: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 3.

SEGONA ÈPOCA • ABRIL DE I998

Julio Máñez: “Canal 9: més fem que televisió”.

Albert G. Hauf: “L’epistolari dels Borja”.

Vicent Alonso: “Valentí Puig o la incitació al debat”.

Entrevista a Feliu Formosa: “Feliu Formosa evoca Bertolt Brecht”.

Ernest Garcia: “El Manifest Comunista: una lectura encara profitosa”.

Novetats de llibres de l’alfa a l’omega.

Pàgines centrals dedicades a Emili Rodríguez-Bernabeu.

`

2 :

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Ramon Lapiedra,Gemma Lluch, Josep Lozano,

Josep Martines, Tomàs Martínez,Josep Martínez Bisbal, Lluís Meseguer,

Isabel Morant, Vicent Olmos,Manel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch,

Joan Ponsoda, Eugeni Portela,Vicent Raga, Ramon Rosselló,

Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador,Vicent Simbor, Enric Sòria,Felip Tobar, Ferran Torrent,Pau Viciano, Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32

46010 ValènciaTelèfon: (96) 386 42 55

Fax: (96) 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

núm. 3.

Fet a la Ribera del Xúquer.

LLIBRE RECOMANAT:

Geoffrey Chaucer

Contes de Canterbury

Traducció de Victòria Gual

Quaderns Crema,

1998.

Il·lustracionsd’aquest número:

Enric M. Català

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92Triangle, tel. 93 265 18 21

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 300 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Pere Antoni Beuter

Primera part de la història de València

Edició a cura de Vicent J. Escartí

Universitat de València,

1998.

CARÀCTERS, en la primera etapa, donava la cara,a l’ombra greu d’una cella; en aquesta segona, esproposa d’exhibir una plena claredat corporal.

LLIBRE RECOMANAT:

`

: 3

Canal 9:més fem que televisió

Les línies que segueixen no pretenenser en cap cas una crònica panoràmicade la història de la nostra televisió au-tonòmica, ni tampoc una reflexió sobrela distància que separa la realitat i eldesig, per dir-ho amb paraules d’un poe-ta que, molt probablement, abominariadel que ofereixen en l’actualitat aqueixespetites pantalles instal·lades en totes lesllars i oficines d’aquest món. D’altrabanda, no sóc cap hooligan de la televi-sió en general, i amb menys raó de Ca-nal 9 en particular, ni en la seua etapafundacional ni en l’època de la perpetua-ció dels seus errors per part dels pepe-rons de torn, de manera que no es tro-barà en aquest escrit res distint a unbreviari d’opinions que, amb sort, esta-ran en ocasions apegades a una realitat,la de l’evolució del nostre canal televi-siu autonòmic, que més aviat mou aldesànim.

Supose que, entre els propòsits anun-ciats arran de la creació d’aquesta cade-na autonòmica, fa cosa de deu anys, hifigurarien les intencions de sempre, és adir, vertebració del territori cultural queens seria propi, potenciació de la llenguaautòctona, voluntat de servei públic i al-tres romanços que omplin sempre elfrontispici d’aquells projectes de grancalibre que prompte passen a convertir-se en mers contenidors de les més diver-ses deixalles. En tot cas, es tractava d’un

projecte d’aquells que se’n diu il·lusio-nants, promogut pels socialistes alesho-res poderosos com a espill selectiu delcanvi que havien de protagonitzar, des-tinat a expandir també en el territori del’audiovisual la imatge d’unes transfor-macions polítiques i socials de gran en-vergadura.

Allò cert no sempre és trist, ni tansols té per què resultar danyós, però laveritat del nostre televisiu canal autonò-mic, i això pràcticament des de la seuainauguració, és que la producció de mésèxit (ara en diríem de major audiència)era una «Paella Russa» protagonitzadapel ja oblidat Joan Monleón, una progra-mació que mereixeria més d’un estudi enprofunditat encara per fer. Diguem-neque resumia el millor i el pitjor d’un va-lencianisme d’escàs voltatge. Que estractava d’un programa-concurs digned’una orxateria o de parada de peix delMercat Central, que pretenia connectaramb les persones valencianes majoritària-ment i realment existents. Aquest popu-lisme de rebosteria va marcar per sem-pre, si se’m permet una afirmació rotun-da disfressada de simple hipòtesi apro-ximativa, el rumb de la nostra televisióautonòmica. S’emetien altres programes,és cert, però la consagració del valencia-nerisme militant hi arribà de la mà deltàndem Amadeu Fabregat-Joan Mon-león. El gat fabril i el món lleoní confe-giren un programa, amb premis d’almoi-na fins i tot per a aquells anys (les fa-moses cincmilpessetetes), assentat en elcuriós exercici d’un cert primoriverismeque res no tenia a veure en el fons ambla nostra tradició cultural, per bé que sí,no cal dir-ho, amb la més penosa de lesnostres realitats. I tot això, recordem-ho, auspiciat pel socialisme aleshoresregnant. No insistiré sobre aquest la-mentable assumpte, però l’esmente per-què és possible que algú crega encaraque no hi havia cap altra manera de ferpolítica valenciana des de la televisiópròpia que recórrer al tiralínies de cam-panar endevinat per l’espectador per aconstruir el camí o carretera que hauriade facilitar la comunicació entre unatorre i una altra. Si mal no ho recorde,això s’esdevé quan el socialisme en elpoder renuncia a la comarcalització delnostre país en favor dels regnes provin-

cials, i que R. Ninyoles em perdone sim’equivoque aquí com tantes altres ve-gades.

Seria injust deixar de mencionar que hiva haver altres programes, com ara elsinformatius on un jove i animós JoanLerma inaugurava obres o anunciavaprojectes diversos amb la seua presència,o els espais culturals que s’esforçavenper resultar cosmopolites —pels te-mes— a mans, o a veus, d’uns comen-taristes inevitablement locals i seleccio-nats segons aquella curiosa voluntat derespecte per les quotes d’origen políticque tant dificulta ara, d’altra banda,l’exercici normal de les funcions delnostre Consell Valencià de Cultura.També cal dir que l’audiència majorità-ria d’aquells anys s’aborronà davant ladicció entre empordanesa i alcoiana d’unJohn Wayne que abans s’expressava enun perfecte castellà, cosa que s’had’agrair als primers, i esforçats, artistesdel doblatge, que ho tenien tot en con-tra perquè l’audiència comprengués queMarlon Brando o Marylin Monroe nohavien nascut a Valladolid. Per a mi queaquesta va ser l’aportació més importantd’aqueixa etapa inaugural, feliç com totsels amors que comencen, de la nostratelevisió autonòmica, com si de sobtetots els telespectadors haguessen llegitEspriu i sabessen que convenen diversesparles per a expressar un sol amor.

4 :

Però els amors eren distints. Tot allò,com és natural, no era gran cosa, peròhi havia alguns assumptes que s’anavenposant al seu lloc. Que l’aparell del so-cialisme valencià d’aleshores no sabéscom manegar un mitjà, el de l’audio-visual televisiu, en el qual no s’acabavade trobar a gust del tot, no és excusaper a certificar que es va consolidar enels registres més diversos la possibilitatde la parla més o menys particular pera expressar notícies o reportatges, emo-cions íntimes, concursos o esdeveni-ments esportius. El món trobava per fila seua retransmissió valenciana. Per feruna distinció un poc desfasada, es trac-tava d’atendre més a les formes que noal contingut. És a dir, no importavamassa l’índole d’aqueixa programació(però va durar massa, el seu períodeinaugural) sempre que s’expressés majo-ritàriament en valencià. És un error quees va pagar molt car.

Després vingué el que vingué i passàel que havia de passar. Alguna vegadas’ha dit que la programació de Canal 9a mans dels peperons tenia com a fun-ció bàsica la de buidar el temps d’emis-sió de qualsevol mena de continguts vin-culats a la decència, però aquí convéprecisar que no van fer més que apro-fundir un solc que havien rebut ja tra-çat de bon antuvi. De tota manera, calfer notar que les bufonades de JoanMonleón resultarien, amb el temps, au-tèntiques obres d’arte y ensayo, compa-rades amb el que vindria després, cule-brones inclosos.

Deixant de banda els més que possi-bles negocis familiars i el joc d’interes-sos en l’orientació política del canal au-tonòmic en aquesta nova etapa del seufuncionament —per bé que cal assenya-lar que durant la gestió socialista Canal9 tenia, amb tot, un component menysdirectament instrumental i més pròxima la noció de servei públic—, és possi-ble que el primer símptoma del que ha-via d’ocórrer fos l’espectacular gir cap ala barroeria sense contemplacions que esva produir en el programa Parle vosté,calle vosté. Nascut per a omplir la nitdels divendres amb un debat més omenys amè a l’entorn de temes d’interésgeneral amb la participació d’invitats méso menys experts en els assumptes de quèes tractés i respectuosos amb les opini-ons de la resta de contertulians, el pro-grama va derivar, amb la complaença deJosep-Ramon Lluch, el seu conductor,cap a una torturadora paròdia de debaton es tractava d’evitar com fos l’even-tualitat de qualsevol discussió o plante-jament mínimament seriós sobre qualse-

vol qüestió, i es va deixar anar sensevacil·lacions cap al territori del grotesccom a requisit bàsic del seu propi fun-cionament. Aquí començà a confondre’sl’entreteniment més o menys festiu irelaxat amb la secreció d’un fem desti-nat de manera irrefrenable a créixer ambcada emissió, i que tindria, com és lògic,un efecte de contagi multiplicador sobred’altres segments de la graella de progra-mació.

Aqueixa miserabilització progressiva isense aturador obeïa sens dubte a unpropòsit minuciosament planificat deguanyar audiència, des del supòsit del’estupidesa genèrica que afectaria elconjunt dels telespectadors, i va complirels seus objectius fins al punt que elsmateixos subjectes que van engegaraqueix mecanisme es van veure obligats

Filigranes dialèctiques d’aquest calibreal marge, el ben cert és que tot allò quepot empitjorar acaba fent-ho, així queprompte s’omplí la pantalla d’estremi-dores paròdies de debats, en els formatsmés diversos, on els diners públics esdestinaven sense desmai a escarnir aconsciència el contribuent. Els casos d’Enexclusiva o Tómbola, la proliferació delriure babau del tipus caca, pet, pix, difo-sa per l’exhibició de vídeos domèstics id’altres productes d’aquesta mena, en laqual resulten autèntics especialistesaquells xicots tan espavilats que compo-nien el grup musical La Trinca, van aca-bar convertint-se en els reis del primetime, en una autèntica juerga de casernaon s’hi valia absolutament tot, excepte lesbones maneres i el respecte per la intel-ligència de l’espectador. El dany que totaixò ha causat a l’educació del gust delsciutadans és incalculable, i de moment haenrarit la convivència a l’hora de l’aperi-tiu, quan els veïns de barra o de taulaencara es refocil·len amb grans rialladesa compte de l’acudit tavernari que gaudi-ren en la sessió de nit televisiva.

D’altra banda, i sense necessitat deposar-nos excessivament seriosos, entreels aspectes perversos de la proliferacióde la ximpleria des de la petita pantallaautonòmica no haurà de ser el menor laincorporació de prestigiosos professorsuniversitaris, dramaturgs de llarga trajec-tòria i altra gent del saber a la nostra te-levisió en qualitat de guionistes, com-plint una funció que no sempre ha sa-but sostraure’s als efectes de la ràpidadegeneració populista patida per la cade-na. Aqueix desdeny per la tradició here-tada dels sabers adquirits implica neces-sàriament un empobriment cultural queacaba contaminant els espectadors demés baix perfil educatiu, i practica untèrbol oportunisme a l’hora de manipu-lar les emocions i les insatisfaccions alie-nes. És cert que el rètol «telefem» noocupa el conjunt de la graella de progra-mació, però ho és també que els espaismés fematers tenen un efecte multipli-cador i una certa capacitat arrossegado-ra. D’una banda, per a l’espectador, quepotser renuncia a veure programes d’unaltre estil. Però també per als autors deprogrames que aspiren a una major dig-nitat però que no sempre renuncien, perallò de l’audiència, a insuflar un poc debrutícia al seu treball. Una anàlisi, quees deixa ací per a una altra ocasió, d’al-guns culebrones locals, proporcionariasens dubte un material bastant estimablesobre un assumpte tan delicat.

Julio A. Máñez

a introduir-hi algunes restriccions, permirar de recuperar part de la credibili-tat perduda, per no esmentar ara quel-com tan insignificant com la dignitatprofessional. És de nou el cas del bom-ber fascinat pel foc. Amb aquesta pers-pectiva, resulten patètiques les declara-cions d’alguns responsables —JoséVicente Villaescusa, Ximo Rovira, entrealtres— en el sentit no ja de reforçar laconveniència d’oferir al públic allò queaquest vol veure, qüestió que tampoc ésmolt clar com es decideix, sinó tirant màde l’estrafolari argument segons el qualresultaria poc respectuós amb el públictitlar de femers uns programes que sóndel grat de molts milers de persones, demanera que els qui menyspreen el ciu-tadà són els qui critiquen aquests pro-grames, no els qui els perpetren.

: 5

Feliu Formosa evoca Bertolt Brecht.De la jungla de les ciutats a l’amabilitat del món. Records d’un temps difícil.

— Enguany, amb motiu del centenaridel naixement de Brecht, a Barcelonahem vist ja dos muntatges teatrals tra-duïts per Feliu Formosa. En un d’ells,Hola, Brecht, vostè intervenia tambécom a actor.

— Hola, Brecht és fruit d’una idea quevam tenir amb Josep M. Mestres, quel’ha dirigida, la meva filla Ester i jo, toti que Ester a la fi no hi va poder parti-cipar. Jo tenia un centenar de cançons ipoemes de Brecht traduïts. Vam treba-llar sobre aquest material, en vam feruna selecció, vam agafar les músiques del’Eisler, Weil, etc., i amb això hem fetaquest petit espectacle. A l’Institut delTeatre se n’ha fet un altre, De l’amabi-litat del món, també amb traduccionsmeves, i hi ha prevista la vinguda de trescompanyies estrangeres a Barcelona, iem sembla que una producció pròpia.

— Està content dels resultats?— Ha anat força bé. Penso que s’ha

demostrat que Brecht, i sobretot aquestBrecht anterior als anys trenta, amb lescançons, o el dels poemes dels anys 50,més humà, més reflexiu, pot arribar per-fectament al públic. Fent Hola, Brechtcada dia em semblava que allò tenia unaactualitat, i que el públic ho assumia,que li agradava.

— Entre els actes del centenari, des-taca també el projecte de l’edició del te-atre complet per l’Institut del Teatre.Vostè és el coordinador de l’empresa.

— Va ser una idea del director del’Institut, Pau Monterde, que va sugge-rir d’editar el teatre complet de Brechtdins una col·lecció de clàssics on hi ha,per exemple, el teatre de Beckett i el deTxèkhov. El que passa és que l’edició deBrecht és bastant complicada, perquèparlem d’un home que muntava les se-ves pròpies obres i treballava sempre enfunció de la pràctica escènica. Per tant,les peces canviaven constantment. L’edi-ció alemanya de l’any 89, que és la queusem, n’inclou totes les variants. Hi hatres versions diferents del Baal , dues deLa jungla de les ciutats, etc. Incloure-lestotes està justificat en una edició críticaalemanya, però en una traducció catala-na, pensada per ser útil a la gent de te-atre, què cal fer? Tenim un problema detria, i bastant greu. El que fem és con-servar l’estructura cronològica de l’edi-

Feliu Formosa és un luxe de la cultura ca-talana. Poeta subtil i profund, dietarista sin-cer, extraordinari traductor, guionista i ca-rismàtic director i actor teatral, aquest homesensible i versàtil és també el principal conei-xedor i propagador de l’obra de BertoltBrecht en la nostra literatura. I és per aixòque ara ens en parla, quan a tot el món (itambé entre nosaltres, gràcies al seu esforç)se celebren els cent anys del naixement de quiés, probablement, el major geni teatral

d’aquest segle dramàtic.

ció alemanya i usar una sola versió decada obra. I encara això crea problemes.

— Quins?— Per exemple, la primera versió del

Baal és molt extensa, és una mica comEls bandits de Schiller. L’obra d’un au-tor de divuit anys que ho aboca tot.Quan fa la segona versió, l’any 22, laredueix, en modifica el sentit, canviaescenes. Llavors, no saps massa què fer,perquè totes dues versions són impor-tants. En altres casos és més fàcildecidir-s’hi. Normalment, procuremacostar-nos a la versió que circula perEuropa de cada obra.

—␣ Coordinar un equip de traductors,sent un mateix un traductor exigent, nocrea també problemes?

— En una edició així, treballar enequip és necessari. És clar que té els seus

inconvenients. Hi ha la possibilitat d’es-tablir uns criteris lingüístics, però és im-possible establir-ne de traductològics. Hiha traductors més lliures i uns altres demés cenyits. Hi ha qui respecta més lespeculiaritats de Brecht —la puntuacióper exemple—, i qui en valora més lacomprensió. S’ha d’assumir que cada tra-ducció la firma un traductor.

— Senyor Formosa, vostè ha estat iés, de fa anys, el traductor per excel·lèn-cia de Brecht al català. Des de quan li veaquesta dèria?

— Començà l’any 58. A la Universi-tat féiem lectures teatrals més o menysescenificades, Anouilh, Ionesco, aquellescoses, i llavors començaven a arribarobres de Brecht en traduccions argenti-nes, com el Galileo Galilei, que va serla primera obra que vaig llegir-li. Enca-ra tinc el llibre. Jo no el coneixia de resi em va impressionar molt. A la Univer-sitat vam fer una lectura de L’excepció ila regla que és una obra didàctica. Enaquella època sovintejaven molt aques-tes obres, que costaven poc de fer. Lla-vors, la meva relació amb Brecht era unabarreja d’utilització de l’autor per mo-tius polítics i d’interès més pròpiamentliterari.

— Em sembla que, per a molts, lesraons militants eren les úniques que hicomptaven.

— Aquestes raons eren importants.Se’l valorava com a autor comunista,d’esquerres; se l’utilitzava. A l’any 62 joestava en un grup que es deia Gil Vi-cente, i la primera obra que vam fer eraseva. Anàvem amb Brecht als barris.Barcelona era molt diferent llavors. Re-cordo que anàvem a Can Clos, que eraun barri de barraques, o al Bogatell, onara hi ha la vila olímpica, i féiem Brechti la gent ho seguia. Eren grups més omenys organitzats, sovint petits nuclisde partit, i sempre hi havia, després, ladiscussió sobre el tema, i tot allò.

— I a hores d’ara, què interessa deBrecht al públic actual?

— Brecht ha passat per diverses eta-pes de recepció, com la lectura de Gro-towski, als anys 70. L’any 77 va venir elLiving Theater amb l’Antigona deBrecht, que era un espectacle molt pro-vocador, molt artaudià. Després ha anatrepresentant-se des d’òptiques distintes.

6 :

Cada tres o quatre anys hi ha algunBrecht a Barcelona. Penso que li ha pas-sat el mateix que a Txèkhov, Pirandelloi altres autors: que ha anat assentant-secom a clàssic, sense tenir en compte jaaquella militància, perquè l’època no hodemana. Personalment, el que m’interes-sa més és el Brecht poeta i, dins del te-atre, sobretot el Brecht jove. Fa unespeces estranyes, molt expressionistes —tot i que és molt més gràfic i menysretòric que els altres expressionistes,com Toller, o Hasenclever—, el Brechtdel Baal, de La jungla de les ciutats, deTimbals en la nit, d’Eduard II, és unautor molt provocador a nivell formal, iuna mica difícil d’entendre, també.

— En Hola, Brecht, a més d’una iro-nia i un lirisme notables sobresortia unapreocupació moral molt acusada. Untret, justament, que no se sol destacar deBrecht.

—␣ Vist des d’ara, Brecht és molt mésmoral que polític. En La mare Courageataca la guerra, no un bàndol o un tipusde guerra. La tesi de La bona persona deSe Txuan és que la bondat és impossibleen un món on hi ha desigualtat social.Però es queda aquí. No dogmatitza, noés doctrinari. De vegades sí que ho és.Rellegint ara les peces dels anys 30 al 33,sobretot La mesura, trobo que té unllenguatge del passat. Hi ha una certagràcia formal, perquè usa tècniques deteatre oriental, però els personatges fanuna exposició de tesis sense cap mena dematisació; això costa de pair ara.

— De tota manera, és un període moltcircumscrit del seu teatre, en una èpocafotudament concreta.

— Sí. I també hi ha una altra qüestió.L’any 89, al Teatre Lliure van muntar Labona persona Se Txuan, i uns anys des-prés va venir una companyia de Wup-pertal a fer la mateixa obra. Brecht, comtot gran clàssic teatral, provoca idees demuntatge. La companyia de Wuppertalhi feia un tractament amb màscares,quasi de còmic, que funcionava molt bé.Tota la teatralitat de Brecht quedava jus-tificada per un muntatge potenciador.En canvi, el muntatge català del 89 eramolt bonic, però va prescindir de tota lapart musical i de tot el que envoltava elconflicte estricte de la bona persona ambla societat. Això és molt perillós. El quehas de fer és assumir aquesta teatralitathíbrida i buscar solucions escèniques que

aApartat de correus 267 / Ausiàs Marc, 68, 1a. / 46470 Catarroja (País Valencià) / telèfon (96) 126 86 54 / fax (96) 127 25 82 / E-mail: afers@xpress.es

editorial afers

Recerca i pensamentAntoni QUINTANA I TORRES: La Festa de l’Estendard. Cultura i cerimonial a Ma-llorca (segles XIV-XX). Pròleg de Joan Francesc. Mira, 308 pp., PVP 3.120 Pta.Jill R. WEBSTER: Per Déu o per diners. Els mendicants i el clergat al País Valencià.Pròleg de Robert I. Burns, S.J., 204 pp., PVP 3.120 pta.

El món de les nacions, en coedició amb la Universitat de ValènciaFrançois THUAL: Els conflictes identitaris, 188 pp., PVP 1.500 Pta.Alfons CUCÓ: Els confins d’Europa. Nacionalisme, geopolítica i drets humans ala Mediterrània Oriental, 192 pp., PVP 1.500 Pta.

Els llibres del contemporaniRicard PÉREZ CASADO: Conflicte, tolerància i mediació. Onze conferències del’Administrador Europeu a Mostar. Pròleg de Javier Solana Madariaga, 88 pp.,PVP 1.040 Pta.

Afers. Fulls de recerca i pensamentXIII:29 (1998), Nacionalisme i política. Presentació d’Agustí Colomines iCompanys, 276 pp., PVP 3.000 Pta.

Editorial Afers Novetats Sant Jordi

29

Nacionalisme i política

1998

la justifiquin, no simplificar-la osuprimir-la.

— Creu que el teatre català actual éscapaç encara d’assumir aquests riscos iaquests diguem-ne, experiments?

— Crec que hi ha una mena de nourealisme urbà que, d’una manera potservegetativa, ha assumit una sèrie de tretsdel brechtisme, però, en conjunt, el te-atre català actual no és brechtià. Ara,sense Brecht no hi hauria una sèrie derecursos, que potser es notaven més alsanys 60 i 70. En aquella època, aquí in-fluïa molt Dürrenmatt, que feia un tea-tre més agressiu, més primari, no tansubtil com el de Brecht. Actualment, elsnous autors catalans, que són molts, iem sembla que a València també n’hi habastants, no van per aquí. Fan un tipusde teatre que més aviat deu tenir unainfluència anglesa i nordamericana. Untipus de comèdia urbana, on pesa moltla incomunicació i on el diàleg és realis-ta i molt picat. És un fenomen univer-sal. Un teatre realista que examina unasèrie de fets de la societat urbana occi-dental.

— A banda de Brecht, en quines al-tres activitats està embarcat ara FeliuFormosa?

— Brecht no em deixa treballar en resmés. Tinc un llibre de poemes a mitges,que no sé si encara és un llibre. Des del’octubre passat, l’edició de Brecht és elque m’obsessiona. Hi ha cinquanta milfeines petites, invisibles, que ocupenmoltes hores. De moment, no puc fercap altra cosa.

Enric Sòria

: 7

Ignorar o menysprear la labor de la Ins-titució Valenciana d’Estudis i Investiga-ció (1985-96) i de la seua precursora Ins-titució Alfons el Magnànim, reformada(1980-84) —disset anys de pletòrica con-tinuïtat—, només ho fa l’analfabetismemilitant ara en el poder. Els «liberals» ifranquistes del PP han fet ascles —ambuna inconsciència que només ací és expli-cable— d’una confraria que, gràcies al’empenta de Manuel Girona i la direccióelegant i silenciosa de Josep Picó, haviaassolit un prestigi fonamentat en un tre-ball seriós i orientat a la recerca de la his-tòria vertadera i de la identitat més espe-cífica dels valencians.

Girona —que volia ser «el darrer pre-sident de la Diputació» (s’haurien acabatles províncies, un utopia esplèndida!)—va cedir generosament i patriòtica la cria-tura a un consorci amb la Generalitat:hom preveia que s’hi incorporassen lestres diputacions. Tanmateix, o CipriàCiscar o Joan Lerma, tant em dóna, nopogueren, no volgueren domar els baronsprovincials i el resultat fou, no la incor-poració, sinó el reforçament de la Insti-tución «Juan Gil-Albert» (un escriptor‘castellà’ com a símbol alacantí) i, de re-truc, la creació d’una mena d’oficina cas-tellonenca de publicacions provincials,sovint provincianes.

Les idees o l’esperit PSPV del vell«Alfons el Magnànim» no devien ser gai-re grats a l’aparell del PSOE. Ho dic per-què els que bramen en contra de la IVEIhan brandat com a excusa que era «un caude sociates». Pobrets errats de comptes!No s’assabentaren d’un ple del Consell(curs 1986-87) que imposà al presidentquatre consellers votats per tal de contra-pesar els quatre polítics de l’executiva.Des d’aleshores, Joan Lerma no va tor-nar mai més a presidir un Ple... La sub-venció es va congelar i el deseiximent vaanar augmentant.

Tot i amb això, la Institució va anarfent, publicant, exposant i renovant-se.Fins al capgirament polític. Allò queTarancón preveia com un desembarca-ment —Villalonga, conseller malgré lui,ho veia d’una altra manera o no ho voliaveure— va resultar una declaració deguerra. El març de 1996, la legítima pro-posta de renovació de consellers (tres so-cialistes entre vint) no va ser païda per un

La IVEI.Del provincianisme

al derrocament

vicepresident pseudoliberal i intolerantque volia una altra cosa: després deSagasta, Cánovas.

La resta és ben coneguda de tothom.Bernat Martí, l’únic signant de la pro-posta que no era universitari, era objec-te de represàlies. La Institució, desmun-tada i derrocada, ha de ser suplantadaper una altra cosa, més tècnica, més pro-pera a la Universitat Politècnica, méssubmissa. I la província de Tarancón—que viu millor a la central que no a laseua— vol assumir les desferres, el botíde la victòria. Ha guanyat la caverna.Però l’obra de la IVEI no serà esborra-da fàcilment.

Vicenç M. Rosselló i Verger

Gaziel

Catalunya i la seua relació amb els po-bles ibèrics va ser el tema central de l’ac-tivitat assagística del periodista i escrip-tor Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliude Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964), mésconegut pel pseudònim de Gaziel. AQuina mena de gent som —un aplec dequatre assajos entorn de Catalunya i elscatalans, recentment recuperat per Edi-cions de la Magrana— Gaziel exposa lasecular incompatibilitat entre els caste-llans i els catalans i fa una anàlisi de les«falles» —errors polítics— i les «pegues»—circumstàncies adverses imposades perl’atzar, pel «Fat»— que «han propiciatla realitat dissortada de la Catalunyaactual».

Tanmateix, el tema de la catalanitat éstractat per Gaziel des de la perspectivasimplificadora i reduccionista de la Cata-lunya estricta. Aquesta concepció res-tringida de la catalanitat és, a parer meu,un mal endèmic, una malaltia pernicio-sa, una rèmora insofrible que ens ha duta una situació de paroxisme ideològic ipolític i que posa en perill el futur detots els catalans.

I és que, com deia encertadament JoanFuster, «és català el qui parla català» iqualsevol circumloqui que mire de nodir les coses pel seu nom no és més queun subterfugi covard, una aberració in-admissible, un intent de suïcidi. Després,en la intimitat de casa nostra, podremdir-nos valencians, baleàrics, rossellone-sos, etc. De portes enfora, però, cal dir-nos catalans.

Els espanyols han estat sempre mésintel·ligents i primmirats a l’hora de ferconcessions gratuïtes als particularismesregionals, i són ells, precisament, els quis’esquincen les vestidures davant el mí-nim intent d’anul·lar les essències de lacultura i la llengua espanyoles, fins i totquan es tracta de defendre-les enllà deles fronteres estatals (mireu, si no, el casde Puerto Rico).

Per tant, no podem negar-nos a nosal-tres mateixos en uns moments i unescircumstàncies tan compromeses per a lallengua i la cultura catalanes si no vo-lem ser definitivament assimilats pelsnostres benvolguts, estimadíssims veïnsesteparis.

Juli Capilla i Fuentes

8 :

Memòriesd’un home d’acció

Albert FormentJosep Renau. Història d’un fotomuntador

Afers, Catarroja-Barcelona, 1997380 pàgs.

Em sembla exemplar la biografia de Re-nau que ha escrit A. Forment, jove però jasavi historiador de l’art, que en les primereslínies del seu text es declara «fill del’IVAM». Exemplar per minuciosa, perdocumentada, per la seua capacitat de re-construcció dels successius moments de lavida i l’obra del gran grafista, i també per lahonestedat intel·lectual amb què aborda elsaspectes més polèmics d’aqueixa trajectòria.

Estudiar els setanta-cinc anys que van del1907, en què Renau naix a València, fins al1982, en que mor a Berlín-Est, suposa ferla història d’una generació espanyola, la deles avantguardes. Bona part de la mateixaes va decantar, durant els anys republicans,pel compromís polític, cosa que la féu de-rivar al realisme social. Després del tràngolbèl·lic, per a la majoria dels qui es van ubi-car en aquelles coordenades, vindria l’exili.Alguns, com ara Renau, per fortuna viuri-en també el retorn a una Espanya democrà-tica, i el reconeixement.

Membre d’una família d’artesans i artis-tes, el precoç Renau accedeix gradualment,durant els anys vint, a la modernitat estè-tica. Forment evoca molt bé aquella Valèn-cia, i aquella Escola de Sant Carles on elfutur grafista coincideix amb Manuela Ba-llester —que es convertirà en la seua espo-sa—, amb el seu germà Tonico Ballester,amb Carreño, amb Badia... Interessants lesdades sobre la seua etapa déco, sobre la seuaexposició de 1928 al Círculo de Bellas Artesde Madrid, sobre el seu coneixement de lespropostes del 27 —ell mateix provarà for-tuna amb el vers— i, en un pla internacio-nal, del surrealisme, en el qual s’inscriu elseu primer fotomuntatge, El hombre ártico(1930). Pel que fa a la seua connexió ambAlberto, Palencia i els altres artistes queveuen en Vallecas el símbol d’un artd’avantguarda, però arrelat en un paisatge,val a dir que tant Renau com Ballester oPérez Contel participaren breumentd’aquella estètica, que després rebutjarien,com ho demostra la polèmica de 1935, en-tre Nueva Cultura i Alberto.

Si el començament dels anys republicans

el simbolitza, a València, una plataformaàmplia como Murta, el primer número dela qual es publica el 1931, ben aviat en can-vi es radicalitzaran les coses. Renau fa ales-hores un decisiu pas endavant, integrant-seen el PCE —abans havia estat anarquis-ta—, impulsant la UEAP i la importantíssi-ma revista, ja esmentada, Nueva Cultura,alhora que manté relacions amb altresintel·lectuals comunistes, com el també va-lencià Juan Piqueras, animador de NuestroCinema, o com Alberti, que funda Octu-bre. Sorgeixen aleshores algunes de lesseues realitzacions més justament cèlebres,com els cartells per a Les Arenes, i per a la«Corrida de la Prensa de Madrid» del 1935.

Atenent que Renau era un dels intel·lec-tuals més preparats que tenia el PCE, eralògic que la guerra civil i la consegüent«conquesta de l’Estat», per dir-ho amb l’en-certada fórmula de Forment, el propulsàsa càrrecs de responsabilitat. Com a direc-tor general de Belles Arts, impulsà la pro-tecció del Patrimoni i va ser un dels artí-fexs del prodigiós pavelló de l’Exposició deParís de 1937. En el terreny de l’obra ésl’època dels fotomuntatges entorn dels«tretze punts» de Negrín.

La quasi totalitat de la segona meitat delllibre —els capítols del cinqué al nové—,està dedicada a l’exili, mentre que el deséversa sobre el retrobament amb València.Forment reconstrueix l’arribada de Renaua un Mèxic on descobreix el muralisme dela mà de Siqueiros, el seu treball com a gra-fista —«publicitat capitalista a l’ombra deStalin»—, el naixement del fonamental ci-cle de fotomuntatges The American Way ofLife, els debats polítics, en els quals s’iden-tifica amb l’ala més dura del PCE, arribantfins i tot a atacar Max Aub, o al seu abansadmirat Picasso. Igualment analitza demanera pertinent i crítica l’etapa a la RDA,on malgrat la sintonia política, i els encàr-recs, especialment importants en l’àmbitmuralístic, no sempre li va ser fàcil la vida.

Quant al retorn, Forment evoca llaçosamb Fuster, Estellés, Llorens, Alfaro o elsCrònica, la presència en la Biennal de Ve-nècia, la retrospectiva madrilenya de 1978,el cartell de l’any següent per al PCPV, elnaixement de la Fundació Renau...

Parodiant Baroja, es pot veure en aques-ta excel·lent biografia, en la qual s’equili-bren intel·ligentement llums i ombres, elmés semblant a unes Memories d’un homed’acció, a aquella autobiografia que Renauno tingué temps d’escriure, si bé anà dei-xant-nos-en fragments arreu, com ara aque-lles apassionades i apassionants notes ambles quals el 1977 prologà la reedició facsi-milar de Nueva Cultura.

Juan Manuel Bonet

Die Entfernung/The Detachment

Berlín 1989. Ha caigut el mur que en-cerclava l’oest de la ciutat. Els berlinesosja es poden moure per tot el territori sen-se patir les humiliacions de la Grenzpoli-zei. Els ciutadans amb l’estrenada lliber-tat de moviments poden agafar el metroa l’estació de Friedrichstrasse i baixar aTegel o a Alt-Mariendorf. A aquest nouescenari li correspon un nou decorat. I enaquest decorat s’ha decidit que hi ha al-guna cosa de més. En un comunicat dela Cambra de diputats del Land de Berlínfet públic el juny de l’any 1992 es pot lle-gir: Quan un sistema de dominació s’en-sorra o és derrotat, els monuments que ellha produït perden per principi, en la me-sura que servien a la legitimació i a la con-solidació del sistema de dominació, el seudret a existir. Els diputats berlinesos hansentenciat a l’eliminació i a l’absència unmunt de monuments polítics que haviencrescut al llarg de les darreres dècades al’est de la ciutat. Resulta estrany ompliramb el record el buit que els funcionaristerritorials s’han encarregat de construir.Els qui hem conegut l’estàtua de Leninfeta amb granit ucraïnès a l’actual plaçade les nacions unides notem com unapunxada la seua absència quan hi passemcamí dels jardins de Friedrichshain. Noenyorem Lenin. No enyorem el que re-presentava. Enyorem les mirades que lihem dedicat, els crits dels xiquets als seuspeus, la remor dels tramvies rebotantcontra aquella mola de pedra amable i almateix temps amenaçadora que formavapart d’aquell paisatge. Enyorem un perío-de de la nostra existència...

Per documentar aquests esdevimentsSophie Calle va visitar l’any 1996 indretsberlinesos on havien estat eliminats sím-bols de la història de la RDA. Va dema-nar a vianants i veïns que descrigueren elsobjectes, que en altre temps omplienaquests llocs buits. Va fotografiar l’absèn-cia i va substituir els monuments absentsper records d’ells. El resultat fou DieEntfernung/The Detachment, que ambocasió de l’exposició Deep Storage. Sam-meln, Speichern, Archivieren in der Kunsts’ha tornat a mostrar al públic aquest hi-vern al Kulturforum berlinès, vora laPotsdamerplatz de final de segle envaïdaper les bastides i les grues.

Joan Navarro

: 9

Papersde família

El lector d’aquesta tria de sei-xanta-quatre cartes, redactadesentre 1473 i 1504 i relacionadesamb la llegendària estirp valen-ciana dels Borja, se sent totd’una colpit per uns missatgesnecessàriament funcionals, i peraixò escrits en un llenguatgeplaner i entenedor. En ells s’em-miralla, nua i crua, la realitatd’una història que es presentaen forma d’un mosaic bigarrat,on els colors brillants alternenamb els grisos més rutinaris iobscurs; o, si ho preferiu, comuna polifonia on les diversesveus dels protagonistes (Joan,Jofré, Cèsar, Beatriu i Isabel-Lucrècia Borja; Jaume Serra,Jaume Conill, Joanot Artés,Jaume de Pertusa, Bernat deVilamarí, Antoni Gurrea, etc), es con-trasten mútuament per a coincidir enuna mateixa tonada amatent i on, sobrel’obsequiós virtuosisme dels qui s’esfor-cen per marcar contrapunts o seguir-neles cadències, destaca sempre la veu im-periosa d’Alexandre VI.

Difícilment un creador de ficció po-dria arribar a insinuar la sensació de mi-nuciós verisme que traspua d’aquestesmissives, tan reals i per això tan difícilsd’inventar. Llegides així, com a conjunt,ajuden a recrear un paisatge i unes fiso-nomies que queden prou dibuixades enalguns dels seus trets més destacats, peròtambé amb llacunes suficients per acti-var la nostra imaginació. Qui s’agradi dellegir o d’escriure novel·les omplirà ambdelit aquestes llacunes, que mai no pre-tenen omplir les notes massa escadusse-res que acompanyen el text, per a bastirmentalment la seva visió personald’aquella nissaga de poder. En especial ladel papa Alexandre VI, amb les sevesambicions terrenals de poder i la sevainstintiva humanitat en tot allò referit ala fillada; del jove duc de Gandia i detota la seva cort fantasmal. El que mi-llor s’insinua és aquest àmbit, on esmenegen, sempre mirant-se de reüll,conspirant i malparlant uns dels altres,uns administradors i uns secretaris lle-pafils, que tracten inútilment de contro-lar el luxe, cobdícia i poca vergonya delsèquit castellà de la duquessa ( els Juana

Vaca i «Pero Buey», morts de fam,caricaturitzats en la pàg. 162), i que mal-viuen per aplacar amb reiterades excul-pacions les sospites i el constant i mi-nuciós escrutini moral i sobretot mate-rial del papa. Ni robe, ni jamés robí, niporia robar, arriba a escriure en trinità-ria i contundent afirmació, el frustrat ar-quebisbe i famós humanista Jaume Ser-ra, empaitat per la malfiança del seu se-nyor!

El sant pare, sempre obssessionat perles rendes i beneficis vacants necessarisper eixugar les constants i exorbitantsdespeses, és clarament percebut per totaaquesta clientela més o menys distant,com una font inexhaurible de ducats i depossibles prebendes. Ultra les despesesrelacionades amb la defensa dels castells,cal destacar les destinades a mantenir laglòria cavalleresca del jove duc gandienc.Els dispendis en festes, justes i mims,criats, joiells, vestits i «atavíos» (pàg.154), són clarament considerats com

instruments d’una política decaptació, és a dir de fama i pres-tigi, que mostra fins a quin puntnovel·les com el Tirant o elCurial, on s’incideix en la im-portància de l’or per a guanyarl’honor, tenen una base benreal. Percebem també com és deconsiderable la distància entre laficció i allò que en realitat po-dia permetre’s un país com elnostre, sense l’extraordinarisubsidi de la cort pontífícia. Elfet és que l’amor de pare acabavencent la natural gasiveria delvell Borja, el qual, de Roma es-tant, dirigeix, en un constantestira i arronsa més propi d’untractant de cavalls que no d’unpontífex, la trama de l’adquisióde terres valencianes destinades

a fonamentar el poder de la dinastia. Noes tracta, tanmateix, de cap Papa Goriotresignat i silenciós. Ben al contrari! Ladistància material serveix ací per a ferencara més remarcable la seva exigentomnipresència. Les cartes ofereixen ma-terials més que suficients per a fer unestudi sobre la grandesa i la misèria delpoder. I allò que sorprén al lector mo-dern és la naturalitat, amb la qual el papai tots els seus familiars acaparen, accep-ten i usufructuen, amb totes les sevesnaturals seqüeles i corrupteles, aquestpoder que clarament perceben com unfeu de la divinal providència.

Ja he insinuat que l’estil planer i direc-te ofereix sorpreses molt agradables. Adestacar les nombroses expressionscol·loquials, la descripció de juraments iinsults (fer lo rat ab les dones, bravejantper cap de Déu, fer orella de mercadant,té un ull entre los cecs); les castellanades,les bromes i llatinades clericals (ja esvengut lo messies; cessen les profecies), ola metafòrica transformació de la cortducal en favar verd i la velada al·lusió alslladres com a quatre evangelistes, etc.Menys destacables són les aparents erra-des de transcripció (p.e.: ensajat pàg. 76,m’ha, n’ha?, pàgs. 143-4); de puntuaciói d’accentuació, que fan recomanable larevisió d’aquest interessantíssim conjunten una propera edició.

Albert G. Hauf

De València a Roma.Cartes triades dels Borja

Edició i estudi de Miquel BatlloriPròleg de Modest Prats

Barcelona, Quaderns Crema, 1998218 pàgs.

10 :

Arangurenen el record

Pompeu Casanovas (ed.)Per una cultura democràticaFundació Caixa de Sabadell

Sabadell, 1997110 pàgs.

Només set mesos després de la mort deJosé Luis López Aranguren, Pompeu Ca-sanovas va organitzar un curs amb la in-tenció de «recollir el seu esperit i con-vertir-se en un fòrum de reflexió comu-na sobre problemes vius». Lluny de qual-sevol voluntat hagiogràfica, el cicle aple-gà un espectre prou ample de filòsofs,fonamentalment dedicats al pensamentètic i polític, i d’investigadors procedentsd’espais tradicionalment consideratsafins, el dret i la sociologia, amb un ob-jectiu explícit i gens inofensiu: «aquestcicle-homenatge fa seva la idea deremoralització i d’esperança activa davantde qualsevol intent des-moralitzador». Lapublicació aplega, doncs, les diferents po-nències, convenientment revisades pelsseus autors sense que, amb això, compassa sovint, els textos hagin perdut resde la vivesa pròpia de l’oralitat i del ca-ràcter d’actualitat punyent amb què gai-rebé tots ells pretenien incidir en la re-flexió sobre el present. Es tracta d’unapublicació important que posa de mani-fest no només el mestratge dispers queAranguren ha exercit en bona part delpensament social espanyol i català, sinósobretot l’encert de moltes de les tendèn-cies especulatives anunciades en el con-junt de la seva obra.

Després d’una «Glossa del professorAranguren» esbossada per VictòriaCamps, els diferents participants van tre-nant, des del seu espai d’investigació i desde la seva pròpia perspectiva, diferentsreflexions al voltant de problemes que jaAranguren havia encetat i que, encara ara,continuen oberts. Em limitaré només afer una cartografia de les posicions reco-llides en aquest text estimulant que emsembla de lectura inexcusable.

Eduardo López Aranguren («Relacionsentre els poders central, autonòmic i lo-cal») proposa uns interrogants sobre lesrelacions entre els diferents poders queintervenen en l’articulació de l’espai cons-titucional espanyol, centrant-se en qua-

tre línies: competències, responsabilitatfiscal, autoritat reguladora i presència deles comunitats autònomes en la UE.Rubert de Ventós («Pluralisme personali pluralisme polític») planteja les relaci-ons entre ciutadania i cristianisme, pos-tulant, des de fora, «una mena de cristiàper venir que aplicarà el seu universalis-me espiritual no a reforçar sinó a relati-vitzar l’absolutisme de la polis», i sensedeixar d’apuntar la perversió de la redun-dància continguda en la tesi de les iden-titats concèntriques. Isidre Molas («Iden-titat i formes del nacionalisme») rastrejales matrius principals del pensament po-lític català contemporani en les gransconcepcions vuitcentistes, la liberal i latradicionalista o contrarevolucionària,origen de dues visions contraposades dela nació, com a societat i com a comuni-tat, respectivament, que continuen con-figurant bona part de les reaccions primà-ries en els dominis de la discussió nacio-nal. Antoni Domènech («Ètica, cultura iracionalitat»), partint de la seducció gai-rebé irresistible que tothom sent davantd’aquests tres conceptes, intenta de res-seguir les tensions que es produeixenentre ells, sense deixar-se emportar pelconformisme de la paradoxa: malgrat ladesmesura dels propòsits, val a dir que lesaportacions que fa són precises i sugge-ridores. Salvador Giner («Altruisme cívici democràcia») reflexiona sobre els pro-blemes que planteja la participació activadels ciutadans en el seu ordre polític imoral, apostant pel que anomena «demo-cràcia tridimensional» i per les organitza-cions altruistes com a forma de partici-pació de la ciutadania genuïna. FèlixOvejero («La crisi del pensament marxis-ta») es mou també en el terreny de l’ex-ploració d’una paradoxa: la debilitat delmarxisme i la força del pensament mar-xista, d’una banda, i, d’una altra, lainnecessarietat tradicional de la reflexióètica en un corrent, com el marxisme,concebut com a moviment social eman-cipador: des d’aquí replanteja la interpre-tació de la justícia, la idea d’explotació ila crítica del capitalisme. Finalment,Javier Muguerza («L’individu davant l’èti-ca pública») reobre la vella discusió so-bre la interrelació entre allò públic i allòprivat apostant per l’autonomia i per laresponsabilitat del subjecte moral en lalínia, arangureniana, de la democràcia coma moral.

Prou material, com és ben palès, perencetar un diàleg amb el pensamentd’Aranguren i amb les ferides del nostrepresent. Cosa que ve a ser el mateix.

Xavier Antich

Les literatures catalana i francesaal llarg del segle XX

Edició a cura de Claude Benoit,Ferran Carbó, Dolors Jiménez

i Vicent SimborPublicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 1997442 pàgs.

Si a algú li semblava estrany el títold’aquesta ressenya, o excessivament espe-cialitzat, podríem fer un exercici comple-mentari d’imaginació i subtitular-la, moltmés pràcticament: «Anàlisi de les litera-tures francesa i catalana a través d’unpont d’espills».

Un dels referents més atractius i pale-sos de la nostra literatura contemporàniaha estat, sense cap mena de dubte, la li-teratura francesa. Això ha estat possiblegràcies al fet que la recepció estètica d’es-criptors com Baudelaire, Rimbaud, Ma-llarmé, Verlaine, Eluard o Apollinaire (enpoesia) i Montaigne, Voltaire, Proust,Camus i Sartre (en assaig i novel·la), en-trà ben sovint a formar part —com s’ex-trau de les conclusions globals d’aquestI Congrés de Literatura Comparada fran-cesa i catalana— de les lectures ineludi-bles dels nostres escriptors, al costat,també, de la recepció directa de les obresprovinents de la literatura italiana (des deD’Annunzio, Marinetti, Leopardi, Calvi-no, Pavese i Bassani, posem per cas), i del’anglesa i l’alemanya (des de les traduc-cions de Joan Maragall, Josep Carner,Marià Manent o, més recentment, de Fe-liu Formosa, Sam Abrams o Ricard Sal-vat, per exemple). Tothom qui pose elsseus ulls amb un cert interés crític o es-tudiós trobarà que les ponències i anàli-sis encabides dins d’aquest llibre obrin unventall ben suggerent de recerques acadè-miques i científiques ben rigoroses. I sidic açò no és per fer la típica ressenyalaudatòria, sinó com a lector apassionatd’autors francesos.

El mateix creuen Claude Benoit, Fer-ran Carbó, Dolors Jiménez i Vicent Sim-bor, curadors de l’edició, tal com ensdiuen al «Pròleg»: «La influència de la li-teratura francesa contemporània ha estattan important que no es pot fer una his-tòria de la literatura catalana sense les

D’autre fois,calme plat, grand miroir

: 11

línia l’ha conduïda, des dels seus primerstreballs, a la definició de la veu del poetacom a característica essencial de la seuaobra, una veu que el presenta sol, turmen-tat, autodestructiu i, en aquest sentit, a ladeterminació del que anomena el jo emer-gent del poeta.

Els tretze títols que componen el volumabracen, des de diverses perspectives, l’anà-lisi de la veu del poeta, el sentit ontològicde la seua creació i el fracàs continu de laseua recerca. Les imatges, les metàfores, lesdissimetries configuren un estil en què «ladesesperació radical del subjecte romaninvariable en els 128 poemes» (p. 147).Aquest jo que «va escriure per ésser»(p. 222) és l’element que dóna singularitata l’obra de March, i la converteix en la ini-ciadora de la poesia catalana moderna.

Alguns articles del recull fan veure l’ori-ginalitat de March respecte de la tradiciótrobadoresca, en la qual, tanmateix, s’ins-criu; són els capítols «Les metamorfosis delmaldit en Ausiàs March», «Ausiàs Marchdins del poema: divergències i convergèn-cies del jo», «L’esparsa a l’obra d’AusiàsMarch: un esquema bàsic de la poetització»i «Lir entre carts, i l’espai metafòricmarquià». D’altres insisteixen en els aspec-tes formals, les metàfores, les imatges, comés «La comparació i la substantificació al’obra d’Ausiàs March: recerques sobre lesnoves funcions poètiques de la imatge». Enalguns casos l’aproximació es fa a travésd’un poema concret, com en el capítolvuité, sobre el poema XXVIII. En d’altres,l’anàlisi parteix de cicles complets, com enel cinqué, sobre el cicle «O foll amor», elseté, sobre els cicles de la maduresa i eldotze sobre el cicle «Lir entre carts». Enuns altres casos l’èmfasi recau en els sím-bols de la poesia marquiana; el foc, les re-presentacions del cosmos, les imatges delconflicte intern del poeta. Tampoc no himanquen les hipòtesis sobre la possiblerelació entre l’aïllament del poeta de la cortd’Alfons el Magnànim i el pessimismeconstant de la seua poesia, o les aportacionssobre els receptors reals d’aquelles poesies,que March escrivia lluny de la cort.

Tot plegat, es tracta d’un conjunt detreballs que analitzen l’obra d’AusiàsMarch tenint en compte els diferents as-pectes que la integren, i que descompo-nen, per fer-los entenedors, els recursosretòrics, les obsessions, les imatges i elssímbols d’aquell univers. Marie-ClaireZimmermann ens proposa entendre lapoesia d’Ausiàs March des del concepteessencial que l’origina: el desig de ser i detrobar una resposta al fracàs del jo delpoeta.

Marinela Garcia Sempere

L’universdel poeta

Marie-Claire ZimmermannAusiàs March o l’emergència del joIIFV-CEIC Alfons el Vell, PAM

València-Barcelona, 1998313 pàgs.

L’IIFV, en col·laboració amb la Institució«Alfons del Vell» de Gandia i les Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, ha editaten la «Biblioteca Sanchis Guarner» una an-tologia de treballs de Marie-Claire Zimmer-mann, catedràtica de Literatura en la Uni-versitat de la Sorbona i directora del Cen-tre d’Estudis Catalans de París. El volumse suma a les aportacions que, en ocasió delcentenari d’Ausiàs March el 1997, han anatenriquint la bibliografia i els estudis sobreel poeta. En aquesta ocasió es dóna accésals investigadors a un recull de treballs dela professora Zimmermann, produïts en laseua dilatada trajectòria com a estudiosad’Ausiàs March, treballs que en molts ca-sos eren ja de dificil accés. A més a més estracta, com indica Albert Hauf en la intro-ducció, d’un homenatge no només al poe-ta, sinó, en la figura de la professoraZimmermann, a tots els investigadors i uni-versitaris d’arreu del món que han estudiatAusiàs March. A l’hora d’entendre l’universpoètic de March, Marie-Claire Zimmer-mann ha seguit un camí d’estudi bàsica-ment immanentista dels poemes. Aquesta

oportunes referències a la història de laliteratura veïna. I aquest és precisamentl’objectiu amb què naix aquest primercongrés». Cosa que els llança a la propos-ta, engrescadora, costosa i summamentpositiva, que cal encoratjar, de bastir prò-xims congressos amb una periodicitat detres anys. Tot i tractar-se d’un gruixutvolum (440 pàgines) i d’unes Actes d’unCongrés, aquest llibre resulta, en general,ben fresc i, alhora, és capaç de despertarinquietuds i trencar alguns tòpics refe-rents tant a la nostra literatura com a lafrancesa. Un d’ells és el dels punts decontacte, construïts bàsicament de mane-ra unidireccional des de França cap ací ino sols limitats al segle XIX i XX sinóprovinents d’uns lligams ben anteriors, çoés, des dels trobadors i l’estreta relaciódurant molts segles amb l’Occitània, pas-sant pels contactes que ja Ramon Llullestablí amb la Universitat de París fins ales influències més colpidores de la bo-hèmia del París de finals del XIX i prin-cipis del XX en els nostres autors moder-nistes i avantguardistes i a la influència deMontaigne, Voltaire i Camus en l’assaigfusterià, per posar uns exemples ben co-neguts.

Com podem veure, tot un seguit d’in-terrelacions que han ajudat a bastir duesliteratures —una, la francesa, pertanyenti retroalimentada per un estat jacobí i po-derós; l’altra, la nostra, sense un estatpropi però amb una força i imaginacióenvejables— alhora diferenciades i sem-blants, però unides per un veïnatge en-grescador. I aquesta —tòpica?, falsa?—paradoxa és la que intenta enderrocar i/o explicar aquest llibre. A través de lestrenta comunicacions d’aquest congrés,així, el lector podrà situar-se dins d’unentramat de connexions veritablementapassionant.

És força coneguda l’anècdota, recordadaper Josep Iborra, en què, allà pels anys 50,trobà Joan Fuster llegint el suplement cul-tural de Le Figaro, quan uns altres conter-tulians es trobaven dirimint sobre fets na-cionals i/o temes literaris locals. Aquestaimatge resulta ara, amb el pas dels anys, unveritable botó de mostra de les estretesconnexions establertes, durant aquest segle,entre la literatura francesa i la catalana, ine-ludibles companyes de viatge en el camí dela dimensió europea. I aquest llibre consti-tueix un ben atractiu i aclaridor guiatge—que qualsevol lector encuriosit o cons-cient no hauria de passar per alt— per unesconstants literàries bastides a través d’uncalidoscopi ben suggerent de paraules,idees, símbols i ponts literaris.

Manel Garcia Grau19,5 x 13,5 cm.

12 :

Alfabet

teològico-

promocional

de llibres...

: 13

...per al

Sant Jordi 98

i alguns dies

més.

14 :

Quotidianiadelirant

na, a la tendra edat de vint anys i enuna situació econòmica familiar bas-

tant privilegiada, no comprén massa béaixò de la crueltat de la vida. Probable-ment, sí, es té una idea aproximada decom de dur és el món, però es veuen tanllunyans els problemes d’atur o els ma-trimonials, que en llegir La lluna vistades de la terra a través de la tele, títol ori-ginal de l’obra que apareixia a la prime-ra edició, te n’adones que no tot sónflors i violes.

A cadascun dels onze contes de quèconsta el recull, l’autor ens mostra ambacidesa una realitat que maltracta els in-dividus, i uns individus que pateixenamb resignació les agressions del mónque els envolta sense poder fer res perevitar-les, i és que «la vida fa com fa ino com voldríem que fes».

Tots els contes parteixen d’una baseque podríem anomenar real, d’unaquotidianeïtat estàndard que tots els lec-tors podem reconéixer en la figura delveí, del ric del poble... Però, quan arri-bem a aquest reconeixement, apareix unelement absurd que trastoca la històriai la duu a assolir el regust satíric que as-saborim al final. Per exemple, tenim elcas del conte del xiquet geperut, on elmonstre en realitat no és ell sinó els fa-miliars que el tracten com a tal, o el casdel jove que agafa el tren cap a Barce-lona a cercar treball i, quan el llancenpel Garraf, s’adona que, si no haguésbaixat, a hores d’ara no sabria ni queaquell lloc existeix, o també el del pin-tor que mor en la misèria i és recone-gut anys després. Són situacions quepertanyen a l’enciclopèdia col·lectiva dellector (qui no ha vist una pel·lícula on

Toni CucarellaLa lluna vista des de la terraColumna, Barcelona, 1995

96 pàgs.

el marit se’n va a comprar tabac i notorna?) que Cucarella aprofita per bar-rejar amb elements absurds (ja no és tanusual que la família li faça menjar, aaquest marit, la mateixa paella que es vadeixar a taula vint anys enrere) i acon-seguir de fer una crítica satiritzant de lanostra societat.

En aquest sentit, el mecanisme delscontes recorda al de les historietes delgallec Miquelanxo Padro, que precisa-ment porten el títol de Quotidiania de-lirant perquè plantegen també aquestaconvivència entre elements quotidians iabsurds.

Podem dir que és una forma de, mit-jançant fets reconeixibles per al lector,esguitats amb una certa dosi de deliri—però perfectament possibles—, fer-loadonar-se de com és el món en què viu:aquesta dualitat ja és present al títol delrecull, La lluna vista des de la terra, queplasma subtilment tots aquests elementsde què parlem. És el nostre món, són lesnostres vides arrelades a la quotidianitat

—la terra—, i l’autor n’observa la partabsurda —la lluna—, des de la seua con-dició d’arrelat. Açò encara s’accentuamés si tenim en compte la segona partdel títol que apareixia en la primera edi-ció i que encara es conserva sencer en undels contes: «A través de la tele». Quèdistorsiona més la realitat que un aparellde televisió?

La meua àvia sempre em deia que dei-xés d’estar sempre a la lluna i que, a lameua edat, ja era hora que toqués depeus a terra. Supose que a tots ens hohan dit alguna vegada. Cucarella, granconeixedor del llenguatge col·loquial, hasabut explotar-ne molt bé el significat.És per això que no podem deixar de re-marcar la senzillesa en l’expressió queimpregna tots els contes.

Trobem en el llibre nombroses expres-sions col·loquials que demostren cla-rament la procedència valenciana del’autor. A més, hi ha un marc geogràficperfectament definit, amb nombroses re-ferències a carrers, places, ciutats, situa-cions, personatges... que ajuden a asso-lir el caire versemblant de les històriesque narra i que li permeten d’arribar mésfàcilment al públic lector —si més no,el valencià—, que reconeix el llenguatgeemprat, la informació implícita, i pot si-tuar gran part dels llocs.

En definitiva, és un llibre entretingut,de lectura fàcil i ràpida (no arriba a lescent pàgines), profundament satíric, onels mals vicis de la societat, com ara lahipocresia social, l’abús de l’autoritat, ladepravació, l’escepticisme... són el cen-tre de la dura paròdia del seu autor.

Carme Laguarda

U

&

: 15

Vidade naturalista

Jo tenia una autèntica curiositat perconéixer aquest llibre, suscitada per la gra-ta esperança de trobar-me submergit en elrecord d’una prosa confortable i intel·ligentque m’havien deixat molts articles periodís-tics de l’autor. La curiositat ha estat bencompensada, sens dubte perquè es corres-pon als mecanismes de creació literària quepotser hi ha en l’origen de l’obra —fruittambé, potser, d’una curiositat. No resultadifícil imaginar que el moviment de l’es-criptura deu molt a la mateixa preocupacióde qui el va emprendre, amb una facilitatnomés aparent, per ambients, descobertesi personatges claus en l’evolució de la cièn-cia que practica. Martí Domínguez Romeroés biòleg i Georges-Louis Leclerc (1707-1788), més conegut pel seu títol de comtede Buffon, tan decisiu en la investigació delque en el seu temps s’anomenava HistòriaNatural, no podia deixar de ser per a ell unafigura atractiva.

Aquesta atracció és ben visible en el des-envolupament de la narració biogràfica queMartí Domínguez ens ofereix amb còpia dedades, anècdotes i reconstruccions parcialsben encaixades entre si d’una època admi-rable. Com ho és l’apreciable voluntat icapacitat estilística del narrador, que recrea—i busca amb traça— un ordre en l’estruc-tura, una calma calculada en l’organitzaciódels materials que extrau d’ací i d’allà, ambminuciositat erudita, i una voluptuositat enla tria del llenguatge, que tal volta deuentambé alguna cosa a les aspiracions d’algu-nes de les ments més clares de la Il·lustraciófrancesa.

La trama d’aquestes «confidències» delnaturalista conté dues parts que l’enceten ila tanquen. En elles, l’autor fa veure que eslimita a publicar les memòries inèdites idesgonegudes de Buffon. Fóra inútil dir acíque és un truc tan tòpic i heretat de lanovel·la de gènere que només pot ser vistcom un simple divertiment de complicitatamb qui llegeix. Es podria pensar que eral’únic recurs perquè Martí Domínguez es-tiga present en la història, però no em sem-bla que aquest siga el cas: es tracta d’una

Martí Domínguez RomeroLes confidències del comte de Buffon

València, Tres i Quatre, 1997234 pàgs.

novel·la en què apareix amb una implicacióben personal. La ironia del preàmbul i del’epíleg completa, si de cas, la implicació.

Tenim davant «només» un joc literarirealitzat amb astúcia i enginy? Seguramentés més que això, encara que ja seria prou sinomés ho fos.

En alguna mesura —i no és aquest l’es-pai per als exemples ni els detalls— hi hatambé una comprensible posició personalen l’elecció del moment i encara del prota-gonista. No és Voltaire ni és Rousseau, elsseus contemporanis que tenien la culpa detot el que immediatament passaria a Françai a Europa, segons la cançó. És Buffon l’ele-git, Buffon, un científic que naturalmenttendia a l’objectivitat però que sens dubteestava tocat per un grau innegable d’opti-misme —com es pot veure en el llibre deDomínguez Romero— i d’escepticismematisat i benèvol. És Buffon, aquell queproporcionà un dia a Pla, a través de lesseues teories sobre la duració de la vida delscavalls, una visió d’esperança entorn de lapossibilitat de tenir una llarga existència.

Tres vegades he estat a París i no vol-dria renunciar a tornar-hi. Mai no he es-tat al Louvre ni a la Biblioteca Nacional—per posar dos exemples forts de lameua ignorància. Ara, sempre vaig dedi-car alguna estona en les curtes estades apassejar pel Jardí de Plantes —el Jardí delRei— que Buffon va dirigir. Fins i tot, famolts anys, un dia que plovia amable-ment, a mitjan juny. D’alguna manera,llegint aquest llibre, he fet novament lavisita ritual, una mica bocabadat enfrontde la natura, fins i tot presentada artifi-cialment, i de les explicacions que ens endonen —com no puc deixar de fer.

Francesc Pérez i Moragón

Titànic

Segons un tòpic com un mamut, la fun-ció de la crítica és exercir de guia sobre elslectors: un «filtre» que serviria al públic perdestriar allò vàlid d’allò que no ho és.Aquesta opció, tan respectable com predo-minant, no hauria d’impedir la considera-ció d’altres. Per exemple, la del crític coma lector situat en pla d’igualtat respecte dellector que, alhora, el llegeix; l’única diferèn-cia entre tots dos, segons això, és que unha publicat la seua opinió. En aquest cas,la funció crítica és la de simple referència ino la de guia, que sempre pressuposaria unnivell superior per al lector crític i un d’in-ferior per al «normal» —diferència d’esta-tus evident des que s’hi assumeix que elprimer és l’únic amb capacitat de decidirpels dos. Per contra, en igualtat de plans,tu pots coincidir amb l’opinió del crític demanera total, parcial o nul·la… Entre altresraons, perquè disposes de lliure albir i per-què el crític, que jo sàpia, no és ningú ambpoders innats superiors als teus.

També hi ha un tòpic mai no escrit i sem-pre practicat: «en l’àmbit de la literaturacatalana, no hi caben les crítiques negativesperquè poden posar en perill un sistemacultural francament feble»; és contraprodu-ent, ja que, a més de no reflectir la plurali-tat de criteris real, ha acabat fent més malque una pedregada als nostres inflats escrip-tors. Un altre tòpic contra les ressenyesnegatives és negar l’autoritat de qui les sig-na: «qui s’ha pensat que és, aquest monia-to, per dir coses tan dolentes d’un llibre?»;cosa completament absurda, ja que, si con-siderem el crític incapacitat per les valora-cions negatives, també ho hem de fer en elcas de les positives. Si algú no és vàlid perposar a parir una novel·la, no veig per quèhauria de ser-ho quan en fa una lloança.Segons aquest tòpic, però, una crítica lau-datòria mai no és posada en dubte.

Si bé el tòpic amb què hem començat ésdefensable —almenys manté una coherèn-cia dins l’elitisme—, els dos darrers sóncompletament inacceptables —per mani-queus: condemnen qualsevol opinió nega-tiva, però cap dels habituals elogis jocflo-ralescos. I, d’altra banda, seguesc pensantque tots aquells crítics que creuen haverescrit alguna cosa més que una opinió, al-guna mena de veritat cuirassada i resistentals icebergs, s’ho haurien de fer mirar.

Felip Tobar

16 :

Ideesper a

l’esquerra

Alain TouraineCarta a Lionel Jospin.Idees per a l’esquerra

Traducció de Gustau MuñozTàndem Edicions, València, 1997

84 pàgs.

Aquesta Carta, adreçada a dirigents ipersonalitats rellevants del partit socialis-ta francès l’estiu del 1995 (conté un prò-leg per a aquesta edició catalana, datatl’octubre de 1997), té un especial interèsper a nosaltres, no sols perquè des d’ales-hores ençà el centre esquerra ha hagut dedeixar el govern tant a València com aMadrid, sinó perquè sembla tenir pen-dent, ara a l’oposició, la confecció d’unprograma que en bona mesura haurà deser nou.

El text, potser massa breu atesa laseua ambició, es divideix en dues parts.A la primera, l’autor —que ho fou ja afinals dels anys seixanta d’un llibre mí-tic (La société post-industrielle, 1969),que l’acredita des d’aleshores com uncrític agut del desenvolupament de lessocietats occidentals— es replantejal’anàlisi de la realitat política immediatai de la mitologia que l’envolta. Amb rit-me trepidant es fa qüestió de temesmolt diversos, des de la globalització del’economia —que ha donat lloc a labanal teorització d’un «pensamentúnic»—, fins el diagnòstic —lúcid i im-placable— de la situació actual a França(El declivi francés); de la crítica del queanomena «el mite republicà» ( que opo-sa a una concepció democràtica de l’or-ganització social) fins a la consideraciódetinguda de l’inquietant fenomen de ladualització; de l’exposició de les raonsque ens han de moure a refusar la ideade progrés —en termes culturals i coma categoria política—, fins al discurs queaboca a la reivindicació d’un controlpolític efectiu del desenvolupament es-tructural de l’economia.

En aquesta primera meitat, si bé que noformalment, ja s’hi conté bona part delconjunt d’indicacions i suggeriments pera l’elaboració d’un programa que s’expo-sa a la segona. L’explicitació resulta con-vincent en la mesura que és feta sense lesconcessions habituals: s’hi reformula

Memòriaoberta

del realisme

Maria BeneytoElegies de pedra trencadissa

La gent que viu al mónPoesia

Per a Maria Beneyto, l’any 1997 ha ager-manat una presència total amb una epifa-nia nombrosa. L’avinentesa de tres publica-cions d’abast diferent permet la contempla-ció de la seva obra amb l’escreix de la quan-titat i amb l’amplària de la perspectiva. Unpoemari nou d’autèntica qualitat, Elegies depedra trencadissa, coincideix amb una ree-dició de narracions, La gent que viu al món,comboiada per Josep Ballester per a la com-provació de la vigència del recull, trenta-unanys més tard. Ballester és, segurament, elmàxim estudiós de l’autora, i un altre estu-diós que primer la va antologar, ara hi re-torna amb una antologia d’intenció, Poesia;per cert, dins una col·lecció que, a la vistadel soterrar institucional de la IVEI, sem-bla un macabre sarcasme literari: el trans-port de bellesa que la poesia sempre pot re-presentar, hauria de fer recapacitar la volun-tat del poder contra la literatura.

Totes aquestes dades, mirades en con-junt, serveixen per anar més enllà de la ca-racterització de Maria Beneyto en termesde «dama» de la poesia valenciana con-temporània. En realitat, certament, la«meitat del cel» cultural valencià permetla seua consideració paralel·la amb l’obrade Matilde Llòria, que guanyà el PremiValència uns anys després que Maria; imolt més amb la memòria poètica i nar-rativa de Carmelina Sánchez Cutillas. Arabé: com que a propòsit se’n barregen elsnoms, convé remarcar que les experièn-cies comunes han depès d’un altre possi-ble punt de partença: la querelle gene-racional. En efecte, d’una manera com-pulsiva, se solen vincular les etapes de lapoètica de Maria Beneyto a la vigència ila superació del realisme civil dels cin-quanta i els seixanta. Així se sol afirmarmoltes vegades, dins la crítica catalana:només afirmant l’adscripció historiogrà-fica, i no aprofundint la condició docu-mental —ja que del realisme es parla— deltext literari, en la línia del recuperatBakhtin o de les propostes de Bourdieuper al text narratiu. Aquestes obres d’ara,tanmateix, posen l’autora en la posició del

desmentiment de la suficiència dels dospressupòsits: el del gènere i el de l’època.A través dels seus versos —i de les narra-cions que en deriven: vegeu, sobre el sím-bol de la dona forta, el poema «L’engany»de Ratlles a l’aire (1956)—, els anys cin-quanta i els seixanta són encara la matè-ria màxima de la seva actitud lírica i nar-rativa, i a l’especialització lingüística de laseva obra. Si bé s’ha assenyalat la diferèn-cia tonal entre l’ús del castellà i el del ca-talà —que, és clar, caldria estendre a la lacomplementarietat temporal d’ambdóscicles i al llarg silenci català— més bé quehi pesen més els impulsos temporals com-partits sobre una constància temàtica iestètica evident. Així, en Ratlles a l’aire(1956) i Vidre ferit de sang (1977) es potdetectar un augment diguem-ne orgànicde referències socials. Tanmateix, la veude la poetessa continua basant-se en laprimera persona —i la seva diversitat sin-cera o retòrica— o en el memorialismeimpressionista del paisatge negatiu de laciutat. Per això, precisament, Elegies depedra trencadissa constitueix un esdeveni-ment. El punt de comparança anterior,Després de soterrada la tendresa (1993), japortava implícita la commovedora capa-citat de l’escriptura de l’autora per narrarl’existència, sense ínfules objectivistes,com a tragèdia constant i com a impres-sió múltiple i vital. I ara, encara un delsapartats d’aquesta simfonia elegíaca, Fi-nestra a la placeta del jardí (ells al voltant),remet a l’ús pragmàtic d’«ells» en bonapart dels seus poemes dels llibres anteri-ors —vegeu novament el poema «L’en-gany»—: portantveus dels límits terriblesimposats al desig. Abans i ara.

Lluís Meseguer

19 x 13 cm.

: 17

dràsticament el concepte de solidaritatamb una oportuna diferenciació entreigualtat i equitat; s’hi desenvolupa unanova idea de les llibertats individuals(presentada com la idea que escau a unanova pràctica social ja del tot arrelada)que constitueix una eficaç crítica, il·-lustrada, dels ideals de la Il·lustració de-clarats obsolets en aquest terreny; fafront al difícil problema de la integracióde les diferències —socials, culturals inacionals—, amb el que anomena «gestióde la diversitat» (és aquí impagable eltractament que en fa de la polèmica sus-citada a França a propòsit de l’ús de lahidjab per part d’escolars i estudiants desecundària musulumanes), tot partint dela necessitat de fer viure junts, és a dir,sota les mateixes lleis, persones de creen-ces, concepcions i interessos diferents(seguint aquí l’afortunada formulació deRawls); repensa honestament l’escola;insisteix en la necessitat del reconeixe-ment de la igualtat entre dones i homesi, característicament, davant d’una hipo-tètica acusació de vaguetat, posa en jocuna ben punyent al·lusió a la qüestió del’atur estructural, l’enfrontament de laqual lliga no demagògicament amb elcompromís que en aquest punt hauria decontreure una voluntat política tan deci-dida com aquella que féu possible, anysenrere, la Seguretat social a la GranBretanya o a França. Poc més de dos anysdesprés de la redacció d’aquesta Carta,resulta encoratjador veure recollides algu-nes d’aquestes idees —com prioritatspolítiques immediates— pels governsd’alguns països europeus i per l´oposiciópolítica d´algun altre de ben important.Per nosaltres tenen, sense dubte, un in-terès afegit les consideracions que faTouraine al capítol que dedica a la «Lanació contra el nacionalisme», on no di-vaga quan, justament sota aquest epígraf,apel·la a les tres exigències amb què ac-tualitza una vella i acreditada fòrmula:solidaritat —amb la nova concepció quehem esmentat—, subjectivació —idea quecorrespon a una concepció actualitzadade les llibertats— i diversitat —que fareferència al problema específic de laidentitat col·lectiva—, mentre que es fi-gura Europa com una una mena de fe-deració de ciutats i universitats. Peraquesta i altres vies, Touraine tractad’obrir pas a la seua idea principal —ra-dicalment enfrontada al «pensamentúnic» d’una dreta ultraliberal—: la de lanecessitat, cada vegada més gran, de con-trol polític efectiu, democràtic, dels aferssocials.

Vicent Raga

Eldetectiu

autodidacte

Xulio Ricardo TrigoLa mort salobre

3i4, València, 1997144 pàgs.

L’última novel·la de Xulio Ricardo Tri-go pareix a primera vista un relat de lla-dres i serenos però no és això exacta-ment. El principi ens introdueix en unmón imaginari que sembla tret d’una pel·-lícula dels anys 50, l’expolicia posat adetectiu que intenta passar el més desa-percebut possible entre la massa dels con-ciutadans, però ja des de la primera pàgi-na l’autor marca les distàncies, el nostrepersonatge és un poeta, autodidacte comno, que deixa córrer el temps fumant unapipa i component versos que mai no es-criurà.

En les seues hores mortes li agrada depassejar per la seua ciutat, que, malencònicai plujosa, esdevindrà també una protagonis-ta de la trama. Una ciutat decadent ambunes dimensions més aviat reduïdes, la vidade la qual se centra en els cafés i els restau-rants com el Dakar, el Derby o Camilo ones troben sovint els nostres personatges(que tenen tots una gran afició a les begu-des alcohòliques...).

És en una d’aquestes passejades quanun misteriós crim es creua en el seu camí,la mort d’una professora universitària (sí,

universitària, com si a les universitats tin-gueren temps per a fer determinades co-ses) que el posarà davant d’un assassinatimpossible.

Després d’aquest començament, la histò-ria desenvolupa una sèrie de temes ben tra-dicionals en el gènere: l’enfrontament ambla policia (en el nostre cas representada pelpersonatge de l’inspector en cap), l’apari-ció d’una nova relació amorosa (que intro-dueix el tema del sexe), els nous assassinatsque donen una miqueta més d’emoció a latrama (amb una sèrie de falsos culpablesque no tenen pèrdua) o el gust del prota-gonista per la nit i els seus personatges (sirepassem el llibre la major part dels perso-natges que considera amics seus pertanyena la nit).

En aquest àmbit caldria situar un per-sonatge secundari que resulta especial-ment interessant: el de Madame Wong,una examant del protagonista que va sig-nificar moltes coses en la seua vida. Ésuna dona misteriosa i intel·ligent comtotes les heroïnes dels baixos fons peròamb un cert aire casolà i entranyable comde vella coneguda. Probablement és unpersonatge que queda excessivament es-quemàtic en la novel·la i que potser cal-dria aprofundir en altres llibres (no seréjo qui li diga a ningú com ha d’escriureles seues històries).

Però en la trama també es diferencientrets que corresponen al món interior del’autor: la gran importància del món uni-versitari (fins i tot un personatge relle-vant de la trama va deixar els seus estu-dis de lingüística per dedicar-se a la polí-tica!) que resulta ser l’escenari de tots elscrims o el posat irònic que ben sovintadopta la veu de l’autor per tal de sepa-rar-se del que conta (ironia que tambécontagia fins i tot als seus personatges).

De tota manera, el punt més feble dela narració sembla la ubicació temporalvolgudament ambigua ja que es tractad’una novel·la on es parteix d’un fet po-lític que encara no ha esdevingut: la in-dependència política de l’imaginari paísde Ligàcia (que el lector no tarda en re-lacionar amb la Galícia natal de l’autor).Aquest joc temporal li permet d’inventaresdeveniments i personatges ben útils pera la narració com el notari Santos, autorde la constitució del nou país.

En definitiva, la novel·la juga amb el do-ble referent dels textos policíacs i el mónpropi de l’autor amb un final que sorpren-drà més d’un. És un text de lectura amenaque ens convida a imaginar un món on abanda de ser independents tindríem detec-tius que s’estimarien la poesia.

Rafael Comeche i Palanques18’5 x 12 cm.

18 :

Un mónde nacions

hores d’ara, no hi ha dubte que lesveus que auguraven l’ocàs de les na-

cions, almenys en les plàcides repúbliquesdel món civilitzat, mostraven la mateixaperspicàcia que els profetes de la fi de laHistòria. Tot sembla indicar que les iden-titats nacionals, per a bé o per a mal, con-tinuaran en el centre de la vida públicadurant molt de temps. I no solament enla conflictiva perifèria d’Europa, o engeografies encara més remotes i desem-parades, sinó també en Estats nació oc-cidentals d’una estabilitat acreditada. Defet, les qüestions identitàries i el nacio-nalisme ocupen un volum creixent de laproducció bibliogràfica en les ciènciessocials. El llibre de Montserrat Guiber-nau —resultat d’una tesi llegida a la uni-versitat de Cambridge sota la supervisiód’Anthony Giddens— se situa en aquestdebat científic amb l’objectiu d’abordar elfenomen del nacionalisme des d’una pers-pectiva global. L’autora assenyala les limi-tacions de les distintes teories vigentssobre la qüestió nacional, en la mesuraque no integren de manera satisfactòriala seua dimensió política, és a dir, la de-manda de congruència entre l’Estat i lanació, i la identitària, derivada de la ne-cessitat de pertànyer a un grup basat enuna cultura compartida i assentat en unterritori concret. Aquest punt de partidaes completa amb la distinció, no sempreclara en la literatura sociològica, entreEstat i nació, i més precisament, entre«nacionalisme d’Estat» i nacionalisme enles «nacions sense Estat», una clarificacióimprescindible per a abordar els proble-mes de legitimació lligats als conceptes desobirania popular i autodeterminació.Des d’aquesta perspectiva, el llibre co-mença criticant el caràcter fragmentari deles aportacions del pensament social clàs-sic —representat per Treitschke, Marx,Durkheim i Weber—, per a passar a l’anà-lisi de la ideologia nacionalista com a fac-tor legitimador del discurs polític —delsEstats i de les nacions submergides—remarcant les estratègies d’homogeneït-zació o de resistència generades pels dostipus de nacionalisme. Al mateix temps,s’estudien els processos de creaciód’identitat cultural i la seua transforma-ció en consciència nacional a través del’univers simbòlic i de les pràctiques ri-tuals. Així, les recerques sobre el nacio-nalisme, a més de considerar la seua di-mensió política «racional», han d’incor-porar reflexions sobre els aspectes d’ad-hesió emocional a una comunitat. Enaquest sentit, la identitat nacional mobi-litza unes energies col·lectives que podenestar al servei d’objectius democràtics ialliberadors o esdevenir un instrument

Montserrat GuibernauNacionalismes. L’Estat naciói el nacionalisme al segle XX

David MillerSobre la nacionalidad.

Autodeterminación y pluralismo cultural

François ThualEls conflictes identitaris

Alfons CucóEls confins d’Europa. Nacionalisme,

geopolítica i drets humansa la Mediterrània oriental

poderós —sobretot en el cas dels Estatsnació, però no exclusivament— per a re-forçar actituds racistes, xenòfobes o fei-xistes. El llibre, doncs, no passa per alt elvessant fosc del nacionalisme ni els rep-tes que la globalització i la modernitza-ció plantegen a les velles adscripcions na-cionals. Finalment, s’analitza el cas par-ticular dels «Estats sense nació», és a dir,dels Estats del Tercer Món creats arbitrà-riament per la descolonització i que nohan aconseguit de crear una conscièncianacional capaç de superar unes identitatsètniques tradicionals que, d’altra banda,tendeixen a reforçar-se com a marc de lle-ialtat en els conflictes pel poder. En de-finitiva, Nacionalismes està escrit desd’una perspectiva sensible als planteja-ments de les nacions sense Estat, la qualcosa no és habitual en una la bibliografiaque, massa sovint, condemna qualsevolreivindicació nacional com una forma in-admissible de tribalització. Per això ma-teix, el llibre de David Miller suposa unaaproximació ponderada als problemesque planteja el nacionalisme, ja queaquest fenomen sociopolític no és recol-zat incondicionalment, però tampoc tit-llat de «monstruositat irracional». A di-ferència de l’obra anterior, no es tractad’un estudi teòric, sinó d’una guia pràc-tica que vol aportar referències perquè elsciutadans dels Estats nació puguen adop-tar actituds raonables davant les reivindi-cacions nacionalistes. L’autor defensa,així, la legitimitat del marc nacional coma àmbit bàsic de lleialtat i propugna unprincipi d’autodeterminació que pot re-soldre’s en formes institucionals dife-

rents a l’Estat sobirà. El cosmopolitismei el «patriotisme constitucional» no sónalternatives reals a la idea de nacionalitat,que es considera la forma més apropiadade comunitat política i moral en les so-cietats modernes.

Les obres de François Thual i d’AlfonsCucó se situen en un terreny diferent alsplantejaments científics o assagístics méshabituals. En bona mesura tenen un caràc-ter «tècnic», lligat a una visió diplomàticadels conflictes internacionals, que deriva deles circumstàncies que en motivaren la re-dacció. Tot i la seua vinculació acadèmica ala Sorbona, Thual és sobretot un especia-lista en estudis de defensa i estratègia, men-tre que Cucó, un historiador que ha treba-llat la qüestió nacional, no ha elaborataquesta obra com a investigador, sinó enl’exercici dels seus càrrecs polítics, ja queels escrits que s’apleguen en el llibre sóninformes redactats per a institucions parla-mentàries europees. Els dos títols coinci-deixen a situar el problema del nacionalis-me, més que en el món simbòlic i en lesmecanismes de creació d’identitat, en elterreny del conflicte polític —inclosa laguerra i el genocidi— on es manifesta l’ac-ció dels grups de poder i dels interessosgeoestratègics. D’aquesta manera, més en-llà de la legitimitat de les reivindicacionsnacionals com a fenomen identitari, aquestsllibres ens recorden la funció instrumentalque pot tenir el nacionalisme en les seuesdiferents versions i el caràcter agressiu queha adquirit en moltes parts del món. En Elsconflictes identitaris es fa una panoràmicadels antics territoris d’influència soviètica,des de l’Europa central al Caucas i les re-públiques asiàtiques, passant també pelPròxim Orient, l’Àfrica postcolonial i lesregions de predomini indígena deLlatinoamèrica. Els confins d’Europa se cen-tra en la conflictiva situació de la Mediter-rània oriental, en especial el contenciósgrecoturc, i en la cruel experiència balcàni-ca, representada en aquest cas pels albane-sos de Kosovo, sotmesos a una brutal re-pressió nacional al servei del projecte de laGran Sèrbia. Val a dir que les semblancesentre aquests dos llibres, rigorosos i docu-mentats, no amaguen una discrepànciad’enfocament a l’hora de valorar les reivin-dicacions nacionals. Thual, d’acord amb latradició del pensament «oficial» a França,s’alinia amb els qui s’escandalitzen pel costque té per a l’estabilitat internacional lafragmentació dels Estats i l’anomenada«tribalització», mentre que Cucó remarcael sentit democràtic de les llibertats nacio-nals de les minories i el caràcter opressiudel nacionalisme segregat per alguns Estats.

Pau Viciano

A

: 19

Larevolució

de la informació

El llibre de Manuel Castells constitueix—i més en el futur, en la mesura que seràllegit— una fita en els àmbits de l’econo-mia i la sociologia. Per a qualsevol que tingainterés per comprendre, analitzar i judicarla nostra època, la lectura atenta d’aquestamagnífica obra és imprescindible. Si E. J.Hobsbawm, en el seu L’era dels extrems, ensdóna claus històriques imprescindibles pera entendre les atrocitats i esperances delnostre segle, el llibre de Castells, a travésdel paradigma de la societat informacional,diagnostica el nostre present i el nostrefutur immediat.

El llibre que ens ocupa, publicat en trestoms en la versió original anglesa i ara encastellà per Alianza Editorial —n’han apa-regut dos volums i està a punt d’aparéixerel tercer—, és conseqüència de dotze anysd’investigació duta a terme pel professorManuel Castells a la universitat california-na de Berkeley. L’autor és conegut entrenosaltres pels seus estudis sobre la «qües-tió urbana», sens dubte peces clàssiques enl’escenari internacional de l’economia i lasociologia urbanes. També pels seus treballsmés recents sobre tecnologia, ocupació itreball a Espanya —publicats per Alianza.La llarga llista de les seues publicacionsocuparia l’espai d’aquesta ressenya. Però, amés a més, Manuel Castells combina elsconeixements teòrics amb una pràctica en-vejable: ha impartit docència i ha investigata Xile, Brasil, Mèxic, Nicaragua, Argenti-na, Colòmbia, Paraguai, Puerto Rico,Madrid, Barcelona, París i, òbviament,Berkeley. Ha col·laborat igualment en di-versos informes internacionals sobre leseconomies en transició, la qual cosa el vadur a visitar, en diverses ocasions, Rússia id’altres països de la zona.

Quines claus metodològiques inspirenLa era de la información? Quins objectiuss’hi proposa l’autor? Ell mateix ho aclareixde bon començament: «La cultura i la teo-ria postmodernes es demoren a celebrar lafi de la història i, en certa mesura, la fi dela raó, rendint la nostra capacitat de com-prendre i trobar sentit, fins i tot al despro-pòsit... El projecte que informa aquest lli-bre nada contra aquests corrents de des-trucció i s’oposa a diverses formes de nihi-lisme intel·lectual, d’escepticisme social i decinisme polític. Crec en la racionalitat i enla possibilitat d’apel·lar a la raó, sense con-vertir-la en una deessa. Crec en les possi-

bilitats de l’acció social significativa i en lapolítica transformadora, sense que ens ve-iem necessàriament arrossegats cap als rà-pids mortals de les utopies absolutes. Crecen el poder alliberador de la identitat, sen-se acceptar la necessitat de la seua indivi-dualització o la seua captura pel fonamen-talisme. I propose la hipòtesi que totes lestendències de canvi que constitueixen elnostre nou i confús món estan emparenta-des i que podem traure sentit de llur inter-relació. I, sí, crec, malgrat una llarga tradi-ció d’errors intel·lectuals de vegades tràgics,que observar, analitzar i teoritzar és unamanera d’ajudar a construir un món dife-rent i millor».

En efecte, al volum I d’aquesta obra, LaSociedad Red, es caracteritza el paradigmade la Tecnologia de la Informació, basematerial de la societat de la informació,configurat pels següents trets: 1) són tec-nologies per a actuar sobre la informació,no sols informació per a actuar sobre la tec-nologia; 2) l’enorme capacitat de penetra-

ció dels efectes de les noves tecnologies; 3)la lògica d’interconnexió de tot sistema oconjunt que utilitza aquestes noves tecno-logies; 4) la flexibilitat d’aquelles tecnolo-gies permet modificar i fins i tot reordenarles institucions i organitzacions; 5) la con-vergència creixent de tecnologies específi-ques en un sistema altament integrat pos-sibilita que la microelectrònica, les teleco-municacions, l’optoelectrònica i els ordina-dors puguen ara ser integrats en sistemesd’informació. Peculiaritzat el paradigma dela societat informacional, Castells analitzala incidència que allò té sobre l’economia ila globalització; l’empresa xarxa que emer-geix; la transformació del treball i l’ocupa-ció, com també la cultura de la virtualitatreal i els nous espais dels fluxos.

El volum II, El poder de la Identidad, téun caràcter més sociocultural. Tracta dedisseccionar la formació del jo i la interac-ció de la societat xarxa i el jo en la crisi dedues institucions centrals de la societat: lafamília patriarcal i l’Estat nacional. En de-finitiva, s’hi duu a terme una minuciosaanàlisi de com incideix la societat xarxa enles manifestacions del «món de la vida». Empareixen particularment rellevants els capí-tols dedicats al procés de construcció de lesdiverses identitats, com també els movi-ments socials emergents que, d’alguna ma-nera, qüestionen el nou ordre global.

Finalment, el volum III, Fin del milenio,cerca una interpretació de les transforma-cions històriques actuals com a conseqüèn-cia de la interacció de la «societat xarxa» i«el món de la vida». Estudia d’una formamés directa els processos específics del can-vi històric en diversos contextos. Així, ensengles capítols aborda temes com ara elcol·lapse de la Unió Soviètica, el quart móna la llum del capitalisme informacional,l’aparició de l’economia criminal global i elprocés d’unificació d’Europa en clau de glo-balització, sentit identitari i l’Estat xarxa.

Finalitzaré amb els mots precisos delmateix Castells: «Aquest plantejament pro-vé de la meua convicció que hem entrat enun món veritablement multicultural i inter-dependent que només pot ser comprés icanviat des d’una perspectiva plural quearticule identitat cultural, interconnexióglobal i política multidimensional.» Unalectura necessària.

Emèrit Bono

Manuel CastellsLa era de la información.

Economía, sociedad y cultura, 1 i 2Alianza Ed., Madrid, 1997-1998

590 i 495 pàgs.

20 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

20 x 14 cm. 17,5 x 10,5 cm.21,5 x 15,5 cm.

EMILI RODRÍGUEZ-BERNABEU:Ara mateix em trobe en el moment final de la creació literària: la publi-cació. Després de donar forma en pocs mesos a un vell projecte, em trobeimmers en l’edició del darrer poemari que he escrit, Alacant. No sé benbé per quina raó he donat forma ara a aquest vell projecte. Escriure versosés sempre una activitat molt arriscada i, si els versos tracten sobre la teuaciutat, el risc s’hi multiplica. Com parlar de llocs, paisatges o gents que hasviscut, exposat d’antuvi a criteris preconcebuts pels teus conciutadans? Elperill d’incórrer en tòpics, panegírics o nimietats era massa gran per a abor-dar una idea insistent, condemnada a l’ajornament indefinit. De cop i volta,després de publicar un assaig sobre Alacant (Alacant contra València, Ed.Curial, Barcelona, 1994) i fer un tomb poètic pels països nòrdics ambEscandinàvia (Ed. Bromera, Alzira, 1996), em trobe de bell nou a Alacant,punt d’origen, com si una obsedida idea m’empenyés. No ha estat un fe-nomen calculat, més aviat sembla que m’he deixa arrossegar per unes cir-cumstàncies, per unes pressions exteriors. Al País Valencià, els problemesautoreferencials formen part de la vida quotidiana, però aqueixos proble-mes poden transformar-se en poema? Altres, amb més qualificació, ho hanintentant; basta esmentar Terra en la boca, de Joan Fuster, o Mural delPaís Valencià, de Vicent Andrés Estelles. Per què havia jo d’incidir sobreaquesta problemàtica? Ben pensat, la meua ciutat, Alacant, és una ciutatremota, inaprehensible, desconeguda, inclús per als seus mateixos habitants,arena movedissa d’un món evolutiu. Probablement, no hi cal cap justifi-cació. Senzillament, Alacant, que l’Editorial Aguaclara publica amb unareflexió impagable d’lsabel Clara Simó.

: 21

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

18 x 12 cm.

20,5 x 13 cm.

OBRES PUBLICADES:

Poemes de la fi, València, Torre, 1964.La platja, València, Diputació de València, 1968.La ciutat de la platja, Gandia, Ajuntament, 1972.La catacumba, Alacant, Caixa d’Estalvis Provincial, 1974.Migjorn. Poesia jove de les comarques del sud de País Valencià, Alacant, Caixa

d’Estalvis Provincial, 1977.Introducció a l’Obra Poètica de Joan Valls, Alacant, Institut d’Estudis Alacantins,

1981.Viatge al teu nom, València, Tres i Quatre, 1982.Teoria del somni, València, Gregal, 1988.Domini del sol, Barcelona, Ed. 62, 1990.Antologia Poètica de Joan Valls, València, Ed. Alfons el Magnànim, 1991.El matí de les fulles, Alacant, Institut de Cultura «Juan Gil Albert», 1992.El rostre de l’amant, València, Tres i Quatre, 1992.Alacant contra València, Barcelona, Curial, 1994.Escandinàvia, Alzira, Bromera, 1996.Alacant, Alacant, Aguaclara, 1998 (en premsa).

CRÍTIQUES:

Alpera i Leiva, Lluís: «La poesia d’Emili Rodríguez-Bernabeu. Perfil panoràmic idades per a l’estudi», Actes del Sisè Col.loqui de Llengua i Literatura Catalanes,Roma, 1983.

— Sobre poetes valencians i altres escrits. Publicacions de l’Abadia de Montserrat iInstitut de Cultura «Juan Gil Albert», Barcelona, 1990.

— «Literatura i societat. Literatura i qüestió nacional a Alacant», Revista deCatalunya, setembre, 1990.

— «Introducció» a Teoria del somni, València, Gregal, 1988.— «La concepció poètica d’Emili Rodríguez-Bernabeu, Estudis de Llengua i Lite-

ratura Catalanes/XXlX. Miscel.lània Germà Colón 2, Publicacions de l’Abadiade Montserrat, 1994, Barcelona.

Balaguer i Pascual, Enric: La poesia valenciana entre 1962 i 1974. El realisme histò-ric. Tesi doctoral Alacant, 1987.

— «Mite i logos en la poesia d’Emili Rodríguez-Bernabeu. Una aproximació alpoemari La platja», Reduccions, 1987.

Berenguer, Vicent: «Exercici d’una teoria pràctica», Daina, 7, València, 1990.Carbó, Ferran: «A propòsit de Poetes Universitaris Valencians», Caplletra 10 (Pri-

mavera 1991).Dolç i Dolç, Miquel: Intent d’avaluació, Manacor, Tià de la Real, 1983.— «Introducció» a La catacumba, Alacant, Caixa d’Estalvis Provincial, 1974.González Caturla, Joaquim: «Una reflexió de la ciutat», Información, 26-6-1994.lborra i Martínez, Josep: «Pròleg» a Viatge al teu nom, València, Tres i Quatre,

1982.— Confluències. València, Edicions Alfons el Magnànim, 1995.— «Eco i Narcís», El Temps, 20-7-1992.Prats i Gràcia, Antoni: La poesia d’Emili Rodríguez-Bernabeu. Tesi de Llicenciatu-

ra, Universitat d’ Alacant, 1988.— Ressenya a Teoria del somni, dins L’Espill, 28. València, 1990.Rovira, José Carlos: «Sueños infinitos y cotidianos», Artes y Letras. Información,

1989. Aparegué traduït al català a La Rella, 7, Elx.

22 :

TRES I QUATRE

L’aventurade pensar la literatura

en sovint, el discurs relacionat amb lacultura literària es divideix en dos blocs:

el que segueix un to «pedestre», «sorrut»,«científic», «descriptiu», «concret» —dadasobre dada— i el que, defugint l’opacitat deles dades, s’endinsa en una voluntat de vi-sió condensada i panoràmica, bé que cau enla impostació metafísica i pseudopoètica.En tots dos extrems, ens situem davantd’un aparador poc atractiu. El primer arri-ba, de vegades, a confondre intel·lecte ambburocràcia universitària; el segon, en mansde gent poc destra i opaca, ens mena al sai-net mig líric de nul·la aportació.

És difícil trobar un punt intermedi: undiscurs que, sense perdre de vista l’exerciciformalitzador, el to d’estudi o la voluntat demètode, fa per incloure les múltiples sugge-rències que els temes tractats poden oferirdes d’una visió global, i on s’afegeix l’àm-bit subjectiu i la sensibilitat lectora. Ésaquest el punt on se situa la mirada de LluísMeseguer en els textos que recull Literatu-ra oberta, després d’haver estat publicats enactes de congressos i revistes. L’apleccomprén estudis sobre el territori literari enl’actualitat, bo i observant la necessitat derevisar-ne límits i horitzons; la literatura enels mitjans de comunicació, o la interaccióentre literatura i oralitat; també el paper de

la literatura i el marc nacional, on s’analitzael cas valencià. El llibre es clou amb dosestudis, penetrants, sobre la prosa de Fuster.

És estrany trobar-nos amb estudiososque s’enfronten, d’una manera tenaç, ambaquests temes vidriosos: un territori pled’imponderables, esvarós de mena. Enaquests casos, pensar no és un joc maqui-nal, sinó un repte, on no trobem ni reglesfixes, ni plànols a seguir. Construir idees,llavors, no és anar per una autopista, sinóemprendre un camí per dreceres, seguir elcurs de meandres, girar ara a esquerra ara adreta i, sempre, acarar-se amb un realitatmés problemàtica que sistèmica. Ofereix,

en canvi, un sacseig útil, tot i que provisi-onal, sobre el present. Formular-lo té múl-tiples dificultats: no es pot fer des d’unangle només: necessita una visió amb pro-pòsit integrador —és al·lèrgica a la hiperes-pecialització.

Aplaudim aquesta visió integradora deLluís Meseguer. Un punt de partida atental fet literari i al no literari, a la cultura i ala perifèria, al concret —i local— i al gene-ral —i transnacional—, al present i a la his-tòria. L’estudiós es mou prodigiosament enoceans diferents: el territori poètic, l’assa-gístic, el narratiu (tant el nostrat com el cas-tellà o el rus), el pensament filosòfic, el li-terari i tot combinat amb observacions delector voraç, divers, infatigable.

Si bé: «oportú», «estimulant», «engi-nyós», «afable», «penetrant» són alguns delsadjectius que caldria no regatejar-li, s’hau-ria de ponderar allò que d’abast il·limitat—inexhaurible— tenen alguns dels seuspunts de partida. I amb això, el regust eva-nescent que ofereix, en alguns dels seusesglaons, aquesta aventura capficada a pen-sar el present de la literatura —i de la nos-tra literatura. I que el fan anar més enllà,perquè la literatura no és mai sols literatura.

Enric Balaguer

Lluís MeseguerLiteratura oberta

P.A.M., Barcelona, 1997268 pàgs.

B

: 23

Ací enfront d’ací

N T E R N E Tversus

L I T E R A T U R A

Vicent Partal :

Cada dimecres a la nit, des de fa jamés de dos anys, organitzem a VilaWebun debat amb un personatge d’actualitat.Els usuaris (diguem-ne els lectors) sónconvidats a intervenir cosint a pregun-tes l’interfecte. Unes regles cíviquesmolt senzilles permeten mantenir l’ordrei fer que la conversa (el xat que en dirí-em en catinglish) resulte comprensible.Pel debat ha passat de tot. Des d’espor-tistes com Albert Ferrer o Jordi Vila-campa a polítics com Pere Mayor o Pas-qual Maragall. Des de representants dels«okupes» al president del Tribunal Supe-rior de Justícia de Catalunya. Des d’in-dependentistes a membres del FòrumBabel.

Sempre m’ha cridat l’atenció que enaquests debats hi ha una colla de parti-cipants que entren i callen. La transcrip-ció del debat —íntegra i sense modifi-cacions— la publiquem a les poqueshores. El debat dura ben bé una hora i

mitja i la transcripció la pots llegir endeu minuts com a molt. Què busquen,doncs, aquests usuaris silenciosos? Ellsentren, no diuen res, no demanen laparaula, no pregunten i se’n van. Perquè? Quan els he preguntat, invariable-ment he llegit la mateixa resposta: «es-tem mirant».

Diuen «estem mirant» quan en reali-tat estan «llegint». I no és el mateix. Elsdebats, els xats, es fan via teclat. El con-vidat, els usuaris des de casa, i el mode-rador, escriuen. Sempre. Ben al contra-ri, aquests usuaris passius afirmen queestan «mirant». És evident que aquestaés una de les recialles de la televisió. Estracta de subjectes passius que es limi-ten a mirar. Tan idiotitzats ens té, quehi ha qui ja no reconeix ni l’escripturaquan la veu.

Els mitjans de comunicació de masseshan estat i són orals. Els diaris són per

a minories i allò que arrossega les mas-ses més o menys noctàmbules és la rà-dio i la televisió. Que miren o que es-colten, però no llegeixen. Tant s’ha per-dut l’hàbit en alguns llocs, que als Es-tats Units fins i tot un programa fede-ral paga la subtitulació dels programestelevisius de major efecte en els jovesper a forçar-los que vegen «text» en al-gun moment de la seua vida, i ni quesiga de forma subsidiària.

De sobte, tanmateix, ha arribat Inter-net i va i es llegeix. I aquest és el canvisubstancial que no hauríem de perdre devista quan afrontem les relacions entreun llibre i la xarxa. Tot és llegir i unacosa pot portar a una altra. Com a mí-nim, recuperar la gimnàstica lectora jaconverteix la xarxa en aliada objectivadel lllibre. Tan prima i escarransida comel crític vulga. Però aliada, en definitiva.La primera, d’una importància gran, enun bon grapat de dècades. No oblidemque el món semblava ja condemnat anomés mirar...

Vivim, a hores d’ara, un canvi semblantal del naixement de la impremta i ladifussió de la informació per mitjà delpaper, que deixava de banda altres su-ports de l’escriptura (el pergamí, lavitela, etc.), com també per la utilitza-ció dels tipus mòbils. Ja en aquellstemps hi hagué un ampli debat sobre lautilització del paper, d’inferior qualitatque el pergamí, que era rebujat sobretotper aquells que pensaven que els textoshavien de perdurar un bon grapat desegles. També és creà un nou ofici, el decomponedors-caixistes i/o impressors.Però en pocs anys quasi tots acceptarenl’avantatge del llibre imprés que impli-cava un abaratiment dels costos de pro-ducció, la democratització de la lectu-ra, la transmissió ràpida de la informa-ció, etc., però sense fer desaparéixercompletament l’escriptura manuscritatradicional.

Avui no només ha canviat la manerad’escriure (amb el teclat de l’ordinador),sinó també el suport, que ha perdut la

materialitat tangible; només ens quedenunes imatges variables en el monitor obytes emmagatzemats en discos. És l’edi-ció electrònica. Actualment, l’escripturadigital o electrònica permet moltes pos-sibilitats que eren impensables fa tan solsuna dècada. Des de la lectura simultàniaper milions de persones del mateix textvirtual (és a dir inexistent físicament),fins a la impressió personalitzada o lareutilització de fragments en cerques se-lectives d’informació. Alhora, també, hiha els inconvenients com ara la pèrdua dela seua materialitat o el plaer de llegir noimporta on: a la platja, al llit. És a dir, eltext digital perd totes les referències alsentit del tacte, fins i tot l’esperit de pos-sessió, que ha fet del llibre un objected’art preuat pels bibliòfils.

Feta la distinció entre la lectura perplaer i la derivada d’una obligació comara la d’investigar, és en aquesta darrera

on més clarament es veuen els avantat-ges de l’escriptura electrònica: la visua-lització de diversos textos simultània-ment, la cerca automàtica dins del text,la còpia i el trasllat de fragments, etc.Però sobretot per la velocitat de trans-missió de la informació, que per a l’in-vestigador és primordial. Avui és facti-ble llegir un estudi o una recerca feta tansols unes hores abans a l’altra punta delmón. I podríem parlar de les capacitatsde l’hipertext, de la possibilitat de lligarinformació textual amb imatges, músicai so, vídeo, etc. Les noves bases de da-des documentals són un magnífic exem-ple d’aquesta tecnologia al servei delsinvestigadors, que veuen en el text digi-tal un avantatge inqüestionable.

L’evolució, doncs, cap a les bibliote-ques electròniques no té marxa enrere,però la lectura pausada i plaent dels lli-bres tradicionals en suport de paper téencara molts anys per davant.

: Josep-Lluís Canet

IA

24 :

Unaprosa pulcra,

una bella història

Ignasi MoraMela

Edicions 62, Barcelona 1997124 pàgs.

L’escriptor i periodista Ignasi Mora acabade traure la seua quarta obra narrativa, ti-tulada Mela. Aquest autor va iniciar-se enel camp de la prosa amb algunes obres so-bre temàtiques relacionades amb el seu en-torn vital, la comarca de la Safor, com araUn història de Bellreguard, Josep Camarenai l’ocàs del món rural i Les quatre estacions.Aquesta última, una col·lecció de textos queprenien com a punt de partida la reflexió ila memòria com a fil conductor del temps iles estacions, on participaven com a coau-tors Josep Piera i Joan Monjo. Tanmateix,abans d’aquell recull de proses escrites a tresmans, Mora ja s’havia endinsat en els via-ranys de la narrativa amb Jo, Gandia, un bellllibre sobre la ciutat ducal, il·lustrat ambmagnífiques fotografies de José MiguelBorja, en què l’escriptor ens parlava de laseua ciutat a través de vint-i-cinc testimo-nis diversos, ubicats cronològicament en unventall de dates que va des del 1900 al 1986,any de la publicació del llibre.

Després, el 1990 aparegué la novel·laFinale, una testament des l’angoixa, un textlúcid, agònic —però en el sentit de llui-ta—, que vindicava la llibertat, i qüestiona-va un món «inescamotejable», ple de falsifi-cacions, impostures i de denses grisors, onla vida és una condemna i el somni l’úniccamí cap a l’esperança; on ens contava demanera nítida, freda, l’últim acte d’insurrec-ció a què s’hi veu abocat el personatge: el su-ïcidi. Obra que em recordava la narrativa de-solada, colpidora, desesperançada, de l’aus-tríac Thomas Bernhardt.

L’any 1991, Ignasi Mora va guanyar elPremi Joanot Martorell amb la novel·laLes veus de la família, que amb una es-tructura narrativa circular, i també ambrecursos de la prosa memorialística, ensnarrava el món d’un xiquet que es feiapassar per mut, a fi de fugir del món delsmajors, un món agressiu, gris, de classemitjana que l’infant no comprén; el qualtractarà d’explicar-se a partir dels éssersmés marginats de la seua família, un mónque, al capdavall, el durà a un centrepsiquiàtric.

A Mela també trobem el recurs de lamemòria, les pautes de la marginalitat, lafredor humana de l’entorn, un cert rebuigde la família, la desolació —encara que notan agudes con en les anteriors novel-les—, la soledat, la incomunicació, el sen-tit tràgic de la vida, però ara no solamentamb ressons de Bernhardt, sinó tambéamb una certa dosi borgiana, fantàstica,de funció lenitiva. Una història que s’ini-cia amb el pretext de fer la pregària o lasúplica a un ésser totpoderós, capaç dedecidir sobre la vida i la mort de les per-sones, d’un déu anònim, que s’emmasca-ra darrere de la silenciosa incògnita, i dequi es pot esperar, encara, un gest degenerosa providència. Tanmateix, Melano és un llibre que aborde, ni que sigad’una manera indirecta o superficial, elmisticisme, sinó el memoràndum, la vi-sió d’un agnòstic que dubta, perquè en-cara li resta un mínim marge de confian-ça. Un altre dels elements que afloren enla novel·la és el paisatge, que en moltsdels seus trets ens recorda la Vall de Galli-nera —on viu l’autor— un paisatge quebatega al llarg del llibre com una presèn-cia indefugible.

Escrita amb un prosa pulcra, ben escan-dida, sense cap concessió al recargolament,i fonamentada en un mesurat to poètic, llu-minós, Mora ens conta en Mela una bellahistòria d’amor entre un germà i una ger-mana, separats per un fet sobrenatural. Unahistòria de personatges angoixats que trac-ten de prescindir del món que els envoltaa través de la soledat, del recer de les mun-tanyes, o mitjançant la fugida, però queencara els queda l’esperança d’un nou re-trobament, d’una nova vida.

Josep Lozano

Elpreu

de la paraula

En una ràpida i agosarada aproximacióestadística comprovem que els llibres queapareixen a l’últim numero de Qué leer, va-len entre 7 i 10 pessetes per pàgina. Encomprovacions posteriors a les ressenyesde llibres en català que apareixen a Caràc-ters, el preu per pàgina és més alt. Però jasabem que la militància lingüística té el seucost (mercats reduïts, demanda menys sen-sible a la variable preu i editorials menys efi-cients?). Independentment d’autor, tema oeditorial, observem una estranya uniformi-tat de preus que ens porta a qüestionar comes fixa el preu d’un llibre. A primera vista,es pot dir que les paraules es venen a pes,ja que la variable més rellevant és el nom-bre de pàgines. Quarta i meitat de JavierMarias i 300 grams d’Etxebarría, al mateixpreu, pot ser una comanda factible al su-permercat de la cultura. Si un vol pagar-seun caprici extra haurà de demanar algunacosa més sofisticada com 50 grams deTouraine en català que li poden eixir a 14peles la pàgina. Per què els editors que s’en-fronten a demandes amples i conegudes,per exemple el Planeta o el Nadal, no apro-fiten la condició de monopolistes i fixenpreus més elevats tot i que redueixen elnombre d’exemplars venuts? Està clar queles editorials menudes actuen una mica coma preu-acceptants. Però per a les grans, ambtítols publicitats pels premis literaris, qual-sevol manual d’economia ens diria que in-crementar els preus és la fórmula adient permaximitzar beneficis.

Tres raons per «explicar» aquesta anoma-lia econòmica: a) la quantitat de llibres ve-nuts és un indicador de qualitat, que téefectes publicitaris i promocionals quecompensen la pèrdua de beneficis del mo-nopoli. Eixir a les llistes dels llibres mésvenuts o utilitzar una banda afegida peranunciar la vintena edició són factors auto-causatius que incrementen les vendes. Elfenomen Titànic n’és prou il·lustratiu; b) lademanda és molt sensible al preu i per tantquan el d’algun llibre supera l’estàndard jano el compra ningú; c) les editorials, comelles mateixes publiciten, no són sols ne-gocis empresarials sinó que estan preocu-pades per la democratització de la cultura iprefereixen reduir els guanys a canvi que lacultura tinga més difusió. Per cert, a mi empaguen a 166,6 pessetes la línia.

Pau Rausell

21 x 14 cm.

: 25

ElManifest Comunista:

una lectura encara profitosa

Han transcorregut tres dècades d’ençàque vaig estudiar per primera vegada el Ma-nifest del Partit Comunista. Més tard el vaigrevisar en diferents ocasions. De l’última,a l’inici de la meua particular presa de dis-tància envers el marxisme, en fan quinzeanys. És un document, doncs, amb el qualtinc certa familiaritat. Malgrat això, en re-llegir-lo ara per encàrrec dels editors deCaràcters, l’enorme pamflet de Karl Marxi Friedrich Engels m’ha tornat a colpir. Nocrec que aquesta sensació provinga de lamolt aplaudida força de la seua escriptura,perquè sempre l’he trobada una miquetamassa emfàtica. Pense, més aviat, que estàcausada pel fet de topar-hi amb no poquesproposicions que semblen escaure al mónd’avui, tant o més que al del 1848. Un texterrat en moltes coses, encertat en algunes,però viu en qualsevol cas, inspirador enca-ra. És més del que hom pot dir de moltesanàlisis sociològiques escrites ahir mateix.

Que potser hi estic exagerant? Bo! l’apli-cabilitat present d’algunes sentències ésòbvia. Per exemple: a la Comunitat delPacte del Pollastre (abans País Valencià), elsdirigents patronals criden a la seua taula elsseus partits polítics i els hi dicten coalici-ons i línies de govern. Ho fan, a més, sen-se amagar-se, a la vista de tothom. Trobeque una societat així faria mal si creguéscosa del passat un paper que assevera queel govern modern és només un comitè queadministra els negocis comuns de tota laclasse burgesa.1

La continuïtat d’alguns dels seus motiusno és menys evident: la llei de la jornada dedeu hores a Anglaterra, saludada al Mani-fest com a reconeixement en dret dels in-teressos de la classe obrera, prolonga elsseus efectes en l’actual debat europeu so-bre la setmana laboral de trenta-cinc hores.

El problema és que l’avaluació no s’esgo-ta amb evidències d’aquesta mena, tan con-cretes (tan, diguem-ne, prosaiques). AlManifest tot és desmesurat: els encerts, lesprofecies, els errors i les confusions queencara ocasiona. És per això que la preten-sió d’un balanç objectiu, si és que hom laté, està destinada al fracàs. Sens dubte, eldebat del cent-cinquanta aniversari tampocno el produirà, aqueix balanç.

Alguna cosa ara sobre el que, al meu pa-rer, cal registrar com a encerts.

El Manifest fou escrit per a la Lliga delsComunistes, una minúscula associació se-

creta, nascuda enmig de l’agitació revolu-cionària del seu temps i que, dit generosa-ment, tingué una influència molt minsa enels esdeveniments del 1848. És a dir, isquéa la llum dècades abans de la creació delspartits obrers moderns, amb una impressi-onant anticipació de llur paper futur. Enaquest sentit, la seua eficàcia pràctica —iaquesta és la finalitat principal d’un progra-ma polític— va ésser formidable. En el pre-faci a l’edició alemanya de 1890, Engels japodia escriure —amb el característic des-deny marxià per les altres doctrines obre-res però sense massa inexactitud— que elsocialisme continental era quasibé exclusi-vament la teoria formulada al Manifest. Idues o tres dècades més tard, si encara ha-gués viscut, hauria pogut repetir-ho més ro-tundament.

La cèlebre sentència que obri el capítol«Burgesos i Proletaris», segons la qual lahistòria de qualsevol societat ha estat lahistòria de la lluita de classes, té l’esquema-tisme propi d’un text d’intervenció polèmi-ca. Els conflictes nacionals, ètnics, religio-sos, de gènere i mediambientals raramentpoden explicar-se en termes de lluita declasses. Tanmateix, la idea que el conflicteestructural entre grans grups socials deter-minat per llurs interessos materials és unade les claus de l’evolució històrica teniapocs precedents quan fou formulada (i cal-dria no oblidar-ho ara que aqueixa idea haesdevingut un lloc comú).

En 1848 la gran indústria era poc mésque incipient. Són admirables els passatgesdel Manifest que descriuen (o, més exacta-ment, que projecten a partir de l’observa-ció d’alguns indrets, principalment angle-sos) la forma de vida creada per aquestaforma de produir. Subjugació de les forcesde la naturalesa, maquinària, massesd’obrers amuntegats en la fàbrica, aplicacióde la química a la indústria i a l’agricultura,explotació del mercat mundial, empeny aenvair-ho tot, creació de ciutats enormes,aglomeració de la població, centralitzaciópolítica, difusió de les aigües gelades del càl-cul egoista, transformació de la dignitatpersonal en simple valor de canvi, trasbalsininterromput de totes les condicions so-cials, agitació i perpètua inseguretat... unrere un altre, múltiples trets d’una societatque ara coneixem bé ens salten als ulls.

Alleugerit de la titànica pretensió d’ésserla pintura acurada i precisa, «científica», delfutur radiant de la humanitat, veig proba-ble que el Manifest sobrevisca com a expres-sió clàssica (una de les expressions clàssi-ques) de la protesta contra la misèria i lainjustícia, de l’esperança de trencar les ca-denes i d’assolir l’emancipació humana. Lesemocions que conté són intemporals. Al-gunes de les raons, també.

M’aturaré una mica en aquest punt. Ladimensió profètica del Manifest (concentra-da en la malaurada il·lusió d’un «socialismecientífic») és d’una ambigüitat terriblementirònica. D’una banda, anuncià les revoluci-ons anticapitalistes amb dècades d’anticipa-ció (un èxit prodigiós de la teoria social, apesar de la localització i l’abast geogràficinexactes). D’altra banda, la promesa quel’abolició de la propietat privada dels mit-jans de producció obriria sense més lesportes del regne de la llibertat —d’una as-sociació on el lliure desenvolupament decadascú seria la condició per al lliure des-envolupament de tothom— ha estat, en elsegle XX, el pretext legitimador d’algunmonstre notable (Stalin, per exemple). Enqualitat d’avançada de la contestaciósociopolítica al capitalisme, el Manifest fouun document força reexit; molt més quecom a herald d’una nova fase superior delprogrés social. En tant que teoria del canvisocial, el materialisme històric ha funcionatraonablement bé; com a pretesa ciència dela llibertat, ha estat sobretot una il·lusió.D’alguna forma, hom podria dir que, al

26 :

remat, el socialisme científic ha resultat méscientífic que socialisme.

Els desenfocaments i les absències delManifest no són menys impressionants. Eldesfermat eurocentrisme que identifical’expansió del capital amb l’arribada de lacivilització a les nacions més bàrbares. Elno menys desfermat productivisme queiguala el progrés (per bé que avançant pelcostat dolent) al creixement de les forcesproductives. La visió del treball assalariatindustrial com a únic treball productiu icreador de valor. La insuficient percepcióde la relació del capital amb les formes nocapitalistes (una relació que ha permés elpacte social fordista i la participació subal-terna de les classes treballadores de la so-cietat industrial en un benestar aconseguita costa de la Mare Terra, el Tercer Món i

les generacions futures). Aquestes absènci-es fan que —a l’hora de donar compte defenòmens tan significatius del segle XXcom ara la descolonització, el feminisme ola crisi ecològica— el Manifest siga pràcti-cament inservible.

Em detindré finalment en un motiu que,al meu parer, està donant lloc a una estra-nya confusió en el debat d’enguany. Ladescripció que fa el Manifest de l’expansióplanetària del capital té una força i un ve-risme grans. La burgesia crea el mercatmundial, treu els fonaments nacionals de laindústria, accelera prodigiosament el desen-volupament del comerç i de les vies de co-municació, genera forces productives mésnombroses i colossals que totes les gene-racions passades juntes, desenvolupa uncomerç generalitzat i una interdependènciageneralitzada de les nacions, fa nàixer no-ves necessitats la satisfacció de les qualscorre a càrrec de productes provinents depaïsos i climes molt allunyats, es crea unmón segons la pròpia imatge... Són pàginesque ressonen amb una vigència del tot li-teral. Ara bé, en el seu context, celebravenel triomf de la societat capitalista sobre lasocietat feudal. I es tancaven amb l’avís queel principal producte de la burgesia seria elseu propi enterramorts. Repetides avui, hicaldria veure un càntic de victòria sobre elproletariat, l’himne de l’era reaccionària queestà tancant el segle XX.

L’any 1983, irritat per la poc dissimula-da satisfacció amb la qual la majoria delscomentaristes subratllava la decadènciadel marxisme, vaig suggerir un lema per alcentenari de la mort de Marx: un sospird’alleujament ronda per Europa. No hi vaigtenir gaire èxit. Imagine que, per als satis-fets, el residu de rebel·lia en el sarcasme

TANDEM

era massa perceptible; per a d’altres, el fetmateix era encara massa dolorós. Avuiconfesse que ja no tinc forces ni per alsarcasme. Ara que, segons tots els indicis,sembla consolidada la victòria del capitalsobre el vell espectre, la recuperació encurs del Manifest com a exòtica contribu-ció a l’apologia d’allò que eufemísticamentes diu «globalització» sona a rematar lafeina amb l’afegitó de l’escarni.

Ernest Garcia

1 Supose que l’aclariment és innecessari, peròconfirme que he transcrit sense cometes diver-sos fragments, segons la traducció de GlòriaBattestini (Marx, K. i F. Engels: Manifest Co-munista, Barcelona, Llibreria UniversitàriaBarcelona, 1997).

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

MANIFESTDEL

PARTIT COMUNISTA

KARL MARX • FRIEDRICH ENGELS

A SUECA, EN LA RIBERA DEL XÚQUER

EN ELS 150 ANYS DE LA SEUA PUBLICACIÓ

EL MES DE FEBRER DE I848 A LONDRES

:I998

: 27

DENES BULLENT

E Redimir el temps,aquest vell

somni

ls moviments culturals autodefinitscom a «ismes», les «escoles» i les ge-

neracions ostenten sempre, en la seua tra-ducció didàctica a recursos de manual, unaura (forçada) d’unitat. El seu destí inde-fectible és, en conseqüència, perdre-la.Amb una mena de pèrdua que és, en rea-litat, un guany, per tal com gràcies a ellaaqueixes figures a les quals la síntesi pe-dagògica ha fet violència poden emergir ala fi en la seua irreductible condició idio-sincràtica. No un altre, en qualsevol cas,està sent el destí de l’anomenada «Escolade Frankfurt». I dels seus grans noms,cada vegada més difícilment inscriviblessota fórmules unificadores.

Què té a veure, en efecte, Habermasamb el programa originari de l’Institutd’Investigació Social frankfurtià? Quin tri-but s’obliga realment a pagar a Benjaminen aquesta operació? On caldria situarPollock o Löwenthal en l’organigramacanònic de l’Escola? I com hauríem d’in-tegrar, al capdavall, en la seua disciplinaKracauer, mestre inicial d’Adorno i des-prés fortament infravalorat per aquest?Siga com siga, Kracauer sempre estiguémés a prop d’aqueix altre gran marginal,Walter Benjamin, que no dels dos «grans»de la Teoria Crítica.

L’excel·lent monografia que amb olfac-te encertat acaba de publicar EdicionsAlfons el Magnànim (a títol diríem quepòstum) sintonitza amb el procés de re-cuperació avui en curs d’un autor querevela, com pocs, la capacitat de cen-tralitat criticocultural d’alguns nòmades,desclassats i extraterritorials capaços,precisament per això, d’autoerigir-se,amb lucidesa encegadora, en intèrpretscrítics del seu temps.

Kracauer es perfila avui, certament, iTraverso ho subratlla amb aguda penetra-ció, alhora que contextualitza degudamentla dada, com un fenomenòleg fidel de laModernitat —aquest inesgotable espai plu-ral i fragmentari d’allò transitori, allò fu-gisser i allò contingent que se somniencom a eterns—, atent a la nova expressiódel temps, localitzada en la immediatesa deles relacions socials, incloent-hi les nostresrelacions amb el medi físic i social de lametròpoli, amb aquest paisatge urbà queell va saber, com també ho va saberBenjamin als Passatges, elevar a metàfora,a jeroglífic a través del qual hom pot mi-rar de desxifrar el passat i el present d’unasocietat. Un escriba multifacètic, al cap ia la fi, de les pulsacions paradigmàtiquesde la Modernitat, aquest vast territori d’ex-posició d’unes mercaderies que alhora queconformen la superfície de l’època, s’ofe-reixen com una «bella il·lusió». I que no

Enzo TraversoSiegfried Kracauer.

Itinerario de un intelectual nómadaTraducció d’Anna Montero Bosch

Edicions Alfons el Magnànim-IVEIValència, 1998

242 pàgs.

ignora, sinó que certament eleva a princi-pi metòdic la dada bàsica segons la qual «ellloc que una època ocupa en el procés his-tòric es determina amb major precisió enl’anàlisi de les seues manifestacions super-ficials i insignificants que no a partir deljudici de l’època sobre ella mateixa».

Un mèrit no gens menyspreabled’aquest assaig, i així escau subratllar-ho,és la seua reconstrucció, no mancada pre-cisament de dificultat, del cànon heurísticde Kracauer, que enfonsa les seues arrelsen una fisiognòmica materialista capaç detraduir allò exterior a interior i de desxi-frar el tot a partir del detall, de «descobriren l’anàlisi del petit moment particular elcristall de l’esdevenir total». I que té elpropòsit de rescatar els somnis submergits,de redimir les fantasies i els desitjos quebateguen a l’altre costat de l’espill, tant enels caràcters expressius d’aqueix viure quo-tidià en què som i estem com en les gransobjectivacions artístiques i literàries: aques-tes fantasies que fan de coàguls del procéssecret de comunicació entre el potencialexpressiu de les necessitats humanes i lescondicions civilitzatòries generades pel ca-pitalisme industrial i el seu impressionantesdevenir-món: món de (la nostra) vida.

I això vol dir, en darrera instància, queaquest cànon tendeix també a retallar ide-limitar el procés econòmic com a Ur-phänomen la visibilitat del qual pren cos,precisament, allà on s’expressa, en aquei-xes minúcies múltiples que gairebé maino reflecteixen els catàlegs «gloriosos»,i que són la pell —és a dir, l’essència—d’aquest món de vida en curs de (falsa)totalització...

Jacobo Muñoz

28 :

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

I N

S T I T U T I N T E R U N I V

E R S I

T A

R

I

D

E

F I

L O L O G I A V A L E N C I A N A

I997 . NOVETATS EDITORIALS . I998

Caplletra: 1. Reimpressió facsímil. 2. Reimpressió facsímil.16. Monogràfic dedicat a Carles Salvador (1893-1955).20. Monogràfic dedicat a la filologia romànica, a cura d’E. Casanova i J. Martí.21. Monogràfic dedicat a sociolingüística i educació, a cura de J. Ponsoda.

Biblioteca Sanchis Guarner:35. Les bases del pensament de Ramon Llull, de J. Enric Rubio.36. Estudis de filologia catalana i romànica, de Germà Colón.37. Ausiàs March: textos i contextos. A cura de Rafael Alemany.38. Antroponímia valenciana del segle XIV. Introducció, edició i índexs per Agustín Rubio

Vela i Mateu Rodrigo.39. Escalante i el teatre del segle XIX (precedents i pervivència). A cura de Ferran Carbó,

Ramon X. Rosselló i Josep L. Sirera.40. Ausiàs Marc o l’emergència del jo, de M. C. Zimmermann. Pròleg d’Albert Hauf.41. Estudis de cultura medieval, de Josep Sanchis Sivera. A cura de Mateu Rodrigo Lizondo.

En premsa.42. Un clàssic entre clàssics. Sobre traduccions i recepcions de Sèneca a l’època medieval, de

Tomàs Martínez Romero. En premsa.43. L’ordit de la trama: el discurs sobre la història del català, de Miquel Nicolàs. En premsa.44. De lexicografia valenciana: estudi del “Vocabulari del Maestrat” de Joaquim Garcia

Girona, de Lluís Gimeno. En premsa.45. El valencià del segle XIX. Estudi lingüístic del “Diccionario valenciano” de Josep Pla i

Costa, de Josep Martines. En premsa.46. El lèxic valencià dels segles XVI-XIX, de Josep Martines. En premsa.47. Epistolari de la València medieval, II, d’Agustín Rubio Vela. En premsa.

Col·lecció “Concordances dels Clàssics Valencians”. CDR:1. Concordances de la Vita Christi de sor Isabel de Villena. A cura de Rafael Alemany et al.

Llibres en coedició o col·laboració:Les literatures catalana i francesa al llarg del segle XX. Primer Congrés Internacional de Litera-

tura Comparada. A cura de Claude Benoit, Ferran Carbó, Dolors Jiménez i Vicent Simbor.Actes del Col·loqui Internacional “Tirant lo Blanc”. A cura de Jean Marie Barberà.Josep Giner i Marco, Obra filològica (1931-1991). A cura d’Antoni Ferrando amb la col·la-

boració de Santi Cortés.Enric Valor, Paraula de la terra.Vicent Ventura: un home de combat. A cura de Rafael Fresquet i F. Pérez Moragón.Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg. A cura de Antoni Ferrando i

Francesc Pérez Moragón.

: 29

ValentíPuig

o la incitació al debat

Per als qui no podem llegir els articles queValentí Puig publica a Barcelona, al «Qua-dern de Cultura» d’El País, aquest llibre ésun bon regal. En el mateix paquet, una se-lecció de les crítiques que el recent premiJosep Pla hi publicà entre els anys 1995 i1997 amb el títol «Els llibres de la tribu».Recentment, alguns dels articles de Puig—els que contenen una temàtica valencia-na—són recuperats pel joveníssim «Qua-dern» de l’edició valenciana del diari. Unamaniobra efectiva, sens dubte. Guanyemespai per a figures, llibres i assumptesd’àmbit més o menys regional, però tam-bé és cert que perdem la visió de conjuntque exigeix l’àmbit comú d’una cultura.

El lector, doncs, té davant un llibre queparla d’un bon grapat d’altres llibres. Recor-dar, com ha fet Calvino, que cap llibre queparle d’un altre llibre mai no és millor queel llibre en qüestió potser tindria sentit,però el treball crític de Puig té la virtut d’es-tar fet des de criteris, explicitats al pròleg,que bàsicament consisteixen a construiruna «crítica intel·ligent, en contra dels ar-gots sotmesos a la idolatria d’un mètode ide l’ambigüitat dels qui mai no gosen dirsi un llibre paga la pena o no». Breu: esproposen orientar, oferir una geografia li-terària amb les rutes aconsellades i els ra-cons per a la bona taula. I és d’agrair, comtambé que s’haja aconseguit amb escreixl’objectiu de fer-se intel·ligible i, sobretot,de rebutjar l’ambigüitat de criteri. Encaraque, sovint, més que amb judicis de valorens topetem amb autèntiques maçoladesque ens fan pensar si no hauria estat méssaludable la lectura setmanal dels textos queaquesta ingestió del paquet global. Però nohi ha motius per l’astorament: contra l’en-fitament possible, el conjunt ofereix al lec-tor la prosa d’un escriptor de vàlua, capaçde transmetre la passió pels llibres.

L’important, però, és alguna cosa mésque tot això. Destriar entre el bo i el do-lent és feina que exigeix un sistema de va-lors que ho justifique. Puig no l’amaga, elposa damunt la taula i gairebé sempre ambarrogància. Potser parlar de sistema de va-lors és fer-ne un gra massa; en tot cas, ellector hi veurà els fils conductors i és benaconsellable que, ell també, els jutge. Comles opcions per un determinat tipus de re-alisme que tant té a veure amb l’exigènciad’una prosa catalana capaç de traduirProust, parlar d’informàtica o redactar un

Valentí PuigUna literatura particular

El País/Aguilar, Madrid/Barcelona, 1997384 pàgs.

editorial sobre la moneda única europea. Oalgunes dèries com ara la càrrega constantcontra tot allò que faça olor a activitat uni-versitària. En una entrevista recent, Puig haexpressat sense embuts les virtuts terapèu-tiques del divorci entre literatura i univer-sitat: «Els bons escriptors que estan sortinten viuen totalment al marge. I les publica-cions universitàries cada dia resulten mésmarginals, sense cap mena de repercussió.La literatura només la podran salvar els es-criptors i el públic perquè amb la universi-tat ja no hi podem comptar, per desgràcia».Tesi formulada o concretada de maneresdiverses al llarg d’aquesta Literatura parti-cular: la idolatria del mètode, la baluernahermenèutica en què els narratòlegs hanconvertit el que segons Puig és només sen-tit comú, la propensió de les aules univer-sitàries al fast food més imperdonable encaraque el panem et circenses de la plebs… Sin-cerament, Puig posa sovint el dit dins laplaga. Llàstima que ho faça dalt del ring,tractant d’arraconar l’enemic contra lescordes per sorprendre’l i sorperdre’ns ambun knock-out. Com a exercici d’estil, l’es-tratègia és fins i tot brillant, però potser peraixò mai no planteja el problema en els ter-mes justos. O és que la narratologia ha dederivar necessàriament en idolatries tan vul-gars i empobridores que ens facen creureque la literatura és només una qüestió demètode o que cada novel·la ha de signifi-car una aportació formal? O és que lesobligacions investigadores deriven sempreen proses desganades i banals? Encara més:que ja no és vàlida la distinció entre lesvaloracions estètiques i les que derivend’una simple voluntat teòrica? Tinc la im-pressió que les raons del fast food i el panemet circenses van més enllà de la prosa pro-fessoral i poca cosa tenen a veure amb vo-luntats individuals, més o menys podero-ses, entestades o no a deixar en quarentenael modernisme o l’opció pel realisme o elpost-minimalisme. El divorci entre la uni-versitat i la literatura potser no és més queun mer símptoma de l’autèntica malaltia.

Insistesc: el llibre de Puig —gratituds iinsatisfaccions a banda— és un autènticregal. Enganxa, per la prosa que empra iperquè incita constantment a la reflexió ial debat. Al lector no li faltaran motius.N’hi ha per a tots els gustos. Per als qui,per exemple, gaudeixen esbrinant les virtutsnarratives de la brevetat contra les de la«complexitat perversa», la ressenya de laGuadalajara monzoniana resultarà impaga-ble: «Ara, llegint Guadalajara, de bell noupodem fer-nos socis del club de la mini-fic-ció, una mica com els minigolfs que tenenel terra pintat de verd per imitar la gespa».I, dedicada especialment a valencians, unaaltra joia: «De Rosita Amores a RosalbaCavà», exemple magnífic de la conjunciód’una escriptura feliç i uns punts de vistamés que discutibles, en aquest cas sobrel’obra i la trajectòria fusterianes. Els qui hanesmerçat temps a estudiar-les, i no de ma-nera precisament banal, fins i tot pensaranque són de jutjat de guàrdia afirmacionscom ara «l’aspersor de cometes que Fusteremprava per ruixar els seus escrits» o «elsaforismes de Fuster alguna vegada tenen unaire de boutade de casino o, encara pitjor,denoten una inconseqüència que permetriacapgirar-los fàcilment, com un joc de pa-raules». I, sobretot, la visió que dóna delnacionalisme fusterià i dels seus «fills espi-rituals». Atrevit, ja ho és. Però més enllà del’exageració dels recursos, convindria recor-dar que en la confrontació entre el mite deNarcís i els meneos de la Rosita Amores hiha, suggerides, qüestions de pes.

No seré jo qui aplique a Valentí Puig allòque algú va dir sobre Pla: «escriu bé, peròés conservador». Compartesc amb ell ladenúncia de fórmules o pensaments sem-blants. Puig ens n’ha suggerit d’altres. Per-sonalment, preferiria aplicar-li la que afir-ma: «escriu bé i és conservador». I aixòperquè he tornat a llegir aquesta literaturaparticular amb l’única intenció de compro-var si hi havia motius per pensar que «es-criu bé perquè és conservador». Confesseque no els he trobat, però no em puc treu-re del cap què es cou en aquelles Mallor-ques que sovint ens arriben aquestes ven-tades? Deixem-ho córrer. Una literaturaparticular és un libre que parla amb intel·-ligència d’altres llibres i ho fa amb un pro-sa envejable.

Vicent Alonso

30 :

Autopistesde la informació

i futur del document

Lluís CodinaEl llibre digital.

Una exploració sobre la informacióelectrònica i el futur de l’edició.

Centre d’Investigacióde la Comunicació

de la Generalitat de CatalunyaBarcelona, 1996

191 pàgs.

L’impacte social de la informació digi-tal i de les autopistes de la informacióés objecte d’un debat molt polaritzat isovint efectuat des de posicions poc ri-goroses. Enfront de les anàlisis pessimis-tes, hi predominen les d’aquells queaventuren una nova era de la humanitat,la «societat de la informació», amb unabast semblant o superior al que suposàla revolució de l’agricultura o la indus-trial (Masuda, D. Bell, A. King, entred’altres).

L’aplicació generalitzada de les novestecnologies de la informació en el siste-ma productiu i social és un fenomenmassa recent i que encara planteja nom-broses incògnites com per a poder aven-turar una resposta definitiva sobre elsseus efectes actuals i, molt menys enca-ra, sobre els que podrà generar en elfutur.

En El llibre digital, Codina no preténaportar respostes definitives a aquestesincògnites, sinó que, fent-les servir coma teló de fons, prefereix proporcionarelements de reflexió sobre elles. Així,centra el seu estudi fonamentalment enels següents aspectes:

1. El paper de l’ordinador en el mónde les Humanitats i del tractament de lainformació textual (els microordinadorscom a màquines literàries).

2. Característiques i propietats de lainformació digital i diferències que pre-senta respecte dels suports analògics.

3. Estructura del llibre electrònic i re-percussió que té sobre la generació, dis-tribució i accés al coneixement.

4. Aspectes socials i econòmics de lapublicació electrònica.

5. Hipòtesi sobre el futur del llibre di-gital i de la cultura de la lletra impresa.

Codina critica el concepte de la «so-cietat de la informació», que seguiria a

la industrial, tal i com defensen algunsautors. Afirma que tant la informaciócom el coneixement han estat impor-tants durant tota la història de la huma-nitat, i que la diferència del momentactual amb altres èpoques és que avui esgenera més informació, en termes quan-titatius i qualitatius, de l’assimilable perqualsevol ésser humà, ja que aquest estroba condicionat per uns límits energè-tics i temporals. I més encara: sensemecanismes que permeten separar la in-formació rellevant del soroll, el resultatglobal pot ser el d’una major desinfor-mació.

També hi destaca la concepció errònia,associada al paper preponderant de lesautopistes de la informació en aquestasuposada societat, que les transforma-cions als mitjans de comunicació pro-vocarien canvis substancials en la vidasocial. Cap dels canvis experimentats peraquests mitjans al llarg de la Història noha provocat, per ell mateix, cap canvisubstancial en les condicions de vida bà-siques de la societat. Tanmateix, sí quepodem afirmar que els mitjans de comu-nicació mantenen relacions recíproquesamb els altres subsistemes socials (polí-tic, econòmic, cultural, jurídic, tecnolò-gic, etc.).

Tot i que són d’especial interés per alsprofessionals de la comunicació, la natu-ralesa dels interrogants i propostes queplanteja l’autor i l’enfocament generalsobre els temes desenvolupats, units al’exposició clara i amena, fan d’aquest lli-bre una lectura recomanable per a qual-sevol persona que no siga especialista enla matèria.

Alejandro de la Cueva

Deteatre

i espectacle

Ramon Rosselló IvarsAnàlisi de l’obra dramàtica

de Manuel de PedroloAjuntament de Tàrrega, Tàrrega, 1997

Segurament, un dels somnis més desit-jats i, ensems, una de les fites més difí-cilment assolibles per a qualsevol autorés el fet de poder aconseguir la profes-sionalització com a escriptor, és a dir, laconsecució d’un determinat estatus queli permeta dedicar-se plenament a la li-teratura com a mitjà de vida. Manuel dePedrolo és, en aquest sentit, un cas gai-rebé excepcional en el panorama literarii cultural a casa nostra.En efecte: si bé és cert que l’escriptorcatalà no assolí la desitjada professio-nalització fins als anys 70 —gairebé duesdècades després dels seus inicis com aescriptor—, la constant dedicació literà-ria culminà en una extensíssima i varia-da producció que tingué, com a campmés fecund, la novel·la, però que noimpedí que l’autor fes incursions en al-tres terrenys de la literatura, com ara lapoesia, el conte o el teatre. Precisamentés el gènere teatral una de les aportaci-ons més singulars de Pedrolo que sovints’ha vist menystinguda per part dels crí-tics o diluïda dins la gran producciónovel·lística. Aquesta desatenció —deltot immerescuda— envers el teatre pe-drolià, ha estat facilitada, fins a certpunt, per la mateixa projecció de l’autorsobre el seu teatre en rebutjar la pròpiaobra teatral una vegada abandonada l’es-criptura dramàtica. Ben mirat, aquestdesmarcament és equiparable al que, enel seu moment, també féu Joan Fusterrespecte a la seua obra poètica, un copinstal·lat còmodament en l’assaig. I si noes pot entendre la poesia valenciana depostguerra sense l’aportació de la poesiafusteriana —digués el que digués l’es-criptor de Sueca— l’espai teatral catalàde postguerra seria, igualment, inconce-bible sense l’aportació essencial de Pe-drolo, que realitzà una tasca incansableper la renovació de l’activitat teatral ca-talana.

Ramon Rosselló ha optat per posar fia aquesta important mancança bibliogrà-fica dins el teatre català i ha dut a ter-

: 31

alhora subdividits en capítols d’irregularextensió. L’índex de conceptes bàsics, demots analitzats i d’autors comentats con-forma el tercer apartat amb què es cloul’obra. Prèviament, cal dir que l’editor—tal com afirma a la introducció— ja in-dica que la classificació de tots els treballsdavall epígrafs unitaris ha estat prou espi-nosa. El primer subapartat, doncs, «Qües-tions elementals de filologia», conté noutreballs que ocupen un espai temporal queva de 1931 a 1971. Jo en destacaria —perraons d’espai— el 3, «El valencià i els filò-legs», publicat al BSCC (1935), que és unintent reeixit de classificació de la nostrallengua dins l’àmbit romànic i de la situa-ció que hi ocupa partint de la Gramàticahistòrica del català antic que A. Griera ha-via publicat per aquella època: factors his-tòrics dels dialectes catalans, problemàticade les aa i ee àtones, etc. Aquest tema tor-na a ser analitzat, ara amb més profunditati des de totes les anàlisis fonètiques possi-bles, al treball 3 del subapartat següent(«Lingüística diacrònica i edició de tex-tos»), i no cal dir que el resultat ha de serqualificat de magnífic. El subapartat 3(«Ortografia, fonètica i ortologia») contédivuit treballs. Giner, en aquest i en altrestreballs ací aplegats, analitza i fa propostesassenyades d’ortologia valenciana: una no-vetat per a l’any en què va ser escrit i pu-blicat (1934), i una bona aportació per a lanormativa del registre formal oral valenciàd’ara. Del 4 (amb vint-i-un treballs, algunsdels quals inèdits) caldrà, sense cap menade dubte, destacar-ne «La conjugació delsverbs en valencià», publicat per la SCC en1933 en forma d’opuscle. Cal dir que, du-rant molt de temps, aquest text fou para-digma d’altres treballs morfològics, tant deC. Salvador com d’E. Valor, per esmentarnomés dos dels nostres més destacats gra-màtics actuals. El 5 conté fins a vint-i-vuittreballs, aixoplugats sota l’epígraf «Lèxic,etimologia i dialectologia». Es tracta delbloc més extens d’articles dins aquestaobra. Per raons personals, esmentaré el 4,«El Vocabulari del Mestrat de MossénGirona» (1935), primer treball dedicat aestudiar el vocabulari del capellà de Benas-sal. Els set, vuit i nou són dedicats a tre-balls de literatura, i el sisé, aplega sis arti-cles de toponímia. El desé, «Temes de rei-vindicació lingüística nacional», clou l’obra.

En suma, cal dir que J. Giner, durant totala seua vida, tingué en compte la recoma-nació de J. Coromines —amic i col·labo-rador seu— que fa de pòrtic a l’obra: pa-triota incomparable i apassionat. Apassi-onat només? Valent, coratjosíssim! Res deprudència en coses sagrades!

Lluís Gimeno Betí

me una pacient tasca d’anàlisi literària irecopilació documental per a oferir-nosuna completa anàlisi de l’obra dramàti-ca de Manuel de Pedrolo que accepta elrisc d’endinsar-se en un autor tan vastcom polifacètic. Tot i que l’estudi queara revisem se situa dins les coordena-des de treballs sobre dramaturgs cata-lans, el llibre de Rosselló introdueix,però, una línia molt innovadora en elresseguiment de la dramatúrgia catalanaque aporta al treball del professor de laUniversitat de València una validesa ex-cepcional.

L’estudi de l’obra dramàtica pedrolianas’estructura al voltant de quatre partsclarament diferenciades. La primera part,de caràcter fonamentalment teòric, i desd’una perspectiva plenament literària, esdedica a un estudi dels textos dramàticspedrolians. Si bé és indubtable la signi-ficació del treball, absolutament indis-pensable per a una visió de conjunt del’obra de Pedrolo, és en la segona partdel llibre, dedicada a l’anàlisi de la pro-ducció, transmissió i recepció de la pro-ducció pedroliana, allà on trobem elsaspectes més interessants de l’estudi deRosselló. Fet i fet, des d’aportacionsmonogràfiques o estudis puntuals, laproducció de l’escriptor d’Aranyó ja haestat parcialment estudiada per part delscrítics, mentre que la proposta de Ros-selló és totalment innovadora dins elcamp d’estudi de les produccions tea-trals, tal i com assenyala el prologuista,Vicent Simbor. El llibre defuig els tradi-cionals estudis fets des d’una perspecti-va exclusivament literària en favor d’unaanàlisi que considera el teatre com un fetla completa realització del qual no ésplenament assolible sense la concepciódel muntatge com a espectacle i per tant,com a fenomen que arriba a un lector.Des d’aquesta perspectiva, el treball re-sulta extraordinàriament ambiciós, ja quel’autor analitza no sols la posada en es-cena de les obres per part de les com-panyies dramàtiques sinó també la trans-missió del teatre de Pedrolo i la recep-ció i la valoració de les estrenes per partde la crítica del moment. El llibre esde-vé així doncs, a banda d’una valuosaaportació per a la coneixença de la pro-ducció teatral del polifacètic autor, unmodel a seguir per a l’anàlisi del fet es-cènic si es vol aconseguir una visió com-pleta de tot l’entrellat espectacular queacompanya qualsevol obra dramàtica. Ésde desitjar que la línia oberta pel treballde Rosselló trobe ben aviat la seua con-tinuació.

Mariola Aparicio

Josep Giner i MarcoObra filològica (1931-1991)

IIFV / Denes, València, 1998609 pàgs.

Aquest gruixut i dens recull de pràctica-ment tots els estudis filològics de J. Ginerapareix en un moment clau en què la nostrafilologia necessita més que mai d’aquestamena d’autors, ferms en les seues convic-cions cíviques, clars en les seues posicionslingüístiques. Calia, per tant, que algú reco-llís «tota» l’obra d’aquest savi filòleg valen-cià, quasibé desconegut pels nostres lingüis-tes més jóvens i pel públic en general. El lli-bre, amb un magnífic i aclaridor estudi pre-liminar d’A. Ferrando, amb la col·laboracióde S. Cortés, té bona factura. És importantd’assenyalar que les dades que se’ns hi do-nen, revelen que la tasca filològica de Ginerfou més important del que ens pensàvem, i,amb molt bon seny, l’autor és arrenglerat alcostat de savis com ara Sanchis Guarner i G.Colón, els filòlegs valencians més notables.

El llibre es divideix en tres apartats. Elprimer és l’estudi preliminar de què parla-va adés. Cal destacar-ne, sobretot, el capí-tol tres en què es fa un resum de tots elstreballs que conté l’edició. L’apartat segonés, pròpiament, l’aplec de l’obra gineriana,i ocupa, òbviament, la major part del llibreamb deu subapartats cadascun dels quals

Resde prudència

en coses sagrades!

32 :

Marchdivulgatiu(encara)

Ausiàs MarchCants d’amor. Antologia poètica

Edicions de la Guerra

35 poemes d’amorTàndem

Dues antologies més d’Ausiàs March? Laprogressiva acumulació de florilegis ausias-marquians en el panorama editorial catala-nesc és un fenomen curiós, perquè no sem-bla evident que aquest esforç de divulgaciósiga la resposta a una demanda especialmentnotable. Cal demanar-se, en primer lloc,doncs, què ens aporten aquestes antologies.

Crida l’atenció la diferent vocació didàc-tica en cada un dels casos. La de SanchisCarbonell (Edicions de la Guerra) és bilin-güe castellà/català (per aquest ordre); l’edi-tor només pot atorgar-se el mèrit de la se-lecció i del pròleg, perquè la traducció cas-tellana reprodueix intacta la versió pedes-tre de Rafael Ferreres (1979), i el text ca-talà ha estat vampiritzat de la recent edicióde J. V. Escartí (1993). Quins són els pres-supòsits d’aquesta antologia? La preguntaés rellevant, perquè evidentment l’editor noha confeccionat el volum per a un públiccastellanòfon. Senzillament: els valencianshan de llegir March en castellà, si volenentendre’l. Pressupòsit brutal, sens dubte.Així les coses, no calia recórrer al «Glossa-ri de vocables scurs» (sic) que clou el llibre.

L’antologia de Rodríguez-Castelló, encanvi, opta per la tàctica ancestral dels com-mentarii previs i a peu de pàgina. A bandade recuperar l’espai tradicional de separa-ció entre els dos hemistiquis, el curador hapartit de les edicions més autoritzades i hapuntuat els poemes d’acord amb la seuapercepció prosòdica i semàntica del text.Opció raonable i lloable. D’altra banda, eldeute amb les interpretacions més solvents(Bohigas, Ferrater, Fuster, Archer, Escartíetc.) és constant i reconegut. Les introduc-cions són breus i ben adaptades al decursliteral del poema. Les notes recullen, a mésd’explicacions puntuals, el lèxic més abrup-te de cada text. Presentat així, March fa debon llegir per a qualsevol no especialista.

Ambdues antologies han estat fetes se-guint el mateix criteri temàtic. En conse-qüència, entre els 39 poemes seleccionatsper Sanchis i els 35 de Rodríguez-Castelló,

més de la meitat són comuns a tots dos.Des del punt de vista del contingut, amb-dues seleccions són clarament esbiaixades:March és un poeta sobretot amorós, sensdubte, però alguns dels seus millors poemesno són d’amor. La imatge que una tria aixípot donar del poeta és molt parcial. Indub-tablement, no són volums per a connais-seurs, però tampoc no arriben a ser intro-duccions perfectes per als llecs. En tots doscasos (sobretot en el de Sanchis), el pròlegdel llibre presenta la superficialitat dels tò-pics habituals en aquest tipus de bibliogra-fia. La presentació física d’Edicions de laGuerra és més atractiva —especial per aromàntics bibliòfils. Tanmateix, suposantque aquestes antologies tinguen una funci-onalitat docent, és preferible la de Tàndem.

Guillem Calaforra

Com altres anys anteriors, el 1997també ha estat singular en el reconeixe-ment i la difusió de la poesia de MiquelMartí i Pol. De fet, d’una banda, la ree-dició durant aquest any de tres poemarisseus, Les clares paraules (1980), Andorra(postals i altres poemes) (1984) i Llibred’absències (1985); i, de l’altra, la publi-cació de la Nova antologia poètica(1997), de l’autor de Roda, a cura dePere Farrés —una actualització i ampli-ació considerable d’aquella Antologiapoètica (1983)—; són dues dades que alcapdavall constaten que ens trobem da-vant de l’obra del poeta més divulgat—i amb més venda— de la poesia cata-lana actual.

Amb això, l’anunci, a la fi d’aquestany, de l’aparició d’un nou llibre de po-emes seu ha motivat durant l’espera unasèrie d’expectatives en la crítica literàriai en l’heterogeni i ampli públic que elllegim.

Llibre de les solituds (1997) completael cicle escèptic de les obres immediata-ment anteriors i repeteix els motius irecursos que les caracteritzava. En elrerefons és la proposta d’aquell que as-sumeix la vellesa amb el que comportade limitacions i de guanys i medita ambescepticisme sobre el temps en oferir lavisió íntima i distanciada de les vivènciesdel passat, irònica i crítica respecte al’entorn immediat del present i alhoraincerta i provisional per l’absència defutur.

De fet, les tres citacions que encapça-len el llibre, d’Espriu, Matznef i Joyce,ja estableixen com a tema dominant eltemps, irrepetible i irrecuperable. L’obra,de quaranta-nou poemes, en part es pre-senta emmarcada, entre l’inici i la fi, isobretot recurrent. El «Punt i seguit»amb què s’inicia connecta amb el llibreanterior, Un hivern plàcid (1994), i el«Punt i final» amb què conclou apuntatal vegada la fi definitiva d’una extensatrajectòria poètica. Entre la continuïtati l’acabament, sense ruptures ni evolució,l’autor recrea una altra vegada el seumón literari amb el mateix estil senzill ientenedor, sovint narratiu, que troba enels decasíl·labs —sempre el seu vers pre-ferit— la seua expressió literària mésadient.

El poeta, instal·lat en la vellesa, con-

L’últimasolitud

del poeta de Roda

: 33

Elprivilegi

de la distorsió

templa solitari l’espectacle de la vida in-serida en el pas inexorable del temps(«com se m’escapa a poc a poc la vida»)i pren les notes que motiven els textos.Els primers poemes s’orienten més en-vers el passat, que solament els recordsi la memòria permeten encara manteniri recuperar, tot i que esdevenen insufi-cients. El present ofereix instants perso-nals feliços però fugaços dins un entornestrany i sovint caòtic cada vegada mésdegradat per la societat actual del pro-grés, la qual l’autor critica amb ironia jaque fa de l’ésser humà com una mena detitella sotmesa als interessos, a la corrup-ció o a la manipulació («El món va a lacatàstrofe, ja ho deia el gran Vicent anysha»). Tanmateix la poesia permet resis-tir amb la creació («Tinc la mà esquer-ra per aturar els cops/ i la mà dreta per

Joan-Elies AdellA curt termini

3i4, València, 1997

Joan-Elies Adell viatja al fons de les pa-raules i allà es troba amb la certesa queres no succeeix debades. Quan apren-drem a substituir la trista idea de l’atzarque domina les nostres vides per la —segurament igual de trista— idea de lacausalitat?

En A curt termini trobem algunes op-cions —cap fórmula màgica— per en-frontar-nos al buit que envolta la crea-ció artística. Allunyat de patètiques re-flexions existencials, Adell opta per unaserena acceptació del pas del temps ambel referent d’un paisatge d’humitats oce-àniques i carnals que emmarca la —pa-reix— eterna batalla entre Eros iThanatos.

Predomina la idea de la supervivènciaen el llenguatge al marge de l’espai i deltemps. Abunden les fronteres físiques iimaginàries que funcionen per donar unaexplicació al sentiment d’alteritat. L’altreés aquell que està a l’altre costat de lesfronteres que ens creem. Reconéixeraquesta alteritat pot ser també —o so-bretot— una forma d’estima.

Es busquen els límits de la realitat, unarealitat poètica dominada pels sentits (elscolors, els sabors, les olors, la vista sobre-tot) i es busquen aquests límits per tald’organitzar les pròpies inquietuds. Sisabem què hi ha dins i què hi ha fora denosaltres mateixos (la principal frontera)potser avançarem alguna cosa en la com-prensió de la nostra existència. O no.

Tanmateix, cap poeta ens dóna la so-lució a l’enigma. Adell fa una poesia dereflexió serena sobre la manera en quèel pas del temps i l’espai (la famosa dis-tància que és l’oblit) afecten el senti-ment amorós. La distorsió del recordque resulta la perfecta excusa per inda-gar en l’evolució de la persona respectede la creació literària, la necessitat de labellesa, aquell viatge al fons de les pa-raules amb què acaba el llibre. Les op-cions enfront del buit fluctuen, doncs,entre l’acceptació, l’estranyament, el vi-atge real o fictici com a mecanisme deconeixement o la distorsió com a privi-

legi. Tornant a l’absència d’atzar ambquè conclou el poemari, Adell diu: «Nosempre m’aturo a pensar sobre / el frà-gil vincle de la pell que crec que m’en-volta / sobre l’atzar (…)».

No hem d’entendre açò com una teo-ria de la predestinació que ordena o des-ordena l’existència sinó com un princi-pi de causalitat que ens guia.

Davant d’aquesta mena d’estratègiacòsmica que sovint pareix dominar lanostra vida només ens queda el privile-gi de la distorsió mitjançant la paraula.Del passat, del futur, dels desitjos que—diuen— impulsen cap endavant l’ésserhumà. Distorsionem, sobretot, allò quemés volem. El referent pot ser en aquestcas un paisatge fred que romandrà méstemps que la mirada que l’ha copsat oels mots que l’han definit.

escriure versos») i la imaginació possi-bilita encara recuperar el desig ambaquella noia temptadora de sempre(«Només un cos de dona em fa feliç/ iara el descric tancant, solemne, els ulls»).El futur és provisional, i pert tant incert,o gairebé no existeix («el poc que ensresta»).

La doble mirada solitària que ens ofe-reix Martí i Pol, íntima i crítica, al cap-davall ratifica dues directrius que hancaracteritzat la seua poesia de sempre isobretot d’ençà dels anys setanta (la quees dirigeix a la intimitat, i la que es pro-jecta sobre l’entorn immediat), i, final-ment, complementa una important pro-ducció literària de tota una vida ambaquestes —i últimes— solituds.

Ferran Carbó

En definitiva, l’interés més acusatd’aquest poemari es troba no tant en lareelaboració de tòpics literaris —que non’hi ha— sinó en l’acurada i delicada triade cada paraula que ens permet un recor-regut líric sense estridents metàfores forade lloc o terribles encotillaments mètrics.En un moment diu: «de tu mateix en sapsben poca cosa». Potser, a curt termini, eljoc poètic siga una manera com qualse-vol altra de saber alguna cosa més de ca-dascú de nosaltres. O potser no.

El llibre s’obri amb un paisatge «fredcom la mirada més trista», i acaba pre-guntant-se què serà mes fred, el paisat-ge o els mots. Al capdavall allò que famal no són les respostes sinó «la delica-desa en defugir preguntes».

Júlia Zabala i Tomàs

34 :

Contribucionsa la narrativa d’ara

(endavant)

Sergi PàmiesLa gran novel·la sobre Barcelona

Quaderns Crema, Barcelona, 1997139 pàgs.

Ni és gran, ni és una novel·la, ni tampoctracta, almenys directament, sobre Barcelo-na. Un dels més profitosos fitxatges deQuaderns Crema publica el seu tercer recullde contes, i tot fa preveure que un o altrepremi li caurà, atesa la gloriosa trajectòriadels anteriors Infecció i T’hauria de caure lacara de vergonya, o bé les ovacions que hanrebut les seues novel·les —les de debò.

Quinze contes, d’extensió variable, hancalgut per omplir una enquadernació debutxaca, impresos amb unes lletrasses comles d’alguns llibres d’institut. Podem trobarpures reflexions, breus, amb el seu puntd’agudesa i regust aforístic —«Fraterni-tat»—; a la resta de narracions, però, l’acciódomina unes situacions que evidencien unelement fonamental: Pàmies es mou dinsuna realitat desencisada i captivada per l’ab-surditat, generalment trista. Una mena deLlei de la Ironia del Destí, doncs, ho con-trola tot. L’últim conte, titulat precisament«La gran novel·la sobre Barcelona», a tall declímax, és una joia que ben bé podria passarper novel·la curta amb algunes pàgines ad-dicionals: és el més llarg, i està construït abase de fragments molt reduïts que alterenles línies fixes d’espai i temps, però que re-meten sempre al mateix context. Distingim,al fons, una acolorida —tirant a fosc— granciutat, que agarbella tota classe de tipologieshumanes, sorpreses in fraganti en les posi-tures més ridícules i paradoxals.

Pàmies, però, se’n riu, de tot això. La ca-ricatura de l’actual vida cívica, deshumanit-zada i contradictòria, és un dels reptes queplanteja aquesta peculiar novel·la, fent-ne aral’extensió a tot el recull. Una visió patètica isarcàstica accentuada, a més, per la natura-litat en la redacció: una prosa de tota la vida,innocent, exempta d’extravagàncies i expe-rimentacions, caracteritzada per una pecu-liar aversió als diàlegs (constant a bona partde la seua obra: La primera pedra, Infecció...).Opta, així, per sorprendre el lector tan solsamb el contingut, i en darrer terme amb cadaun dels finals. Al meu parer, aquesta estra-tègia hi proporciona resultats desiguals: hiha casos sobradament reeixits —«La set»,

«La música clàssica» o «L’hemisferi sud»—i d’altres que no ho són tant —potser sóntan dessaborits com pareixen, o potser no?

Cap altre detall? Per exemple, l’evolució denoms propis de personatges: als primers con-tes, no en tenen («la noia espantada», o «l’ho-me famós»); més tard tenen noms coneguts(Ernest, Enric...), i cap al final es tornen in-ternacionals (Kaplan, Fritz...). Tot està adre-çat cap a la ridiculització, un recurs molt fre-qüent en aquest tipus de narrativa. Pel que faals títols, tan decisius en un conte, la majoriahan estat escollits simplement en consonàn-cia amb cada tema («La llista de la compra»,«Suite», etc.), i alguns altres massa simplementamb la forma —¿com es pot titular un contede deu paràgrafs «Deu paràgrafs»?—; en con-junt, tristament fàcils, a excepció del títol delrecull, una mica més encertat.

Hi ha qui no podrà estar-se de comparar l’au-

BROMERA

tor amb Quim Monzó. És cert que hi ha con-comitàncies (fins i tot físiques?), especialmenten allò referent a la fixació d’un model vàlid iamplament acceptat de narrativa breu en cata-là, però també els separa una gran distància.Fora d’aquestes ponderacions, d’altra bandainútils, hem de dir que, en aquesta obra, glo-balment, Pàmies ha practicat una narrativa unpoc més light, apta per a tots els públics, i pot-ser menys arriscada que en altres ocasions, pelque fa a la posada en escena de les desgràcieshumanes que pretén mostrar. Fet i fet, de ve-gades tot queda mancat de profunditat. Sensdubte, i malgrat tot, ens trobem davant unabona mostra de les noves pretensions narrati-ves, marcades per la brevetat, la referència a l’ac-tualitat i la ironia en aquest cas, que ens haurande dur de la mà d’ara endavant.

Joan Manuel Matoses

: 35

La llarga i fructíferaconstrucció

dels models de l’atzar

LA REVOLUCIÓ PROBABILÍSTICA

D’ençà que Blaise Pascal i Pierre Fermat,l’any 1654, iniciaren la construcció de la teo-ria de la probabilitat per a descriure els jocsd’atzar i John Graunt, l’any 1662, l’estadís-tica, per a determinar el creixement i com-posició de la població de Londres, han ha-gut de superar-se no pocs obstacles per amatematitzar aquestes situacions fins a ar-ribar als rics desenvolupaments actuals.

Les conseqüències del pensament pro-babilístic han causat una vertadera revolu-ció en la nostra concepció del món. D’acordamb Ian Hacking, la revolució probabilísticaha produït almenys tres tipus de canvi en lanostra visió del món:

Metafísica: l’atzar, en interacció amb lleisdeterministes, governa el món. L’atzar és uncomponent essencial del mecanisme del’evolució: un dels orígens de la varietat.

Epistemològica: una gran part del nostreaprenentatge de l’experiència, i dels fona-ments del nostre coneixement, poden repre-sentar-se per models probabilístics: mecàni-ca estadística, mecànica quàntica, herènciamendeliana, evolució biològica, irreversibi-litat, proves psicològiques, evolucions eco-nòmiques...

Pragmàtica: l’anàlisi del risc i la presa dedecisions mitjançant els mètodes proba-bilístico-estadístics són avui quotidians enl’acció pràctica.

Després de tant de temps, sembla lògicesperar que els models probabilístics hagenacabat ja el seu desenvolupament. I així s’es-devé en moltes de les seues parts. Tanmateix,la seua construcció continua oberta i és undels camps més productius de la investiga-ció científica.

Mirem a través d’algunes de les seues fi-nestres...

LA TEORIA MATEMÀTICA DE LA PROBABILITAT

L’any 1933 apareix la famosa monografiad’A.N. Kolmogorov on, per primera vega-da, es descriu explícitament la naturalesa delsobjectes matemàtics que constitueixen l’ob-jecte de la teoria de la probabilitat: aquestano seria, de manera general, més que unamesura (s’han elaborat també models nokolmogorovians). L’atzar es manifesta sem-pre a través dels sorteigs més o menys ex-

plícits. Són aquests els que produeixen omodulen tot de fenòmens naturals i socials.

Una de les característiques de l’atzar, la in-determinació, es modela mitjançant l’àlgebradels conjunts. Una altra de les seues caracte-rístiques —la regularitat que presenten les fre-qüències relatives de molts esdeveniments,quan es repeteixen en les mateixes condicionsdeterminades experiències aleatòries— indu-eix a assignar a cada esdeveniment un número,la seua probabilitat, que verifica tres axiomes, ique li donen el caràcter d’una mesura.

A cada valor x d’una variable aleatòria (elnúmero de la ruleta, el pes o l’alçada de les per-sones d’un país, els errors que es fan en fabri-car un determinat element, etc.) se li associa unaprobabilitat f(x) —o més exactament, una fun-ció densitat de probabilitat—, de manera que esdefineix una llei de distribució. Aquesta funciópermet calcular les probabilitats de qualsevolesdeveniment.

En aquest marc, poden demostrar-se al-gunes regularitats de l’atzar que permeteninterpretar les dades estadístiques, fer pre-visions i prendre decisions:

Llei dels grans números: les mesures de lesmostres aleatòries de tamany n extretesd’una població (en el sentit estadístic), encondicions molt generals, convergeixen finsa la mitjana de la població, amb probabilitat1 quan n tendeix a l’infinit.

La importància d’aquest principi rau en elfet que la informació al voltant de mitjanesde mostres subministra informació al vol-tant de les expectatives teòriques, i vicever-sa. Així pot jutjar-se la qualitat d’una granproducció d’elements observant-ne una pe-tita mostra.

Teorema central del límit: quan els resul-tats d’un experiment són deguts a la suma de

les accions d’un conjunt gran de causes in-dependents i de poca importància relativa, encondicions molt generals, aquesta suma con-vergeix cap a una distribució normal, quann tendeix a l’infinit (vegeu figura 1).

Aquest resultat justifica l’aparició fre-qüent de la distribució normal (anomenadatambé gaussiana) en un gran nombre d’ex-periències aleatòries.

Fins ara hem vist dos dels resultats mésimportants de la teoria de la probabilitat deKolmogorov. Ara veurem algunes qüestionsno tan clares.

QUAN ÉS ALEATORI UN ESDEVENIMENT?

Un sorteig amb daus o boles, el clima, el fluxturbulent d’aigua, les mutacions que pateixun ésser viu, els errors en mesurar una mag-nitud, les oscil·lacions econòmiques, lesreaccions de les persones... tenen aspectesimpredicibles. En no haver-hi una relacióclara entre causa i efecte, diguem que aquestsfenòmens posseeixen elements aleatoris od’atzar.

Al segle XIX, l’indeterminisme s’accep-tava com un resultat de la nostra ignoràn-cia. La probabilitat era un mitjà de compen-sar-la. El 1852, amb Benjamin Pierce, tro-bem els primers indicis del modern indeter-minisme. El moviment brownià és un exem-ple d’un possible origen del comportamentestocàstic d’alguns sistemes: el movimentd’una partícula de pols en una gota d’aiguaesdevé completament impredicible, atés elgran nombre de xocs amb les molècules enagitació tèrmica que la volten. L’existència,però, de comportaments aleatoris en siste-mes molt simples (per exemple, radioacti-vitat, difracció d’electrons) ha obligat areconsiderar les fonts de l’atzar. La mecàni-ca quàntica, elaborada per Max Born,Werner Karl Heisenberg, Erwing Srödingeri altres, postula l’indeterminisme essencial iirreductible de les lleis que regeixen el com-portament de la matèria, fins i tot d’una solapartícula. Segons Karl Popper, les partículesno només tenen les propietats físiques ha-bituals sinó també propensions, de les qualsdonen compte les probabilitats quàntiques.

How random is Random?, es preguntavaMac Kak. La dificultat de la resposta podemintuir-la amb l’exemple següent:

L’atzar és la melodia de l’evolució.

Hoagland

FIGURA 1:Distribució de probabilitats Normal estàndard

densitat deprobabilitat

FIGURA 2:Distribució de probabilitat Lognormal estàndard

densitat deprobabilitat

FIGURA 3:Distribució de probabilitat de Cauchy estàndard

densitat deprobabilitat

36 :

Generem una sèrie de dígits decimals mit-jançant algun dispositiu (electrònic, mecà-nic, etc.). Quan podem assegurar que la sè-rie que se’n generarà és aleatòria?

La resposta sol ser aquesta: si la sèrie com-pleix els tests d’aleatorietat —en què algunsgrups de xifres han d’aparéixer amb una certaprobabilitat— direm que la sèrie és aleatòria.Amb aquest criteri la sèrie de les xifres decimalsdels números irracionals √2,π, e o del númerod’or φ és aleatòria (vegeu taula 1).

Tanmateix, podem reproduir tantes xifrescom desitgem d’aquests números, amb un curtprograma! De fet, la majoria dels procedimentsque s’utilitzen, amb èxit notable, en les calcu-ladores i ordinadors per a efectuar sorteigs ale-atoris no són aleatoris; es generen mitjançantfórmules matemàtiques deterministes. Di-guem que són pseudoaleatoris.

Aquests resultats han portat a buscar al-tres definicions operatives de número alea-tori. Gregory G. Chaitin (1988) en propo-sa la definició següent: un número és algo-rísmicament aleatori si per a determinar Nbits del seu desenvolupament binari (utilit-zant només el 0 i l’1) cal un programa d’al-menys N bits. Amb aquesta definició, √2,π,e i φ no són algorísmicament aleatoris, ja quehi ha algorismes de tamany finit per a cal-cular les seues infinites xifres.

COM CALCULAR I INTERPRETAR LA PROBABILITAT

D’UN ESDEVENIMENT ALEATORI

Per a aplicar les lleis de la probabilitat a cadacamp del coneixement, són necessàries con-vencions addicionals que no es dedueixen deconsideracions estrictament matemàtiques. I,justament, l’establiment d’aquestes conven-cions ha motivat, des de l’inici al segle XVII,tot de visions diferents en la seua naturalesacom també en els conceptes que s’hi associen;interpretacions diverses i, a vegades, contradic-tòries: teories objectives i subjectives; lògiques,personals i físiques, etc.

S’han fet intents per a calcular les proba-bilitats en cada camp particular del coneixe-ment, a partir dels pressupòsits de les teo-ries esmentades, especialment en els siste-mes mecànics. En qualsevol cas, no hi ha uncamí que conduesca per deduccions lògi-ques d’una teoria no probabilística a les pro-babilitats. Necessitem almenys alguns prin-cipis generals per a una deducció semblant.Aquesta situació és ben coneguda en la me-cànica estadística: no podem derivar distri-bucions de probabilitatamb la mera mecànica.Necessitem premisses ad-dicionals com ara les hipò-tesis ergòdiques (assegurenla convergència de mitja-nes temporals en un siste-

ma cap a mitjanes en un mateix instant dediversos sistemes idèntics) o supòsits d’in-variància temporal. En la teoria quàntica éspossible calcular la probabilitat d’un esde-veniment a partir de la funció d’ona φ queverifica una equació diferencial determinis-ta: l’equació d’ones de Schrödinger.

LES REGULARITATS DE L’ATZAR

L’atzar presenta regularitats a gran escala.L’indeterminisme a petita escala es transfor-ma en un determinisme a gran escala. Enparaules de Gnedenko i Kolmogorov(1954): «tot el valor epistemològic de la teo-ria de probabilitats es basa en el que segueix:els fenòmens aleatoris, considerats en la seuaacció col·lectiva a gran escala, creen una re-gularitat no aleatòria».

Per a Charles Darwin, Ludwig Boltzmani Josiah Wilard Gibbs les lleis de la naturale-sa no actuen sobre els individus sinó sobregrans poblacions; la importància de les quan-titats que s’hi posen en joc acaba per impo-sar una regularitat a tot el conjunt. En la se-gona meitat del segle XIX, moltes de les ano-menades lleis de la natura esdevingueren lleisestadístiques. Les previsions obtingudes apartir d’aquestes lleis no poden formular-seen virtut d’una causalitat estricta; aquestestenen un caràcter probabilístic. Naixen con-ceptes que només tenen sentit en grans po-blacions: pressió, temperatura, entropia, ir-reversibilitat, radiació, evaporació...

Però això és només part de la veritat. Lallei dels grans números i el teorema centraldel límit són aplicables només en algunesocasions, però no sempre. Concretament, lallei dels grans números exigeix l’existènciad’una mesura. I això no sempre és possible;molts dels fenòmens habituals sembla ques’allunyen d’aquestes condicions. Seguint lesidees de Benoît Mandelbrot (1996) es po-den distingir almenys tres «estats» de l’at-zar, mesurats pel grau d’acompliment de lesregularitats citades per Gnedenko iKolmogorov:

Atzar benigne: hi ha la mitjana de la varia-ble aleatòria. Es compleixen les regularitatsclàssiques: llei dels grans números, teoremacentral del límit... Els valors mitjans de lesmostres s’apropen amb rapidesa suficient ala mitjana. S’esdevé així en el llançament noesbiaixat d’una moneda, essent x el númerode creuaments; en el moviment de les mo-lècules d’un gas, essent x la velocitat de les

molècules; soroll tèrmic blanc (energia es-pectral constant i independent de la freqüèn-cia). La distribució normal (figura 1) és unmodel de molts processos de mesura senseerrors sistemàtics: els errors de les observa-cions i mesures, mesures físiques del coshumà en una població, les característiquespsíquiques mesurades per un test d’intel-ligència o personalitat, les mesures de qua-litat en molts processos industrials, etc.

Atzar lent: hi ha la mesura de la variablealeatòria, però la convergència de la mostracap a la mitjana és molt lenta. Exemplesd’aquest tipus són les distribucionslognormals, que caracteritzen les variablesaleatòries el logarisme de les quals es distri-bueix normalment (vegeu figura 2). Solenpresentar-se en situacions en què l’efectesobre un determinat element (en un sentitampli: rendes familiars o de propietats enuna població, consum d’electricitat per em-preses...) és producte de diverses causes,cada una de poca importància en relació a laresta i independents, i proporcional al ta-many de l’element en aquest instant. Aques-ta lentitud pot fer inútil el nostre coneixe-ment de les previsions ja que, com deia JohnM. Keynes, «a llarg termini, tots morts».

Atzar salvatge: no hi ha la mesura de la va-riable aleatòria. No hi ha convergència de lesmitjanes de les mostres. Ací desapareix la re-gularitat prevista per les dues lleis anterior-ment enunciades. El traçat de moltes costes,relleus fractals (altures), fluctuacions finan-ceres, soroll rosa o 1/f (l’energia espectral ésproporcional a la inversa de la freqüència),cabdal d’alguns rius, són, tal vegada, conse-qüències de l’atzar salvatge. En tots aquestscasos solen aparéixer, aleatòriament, valorsanormals i ratxes persistents en un sentit oen un altre. Una distribució de Cauchy ésun exemple canònic: genere’s aleatòriamentun angle θ entre -π/2 i π/2; aleshores, elsvalors x=tanθ segueixen aquesta llei (vegeufigura 3).

En el cas de l’atzar lent i l’atzar salvatge,hem de renunciar a buscar regularitats d’al-gun altre tipus? Quins paràmetres serien in-teressants?, es pregunta Mandelbrot, en l’ar-ticle esmentat. Les respostes són importantsja que tot de fenòmens aleatoris habitualssembla que segueixen pautes salvatges.

Aleatorietat, probabilitat, regularitat...Són conceptes que corresponen a un mo-del que ha donat, i segueix donant, bells

fruits. Però, si volem am-pliar el nostre coneixe-ment a tots els casos enquè l’atzar intervé, hau-rem de construir nousconceptes, haurem d’obrirnoves finestres.TAULA 1

1.4142135623 7309504880 1688724209 6980785696 7187537694

FREQÜÈNCIA D’APARICIÓ DELS DÍGITS EN LES 1.000 PRIMERES XIFRES DECIMALS

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 TOTAL

108 98 109 82 100 104 90 104 113 92 1.000

Eliseu Borràs Veses

: 37

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Colomines i Companys, Agustí (coord.):Nacionalisme i política, «Afers. Fulls derecerca i pensament», XIII:29, 276 pàgs.,3.000 PTA.

Pérez Casado, Ricard: Conflicte, tolerànciai mediació. Onze conferències de l’Admi-nistrador europeu a Mostar, presentació deJavier Solana Madariaga, col. «Els llibresdel contemporani», 5, 88 pàgs., 1.040 PTA.

Quintana i Torres, Antoni: La Festa de l’Es-tendard. Cultura i cerimonial a Mallorca(segles XIV-XX), pròleg de Joan FrancescMira, col. «Recerca i pensament», 5, 312pàgs., 3.120 PTA.

Webster, Jill R.: Per Déu o per diners. Elsmendicants i el clergat al País Valencià,pròleg de R. I. Burns, SJ, col. «Recerca ipensament», 6, 204 pàgs., 3.120 PTA.

EDICIONS BROMERA

Alapont, Pasqual: Això era i no era, il·lus-tracions d’Enric Solbes, col. «MicaletTeatre», 10, 96 pàgs., 750 PTA.

Alonso, Vicent: Cercles de la mirada, Pre-mi Ausiàs March 1997, col. «BromeraPoesia», 30, 64 pàgs., 1.500 PTA.

Belda, Vicent Enric: L’estirp de l’horror, col.«Espurna», 35, 144 pàgs., 950 PTA.

Bertranpetit, Jaume; Junyent, Cristina:Viatge als orígens, Premi Europeu de Di-vulgació Científica Estudi General, col.«Sense Fronteres», 4, 200 pàgs., 1.800PTA.

Cortés, Jesús: No em pots dir adéu, PremiBancaixa de Narrativa Juvenil, col. «Es-purna», 36, 192 pàgs., 1.100 PTA.

Franco, Josep: Les potències de l’ànima,Premi Ciutat d’Alzira 1997, col. «L’Eclèc-tica», 52, 384 pàgs., 2.400 PTA.

Jaén, Gaspar: Del temps present, col. «Bro-mera Poesia», 28, 56 pàgs., 1.500 PTA.

Lozano, Josep: Ribera, introducció i notesde Vicent Borràs, col. «Els Nostres Au-tors», 38, 256 pàgs., 1.500 PTA.

Olivares, Joan: Dies de verema, col.«L’Eclèctica», 53, 176 pàgs., 1.900 PTA.

Pardo, Vicent: 111.111 idees per escriure111.111.111 contes en un any, col. «El Mi-calet Galàctic», 56, 176 pàgs., 900 PTA.

Pons, Carles: El llibre de la selva, il·lus-tracions de Miguel Calatayud, col. «Mi-calet Teatre», 11, 128 pàgs., 800 PTA.

Seguí, Josep-Lluís: Les tribulacions de RosaVermell, col. «L’Eclèctica», 51, 160 pàgs.,1.900 PTA.

Ferrer Escrivà, Vicenta: ¿Què podrà ser?, I,col. «Les nostres tradicions», 8, 48 pàgs.,875 PTA.

Ferrer Escrivà, Vicenta: ¿Què podrà ser?, II,col. «Les nostres tradicions», 9, 48 pàgs.,875 PTA.

Giner Marco, Josep: Obra Filològica (1931-1991), col. «Coedicions/Estudis», 8, 688pàgs., 4.875 PTA.

Hernàndez, Albert: El senyor del castell, col.«Contes de tots», 9, 48 pp., 650 PTA.

March, Ausiàs: Cants d’amor, col. «Poesia.Edicions de la Guerra», 33, 168 pp., 1.500PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-LOGIA VALENCIANA

Caplletra, 20: Filologia Romànica, 260 pàgs.,2.300 PTA. (coordinat per Emili Casa-nova i Joaquim Martí)

Caplletra, 21: Sociolingüística i Educació,pàgs. 196, 2.300 PTA. (coordinat perJoan Josep Ponsoda)

Alemany, Rafael: Ausiàs March: textos i con-textos, col. «Biblioteca Manuel SanchisGuarner», 37, 408 pàgs., 2.500 PTA.

Carbó, F.; Rosselló, R. i Sirera, J.L.: Escalan-te i el teatre del segle XIX (precedents i per-vivència), col. «Biblioteca Manuel SanchisGuarner», 39, 398 pàgs.,. 2.500 PTA.

Rubio, A. i Rodrigo, M: Antroponímia va-lenciana del segle XIV, col. «BibliotecaManuel Sanchis Guarner», 38, 242 pàgs.,1.800 PTA.

Rubio, Josep: Les bases del pensament deRamon Llull, col. «Biblioteca Manuel San-chis Guarner», 35, 222 pàgs.,. 1.800 PTA.

Zimmermann, Marie-Claire: Ausiàs Marcho l’emergència del jo, pròleg d’A. G. Hauf,320 pàgs., 2.200 PTA.

EDITORIAL SAÓ

La Bíblia. Bíblia Valenciana. Edició Intercon-fessional. Col. «Sèrie Bíblica», 1, 2.950 PTA.

AA.VV.: Paradigmes de la Història, I. Actesdel Congrés «Sant Vicent Ferrer i el seutemps», col. «Biblioteca Josep Giner», 2,213 pàgs., 2.000 PTA.

Domingo, Josep Antoni: Terra i treballs.L’agricultura d’Algemesí sota l’Antic Règim,col. «Algadins», 6, 142 pàgs., 2.000 PTA.

Fermí Teurel, Joan: Lloances a la Mare deDéu. Vida, teatre i tradició en les festesmajors d’Algemesí, col. «Algadins», 5, 394pàgs., 2.950 PTA.

Simenon, Georges: Maigret i el ministre,col. «L’Eclèctica», 1, 176 pàgs., 1.900 PTA.

Sou, Josep: Concert d’aigua, col. «BromeraPoesia», 29, 64 pàgs., 1.500 PTA.

Trigo, Xulio Ricardo: Fado, Premi JoanotMartorell de Narrativa 1997, col.«L’Eclèctica», 54, 256 pàgs., 1.990 PTA.

Viana, Mercé: El cas misteriós de la lletra ma-lalta, il·lustracions d’Anna Miralles, col. «ElMicalet Galàctic», 57, 112 pàgs., 800 PTA.

Vila, Vicent: Les botes del gat amb botes,il·lustracions de Toni Espinar, col. «Mi-calet Teatre», 12, 136 pàgs., 850 PTA.

EDICIONS DEL BULLENT

Alapont, Pasqual: Ara sí que t’has refredat!,col. «Cavallet de mar», 9, 32 pàgs. 575 PTA.

Greus, Àlan: L’Art de Raimon, col. «Esplai»,15, 160 pàgs. 1.035 PTA.

Barrufet, Roser: Misteri al parc d’atraccions,col. «Esplai», 15, 160 pàgs. 1.035 PTA.

Seguí, Josep Lluís: Una eixida, Sam, col.«Miratges», 9, 136 pàgs. 982 PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

AA.DD.: Miscel·lània Josep Camarena, sè-rie gran, 24, 224 pàgs., 1.500 PTA.

AA.DD.: Textos cordials. Els escriptorssaforencs a Josep Iborra, sèrie gran, 23,136 pàgs., 1.500 PTA.

Bataller Calderón, Josep: Rondalles i acu-dits valencians, sèrie gran, 22, 151 pàgs.,1.750 PTA.

Castillo, Jaume: Els conflictes de l’aigua a laSafor medieval, sèrie gran, 25, 168 pàgs.,1.500 PTA.

Corella, Roís de: Tragèdia de Caldesa, pre-sentació d’Enric Ferrer Solivares, sèriepetita, 68 pàgs., 600 PTA.

Vidal, Ximo: March nostàlgic, sèrie petita,76 pàgs., 900 PTA.

EDITORIAL DENES

Casanova, Emili (ed.): IV Col·loqui d’Ono-màstica Valenciana-XXI Col·loqui de laSocietat d’Onomàstica, col. «Coedicions/Estudis», 7, 1268 pàgs., 4.800 PTA.

Adell Cerdà, Vicenta: Recull de refranysvalencians, col. «Diccionaris i materialscomplementari», 9, 144 pàgs., 1.800 PTA.

Díaz Castro, Xosé María: Nimbes, col.«Poesia. Edicions de la Guerra», 34, 112pàgs., 1.200 PTA.

38 :

Martí Guillamon, Frederic: El carrer deRubiols, col. «Narratives 3i4», 54, 158pàgs. 3.250 PTA.

Mata, Jordi: La picada de l’abella reina/L’or-gia de Marsella, col. «Teatre 3i4», 86 pàgs.,1.100 PTA.

Piera, Emili: El punyal d’Abraham, col. «ElGrill», 48, 228 pàgs.

Sagarra, Josep Maria de: El poema de Mont-serrat I, Obra Completa, vol. IV, 376 pàgs.

Trigo, Xulio Ricardo: La mort salobre, col.«Narratives 3i4», 55, 144 pàgs., 1.270PTA. (Premi Ciutat d’Elx de narrativaAntoni Bru)

UNIVERSITAT D’ALACANT

Alemany, Rafael: Guia bibliogràfica de laliteratura catalana medieval, 2na. Ediciórevisada, corregida i augmentada, col.«Biblioteca de Filologia Catalana», 1, 224pàgs., 1.900 PTA.

Alemany, Rafael; Vicent Martines; LlúciaMartín; Marinela Garcia; Joan M. Perujo:Concordança de la «Vita Christi» de sorIsabel de Villena (publicació en CD-ROM), col. «Concordances dels ClàssicsValencians», 1, 8.000 PTA.

Colomina, Jordi (ed.): Llengües en contac-te als regnes de València i de Múrcia (se-gles XII-XV), col. «Biblioteca de Filolo-gia Catalana», 3, 292 pàgs., 2.000 PTA.

Martines, Vicent: Introducció a l’edició detextos literaris, col. «Biblioteca de Filolo-gia Catalana», 2, 159 pàgs., 1.500 PTA.

Martos, Josep-Lluís: Cant, queixa i patiment.Estudi macroestructural de 55 poemesd’Ausiàs March, col. «Biblioteca de Filo-logia Catalana», 4, 182 pàgs. 2.400 PTA.

Sansano, Biel (ed.): Actes del 1r. Simposid’Història de l’espectacle teatral, col. «Bi-blioteca de Filologia Catalana», 5, 125pàgs., 1.500 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Garcia i Sanz, Arcadi: Institucions de dretcivil valencià, col. «Autonomia i Dret»,2, 212 pàgs., 1.800 PTA.

Guzman, Josep R. i Joan M. Verdegal(eds.): Memòria, escriptura i imatge, Col.«Summa», sèrie Filologia, 5., 144 pàgs.,1.650 PTA.

Burdeus, M. D.; M. Garcia Grau i JoanPeraire (eds.): La diversitat discursiva,Col. «Summa», sèrie Filologia, 7, 380pàgs., 3.000 PTA.

Bernat, José M. (ed.): La tertúlia del por-tal, col. «Summa», sèrie Humanitats, 3.,112 pàgs., 1.300 PTA.

Blake, William: Jerusalem, traducció deXavier Campos, col. «Estudis sobre laTraducció», 4, 414 pàgs., 3.500 PTA.

Barrera, Modest: La mort barroca: ritus irendes, col. «Biblioteca de les Aules», 3,

Izquierdo, Josep: La Bíblia en valencià, col.«Sèrie Bíblica», 2, 157 pàgs., 1.900 PTA.

Saragossà, Abelard: Criteris de la normati-va. L’ortografia contemporània. Unsquants problemes actuals, col. «BibliotecaJosep Giner», 1, 316 pàgs., 2.000 PTA.

Saragossà, Abelard: Passat, present i futur deles normes ortogràfiques de Castelló. Da-des i reflexions per a una valencianitzacióde la nostra societat, col. «Biblioteca JosepGiner», 3, 188 pàgs., 2.030 PTA.

TÀNDEM EDICIONS

Masgrau, Fina: Marieta valenta, col. «RataMarieta» , 16 pàgs. 475 PTA.

Masgrau, Fina: Marieta inventora, col.«Rata Marieta» , 16 pàgs. 475 PTA.

Masgrau, Fina: Marieta esportista, col. «RataMarieta» , 16 pàgs. 475 PTA.

Mendiguren, Xabier: Que no puc inventar con-tes, col. «Bicicleta Groga» 107 pàgs. 700 PTA.

Navarro, Carles :Pere Rodamón,col. «Bici-cleta Groga» 67 pàgs. 600 PTA.

Valor, Enric: La idea de l’emigrant, 176pàgs. 1.200 PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Adell, Joan Elies: A curt termini, col. «Po-esia 3i4», 91, 71 pàgs., 950 PTA. (Premide poesia Festa d’Elx)

Alpera, Lluís: Cavalls a l’alba (Obra poèti-ca), col. «Poesia 3i4», 94, 472 pàgs.

Altaió, Vicenç: La Desconeguda, col. «L’Ho-ra del Present», 5, 161 pàgs., 1.750 PTA.

Argemí, Josep M.: Vides secretes, col. «Nar-ratives 3i4», 57, 192 pàgs.

Batllori, Miquel: La Il·lustració, col. «Bibli-oteca d’Estudis i Investigació», 26, ObraCompleta, vol. IX, 554 pàgs., 6.000 PTA.

Batllori, Miquel: Els catalans en la culturahispanoitaliana, col. «Biblioteca d’Estudisi Investigació», 27, Obra Completa, vol.X, 360 pàgs., 6.000 PTA.

Bibliloni, Gabriel: Llengua estàndard i va-riació lingüística, col. «Contextos», 3, 150pàgs., 1.250 PTA.

Cingolani, Stefano M.: Joan Roís de Co-rella. La importància de dir-se honest, col.«La Unitat», 170, 320 pàgs., 2.950 PTA.(Premi Joan Fuster d’assaig)

Domínguez, Martí: Les confidències delcomte de Buffon, col. «Narratives 3i4», 58,240 pàgs. 2.500 PTA. (Premi Andròminade Narrativa)

Duran, Eulàlia i Joan Requesens (eds.):Profecia i poder al Renaixement, col. «Launitat», 157, 425 pàgs., 4300 PTA.

Fuster, Joan: Correspondència, I, a cura deFrancesc Pérez Moragón, 342 pàgs.,4.900 PTA.

Marqués, Josep-Vicent: El retorn del nàu-frag professional, col. «Narratives 3i4», 59,248 pàgs.

477 pàgs., 2.200 PTA. (Coedició amb laDiputació de Castelló).

Ortells Chabrera, Vicent: La ciutat prein-dustrial al País Valencià. La imatge i laparaula, Col. «Biblioteca de les Aules»,4, 284 pàgs., 2.200 PTA. (Coedició ambla Diputació de Castelló).

Galindo, Carlos, Pilar Orús i Pura Vindel:Problemes de Matemàtica Discreta, col.«Manuals», 9

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DEVALÈNCIA

Bernabeu, Joan, Teresa Orozco i XavierTerradas: Los recursos abióticos en laprehistoria. Caracterización, aprovisiona-miento e intercambio, col. «Oberta. SèrieHistòria», 3 , 188 pàgs, 2.000 PTA.

Cercle d’Anàlisi del Discurs: La parla coma espectacle. Estudi d’un debat televisiu, col.«Aldea Global», 1, 150 pàgs., 1.950 PTA.(Coedició amb la Universitat Autònomade Barcelona i la Universitat Jaume I)

Fernández Nieto, F.J., A. Melero i A. Mestre(eds.): Luis Vives y el humanismo europeo,col. «Cinc Segles», 2, 162 pàgs., 2.700 PTA.

Ferrando, Antoni i Antoni Furió (eds.):Francesc de P. Burguera: l’obsessió pel país,col. «Paranimf», 3, 344 pàgs., 2.800 PTA.

Ferrando, Antoni i F. Pérez Moragón(eds.): Manuel Sanchis Guarner: el com-promís cívic d’un filòleg, col. «Paranimf»,2, 220 pàgs., 2.800 PTA.

Fresquet, Rafael i F. Pérez Moragón (eds.):Vicent Ventura: un home de combat, col.«Paranimf», 1, 362 pàgs, 2.800 PTA.

Leal, Juli: Totus Tous. Comedia familiarinundada 1982, col. «Teatro siglo XX»,sèrie Textos, 4, 99 pàgs., 1.350 PTA.

Marzal Rodríguez, Pascual: El derecho desucesiones en la Valencia foral y su trànsitoa la nueva planta, col. «Oberta», sèrieHistòria, 1, 342 pàgs., 3.000 PTA.

Pérez Saldanya, Manuel: Del llatí al català.Morfosintaxi verbal històrica, col. «Biblio-teca Lingüística Catalana», 22, 332 pàgs.,2.300 PTA.

Pradier, Jean M.: Fànic, fàl.lic, fàtic. Vers unateoria neurocultural dels espectacles vius,col. «Acadèmia dels Nocturns», 24, 220pàgs., 1.350 PTA.

Revista de Crítica Literària Diablotexto 3,498 pàgs., 2.500 PTA.

Revista Estudis 23, 350 pàgs., 2.375 PTA.Sánchez Santiró, Ernest: Cientifics i Profes-

sionals. Història de la Facultat de Ciènci-es de València (1857-1939), col. «CincSegles», 1, 370 pàgs., 4.000 PTA.

Teruel Planas, Elvira: Retórica, informaciói metàfora, col. «Aldea Global», 2, 316pàgs., 3.400 PTA. (En coedició amb laUniversitat Autònoma de Barcelona i laUniversitat Jaume I)

Valor, Enric: Paraula de la terra, col. «Ho-noris Causa», 14, 272 pàgs., 3.400 PTA.

: 39

FIRA DEL LLIBRE DE I998

Servei de Publicacions

de la

Un llibre

Dos llibres

Quatre llibres

Els llibres

també senten la passió

de multiplicar-se en primavera

Actes programats

23. I9 HORES.QUATRE VEUS I UN PAÍS:

Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg Enric Valor: Paraula de la terra

Vicent Ventura: un home de combatFrancesc de P. Burguera: l’obsessió pel paísPresentació de la col·lecció «Paranimf»

Intervindran:Pedro Ruiz Torres

Antoni FerrandoFrancesc de P. Burguera

25. II HORES.Presentació del llibre Viatge als orígens

de la col·lecció «Sense Fronteres»coeditada amb Edicions Bromera

Intervindran:Juli Peretó

Jaume BertranpetitCristina Junyent

Martí Domínguez

27. I9’3O HORES.Presentació de la col·lecció «El món de les nacions»coeditada amb Editorial Afers

Intervindran:Alfons CucóGustau MuñozPau Viciano

28. I9’3O HORES.Presentació del llibre El siglo de las mujeresde la col·lecció «Feminismos»coeditada amb Ediciones Cátedrai Instituto de la Mujer de Madrid

Intervindran:Victòria CampsIsabel MorantConxa Gisbert

30. I9’3O HORES.CINC-CENTS ANYS DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Presentació de la col·lecció «Cinc Segles»

Intervindran:Pedro Ruiz TorresJuli PeretóAntoni TorderaMariano Peset

ABRIL 1998JARDINS DELS VIVERS, VALÈNCIA