premi llegim ciÈncia (plc) curs 2018/19 · cos. em trobo davant del primer teixit de neurones...

Julita Oliveras Masramon - [email protected]

Coordinadora del programa Ciència i Societat - Difusió d’activitats científiques – UST - UVic: - Projecte del Premi Llegim Ciència – UVic - http://mon.uvic.cat/premi-llegim-ciencia/

- Projecte de les Tertúlies de Literatura Científica (TLC) - UVic - http://mon.uvic.cat/tlc Coordinadora de la Secció Vic – Societat Catalana de Biologia (SCB). Filial de l’IEC - http://scb.iec.cat/

Professora a la Facultat de Ciència i Tecnologia de la UVic-UCC

gener de 2019

PREMI LLEGIM CIÈNCIA (PLC) - Curs 2018/19

TERTÚLIES DE LITERATURA CIENTÍFICA (TLC)

Relats de la Categoria 1: 4rt d’ESO Modalitat A - : lectura de la novel·la Ramón y Cajal. Ara i aquí. Angle Editorial, 2016 Respon a la pregunta: Posa’t a la Pell de Ramón y Cajal i descriu què deuria pensar i sentir quan va veure per primer cop al microscopi una xarxa de neurones.

http://mon.uvic.cat/premi-llegim-ciencia/

mailto:[email protected]


http://mon.uvic.cat/tlc

http://scb.iec.cat/


ÍNDEX - LLISTAT DE RELATS (Per ordre alfabètic del pseudònim): 23 relats

Pseudònim Pàgina

ACE’S ................................................................................................................... 1

Barretina ................................................................................................................... 2

Bombeta ................................................................................................................... 3

Boscos del sud ................................................................................................................... 4

Carol Greider ................................................................................................................... 5

Cavall blau ................................................................................................................... 6

Cel ................................................................................................................... 7

Celeste ................................................................................................................... 8

Colors ................................................................................................................... 9

El drac ................................................................................................................... 10

Estiu ................................................................................................................... 11

Estrella ................................................................................................................... 12

Gerty Cori ................................................................................................................... 13

Golgi ................................................................................................................... 14

Hivern ................................................................................................................... 15

Lady Rainbow ................................................................................................................... 16

Llàgrima dolça ................................................................................................................... 17

Lunar ................................................................................................................... 18

Mirall ................................................................................................................... 19

Reflex ................................................................................................................... 20

Un peu febre ................................................................................................................... 21

Ulleres de vidre màgic ................................................................................................................... 22

22 ................................................................................................................... 23

PLANTILLA per escriure EL RELAT- Premi LLEGIM CIÈNCIA (PLC) - Curs 2018/19 UVic-PLC - http://mon.uvic.cat/premi-llegim-ciencia/

Categoria 2 – 4rt d’ESO – Modalitat A - : lectura de la novel·la Ramón y Cajal. Ara i aquí. Angle Editorial, 2016

Respon a la pregunta: Posa’t a la Pell de Ramón y Cajal i descriu què deuria pensar i sentir quan va veure per primer cop al microscopi una xarxa de neurones.


1

RELAT 1: Categoria 2 – 4rt d’ESO – Modalitat A - : lectura de la novel·la Ramón y Cajal. Ara i aquí. Angle Editorial, 2016

Respon a la pregunta: Posa’t a la Pell de Ramón y Cajal i descriu què deuria pensar i sentir quan va

veure per primer cop al microscopi una xarxa de neurones.

_________________________________________________________________________________

Pseudònim: ACE’S

Era un dia normal en la vida de Cajal. Res feia pensar que aquell dia el doctor seria capaç de completar amb èxit el seu experiment. No gaire més tard del que tenia previst Cajal va començar a treballar. Com els dies anteriors un dia esplèndid acompanyava el doctor. Cada vegada estava més i més a prop d'aconseguir desemmascarar el misteri en el que treballava. I, com molt bé va dictar ell mateix, el 1888 va ser l’any de la fortuna: “mi año cumbre, mi año de fortuna”. Tot i així el camí no va ser gens fàcil. A Santiago mai li havia importat passar-se tot el dia tancat al laboratori si el que estava investigant era prou important. És més, durant la seva curta però intensa vida a Barcelona, el doctor es va decidir a anar a algunes sessions d’espiritisme i metempsicosi. Totes aquestes sessions les podem resumir en una frase,”Lo admirable en aquellas sesiones no eran los sujetos, sino la increíble ingenuidad de los asistentes”. Aquesta és l’ opinió de Ramon y Cajal sobre els mèdiums. Dels seus experiments i sessions en va treure dues conclusions: que la suggestió era un fet real, i que podria utilitzar-se per manipular les ments de persones. En el moment en què Cajal va descobrir els mecanismes que governen la morfologia i els processos connectius de les neurones de la matèria gris i del sistema nerviós, va relatar una publicació per a la seva revista “Revista Trimestral de Histología Normal y Patológica”, on deia que Golgi anava desencaminat quan deia que els teixits cerebrals eren compostos per connexions contínues. En aquest moment, després d'aconseguir veure per primer cop les neurones, d’haver descobert que són cèl·lules individuals i acabar el misteri de com són els mecanismes que governen la morfologia, com us sentiríeu? És una pregunta molt difícil. Segurament tothom reaccionaria de manera diferent. A més a més, no sabem amb exactitud en quines condicions estava Cajal quan va aconseguir finalitzar amb èxit l’experiment. Jo, com no podria ser d’altra manera, estaria molt feliç i orgullós de mi mateix. Molt poca gent és capaç de realitzar aquests descobriments, i ser tu qui ho aconsegueixi ha de ser meravellós. Ho hauria explicat als familiars més directes (les alegries s’han de compartir amb els de casa). Tot seguit, encara amb l’energia que donen aquestes coses, hauria escrit un petit text: “És un matí tranquil. Jo, Santiago Ramón y Cajal, he arribat al laboratori amb energia, sento que és un gran dia. Repasso que tot estigui en ordre per començar a treballar. En efecte, tot en ordre. Sento que avui res ni ningú em podrà aturar. Obro el microscopi i… no pot ser! No m’ho puc creure! No sé si... és de veritat? No pot ser! És possible? No n’estic segur… Observo millor, em rento la cara i… Sí ja no ho puc negar. És una cosa….perfecta!”. I sí, així hagués descobert jo, un nen normal i corrent, les neurones.

2

________________________________________________________________________________ RELAT 2: Categoria 2 – 4rt d’ESO – Modalitat A - : lectura de la novel·la Ramón y Cajal. Ara i aquí. Angle Editorial, 2016



________________________________________________________________________________

Pseudònim: Barretina

PENSAMENTS D’UN CIENTÍFIC

Ramón y Cajal està mirant per la lent del microscopi quan de sobte: Com? Què és això? Sembla una espècie de teixit, com si fossin cèl·lules però amb lleugeres canvis, amb connexions diferents, amb forma diferent però semblen cèl·lules. Anem a veure enfoca una mica millor, si us plau, que sigui algo rellevant podria ser un teixit o una xarxa de neurones. -(Cajal aconsegueix enfocar el microscopi) .- Efectivament estic en el correcte, em trobo just al davant d’allò tan minúscul però a la vegada tan gran, allò que ens fa ser qui som, allò que de no ser descobert ara no permetria l’explicació dels comportaments de l’ésser humà, allò que en fa d’un moviment simple un món dins del nostre cos. Em trobo davant del primer teixit de neurones vistes en un microscopi. Just al davant meu... ho tinc, ho he aconseguit. hores tancat al meu laboratori, hores que podia haver passat en família, hores que es podien haver convertit en records amb els amics. Després d’aquest descobriment, el que es convertirà en un record, per comptes d’això, seran totes les decepcions i il·lusions que he viscut en aquest laboratori. Per fi puc dir que els moments dins del meu laboratori han estat una bona inversió, no només per mi, sino per la humanitat. Ara a fer el que havia desitjat fer desde fa temps, agafar el llapis i el paper i a dibuixar el millor esquema que pugui dibuixar. Pot ser que un cop canvi de mostra mai torni a recuperar el que buscava així que més val ser precís encara que hi estigui el meu temps. Em costa dibuixar i tot del nerviosisme. -(La mà de cajal tremola de nervis, emoció, felicitat i diferents sentiments barrejats). Ara és el moment en el que penso en tot i tothom que m'ha fet arribar aquí a ser com soc, els amics de la infància, els meus pares, l’escola, el meu professor d’histologia que va recolzar el meu gran talent, els treballs fets i les teories realitzades amb Golgi, les discussions sobre la meva vocació amb el meu pare Justo Ramon, etc Quan Justo se n’adoni del meu descobriment serà l’home més feliç del món, estarà orgullós de tot el meu esforç i de totes les nostres discusions del meu camí professional com a investigador i no com a metge corrent. “Gràcies Santiago per haver seguit la teva vocació i no haver-me fet cas” és el que diria Justo en aquest moment, n’estic totalment segur. Sóc feliç, molt.

3

_________________________________________________________________________________ RELAT 3: Categoria 2 – 4rt d’ESO – Modalitat A - : lectura de la novel·la Ramón y Cajal. Ara i aquí. Angle Editorial, 2016



_________________________________________________________________________________ Pseudònim: Bombeta

Alguna vegada has tingut l’estranya sensació de no entendre res del que et rodeja? Has pensat mai que el món on vivim és descaradament més complex del que sembla? Que els éssers humans estem tan enfocats en les nostres vides estressants i monòtones que no ens fixem en alguns detalls tan importants i infravalorats com podria ser la nostra pròpia composició? Sí, parlo del fet que la gran majoria de persones no en tenim ni idea de què estem fetes. Em sembla extravagant i divertit que ens passem tota una vida amb el mateix cos, veiem com es transforma a mesura que passen els anys, com fa que ens creixin els cabells, com cicatritza les ferides màgicament, com ens espatlla una cita quan fa que et surtin grans horribles justament al mig del front, com és que si et menges una hamburguesa dues hores després es converteix en excrements... Però som tan i tan ignorants que ni tan sols ens preguntem com és possible que el nostre organisme sigui capaç de fer tantes funcions i tant precises. Per sort o per desgràcia hi ha alguns personatges curiosos que estan interessats en saber aquestes ocurrències i que gaudeixen coneixent el món on habiten. Dediquen molt de temps de la seva vida fent el que realment els hi agrada. I jo, sóc un d’aquests penjats. Em presento, jo sóc en Ramón y Cajal, es podria dir que visc per la ciència, sóc un home addicte a la curiositat, sóc feliç quan trobo les solucions a tots i cada un dels dubtes que tinc, quan sóc a un laboratori sóc més afortunat que un nen a un parc d’atraccions. Tot em fascina! És ben cert que he tingut interès en el món de les ciències des de que tinc ús de raó, però no obstant això, recordo perfectament com i quan vaig descobrir que era la meva passió. Va ser un divendres a la tarda. Era la meva hora preferida de la setmana ja que anàvem al laboratori a fer pràctiques. Aquell dia estava especialment emocionat ja que començàvem a treballar el sistema neuronal i era un àmbit que encara desconeixia i em cridava l’atenció. La practica consistia en observar una xarxa de neurones amb el microscopi i poder identificar les diferents parts. I així ho vaig fer, vaig col·locar la prova al microscopi i vaig engegar la llum, tot seguit vaig apropar l’ull a l’objectiu, em vaig quedar bocabadat, no em podia creure que el que estaven veient els meus ulls fos real, semblava una obra d’art. Eren unes formes tant elegants i ben fetes! Semblaven aranyes connectades unes amb les altres i, en aquell moment, vaig pensar que era molt afortunat de tenir aquesta bellesa tant espectacular dins meu. Vaig arribar a la conclusió que el cos humà està ple de sorpreses i així és com vaig començar a fer el que més m’agradava i el que avui en dia em segueix fent tan i tan feliç.

4




______________________________________________________________________________

Pseudònim: Boscos del sud

L’OBRA MESTRA DE LA VIDA

En aquell moment, només encertava a pensar en com, en el seu origen, tot havia sigut una simple hipòtesi, una mera pregunta. En Santiago no podria haver sigut més eloqüent: els cervells són autèntiques turbines d’informació, tan fascinants com complexes. Tota la informació sobre la neurociència estava fragmentada i només faltava una petita, o més ben dit, una microscòpica connexió. Cenyint la seva armadura de teories i brandant les seves eines habituals, Cajal s’endinsà en el laberint més intrigant, en un nou univers infinit. Sempre li havia fascinat la capacitat del cervell humà d’evolucionar, pensar, aprendre i recordar, com cap altre ho havia aconseguit mai. En Camillo Golgi, amb la seva tècnica de tinció, ja havia fet avançar la recerca, i els seus descobriments servirien d’empenta al nostre metge. Seguint el mètode del científic italià, Ramón y Cajal havia pogut observar les diferents cèl·lules del cervell de forma nítida i havia pogut conèixer-les i identificar-les amb gran detall. Tan sols hi havia un petit problema: Cajal estava convençut que les neurones eren cèl·lules individuals i no pas una xarxa, i encara quedava per esbrinar si aquells espais minúsculs entre elles servien per emmagatzemar la informació dels cervells privilegiats. Incomptables eren les hores que en Santiago havia dedicat a la recerca, així que, en el moment que els seus ulls van veure aquelles meravelles per l’objectiu del microscopi, va sentir la lleugeresa de l’emancipació. La mà dura del seu pare, la seva independència personal, van ser unes connexions establertes en mil·lèsimes de segon. I si tot havia ocorregut per a poder arribar a aquell moment? El seu talent per l’art i la seva ment prodigiosa eren un tresor que ara s’obria per donar camí a la vida. Santiago Ramón y Cajal s’havia submergit en el jardí immens i exòtic del sistema nerviós. Havia sigut testimoni de l’espectacle més impressionat i encisador. Havia pres el risc de desafiar les creences dins un àmbit on la implicació era nul·la. Aquell dia, va néixer una inspiració en el món de la ciència.

5




_____________________________________________________________________________

Pseudònim: Carol Greider

Estava esgotat, però la meva ànima em demanava més. Ja feia dies que estava tancat en aquell laboratori i això començava a manifestar-se en la meva olor, el meu aspecte i en la meva capacitat de raonar. Això és el que té oblidar-se del món exterior i de la resta de mortals, que et canvia radicalment la teva salut mental. Tot i això, mai en feia prou. Vaig seguir amb la rutina d’observació: triar un ou de gallina, sense cap mirament en especial, extreure’n l’embrió del pollet, tintar amb la tècnica de Golgi les cèl·lules neuronals, posar-les a la placa del microscopi i observar. La meva vida havia passat a ser una repetició constant d’aquestes accions. Tot i això, no me’n cansava. Sempre em donava la sensació que hi havia alguna cosa més, alguna cosa que em donés més informació sobre el funcionament del cervell, alguna pista sobre la qual realitzar una hipòtesi. Aquest cop no va ser diferent. Les cèl·lules d’aquell embrió eren idèntiques a tots els altres. Així i tot, vaig dedicar-li la mateixa atenció que a tots ells, conscient que si em despistava, podia obviar allò que em confirmaria el que volia demostrar. Estava convençut que el que deien els científics no era real. La teoria reticular no podia ser la correcta, els impulsos aleatoris no tenien cap mena de lògica, i realment el cervell no podia ser una xarxa contigua. Les meves observacions em donaven la raó, més hi havia gent que encara no es creia allò al que jo m’aferrava amb tant convenciment. Les cèl·lules nervioses estaven separades entre elles, és a dir, eren independents, no estaven organitzades en teixits. Tot i estar separades, es comunicaven amb una direcció molt definida cap a les projeccions. En aquell precís moment ho estava contemplant jo mateix. La forma estrellada de la cèl·lula amb una ramificació llarga, em transmetia enuig i felicitat a la vegada. Com podia ser que, complint tots els aspectes de la meva hipòtesi, els altres científics no em donessin la raó? Realment els interessava canviar la seva teoria per la meva, o no? Simplement em vaig dedicar a obrir un altre ou, per tornar a realitzar la mateixa tasca, aquest cop sense oblidar-me de realitzar el dibuix d’allò que veia, ja que l’emoció del moment havia fet que ho passés per alt. Quants cops més hauria de realitzar l’experiment fins que realment acceptessin la meva proposta? No ho sabia, així que vaig continuar amb la meva rutina: trencar ous, tintar les cèl·lules nervioses, observar-les i dibuixar-les. Potser algun dia finalment podria deixar de fer-ho, o potser, simplement la meva teoria mai seria acceptada.

6




________________________________________________________________________________ Pseudònim: Cavall blau

Si jo estigués a la pell de Santiago Ramón y Cajal just en el moment en què va veure per primera vegada una xarxa de neurones al microscopi, una cosa que mai ningú, ni el científic més bo de tots els temps hagués tingut l’oportunitat i el privilegi de contemplar, se’m remouria l’estómac tot ple de sentiments i emocions envaint el meu cos. Me'ls imagino ordenats, fent una fila per manifestar-se d’un en un. En primer lloc sentiria sorpresa, eufòria i excitació, combinats amb un petit calfred, d’aquells que posen la pell de gallina i els pèls de punta. I és que no cada dia es pot observar i descobrir una cosa nova, i menys tenint en compte els pocs recursos dels quals disposava. Seguidament vindrien l’orgull, la il·lusió, l’alegria, el prestigi i la satisfacció. Sentiments que fan sentir milions de papallones volant dins la panxa i que et fan treure un somriure inconscient. Estats de felicitat que et fan veure el món amb uns ulls diferents. Pors i inseguretats intentarien debilitar el meu pensament, tot fent un passeig pel voltant del meu cervell. En aquestes situacions mai saps com poden reaccionar els altres quan presentes nous descobriments, novetats per a tothom. Però fugirien ràpidament quan veiessin arribar la motivació, l’esperança, l’ambició, l’entusiasme i la curiositat, tot fent un esprint final. Aquelles ganes, aquella impaciència i inquietud per descobrir noves coses, per aprendre i comprendre millor tot el que ens envolta. Finalment arribarien l’optimisme i la passió. Ganes de no rendir-te, fortalesa i gaudi d'allò que més t’agrada.

7




______________________________________________________________________________

Pseudònim: Cel

Era molt tard i ja s’havia fet fosc. Santiago portava moltes hores mirant pel microscopi, i començava a estar cansat. Es trobava pràcticament a les fosques, només amb una petita làmpada. Tenia un got d’aigua al seu costat gairebé ple que li havia portat la Silveria, ara ja feia molta estona. Havia fet servir la seva tècnica de tinció per mirar cèl·lules del cervell. Concentrat mirava pel microscopi i ,de tant en tant, feia algun dibuix o anotació a la llibreta. Segurament els seus fills ja dormien plàcidament.

De cop, va veure una cosa que no havia vist mai: semblava com… un teixit de molts fils prims, que semblava que estiguessin molt enredats entre ells. Ho va mirar i remirar durant una bona estona, i finalment va córrer a agafar el llapis, li va fer punta amb una maquineta de plàstic vermella que tenia per casa i va dibuixar exactament el que havia vist a l’aparell. Va anotar tots i cada un dels procediments que havia seguit per arribar a veure el que ara mateix el captivava, i també hi va escriure els sentiments que havia tingut: “incertesa, desconcert, intriga…” Era molt estrany, no ho havia advertit mai abans. No estava gens segur del que podia ser, i necessitava fer una pausa després de tantes hores treballant. Va sortir del seu despatx i va anar a la cuina a menjar una mica de pa amb formatge, ja que encara no havia sopat. La seva dona ja havia anat a dormir. Eren dos quarts de dues de la matinada, però Santiago estava disposat a continuar investigant.

Quan ja s’havia recuperat prou, es va tornar a asseure al tamboret i ho va començar tot de nou: va fer exactament els mateixos passos que havia seguit abans per veure allò tan curiós. Volia copsar si havia sigut casualitat, sort o si realment aconseguiria tornar-ho a aconseguir. Per tant va començar a procedir tots els passos que havia escrit abans a la llibreta. Mitja hora després, va mirar pel microscopi i… exactament el mateix! Aquells fils enredats units amb un punt més gruixut… Havia de canviar alguna cosa. Necessitava pensar alguna cosa nova, però també necessitava dormir. Eren un quart de tres de la matinada, i va anar a dormir.

Durant tot el dia va estar molt allunyat de la realitat, ja que va estar pensant en què havia de canviar. Va estudiar una

vegada i una altra el que havia fet el dia anterior. I va tenir una idea: les cèl·lules que havia utilitzat eren d’un pollastre adult. I si, per casualitat, les d’un embrió eren diferents? Tenia moltes possibilitats que no donés resultat el que estava a punt de realitzar, però ho havia de provar. Així que quan va arribar el vespre va tornar a obrir la seva llibreta i va avançar amb el mateix, però amb cèl·lules d’embrió.

Quan ho tenia tot a punt, va mirar pel microscopi i… aquells fils teranyinosos no hi eren. Bé, sí que n’hi havia, però poquíssims. Ho va dibuixar a la seva llibreteta tan meticulosament com sempre, i va comparar el dibuix del dia abans amb el d’aleshores. Què havia passat? Acabava de fer un nou descobriment?

8

__________________________________________________________________________ RELAT 8: Categoria 2 – 4rt d’ESO – Modalitat A - : lectura de la novel·la Ramón y Cajal. Ara i aquí. Angle Editorial, 2016



_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Celeste

Feia dies que estava tancat al meu estudi d’investigació. Amb pany i clau. Em veia a mi mateix com un orgànul

d’una cèl·lula; separat per una membrana plasmàtica de l’exterior, amb només una possible sortida. La porta era

la proteïna canal que feia entrar els nutrients necessaris per sobreviure, però jo, no donava res a canvi. Silveria

havia estat cuidant els fills. Sempre s’havia sacrificat molt per tal que jo avancés en la meva investigació. Sense

dir-li res, em vaig tancar amb clau a l’estudi. Suposo que ella ja va entendre que no sortiria d’allà en una

temporada. Sempre estava concentrat; com a bon científic, obviava els sentiments de gana i son. Hi havia

vegades que arribava al meu límit, i, era llavors quan em quedava adormit. Però la son no durava més de dues

hores, ja que em despertava la flaire de cafè i Silveria entrava i sortia de la meva cèl·lula. Només feia que

molestar. No necessitava menjar; “una dona s’ha de preocupar per la casa i els fills, no ha de ficar el nas en els

assumptes del marit”. Ja feia un any que havia nascut l’Enriqueta, i penso que ella ja estava prou enfeinada.

Em trobava a punt de resoldre un enigma crucial. La meva pràctica en el dibuix m’havia servit de molt. No hi

havia ningú que pogués dibuixar un teixit tan bé com jo. L’estudi estava ple de dibuixos teixits, tots diferents.

Com que alguns no cabien a la taula, m’havia vist obligat a llençar-los arrugats fora del meu espai visual.

Havia estat experimentant amb els mètodes de tinció del meu amic Golgi, que de fet, jo havia millorat. Estava

cansat, però sentia que estava a punt de descobrir alguna cosa gran, que identificaria Espanya com un país

científic. Durant un dels meus experiments amb la tinció, vaig veure una mena de teixit el qual no s’assemblava a

cap dels que havia dibuixat fins aleshores. Estava format per una espècie de cèl·lules de forma irregular que

estaven connectades pels braços. Només veure allò, vaig agafar paper i llapis i vaig començar a dibuixar-ho.

Trenta vegades. No estava convençut, així que vaig agafar el microscopi, i, amb precaució, vaig col·locar una altra

mostra per tal de confirmar el que els meus propis ulls havien vist. El resultat era el mateix. Ho havia aconseguit.

Em vaig apartar de l’aparell i vaig mirar el sostre. Tot seguit, se’m va escapar un somriure. El meu cap i cor

anaven a cent per hora, no pas massa estona; en un tres i no res, vaig tornar a treballar. Feia falta reportar-ho.

La meva voluntat i entusiasme m’havien dirigit fins allà; havia aconseguit resoldre un enigma que la mare ciència

havia posat. Mentre escrivia notava que alguna cosa estava brillant. Vaig aixecar el cap, i vaig veure el sol que

sortia per la finestra. Estava dedicat a mi. Se’m va escapar una altre somriure. El futur brillava com el sol.

9




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Colors

SENTIMENTS A FLOR DE PELL

Vaig sentir un pessigolleig que em va recórrer les venes de tot el cos de cap a peus. Vaig apartar la vista del

microscopi molt lentament. En aquell moment sentí com el cor em bategava, com sorgia un prim raig de llum i

començaven a cantar les primeres orenetes.

M’havia passat nits senceres mirant a través d’aquell aparell consistent en un sistema de lents, que donava

imatges amplificades dels objectes petits. Tan petits com una xarxa de neurones. El que per fi, després d’anys

d’investigació havia pogut observar amb detall. Vaig fer aquesta reflexió dins del meu cap i això va fer que

encara em quedés més petrificat. Cegat per la sorpresa del moment, em vaig quedar mirant en un punt fix

durant uns instants, encara que realment en aquell moment tenia la ment en blanc. Seguidament vaig

reaccionar i vaig inclinar-me de nou sobre el microscopi per observar el meu descobriment. Vaig resseguir la

superfície de la mostra detall per detall, sense deixar-me cap racó per observar. Jugava amb la llum, el cargol

micromètric i micromètric i les lents d’augment. Gaudia del moment com un nen petit, investigant i al·lucinant

constantment.

Havia dedicat moltíssimes hores a la investigació, m’havia aïllat de la meva família per tal de dedicar-hi el cent

per cent, havia seguit els meus instints dia i nit, sense parar, sense descans. A mesura que anava observant,

dibuixava tots els detalls que veia en un foli per tal de fer l’informe i poder redactar més tard el descobriment.

Els meus dots artístics eren admirables i això em permetia tenir sempre totes les mostres analitzades a mà,

sense haver de tornar a mirar tots els detalls cada vegada que no els recordava. Un cop tot dibuixat a la

perfecció, vaig posar-me mans a l’obra a redactar l’informe. Mentre l’estava duent a terme, vaig recordar-me del

meu pare. Estaria orgullós de mi? Es dignaria a llegir un article meu després de no fer-li mai cas? Aquell dubte no

el respondria fins al cap d’un temps ja que estava a 350 km de la meva família, dels meus pares. Per sort, la

meva dona es cuidava dels nostres set fills, ja que jo estava tot el dia tancat dins al laboratori investigant. No,

mai no he set gaire bon pare, però la ciència és el que té; o dediques la teva vida a ella o mai obtindràs ni un

miserable resultat. Sobretot quan et dediques a la investigació i realment la vius. Gràcies a la meva dona, per

tant, vaig poder aconseguir aquest gran descobriment. No la vaig mencionar mai a cap mena de descobriment a

l’apartat d’agraïments, tot i que sempre em va ajudar molt.

Pel meu cervell passaven totes les idees esmentades anteriorment i era un esclat d’emocions i d’idees. Tenia la

pell de gallina de l’emoció i el cor em bategava d’una manera molt marcada i inclús preocupant. No vaig sortir

del laboratori durant tres dies seguits reflexionant sobre el descobriment i retocant l’informe per tal que quan el

publiqués, em pogués finançar les següents investigacions i materials necessaris per tornar a triomfar. Per un

moment de la meva vida, estava fent el que desitjava i el que realment volia el meu cor, dedicar-se a la

investigació.

10




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: El Drac

No sé si tinc el microscopi ben enfocat, perquè la imatge que veig davant dels meus ulls em recorda uns fils

units, fràgils com una teranyina; no vull tocar el microscopi sense plasmar aquest dibuix en un paper, per estudiar a poc a poc i amb tranquil·litat aquesta xarxa que apareix davant meu. Amb l’ajuda de tots els meus apunts recollits i el meu treball, ara començo a entendre les coses que imaginava o els experiments que he estat fent. Els punts més gruixuts que apareixen han de tenir una funció i un significat en aquesta xarxa entrelligada on cada fil sembla que agafi un camí diferent. Mirant amb precisió aquesta imatge puc entendre molts dels meus dubtes i confirma els meus pensaments. A partir d’ara podré ampliar els meus estudis sobre les neurones perquè ho podré reafirmar i explicar més clarament amb dibuixos ja que una imatge és sempre més entenedora que les paraules, sovint poc clarificadores per descriure el que volem transmetre a la gent. He de reflexionar delicadament i de forma mil·limetrada com ho expressaré, ja que ara podré demostrar als meus companys que tots els treballs que he estat fent fins ara han tingut la seva recompensa.

Aquest descobriment és prou important per assegurar que no és fruit de la casualitat o d’un pas mal fet, ara haig de deixar descansar el meu cervell i els meus ulls per demà tornar a repetir tots els passos de manera que els pugui anotar correctament i assegurar que cap factor extern hagi d’influir-hi.

Després de descansar, tot i que no he pogut treure'm aquesta imatge de la meva ment, repeteixo el procediment vigilant que cap element extern alteri el resultat. Aprofitaré també per detallar pas per pas el que vaig fent fins a obtenir la imatge en el microscopi. El resultat torna a ser el mateix, realment he obtingut la imatge que tant he estat buscant, un somni que acabo de complir i que compensa tot el meu treball i entrega personal; em sento plenament satisfet de mi mateix i una sensació de plenitud envaeix tot el meu cos; és un moment meravellós.

11




______________________________________________________________________

Pseudònim: Estiu

Ramon y Cajal i el microscopi:

Aquell diumenge, Santiago Ramon y Cajal es va tancar al seu despatx, com era habitual del científic espanyol.

Durant els últims mesos només pensava en el seu microscopi nou de trinca, que havia comprat amb tots els seus

estalvis.

La seva esposa, Silveria, romania a la sala d’estar juntament amb els seus fills. Si per algun motiu ella necessitava

al seu marit, ja se’n podia oblidar de la seva ajuda. A Ramon y Cajal li era igual el que estigués passant al seu

entorn, només li importava el seu microscopi i els seus nous descobriments.

Feia dies que estava obsessionat amb la manera en què s’estructuraven els teixits, que formaven els òrgans i

alhora formaven el cos humà. Així que va decidir seguir els passos del seu pare Don Justo, el qual ensenyava

l’organisme al seu fill ja des de ben petit. Ho feia mitjançant ossos extrets il·legalment del cementiri de la ciutat.

Cajal, però, volia anar més enllà i va pensar que aquell nou microscopi seria l’artefacte perfecte per veure i

descobrir el que no podia ser captat per l’ull humà.

Quan Ramon y Cajal havia aconseguit tenir el teixit que seria observat, damunt la taula del laboratori, va posar la

preparació al lloc corresponent i va apropar l’ull a l’ocular. Ho va provar un parell de vegades, però,

malauradament l’única cosa que va poder apreciar va ser una superfície fosca sense cap característica específica.

Cajal, desil·lusionat pel seu fracàs, va quedar-se meditant en silenci els minuts següents. Tot i així, era un home

amb motivació i empenta, per tant va fer mans i mànigues per arribar a la seva meta. Va ajustar de totes les

maneres possibles els cargols de l’aparell. Seguidament, va pensar que potser faltava una mica més

d’il·luminació en aquell nou microscopi. Seguint aquest teoria, va decidir canviar la bombeta per una de més

gran. Aquesta, no va pas ser mala idea, el que passava ara era que, tot i que veia el que volia observar, es veia

molt borrós i amb molt pocs detalls.

Finalment, va deduir que podria tenir la culpa el tros de teixit. Potser aquest era massa gruixut? Com he dit

anteriorment, Ramón y Cajal no es rendia fins a aconseguir el que buscava, per tant el que va fer va ser tallar el

tros de teixit del cervell fent-ne làmines més fines. Quan va aconseguir una làmina gairebé transparent, va

posar-la sota l’objectiu del microscopi i va apropar-se a l’ocular. Seria aquest l’últim intent?

Doncs, com diu la frase feta “a la tercera va la vençuda”.

Després d’aquest descobriment Ramón y Cajal es sentia un privilegiat. Creia que havia descobert una nova

realitat on només ell hi podia accedir. El científic, es va sentir molt orgullós i recompensat pel seu esforç i

dedicació.

Encara que al moment Ramón y Cajal no se n’adones, el seu descobriment va suposar un gran avenç en la

ciència perquè podia entendre com estaven estructurades les neurones.

12




________________________________________________________________________________

Pseudònim: Estrella

Quan vaig mirar pel microscopi i vaig veure una xarxa de neurones per primera vegada, vaig quedar molt sorprès i vaig sentir una satisfacció dins meu inexplicable; era com la d’un nen petit quan descobreix alguna cosa nova per primer cop. El fet de quedar tan meravellat simplement va ser per totes les expectatives que m’havia fet; imaginava com podia ser, de quina forma, de quina manera, però quan ho vaig veure realment amb els meus ulls, tal com era, va ser realment xocant i desconcertant. Eren tant els sentiments i emocions que se'm barrejaven, que no podia apartar la vista del microscopi, era com si un imant no em deixés separar els ulls d’ell, però amb la por de no tornar a veure aquella imatge mai més. Per això, vaig començar a dibuixar tot el que veia en un paper per guardar aquest record i constatar el que havia vist. Em va passar pel cap que després de tant temps tancat amb pany i clau i no important-me res del que passava al món exterior, era un esforç que havia valgut la pena. Em sentia com un atleta que arriba en primer lloc a la meta i guanya la cursa. Sentia un triomf immesurable i un benestar indescriptible, com si estigués flotant als núvols. No obstant, al mateix temps que em sentia relaxat i feliç tenia la necessitat i el neguit de seguir investigant, de continuar avançant. Estava convençut que era una troballa de gran magnitud, sabia que això seria un gran descobriment per a la societat, s’obria un gran ventall de possibilitats a l’estudi de malalties relacionades amb el cervell. Pensava que en un moment o altre despertaria d’un somni meravellós, que tot el que havia descobert no era real, però a mesura que van anar passant els dies vaig poder veure que era tan real com la vida mateixa, o millor dit, com la vida d’una neurona.

13




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Gerty Cori

Cajal i la xarxa de neurones Un dels millors textos que es conserven de Cajal (per a mi, el millor) és un tros del llibre Historia de mi labor científica on es pot veure la seva gran passió per a la histologia. Allà relata com veu per primer cop una xarxa de neurones i la seva gran fascinació en veure-la. Ens ensenya la seva part més humana deixant veure clarament com es meravella en observar dins del petit forat del microscopi tota una grandiosa xarxa de neurones.

<<Ese día al llegar a casa fui directamente al microscopio. Me percataba de queestaba cerca de alguna cosa súmamente importante, y estaba ansioso por verlo.Preparé el microscopio para la observación del cerebro, sabiendo que estaba apunto de contemplar algo completamente nuevo para mí. Me fascinaba el hecho detener entre manos lo que estaba a punto de observar, pero no poder ver mi objetivohasta mirar por un pequeño agujero. Un pequeño agujero, que, a su vez, abría unainmensidad de posibilidades al curioso y paciente observador. Empecé mi laboriosa búsqueda adentrándome con enorme curiosidad en aquel pequeño lugar que podía ser la solución de grandes preguntas, maravillándome en verlo. Una red de neuronas, minúscula, pero que escondía grandiosos secretos en su interior. Era bellísima, fascinante. Completamente maravillosa. Recuerdo perfectamente cómo quedé completamente hipnotizado por aquel hallazgo. Solamente mis ojos se movían, recorriendo vertiginosamente el área, percatándose del más mínimo detalle de aquella minúscula red y tratando de memorizarla, tal y como si ésta pudiera desaparecer en cualquier momento, como las estrellas cuando llega el sol. Después de aquel primer instante hechizado, volví a la realidad. Con mucho esfuerzo, logré dejar de mirar aquella fantástica red y despegarme del microscopio. Cogí un papel y un lápiz y empecé a dibujarla. Seguramente quedó bien, mas no estoy orgulloso de aquel dibujo puesto que no conseguí plasmar la magia que se transmitía en el microscopio al papel. Allí solamente se apreciaba una red de neuronas, pero no más. No había rastro de la fascinación que producía verla, captar aquellas imágenes hechizantes con tus ojos, produciendo el mismo afecto que la buena música entrando por las orejas>>.

14




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Golgi

Ens trobem a principis de segle XIX, en el laboratori de Ramón y Cajal, a Saragossa. Allà, seguint els passos estipulats per Luis Simarro es disposa a veure les neurones, amb el mateix mètode que ho havia fet CamilloGolgi anys abans. En acabar la preparació i apropar l’ull a l’ocular, va quedar absolutament meravellat. Va començar a veure com una mena d’arbres que formaven una xarxa increïble. Cajal en veure això, li va entrar una sensació d’admiració pel que estava fent que mai abans havia sentit i va començar a donar salts d’alegria. En aquell moment, va recordar al seu pare i com d’alguna manera gràcies a ell ara es trobava en aquella situació tan meravellosa. Perquè tot i que no l’hagués deixat fer el que ell volia, ara no es podia imaginar en un altre món que no fos el de la medicina. Perquè, gràcies a ell, estava observant una meravella de la natura. Ramón y Cajal, va quedar una estona embadalit mirant aquella mostra al microscopi, fins que, uns minuts més tard, va treure l’ull de l’ocular. Va començar a pensar. Sabia que allò que acabava de veure no era una cosa normal en aquella època. També sabia que havia trobat una mina d’or i que si ho feia bé, allò podia esdevenir el seu gran descobriment. Però necessitava una manera per explicar que les neurones eren cèl·lules individuals i que es connectaven entre elles gràcies a la sinapsi, però com? Ara ens pot semblar molt fàcil d’explicar-ho, però en aquell temps era gairebé impossible. En aquest punt, i després de molts dies de bloqueig dins del seu laboratori, Cajal va endevinar la tecla perfecte que el portaria a l’èxit i esdevindria el detonant que faria que a dia d’avui el seguim recordant com a una persona que va canviar el món de la medicina. La seva idea revolucionària va ser agafar un embrió i estudiar-ne les neurones encara en desenvolupament. Aquest fet li va permetre veure millor totes les neurones de forma més individualitzada. Amb tot això de cares, va decidir aïllar-se del món i dedicar-se a l’únic que li importava en aquell moment. Aquells dies de concentració màxima es van traduir en una gran alegria quan va finalitzar el seu descobriment. Anys més tard el seu treball va ser reconegut amb el Premi Nobel de la Medicina i la Fisiologia. La història de Santiago Ramón y Cajal però, ens porta a pensar moltes coses. Perquè, tot i començar la carrera sense ànims i obligat pel seu pare, sap treure profit de les seves qualitats, que juntament amb la seva personalitat, el porten, no només a trobar un interès que abans no hi tenia sinó que a més, el fan triomfar en el seu camp. Per aquestes raons Santiago Ramón y Cajal segueix sent tot un referent en el món de la ciència a dia d’avui.

15

______________________________________________________________________________ RELAT 15: Categoria 2 – 4rt d’ESO – Modalitat A - : lectura de la novel·la Ramón y Cajal. Ara i aquí. Angle Editorial, 2016



_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Hivern

A en Santiago li agradava tant dibuixar, que no s’hauria pensat mai que la ciència li pogués agradar de la mateixa manera. El seu pare l’havia obligat a estudiar medicina, però tenia claríssim que no deixaria de dibuixar per això. De seguida va veure que l’art i la ciència tenien moltes coses en comú i que podien complementar-se una a l’altra. No sabia si gaudia més mirant pel microscopi o dibuixant el que hi veia. Fins i tot de vegades li semblava que la mà li dibuixava sola, dibuixava coses que no sabia si existien o no...però després intentava buscar-les a la realitat, i les trobava. Feia temps que buscava una cosa en concret: volia trobar com ho feien les neurones per comunicar-se entre elles. Tenia centenars de dibuixos amb les idees que li rondaven pel cap sobre aquell tema apilats a la taula del despatx, i uns quants centenars més estripats a dins la paperera.

Un mati es va llevar nerviós, sentia una necessitat molt gran de continuar treballant amb el seu projecte. Així que va posar-se la bata i va seure, un cop més, a la cadira del seu escriptori. Feia mesos que pensava que les teories que deien que el cervell era una massa uniforme i poc definida no eren certes. Havia de continuar treballant i ara que un conegut seu, que es deia Camillo Golgi, havia descobert la manera de tenyir les neurones per poder-les observar millor, tenia el camí més fàcil per demostrar les seves teories.

Va apropar l’ull al microscopi i va veure clarament el que feia tant temps que buscava! Va sentir que es marejava i va haver de separar-se del microscopi una mica. Les cames li van fer figa i va caure a sobre la cadira. Quan va recuperar les forces va tornar-se a aixecar i va mirar de nou...potser el que havia vist no era real, potser és que tenia tantes ganes de veure-ho, que ho havia vist. Però era cert. Va quedar-se tot el matí mirant pel visor. Tenia moltes ganes d’explicar-ho a tothom, però va pensar que era millor estudiar-ho més a fons, avançar més en el tema, i fer els dibuixos ben fets per a que tothom ho entengués. Les neurones eren cèl·lules individuals, més interessants del que es creia fins a aquell moment.

Durant tot el dia no va menjar res, només pensava en dibuixar i millorar la informació que tenia del descobriment. No pensava en res més ni en ningú més, es veu que un amic seu va passar-se una bona estona trucant a la porta de casa seva i ni se’n va adonar. Quan va notar que se li acabava la llum del dia, va seure al sofà, i s’hi va quedar adormit amb una tassa de te a les mans.

16




__________________________________________________________________________

Pseudònim: Lady Rainbow

Després de tants esforços, ho tenia davant dels ulls: semblava una xarxa de pescadors, estava formada per unes cèl·lules que eren com "cap-grossos", eren allargades, tenien cua i del "cap" li sortien una mena d'antenes. Mirant-les bé, em van recordar un munt d'estrelles fugaces, connectades entre sí, formant un mosaic; el mosaic del cervell, el mosaic de la vida. Deixant a part l'emoció del descobriment, em va dominar un sentiment de por i angoixa davant la dificultat que hauria d'afrontar si volia arribar a entendre el funcionament de la ment humana. Vaig pensar que totes aquelles antenes havien de servir per transmetre informació. El fet que cada cèl·lula tingués tants filaments obria la possibilitat que es connectessin entre elles de moltes maneres diferents i variables, podien formar sistemes d'una complexitat difícil d'imaginar. Quantes combinacions possibles existirien? Tindrien totes les neurones el mateix nombre de filaments? Tots els filaments actuarien com a transmissors? O alguns només podrien ser receptors? I la "cua", que podria servir? Seria un filament com els altres? O tindria una funció especial? Tenia masses preguntes i de moment molt poques respostes. Enmig de tants dubtes una cosa estava clara: les idees clàssiques d'unes connexions contínues, semblaven errònies. Tenia la sensació que aquelles cèl·lules podien ser els elements perfectes per establir xarxes dinàmiques. Tenia molta feina per davant, el descobriment d'aquells "cap-grossos" meravellosos només eren el principi. Realment, la natura era fascinant! Vaig recordar tots els sacrificis que havia fet per arribar fins aquí: els anys d'estudis, totes les experiències que havia viscut, tant les bones com les dolentes, aquella guerra a Cuba, les malalties patides, tots els obstacles superats. Vaig pensar també en la meva dona, la companya de la meva vida, que es mereixia com ningú tots els èxits que li pogués oferir, perquè mirant pel microscopi podia endevinar que aquelles cèl·lules serien, sense cap dubte, un gran pas per a la ciència, un gran descobriment.

17




______________________________________________________________________________

Pseudònim: Llàgrima dolça

A PARTIR D’ARA La fusta cruixia sota els seus peus. A mesura que avançava lentament, tota preocupació o pensament quedava fora d’aquella cambra. Preparà tot el material que necessitava i, en acabar, segué a la vella cadira davant l’escriptori i buscà una posició confortable. Inspirà profundament i tancà els ulls. El seu cor palpitava nerviosament, sentia una emoció apassionant pel que feia. Una càlida llum li il·luminava rostre, tot incitant-lo a inclinar-se en direcció al que tenia al davant. Alçà la seva mirada decididament i col·locà una de les seves mans tot agafant l’aparell amb prudència, i alhora, l’altra mà col·locava el portaobjectes, que contenia la mostra que observaria, al centre de la platina. Acostà lentament els seus ulls a l’ocular del microscopi. A mesura que s’aproximava, un papalloneig creixia dins seu. Exhalà un sospir. A continuació, arribà a l’ocular tot contenint l’alè i es disposà a observar el que hi havia més enllà de la lent.

Obrí els ulls. Les seves pupil·les es dilataren. La respiració continguda fou els succés posterior. Els segons se succeïen ràpidament, però, per a ell el temps s’havia aturat vacil·lant. Observà minuciosament el que veia. Havia quedat fascinat per allò que presenciava, tot ell es trobava en un estat quasi inexistent, flotant. Havia perdut la noció de tot allò que l’envoltava, només pensava en la troballa que s’exhibia davant els seus ulls: una imponent xarxa de neurones que s’estenia solemne fins l’infinit, com un mar d’hivern silenciós desplegat fins l’horitzó. Uns segons més tard incomptables preguntes van sorgir de la seva ment. Es preguntava, el per què, com, des de quan, i sobretot, per què era ell qui estava davant aquell extraordinari descobriment científic. Les idees bullien i sentiments com l’eufòria i l’estupefacció es trobaven continguts dins seu, tot fent d’aquells minuts un temps únic i prodigiós.

Al costat del microscopi, un quadern d’esbossos restava obert sobre l’escriptori tot representant il·lustradament aquell mar de cèl·lules. Els llapis usats descansaven sobre les fràgils pàgines tenyides de grafit. Aquelles planes contenien una nova i revolucionària visió del que es coneixia fins aleshores.

Els últims rajos de sol del dia s’havien esvaït subtilment, tot tenyint el cel d’astres que l’il·luminaven en la fosca. Va empènyer la cadira amb força i va incorporar-se delicadament. La va tornar a col·locar al seu lloc. Endreçà melancòlic el que havia utilitzat i travessà lentament la cambra, en direcció a la porta. Amb un grinyol dolorós, s’obrí tot cedint-li el pas. Després, la tancà darrere seu. Girà la clau i sospirà emocionat. Una llàgrima descendia per la seva galta tot anunciant la seva joiosa bonaventura.

18




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Lunar

Sentir-se ple, orgullós d’un mateix, fascinat, impressionat i moltes altres sensacions i pensaments que no sé

massa bé com descriure, així és com em vaig sentir en veure aquell garbuix amb petits cuquets que s’anaven

movent sense parar cap a tantes direccions, sense cap objectiu fixat. He de dir que tenia una idea molt errònia

sobre com era aquell sistema que em començava a fascinar. No me’n vaig poder estar. Necessitava aprofundir

en aquells organismes que pel que sabia, eren tan fonamentals pel funcionament. No vaig poder quedar-me

només amb la imatge, m’havia d’informar, investigar i això és allò que vaig començar a fer.

Començava a lligar cables, però també en desfeia alguns de teories que en aquell moment eren les més

acceptades. Vaig poder demostrar que la teoria reticular estava equivocada: les neurones són cèl·lules

individuals amb ramificacions que es comuniquen entre elles, i no una sola xarxa contigua. Després, vaig

descobrir i poder tornar a demostrar que el flux dels impulsos nerviosos segueix una direcció perfectament

definida, del cos de la cèl·lula cap a les seves projeccions. A partir d’aquest nou descobriment, vaig poder

descriure la sinapsi, que és la connexió entre les cèl·lules nervioses i la manera com flueix la informació d’una a

l’altra sense necessitat que formin part d’una sola entitat física, ja que els estímuls nerviosos viatgen pels llargs

troncs i les ramificacions de les neurones, i quan arriben al final de la cèl·lula, com que aquesta està en contacte

amb les branques de la següent, l’estímul pot saltar i continuar el seu camí. Explicat d’aquesta manera, us pot

semblar molt simple, però heu de pensar que els instruments que hi havia en l’època, em van dificultar molt la

demostració d’aquesta tesi.

ai vaig deixar de pensar que estava fent avenços importants en la ciència i això em feia sentir bé, motivat, amb

ganes de descobrir, investigar i somiar. Somiar no en el sentit literal, sinó en el que volia arribar sempre més

lluny d’on ja havien arribat altres companys. Tenia un cuquet a dins que em feia seguir endavant. No

m’agradaria que penséssiu que en la meva vida tot eren flors i violes, vaig haver d’esforçar-me molt per arribar

on vaig arribar. Hi havia dies que tenia ganes de deixar-ho tot, de dedicar-me a una altra feina, però el meu

esperit investigador mai va deixar d’existir. Les sensacions que vaig experimentar des del primer moment en què

em vaig endinsar en allò que realment m’apassionava, no em van deixar parar.

Aquells pensaments tan innocents en un principi, em van portar cap a la glòria i sempre ho agrairé.

Un consell: mai deixeu de somiar, no us quedeu en la comoditat, aneu més enllà.

19




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Mirall

A través dels meus ulls

Per un moment, imagino que sóc Santiago Ramón y Cajal. Recordo com deuria ser quan per primera vegada es va sentir atret per un món, des de llavors desconegut per ell, però que li obria un portal immens cap al coneixement. En aquell mateix instant no sabia què suposaria, però aquella petita curiositat li anava despertant cada vegada més i més inquietuds, que el durien a dedicar-s’hi la major part de la seva vida en cos i ànima. Em sento identificat davant la fascinació que sentia pel món de la investigació, fins al punt de no deixar-li veure cap altra cosa que no hi tingués relació.

Què deuria sentir per primera vegada davant una xarxa de neurones? La podria percebre a través dels seus ulls? Possiblement, la seva mirada, en aquell moment, brillaria més que mai. De ben segur que reflectia felicitat i estava plena de sentiments. Penso que dins seu l’envaïa un esclat d’emocions, difícilment descriptibles, i milions de preguntes a les quals no podia donar resposta.

Sense deixar d’empatitzar amb ell em veig reflectit, i penso que aquests petits detalls que et dona la vida són els que realment et fan feliç, tot i que només sigui per un curt període de temps. I aquell moment que potser una altra persona no hagués apreciat, a ell li va marcar el principi d’una nova etapa que l’acompanyaria durant la resta de la seva vida. Encara i que jo sempre ho he viscut des de la mateixa perspectiva, no deixa d’impressionar-me la passió que tenia pel que feia i també, pensar que mai va perdre la il·lusió i sempre va seguir buscant nous descobriments.

Sento una profunda admiració per ell que amb escassos recursos va ser capaç de treure el màxim partit a les seves virtuts i mai va deixar que res el limités a l’hora d’aconseguir els seus propòsits.

El seu caràcter obstinat i constant, i les seves qualitats com a observador i dibuixant el van ajudar a aconseguir els seus objectius. Va adonar-se que la clau era treballar amb cèl·lules embrió, i va aprofitar i perfeccionar la tècnica de tinció del Golgi que li va permetre veure en detall la morfologia neuronal i aconseguir així fer els descobriments que el portarien a obtenir el premi Nobel.

Agraeixo la seva constant dedicació i paciència. Va fer grans contribucions a la ciència, que van ser de gran utilitat pels investigadors que hem anat darrere.

20




________________________________________________________________________

Pseudònim: REFLEX

A Ramón y Cajal el cervell l’apassionava. Va centrar el seus estudis, el seu temps i la seva vida a estudiar la màquina més sorprenent que mai hagi hagut i que tenim cadascú de nosaltres, la que ens fa conscients d’existir intentant entendre el món que ens envolta, el món en què vivim; la màquina que ens ha fet avançar, sentir-nos satisfets del que aconseguim poc a poc amb esforç i dedicació, contents, fins i tot, de cometre errors, perquè així és com realment aprenem i cometent errors és com hem arribat on estem.

“El misteri més gran de l’univers no està pas fora sinó dins nostre.”

Ramón y Cajal va ser sempre un home molt observador, treballador i aplicat amb allò que realment li agradava. Poder veure aquella xarxa de neurones, com funcionava la màquina més sorprenent, la que tant el fascinava, li va fer sentir un esclat d’emocions: felicitat, eufòria, plaer, respecte, gratitud, entusiasme, benestar...

Lluitar pel que t’agrada, pel que t’apassiona, com va fer Ramón y Cajal, és el que hauríem de fer tots i no renunciar a allò que ens fa feliços.

21




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: Un Peu febre

Avui, després de molt de temps, estic dibuixant. Pocs sabran, la il·lusió que m'ha fet aquest moment. Jo, la

meva ment, i paper i llapis. Ho accepto, m'ha costat, però ho he aconseguit. He vist l’arbre dins del

bosc. La meva primera neurona que ningú abans ha vist.

Encara recordo, que quan era petit jo volia ser dibuixant. El meu pare és metge. Ell volia que sigues els seus

passos, però ben aviat va veure que jo no volia. Encara que gràcies a la seva insistència estic ara aquí, així

que gràcies papa.

Llavors penso en els meus avis. Ells eren camperols que treballaven de sol a sol, tot hi això, sempre tenen un

somriure d’orella a orella. Ells sí que m’han ensenyat de la vida, i per aquest motiu, sempre els portaré al

cor.

Ara, veig la importància de les investigacions que vam fer amb en Camillo Golgi. Sense ell, segurament, aquest

descobriment no hagués estat possible.

Recordo la guerra, a LLeida, perseguint carlins. Recordo les llargues curses a cavall, com a metge militar, on no

vaig entrar mai en combat, però igualment vaig poder tastar els desastres de la guerra, amb morts als

camps de batalla, sang i membres tallats.

Em permeto recordar la meva vida a Cuba, lluitant contra les malalties infeccioses, amb la calor sufocant i

constant, la pobresa dels habitants, i la meva pròpia malaltia, patint com els natius.

Tot aquest conjunt d'experiències i persones, que m’han fet com soc, han fet possible aquest gran

descobriment. Estic aquí, dibuixant l’arbre dins el bosc, la neurona dins el cervell, la unitat connectada

amb la totalitat. Un moment concret en el bosc de la meva vida.

22




_______________________________________________________________________________

Pseudònim: Ulleres de vidre màgic

Un dia vaig tenir un somni: jo seria metge. Em vaig llevar feliç, amb una alegria estranya i desconeguda, una mena de sensació que havia de ser una premonició. De petit, jugava a fer experiments i crear-ne de nous. Eren moments en què s’imposava la meva imaginació i jo anava a remolc de pensaments cada vegada més ràpids i sorprenents. Van anar passant els anys i calia escollir una professió, una feina a la qual em dedicaria tota la vida i em pagarien per exercir-la. Escoltava companys com deliveraven i demananven consells a mestres i parents… Jo ho tenia molt clar, tant, que em semblava estrany que la meva afició, la meva principal il·lusió pogués ser també una feina, la manera de guanyar-me un sou. Més tard vaig comprendre que només a uns privilegiats la vida ens mostra la nostra vocació. Aquesta va ser la meva gran sort. Aquelles ganes de voler ser metge s’havien fet un lloc per sempre en la meva trajectòria vital, així que vaig decidir tirar endavant i lluitar per ser-ho, sense tenir por a fracassar. En tres dècades, mai m’he penedit -ni una sola vegada- de prendre aquesta decisió. Una tarda estava treballant i una idea fugaç va passar pel meu cap: M’encantaria poder veure des d’un microscopi una xarxa de neurones. Va ser un pensament dolç i punyent a la vegada, que m’il·lusionava i m’obsessionava... em costa explicar com em sentia però sí que recordo que la idea amb una força brutal es va instal.lar indefinidament en el meu pensament. Amb molt de temps, esforç i paciència ho vaig aconseguir. Van ser hores, dies, nits, mesos, anys… temps que sacrificava a la família, amistats, aficions… no em sabia gens de greu però alhora sabia que aquesta inversió de temps i il·lusions podia no donar el fruit esperat. A vegades el desànim, i, sobretot, el cansament em sorprenien i no podia evitar pensaments poc esperançadors. Però va arribar el dia, l’instant sublim en què els meus ulls van veure complert l’anhel més desitjat, en què un munt d’hores i vivències van passar a gran velocitat per la meva ment i alhora la meva ment contemplava aquella xarxa de neurones al microscopi. Es va despertar un sentiment inexplicable, no podia donar crèdit al que els meus ulls veien… Vaig parpadejar diverses vegades seguides… allò era real, era el somni complert. Hagués xisclat, saltat, bramat… però només recordo un somriure, un somriure llarg i intens que reflectia un pessigolleig a l’estómac i un batec intens del cor. Felicitat en estat pur. Per mi, pels altres, per la humanitat sencera. Era jo, l’home que va veure per primera vegada una xarxa de neurones al microscopi. Era jo… i era tan feliç…

23




_________________________________________________________________________________

Pseudònim: 22

Aclaparat. Alegre i feliç. Concentrat. Entusiasmat. Eufòric. Il·lusionat i orgullós. Por. Segur però sorprès. Només

són algunes de les incomptables emocions que es podien llegir en l’expressió de Ramón Y Cajal. Jo que ho he vist

en primera persona, us puc assegurar que la felicitat, quan és realment pura, és pràcticament indescriptible.

Però comencem pel principi.

Jo reposava sobre la taula del despatx, com sempre. Estava esperant que Ramón Y Cajal acabés de sopar i

vingués a seguir amb les observacions que estava fent a la tarda, però el que cap dels dos sabíem, era que havia

arribat el dia. Ell, molt concentrat, se m’acostava cada cinc minuts, comprovava el que veia, i acte seguit es

posava a dibuixar-ho. Sempre m’havien sorprès els seus trets artístics. Agafava el llapis amb molta delicadesa,

tanta, que es veia reflectida en tots els esbossos que feia. Reproduïa gairebé a la perfecció el que jo li deixava

veure. Llàstima que sempre estàvem tancats tots dos sols, i ningú més que qui us ho està explicant podia gaudir

d’aquest moment tan únic.

Després de la que semblava una inacabable jornada, i un incansable Ramón Y Cajal, va ocórrer. Tenia el 100% del

seu cervell concentrat en la imatge que jo li projectava. La platina on s’acomodava la mostra no la tocava, estava

segur que era aquella la correcta, però el revòlver girava i girava, marejant-me. Tot això va valdre la pena.

Minuts després de dibuixar l’última imatge que va veure entre canvis d’augment va arribar a una conclusió. I és

que es trobava davant d’una xarxa de neurones. Tenia a davant el descobriment que marcaria la història.

Novament, sóc gairebé incapaç de descriure-us totes les emocions que brillaven a la seva cara. Però tot i així, sí

que sóc capaç de dir-vos un parell de coses que mai oblidaré, que veia cada vegada que s’acostava al meu

ocular: En ell veia molta alteració, sentia les seves incontrolables i ràpides palpitacions i ho podia notar quan em

tocava el cargol micromètric amb mans tremoloses. Però també vaig sentir unió. Una abraçada tan forta entre la

ciència i Ramón Y Cajal que va ser capaç de trencar-li totes les pors i els dubtes, convertint-los així en un.

24

Amb el Premi Llegim Ciència (PLC) obrim una escletxa a l’esperança d’agermanar les lletres, la tecnologia i les ciències.

Gener, 2019

premi llegim ciÈncia (plc) curs 2018/19 · cos. em trobo davant del primer teixit de neurones...

Documents