Fran GarciaSanti PirisMiguel Campos

La diversitat del paisatge:L’Espanya seca i àrida

ÍNDEX

Text introductori. Mapa conceptual. Els conjunts natulars. L’Espanya seca. L’Espanya àrida. Preguntes Pau. Videoteca Bibliografia.

TEXT INTRODUCTORIEl contingut treballat, tracta sobre la diversitat climàtica d’Espanya, centrant-nos en els grans conjunts naturals, sobre tot en el paisatge i vegetació de l’Espanya seca, el paisatge mediterrani litoral i d’interior, paisatge i vegetació de l’Espanya àrida, tant el paisatge àrid de l’interior peninsular, com el del sud-est peninsular

MAPA CONCEPTUAL

Fes clic per anar al mapa

ESPANYA SECA DE LITORAL

Localització: per tot el litoral mediterrani, Extremadura i grans parts d’Andalucia.

Clima: Mediterrani típic (hiverns freds i estius calorosos)

Sols: Silicis, a Extremadura i Andalucia oriental Calcaris, a la resta dels territoris Argilencs, a les depressions

Sols silicis

Sols calcaris Sols argilosos

ESPANYA SECA DE LITORAL

Vegetació i tipus d’especies

Els boscos als ser poc desarrollats la vegetació a d’adaptarse a l’escassetat d’aigua i un sol pobre

L’especia predominant són les perennifòlies

Als sols silicis trobem especies com:MàquiaArbòçGrèvolBrucMargallóSureres

Al bosc mediterrani l’abre més representatiu és l’alzina o carrasca.

Alzina o carrasca

Màquia sureres

ESPANYA SECA D’INTERIOR

Localització: depressions del Ebre i Guadalquivir i gran part de la Meseta

Clima: continentalitzat mediterrani d’interior,hiverns freds, estius calorosos

Sols: Marrons meridionals Marrons calcaris Rojos mediterranis

Sòl roig mediterrani

Depresións del Ebre i Guadalquivir

ESPANYA SECA D’INTERIOR

Vegetació y tipus d’especiesLa vegetacío típica d’aquestos paisatges es

caracteritza per la abundaància de xerofília En aquest boscos, tobem especies com: CarrascaGarrigaTimonedes

Xerofília

•Invasió d’especies piròfites com el Pi blanc

•Abundant cultiu de cereals Pi blanc

Garriga

ESPANYA ÀRIDA D’INTERIOR

Localització: plans d’Albacete i conca mitjana de l’Ebre

Clima:predomina el clima àrid fred, temperatura mitjana, fins a sis mesos de sequera.

Sols: Grisencs, excçes de carbonat càlcic

Conca mitjana de l’Ebre

Sols grisencs

Vegetació y tipus d’especiesLa vegetacío típica d’aquestos paisatges es caracteritza

per la abundaància de xerofília, i plantes que s’adapten a un clima molt sec

xerofília

Absència de arbres i boscos en la zona, el que més es pareix és la sabina

Aquestos boscos es caracteritzen per la vegetació arbustiva (coscoll)

Sabina coscoll

ESPANYA ÀRIDA D’INTERIOR

ESPANYA ÀRIDA DEL SUD-EST

Localització:Part Sud-Est de la península

Clima: predomina el clima àrid càlid, altes temperatures, fins a buit mesos de sequera.

Sols: En aquest territori, trobem els sols Salins, coneguts com Saladars

Sòls Salins

Sud-Est peninsular

ESPANYA ÀRIDA DEL SUD-ESTVegetació y tipus d’especies:

Les Plantes en general, uneixen al seu caràcter xeròfil el termòfil.

Amb aquestes condicions, la formació característica és el matoll espinós (l’espinar).

•La duresa climàtica, dificulta e creixement natural d’aquest espinar, en el seu lloc apareixen les timonedes i una formació estepària xeròfila Ej Espart.

•Les plantes que es desenvolupen en aquests llocs són conegudes com halòfiles. Les especies més abundants són els salicorns i els salats

Espart

salicorn

Termófiles

PREGUNTES PAU 11.En el document 1 trobem descrites les principals característiques ecològiques de quatre de les espècies arbòries més corrents d’Espanya: el faig, el pi blanc, l’alzina i la surera. En el document 2 trobem quatre mapes que mostren les quatre àrees de distribució de les dites espècies. Indiqueu cada mapa de distribució a quina espècie de les comentades correspon i explica les raons en que fonamenteu la decisió.

El faig és una espècie que tolera malament la calor i exigix una gran humitat de l'aire, per això es localitza en la cornisa cantàbrica on les precipitacions són constants i abundants, i l'estiu és curt i suau" D'altra banda, esta espècie s'adapta tant als sòls calcaris com als silicis, per açò es pot trobar tant en la Serralada Cantàbrica com en el Pirineu navarrés, i disminuïx en el Pirineu central i oriental.

Les raons fonamentals de la localització del faig són:

La surera és una espècie necessita més humitat i resistix malament les gelades, per això es localitza en àrees d'hiverns suaus com la zona oriental de les dos subaltiplans en les que la influència de l'Atlàntic suavitza les temperatures i augmenta les pluges. A més, la surera s'adapta millor als sòls silicis que són els predominants en la zona occidental de l'Altiplà.

LES RAONS FONAMENTALS DE LA LOCALITZACIÓ DE LA SURERA SÓN:

L'alzina és, junt amb la surera, l'espècie més important del bosc mediterrani. Està present pràcticament en tot el territori peninsular, des del sud-est de Galícia fins a Almeria i des de Girona fins a Cadis, passant per les Illes Balears. S'adapta bé al fred de l'hivern i a la calor de l'estiu, i encara que preferix els sòls calcaris també es desenrotlla sobre sòls silicis i margosos. Estos factors expliquen la seua gran extensió.

LES RAONS FONAMENTALS DE LA LOCALITZACIÓ DE L’ALZINA SÓN:

El pi blanc és poc exigent en aigua, per això és l'espècie que s'ha utilitzat per a repoblar els pitjors sòls i les vessants inclús en les zones de l'interior. La seua localització en el vessant mediterrani explica la repoblació intensa que en s'ha produït en esta zona.

LES RAONS FONAMENTALS DE LA LOCALITZACIÓ DEL PI BLANC SÓN:

3.Basant-te en els mateixos fonaments explica les diferències de vegetació que trobarem entre el sector occidental (Extremadura) i oriental (Comunitat Valenciana) de la Península Ibèrica.

El sector oriental, comprén un ampli territorio amb escasses precipitacions. Els sòls són marrons meridionals ambe scás humus i marrons calcàris.Amb aquests condicions a la vegetació trovem que les formacions que predominen són les perennifòlies (arbres de fulles perennes). L’arbre més representatiu és l’alzina o carrrasca, que, s’adapta a quasi totes les condicions climàtiques.En les àriesmés seques, el domini perany a la carrasca. Pero a la major part dels boscos medeterranis, el matorral sustituix a la formació dels arbres.Pel que fa al sector occidental, els sòls són marrons meridionals, marrons calcaris i els rojos mediterranis.Les precipitacions són escasses. Amb aquestes condicions, gran part del territori es dedica a la plantació de cereals. Hi han àries ón podem trovar grans representacions de vegetació mediterrania, com per ejemple la xerofíliai les fulles coriàcies.

PREGUNTES PAU 3

GLOSARI

Espanya àrida: Es localitza al sud-est peninsular, que és la regió menys plujosa del continent europeu, i al centre de la vall de l'Ebre on el vent exerceix un fort efecte dessecant. Les seves precipitacions són hivernals, encara que en ser escasses no aconsegueixen impedir l'existència d'un fort dèficit hídric durant la major part de l'any. Al litoral, les temperatures són suaus a l’hivern i càlides a l'estiu, mentre que a l'interior la continentalitat es manifesta molt de pressa, produint una notable amplitud tèrmica.

Espanya seca: El clima mediterrani sec és el que es dóna com a transició entre el mediterrani típic i el desèrtic i es caracteritza per l'aridesa la major part de l'any. Té unes temperatures hivernals més càlides que el clima mediterrani típic i amb menys pluges, que oscil·len entre els 200 i 400 mm. Concentrades en les estacions fredes o en les equinoccials, presentant en qualsevol cas un estiu sec i calorós amb temperatures mitjanes superiors als 25 º C i màximes suaus a la costa i molt altes en zones interiors, podent sobrepassar els 45 º C en situacions d'onades de calor. És propi de la major part de Múrcia, Alacant i Almeria entre altres.

Marrons meridionals: És la varietat àrida de les terres brunes oceàniques, i és el tipus de sòl més comú a l'Espanya silícia seca. El seu horitzó A és pobre en humus, com correspon a un nivell baix de precipitacions. Presenta una estructura de material solt, fàcilment erosionable. És un sòl pobre (per la seva acidesa) i dedicat fonamentalment al pasturatge. És típic de l'oest de la Meseta i d'Andalusia.

Marrons Calcaris: És la mateixa terra bruna però sobre roca mare calcària. La seva estructura és semblant a la, anterior, però és lleugerament alcalí i molt bo per al cultiu.

Terra Rossa: També sobre roca mare calcària, és un tipus de sòl propi de l'àmbit mediterrani. És un sòl de pH neutre, pobre en bases, sense humus i d'escassos rendiments agrícoles, al predominen les brolles.

Perennifoli: El terme perennifoli procedeix del llatí perennis, durador, perenne, i de folium, fulla. Tot i que hi ha en zones d'estacions fredes, sempre manté el fullatge. S'utilitza per designar els arbres o arbustos que tenen fulles vives al llarg de tot l'any, com a alternativa a caducifoli.

GLOSARI

Alzina: (Quercus ilex) és un arbre de fullatge persistent de la família de les fagàcies. Tant «alzina» com «Aulina» provenen del llatí * ĭlĭcīna o * ELICINA, derivat d'ilex "alzina". Aglaner "que fa glans" és derivat de gla, el fruit de l'alzina. Belloter "que fa bellotes" deriva del SEU fruit, la gla, provinent de l'àrab ballūṭa.

Surera: (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina, és de mida mitjana, i originari de la Mediterrània occidental. La seva característica més identificativa és l'escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que s'extreu el suro. A causa de la seva escorça, el suro ha estat explotat forestalment, afavorint les terres on pot créixer la seva expansió.

Màquia: La màquia és una formació vegetal densa i ombrívola formada per arbustos alts (1,5-2 m) de tipus esclerofil·le, és a dir, adaptada a la sequera. És pròpia de les terres de clima mediterrani amb una gran sequera estiuenca, com ara les muntanyes mitjanes i baixes del País Valencià, les Illes Balears i de la major part de Catalunya. De la paraula màquia, d'origen cors, deriva el mot maquis, en tant que persona que s'amagava entre aquest tipus de vegetació.

Margalló: és un vegetal dioic de la família de les palmeres. El seu nom científic és Chamaerops humilis. És una planta polígamo-dioica (generalment és dioica). Sovint fa rebrots a la base com a conseqüència de la destrucció del tronc per acció humana o dels incendis (als quals és però molt resistent). Té fulles grosses, en forma de ventall (palmatisectes) amb pecíols proveïts d'espines vulnerants, de flors grogues en raïms densos i fruïts semblants als dàtils.

GLOSARI

Arboç: comunament anomenat arboç comú o simplement arboç, és una espècie d'arbust o arbre pertanyent al gènere Arbutus. És originari de la regió mediterrània, costa atlàntica i Europa occidental, des del nord a l'oest de França i Irlanda. Arbre o arbust de fulla perenne d'entre 5 a 15 m d'alt, encara que difícilment aconsegueix aquesta alçada, pot viure diversos segles. El tronc és vermellós i esquerdat, curt, amb copa espessa i arrodonida.

Grèvol: El grèvol o boix grèvol (Ilex aquifolium) és un arbre o un arbust típic de la vegetació atlàntica europea i d'alguns indrets de la muntanya mitjana mediterrània. Creix en boscos o fileres de bardisses, fins a altituds de 1000 o 2000 metres. El grèvol pertany al mateix gènere que el mate (Ilex paraguariensis) i d'altres Ilex de Nordamèrica. Tot aquest gènere correspon a la família de les Aquifoliàcies. Té també d'altres noms com coscoll del vesc, arbre de visc, arbre de mal gruit o agrifoli.

Bruc: Gènere Erica inclou al voltant de 700 d'arbusts, anomenats brucs, pertanyents a la família de les ericàcies. Són generalment plantes resistents a la sequera i al foc. El matollar de bruc s'anomena bruguerar, brugosa, bruguer o bruguera. La majoria de brucs són arbusts de 0.2-1.5 m de altura, encara que alguns com Erica arborea o Erica scoparia poden arribar a 6-7 m de altura. Totes les espècies són de fulla perenne, amb fulles aciculars, molt primes i en forma de petites agulles de 2-15 mm de longitud. Es diferencia de la bruguerola Calluna vulgaris per que aquesta té les fulles més petites, de 2-3 mm de longitud, i la corol·la més dividida, en pètals diferenciats.

   

GLOSARI

Garriga: Per extensió, s'anomena garriga a les formacions arbustives baixes, on un Home dret hi sobresurt, tant si el garric hi és present com si no. De fet, a les illes Balears el terme garriga és prou estès tot i que el garric hi és molt escàs. La garriga pròpiament dita (o sigui, la garriga dominada pel garric) es troba als dominis climàcics de l'alzinar amb marfull i de la màquia litoral sobre terrenys calcaris i es veu molt afavorida per incendis repetits que impedeixen la seva evolució cap al bosc o la màquia. Ambdues característiques lliguen força amb les preferències del garric, que és una planta calcícola i que rebrota vigorosament després del foc.

  Llentiscle: El llentiscle o llentiscla (Pistacia lentiscus) és una planta amb flors

de la família de les anacardiàcies. S'anomena mata a diversos llocs, com al Penedès, al Garraf, al Bages i a les Illes Balears. És un arbust perenne, de fulles compostes. Dóna fruits vermells primer i quan maduren negres. És força comú al sotabosc de les pinedes i alzinar.

Timoneda: Timoneda o farigolar és una formació de plantes plurianuals baixes subarbustives en la que dominen els timons (farigoles) i altres mates adaptades al dèficit hídric. També s'hi troben altres plantes amb hàbits diferents com gramínies, orquídies etc. Les timonedes són comunes a la regió mediterrània, especialment a la península Ibèrica.

GLOSARI

Xeròfil : Xeròfil en ecologia, és l'organisme, població o comunitat que viu en medis secs. Etimològicament, xeròfil deriva del grec, i vol dir que "li agraden els llocs secs". En la pràctica, els organismes presenten adaptació als llocs secs (facultativa o estricta) i potser no podrien viure en llocs més humits per raó, per exemple, de la competència que els farien altres plantes adaptades a llocs humits.

Piròfit: Un piròfit és una planta que és afavorida pels incendis. L'estratègia dels piròfits consisteix a aprofitar la destrucció de la resta de vegetals per brotar o germinar sense competència per la llum, per l'aigua i pels els nutrients - tant els que ja eren presents en el sòl com els que eren retinguts a la biomassa de la vegetació i s'han alliberat en forma de cendres. Per això han de tenir parts resistents al foc, capaces de desenvolupar-se de nou després de l'incendi.

Romaní: el romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es matxuquen les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

GLOSARI

Vegetació clímax: és l'etapa final estable cap a la qual tendeix a evolucionar la vegetació i el sòl sota determinats factors ambientals especialment el clima i sense acció humana després de molt de temps. El clímax és l'estat de quasi equilibri d'un ecosistema local. Les selves tropicals són un exemple de clímax i també els boscos temperats no alterats, la tundra, la sabana i les praderies etc.

Arç negre: L'arç negre (Lycium barbarum) és una planta amb flor de la família de les solanàcies. L'arç negre és originari de l'Europa meridional i d'Àsia. La planta en català rep els noms d'arç negre, arcer, arç de tanques i cambronera. És un arbust d'entre 80 cm i 3 m d'alçada amb moltes branques. Les tiges són moderadament espinoses. El fruit és una baia menuda de color roig. Aquest arbust és una de les dues espècies que produeixen les baies que actualment es comercialitzen com a "goji".

Halòfil: L'halofília (del grec halos, sal i filo, amant de, amant de la sal) és la tendència o necessitat d'alguns organismes de viure en ambients amb concentracions elevades de sals.

GLOSARI

VIDEOTECA

Desertització a Espanya

Sequia a Espanya

IMATGES .

Fes clic

BIBLIOGRAFIA

www.wikipoedia.es www.higeoart.uji.es/selectividad www.geografia.es Llibre de text