RECURSOS PER A CONÈIXER MILLOR EL BAIX EMPORDÀ: VISITES, LLOCS D’INTERÈS I MEDI NATURAL

MARTA CANADELL CATI CASADEMONT CRISTINA GALLÓ HELENA MERCADER JOSEP VIVES

ÍNDEX

La Bisbal d’Empordà...................................................................................... 1

Calonge .............................................................................................................9

Castell-Platja d’Aro i S’Agaró ..................................................................16

Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura.......................................... 24

Forallac ......................................................................................................... 36

Palau Sator....................................................................................................51

Palafrugell .................................................................................................... 56

Palamós.......................................................................................................... 64

Pals ................................................................................................................. 72

La Pera .......................................................................................................... 76

Sant Feliu de Guíxols................................................................................. 80

Santa Cristina d’Aro .................................................................................. 86

Torroella de Montgrí ................................................................................. 94

Ullastret ...................................................................................................... 101

FLORA I FAUNA

Els Aiguamolls de l’Empordà................................................................... 104

Les Gavarres............................................................................................... 113

El Montgrí .................................................................................................. 128

Bibliografia ................................................................................................ 136

1

SITUACIÓ La Bisbal, capital del Baix Empordà, es troba a la riba dreta del Daró i al costat de la carretera que connecta la ciutat de Girona amb la Costa Brava central. Està situada també a la zona de contacte entre la plana empordanesa i els contraforts septentrionals de les Gavarres. El municipi té una extensió de 20’78 km2 i inclou també els nuclis de Castell d’Empordà i Sant Pol. Limita amb el poble de Cruïlles al sud i l’oest, amb els de Fonteta i Vulpellac a l’est i Corçà al nord. HISTÒRIA I CURIOSITATS Les primeres notícies que es tenen de la Bisbal són de quan el lloc estava ocupat per vil·les i masos disseminats i es coneixia amb el nom de Fontanetum. De mica en mica es va anar constituint un nucli al voltant de l’església i el castell. Durant l’Edat Mitjana es va anomenar Santa Maria Episcopalis, però al ser feu del bisbe de Girona popularment se l’anomenarà “Vila dels bisbes”, és a dir, Bisbal, nom amb el que es quedarà. A l’Edat Mitjana, la Bisbal és una població formada per artesans, comerciants i cavallers. S’hi celebra el mercat setmanal i diverses fires. També s’hi administra justícia i és el centre de govern del terme. Al segle XVIII hi ha un desenvolupament important del comerç i d’activitats artesanals que portaran a un primer procés d’industrialització. És l’època també en que s’estableixen a la població petits nobles empordanesos i burgesos enriquits que tindrà com a conseqüència l’edificació de grans cases senyorials. Tot i així, el tarannà de la Bisbal és marcadament liberal, republicà i federalista, tarannà que culmina el 1869 amb el que s’anomena “El foc de la Bisbal” (els republicans federals de l’Empordà reunits a la població, s’alcen en rebel·lió contra el

2

poder estatal, rebel·lió però que va ser sufocada al cap de tres dies). Entre el segle XIX i principis del XX, la Bisbal coneix una època d’esplendor a nivell social i econòmic que s’acaba amb la Guerra Civil. Ja a la postguerra, la Bisbal viu un altre renaixement amb el boom del turisme ja que les fàbriques de ceràmica esdevenen peces clau del desenvolupament urbanístic de la costa. Aquest renaixement però s’acaba amb la crisi econòmica de mitjans del segle XX que porta al tancament de moltes fàbriques i a una davallada important d’aquest sector enfront la puixança del sector serveis als pobles de la costa. LLOCS D’INTERÈS Com a visita caldria destacar dos aspectes. D’una banda la seva tradició ceramista ja que és un dels centres terrissers més importants de Catalunya i per altra el seu nucli primitiu, recinte que havia estat emmurallat i que encara conserva l’aire antic amb els seus carrers tortuosos i estrets a l’entorn de l’església parroquial i del castell episcopal. Per tant la sortida podria anar orientada en aquests dos sentits visitant el Museu Terracotta de ceràmica industrial i artística, complementant-se amb la visita al castell i carrers que l’envolten. Terracotta. Museu de terrissa i ceràmica industrial El Museu de Ceràmica de la Bisbal ha preparat una visita didàctica adreçada sobretot a les escoles i instituts en la que es fa diferents activitats relacionades amb el tema tenint en compte l’edat dels alumnes. La visita consta de diferents activitats que es van combinant depenent dels nombre d’alumnes i tenint en compte també la durada d’algunes d’aquestes activitats. Si es realitzen totes s’ha de tenir en compte que té una durada d’unes 3 hores.

3

1. Acollida. 2. Visita a l’exposició permanent. És una mostra de les

col·leccions que custodia el Museu en els diferents àmbits: rajoleria, terrissa, ceràmica de revestiment, ceràmica industrial i ceràmica artística i decorada

3. Visita del procés d’elaboració de la ceràmica. En aquesta

exposició es pot visualitzar tot el procés que comporta realitzar una peça de ceràmica, acompanyada amb la projecció d’un adiovisual on s’explica el procés d’elaboració de la ceràmica.

a) Les terreres b) Basses i colatges c) Neveres d) Modelatge: rajoleria, premsa, galetera, motlles e) Vernís/decoració f) Forns

4. Visita a un obrador de ceràmica on l’alumne podrà observar el

treball amb el torn i el tipus de decoració típicament bisbalenca. A més s’obsequia a cada alumne amb una peça de ceràmica

5. Taller de rakú, on l’alumne podrà decorar i coure una peça de terrissa amb aquesta tècnica. També es podrà emportar la peça que ha decorat com obsequi.

INFORMACIÓ El preu de tota l’activitat i per alumne és de 9 € però es pot contractar cada activitat per separat i llavors els preus serien els següents: Visita guiada al museu ..................................... 2’5 € Visita a l’obrador .............................................. 2’5 € Taller de rakú ................................................... 4 €

4

L’horari és de dimarts a divendres de 10 del matí a 2 de la tarda. S’ha de tenir en compte però que la visita a l’obrador es realitza en horari laboral per tant és de 9 del matí a 1 del migdia. El nombre de participants és d’un mínim de 30 i un màxim de 60. si el grup és de menys de 30 alumnes aleshores s’ha de compta amb un preu global del taller de rakú de 140 € El telèfon de reserves és el : 972 642 067 e-mail: terracottamuseu@labisbal.info L’adreça és: C/ Sis d’octubre, 99 Castell El castell-palau de la Bisbal va ser bastit pels bisbes de Girona a finals del segle XI o principis de XII. El que queda és el recinte sobirà. L’edifici té dues parts, la més moderna que va ser afegida molt més tard correspon a la part esquerra i actualment s’hi troba l’Arxiu Comarcal. La façana és esglaonada amb una torre situada a la dreta. S’hi conserven els merlets acabats en forma piramidal i el matacà que defensava l’entrada. L’edifici s’estructura al voltant d’un pati central on s’hi troba l’escala principal. Hi ha dos pisos, la planta baixa i la noble. Sobre aquesta s’hi troba una capella i damunt seu la torre. A la planta baixa hi havia un pou, la cavallerissa, l’estable i la presó. Algunes d’aquestes dependències devien tenir una subdivisió feta amb fusta i això explicaria el perquè les finestres estan a mitja alçada. A la part noble hi destaca una sala amb una gran llar de foc i els sostres de volta. La capella és d’estil romànic amb absis semicircular i volta de canó.

5

La portada és d’estil renaixentista i al centre s’hi pot observar l’escut episcopal. Les parets estan construïdes amb pedra rossa pròpia de la comarca Nucli primitiu En el nucli primitiu val la pena destacar com a elements d’interès el carrer del Call o la plaça del Castell. A part les restes de portes de la muralla, la plaça Major o els carrers que l’envolten, poden donar una idea de l’estructura d’una ciutat medieval. El carrer del Call Era el lloc on vivien els jueus. Les entrades són en zig-zag perquè no es veiés el carrer des de l’exterior. A més hi havia unes grans portes a cada cap que es tancaven a la nit o en èpoques perilloses com la Setmana Santa. Tot i així algunes vegades va ser assaltat. L’atac més fort que va patir va ser l’any 1391 La plaça del Castell Era l’antic pati d’armes de la fortalesa. El tros de muralla que s’ha conservat era el que tancava aquest pati. En ell hi havia els horts i les dependències destinades a estables, graners... La muralla A l’Edat Mitjana la Bisbal es va haver de fortificar davant dels senyors feudals veïns per això es va construir una muralla que segons fonts documentals tenia 7 portes. Les entrades més importants eren: El portal de Sant Jaume. Donava al camí de Fonteta, Fitor, Palafrugell i Palamós. El portal Nou. Era el que donava al camí de Vulpellac, Ullastret, Peratallada i Torroella de Montgrí El portal de la Riera. Era el que donava al camí de Cruïlles, Monells i Girona. Per aquesta porta entraven els bisbes que arribaven a la Bisbal per primera vegada i allí s’hi celebrava una solemne cerimònia en que havien de jurar que respectarien els privilegis de la ciutat.

6

7

El portal de Santa Maria. Era el que donava al camí de Sant Pol i Calonge. La Plaça Major. Antigament era porxada. Aquí s’hi celebraven les fires i mercats. També les principals festes i balls de carrer. Igualment era on els condemnats a patir suplici se’ls hi executava la pena. En un lloc molt visible hi havia una cadena on s’hi lligaven i exposaven els condemnats a penes menors. Al costat de l’església hi havia el cementiri. INFORMACIÓ Es pot fer dos tipus de visita: • Visita guiada al Castell. Escoles de la Bisbal: gratuït Altres escoles, preu per alumne: 2€ • Visita guiada al castell i al nucli antic. Preu: 4’5 € per alumne • Duració aproximada de la visita al Castell: 45 minuts • Duració aproximada de la visita al casc antic: 45 minuts Horaris a convenir trucant al telèfon: 972.645.166 O a l’adreça: turisme@labisbal.info

8

SITUACIÓ El municipi de Calonge, situat a l’extrem sud de la comarca del Baix Empordà, té una extensió de 33,5 Km2. El terme municipal està format pel poble de Calonge, situat 2 Km terra endins, sota els primers contraforts de les Gavarres, i el nucli costaner de Sant Antoni, situat al litoral. El terme, per la seva forma geomètrica, recorda un amfiteatre: envoltat de muntanyes per totes bandes, menys per la zona que, anomenada localment “el pla”, delimitat amb la badia anomenada badia de Palamós o Sant Antoni. Al nord, Calonge limita amb el municipi de Forallac, al nord-est amb Palamós, al sud amb Platja d’Aro i a l’oest amb Santa Cristina d’Aro i Cruïlles. HISTÒRIA I CURIOSITATS Calonge apareix esmentat, per primera vegada, el 881 amb el nom de Colonico, però no fou fins el segle XIII que començà l'època esplendorosa del Calonge medieval sota la jurisdicció dels barons de Cruïlles que mantindran la possessió del castell fins el segle XV. En aquesta època es construeixen les parts més notables del Castell de Calonge. Al 1279 la vila passà a formar part de la baronia de Palamós. Nombrosos conflictes bèl·lics es van succeir. El 1477 els remences s'apoderaren del castell i saquejaren la vila. La pirateria, sobretot a partir del segle XV, va fer que tota la costa es despoblés i s'aixequessin diferents torres de vigilància per prevenir aquest tipus d'incursions pirates. Es formà un barri litoral: el barri de Sant Antoni. A la guerra del Francès mataren la família del Mas Vinyers; durant “ el foc” de la Bisbal, el 1869 a Calonge es concentraren les tropes dels encortons per anar a la Bisbal. En el s.XIX augmentà la indústria surotapera que es complementava amb l'explotació de suro verge dels seus boscos i apareixen nous barris mentre s'estenen els barris vells, sobretot el de Sant Antoni.

9

10

En el segle XX, durant la guerra civil, Sant Antoni va aconseguir la independència del municipi sota el nom de Llevantí de Mar. Després de la guerra civil, Sant Antoni tornà a annexionar-se amb Calonge. CONTES I LLEGENDES:

• La mort d’en Nyeu Era aquest, un borratxo de marca, protagonista a totes les tavernes del poble. Un dia anà a Sant Antoni i entrà en una d’elles. Allí, tots calents d’orelles, començaren a discutir i un clavà un ganivet a en Nyeu. Estès a terra es comença a dessagnar. Veient-se perduts, el remataren, el portaren fora i el cremaren. Desprès l’amagaren a un paller de can Sisdits. Per més que l’autoritat busqués per tot, no hi havia manera de trobar el cadàver. I la recerca durà molts dies, fins que un home el descobrí. Uns quants veïns de Sant Antoni foren detinguts, però aviat els deixaren anar. D’aquesta feta ve que els habitants de sant Antoni se’ls anomeni, despectivament, Amaganyeus.

• La Torre del Mal ús. La veu popular deia que allí s’hi consumava el medieval dret de cuixa; per aquest motiu prengué aquest nom. Però el cas és que hi ha una llegenda, la qual no té res a veure amb aquest mal ús. Diu així: En temps de les incursions pirates, les torres de senyals calongines es cuidaven d’avisar del perill mitjançant fogueres que encenien al cim de la torre, quan les naus intentaven desembarcar per a matar i robar. La torre Valentina era la primera en fer el senyal; aquesta passava a la Pareres, del baró, i així successivament fins a la del castell Barri. Però un dia, el vigilant de la Torre Valentina es trobava amb el seu llagut mar endins, pescant. Des d’allí veié per la línia de l’horitzó una flota pirata que, proa a la costa, s’anava apropant. Bogant desesperadament, arribà a la platja, desembarcà, pujà a la torre

i calà foc ràpidament al munt de llenya que sempre estava preparat. De seguida, el vigilant de la torre del Baró, dóna també senyal. Però el guaita de la torre del Mal Ús, estava dormint tranquil·lament i no s’assabentà de res. Clar, les altres torres tampoc encengueren cap foguera i els habitants del castell de Calonge continuaren les seves tasques. Els pirates sorprengueren a tothom i feren una carnisseria i un robatori extraordinaris. D’aquella luctuosa feta, la torre fou coneguda per la el Mal Ús, en recordança de la negligència del vigilant que tant de mal causà a la vila. LLOCS D’INTERÈS

La cova Bona

Situada en els boscos de Ruàs. Fou descoberta l’any 1951. Cronològicament es pot situar entre els 2500 i 900 aC. És de forma irregular. Té una superfície d’uns tres metres quadrats i una altura d’1,13 m. És de roca granítica, en forma de blocs amuntegats. Prop de la boca d’entrada hi ha una pedra rectangular retallada.

Dolmen de Puig ses Forques

Monument prehistòric. Cronològicament el situen entre el 2300 i 1700 anys aC. Situat a uns 800 metres de la costa en línia recta i a una altura d’uns 50 metres al nivell del mar, quasi al cim del Puig ses Forques, a la barriada de Sant Daniel. És un sepulcre corredor curt, orientat a llevant i descobert. Consta de nou pedres dretes. L’altura de les lloses és com a màxim de 2,36 m.

11

Menhir de Puig ses Forques Situat prop del dolmen del mateix nom, a uns 25 metres de distància, al cim del puig. Té una altura de 2,10 m i està enterrat uns 30 cm. És de granit i el més voluminós de les Gavarres. Té gravades unes 19 cassoletes. La Barraca de n’Oller Monument prehistòric. Es troba a uns dos-cents metres del megàlit de Puig ses Forques. És una cavorca natural de pedra granítica, d’un metre quadrat de superfície, amb entrada que mira al nord. Tota ella està envoltada de pedres i roques.

Poblat ibero-romà de Castell Barri

Cronològicament data des del s IV aC. Està situat a 297 metres d’altitud a l’extrem meridional de la muntanya de can Mont, limitat per penya-segats, menys per la part nord. A l’entrada es troba una torre medieval molt enrunada. Per la part de ponent es conserven encara trossos de muralla feta de paret seca, d’uns 2 metres d’alçada. Castell de Calonge És una de les fortaleses més grans del Baix Empordà. Fou fundat pels comtes de Girona en el segle VIII, però d’aquella època no en queda res. Conserva una antiga torre i muralles del s. XIII; un important palau residencial del s. XVI i el pati d'armes. La part més antiga és dels s.X i XI. Se superposen els estils romànic, gòtic, renaixentista i barroc. És un dels centre culturals i socials al voltant del qual es desenvolupa una important activitat cultural. El castell pertany actualment a la Generalitat. El poble de Calonge va néixer a redós d'aquest important edifici.

12

Monestir de Santa Maria del Mar o del Collet En el mateix lloc on hi havia una important vil·la romana i una estació visigòtica, en el s. XII s’hi fundà un monestir de monges benedictines amb el nom de Santa Maria del Collet. En el s. XVI s’anomenava Santa Maria del Mar. Consta de tres parts: església, claustre i cos del convent. Actualment del claustre en queden algunes restes molt reformades. Les antigues dependències de les monges han estat adaptades com a vivenda.

Casa del Sr. del Mal Ús

Edifici gòtic - renaixentista situada a la pujada del carrer Major. A simple vista es distingeixen dues èpoques constructives, una de forma de fortalesa i una altre de caire civil. En aquesta hi ha una porta dovellada amb un escut gravat borrós a la llinda. Ermita de sant Daniel Situada en un puig de la serra de Sant Daniel, és dels s.XVI-XVII. És d’una nau, amb l’absis semicircular. Carrer Càlcul Carrer molt original cobert per unes voltes molt baixes, sostingudes per cinc arcs de pedra picada, sobre els quals s’alcen les cases.

Torre Valentina

Torre de forma cilíndrica, coronada per pedres que sostenen merlets, força ben conservada. Formava part del conjunt de

13

torres de vigilància per evitar els atacs dels pirates. Està situada al final de la badia de Sant Antoni. Per accedir-hi s'havia de fer per una escala, ja que la torre no té ni porta ni escales interiors.

Ermita de Sant Esteve

Fou alçada els s. XVII o XVIII. Està edificada en un turonet de la vall de Ruàs. Actualment sols queden les quatre parets. És de reduïdes dimensions. La façana conserva la porta.

Antic Hospital

Està edificat a la part ampla del carrer de Sant Joan o de l’Educació. Va quedar a mig construir. La part acabada serví d’escoles durant molt de temps. Són dos pisos molt grans airejats per finestrals.

Església parroquial de Sant Martí

És un dels temples més grans de la diòcesi gironina.. És de la segona meitat del s.XVIII d'estil barroc de transició al neoclàssic. La façana és de pedra vista i dóna a unes escales amb pilars rematats amb boles de pedra vista.

Castell de Vilanova de Cabanyes

Típica construcció de finals del 700, situada al peu de la muntanya de Castell Barri. El seu aspecte és de castell senyorial, modern. Té sales grans, una galeria porticada i conserva biblioteca i mobles de l’època. Convent de les Germanes Carmelites

Construït a finals s. XIX. Té tres parts: el convent, el pati interior o claustre i l’església, que és d’una sola nau.

14

Església Parroquial de Sant Antoni

S’inaugurà el 1923 per atendre les necessitats del barri on es va situar. És una sola nau d’estil gòtic modern. El campanar és prismàtic i molt senzill.

Escoles de l’eixample Edifici que antigament era un convent de Germans de la Doctrina Cristiana i que fou cremat durant la setmana tràgica de 1909. Un cop renovat i adaptat s’inaugurà el 1937 com a escoles nacionals graduades. L’edifici, actualment , és l’Ajuntament de Calonge.

Torre Roure És un edifici d’estil modernista que data de finals segle XIX. Està ubicat al cim d’un turó en mig del pla del municipi. Fou bastit damunt d’una antiga masia que conservava una torre de senyals medieval.

Església de Sant Jordi Fou construïda l’any 1952. És de planta circular i està situada vora la carretera de Sant Feliu. La volta està rematada per una cúpula bastida amb rajoles vidriades verdes. Destaca una escultura de pedra representant Sant Jordi, de Joan Rebull. INFORMACIÓ Ajuntament de Calonge Plaça de la Concòrdia, 7 17.251 Calonge - Girona – Telèfon. 972 660375 Fax 972 660806 http://www.ajcalonge.org/

15

16

SITUACIÓ El terme municipal de Castell – Platja d’Aro i S’Agaró es troba situat a l’extrem oriental de la Vall d’Aro, una estreta plana situada entre les muntanyes de les Gavarres i la Serra de Cadiretes, del massís de l’Ardenya. El terme està format per les viles de Castell d’Aro, a l’interior, i Platja d’Aro i S’Agaró al litoral. Té una extensió de 21’9 Km2, i limita al nord amb el terme de Calonge, a ponent amb el de Santa Cristina d’Aro, al sud amb Sant Feliu de Guíxols i a llevant amb el litoral. HISTÒRIA I CURIOSITATS El primer nucli es va formar al voltant del castell de Benedormiens situat a l'actual Castell d'Aro. El 1041 es va lliurar l'esmentat castell al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Al seu voltant es va anar formant el poble mentre que les masies més allunyades creaven torres de defensa. L'any 1462 amb motiu de la guerra dels remences, el castell fou incendiat i el 1879 una explosió accidental va acabar d'enderrocar la fortalesa. El nucli primitiu de Fanals era Fanals d'Amunt, una agrupació de cases situades a la muntanya de Treumal. A partir del segle XVI el poblament es va anar traslladant cap a la vall a mida que va desapareixent el perill de les incursions dels pirates, erigint-se la nova església de Santa Maria, el s.XVIII, i formant el poble de Fanals d'Aro. La vila, poc a poc, es va anar escampant cap a la costa, construint masies durant els s.XVII i XVIII i conformant la barriada de Platja d'Aro.

17

PLATJA D’ARO Els seus orígens són molt antics, ja que daten del voltant del segle I aC. (Època romana) La Vil·la de Pla de Palol, inicia l’activitat a l'entorn del segle I aC i fins al final de la romanització al segle VI dC. Hauria ocupat una àrea de 10.000 m2, una part important dels quals correspondrien a patis i a espais no construïts. La vil·la explotava els recursos naturals de la terra, tant l'agricultura com el conreu de la vinya, així com l'extracció d'argila per a la fabricació de ceràmica. Els productes obtinguts s'exportarien per mar gràcies al port natural que constituïa Cala Rovira. Encara els primers anys del segle XX, l'actual Platja Gran era del tot verge, sense cap edificació d'alçada, i només un xic més a l'interior s'escampaven les primeres masies que s'havien establert a la plana lluny del barri de Fanals d'Amunt, on en l'actualitat trobem l'església de Fanals i la carretera que s'enfila al Golf de Masnou. A partir de la segona dècada del segle XX comença un incipient desenvolupament del turisme, però no és fins després del conflicte civil espanyol que no apareixen els primers establiments turístics que, juntament amb els xalets de segona residència ja existents a la Pineda d'en Bas, fomenten l'existència d'una creixent colònia estiuenca. El desenvolupament turístic definitiu es produeix amb el canvi de nom de Fanals d'Aro pel de Platja d'Aro (1962), i amb el canvi de capitalitat i de l'Ajuntament del nucli històric i d'interior de Castell d'Aro a Platja d'Aro.

18

CASTELL D'ARO

El Castell de Benedormiens, origen del poble de Castell d'Aro, apareix documentat per primera vegada l'any 1041, quan les autoritats religioses, els nobles i cavallers del territori lliuren al monestir de Sant Feliu de Guíxols la custòdia del castell amb l'obligació de protegir dels atacs dels musulmans tota la Vall d'Aro. Al voltant del castell es va formant el poble, mentre que les masies més allunyades es fortifiquen i fins i tot s'edifiquen torres de defensa. L'any 1462 , el castell és incendiat en motiu de la guerra dels Remenses. Una explosió accidental destrueix la fortalesa el 1879. L'any 1970, l'Ajuntament, propietari del castell, n'encarrega la primera restauració. Se'n conserva la part més antiga, del segle XII, que és la més propera a l'església. L'any 1983, les sales del castell s'habiliten per fer-hi exposicions. L'any 1995, el nucli antic de Castell d'Aro (configurat pels carrers del Carme, Hospital, Castell, Sol i Major; l'església parroquial de Santa Maria, la plaça del mateix nom, i el mateix Castell de Benedormiens) és declarat oficialment " Bé Cultural d'Interès Nacional ", per la Generalitat de Catalunya.

19

S'AGARÓ

La urbanització s'estén entre la Platja de Sant Pol i la de Sa Conca. S'ubica sobre un turó esberlat de cales estretes i pedregoses, i està envoltat per un camí de ronda de dos quilòmetres, que esdevé passeig entre pins i flors i arran de penya-segats i caletes, on es poden contemplar tots els tons del blau de la Mediterrània. S'Agaró té una curta però rica història. L'any 1916, Josep Ensesa i Pujals, industrial fariner establert a Girona, va permutar el deute d'un flequer de Sant Feliu de Guíxols per una parcel·la a peu del turó. L'any 1923, Josep Ensesa i Gubert, va prendre en ferm la promesa de son pare de lliurar un solar a S'Agaró al primer fill que hi edifiqués, sorgint l'emblemàtica casa Senya Blanca (1924). L'arquitecte Rafael Masó i Valentí, de gran sensibilitat artística, va recollir amb entusiasme l'ambiciós projecte dels Ensesa de construir una ciutat residencial i fer de S'Agaró un petit poble català integrat al medi. Simultàniament, els mateixos anys es van desenvolupar noves construccions: el luxós Hotel Monumental, els Banys de Sant Pol i l'Hostal de la Gavina. Llavors S'Agaró va esdevenir punt de trobada d'artistes i homes de lletres, de teatre i de polítics catalans i espanyols, i s'hi van celebrar nombroses festes, sopars, balls, sardanes, batalles de flors i festes esportives i nàutiques, estroncades amb el conflicte civil espanyol S'Agaró no va emprendre de nou l'activitat constructiva fins el 1941. LLOCS D’INTERÈS

Fanals I Muntanya

Seguint la carretera del Mas Nou, s'arriba de seguida a Fanals d'Aro, una concentració de masies al voltant d'una placeta. Una mica més amunt es troba l'església de Santa Maria de Fanals, del

20

segle XVIII, amb el seu campanar inacabat. Aquesta visita ens permet conèixer els orígens de Platja d'Aro.

Camí de ronda Es pot passejar pel litoral seguint el camí de ronda que porta fins a la platja de Sant Antoni de Calonge. Cal sortir de la mateixa platja Gran, agafant el camí que comença davant el Cavall Bernat, la coneguda roca símbol de la vila. Es passa la platja Cala Artigues per trobar tot seguir les petites cales: sa Cova, Carvasses, del Pi, platja d'en Ros, etcètera.

Cavall Bernat

És un monòlit de roca granítica, moldejat per l'erosió dels elements naturals durant els segles, que presideix la platja Gran de Platja d'Aro. En realitat el seu nom original és el de Carall, que significa penis o fal·lus. Amb el temps, però, el mot s'ha anat transformant.

Castell D’Aro El nucli antic de Castell d'Aro va ser declarat l'any 1996 bé cultural d'interès nacional, en reconeixement al seu gran valor arquitectònic i històric. El poble s'estructura al voltant del castell medieval de Benedormiens, que es troba a tocar l'església romànica de Santa Cristina. Al voltant de la fortalesa surten els principals carrers del nucli, estrets i tortuosos, on es poden veure cases dels segles XV al XVIII. Destaca també, la rectoria del 1569 amb un escut nobiliari.

21

Museu de la Nina

Inaugurat l'any 1997, el Museu de la Nina acull la donació de nines que va realitzar Josefina Teixidor a l'Ajuntament. El Museu s'ha especialitzat en nines de diferents països.

Puig Pinell

Situat a l'extrem nord del municipi, al llindar dels nuclis de Platja d'Aro i S'Agaró, és un dels grans pulmons verds del municipi que combina l'arbrat amb la proximitat a la platja i la zona rocallosa de Punta Prima. Un dels principals atractius de Puig Pinell és el fet que s'hi ha adequat un breu itinerari que parteix del giratori de la Rosa dels Vents, i tot passejant , en deu minuts ens situa en un mirador que ofereix una impressionat perspectiva de la badia que s'inicia a Platja d'Aro i clou a Palamós, tot passant per Sant Antoni de Calonge. Des d'aquest mirador hi ha la possibilitat de completar el passeig amb tres opcions diverses. La primera és dirigir-se vers el Port Nàutic Port d'Aro. La segona, emprendre el camí que ens durà fins els penya-segats de Punta Prima, on es pot gaudir d'impressionants vistes al mar. La tercera opció és dirigir-se vers la Platja de Sa Conca, i tot travessant-la, podem enllaçar amb el Camí de Ronda de S'Agaró. A les portes de Puig Pinell hi trobem el giratori que acull una característica Rosa dels Vents, de 60 metres de diàmetre. La superfície de la Rosa dels Vents es complementa amb un conjunt escultural de tres veles, de 10 metres d'alçada d'acer inoxidable, capaç de rotar sobre sí mateixa i assenyalar la direcció del vent dominant tot projectant-la a la superfície del terra de la rosa dels vents (garbí, llevant, tramuntana, migjorn, gregal, etc

22

Bassa del Dofí

L'anomenada Bassa del Dofí suposa la recuperació de l'espai d'un antic abocador, reconvertit ara en petit estany de caràcter artificial gràcies al treball del Grup de Natura Sterna. Situat davant de la depuradora d'aigües de Castell d'Aro, es pot considerar el primer aiguamoll artificial de Catalunya. Actualment s'ha convertit en un espai on diverses espècies d'aus hi fan estada enmig dels seus processos migratoris. A la Bassa del Dofí es pot gaudir de l'observació d'ocells gràcies a la cabina de guaita que s'hi ha instal·lat. INFORMACIÓ Ajuntament Platja d’Aro Mn. Cinto Verdaguer 4 17250 Platja d'Aro http://www.platjadaro.com/

OFICINA DE TURISME . CONVENTION BUREAU Regidoria de Comerç, Turisme i Desenvolupament Econòmic Mn. Cinto Verdaguer 4 17250 Platja d'Aro Telèfon 972 817 179 Fax 972 825 657 MUSEU DE LA NINA DE CASTELL D'ARO Plaça Lluís Companys 1 17249 Castell d'Aro

23

24

CRUÏLLES SITUACIÓ Cruïlles està situada en un turonet, a uns 76 metres sobre el nivell del mar. Té una extensió de 71,13 Km2. Al nord hi té Corçà; a l’est hi trobem Fonteta i La Bisbal; al sud hi ha Cassà i Calonge; a l’oest, Monells i al nord-oest, Sant Sadurní de l’Heura. Actualment, forma part del mateix municipi que Monells i Sant Sadurní i, per tant, comparteixen ajuntament i s’ha convertit en el municipi més extens del Baix Empordà. HISTÒRIA I CURIOSITATS D’on ve el seu nom? Hi ha dues opinions: Una, que sembla la més probable, diu que al lloc on es situa Cruïlles s’hi trobaven alguns camins com ara el camí vell d’anar a Girona, el de Cassà… (era una cruïlla de camins). L’altra, diu que hi havia un senyor de Cruïlles que tenia un escut que el protegia tant, que sempre sortia sense ferides d’una batalla. Cada vegada que això succeïa, a l’escut hi quedava una marca en forma de cruïlla. La història del poble va lligada al nom de la família dels Cruïlles, que van ser senyors feudals del poble. Aquesta família no posseïa gaire terres ja que estaven lluitant constantment al costat d’altres senyors i no podien estar pel seu territori. Les van anar perdent poc a poc fins a quedar-se només amb el nom de Senyors de Cruïlles. El més conegut de tots els senyors de Cruïlles va ser Gilabert de Cruïlles, casat amb Guillema de Peratallada. Fou en aquesta època quan els Cruïlles tenien tantes terres que anaven de les Gavarres fins al mar.

25

LLOCS D’INTERÈS

La muralla El nucli antic de Cruïlles era fortificat amb una muralla de la que encara en queden algunes restes que es poden observar des del carrer del Raval. Sobresurten dues torres de base quadrada, una a la part nord-oest i l’altre a l’angle sud-est.

Sant Miquel de Cruïlles Està situat a un quilòmetre del poble, sobre un petit turó. Va ser construït durant els segles X-XI i XII-XIII. És un monestir de planta de tres naus, fet de pedres petites i sense treballar que forma part del grup de cinc monestirs benedictins establerts a l’Empordà durant el segle X. Actualment només en queden restes del claustre, un mur que segurament corresponia a una de les estances principals i l’església. A l’església s’hi conserven unes pintures murals, una pica baptismal, dues campanes i dos ossaris gòtics. La resta d’objectes de valor estan dipositats al Museu d’Art de Girona (una biga de baldaquí policromada, una Majestat i un retaule).

La torre A la plaça del poble es pot trobar l’únic que queda de l’antic castell: la torre de l’homenatge. Pertany als segles XI-XII. És de planta circular i d’uns 26 metres d’alçada. La porta principal, per on s’hi entrava a l’Edat Mitjana, està situada a uns set metres del sòl, al costat sud-oest. Això s’explica perquè la torre estava unida al castell. La torre està construïda amb carreus escairats de pedra sorrenca de color grogós. A uns 13 metres d’alçada es pot apreciar una franja de pedres negres, d’uns 4 metres d’amplada i

26

s’acaba amb una altra franja de pedra com la de baix. Antigament estava coronada per merlets.

En el temps que encara s'aixecaven torres, a Cruïlles hi havia uns homes que estaven fen -ne una. Eren paletes dels d'aquell temps, dels que treballaven amb pedres, amb poques eines i amb la força dels braços.

t

-

- Vull que sigui tota de pedra - els havia dit el senyor feudal.

Però la pedra s'acabà quan encara mancava per construir un bon tros de torre.

- Com ens ho farem?- va dir un dels paletes més joves. - Anem a la riera - va contestar el que feia de mestre- . Portarem pedra d'allà.

Quan ell deia pedra, en realitat volia dir rierenc.

- Però al senyor no li farà gens de gràcia - va insinuar un dels manobres. - Pedra rossa o pedra de riu, que més hi fa? - va respondre, de nou, el qui feia de mestre.

Potser cap dels altres paletes no ho veia com ho veia ell, però, mig per mandra mig pel seu mal de cap, van fer-li cas. De manera que manobres i aprenents van estar uns dies amunt i avall fent tragines. Del Daró a Cruïlles, hi ha un tros de camí: no podien pas portar gaires pedres.

- Vinga més material! - cridaven paletes i mestre.

Treballaven de pressa. Manobres i aprenents no donaven l'abast. Però tot això no hauria de servir-los de res, perquè, de l'enrabiada que va agafar el senyor en veure el que feien, uns i altes han passat a la història.

Jo us havia dit pedra rossa i vosaltres em feu la torre amb

27

pedra de riu - els va dir ben enrabiat.

Van callar tots: mestre, paletes, aprenents i manobres.

- Mateu-los - va dir llavors el feudal als soldats.

En aquell temps, ni pietat, ni romanços. Aviat va ser morts.

Diuen, però, que tots els qui van treballar-hi són encara a la torre perquè, un cop passats per les armes, el senyor va manar que els enterressin damunt dels rierencs. Després, no se sap ben bé quan, altres paletes van acabar aquella obra. Naturalment la van fer amb pedra rossa, tal com el senyor desitjava. Per això, el qui vegi avui aquella torre, de seguida veurà que està dividida en tres cercles. El primer i el tercer són fets de pedra rossa molt bona; el del mig en canvi, que és també més petit i el que té un color diferent, és de pedra de riera o rierenc.

“Llegendes de les Gavarres”.

Xavier Cortadellas, Anna Llenas i Albert Llenas

Ermita d’Esperança

És una ermita situada a poc més d’un quilòmetre del poble, cap al nord-est. A partir del segle X hi havia una capelleta que va ser substituïda al segle XV per una de més gran. És un lloc molt adequat per anar-hi a dinar.

Les terreres i l’abocador Les terreres de Cruïlles abasteixen d’argila bona part de la indústria ceramista de La Bisbal.

28

Estan situades a la zona de Vacamorta, molt a prop del veïnat del Puig Ventós. Allà s’hi han obert unes fosses enormes de les quals s’ha anat extraient argila durant molts anys. Segons la llei, aquestes fosses s’han de reomplir. L’any 2000 s’hi va construir un abocador que ha creat malestar entre els veïns. INFORMACIONS Telèfon de l’escola: 972640569 Telèfon de l’Ajuntament: 972640573. L’horari d’atenció al públic és els dilluns i els dijous de 5 a 8 de la tarda. Per visitar l’església de Sant Miquel o l’ermita d’Esperança, poseu-vos en contacte amb l’Ajuntament. Per visitar l’ermita de l’Esperança, també podeu anar-hi i al costat mateix de l’ermita hi ha una casa on tenen la clau. La torre està sempre tancada ja que l’escala interior que permet pujar fins a dalt és perillosa.

29

MONELLS SITUACIÓ Monells està situat a uns cinc quilòmetres de La Bisbal d’Empordà. La seva extensió és de 5,60 Km2. S’estén a banda i banda del Rissec. Limita al nord amb Madremanya, al sud amb Cruïlles, a l’est amb Corçà i a l’oest amb Sant Sadurní de l’Heura. Actualment forma un sol municipi amb Cruïlles i Sant Sadurní. HISTÒRIA I CURIOSITATS La primera referència històrica que ens ha arribat és de l’any 922. Es tracta d’un document del rei Carles el Senzill on apareix escrit Mulnels i després, el 1175, Monellis. Alguns creuen que aquest nom prové del llatí Molinellos (molinets), que segurament hi havia a les riberes del riu. L’any 1234 el rei Jaume I el Conqueridor va decretar que la mitgera de Monells, junt amb la de Girona servís de base per mesurar el gra i establir el seu preu a tot el bisbat de Girona. Monells era una població fortificada. Tenia un hospital, fundat per la vídua del compte d’Empúries. El rei Pere III el Cerimoniós li va donar molts privilegis i llibertats, tant al poble com al seu mercat que es va convertir en un dels més importants del bisbat. El 1396 el compte d’Empúries, acusat de complicitat amb els invasors de Mateu de Foix, va ser empresonat una temporada al castell de Monells. El 1405 Martí l’Humà va vendre el lloc i el castell a Bernat Senesterra que els va conservar fins al segle XVI. Més tard els va comprar la família Millars. Davant la cada vegada més gran importància del mercat de La Bisbal el segle XVII, va decaure el de Monells. A partir d’aquí va començar a minvar la població.

30

La destrucció de Monells

Hi ha guerra fa temps. El comte - té tant de poder que alguns consideren que és com un rei- posa una mà sobre un dels merlets i mira desesperat cap enfora: Monells als seus peus, el poble més important de Catalunya. Veu el Rissec, el camp del Firal, la plaça on fan el mercat amb les seves mesures. Pensa que un poble com aquell ho ha valgut tot, que no es penedeix d'haver lluitat d'aquesta manera. Crida el mestre armer.

- Quines possibilitats tinc de guanyar aquesta guerra? - li diu. - Ben poques, senyor - respon ell.

Abaixa el cap abatut i plora una estona. Sap que el mestre armer li ha volgut dir que de possibilitats no en té ni una. Uns minuts després tornen a atacar. Hi ha crits, foc, llances i fletxes. Uns artillers disparen unes bombardes.

- Ensorraran poble i castell - han promès.

El comte aixeca el cap de nou. Veu que els últims soldats que li queden corren a protegir la porta d'entrada. Ferits, esguerrats, bornis...tothom és bo per a la defensa, que aquells que encara queden al castell són només els qui han sobreviscut a moltes batalles! Sap que ha perdut de fa molt temps. Mira de nou i veu mig Monells enterrat. On són les cases que hi havia anant cap a Sies? On és l'església que hi havia al centre del poble? Ara ja no hi és. Tot s'ha perdut. I també s'han perdut les nou-centes famílies que hi vivien.

- Ferrer - crida enrabiat. - Senyor? - diu un home de llavis gruixuts i cabells i pell sarraïna. - Ferra els cavalls, que marxem.

L'home se'l mira sorprès.

- Són ferrats de fa temps - mon senyor.

31

- Doncs ara vull que els ferris d'una altra manera.

Tota la tarda que el ferrer ha desfet i fet. Treu ferradures i en posa de noves: la fornal, l'enclusa, el martell, les tenalles. Acaba que ja comença a ser fosc. El ferro roent brilla com aigua daurada.

Ha posat les ferradures al revés, tal com li ha dit el senyor.

- Mon senyor - que fa ell -, les ferradures ja són posades.

Ara, a la sala només hi són ells dos. El comte somriu i comença a obrir baguls i cofres.

Treu or i joies, anell i collars, pedres, brillants, fermalls i arracades. Un tresor així no l'ha vist mai el ferrer. Tampoc ho han vist els soldats que entren quan el comte ho mana.

- Foneu l'or - diu abatut- . Vull que me'n feu una cabra.

La fornal torna a xiular. Tornen l'enclusa, el martell, el fum, el foc, les tenalles. Hi ha cops i crits, presses i renecs. Un riu d'or fos com de mel incendiada. Passen volant els minuts. I al toc de mitjanit neix la cabra.

- De xa- a a la sa a - fa e comte amb e s u s en p or -. Emi l l l l ll l prendran les terres i el poble, però no obtindran ni una unça d'or. Ells mateixos l'han d'enterrar, quan ensorrin castell, parets i muralles.

Marxen de Monells que encara és ben fosc. Empúries cau lluny i els cavalls van a poc a poc, perquè els torba anar amb ferradures girades. Però la trampa serveix per al que ha de servir, que l'astúcia és sempre la última arma. Els enemics no entendran mai per on han fugit: cada pas fet sembla que sigui pas que els acosta al castell, com més lluny marxen, més lluny sembla que arribin.

“Llegendes de les Gavarres”.

Xavier Cortadellas, Anna Llenas i Albert Llenas

32

LLOCS D’INTERÈS

La plaça La plaça de Monells té forma de rectangle irregular i és porticada. Les arcades són rebaixades i sobre d’elles hi ha construïdes cases. Adossada a un dels pilars de la porxada hi ha la “mitgera de Monells”, mesura que el rei Jaume I va disposar que servís per mesurar el gra d’arreu del bisbat. Seguint els porxos de la plaça, s’entra al Carrer dels Arcs. Els arcs també són rebaixats i s’hi pot veure rastres de l’encanyissat a la volta. Tot seguit, a la dreta, hi ha una petita placeta: la Plaça de l’Oli. És el lloc de la població on es feia la compra-venda d’oli els dies del mercat. Des d’aquesta placeta es pot tornar a la Plaça del poble per un carrer mot estret, cobert d’arcs rebaixats.

El castell Estava situat al cim d’un pujol a la riba dreta del Rissec. Actualment del castell només en queden unes poques restes. La més notable és la base d’una torre que actualment s’ha convertit en un mirador del poble. Entre les ruïnes i les cases de la plaça hi ha dos murs amb merlets, separats per un espai d’uns 15 metres que es pensa que podien unir les muralles de la vila i del castell. Paral·leles al Rissec, s’hi conserven les restes més importants de la muralla: un mur amb carreus, amb espitlleres i talús i una torre de planta quadrada d’uns 8 metres d’alçada. Més cap al centre hi ha les restes d’una torre rectangular molt modificada per les construccions posteriors on s’hi pot observar una finestra gòtica geminada.

33

SANT SADURNÍ DE L’HEURA SITUACIÓ Sant Sadurní de l’Heura està situat a quatre quilòmetres de La Bisbal, al costat de la carretera de Cassà. Està a 112 metres per sobre el nivell del mar. Limita amb Monells, Madremanya, Quart i Cruïlles i la seva extensió és de 23,14 Km2. HISTÒRIA I CURIOSITATS El document més antic que parla de Sancti Saturnini de Saltedo, data del 1034. Es tracta de la venda d’un alou feta per Miró Ennegó i Girberga al cabíscol de la Seu de Girona. El 1058 canvia el nom Saltedo pel de Sauzeto i el 1064, pel de Salzet, segurament per distingir-lo d’altres pobles que duien el mateix nom. El segle XVII es consigna com a Sant Sadorní del Rey. No se sap quan es va començar a designar amb el nom de l’Heura. Sembla ser que Sant Sadurní tenia un castell, del qual només en queda el campanar vell i la sagristia situats al costat de l’església parroquial. Aquesta sagristia era, durant l’Edat Mitjana, una petita capella romànica adossada al castell. L’augment de la demografia degueren aconsellar l’enderrocament del castell i l’església antiga per tal de construir-hi una església més gran. Al segle XIX la població va augmentar considerablement degut a la importància de l’agricultura i del suro, però després el seu decaïment ha estat progressiu.

34

LLOCS D’INTERÈS

La plaça i els Valls A la plaça s’hi pot visitar l’església parroquial i veure l’antiga torre de defensa del desaparegut castell i la sagristia (antiga església romànica). Sota la plaça s’hi troben el Valls, que van ser buidats d’aigua i ara es poden visitar Els Valls eren unes excavacions allargades (com una mena de cisterna sota la plaça o algun altre lloc adient) que es destinaven a contenir aigua. Recollien les aigües superficials per a satisfer les necessitats familiars i, sobretot, les referents al bestiar.

Sant Joan de Salelles Quasi al límit entre Sant Sadurní i Cruïlles es troba l’ermita de Sant Joan de Salelles. Primitivament va ser l’església parroquial. És d’una sola nau, amb absis semicircular, de ferradura. Té un aparell d’opus spicatum (en forma d’espiga), propi del segle X. És l’església més antiga de la zona, ja que el bisbe de Girona la va consagrar el setembre de 904.

La pedra dreta Vora la carretera de Cassà, a l’oest del poble, en un bosc de pins i prop de Can Mateu de la Creu hi ha el menhir de la Pedra Dreta. Fa 1,25 metres d’alçada.

35

36 36

CANAPOST

SITUACIÓ Canapost formava part del municipi de Peratallada abans del naixement de Forallac. És un reduït nucli de població situat als peus d’uns pujols poc enlairats, de formes suaus i arrodonides, a les estribacions est-meridionals de les Gavarres. S’hi arriba per una carretera que surt de Vulpellac i porta cap a Peratallada i Ullastret. Queda separat de Peratallada pel Puig d’en Torró. Per a indicar la gran proximitat d'ambdues poblacions empordaneses: Es diu que a Canapost hi havia grans cries de gallines, que constituïen la riquesa de la població, mentre que a Peratallada no hi havia ni una sola gallina. Els d'aquesta població van demanar als de Canapost que els endrecessin unes quantes gallines per tal de veure si podien introduir la seva cria al seu poble. Als de Canapost, els dolia estendre la seva riquesa al poble veí, i s'hi van pensar molt abans no es van decidir; però com que els de Peratallada eren molts més que ells i, sobretot, més forts i més valents, van creure que si els negaven allò van creure que si els negaven allò que els demanaven els tocaria la de perdre, i els van facilitar unes quantes gallines. Abans de donar-los-les els van fer un gran sermó, recomanat-los amb llàg imes als ulls que mai no oblidessin que eren filles de Canapost i que no reneguessin de la pàtria. El dol de Canapost va commoure tant les bestiones, que mai més no se n'han oblidat, i per això sempre van pondre a Canapost, perquè llurs ous siguin d'aquesta població, com ho foren llurs avantpassats.

r

Rondalla recollida per Joan Amades

37

HISTÒRIA I CURIOSITATS El lloc de Canapost s’esmenta en un document de l’any 901 amb el nom de Caneposto. El 1019 la canònica de la seu de Girona hi posseïa un alou. No s’ha aclarit ben bé d’on ve el nom, però s’ha dit que cana pot tenir el sentit de fita o pedra de camí, suposició que s’avindria amb el fet que el lloc està emplaçat a la vora d’un antic viarany. A Canapost s’hi pot comprovar la continuïtat del poblament, almenys des de l’època romana, tot i que hi ha restes arqueològiques anteriors a la romanització. LLOCS D’INTERÈS

Església de Sant Esteve Sembla que antigament estava dedicada a Sant Clet, el tercer Papa. Consta de dos edificis juxtaposats, un de pre-romànic, amb una nau, transsepte i absis trapezial i un de romànic amb una nau i absis semicircular. La torre del un campanar, de planta quadrada, pertany al romànic del segle XII i està inacabada. A l’interior de l’església hi ha unes pintures murals policromades que daten del segle XII: s’hi pot intuir un Sant Sopar i a poca distància un altre grup que podria correspondre a l’entrada de Jesús a Jerusalem (aquest grup dataria del segle XV). L’església de Sant Esteve es pot visitar per dins. Cal posar-se en contacte amb Clara Oliver al telèfon: 972634063.

Necròpolis medieval

A la part posterior de l’església s’hi troba una necròpolis medieval amb una sèrie de sepultures antropomòrfiques, de pedra.

38

Ermita del Socors Es troba al cim d’un turó, a ponent del poble i està en ruïnes. Data del segle XVII. S’hi han localitzat restes de poblamnet pre-romà. És un lloc recomanat per la seva vista.

Clots de Sant Julià Es tracta d’ un complexe de cavitats excavades a la roca que es troben situats en uns turons situats entre els pobles de Vulpellac i Canapost. Venint de la Bisbal, es pot accedir al mas Puig-sec, o bé des de la carretera que va a Santa Susanna de Peralta, si anem cap a Palafrugell, o bé des d'un mas blanc que hi ha a mà dreta, molt poc després del trencall de Vulpellac, si anem cap a Serra de Daró. També hi podem anar des de Canapost. A pocs metres abans d'arribar al Mas Puig-sec, just al mig d'un bosc que hi ha a mà dreta del camí, podem trobar fàcilment una tomba megalítica de gran interès. En aquest indret es troba un conjunt de grans i profundes cavitats o forats escavats a la roca, de diferent fondària i amplitud. Aquests clots, alguns dels quals arriben als 20 metres de profunditat, estan excavats en la roca de gres amb les parets ben allissades, i amb la particularitat que tots hi tenen una rampa d'accés de poc més d'un metre d'amplària. Alguns d'ells tenen passadissos per comunicar-se entre si. En la part més elevada del turó hi ha, també, una roca en forma de capella i no gaire lluny d'aquí un sepulcre megalític, una cisterna antiquíssima, una cabana misteriosa i un camí romà. El seu origen sembla ésser molt antic, ja que s'han fet troballes romanes i preromanes. S'ha especulat, fins i tot, que les muralles de la ciutat preromana del Puig de Sant Andreu d'Ullastret podrien haver estat bastides amb la pedra dels clots. També s'ha dit que amb aquesta pedra es va construir el poble de Peratallada. És possible, doncs, que ja fossin explotats en temps anteriors a la romanització. Però, d'altra banda, cal assenyalar

39

que la majoria d'esglésies i monuments medievals de la rodalia estan construïts amb gres. També hi ha qui diu que en aquests clots hi va haver una població fixa, fugint del poder romà o àrab, dedicada a l'ensenyament de la religió cristiana. Segons una antiga llegenda, en els clots de Sant Julià hi van ser martiritzats els primers cristians del país. La capella trogloditaconeguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels punts més interessants de l indret, conté una creu en la seva par interior que sembla que vindria a rep esentar la cristianització d'un lloc pagà. Tampoc no es descarta que el mateix nom de Sant Julià pogués significar la presència d un lloc de culte molt antic. Aquest «Tron de la reina», conegut també com «Pont de la Bruixa», presideix el conjunt. A l'esquerra d'aquest seient s'hi pot veure una superfície planera, d'aproximadament un metre de longitud i que, tal com diu la tradició oral, era el lloc destinat als sacrificis. L'existència d'una canal en forma d'U, possiblement destinada a recollir la sang, confirmaria la hipòtesi d'aquesta llegenda, que no deixa de ser una anècdota més de l'indret. També hi apareixen dues cassoletes, semiesfèriques, potser també artificials, que són idèntiques a les que molt sovint apareixen en les lloses sepulcrals megalítiques.

't r

'

40

PERATALLADA

SITUACIÓ Peratallada està situada a la conca del Daró. Limita a l’oest amb Castell d’Empordà, Fonteta i Vulpellac, al nord amb Ullastret, a l’est amb Palau-Sator, Torrent i Palafrugell i al sud amb Fonteta. Té una extensió de 21,72 km2. Actualment forma part del municipi de Forallac. HISTÒRIA I CURIOSITATS El nom de Peratallada ja s’esmenta el segle X i sembla que prové de “Petra scissa” (pedra tallada). Fa referència al gran fossat que envolta la població i que va ser excavat en roca viva. A l’Edat Mitjana, els Peratallada van ser una de les cases feudals més importants de l’Empordà. Aquesta família va ser senyora del lloc fins que el 1250 va morir sense successió Ponç de Peratallada i la seva germana Guillema es va casr amb Gilabert de Cruïlles. Des d’aleshores els dos dominis (Peratallada i Cruïlles) van quedar units convertint-se en en un dels més extensos. LLOCS D’INTERÈS

El Castell-palau El castell de Peratallada, al voltant del qual es va anar estenent la població, va ser el centre de la baronia que pertanyia a l'esmentat llinatge dels Peratallada. El castell es comprova que existia el 1065, però algunes estructures arquitectòniques semblen demostrar que aquest nucli ja hi va haver una fortalesa des de més antic. El nucli fortificat és acimbellat dalt d'un enorme basament de roca natural sorrenca, tallat artificialment per donar-li verticalitat. El monticle rocós s'aixeca 4 o 5 metres sobre el terreny circumdant. Al seu damunt s'enlaira el gran

41

castell, amb la seva caraterística torrre de l'Homenatge, i el palau, orientat a llevant, que dóna a la Plaça del Castell. El mur que envolta la torre mestra s'adapta a la forma irregular del tossal i ateny una considerable altura. També s'hi poden veure restes de merlets que donen un gran atractiu i misticisme a la construcció. L'alta torre de l'Homenatge és de planta rectangular, coronada per merlets quadrats. Té una porta adovellada i tenia un pis intermedi de fusta. És construïda amb filades de carreus escairats.

Les muralles Peratallada va ser una de les poblacions catalanes més ben fortificades. El sistema defensiu era format per tres recintes de muralla. El recinte principal tenia el castell al centre i els altres dos eren de grans avançades o barbacanes vers el nord i llevant. Les tres muralles, amb alts llenços i torres, eren protegides per pregons valls excavats a la roca. Aquest fossat, ateny en alguns punts on avui és visible, una fondària de 7 a 8 metres. Els sectors actualment menys malmenats de les muralles es poden veure al nord i al nordoest. Pertanyen, en els fragments més grans, al recinte septentrional i, en part, al recinte principal que envolta el castell-palau. A l'extrem de tramuntana de la vila hi ha un extens llenç paral·lel a la carretera, amb alts murs i torres rectangulars, en el qual s'obre el Portal de la Verge, l´únic ben conservat de les muralles.

El poble Peratallada es pot dir que no s'ha expandit més enllà del perímetre de les muralles. La vila conserva encara la seva distribució urbana medieval. Des de la plaça major, amb els seus porxos, fins a la trama d'estrets carrerons, on es pot descobrir un interessant conjunt d'arquitectura popular. Sobre murs més antics, s'hi mantenen encara habitatges característics dels

42

segles XVI. La vivenda tradicional de Peratallada sol tenir els baixos recoberts amb voltes de pedra, destinats a magatzems i cellers, mentre la planta superior es dedica a habitacle. Hi pot haver encara un altre pis a mena de golfes o graner i sovint un pati o àmplia eixida o era al darrera.

43

VULPELLAC SITUACIÓ L'antic municipi de Vulpellac tenia, abans de l'annexió de Fonteta i Peratallada, 4,29 quilòmetres quadrats d'extensió. El terme comprèn una zona aturonada, a ponent i al NW amb el punt més elevat al puig Negre (109 m. d'alt), que forma part de la serra de Sant Ramon, límit amb el terme veí de La Bisbal d'Empordà. La part restant del terme és plana i drenada per la riera de Fonteta, de la conca del Daró, que devalla de les Gavarres. La carretera de Palamós a Girona, per la Bisbal, travessa el territori municipal d'est a oest. En aquest lloc s'inicia la carretera local de Vulpellac a Pals. HISTÒRIA I CURIOSITATS El lloc de Volpeyliacho, del comtat d'Empúries, s'esmenta l'any 894 i, en documents dels anys 904 i 911, és anomenat Vulpiliaco. S’ ha suposat que el topònim pot derivar del gentilici llatí Vulpilius. Consta que l’any 1208, el monestir de Cruïlles tenia drets sobre la parròquia de Sant Julià de Vulpellac. El 1269 es va signar un conveni entre el bisbat de Girona i el senyor de Vulpellac per tal de construir-hi una fortalesa. A finals de segle XIII, n’era senyor Guillel de Palol, feudatari de Peratallada. Durant els egle XIV el domini va passar als Sarriera que van tenir una gran importància durant els segles XV i XVI. Els seus successors, els Solterra, van continuar amb la possassió del domini. Un dels successors, Miquel Sarriera, al segle XVI, va fer una gran reforma al castell i és el protagonista d’una de les llegendes sobre la fortalesa.

44

EGO SUM QUI PECCAVI 1533 Segons uns avantpassats del poble i la rodalia, un dels últims dels Sarriera que habità el castell fou Miquel de Sarriera; home, segons afirmaven, que tenia manies; altres, que era de migrada salut, degut als excessos de joventut; però el cas és que un dia,mentre anava per les perdius, allà en un marge hi va veure una noia molt formosa, la més bonica de tot el poble; a ell, enamoradís com era, no va costar-li gaire de prendar-se’n; ella en canvi, no va donar-li el seu cor fins que vegé que la intenció del baró era honesta i s’hi maridà.

, l l il

-

Però el que són les coses: un fadrí extern del mas d’aquella collada, l’havia pretinguda, cosa a la qual ella mai no havia correspost ja que e tracte no era de grat de la pub leta tan delicada i preciosa, i formosa com virtuosa; no per això el fadrí,moscat, deixà quieta la feliç parella, i féu córrer certes iniquitats impròpies d’una dama virtuosa; aquestes murmuracionsforen recollides pel Sarriera que entrà en gelosia, fins que un dia tancà la seva muller a la torre de càstig. Allí la torturà a fi que descobrís el que solament existia en la imaginació i la calúmnia.Fou tant el suplici que tingué la bona dama que, segons uns, moríde pena i altres afirmen que morí traspassada per la daga del seu marit; però segons altres, -i això és el que amb més persistència s’afirmà fou aparedada viva a la cambra de la torre; fent-se després impenetrable l’entrada a la cambra on havia trobat la mort la virtuosa dama Sarriera. Passà el temps, i el baró s’assabentà de la colúmnia que al damunt de la seva muller havia forjat el fadrí envejós, i amb indignació sup`rema, féu empresonar l’impostor, fent-lo morir a vergassades a la cambra superior de la torre. Encara avui podeu veure el grilló on fou lligat per trobar la mort. Malgrat passar el temps, tot i que el baró procurà distreure’s del terrible esdeveniment, no pogué apartar-se la tortura de la qualla consciència li féu retret. Un dia cridà al confessor; penedit, confessà la seva falta i explicà la tortura que no el deixava. Elconfessor, sant anacoreta, li aconsellà que fes una visita la Sant

45

Pare de Roma, per si en podia aconseguir el perdó de les faltets, pux així era segur que un cop rebuda la benedicció, sria lliurat de preocipació produïda pels seus horrorosos crims. Miquel Sarriera acudí als peus del Beatíssim Pare qui, compadit, li donà l’absolució de les seves culpes; però amb la condició precisa que públicament i amb forma clara manifestés la seva culpa, i que el seu escut fos emblemat com a penediment de falta tan greu. El baró retornà al castell. Semblava tot canviat; ja no era aquell home intractable, ja no era dèspota i impulsiu, sinó amable i senzill. Una vegada reposat al castell, començà a cridar operaris i ben prompte unes ràpides reformes es pertaren a cap, i un dia aparegueren en l’escut de la baronia que presideix el pati d’armes, gravades per mà destra, les paraules corprenedores i misterioses: EGO SUM QUI PECCAVI 1533. Aquesta és la llegenda de Vulpellac, que tal com vaig escoltar-la us la l iuro; el que hi ha de cert és que la cambra de la torre decàstig del castell roman impenetrable i que l’única obertura quees percep és la finestreta enreixada però també tapada de part de dins per mitjà d’una fusta. Fusta que ningú, durant els segles que han transcorregut, no s’ha atrevit a esbotzar per rompre el misteri de la llegenda. Ara fa poc, l’actual propietari, volent saber el que de cert hi havia a la cambra impenetrable, cridà alguns operaris per tal d’obrir un pas enmig de la grossa paret; però malgrat ésser bastants els operaris i de treballar-hi força dies no avançava molt la feina; sia el que sia, temorencs els operaris, temorenc el propietari, quan solament faltava com aquell qui diu, l’últim cop de picot, suspengueren les obres amb el pretext de no rompre el núvol que envolta la llegenda del Castell de la baronia dels Sarriera.

l

i , í i l l Existeix o no la muller enterrada a la torre? Sia o no sia certa la narrac ó s que és cert que, en les b gues i en e s p afons de lacambra, i en l’escut, es llegeixen sens cap mena de dubte les paraules: EGO SUM QUI PECCAVI 1533.

Per J. Serra Cortada

46

LLOCS D’INTERÈS

Església de Sant Julià L’església parroquial de sant julià i Santa Basilissa és l’antiga capella del castell. L’edifici actual és del segle XVI, d’estil gòtic tardà, amb detalls renaixentistes i fortificada. A migdia de l’església s’ha excavat part de la necròpolis alt-medieval amb tombes antropomorfes i de lloses que també s’extenien per sota del temple i pel subsòl del castell, on es troba un fragment de sarcòfag decorat. S’han trobat vestigis d’una església anterior, que podrien ésser romànics.

El castell-palau El castell-palau, per la seva banda, manté en una bona part l’estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del XVI, efectuades per ordre de Miquel Sarriera, que van afectar la disposició interior i la decoració. Pels volts de 1725 s’hi van fer altres reformes i més endavant, l’edifici va ser convertit en casa de pagès. És un immoble de dues plantes, format per tres crugies, que junt amb l’església, emmarquen un petit pati interior de planta trapezial. El 1931 va ser declarat monument nacional. A l’entorn de l’església i del palau hi ha restes disperses de la muralla, alguns vestigis de la qual es troben entremig de les cases del poble. L’element més ben conservat és la torre-portal del nord-est, de planta quadrada i amb la porta adovellada. Es conserva una altra torre, cilíndrica, al sud-oest del poble, encaixada entre les cases. Malgrat l’alteració recent d’algunes cases del nucli urbà, estructurat a l’entorn del castell i de l’església, hi ha alguns edificis dels segles XVII i XVIII que tenen un interès notable com a arquitectura popular, als carrerons del nord de la plaça Major, situada extramurs i al

47

carrer Major, on hi ha cases amb portals adovellats, escuts i alguns finestrals decorats. INFORMACIONS www.forallac.com www.peratallada.info Telèfon de l’Ajuntament de Forallac: 972 64 55 22, cada dia, de les 15 a les 20.30 h.

48

ALTRES LLOCS D’INTERÈS

La Carbonera Dins del terme de Sant Climent de Peralta es celebra des del 1992 la festa de la Carbonera. En aquesta festa es pot veure el procés de carbonar (obtenir carbó) a les Gavarres tal i com es feia en altres temps. L’encesa de la carbonera té lloc el dia 12 d’octubre i la cuita del carbó dura unes dues setmanes, moment en què els carboners el recullen. Normalment s’ofereixen una sèrie d’activitats complementàries. Aquesta oferta i les dates exactes de la popular festa es poden consultar a la web de l’Ajuntament: www.forallac.com Per arribar-hi: per la carretera C-66 de La Bisbal d’Empordà a Palafrugell al Km 5,200, poc després del nucli de Vulpellac, prop del restaurant “La Masia”, a la dreta. Hi ha indicacions.

Rajoleria de Can Frigola Al mig del bosc es conserven les restes de les antigues rajoleries i és dins el terme de Sant Climent de Peralta on trobem una de les rajoleries més interessants i més ben conservades del massís de les Gavarres. Es tracta d'una antiga rajoleria, situada entre el mas Frigola i el mas Torró, que ha estat restaurada per la Fundació Amics del Patrimoni amb el suport de l'Ajuntament de Forallac i la col·laboració de l'Associació Cultural El Cau del Pins de Sant Climent de Peralta. Gràcies als treballs de restauració que es van realitzar, el 7 de juny de 1997 es va inaugurar la rajoleria coincidint amb la Festa de la Sega. Els treballs de restauració es van iniciar després que els propietaris de la factoria la cedissin per 25 anys a la Fundació Amics del Patrimoni. Aquests treballs han consistit en

49

el desbrossament de la rajoleria i dels elements del seu entorn —pou, esplanada de les basses, etc— i en l'aixecament de les parets fins al nivell original que havien tingut. La recuperació d'aquest conjunt patrimonial, que es pot visitar durant tot l'any.

S’hi pot accedir des de la Carbonera. Seria apropiat visitar-ho tot el mateix dia.

50

51

SITUACIÓ: Palau-Sator es troba situat a la comarca del Baix Empordà a 7 quilòmetres de la seva capital, La Bisbal d’Empordà. El terme municipal té 12,27 Km. Els límits del terme municipal són al nord HISTÒRIA I CURIOSITATS El poble de Palau-Sator és el centre d’un municipi que agrupa el veïnat de Pantaleu i els pobles de Sant Feliu de Boada, Fontclara i de Sant Julià de Boada, popularment conegut com Boada. A Palau-Sator, per damunt del conjunt compacte de teulats de les cases, sobresurt espectacularment la figura de la torre a la qual es refereix el nom del poble “Sa tor” o la torre. Fa referència a aquesta torre de 20 metres d’alçada, construïda probablement al segle X o XI, únic testimoni avui d’un antic castell que havia estat situat al centre del nucli. Els seus carrers conserven el traçat de l’època medieval i s’observen també restes de les muralles i defenses que l’encerclaven antigament. L’origen del poblament és probablement d’època romana . A mitjans del segle XIX comença a funcionar a Palau-Sator la “Cobla de Palau-Sator”. Inicialment constava de set instrumentistes, si bé després se n’hi afegiren d’altres segons la importància del lloguer. L’inici del gran èxit de la Principal de La Bisbal es deu en part als músics de la cobla de Palau-Sator que van formar part de la Principal, com els Saló o els Barnosell. Uns altres fets que han marcat la història del poble al segle XX van passar el 4 de febrer de 1969. El pintor Bosch Martí havia pintat l’absis de l’església amb una representació de Crist, una sardanes amb personatges famosos , una representació dels pagesos i al cim de la volta personatges del món com Hitler, Kennedy, Martin L. King, Che Guevara, Fidel Castro... El vespre

52

del 4 de febrer, el capellà del poble, el Sr. Nicolau Montcunill i el pintor Bosch Martí van ser víctimes d’una emboscada i van ser atacats pels anomenats “guerrillers de Cristo Rey” i van destruir les pintures llençant-hi pots de pintura negra. LLOCS D’INTERÉS El castell Situat al bell mig de la població , al cim d’un turó, l’antic castell bastit als segles X-XI va ser transformat en època gòtica en torre mestra d’una fortificació més amplia amb clos emmurallat. L’església de Sant Pere de Palau Sator Església d’una sola nau amb volta apuntada i absis semicircular, construïda als segles XII-XIII fora de l ’antic nucli fortificat. La muralla Es conserven encara prou elements de l’antiga muralla per poder-ne seguir el traçat. La fortificació datada entre els segles XII i XVI tenia dos portals, el nord i el sud. Aquest darrer és el més ben conservat, obert a la part baixa de la Torre de les Hores. La torre de les hores És un dels dos portals que es conserven d’accés a l’interior de l’antic nucli emmurallat. S’anomena així perquè fa molt temps s’hi col·locà el rellotge públic.

53

Museu Rural – Col·lecció d’estris de pagès S’ha aconseguit a partir de la recuperació d’antigues eines i màquines pròpies del camp i de l’entorn de la vida de pagès de la comarca. La mostra reuneix eines i màquines del camps de finals del segle XIX fins a les primers dècades del segle XX. Tots els objectes són identificats amb els noms que s’utilitzaven a la zona. Església de Sant Julià de Boada Situada al nucli del mateix nom. És un dels monuments pre-romànics més interessant i ben conservats de Catalunya. És d’una nau i absis trapezial. La nau està dividida en dos trams per un gruixut arc de ferradura. Fou declarat monument històrico-artístic l’any 1931 . Església de Sant Pau de Fontclara Encara que l’origen de Sant Pau fou un monestir benedictí, documentat des de l’any 889, aviat esdevingué parròquia (se cita a finals del segle XIII). L’església romànica dels segle XI consta d’una sola nau, amb volta apuntada i absis semicircular. S’hi conserven, encara que parcialment, les pintures murals romàniques de l’absis, probablement realitzades els segles XII-XIII. Església de Sant Feliu de Boada Situada al nucli del mateix nom, és documentada del segle X, encara que l’actual edifici, d’estil gòtic tardà, data del segle XVI. Al centre de la façana hi ha un òcul atrompetat. El conjunt és rematat per un campanar de paret de quatre obertures.

54

INFORMACIÓ GENERAL : Ajuntament de Palau-Sator Plaça de l’Ajuntament, s/n 17256 Palau – Sator Telèfon 972-634132 FAX. 972-634706 palau-sator@ddgi.es Museu Rural : Horaris: Dissabtes i diumenges: de 15,30 a 18 h. Durant el mes d’agost tots els dies. Reserves per a grups: Previ avís als telèfons 972-635006 /972-634125 Preu: Entrada individual 2 € Entrada grup 1,5 €

55

56

SITUACIÓ

El municipi de Palafrugell està situat en el que es coneix com a Corredor de Palafrugell, territori que s’estén dels contraforts de les Gavarres i les muntanyes de Begur fins a la badia de Palamós. Comprèn a part de la vila, el poble rural de Llofriu, els nuclis marítims de Callella, Llafranc i Tamariu, els veïnats de Santa Margarida i Ermedàs i el santuari de Sant Sebastià. El municipi té una extensió de 26’62 km2 i limita a l’est i sud-est amb el mar, al nord amb Begur, Regencós i Torrent, al nord-oest amb Peratallada i Fonteta i a l’oest i sud amb Mont-ras. HISTÒRIA I CURIOSISTATS El municipi ja va ser poblat al voltant de l’any 3000 a.C. com demostra l’existència d’un dolmen prop de Llafranc. També a la muntanya de Sant Sebastià s’han trobat restes d’un poblat pre-romà. La primera referència escrita correspon al segle X quan el lloc es coneix com a “Palau Frugell”. Palau vol dir “casa forta” i Frugell es creu que era un nom propi de persona. A l’època medieval el municipi estava envoltat per una muralla amb set torres. Els seus habitants es dedicaven sobretot a l’agricultura, la ramaderia i la pesca. A partir del segle XVII la població de Palafrugell va creixent ja que a les activitats econòmiques tradicionals s’hi ha d’afegir incipient indústria artesanal del suro i l’augment d’activitat marítima al port de Calella. En aquesta època cal destacar la revolta que van protagonitzar els habitants de Palafrugell contra les tropes de Felip IV, precedent de la Guerra dels Segadors. A partir del segle XIX amb la mecanització, les indústries del suro prenen més protagonisme, la població augmenta i canvia també les condicions de vida i de treball dels habitants de Palafrugell.

57

A la segona meitat del segle XX, amb l’embranzida del turisme, la població ha viscut una important transformació, tant a nivell urbanístic, demogràfic, econòmic i social. LLOCS D’INTERÈS Les visites que es recomanen dependran del nucli municipal, així a la vila de Palafrugell cal destacar la Fundació Josep Pla i el Museu del Suro. A Calella el Jardí Botànic de Cap Roig. A Llafranc el dolmen de can Mina dels Torrents. Al cap de Sant Sebastià, la torre, l’ermita i el jaciment ibèric. Fundació Josep Pla Està situada a la casa on va néixer l’escriptor i ocupa també la casa veïna. S’hi pot visitar l’exposició permanent dedicada a Josep Pla amb fotografies, cites i bibliografia. També hi ha programats una sèrie de tallers adequats als alumnes de diferents etapes de l’educació. “Ens divertim llegint”. Seria un taller adreçat als alumnes de cicle inicial i mitjà. Pretén engrescar als alumnes en la lectura i en el món del llibre com a transmissor de coneixement, informació, diversió, etc. S’hi contemplen diferents apartats: 1. Introducció a la figura de Josep Pla: Recorregut per la vida i

obra de l’escriptor a traves de la visita a l’exposició permanent.

2. Asseguts a la biblioteca de l’autor: mostrar els diferents tipus de llibre i la informació que contenen

3. Lectura teatralitzada del conte: “La nena que odiava els llibres” de Manjusha Pawagi. Al final es fan aparèixer personatges extrets de les narracions de Josep Pla que seran l’excusa per introduir l’escriptor.

4. Realització d’un dibuix: debat sobre els personatges de contes i dibuix del seu personatge predilecte.

58

59

5. “El país dels vents”. Seria el que correspondria als alumnes de cicle mitjà i cicle superior Aquest taller pretén engrescar els alumnes a llegir i escriure. S’hi contemplen diferents apartats:

1. Introducció a la figura de Josep Pla: visita a les sales de l’exposició permanent i així els alumnes podran fer un breu recorregut per la vida i l’obra de l’escriptor

2. Explicació de la importància del vent: el vent com a element de transformació de les societats mitjançant el transport marítim de vela.

3. Els vents de l’Empordà: buscar en un mapa de Catalunya l’orientació dels principals vents

4. Els vents i el refranyer català: llegir dites populars 5. Realització d’una Rosa dels Vents: cada alumne elaborarà una

Rosa dels Vents amb cartolina i plantilles INFORMACIÓ • Preu dels tallers: 4 € per alumne • Durada de l’activitat: aproximadament una hora i mitja • Número d’alumnes: mínim: 20, màxim: 25 • S’ha de concertar la visita.

Telèfon: 972.305.577 Correu electrònic: flpla@ddgi.es Adreça: c/ Nou, 49-41

Museu del Suro Aquest museu és una secció dedicada al suro del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. A part de l’exposició permanent s’hi pot trobar exposicions temporals, un arxiu documental i una biblioteca especialitzada. S’hi poden realitzar també diferents tallers adreçat a diferents edat d’alumnes. L’exposició permanent s’hi troben vàries seccions:

60

1. Bioecologia del suro. Explicació de què és el suro. Quines característiques té. Com s’obté. Què permet el creixement de les suredes.

2. Transformació del suro. Procés de fabricació d’un tap, discs i papers de suro, tant artesanament com amb màquines.

3. Escultures fetes amb suro. Es poden manipular alguna de les màquines. Taller intergeneracional. Seria el taller més adequat a alumnes de cicle mitjà i superior. Els alumnes segueixen tot el cicle del suro, des del bosc fins a la fabricació de taps. INFORMACIÓ • Visita guiada a l’exposició permanent: 2 € • Taller intergeneracional: alumnes de 8 a 12 anys, gratuït • El taller només es realitza els dimarts. Durada: tot el matí

(10 a 1) • Cal reservar la visita.

Telèfon: 972.307.825 Adreça electrònica: info@museudelsuro.org Adreça: c/de la Tarongeta, 31

Jardí botànic de Cap Roig Està situat al sud de Calella en la zona del Golfet. És un espaiós recinte amb grans terrasses enjardinades on es pot observar tot tipus de vegetació mediterrània. L’origen del castell i els jardins que l’envolten es pot situar l’any 1927 i té la seva història. Després d’uns anys d’inestabilitat i de vida social diversa i desconeguda per nosaltres, Nicholas Woevodsky, un arquitecte rus i Dorothy Webster, una decoradora anglesa, descobriren la nostra costa i decidiren construir un imperi per a ells dos. Fou un impuls el que els féu comprar els terrenys de Cap Roig i començar a edificar.

61

Nicholas fou el que plasmà en paper el que veia a la seva ment. Així, ben aviat començà a enlairar els edificis annexos al seu futur castell. Per sufragar la seva obra proposaren a llurs amistats, molts d’ells pertanyents a la noblesa anglesa, descobrir els més bells indrets de la Costa Brava. Així ho feren i el rus dissenyà i la “russa” decorà els xalets més luxosos i envejables de per aquí: la Musclera, la Perica... pioners d’un turisme de luxe, molt allunyat de l’actual massificació. La Guerra Civil fou, també, un obstacle per a les ànsies d’expansió del rus. No tot anava tan ràpid com ell hauria desitjat. Quan tornaren, calia buscar noves fonts d’ingressos, els quals varen invertir a cuidar i engrandir el jardí botànic. Finalment, el 1969 van rebre l’ajuda que esperaven gràcies a un conveni amb una entitat d’estalvis gironina. Aquesta es comprometia a subvencionar la resta de les obres i a proporcionar als propietaris una pensió anual a canvi de la cessió de la totalitat de la finca, una vegada haguessin mort. Així es féu i en poc temps s’acabà el que el rus i l’anglesa havien endegat. El trist del cas és que, en vida, ben poc temps en pogueren gaudir. Pocs mesos després d’acabar les obres en Nicholas va morir; Dorothy ho va fer cinc anys més tard. Avui reposen en el racó més bonic del Cap Roig, sota la verdor dels pins i sentint la remor del mar, amb el somriure als llavis, mirant de reüll el fruit que tants anys van anhelar. “El Baix Empordà. Fantasia i realitat”. Artur Calsina i varis INFORMACIÓ • Les visites escolars són gratuïtes. Només cal concertar-les

trucant al telèfon: 972.209.836. • L’horari de visites és de 9 del matí a 6 de la tarda.

62

Sant Sebastià El cap de Sant Sebastià es troba a l’est de Palafrugell fent de separació entre els nuclis de Llafranc i Tamariu. Hi destaca: • El Far de Sant Sebastià. Construït el 1857 sobre un penya-

segat de 167 metres i considerat un dels més importants de la Mediterrània. Se’n conserva l’antiga maquinària que funcionava amb petroli. L’edifici és de planta rectangular i està envoltat per uns jardins tancats per una reixa. Al centre hi ha la torre que té una alçada de quinze metres

• La Torre de Sant Sebastià. Antiga torre de guaita construïda al 1445 davant l’amenaça de la pirateria. La planta baixa es va dedicar a capella. L’ermità advertia del perill amb foc a la nit i amb fum o campanades durant el dia. La torre té tres plantes, terrat, matacà, merlets i espitlleres. La planta és rectangular però acaba amb semicercle a llevant. Està situada sobre el penya-segat de Romaboira. Ell lloc s’anomenava “Sa Guarda”

• Poblat ibèric. Les restes d’aquest poblat es troben a l’esplanada de l’oratori de Sant Baldiri i estan datades entre els segles VI a.C. a l’I a.C. S’hi ha descobert un camp de sitges per a guardar cereals que més tard es va convertir en zona habitada (s’hi ha trobat cabanes, un forn, etc).

L’ERMITA DE SANT SEBATIÀ La nit plana serena. La llum crepusuclar reposa en el silenci d’un món acondormit. Les cales són penombres roentes, vora el mar. Damunt de la més alta, l’ermita hi ha florit; més alta que ella, encara, des de l’ermita al mar s’estén la Via Làctia, camí de l’Infinit. Des d’eixa soledat, la fe que és dolça i bella! Quina ànsia de resar: “Senyor, feu-me pietós perquè, camí del mar, com qui segueix l’estrella del Nord, pugui seguir-vos per sojornar amb Vós.

I entendre, al fons de l’ànima del món, el vostre obrar: aquest Amor immens que viu totes les coses, que encén els estels d’or, que fa florir les roses a vora de l’ermita, i fa adormir el mar....!” Miquel de Palol (1911)

Dolmen de Can Mina dels Torrents

Està situat en un turó al nord de Llafranc. Per arribar-hi s’ha de seguir el camí que surt de darrera l’església i que va perpendicular a la costa. És un sepulcre megalític de corredor amb cambra subcircular i que data del 3.400 a 3000 a.C. Aquests sepulcres es bastien normalment damunt terrenys plans i les cambres es realitzaven cavalcant les lloses-suport.

63

64

SITUACIÓ El municipi de Palamós es troba a la costa Mediterrània. Pertany a la comarca del Baix Empordà. L’extensió del terme municipal és de 13,88 km2. HISTÒRIA I CURIOSITATS El nom de la població de Palamós, no sempre s’ha dit com pròpiament la coneixem. Palamors, era el nom de la vila abans de la seva fundació. No s’ha pogut demostrar d’on ve aquest nom, però segurament hi ha una certa relació amb un palau o casa fortificada que hi havia a la vila abans de la fundació d’ella, a prop del carrer Canó. Segurament, el nom de Palamors o Palamós ve del Palau Mors o quelcom semblant. Pel que fa als antecedents abans de la seva fundació, El rei Pere II el Gran es va casar amb la princesa Constança de Sicília, obrint així una bona relació i afavorint el comerç ,entre Itàlia i Catalunya. Fins aleshores el rei tenia un port de mar a Torroella de Montgrí, però quan varen desviar el riu Ter, les sorres arrossegades per les aigües varen tapar l’entrada del port. El rei es va quedar sense port i es va veure obligat a cercar un altre lloc adient per situar-hi el port. L’any 1277 i per encàrrec del rei, el batlle general de Catalunya, el jueu Astruc Ravaia, va trobar un lloc a redós de tots els vents, va trobar Palamors. El lloc de Palamors pertanyia al territori del castell de Sant Esteve de Mar. El senyor del Castell, Dalmau de Palou, com que tenia molts de deutes, va vendre’l al batlle. A partir d’aquí, el pròxim pas era aconseguir que vingués molta gent a Palamors per fundar una vila que protegís el port reial. En aquells temps, a finals de segle XIII, les terres de les rodalies de Palamós pertanyien als senyors feudals, entre els quals hi havia el bisbe de Girona, senyor del Castell de Vila-romà, i l’abat del monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols.

65

Astruc Ravaia, per atraure pobladors a Palamós, va redactar, el 3 de setembre de 1279, un document que aplegava la relació de deures i avantatges dels pobladors, la Carta Pobla o carta de població. Aquesta carta oferia un lloc per edificar una casa i oferia poder exercir l’ofici de cadascú viure sense els feixucs impostos que es pagaven llavors. Actualment aquesta Carta Pobla es conserva a l’arxiu històric de Palamós. Les primeres dades dels pobladors de Palamós corresponen a un fragment del llibre de protocols notarials de l’any 1288. Amb el rei Pere II, els jueus varen ser un grup de pressió molt important a Catalunya, i per Palamós foren la més poderosa font de finançament en el seu desenvolupament primitiu. El 7 d’Octubre de l’any 1543, 20 galeres i 3 “fustes”, sota el comandament del lloctinent de Barba-rossa, van entra al port de Palamós i, desprès d’un fort bombardeig, desembarcaren una quantitat indeterminada de turcs que entraren ràpidament a la vila. Van saquejar i cremar bona part de la vila, i varen cometre barbaritats amb la gent que prengueren. Amb l’ajuda del Papa, i a poc a poc, Palamós intentà tornar a la normalitat. L’any 1799, els pobles de Palamós, sant Joan de Palamós i Vall-llòbrega varen separar-se i començaren una vida completament independent. Desprès de 143 anys de separació, Palamós i sant Joan varen tornar a ajuntar el 1942, a causa per manca d’espai, que tota la indústria era dins la població de Palamós i la majoria de treballadors vivien a Sant Joan, les inundacions que afectaven a Palamós s’havien de resoldre canalitzant la riera Aubi que era dins el terme de Sant Joan, la manca de serveis de Sant Joan. L’expedient d’annexió s’inicià el 1940. Les bases o condicions de la fusió foren acordades pels dos municipis, per separat, el 31 de gener de 1941. El butlletí oficial de l’Estat va publicar el decret d’unificació el 31 de març de 1942 i els ajuntaments d’ambdós municipis es reuniren en sessió conjunta, l’11 de maig de 1942 per a realitzar la fusió definitiva. Palamós va retenir la capitalitat.

66

Palamós v passar per una gran expansió durant el s.XIX per l'auge de la indústria surera i ja en el segle XX, la guerra civil va fer estralls amb la destrucció de cases i part de la població. Durant el segle passat, Palamós va començar a créixer d’una manera ràpida a partir dels anys 50, amb el turisme de masses. Actualment Palamós segueix creixent i remodelant la seva població. LLOCS D’INTERÈS

Església gòtica de Santa Maria del Mar

L’església de Santa Maria del Mar de Palamós presideix el nucli antic de la vila. És un notable monument d’estil tardà, acabat al s.XVI, de considerables dimensions, amb la nau dividida per cinc crugies i absis poligonal a l’interior i semicircular a l’exterior. A la banda dreta de la nau s’obra una porta gòtic - renaixentista. L’església també té un museu parroquial.

Església de Santa Eugènia de Vila-Romà

El primer esment que s’ha trobat de l’església parroquial de Vila-romà data de l’any 1191. Al llarg dels anys ha rebut diferents denominacions, des d’església de sant Joan de Vila-romà (1272), Santa Eugènia de Vila-romà o de Palamós (any 1287 i 1329) o fins i tot església de Sant Joan de Palamós (any1514). La primitiva església era molt senzilla, contenia l’altar dedicat a Santa Eugènia i segurament, els de sant Joan Baptista (1273, primer esment) i el de Santa Maria (1376, primer esment). L’edifici i el nombre d’altars es manté fins al s. XVII, en què pausadament van construint altres L’escala de davant l’església és de pedra “calcinal”. L’altar de Sant Isidre va ser una realitat el 1805. Cal destacar que al peu de les escales d’accés a l’església es pot veure una làpida, recordant un fet de l’any 1628. Es tracta de

67

l’assassinat del cavaller Pere Pau de Ribes i de Terrades, senyor de la torre de Ribes de Vila-romà, que rebé un tret quan estava agenollat a les grades de l’escala del cementiri de l’església.

Santa Maria de Bell-Lloc El santuari de Santa Maria de Bell-lloc es troba als peus de Montagut. Existia ja al s. XIII. L’actual edifici fou bastit a mitjan s. XVIII, afegit a una masia la mateixa època, i ambdós han estat reformats actualment.

El Castell de Sant Esteve de Mar

Construït damunt d’altres edificacions romanes, data del s.XIII. Al s XV fou reedificada de nou pel seu mal estat de conservació. El pas dels anys va tornar a enrunar a poc a poc la capella, fins que a començaments del s XIX, ja era completament enrunada. Per això el 1806 els administradors de la capella demanaren al bisbe permís per edificar-ne una altra fora del castell. D’aquesta nova capella encara hi resten quatre parets. L’antiga es convertí en quadra i magatzem. Actualment el castell de Sant Esteve de Mar està quasi completament enrunat.

Castell de Vila – Romà

L’antic castell de Vila-romà, molt arruïnat, es troba en un replà, als vessants meridionals de Montagut. A la part central hi ha restes de la torre mestra i al SE hi ha restes de dues torres rectangulars que devien flaquejar l’entrada. Al NE hi ha una altre torre rectangular, sencera. Esmentat des del 1276, fou volat el 1812 durant l’ocupació francesa.

68

Restes arqueològiques de Palamós

Entre les restes arqueològiques del terme hi ha el dolmen de Montagut i es destaca el poblat iberoromà de Sa Cobertera de Castell, el topònim es derivat del poblat antic, data del s. VII-VI aC fins a la romanització.

Museu de la Pesca

El Museu de la Pesca té per missió salvaguarda, conservar investigar i difondre el patrimoni marítim i pesquer de la Costa Brava i obrir-lo a la participació de la comunitat, perquè l’herència cultural i natural del territori contribueixi com a element de qualitat al desenvolupament social, econòmic i cultural de la societat.

Museu del Cau de la Costa

Té objectes diversos relacionats amb l'arqueologia, la conquiliologia, numismàtica, etnografia i pintura catalana.

Centre Cultural la Gorga

El Centre Cultural La Gorga és un edifici centenari de tres pisosque inclou el Teatre Auditori a la planta baixa, una sala d'ús polivalent a la primera planta i les Oficines de Cultura al segon pis. És el principal centre aglutinador de la vida cultural de Palamós.

El port de Palamós

Un centre pesquer de primera magnitud i un punt de referència de tota la costa catalana.

69

Platges

A més, totes les platges del seu voltant, com La Fosca, una de les més famoses de la Costa Brava, de sorra molt fina amb l'antiga torre de Sant Esteve del Mar, o la cala Margarida, la Cova de Cap Gros, s'Alguer, la Platja del Castell, la Foradada, una roca foradada al costat del mar i moltes altres...

Cala S’alguer i Cala Pallerida En aquestes cales hi trobem mostres d’arquitectura de les barraques i casetes de pescadors.

La Pineda D’en Gori La pineda de'n Gori és un turó que s'eleva entre la Cala s'Alguer i la Platja de Castell. Aquest espai verd és el lloc ideal per fer-hi una parada abans de continuar caminant pel sender litoral. Des d'aquest mirador dominem la Cala s'Alguer, amb tot el seu encís de casetes de pescadors, i l'incomparable Platja de Castell INFORMACIÓ Ajuntament de Palamós C/ Major, 56 Tel 972 600026 http://www.palamos.org Oficina de Turisme Passeig del Mar, 22 Tel 972600500 - 972 600550 e-mail: info@palamos.org http://www.palamos.org/turisme/index.htm

70

Museu de la Pesca Moll pesquer, s/n 17230 Palamós Tel 972 600 424 Fax 972 316 686 http://www.museudelapesca.org Centre Cultural la Gorga C. Ave Maria 3, 2n pis 17230 Palamós Tel 972 602 330 Fax 972 602 169

71

72

SITUACIÓ El terme municipal de Pals està situat al litoral al sector de la plana empordanesa que hi ha entre les muntanyes de Begur que queden al sud i el Montgrí que queda al nord. El terme està dividit en tres nuclis: el poble, els Masos i la platja i té una extensió de 25’75 km2. Limita al nord amb Torroella de Montgrí i Fontanilles, a l’oest amb Palau Sator i Torrent i al sud amb Regencós i Begur. El nucli antic es troba dalt d’un puig poc enlairat, el Mont Aspre, i domina un planer cobert antigament per estanys i aiguamolls. La platja ampla i sorrenca, té una extensió de 3’5 km. HISTÒRIA I CURIOSITATS El nom de Pals prové del Llatí Palus que vol dir terreny pantanós. Els primers documents que fan referència a la vila daten del segle IX i llavors no s’anomenava Pals, sinó Montaspre. En aquesta època hi havia un castell i la vila i eren dominis directes dels comtes de Barcelona. Més tard Jaume I el va donar al senyor de Torroella. Van passar els anys i amb les guerres el castell fou destruït i les seves pedres van servir per refer l’església. Només es va conservar una torre (la Torre de les Hores) Tradicionalment l’economia de Pals es basava en l’agricultura, sobretot amb el conreu de l’arròs que va ser abandonat al llarg del segle XIX i no fou recuperat fins a principis del XX. En aquest darrer segle una altra activitat ha irromput en l’economia del poble: el turisme. El nucli dels Masos estava format inicialment per masies disperses i fortificades.

73

LLOCS D’INTERÈS Es poden realitzar dos tipus de visita, una que entraria dins l’àmbit de les ciències socials: el Pedró, i l’altra dins l’àmbit de les ciències naturals: les Basses d’en Coll. El Pedró És el nom amb el que es coneix el recinte gòtic. Està construït amb una pedra local coneguda amb el nom de “pedra del país”. En aquest recinte es pot visitar: La muralla. Data dels segles XII-XIV. Actualment només se’n conserven quatre torres: la torre d’en Ramonet, la torre d’en Ron, la torre d’en Xinel·lo i la torre de l’Hospital. Són torres de planta rectangular i obertes per la cara que dóna a l’interior del recinte. Estan cobertes amb volta de canó. Les més ben conservades es troben a la part nord. El mirador Josep Pla. Es troba a l’extrem nord del puig i des d’ell es pot gaudir d’una magnífica vista de la plana empordanesa amb les illes Medes al fons. El castell. Del segle IX. Només en queda la torre d’homenatge i dos ponts d’arc rebaixat que comunicaven diverses parts de la fortalesa. Torre de les Hores. És la torre d’homenatge del castell. Va ser construïda damunt un pòdium de roca natural. Té una alçada de 15 metres i s’anomena així perquè quan el castell va ser enderrocat s’hi va col·locar un petit campanar gòtic. Sobre la roca del voltant de la torre s’hi poden observar tombes visigòtiques. L’església de sant Pere. Té una base romànica del segle X, l’absis i la nau són gòtiques del segle XV, la portalada frontal és barroca del segle XVII i el campanar és del segle XVIII.

74

INFORMACIÓ Ajuntament: Plaça Major, 7 - 17256 Pals Tel: 972 636 161 / 972 637 380 Correu electrònic: info@pals.es Les basses d’en Coll És un espai inclòs dins el Pla d’Espais d’Interès Natural i on es pot seguir, a peu o amb bicicleta, una ruta marcada que passa per aiguamolls, arrossars i dunes. Arrossars. Aquestes zones són aprofitades per molts animals aquàtics, amfibis, rèptils, aus i mamífers. També esdevenen àrees de repòs i d’hivernada per a moltes aus migratòries. Aiguamolls. En aquests ecosistemes es desenvolupen cadenes alimentàries que abasten des d’invertebrats fins a mamífers i aus. Dunes litorals. Són ecosistemes que es desenvolupen en les acumulacions de sorra que ha transportat el vent. Són entorns molt fràgils per la pressió que hi fa l’home. INFORMACIÓ Les Basses d’en Coll Avinguda Arenales de Mar s/n 17256 Pals Tel: 699 949 289 Correu electrònic: info@bassesdencoll.com

75

76

SITUACIÓ El terme municipal de La Pera és d’11,51 Km2, al sector nord-est de la comarca, comprèn, a més del poble de la Pera, cap del municipi, els pobles de Púbol i Pedrinyà i el veïnat de Riuràs. La Pera limita amb Foixà, al nord , Rupià a l’est, Madremanya, al sud i Sant Martí Vell, a l’oest. HISTÒRIA I CURIOSITATS És impossible dir a quina època va començar a ser habitada la vall de la Pera, si bé cal tenir present que no gaire lluny , tan sols a 9 Km de distància en línia recta hi ha el poblat ibèric d’Ullastret, un nucli ben poblat el segle VII aC. El perill d’inundacions i la necessitat de poder defensar-se feien molt atractius els indrets enlairats. El fet de que la Pera esta construït damunt d’un turó, com nombrosos pobles de l’Empordanet i que estava a prop d’una cruïlla de camins que portaven a altres llocs ben propers i habitats en l’antiguitat com Flaçà, Rupià Corçà... fa pensar que hi ha hagut assentaments humans a la Pera en temps prehistòrics. La Pera està documentada des de l’any 982, data del precepte en el quan el rei Lotari I confirmava la possessió de la Pera i de la seva església (ja llavors dedicada a Sant Isidor) al monestir de Santa Maria de Ripoll. El nom de Pera prové, evidentment, del llatí petra (pedra, roca), el nom es deu segurament al fet que el poble està construït sobre un pujol rocós, tot i que podria referir-se més particularment a una fortalesa. Malgrat el seu origen evident, al segle XII es comença a confondre el nom del poble amb el de la fruita. Avui dia hi ha qui fa el mateix, comentant fins i tot que la forma cònica del poble recorda la d’una pera. A l’escut del municipi, s’hi ha eternitzat aquest error filològic, ja que mostra un castell, amb una corona a sobre i una pera a cada costat.

77

LLOCS D’INTERÈS

Església de Sant Isidor de la Pera

Temple construït en el transcurs dels segles XVI-XVIII sobre les restes d’un temple anterior del segle X, inspirada – com altres de la mateixa època – en la de Sant Feliu de Girona (s. XII-XIV). Es tracta d’una edificació d’estil gòtic molt tardà d’una sola nau, amb capelles laterals, sagristia, absis poligonal, cor i campanar. A la façana hi ha mostres d’estil renaixentista.

Església de Sant Andreu de Pedrinyà Temple romànic d’una nau i absis semicircular, que té decoració llombarda a l’exterior. En origen la volta de la nau era de canó, com es veu prop del presbiteri, i s’ha refet més tard com a volta apuntada. Sobre la façana occidental hi ha un campanar d’espadanya de tres pilastres. Les pintures murals que tenia l’església es traslladaren l’any 1935 al Museu Diocesà de Girona. A les pintures conservades a l’absis hi veiem el Crist com a senyor de l’univers rodejat dels animals simbòlics que representen els quatre evangelistes.

Ermita de Sant Rafael i la Mare de Déu del Àngels Temple adossat al mas Graciós, casalot del s. XVII situat al veïnat de Riuràs.

Carrers de la Pera Antigament el poble de la Pera estava definit per l’actual carrer Vell, pel carrer Major, i per l’actual carrer del Marquès d’Alpens. Dels carrerons medievals en falten uns quants, anul·lats durant el segle XX. De la muralla medieval encara se’n poden endevinar uns quants trams del seu traçat al carrer de les Roques i al carrer Marquès d’Alpens.

78

Casa Museu Dalí

El castell medieval de Púbol – que durant els anys setanta va ser la residència de l’esposa del pintor Salvador Dalí i a principis dels anys vuitanta la seva pròpia – és, des de 1996, la Casa-Museu Castell Gala-Dalí. Aquest castell va ser un regal que fa fer Salvador Dalí a la seva esposa Gala. A l’interior es poden veure les pintures i els dibuixos que Dalí va regalar a Gala per exposar al castell, a més de les escultures d’elefants que decoren el jardí, una col·lecció de vestits d’alta costura de Gala, i el mobiliari i els nombrosos objectes amb què va decorar el castell. INFORMACIÓ Ajuntament de la Pera Pl. Església s/n 17120 La Pera Telèfon: 972488205 Fax: 972488586 Adreça electrònica: lapera@ddgi.es Casa-Museu Castell Gala-Dalí Púbol 17120 – La Pera Telèfon 972488655 Adreça electrònica: pbgrups@dali-estate.org Obert del 15 de març al 31 de desembre (La resta de l’any, visita per grups prèvia reserva) PREU: Individual: 6€ Reduïda i grups a partir de 30 persones: 4€ Nens i nenes menors de 9 anys entrada gratuïta.

79

80

SITUACIÓ Sant Feliu de Guíxols és, juntament amb Palafrugell, el municipi més poblat del Baix Empordà, amb 18.000 habitants, i constitueix un dels nuclis més importants de la Costa Brava. El municipi es troba situat al sud de la comarca, en una petita badia, a la part meridional de la Vall d’Aro. S’hi troba els contraforts septentrionals de la serra de les Cadiretes o serra de Sant Grau. HISTÒRIA I CURIOSITATS

El primer nucli de població de Sant Feliu pròpiament estable es pot datar d'abans del segle IV a.C. i el trobem emplaçat al promontori dels Guíxols, un turó granític que separa les dues platges de la badia: la de Calassanç- avui dàrsena pesquera- i la de l'Abric. Pocs segles després aquesta població va experimentar, al pla, el procés llarg i lent que coneixem amb el nom de "romanització", una població que molt aviat va rebre la influència del cristianisme. Força més tard -a la primera meitat del s.X - s'hi establí un monestir benedictí que esdevingué senyoria feudal fins a la crisi definitiva de l'Antic Règim (1835). D'aquella època n’ha restat el testimoni de l'església, romànica i gòtica, amb elements arquitectònics importants: Porta Ferrada, torres del Fum i del Corn (s. X). Malgrat tot, durant els segles XVI i XVII la vila assolí un nivell econòmic i social important amb la pesca, la salaó del peix, l'exportació de xarxes i la construcció de vaixells. A la segona meitat del s. XVIII va començar el treball artesanal del suro i l'exportació de taps, activitat industrial que encara avui persisteix a Sant Feliu. Al llarg del s. XIX Sant Feliu s'industrialitza en el ram del suro i experimenta un fenomen migratori important: l'anada a Amèrica de molts guixolencs.

81

De la segona meitat del segle, en destaquem el creixement urbanístic. Sant Feliu, va rebre la distinció de ciutat per part de la Corona l'any 1902, en reconeixement al seu desenvolupament social i econòmic, fonamentat històricament en la important indústria surera. LLOCS D’INTERÈS

MONESTIR BENEDICTÍ

L’antic monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, a redós del qual es formà la ciutat del mateix nom. És un impressionant conjunt on hi ressalta, a l’extrem de ponent, l’església monàstica. El temple és format per una nau de creuer i tres absis poligonals; la meitat occidental de la nau és romànica i la resta gòtica (s.XIV), tot i que la capçalera no fou acabada fins a la segona meitat del s.XV. La façana romànica té un mur paral·lel, a manera de pòrtic, anomenat Porta Ferrada. Fent costat a la façana hi ha dues torres de guaita. La torre del Fum, a l’angle nord-oest, té planta de semicercle i es va bastir sobre un basament del s.V, mentre que la torre del Corn, a l’angle sud-est, és de planta rectangular i de grans dimensions. A la segona meitat del s.XIV es va fortificar tot l’àmbit del monestir, i a les torres inicials de la façana se’n van afegir cinc més sobre la capçalera gòtica. També cal remarcar la porta lateral, de gòtic tardà, a la part septentrional del temple, amb un arc de mig punt i llinda. De les reformes del s.XVIII fetes al monestir, n’ha quedat la gran portalada barroca de Sant Benet i el gran edifici monàstic de tres pisos, amb una gran escala sota la cúpula, nombroses cel·les, passadissos i sales, que avui és seu del museu municipal.

82

83

MUSEU D’HISTÒRIA

El Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, situat al monestir, s’origina a partir de l’exposició de les troballes arqueològiques realitzades a principis de segle per Eduardo González Hurtebise a la Punta dels Guíxols, corresponents al primer poblament estable del territori de l’actual Sant Feliu: el poblat Ibèric dels Guíxols (s. IV a.C. - s.I d.C.). Hi ha diverses exposicions permanents:

• Sala I: Prehistòria i Món Antic. • Sala II: Ceràmica, vidre i art. • Sala III: El Salvament Marítim. • Sala IV: Sala del suro.

Restes Arqueològiques de Sant Feliu de Guíxols

Una de les mostres arqueològiques més antigues del terme és el jaciment paleolític de sant Benet, amb indústria lítica (sílex), a l’aire lliure. S’han trobat nombrosos sepulcres de fossa neolítics, alguns no estudiats, i al Museu d’història de la ciutat es conserven destrals i altres peces. Prop del Puig de les Cols hi ha el menhir del Terme Gros o la Creu d’en Barraquer. Entre aquest puig i el Montclar hi ha el poblat pre-romà de la planta Basarda, d’una gran extensió i importància. Al Fortim es trobà ceràmica pre-romana i romana. Més endavant, a partir del s.V d C, el solar del monestir estava ocupat ja per un temple, i altres dependències aparegudes en excavacions.

Ermita de sant Elm

Està situada a la banda de garbí, sobre l'antic puig Castellar, a 99 metres d'altitud, on hi havia hagut una torre de guaita des del s.XIII, i on es bastí un santuari al s.XV. El 1723 va ser reedificada per la vila i es va dedicar a la Mare de Déu del Bon

Viatge que, amb Sant Elm, varen esdevenir patrons de mariners i navegants. Molt destruït el 1936, fou refet desprès i s’hi va renovar la tradicional processó marítima des del 1955. Vora el santuari s’ha construït la urbanització del mateix nom. Un monòlit de pedra recorda que davant la immensa panoràmica contemplada des del seu mirador, Ferran Agulló es va inspirar per batejar el litoral amb l'expressió de Costa Brava. És el millor indret per contemplar la badia i la ciutat.

Casino dels Nois, o Nou Casino La Constància

És una obra neo-mudèjar construïda entre el 1890 i el 1903 per Guitart i Lostaló, aleshores arquitecte municipal de la ciutat. Té tres façanes al carrer, amb una tribuna coronada per tres cúpules superposades. Les portes i finestres són d’arc de ferradura apuntat i li donen un aire orientalista. És un tipus de construcció molt corrent a Catalunya des de mitjans del segle XIX sorgit durant el romanticisme. S'hi havien organitzat molts balls i concerts amb les millors orquestres del moment.

Passeig marítim i la Rambla Vidal

Són els veritables eixos vertebradors del municipi. Aquests espais conviden a passejar i són punts de trobada per a tots els ganxons.

St Amanç

A les afores de Sant Feliu hi havia altres capelles on se celebraven concorreguts aplecs. El santuari de Sant Amanç, ara abandonat, existia ja al s.XIII i l’actual edifici fou beneït el 1649; al seu voltant, i al NW de la vila, es formà el veïnat de St Amanç; actualment dóna nom a una urbanització.

84

Edifici de l’Ajuntament

L’edifici de l’Ajuntament es bastí l’any 1547 i l’any 1579 s’amplià aixecant un pis. A la façana hi ha un escut amb data de 1763, que recorda que durant aquest segle es millorà l’edifici. El 1847 s’alçà la torre del rellotge, restaurat entre 1940-1950 en ser destruït l’antic pels bombardeigs de la Guerra Civil. La plaça es convertí en el centre comercial de la vila i al 1929 s’hi construí el Mercat Municipal , o mercat cobert, obra de l’arquitecte Joan Bordàs.

Club Nàutic

Dàrsena esportiva situada a la Costa Brava, al port pesquer de Sant Feliu Guíxols.

Sant Pol El veïnat de Sant Pol, modern nucli turístic davant de la Badia del seu nom, s’urbanitzà sobretot a partir dels anys 20; en destaca una torre modernista de la fi del s XIX, la Casa Estrada o Torre de les Punxes, i 2 xalets noucentistes, la casa Domènech- Girbau de Josep Goday (1910) i la Casa Casas de R.Masó i Valentí (1915-1916). INFORMACIÓ

Oficina Municipal de Turisme Plaça del mercat, 28 17220 Sant Feliu de Guíxols Tel. 972.82.00.51 Fax 972.82.01.19 Museu d’història C/Abadia, s/n (monestir) Telf. 972821575

85

86

SITUACIÓ El terme municipal de Santa Cristina d’Aro, situat a la comarca del Baix Empordà, té una extensió de 68 Km2. Al nord del terme municipal hi ha el massís de les Gavarres fins a la falda del Puig d’Arques, i és en aquest sector on s’inclouen els antics municipis de Romanyà de la Selva i Bell-lloc d’Aro. A la part més meridional, s’alça la serralada dels Carcaixels, un bloc de granit que separa el municipi de la depressió de La Selva i a on s’ubica l’antic municipi de Solius. HISTÒRIA I CURIOSITATS Santa Cristina d’Aro, com tota la Vall d’Aro, pertanyia durant l’Edat Mitjana al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Però l’any 1698 formava part ja de l’anomenada batllia reial, amb Castell d’Aro com a cap. El segle passat, es produí la independència de Santa Cristina. LLOCS D’INTERÈS Església parroquial de Santa Cristina d’Aro Temple medieval. Té les estructures bàsiques d'un edifici pre-romànic del segle X. S'hi combinen elements de la tradició arquitectònica (arcs de ferradura) amb elements de la nova arquitectura que aparegué al país al primer terç del segle XI (absis semicircular amb arc presbiterial, i elements decoratius llombards). El temple té dues naus i transepte. A la banda de tramuntana de l'església s’hi van afegir tres capelles laterals, probablement als segles XVI o XVII. A l'església hi podem veure un relleu pre-romànic i una porta romànica del segle XII o XIII. La porta de la façana principal és rectangular i data del segle XVIII.

87

La torre-campanar té estructura romànica, i ha estat recoberta al segle XX amb rajoles verdes. A l'interior de l'església hi ha el retaule de Santa Cristina, del qual és autor un mestre català del segle XVI, amb influència de l'escola valenciana. Les pintures són, probablement, de Joan Sánchez Galindo. A les capelles laterals s'hi conserven igualment unes teles realitzades al segle XX per l’artista cassanenc Benet Casabó.

Capella paleocristiana de Serrasol

Es troba situada a uns tres-cents metres a l’oest de l'església parroquial de Santa Cristina d’Aro. Es tracta, segurament, d'una capella sepulcral, o bé de la capella d'una vil·la de tradició romana que va perdurar com a església cementirial. Data, probablement, del segle VI. Té una petita nau i absis carrat, envoltat per un mur rectangular. Paratge de la Font Picant Paratge on trobem una font, anomenada la Font Picant, d’aigua ferruginosa i amb propietats medicinals. Al seu costat hi trobem, també, la Font de Maria Ribes, d’aigua normal. L’any 1906 es comercialitzava l’aigua de la Font Picant amb força èxit, però a finals dels anys seixanta no va poder competir amb les noves tècniques de comercialització i es va deixar d’embotellar. Més endavant del paratge trobem la Font de Salenys, d'on surt l'aigua de color roig i també amb gust de ferro, i la Font del Plat, enclavada just al mig de la riera de Salenys.

Gorges de Salenys Es tracta de cinc salts d’aigua situats al curs de la riera de Salenys. La primera gorga que trobem, és El Pou de les Gorges. Diverses llegendes envolten aquest indret. Si seguim la riera anirem trobant fins a quatre salts d’aigua més. Passats aquests salts d'aigua, trobem les anomenades Escales del

88

Diable que, després d'una forta pujada, ens porten fins a la més espectacular de totes les cascades: el salt del Llop, de 55 metres d'alçada. Dolmen del mas Bousarenys Situat a la urbanització Roca de Malvet. Calcolític.

Antiga estació de tren

L’antiga estació del “Carrilet” de Santa Cristina actualment es fa servir d’Oficina de Turisme. El “Carrilet” era un tren que comunicava Sant Feliu de Guixols amb Girona, que va deixar de funcionar el 10 d’abril de 1969, desprès de 77 anys de servei. En la seva època fou un mitjà de comunicació molt important entre els pobles de la costa i la capital de província. El “Carrilet” feia d’enllaç marítim entre el principal port de mercaderies de la zona, Sant Feliu de Guíxols, amb la resta de comarca de la Selva. Avui dia l'antic recorregut del carrilet es fa servir com a carril bici, i arriba de Sant Feliu de Guíxols a Olot Església de Sant Martí de Romanyà L’església de Sant Martí data de la segona meitat del segle X. És considerada una construcció pre-romànica molt evolucionada ja que la disposició en planta, els arcs de ferradura i la tecnologia utilitzada en la construcció és tradicional dels edificis pre-romànics, però també conté elements romànics, com per exemple les finestres de doble esqueixada. És un temple amb planta de creu grega, el braç de llevant de la qual forma l'absis. L'edifici està cobert amb voltes de canó, reforçades per arcs de ferradura. El terra de l'església està fet amb lloses de pedra, indicant la seva antiguitat. La imatge de fusta de l'interior, representa Sant Martí, realitzada al segle XX per l'escultor olotí Modest Fluvià. Es creu que la torre del campanar pertany al segle XI o posterior, ja que sembla una construcció més

89

evolucionada que la resta de l'església. La porta de migdia està protegida per un petit porxo. A la part posterior de l'església, s'hi emplaçava l'antic cementiri de la parròquia que fou clausurat per manca d'higiene el 1911. L'any 1999 l'escultor Antonio Delgado va fer donació de l'escultura de la mare de Déu de Romanyà. És de bronze massís i està molt ben falcada per evitar els robatoris. Es troba al mur exterior dret de la plaça. En el cementiri hi està enterrada l’escriptora catalana Mercè Rodoreda.

Dolmen de la Cova d’en Daina Sepulcre megalític situat a la carretera de Romanyà a Calonge. És un dels dòlmens més complerts que es conserven. Pel tipus de configuració del sepulcre, es dedueix que fou construït cap al 2700 – 2200 a.C. Es tracta d’una galeria coberta amb forma de U feta de lloses de granit. Del túmul artificial de tendència circular - ovalada i del seu cròmlech en queden restes molt visibles. El monument fa interiorment 7,60 m de llarg per 1,70 d'ample i 1,50 d'alçada màxima.

Menhir de La Murta

Monument del període neolític. Possiblement fou construït aproximadament vers 3000 – 2500 a.C. Es va redreçar l’any 1952.

Església de Santa Maria de Bell – lloc Església pre-romànica. Té una nau i absis de ferradura, coberta totalment amb volta. Al seu costat de tramuntana han estat excavades les restes d'un edifici de planta circular, adossat a una estreta aula rectangular que tenia comunicació amb l'església. Quan aquest edifici es va deteriorar, s'hi va construir al mateix lloc una capella romànica amb absis de planta semicircular.

90

Monestir cistercenc de Solius

El monestir de Santa Maria de Solius va ser fundat el 21 de gener de 1967, per un grup de quatre monjos procedents del monestir de Poblet. El Monestir de Solius forma part de la Congregació del Císter de la Corona d'Aragó, juntament amb l'abadia de Poblet i els monestirs femenins de Vallbona de les Monges, Casbas (Osca), Cadins (Gironès) i Valldonzella (Barcelona). L'esvelt campanar de Solius és visible gairebé des de tota la Vall d'Aro. Es va construir sobre les restes d'una antiga església romànica datada d'entre el segle X i X. La pedra fou tallada a la muntanya de Romanyà. L'edifici actual de l'església, començat el 1773, consta d'una nau central amb quatre capelles laterals, que tenen uns retaules neoclàssics. Cal destacar el de la Mare de Déu del Roser i el de Sant Isidre. L'any 1967, un grup de monjos del Císter s'hi establí per fundar el nou monestir. La seva església, jardins, i fins i tot uns pessebres, es poden visitar tot l'any.

Església de Santa Agnès El seu origen és del segles X – XI. Fou enderrocada i alçada novament entre els anys 1773 i 1782. És d’estil neoclàssic però la base de l’antic campanar romànic fou respectat. Ruïnes del Castell de Solius Situat al terme de l’antic municipi de Solius. De l'època medieval, sols en resten els rebaixos artificials fets a la roca. L'estat actual del castell es limita a les runes de les parets, erosionades per la pluja, el vent i el pas dels anys. Un corriol ens dona l'entrada que porta al castell. Una paret fortificada, que és el que es troba en millor estat, té una porta de punt rodó que ens

91

dóna accés a les escales per pujar. Moltes d'elles estan picades a la pedra. A mitja muntanya hi ha una cisterna o recollidor d'aigua fet de pedres. Cova de Sa tuna i Cova dels Moros Període neolític. La Cova dels Moros o del Forn, és una petita cova excavada a la roca, possiblement d'origen prehistòric, que ha servit d'aixopluc al llarg dels anys i que sembla que antigament podia haver sigut un crematori. Poblat ibèric de Plana Basarda Situat dins del terme de l’antic municipi de Solius. S’hi ha trobat objectes de ceràmica ibèrica i de l’època romana que estan exposats en els museus de Llagostera i Sant Feliu de Guíxols.

Menhir de la Creu d’en Barraquer Del període neolític. Situat al sector de Solius.

Menhir de Can Llaurador Les primeres ressenyes daten de l'any 1677. El tipus de pedra d’aquest menhir no es troba en el seu entorn, d'aquí la seva importància, ja que va haver de ser transportat des d'un altre indret. Serveix de terme entre Solius i Santa Cristina. Es va posar en peu el dia 16 d'octubre de 1994 amb la col·laboració d'un grup de voluntaris.

92

Museu De La Il·Lusió I La Curiositat “La Casa Màgica” (Col·Leció Xevi)

Casa catalana de l’any 1850 amb capella, on s’exposen autòmats, aparells de màgia de diferents èpoques, pintures, baralles de cartes, tarots, llibres, objectes curiosos i fotografies. Important col·lecció màgica recopilada per l’il·lusionista internacional Xevi durant la seva trajectòria artística pel món. INFORMACIÓ Ajuntament de Santa Cristina d’Aro Tel. 972 83 70 10. Fax 972 83 74 12 http://www.santacristina.net/ Oficina de turisme de Santa Cristina d’Aro Telèfon 972835293 Biblioteca i Casa de Cultura Horari: de 17.00h. a 20.30h. telèfon : 972 837968 biblioteca@santacristina.net Col·lecció XEVI (Museu de la Il·lusió i la Curiositat). Avinguda de l'Església,1. Telèfon: 972-837209 Fax: 972-837209 http://www.xevi-ilusionista.com/

93

94

SITUACIÓ

El terme municipal de Torroella de Montgrí es troba al l’extrem nord de la costa del Baix Empordà, entre el massís del Montgrí i la plana al·luvial del curs del baix Ter. El municipi té una extensió de 65’34 km2 i comprèn la vila de Torroella, el nucli de l’Estartit i el veïnat de Sobrestany. Limita al nord amb l’Escala, al sud amb Fontanilles i Pals, a l’oest amb Bellcaire d’Empordà, Gualta i Ullà, i a l’est amb el mar. HISTÒRIA I CURIOSITATS El massís del Montgrí i la plana del baix Ter van ser lloc de pas dels primers pobladors d’Europa ara fa uns 300.000 anys. S’han trobat restes d’aquest pas a diversos indrets com el Cau del Duc. Ara fa uns 7.000 anys també es varen establir en aquesta zona els primers agricultors i ramaders. També hi ha restes de poblaments ibèrics i romans. El nom de Torroella no apareix però fins l’any 888 i se l’anomena vila Torocella, designant segurament un domini rural amb torre fortificada. Als documents del segle XI es parla d’un castrum de la família dels Torroella, feudatària del comte d’Empúries. Al segle XIII la vila aconsegueix alliberar-se del senyor i esdevé vila reial. Comença un període de prosperitat que s’acaba al segle XIV amb un seguit de males collites, les pestes i la pirateria. Aquesta última portarà a la construcció de torres de guaita al voltant de la vila. A l’any 1716 es té notícia de cinc pescadors que s’han establert en un indret a prop del mar donant origen al nucli de l’Estartit. En aquesta època la població de Torroella està formada per pagesos, petits propietaris i alguns menestrals. Al segle XIX amb l’enderrocament de les muralles, la vila comença a créixer al voltant del nucli medieval.

95

A finals del segle XX Torroella i l’Estartit han viscut una important transformació urbanística, sobretot aquest últim que ha passat de ser un poblet de pescadors, a un centre d’atracció turística de primer ordre. LLOCS D’INTERÈS Es poden realitzar dos tipus de visita. D’una banda les que es fan a l’aire lliure com la pujada al massís del Montgrí on s’inclou el castell, el Cau del Duc i l’ermita de Santa Caterina, o la passejada per les illes Medes. Per altra part hi hauria les visites al Museu del Montgrí i del Baix Ter o al Centre Cultural de can Quintana. Massís del Montgrí Aquest massís separa les planes al·luvials de l’Alt i el Baix Empordà. El seu nom fa referència a la seva geologia, és un “mont gris”, format per roca calcària. La seva duresa juntament a l’estacionalitat de les pluges han fet que la vegetació que hi predomina sigui adaptada a la sequera: garrics, argelagues, gatoses, etc. El punt més alt fa 310 m. Ermita de Santa Caterina: es troba al capdamunt de la vall de Santa Caterina, una de les més frondoses del massís. Segons la tradició l’ermita va ser fundada per tres frares que venien de Montserrat al voltant de l’any 1392. Al cap de pocs anys però va passar a ser propietat municipal. La construcció ha sofert moltes reformes i actualment s’assembla poc a la primitiva. Castell del Montgrí: s’hi accedeix a peu per un camí en no gaire bon estat i que surt de Torroella. La pujada sol durar una hora i la baixada tres quarts. És una típica construcció militar medieval de planta quadrada de la que només es van bastir les parets exteriors (cada costat fa 31 metres) i les torres dels quatre angles. Els murs tenen una alçada de 13 metres i estan coronats per merlets. A l’interior

96

97

s’endevina un pati empedrat on es recollirien les aigües de la pluja en una cisterna, i dos pisos d’habitatges al voltant. Quan Torroella va passar a ser vila reial va esdevenir un lloc estratègic per al rei enfront el comtat d’Empúries. El 1294, Jaume II va manar bastir el castell. El 1301 el perill que representaven els comtes d’Empúries havia desaparegut i el rei va ordenar que s’aturés la construcció quedant a mig fer tal com es pot veure actualment. Des del cim de les parets exteriors del castell es domina una panoràmica que abasta la plana empordanesa fins al Canigó, les Gavarres i el Montseny d’una banda i el mar i les illes Medes de l’altra. El Cau del Duc: s’hi pot accedir des del castell però el camí és una mica perillós a causa del pendent. És una cova que té el seu origen en la filtració de l’aigua per la roca calcària de la muntanya. La seva situació és privilegiada ja que es troba d’esquenes als vents freds del nord i de cara al sol del migdia fet que permetia l’escalfament de la cova i l’entrada de llum. Des d’allà podien accedir fàcilment als llocs de cacera i recol·lecció de la plana. En les excavacions si ha trobat una gran quantitat d’utensilis i eines de pedra. També ossos dels animals que havia consumit l’home. Una mostra d’aquestes restes i les explicacions de la vida dels homes prehistòrics es poden trobar al Museu del Montgrí i del Baix Ter. INFORMACIÓ • El Museu del Montgrí i del Baix Ter ofereix visites guiades

MUSEU DEL MONTGRÍ I DEL BAIX TER. CENTRE D’ESTUDIS I ARXIU C/ Major, 31 17257 – Torroella de Montgrí Tel: 972 757 301 tdm@ddgi.es

98

• Al CRP del Baix Empordà hi podeu trobar el dossier “Recorregut pedagògic pel Montgrí”

Can Quintana. Centre Cultural de la Mediterrània

En aquest centre s’hi poden realitzar diferents activitats entre visites i tallers: Visita al Museu de la Mediterrània: museu didàctic, participatiu i interactiu per a descobrir el territori de la Mediterrània: sons, aromes, paisatges, gent... [Durada: 1’30 h] Embarca’t a les illes Medes: visita que comença al museu i que continua al port de l’Estartit on s’agafa una barca per vorejar les illes i descobrir el fons marí. [Durada: 2’30 h] Aiguamolls plens de vida: visita al Ter Vell, antiga desembocadura del Ter i on es poden observar la diversitat biològica dels aiguamolls. [Durada: 3 h] A peu pel Montgrí, la ruta del vent: visita al massís del Montgrí per camins i petits corriols. [Durada: 3’30 h] La vida arran de mar: activitat que es fa amb els peus dins l’aigua per a descobrir els organismes que hi viuen. [Durada: 1’30h] Descobreix com es vivia en una vila medieval: visita a la part antiga de la vila de Torroella: la plaça, el mercat, el call, l’església, la muralla... [Durada: 2 h] Descobreix un castell de l’edat mitjana: visita al castell del Montgrí. [Durada: 3 h] Pirates i corsaris: aquesta sortida es pot fer a peu o en bicicleta. Es pot visitar alguna de les torres de defensa construïdes per protegir-se dels pirates. [Durada: 3 h] Fem de prehistòrics: taller per aprendre a fer foc i a fer eines tal com ho feien els prehistòrics. [Durada: 2 h] Veniu a pintar com els prehistòrics: taller per aprendre a pintar tal com ho feien els prehistòrics. [Durada: 2 h]

La Mediterrània, cruïlla de llengües: taller per aprendre a reproduir textos de diferents llengües que varen conviure a l’edat mitjana al Mediterrani. [Durada: 2 h] Els sons de les cultures: taller per a construir un instrument musical amb materials senzills. [Durada: 2 h] Una mar de cançons: taller on s’aprèn a conèixer i cantar diferents cançons populars mediterrànies. [Durada: 2 h] Tothom a ballar: taller on s’aprenen diferents danses de la Mediterrània. [Durada: 1’30 h] Qui vol venir a jugar?: descobrir i compartir jocs d’arreu de la Mediterrània. [Durada: 1’30 h] Passa-t’ho bé a la festa marroquina: descobrir i celebrar una festa marroquina. [Durada: 1’30 h] INFORMACIÓ Can Quintana. Centre Cultural de la Mediterrània C/ Ullà, 31 17257. Torroella de Montgrí Tel: 972 755 180 Correu electrònic: canquintana@torroella.org Horari d’oficina: de dilluns a divendres de 10 a 14

Museu del Montgrí i del Baix Ter. En aquest museu es pot conèixer el territori format pel riu Ter a la seva desembocadura, el massís del Montgrí i les illes Medes, a traves de tres visions: LA NATURA, L’ARQUEOLOGIA i LA HISTÒRIA I VIDA TRADICIONAL. INFORMACIÓ C/ Major, 31 17257. Torroella de Montgrí Tel: 972 757 301 Correu electrònic: tdm@ddgi.es

99

Les illes Medes L’arxipèlag de les illes Medes està format per sis illots que ocupen una superfície de 21’5 ha. És un lloc excepcional per al medi submarí ja que la proximitat a la costa i a la desembocadura del Ter, la influència dels corrents i vents del nord i la diferent composició del seu fons fan que hi hagi una gran varietat d’ambient i espècies. A l’edat mitjana van ser lloc de refugi de pirates. Més tard s’hi projectà una torre de defensa i un monestir que va passar per diferents mans fins que van desaparèixer. Més tard s’hi va construir una presó. També un far que encara es conserva. La Meda Gran va ser abandonada definitivament per l’home el 1932.

100

101

SITUACIÓ Ullastret es troba situat a la comarca del Baix Empordà, a sis quilòmetres de la seva capital, La Bisbal d’Empordà. En el terme municipal d’ Ullastret s’hi han trobat dos grans poblats d’època ibèrica, els del Puig de Sant Andreu i de l’Illa d’en Reixac. El terme municipal té una extensió de 11 Km. Els límits del terme municipal són al nord amb Parlavà, Serra de Daró i Gualta, a l'est amb Fontanilles, al sud amb Palau-sator, Forallac i La Bisbal d'Empordà i a l'oest amb Corçà. HISTORIA I CURIOSITATS La història més coneguda del poble es la del estany. Els drets d’aquesta llacuna va anar canviant de propietaris. L’alou d ’Ullastret va ser una de les possessions més meridionals del Comtat d’Empúries. Més endavant – a finals del segle XIV- la poderosa família del Senesterra adquirirà la senyoria d’Ullastret. Els Senesterra posseïen ja la del poble veí de Palau-Sator. El 1598 el Comú d ’Ullastret rescatà els drets de la família Senesterra per 1.400 lliures. D’ençà d’aquesta data són els mateixos habitants d’ Ullastret el que regulen l’aprofitament de la riquesa de l’estany. La història d’aquest estany viu un altre capítol duran la segona meitat del segle XVIII. Els representants del Comú del poble de Serra, el terme del qual afronta pel nord amb el d’ Ullastret, reivindiquen els seus drets sobre almenys part d’aquelles aigües. El desacord entre ambdues viles provocà un plet que acabà l’any 1772 amb una sentència favorable als d’ Ullastret. Els límits establerts en aquest document són encara els que separen els dos termes municipals en la zona de l’antic estany. A Ullastret s’explica per tradició que “els de Serra ens van vendre l’estany per un quartà de fesols”.

102

Vuitanta anys després d’aquesta disputa, el municipi d’ Ullastret féu ús del seu dret de propietat , procedí a la dessecació de l’estany i al posterior repartiment de les terres resultants. Més endavant es van tornar a repartir les terres després de moltes disputes. Els terrenys repartits eren camps que oferien excel·lents collites, ajudant això a millorar les condicions de vida dels habitants d’ Ullastret. LLOCS D’INTERÈS: Les muralles Muralles en molt bon estat de conservació que encerclen un petit nucli de carrers estrets i costeruts situat al cim d’un petit tossal. Encara se’n conserven deu torres. La llotja Plaça coberta gòtica de planta rectangular que data del segles XIV o XV.

Església de Sant Pere d’ Ullastret Temple romànic amb tres absis de decoracions llombardes amb capelles afegides el segle XVII

Poblat Ibèric La visita al jaciment d'Ullastret i al seu museu monogràfic permet descobrir com era la vida de un poblat ibèric i quins són els trets fonamentals d'aquesta cultura al nord-est de Catalunya, mitjançant el seguiment d'un itinerari senyalitzat i la visita a l'exposició permanent.

103

LA FLORA DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ Flora de platja i camps inundats LLENTIA D’AIGUA: és una planta que està formada per una ampla fulla que s’estén sobre la superfície de basses i estanys. De cada planta en penja una arrel semblant a un fil que entra dins l’aigua BALCA: sol ser una planta molt alta (pot mesurar fins a 2 metres i mig) que creix en zones poc profundes d’aigües tranquil·les. BORRÓ: gramínia gran i dura que viu pràcticament només a la part superior de les dunes. Floreix del maig al juliol amb una panícula llarga, cilíndrica i densa, d’un color blanc esgrogueït o verdós. Creix en sòls rics i humits, pot arribar a mesurar 1’2 metres d’alçada. CANYÍS: creix formant grups compactes al costat de l’aigua. les tiges són rígides i fortes. JONC: creix en llocs humits. Les tiges són verdes i toves. PANICAL MARÍ: creix a les dunes. Quan floreix és una planta molt bonica ja que presenta un color blau que contrasta amb el blanc de la sorra LLETERESA: rep aquest nom degut a que posseeix un làtex blanc amb aspecte de llet. Sol fer una tija curta i llenyosa, molt ramificadaque origina nombroses tiges amb la base nua, la part del mig coberta de fulles lanceolades de color glauc i la superior amb flors. Es fa en indrets secs sol mesurar uns 80 cm. d’alçada. RAVE DE MAR: creix a les platges o en terrenys sorrencs. Fa unes flors liles o blanques.

104

ESPARTINA: creix en llocs més aviat secs. Presenta un rizoma escamós. Els arbres OM: arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, de fulles ovalades, flors petites de color verd rogenc, disposades en grups, i fruit en sàmara (té una expansió membranosa en forma d’ala que facilita la dispersió del vent). Creix al costat de rius o estanys. Pot arribar a tenir una alçada de 30 metres. FREIXE: arbre caducifoli de la família de les oleàcies, de fulles oposades, amb els folíols més o menys el·líptics, de marge dentat, flors petites i poc vistoses. Té una fusta molt dura i elàstica, usada en ebenisteria. Creix en llocs humits pot arribar a tenir una alçada de 40 metres. POLLANCRE: arbre caducifoli de capçada ovalada, fulles romboïdals amb el marge dentat, verdes per les dues cares. Creix en boscos de ribera i vores de rius i torrents. Pot arribar a tenir 30 metres d’alçada. VERN: arbre caducifoli d’escorça fosca, fulles ovalades una mica enganxoses, amb el marge doblement serrat. Creix vora els rius. Pot arribar a tenir una alçada de 25 metres. SALZE: arbre de fulla caduca i creixement ràpid, alguns dels quals treuen uns branquillons llargs i prims, molt flexibles, anomenats vímets, que s’utilitzen en cistelleria. Solen viure a les vores dels rius i dels torrents o en indrets humits. També s’anomena desmai. Pot arribar a tenir 25 metres d’alçada. ALBER: Arbre de la família de les salicàcies, de fulla caduca i gran, amb vores dentades o lobulades, blanques i peludes pel

105

revers. Creix en llocs humits. Pot arribar a tenir 30 metres d’alçada.

LA FAUNA DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ

Insectes LIBÈL·LULA: és un insecte de cos allargat i amb dos parells d’ales transparents. Té unes antenes curtes i uns ull grans. Mesura uns 150 mm. S’alimenta d’altres insectes. Viuen al costat d’aigües quietes. PAPALLONA: és un insecte amb dos parells d’ales i dues antenes. L’eruga que és abans de fer la metamorfosis necessita una alimentació a base de plantes, això fa que aquesta papallona visqui en llocs humits amb força vegetació LLAGOSTA: és un insecte amb unes ales davanteres molt fortes. Les potes posteriors són molt llargues i les utilitza per saltar. ARANYA: viu al costat de l’aigua. S’alimenta d’insectes. Moltes vegades la podem veure sobre una fulla surant damunt l’aigua. Té quatre parells de potes i no té antenes ESCARABAT D’AIGUA: Insecte de l’ordre dels coleòpters que viuen als estanys i gorgs tranquils i surten de nit a volar. Les seves potes estan adaptades a la natació. CARGOL D’AIGUA: sol viure a la sorra. Pot mesurar fins a 12 cm. De color blanc o gris, s’obre amb un canal corbat. S’alimenta de carronya.

106

Peixos CARPA: Pot arribar a mesurar 1 metre. És un peix corpulent de cap gros, amb una ampla aleta dorsal i barbes (dues a cada costat de la boca). S’alimenta de cargols i de larves d’insectes GAMBUSSIA: mesura entre 3 i 7 cm. procedeix d’Amèrica del Nord i s’ha aclimatat a Catalunya per tal de combatre les plagues de mosquits.

Amfibis i rèptils

GRANOTA: amfibi molt comú en aigües dolces, de cos robust que pot mesurar 12 cm. Sol ser verda o marró amb taques fosques. Per fer soroll utilitza uns sacs que té als dos costats de la boca emetent un crit molt característic anomenat rauc. S’alimenta sobretot d’insectes. Es caracteritza per la seva aptitud per saltar i per nedar, per la pell nua i la pupil·la horitzontal. REINETA: pot mesurar 5 cm. Normalment és de color verd brillant. Als dits hi té ventoses per agafar-se a les fulles. Viu a prop de l’aigua. És molt àgil. SARGANTANA DE CUA LLARGA: és una sargantana grossa, de coll gruixut i cua afilada, molt llarga i rígida que pot arribar a mesurar tres vegades la llargada del cos. Les escates dorsals són grosses, planes i punxegudes a l’extrem posterior. Les de la cua es van fent petites a mesura que la cua s’aprima. El seu color és castany metàl·lic amb dues ratlles grogues o blanquinoses que li recorren els costats. TORTUGA D’ESTANY: pot arribar a mesurar 30 cm d’allargada. Pot ser negre o marró fosc amb ratlles i taques groguenques. Viu al costat d’aigües tranquil·les. Pren el sol a la riba i s’enfonsa

107

dins l’aigua quan se la molesta. S’alimenta de peixos, amfibis i alguns invertebrats. Les aus CALÀBRIA: solen mesurar un mig metre d’allargada. És un ocell aquàtic. Presenta el cos i el bec allargat. Les potes són petites i tirades enrera i amb membrana interdigital. Neden i es capbussen molt bé. S’alimenta de peixos i crustacis CORB MARÍ: pot arribar a mesurar 75 cm. Les seves plomes són verdoses, en canvi la base del bec és groga. Cria en penya-segats de la costa. S’alimenta de peixos GAVIÀ ARGENTAT: au marina d’uns 55 cm. les plomes de les ales i del llom són de color gris. Les potes són de color rosat. El bec és fort i amb l’extrem corbat. S’alimenta de peixos o de brossa que sura damunt l’aigua del mar. GAVINA: a l’hivern presenta el plomatge del cap de color blanc amb una petita taca fosca darrera l’ull. Les plomes de la vora de les ales són de color negre. Pot fer el niu a prop de rius o estanys. Menja força de tot: peixos, cucs, insectes i escombraries. ÀNEC COLL VERD: és un ànec nedador que viu a prop de l’aigua dolça. El mascle té el coll verd en canvi la femella és bruna. S’alimenta de plantes aquàtiques. FOTJA: és un ocell que mesura uns 38 cm. i que presenta un plomatge negre i un bec blanc. Les potes en canvi són verdes. Viu en les aiguamolls i s’alimenta de plantes aquàtiques, insectes, larves, cucs de terra i cap-grossos. Pot córrer damunt la superfície de l’aigua.

108

POLLA D’AIGUA: és un ocell d’uns 33 cm. amb les plomes del cos de color negre i el bec de color vermell. Sota la cua té plomes blanques. Viu als estanys i per a menjar es capbussa dins l’aigua. BERNAT PESCAIRE: és un ocell molt gros d’uns 90 cm. Presenta les plomes del cos de color gris i blanc i damunt el cap un plomall negre. El bec també li serveix de defensa. S’alimenta de peixos. Viu en llocs inundats i pot estar moltes estones immòbil esperant una presa. AGRÓ ROIG: ocell semblant al bernat pescaire però més petit, pot arribar a mesurar 79 cm. Té el coll llarg i prim i de color rogenc amb franges negres. Es troba en zones humides. MARTINET BLANC: és un ocell d’uns 55 cm. de color blanc, amb el bec i les potes negres i amb els dits de color groc tot l’any, menys a la primavera que es tornen vermells. S’alimenten de peixos. ESPLUGABOUS: Ocell d’uns 50 cm. d’allargada. Té un plomatge vermell terrós en algunes parts concretes del cos, i la resta és de color blanc. És molt sociable. El podem trobar en mig d’un ramat buscant els insectes amb els que s’alimenta. MARTINET DE NIT: ocell d’uns 60 cm. d’allargada. Té el pit, les espatlles i l’esquena de color negre, les ales i la cua de color gris, i la resta del cos de color blanc o rosat. S’alimenta de peixos . XORIGUER: ocell de la família dels falcons. Fa uns 34 cm. d’allargada. Té la part superior de color castany rogenc i la part inferior de color ocre. S’alimenta d’insectes grossos, moixos i petits mamífers. Normalment el podem trobar a per tot arreu, pobles ciutats, muntanyes, volant entre 5-15 metres sobre nostre.

109

ARPELLA (femella): ocell rapinyaire de mig metre d’allargada aproximadament i d’ales i cua molt llargues. La femella i els pollets són d’un color fosc. Viuen prop dels estanys i rius. CAMES-LLARGUES: ocell d’uns 37 cm, de potes llargues i rosades. El dors el té de color negre i el ventre de color blanc. El bec és llarg i fi i de color fosc. Viu a les llacunes i voreres dels rius. FREDELUGA: ocell d’uns 30 cm. d’allargada, amb un plomatge negre. Té el pit, la gola, la cara i la part superior del cap negre, la resta de les parts superiors són d’un color verd irisat, i les parts inferiors, les galtes i la cua, de color blanc. S’alimenta d’insectes, larves, cucs i de gra. Els podem trobar als camps conreats. CORRIOL: petits ocell d’uns 20 cm. de longitud com a màxim, de formes arrodonides i potes altes. Habita a les platges o ribes de l’interior. Té un color bru i blanc amb una franja a les ales. TÈTOL: fa uns 40 cm. de longitud i té el bec i les potes llargues. El cap, el coll i el pit són d’un color castany rogenc, la part inferior blanca amb franges negres i l’extrem de la cua negre. BLAUET: ocell d’uns 10 cm. de llargada. És un ocell ple de colors. El dorsal el té de color blau verdós, el ventre castany i les potes vermelles. Té la silueta desproporcionada a causa de la grandària del cap i del bec, en canvi la cua i les potes són petites. Viu a la vora dels rius de poc corrent i s’alimenta de peixos i d’altres petits animals aquàtics. MOIXÓ DE CANYÍS (boscatà): ocell d’uns 13 cm. d’allargada. És insectívor i té un bec fi. Té el dors castany i el ventre blanquinós. Normalment s’està als aiguamolls o als maresmes. CUERETA: ocell de 16 a 18 cm. de longitud total amb la cua i les potes llargues. Habita sempre prop de l’aigua. Construeix el seu

110

niu en forats en forats de parets o ponts o bé directament a terra. PICOT: és un ocell de la família dels pícids. Mesura uns 25 cm. aproximadament. S’alimenta d’insectes i larves que extreu de les escletxes de l’escorça dels arbres. És un animal sedentari. PUPUT: ocell d’uns 28 cm. És d’un color bru rosat i té les ales i la cua ratllades de blanc i negre. Té una cresta llarga amb les puntes negres. El bec és llarg i prim i una mica corbat cap avall. Habita en terres obertes. ORENETA: ocell d’uns 20 cm. La part superior és de color negre blavós i la inferior i el carpó blancs. La cua la té forcada. A Catalunya hi ve a la primavera. GARSA: ocell d’uns 45 cm. amb la cua llarga i el bec i les potes negres. La part inferior és blanca i la resta és tota de color negre amb reflexos verds blaus i morats. S’alimenta d’insectes, cargols, llimacs, sargantanes ous, carn morta i fruita. Nia a arbres alts i pon entre 6 i 8 ous. MERLA: ocell d’uns 25 cm. El mascle té el plomatge negre i el bec d’un groc viu. La femella és bruna amb la part inferior esquitxada de negre. És omnívor i posseeix un cant bellíssim. Habita en arbredes, parcs, boscos i jardins. PIT-ROIG: ocell de 14 cm. aproximadament. Té el pit i el front d’un color taronja viu i les parts superiors d’un gris oliva. Pot habitar en boscos, jardins i parcs. TORD: ocell d’uns 23 cm. que té la part inferior de color blanc rossenc amb llistades de taques negrenques i la superior de color terrós.

111

TALLAROL: ocell de una mida petita, entre 12 i 15 cm. bellugadís i molt cantador que no es deixa veure amb facilitat. Té el bec fi i recte i les potes, la cua i les ales llargues. El plomatge és poc vistós i diferent segons el sexe. És un ocell sedentari. S’alimenta d’insectes. MALLERENGA: és un ocell omnívor. Té una gran habilitat per buscar aliment a les branques de la vegetació i és gregari, fora de l’època de reproducció. Fa uns 14 cm, amb la cua molt més llarga que el cos. És de color negrós a la part superior i blanc rosat a l’inferior. Habita als boscos i parcs. TITELLA: ocell de 14’5 cm. més o menys. S’assembla a la piula però amb la part superior d’un color groc verdós i la inferior blanquinosa amb el pit més allisat. A Catalunya és un ocell de pas durant les migracions. ABELLEROL: ocell d’un cos esvelt, d’uns 28 cm. Té colors molt vius amb predomini del groc al coll i a la part superior, i el verd a la part inferior. És gregari i viu en terrenys oberts. Normalment es posa als cables de telègraf, etc. A Catalunya és corrent només a l’estiu. S’alimenta d’abelles i de vespes. COGULLADA: moixó de camp, és granívor i sedentari. Fa uns 17cm. Té el color de les plomes terrós i presenta unas mena de plomall al cap del mateix color que la resta del cos. Per sota les ales i el pit, el color és ocre, presentant unes taques fosques en aquest últim. Fa el niu a terra i normalment el podem trobar als camps a la vora dels pobles. CARDINA: ocell d’uns 12 cm. i de plomatge fosc. Té una taca vermella al cap amb els costats de color blanc i el darrere negre. Les ales són negres amb una banda groga i la cua negra amb taques blanques. És corrent trobar-la als jardins o als conreus buscant llavors del card, el seu aliment preferit.

112

LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (PINEDA)

Les pinedes de les Gavarres són boscos secundaris resultat de la intervenció de l’home sobre els alzinars i les suredes. Les pinedes no es poden considerar boscos sinó brolles arbrades, ja que la comunitat no s’altera si desapareixen els pins. Arbres PI BLANC: o pi bord presenta una capçada irregular d’un verd esblanqueït carregat de moltes pinyes petites repartides a les capçades. PI PINYER: és un arbre força alt, amb una capçada en forma de parasol . De fulla perenne i acicular apareixen sempre en grups de dos, tres o cinc envoltades per una beina. El seu fruit és la pinya. PINASTRE: pi de capçada cònica i dreta, té les pinyes coniformes, grosses, punxegudes i inclinades cap avall en relació a la branca i les fulles llargues i força endurides. És el pi més estès al massís de les Gavarres. LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (ALZINAR) Arbres ALZINA: Arbre de la família de les fagàcies, de capçada ampla, fulles persistents de colors verd fosc i fruit en aglà que creien a la regió mediterrània. ALZINA SURERA O SURERA: arbre de la família de les fagàcies, propi de les regions mediterrànies occidentals, amb escorça molt gruixuda, cosa que permet l’explotació industrial per obtenir el suro.

113

ROURE : arbre robust de capçada ampla i brancatge gruixut i angulós que poden arribar a viure fins a un milers d’anys. Es reconeixen fàcilment per les fulles lobulades, pels fruits en forma de gla i per una escorça fosca i rugosa. Lianes HEURA: liana llenyosa de tiges enfiladisses i fulles perennes. Creix en indrets ombrívols, on s’estén com una catifa o s’enfila pels suports que troba. LLIGABOSC: gènere de lianes de la família de les caprifoliàcies de fulles oposades i flors blanques, groguenques o porpres. ARITJOL: liana espinosa de la família de les liliàcies de flors grogues agrupades en ramells i fruits rodons. Arbustos MARFULL: arbust perennifoli de fulles simples, oposades i ovalades i flors blanques o rosades. ALADERN: arbust amb fulles perennes, lluents i ovalades, amb les marges lleugerament dentats i translúcids. El seu fruit són unes boletes vermelles o negres, agrupades com si fossin raïms. LLENTISCLE. Arbust perennifoli que pot arribar a adquirir l’aspecte d’un arbre. Té les fulles compostes, amb els folíols el·líptics i durs, flors vermelles, petites, agrupades en raïms densos i fruits negres a la maduresa. CIRERER D’ARBOÇ: arbust de fulles verdes tot l’any, escorça roja, flors blanques agrupades en ramells a l’extrem de les branques i petit fruit comestible anomenat cirera d’arboç.

114

ENGLANTINA: arbust caducifoli de la família de les oleàcies, que té fulles oposades i pinnades i les flors blanques, molt oloroses. GALZERAN: arbust de la família de les liliàcies de fulles molt reduïdes, flors petites i fruit en baia vermella. ARÇ BLANC: És un petit arbre espinós, que creix en llocs espessos, pot arribar a fer 10 metres d’alt. Flors banques i fruit vermellós. La seva fusta es fa servir per fer mànecs d’eines i fa un bon carbó vegetal. ROGETA: arbust o herba perenne de la família de les rubiàcies (rubia peregrina), de tiges quadrangulars, fulles ovalades, flors petites groguenques i fruit en baia negra.

Herbes VIOLETA DE BOSC: planta herbàcia perenne, de fulles vellutades disposades en roseta, al mig de la qual apareixen les flors blaves, rosades o liles. MADUIXERA: planta herbàcia de fulla perenne trifoliada i flors blanques, el fruit és la maduixa, més petita que la maduixa cultivada però molt bona. LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (SUREDA) Arbres ALZINA SURERA O SURERA: arbre de la família de les fagàcies, propi de les regions mediterrànies occidentals, amb escorça molt gruixuda, cosa que permet l’explotació industrial per obtenir el suro.

115

ALZINA: Arbre de la família de les fagàcies, de capçada ampla, fulles persistents de colors verd fosc i fruit en aglà que creien a la regió mediterrània. PI PINYER: és un arbre força alt, amb una capçada en forma de parasol . De fulla perenne i acicular apareixen sempre en grups de dos, tres o cinc envoltades per una beina. El seu fruit és la pinya. PINASTRE. pi de capçada cònica i dreta, té les pinyes coniformes, grosses, punxegudes i inclinades cap avall en relació a la branca i les fulles llargues i força endurides. És el pi més estès al massís de les Gavarres. Arbustos CIRERER D’ARBOÇ: arbust de fulles verdes tot l’any, escorça roja, flors blanques agrupades en ramells a l’extrem de les branques i petit fruit comestible anomenat cirera d’arboç. BRUC: arbust de fulles petites verdes tot l’any, flors blanques o roses, petites, en forma de gerreta i agrupades en ramells i tiges molt llenyoses. GINESTA: arbust de tiges cilíndriques i llises, que fàcilment passa dels 2 metres d’alçada, de branques junciformes verdes, gairebé sense fulles i flors grogues i oloroses que s’agrupen fent ramells a l’extrem de les tiges. ROGETA: arbust o herba perenne de la família de les rubiàcies (rubia peregrina), de tiges quadrangulars, fulles ovalades, flors petites groguenques i fruit en baia negra. GALZERAN: arbust de la família de les liliàcies de fulles molt reduïdes, flors petites i fruit en baia vermella.

116

LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (ROUREDA)

Arbres ROURE : arbre robust de capçada ampla i brancatge gruixut i angulós que poden arribar a viure fins a un milers d’anys. Es reconeixen fàcilment per les fulles lobulades, pels fruits en forma de gla i per una escorça fosca i rugosa. ALZINA SURERA O SURERA: arbre de la família de les fagàcies, propi de les regions mediterrànies occidentals, amb escorça molt gruixuda, cosa que permet l’explotació industrial per obtenir el suro. CASTANYER: Arbre alt de fulles caduques i lanceolades, de capçada densa, de flors en aments grocs. El fruit és la castanya. Arbustos ARÇ BLANC: És un petit arbre espinós, que creix en llocs espessos, pot arribar a fer 10 metres d’alt. Flors banques i fruit vermellós. La seva fusta es fa servir per fer mànecs d’eines i fa un bon carbó vegetal. GINEBRE: Petit arbre dela família de les cupressàcies, de fulles linears i punxants, amb una banda més clara a la cara superior, disposades de tres en tres al voltant de la tija. El fruit és el ginebró. SANGUINYOL: Arbust caducifoli, de tiges vermelloses, flors blanques i fruit negre quan és madur. HEURA: liana llenyosa de tiges enfiladisses i fulles perennes. Creix en indrets ombrívols, on s’estén com una catifa o s’enfila pels suports que troba.

117

LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (VERNEDA) Arbres VERN: arbre caducifoli d’escorça fosca, fulles ovalades una mica enganxoses, amb el marge doblement serrat. Creix vora els rius. Pot arribar a tenir una alçada de 25 metres. OM : arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, de fulles ovalades, flors petites de color verd rogenc, disposades en grups, i fruit en sàmara (té una expansió membranosa en forma d’ala que facilita la dispersió del vent). Creix al costat de rius o estanys. Pot arribar a tenir una alçada de 30 metres. FREIXE: arbre caducifoli de la família de les oleàcies, de fulles oposades, amb els folíols més o menys el·líptics, de marge dentat, flors petites i poc vistoses. Té una fusta molt dura i elàstica, usada en ebenisteria. Creix en llocs humits pot arribar a tenir una alçada de 40 metres. SALZE : arbre de fulla caduca i creixement ràpid, alguns dels quals treuen uns branquillons llargs i prims, molt flexibles, anomenats vímets, que s’utilitzen en cistelleria. Solen viure a les vores dels rius i dels torrents o en indrets humits. També s’anomena desmai. Pot arribar a tenir 25 metres d’alçada. POLLANCRE: arbre caducifoli de capçada ovalada, fulles romboïdals amb el marge dentat, verdes per les dues cares. Creix en boscos de ribera i vores de rius i torrents. Pot arribar a tenir 30 metres d’alçada.

118

Arbustos HEURA: liana llenyosa de tiges enfiladisses i fulles perennes. Creix en indrets ombrívols, on s’estén com una catifa o s’enfila pels suports que troba. EVÒNIM : arbust caducifoli que té branques verdes de secció quadrangular, flors blanques o verdoses i fruits capsulars de color vermell. ARÇ BLANC: És un petit arbre espinós, que creix en llocs espessos, pot arribar a fer 10 metres d’alt. Flors banques i fruit vermellós. La seva fusta es fa servir per fer mànecs d’eines i fa un bon carbó vegetal. GATOSA: Arbust de la família de les fabàcies, densament ramificat i molt espinós, de fulles escasses i molt reduïdes, i flors grogues molt abundants que apareixen a l’hivern. Lianes VIDALBA : Liana caducifòlia de la classe de les magnòlides, de fulles pinnaticompostes caduques, de color verd clar, amb els folíols ovals, i flors blanques. Creix en les bardisses i els boscos caducifolis. ESBARZER: planta de la família de les rosàcies, de tiges llargues i robustes que creixen intricadament, proveïdes de punxes molt fortes, de fulles dentades de color verd fosc, cobertes de pèls curts en el revers, flors rosades o blanques. Fa un fruit en drupa, d’un color negre intens quan és madur, comestible, la móra. HEURA: liana llenyosa de tiges enfiladisses i fulles perennes. Creix en indrets ombrívols, on s’estén com una catifa o s’enfila pels suports que troba.

119

Herbes ORTIGA BORDA: planta herbàcia de la família de les urticàcies, de fulles oposades flors unisexuals i pèls urticants a l’anvers de les fulles. MARCÒLIC: Herba perenne de la família de les liliàcies, de fulles ovalades i flors disposades en raïm i fruit en càpsula. LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (ALBEREDA)

Arbres ÀLBER: Arbre de la família de les salicàcies, de fulla caduca i gran, amb vores dentades o lobulades, blanques i peludes pel revers. Creix en llocs humits. Pot arribar a tenir 30 metres d’alçada. FREIXE: arbre caducifoli de la família de les oleàcies, de fulles oposades, amb els folíols més o menys el·líptics, de marge dentat, flors petites i poc vistoses. Té una fusta molt dura i elàstica, usada en ebenisteria. Creix en llocs humits pot arribar a tenir una alçada de 40 metres. OM : arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, de fulles ovalades, flors petites de color verd rogenc, disposades en grups, i fruit en sàmara (té una expansió membranosa en forma d’ala que facilita la dispersió del vent). Creix al costat de rius o estanys. Pot arribar a tenir una alçada de 30 metres. Arbustos ESBARZER: planta de la família de les rosàcies, de tiges llargues i robustes que creixen intricadament, proveïdes de punxes molt fortes, de fulles dentades de color verd fosc, cobertes de pèls

120

curts en el revers, flors rosades o blanques. Fa un fruit en drupa, d’un color negre intens quan és madur, comestible, la móra. Herbes SARRIASSA: herba de la família de les aràcies de fulles amb taques blanquinoses i fruit en baia vermella quan és madur i verinosa. FENÀS DE BOSC: gramínia de fulla dura i espiguetes ovalades i comprimides a l’extrem de llargs peduncles. LLÚPOL : herba enfiladissa perenne, de fulles oposades i dentades i flors verdes, que s’utilitza per aromatitzar la cervesa. LLIRI PUDENT: planta de la família de les liliàcies que creix als boscos de ribera, que desprèn una fortor característica quan és fregat. LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (OMEDA) Arbres OM : arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, de fulles ovalades, flors petites de color verd rogenc, disposades en grups, i fruit en sàmara (té una expansió membranosa en forma d’ala que facilita la dispersió del vent). Creix al costat de rius o estanys. Pot arribar a tenir una alçada de 30 metres. ALZINA: Arbre de la família de les fagàcies, de capçada ampla, fulles persistents de colors verd fosc i fruit en aglà que creien a la regió mediterrània. ROBÍNIA: Arbre caducifoli de fulles pinnades, flors blanques, grosses i oloroses, disposades en raïms pènduls i fruit en llegum.

121

ARÇ BLANC: És un petit arbre espinós, que creix en llocs espessos, pot arribar a fer 10 metres d’alt. Flors banques i fruit vermellós. La seva fusta es fa servir per fer mànecs d’eines i fa un bon carbó vegetal. Lianes HEURA: liana llenyosa de tiges enfiladisses i fulles perennes. Creix en indrets ombrívols, on s’estén com una catifa o s’enfila pels suports que troba. Arbustos ARANYONER: arbust de la família de les rosàcies, proveït d’espines de fulles caduques i de flors blanques. OLIVERETA: arbust de la família de les oleàcies, de fulles oposades, lanceolades i enteres, flors blanques i oloroses i fruit en baina rodona i negra quan és madur. SANGUINYOL: Arbust caducifoli, de tiges vermelloses, flors blanques i fruit negre quan és madur. LA FLORA DEL MASSÍS DE LES GAVARRES (BOSCOS ANTRÒPICS) Sota aquesta denominació s’agrupen les comunitats que han estat modificades per les activitats humanes. LES BROLLES Són el millor exponent de la pressió antròpica sobre els boscos mediterranis. Les brolles apareixen en zones castigades pels incendis forestals, per les tales abusives o en indrets de

122

terrenys pobres i secs, en definitiva, les brolles són el resultat de la degradació dels alzinars i les suredes. Arbres PI BLANC: o pi bord presenta una capçada irregular d’un verd esblanqueït carregat de moltes pinyes petites repartides a les capçades. PI PINYER: és un arbre força alt, amb una capçada en forma de parasol . De fulla perenne i acicular apareixen sempre en grups de dos, tres o cinc envoltades per una beina. El seu fruit és la pinya. PINASTRE: pi de capçada cònica i dreta, té les pinyes coniformes, grosses, punxegudes i inclinades cap avall en relació a la branca i les fulles llargues i força endurides. És el pi més estès al massís de les Gavarres. Arbustos BRUC D’ESCOMBRES: arbust de fulles petites verdes tot l’any, flors blanques o roses, petites en forma de gerreta agrupades en ramells i tiges molt llenyoses. ARGELAGA NEGRA: arbust molt espinós, de fulles simples i petites flors grogues agrupades en ramells i fruit en llegum i molt espinós. TOMANÍ: de la família de les labiades, aromàtica, de fulles d’un verd grisenc i disposades en fascicles oposats i flors purpúries formant una inflorescència molt compacta. BRUGUEROLA: arbust de talla petita de la família de les ericàcies de fulles molt petites i de petites flors de color rosa.

123

MATAPOLL: arbust perennifoli de fulles estretament lanceolades, flors blanques, oloroses, reunides a l’extrem de les tiges,i fruit en baia vermella, tòxica. GATOSA: Arbust de la família de les fabàcies, densament ramificat i molt espinós, de fulles escasses i molt reduïdes, i flors grogues molt abundants que apareixen a l’hivern. GINESTA: arbust de tiges cilíndriques i llises, que fàcilment passa dels 2 metres d’alçada, de branques junciformes verdes, gairebé sense fulles i flors grogues i oloroses que s’agrupen fent ramells a l’extrem de les tiges. Herbes LLISTÓ: planta de tiges ramificades i no gaire altes que porten nombroses fulles estretes d’entre 5 i 10 cm de logitud, disposades sempre en angle recte respecte de la tija. Tota la planta té un color palla. ALBELLATGE: planta herbàcia de la família de les gramínies, perenne, de fulles estretes i flors espigades i peludes. LA FAUNA DEL MASSIS DE LES GAVARRES: Ocells MALLERENGA: és un ocell omnívor. Té una gran habilitat per buscar aliment a les branques de la vegetació i és gregari, fora de l’època de reproducció. Fa uns 14 cm, amb la cua molt més llarga que el cos. És de color negrós a la part superior i blanc rosat a l’inferior. Habita als boscos i parcs.

124

PIT-ROIG: ocell de 14 cm. aproximadament. Té el pit i el front d’un color taronja viu i les parts superiors d’un gris oliva. Pot habitar en boscos, jardins i parcs. CUCUT: ocell de cos allargat i de cap i dors grisos, amb les parts inferiors ratllades sobre un fons blanc, que fa un cant molt característic en arribar la primavera. MERLA: ocell d’uns 25 cm. El mascle té el plomatge negre i el bec d’un groc viu. La femella és bruna amb la part inferior esquitxada de negre. És omnívor i posseeix un cant bellíssim. Habita en arbredes, parcs, boscos i jardins. Mamífers RATOLÍ: tenen el cos recobert de pèl, el musell afuat, una pavellons de les orelles que sobresurten d’entre el pelatge del cap i una cua llarga gairebé desproveïda de pèls. De costums nocturns, s’alimenten principalment de gra. ESQUIROL: rosegador mitjà, de cua coberta de pèl, més llarga que la meitat de la longitud entre el cap i el cos junts. Té un color vermellós a l’esquena i la cua, i blanquinós a la panxa. A l’hivern, el pèl de l’esquena es torna d’un color més grisós. Té hàbits diürns, i no hiverna. S’alimenta sobretot de llavors, bolets, cargols i insectes. MUSARANYA: es diferencien dels ratolins pel musell més llarg i punxegut, una cua més prima i curta , uns ulls diminuts i unes orelles petites que queden sempre cobertes pel pelatge del cap. Molt voraces, consumeixen qualsevol invertebrat que troben, des d’artròpodes a cucs de terra i cargols. ERIÇÓ: mamífer insectívor que es caracteritza per les punxes dorsals i per la facultat que tenen de cargolar-se com una bola.

125

RAT-PENAT : mamífer volador d’ales membranoses i orelles molt grosses. És marró i grisós. Viu en llocs foscos. GENETA: mamífer carnívor, de morro punxegut i cua llarga, el pelatge clar, amb taques negres. GUINEU: mamífer carnívor de mida petita, amb les orelles curtes i punxegudes. El color del pèl és variable segons l’espècie. Són animals caçadors, capturen ocells i mamífers de mida petita o mitjana. MOSTELA: mamífer carnívor que fa uns 26 cm. De llargada, presenta el cos allargat i les potes curtes, i és de color bru rogenc al dors i blanc a lo zona ventral. FAGINA: mamífer semblant a la marta, però amb el color més rogenc i marronós, i amb la taca de la gola més blanca i més gran. PORC SENGLAR: és l’avantpassat del porc domèstic. Més robust i pelut que el porc de granja, el senglar té un cos rabassut més alt a la creu que a la gropa. És d’un color marró fosc, negre. Té el morro truncat del qual sobresurten els ullals, de vegades de grandària considerable. FAUNA DE LES RIERES DE LES GAVARRES Anèl·lids

SANGONERA: La sangonera comuna ,emprada antigament per provocar sagnies als malalts, disposa de dues ventoses, a la boca hi té tres mandíbules, que deixen a la pell una cicatriu inconfusible, en forma de lletra Y. Quan està enganxada segrega una substància que impedeix que la sang es coaguli. La sangonera té una gran capacitat de resistència en condicions de manca d'aliment; un cop s'ha proveït de sang suficient, es desenganxa i pot resistir gairebé un any sense alimentar-se.

126

Insectes SABATERS: nom comú de diversos insectes de l’ordre dels heteròpters. Format per individus gregaris que patinen en ziga-zaga per la superfície de les basses o els cursos d’aigües netes, una altra espècie es troba present a les vores de l’aigua, entre els detritus o la vegetació. ESCORPÍ D’AIGUA: Gènere d’insectes hemípters que viuen al fons de basses i altres llocs d’aigües dolces tranquil·les on hi hagi vegetació. ESCARABATS D’AIGUA: Insecte de l’ordre dels coleòpters que viuen als estanys i gorgs tranquils i surten de nit a volar. Les seves potes estan adaptades a la natació. Peixos BAGRA: Peix de l’ordre dels cipriniformes que viu en aigües dolces, d’aspecte semblant al barb, però sense barbes ni espines exteriors a les aletes. BARB: Gènere de peixos que viuen en aigües dolces i es caracteritzen per tenir un parell de barbes sensorials a banda i banda del llavi superior. ESPINÓS: Peix ossi que fa uns set centímetres de longitud i presenta una aleta dorsal precedida de tres espines dures. ANGUILA: Peix serpentiforme de cos viscós, que presenta unes petites aletes. És capaç de respirar fora de l’aigua i viu als rius i als estanys, però se’n va al mar per pondre.

127

CARPA: Pot arribar a mesurar 1 metre. És un peix corpulent de cap gros, amb una ampla aleta dorsal i barbes (dues a cada costat de la boca). S’alimenta de cargols i de larves d’insectes Amfibis GRANOTA: amfibi molt comú en aigües dolces, de cos robust que pot mesurar 12 cm. Sol ser verda o marró amb taques fosques. Per fer soroll utilitza uns sacs que té als dos costats de la boca emetent un crit molt característic anomenat rauc. S’alimenta sobretot d’insectes. Es caracteritza per la seva aptitud per saltar i per nedar, per la pell nua i la pupil·la horitzontal. GRIPAU : Cos més gros i robust que les granotes , amb les potes més curtes i la pell més berrugosa. Rèptils SERP D’AIGUA: De mida mitjana que es troba sempre a prop o dins de l’aigua. Crustacis CRANC DE RIU AMERICÀ: És una espècie introduïda a Catalunya que s’està estenent ràpidament. A les Gavarres és freqüent robar-lo en les parts baixes del riu Daró. FLORA DEL MONTGRÍ (GARRIGA) La garriga es tracta d’un sòl pedregós en el que no hi ha arbres. GARRIC: arbust d’una gran densitat. Creix lentament i arriba a tenir una alçada d’un metre. Té les fulles petites, coriàcies, perennes, d’un verd lluent amb el marge dentat. Té com a fruit una gla relativament grossa.

128

ESTEPA: arbust de fulles verd esblanqueït i enganxoses al tacte. Tant la tija com les fulles estan recobertes d’una espècie de pèls blanquinosos. Les seves flors són com de paper, molt grosses i amb els pètals que es merceixen ràpidament. La varietat més abundant és l’estepa blanca, que té les flors de color rosa-lilós, però també podem trobar estepa negra que té la flor blanca. ROMANÍ: arbust aromàtic de fins a 1,5 m d’alçada.Té les fulles linears amb els marges revoluts i les flors de color blau. ARGELAGA: viu entre les estepes i el romaní. És un arbust molt espinós, de ramificació molt densa i sense fulles que es cobreix de flors grogues a l’hivern. LLETERESA VERA: rep aquest nom degut a que posseeix un làtex blanc amb aspecte de llet. Sol fer una tija curta i llenyosa, molt ramificadaque origina nombroses tiges amb la base nua, la part del mig coberta de fulles lanceolades de color glauc i la superior amb flors. Es fa en indrets secs sol mesurar uns 80 cm. d’alçada. UNGLA DE GAT: planta oerenne d’entre 20 a 60 cm d’alçada. Té les tiges subllenyoses i recobertes de pèls, de fulles trifoliolades i flors grogues agrupades en raïms. Fa un fruit en llegum, penjat i pilós. ESPARREGUERA: és un arbust d’un metre d’alçada, amb tiges corbades i florspetites i verdoses. Fa un fruit semblant a un pèsol de color negre quan és madur. LLISTÓ: planta de tiges ramificades i no gaire altes que porten nombroses fulles estretes d’entre 5 i 10 cm de logitud, disposades sempre en angle recte respecte de la tija. Tota la planta té un color palla.

129

FARIGOLA: mata olorosa, d’uns 20 cm d’alçada. Les seves fulles són ovades o lanceolades i amb els marges revoluts. Té les flors blanques o rosades, agrupades en inflorescència. FLORA DEL MONTGRÍ (DUNES)

arbres Els pins serveixen per fixar el sòl de les dunes. PI PINASTRE: pi de capçada cònica i dreta, té les pinyes coniformes, grosses, punxegudes i inclinades cap avall en relació a la branca i les fulles llargues i força endurides. PI PINYER: és un arbre força alt, amb una capçada en forma de parasol . De fulla perenne i acicular apareixen sempre en grups de dos, tres o cinc envoltades per una beina. El seu fruit és la pinya. PI BLANC: o pi bord presenta una capçada irregular d’un verd esblanqueït carregat de moltes pinyes petites repartides a les capçades. ULLASTRE: arbre amb aspecte d’arbust, anomenat també “olivera borda” per la seva gran semblança. Té la fulla perenne i les flors blanques.

Arbustos ALADERN: arbust amb fulles perennes, lluents i ovalades, amb les marges lleugerament dentats i translúcids. El seu fruit són unes boletes vermelles o negres, agrupades com si fossin raïms. LLENTISCLE: Arbust perennifoli que pot arribar a adquirir l’aspecte d’un arbre. Té les fulles compostes, amb els folíols

130

el·líptics i durs, flors vermelles, petites, agrupades en raïms densos i fruits negres a la maduresa. ATZAVARA O FIGUERASSA: té les fulles molt grans, suculentes, acabades en una punta aguda i espines als marges. Estan disposades de manera que formen una mena de roseta a la base. El seu color és verd glauc o cendros. La floració pot trigar anys a produir-se i quan floreix fa un eix que pot arribar a 10 metres d’alçada, molt robust i que suporta la inflorescència que agafa una forma més o menys piramidal. BÀRLIA: és una orquídea silvestre. Quan floreix aixeca la flor pe damunt de la planta, de color lilós i creix en inflorescència. ASFÒDEL: semblant a la bàrlia. Té les fulles basals i una tija florífera que acaba amb un raïm de flors blanquinoses. BORRÓ: gramínia gran i dura que viu pràcticament només a la part superior de les dunes. Floreix del maig al juliol amb una panícula llarga, cilíndrica i densa, d’un color blanc esgrogueït o verdós. Creix en sòls rics i humits, pot arribar a mesurar 1’2 metres d’alçada. GINESTA: arbust de tiges cilíndriques i llises, que fàcilment passa dels 2 metres d’alçada, de branques junciformes verdes, gairebé sense fulles i flors grogues i oloroses que s’agrupen fent ramells a l’extrem de les tiges. MILL DE DUNA: gramínia de panícules molt ramificades que acaben en una espigueta portadora d’una flor. ESTEPA BLANCA: arbust de fulles verd esblanqueït i enganxoses al tacte. Tant la tija com les fulles estan recobertes d’una espècie de pèls blanquinosos. Les seves flors són com de paper, molt grosses i amb els pètals que es merceixen ràpidament.

131

La varietat més abundant és l’estepa blanca, que té les flors de color rosa-lilós, però també podem trobar estepa negra que té la flor blanca. UNGLA DE GAT: planta oerenne d’entre 20 a 60 cm d’alçada. Té les tiges subllenyoses i recobertes de pèls, de fulles trifoliolades i flors grogues agrupades en raïms. Fa un fruit en llegum, penjat i pilós. ESPARREGUERA: és un arbust d’un metre d’alçada, amb tiges corbades i florspetites i verdoses. Fa un fruit semblant a un pèsol de color negre quan és madur. FAUNA DEL MONTGRÍ (GARRIGA) insectes

ABELLA: petit insecte de color negrós, cobert d’una pilositat generalment groga, proveït de dos parells d’ales i una aparell bucal estructurat per a llepar i mastegar. Al final de l’abdomen, les femelles tenen un fibló que les protegeix dels seus enemics. Amb el pol·len de les flors, formen la mel. rèptils

SERP VERDA: es caracteritza per la forma del seu cap, estret, amb la part superior deprimida i una mena de cresta supraocular. El seu cos és subcilíndric, robust i fort. La cua és afilada i el coll poc marcat. Les joves presenten una coloració oliva, amb taques fosques al dors i als costats. La part superior del cap és negra. Els adults presenten una coloració més uniformei fosca. Pot arribar a fer uns dos metres de llargada.

132

Ocells TALLAROL TRENCAMATES: ocell de una mida petita, entre 12 i 15 cm. bellugadís i molt cantador que no es deixa veure amb facilitat. Té el bec fi i recte i les potes, la cua i les ales llargues. El plomatge és poc vistós i diferent segons el sexe. És un ocell sedentari. S’alimenta d’insectes. COGULLADA: moixó de camp, és granívor i sedentari. Fa uns 17cm. Té el color de les plomes terrós i presenta unas mena de plomall al cap del mateix color que la resta del cos. Per sota les ales i el pit, el color és ocre, presentant unes taques fosques en aquest últim. Fa el niu a terra i normalment el podem trobar als camps a la vora dels pobles. ÀGUILA CUABARRADA: ocell sedentari de les nostres terres. Presenta un plomatge de color terrós, amb el pit clar i tacat. En vol, es pot apreciar el color fosc de sota les seves ales. Té la cua llarga i proveida d’una barra fosca, que en justifica el seu nom. S’aliment sobretot de perdius i conills.

Mamífers CONILL: mamífer rosegador adaptat per a la carrera (pot arribar als 40 km/h). Té el cos cobert de pèl de color grisós o marronós, la cua curta i de color fosc, amb una taca blanca per sota. Les seves orelles allargades, si es dobleguen endavant, mai ultrapassen del musell. Són bons excavadors i fan caus allargats i ramificats que es poden comunicar entre ells.

133

FAUNA DEL MONTGRÍ (PINEDA)

insectes PROCESSIONÀRIA: erugues que reben aquest nom perquè es desplacen d’un pi a un altre formant una llarga filera (processó). Estan provistes d’una substància altament urticant als pèls que cobreixen el seu cos.

rèptils SARGANTANA CUALLARGA: és una sargantana grossa, de coll gruixut i cua afilada, molt llarga i rígida que pot arribar a mesurar tres vegades la llargada del cos. Les escates dorsals són grosses, planes i punxegudes a l’extrem posterior. Les de la cua es van fent petites a mesura que la cua s’aprima. El seu color és castany metàl·lic amb dues ratlles grogues o blanquinoses que li recorren els costats.

ocells MALLERENGA CUALLARGA: és un ocell omnívor. Té una gran habilitat per buscar aliment a les branques de la vegetació i és gregari, fora de l’època de reproducció. Fa uns 14 cm, amb la cua molt més llarga que el cos. És de color negrós a la part superior i blanc rosat a l’inferior. Habita als boscos i parcs. MALLERENGA CARBONERA: com totes les mallerengues, no passa dels 14 cm i posseeix una gran facilitat per penjar-se a qualsevol lloc per tal de trobar aliment. Té el cap negre, amb galtes blanques i un pit negre molt característic. GAFARRÓ: ocell molt petit, d’uns 10-11 cm. és de color verd grogós tacat de vires fosques, sobretot la femella, en canvi el mascle té el front, el pit i la gola llisos, de color groc viu.

134

GAIG: és un còrvid de cos gros (uns 34 cm), fàcilment identificable per les plomes blaves i negres de les ales. Quan vola d’arbre a arbre es pot veure el color bruno-grisós de la seva panxa amb una característica taca blanca al carpó. S’alimenta de llavors i tota mena d’insectes.

mamífers ESQUIROL: rosegador mitjà, de cua coberta de pèl, més llarga que la meitat de la longitud entre el cap i el cos junts. Té un color vermellós a l’esquena i la cua, i blanquinós a la panxa. A l’hivern, el pèl de l’esquena es torna d’un color més grisós. Té hàbits diürns, i no hiverna. S’alimenta sobretot de llavors, bolets, cargols i insectes.

135

136

BIBLIOGRAFIA • BADIA I HOMS, Joan Gran Geografia comarcal de Catalunya, IV “L’Empordà”.

Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1981 • BOFILL MIQUEL (i altres). La guia de Torroella de Montgrí i l’Estartit. Museu del

Montgrí i Baix Ter. Centre d’Estudis i Arxiu. Torroella de Montgrí, juny 1998 • CALSINA ARTUR (i altres). El Baix Empordà, fantasia i realitat. Consell Comarcal

de Baix Empordà. Desembre 1992 • CANER, PERE. La Vall de Calonge. Ajuntament de Calonge. Calonge, 1983. • CHINERY MICHAEL Fascinante naturaleza (Fauna y flora de Europa)

Editorial Blume. Barcelona 1983 • CORTADELLAS XAVIER . El poble dels CENTFOCS. Llegendes de les Gavarres.

Edicions el Mèdol. Juny 1996 • ETTINGHAUSEN, HENRY i DÍDAC La vall de La Pera. Quaderns de la Revista de

Girona. Girona 2005 • FORTIÀ RAMON i FRANCH JOAQUIM. Els aiguamolls del Baix Empordà.. Editat

per la Diputació de Girona amb el suport de la Fundació Caixa Barcelona. Girona 1990.

• FORTIÀ RAMON/ BUSQUÉ JAUME/ SUBIRÀ DOLORS Els espais naturals de les comarques gironines nº3 (El Massís del Montgrí). Editat per la Diputació de Girona amb el suport de Fundació Caixa Barcelona. Girona 1990.

• GUBERT DALMAU, GUILLEM. Turisme i medi ambient: el cas del paratge de Castell. Treball de fi de Carrera. Udg, juny de 2002.

• MARQUÈS I SURIÑACH JOAN. Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura abans i ara. Editat per l’ajuntament amb el suport de la Diputació de Girona. Girona 2002.

• MARTÍN, AURORA. Ullastret. Poblat ibèric. Diputació de Girona i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 1985

• MARTÍN, AURORA. Guia del Museu d’Arqueologia de Catalunya- Ullastret. Edita Museu d’Arqueologia de Catalunya. 1997

• MARTÍN, AURORA – BAQUÉ PONS CARME Ullastret. Edita Museu d’ Arqueologia de Catalunya. Ullastret 2001

• MATAS I BALAGUER, Josep. Els estanys eixuts. Quaderns de la Revista de Girona. 1986

• OLIVAS BEGOÑA (i altres). Els 40 millors racons de l’Empordà i Pla de l’Estany. RACC- Edicions 62. 2005

• PLA, JOSEP Viatge a la Catalunya vella . Ed. Destina 1984 • TRIJUEQUE I FONALLERAS, PERE. Breu recull de la història de Palamós.

Ajuntament de Palamós. Palamós, 2000. • VICENS PERPINYÀ, JORDI. Descoberta del Massís de les Gavarres. Ajuntament

de La Bisbal. 1993 • Gran Enciclopèdia catalana • Gran geografia comarcal de Catalunya vol. 4. Editat per la Fundació Enciclopèdia

Catalana S.A. Barcelona 1981. • Història Natural dels Països Catalans vol. 6- 12-13. Editat per la Fundació

Enciclopèdia Catalana S.A. Barcelona 1985.