recerca esclatarÀ en la teva vida una...
TRANSCRIPT
1
RECERCA
ESCLATARÀ EN LA TEVA VIDA UNA LLUM
El temps de quaresma és un temps privilegiat per canviar. Però en elnostre esquema mental, almenys en el meu, hi ha la idea que per canviar,per convertir-se, cal deixar que l’Esperit del Senyor em penetri, m’habiti,em commogui les entranyes, m’amoroseixi el cor, i llavors, els meuspensaments i els meus actes seran bons, seran segons Déu. I és cert.
Però fa dies, llegint a sant Francesc, em va sorprendre molt que en unacarta diu:
Mai no hem de desitjar d’estar per damunt dels altres, sinó
més aviat hem d’ésser servents i sotmesos a tota criatura
humana per Déu. I en tots aquells i aquelles que ho faran
així i perseveraran fins a la fi descansarà l’Esperit del Senyor
i farà en ells habitació i sojorn. (2 Carta als Fidels 47-48).
És a l’inrevés: són els meus actes els que fan que l’Esperit habiti en elmeu cor.
De manera que si tenimtendència a creure que són elspensaments i els sentiments delmeu cor els que produeixen elsmeus actes, també és veritat quesón els meus actes els que podencanviar els meus pensaments isentiments...
Jesús ho diu sempre: ...Fes-
ho...!, al mestre de la llei que lipregunta pel manament mésimportant (Lc 10, 25-28); i quanrespon sobre qui són la seva marei els seus germans, diu: ..els qui
escolten la paraula de Déu i la
compleixen... (Lc 8,21); i al final
RECERCA
2
del sermó de la Muntanya diu que edifica sobre la roca el qui escolta i
compleix tot el que s’ha dit abans (Mt 7, 24).Són els actes els que canvien el meu Jo, la meva vida, i el van configurant.
És per això que des d’antic la saviesa cristiana ha recomanat les pràctiquesquaresmals, que són actes, gestos concrets per canviar el meu cor, el meuinterior. Com diu tan bellament Isaïes:
Deixa anar els qui has empresonat injustament, allibera els
oprimits. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull
a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba vesteix-
lo... Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del
matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides... (Is 58, 7-8)
Josep Manuel Vallejo
3
RECERCA
PER COMENÇAR
TEMPS DE QUARESMAMamerto Menapace, osb
L’Esperit el va empènyer aldesert, i en el desert es va quedarquaranta dies. Allà va anar atemptar-lo Satanàs. Vivia entre elsanimals del camp, i els àngels elservien.
Així comença sant Marc la vidapública de Jesús. I així començatambé la vida pública de tots els seusdeixebles. Tu entre ells.
Tornaràs a les arrels per a trobarla teva missió. Acceptaràs serponcella abans d’emprendre el vol,de la mateixa manera que ho han defer les papallones.
Quan Déu vol imposar unagirada, l’Esperit empenycap a la Quaresma.
Però el Maligne també apareix.Més que un projecte, el que ellproposa és una alternativa dedesviació del projecte de Déu mirantde mantenir de moment les mateixesfites ideals. Com que el projecte deDéu imposa el silenci,l’incomprensible del sofriment i del
fracàs, ell presentarà un altre camíque, segons diu, porta a la mateixameta però esquivant aquestesrealitats.
No serà un temps d’acció. Sinóun combat dur previ a l’acció.
Un preparar-te per a estaren disponibilitat per alprojecte de Déu.
Tindràs gana. I el diable hoaprofitarà per a suggerir-te queconverteixis les pedres en pa.Mentre que Déu, de moment, noméset demana que estiguis disponibleper a entregar-li els cinc panets quedefensen la teva fam, a fi que Ellpugui alimentar amb ells lesmultituds.
Tot això ho hauràs de viure enuna geografia molt primitiva i ingènua.Estaràs obligat a viure entre elsanimals, allà on l’instint i l’Esperitconviuen sense territoris propis,compartint una mateixa geografiavulnerable i sense defenses. Senseque ho vegis, no obstant, els àngels
RECERCA
4
estan al teu servei, encara que tuvisquis entre animals.
Se t’acudiran gestosespectaculars en els que amb un solmoviment passaries a ser el centrede las expectatives i de l’atenciógeneral. Sentint-te estimat per Déui portat pels àngels a les palmes deles mans, t’imaginaràs grandesesque superen la teva capacitat.Compte!: en realitat es tractasimplement de temptar Déu forçantels seus projectes. Això no ésdisponibilitat sinó presumpció.
En aquest moment no utilitzisl’Escriptura com un lloc d’on treurearguments que et defensin. Acceptaque la Paraula de Déu et freni, etcritiqui, et baixi del pinacle on haviespujat, fent-te recórrer el camí realistai simple de les escales interiors,que no són vistes per les multitudsque s’amunteguen a la plaça delteu poble.
Sentiràs també la temptacióde la violència. La teva miradas’eixamplarà diabòlicament fins aabastar la realitat imaginada detots els reialmes de la terra, i enel teu interior sentiràs una veu quet’assegura que pertanyen aaquells que han optat per la forçadel poder de les tenebres. Estaràstemptat d’agenollar-te davantd’aquest poder acceptant-lo com
a camí per a arribar a imposar lateva veritat a tots els pobles.
Aleshores, pren consciència queestàs davant d’un miratge diabòlic.Les tenebres t’han envaït la mirada,i tot el que estan veient és purail·lusió. Només al Senyor el teu Déuadoraràs i només a Ell has de servir.
Només la veritat et faràlliure. La humil veritat decada dia, que s’abasta ambla mirada neta que etregalarà el temps del teudesert.
Llegeix, estimat germà, l’evangelide sant Marc, del verset 12 al 20del capítol primer. I no t’espantis.Només és el començament.
5
RECERCA
COM VISC LA MEVA FEMontserrat Riera
La Montserrat és de Premià de Mar, treballa a la universitat i
participa en els Grups de Diàleg i Pregària. Aquest és el
testimoni que va presentar a les jornades que vam tenir a Pompeia
el 7 i 8 de gener de 2005, juntament amb els que ja vam publicar
al Recerca 35.
En Josep Manuel em va demanarque expliqués com visc la meva fe iaquí em teniu. Aquestes experiènciesde presentar testimonis a mi nom’agraden gaire. Penso quevosaltres segurament podeu dir cosesmolt més interessants, però avui emtoca a mi i aquí estic.
Com visc la meva fe? Cominfluencia la meva vida?
Fa uns quants dies vaig tenir unaconversa amb el meu fill petit i apartir d’aquí us explico com ho visctot.
El meu fill em diu: «Saps,mare? Ets l’única personacreient que veig que viuscontenta la teva fe, queestàs plena de vida, de bonhumor, que no et portaamargor, que confies.»
Personalment penso que nosempre és així. «Els meus monitorsa la parròquia ens deien moltes coses,però jo no hi veia vida! Alguns
mossens tampoc transmeten vida.»Evidentment, jo vaig pensar que, fauns anys, ell era massa jove i potserno va saber valorar moltes coses. Hedubtat de les seves paraules iapreciacions. Però jo vaig estar molti molt contenta:
el meu fill havia descobertque per a mi la fe era viurei viure d’una maneradeterminada, i que la sabiatransmetre no en paraulessinó en fets.
Vaig sentir que les seves parauleseren com un regal.
Va continuar dient-me: «Semprecontinues llegint moltes coses sobrela fe. Tens molts llibres, fas cursets,vas a xerrades, la teva formaciócontinua... quan acabaràs?»
Mai! Vaig a la recerca de Déu.Ell ve primer al meu encontre, desde fa molt anys. En major o menorintensitat, la recerca de Déu no espot aturar. Sempre posarem el llistó
RECERCA
6
una mica més amunt, sempredescobrirem nous fragments de laBíblia. A vegades el mateix tros del’evangeli o d’un salm un dia et diranuna cosa, un altre dia una altra, peròsempre hi descobreixes nousaspectes.
Cada dia ens hemd’endinsar més en el seumisteri, en la seva Paraula.
La formació mai no s’acaba. Elssagraments també els anemaprofundint cada dia. Els creientsestem sempre fent formaciópermanent. Sempre ens estemconvertint. Sovint dic a la Facultatque jo conec un col·lectiu moltnombrós que sempre està enformació permanent i no només de
conceptes, de continguts, sinó devida!
Intento viure moltes de les cosesque llegeixo, que ressonen en mi,durant molta estona: frases,antífones... Me les crec i això implicauna manera de viure. Per tant, enmolts moments puc dir que la lectura,la meditació, la pregària vanacompanyades de vivència, ésevident que amb totes les mevesimperfeccions, amb totes les mevescontradiccions, i en tinc moltes.
Quan sant Pau diu: «Ja no sóc joqui visc; és Crist que viu en mi»; «Perell, també vosaltres heu entrat aformar part de l’edifici, fins a ser,gràcies a l’Esperit, el lloc on Déuresideix»; jo m’ho crec, i n’estic moltconvençuda. Aleshores haigd’intentar viure-ho. És tan gran totplegat!
7
RECERCA
Crist viu en mi, i jo l’haigde fer present! En el meuinterior, Déu hi resideix, itothom ha de poder entrar-hi.
La presència de Déu en mi ésmolt constant: anem plegats, a casa,al carrer, a la facultat, al despatx, ales reunions, a la catequesi... Abans,en la meva pregària, li deia: «Senyor,ajuda’m a portar aquesta reunió, oaquesta activitat...» Ara li dic: «Avui,Senyor, tenim una reunió una micadifícil; avui veurem a...» Al final deldia, quan faig una mica de revisió delque ha estat tot plegat, li donogràcies, veig que moltes coses enshan sortit bé. Altres les he volgutportar sola i sovint ha sortit el meuegoisme, la meva impaciència, lameva inflexibilitat, el meu mal humor,etc...
En els altres hi veig el Senyor.Sobretot el trobo a classe, quan entro,quan atenc alumnes al despatx, alspares de catequesi, amb la família...
Quan vaig a veure algú,penso que hi trobaré elSenyor i que intentaréescoltar-lo.
Sovint, abans d’anar-hi, he pregati hi he entrat amb una bonadisposició.
La pregària de Jesús em surt moltquan camino. Quan tinc espais buits,va en mi.
«I continues pregant i anant amissa? No te’n canses?»
No! Normalment em despertod’hora, i quan em desperto en el meupensament hi ha o bé el salm 94, o elMagníficat, o el Benedictus, «Pare,jo m’abandono a vós» o la pregàriade Jesús. Si em desperto a la nit, queés sovint, la pregària també hi és. Ésben cert quan el salm diu: «Fins a lesnits instrueix el meu cor, sempre tincpresent el Senyor».
Al matí faig una bona estona depregària. El temps varia segons lafeina. Laudes, diàleg amb el Senyor,presentar els altres a Déu, pregar perells, intencions especials que tinc,oferir-li el dia, pensar en les personesque trobarem, fer una bona estonade silenci, deixar que Ell ho ocupi tot,sentir-me estimada i estimar, deixar-lo fer.
Oberta a Ell, és en el silencique Déu brolla d’unamanera abundant. D’aixòn’estic molt convençuda.
Sovint es fa difícil resar en lesnostres esglésies. Hi ha molt soroll.
També reso vespres, i segueixouna mica el que he fet a laudes. Vaiga missa, al vespre o al matí, depèndel dia, i reso completes (aquestes, a
RECERCA
8
vegades, queden sense fer; elcansament i la son poden més). Nodescuido fer una mica de revisió,donar gràcies de tot, confessar el meupecat, veure les meves omissions, elsmeus egoismes... Però veient-ho ésquan veig que el Pare m’estima. Tincnecessitat del seu Amor i veig la sevamisericòrdia.
Ara al meu fill li explico com emsento jo davant de Déu.
D’entrada, em sento moltestimada. Veig que em mira amb moltd’amor, que em mima. Sento que Ellm’acull amb els braços oberts. Emsento petita, feble, bastant desastre.Veig els meus mancaments d’amorcap a Ell i cap als altres. Veient lesmeves febleses és quan veig que lipuc dir Pare. Però és sobretot amb
Jesús i en l’Esperit que li puc dirPare.
Veig la seva misericòrdia. Sé quem’agafa, i que m’agafa fort, que emcondueix. Crec que em deixo portar,encara que sovint jo ho vull controlartot. Em sento filla, i filla petita. Peraixò puc estar a la seva falda, comquan el meu pare m’explicavacontes.
Em sento a les seves mans.Crec que em vaemmotllant, a vegades ambcops de martell. Altres, tansols em treu la pols ambmolta suavitat.
Em sento amb molta pau, i emsembla que bastant serena i contenta.
9
RECERCA
Em sento feliç, malgrat les dificultats.Sento que omple tot el meu ser.Sovint penso que no té prou espai, itot el meu cor queda com obert, compartit.
Em sento trista a vegades, sovintperduda, torbada. També sento por,sobretot de mi, de no ser prou digna.«Tinc set de Déu», com la cérvola.
A mi m’agradaria podertransmetre als altres tot això que josento en la pregària. Els altres hande trobar que els estimo, que els miroamb amor, que els acullo, que elsporto pau, que sóc misericordiosa icompassiva, que els agafo. M’han desentir mare, s’hi han de trobar bé...
Ja ho veieu, tot està moltrelacionat: la pregària emporta a la vida, la recercade Déu em porta a la vida,la vida em portarà a lapregària.
No puc deslligar les coses, toteselles van molt unides. Quan el meufill parlava de vida, de recerca i depregària, em va donar els tres puntsque he esbossat una mica.
Em sembla que un dels meussecrets és que sóc una persona quecanto. El meu lloc preferit és al cotxe,però també ho faig a casa i a vegadespel carrer, i m’ajuda molt. Tinc unscassettes que escolto i em sé dememòria. Sovint invento lletres. Ésfantàstic! També canto de manerarepetitiva i, està clar, arribo a la feinao a casa feliç i se’m nota. Si durantmitja hora he estat cantant:«Guardeu-me, Déu meu, en vós troborefugi, vós em feu feliç», o «Tasteu iveureu, que n’és de bo el Senyor,feliç l’home que s’hi refugia», «Totjo espero el Senyor, Ell és la joia delmeu cor»... Arribo als llocs molt bé,amb el cor eixamplat, esponjat.
Sant Agustí diu: «Canta icamina». M’agrada: canta iprogressa, canta i tiraendavant...
El Senyor fa en tots nosaltrespetites meravelles. Cal que estiguemalerta per descobrir-les i també calser unes ànimes molt agraïdes.
RECERCA
10
ESTRIS
CONFERÈNCIAA LA FACULTAT DE TEOLOGIA
El 24 d’abril a les 11h, a la Facultat de Teologia deCatalunya (C/ Diputació 231), a càrrec de FernandoUribe, professor de Fonts Franciscanes de l’EdatMitjana a la Pontifícia Universitat «Antonianum» deRoma. El títol serà:
«Lectura actualitzada de la Regla de SantFrancesc. Implicacions per a l’EspiritualitatFranciscana».
JORNADES D’ESTUDIS FRANCISCANS
Els dies 28 i 29 de juny, a la Facultat de Teologia.El tema d’enguany: «La Influència delFranciscanisme en l’Art i la Literatura Europea».Hi haurà aportacions sobre «La Bellesa i elCristianisme»; «La Influència Franciscana en el Gòtici el primer Renaixement», «L’imaginari Cavalleresc il’ànima franciscana», «La música popular del segleXIII», «El Sant Francesc de Chesterton i Julien Green»
11
RECERCA
ESTUDIS
ESTUDIS
EL DIÀLEG ENTRE ELS CRISTIANSfra Joan Botam
Aquesta ponència va ser presentada a les Primeres Jornades
d’Estiu sobre el Cristianisme al segle XXI, del 23 i 24 d’agost
de 2005, sobre «els diàlegs pendents de les Esglésies
catalanes».
El diàleg de la comunióD’entre els diàlegs que tenim
pendents, els cristians hem de situar,en primer lloc, el diàleg quepersonalment ens concerneix com ainterlocutors de nosaltres mateixos,– el diàleg interior -, a l’igual que eldiàleg que ens correspon com ainterlocutors de l’altre, - el diàleg del’alteritat -.
L’un i l’altre, en realitat unde sol, el diàleg de lacomunió que és al cor dela nostra experiència decreients.
Aquest diàleg ens interpel·la ara,però ens ha interpel·lat sempre i, poco molt, ara i tant seguirà interpel·lant-nos.
El diàleg, com a expressiórelacional, és del tot inherent al’experiència humana i ho és mésquan, per coherència, aquestaexperiència brolla de la fe.
Hem de dialogar peraprofundir dia a dia latotalitat del nostre ser i deles nostres possibilitatsd’acció.
«Serva en tot i per tot el silenciinterior per viure en Crist, - sosté laRegla de Taizé -, deixa’t seduir perl’esperit de les benaurances, la joia,la simplicitat i la misericòrdia». Deno ser així, - cito de memòria unsversos del poeta neerlandèsOostenhuis -, «no podríem niescoltar ni entendre, seríem com
RECERCA
12
estrangers, impenetrables els uns alsaltres».
Creure és relacionar-se,comprometre’s, fer camívers la plenitud.
La fe, do gratuït, en efecte,suposa en nosaltres la presènciamisteriosa del Senyor de l’univers.Ens fa, per tant, espais relacionals,que, sense negar-la, eleven al màximen nosaltres la capacitat de diàleg,d’acció i de compromís. Qui creu,estima i se sap estimat. Qui creu ésfill; fill amb el Fill, l’enviat, que viu ies desviu en camí sempre vers elPare, comptant amb l’energia del’Esperit.
Aquesta és la dinàmica delRegne de Déu sobre laterra, la dinàmica de laprovisionalitat que tot hoqüestiona «per tal que elmón cregui».
Dinàmica de la unitat i la diversitati de la diversitat i la unitat dels quicreuen en mi, diu el Senyor, i són«com vós, Pare, en mi i jo en vós»(Jn17,21). Per això pot afirmarl’apòstol Pau, «ja no hi ha jueu nigrec, esclau ni lliure, home ni dona:
tots som un de sol en Jesucrist»(Ga3,28).
D e s e s t r u c t u r a t sinteriorment i, alhora,identificats amb el nostreentorn, esdevenim aixífilles i fills de la paraulaviva.
Lluny de nosaltres, per tant, lesdèries de determinats sistemesideològics, immutables, tantesvegades servits per les Esglésies, endetriment d’elles mateixes, al poderde torn.
El diàleg de la reconciliacióSi l’ideal de la plena comunió
entre cristians s’ha mostrat a partirdel segle IV, tanmateix, tossudamentesquerp, de la Conferènciad’Edimburg ençà, l’any 1910, ambun abans i un després, les diversestradicions reformades, a les qualss’ha afegit darrerament, amb lesaltres Esglésies històriques, tambél’Església Catòlica Romana, han fetpassos molt significatius dereconciliació, tant en el terrenydoctrinal (Fe i constitució) com enel de l’acció solidària (Vida i acció).No hem entrat encara a fons enl’esperit de la llei que presideix el
(continua a la pàgina 29)
13
RECERCA
L’EVANGELI AL’AMAZÒNIA
Entrevista afra Antoni Jover
RECERCA
14
ENTREVISTA A FRA ANTONI JOVERfra Gil Parés i fra Eduard Rey
El vicariat apostòlic de Letícia es troba al sud de Colòmbia,en el departament de l’Amaznoes, una enorme regió de selvesi rius. Fra Antoni Jover porta més de quaranta anys vivintcom a missioner en diferents indrets d’aquesta regió. Aquestaentrevista va ser feta entre els dies 13 i 14 de setembre de2005 en el convent de Letícia, on actualment resideix. FraAntoni ens hi ofereix un breu repàs i una valoració del que haestat la seva vida al servei de l’evangeli al llarg d’aquestsanys.
- Com va ser que et vas decidira ser missioner?
Jo tenia acabada la carrerad’advocat, i havia treballat en unbufet. En aquell temps, estavarelacionat amb l’Opus Dei. Enocasió d’un recés, vaig comentar alsacerdot que em semblava que teniavocació. Ell em va engegar: «Quévas a tener vocación!». Jo buscavauna vida més humil, més senzilla, mésdescomplicada.
Al principi, quan em vaig decidira «deixar el segle» (com es solia dir),vaig anar al Císter, a Poblet. Quanen vaig sortir, va ser el pitjormoment. No sabia què fer, i nogosava tornar al meu ambient.Buscant alguna cosa més radical,vaig anar a la Cartoixa, i m’hi vaigestar quinze dies. Veient que allò noera per a mi, vaig començar una
romeria per diferentscongregacions. Vaig estar amb elsgermanets de Jesús, de Charles deFoucauld, a Farlete (Saragossa).Ells portaven una vida d’estar ambels pagesos del lloc i treballaven fentcalç. Em va agradar molt, però noacceptaven ningú que ja haguéspassat per un altre orde religiós.També vaig estar amb els germansde sant Joan de Déu a Sant Boi,atenent malalts mentals. I encara vaiganar a un seminari per a vocacionstardanes a Salamanca, però em vanposar traves, no ho veien clar. Enaquells moments jo estava moltnerviós, perquè em trobavadesorientat.
Al final vaig anar a Friburg aestudiar filosofia. M’hi vaig estar seto vuit mesos. Va ser allà on em vaigpoder plantejar les coses amb més
15
RECERCA
calma. Veia clar que jo no era per al’educació, alguns ordes que tenia aprop eren massa franquistes, i elscaputxins només els coneixia pelsfunerals que es celebraven aPompeia. Hi havia tota una comèdia,que et permetia calcular quan haviesd’entrar just perquè et veiessin lafamília del difunt. Aleshores em vaigassabentar que tenien missions, vaiganar-hi i em va rebre el pare Rafelde Barcelona, que em va donar laregla i una vida de sant Francesc.Vaig demanar d’anar a visitar elnoviciat, em va cridar l’atenció i
finalment vaig optar pels caputxins,malgrat els funerals.
Vaig entrar uns dies abans deNadal. Recordo que no trobavenun caperó per a mi, i me’n van haverde donar un que estaven fent servirde drap.
Quan vaig entrar, vaigtrobar els frares típics:baixets, grassonets, labarba mig groga pel rapè.Era la imatge típica defrare, molt humana.
VOCABULARI
Maloca: És una construcció típica de les cultures indígenes.Tots els elements de l’estructura són naturals i simbòlics. Éslloc de vivenda, a vegades per a diverses famílies, i lloc detrobada on es fan les cerimònies rituals, s’expliquen els mitesi es reuneix la comunitat.
Chagra: Semblant al nostre hort. Es crema un tros de bosc is’hi planta yuca, plàtans, pinya i arbres fruiters.
Yuca: És un tubércul, base de l’alimentació tradicionalindígena.
Mambeadero: És el lloc on s’utilitza la coca en el marc delsrituals per recordar, reflexionar i fer viva «la Paraula»ancestral del mite.
RECERCA
16
Durant el temps que vaig serestudiant, hi havia entre elscompanys molt d’ambient missioner.
- Quan vas arribar al’Amazones?
L’agost de 1965. Vaig venir deCatalunya sol. Monsenyor Canyes,aleshores prefecte apostòlic deLetícia, m’esperava a Bogotà. Allàvam estar quinze dies, i em va portara veure totes les autoritats. El viatgeen avió de Bogotà a Letícia duravatres hores, amb parada aVillavivencio per dinar. El primer anyel vaig passar a la ciutat de Letíciaamb el pare Venanci d’Arenys, quetenia tot de càrrecs, entre ells laprocura, que era on els missionerss’abastien del que els calia. La feinaera sobretot comprar i fer paquetsper als internats i les missions.
Letícia aleshores sols era elcentre de la ciutat actual. A duesquadres de la casa nostra ja hi haviala selva. Només hi havia llum unespoques hores cada dia. En elcampanar hi havia una megafoniades d’on es donaven les notícies. Elpare Venanci hi posava músicaclàssica: Bach, Vivaldi... Algunavegada jo li havia demanat si no seriamillor posar «ballenatos» i altresmúsiques de les que agradaven a la
gent. Ell em responia: «Convé quela gent es vagi educant».
- Com va ser el teu primercontacte amb els indígenes?
Acabat d’arribar a Letícia, vanvenir uns indígenes yagües, que sónla tribu més primitiva de les que hiha per aquí. Ells no són ben béd’aquest territori, sinó de mésendins. Vivien a la capçalera del riuLoretoyacu, ja en territori peruà.Quan viuen sols, encara van nus decintura cap amunt. D’allà els van fervenir i van ser explotats per a lafusta. Després els patrons vancomençar a prendre les noies coma dones de servei. L’indígena solbuscar-se un padrí ric, però sovintdesprés aquest també se n’aprofita.També els van explotar per alturisme, aprofitant les sevescaracterístiques especialmentexòtiques. Entre altres coses, elsemborratxaven i els feien ballar. Ambel temps, s’han anat vestint comnosaltres. En una ocasió, jo arribavaal seu poble i ells, pensant quevenien turistes, es van despullar tots.En veure que era el «padre» es vantornar a vestir.
El meu primer contacte, doncs,va ser amb un grup de yagües queper algun motiu havien baixat aLetícia.
17
RECERCA
Em van impactar, vaigrecordar els primersconqueridors, que s’havienarribat a qüestionar si erenanimals o persones.
Els nens tenien l’estómac ple decucs que els sortien a vegades pelnas o per la boca. Era una tribuabandonada i explotada alhora.
- Després d’aquest any a Letícia,on vas anar?
Fra Joan Antoni Font em va venira rellevar a la procura, i jo vaig anara Mirití, a la riba del riu Caquetá.Quan hi vaig arribar, era unacomunitat plenament indígena, moltacollidora, on no hi havia cap homeblanc. Vaig substituir-hi el pareJaume Pujol, i hi vaig passar elsmeus anys més feliços.
Els indígenes sempre reben lapersona nova amb una mica derecança. Jo hi anava molt il·lusionat.Monsenyor Plàcid, que era moltidealista, m’havia dit que seria moltben rebut a les missions. Explicavaque, quan havia tret el pare Miquelde Mayayoque, els indígenes degenolls li demanaven un altre«padre». Quina rebuda que emfarien! A Bogotà m’havia trobat que
la gent encara et demanava labenedicció pels carrers. I ambaquesta il·lusió vaig arribar jo alMirití. Després de trenta-sis horesde viatge, en plena nit, vam arribaren un lloc alt on hi havia una malocamolt bonica. El motorista, que esdeia Heraclio, va entrar primer i vadespertar l’amo.
Aquest es va girar, em vamirar i es va tornar aadormir. Aquesta va ser lagran rebuda del missioner.
Els indígenes del Miritírecordaven molt els cauxersbrasilers, que van sembrar el terroruns trenta anys abans de la mevaarribada fins al punt que la gent creiaque es menjaven els nens. No tenienconfiança en l’home blanc degut aaquesta experiència. Tan fort era elterror, que en una ocasió en què vamcanviar el motor del bot del’internat, la gent, en no reconèixerel soroll, es van amagar pensant queels cauxers tornaven.
Amb el temps, però, es vanobrir totalment, i quan vaarribar el momentd’acomiadar-nos, ens vacostar a tots.
RECERCA
18
- Quina era la teva feina alMirití?
Estar allà. Al Mirití, encomparació amb altres indrets de lamissió, hi ha l’avantatge que tot estàcomunicat per terra, encara que avegades per salvar les fondaladesnomés hi havia pals travessats.
La vida del missionerbàsicament és aquesta:visitar la gent i estar ambells. Hi havia un ambientde molta confiança.
Els indígenes entraven a la casa,preguntaven qui eren els de lesfotografies, obrien els calaixos... Alpare Venanci, que em va succeir enel lloc, quan acabava d’arribar, elsindígenes l’espiaven entre les fustesde la casa a veure com era. Enveure’l fer gàrgares, es vanhorroritzar de tal manera que anarena avisar les monges, pensant ques’estava ofegant. No ho havien vistmai abans. Jo tenia untrencaclosques de poques pecesque era la distracció de petits i grans.Bona part de la feina era moltmaterial: procurar que hi haguésmenjar i medicaments, tenir curadels professors de l’internat...
- Quines ètnies vivien al Mirití?A Mirití hi havia yukunes i
matapís, que havien estat absorbitspels yukunes. Sembla que mantenienalguna cosa de la cultura matapí enels balls.
Al principi, un podriapensar que tots els indissón iguals. Amb el temps,vas veient les gransdiferències que hi ha.
Els tikunes, per exemple, queviuen a la riba de l’Amazones,encara que han estat més temps encontacte amb els blancs que elsaltres, són els qui mantenen més laseva manera de pensar. Sónfatalistes, poc lluitadors. Tenencreences messiàniques esperant laredempció del poble. Encara avuiconserven una mena de lloc depelegrinatge allà on es pensa que vanviure Yoí i Ipí, els dos principis delbé i del mal. Pensen que si et tocal’arc de Sant Martí et matarà. Ocreuen en el poder dels bruixots, queet curen el mal traient-te el gripauque tens a dins. Professors que tenenuna llicenciatura, per exemple,segueixen creient que els bruixots,en segons quines nits, es poden
19
RECERCA
convertir en tigres. Però bé, tambéen la nostra cultura n’hi ha molts quetenen por del número tretze. A l’avióque em va portar de Madrid ladarrera vegada que vaig anar aEuropa, no hi havia la fila númerotretze. Entre els yukunes, encaracreuen que una dona no pot veureel yuroparí (ritual de maduresa delsnois) sense ser maleïda i morir.
- És difícil introduir l’evangeli enaquest ambient?
Amb el temps m’he anat adonantdels disbarats que vaig fer alcomençament. La meva
evangelització estava superada.Aquella gent estaven situats a l’AnticTestament, no estaven per parlar-los de l’amor i del perdó, ells creienen un Déu de terror, que castiga, quepren venjança, el Déu dels exèrcits.
Accepten el déu delsblancs sense deixar lesseves creences ni arribara fer un sincretisme.
A mesura que s’aculturen, lesseves idees perden força i enguanyen les nostres. El que no haquallat entre els indígenes són lesformes de pietat popular, com la
RECERCA
20
devoció als sants, a les quals és moltdonada la gent blanca de per aquí.
He pogut comprovar que elque més mou les personesés la recerca de la salut.
La gent actualment busca molt,per exemple, les cerimònies desanació. Es recorden de resar quanestan malalts. Per això és moltinteressant l’apostolat a l’hospital.Els protestants a Quito tenen unprograma de ràdio, però diuen queencara arriben més a la gent amb eltreball als hospitals. La malaltia ésun moment en què les personesestan més ben disposades. Tambéa nosaltres ens passa.
Molts dels principis generals jaestaven en les seves cultures. L’últimcurset que vaig fer als catequistes(en solien venir quaranta ocinquanta, amb un ambient moltcasolà, a vegades les dones donantel pit o els gossos passejant entreels participants), em vaig limitar apreguntar: «¿Què cosas les gustana ustedes? ¿Què cosas les ponentristes? ¿Què cosas les ponenalegres?» I a les coses que elsposaven alegres fàcilment hidescobries l’evangeli del Senyor.
- Quins eren aquests valors delsindígenes?
Ells ja coneixien el valor de laparaula donada, l’estabilitatmatrimonial (sovint després d’untemps de prova i especialmentdesprés del primer fill), l’hospitalitat,el sentit comunitari. En els treballsde «minga», per exemple, totss’ajunten per obrir una «chagra» oper a reparar el sostre de la maloca.Es reparteixen els treballs: unsrecullen les palmes, altres lesteixeixen...
El treball és vincle d’unió.També el ball serveix pera unir la comunitat.
A l’internat es complia també encerta manera aquesta funció devincle. El ball i les festes només sónde tant en tant. Reunir la comunitatcada diumenge servia per a tractarels problemes, concretarmatrimonis... Eren les funcions noreligioses de l’estació missional. AChorrera això es veia molt clar.Quan acabaven la primària, lesnenes es quedaven a l’internat peraprendre a brodar i a cuinar. Eral’excusa per a retenir-les una micamés de temps. Aleshores els joveshi anaven a buscar-les per casar-s’hi. A més, l’internat era lloc de
21
RECERCA
recreació, perquè hi teníem la pilotade futbol. Tampoc no hi haviadispensari, només la «botica» del’internat, on les monges tenienalgunes medecines. Al Mirití n’hi vahaver una que era una molt bonainfermera titulada. Quan el bruixotno els podia guarir, hi anaven.També teníem el centre de ràdio,des d’on es podien enviar missatgesd’un lloc a l’altre, i la botiga. Tot aixòeren les estacions missionals, i moltespecialment Chorrera. Amb eltemps s’hi ha anat posant dispensarisi comunicacions. A Puerto Nariñoja hi ha telèfons mòbils i internet.
- L’internat era, per tant, elcentre de la vida de la comunitat.
La gent es va anar agrupantentorn de l’estació missional.S’acostumaven a les eines: hams,cartutxos, «machetes»... Unantropòleg despotricava delscapellans i de l’Església perquèestàvem canviant la cultura de lagent. Però després de fer tota lacrítica, acabava dient: «El pitjor quepodria passar és que l’internat delMirití es tanqués». Seria ladisgregació de la comunitat, que jas’havia fet seva aquesta manera deviure.
Però els canvis no es donen maien una sola direcció. Sempre hi ha
un intercanvi cultural. Evangelitzes iets evangelitzat, acultures i etsaculturat.
La presència entre elsindígenes et converteix enun indígena més, arribes apensar com un d’ells, adefensar els seusinteressos.
És clar que, vulgues o no, tensuna formació filosòfica que et fadiferent. Ells t’expliquen els seusmites i quan acaben et quedesesperant, sense acabar-ned’entendre el sentit. Tu esperariesuna «moraleja», i sovint no n’hi ha.Entre els huitotos sí que hi ha algunesfaules com les d’Esop o Lafontaine,dirigides als nens perquè no caiguinen algunes coses. Nosaltres tenimla faula de la llebre i la tortuga, ellsla del «venado» i el «morrocoi». Alfinal el «morrocoi», que és unaespècie de tortuga, guanya. D’on hohan tret? És original d’ells o la vanaprendre d’algun missioner antic?Les històries corren, i molt poquessón originals.
- Com són els seus mites?Els mites dels indígenes et deixen
molt fred, costa molt copsar quinafinalitat tenen. Hi ha uns indígenes
RECERCA
22
prop d’Araracuara que expliquen unmite sobre una garsa blanca que enel fons està explicant l’arribada delsprimers comerciants portuguesos entemps de la colònia, que els vanvendre «machetes» i destrals. Avegades els mites donenexplicacions forçades de les coses.Segons diuen, el llac Tarapoto, propde Puerto Nariño, era sec. Vaarribar-hi una gran boa, i la gent vafugir, excepte una família. Uncaçador va trobar la boa, i ella,ferida, va començar a voltar creantel forat on hi ha el llac.
Sempre hi ha un mite sobre lacreació de l’home o de la yuca. Elrelat és molt llarg, i al final quedesfred. Ells, encara que ho hagin sentitmoltes vegades, sempre ho escoltenatents. Els agrada sentir coses queja coneixen. Els primers temps queteníem televisió, me’ls vaig trobartots adormits durant una pel·lículad’espionatge. Tot va ser començarla propaganda, que ja coneixien, ies van despertar cantant lescançons. Els agradava, perquè ja hoconeixien i ho dominaven, i no elshauria sabut greu veure-ho vintvegades.
Les cultures indígenes estransmetien per via oral. Per aixòeren importants les maloques i elsmambeaderos, que són els llocs
tradicionals de la transmissió delsmites. A Chorrera, els nens feiencistells per no adormir-se durant lesexplicacions.
Quan aquests llocs dereunió es van perdent, lagent ja no es troba perescoltar els relats dels quisaben.
D’aquesta manera, ens trobemque a llocs com San Rafael avui diaels joves ja no coneixen ni la llengua.
- La nostra cultura, doncs, s’estàimposant a la seva?
Sí, encara que també hi ha cosesque passen de la seva cultura a lanostra. La música d’avui, perexemple, és africana, rítmica, moltsemblant també a la música indígenad’aquí. No és melòdica com abans,sinó rítmica.
La «puesta de largo» opresentació en societat de la noias’assembla a les festes on la noia esposava en el «mercat» dels homesper casar-se. Aquí es celebra alsquinze anys, i en el fons és unoferiment de la noia que ja ha arribata l’adultesa. A l’Amazones això s’hafet des de temps immemorial. Elstikunes, per exemple, quan la noiaté la primera menstruació, li fan el
23
RECERCA
ritual de la pelazón. Durant un tempsllarg, a vegades mesos, la tenentancada en una mena de barraquetafeta especialment per a ella. Noméshi entren la mare i alguna altra dona,que la introdueixen en la funció dela dona i els secrets de la vida.Arribat el dia, hi ha un ball i, en unmoment donat, treuen la noiad’aquest lloc. En la dansa, diferentsmàscares representen els esperitsbons i dolents que lluiten al voltantde la noia. Al final, les dones liarranquen tots els cabells. Avui endia, ho han suavitzat una mica, i larapen amb tisores. Quan ho feien amà, solien anar emborratxant la noiadurant la cerimònia perquè arribataquest moment no patís.
Actualment aEuropa es dónamolt el matrimoni aprova, que erahabitual entre elsindígenes. Durant untemps, veien si ladona sabia cuinar icuidar la «chagra» isi l’home eratreballador i boncaçador. També elpiercing ve de lescultures indígenes, ol’ús de l’hamaca, ungran invent per aviatjar, neta i molt
segura per protegir-se delsanimalons que corren per terra.
Els coneixements de lanatura de l’indígena han fetaportacions a la medecina.
Ells ja tenien remeis per a moltescoses a base de medecina vegetal.
- Després de la teva estada alMirití, on et van enviar?
Vaig anar a substituir el pareRomuald de Palma a Pedrera, i elpare Venanci es va fer càrrec delMirití. Després vaig estar a PuertoNariño dos anys, i un any a Centre-américa. Havia sentit parlar d’unaexperiència nova a la frontera de
RECERCA
24
Mèxic amb Guatemala. Hi va haveruns parcel·laments de terres donatsa les comunitats indígenes. Unsfrares s’havien instal·lat allà amb ells,amb un apostolat sobretot depresència: ajudaven en els treballsde l’hort, acompanyaven elsindígenes... Vaig estar amb ells unessetmanes, fins que em van reclamarper anar a Nicaragua.
Quan vaig tornar a l’Amazones,volia fer un apostolat itinerant. Vaigcomprar un «bote» i un motoret, ivaig anar fins a Chorrera. M’hauriaagradat fer apostolat pel riu, ja que
els altres frares estaven moltabsorbits pels internats. Es tractavad’anar visitant la gent. Peròaleshores em van reclamar per ferun equip de pastoral que tinguéscura del moviment de catequistesque s’estava iniciant.
- Què són els catequistes al’Amazones?
Cal saber com vam iniciar aquestmoviment. Els indis tikunes tenen laconsciència d’un pecat com a poblei tradicionalment han esperat unmessies a la fi dels temps que
25
RECERCA
vingués a purificar-los. Hi va haverun «messies» que predicava lapurificació i que la fi del món anavaa arribar. Portava una barba llarga,una túnica i una Bíblia sota el braç.Allà on anava, fundava una església,plantava una creu i organitzava lareunió setmanal. Encara que ell teniaprohibida l’entrada a Colòmbia, lagent anava a trobar-lo al Perú. Ellels rebatejava i quan tornavenfundaven l’església.
En resposta a aquest fenomen,el pare Romuald va impulsar elmoviment dels catequistes amb uncaràcter apologètic. Es tractava defer la preparació dels sagraments ila celebració de la Paraula quanpoguessin. Amb els anys es van anarcapacitant per a preparar elbaptisme, el matrimoni, laconfirmació, donar la catequesi,presidir les exèquies...
El paper del catequistabàsicament era ser unvincle d’unió, procurantque no hi haguessindivisions en les comunitatsi visitant els qui tinguessindificultats.
Vam estendre el moviment pertota la prefectura, fins al’Araracuara. A monsenyor
Marcel·lià li va costar d’entendreaquesta obra, però finalment la varecolzar. Era molt bonic fer sortidesi poder conèixer la gent, visitar lesfamílies...
- Com s’organitzaven elscatequistes?
Amb el temps, vam anardistingint dues categories: l’aspiranti el catequista. L’aspirant passa a sercatequista quan porta un temps i lacomunitat està conforme amb el seutestimoni i exemple. L’aspirant feiaun compromís temporal davant detota la comunitat i els companys. Enaquest compromís hi entrava donarbon exemple i estudiar una mica.Amb l’aspirant es tenia una certatolerància. Com a norma general, nos’admetia com a catequista un homeque no fos casat o almenys estable.Els catequistes fan un compromísper tota la vida.
En la seva cultura, elsindígenes tenen la idea delcompromís i de laresponsabilitat.
Per això els catequistes sabenque s’han compromès i que hi hacoses que no poden fer. A vegadeshi ha casos particulars en què caltancar els ulls. Què passa amb un
RECERCA
26
home abandonat per la seva donaque s’ajunta amb una altra?
- Creus que l’evangeli ha arribatrealment als indígenes?
No ho sé. Actualment crec quehi ha zones que es van perdent. Calpreparar els indígenes perquè el xoccultural sigui el menys sagnantpossible, capacitar-los perquè elgegant que és la nostra cultura noels engoleixi.
Que puguin ser amos delseu propi destí. Quereforcin els valors que hantingut des de sempre, comel del compromís...
Està penetrant molt elprotestantisme. A vegades et portesalguna sorpresa agradable, com lavisita que he rebut avui d’uncatequista de Chorrera. Actualment,tot acaba depenent massa del rectorde cada lloc. I què vols demanar ala gent quan el rector té una cantinaa casa seva, com passa en algunlloc? A vegades gairebé estàstemptat de dir: «Benvinguts,protestants!», perquè hi ha capellanscatòlics que no es cuiden de la gent.Què han de fer si els pastors
protestants sí que hi van i espreocupen d’ells?
Et dóna una certa tristesaveure que el treball detants frares sembla ques’ensorri, i no saps quèpensar.
La gent demana «un padrecatalán». A Letícia mateix,l’assistència de la gent a l’esglésiaés cada dia menor. També vaarribant l’ambient que esdescristianitza. La gent gran deChorrera et diuen la tristesa de veureels joves sense autoritat paterna ialcoholitzats.
Jo, des que vaig començar a tenirproblemes de salut, especialment uninfart, he quedat reduït a Letícia. Jano puc visitar els catequistes, i s’handeixat de fer els cursets. Em vénena veure com a molt una vegada l’any.Per això acaben depenent tant delrector que tinguin. Però a vegadesels rectors prescindeixen de la figuradels catequistes. Per mantenir larelació, em valc del butlletí«Acción». Allà contesto preguntesque em fan i publico cartes quem’envien, a vegades resumides. Avegades es queden a dormir aquíuns dies, i miro d’ajudar-los en elque puc.
27
RECERCA
- T’has penedit mai d’havervingut?
No, mai. M’he penedit a vegadesde no haver estat prou radical. Jomai no he predicat la pobresa aquí,perquè, entre els indígenes, semprehe estat el més ric. Moltes vegadesells creuen en el déu del blancperquè veuen que el blanc té de tot.Per això no saps massa fins a quinpunt l’evangeli realment els haarribat. Hauria hagut de posar-memés ferm i viure amb els indis, comells.
Hauria volgut quel’indígena em pogués mirarcom un igual, i no poderósgairebé com un déu.
Però monsenyor em va dir quesi feia això la gent començaria a ferdistincions entre «padres buenos ymalos». Jo vaig ser covard, i emvaig fer enrera perquè no emtraguessin d’aquí.
També em sap greu no haverportat una visió més moderna de lacatequesi, o no haver estat metgeen comptes d’advocat. No empenedeixo d’haver vingut. Vaig
entrar als caputxins precisamentperquè eren missioners.
Ara em trobo ja «con el sol a lasespaldas y la sombra por delante».Arribat en aquest punt, mentreesperes que baixi el teló i la funciós’acabi, mires enrera i no saps massaquina autonomia has tingut realment.Un és senyor de si mateix només finsa cert punt, sempre ets manipulatd’una manera o altra. No saps lateva responsabilitat fins a on haarribat, tant per bé com per mal. Enuna obra de teatre de Papini, al finalde la història, fins i tot el diable espresenta davant de Déu per cobrar,ja que també ha tingut la seva parten la funció. La sensació que tinc,malgrat tot, és una mica com el finalde la pel·lícula «Jesucrist Superstar»:
el protagonista, el qui hafet de Jesús, mentres’allunya del lloc de larepresentació, es gira desde l’autobús, veu les creusi, encara que no ho acabid’entendre, intueix quealguna cosa important hasucceït.
RECERCA
28
29
RECERCA
ESTUDIS
diàleg. No hem assumit sobretot elscompromisos que se’n deriven. Noens hem convertit del tot.
Hem trencat el gel, però,del distanciament mutu ide l’animadversió.
Hem assajat junts experiènciesincomprensiblement ajornades,sense les quals, ara ja ho entenem,no és possible d’anar endavant.Hem posat els fonaments per a lacultura del diàleg. Hi han ajudat,alhora que en són el fruit, tota lasèrie d’assemblees del ConsellMundial de les Esglésies (CME),creat a Amsterdam l’any 1948, elConcili Vaticà II, celebrat a Romaels anys 1962-1965, i amb unaextensa constel·lació d’instàncies,comissions i grups, sobretot, elGrup de Treball Mixt de l’EsglésiaCatòlica Romana i del CME(Ginebra 1965).
Al nostre cristianisme,d’encuny majoritàriamentoccidental, li ha sobratsistema i li ha mancatprofecia.
D’on, l’aparició al seu interior defenòmens contestataris, com elspares i mares del desert, lacontrabalança de la inflació
coneguda amb el nom de Pax
romana, els moviments pauperísticsmedievals, a l’encalç, amb Arnau deVilanova i d’altres prerreformadors,de la veritat evangelical enfrontd’una Església cobejosa de poderabsolut, i, com no podia seraltrament, l’esclat de la Reforma alssegles XV i XVI, la qual, lluny decrear noves Esglésies, maldàinútilment per l’ideal de l’únicaEsglésia de Jesucrist.
D’un costat, doncs, tenimla base, permeable al’aventura de l’Esperit i, del’altre, la institució,bloquejada de tant mirar-se ella mateixa.
Dues vies que, sortosament, pelque concerneix el nostre cristianismeautòcton es retroben l’any 1995 randel Concili Provincial Tarraconense.L’aurora de la reconciliació: el
Concili Provincial Tarraconense
A Catalunya, sota el cel de plomdel catolicisme institucional, ambmatisos, hem estat subjectes detensions dia sí dia també a causa dereivindicacions que, a parer delsrepresentants de l’autoritat, hanvorejat la dissidència. Recordeml’exclusió dels arrians, en temps delsvisigots, la lluita contra elsadopcionistes, amb els carolingis, la
(ve de la pàgina 12)
RECERCA
30
mà dura contra els càtars, sota lamirada atenta del tribunal de lainquisició (amb els capítols a partdels jueus i dels moriscs). Com fanotar Joan Bada, només a partirdels tempteigs constitucionals designe lliberal del segle XIX, s’haatorgat entre nosaltres als cristiansdissidents moments si fa no fafugaços de respir (cf Història del
cristianisme a Catalunya, Lleida2005).
Amb la celebració del ConciliProvincial Tarraconense i l’oportunacrida de l’arquebisbe RamonTorrella als preveres, religiosos,religioses, laics i laiques de les vuitdiòcesis catalanes, invitant-losprendre-hi part, inclosos, com aobservadors, els germans d’altrestradicions religioses i espirituals, -un jueu, Carles Benarroch, unortodox, Jaume Hereu, un
episcopalià, Gabriel Amat, i unprotestant, Enric Capó -, perprimera vegada registrem a casanostra, amb esperit de netareconciliació, un esdevenimentmàximament representatiu del móncreient no sols cristià. Tothom sapque la fibra ecumènica del llavorsPresident de la ConferènciaEpiscopal Tarraconense (CET),durant uns anys, a Roma, al costatdel cardenal Johannes Willebrands,al servei del Pontifici Consell per ala promoció de la unitat delscristians, a causa de la convocatòriadel Concili i de les característiquesamb què el plantejà, fou posadadurament a prova. El Concili, el regalque ens mereixé la proposta d’unaConferència Episcopal Catalana,raonada a Prada pel bisbe AntoniDeig, no fou ben acollida per algunsrepresentants de l’episcopat, els
31
RECERCA
ESTUDIS
quals, amb el cardenal Ricard M.Carles al davant, a la seva èpocahavien ja mostrat signes prouevidents de restauracionismeeclesiàstic, en sintonia, d’altrabanda, amb els aires que esrespiraven adés a la cúria romana,durant el pontificat de Joan Pau II,adés al si de la ConferènciaEpiscopal Espanyola (CEE).
La presència de germanscreients no catòlics al ConciliProvincial Tarraconense, enparticular als actes d’obertura i deconclusió, a la catedral de la seuprimada de Tarragona, deremarcable incidència mediàtica,aconseguí un enorme valor simbòlic.
Senzillament, el memorialdel Senyor que els cristianscelebrem fou en aquestaavinentesa més visi-blement misteri dereconciliació i de comunió.
Ho féu avinent, com a primercelebrant, l’arquebisbe Torrella enobrir els braços a l’hora de lasalutació litúrgica de la pau, enprimer lloc, a aquests germans. Ungest que bé valia per moltesparaules. Així ho entengueren elsseus destinataris. Per al jueu, elnostre germà gran en la fe, - a ell i
als altres els fou concedit un tempsa les sessions per intervenir i confiarels seus sentiments -, els fills de larevelació bíblica, creients en elSenyor que ens féu a la seva imatgei semblança, que vol per damunt detot la pau del seu poble, tot és pau,o, almenys, tot s’ha d’encaminarvers la pau; tot s’ha de«shalomitzar», digué. Per al germàortodox, viure com a membre actiula tradició conciliar de l’Esglésiaindivisa, la mateixa que li permetd’invocar santa Eulàlia de Barcelonai sant Vicenç d’Osca, entre d’altressants, prendre part en la celebraciósolemne de la divina litúrgia, presentl’episcopat, li féu sentir com mai,amb dolor, - així ho confessà -, lacontradicció de la no resolta qüestióde la intercomunió. Compartint elmateix sofriment, el Concili fou perals dos germans cristians de laReforma un gran goig, el quecomporta l’escolta de la paraula deDéu que interpel·la el cristià i lacomunitat reunida, per fidelitat aJesucrist, l’únic Senyor i mitjancer.
Del doll de propostes que aprovàel Concili, quant a comunió eclesiali coordinació diocesana de lesEsglésies (Tema 4), al respecte valla pena de mencionar les queconcerneixen l’ecumenisme i eldiàleg interreligiós. En síntesi:
RECERCA
32
a) que es procuri fomentar irevitalitzar el diàleg ecumènic ambles altres confessions cristianes delnostre país;
b) que es doni més importànciaa la formació ecumènica, tant en elscentres teològics com en lescatequesis de les comunitats; i
c) que es fomenti el diàleginterreligiós, especialment amb lesaltres religions presents a Catalunya(cf Documents d’Església XXIX(1995) 440).
Com a esdeveniment del’Esperit, ateses les sevescelebracions, documents ipropostes, el Concili hacomportat a casa nostra,per tot això i més, unmoment d’inflexió eclesial
que, si d’un costat, no va més enllàdel Concili Vaticà II, de l’altre,supera en escreix la tònica a què enstenen acostumats bisbes, pastors ipastoralistes de tarannà progressistao no, sempre en línia del que éspolíticament correcte. En efecte, tretd’algunes publicacions,majoritàriament dirigides per laics,a Catalunya compten en funció delprojecte eclesial, tanmateix mai nodefinit del tot, els moviments bíblic,litúrgic i social. El moviment
ecumènic o no existeix o no val lapena de tenir-lo en compte,senzillament perquè no tenimprotestants o, si en tenim, són pocsi irrellevants. En tinguem o no, - iprou que ho han passat malamentels germans de les Esglésies nocatòliques -, l’ecumenisme no és decap manera una opció lliure per alcristià.
El cristià és ecumènic pervocació, pel fet mateix deser batejat, membre del’única Església de Crist.
Com digué oportunament mons.Josep Pont i Gol, «en l’Església, perla seva mateixa naturalesa, no hi hacompartiments estancs»(El Ciervo,81, 1). Però ni aquest argument éssuficient per posar en qüestió laconcepció monolítica que moltstenen de l’Església, reduïda, de fet,als límits, bé que prou grans, del’Església de la seu patriarcal deRoma, una de les quatre Esglésieshistòriques. Per què? Per manca derealisme? D’incoherència en seguirl’evangeli de Jesucrist? De dèficits,també en això, d’autonomia? Enocasió de les celebracions aMontserrat del desè aniversari delConcili Provincial Tarraconense,semblà a la Junta Directiva del
33
RECERCA
ESTUDIS
Centre Ecumènic que era oportúd’invitar-hi representants d’altresEsglésies. Ens animà a presentaramb temps aquest suggeriment elgest de l’arquebisbe Ramon TorrellaHeus aquí la resposta que ens féul’actual president de la CET,l’arquebisbe Jaume Pujol: «El desèaniversari d’aquest ConciliProvincial només el celebrem alMonestir de Santa Maria deMontserrat de forma senzilla elsbisbes i un petit grup de cada bisbat.Per això no hem cregut oportú invitarni autoritats ni representants de lesEsglésies germanes i de la Confessiójueva»(Carta del 01.06.05).
Els interlocutors del diàleg entrecristians
Els pioners del movimentecumènic entre nosaltres,que començà a caminar el1954,. quaranta anysabans del ConciliProvincial Tarraconense,pel sol fet de ser batejatsse saberen indistintamentEsglésia.
No esperaren per produir-seamb coherència el permís delsresponsables primers de lescomunitats. Ningú no se substitueix
a ningú en aquest i en tantsaltres afers. Tant més que,quant als cristians catòlics, ambgreus insuficiències d’unitatpastoral, - som un país senseestat -, les invitacions de dalthaurien hagut d’esperar molt.Quant als cristians reformats, alseu torn, amb instàncies decoordinació febles, - nooblidem els llargs i penososanys que hagueren desobreviure en clandestinitat -,d’haver-se produït, lesmateixes indicacions haurienanat al sac sense fons delmalentès. Com a col·lectius,ara, uns i altres hem millorat.
RECERCA
34
Comencem a ser realmentmés interlocutors dediàleg, si més no perquèens coneixem i, en bonapart, no ens paren els peusels fantasmes dels vellsestereotips.
Ens hi ha ajudat, quant al marcsocial en què vivim, el procés noacabat de democratització, laconfiguració d’una societat laica, i,amb alts i baixos, l’ideal si fa no facompartit de la Unió Europea. Alrespecte no és gens fortuït que haginvist la llum als nostres dies estudistan remarcables com el de JoanEstruch i altres col·laboradors, Les
altres religions – Minories
religioses a Catalunya (Barcelona2004) i el de Joan Bada, Història
del cristianisme a Catalunya
(Lleida 2005).
Les aportacions al diàleg delCentre Ecumènic de Catalunya
Els primers temps deldiàleg entre cristians acasa nostra tenen tot l’airede les Floretes deFrancesc d’Assís.
Els protagonitzen homes i donessenzills, profundament creients, fets
a la comprensió, al sofriment i;sobretot, a l’esperança.. Vénen a lamemòria, entre d’altres, com aprotagonistes d’un moment comaquest especialment delicat, elspastors Heras, Capó, Morales,Mendoza, Pagès, Rodríguez iGonzález i Pastor, Dolors Soler iCarles Comabella, del mónprotestant, i Pont i Gol, Saguer,Misser, Desumbila, Planas,Fernández de Liencres i M. JosepaMartorell, del món catòlic Tots ellses deixaren seduir per l’Esperit queels cridava a la reconciliació, aconèixer-se, pregar i actuar junts.D’ells naixé, amb la guspira quesaltà, gràcies al Pastor GunnarRosendal, amic i confident de l’abbéPaul Couturier, rere la visita que féua Catalunya, el primer grupecumènic (1954), més tard Grupecumènic de Barcelona i, d’ençà de1984, Centre Ecumènic deCatalunya. Pel meridià d’aquestainiciativa, l’únic assaig permanent dediàleg entre cristians a tot l’estat,ens és permès de seguir el filó d’uncorrent espiritual, decaracterístiques interconfessionalsque, de baix a dalt, amb llacunes,encerts i desencerts, sense maihaver-ho pretès, ens brindainductivament la metodologia deldiàleg entre cristians ajustada a lesnostres circumstàncies.
35
RECERCA
Ressenyaré, amb aquestfi, els actes o fets mésremarcables, servint-me sifa no fa dels indicadors del’arxiu, dels quals el Centren’és a l’origen compromotor o, simplement,com a espectador.
(En col·laboració amb el CentreEcumènic de Catalunya, a partirentre altres fons de la documentacióque tenim a disposició, a càrrec deJosé Luis Diez Moreno, de l’equipde redacció de Pastoral
ecuménica, de Madrid, hi ha enprocés avançat d’elaboració d’unestudi sobre el moviment ecumènica l’estat espanyol).
Del 1954 al 1983Visita del pastor Gunnar
Rosendal a Barcelona (1954).Primer contacte de catòlics iprotestants per pregar i actuar junts./ Sessions d’autopresentació de lesEsglésies a Barcelona. / Estudisbíblics a Franciscàlia, amb expertscatòlic i protestant. / Treballinterconfessional sobre la llibertatreligiosa a l’estat espanyol. / Revisió,amb criteris ecumènics, dels textosescolars. / Primers contactes ambValladolid, Salamanca i Madrid. /Introducció de la pregària per launitat dels cristians (1956) d’acordamb el plantejament de PaulCouturier. / Primera edició dels fullsde la Setmana de pregària (1959)amb l’imprimatur de mons. JosepPont i Gol. / Sopars de germanorentre pastors protestants i preverescatòlics (1959). / Visita de PierreMichalon a Barcelona (1959). / .SurtOrientación e información
Ecuménica, el butlletí ciclostilatsuprimit per la censura eclesiàsticaa partir del nª 2. / Presència a lesreunions de la Conférence
Catholique pour les questions
oecuméniques d’Estrasburg(1961) i Gazzada (1962), prèvies ala creació del Secretariat romà perla unitat dels cristians. / Primeraetapa de la Circular del Centre
ESTUDIS
RECERCA
36
Ecumènic de Barcelona. / Cursd’introducció a l’ecumenisme a laLliga Espiritual de la Mare de Déude Montserrat. / Primer Cursd’introducció a l’ecumenisme aSalamanca.(1963). / Publicaciódels llibres de Josep Desumbila,Historia del ecumenismo en
España, i de Joan Estruch,L’ecumenisme, una actitud
espiritual, edicions en català icastellà (1964). / Rere la revisió delFuero de los españoles (1967), uncop aprovada la declaració delVaticà II sobre la llibertat religiosa,protesta prop del govern per lasubmissió al control de l’estat a quèeren condemnades les Esglésiesprotestants.
Gregorio Modrego institueix lacomissió diocesana d’ecumenismede l’arquebisbat de Barcelona. /Conferències d’introducció al’ecumenisme als Seminaris deBarcelona i Girona. / MarceloGonzález pren part als actes de lasetmana de pregària per la unitat delscristians a Barcelona, present fr.Robert de Taizé. / Narcís Jubanycrea la Delegació d’ecumenisme del’arquebisbat de Barcelona, amb totde membres i consultors. / Primeraedició interconfessional del NouTestament (1979).
Del 1984 al 2005Estatuts, com a entitat cívica de
caràcter interconfessional, delCentre Ecumènic de Catalunya iprimera assemblea constituent(1964). / Oikumene, circulartrimestral del Centre Ecumènic deCatalunya. / Pregària interreligiosaper la pau a la catedral de Barcelona(1986). / Plataforma InterculturalBarcelona 1992 amb vista als JJ.OO. / Cloenda de la setmana per launitat dels cristians a la parròquia delpatriarca Abraham de la vilaolímpica de Barcelona. /Retrobaments ecumènics deBarcelona i més endavant de SantCugat del Vallès amb temesmonogràfics d’interèsinterconfessional (1986). /Setmanes d’introducció al’ecumenisme per a educadors aMontserrat i més tard a Sant Cugatdel Vallès convocades per l’abadiade Montserrat, la Delegaciód’ecumenisme de la diòcesi deBilbao i el Centre Ecumènic deCatalunya. / .Curs d’introducció ales Esglésies Orientals. /TrobadesIntercomarcals per a socis isimpatitzants de tot el país. / Viatged’amistat a Grècia (Mont Athos) iConstantinoble. / Presència a lesAssemblees ecumèniques europees
37
RECERCA
de Basilea (1989) i Graz (1996). /Recitals de cant coral Les Esglésies
cristianes lloen el Senyor amb lacelebració d’esdevenimentsecumènics. / Comissió perl’avantprojecte del CentreInterreligiós de Barcelona (CIB), apetició de l’Ajuntament de la ciutat./Participació a les sessions del IIIParlament de les Religions del Món(Ciutat del Cap 1999). / Divulgacióde la Carta Ecumènica Europea(Estrasburg 2000). / Entitatconvocant de l’AssociacióUNESCO per al diàleg interreligiós
ESTUDIS
i, així mateix, de l’associacióCristianisme al segle XXI. /Delegació a la cimera de lídersreligiosos i espirituals del mil·lenni al’ONU, Nova York. / Promoció dela candidatura de Barcelona com aseu del IV Parlament de lesReligions del Món. / Reunions aBarcelona i Salamanca amb elsCentres Ecumènics de l’estatespanyol (Madrid, Salamanca,Pamplona, València, Màlaga iSevilla). / Taula sobre el diàleg entrecristians a l’estat espanyol al IVParlament de les Religions del Món
(Barcelona 2004). /Cloenda de la setmana depregària per la unitat delscristians a l’esglésiaevangèlica del carrerTallers i, inici, en aquestaocasió, d’un pelegrinatgeecumènic anyal a lesEsglésies.
Primer volum de lacol·lecció Clàssics del
cristianisme (1988) sotael patrocini de laConferència EpiscopalTarraconense, la Facultatde Teologia de Catalunyai la Fundació EnciclopèdiaCatalana (Dinou segles encent volums d’autors detotes les denominacions)
RECERCA
38
/ Declaració sobre el rol de la religióen la promoció d’una cultura de lapau (Barcelona 1994). / Creació dela Delegació Episcopald’ecumenisme i relacionsinterreligioses de Barcelona.(1994)./Inici de la setmana de pregària perla unitat dels cristians a la catedralde Barcelona. / Presentació d’unaobra de Luter, de la col·leccióClàssics del cristianisme, al’església luterana de Barcelona,present mons. Ramon Torrella,arquebisbe de la seu primada deTarragona. / Bíblia CatalanaInterconfessional (1996), edició itraducció de l’Associació Bíblica deCatalunya i de les Societats BíbliquesUnides. / Presentació de la CartaEcumènica Europea a la seu delPatronat Català pro Europa pelpresident de la Conferència de lesEsglésies Cristianes Europees(KEK), amb assistència del’arquebisbe de Barcelona, cardenalCarles. / Simposi sobre l’eucaristiaa càrrec de la Delegació Episcopald’ecumenisme i relacionsinterreligioses de Barcelona ambponents catòlics, episcopalians iprotestants (2005) / Les altresreligions – Minories religioses aCatalunya, de Joan Estruch, JoanGómez i Segalà, Maria del MarGriera i Agustí Iglesias, 2004, i
Història del Cristianisme aCatalunya, de Joan Bada, 2005.
Els reptes del segle XXI• Els cristians som a Catalunyatots iguals davant la llei, però, perraons històriques, uns són més igualsque els altres. Heus aquí una de lescauses que enterboleixen les bonesrelacions entre els cristians. Labondat de l’experiència creient noés mesurable.
A ningú no li ha de serpermès, per tant, de valer-se de privilegis od’avantatges ça i llaatribuïbles a les majoriessocials.
En tot cas, sobre la base de criteriscompartits, és desitjable de convenirentre tots formes de convivènciaamistosa, de diàleg i de servei a lasocietat.• Una instància en funcions amés de setanta països del món ésl’anomenat Consell d’Esglésies, decaràcter local, amb plenaparticipació de l’Església CatòlicaRomana (cf Directori ecumènic,166-171). La CEE no n’ha vistclara ara com ara l’oportunitatpastoral. Del bisbes catalans no entenim cap referència al respecte.
39
RECERCA
Últimament, però, a nivell de l’estat,s’ha obert una escletxa d’esperançaa propòsit del Consell cristià, decaràcter més ampli i, òbviament,menys compromès. Com sigui, tanta Madrid com a Barcelona, atesosels reptes que sovint se’ns plantegenals creients, s’han fet darreramentpassos amb vista a experiències dediàleg interreligiós.
Costa d’entendre, amb tot,la possibilitat d’un diàlegseriós dels cristians ambles altres tradicionsreligioses i espiritualssense prèviament haveraconseguit assaigsestables de diàleginterconfessional.
Serà per aquest camí quel’episcopat s’adonarà de laconveniència de comptar amb elConsell cristià o, millor encara, elConsell d’Esglésies?• L’anomenada crisi epocal,amb la bondat de les sevesaportacions, és correlativa al’autenticitat del diàleg.
Com a creients hem depregar sempre i, a parermeu, no és pas que ensapiguem gaire.
Si pregàvem de veritat estimaríeml’altre, miraríem de conèixer-lomillor, mútuament ens escoltaríemper configurar, com a testimonisreunits de la fe cristiana, el projected’Església de Jesucrist que enscorrespon, i ens informaríem iformaríem al respecte. La culturareligiosa a l’escola i la formacióinicial religiosa, d’inspiracióecumènica, – al si de les famílies, deles catequesis i de les escolesdominicals -, pot esdevenir uninstrument eficaç en aquest sentit.• Darrerament han sorgit entrenosaltres moviments confessionalssensibles a les altres confessionscristianes. És més: n’han nascut decaràcter netament interconfessional.Sobretot a partir d’aquests darrersseria desitjable de promoure ambfets la cultura del diàleg i lacol·laboració.
Allò que podem fer junts,sentencia l’anomenatprincipi de Lund, estemautoritzats a fer-ho perseparat?
Un exemple, el «Servicio de paz yjusticia»(SEPAJ), del premi NobelAdolfo Pérez Esquivel, hauria estattan significatiu a l’Amèrica Llatinamancat d’aportacions de totes lesconfessions cristianes? Hauria fruït
RECERCA
40
dels mateixos marges de llibertat iresponsabilitat?
Quan a l’assemblea ecumènicade Nova Dehli (1961) li preguntarenal pastor Carles Morales, del’Església Evangèlica Espanyola,quines eren les dificultats delsprotestants a Espanya, respongué:les mateixes que pateixen elscatòlics! A propòsit d’aquestesparaules, aventuro la interpretaciósegüent: Cert, ni els protestants, niels catòlics, no ens hem alliberat dels
pesos morts de la tradició secularque s’inicià amb el segle IV.
No ens hem fet encaraamb el projecte d’Esglésiaindivisa que l’Esperitreclama.
Anirem més i més endavant juntsal llarg d’aquest segle XXI? Siescoltem, dialoguem, ensreconciliem i, poc o molt, som llumencesa enmig de la ciutat, qui enpodrà dubtar?
Q ue tots siguin u , com tu , P are, estàs en m i i jo en tu .
Q ue tam bé ells estiguin en nosaltres, perquè el m ón cregui que tu m 'has enviat.
Jo els he donat la glòria que tu m 'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u.
Q ue jo estigui en ells i tu en m i, perquè siguin p lenam ent u.
A ixí el m ón reconeixerà que tu m 'has enviat i que els has estim at a ells com m 'has estim at a m i.
(Joan 17,21-23)