PR Ò L E G

En Franc caminava de banda a banda del menjador. Feia breusminuts que la llevadora havia entrat a l’habitació del costat. Lacambra dels pares d’en Franc era la més àmplia de la masia.Estaven preparant la taula per dinar quan la seva dona haviatrencat aigües. Ja feia hores que dilatava, però no tenia dolors.

Estava preocupat per la Isabel. Pensava que encara erenmassa joves per a la responsabilitat que això comportava.Tots els amics encara eren solters i ell els envejava. Aquellallibertat de no haver de compartir decisions amb ningú erauna renúncia que li costava d’assumir.

La llevadora no va tardar gaire a cridar:—Ja està. És un nen. El cordó ja és fora.Va entrar amb una mica de por tot aguaitant per la

porta. La Isabel estava amb la seva mare. Se la veia tran-quil·la i relaxada; no feia la sensació d’haver patit gaire. S’hiva apropar i li va fer un petó al front. Es va girar i va veureel fill. Uns ulls grossos dominaven tot el nadó. Damunt dela tovallola estava completament nu. Una emoció immensaes va apoderar d’ell. Notava un lligam amb aquell infant.Era com si formés part d’ell mateix. Una sensació d’empa-tia cap a aquell nou ésser l’acaparava. Sabia que aquellanova criatura seria la principal raó per viure.

11

Es va girar cap a la seva esposa. Tots dos van somriureamb complicitat. Tenien un projecte més en comú que elsfeia sentir-se més units que mai. Els ulls de la Isabel estavenradiants. Desprenien una mirada de felicitat retingudadurant nou mesos. Mai no podria oblidar aquella mirada.

La llevadora havia entrat amb un cubell d’aigua calentai es va posar a netejar el nen. La dona manipulava el nadóamb una gran seguretat. El nen plorava amb el contacte ambl’aigua. De sobte es va parar en sec i li va mirar el paladar.

—Déu meu! És la creu de Caravaca.

12

CA P Í T O L 1

Barcelona, 19 de febrer de 1903

No era fàcil caminar amb el feble enllumenat del carrer.Avançava pensatiu amb poca convicció deixant-se portarpels pensaments que l’angoixaven. No comprenia com enpoc temps la seva vida havia canviat tan ràpidament.

En Franc provenia d’un poble del centre de Catalunya.Els pares posseïen prou terres per no haver de preocupar-sede treballar per als grans propietaris de la localitat. Ell i elseu germà s’ho feien tot. Els millors amics que tenia eren totsdel voltant. Els agradava conrear la terra i aviat havien dei-xat els estudis. Per sort, els pares li havien pogut donarestudis amb el mestre del poble més temps que a la restad’amics. Va somriure en pensar en algun cop de regle que lihavia caigut per buscar brega amb els companys. Sempreva veure clar que el cultiu de la terra era el seu futur i l’es-tudi en què tant insistien els pares era una fal·làcia.

Després de l’escola havia estat una mica bala perduda.Li agradava la gresca amb els amics, i més d’una vegada elpare li havia estirat les orelles.

Quan va conèixer la Isabel tot va canviar. Ella era unapersona més centrada. Pertanyia a una família de les impor-

13

tants del poble. Ell se’n va enamorar la primera vegada quela va veure. La família d’ella no el va acceptar mai.

L’embaràs l’havia agafat molt de sorpresa, com totes lescoses que li havien succeït després. Ara, submergit en lapenombra, el món no semblava tenir arrels, se sentia aban-donat a la seva sort, deslligat del poble i de la família.Sempre havia pensat que ell era una persona que dominavaels esdeveniments del dia a dia i que tot al seu voltant esta-va controlat.

Feia pocs dies que tenia feina a la fàbrica de pasta dela família Nonell, al carrer de Sant Pere Més Baix. No eralluny del seu nou habitatge de lloguer. Li semblava que perfi la tranquil·litat tornava a la seva vida. Un treball de pocacomplicació i a la vegada amb un capatàs agradable i que lifeia la impressió de ser bona persona. S’havia fet amic delfill de la casa, l’Isidre, que tot el dia estava dibuixant. Ell nohavia vist mai una persona amb aquella capacitat de dibui-xar els sentiments que expressaven els personatges que sor-tien del carbonet. No comprenia per què li agradava tantdibuixar aquelles gitanes. Gaudia molt quan li explicava co-ses de París. De les aventures que contava, algunes cosescostaven de creure, i a ell, que provenia d’un poble tanpetit, encara més. Tant, que de vegades pensava que li pre-nia el pèl. Les històries dels amics al Moulin de la Galette lisemblaven com a mínim demencials. Les recordava araamb tranquil·litat i no podia fer altra cosa que somriure.

Avui cercar feina no costava gaire, però trobar un bonambient de treball era d’allò més difícil. A Barcelona, al

14

contrari que al poble, els ambients sindicalistes radicalsestaven creant moltes tensions. Pensatiu, va fer un migsomriure en veure la cantonada del carrer a prop del seunou habitatge. No era el tipus d’habitatge al qual estavaacostumat. Al poble gaudia de la casa pairal, però tant laIsabel com ell havien hagut de fugir. La pressió fanàticasobre el fill s’havia fet insuportable. A més, la darrera dis-cussió amb la família de la Isabel va ser èpica. Encara que lafamília d’ella tingués diners, no deixaria que ningú mani-pulés la seva vida.

En girar la cantonada va observar un moviment inusualde gent. Els ulls van expressar un moviment d’alerta. Laintranquil·litat es va fer patent al seu rostre. Una gran quan-titat de persones estaven esperant a l’entrada de l’escala.

La gent feia molt d’enrenou i ell no va preguntar quèhavia passat. Ho sospitava.

Ràpidament es va fer lloc i va pujar les escales. Ell i ladona havien trobat un segon pis que en realitat era un ter-cer, ja que hi havia una planta baixa. Era una escala típicade la Barcelona de començaments de segle. La construccióera molt barroera, sense cap atractiu especial. Quan ploviaapareixien humitats a les parets i quan feia vent el correntd’aire que hi havia a la casa es feia insuportable. Es va ferpas com va poder fins a acostar-se al seu pis. Hi havia gentque li semblava conèixer i el deixava passar, però n’hi haviaaltra que no havia vist mai. Quan passava sentia com lagent comentava: «És el pare». Una senyora el va estirar dela màniga i li va dir: «Si us plau, al meu marit li queda

15

16

poc». La situació era angoixant. Va pensar que amb el pasde les hores es calmaria. Però sabia que demà seria pitjor.

Va trucar a la porta i es va fer entendre perquè la hiobrissin. Es va haver d’esperar una estona. La Isabel per fila hi va obrir.

Com va poder, va entrar i va empènyer la porta fins atornar-la a tancar. Va fer córrer la balda i en girar-se vamirar fixament la seva dona i va preguntar:

—Com ha passat?—Ha anat molt ràpid. Aquest matí ha vingut la veïna

de dalt. No volia deixar el nen sol, feia mal temps i havia desortir a comprar. Sembla que se l’ha emportat a casa. Elmarit d’aquesta noia és tísic i està molt malalt. Ha tingutuna estona el nen. Després d’això ha començat a dir que estrobava millor. Diu que s’ha curat.

L’expressió de la cara d’en Franc no podia demostrarmés frustració i neguit. La vida tornava a fer-se costaamunt. La Isabel va persistir amb l’explicació.

—La veïna ha vist la creu de Caravaca al paladar delnen i ha començat a dir que tenia poders. La veritat és quela dona estava eufòrica i no he pogut convèncer-la que noescampés la notícia. Els primers parents malalts hancomençat a venir i ha estat un no parar d’arribar gent.

Se la va mirar pensatiu. Ell ja coneixia com anava tot elprocés. En sis mesos era la tercera vegada que això passava.Per primera vegada començava a dubtar. La gent era moltsupersticiosa. Creure en els poders curatius d’un nennomés podia ser fruit de la desesperació de les persones

amb familiars malalts. Però quan la gent començava a dirque el nen curava de gràcia, un riu de gent volia tocar elseu fill. Caldria tornar a fugir. Es va enfrontar a les famílies,perquè havien insinuat de fer negoci de la situació, però ellno creia en muntatges i calia preservar el fill d’aquestessituacions. Un munt de gent malalta tocant el nen no erauna visió agradable.

Els pensaments corrien com un llamp. No tenien mane-ra de dissimular aquesta creu. La gent més supersticiosacreia fermament que aquesta creu en el paladar era un se-nyal diví. Encara recordava quan, en néixer el nen, al poble,la llevadora es va posar a cridar com una possessa. Se’lsmirava com si els hagués tocat alguna mena de tómbola. Iell només pensava que no entenia res i se la mirava preocu-pat per les possibles conseqüències per a la salut del nadó.

Ara ja no sabia què creure. Era la tercera vegada quealgú deia que el seu fill curava per gràcia en sis mesos. Licaldria reflexionar sobre tot això, però aquesta nit hauriende fugir de nou. Abans que la policia preguntés què estavapassant i mig Barcelona vingués a demanar-li que sanésalgú altre. O que el rector de torn li recordés que aixòpodria ser cosa del dimoni i que millor que s’emportessinel nen una temporada per estudiar el cas. Ja havia sentitrumors de nens que sortien de les cases i desapareixien enestranyes circumstàncies. Catalunya estava molt alterada pelsrumors que corrien sobre la desaparició de nens que des-prés es dessagnaven per vendre’n la sang a la gent quepatia la tisi. Aquesta tuberculosi estava afectant també la

17

18

salut de les persones amb més poder adquisitiu. Unamanera d’allargar el temps de vida del pacient era beuresang sana. La dels nens i els nadons semblava la més bona. Elsdiaris anaven plens de nens que havien desaparegut. Existiatota una psicosi entre les mares i de vegades qualsevolestrany que s’apropava al fill provocava reaccions exagera-des. En alguna ocasió alguna persona innocent que s’haviaaproximat en excés a algun nadó n’havia patit les conse-qüències i quasi havia estat linxada.

Era necessari afanyar-se. Ell i la dona havien començata fer l’equipatge. Ara no hi havia temps de pensar. Potser lafamília Nonell els acolliria aquella nit i demà caldria buscarun altre lloc. Potser l’Isidre els deixaria passar la nit a l’es-tudi on pintava. Seria necessari inventar una bona història.La fàbrica no era lluny; segur que les tafaneries s’estendrienpel barri.

Aquell febrer era més fred del que podia recordar. Lanit era fosca, però calia anar ràpid.

—Sortirem a la matinada. Ara deixem-ho tot preparat ianem a dormir.

Es va abraçar a la dona. Coneixia aquella mirada. Totsdos començaven a entendre que aquella situació els estavacomplicant molt més la vida del que mai havien pensat.Es van mirar. Havien de ser molt més curosos i aprendrea passar desapercebuts. La convicció de tots dos va quedarpalesa.

CA P Í T O L 2

Freixenet, dotze anys després

Se’l va mirar als ulls. Aquells ulls blaus es van clavar fixa-ment en els seus. La ràbia el superava.Un sentiment destruc-tor li sorgia des del seu interior més profund. Va tancar elpuny i amb tota la força el va llançar directe cap a la cara d’a-quell nen estrany. En cap moment no va veure ni un símbolde feblesa o de por en aquell rostre.Va detenir el puny a pocscentímetres de la cara. Una cara impassible se’l va mirar. Nohi havia por en aquellamirada.

Tot el grup de nens que estaven mirant l’espectacle vanpassar d’un estat de total excitació a un de total perplexitat.Aquell nen havia arribat a l’escola ara feia pocs dies i haviatrencat tots els esquemes que funcionaven en aquellcol·legi. I ara fins i tot en Joan havia tingut una actitudtotalment diferent de la que habitualment tenia.

La Júlia se’l va mirar i encara que només tenia dotzeanys notava que aquell noi era diferent. Quan parlava, dic-tava sentència i no permetia cap tipus de discussió. Comsi tingués el poder de la veritat, com si sabés més enllà delque ella podia entendre. A classe, quan es va incorporarel primer dia, ja la va impressionar la seva mirada. En cap

19

moment no es va mostrar tímid, ans al contrari. Els ullsblaus de mirada intensa t’escrutaven i semblaven endinsar-se als teus pensaments més íntims. No era gaire alt, ni fort,però els seus cabells rossos no et deixaven indiferent. Teniael posat dels escolanets que veia a les estàtues de l’esglésiadel poble. Quan el mirava, li creava una sensació de con-fiança i honradesa que feia que confiés en ell.

El que més la sobtava era com prestava la màxima aten-ció a la professora. Ell sempre atent estava contínuamentpendent de tot el que explicava. Tot sovint alçava la mà, peròno per fer preguntes, sinó per fer aportacions que laprofessora comentava. De vegades, fins i tot, es produïencol·loquis pels quals a poc a poc els alumnes anaven per-dent l’interès i es convertien en converses amb la professoraque aquesta havia d’interrompre perquè la classe, lenta-ment, es desmarxava.

Avui en Joan no havia pogut més, potser per gelosia,potser per ràbia. S’adonava de com aquell nen li prenia ellideratge de l’aula primer i del pati després. La Júlia hosabia d’altres vegades; en Joan no ho suportava. Ja haviasituat alguns companys, fins i tot més grans que ell, al seulloc. Sempre li havia agradat demostrar que qui manavaera ell. La situació que s’havia produït en aquell esbarjo lihavia vingut a tomb. Tot just quan van començar a orga-nitzar el joc, va decidir que en Miquel, un nen a qui feia laguitza des que es coneixien, avui no jugava. Ja feia uns quantsdies que li estava amargant la vida d’una manera moltmés intensa. El costum d’en Miquel d’anar sempre molt brut

20

no l’ajudava pas a estar ben integrat amb la resta de com-panys. Sovint era un nen a qui es veia jugant en un racó oaltre del pati perquè en Joan el rebutjava. Però avui haviaestat especialment cruel. La Júlia se sentia indignada ambel tracte que en Joan havia donat sempre a aquell nen. Nos’ho mereixia de cap de les maneres.

La Júlia sols tenia dotze anys, però ja coneixia com dedura podia ser la relació amb els companys de l’escola. Liencantava la relació amb la resta de nenes de la classe.Parlar i parlar amb les companyes era la millor distracció.Per la seva edat era alta i esvelta, molt bonica, i això la feiadestacar per damunt de les altres companyes. La cabellerallarga i bruna li rellançava una cara amb les faccions moltmarcades i inquisidores que li donaven una bellesa natural.Però des de feia uns dies se la veia entristida. Les compa-nyes es ficaven amb ella. No sabia per què, però intuïa unamena de gelosia instintiva a la resta d’amigues. Primer vapensar que era perquè els pares eren de les famílies mésbenestants del poble. Però aviat va descobrir que aquest noera el tema. Procurava pentinar-se i vestir d’una maneraque l’ajudés a passar inadvertida, però així i tot no aconse-guia tornar-se a integrar al grup. Ja feia dies que el seuaïllament durava i quan per fi podia parlar amb algú,encara que fos un nen, es produïa tot un moviment perpart de les que abans eren les seves amigues que feia recularqualsevol relació. Quan això no funcionava, recorrien a enJoan. Aquest nen feia i desfeia al pati i era fàcil de manipu-lar per part de les seves excompanyes. En Miquel, com ella,

21

ho estava passant malament. Feia temps que havia caiguten desgràcia també amb la resta de companys. La interven-ció del nen nou va ser ràpida. Encara li ressonaven lesparaules a l’orella: «En Miquel juga i no t’ho tornaré arepetir». Mai ningú no s’havia dirigit amb aquesta autoritati seguretat a en Joan. Ara recordava la cara d’espant i sor-presa que li va quedar, molt a prop que succeís allò que erainevitable i que un esclat de violència tornés a tenir de pro-tagonista aquell personatge. Però inexplicablement el punyd’en Joan va parar a pocs centímetres de la cara i el seuespant es va convertir en sorpresa. La valentia davant de lainjustícia d’aquell nen l’havia impressionat, però sobretotl’havia encuriosit.

A una nena com ella li era molt difícil fer-se amiga delnen nou. Un aproximament no casual podria portar lesseves amigues a difondre que eren promesos o que li agra-dava. Però el volia conèixer, saber molt més d’ell. La sevacuriositat femenina l’obligava a investigar. Havia de pensaramb enginy el seu apropament. Ser amiga d’aquest nendesprés del que havia fet per en Miquel li podria reportarun aliat molt valuós.

Dues professores amb una tassa a la mà miraven per lafinestra. La més jove, en veure l’enrenou, va sortir volantalarmada pel possible altercat que ara es produïa al pati del’escola. Ella va restar impassible al davant de la finestra.Eren molts anys de professora al centre i li havien ensenyata deixar a la joventut aquests petits conflictes de pati. L’escolafeia poc temps que tenia dues professores. Ella recordava

22

com durant un període molt llarg havia estat sola. Teniapresent en la memòria el seu historial educatiu i com s’haviaanat habituant a les petites trifulgues de pati i com, a poc a poc,s’havia tornat més calmada i havia deixat que els problemesmés banals es resolguessin sols. De sobte va centrar la sevaatenció en aquell nen nou. Feia molt temps que els nensl’havien deixat de sorprendre. La veritat era que estava con-tenta de tenir aquell nen a l’aula. Tenia un interès per lesexplicacions que la motivaven a augmentar el nivell deles seves exposicions, fins i tot, de vegades, amb parauleserudites que quedaven lluny de l’abast de la comprensió de lagran majoria d’alumnes de la classe. No li importava si elsaltres alumnes seguien la classe; ella sentia una autosatisfac-ció personal.

No obstant això, notava quelcom especial en aquellnen. La sensibilitat per l’estudi i la predisposició cap a l’a-prenentatge el feien destacar, però hi havia alguna cosa mésque no aconseguia encertar.

Havia de confessar-ho interiorment. Feia temps que l’e-ducació l’havia deixat d’interessar. Estava ja pensant en eltemps que li quedava per a la jubilació. N’havia donat laculpa a la terrible artrosi que patia. De vegades li eraimpossible poder agafar el llapis i, encara menys, escriureamb el guix a la pissarra.

A poc a poc el dolor havia anat augmentant, al mateixtemps que l’interès per comprometre’s en la tasca escolarhavia anat disminuint. Ella en donava la culpa a la maleïdamalaltia. Però ara es trobava molt millor. No tenia cap

23

dolor. Això tampoc no li havia tornat les ganes de milloraren el treball escolar. Es va tornar a mirar el nen nou.Recordava perfectament el primer dia d’escola i com li vaestrènyer la mà en forma de presentació. Sols estrenyent-lila mà, les sensacions van ser positives. Havia de ser un bonalumne. Les mostres de la bona educació eren evidents. Laseva experiència li indicava que seria una incorporació queajudaria a millorar el nivell de l’aula. Normalment lesnoves incorporacions al centre eren alumnes amb pocinterès per l’aprenentatge.

Va beure una mica de la tassa i va tornar a mirar per lafinestra. Potser caldria anar a visitar el doctor. Era com si licostés acostumar-se a viure sense aquell dolor. De vegadesfins i tot li feia por tancar la mà pel record d’aquella tortu-ra que li arribava fins al moll dels ossos.

Va girar el cap i va entrar la professora.—Falsa alarma —va exclamar.Se la va mirar amb un cert aire de superioritat, com el

de la persona que sap com acaba aquell llibre. En capmoment no va mostrar cap mena de remordiment per nohaver sortit amb ella i haver-li fet costat per si calia redre-çar alguna mena de situació conflictiva. Ella era la directo-ra del centre; considerava l’escola com si en fos la propietà-ria. Eren molts anys de lluitar amb les administracions peraconseguir millores al centre. Calia discutir, per la neteja,per les reparacions, per la calefacció, per tot. L’escolasempre era l’última per fer inversions. Els nens havien deportar els troncs de llenya des de casa per poder tenir cale-

24

facció. L’ajuntament no se’n volia fer càrrec. Tothom s’om-plia la boca de com era d’important l’educació fins que lesadministracions s’havien de rascar la butxaca. Sols caliamirar el sou. Calien més recursos, però no hi havia maiprou diners per a l’escola i menys per a augments de sous.Aquests darrers anys s’havia calmat en les seves reivindica-cions. Pensava que cada vegada els alumnes estaven menysinteressats a aprendre. En els seus temps considerava queels alumnes respectaven la tasca dels professors. Ella esconsiderava de la vella escola i mirava amb recel les nove-tats pedagògiques que de vegades explicava la companya.Li costava cada vegada més fer entendre als pares que ambel respecte per la seva feina no n’hi havia prou. Ella voliamés gratitud cap a la seva tasca i considerava que els nousprofessors eren massa sovint tous amb les normes. Creiaque l’opinió de les mestres sempre hauria de ser més pre-sent a l’hora de prendre decisions que afectessin la vila.

«L’autoritat del professor és necessària. L’opinió delprofessor ha de ser escoltada al poble. És necessari orientaraquesta gent cap a la civilització. Sempre ha estat així,i mentre sigui la directora, lluitaré perquè continuï de lamateixa manera», va pensar.

25