESTES

Institució Montserrat 29

FESTES

Santa Cecília

Qualsevol dia vindran de TV3 a fitxar-nos. El nivell de la coral Tramuntana cantant “Oh Happy day”

va superar totes les espectatives! No us penseu per això que les corals de primaria i ESO es queden

enrere. El dia de Santa Cecília tothom s’aixeca de bon humor i amb ganes de sentir les peces que els

alumnes han preparat amb molt d’esforç i estima. Una jornada festiva on la música porta la veu

cantant.

Paula Sánchez i Valeria Bustos

FESTES

Institució Montserrat 31

Dia de la Pau

Dedicar un dia sencer a la pau per adonar-se que vivim en un món no tan meravellós com voldríem

és primordial. La guerra és, sovint, un protagonista no desitjat per a les nostres orelles i els conflictes

són més abundants que els escenaris d’amistat. Des de l’escola hem treballat la pau com a objectiu i

hem posat el nostre granet de sorra en la lluita constant per arribar-hi.

A secundària hem expressat els nostres sentiments a través de missatges reivindicatius: en un tall de

roba vam escriure opinions, desitjos i valors sobre aquesta fita tan difícil d’aconseguir, però que

estem convençuts que, algun dia, assolirem. Els alumnes vam poder manifestar el nostre rebuig vers

les actituds violentes que abunden al món i, amb el respecte i la paraula com a bandera, vam

demostrar ser totalment partidaris del diàleg com a solució a les confrontacions.

Els colors, d’altra banda, ens van servir per il·luminar la tristesa, la injustícia i la desigualtat que la

guerra provoca, i a través de dibuixos de protesta vam imaginar solucions.

També vam tractar el cas de la Malala, una estudiant pakistanesa que va reivindicar les seves

opinions davant el règim del seu país i va desafiar el govern per intentar aconseguir un món millor; la

seva actitud és la que hauríem de seguir. “Un bolígraf i un llibre són les millors armes per canviar el

món”, va sentenciar.

Gràcies a totes aquestes activitats, hem pogut entendre la gravetat de la situació i hem comprès la

necessitat de trobar una solució a aquest problema, que sempre ha estat lligat a la humanitat. Aquest

vincle permanent, però, no ha de ser impossible d’enderrocar, sinó que hem de treballar per

aconseguir remeiar-lo. Una millor vida, un món sense manipulació o una vida sense melancolia ens

poden semblar una utopia, però si renunciem a lluitar, si ens amaguem dels problemes, l’únic que

farem serà eixamplar la ferida.

La possibilitat d’encarar el futur amb esperança, tot i que ara sembla inexistent, pot esdevenir real si,

tots junts, caminem cap a un objectiu comú amb pas decidit. Per acabar, és fonamental finalitzar

recordant la frase de la Malala per ser conscients que tots nosaltres, individualment, podem fer molt

per aconseguir un canvi: “un nen, un mestre, un llapis i un llibre poden canviar el món”.

Martí Odriozola

NELSON MANDELA

Nelson Mandela, també conegut com a Madiba, va ser el primer president de Sud-àfrica elegit per

sufragi universal, en una votació on no hi havia diferències ètniques entre els ciutadans. El 10 de

maig de 1994 va ser nomenat cap de l’estat, una plaça que va ocupar fins al 14 de juny de 1999.

Abans d’arribar al poder, Mandela, al capdavant de l’ANC (Congrés Nacional Africà), va estar

lluitant per aconseguir els drets dels homes negres, fet que el va portar a la presó. La seva vida va

estar caracteritzada pels episodis en els quals defensava la plenitud de drets i llibertats dels homes

negres, però, sempre, sense discriminar els blancs. Gràcies a tots els actes en favor de la població,

s’ha convertit en la figura més important de la història de Sud-àfrica.

Mandela va néixer a Umata el 18 de juliol de 1918 i amb només 26 anys ja va adherir-se a l’ANC,

una agrupació que lluitava contra l'opressió de les persones de color al país. Madiba va encapçalar

la Lliga de la Joventut del Congrés, que més endavant formaria la part majoritària de l’organització.

L’ANC va impulsar episodis de desobediència contra les actituds racistes mentre al país s’estava

desenvolupant l’apartheid, una política en la qual es discriminava la població depenent de l’ètnia a

la qual es pertanyia. Apartheid significa apartament en afrikaans, l’idioma del país, i es va

oficialitzar després de les eleccions de l’any 1948; la nova llei classificava els ciutadans en grups

ètnics, ordenava separar-los a l’hora de viure i dividia la seva educació, la seva sanitat i altres serveis

públics, reservant, sempre, els de millor qualitat per als blancs. Malgrat les mesures de repressió i els

càstigs en cas d’indisciplina, durant l’apartheid hi va haver una resistència davant les lleis

discriminatòries no gens menyspreable.

Davant de les mesures violentes i contundents que el govern seguia prenent, l’ANC no va cessar les

seves accions reivindicatives i va començar a optar per atacs violents per intentar impulsar un canvi

rellevant.

El 1962 Mandela va estar recaptant diners a través de diversos països africans i va fer propaganda

de la lluita sud-africana. Quan va tornar, va ser detingut i el van condemnar a cinc anys de presó.

Després del judici, el 1964, però, la pena va augmentar a cadena perpètua. Va ser presoner durant

27 anys i va viure en condicions lamentables.

Un personatge immortal

NELSON MANDELA

Institució Montserrat 33

Tot i estar a la presó, es va convertir en un símbol de la lluita contra l'apartheid, dins i fora del país,

i va exemplificar el desig de llibertat de tots els negres. El 1984, per intentar silenciar la seva veu, el

govern va oferir-li la llibertat si marxava a un dels estats lligats a Sud-àfrica que posseïen una

independència falsa. Mandela va rebutjar l’oferta i el 1990, després que Frederik Willem de Klerk

arribés a la presidència, va ser alliberat. El nou cap d’estat va establir negociacions per acabar amb

aquesta llei discriminatòria i va aconseguir eradicar, definitivament, les actituds racistes. Quatre anys

més tard, es van celebrar unes eleccions multiracials per sufragi universal que va acabar guanyant el

Congrés Nacional Africà, encapçalat per Nelson Mandela. Ambdues personalitats van rebre el Premi

Nobel de la Pau l’any 1993.

Quan Mandela va estar encapçalant el govern va començar a reconciliar socialment la població sud-

africana i el 1996 es va aprovar una nova constitució, en la qual ja no hi havia restriccions a la

població per qüestions d’ètnia. Abans d’això, ell havia sigut el líder del moviment per aconseguir els

drets pels negres, i malgrat que com a president ja es va trobar una situació millorada, la majoria

dels esdeveniments que s’havien desenvolupat ho havien fet gràcies als seus actes.

La vida de Nelson Mandela va estar lligada, sempre, a la lluita per la igualtat i la justícia, tant dels

negres com els blancs, i en cap moment va desitjar res dolent per als qui havien oprimit els seus. Amb

una ideologia nacionalista, antirracista i antimperialista, Madiba ha deixat empremta a la història de

la humanitat. No va ser un president qualsevol d’un estat més, va acabar amb una injustícia històrica

que havia provocat la humiliació de les persones de color. La seva petjada en la lluita contra actituds

inadmissibles va ser constant i va estimular les revolucions populars per intentar evitar qualsevol

discriminació.

Madiba ens va deixar el passat 5 de desembre a causa dels problemes de salut. Tot i això, gràcies a

la seva persistència davant la repressió, a la seva força de voluntat batallant per un canvi i a la seva

defensa aferrissada i insistent davant les injustícies Mandela ja ha esdevingut un personatge

immortal.

Martí Odriozola

MY EXPERIENCEMichael Greer

However after almost five months I am pleased to say that it has been a fantastic experience. I have been living with a wonderful family from the school and it has been a pleasure to share their home,

company and their culture and through being part of their family I have been able to experience a way of life very different to my own. I also love living in the city of  Barcelona and made use of La Mercè festival in September to look around the city and experience some of the fantastic places in the city. It is a city that has something for everyone and it is a great place to live.

When you leave your home and your culture it is a great opportunity to explore and learn about

other ways of life and in particular I have enjoyed sharing the different festive holidays celebrated here.  Both with the family and in the school I have been fortunate to share in the local customs such as eating castanyas  and panellets on the  Castanyada  and learning some of the holiday songs. I also attended the parade for the three kings on the 5th of January and found that celebrating this time of year with the family was very special. I was fortunate as in England we celebrate only on the 25th

of December with Santa Clause so for me celebrating on the 6th January felt like a second Christmas.

My experience working in Institucio Montserrat has also been extremely positive. All of the teachers and school staff have made me very welcome and it has been a pleasure getting to know them as well as  working alongside them. The students have also been a pleasure to teach and with the

language barrier I have developed into a fantastic mime. As I teach English throughout the school to varying ages I am well placed to notice the common theme of kindness and warmth in all of Institucio Montserrat students  and this is a fantastic quality which runs throughout.

Overall my first five  months have been excellent and I’m  really looking forward to the next five.

When I first arrived in Barcelona at the beginning of September I was unsure of what to expect. I didn’t know a

great deal about the city and had never visited before. So as I boarded a plane from England on a wet and windy day I wondered what would await me. I was however certainly pleased to escape the miserable British winter which by September had already arrived. During the flight

I thought about some of the uncertainties that awaited me: “Would I like the city?” ” Would I like the school?” “ Would the language barrier cause problems?”

CALAIX LINGÜÍSTICPromoure el català correcte

Buscant experiències relacionades am el català a l’escola, hem trobat aquests dos exemples a Cicle

Superior que fusionen el treball de la llengua amb les noves tecnologies.

La piulada del dia: “Els alumnes de sisè gestionen un compte de twitter des de fa un parell d’anys. Allà hi

publiquen dos o tres barbarismes a la setmana que comenten a la classe. La idea és promoure un ús del

català correcte.”

Institució Montserrat 35

CALAIX LINGÜÍSTIC

Pinnejant: “Els alumnes de Colònia Güell i Montcada s’han convertit en caçadors de faltes d’ortografia

i sempre que poden comparteixen les seves troballes al blog de sisè on tothom és benvingut a discutir

quina és la falta i quina hauria de ser la versió correcte de la paraula o expressió.”

RACÓ LITERARINo me’n recordo

La veritat no sé ni com he anat a parar aquí… Estic en un luxós llit de seda vermella, amb estampats de

colors vius. Verds, blaus, liles, grocs, taronges... Sembla que aquí no coneguin el blanc i el negre. Millor.  

Són colors molt seriosos. No m'agraden. Quan vas a l´hospital, les parets blanques, les bates blanques, fan

que no et sentis comòde en l'ambient i que vulguis marxar. Per tant, augmenta el nerviosisme i et fa patir

més. Si veiessis que és un lloc alegre et sentiries còmode i el que et fessin no et molestaria tant. Però se

segueixen construint hospitals sencers de color blanc. El negre, en canvi, és un tot i un res a la vegada.

S'utilitza en situacions  en què sentim dolor, i amb el negre, ho demostrem. És una manera de dir que tu

també ho sents.  I al llit on he anat a parar, fa que qualsevol se senti alegre.  

He intentat recordar, però no ho he aconseguit. Però he sentit coses. He sentit, que aquest no és el meu lloc,

i que estic molt lluny de casa meva. També m'he desesperat, perquè sé que serà difícil tornar-hi. Potser

impossible, sobretot si no me’n recordo de res. Suposo, que si arribo, ho sentiré - si és que hi arribo, és

clar-.

M´ he estirat al llit a veure si els seus colors espurnejants m'animen. Més o menys. Però necessito parlar

amb algú, trucar a la policia. No me’n recordo del número de telèfon de casa meva, ni del de la policía,

però qui sigui que m'ha recollit, ho ha de saber. Em pregunto si la roba que porto posada ja la portava

abans...

A sota  del llit hi ha unes sabates fetes per anar per casa. Em van molt petites, així que no me les he cordat.

Això vol dir que les sabates no són meves, potser les he perdut en un accident; en aquest cas la roba

tampoc deu ser meva... a no ser que abans d'això no tingués diners per comprar-me sabates de la meva

mida.

Per fi obro la porta, no hi ha ningú. La porta va a parar a una enorme sala d'estar amb colors igual de

vius, i tot i que registro tota la casa, no hi veig ningú, i a més a més, no tenen telèfon. Es pot saber quina

classe de persona no té telèfon? Que viu aïllada del món?

Des de la finestra veig que no estic a cap ciutat, ni tan sols a cap poble. La casa està protegida per una

gran serralada de muntanyes i un riu que desemboca més enllà. “Doncs sí que estan aïllats, els propietaris”

- penso - . Potser és un somni… No, no ho pot ser, colors tan vius no els puc somiar. Però, quina classe de

persona se'n troba una altra i la deixa sola a casa seva? Jo, no ho faria. M´ he de centrar. Com puc tornar

a casa? Tampoc tenen cap mitjà de transport per aquí, o sigui que ho tinc magre. Torno a registrar la casa

per si de cas. Mai se sap. Llavors, em ve una altra pregunta al cap: “si aquesta no és la meva casa, com he

anat a parar aquí?”. Potser en alguna excursió o en algun viatge per la muntanya ha fet mal temps, o no, i

he caigut rodolant, o m´ha caigut una pedra a sobre, o he caigut al riu. Les possibilitats són infinites, però

em decanto per la opció que ha estat algun cop. M´ha vingut un calfred i m'he acariciat el cap, no hi ha

cap dubte, ha estat un cop, un bon cop al cap. Institució Montserrat 37

M'he fixat bé en la ferida intentant descobrir com me l´he feta. La resposta no m´ha agradat gaire. M'he

fixat que havia rebut més d'un cop, com si algú m'hagués donat al cap amb alguna cosa moltes vegades,

però sempre al mateix lloc. M'he posat a plorar. D'alguna manera, m'he posat en un embolic. Però si algú

m'hagués fet aquells cops, què hi feia ara aquí? Decidit, algú ho havia fet intencionadament, però després

m´hauria deixat sola a la muntanya, i probablement, no creia que tornés. Era aquest cas, n'estava segura.

Però, a quin preu? Al preu d'estar en una casa desconeguda, sense saber del tot com hi he arribat i

adonant-me que algú m´ha fet mal? No val la pena. Preferiria quedar-me inconscient un altre cop i

oblidar-ho tot. Estar per sempre estirada al meu llit de colors, amagada, en una casa enorme aïllada de

tothom, i segura. Feia estona que m’observava quan, de sobte, el meu reflex es va moure, va fer una

passa i va sortir del mirall:

-Qui ets?- vaig preguntar perplexa.

- Sóc la part de la teva memòria que has oblidat i que intentes fer sortir.

Em vaig apartar, potser sí que era un somni! I en aquell cas, no tenia res a perdre preguntant-li:  

-I què és allò que he de recordar?

Em va mirar, com si ella tampoc es cregués que allò era real però em va mirar i començà: “No pensava

que tot això em faria patir tant, a vegades fugir i oblidar-te´n no vol dir que els problemes no segueixin

existint. Angie, tot  això t ́ho has fet tu per tal d’oblidar la dura realitat.  Vas decidir dedicar tota la teva

vida a descobrir coses noves, però vas fracassar.

Ho havies donat tot per canviar el món, i ara no et quedava res, devies diners a molta gent i ningú

pensava ajudar-te. Les dificultats eren tan grans que no podies superar-les. Per això vas decidir fugir. Però

no podies estar amagada mentre queies en la pena més gran de la teva vida, i et preguntaves quin sentit

tenia seguir aquí. Vas decidir oblidar, ja que tot allò era massa dolorós per recordar, o sigui que ho vas

oblidar tot i vas construir aquesta casa aïllada de la realitat, de la qual t'amagaves. Per a tu era la millor

solució, què fer sinó?”

Penso... Estic igual d´ acorralada que abans, sense sortida, he mirat l'alçada de les   serralades, i he

pensat en tirar-m´hi. M’he tret la sabata, i l'he tirat brutalment contra el mirall, que s'ha desfet en mil

bocins, mentre la figura s'ha anat dissipant.

- No et crec!!! He tocat fons!!! Però prefereixo caure al fons intentant sobrepassar els obstacles, que fugint

d'ells!!!

El riu, tan blau com els meus ulls, tenia més cabal que mai, i jo també. He agafat una motxilla, i he tornat

a la ciutat. I ho endevineu? Pel camí he descobert una nova espècie d´ocell, al qual he anomenat

Voluntat.

Ariadna Caballero

RACÓ LITERARI

RACÓ LITERARIQui serà?

Era una tarda d’estiu al carrer Pins número 13. La Maria i en Joan cantussejaven alegrement :

- S’ha acabat el cole! S’ ha acabat el cole!

Mentrestant, a la plaça central d’un poble de costa anomenat Manric, una velleta encantadora esperava

amb ànsia els seus néts que havien d’anar a passar l’ estiu a casa seva.

Els nens van anar a dormir d’hora i, l’endemà, es van llevar a les set del matí i es van posar rumb a

Manric.

Al cap d’una hora i mitja de camí arribaren. El pare aturà el cotxe davant de la casa. Van picar a la porta

i es van sentir les passes d’algú que baixava les escales corrent. De sobte, el pany va girar i l’àvia

Enriqueta va aparèixer davant seu amb un somriure d’orella a orella.

- Us esperava amb ànsia!- Va exclamar .

Varen dinar seques amb botifarra i, després de la migdiada, van anar al parc .

A la tarda del cinquè dia, van estar xerrant amb els amics mentre la canalla jugava. A les set de la tarda

l’àvia va anar a fer el sopar i, cinc minuts després, es va sentir un crit ofegat seguit d’un cop sec, el crit

venia de casa de l’àvia Enriqueta.

Després, una figura encaputxada va córrer carrer amunt, va pujar a un cotxe negre i va fugir del poble.

Entraren a casa l’àvia que estava estabornida al terra, trucaren a la policia i l’ambulància, que van anar-

hi rapidíssimament.

Però tot i que la policia investigava no hi havia cap pista de l’ agressor i tothom es feia la mateixa

pregunta: “qui serà?”

Aquesta pregunta era la que tots els dies rondava pel cap de la Maria i el Joan, fins i tot l’àvia ni

recordava la topada amb el lladre. La policia no havia trobat cap indici de qui era el lladre. Ja sabia,

però, quins eren els objectes robats. Eren els següents: una cadena d’or que l’àvia sempre duia a sobre,

les arracades preferides de l’àvia, un medalló d’or amb incrustacions de robins i maragdes i cent euros.

Quan sortien de la cinquena visita a l’ hospital, el mateix cotxe negre els va passar rebent i, per poc, que

no els atropella. Però aquell cop, el pare va fer-li una foto a la matrícula, que de ben poc els va servir ja

que el cotxe, segons els digueren a comissaria, havia estat robat a un famós que feia poc ho havia

denunciat.

Els dies següents, els diaris anaven plens de notícies de robatoris: un dia a Vilaseca, un altre a Ribera...

La gent estava desesperada i la policia no donava a l’abast.

Fins que un dia, la Maria i en Joan van prendre una decisió: calia fer alguna cosa.

I així fou com, cada cop que se’ls presentava una ocasió, s’escapaven i agafaven pistes o interrogaven

testimonis. I així un cop, dos cops, però seguien sense pistes ni proves de qui era el criminal.Institució Montserrat 39

RACÓ LITERARIUn bon dia, sense cap mena d’ esperança i desesperats, un testimoni els va confessar que havia amagat

una cosa a la policia, i aquesta cosa era un medalló on hi havia una foto del lladre i la seva muller.

L’home els va entregar l’objecte. Ara ja tenien alguna esperança, de fet, ja que era la tercera vegada que

ho intentaven, anaven recitant:

- A la tercera va la vençuda!

Presentaren el medalló a comissaria on, de seguida, s’adonaren de qui era el lladre: era un tal Marc

Roure, i era el pare d’un amic del Joan i la Maria!

El van detenir aquell mateix vespre, el van jutjar i el van engarjolar. Li posaren deu anys de condemna. En

Miquel (el fill d’en Marc Roure) va jurar que ell no en sabia res, igual que la seva mare.

Al cap d’una setmana, l’alcalde, un home baix, gras i molt ben mudat, els va atorgar el premi de

“Salvadors” i una recompensa de 10.000 euros per lliurar el criminal a la policia.

Tres dies després, tornaven a estar al col·legi envoltats d’amics.

I lectors i lectores, és així com dos germans varen resoldre un conflicte que va quedar entre una de les

moltes anècdotes que passen al món.

Adrià Joaniquet, 4t

RACÓ LITERARI

Institució Montserrat 41

Tiempo de Guerra

Joan cogió el periscopio para volver

a observar las trincheras enemigas.

No daba crédito a lo que estaba

viendo. Todo su escuadrón tenía

miedo, incluido él, que llevaba

media vida  en el cuerpo.  Al otro

lado del río Ebro, había  un enorme

e intimidante tanque. Pero no era su

único problema: detrás había tres

ametralladoras que, al mínimo

movimiento, el enemigo utilizaría sin

compasión.

De pronto, Joan tuvo una idea y ordenó a su equipo que utilizara la pintura militar para poder camuflarse

entre la flora del bosque  y así el enemigo tuviera menos posibilidades de verlos. Cuando todo estuvo listo,

cogieron sus metralletas y sus granadas de humo colgadas en la cintura y procedieron a lanzarlas contra

el oponente   para despistarlo. Maldita suerte la suya: se encontraron con la bocana del cañón   que

reventó todos sus miembros con un sórdido disparo.

Vida y muerte se juntaron en un solo instante, Joan Miró, responsable de la patrulla, lloraba lágrimas de

sangre mientras su vida se confundía con el inmenso sueño de la noche.

El río Ebro bañado en sangre bajaba en silencio, había muerto mucha gente intentando defender Cataluña

de las manos franquistas. La mayoría de peces yacían en la orilla, solo se podía distinguir algún salmón

realizando su rutina del salto inmerso en su mundo sin barruntar el peligro que le rodeaba.

Víctor Lafuente, 4º ESO A

COL·LABORACIÓ

A casa, la mare és llibretera. Això, a efectes pràctics, vol dir que tenim les parets plenes de llibres de

totes les mides i de tots els colors, que hi ha capses que contenen més i més títols i que, a l’altell, el

pare ja no m’hi deixa guardar més joguines perquè també és ple de llibres. No us diré que em

molesta, és un fet i hi estem força acostumats. En realitat, té coses bones. Des que tinc ús de raó, la

mare tot sovint arriba a casa amb una bossa de la llibreria on hi porta algun paperot, una carpeta,

algun nou llibre i, per alegria nostra, potser algun nou conte per descobrir.

Ella no ho sap, però el meu germà i jo, esperem cada dia que obri la bossa esperant la sorpresa.

Seu al sofà, seiem al seu costat, deixant-la al mig de nosaltres dos i posem els nostres caparrons al seu

pit. D’alguna manera ens sentim, així, recollits per la seva història i podem mirar les pàgines.

M’agrada sentir-la llegir. M’agrada perquè és capaç de fer un munt de veuetes i veuotes diferents i,

poc a poc, vaig marxant de la sala d’estar, del sofà, del costat de la mare, per endinsar-me en la

història i moure’m entre els personatges que la protagonitzen. El meu germà és menut i crec que

encara no acaba d’entendre alguns dels contes que ens explica però se li posen els ulls com unes

taronges quan veu els dibuixos dels llibres (a vegades, fins i tot, algun li fa por) i riu al sentir les

imitacions de la mare. A cada pàgina ens aturem i ens fixem en les imatges. La mare pregunta i

nosaltres especulem, imaginem, riem, proposem, juguem i descobrim. Són moments divertits.

Hi ha contes que, a casa, han agafat un lloc privilegiat. Llibres que, ja ara, m’atreveixo a dir que quan

tingui 150 anys seguiré recordant. Són aquells que jo llegeixo al meu germà o que ell solet els agafa

per llegir-ne les imatges i imita, balbucejant, els tons de veu que posa la mare. Són llibres en els que,

els seus personatges, han passat a protagonitzar algunes converses de casa, a ser els causants de

mirades còmplices en moments que ens recorden a les seves històries, a tenir unes imitacions de veu

concretes i exclusives per als seus protagonistes (per exemple, la veu de l’avi del conte “Embolicant la

troca” de Gianni Rodari - Contes per telèfon. Joventut, 2013- és única i intransferible). La

reconeixeríem entre totes les altres. Són contes dels quals sabem recitar passatges de memòria.

Molts d’aquests contes són els que a casa ja hem catalogat com a “llibres de bona nit”. El pare o la

mare seuen a la cadireta del costat del llit i ens llegeixen una estoneta. Sé que estan cansats perquè

volen que triï un conte curtet però no sempre sóc piadosa i, si estic fins i tot una mica dolenta, els

demano “Germanet i germaneta” (dels germans Grimm) que és molt llarg però preciós.

Hi ha coses que no canvien

COL·LABORACIÓ

Institució Montserrat 43

Accedeixen si el dividim en dues parts. Contes per telèfon o Mil anys de contes (Ed. Baula) són

exemple d’aquests clàssics de casa. A mesura que vaig creixent, la mare m’ha seguit llegint abans

d’anar a dormir –fins i tot quan a molts dels meus companys ja no els ho fan perquè els consideren

massa grans- però crec que és un moment que ens agrada a les dues. Hem passat dels contes curts a

llegir històries més llargues que no podem acabar en un o dos dies sinó que triguem fins i tot

setmanes, però són tan interessants! Ric, sobretot, amb la col·lecció de Manolito Gafotas d’Elvira

Lindo (Ed. Alfaguara) i aprenc història amb Bambulo de Bernardo Atxaga (Ed. Alfaguara). També són

personatges que ja ens hem fet nostres.

Últimament ens està passant una cosa nova. Hi ha vegades que amb les històries d’abans d’anar a

dormir no en tinc prou i, vaja, entenc que la mare estigui cansada, però també vull ser jo la que

decideixi quan aturar la lectura. Per això, he començat jo mateixa alguns títols com ara Ciutat d’Orfes

d’AVI (Ed. Bambú), Jim Botó i Lluc el Maquinista de Michael Ende (Ed. La Galera) o Les Bruixes de

Roald Dahl (Ed. Estrella Polar).

També llegeixo molts títols de les col·leccions de Gerónimo Stilton (Ed. Destino), Kika Superbruixa (Ed.

Bruño), o de Pesadillas (Ediciones B). Són molt divertits i originals perquè, a més a més, alguns són

interactius. Això sí, hi ha moltíssims títols i les històries són molt semblants. Prefereixo conèixer nous

personatges, noves aventures, nous punts de vista. Tinc la sensació que m’ajuden a aprendre i a

enfrontar-me al món real que m’envolta.

La mare fa poc m’ha portat a fer una volta per Barcelona, la nostra ciutat. M’ha dit que podríem

escollir juntes els llibres que m’agradaria tenir per Sant Jordi (m’encanta tenir rosa i llibre!). M’ha

descobert llibreries com Casa Anita (Gràcia), Abracadabra (El Born), Al·lots (Eixample) o La Petita

(Poblenou) carregades de contes i més contes.

La mare crec que ha acabat una mica embolicada perquè m’han acabat agradant més llibres dels que

sóc capaç de recordar. Però, què voleu que us digui, a mi ja m’agrada que segueixi arribant de la

feina, que deixi la bossa de la llibreria i que, després de treure una carpeta, després de treure un

paperot, aparegui un nou llibre sorpresa, potser desconegut, en el qual endinsar-me. I hi ha coses que

no canvien.Anna Burrell

CRÍTICA LITERÀRIAKatalepsis

Entre les línies de la història de l’Èric, a part de la presència de les substàncies psicotròpiques, hi surt

reflectida constantment la idea de la mentida en la qual viu el personatge i construïda, de manera que

enganya el seu entorn tot mostrant una doble personalitat davant la seva família i els seus amics.

Al llarg de les pàgines d’aquesta novel·la juvenil, reflexionem sobre la confiança, l’amor, la por i el perill.

L’Èric amaga la seva malaltia a persones que s’estima, així com el fet de prendre cocaïna freqüentment;

això no li crea cap temor fins que veu que la situació se li’n va de les mans, i es torna un problema greu.

Penso que durant la lectura ens adonem dels problemes reals que poden causar els embolics en els quals

es fica l’Èric, i des del meu punt de vista és un llibre que juga amb les idees dels lectors sobre algunes

experiències adolescents com el consum d’estupefaents.

Al meu parer, el fet que l’Edu mori i l’Alexis quedi en un coma indefinit, així com l’estat en què es troba

l’Èric durant gran part de l’acció, sensibilitzen al públic d’una manera objectiva i fidel a la realitat,

plasmant les conseqüències negatives de prendre substàncies addictives.

També veiem els trets psicològics i les idees que passen pel cap de l’Èric al dur a terme el seu macabre

joc, cosa que pot ajudar als lectors a identificar alguns d’aquests pensaments problemàtics i a intentar

corregir-los.

L’obra de Maria Carme Roca ens apropa a

les ambicions i impulsos adolescents més

primaris. La necessitat de sentir adrenalina i

acceptació, condimentats amb una mica de

ràbia,   són el mòbil que condueix al

protagonista i al seu inseparable amic a la

situació en la qual es veuen atrapats.

L’amor, la falta d’aquest i l’orgull propi,

impulsen l’Èric a actuar davant la Lara de

manera impulsiva, intentant fer creure a la

noia que li és indiferent quan en realitat

només vol tornar a tenir-la al seu costat…

CRÍTICA LTERÀRIA

Institució Montserrat 45

El llibre és entretingut, la història és original i la malaltia que pateix el protagonista és explicada en un to

amable i proper. El fet que la trama estigui dividida en tres parts caracteritzades pel punt de vista de cada

personatge és una bona idea i facilita al lector la comprensió de la història. Els personatges són

complexes ja que evolucionen psicològicament al llarg de l’obra. En el cas de l’Èric veiem que al final de

la seva aventura adquireix la maduresa i consciència que abans li mancaven.

Tot i això, encara que es tracta de personatges rodons, cadascú assumeix un rol definit, l’amic lleial, la

noia popular i enamorada, els assetjadors, la representació de l’amor familiar...

Un detall que he trobat excessiu, és l’ús continuat de les paraules seguides de punts suspensius per

introduir un tema ja que es repeteix al llarg dels capítols força vegades i al final resulta una mica forçat.

Definitivament, és un llibre adreçat als adolescents que transmet correctament el missatge: s’ha d’evitar el

consum de drogues entre els joves ja que les conseqüències poden ser nefastes.

Núria Torralba, 4t ESO

Aquí us deixeim un llistat de novel·les de Maria Carme Roca enfocades als lectors més joves:

No hi ha petons per als fantasmes (2007)

La reina de Gizeh (2007)

Tambors de vidre (2006)

Un drac amb massa fums (2006)

Akanuu, l'arquer persa (2005)

Estripar la teranyina (2005)

Kamira.rom (2005)

Pedra foguera (2005)

On s'amaga la por (2004)

Les formigues s'han refredat (2004)

La temuda petjada de Kali (2004)

De pel·lícula (2003)

Ada i Valeri, una nena i un bacteri (2003)

El faedor de mentides (2003)

Ermengol el Salat (2002)

Nits de celobert (2002)

Amb ulls de guácharo (2001)

Port Aventura té... Àngel (2001)

Foc al cor (2000)

Els llibres també s'equivoquen? (1999)

Sis contes revoltats (1998)

Qui és el de la foto? (1997)

Una setmana plena de boires (1997)

EDUCACIÓLOMCE, Destrossant l’escolarització

Des de la restitució de la democràcia l’any 1976, Espanya ha viscut quatre lleis educatives, una per a cada

estada al poder dels diferents partits: UCD (Unió del Centre Democràtic) va governar fins al 1982 i va

mantenir la mateixa estructura educativa que durant el Franquisme (la LGE, Llei General d’Educació).

Després de les eleccions celebrades aquell any, el PSOE va pujar al poder i el 1990 va aprovar la LOGSE

(Llei Orgànica General del Sistema Educatiu), que va estar vigent fins al 2002, l’any que es va començar a

aplicar la LOCE (Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació) de mà del Partit Popular. Aquesta reforma

només va estar en funcionament quatre anys, fins a l’aprovació de la LOE (Llei Orgànica d’Educació) per

part del PSOE, que és l’utilitzada en l’actualitat.

L’última llei ha sigut la reforma educativa batejada amb el nom de LOMCE que, segons s’argumenta des

del Partit Popular, ha de servir per reduir el fracàs escolar. Aquesta reforma relega les llengües pròpies de

les comunitats al paper d’optatives no necessàries de cursar per aconseguir el títol de l’ESO. A més, deixa

d’oferir a la secundària les arts com la plàstica, la música i la tecnologia, fet que provocaria arribar al

batxillerat sense certs coneixements d’allò que es necessita per a una futura carrera universitària.

Les beques, molt necessàries en els temps que corren, també es veuen reduïdes i la nota que cal per

obtenir-les, augmenta.

EDUCACIÓ

Aquesta nova llei, a més, es carrega totalment el sistema d’immersió lingüística en català actual i ataca

directament, un cop més, contra la llengua. Sembla potser anecdòtic però no ho és el fet que, quan van

venir a Catalunya, els immigrants andalusos van demanar i defensar que els seus fills fossin escolaritzats en

català per aprendre la llengua des de petits i poder gaudir del bilingüisme, una sort a l’abast de pocs: el

català com a llengua a l’escola i el castellà com a llengua materna; ambdues com a llengües de vida.

El Partit Popular encara no ha entès que el bilingüisme és un regal per a qualsevol parlant i poder parlar

amb la mateixa fluïdesa dues llengües amb només deu anys és un privilegi que cal mantenir. Tot i això, la

decisió del ministre Wert segueix vigent i els integrants del partit encara pensen que aquesta reforma és

encertada. Potser això és degut a la seva ignorància que, un cop més, els ha fet agafar el camí incorrecte.

Martí Odriozola

Institució Montserrat 47

El congrés dels diputats al complet, exceptuant el grup del PP, va negar-se a aquesta nova llei, i es va

demostrar una unió entre tots els grups polítics enfront de la nova reforma. Ja han promès que, quan hi

hagi canvis en la distribució dels escons, es retirarà aquesta llei, però això no és suficient; primer, cal

desobeir totalment els aspectes que descriu la reforma i, per descomptat, no dur-los a terme; d’altra

banda, és necessària una llei educativa en la qual tots els partits estiguin d’acord i que permeti que, d’una

vegada per totes, no hi hagi variacions educatives a cada legislatura. Els ciutadans, per la seva banda, ja

han deixat clar amb diverses concentracions i manifestacions el seu total desacord amb la nova llei, i la

comunitat educativa ha demostrat en més d’una ocasió el seu rebuig frontal davant la reforma. En alguns

casos s’ha manifestat clarament que, tot i estar aprovada pel congrés, no s’aplicarà a les classes.

EDUCACIÓTot és la nota?

Molts estudiants creuen que només són

avaluats el dia que han d’examinar-se d’una

assignatura i que, després, en el seu dia a

dia, no han de fer res, ni fer deures, ni

participar, ni comportar-se bé, ni respectar

el professor... És més! N’hi ha alguns que,

fins i tot, falten el respecte als seus

companys! Al llarg d’aquest ar ticle,

parlarem d’aquest tema que, per a molts

alumnes, és totalment desconegut.

Què anem a fer a l’escola? Segur que al

llegir aquesta pregunta a molts se us ha

passat pel cap la resposta: “doncs a l’escola

hi anem per estudiar”. Doncs, esteu molt

equivocats! A l’escola hi anem per agafar

uns bons hàbits, a aprendre com viure el dia

a dia, per tenir cultura… però, sobretot, per

formar-nos com a persones, saber respectar,

raonar i aprendre noves coses que ens seran

útils al llarg de les nostres vides.

Ara que ja sabeu les raons per les quals anem a l’escola, anem a veure com ens avaluen els professors: al

butlletí que ens donen a final de curs, cada assignatura està dividida en quatre apartats: procediments,

conceptes, actitud i la nota final, que és la mitjana dels tres apartats anteriors. Els procediments són el 40%

de la nota final. Estan formats per tots els exercicis puntuats, redaccions, etc.

EDUCACIÓ

Institució Montserrat 49

Els conceptes es basen en els nostres

coneixements, en els exàmens, i també valen un

40% de la nota.

I, per últim, i no per això menys important, hi

ha l’actitud, amb un 20% de la nota. Podeu

pensar: “Això no és molt”? Però és que,

realment, amb la nostra actitud de classe

demostrem com som com a persones i el

respecte que tenim cap als professors: si estàs

atent a classe demostres que tens un gran

interès per aprendre coses, demostres que tens

“curiositat”; si no parles amb els teus companys

a l’hora d’estudiar, els fas veure que ets una

persona respectuosa amb tots aquells que

volen estudiar.

Això, per desgràcia, només és el meu punt de

vista i hi ha gent que decideix estudiar només

el dia abans i, tot i així, aproven. Això sí, heu

de ser conscients que hi ha una diferència entre

una persona que aprèn les coses a l’última

hora i una altra que es passa les nits estudiant,

escolta a classe, es porta bé amb els

companys, etc. Cadascú haurà après unes

coses diferents i potser tindran valors

completament oposats que, al llarg de les seves

vides, els serviran per una cosa o per una altra.

Carla Bautista

L’ESO, com tots sabeu, és l’ Educació Secundària Obligatòria, que es fa un cop acabada la Primària,

després de sisè. Al final de l’ESO tens diferents camins a escollir depenent dels teus interessos. Tots,

independentment del curs de secundària en el que estiguem, hem de ser conscients que cadascuna de

les activitats, exàmens i actituds que tenim des del primer dia a primer d’ESO, seran importants i, en

molts casos, determinants per a allò que decidim una vegada marxem al món dels adults.

A continuació, farem un breu repàs per les opcions que tenim avui dia:

BATXILLERAT

Segur que tots coneixeu el batxillerat, que consta de dos cursos, al final dels quals pots optar per passar

una prova que anomenem Selectivitat i que et dóna accés a la universitat. També, però, des d’un

batxillerat, pots anar a fer cicles formatius, ensenyaments esportius i  d'arts plàstiques, (música, dansa,

conservació i béns culturals, i art dramàtic), tots de grau superior.

Hi ha diferents tipus de batxillerats:

-Arts

-Ciències i tecnologia

-Humitats i ciències socials

FORMACIÓ PROFESSIONAL, ENSENYAMENTS ESPORTIUS I D’ARTS PLÀSTIQUES

Hi ha dos tipus de formació professional:

-Cicles formatius   o ensenyaments esportius i d’arts plàstiques de grau mitjà.

-Cicles formatius  o ensenyaments esportius i d’arts plàstiques de grau superior.

Una vegada s'acaba el cicle de grau mitjà, pots anar directament al món laboral o seguir estudiant; per

això, s’ha de fer un curs per accedir al cicle  de grau superior. Una vegada fet aquest últim, pots anar al

món laboral o cursar estudis universitaris.

Per accedir als cicles formatius de grau mitjà s’ha de tenir el graduat d’ESO o haver superat una prova

d’accés.

EDUCACIÓI quan acabem l’ESO, què?

QUÈ PASSA QUAN HOM NO ES TREU EL GRADUAT D’ESO?

Pensar en aquesta possibilitat no ens agrada però existeix, així que intentarem resoldre certes inquietuts.

Fins ara, existien uns centres d’ensenyaments als que anomenaven PQPI on podies cursar una mena de

curs pont amb el que acabaves de formar-te de manera general (com a l’ESO) i començaves uns

coneixements específics en una professió determinada per després accedir a un cicle formatiu de grau

mitjà, malgrat no tinguessis el graduat. Amb la nova Llei d’Ensenyament aquesta possibilitat sembla que

ja no existirà. Com se substituirà? Encara no ho saben.

Els alumnes que a 4t d’ESO ja tenen els setze anys, tenen l’opció de fer unes proves generals que

ofereix la Generalitat cap al maig i que en cas d’aprovar i assolir la qualificació necessària, els

donarien dret a una plaça en un cicle formatiu. Aquesta opció només és recomanable si existeix la

probabilitat de no graduar-se, ja que les places per aquesta via són només d’un vint per cent del total.

EL MÓN LABORAL

Des dels setze anys, legalment podem accedir al món laboral però no estarem preparats per competir en una societat que té molta gent a l’atur i molt preparada.

Recomanen fermament estudiar tant com puguem per enfrontar-nos al món!!

Cinta Bazán i Coordinació

EDUCACIÓ

Institució Montserrat 51

MÓN LABORAL

E.S.O PROVES D’ACCÉS

BATXILLERAT

UNIVERSITAT

FORMACIÓ PROFESSIONAL

GRAU MITJÀ

GRAU SUPERIOR

NO TINC EL GRADUAT DE LA ESO

Sembla un tòpic però no és gaire fàcil fer un petit resum de quatre anys de Secundària. Volíem fer una petita intervenció el dia del comiat de 4t d’ ESO, però no teníem gaire clar que l’ Ulisses li hagués

agradat que parléssim d’ ell en públic i davant dels seus companys i companyes, així que ho vam deixar. Ja sabeu que no li agrada gens que es parli d’ ell, i una de les qüestions principals és el respecte als altres tal com són.

Haver decidit no parlar el dia del comiat,  no vol dir que no en parlem,  perquè tenim moltes coses

bones per dir, és més, volem dir-vos-les a vosaltres i que també els altres pares i alumnes les sàpiguen.Desitgem dir-vos que:

1. L’ Ulisses venia, de l’Educació Primària, d’ una situació complicada per qüestions de salut, familiars, etc. que ell havia notat molt. Però, en arribar a l’ institut, van canviar les coses, fet que ens va deixar a

tota la família més tranquil·la i, per fi, semblava que tot tornava a agafar una dinàmica positiva. No va ser una qüestió de màgia, va ser una qüestió, com sempre, d’ esforç, implicació, consciència, seguretat a la feina, etc. i, per tant, valorem molt tot allò que heu fet però, especialment, el primer any d’ ESO. 2. La feina, l’ esforç, la implicació s’ han de mantenir,  si no tot torna a decaure i aquí veiem que hi ha

hagut uns bons resultats. Sense el suport de mares/pares dels altres alumnes, professors/es i família no hauria estat possible. Han estat quatre anys que no han sigut fàcils però que han esdevingut una feina i uns resultats pels quals ens podem felicitar tots i totes. Estem segurs que tots junts heu i hem après.

COL·LABORACIÓPerquè també hem d’agrair en veu alta

3. La motivació de l’ Ulisses per venir a la Institució Montserrat cada dia (posant-se el despertador ell mateix i aixecant-se el primer dels germans) no ha estat una anècdota. Sense la implicació i la motivació

d’ unes persones concretes tampoc hauria estat tan evident. Tampoc cal parlar de noms concrets, però tots i totes sabem de la implicació i confiança que alguns/es professors/es han tingut amb l’ Ulisses de manera permanent.

4. Amb el pas dels cursos, hem pogut comprovar que l’ Ulisses ha tingut molt bona “sintonia” amb

alguns professors/es. Aquesta sensació de sentir-se escoltat, tingut en compte, formar part de la Institució i col·laborar essent un més (en tot el possible) li ha donat moltes ganes de fer més coses. Ara pot marxar de l’ Institut havent acabat una etapa, però amb ganes de tornar de visita perquè estima moltes persones que continuen aquí.

5. Pensem que ha estat una bona etapa i la família donem les gràcies a tots: als pares/mares, als alumnes, a tota la Institució Montserrat (des de la consergeria, neteja i cuina fins al professorat i direcció)  per aquests bons anys  que hem compartit amb vosaltres. Encara que la família continuarem compartint l’ ESO amb vosaltres (amb el seu germà), pensem que calia que sabéssiu que valorem el que esteu fent i que la feina de cada dia potser no es nota però és molt important si es fa bé, i vosaltres la

feu. Sou un model d’educació inclusiva ben entesa. Pensem que actualment sou el referent d’educació inclusiva al nostre barri. Aquest valorar la persona abans que les “capacitats”, aquesta mirada individual a cada alumne, aquest acceptar cadascun/a com és i veure-li les possibilitats que té i pot

potenciar,  i moltes altres virtuts que potser oblidem, us fan una escola molt i molt “ESPECIAL” , MILLOR I  INCLUSIVA.

Família d’Ulisses Callau i Boix

COL·LABORACIÓ

Institució Montserrat 53

Ara ja fa un any que vam començar uns tallers a secundària. Som un grup de nois i noies de primer a quart d’ESO. Estem apuntats a tres tallers: cuina, expressió i habilitats socials.

TALLERS A L’ESCOLA

Hem après què són les Habilitats Socials i a conèixer-nos millor treballant els sentiments i l’autoestima.

Al taller de cuina hem elaborat moltes receptes i hem fet una mica de tot: pizza, pastissos, brownies, etc. Les receptes estrella són el pastís de galetes i les piruletes de xocolata.

Al taller d’expressió hem representat diverses obres de teatre, hem interpretat diferents

personatges i hem après a perdre la vergonya. Ara estem preparant l’obra de Guillem Tell.

En aquests tallers tots i totes ens hem anat coneixent més bé. Hem anat agafant confiança en nosaltres mateixos. Ens agrada molt compartir aquests moments!

TALLER DE CUINA

TALLER D’HABILITATS SOCIALS

TALLER D’EXPRESSIÓ

U.S.E.E.

COL·LABORACIÓ

Institució Montserrat 55

L’EducacióL’educació a la nostra societat té un paper molt important i un valor incalculable per a la majoria de persones. Des de fa ja uns anys és un dret per a tothom tenir una educació tant escolar com de valors. Els

nostres pares i els nostres avis, podríem dir que fins i tot els nostres besavis, van lluitar amb dents i urpes per aconseguir el que ara tenim i ens volen prendre. Hem sentit moltes vegades nens i joves queixant-se de l’escola, que no els agrada haver d’estudiar ni anar a classe. He de reconèixer que jo també ho he dit algun cop, però sóc conscient del que l’escola significa,

és un gran tresor que cal conservar. El dret a l’educació, a l’ensenyament; és un dret que no va ser gens fàcil d’aconseguir. És la clau per accedir a la cultura, per trobar diferents punts de vista, per formar-nos opinions, per poder pensar per nosaltres mateixos. La veritat és que no importa d’on siguem ni quina família tinguem, és a dir, tant si tenim una mare i un

pare, dues mares o dos pares, un germà, cinc o som fills únics, tant si vivim amb els nostres avis, amb els oncles o tenim pares adoptius, l’únic que importa és que la gent que tenim al voltant ens estimi i ens inculqui uns bons valors basats, sobretot, en el respecte. Una part de la societat que promou aquests valors és l’escoltisme. Les seves lleis es fonamenten a partir del

respecte, la convivència i l’amor a tot allò que ens rodeja. És un món que ens ensenya a viure, conviure i a valorar tot el que ens envolta. L’escola, la vida social i la família són tres parts essencials per a l’educació i totes són importants. Repercuteixen en la vida de la gent i, juntes i amb una bona compenetració, ens fan créixer com a

persones.

Ona Gausachs, ex alumna

EDUCACIÓDemocràcia a l’escola

Com tots sabeu, la nostra escola pensa, fermament, que el seu bon funcionament ha

d’estar a les mans de tots nosaltres, que per poder créixer, s’ exigeix el compromís i la

implicació de pares, professors i alumnes. Per tal d’acomplir aquesta premissa, hem creat

diversos organismes que faciliten la convivència, i lluitem perquè aquests demostrin als

nostres fills i alumnes que hi ha un camí adequat: el camí de la reflexió, de la conversa i de

l’oportunitat. Això sí, aquest camí és conseqüent i responsable.

De vegades, en el nostre dia a dia, ens trobem   amb situacions incompatibles amb la

disciplina necessària per poder conviure; quan això succeeix, es porta el conflicte a la

Comissió de Convivència. Aquí, quatre alumnes representants, una mare i quatre

professors, exposem el problema, escoltem l’estudiant implicat i intentem entendre per què

ha passat i com podríem evitar-lo. També hi ha unes sancions, però aquestes no són un

càstig, o no volem que ho siguin, sinó un punt de sortida per a l’aprenentatge.

Malauradament, de vegades, i degut a la gravetat, hem de recórrer a decisions més dures,

això sí, sempre després de parlar-hi.

EDUCACIÓ

Aquest és el primer any que formo part dels membres de la Comissió i em sento reconfortada

perquè   penso que aquesta mediació ens ensenya a tots i ens dóna l’oportunitat d’evitar

futures actituds perquè hem entès que hi ha formes més adients d’enfrontar-nos als reptes que

la vida ens proposa.

Per a la Mercè i per al Pau, també és la seva primera experiència:

<<Formar part de la Comissió de Convivència, com a representant dels pares, em sembla una

molt bona manera de conèixer de primera mà de quina manera es resolen els conflictes a

l’escola.  Valoro molt positivament la tasca que fa aquesta comissió, i des del primer dia, em

vaig quedar parada de la maduresa que demostren tots els representants dels alumnes que he

conegut. A vegades, la solució ha hagut de ser l’expulsió de l’alumne en qüestió, però la

majoria de cops s’ha resolt amb una reflexió de la mateixa Comissió i alguna feina

relacionada amb el conflicte. La meva valoració és molt positiva.

Roser Marcé, mare de l’escola>>

<<Molta gent pensa que la comissió de convivència és un grup de persones que es dediquen

a expulsar alumnes quan tenen un nombre de faltes, però no és així. Des de la comissió, el

que procurem és que la gent que té certs problemes de disciplina, els solucionin. Entre tots

parlem i intentem trobar la solució més adient. Òbviament, algun cop, hem hagut d'expulsar

alumnes, però  sempre havent-ho pensat abans i mai com a primera opció.

Pau Casanovas, 3r ESO>>

Gràcies, Institució.

Carolina Galera

Institució Montserrat 57

CULTURA I SOCIETATDemocràcia?Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) va ser el canal públic de la Comunitat Valenciana des del 4 de juliol de

1984. Durant aquest període va ser la referència informativa del territori fins que, el passat novembre, el

Partit Popular de la Comunitat Valenciana, utilitzant la majoria absoluta acreditada a les Corts, va demanar

el seu tancament, posant fi a 30 anys de rigor i professionalitat informatiu.

El tancament de RTVV va suposar un procés llarg i meditat; el 9 de febrer de 2013 es va dur a terme un

Expedient de Regulació d’Ocupació que va deixar a 1.131 treballadors del grup a l’atur. Des d'aleshores

ja es va començar a intuir una certa preocupació per la situació de la televisió i, un cop es va conèixer la

notícia del futur tancament, les concentracions i manifestacions van ser freqüents i multitudinàries –cal

destacar les protestes a València, Alacant i Castelló–. Es van emetre programes especials defensant els

seus drets i reclamant un millor tracte, i tots els valencians s’hi van bolcar per defensar un dels seus

patrimonis. Des de l’exterior, a Catalunya, per exemple, també hi va haver suports cap a la causa i es va

manifestar el total desacord amb aquesta decisió.

El divendres 29 de novembre es va tancar, definitivament, la televisió i ràdio pública valenciana, silenciant

una de les potències de la comunitat. Va ser un dia dur per als ciutadans i   difícil de pair per als

treballadors. Després que la missió de tallar el cable de les emissions fos adjudicada a un operari que es

va negar a fer-ho de bon matí, un tècnic escortat per la policia va apagar la televisió a les 12:19h. Més

tard, la pàgina web va deixar d’estar operativa, i a les 16:36h també es va posar fi a Sí Ràdio.

Aquesta decisió, presa pel Partit Popular, és totalment antidemocràtica i injusta, i en un acte de profund

egoisme, només va tenir oïdes per la part de la població favorable als seus ideals. No es pot entendre la

determinació d’extingir una part de la cultura valenciana i silenciar aquest mitjà de comunicació que els

pertany. No cal que pensem en les dictadures del passat recordant amb tristesa la misèria que van portar

al país. Encara que de forma inconscient, actualment segueixen existint i, tot i estar amagades, són presents

en els nostres governs. Ocultes darrere una cortina translúcida, que tapa la certesa de la seva existència

però, a vegades, deixa entreveure la seva presència, viuen les dictadures simbòliques, que mantenen les

característiques d’un règim autocràtic. El tancament de RTVV és només un exemple més d’elles i aquest

episodi suposa, tal com van manifestar els treballadors, “un autèntic cop d’estat”.

Martí Odriozola

CULTURA I SOCIETAT

Institució Montserrat 59

Fira Ramadera de la Pobleta de Bellveí

El passat cap de setmana del 5 i 6 d’octubre, a la Pobleta de Bellveí,  un poble de la Vall Fosca, a la comarca del Pallars Jussà,

van fer una fira ramadera. S’hi han pogut veure tot tipus de races de vaques, toros i vedells autòctons. El dissabte han fet la sortida dels animals i més tard l’entrega de  premis del concurs  d’animals de raça bruna dels Pirineus.  Segons l’alcade, hi ha 30 explotacions de ramaderia a la vall però no totes hi participen.

Actualment, a la fira hi ha tres   llocs per visitar: el tancat dels animals, on hi ha els firaires  i la mostra dels oficis tradicionals: n’hi

ha que treballen el ferro, la fusta i fins i tot que fan joies de plata. Els més destacables són els matalassers, que fan i arreglen matalassos de llana per tota la   vall i el ferrador, que posa-les ferredures als cavalls.

També he pogut parlar amb el Senyor Paquito de casa Ramon de Mont-Ros, un poble de la vall,  que m’ha explicat que ell quan era petit baixava a la fira amb el seu pare. Abans la fira durava  tres dies: els dos

primes era quan hi havia les vaques, toros, ovelles i cavalls però només hi havia homes. I era quan es feien els tractes de compra i venda del bestiar. El tercer dia era quan venien les dones amb els seus animals més petits: gallines, ànecs, porcs, conills, etc. Llavors era quan  els homes grans feien tractes matrimonials dels seus fills i filles.

El diumenge vaig poder gaudir d’un esmorzar popular típic del Pallars: trinxat, carn rostida i galetes flamiselles i un bon porró de vi o aigua de la Vall de Boí. Primer havies de comprar un tiquet a les noies

que hi havia a l’entrada de la carpa muntada per la Diputació de Lleida. Allà mateix vaig poder parlar amb el senyor Teixidor, un autèntic ramader de la zona. Em va explicar que una vaca de tres anys a punt per criar (terçona), pot valdre 1200 € i fora la carpa vaig poder tocar un cadell d’ovella que tenia 2 dies. A continuació vaig poder veure  una exhibició de salts de cavalls amb la participació de la campiona de Catalunya. Finalment i per acabar, vaig poder veure la repesentació teatral El tracte de matrimoni del grup

de teatre Vall  Fosca.

Alba Vidal

Passejant per la fira m’he trobat amb El Foraster, Quim Masferrer, de la sèrie de .

CULTURA I SOCIETATEl mirall de la societat

Sempre diem que si tinguéssim més diners ens encantaria viatjar. És veritat que si ens

atorguessin l’oportunitat ens mouríem per tot el món per conèixer noves coses. Quan sortim

del nostre territori, admirem les altres cultures, donem un cop d’ull a la història, tastem

menges, fotografiem paisatges extraordinaris i, en teoria, coneixem la gent que habita aquell

país. Bé, això seria el més normal, però és cert que sempre ho fem? En el meu cas, hi ha

hagut ocasions on només he viatjat i he estat una setmana dins d’ un hotel espectacular on tot

semblava màgic i meravellós i, cap als últims dies, he fet una excursió i m’he adonat que tota

la pobresa que hi havia en aquell país era tapada per les cortines del turisme i la visió

consumista.

També hi ha hagut viatges on tan sols he fet ruta, i tampoc he vist o no he volgut veure la

situació que hi regnava. Però, centrant-nos en el tema, si tenim l’ocasió de poder veure món,

per què no aprofitem i aprenem de tot allò que ens volteja?

Després de treure certes conclusions dels viatges, he descobert la manera de veure reflectit de

debò els costums d’un país. Anar al mercat. Sabeu aquells cúmuls de botigues que posen de

bon matí un diumenge, plenes d’espècies amb olors exòtiques, menjars típics de la zona?

Compres un vestit característic, amb unes formes estampades amb exactitud, o una bonica

catifa. Tot escampat pel terra, o bé posat sobre estovalles de quadres vermells. Olor a

formatge, pots d’olives, animals que mai hauries menjat, fruita de tot colors que encara

adverteix olor a terra. És una barreja tan gran de petites coses, que et fa un resum de la

situació. Com actua la gent, com es comporta. T’empenten tot rient, apropant-se per comprar

abans que tu. Potser s’esperen rere teu, amb cara de pomes agres. O criden anunciant preus i

ofertes, o es limiten a somriure’t vergonyosament. Això reflecteix la manera de ser de la gent

de la zona, com funciona tot. Realment és el mirall de la societat. Si volem conèixer quelcom

de veritat, hem d’observar-ho en el moment més quotidià.

Mireia Perarnau

MANUALITATS

Institució Montserrat 61

Aprenem a diferenciar

Molts de vosaltres penseu que aquests materials funcionen igual, però no és així.

PLASTELINA

Serveix per fer figures i després poder desmuntar-les. Aquest material

és apte per jugar a fer figures.

FIMO

La seva utilitat està dirigida a fer accessoris

com collarets, clauers, anells, polseres, etc.

És semblant a la plastelina però perquè

s’endureixi has de posar-lo al forn.

JUMPING

Amb el Jumping clay pots fer figuretes i, abans que s’assequin, reboten contra el terra. El Jumping clay s’asseca amb l’aire ràpidament.

CLAY

Marina López i Lola Sánchez

DIY

Paulette Crochette et Marithé Muguet

Com tots ja sabeu, el fenòmen DIY (Do it Yourself), és a dir, “Fes-ho tu mateix” també ha arribat a

Barcelona i, cada cop més, podem trobar noves fires, blogs i més gent que s’apunta a aquesta moda.

També hi ha qui, a més a més d’intentar-ho, aconsegueix comercialitzar els seus productes fets a mà. Aquí

teniu un parell d’exemples.

Quan et vas interessar per aquest àmbit?

Ja quan era ben petita recordo preguntar a la meva mare com ho

feia per cosir. Volia aprendre totes les tècniques per poder crear

tots aquells teixits de colors.

Què dissenyes?

Normalment, en el meu dia a dia, edificis. Però quan estic fora de

la feina a estones lliures imagino complements. M’agradaria tenir

peluixos que voldria abraçar, i mantetes amb les que tapar-me

mentre faig te i segueixo cosint.

T’agrada dissenyar coses per a noi o noia? Per què?

No tinc una preferència, simplement amb les robes que utilitzem és

més senzill crear productes que agradin més a les noies, sobretot a

les més presumides.

Darrere d’aquesta marca s’amaguen una jove enginyera i una esteticista molt creativa. Plegades han

creat un univers vintage amb robes d’aire anglès, dolços i tendresa.

Hem tingut l’oportunitat d’entrevistar a una d’elles, la Paulette Crochette.

Què és el que més t’agrada d’aquest camp?

Cada cosa que cuso és diferent a l’anterior, mai podré fer dos peluixos iguals. I això fa que cadascun dels

productes sigui especial.

DIY

Institució Montserrat 63

Has fet algun taller o has participat en alguna fira?

Ja he fet dues fires i m’agradaria començar a movilitzar les

nostres robetes angleses per botigues de Barcelona. Estigueu molt

atents, potser qualsevol dia d’aquest les podreu veure.

Quins estris tens a casa per cosir o per dissenyar?

Per dissenyar no cal gaire cosa més que un llapis, un full i molta

imaginació. En canvi per cosir la cosa ja es complica. Tenim

agulles, fils de mil colors, màquines de cosir, tisores...

T’agradaria tenir una botiga?

Com ja sabeu no és la meva professió així que no hi puc dedicar

tot el temps que m’agradaria. Ara per ara, em costaria molt

omplir una botiga sencera amb els nostres productes. Però mai no

se sap. No tenim botiga però, de moment, fem alguns encàrrecs.

Què et va inspirar per fer la teva web?

La necessitat de compartir amb tothom les nostres idees.

Quins projectes tens en ment?

Sobretot, millorar dia a dia les tècniques que ja sé i aprendre’n de

noves!

Per saber-ne més . . . Entreu al seu Facebook!

DIY

Has creat un taller, què et va impulsar a fer-ho?Des de l'escola es va veure la necessitat de presentar noves activitats extraescolars per als alumnes i jo vaig pensar a quina activitat m'hauria  agradat apuntar-me quan era nena.Tenia la llibertat i la sort de fer una activitat que m'agrada molt com és la de dissenyar i cosir unida a una altra que també m'agrada molt, que és la d’ensenyar.

Quins estris tens a casa per cosir o per dissenyar?A casa no tinc gran cosa. La veritat és que la majoria de coses estan a casa la mama, però mai em poden faltar unes bones tisores, una cinta mètrica, agulles, full i llapis, i la meva inseparable màquina de cosir.

Què utilitzes per fer els teus dissenys?Per dissenyar, sobretot cerco idees a revistes, a Internet… i m'agrada molt passejar per botigues, sobretot aquelles amagades en carrerons de Barcelona.També tinc sempre  a prop  una llibreta, paper per fer patrons i la meva cinta mètrica.

Què t’agrada dissenyar?M'agrada dissenyar coses que  sé que puc dur a terme, que després les podré elaborar i les podré fer servir.Últimament, estic realitzant un projecte amb una amiga, en el qual creem fundes per ipad, mòbil, plumiers...

LaCà i LaLà

La Carlota i la Laia són dues amigues aficionades al món del disseny i la moda. Ara, ja no només es

dediquen a observar i opinar sinó que també han decidit formar part d’aquest àmbit que tant els agrada.

Lacà i Lalà creen accessoris pràctics i funcionals sense deixar de banda el detall i un estil propi.

A continuació podreu llegir alguns apunts sobre aquesta marca jove que ja comença a fer els seus pinets.

T’agradaria tenir una botiga de roba?Des que vaig començar magisteri, tenia molt clar que aquesta part era més un hobby que una professió. Ara per ara, no és una cosa que em plantegi, però el que sí que potser m’agradaria, és seguir fent tallers

per aprendre i seguir fent activitats extraescolars relacionades amb el disseny i la moda.

Què et va inspirar a fer la teva web?L'estiu passat, una amiga, que sap que m'agrada fer aquestes coses i després de veure un vestit que m'havia fet amb tela de flors, em va comentar que per què no feia alguna funda pel mòbil o pel portàtil,

però seguint aquest estil. La veritat és que no m'ho havia plantejat i juntes vam iniciar el projecte.L'estil de les creacions i de la web és una mica vintage, estil que ens agrada moltíssim a les dues.La web la vam fer per poder donar sortida als productes que  fèiem, per veure si agradaven i, qui sap, poder crear el nostre negoci.

Quins projectes tens en ment?La veritat és que amb l'escola tinc poc temps per dedicar-me als meus projectes però, ara per ara, m'agradaria poder seguir innovant a laCà i laLà

DIY

I si us ha agradat. . . Entreu al seu Facebook!

Institució Montserrat 65

Júlia Gràcia i Laia Mora

MODAPer fi ha arribat un nou apartat de moda a la revista de l’escola! Aquí us expliquem quatre coses que

necessiteu saber per anar sempre a la moda. Us deixem una mostra de la “moda” de la nostra escola:

Mireu quina dessuadora més maca…

Molt tendre, veritable amor!!

Ui, quina por! Aquesta calavera de diamants amb el fons vermell!

Encara no teniu unes Converse o Mustang? Ja feu tard!!

Outfits

Quina jaqueta més bonica! Aquests dos colors combinen molt amb els

texans.

MODA

Institució Montserrat 67

Amb aquests pantalons semblareu la més punk del pati!

Pentinats

Ai, mireu aquest pentinat!

Aquesta trena d’espiga queda molt bé, tant a l’estiu com a

l’hivern.Per darrere queda súper

bonica!

Us grada la trena que veieu? Aquí us deixem el tutorial.

A practicar!

Júlia Gràcia i Laia Mora

ESPORTEsports de Risc

Això és l’apnea. És un esport de risc, un dels més perillosos. Es tracta d’aguantar sota l’aigua tant

com puguis.

APNEA

Consisteix a tirar-se d'un pont de gran alçada lligat  amb una corda especial als peus.

PUENTING

És un esport en què s'utilitza un aparell, una ala en forma de delta, d’on es penja una persona

amb uns arnesos, per aprofitar els corrents d’aire ascendent i mantenir-se enlairat.

ALA DELTA

PARACAIGUDISMEEl paracaigudisme és un esport que consisteix en saltar amb paracaigudes des d’un avió,

helicòpter o un globus aerostàtic.

ESPORT

Institució Montserrat 69

BICITRIAL

ESCALADA

El bicitrial és un tipus de ciclisme que es realitza en un circuit (que pot estar fet de materials

naturals o artificials) on hi ha obstacles. L’objectiu és recórrer aquest circuit sense posar els peus a terra.

L’escalada és un tipus d’esport de risc en el qual has de pujar per les parets d’una muntanya, d’un

penya-segat, etc. amb l’ajut de diferents estris (cordes, peus de gat, mosquetons…). Hi ha diferents nivells i dificultats, però, sempre és imprescindible la seguretat. Si ets novell, procura’t la supervisió i l’ajut d’un expert.

SLACKLINEEl slackline és un esport però també representa un gaudi per a l’observador: és semblant al

funambulisme però la corda (tensada i fixada entre dos punts) que es recorre és de nylon o polièster i l’equilibrista no s’ajuda de res.

Els esports de risc són molt perillosos, però alhora

divertits. Nosaltres creiem (esperem que vosaltres

també) que pot ser emocionant fer esports de risc,

però convé tenir molt clar el que vols fer, i que ho

facis amb la màxima seguretat possible. Has de tenir

molt clar que la seguretat, en aquests esports és

impresindible, perquè encara que siguis un gran

esportista o que estiguis molt preparat, et pot passar

qualsevol cosa: corres el risc de patir un accident i,

per tant, com a conseqüència, quedar-te discapacitat

o arribar a morir.  

OPINEM!

Paula Font i Sara Gol

ESPORTIsidre Esteve Pujol

La Seu d’Urgell (Alt Urgell) 15 de maig de 1972.

Vivia als afores d’Oliana i cada dia per anar al col·le agafava la moto per arribar més

ràpid. Després de classe, treballava al restaurant dels seus pares.

La primera cursa que va córrer va ser l'Enduro del Segre a Ponts, l'any 1990, amb

18 anys. Fins llavors, només corria pels voltants del poble i per la comarca. Corria

amb una moto marca TM. Alguns dels seus títols són:

• Campió d'Espanya Júnior d'Enduro 1990

• Campió d'Espanya d'Enduro 1992

• Subcampió d'Europa d'Enduro 1995

• Campió d'Espanya d'Enduro en 125 cc 1999

• 4a posició al Ral·li Dakar el 2001 i el 2005

• Rècord de victòries a la Baja Aragón (2000,2001,2003,2005 i 2006), amb la marca KTM.

El 24 de març del 2007, pateix una greu lesió al Ral·li d'Almeria i queda paraplègic. Després de l'accident segueix lluitant i entrenant durament. Ell sempre diu que si algú troba una solució per a la

seva lesió, vol estar el màxim de preparat per provar-la.El 2011 crea la Fundació Isidre Esteve, per millorar la vida de les persones amb lesió medul·lar, participa en la investigació d'un coixí intel·ligent per a les persones que van en cadira de rodes, i l'any 2012 inaugura un centre pont a Sant Joan Despí pensat per a persones amb discapacitat. Finalment, el 17/11/2013 guanya el seu primer Campionat d'Espanya de ral·lis tot terreny amb el seu buggy.

1-Com és que vas triar anar amb moto quan eres tan jove?

Érem una colla d'amics que anàvem en moto i com que vivia als afores d'Oliana la feia servir per anar a l'escola. Mai pensant que algun dia competiria, només ho feia per passar-ho bé.

2-Què vas sentir al guanyar la teva primera cursa oficial?

Vaig estar molt content, no m'ho esperava. Era a Ponts, al Campionat d'Espanya. Va ser molt impactant però tot va anar molt ràpid.

ESPORT

Institució Montserrat 71

4-Per quin motiu vas crear la Fundació Isidre Esteve?

La vam crear després de la meva rehabilitació, després de l'accident. Vaig veure que hi havia moltes situacions de la vida de la gent amb lesions medul·lars, que no estaven resoltes. La gent té por després

d'una lesió, i molts problemes d'adaptació a la vida normal. Per exemple, moltes llagues d'estar assegut tanta estona a la cadira. Teníem molts projectes, com ara el “coixí intel·ligent”, i la gent que ens volia ajudar ens va dir que creéssim la Fundació per poder tirar-los endavant i poder ajudar tothom.

5-Quins objectius tens per al 2014?

Tornar a ser competitiu. Tenir un cotxe nou, i poder ser més forts. Vull participar al Campionat d'Espanya, a la Baja Internacional, que és a Portugal, i també a un ral·li al Marroc.

6-Alguna vegada has pensat de rendir-te?

És clar que sí. Hi ha moments molt difícils. Tothom té aquests moments durs, i hi ha dies que penses que la vida és un desastre i que ningú no es mereix això, però lluites per seguir endavant. Jo he tingut molta sort

perquè he tingut sempre gent al meu costat que m'ha fet veure que la vida és molt més que aquests moments dolents.

7-Has plorat més per ràbia o per emoció?

Per emoció, segur. Els moments durs només m'han enfonsat, i en algun moment he pensat que potser no me'n sortiria, sobretot després de la lesió, quan era a l'hospital. Cada dia tinc moments molt durs, igual

que tothom, i s'ha de lluitar per tirar endavant. No cal competir per ser feliç. LA VIDA ÉS UN REGAL I, PER TANT, TOCA GAUDIR-LA.

3-I la primera vegada que vas anar al Dakar?

Aquesta la recordo molt. Vaig viure l’experiència de la meva vida, una aventura impactant. Sobretot em va impactar la manera de viure de la gent d'allà, més que la dificultat de la cursa. Crec que des d'aleshores

sóc una altra persona.

ESPORTAndreu Mor Maldonado

L'Andreu Mor Maldonado va néixer a Lleida el dia 5 de gener de 1997. Als 6 anys va començar a practicar piragüisme al riu Segre, al seu pas per la ciutat de Lleida. La modalitat que practica es diu

piragüisme d'aigües tranquil·les i es fa en una embarcació que es diu caiac, que pot portar una, dues o bé quatre persones: K1, K2 , K4.Actualment, està estudiant 1r de Batxillerat científic a l’Institut Los Campos, de Corvera, a Astúries, i viu i entrena amb nou esportistes més de la seva especialitat i categoria, al Centro de Tecnificación Deportiva de Trasona. Forma part del Programa Nacional de Tecnificación Deportiva i entrena amb el

sel·leccionador espanyol Àngel López.Quan va començar a practicar piragüisme i a competir era membre del Club Nàutic de Lleida, del que continua formant part, encara que actualment competeix amb l'Associació Esportiva Xino-Xano de Deltebre (Tarragona).Els anys 2012 i 2013 ha estat distingit com a millor esportista de la seva categoria de les Terres de

l'Ebre. Durant la seva trajectòria, ha participat en diferents competicions esportives, tant a nivell d'Espanya com de Catalunya i, entre d’altres, ha aconseguit aquests resultats:

CATALUNYA• Campió del programa 2012, categoria Benjamí

(2007)

• 2n al Campionat de Catalunya de Velocitat, categoria cadet K1 i 1r, amb el David Bertomeu, amb K2 (2012),

• 3r a la Copa Catalana 1000, categoria K1 cadet (2012)

• Campió de Catalunya al Campionat de Catalunya d'Hivern (2013).

ESPANYA• Campió d'Espanya d'Hivern 200 i 5000 metres a Sevilla.

• 5è a la Copa 1000 de Trasona (Astúries) • Subcampió, amb el David Bertomeu, (K2) a la Copa 1000

a Trasona.• 6è al Campionat d’Espanya d’Estiu a Verducido (Galícia).• Campió del Campionat d’Espanya

• Pòdium del campionat d’Espanya

ESPORT

Institució Montserrat 73

1-Per què vas triar el piragüisme?

Sempre m’ha agradat fer esport, el metge em va dir que tenia artritis reumatoide, i que hauria de fer un esport amb un moviment constant, rítmic, sense impactes, no com el futbol, i vaig triar el piragüisme.

2-Quantes hores al dia entrenes a Astúries?

Més o menys 4 hores entre setmana, i 6 o 7 el cap de setmana.

3-Com et vas sentir al guanyar un campionat d’Espanya?

Confós. Mai no havia estat al davant en una competició nacional. Estava molt cansat després de la cursa i no sentia res. Més tard, al control de pesatge, que es fa per si hem fet trampes, em vaig adonar del que

acabava de fer i vaig flipar.

4-Quins objectius tens per al 2014?

Anar al Campionat del Món o d’Europa, però és molt difícil. De moment, només aspiro a poder continuar al centre i guanyar.

5-Qui és el teu ídol?

Tom Liebsher, és un alemany sub-21 que va fer un 500, que és una prova que a mi m’agrada molt i va ser espectacular. Sempre fa molt bones marques i és un exemple a seguir.

6-Alguna carrera especial?

La Copa d’Espanya de cadets. Vaig quedar 4t, a menys de 0,5 segon del 3r. I allà vaig pensar que potser podria fer una cosa important.

7-Creus que tens possibilitats d’anar a les Olimpíades?

Per què no? Encara queden 4 anys i jo penso lluitar “a tope” fins al final. Les Olimpíades és el màxim que puc aconseguir.

ESPORTLluita pels teus somnis

L'excampió de Fórmula 1 Michael Schumacher esquiava a una

velocitat “normal”, però ho feia fora de pista, quan va patir el

passat 29 de desembre, l'accident que l’ha mantingut en estat

crític, segons van informar els investigadors al seu moment.

L'anàlisi del vídeo gravat amb la càmera que Schumacher

portava al casc demostra que no mantenia una velocitat

excessiva, sinó que esquiava a una velocitat adequada com va

destacar el comandant de la gendarmeria, Stéphane Bozon, en

una conferència de premsa que va tenir lloc a Albertville

(França).

"La velocitat no és un element particularment important per a la

conclusió de la investigació", va afirmar el fiscal que dirig ia el

cas, Patrick Quincy, que va reconèixer que no donaria una xifra

en quilòmetres/hora.

Quincy va posar èmfasi en el fet que les pistes de Méribel, per les quals Schumacher esquiava amb

membres de la seva família i els seus amics, estaven senyalitzades d'acord amb les regles en vigor i que

el vídeo no mostra que l'expilot sortís de les pistes per ajudar una altra persona que hagués caigut, com

s'havia dit. De fet, el fiscal va assegurar que els interrogatoris confirmen aquestes dades.

Això vol dir que, “deliberadament, va decidir anar a aquesta zona, fora de pistes”, va assenyalar el

representant del ministeri públic. "Schumacher és un bon esquiador que coneix bé Méribel, on va

regularment", afegí Quincy.

Sergi Lecha, Roger Bettosini, Martí Ayala i Joel Artiaga

CINEMA“La Por”. Així es titula la nova pel·lícula de por, feta ja fa 1 any. Li farem una entrevista a una nova actriu: Alícia. Com

serà la pel·lícula?, qui són els personatges principals?, com li haurà anat el seu primer film? Voleu saber-ne més coses… Doncs, vinga!!:

Una nova actriu: Alícia!

Institució Montserrat 75

Com et dius?

Em dic Alicía Falcó.

Quants anys tens?

Tinc 10 anys.

A quina escola vas?

Vaig a l’escola Barrufet.

Tens germans?

No, no tinc germans.

A quin carrer vius?

Al carrer de Sants.

A quin curs vas?

Vaig a 5è.

Com es diu la pel·lícula?

La pel·lícula es diu “La Por”, d’en Jordi Cadena

Alícia, quant de temps fa que fas teatre?

Fa tres anys que faig teatre.

Quant de temps has dedicat a la

pel·lícula?

Del novembre del 2012 fins al desembre de

2012, un mes.

Quin dia s’estrena la pel·lícula?

S’estrena el vint-i-dos de novembre de 2013.

Quan rodaves la pel·lícula, anaves a

l’escola?

No, no hi anava sempre: sis dies sí, sis no.

Amb quins actors/actrius vas rodar la

pel·lícula?

Vaig rodar-la amb l’Igor Szpakowski, amb la Rose

Camí i Ramon Madaula. Aquests són els

protagonistes.

De què va la pel·lícula?

Va sobre la violència masclista.

T’agrada la pel·lícula que has fet?

Sí, però és dura.

Has fet alguna altra pel·lícula, serie, etc.?

No, no n’he fet cap altra.

Quant dura la pel·lícula?

La pel·lícula dura una hora i mitja aproximadament

Paula Font i Sara Gol

MÚSICA

El nostre calendari està ple de dies dedicats a alguna cosa i durant aquests, de vegades i feliçment, aturem la nostra rutina per pensar en allò que dóna nom al dia en qüestió. Fem activitats diverses i

intentem reflexionar-hi.

El dia de Santa Cecília és un dia meravellós en el qual treballem junts i mostrem la música que portem a dins, però potser necessitaríem mil Santa Cecílies per poder honrar com cal aquesta art increïble que

omple les nostres vides: ningú de nosaltres és aliè a la música, és impossible, la música existeix des que existim, ens acompanya, consola, altera, pacifica, activa...

La Patrícia Capuz, de 2n A, ens explica que :

La Música és una art, en la qual expresses sentiments mitjançant notes, silencis, sorolls… Et poden agradar diferents tipus de música. També pots tocar instruments. A més, pots estudiar, fer teoria i

aprendre moltes coses d’ella. La música, fins i tot, pot ser cantada. Pot ser representada de moltes maneres.

MÚSICA

Institució Montserrat 77

Existeixen 7 notes que són les principals per aprendre, i són: Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si. Són fonamentals! S’utilitzen per tocar un instrument, ja siguin notes més agudes o més greus. A part d’això, també podem

trobar silencis, els quals poden durar més o menys (l’anomenada durada), com passa amb les notes. Una cosa important de la música és el ritme i la melodia.

Per poder muntar una cançó, hi ha d’haver un ritme, però abans una melodia. La melodia es crea amb notes i silencis que es col·loquen en un pentagrama format per cinc línies, una clau, ja sigui la de fa, de

sol o de do i una armadura (no cal sempre) amb el temps: 2/4, 4/4, 3/8...>>

Si ens posèssim a revisar els múltiples estils musicals que existeixen a l’actualitat ens tornaríem mig bojos, ja que molts de nosaltres quan pensem en la música, no ho fem per estils sinó guiats per les sensacions i

necessitats que ens produeixen certes cançons. Per exemple, per anar a treballar m’agrada la música anomenada punk, per recordar la meva adolescència, penso en un grup concret (que mai no diré), per ballar prefereixo ritmes amb percussió...

MÚSICA

la música produeix sentiments segons l’estil que escoltem, si escoltem heavy sentim ràbia,

enuig, ira. I, en canvi, si escoltem soul sentim passió, tranquil·litat, relax. A mi, els estils que més m’agraden són el pop i el rock. El meu artista preferit és el grup Ylvis i la cançó preferida és: “What does the fox say?”. A mi

la música em produeix felicitat. Hi ha cançons que m’inspiren tranquil·litat com “Let her go” del grup Passenger.

La Jia Puig, també de 2n A, ens confessa que:

La música m’agrada perquè em produeix tranquil·litat. [...] La música ha estat present a

la meva vida i ha sigut i és important. Ja des de petita vaig començar a fer llenguatge musical i quan va arribar el moment de triar un instrument, vaig voler tocar el violí. Crec que la música ens agrada a tots perquè és

infinita.

La Núria Pous , de 2n A, creu que:

La música és una melodia que pots escoltar, tant si estàs sol com acompanyat. No és un so qualsevol, ja que la música, tant sigui la lletra d’una cançó o el ritme i la melodia, et transmet missatges, alguns,

meravellosament incomprensibles.Pot transmetre sensacions o sentiments alegres i tristos. De vegades, aquesta melodia s’escriu pensant en algun moment inoblidable, o alguna persona que va marcar la teva vida.

UN MÓN SENSE MÚSICA NO TINDRIA CAP SENTIT.

Crec que, per això, l’Erik Maria, de 2n A, diu que:

MÚSICA

Institució Montserrat 79

Sovint a la revista de l’escola es fan enquestes als alumnes preguntant sobre els seus gustos musicals o es

fan rànquings amb les cançons més populars, però a cap d’aquests llocs apareix el gènere del qual el

nostre entrevistat en sap, i força!

Acostat al jazz de la mà d’en Pep Gol.

Pep Gol, el músic

Quin tipus de música toques?Jo toco un estil que es diu Jazz.

Quin instrument toques?Toco la trompeta.

A quants grups toques?A quatre grups diferents.

Com es diuen?- “La vella Dixieland”.- “Tot bufant".- “Els colors del metall”.- “La màquina del so”.

D’aquests grups, quins d’ells ens recomanes en format de concert?Home, és difícil triar-ne un, però, per a nens, hi ha la “Màquina del so”, que és un piano de mida d’un adult i que té diferents sons. També el grup “La Vella Dixieland”, que té una música que us farà ballar.

Quin instrument recomanes per aquella gent que estigui interessada en aquest estil de

música?El que més us agradi, però penseu que la música és un llenguatge, per tant, abans de poder parlar (fer

música) és important escoltar i aprendre’n.

Joan Gol i Àlex Benito

COL·LABORACIÓDes de fa moltíssim temps, Barcelona és la capital de la xocolata artística. Afortunadament, la ciutat

presumeix de grans xocolaters i pastissers i, aviat, quan arribi Pasqua i els padrins barcelonins regalin prop

de 400.000 mones, moltes pastisseries lluiran, als seus aparadors, veritables escultures realitzades amb

xocolata.

La mona de Pasqua és una tradició que simbolitza la Quaresma, i l’ou que porta, el principi de la vida. En

el segle XV ja es parlava de “mones”, l’origen de les quals se circumscriu a Catalunya i València. Hi ha qui

diu que la paraula mona procedeix de la paraula àrab “muna”, que vol dir desig.

Segurament, no trobaríem en cap altra ciutat del món tantes i tan bones pastisseries com a Barcelona.

Sense anar més lluny, aquí mateix, al barri de Sants, trobem la pastisseria Vives. El gener de 1895, Josep

Vives Tarruella obria la “Panaderia El Esmero”, al popular carrer de Sants, on la quarta generació ha

continuat la tasca pastissera de l’avi Josep, qui entre els seus amics comptava amb el cineasta Fructuós

Gelabert (1874-1955), pioner del cinema català. Una altra pastisseria del barri és la Kessler, on elaboren

uns deliciosos croissants de xocolata.

Tanmateix, en un recorregut dolç per la ciutat no hi pot mancar una visita a la pastisseria Escribà de la

Gran Via barcelonina, on el fundador de la nissaga, Antoni Escribà, va ser un dels pioners de la xocolata

artística. Les mones del seu aparador sovint es convertien, i encara és així, en tot un esdeveniment ciutadà.

Ara aquesta tasca la continuen fent els seus fills. Tampoc podem passar per alt la pastisseria de Venanci

Pallarés, al carrer d’Urgell. Aquest pastisser, per a qui el món de la xocolata és apassionant, ha arribat a

construir locomotores de xocolata de més de 500 kg.

Un altre indret on degustar una excel·lent xocolata és l’establiment de Bombons Blasi on, des de fa més de

125 anys, la família Cordomí ha treballat perquè no es perdés l’ofici de xocolater. A principis del segle XX

Joaquim Cordomí anava per les cases fent xocolata, i el 1906 la començà a fabricar al barri de Gràcia. A

la seva botiga del carrer Alfons XII, encara hi podem contemplar antics estris relacionats amb la fabricació

de la xocolata i degustar deliciosos bombons.

Poetes, caramels... i en Búfalo Bill.

Barcelona, la ciutat més dolça

COL·LABORACIÓ

Institució Montserrat 81

Però en aquest passeig tan dolç per Barcelona no hi podien faltar pastissers tan innovadors com Xavier

Canal, que en el seu moment, va confeccionar el pastís que apareix a la pel·lícula “La Plaça del Diamant” i

de qui l’escriptor, Manuel Vázquez Montalbán, afirmà: “Canal introdueix la innovació en la tradició (…)”.

Entre les moltes especialitats d’aquest pastisser nascut en una fonda de Porrells, al Bergadà, destaca la

tarta Sacher, els braços de gitano, la piràmide de tres xocolates, o el tortell de Reis.

Un dia que el jove poeta de Sarrià J.V Foix ajudava a fer uns melindros i li van caure a terra, el seu pare li

va dir: “No foteràs mai res de bo!” I és que al noi se li donaven millor les lletres que no pas els pastissos...

Tanmateix, la pastisseria Foix és una de les senyes d’identitat del barri de Sarrià des de 1898. El poeta,

però, va suggerir noves especialitats a la seva pastisseria com són els Caramels d’en Patufet, les Rodes de

Sant Vicenç o les famoses Petxines de Sarrià. A més, gràcies al seu enginy, fou possible eludir la censura

contra el català en temps de la dictadura d’en Primo de Rivera i d’en Franco, tot buscant paraules que

fossin idèntiques en castellà i català per als seus rètols i la publicitat de l’establiment.

Sense deixar les anècdotes, a la pastisseria la Colmena, de la plaça de l’Àngel, s’hi elaboren els caramels

més antics d’Espanya. Aquesta pastisseria té més de 150 anys. El seu iniciador adquirí l’establiment el

1928, però abans havia estat a Amèrica caçant búfals amb en Bufalo Bill. Durant els Fets d’Octubre de

1934, La Colmena rebé una descàrrega de metralladora.

Una altra pastisseria que no ens podem perdre és la Baixas, al carrer Calaf, on fan unes sares, braços de

gitano o tortells de primera qualitat, i on el 1957 els germans Baixas van realitzar una maqueta gegant en

xocolata del Camp Nou.

“El principal objectiu d’un pastisser és emocionar amb les coses més senzilles”, afirma convençut Eduard

Roig (Barcelona, 1968), qui al capdavant de la pastisseria Sant Antoni del barri d’Horta està considerat

com un dels resposters més creatius de la pastisseria catalana. “La missió d’un pastís –explica- és fer feliç la

gent, encara que sempre té un paper difícil, perquè arriba l’últim, quan la gent ja està tipa de menjar. Per

aquest motiu el pastís ha de ser exquisit, complex, cridaner i ha de conquerir per la vista, el gust i la

textura”. Quan l’Eduard era tan sols un aprenent de 17 anys, el seu mestre, el pastisser Saturnino López

Oteiza, el portava a la Rambla a olorar les flors, “per obrir-me la sensibilitat, ja que un pastisser ha d’anar

COL·LABORACIÓPastissos del país del sol ixent.

Una altra de les figures més creatives de l'àmbit de la rebosteria catalana és, sens dubte, l’Oriol Balagué.

Format a l’escola de Ferran Adrià. Aquest alquimista dels pastissos, natural de Calafell, va aconseguir al

2001 el premi “al millor postre del món” amb les seves set textures de xocolates diferents. El 2003

guanyava el premi al Millor Pastisser de Catalunya, i el 2008 al millor pastisser de rebosteria d’Espanya.

Inquiet, creatiu i perfeccionista ha donat cursos a Tòquio i Osaka, i ha esdevingut un dels pastissers de més

renom mundial. Acosteu-vos a qualsevol dels seu establiments i tasteu alguna de les seves peces dolces com

“El temptació”, “Les 8 textures”, “Insinuació” i tants d’altres pastissos i bombons que de ben segur faran

les delícies del vostre paladar.

Un altre mag de la xocolata, que també ha traspassat fronteres, és l’Enric Rovira que, avui, exporta les

seves creacions a Londres, Nova York i Tòquio. Tot va començar a l’obrador de la pastisseria del seu pare,

on descobrí que el que més l’apassionava era treballar la xocolata. A aquest creador li agrada dotar de

significat els seus productes i ha treballat amb artistes com Andreu Alfaro, Josep Maria Subrirachs o Javier

Mariscal. Algunes de les seves xocolates s’han inspirat en el sistema solar, en la pel·lícula “2001: Una

odisea de l’espai”, de Stanley Kubrick, o en motius arquitectònics de Barcelona, per citar només alguns

exemples.

“Des de nen em vaig sentir atret per la pastisseria…” ha explicat el jove pastisser Josep Mª Rodríguez

Guerola, qui al 2011 va esdevenir campió del món de pastisseria en guanyar la “Coupe du Monde de la

Pâtisserie”, que se celebra a França, gràcies al seu pastís “Rosa dels vents”. Després de treballar en

diferents pastisseries de casa nostra i passar per París, on va treballar a la cèlebre pastisseria Fauchon, va

tornar a la capital catalana on, amb l’ajuda de la seva família, va obrir el seu propi negoci: la Pastisseria

Barcelona, al carrer d’Aragó.

COL·LABORACIÓ

Institució Montserrat 83

Però no s’acaben aquí les bones pastisseries barcelonines. Si us agraden els croissants no podeu deixar de

fer una visita a la pastisseria del japonès Takashi Ochiai, on a més de poder tastar el millor croissant artesà

de mantega d’Espanya, 2013, i altres especialitats de casa nostra, podreu gaudir de pastissos del país del

Sol Ixent com les trufes de sake, els triangles enamorats (gelats de té verd, jengibre, flor de cirerer, o dels

dorayakis (pankakes de soja confitada). I en aquesta banda de l’Eixample Esquerra, tot i que els seus

orígens són al carrer Riera Alta, tampoc podeu deixar de passar per alt la pastisseria Lis, i degustar entre

altres dolços, els sortits de l’obrador d’en Pere Camps (les sares, el pastís Progrés o els xuixos), el seu

tortell vienès, que ha fet les delícies dels artistes i intel·lectuals reunits al mític restaurant Casa Leopoldo de

Ciutat Vella.

Altres pastisseries que convé no perdre de vista són Natcha, a l’Avinguda de Sarrià, on podreu tastar el

seu bombó de músic; la pastisseria Triomf del Poblenou, on la família Bellart elabora una bona pastisseria

tradicional, i Sacha, a la part alta de la ciutat, on entre altres postres podreu gaudir dels Diplomàtics,

elaborats a base de pasta de full, ametlla i sucre. Ah! I no us perdeu tampoc una visita al Museu de la

Xocolata, un bon lloc per saber-ho tot sobre el món del cacau, i amb moltes activitats per a tota la família.

Bon profit!!!

Albert Winterhalder

11 de Setembre De 1714

Un cop l’any celebrem la Diada Nacional de Catalunya i de ben segur que

tots sabem dir per què, oi? Amb motiu del tricentenari de la fi del setge de

Barcelona, em plau convidar-vos a fer una breu introducció sobre com es

produí i què significà la Guerra de Successió per als catalans d’inici del segle

XVIII.

Per  fer això, ens remuntarem fins el 1700, any en què el monarca de Castella,

Carles II, morí sense descendència i amb un testament poc clar on acabaria

donant l’herència del tron a Felip d’Anjou. Un any més tard es formà la Gran

Aliança de la Haia, formada per l’Imperi Alemany, Anglaterra i els actuals

Països Baixos, donant el seu suport a Carles d’Àustria com a pretendent al

tron castellà.

El primer que podríem preguntar-nos seria, com és possible que un problema

successori intern acabés desenvolupant-se en una gran guerra on hi van

participar la majoria dels estats europeus?

Pregunta amb una resposta absolutament emocional: la por, ja que si Felip

d’Anjou (borbó) accedia a la Corona Hispànica, el seu avi Lluís XIV

esdevindria el monarca amb més control i poder d’Europa, la qual cosa podia

empènyer als abans esmentats seguidors de Carles d’Àustria a l’enfrontament

bèl·lic.

Tornant doncs a inicis de segle, Felip d’Anjou, ja coronat amb el nom de Felip

V, va jurar les constitucions de Catalunya, a través de les quals s’establia que

la forma de governar del principat havia de ser mitjançant el pactisme entre la

monarquia castellana i les institucions catalanes.

11 de Setembre De 1714

Institució Montserrat 85

Tot i això, el 1705, bona part de la societat catalana, cansada dels abusos

reials dels borbons (acostumats a dur polítiques autoritàries i absolutes),

donà suport a l’ofensiva aliada i, per tant, nomenaren com a rei de

Catalunya a Carles d’Àustria,  a canvi del compromís anglès de mantenir

les lleis i institucions pròpies basades en l’anomenat pactisme.

D’aquesta forma, Catalunya entrava en la Guerra de Successió, la qual,

però, acabaria amb la traïció dels anglesos vers els catalans quan el 1713

van signar junt amb els borbons el Tractat d’Utrech, el qual establia el

reconeixement internacional de Felip d’Anjou com a hereu de la corona

hispànica i l’abandonament de Catalunya a la seva sort.

Abandonament que durà 14 mesos, durant els quals la capital catalana

serà sotmesa a un gran setge que aguantarà amb valentia i decisió fins

que Lluís XIV decideix enviar el gruix de l’exèrcit francès per ajudar el seu

nét i acabar així guanyant la guerra contra el principat.

Aquest fet significà la implantació dels decrets de Nova Planta a partir de

1716, que consistien en l’abolició de les lleis, les Corts i la Generalitat,

com també l’establiment d’un exèrcit d’ocupació, la implantació d’un nou

impost, el cadastre, i la prohibició de l’ús del català en qualsevol àmbit

que no fos el familiar.

És en aquest moment quan neix l’Estat Espanyol.

Pep Llopart

C/ Cros, 6-8 BarcelonaTelf. 93 421 01 50www.institucio-montserrat.cat