2 Tornaveu

3Tornaveu

Editorial

Equip de redacció:Laia Arnal, Cristina Ferrer, Alejandra Gracia, Montse Ferrando, Gemma Salas, Rut Sol, Maria Sol i l’equip de mestres de l’escola.

Moltes gràcies a tothom que ha col laborat!

El Tornaveu és la vostra revista. Si teniu qualsevol idea per a un proper número envieu-la a la nostra adreça electrònica:

revistatornaveu@gmail.com

Trobareu una versió electrònica del Tornaveu al bloc de l’ampa:

http://ampacervantes.blogspot.com/

Què t’agrada més de l’escola? 4Benvinguts al bosc del Cervantes 6Contes de Nadal 8Humor d’abans, humor de sempre 10A l’escola Cervantes... 13Espiapatis 14Pòster central - Escola oberta al món 16Com resolem conflictes? 18Explica’m què fas... 20Perquè t’ho mereixes 23La Crònica 24Postals del món 28El que més enyoro... 30Entreteniments 31Pòster Central:Els nens i les nenes de la classe del castanyer han fet un projecte de plàstica per participar en un programa de TV3, amb el títol L’ESCOLA OBERTA. Més informació a la pàgina web de l’escola.

Sumari

ESCOLA PÚBLICA

DE QUALITAT!

4 Tornaveu

ESTEBAN: Enganxar gom

ets.

K

AUTAR: Hacer pin

tura.

JÚLIA B: M’agraden les co

nstruccions i també la cla

sse

del

To

no.

DENISSE: Jugar am

b els cotxes.

JESÚS: Els cotxes.

CAMIL

O: P

intu

ra e ir con patinete al patio.

DIA

NA: La classe.

LUKA: Fer dibuixos i tam

bé la classe del Tono.

LORENA: Las muñ

ecas, escoltar contes.

BIEL: Contes.

Què t’agrada més de l’escola?

MARIA: Treballar a la p

issarra digital.JO

SE: Els gots i les culleretes.Benvingudes

iBenvinguts!

5Tornaveu

OM

AR: Anar a música, jugar al p

ati amb la pilota i anar am

b el L

luís

.

O

UMAIMA: Dibuixar i ser gran com la judit.

K

AUTAR: Hacer pin

tura.

GH

OFR

ANE: Pintar i jugar a nines.

RUG

GER

O: Fer pintura i jugar a con

struccions.

ESTARLIN: Venir a jugar a la Ludoteca.

ZYMAL: La cuineta.

OLI

VIA: Jugar amb els ani m

als i jugar al pati.

SI

RAG: Anar al Pou de la Figuera i mirar vídeos.MARTINA: Jugar am

b els animals.

OSCAR: Co

ches.

ASH

LY: Ju

gar a nines.

JÚLIA J: M’agrada la can

çó d

el peix peixet i jugar a la b

otig

uet

a.

MOHAMMA

D A

LI: Cotxes.

LORENA: Las muñ

ecas, escoltar contes.

MARIA: Treballar a la p

issarra digital.JO

SE: Els gots i les culleretes.

6 Tornaveu

Benvinguts al bosc del Cervantes!

Durant aquest curs hem pogut donar la benvinguda a alguns nens i nenes que venien d’altres escoles, barris, ciutats, països… Com que ens agradaria fer-los més fàcil la seva arribada al Cervantes i també perquè tothom pugui conèixer els seus noms, d’on vénen i allò que els agrada i desagrada de l’escola, us en fem un breu resum i us els presentem:

Abans anava a un altre cole amb el meu germà Javi, que fa 4rt. Estava a la Barceloneta.M’agrada més aquest cole perquè hi ha menys nens. El que més m’agrada del Cervantes són les joguines i el meu millor amic de la classe és el Vitalik. És amb qui jugo més…

Abans anava a una altra esco-la, que es deia Mainada i com que fèiem “poca estona de cole”, els meus pares van de-cidir canviar per venir al Cer-vantes. El que més m’agrada és jugar amb els amics. El dinar del menjador m’agra-da però el kiwi, no. No m’agra-da gens.El que més m’agrada de fer a la classe és jugar amb el meu millor amic, el Subaru. I el que menys m’agrada del cole és que hi estem “massa estona”.

Oscar Ton

La Kathe està molt contenta des que va arribar a la classe dels Castanyers. Li encanta que tots els nens i nenes l’abracin, li facin petons i juguin amb ella. A la Bruna, especialment, li encanta ajudar a la Kathe i portar la cadira de rodes fi ns a la classe. I, sobretot, abraçar-la ben fort i fer-li molts petons.A la Kathe el que li agrada més de fer al Cervantes és pintar i fer encaixos.

Abans vivia a Saragossa, allà hi tenia molts amics! El meu millor amic era l’Alejandro!M’agrada molt venir a l’es-cola. El que més m’agrada és jugar al “pilla-pilla” i a la classe m’encanta fer sumes.La meva millor amiga és la Jiaxuan. Tots dos som molt bons amics i ens “falta” el Gong Lui… sempre anem els tres junts… A més, a la classe, sóc amic del Rui, la Isona el Samuel i la Hirah.

Katherine Yuxiang

L’any passat estudiava a l’escola Dras-sanes però vam canviar perquè estava molt lluny de casa meva, ja que visc al carrer Sant Pere més Baix.M’agrada molt el Cervantes. Anava a dues escoles, “una de la Xina i aques-ta”. El meu germà petit es diu Jiarui i va al Portal Nou, a la mateixa classe que l’Asha.El que més m’agrada fer a l’escola és dibuixar i mirar contes... I també anar a la piscina!! La Mercè professora parla “molt” i ex-plica contes…El meu millor amic és el Yuxiang, però també ho són en Rui , en Pol i la Vale-rie.Al pati m’encanta jugar a 1, 2, 3 picapa-ret i el menjar del Cervantes m’agrada molt.

Abans anava a l’escola Milà i Fontanals.El que més m’agrada de l’es-cola són els meus companys i les meves amigues, com la Maria, la Nayeli, la Daniela i la Isabella.També m’agraden molt les meves mestres!A la classe m’agrada quan estudiem anglès i, sobretot, pintar i dibuixar, fer música i cantar, llegir, fer castellà, les sumes en dos minuts, i les joguines!

ValerieJiaxuan Lu

P4

P5

P5 1r

1r1r

7Tornaveu

Rut Sol i Cristina Ferrer…. Gràcies a la Hera, la Mercè Garcia i la Mercè Amores per ajudar-nos amb les traduccions i interpretacions!

El que més m’agrada del Cervantes és que hi ha molt “material” i, de tot, el que m’agrada més és jugar a la pilota.Abans anava a una escola del Pakistan. No hi havia “res” però tenia molts amics. Els profes m’agradaven més els de l’altra escola. Trobo a faltar el Pakistan…(volem agrair la tasca de la Hera, de 2n, com a traductora en la conversa. L’Awais tot just acaba d’arribar del Pakistan…)

Fins a l’any passat anava a l’esco-la Pere Vila, però com que el meu germà s’ha canviat de l’Insitut a la Salle, “perquè treballen més”, doncs a mi em van canviar al Cer-vantes, perquè així estàvem tots més a prop. A mi m’agradava el Pere Vila i no volia canviar perquè tenia allí totes les amigues.També m’agrada el Cervantes. De mestres m’agraden molt la Mercè Amores i la Magda.El que més m’agrada és castellà, música i fang. Normalment trec bones notes…A vegades anem a Bolívia a veure la meva família.

Isabel

Muhammad Awais

Abans vivia a la Barceloneta, vam canviar de casa i els meus pares van decidir de canviar de cole perquè era massa lluny. La meva escola es deia San Juan Baptista.M’agradava més l’altra escola perquè hi tenia molts més amics. Al principi no m’agradava el Cervantes perquè alguns nens ens molestaven (“a mi i al Levan”), però ara m’ho passo millor amb els companys de la classe i ju-guem més “barrejats”, els nens i les nenes…A l’altra escola no fèiem tallers barre-jats i això m’agrada molt del Cervan-tes. També fem moltes sortides, com les de Barcino.El Pere és bon profe però a vegades s’enfada…

Fins a aquest curs anava a un altre centre en un altre barri i vam decidir venir cap aquí i entrar a aquesta escola.El que més m’agrada del Cervantes són els amics. A la classe m’han rebut molt bé. I n’he fet molts.De l’altra escola, però, m’agradava més el pati: a més de cistelles de bàs-quet tenia porteries… i a mi m’agrada molt jugar a futbol…

Mateo

Només fa dues setmanetes que he co-mençat al Cervantes: abans vivíem a un altre barri, al districtes d’Horta i Gui-nardó, i anàvem a l’escola Taxonera.Un cop traslladats a aquest barri, vam buscar escola i quan vam veure el Cervantes ens va agradar a mi i a la meva família. Ens hem sentit bé en arribar.Potser ens feien treballar més a l’al-tra escola…Si comparo les dues, el menjar m’agradava molt més a l’altra esco-la. Perquè feien macarrons, croque-tes, etc. Trobo que al Cervantes fan massa peix i no m’agrada… Aquesta escola m’agrada perquè és molt gran l’edifici…

Sóc nova de fa 2 dies (ara ja unes dues setmanes)… vinc d’una altra escola, que es diu Taxonera (la ma-teixa que la de l’Aitor!). Ens hem canviat de casa i l’esco-la ens quedava massa lluny… per la qual cosa vam canviar d’escola també. M’agrada més el Cervantes que no pas l’altra escola perquè en aques-ta hi ha més nens i nenes del meu país, el Pakistan –encara que siguin d’altres cursos. A l’altra no hi havia “cap alumne/a” d’allí.M’agrada molt aquesta escola i m’hi sento bé. Ja parlo amb els meus companys de classe i, sobretot, amb les nenes.

ZahraAitor

Javi

2n 3r

4rt

5è

5è 6è

8 Tornaveu

Contes de Nadal

La fada Safanòria

Tots sabem que els nostres fills canten molt bé, però el que jo suposo és que molts dels pares que vam tenir la gran sort d’asssitir a la festa de Nadal no ens haguéssim imaginat mai com es poden afinar i coordinar tan magníficament la lletra d’un conte, amb la música, l’escenificació dels intèrprets i les imatges d’una manera tan rodona i perfecta (perdó, Tono, quasi perfecta…uf!!!).

Ja sé que no queda gaire bé que ho digui jo, la fada safanòria1, que em va tocar l’especial i entranyable missió d’explicar i narrar el conte

de “La Marieta del Jardí”, però deixeu-me que us expliqui amb més detalls el que va passar…

Tot i que l’acústica no acompanyava gens, sense micros, i amb un amfiteatre (hall) ple a vessar, va començar la fada safanòria a explicar el conte, amb veu potent, de la petita i bonica Marieta del jardí. La fada safanòria portava un espectacular barret de fada, com no, de color taronja amb brillants daurats, que va deixar encisats a més d’un petit el dia de l’assaig (imagineu quants… “Eulàlia, me’l puc posar??” dits amb carona de pena vaig haver de dir que no, per por que no arribés sencer a l’estrena…).

Bé, el primer conte, “La Marieta al jardí”, escrit per Joan lo Oriol, i interpretat pels alumnes de P3-P4-P5 i 1er, anava d’una Marieta que, un bon dia, torna al seu cau, però no troba els seus fillets. Amoïnada, decideix sortir a buscar-los i, finalment, els troba, gràcies a l’ajut d’un cucut bo, les lluernes i un gat que se’ls van endur perquè no se’ls mengés l’aranya negra... Les tres cançons que acompanyaven el conte, interpretades pels nostres petits intèrprets van sonar tan dolçament que van embadalir més d’un i de deu. Seguint tots la melodia i sota l’atenta mirada d’en Tono, que els acompanyava amb el piano electrònic, i feia esforços per captar la seva atenció enmig

de tanta multitud, ens van delectar a tots amb aquelles veus dolces i afinades. Uns pocs cantaven tan fluix, que gairebé no se’ls sentia, altres can-taven amb la boca més petita i d’altres obrien bé la boca i entonaven amb decisió portant el ritme del grup. En la tela que va formar part del teló hi havia enganxats tots els animalons que intervenien al conte, i hi havia des d’unes quantes marietes (altes, rodonetes, estiradetes…) fins al cucut, l’aranya negra, la guineu, el gat… tots ells molt ben treballats, pintats i retallats.

En fi, una delícia com a primer plat. Però la cosa no va acabar aquí, perquè si la primera part ens va deixar molt bon gust de boca, la segona ens va fer sortir alegres i airosos, i amb més ganes que mai de treure’ns els complexos de sobre i ajudar els que ho passen malament… vaja, el que se suposa que és una miqueta l’esperit de Nadal.

El segon conte, “Cantata per a una tortuga”, escrit pel Dani Coma Pedrals i interpretat pels alumnes de 2on a 6è, anava d’una tortuga molt grassa, mandrosa i avorrida, que no feia més que queixar-se i quedar-se a casa veient la tele tot el dia. Però, gràcies a l’ajut de la seva única amiga, la foca Lola i d’altres animalons tristos i deprimits del CRAD (Centre de Reanimació d’Animals Desani-mats del bosc), aconsegueixen tornar-li la il·lusió per sortir de casa. Tot el conte va estar magní-ficament narrat per l’Oriol i la Rut, i alguns dels

9Tornaveu

alumnes dels cursos dels més grans, com en Pau, en Babin, l’Anton, en Tomàs, en Waleed, l’Ikram i en Ramón, que van fer riure a més d’un... Els dibuixos fets pels alumnes de primària il·lustraven molt bé tot el que en el conte anava passant. I no ens hem d’oblidar dels músics, Damián, Bartolomé i Javier, voluntaris del Riber Music, que van acom-panyar amb el piano, el clarinet i la bateria totes les cançons.

Si amb la “petita cantata” de la Marieta molts vàrem pensar “carai, quina gran idea unir un conte amb cançons”, amb la “Cantata per a una tortuga” tots vam quedar-nos amb la boca ober-ta. Imagino també que molts pares, mares i, so-bretot, avis i àvies van acabar amb les existències de kleenex. I és que no n’hi havia per menys!! Jo us puc assegurar que no tinc cap càmera de vídeo però que aquell dia em va saber greu no tenir-ne. Entre cançó i cançó, anava mirant de tant en tant el públic assistent i la cara i els comentaris eren tots els mateixos, sorpresa i admiració per la feina ben feta. Però deixeu-me dir-vos, que, com molts ja sabeu, l’escola ja feia mesos que ho estava preparant amb els nostes fills, i més con-cretament els nostres professors de música, Tono i Anna, juntament amb la complicitat de la resta de mestres, que també van ajudar a preparar tots els dibuixos que després van acabar formant part de l’escenografia. I així, dia rere dia, assaig rere as-saig van anar gestant aquestes dues cantates, amb contes inclosos. Però no només van quedar molt bé, sinó que, a més, són plens de bons consells, aposten per l’esforç, l’amistat i la cooperació i, a més d’això, tenen una bona dosi d’ironia i de bon humor. I clar, amb uns músics tan bons, uns contes tan ben escrits i una direccció roçant la perfecció, no podia sortir d’una altra manera. I jo, com molts altres, van acabar dient “Uuaaa-aauuuu, quina passada!”. Era espectacular veure amb la il·lusió i les ganes que cantaven tots els nens i nenes, i vam riure molt amb les magnífiques

interpretacions d’alguns d’ells. I és que un conte on surt en Mico Paco, amb depressió perquè no li agraden els plàtans, o l’Arnau centpeus, que li fan pudor els peus, doncs podeu imaginar que no n’hi ha per menys...

Jo tinc clar que tindrem grans músics, actors, narradors i cantants al Cervantes i, qui sap si, d’aquí a uns quants anys, encara continuen pel barri i acabaran formant part dels músics de la festa Tornaveu. Us imagineu la rèplica dels presentadors... amb la Rita-Tomàs… perruques incloses…?? De fet, crec seriosament que l’Oriol ja s’hauria de començar a plantejar algun fitxatge per l’any que ve. Sí…sí, ja sé que és explotació infantil a aquestes edats tan joves, però noi, és que al Cervantes hi ha talent per tot arreu!!!

Bé, així doncs, una vegada més, unint esforços de mestres, alumnes i algun pare voluntari, l’escola ens va fer passar una bona estona i, a més, els nostres fills van participar amb uns contes plens de bons valors, com són el l’esforç, el companye-risme, l’amistat, la comprensió i l’ajuda, entre d’altres.

Segurament, si miréssim dins l’escola, trobaríem persones semblants als animalons dels dos contes, perquè de diversitat sempre n’hi ha molta, i de problemes i complexos també, però també és segur que nens i nenes dels Cervantes s’han unit i han fet pinya moltes vegades per ajudar a algun altre company que en algun moment ho ha passat malament. I és amb això amb el que em vull quedar i amb el que m’acomiado.

Bona feina, i fins el Nadal que ve.

Eulàlia Armengol, mare del Guillem i l’Oriol1

1 Safanòria=pastanaga en Mallorquí

10 Tornaveu

Poemes amics

En sortir d’escola, el nen li diu al pare: -pare, pare, t’haig d’explicar un acudit boníssim! El pare li diu que ja l’explicarà a casa, a l’hora de sopar, que així l’escoltaran tots. Fins a l’hora de sopar tot són nervis. La tarda es fa llarga. El nen ja no pot aguantar més i el pare té molta curiositat per escoltar l’acudit que ha creat tanta expectativa. Quan arriba el moment el nen explica l’acudit... i ningú riu.

Tots es pensen que encara no s’ha acabat. Ja està – diu el nen - que no l’heu entès?. Sí que l’han entès. Però no els ha fet cap gràcia.

Molts pares i mares hem viscut anècdotes similars a aquesta. I és que això de l’humor va per barris. Diuen que l’humor no té fronteres, i així ho acrediten diverses associacions de pallassos que no paren de viatjar per tot el món trencant-les, les fronteres, a cop de rialla. Però el que potser sí que té és edat. Hi ha acudits que fan riure sempre, però n’hi ha d’altres que són més efectius en un moment o un altre de la nostra vida. I en el cas dels nens això és molt evident. Els nostres fi lls es fan un tip de riure amb acudits molt semblants als que als nostres pares i als nostres avis i besavis ja els van fer riure quan tenien la seva edat.

Comprovem-ho.

Buscant acudits antics és fàcil anar a petar a les pàgines del “Patufet”. Aquesta emblemàtica publicació infantil es va editar entre els anys 1904 i 1937, any en què es va deixar d’editar a causa de la Guerra Civil Espanyola. Després, amb la dictadura franquista ja va ser impossible seguir-la editant. Ni aquesta, ni cap altra revista escrita en català.

Al “Patufet” hi havien publicat els millors escriptors i dibuixants de l’època i la seva aparició va representar un veritable fenomen popular. La revista es feia amb la intenció de formar i distreure els nens d’aquells temps i els acudits hi tenien un lloc destacat. Eren acudits amb aquest humor murri i trapella que tant ha caracteritzat molts dels nostres humoristes (Capri, Eugenio, Buenafuente, Tricicle...). Els temes eren diversos: metges, bar-bers, lladres i serenos, l’esport, els cotxes, les obres, la família... tots retrata-ven algun aspecte de la vida quotidiana. I és molt curiós veure’ls ara i constatar com han canviat les coses... o no.

Per il•lustrar aquest article he fet un petit recull on els nens i les nenes, a més de ser els destinataris de l’acudit, en són els protagonistes. El recull pertany al període 1917-1927. Els nens dibuixats són nens innocents, trapelles, nens que fan preguntes inoportunes, que fan jocs de paraules, nens curiosos, ocurrents, sincers, a vegades cruels, francs... Vaja. Si fa no fa, com els d’ara.

Si us he esgarrapat algun somriure, em dono per ben pagat. I recordeu: riure rejoveneix i va bé per a la salut.

Bones rialles!

Oriol Garcia Quera

Humor d’abans, humor de sempre

11Tornaveu Tornaveu 11

12 Tornaveu12 Tornaveu

13Tornaveu

A l’escola Cervantes...

El passat divendres 16 de setembre es van lliurar els llibres de text amb els que treballaran els nostres fills i filles durant aquest curs 2011-12. Com sabeu, a l’escola fa una

bona pila d’anys que es va instaurar el reciclatge de llibres, que té com a objectiu principal el reaprofitament dels llibres durant cursos consecutius. El reciclatge de llibres permet reduir notablement el cost per a totes les famílies a 65€ per nen/a (quan a moltes escoles els cost de mitjana és de 200-300€!) i promou valors importants en els nostres nanos com són compartir i tenir cura dels llibres.

Moltes gràcies a la colla de voluntaris que al final de curs vau restaurar (folrar, esborrar, enganxar, classificar…) els llibres utilitzats. Agraïment molt especial a l’Eugènia Pérez (mare de la Irene i l’Ana Muñoz, que enguany han deixat l’escola en anar a viure a fora de Barcelona), molt com-promesa en l’impuls de la iniciativa fins a aconseguir que el reciclatge fos una activitat consoli-dada a l’escola.

Gràcies Eugènia, una abraçada ben forta!

Reciclem llibres!

14 Tornaveu

Lletra menuda - Jocs Florals ’10Espiapatis

Sortim al pati a partir de les 13h fins a les 14h, que és més o menys quan comencem a dinar. Els que acabem ràpid podem tornar al pati a jugar un altre cop.

Les monitores que hi ha a aquest pati són l’An-na, la Glòria, la Berta, la Laura i, a vegades, la Jessica. Totes les monitores juguen normalment amb els nens, però a la Laura li agrada més estar tranquil•la, parlant amb algun alumne...

La Berta juga molt amb els de 5è, sobretot a bàsquet.

Els de 6è i 4rt sempre juguen a futbol. En can-vi, els de 5è sempre estan jugant al pilla-pilla en equips. Al Nàbil, l’Homero i el Mateo els agrada més jugar a futbol.

Algunes noies s’inventen jocs nous o també par-len entre elles, a vegades.

Les nenes de 3r i 4rt juguen a l’UNO amb la Jessica.

A la Maria (6è), el Benja (5è) i l’Anna (6è) els agrada asseure’s en el primer banc de la dreta, on els hi

toca el sol, durant tota l’hora de pati.Els nois de 3r, a vegades juguen a futbol a sota del porxo i les monitores els repeteixen que no es pot.

Alguns dies, quan és pati lliure, les monitores organitzen jocs que podem escollir: gimàstica rítmica al gimnàs (tombarelles, pins, rodes, etc.), hoquei i bàdminton al pati, ping-pong a la sala de dalt, o també tallers. Alguns tallers són de balls. Aquests últims són molt divertits. Per exemple, a Bollybood es van apuntar la Lola, la Inés, la Júlia, l’Alzina, la Chiara, la Maria, l’Alice i moltes altres. I van fer un espectacle molt bonic.

Avui, alguns han començat a provar el Country... a veure com anirà...

A l’hora de l’esmorzar, com que el pati està sem-pre ocupat de nens i nenes que juguen a futbol, hem decidit de buscar un altre lloc per poder jugar a altres coses: des de fa poquet, podem utilitzar la terrasseta de dalt per jugar a les cordes, a bitlles, i al tres en ratlla gegant. Així cadascú pot jugar a alló que més li vingui de gust sense molestar els altres.

... Al pati gran del menjador

Què passa a l’hora del pati dels grans? A què juguen els nens i les nenes? Amb quins monitors i monitores juguen? Si llegiu aquest petit reportatge que han fet un grup de nens i nenes de 5è (classe dels garrofers)trobareu resposta a aquestes preguntes i a algunes altres més!

15Tornaveu

T’agrada aquesta escola?

Si, m’agrada perquè és molt familiar i també m’agrada el projecte educatiu de l’escola

Per què vas venir?

Vaig venir a substituir el Joan que marxava perquè havia trobat una altra feina d’educador social.

Com et van tractar els nens quan vas arribar?

Molt bé. Em vaig sentir ben rebuda.

De què volies treballar quan eres petita? I ara?

Volia ser veterinària. Ara m’agradaria acabar treballant amb nens amb risc d’exclusió social.

De què treballes a més de ser monitora de menjador?

D’entrenadora de bàsquet. També faig un projecte de voluntariat amb nois i noies de l’ ESO de l’escola Voramar.

T’agrada jugar amb els nens?

Sí, m’agrada molt. M’agrada jugar a bàsquet i a futbol a les estones de pati i també als jocs dirigits.

A quina escola anaves abans?

Anava a l’escola Voramar, al Poblenou.

Al Voramar anaves amb alguna altra monitora?

No, elles anaven a d’altres escoles però les conec del barri perquè moltes també viuen al Poblenou.

De petita feies alguna extrascolar?

Si , feia bàsquet a l’escola. Després vaig jugar al ASME.

Ens han dit que et van voler fitxar. D’on?

De bàsquet em van cridar del Cornellà i de futbol els del Barça, però no hi vaig voler jugar.

Per què?

Perquè eren moltes hores d’entrenaments cada dia de la setmana i jo volia jugar per passar-m’ho bé.Ara jugo a futbol sala.

Júlia Franco, Alzina Fresno, Inés Carballo i Uma Talluri, de 5è (Garrofers)

La Berta Burgos és el darrer fitxatge de l’equip de monitors. Es va incorporar al Cervantes aquest

passat mes d’octubre i va necesitar pocs dies per ficar-se tots els nens a la butxaca.

La Berta té 22 anys i està estudiant Educació Social. És monitora de 5è i també fa d’entrenadora de bàsquet a

3 i 4rt i a un equip de juvenils de l’AECCA.

Fins l’any passat feia de monitora i entrenadora en una altra escola del Poblenou, on viu actualment.

La Berta és un nervi, no sap parar quieta. Li encanten tots els esports i sempre es passa l’estona de pati jugant a

futbol o a bàsquet amb els nens i nenes. És entuasiasta i riallera i sap contagiar els nanos de la seva energia positiva.

Berta “La perdona vides” per Nico

“L’escola és com un món. El món és molt alt i el cole també. Al món hi ha arbres i aquí tenim una palmera” (Iker, de 1r).

“Si l’escola està oberta al món, el món ha d’estar obert a l’escola” Viki, de 1r. Curs 11/12

“Quan sortim de l’escola: caminem, correm, juguem, mirem... ens movem” (P5).

“Si l’escola està oberta al món, el món ha d’estar obert a l’escola” Viki, de 1r. Curs 11/12

“Quan sortim de l’escola anem pel carrer” (P5).

“Quan sortim, estem contents... i quan tornem estem cansats perquè caminem molt” (P5).

18 Tornaveu

Com resolem conflictes?

Mediació

La mediació és un mètode de resolució de confl ictes no-violent en què dues persones en confl icte exploren amb profunditat el seu problema per cercar solucions creatives. Parteix de la idea que els confl ictes són part de la nostra vida quotidiana, tots i totes ens veiem involucrats en confl ictes sovint. No obstant això, depèn de nosaltres fer que aquests confl ictes no es resolguin amb violència (tot espatllant la relació amb les persones properes, posant-nos nerviosos, fent-nos sentir frustrats...) sinó aprofi tar-los com una oportunitat per créixer, apropar-nos més als altres i comprendre’ls millor. La mediació doncs, és una fórmula de resolució en què no hi ha ni vencedors ni vençuts, sinó que empodera les parts per trobar solucions constructives als seus problemes.

Com veieu, a gestionar els confl ictes i les emocions que provoquen se’n pot aprendre, i a l’Escola Cervantes, enguany, n’hem après una miqueta més. Amb tots els alumnes de primària hem fet tallers on hem après a ser empàtics, és a dir, a posar-nos a la pell dels nostres companys i companyes i a mirar cap endins per entendre com ens sentim nosaltres mateixos. També hem après a comunicar-nos assertivament, dient clara-ment allò que volem sense ferir els altres, parlant d’una manera positiva i planera. Hem treballat maneres de controlar la ràbia quan ens enfa-dem amb algú i de veure sempre les qualitats positives dels altres, en comptes de les falles i els defectes. Fins i tot, hem pogut veure com ens relacionem els nois i les noies o com, sense voler-ho, ens posem etiquetes els uns als altres que ens difi culten ser nosaltres mateixos.

En defi nitiva, aquests tallers ens han servit per cohesionar una mica més els nostres grups, per treballar millor en equip i conèixer-nos una mica més a nosaltres mateixos. Aquest és un aprenentatge que dura tota la vida, a cada confl icte, siguem grans o petits, haurem de posar en pràc-tica aquestes habilitats. Per això us he volgut deixar, a cada classe, un llibret amb activitats i dinàmiques perquè pugueu anar coneixent aquestes eines durant les tutories.

Però què passa quan un confl icte ens supera i no hi ha manera de resol-dre’l? Qui ens pot ajudar? Els mediadors i les mediadores escolars són les persones que ens acompanyen quan tots sols no trobem sortida a un confl icte. Aquesta fi gura té especial importància quan els mediadors són els propis alumnes, en primer lloc perquè són un referent positiu per als companys, promotors del diàleg i la convivència, i en segon lloc perquè

Durant el primer trimestre d’aquest curs he pogut treballar amb tots els nens i nenes de primària per millorar la convivència a l’escola i aprendre a resoldre pacíficament els nostres conflic-tes. Aquesta experiència ha estat possible gràcies a l’AMPA, que a través de Barcelona Activa ha fet possible que pogués venir a l’escola Cervantes a treballar com a mediadora.

19Tornaveu

és per als propis mediadors una experiència estimulant i enriquidora.

Al Cervantes, els nois i les noies de 5è de primària es formaran per ser els mediadors i mediadores de l’escola. Durant el primer trimestre s’han estat preparant per poder fer el taller de mediació durant la resta del curs. En aquest taller aprendran com neixen i com evolucionen els con-flictes al llarg del temps, com se senten cadascuna de les parts, quins són els diferents punts de vista, i quines són les fases d’una mediació. A final de curs seran mediadors i mediadores especialistes que, durant tot l’any vinent podran ajudar els companys i companyes de l’escola a resoldre d’una forma pacífica els seus conflictes.

Finalment, una altra de les activitats que hem dut a terme amb els alumnes de Cicle Superior de Primària per millorar la convivència a l’escola, ha estat un diagnòstic participatiu dels conflictes al pati. El pati és l’espai on més ens relacionem amb els companys de classe i dels altres cursos de forma lliure, per tant, és on sorgeixen més friccions entre alumnes. Entre els nois i les noies de 4t, 5è i 6è de primària hem observat detingudament què passa al pati cada matí i hem identificat quins són els principals problemes que hi tenen lloc: els conflictes per la manca d’espai de joc, les baralles i discussions, els nens i nenes que es queden sols, la distribució desigual de l’espai entre nois i noies... Però no ens hem quedat aquí, sinó que també hem observat quins són els punts forts de la nostra forma de fer pati i hem buscat conjuntament un munt de solucions creatives als problemes. Després de molta reflexió i debat, hem decidit posar en marxa les següents solucions:- Fer assemblees de Cicle per resoldre els problemes que puguin sorgir.- Repartir novament l’espai entre els tres cursos.- Buscar jocs nous que agradin tant a nens com a nenes.- Buscar espais alternatius on poder fer pati.- Comprometre’ns a no afegir llenya al foc quan esclati una baralla.- I convidar els companys que es queden sols a jugar.

Durant aquest trimestre, doncs, hem reflexionat un munt sobre com ens relacionem amb els altres i com podem fer que aquestes relacions dins l’escola siguin més satisfactòries. Aquesta tasca de reflexió però, no acaba aquí, sinó que la continuarem fent cada dia observant i aprenent de la manera com les persones del nostre entorn es comporten i es relacionen, i interactuant nosaltres mateixos amb aquest entorn. És un aprenentatge “en espiral”, en cada conflicte sempre tornarem sobre les mateixes idees: la comunicació, l’assertivitat, l’empatia, la no-violència... però cada vegada des d’una experiència més gran i més rica. L’escola, la família, el barri són els millors espais per aprendre la convivència, i el resultat d’aquest aprenentatge és un món més en pau.

La meva estada al Cervantes ha estat molt breu, però he après moltíssim de cadascú de vosaltres: nens i nenes, mestres, mares i pares, monitores... Tinc tantes anècdotes i moments al cap, que podria escriure’n un llibre! Us agraeixo molt tot el caliu i confiança que m’heu donat durant aquest temps i us desitjo molta sort en aquesta labor tan important que és educar les persones del demà.

Fins aviat! Gemma Andreu

20 Tornaveu

Relacions exteriors Explica’m què fas...

¿En qué momento de tu vida decidiste hacerte ferroviario?

Los maquinistas solemos venir de famílias ferrovi-arias. Mi abuelo era guardagujas en un pueblo de Galicia. Yo me crié con mis abuelos y pasábamos muchas horas en la estación. Como mi abuelo tuvo dos hijas, ni mi madre ni mi tía siguieron la pro-fesión, porque en aquella época las mujeres no entraban en el ferrocarril. Nos saltamos una gene-ración y yo seguí la tradición.

¿Dices que te criaste en una estación?

Sí, mi abuela se dedicaba a sus labores y yo me iba con mi abuelo en moto a una estación chiquitita. Pasé mi infancia con mis abuelos hasta los cuatro años y después todos los años, los 3 meses de vacaciones los pasaba en la estación que para mí era gigante y no suponía ninguna molestia a mi abuelo. Así que me empapé del ambiente ferroviario.

¿Cómo se dice, pilotar, conducir, dirigir…?

Conducir, pero no nos gusta el término conductores. Preferimos el de maquinistas, que engloba conocer los trenes que conducimos (mecánica, electricidad, electrónica, etc). Es cierto que con las nuevas tec-nologías ya no arreglamos muchas cosas, pero nos gusta mantener el término.

¿Qué hay que hacer para hacerse maquinista?

Me tocó hacer la mili y tuve la opción de poder meterme en el voluntariado especial del ejército que tenía una parte reservada para ferroviarios. Te ofrecían una especie de formación profesional de

tres años con el apoyo técnico de RENFE. En aquella época Renfe no contrataba a nadie pero apareció Ferrocarrils de la Generalitat, cuando acabé la for-mación, y tuve oportunidad e ingresé en la empresa.

¿Todos venís del ejército?

Todos no, y menos en los últimos años, pero mucha gente veterana, sí, proviene del ejército. De hecho se ha hablado de la posibilidad de militarizar los trenes, como han hecho en los aeropuertos con los controladores, ante la posibilidad de una huelga. Pero yo creo que los militares no están en disposición de llevar una línea de trenes.

¿Cómo se organiza el horario?

Una de las cosas más difíciles de los ferroviarios es la de trabajar en días que nadie trabaja, como todos los servicios públicos. Mis jornadas son siempre de tarde. De una a ocho o puedo empezar a las cuatro y acabar a la una de la madrugada. Tengo 9 ó 10 días de descanso al mes y trabajo fi nes de semana alternos. La verdad es que la conciliación familiar no es fácil y menos la vida social. Yo ya tengo algo de antigüedad y puedo organizar mi vida un poco mejor, pero los nuevos de nuevo ingresos no saben lo que hacen ni mañana. Las condiciones empeoran para todos con los años.

¿Qué es lo que más te apasiona de tu trabajo?

El tren es algo mágico. La literatura, el cine... lo han refl ejado. Se ha comparado viajar en tren como un viaje metafórico de la vida, como una aventura. Esa es la parte que más me gusta. Es cierto que si vas a trabajar todos los días entras en la rutina, y hay días que acabas hasta las narices del tren, pero

Un viatge

Seguint amb la sèrie d’entrevistes a pares i mares del Cervantes, hem mantingut una conversa en què el Jordi, pare del Iago i la Noa, ens condueix per un recorregut màgic sobre les curiositats del tren. En el món en què vivim de pressa, de crisi, i de contaminació planetària causada per l’excessiu trànsit aeri, les histories que ens explica en Jordi ens fan pensar en una manera millor de viatjar, més tranquil•la i nostàlgica. Un viatge que pot ser una manera d’entrar en un món nou, el món del tren.

21Tornaveu

los maquinistas somos conscientes de que tenemos un trabajo especial: Los niños te saludan; los abue-los van a pasar sus horas a las estaciones a ver cómo pasan los trenes. Todos quieren entrar en la cabi-na, preguntar, curiosear... Además hay mucha gente apasionada por el tren: coleccionistas de maquetas, miniaturas, revistas y los que hacen turismo ferro-viario: hay gente que se va de vacaciones a algún punto del mundo donde hay algún tren especial.

En Inglaterra es el tercer o cuarto hobby del país. En Alemania también. Yo estuve allí con mis padres y cada casa tiene una maqueta detrás de la puerta.

Todos tenemos un fuerte vínculo con el trabajo y la conciencia de que estás haciendo algo distinto. También hay el extremo del maquinista fanático, que roza lo friqui, que después de pasar sus ocho horas en el tren, el resto de su vida gira en torno al ámbito ferroviario, lecturas... De todo! Yo tenía un compañero en la mili que llegó a montar una empresa virtual todo en papel. Horarios, frecuenci-as, tipos de mercancías. Era su hobby. Es un tipo de obsesión que la mayoría de maquinistas rechazamos por excesivo.

¿Con la tecnología actual un tren podría conducirse a sí mismo o es importante tener siempre un conductor?

De hecho ya hay trenes que se pilotan solos. La línea 9 de metro funciona por conducción automática. En la cabina no se ve a nadie. Esto no da mucha confianza porque ante una situación de emergencia no hay nadie para gestionarla. Ya hemos visto, por ejemplo en Austria que una situación de emergencia bajo tierra puede tener resultados fatales. ¿Quién abre las puertas en caso de emergencia? Se hace por control remoto, pero no hay la presencia de una persona en el lugar para tomar esas decisiones. La presencia del maquinista es importante para dirigir una situación así. Tranquiliza a los pasajeros.

¿Has tenido un incidente importante en tu carrera?

Todos los maquinistas hemos tenido situaciones difíciles. Una de las peores situaciones es la posi-bilidad de atropellar a alguien. Los compañeros más veteranos tienen un largo historial de incidencias. Después de los atentados de Madrid a la mínima bol-sa que se quedaba sola hacía que la gente se pusiera histérica, y eso es el reto más importante para un maquinista, controlar a la gente para poder luego controlar la situación.

¿Eres el único que tiene que gestionar la si-tuación? ¿No viaja otra persona?

Antes íbamos acompañados de un interventor que era el jefe del tren. Si se producía una emergencia médica, por ejemplo, era él quien se hacía cargo. Yo era responsable de la conducción y la mecánica y él de lo que había en el interior del tren. Ahora hemos pasado a hacernos cargo de esa responsabilidad sin cobrar un duro a cambio. Circulamos como agentes únicos.

¿Es una de las reivindicaciones que tenéis, no?

Lamentablemente la hemos perdido. Aparte del aumento de trabajo se pueden crear situacio-nes complicadas. ¿Qué es más importante, sacar el tren de un túnel o atender a una persona que está teniendo un ataque al corazón? Por suerte no ocurre a diario pero puede ocurrir y hay que estar preparado. Ante una situación de emergen-cia, hay compañeros que no pueden con la presión y renuncian. El viajero no es consciente de todo eso. Mejor, no se trata de que suba al tren y vaya sufriendo…

¿Cuál es la parte técnicamente más compli-cada del trabajo?

La conducción es sencilla, aunque hay que tener tres

22 Tornaveu

elementos en cuenta: la seguridad, el confort y la puntualidad. A veces se le ha dado una importancia excesiva a la puntualidad, sobre todo cuanto pre-valece por encima de los otros dos. En cuanto a la seguridad, hay que revisar todo el tren, leer toda la información del día, recorridos, incidencias, etc. Revisar que haya escalera de emergencia... que fun-cione el alumbrado, el botiquín... Encender el tren no tiene gran misterio y al estar informatizado recibes mucha información sobre los sistemas y su estado.

Lo más complicado es mantener la atención en la vía. Un tren no es como un coche. No tenemos vo-lante con lo cual no te sales de la vía, pero esto puede ser una desventaja porque no puedes es-quivar obstáculos. Y tampoco se puede frenar en 20 o 30 metros, aunque veas algo, no siempre tienes tiempo de reaccionar. Además, en el tren todo queda registrado como en las cajas negras de los aviones.Las vías se dividen en cantones que están señaliza-dos para proteger los trenes. Tú pasas una señal en verde y automáticamente se pone en rojo, dejando una distancia de seguridad entre trenes. También existe un sistema de balizas que frenan el tren auto-máticamente en caso de saltarte una señal en rojo o superar la velocidad limitada.

¿Hay líneas míticas que te gustaría hacer, un Transiberiano por ejemplo?

Eso sobre todo le va a los “ferrovitis”, los compañe-ros obsesionados que te comentaba antes. Yo me conformo con un buen paisaje y eso lo tengo aquí. Los tramos a Manresa e Igualada son muy bonitos. El paisaje de Montserrat no te cansa nunca, sobre todo el efecto al salir de los túneles cuando aparece la montaña majestuosa. Igualada es una gran descono-cida porque está aquí al lado y tienes los viñedos, la zona del cava con un paisaje muy hermoso.

¿Vuestras líneas son un poco lentas, no? Hay muchas paradas para pocos kilómetros ¿Eso se puede mejorar?

Son los políticos los que han empeorado las líneas.

Han querido meter demasiados trenes para hacer recorridos semiurbanos, y el exceso de trenes di-fi culta la rapidez, porque aunque el tren sea semi-directo, tienes otros delante. Han dado prioridad a muchos trenes urbanos en perjuicio de la gente de Igualada y Manresa. Tienen que decidir entre velo-cidad o regularidad de servicio, todo no lo puedes tener.

¿Cuál es la velocidad máxima?

Nuestras líneas son de vía estrecha y el límite es de 90 km/h. los trenes podrían ir más rápido pero la velocidad está limitada. Antes del año 75, estas líneas pertenecían a FEVE, que ya sólo opera en Cantabria y Galicia. El ancho de vía en España, en RENFE, es distinto del resto de Europa. Esto fue una decisión estratégico-militar para difi cultar una posible invasión, pero nos ha hecho un fl aco favor porque condena a hacer un ajuste de las ruedas a todos los trenes que pasan la frontera.

¿Te gustaría conducir un AVE en el futuro?

Yo le doy más importancia al contenido del tren que a la conducción o a la tecnología. El tren está lleno de historias. No sólo el destino es importante sino la razón por la que viajas. El novio que va a visitar a su novia, las familias que se reencuentran, gente que va a trabajar... Esas historias me atraen más, y estas historias se dan más en los trayectos cortos. Es un placer ver el entusiasmo de los viaje-ros cuando suben al tren de vuelta de Montserrat, por ejemplo.

Pero el maquinista tiene menos contacto con la gente que el piloto de un avión o el conductor de un autobús, ¿no?

Las empresas cada vez nos limitan más. Antigua-mente no estaba controlado meter a personas en la cabina. Ahora en teoría no se puede, aunque siem-pre buscamos algún momento para ver la emoción en la cara de un niño.

Miquel Vega

23Tornaveu

Perquè t’ho mereixes

Homenatges “Made in Tornaveu”

Si hi ha algun moment especialment esperat a les festes Tornaveu és el de l’homenatge. Tots aquells que hi hagueu assistit alguna vegada, segur que en teniu un record divertit, entranyable i emotiu.

Mai no se sap en quin moment de la festa succeirà, ni qui serà l’afortunat o afortunada, ni per quins motius, ni en què consistirà, ni qui li donarà el ram de flors... però, tard o d’hora, els pre-sentadors s’ho faran venir bé per iniciar una cerimònia en què pares i mares retem

un acte de respecte a persones que s’han dedicat de ple a l’Escola durant anys.

Sempre es tracta de persones que s’estimen l’Escola, treballen per ella i contribueixen en gran mesura al fet que sigui com és. Més enllà de complicitats o simpaties personals, es tracta d’un acte d’agraïment per la feina feta i, alhora, d’en-coratjament a continuar-la fent. Fins ara han pujat a l’estrada personatges tan diversos com en Gabi (conserge) o la Isabel (ex directora).

Enguany l’afortunada ha estat la Glòria, la “moni”. Enmig de nervis, vergonya, flors, hostes-ses patinadores i Umberto Tozi a tot drap, la Cristina Von Ferrer i la Rut llegien els motius pels quals se li retien tots els honors:

1. Per la seva vocació i els seus anys de dedicació a l’escola

2. Per la seva constància en fomentar els hàbits alimentaris saludables i pel seu do de comandament al menjador. Els nostres fills tindran gravades a la ment tota la vida frases com: “Silenci, calleu! Qui parli, nota a l’agenda!” “Què? Haurem de menjar com en un convent de monges?”

3. Perquè el Bàsquet del Cervantes no seria el que és sense ella. Amb l’esport promou la cohesió, l’esperit de grup, el saber perdre i saber guanyar... fins al punt de fer-nos llevar amb alegria els dissabtes a les 7.00 del matí perquè hi ha partit!

4. Per ser un exemple i model de vida saludable, practicant esport i consumint aliments saludables i ecològics... tot i que sovint ens la trobem fumant per les cantonades...

5. Per què les Festes de fi de curs no serien el mateix sense les seves coreogra-fies.

6. A la futura directora del Cervantes! Per estimar els nens i per contribuir a fer del Cervantes la millor Escola del món!

Enhorabona i gràcies, Glòria.

T’ho mereixes!

24 Tornaveu

La Crònica

Una FESTA, amb majúscules i negreta!

La Festa Tornaveu, amb motiu d’aconseguir diners per editar la revista de l’escola, va demostrar ser un dels esdeveniments claus de la comunitat de l’Escola Cervantes, on es va sacrificar la tecnolo-gia pel talent; res de webcasts, bloggers, twitters i projeccions avorrides, aquesta va ser una festa de talent, una festa per satisfer els sentits, riure i passar-ho bé; una FESTA, amb majúscules i negreta!

Seria la meva primera “experiència Tornaveu”, i guardava el paperet taronja de l’entrada sobre el secreter dels meus avis, juntament

amb les claus, les ulleres, un bolígraf, tres mo-nedes de pocs cèntims i una billetera petita amb el bicing i no gaire més. Aquell paperet taronja va compartir, durant un mes gairebé des que l’equip d’experts comercials del Tornaveu me la va ven-dre, l’espai de més importància en la meva llar estimada: el rebedor. Aquest punt d’entrada i sortida de la casa, punt de recordatori (les claus!), punt de descans (ja hi sóc) i punt d’expectatives (la festa del Tornaveu, aviat!). Un mes sencer em vaig pas-sar, mirant matí, tarda i nit, aquell paperet taronja que anunciava la tan famosa ja, Festa Tornaveu...

El 2012 va aterrar, com no, amb les seves incerteses, pro-meses, pors i decepcions...I amb aquest nou any sem-bla que va arribar també una nova dinàmica al pati de l’es-cola. Ja no hi havia aquell ordre al qual estic acostuma-da quan arribo a les 17h, de línies de mares i pares amb mirada perduda al balcó del primer pis per si apareixen els seus fi lls a punt de baixar, o de grups de màxim 4 persones que, com en una rotllana, intercanvien somriures i a vegades algun entrepà, o de pares que seuen tranquil•lament als bancs, amb mirada al front, esperant trobar-se amb els ulls dels seus petits... No,

ara regnava el desordre, persones desagrupades que, com papallones, anaven de fi les a grups i de grups a bancs i de bancs a fi les i amunt i avall... Aquest tan simpàtic i juganer desordre em va re-cordar els primers dies d’escola bressol del meu petit Amine... Estava clar que aquells moments de 17 a 17:20h eren els moments d’esbarjo del col•lectiu Tornaveu! I, com a l’aula del petit, on sempre hi havia uns 4 o 6 responsables d’aquell

enrenou, aquest cop eren uns 4 o 6 nens ja més grandets, amb fi lls a l’escola, els que estaven creant aquest desor-dre tan entretingut d’obser-var. N’hi havia de ben llargues i primes, altres descabella-des, ells i elles tots ben cul inquiets, amb més paperets taronges que pintaven l’aire del pati gris, llistes mafi oses plenes de noms i quantitats, moneders que necessitaven ser omplerts i jocs de mans ràpids com si fossin jugadors de cartes de les pel•lis de l’Oest. I arreu del pati i al seu voltant se sentia un xiuxiueig “... Tornaveu... Tornaveu.. Tornaveu...”. Els vaig com-prar una segona entrada.

Bons i còmodes talons per allargar el meu cos d’hivern, que agraït estava de rebre abans d’anar a dormir una

llet amb xocolata i galetetes del forn; pinzellada verda al vestir per no agafar el virus gris/negre/blau assentat a Barcelona i un toc de color vi als llavis per reviure la cara d’hivern, d’un blanc

25Tornaveu

difuminat i baixa de temperatura. Havia arribat la nit de la Festa Tornaveu 2012, concretament, eren les 8 del vespre del divendres 13 de gener de 2012. Ara no recordo si va ser un dia de sol o de nú-vols, només recordo que era un dia ben semblant a la nit de Nadal quan era petita, quan l’excitació s’havia estès per tot el meu cos, pensant que al-guna cosa fantàstica estava a punt de passar-me. Vaig recollir el meu convidat, un estranger curiós a qui li agraden les experiències noves, i vam fer el camí Rec cap al Centre de Sant Pere Apòstol, on la Festa ens esperava. “Pares de l’escola” li havia dit jo, “un esdeveniment organitzat per mares i pares, on els protagonistes i artistes se-rien també els grans del cole dels nens...”. No li vaig voler explicar gaire més, i menys encara les emocions venudes pels organitzadors durant tot el mes abans de la festa; no vaig voler que, com jo, tingués unes expectatives massa elevades. Ha-via arribat l’hora, el gran i esperat moment era a punt de començar.

Alfombra vermella al carrer, flaixos de càmeres que cegaven els ulls, guardaespatlles que prote-gien les estrelles i públic fidel, aquella entrada al centre impressionava... Bé, potser exagero una mica, però aquest va ser el sentiment quan el meu amic i jo vam arribar, quan la conversa de quatre paraules, aquells “Ei, hola, com estàs?” era la regla del moment, perquè no parava d’haver-hi moviment de gent, tothom amb un somriure di-buixat a la cara, amb mans que cercaven cintures, altres mans o braços, sons de petons a cares ben despertes i netes, i tothom cap endins. Allà ens esperava el primer plat de l’experiènia Tornaveu: el post d’informació demostrant anys de quali-tat editorial, valors educatius i visió de futur, el post de la set i de l’alcohol, assegurant que seria una nit per relaxar-se i passar-ho bé, i el post de

control de l’espai, assegurant que recordàvem com seguir les instruccions per omplir una sala d’actes. Aquest cop, teníem més de 10 anys.

Portes de la sala obertes, imposaven aquells sostres tan alts i majestuosos, les taules que re-cordaven el que podia haver estat les festes de Versailles, i un escenari que encara que amb un punt de tristesa i abandó, respirava històries d’un passat ple de vida i creativitat. El joc de cadires va començar, encara avui no tinc clar si per por de quedar-se sense o bé per començar a ficar els dits als plats de delicadeses que atreien els ulls, i els dits. Jo tenia un nervi assegut al meu costat, una mare artista que més tard aquella nit, faria una aparició estel•lar. Nervis i somriures al voltant, converses amb els companys i companyes, amb els familiars que presenciarien la gran nit, amb els mestres i també amb un parell de nens que s’hi van colar (un d’ells entenc que va ser el fotò-graf oficial). La festa havia ja començat.

Intel•ligència, humor i habilitat, sense res a enve-jar als presentadors dels grans premis del cinema, la Rut i l’Oriol van demostrar un talent per a mi inimaginable fins a aquell moment. Com si de Sitges fossin, entrenats amb el grup artístic La Cubana, aquesta parella artística ens va delectar a tots amb un guió ben divertit i entretingut, amb jocs de paraules i escenes realment memorables. No vaig parar de riure en tota la nit, i al matí següent la primera imatge que em va venir al cap va ser la d’aquest parell de còmics, en un dels seus moments brillants de la nit.

Seguint un guió ple de ritme i gags, i sempre acompanyats de les rialles del púbic, la parella amfitriona va guiar la nit de les estrelles del Cer-vantes: els professionals i els amateurs, els mú-

26 Tornaveu

Rut “la Diva”

Calendari actuacions 2011/2012

Dia 22 desembre:Animació i repartiment de berenar al Casal d’avis Petanca Viva, de Badalona.

Dia 29 desembre:Fer d’escura-xemeneies a l’espectacle infantil Mary Poppins al Centre de Sant Pere amb mares del barri.

Dia 4 de gener:Fer d’ovella al pessebre vivent de l’Associació Fem Nadal de Nou Barris.

Dia 5 de gener:Ajudant de l’ajudant del patge reial a la carrossa del rei ros de la cabalgata del carrer Ferlandina, del Raval.

sics i els contacontes, els actors i les actrius. Tot amb el suport d’un equip tècnic i d’orga-nització que feia que tot allò fos possible... Perquè... qui no recorda un agraciat home amb cara tímida que apareixia i desapareixia de l’es-cenari sense anunciar-se, com si pensés que era invisible i ningú no el veia? Micròfons aquí i allà, cadires, roba i, de vegades, cerveses... Per a mi, aquell home de cos alt i colors més semblants als que veiem pel carrer, formava part de l’acció, era el bon mestre que deixava créixer i experi-mentar els seus deixebles, en les seves aventures de la nit. Va ser un no parar de talent, un no parar de riure, un no parar de trobar mirades de públic entretingut, una nit per als sentits i per a tothom. Des dels plaers gustatius que decoraven les majestuoses taules, passant pels regals visuals de perruques, vestimentes i escenes simpàtiques com aquella noieta amb patins de rodes blancs que gairebé no podia mantenir-se de peu, i també pel sentir d’aquelles veus corals i d’altres de països llunyans, de guitarres i altres instruments mu-sicals... Tota una experiència pels sentits que,

malauradament, tenia una hora de fi .Els nostres amfi trions clausuraven la festa i el meu somriure permanent es convertia en un gest facial momentani de decepció, la festa havia acabat... Però vaig agafar tota orgullosa el meu amic curiós estranger, i vam sortir per la porta principal. Allà ens esperava l’alfombra vermella de l’entrada que encara brillava més, els fl aixos dels reporters que ens cegaven i el públic que s’havia aturat a comentar l’èxit d’aquella nit. Així m’ho va semblar a mi. Una nit màgica, una nit inoblidable. Gràcies, família Tornaveu, ens veiem l’any vinent!

Aprofi to la invitació a escriure aquesta història per agrair a tothom una nit inoblidable, en especial a tots els membres de l’organització (Oriol, Rut, Laia, Gemma, David, Montse, Cristina, Alejandra, Maria...) i els artistes (Cor Calypso, Marlen Unda, Sarah Davison, Hellen Rowson, Jonathan Glanz-berg, Jonathan Dykes i Amics).

Eva de Lera

Improrrogable!!

27Tornaveu

28 Tornaveu

Postals del món

ÍÍndia

Barcelona

“Per Nadal, cada ovella al seu corral”

Quan arriben les vacances de Nadal, arriba el moment de retrobar-nos amb els familiars i amics, d’aquí i d’allà, que fa temps que no veiem. També són moments per fer la maleta i viatjar cap a altres ciutats, per pujar muntanyes o per gaudir tranquil•lament a casa i seguir sorprenent-nos amb els racons i les activitats que ens ofereix la nostra estimada ciutat.

Hem rebut postals des de Galícia, el Pirineu, el Regne Unit, la Costa Daurada, Zamora, els Estats Units, el Pallars, l’Índia, Moscou, la Segarra, Barcelona...

Moltes gràcies a tots i totes!

Barcelona

29Tornaveu

Tarragona

BarcelonaBarcelona

Zamora

30 Tornaveu

... del meu país

La Sanae és la mare de la Lina, de P5, i del Luaï, que va al Portal Nou, però el curs vinent estarà entre nosaltres al Cervantes. En aquests moments estudia mediació intercultural i té moltes ganes de conversar amb la Gemma, la mediadora de l’escola. Segur que si es troben, per prendre un cafè o un te, s’inspiren i ens suggereixen noves maneres de relacionar-nos i resoldre els conflictes...

La Sanae ha escrit a la redacció de la revista i ens ha explicat què és el que més enyora del seu país, el Marroc.

Em dic Sanae i sóc la mare de la Lina, de P5. Som del Marroc, d’una ciutat que es diu Tànger, situada al nord del país, encara que els meus fi lls són catalans. Fa dotze anys que vivim a Barcelona i ja ens hi hem acostumat, però les nostres vacances sempre les

passem al Marroc. Enyoro el ritme que es viu a aquesta ciutat, on els seus habitants viuen de manera tranquil•la, gaudint de les petites coses. Per això s’interessen molt per la ubicació dels llocs de lleure i d’oci; d’aquí la necessitat de realitzar-los luxosos i còmodes. Una de les coses que més ens agrada d’allà és com la gent segueix respectant molt els seus vincles familiars i, sobretot, els avis, i és per aquesta raó que establim un cop a la setmana reunions familiars. Un altre punt de reunió molt important són les noces, on la meva fi lla participa tot tatuant-se les mans amb Henna. La Lina ho passa genial.

Sanae Rghioui

El que més enyoro...

31Tornaveu

Entreteniments

L’Àngel el quiosquer té un problema!

Li han caigut els números de totes les revistes Tornaveu!

Ajuda’l a unir cada revista amb el seu número!

31

GRAN BODEGA EL MAESTRAZGOSant Pere Més Baix, 90

Rosa Negra. Via Laietana 46. 93 310 17 98Rosa del Raval. C/ dels Àngels 6. 93 304 26 81

www.rosanegrabcn.com

Cosmètica i productes naturalsPlaça de St. Pere, 8

93 319 68 58www.granola.es

C/ Carders, 3508003 Barcelona

www.mescladis.org

C/ Rec Comtal, 5-708003 Barcelonastore@ciclic.org