projecte per a presó abandonada

96
Patricia Gómez i María Jesús González

Upload: patriciagomez-mariajesusgonzalez

Post on 22-Mar-2016

223 views

Category:

Documents


0 download

DESCRIPTION

“Projecte per a presó abandonada”. Patricia Gómez y Mª Jesús González Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, 2011. 24,5 x 18 cm. 95 pág.

TRANSCRIPT

Page 1: Projecte per a presó abandonada

Patricia Gómez i María Jesús González

Page 2: Projecte per a presó abandonada

Index

Page 3: Projecte per a presó abandonada

Presentació | Presentación | Presentation

Poliglosías DesveladasAlex Brahim

Tiempo muerto. Proyecto para cárcel (semi)abandonada

Habeas CorpusPatricia Gómez i María Jesús González

Crèdits | Créditos | credits

Comissió De Govern | Comisión De Gobierno | Government Commission

Fundació Pilar i Joan MiróOrganigrama | Organigrama | Organization

CONTINGUTS | CONTENIDOS | CONTENT

04

08

34

69

89

91

92

Page 4: Projecte per a presó abandonada

Presentació

Page 5: Projecte per a presó abandonada

“Projecte per a presó abandonada” és un projecte de recuperació realitzat entre 2008 i 2009 a l’antiga presó Model de València, amb la intenció de rescatar i documentar la memòria impresa als murs d’aquesta his-tòrica presó, actualment deshabitada i en procés de remodelació. Des de l’any 2002, Patricia Gómez i M. Jesús González treballen en el desenvolupament d’una sèrie de pro-jectes que tracten de recobrar la memòria de llocs immersos en procés de desaparició o abandonament. A través de la intervenció a l’interior d’edificis i espais deshabitats, duen a terme un treball d’estampació de grans superfícies sobre tela, amb l’objectiu d’extreure un registre material del seu estat i generar, en darrer terme, un arxiu físic i documental que permeti conservar el record i la història de llocs que ja no existeixen. L’antiga presó Model de València, amb més d’un segle d’existència, es troba buida des de l’any 1993, i actual-ment és remodelada per a ús administratiu. La presó, ara descarnada, permet observar detalls que abans no era possible observar. Les parets, literalment, parlen, carregades de mostres d’expressió gràfica com missatges, dibuixos i grafits, conservats encara a cada racó dels seus murs i procedents tant dels presos que varen habitar la presó com dels tafaners que s’hi varen endinsar després del seu tancament definitiu. El material extret a partir de les intervencions es compon fonamentalment d’una sèrie d’estampacions (arrencaments) sobre tela de diferents dimensions, equivalents a la mida real dels murs. A més d’aquestes peces, el projecte es completa amb un treball de fotografia i vídeo, que contextualitza l’obra a l’espai i ajuda a entendre el procés de creació. En el marc de l’exposició a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, el projecte s’amplia quan sorgeix la pos-sibilitat de realitzar un treball paral·lel a l’antiga presó de Palma, la particular situació de la qual permet a les artistes assistir al darrer tram de la seva existència amb els seus set únics habitants. En aquest nou context la mirada subjectiva és ara completada i compartida per una nova visió, la que sorgeix a partir dels ulls i l’experiència dels interns, que també s’apropen al final del seu temps de reclusió. En molt poques ocasions es troben directament aquestes dues realitats, normalment distanciades. Les ar-tistes volen fusionar aquests conceptes, el del procés de creació i que l’obra que en sorgeixi tingui la veu i el testimoni dels interns com a protagonistes. Per això, les artistes, parteixen de la seva anterior experiència, de la seva tasca de recuperació d’empremtes i rastres anònims, de creació d’arxius de memòria, en l’espai d’una presó deshabitada. En aquella ocasió, la seva mirada i els seus descobriments es detenien en certs aspectes que per a elles eren destacables (potser per als presos haurien estat d’altres). D’altra banda, les persones que varen deixar el seu rastre sobre els murs –i que després les artistes varen rescatar–, feia temps que no hi eren i, sobretot, no imagi-naven que la seva empremta anava a ser registrada i recuperada. En canvi, davant d’aquest nou projecte Gómez i González es troben amb la situació inversa: les persones sí que hi són i hi poden deixar un rastre conscient, sabent per endavant que es recuperarà per al futur. Els agradaria que el seu treball servís per a donar als presos de la presó de Palma l’oportunitat de deixar una empremta i, a més, registrar-la i conservar-la, prenent consciència que tot allò que els construeix com a individus forma part de l’espai comú de la cultura, d’on es poden extreure col·lectivament nous sentits. Paral·lelament, la mostra es tanca amb una edició realitzada als Tallers Miró on les artistes fan un recorre-gut fotogràfic a partir de l’estat en el qual va quedar la presó el dia abans de ser desallotjada.

Page 6: Projecte per a presó abandonada

“Proyecto para cárcel abandonada” es un proyecto de recuperación realizado entre 2008 y 2009 en la antigua cárcel Modelo de Valencia con la intención de rescatar y documentar la memoria impresa en los muros de esta histórica prisión, actualmente deshabitada y en proceso de remodelación.

Desde el año 2002, Patricia Gómez y Mª Jesús González, trabajan en el desarrollo de una serie de proyectos que tratan de recobrar la memoria de lugares inmersos en curso de desaparición o abandono. A través de la intervención en el interior de edificios y espacios deshabitados, llevan a cabo un trabajo de estampación de grandes superficies sobre tela, con el objetivo de extraer un registro material de su estado y generar, en último término, un archivo físico y documental que permita conservar el recuerdo y la historia de lugares que ya no existen.

La antigua cárcel Modelo de Valencia, con más de un siglo de existencia, se encuentra vacía desde el año 1993, y en la actualidad está siendo remodelada para uso administrativo. La cárcel ahora descarnada per-mite ver detalles que antes sólo vieron unos pocos. Las paredes literalmente hablan, cargadas de muestras de expresión gráfica como mensajes, dibujos y graffitis, conservados todavía en cada rincón de sus muros y procedentes, tanto de los presos que habitaron la prisión, como de los curiosos que en ella se adentraron tras su cierre definitivo.

El material extraído a partir de las intervenciones en la cárcel, se compone fundamentalmente de una serie de estampaciones (arranques) sobre tela de distintas dimensiones, equivalentes al tamaño real de los mu-ros. Además de estas piezas, el proyecto se completo con un trabajo de fotografía y vídeo, que contextualiza la obra en el espacio y ayuda a entender el proceso de creación.

En el marco de la exposición en la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, el proyecto se amplia al surgir la posibilidad de realizar un trabajo paralelo en la antigua prisión de Palma cuya particular situación permite a las artistas asistir al último tramo de su existencia junto a sus siete únicos habitantes. En este nuevo contexto la mirada subjetiva viene ahora a ser completada y compartida por una nueva visión, la que surge a partir de los ojos y la experiencia de los internos, que también se acercan al final de su tiempo de reclusión.

En muy pocas ocasiones se encuentran directamente estas dos realidades que están normalmente distancia-das. Las artistas desean fusionar estos conceptos, el del proceso de creación y, que la obra que surja tenga la voz y el testimonio de los internos como protagonistas.

Para ello, las artistas, parten de su anterior experiencia, de su labor de recuperación de huellas y rastros anónimos, de creación de archivos de memoria, en el espacio de una prisión deshabitada. En aquella ocasión, su mirada y sus descubrimientos se detenían en ciertos aspectos que para ellas eran destacables, (quizás para los propios presos hubieran sido otros). Por otro lado, las personas que dejaron su rastro sobre los muros -y que después las artistas rescataron-, hacía tiempo que no estaban allí, y sobretodo, no imaginaban que su impronta iba a ser registrada y recuperada.

En cambio, ante este nuevo proyecto Gómez y González se encuentran con la situación inversa: las personas sí están allí y pueden dejar un rastro consciente, sabiendo de antemano que se va a recuperar para el futuro. Les gustaría que su trabajo sirviera para dar a los presos de la prisión de Palma la oportunidad de dejar una huella, y además, registrarla y conservarla, tomando conciencia de que todo aquello que les construye como individuos forma parte del espacio común de la cultura, de donde se pueden extraer colectivamente nuevos sentidos. Paralelamente, la muestra se cierra con una edición realizada en los Talleres Miró donde las artistas hacen un recorrido fotográfico a partir del estado en que quedó la prisión el último día antes de ser desalojada.

Page 7: Projecte per a presó abandonada

“Abandoned Prison Project” is a project carried out from 2008 to 2009 in Valencia’s former Modelo Prison, aimed at documenting and reviving memories engraved on the walls of this historic prison, which is currently unoccupied and in the process of refurbishment work.

Since 2002, Patricia Gómez and María Jesús González have worked on a series of projects designed to revive memories of places in the process of elimination or abandonment. Through projects carried out inside buil-dings and deserted places, large surfaces of cloth are printed in order to create a material record of their state and, in the final instance, to make a physical and documentary record that conserves the memory and history of places that no longer exist. Valencia’s former Modelo Prison, which has existed for over a century, has been empty since 1993 and it is currently being redesigned for administrative use. In this now bare prison, details can be seen to which few people formerly had access. The walls literally speak, filled with examples of graphic expression, like messa-ges, drawings and graffiti, preserved on every single corner of its walls, made by both prisoners confined there and inquisitive members of the public who entered the property after it had been closed down. The material created as a result of the prison project is mainly composed of a series of prints (strappo) on cloth of different sizes, equivalent to the real size of the walls. As well as the latter, the project was rounded off with parallel photographic work and a video that spatially contextualize the finished work as well as offering an insight into the creative process followed there.

For the exhibition at the Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, the project was extended when the possibility emerged of a parallel initiative being carried out in Palma’s former prison. Thanks to its unusual circumstan-ces, the artists could be present during the final days of its existence together with its seven sole inmates. In this new context, the artists’ subjective vision is now rounded off and shared by the vision and experience of its inmates, also drawing close to the end of their imprisonment. On very few occasions do these two generally distant realities concur. The artists wished to merge these two concepts: the creative process and the resulting work’s potential to express the inmates’ voices and to bear witness to them as protagonists.

With this purpose in mind, the artists used their former experience as a starting point: recaptured anonymous traces and recorded memories in the context of a deserted prison. On that occasion, their eyes and their disco-veries had tended to focus on aspects that caught their attention (although perhaps the prisoners themselves would have been attracted by others). At the same time, the people who left their mark on the walls, which the artists later recaptured, had long since left the prison and, more particularly, they could never have imagined that the marks they left would be recorded and revived.

In contrast, with this new project, Gómez and González found themselves in the opposite situation: people were there, able to leave conscious traces in the knowledge that they would be recorded for posterity. The artists would like their work to serve as an opportunity for the inmates of Palma Prison to leave their mark and to have it recorded and conserved in the understanding that everything that comprises them as individuals forms part of that common cultural realm, where new meanings can collectively be inferred. In parallel, the exhibition closes with a printed edition made in the Miró workshops, where the artists take us on a photographic journey inspired by the state of the prison the day before it was vacated.

Page 8: Projecte per a presó abandonada

Poliglosías desveladasAlex Brahim

Page 9: Projecte per a presó abandonada

1

Page 10: Projecte per a presó abandonada

Si bé la memòria s’entén com la facultat de recordar i el patrimoni com el conjunt de béns que són heretats per una persona o col·lectiu dels seus ascendents, el vèrtex focal del treball de Patrícia Gómez i Maria Jesús González (València, 1978) clarament oscil·la entre ambdós conceptes. Arqueologia i antropologia es donen cita en les seves arrencades, recuperació d’una tècnica clàssica de retirada de murals mitjançant fortes teles encolades, posades ara al servei de la preservació en format bidimensional dels sòls, les parets i els sostres de llocs abandonats, en vigílies de demolició, com el barri de Cabanyal a València, o a punt de ser transformats per a un altre ús, com la Presó Model també de València.

Si bien la memoria se entiende como facultad de recordar y el patrimonio como aquel conjunto de bienes que son heredados por una persona o colectivo de sus ascendientes, el vértice focal del trabajo de Patricia Gómez y Maria Jesús González (Valencia, 1978) claramente oscila entre ambos conceptos. Arqueología y antropología se dan cita en sus arranques, recuperación de una técnica clásica de retirada de murales mediante fuertes lienzos encolados, puesta ahora al servicio de la preservación en formato bidimensional de los suelos, las paredes y los techos de lugares abandonados, en vísperas de demolición, como el barrio El Cabañal en Valencia, o a punto de ser transformados para otro uso, como la Cárcel Modelo también de Valencia.

If memory is understood to mean the capacity to remember and heritage construed as a series of assets handed down to a person or group of people by their forebears, then the focal point of Patricia Gómez and Maria Jesús González’s work (Valencia, 1978) clearly fluctuates between both concepts. Archaeology and anthropology are both present in their strappo work, which revives a classic technique for removing murals, using strong pieces of glued canvas, applied now to conserving the walls, floors and ceilings of abandoned places in two-dimensional format before they are demolished (as is the case of El Cabañal, a district of Valencia) or else before a building is refurbished and given a new use, like Valencia’s Modelo Prison.

5

1 Cárcel modelo de Valencia2 y 3 Celda 108. Proceso de arranque 4 Celda 108. 5 x 14,5 mt.5 Galería 4. Arranques I y II. 2,80 x 9 mt. cada uno

Page 11: Projecte per a presó abandonada

011

2 3

4

Page 12: Projecte per a presó abandonada

1

Page 13: Projecte per a presó abandonada

013

1 Celda 108. 5 x 14,5 mt.2 Galería 4. I. 3 y 4 Intervención en la galería 45 Intervención en Pasillo de las diosas

2

3 4

Page 14: Projecte per a presó abandonada

5

Page 15: Projecte per a presó abandonada

015

Page 16: Projecte per a presó abandonada

1

Page 17: Projecte per a presó abandonada

017

Un registre exhaustiu en fotografia i vídeo dels llocs i del procés d’encolada i arrencada complementa el substrat material amb el qual les artistes configuren el seu corpus de creacions expandides, formalitzades regularment en instal·lacions multimedials que inclouen arrencades desplegades a parets com murals, replegats en terra, doblegats i encaixats, o posats damunt palets de fusta; videocreacions documentals que dialoguen a l’espai amb la matèria mateixa que representen; sèries fotogràfiques en diversos formats, o llibres d’artista al límit amb l’objecte escultòric.

Un registro exhaustivo en fotografía y vídeo de los lugares y del proceso de encolado y arranque, complementan el sustrato material con el cual las artistas configuran su corpus de creaciones expandidas, formalizadas regularmente en instalaciones multimediales que incluyen arranques desplegados en paredes cual murales, replegados en el suelo, doblados y encajados, o puestos sobre palets de madera; videocreaciones documentales que dialogan en el espacio con la materia misma que representan; series fotográficas en diversos formatos, o libros de artista al límite con el objeto escultórico.

Exhaustive photographic records and videos of the places and strappo process round off the material substratum of the artists’ work. This is regularly extended and transformed into multimedia installations that include examples of strappo spread out on walls in the form of murals, folded up on floors, folded and fitted together, or placed on wooden pallets, together with documentary videos that interact in the exhibition space with the same materials that they portray, series of photographs in different formats, or artists’ books that are practically sculptures.

1 y 2 Fotogramas de Vis-à-vis II. DVD 5’50’’. Vídeo: Emilio Martí

2

Page 18: Projecte per a presó abandonada

Així, llocs transferits a plans materials, amb la seva càrrega històrica, simbòlica, els seus principis i les seves qualitats filosòfiques i existencials, s’erigeixen com a elements constructius de l’equilibri afilat sensorial i intel·lectual de les seves obres i troben el seu refugi físic i potser el seu significat social per a la posteritat en la recerca de rastres materials i l’exploració tècnica de Gómez i González.

Robar la història per preservar-la. El vincle de “robinhoodisme” patrimonial de les autores ha generat un projecte artístic i vital d’innovació visual, experimentació material i investigació processual que explora els llenguatges de l’art per a l’art, i ret homenatge a la memòria i a la seva empremta com a correlat històric de vides, institucions, intuïcions, creences i formes socials d’existència.

Audaç, contundent i eficaç manera d’investigar en pintura, les seves arrencades, amb les seves múltiples capes de vestigis humans, no disten de ser documental-versions contemporànies d’Altamira i Lascaux que constaten l’element diferencial de la nostra espècie: la capacitat per a l’expressió voluntària i dirigida, ja no només com a empremta territorial sinó, més aviat, com a exercici projectiu del jo, conscient, a través de la representació. Immortalitzades des d’un silenci malenconiós, les imatges de Gómez i González deixen entreveure la cruïlla humana i l’aporia moral, d’altra banda violenta, d’allò social.

Así, lugares transferidos a planos materiales, con su carga histórica, simbólica, sus principios y sus cualidades filosóficas y existenciales, se erigen como elementos constructivos del afilado equilibrio sensorial e intelectual de sus obras, encontrando su refugio físico y tal vez su significado social para la posteridad, en la búsqueda de rastros materiales y la exploración técnica de Gómez y González.

Robar la historia para preservarla. El vínculo de “robinhoodismo” patrimonial de las autoras ha generado un proyecto artístico y vital de innovación visual, experimentación material e investigación procesual que explora los lenguajes del arte para el arte, rindiendo homenaje a la memoria y a su impronta como correlato histórico de vidas, instituciones, intuiciones, creencias y formas sociales de existencia.

Audaz, contundente y eficaz manera de investigar en pintura, sus arranques, con sus múltiples capas de vestigios humanos, no distan de ser documental-versiones contemporáneas de Altamira y Lascaux que constatan el elemento diferencial de nuestra especie: la capacidad para la expresión voluntaria y dirigida, ya no sólo como impronta territorial, sino más bien, como ejercicio proyectivo del yo, consciente, a través de la representación. Inmortalizadas desde un silencio melancólico, las imágenes de Gómez y González dejan entrever la encrucijada humana y la aporía moral por demás violenta de lo social.

1 Arranques de escritos, marcas y dibujos extraídos del interior de las celdas para la realización de libros-celda. 100 x 60 cm. cada uno

Thus the incisive sensorial and intellectual balance that characterizes the artists’ work is achieved by transposing places to a material plane, with all their historical and symbolic significance, their principles and their philosophical and existential qualities. In this way, through Gómez and González’s exploratory technique and search for material traces, a physical refuge is found for these places and they perhaps acquire a social significance for posterity.

Stealing history in order to conserve it. Through the artists’ Robinhood attitude to heritage, a vibrant artistic project has been created that stands out for its visual innovation, experimentation with materials, and procedural research. It is a project that explores artistic languages for art’s sake, paying tribute to memory and to the mark that it leaves as a historical correlative of lives, institutions, intuitions, beliefs and social forms of existence.

Their strappo work is a bold, powerful, efficient way of researching painting. With its multiple layers of human traces, it is not so far removed from contemporary documentary versions of Altamira and Lascaux, confirming what it is that singles our species out: its capacity for voluntary and directed expression, not just as a way of leaving a territorial hallmark but also as a conscious exercise in self-projection through representation. Immortalized in a melancholic silence, Gómez and González’s images offer a glimpse of the human crossroads and impossible insoluble moral paradox that society represents.

Page 19: Projecte per a presó abandonada

019

1

Page 20: Projecte per a presó abandonada

1, 2, 3, 4 y 5 Recuperación de dibujos, marcas y escritos6, 7 y 8 Escritos y dibujos en las celdas

1

Page 21: Projecte per a presó abandonada

2 3

4 5

021

Page 22: Projecte per a presó abandonada

6 7

Page 23: Projecte per a presó abandonada

023

8

Page 24: Projecte per a presó abandonada

1 2

3 4

Page 25: Projecte per a presó abandonada

Amb una tendència marcada a la no-espectacularització dels displays, des d’una literalitat d’ordre més aviat documental, la seva obra respecta allò intrínsecament espectacular de les seves intervencions, ateses les magnituds dels espais i les seves escales i la càrrega exacerbada semiòtica que s’hi condensa. Les arrencades, objectes que per les seves qualitats permeten ajustar distàncies variables en la recepció, abracen un potencial de lectura que va de l’estricta bellesa formal dels resultats materials i arriba a les seves darreres conseqüències quan escodrinyam en les altes dosis d’informació fractal que les infunden. Representacions literals, mai òbvies, aquests compilacions sígniques, relats reflexos de vides reals i les seves correlacions, resulten capaços al seu torn d’estimular la nostra imaginació especulativa i ens permeten navegar amb la mirada la bretxa de tonalitats en què oscil·len allò mòrbid descarnat i allò sublim evocador.

Con una marcada tendencia a la no espectacularización de los displays, desde una literalidad de orden más bien documental, su obra respeta lo intrínsecamente espectacular de sus intervenciones, dadas las magnitudes de los espacios y sus escalas y la exacerbada carga semiótica que en ellos se condensa. Los arranques, objetos que por sus cualidades permiten ajustar distancias variables en la recepción, abarcan un potencial de lectura que va de la estricta belleza formal de los resultados materiales y llega a sus últimas consecuencias cuando escudriñamos en las altas dosis de información fractal que les infundan. Representaciones literales, jamás obvias, estos compilados sígnicos, relatos reflejos de vidas reales y sus correlaciones, resultan capaces a su vez de estimular nuestra imaginación especulativa, permitiéndonos navegar con la mirada la brecha de tonalidades en la que oscilan lo mórbido descarnado y lo sublime evocador.

With a marked tendency not to transform their exhibited work into a spectacle, but instead following a more literal documentary order, their work respects the intrinsic spectacular nature of the onsite process, given the sheer size of the places they work in, the scales that are used, and the huge amount of semiotic information found there. The strappo work – which, given its qualities, can be regarded from varying distances – stands out for its broad interpretative potential, ranging from the formal beauty of the physical outcome to the huge amount of fractal information that can be found when the work is carefully scrutinized. Literal representations that are never obvious, these compilations of signs, tales of real lives and their correlatives are, in turn, capable of rousing our speculative imaginations, letting our eyes wander over the tonal divide that fluctuates from the crudely morbid to the sublimely evocative.

1, 3 y 4 Escritos y dibujos en las celdas2 Intervención en la celda 1485 Arranques de Vis-à-vis II6, 7, y 8 Cárcel modelo de Valencia. Celdas

5

025

Page 26: Projecte per a presó abandonada

6 7

Page 27: Projecte per a presó abandonada

027

8

Page 28: Projecte per a presó abandonada
Page 29: Projecte per a presó abandonada

1

Page 30: Projecte per a presó abandonada

Escenari líric i malenconiós, on el dolor i les seves empremtes es fonen subtilment en els rastres físics del pas del temps, les arrencades de la presó operen com una pista de múltiples freqüències, composició orquestral producte de l’exercici meticulós en conjunció amb l’atzar. Impossibles de recuperar en la seva total integritat, les capes de les superfícies atenen i participen en la simfonia de la seva mateixa reconstrucció objectual i excerceixen el seu caprici com a materials, en reactiva resposta a l’acció detonant de les artistes.

1 Vis-à-vis II. 5 x 6,80 mt. cada una2 Vis-à-vis II. Intervención en locutorio de comunicación3 Dibujo en celda 188

Escenario lírico y melancólico, donde el dolor y sus huellas se funden sutilmente en los rastros físicos del paso del tiempo, los arranques de la prisión operan como una pista de múltiples frecuencias, composición orquestal producto del ejercicio meticuloso en conjunción con el azar. Imposibles de recuperar en su total integridad, las capas de las superficies atienden y participan en la sinfonía de su propia reconstrucción objetual, ejerciendo su capricho como materiales, en reactiva respuesta a la acción detonante de las artistas.

It is a melancholy, lyrical vision, where pain and its tracks are subtlety fused with physical traces of the passing of time. The prison strappo work is like a multi-frequency recording: an orchestral composition generated through a combination of meticulous dedication and random fate. Impossible to fully reproduce, the surface layers participate in the symphony of their own object-based reconstruction, following their own whims as materials in a reactive response to the artists’ catalytic actions.

Page 31: Projecte per a presó abandonada

2

031

Page 32: Projecte per a presó abandonada

3

Page 33: Projecte per a presó abandonada

033

Page 34: Projecte per a presó abandonada

Tiempo muertoProyecto para cárcel (semi)abandonada

Page 35: Projecte per a presó abandonada

1

Page 36: Projecte per a presó abandonada

Amb un treball conjunt desenvolupat des de 2002 i després de les recents experiències amb el Cabanyal –empresa el 2005 i de la qual sorgí l’obra A la memoria del lugar (2007-2008)– i amb Proyecto para Cárcel Abandonada (presó model de València 2009-2010), la Fundació Miró de Mallorca convida Patrícia Gómez i Maria Jesús González a exposar el seu treball a la seva seu i, al seu torn, desenvolupar un exercici de producció als Tallers d’Obra Gràfica i un taller amb la participació dels actuals reclusos de l’antiga presó de Palma.

4

Con un trabajo conjunto desarrollado desde 2002 y tras las recientes experiencias con El Cabañal -emprendida en 2005 y de la cual surgiera la obra A la memoria del lugar (2007-2008)- y con Proyecto para Cárcel Abandonada (cárcel modelo de Valencia 2009-2010), la Fundación Miró de Mallorca hace una invitación a Patricia Gómez y Maria Jesús González a exponer su trabajo en su sede y, a su vez, desarrollar un ejercicio de producción en los Talleres de Obra Gráfica y un taller con la participación de los actuales reclusos de la antigua cárcel de Palma.

Following their recent El Cabañal experience in 2005, which led to the work A la memoria del lugar (2007-8), and their Abandoned Prison Project (Valencia’s Modelo Prison, 2009-2010), Patricia Gómez and Maria Jesús González, who have worked together since 2002, were invited by the Fundació Pilar i Joan Miró in Mallorca to exhibit their work in its main building and also to produce some work in its printmaking workshop and head a workshop with the current inmates of Palma’s old penitentiary.

“Ésto es un cementerio de hombres vivos”Inscripció en una paret de l’antiga presó de València

“Ésto es un cementerio de hombres vivos”Inscripción en una pared de la antigua cárcel de Valencia

“This is a cemetery of living men”Inscription on the wall of Valencia’s former prison.

Page 37: Projecte per a presó abandonada

037

2 3

1, 2 y 3 Tiempo muerto. Las 7 puertas4 Galería central. Antigua prisión de Palma

Page 38: Projecte per a presó abandonada

1

2

Page 39: Projecte per a presó abandonada

Atès la seva particular història d’espai en trànsit encara incert, l’antiga presó de Palma compta avui en dia amb menys d’una desena de reclusos, tots a punt de complir definitivament les seves condemnes. La seva estada al lloc té a veure més amb un cert manteniment de l’espai que amb la funció estrictament punitiva.

Si bé totes les seves instal·lacions pictòriques es basen en allò processual i en el rescat de l’ocult residual, Tiempo Muerto, el projecte de col·laboració amb els reclusos de l’antiga presó de Palma explota una nova contingència: l’obertura col·lectiva a un desenvolupament plural i democràtic de l’obra –com a procés i com a objecte– i del coneixement que se n’indueix i que se’n desprèn. L’experiència a la penitencieria mallorquina suposa una reproducció sintètica, delimitada, però al seu torn expandida de la sostinguda amb la presó model de València.

1 Antigua prisión de Palma. Talleres2 Antigua prisión de Palma. Acceso a los módulos

Dada su particular historia de espacio en tránsito aún incierto, la antigua cárcel de Palma cuenta hoy día con menos de una decena de reclusos, todos a punto de cumplir definitivamente sus condenas, cuya estancia en el lugar tiene más que ver con cierto mantenimiento del espacio que con la función estrictamente punitiva.

Si bien todas sus instalaciones pictóricas se basan en lo procesual y en el rescate de lo oculto residual, Tiempo Muerto, el proyecto de colaboración con los reclusos de la antigua cárcel de Palma explota una nueva contingencia: la apertura colectiva a un desarrollo plural y democrático de la obra –como proceso y como objeto- y del conocimiento que desde ella se induce y que de ella desprende. La experiencia en la penitenciaría mallorquina supone una reproducción sintética, acotada, pero a su vez expandida de la sostenida con la cárcel Modelo de Valencia.

Given its unusual circumstances as a place whose future is still uncertain, Palma’s old jail today holds fewer than ten inmates, all about to finish their sentences. Their confinement there has more to do with a certain need to keep the building running than to its function as a penitentiary.

Although all the artists’ pictorial installations are based on the creative process and reconstruction of hidden traces, Tiempo Muerto - a project carried out in collaboration with the inmates of Palma’s old prison - takes advantage of a new circumstance: a joint willingness to take part in a democratic, group-inspired project, in terms of the creative process, final work, and resulting knowledge that can be gathered or inferred from it. The Mallorcan prison experience is a synthesis of the one at Valencia’s Modelo Prison and, although it is limited by certain constraints, it is an extension of the latter.

039

Page 40: Projecte per a presó abandonada

Triangle compartit en el qual la Fundació transcendeix els seus exercicis com a contenidor de productes artístics, la Penitenciaria assumeix el seu deure de reclusió i vigilància i les artistes assumeixen la desterritorialització del seu model de treball, Tiempo Muerto ha assumit el seu repte com a assaig de conjunció en l’esfera d’allò real, només com a producte d’una versemblant actitud de compromís recíproc i multilateral (Fundació-Penitenciaria-artistes). Al seu torn i com a condició sine qua non, s’ha atorgat a les artistes un vot de confiança ple com a punt de partida i gest inaugural, mentre elles s’han fet càrrec d’obrir el vèrtex crític propi de la dinàmica als reus participants.

Atesa aquesta polifònica circumstància, es proposa una redirecció de la interpretació del Proyecto para cárcel abandonada que no desvia la marcada pels seus antecedents, sinó més aviat l’atomitza i conserva intactes els llocs de sentit proposats per la dupla Gómez-Gónzález però obrint al seu torn pas a noves vies i significats, subratllats per la presència dels seus protagonistes. Ara entregats també a la relectura d’allò propi i a la seva formulació expressiva com a finestra, filtre i agent de comunicació que dota de sentit l’interior des del qual es produeix, Tiempo Muerto suposa per als seus participants un lloc al límit entre allò terapèutic, allò lúdic i allò intel·lectiu.

Multiplicitat de citacions, relats, pistes i missatges emergeixen cap a l’exterior en una sinonímia que va més enllà de la tautologia del procés, producte genuí del gest natural de modèstia d’ambdues artistes. Des del seu lloc, probablement el d’un romanticisme posat al dia que traspua humanitat, ometent confrontacions dialèctiques o circumscripcions fora de lloc al context de la crítica institucional contextual des de l’art (tantes vegades tan pròxima al mer cinisme de l’ambició), Gómez i González recorren a la bàsica picada d’ull d’interacció entre persones com a metodologia de treball i com a lloc polític, i es desmarquen de qualsevol vincle formal o oficialista per inclinar-se estrictament pel que hi ha d’essencial en el seu procés.

Triángulo compartido en el que la Fundación trasciende sus ejercicio como contenedor de productos artísticos, la Penitenciaría su deber de reclusión y vigilancia y las artistas asumen la desterritorialización de su modelo de trabajo, Tiempo Muerto ha asumido su reto como ensayo de conjunción en la esfera de lo real, sólo como producto de una verosímil actitud de compromiso recíproco y multilateral (Fundación-Penitenciaria-artistas). A su vez y como condición sine qua non, se ha otorgado a las artistas un voto de confianza pleno como punto de partida y gesto inaugural, mientras ellas se han hecho cargo de abrir el vértice crítico propio de la dinámica a los reos participantes.

Dada esta polífona circunstancia, se propone una redirección de la interpretación del Proyecto para cárcel abandonada que no desvía la marcada por sus antecedentes, sino más bien la atomiza, conservando intactos los lugares de sentido propuestos por la dupla Gómez-Gónzález pero abriendo a su vez paso a nuevas vías y significados, subrayados por la presencia de sus protagonistas. Ahora abocados también a la relectura de lo propio y a su formulación expresiva como ventana, filtro y agente de comunicación que dota de sentido al interior desde el cual se produce, Tiempo Muerto supone para sus participantes un lugar al límite entre lo terapéutico, lo lúdico y lo intelectivo.

Multiplicidad de citas, relatos, pistas y mensajes emergen hacia el exterior en una sinonimia que va más allá de la tautología del proceso, producto genuino del gesto natural de modestia de ambas artistas. Desde su lugar, probablemente el de un romanticismo puesto al día que rezuma humanidad, omitiendo confrontaciones dialécticas o circunscripciones fuera de lugar al contexto de la crítica institucional contextual desde el arte (tantas veces tan próxima al mero cinismo de la ambición), Gómez y González recurren al básico guiño de interacción entre personas como metodología de trabajo y como lugar político, desmarcándose de cualquier vínculo formal u oficialista, para decantarse estrictamente por lo de esencial que hay en su proceso.

It was a shared triangular project, where the foundation surpassed its role as an art gallery, the prison exceeded its duty as a penitentiary, and the artists accepted the redefinition of their usual work model. Tiempo Muerto took up the challenge of an experiment in teamwork in the realm of reality, based on a credible mutual, multilateral commitment (the foundation-prison-artists). In turn, as a prerequisite, the artists were granted a full vote of confidence as a starting point and opening gesture, while they assumed the responsibility of

Page 41: Projecte per a presó abandonada

fostering a certain critical dynamics among those inmates taking part in the initiative.

Given this polyphonous circumstance, a new turn in the interpretation of Abandoned Prison Project was proposed. Rather than moving away from the interpretation determined by the background context, it was instead fragmented, conserving the meaningful places proposed by Gómez and Gónzález intact while also opening up new channels and new meanings, underlined by the presence of the protagonists. Focused now too on self-analysis and its expression, as a means of communication or window for expression that gives the internal meaning, for the participants Tiempo Muerto is midway between a therapeutic activity, a game and an exercise in comprehension.

A multiplicity of quotes, stories, clues and messages emerge in a synonymy that goes beyond the tautology of the process: a genuine outcome of both artists’ natural gesture of modesty. From their perspective, probably that of an updated romanticism that oozes humanity, avoiding dialectic confrontations or out-of-place constraints in the context of art-based contextual institutional criticism (often so close to mere ambitious cynicism), Gómez and González resort to that basic tool in forging links: interaction among individuals as a work method and political attitude, distancing themselves from any formal or official ties and opting only for what is an essential part of the process they follow.

1 Antigua prisión de Palma. Cocinas2 Antigua prisión de Palma. Patios

1 2

041

Page 42: Projecte per a presó abandonada

Partint d’un exercici ardu de negociació, implicar un grup de persones amb un quotidià caracteritzat per l’absència i el desús en les relacions en un procés col·lectiu de mans d’agent extern, les artistes acaben desenvolupant un exercici de quasiconvivència creativa amb els reclusos, fent el seu quarter d’un espai de treball habilitat a la presó. Començant per tasques bàsiques com llistes d’afinitats, l’experiència ha acabat suposant una praxi d’autoafirmació, la d’un grapat de persones en confinament, vivint un quotidià rutinari al marge la vertiginosa realitat exterior. Persones, al cap i a la fi, amb autoestima espoliada en els confins d’un món de banalitat egocentrista, el de la figuració personal en temps de la societat ratificada –valgui la redundància– a la xarxa social de torn.

Partiendo de un arduo ejercicio de negociación, implicar a un grupo de personas con un cotidiano caracterizado por la ausencia y el desuso en las relaciones en un proceso colectivo de manos de agente externo, las artistas acaban por desarrollar un ejercicio de cuasi-convivencia creativa con los reclusos, haciendo de un espacio de trabajo habilitado en la prisión su cuartel. Comenzando por tareas básicas como listas de afinidades, la experiencia ha acabado suponiendo una praxis de autoafirmación, la de un puñado de personas en confinamiento, viviendo un cotidiano rutinario al margen la vertiginosa realidad exterior. Personas, al fin y al cabo, con autoestima expoliada en los confines de un mundo de banalidad egocentrista, el de la figuración personal en tiempos de la sociedad refrendada -valga la redundancia- en la red social de turno.

Having begun with a gruelling exercise in negotiation, trying to involve a group of people whose everyday lives are characterized by an absence of relations in a joint initiative organized by an outside agent, the artists ended up by virtually living with the inmates at a creative level, setting up their headquarters in a specially adapted work area of the prison. Beginning with basic tasks, like listing things that they shared in common, the experience turned into an exercise in self-affirmation by a handful of people living in confinement, with routine lives cut off from the dizzying outside reality. They are people stripped of self-esteem, living on the outer fringes of an egocentrically trivial world: a world where personal status is all important, in a society endorsed (pardon the repetition) by one’s corresponding social network.

1

Page 43: Projecte per a presó abandonada

1 Reflejo. Proyecto individual de T. Trigo2 S/T. Proyecto individual de R. Morote3 Hablan de las puertas. Proyecto individual de P. Fortes4 Libros penitenciarios. Proyecto individual de C. Guzmán5 Cartas sin destinatario. Proyecto individual de I. Ubiña

043

2 3

4 5

Page 44: Projecte per a presó abandonada

1

Page 45: Projecte per a presó abandonada

045

Page 46: Projecte per a presó abandonada

Estructures elementals de l’art i una dura experiència vital es posen mútuament a prova i, mitjançant assaig i error, corroboren l’existència d’un lloc possible, un darrer reducte de poesia, que tampoc suposa un cant general d’esperança, però que funciona com a mirall particular de l’art com a vehicle de creixement personal i de cohesió humana i social. Validació de l’existència mateixa des de la recreació i expressió de la pròpia subjectivitat elaborada, materialitzada en texts visuals, escrits o, fins i tot, olfactius. Rescat i revalorització en el lloc especular del detritus social. Apropiació política sense altre emblema que la humanitat, reflectida des del rastre històric de l’arquitectura, de l’individu i de les seves biografies.

Un taller les derives del qual han estat el resultat d’un plantejament previ i la seva confrontació amb dues realitats: la social i humana, és a dir, la relació amb els reclusos participants i el seu interès i disposició, i, de l’altra, la física, o com el lloc mateix i els objectes que s’hi han trobat han donat llums i proveït d’eines per al desenvolupament de determinats exercicis. Cristal·litzat en diversos projectes individuals i col·lectius, el resultat de Tiempo Meurto es dilueix en el tot de Proyecto para una prisión abandonada i genera un recorregut cíclic i ple de lectures entre línies o, si es vol, de notes al peu.

Estructuras elementales del arte y una dura experiencia vital se ponen a mutua prueba y, mediante ensayo y error, corroboran la existencia de un lugar posible, un último reducto de poesía, que tampoco supone un canto general de esperanza, pero que funciona como espejo particular del arte como vehículo de crecimiento personal y de cohesión humana y social. Validación de la existencia misma desde la re-creación y expresión de la propia subjetividad elaborada, materializada en textos visuales, escritos o, incluso, olfativos. Rescate y revalorización en el lugar especular del detritus social. Agenciamiento político sin más emblema que la humanidad, reflejada desde el rastro histórico de la arquitectura, del individuo y de sus biografías.

Un taller cuyas derivas han sido el resultado de un previo planteamiento y su confrontación con dos realidades: la social y humana, es decir la relación con los reclusos participantes y su interés y disposición, y, por otro, la física, o cómo el lugar mismo y los objetos en él encontrados han dado luces y proveído herramientas para el desarrollo de determinados ejercicios. Cristalizado en varios proyectos individuales y colectivos, el resultado de Tiempo Muerto se diluye en el todo de Proyecto para una prisión abandonada, generando un recorrido cíclico y plagado de lecturas entre líneas o, si se quiere, de notas al pie.

Elementary forms of artistic expression and tough experiences of life were mutually put to the test and, through trial and error, a possible channel was found: that last redoubt, poetry. While this did not necessarily represent the light at the end of the tunnel, it did work as a personal artistic mirror or means of personal growth and form of human and social cohesion. It is a validation of life itself through subjectivity’s recreation and expression, in the form of visual, written or even olfactory texts. Rescue and reappraisal in the detritus of society’s hall of mirrors. Political engineering with no other emblem than humanity itself, reflected through historical traces of architecture, the individual and his biographies.

The direction that the workshop took was inspired by a previous approach and its confrontation with two realities: the social and human reality, in the sense of relations with the participants and their interest or willingness, and the physical reality or how the place itself and the objects in it came to the fore and provided tools for use in certain exercises. Tiempo Muerto, which materialized in the form of several different individual and joint projects, permeates the whole of the Abandoned Prison Project, generating a cyclical journey full of readings between the lines or, if you prefer, footnotes.

1 Fotogramas del vídeo Proyecto Sección abierta. Proyecto individual de Jamal. Edición y guión: Emilio Martí2 Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit.

2

Page 47: Projecte per a presó abandonada

047

2

Page 48: Projecte per a presó abandonada

1, 2, 3, 4 y 5 Tiempo muerto. Las 7 puertas. Proceso de intervención

1 2

3 4

Page 49: Projecte per a presó abandonada

049

5

Page 50: Projecte per a presó abandonada

1

Page 51: Projecte per a presó abandonada

051

1 Las 7 puertas. Proyecto colectivo. Instalación de la pieza en el espacio de la Fundació

Page 52: Projecte per a presó abandonada

1

Page 53: Projecte per a presó abandonada

Una arrencada de portes d’un passadís de la presó de Palma damunt el terra, acompanyat a la paret del seu propi registre processual i confrontat amb fotografies de la presó de València, dóna la benvinguda. Els reclusos, després d’intervenir prèviament les portes amb epitafis personals que incloïen les seves dates d’entrada i sortida de presó i reflexions i comentaris personals en les seves tipografies particulars, haurien d’implementar tot el protocol: tallada de forrellats, encolada, entelada i arrencada de paret. Finalment el passadís jeu frunzit, replegat, copejat, en sala.

Coixins d’escuma i jocs de lletres i rodets per a impressió manual trobats al recinte inspiren la següent instal·lació: un palimpsest objectual els texts del qual, provinents de la inspiració dels participants, inclouen onomatopeies del dormir, pensaments sobre el món oníric, enyorances de la vida a l’exterior o frases talegueras que es repeteixen en el seu dia a dia i configuren un inventari col·lectiu de fixació i ancoratge de records, imatges i sentiments.

Un arranque de puertas de un pasillo de la prisión de Palma sobre el suelo, acompañado en la pared de su propio registro procesual y confrontado con fotografías de la cárcel de Valencia, da la bienvenida. Los reclusos, tras intervenir previamente las puertas con epitafios personales que incluían sus fechas de entrada y salida de prisión y reflexiones y comentarios personales en sus tipografías particulares, habrían de implementar todo el protocolo: cortado de cerrojos, encolado, entelado y arranque de pared. Finalmente el pasillo yace fruncido, replegado, magullado, en sala.

Almohadas de espuma y juegos de letras y rodillos para impresión manual encontrados en el recinto inspiran la siguiente instalación: Un palimpsesto objetual cuyos textos, provenientes de la inspiración de los participantes, incluyen onomatopeyas del dormir, pensamientos sobre el mundo onírico, añoranzas de la vida en el exterior o frases talegueras que se repiten en su día a día, configurando un inventario colectivo de fijación y anclaje de recuerdos, imágenes y sentimientos.

Welcoming visitors to the exhibition is a strappo of doors from one of the corridors of Palma jail. Placed on the floor, it is accompanied on the wall by records of its creation and contrasted with photographs of Valencia Prison. After having written their own personal epitaphs on the doors, including their date of entry and departure from the prison and personal reflections and comments in their own individual styles, the inmates had to follow the entire strappo process: removing locks, gluing the doors, positioning the canvas and later peeling it off the wall. The end result is the corridor, lying creased, folded over and rumpled in the room.

Foam pillows and hand printing sets found in the prison inspired the next installation: an object-based palimpsest, whose texts, inspired by the participants, include onomatopoeias for sleep, thoughts on the world of dreams, things they miss from life outside, and prison slang repeated on a day-to-day basis, forming a joint inventory and method of conserving memories, images and feelings.

053

1 Frases y sueños. Proyecto colectivo. Instalación de las almohadas que componen la pieza en el espacio de la Fundació

Page 54: Projecte per a presó abandonada

La sèrie fotogràfica impresa als Tallers d’Obra Gràfica Habeas Corpus, d’acord amb l’expressió llatina, és el resultat de l’exploració de les artistes a través de l’antiga presó de Palma amb una camera de format mitjà, sense intervenir en l’espai i relatant-nos un fenomen particular: atesa la pressa del trasllat entre l’antiga i la nova presó, moltes de les cel·les varen quedar detingudes en el temps, fent de natura morta en la qual la vibració de la qual l’habitant desallotjat es fa present, des d’allò plausible del seu buit corporal. Inspirades per una evocació de Pompeia i Herculà, les fotos de Maria Jesús i Patrícia apareixen com aquelles ruïnes, carregades d’un sentimentalisme escruixidor que s’enquadra en una paradoxal racó on inusitadament nia la bellesa.

La serie fotográfica impresa en los Talleres de Obra Gráfica Habeas Corpus, en consonancia con la expresión latina, es el resultado de la exploración de las artistas a través de la antigua prisión de Palma con una cámara de medio formato, sin intervenir en el espacio y relatándonos un particular fenómeno: Dada la premura del traslado entre la antigua y la nueva prisión, muchas de las celdas quedaron detenidas en el tiempo, haciendo las veces de naturaleza muerta en cuya vibración el habitante desalojado se hace presente, desde lo plausible de su vacío corporal. Inspiradas por una evocación a Pompeya y Herculano, las fotos de Maria Jesús y Patricia aparecen como aquellas ruinas, cargadas de un sentimentalismo estremecedor que se encuadra en un paradójico recodo donde inusitadamente anida la belleza.

The series of photographs printed in the foundation’s printmaking workshops, entitled Habeas Corpus in keeping with the Latin expression, is the result of an exploratory journey by the artists through Palma’s old jail using a half-frame camera, leaving everything unaltered but managing to highlight an unusual phenomenon. In the institution’s haste to move from the old prison building to a new one, many of the cells were left frozen in time, like a still-life whose former occupant is somehow still present, insofar as this is possible, given his physical absence. Inspired by Pompeii and Herculaneum, María Jesús and Patricia’s photos are like those ruins, filled with an alarming sentimentalism and set in a paradoxical corner of the prison where beauty can strangely be found.

1 y 2 Habeas Corpus. Serie fotográfica realizada en la antigua prisión de Palma, editada en los talleres de la Fundació. Impresión digital sobre papel Hahnemüle. 85 x 112 cm. cada una

Page 55: Projecte per a presó abandonada

055

2

1

Page 56: Projecte per a presó abandonada

1

Page 57: Projecte per a presó abandonada

057

Page 58: Projecte per a presó abandonada

3

2

Page 59: Projecte per a presó abandonada

Més endavant els seus Libros-celda, col·lecció de cel·les de la Model de València en arrencades d’uns cent per seixanta centímetres continguts en caixes metàl·liques fabricades amb les portes dels mateixos recintes, es despleguen per terra i es disposen a la paret de l’espai revestint-lo, fonent-se i juxtaposant-se entre si, en una instal·lació a mig camí entre el mural i el collage.

Finalment, la seva instal·lació Vis-à-Vis es reprodueix, constituïda per les ja existents arrencades de dos els espais i el vídeo doble pantalla i la sèrie fotogràfica que documenten el seu procés, acompanyats aquesta vegada d’un únic tamboret real del vis-a-vis de l’antiga presó de Palma.

059

1, 2 y 3 Libros-celda. Instalación de 7 ejemplares únicos de libros-celda. Sala Espai Cúbic 4 Vis-à-vis II. Instalación de los dos arranques plegados y proyección de vídeo. Espai Zero

Más adelante sus Libros-ceda, colección de celdas de la Modelo de Valencia en arranques de unos cien por sesenta centímetros contenidos en cajas metálicas fabricadas con las puertas de los mismos recintos, se despliegan por suelo y se disponen en la pared del espacio revistiéndolo, fundiéndose y yuxtaponiéndose entre sí, en una instalación a medio camino entre el mural y el collage.

Finalmente su instalación Vis-à-Vis se reproduce, constituida por los ya existentes arranques de dos los espacios y el vídeo doble pantalla y la serie fotográfica que documentan su proceso, acompañados esta vez de un único taburete real del vis-à-vis de la antigua cárcel de Palma.

Further on their Libros-celda - a collection of 100x60cm strappo cells from Valencia’s Modelo Prison, in metal boxes made with doors from the same jail - lie on the floor and wall, covering it all, merging with one another, and lying side by side in an installation midway between a mural and a collage.

Finally, their installation Vis-à-Vis can be seen, made up of strappo works of two of the prison visiting areas plus a double-screen video and photographs that document the creative process, accompanied this time by a single real stool used in prison visits to Palma Jail.

Page 60: Projecte per a presó abandonada

4

Page 61: Projecte per a presó abandonada

061

Page 62: Projecte per a presó abandonada

Fora de sala, però documentats per igual en la present edició, trobam exercicis col·lectius com la lectura d’històries de vida als tatuatges corporals, prohibits oficialment a les penitencieries però fets pels reclusos amb enginyoses eines que ells manufacturen, o una recopilació, en de vidre, de les comptades olors habituals dins de la presó i de les moltes olors enyorades i ja gandulament recordades de l’exterior.

Un projecte de recopilació i enquadernació de materials; el jovial dibuix d’un pallasso que, transferit mitjançant stencil, encripta un record personal; una sèrie fotogràfica de mirades a través de finestres i vidres; una col·lecció de cartes impreses en gran format i tallades paraula a paraula per a configurar nous missatges en una estructura que emula una paret de totxos; el dibuix mural en llapis d’un enorme ull amb barrots instal·lats a l’iris; la instal·lació d’unes màquines antigues d’escriure trobades, i una sèrie pròpia d’arrencades, constitueixen les peces desenvolupades individualment pels participants.

1 Cartas sin destinatario. Proyecto individual de I. Ubiña2 Cercanía/Lejanía. Proyecto fotográfico de Marcos3 Reflejo. Proyecto individual de T. Trigo 4 Cercanía/Lejanía. Proyecto fotográfico de Marcos5 Archivo de olores. Proyecto colectivo6 S/T. Proyecto individual de R. Morote

Fuera de sala, pero documentados por igual en la presente edición, encontramos ejercicios colectivos como la lectura de historias de vida en los tatuajes corporales, prohibidos oficialmente en las penitenciarías pero hechos por los reclusos con ingeniosas herramientas que ellos manufacturan, o una recopilación, en botes de vidrio, de los contados olores habituales dentro de la prisión y de los muchos olores añorados y ya vagamente recordados del exterior.

Un proyecto de recopilación y encuadernación de materiales; el jovial dibujo de un payaso que, transferido mediante stencil, encripta un recuerdo personal; una serie fotográfica de miradas a través de ventanas y cristales; una colección de cartas impresas en gran formato y cortadas palabra a palabra para configurar nuevos mensajes en una estructura que emula una pared de ladrillo; el dibujo mural en lápiz de un enorme ojo con barrotes instalados en el iris; la instalación de unas máquinas antiguas de escribir encontradas, y una serie propia de arranques, conforman las piezas desarrolladas individualmente por los participantes.

Outside the room, but also documented at this edition of the exhibition, there are group exercises, for instance interpreting the story of someone’s life from a tattoo. The latter are officially forbidden in prisons, but the inmates make them, using ingenious self-made tools. Likewise, in glass bottles, visitors can find a compilation of the countless smells normally found in prisons, together with many longed for, vaguely remembered aromas from the outside world.

Individual work produced by the participants includes a project in which material is compiled and bound in a book; a jolly drawing of a clown, transferred using a stencil, which codifies a personal memory; a series of photographs of people looking through windows or glass; a collection of letters printed in large format and cut out, word by word, to create new messages on a structure that emulates a brick wall; a pencil mural of an enormous eye with bars across the iris; an installation made of old typewriters that had been found; and examples of strappo.

1 2 3

Page 63: Projecte per a presó abandonada

063

4

5 6

Page 64: Projecte per a presó abandonada

1

2

Page 65: Projecte per a presó abandonada

065

3

1 Intervención en la galería central. 2 Hablan de las puertas. Proyecto individual de P. Fortes3 Taller

Page 66: Projecte per a presó abandonada

Una recol·lecció i exhibició categòrica d’evidències la presència de les quals apunta conjunta, com un panòptic, a l’únic espai dels interrogants. Un terreny sobre el qual s’afermen reflexions, on allò particular i universal i la seva condició es fonen en un compacte ens, al seu torn poliglota i uníson. Incorporació i desincorporació de vels, de múltiples substrats de realitat que convergeixen en la creació d’un complex escenari semiòtic, la darrera apel·lació del qual és la solitud i la despersonalització.

Proyecto para cárcel abandonada (Palma) estructura una mirada intermitent a diverses derives d’un lloc precís (físic, històric i existencial), denotant l’evidència del present i recuperant vestigis del passat que li infongui, per a constatar el sentit de temporalitat inherent a la vida mateixa i a l’art com el seu acte reflex.Tota aquesta coexistència de materials, fonts i models de representació ret testimoni d’un treball de camp on el pes de l’obra, com a exercici creatiu i vital, recau en l’experiència, en la irrupció en un context, per a deixar-se inundar per aquest com a metodologia oberta d’investigació. El propòsit? Arrossegar cap al lloc exterior del públic el producte d’una simbiosi interna, la que fa de les autores agents a mig camí entre la creació plàstica, la crònica històrica i la mediació cognitiva.

Com els sistemes sofisticats de mesurament de freqüències, capaces de captar emissions no perceptibles als sentits humans, l’obra de Patrícia Gómez i Maria Jesús González dóna veu visible als texts biogràfics i socials que fan pòsit amagat en la història material de l’arquitectura, els seus espais i els seus plans recuperant, d’una banda, allò de patrimonial que suposa la memòria individual i col·lectiva per si mateix i, de l’altra, direccionant críticament el sentit de la poètica recuperació corpòria que proposen. A la seva cruïlla per la pràctica artística com a espai per a la negociació cultural, Gómez i González deixen clar, sobretot, que malgrat estar reflectit als rastres, els gests i els texts, el condicionament humà ve donat al cap i a la fi per l’estructura entesa com a reflex de la construcció social que regeix allò real, dins i més enllà dels seus confins materials.

Una recolección y exhibición categórica de evidencias cuya presencia apunta conjunta, cual panóptico, al único espacio de los interrogantes. Un terreno sobre el cual se cimientan reflexiones donde lo particular y lo universal y su condición se funden en un compacto ente, a su vez políglota y unísono. Incorporación y desincorporación de velos, de múltiples sustratos de realidad que convergen en la creación de un complejo escenario semiótico, cuya última apelación es la soledad y la despersonalización.

Proyecto para cárcel abandonada (Palma) estructura una mirada intermitente a varias derivas de un lugar preciso (físico, histórico y existencial), denotando la evidencia del presente y recuperando vestigios del pasado que le infunda, para constatar el sentido de temporalidad inherente a la vida misma y al arte como su acto reflejo.

Toda esa coexistencia de materiales, fuentes y modelos de representación, rinde testimonio de un trabajo de campo donde el peso de la obra, como ejercicio creativo y vital, recae en la experiencia, en la irrupción en un contexto, para dejarse inundar por él como metodología abierta de investigación. ¿El propósito? arrastrar hacia el lugar exterior de lo público el producto de una simbiosis interna, la que hace de las autoras agentes a medio camino entre la creación plástica, la crónica histórica y la mediación cognitiva.

Como los sistemas sofisticados de medición de frecuencias, capaces de captar emisiones no perceptibles a los sentidos humanos, la obra de Patricia Gómez y Maria Jesús González da voz visible a los textos biográficos y sociales que hacen poso oculto en la historia material de la arquitectura, sus espacios y sus planos, recuperando, por un lado, lo de patrimonial que supone la memoria individual y colectiva en sí y, por otro, direccionando críticamente el sentido de la poética recuperación corpórea que proponen. En su encrucijada por la práctica artística como espacio para la negociación cultural, Gómez y González dejan claro, sobre todo, que pese a estar reflejado en los rastros, los gestos y los textos, el condicionamiento humano viene dado al fin y al cabo por la estructura, entendida como reflejo de la construcción social que rige lo real, dentro y más allá de sus confines materiales.

Page 67: Projecte per a presó abandonada

067

It is a powerful collection or display of evidence, whose joint presence, like a panoptical device, leads to a question mark. It is a breeding ground for reflection, where the personal, the universal and their condition merge to form a compact entity that is both polyglot and unisonous. Veils are added and removed. Multiple layers of reality converge to create a complex semiotic vision, whose final message is solitude and depersonalization. Abandoned Prison Project (Palma) takes an intermittent look at several facets of a specific place (physically, historically and existentially), providing evidence of the present and recapturing traces of the past in order to confirm the ephemeral nature of life itself and art as its reflex action.

These coexisting materials, sources, and forms of representation all bear witness to prior fieldwork, most of which, in its capacity as an exercise in creativity and life, is based on experience and immersion in a specific setting, soaking it in as an open form of research. The purpose is to bring the result of an internal symbiosis out into the public arena: a symbiosis that transforms the artists into something midway between plastic artists, historical chroniclers and cognitive mediators.

As sophisticated means of capturing frequencies, capable of perceiving what is imperceptible to the human senses, Patricia Gómez and Maria Jesús González’s work lends visibility to the biographical and social texts that lay concealed, like a hidden sediment, in the physical history of a building, its rooms and its plans, reviving the importance of individual and joint memories as heritage and guiding the significance, in critical style, of their proposed poetic revival of the body. In that difficult task of making artistic practice a forum for cultural negotiation, Gómez and González make it particularly clear that, although human conditioning is reflected in traces, gestures and texts, in the end what conditions us is the structural factor, in the sense of the social fabric that governs reality, inside and outside its physical limits.

Alex Brahim

Comissari independent | Comisario independiente | Independent curator

Page 68: Projecte per a presó abandonada
Page 69: Projecte per a presó abandonada

069

HabeasCorpus

Patricia Gómez i María Jesús González

Page 70: Projecte per a presó abandonada
Page 71: Projecte per a presó abandonada

071

Page 72: Projecte per a presó abandonada
Page 73: Projecte per a presó abandonada

073

Page 74: Projecte per a presó abandonada
Page 75: Projecte per a presó abandonada

075

Page 76: Projecte per a presó abandonada
Page 77: Projecte per a presó abandonada

077

Page 78: Projecte per a presó abandonada
Page 79: Projecte per a presó abandonada

079

Page 80: Projecte per a presó abandonada
Page 81: Projecte per a presó abandonada

081

Page 82: Projecte per a presó abandonada
Page 83: Projecte per a presó abandonada

083

Page 84: Projecte per a presó abandonada
Page 85: Projecte per a presó abandonada

085

Page 86: Projecte per a presó abandonada
Page 87: Projecte per a presó abandonada

087

Page 88: Projecte per a presó abandonada
Page 89: Projecte per a presó abandonada

Projecte per a presó abandonadaPatricia Gómez i María Jesús González. 28 de gener al 25 d’abril de 2011

Organització | Organización | OrganizationFundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

Direcció del projecte | Dirección del proyecto | Project managementMagdalena Aguiló

Coordinació | Coordinación | CoordinationPilar Baos

Educació / Educación / EducationKatia Martorell

Assegurança/ Seguro/ InsuranceCorreduria SEBROCK

Transport / Transporte /TransportRafael Romera Romero

Muntatge | Montaje | MountPep Fluxà

Retolació | Rotulación | LabelingJulià Homar

Agraïments | Agradecimientos | AcknowledgementsDomus Artium 2002 (DA2), SalamancaSecretaría General de Instituciones Penitenciarias, MadridCentro Penintenciario de PalmaManuel AvilésRaquel JiménezEmilio MartíPaloma Rueda GascóPedro Fortes ClaveroIván Ubiña PizáRaúl Morote LópezJamalTomás Trigo GómezCarlos Guzmán GuevaraMarcos Montañés I molt especialment a laGalería Raiña Lupa, Barcelona

EXPOSICIÓ | EXPOSICIÓN | EXHIBITION

Page 90: Projecte per a presó abandonada

Producció | Producción | ProductionFundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

Coordinació | Coordinación | CoordinationPilar Baos

Text | Texto | TextAlex Brahim

Traduccions | Traducciones | TranslationsServei d’Assessorament Lingüístic de l’Ajuntament de PalmaRaquel Waters

Fotografíes | Fotografías | PhotosPatricia Gómez i Maria Jesús GonzálezRif Spahni

Disseny | Diseño | DesignMandarina Creativos

© del text i les fotografies: el seu autorDEPÓSITO LEGAL PM-401-2011ISBN 978-84-89034-29-7

CATÀLEG | CATÁLOGO | CATALOGUE

Page 91: Projecte per a presó abandonada

Presidenta | Presidenta | PresidentNanda Ramon Tous

Vicepresident | Vicepresidente | Vice PresidentJoan Carles Gomis Rodríguez

Vocals | Vocales | VocalsCatalina Cirer AdroverAntoni Sansó ServeraÀngel Juncosa AysaJoan Gardy ArtigasJoan Punyet MiróJoana Maria Palou SampolPilar Ortega Chapel

Secretària | Secretaria | SecretaryMaría Nieves Téllez García

Secretari suplent | Secretario suplente | Deputy secretaryAntoni Pol Coll

Interventor | Interventor | Inspector Sebastià Crespí Mir. Interventor de l’Ajuntament

Interventor suplent / Interventor suplente / Inspector secretaryAntoni Vallespir Bonet

Directora de la Fundació | Directora de la Fundació | Director of the FundacióMagdalena Aguiló Victory

COMISSIÓ DE GOVERNCOMISIÓN DE GOBIERNOGOVERNMENT COMMISSION

Page 92: Projecte per a presó abandonada

ORGANIGRAMA | ORGANIGRAMA | ORGANIZATION

Directora | Directora | DirectorMagdalena Aguiló Victory

Secretària de direcció | Secretaria de dirección | Executive secretaryAina Maria Duran Servera

DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ, ACCIÓ I DIFUSIÓ CULTURAL (DEADC)DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, ACCIÓN Y DIFUSIÓN CULTURAL (DEADC)DEPARTMENT OF EDUCATION, CULTURE AND INFORMATION ACTION (DEADC)

Cap del Departament | Jefe de departamento | Department headAina Bibiloni Ferrer

Exposicions | Exposiciones | ExhibitionsPilar Baos Rodríguez

Educació | Educación | EducationKatia Martorell Martínez

Educadores | Educadoras | EducatingXisca Veny MonserratLaura Costa Ibañez

Comunicació i màrqueting | Comunicación y márketingCommunication, difusión and marketingJaume ReusNúria Sureda

Auxiliar admnistratiu | Auxiliar administrativo | Administrative AssistantTeresa Joan Pérez

Tallers gràfics | Talleres gráficos | Graphic workshopJoan Oliver ArgelésJulio León Aguilera

FUNDACIÓ PILAR I JOAN MIRÓ

Page 93: Projecte per a presó abandonada

DEPARTAMENT DE COL·LECCIONS | DEPARTAMENTO DE COLECCIONESCOLLECTIONS DEPARTMENT

Conservadora / Cap del DepartamentConservadora / Jefe de departamentoCurator / Head of DepartmentMaría Luisa Lax Cacho

Registre | Registro | RegisterMaria Antonia Artigues Cabrer

Restauració | Restauración | RestorationEnric Juncosa Darder

Biblioteca | Biblioteca | LibraryEsther Molina Costa

Auxiliar Administratiu | Auxiliar administrativo | Administrative AssistantJessica Sabater García

DEPARTAMENT D’ADMINISTRACIÓ | DEPARTAMENTO DE ADMINISTRACIÓNDEPARTMENT OF ADMINISTRATION

Cap del Departament | Jefe de departamento | Department headAntonio Prieto Álvarez

Administració | Administración | AdministrationDolors Nadal LlinasFelipe Fuster DametoTeresa Ques Mestre

Informàtica | Informática | ComputersPere Manel Mulet

Manteniment | Mantenimiento | MaintenanceXavier Costa Martín

Page 94: Projecte per a presó abandonada
Page 95: Projecte per a presó abandonada

Patricia Gómez i María Jesús González

Page 96: Projecte per a presó abandonada