Número 1.211, dijous 10 de maig de 2007Q U A D E R N ELPAIS

Q

GERARD BAGUÉ

Quina necessitat tenim d’anar acercar misteris literaris a la ca-tedral de Notre-Dame de Pa-rís quan les pedres de la Sagra-da Família de Barcelona ama-

guen (agafeu-vos fort!) l’enigma de lasegona vinguda de Crist sobre la ter-ra? Quina necessitat tenim de traduirDan Brown al català si un presenta-dor del Telenotícies ens pot servir mis-teris i passions medievals a l’ombradel pont del seu Besalú natal? La no-vel·la històrica en llengua catalanaamb referents autòctons, amanida demisteris i conxorxes, s’ha convertit enun mercat cobejat per les editorials.Les xifres de vendes que la diada deSant Jordi van tenir llibres com Elpont dels jueus, de Martí Gironell, Laclau Gaudí, d’Esteban Martín i An-dreu Carranza, o El Quart Reich, de

Francesc Miralles, confirmen que estracta d’un fenomen a l’alça. “El móneditorial és molt gregari, tothom, au-tors i editors, busquen una segonaCatedral del mar”, assegura un editorcatalà. Tot sembla indicar que aques-ta mena d’obres han obert un filó quetot just acaba de començar.

Les agències literàries s’han llançat ala caça d’aquest tipus d’obres. SandraBruna, l’agent que va vendre La cate-dral del mar —novel·la que ja ha venutmés de 200.000 exemplars en català isupera el milió en castellà— i que ararepresenta Martí Gironell, assegura quetothom està “molt atent” a l’hora dedetectar obres històriques d’autors cata-lans que tractin temes molt propers.Està convençuda que ara “és el mo-ment” per aquestes novel·les, ja que s’hademostrat que existeix un “efecte proxi-mitat” que atrau els lectors catalans. Es

tracta, al seu parer, d’obres que estandescobrint nous públics. “Sembla que elmercat català es normalitza. Fins ara hihavia una dicotomia entre les obres mésliteràries i els autors mediàtics, mentreque ara sorgeix un lector atret per laliteratura més comercial”.

El llibreter gironí Guillem Terribascoincideix plenament amb l’existènciad’aquests nous públics, que fins ara nofiguraven a les estadístiques de lectors, is’aventura a fer-ne una descripció: “Con-sumeixen novel·la històrica de baixnivell perquè pensen que, a més de llegirficció, aprenen història. Són lectors quetenen por del desconegut i volen llegiruna i altra vegada la mateixa novel·la,amb els mateixos esquemes i escrita demanera planera. Si la novel·la és un tot-xo de 600 pàgines, molt millor, així elsdura més”.

Passa a la pàgina 2

Llet

res

ARaimon MartínezFraile, delegat de laGeneralitat a Ma-drid, se li va escalfar

la boca dilluns passat en unaentrevista i va titllar PasqualMaragall d’estar “una micamalalt” i de trobar-se “enuna situació no massa ade-quada físicament ipsicològica”. Aquestes apre-ciacions han estat considera-des insultants i, malgrat lesdisculpes posteriors, el presi-dent José Montilla, que so-bre aquesta qüestió havia im-posat un silenci absolut alsseus coreligionaris, l’ha obli-gat a dimitir. Res a dir. Mon-tilla fa del rigor la seva virtutprincipal i qui surti del camífixat ha de saber a què s’ex-posa. Val per tothom aques-ta regla? Per tothom menysper Maragall. Les maragalla-des han passat a formar partdel nostre diccionari polític.Ja se sap, ell és un dirigentque no se sotmet a cap disci-plina partidària, pensa sensedemanar permís a ningú.Tot això l’ha fet entranyableal gruix de la població.

Ara: ningú no consideraun insult que el presidentd’un partit no s’acosti perles reunions de l’executiva.Que flirtegi amb unaformació política europeaallunyada de la seva i se’nvanaglorïi. Que digui araque, si el procés estatutarino arriba a bon port, hauràtingut raó Jordi Pujol quansosté que Espanya només espot conllevar. I que tot aixòho faci amb unes eleccionsmunicipals a la vista. Si jofos militant del PSC, franca-ment, em sentiria ofès. Per-què, de fet, d’ofès ja me’nsento, en tant que votant del’Estatut. No és que anés avotar donant saltets d’ale-gria, enteneu-me, i no tantpel contingut, on vaig donarper bo el criteri majoritari,com per la forma, que gri-nyola de mala manera. Peròque qui va promoure aquesttext ad majorem gloriam sur-ti dient que no pagava la pe-na l’esforç em sembla injust.I posats a fer la comparativaamb Pujol, penso que no se-ria desencertat que Mara-gall aprengués a callar comel seu predecessor. La bonapolítica també consisteix enadministrar els silencis.

Una Catalunya de novel·laLa narrativa amb component històric, amanida de misteris i

conxorxes, s’ha convertit en un mercat cobejat per les editorials

InsultsAGUSTÍ FANCELLI

Manel Ollé analitza el darrer llibre de Josep M. Espinàs � Xavier Monteyscritica els inconvenients del nou edifici Hesperia Tower de Barcelona � Mercè Ibarz

entrevista l’artista Jordi Pericot

MIRIAM BAUER

Ve de la pàgina 1Fa uns anys, la seva llibreria teniatres prestatges dedicats a novel·lahistòrica; ara en té sis. Terribas pen-sa que aquestes novel·les fan la ma-teixa funció que feien durant elfranquisme les novel·letes de Mar-cial Lafuente Estefanía o Corín Te-llado. Hi ha un bon nombred’aquests llibres que són gairebéclònics en el seu disseny, malgratque es tracti d’editorials diferents:fotografies de monuments a la por-tada i mapes d’època a la contraco-berta. Així es fidelitza els lectors,que poden reconèixer ràpidamentel gènere. Molts d’aquests títols, enel convenciment que poden arribara captar nous lectors, surten de lesllibreries i es poden trobar, perexemple, en un aparador del super-mercat Caprabo. Ara bé, semblaclar que molts d’aquests lectors nollegiran mai, per exemple, novel·lanegra, ciència-ficció o una novel·lade Stephen King perquè el temahistòric ofereix un vernís cultural iels fa viure una ficció “basada enfets reals”.

L’editor Raúl M. Mir, de l’edi-torial Styria, que publica nomésen castellà i té un ampli catàlegdedicat a novel·la històrica, adver-teix que aquest gènere ha donatobres meravelloses. Admet que elseditors s’apunten en bloc a un gè-nere o a un tipus de novel·la quanveuen que funciona. “Primer vanvenir les novel·les d’Egipte, les detemplaris, les memòries de dones iara toquen les catedrals”, ironitzal’editor.

Styria prepara la sortida al mer-cat d’una novel·la centrada enl’abadia de Cluny i una altra en elsvitralls d’una catedral espanyola.L’editor, coincidint amb altres pro-fessionals del món del llibre, augu-ra al fenomen una vida d’uns qua-tre anys. Mir opina que si aquesttipus de llibre està ajudant a gua-nyar lectors s’ha de considerar ungran èxit, “encara que sigui un lec-tor fàcil que només es vol dis-treure”.

La majoria dels gèneres osubgèneres literaris sorgeixen detítols concrets que es converteixenen models a imitar. En el cas de lanovel·la històrico-monumental ca-talana, sembla evident que el para-digma és La catedral del mar, d’Il-defonso Falcones, el llibre més ve-nut per Sant Jordi el 2006. La

novel·la té traduccions contracta-des a 30 llengües. L’agent SandraBruna explica que l’obra va ser re-butjada per moltes editorials, peròque va aconseguir vendre-la des-prés de suggerir a l’autor de“treure palla” i potenciar alguns

personatges. La història d’aquestanovel·la ha contribuït, de retruc, arevalortizar la tasca dels agents i aposar en primer pla la intervenciódesacomplexada dels editors sobreels manuscrits amb vocació comer-

cial. “Però moltes editorials tenenpressa i no volen perdre el tempsamb obres que requereixen un tre-ball de reestructuració o d’edi-ting”, reconeix Bruna.

La capacitat de narrar, l’escrip-tura de sí, té cada vegada menyspes en la novel·la de consum. Queles empreses de llibres no estan pergaires orgues ho confirma lapàgina web d’una editorial eradica-da a Barcelona, que ja no acceptamanuscrits, sinó un resum del’obra, un índex, un breu currícu-lum de l’autor i, només “opcional-ment, el primer capítol de l’obrai/o introducció”.

Martí Gironell, autor d’El pontdels jueus i periodista de TV-3, noadmet que se’l posi al calaix delsautors que s’han apuntat a la mo-da de la novel·la històrica. “Vaigcomençar a escriure aquesta novel-

la fa 5 anys i la fascinació iadmiració pel pont de Besalú quehe intentat plasmar en la narracióés vertadera. Vaig començar a cap-bussar-me en l’Edat Mitjana du-rant els tres anys que vaig fer deguia turístic del meu poble”, expli-ca. L’autor creu que ha fet unanovel·la fàcil de llegir, distreta i es-crita de tal manera que “tothom espugui muntar la seva pel·lícula”.La intenció era fer una novel·lahistòrica d’aventures, però senseque el pes històric fos massafeixuc. L’escriptor no veu inconve-nient en barrejar la fidelitathistòrica, recorrent a l’assessora-ment d’especialistes, ambl’aparició de monstres o fades. Gi-ronell rebutja l’etiqueta d’autormediàtic i relativitza la seva popu-laritat a l’hora d’explicar l’èxit dela seva novel·la durant la Diada de

Sant Jordi, quan es van esgotartots els exemplars disponibles.“Em fa ràbia que diguin que tincèxit perquè sortia a la tele. Evident-ment que la gent em coneix, peròla novel·la es ven perquè agrada”,aclareix.

L’autor reconeix laimportància de la promoció i ad-met que potser se sap vendre mésbé que d’altres escriptors. “Vaig sa-crificar un mes de vacances anantper tot Catalunya a promocionarel llibre. N’hi ha que diuen: aquesttio surt a tot arreu. Però no podenacusar-me de favoritismes. Sóc joqui s’ho ha treballat. M’agrada es-criure, creia en aquest llibre i l’hedefensat”. El pont dels jueus ja por-ta venuts uns 15.000 exemplars i eljuny sortirà la versió castellana, pu-blicada per l’editorial El andén. Hiha contactes per traduccions al’italià, el grec i l’alemany.

Un dels episodis històrics que

està donant més joc en aquestsubgènere és la hipotètica recercadel Sant Graal a Catalunya perpart dels nazis, amb una visita au-tèntica a l’abadia de Montserratper part d’Heinrich Himmler, capde les SS, el 1940. L’abadia profa-nada, de Montserrat Rico, i Elquart Reich, de Francesc Miralles,s’han submergit en aquest as-sumpte. Els monjos no semblen do-nar-li tanta transcendència aaquesta visita, ja que Himmler nitan sols apareixia en la llista delspersonatges famosos que han visi-tat l’abadia en una recentexposició al Palau Robert de Barce-lona, on sí s’esmentava Eva Duar-te de Peron o Josemaría Escriváde Balaguer.

Un altre autor que també s’haapuntat a la novel·la històrica haestat el reconegut escriptor denovel·la negra Francisco GonzálezLedesma, que es va ocultar durantun temps sota el pseudònim d’Enri-que Moriel abans de reconèixer-seautor de La ciutat sense temps.

Passa a la pàgina 3

En altres temps, n’hi havia prouque un llibre fos una obra d’artper convertir-se en un monu-ment de cultura; avui dia, a

molts escriptors els ha semblat una bo-na estratègia que un llibre seu parlid’un monument per convertir-se enuna vaga aproximació al que anome-nem literatura.

La qüestió és relativament nova, per-què són escassos els llibres de latradició literària universal en què la ViaAugusta, un pont o una catedral es con-verteixen en el nucli argumental de totauna novel·la: hi ha el cas potser méscèlebre de tots, Notre-Dame de Paris,de Victor Hugo, que va tenir una rèpli-ca catalana en Josafat, de Prudenci Ber-trana, situada en la catedral de Girona:o la cosa no se li havia acudit a gairebéningú, o als escriptors els havia semblatuna excusa molt insubstancial per do-nar categoria a les seves obres.

De fet, aquesta moda arranca indi-rectament de la novel·la històrica, queés molt antiga com a gènere — la Ilíadano és altra cosa, per exemple, encaraque el gènere a què pertany només siguiun precedent remot de la novel·la—,però que va viure moments d’enormeglòria al segle XIX, molt en especial enla figura de Walter Scott, no perquè sítan criticat pels millors novel·listes dela tradició realista. ¿Quin inconvenienthi veia, Gustave Flaubert, en les mos-

tres d’aquest gènere? Per començar, ladistorsió adés del material històric adésde la realitat quotidiana que ha de fer-se, obligadament, quan la història s’en-trellaça amb els elements que són indis-pensables en tota obra de caràcter no-vel·lesc. Quan ell, en una sola ocasió,va entrar de ple en el terreny de lahistòria recuperada, com va fer en elcas de Salambó, va sortir-se’n del totairós gràcies, sobretot, a l’enorme densi-tat de l’estil i la puixança de llenguatgeque posseeix la novel·la: l’únic monu-ment que hi apareix és un aqüeducte, i,al damunt, se’l va inventar a efectes dela lògica narrativa. La intenció no erafer història, sinó literatura. Per això vahaver de confessar: “¡Que trist que s’had’estar del propi temps històric per res-suscitar Cartago!".

Això mateix és el que avui se’ns acutper explicar-nos una part de les raonsde l’èxit de les “novel·les amb monu-ment” que proliferen darrerament a Ca-talunya: d’una banda, demostren unatremenda melancolia causada per la in-capacitat de novel·lar una societat bur-gesa —urbana o rural— que, tal vega-da, ja es troba exhausta i desproveïda

d’al·licients narratius (només cal posarde costat El cor de la ciutat iVentdelplà: dos dinosaures audiovi-suals); d’altra banda, són la prova pal-pable que, si aquesta burgesia catalanano ha donat, darrerament, una novel·lade patent —¿on són, en català, les ver-sions actualitzades de La febre d’or, ode Vida privada, per exemple?—, sem-pre tindrà el recurs de refugiar-se en lautilització d’elements arquitectònics,que són els més perdurables i per aixòels més carregats de simbolisme de quèdisposa una cultura. En procedird’aquesta manera, un novel·lista s’estal-via la reconstrucció sempre difícil detots els matisos que caracteritzen unasocietat contemporània (més encara lacatalana, tan mestissa en aquests mo-ments); és a dir, fuig dels paràmetres dela riquíssima tradició de la novel·la rea-lista, per caure en els d’una nova formade novel·la, barreja espúria de realisme,fantasia i veritat: és com fugir d’estudi,per molta documentació que s’hagi em-prat.

A sobre —i aquest fet culmina lalegitimació i l’explicació del fenomenque analitzem—, amb aquest gènere de

novel·les es ret un homenatge (sovintimaginari) a la densitat històrica delnostre país, i s’ofereix als seus lectors lapossibilitat de fer-se la idea falsa quesom tan grans, tan cultes, tan sòlids itan perdurables com les pedres del pontde Besalú o els carreus de Santa Maria.Walter Scott es va inventar Escòcia; iara uns quants novel·listes i guionistescatalans s’estan inventant Catalunya...i van a parar fins i tot a Cèsar August,que ja és anar enrere!

És una il·lusió potser legítima, i hoés especialment perquè ens trobem en elterreny de la novel·la, on tot hi cap.Però no deixa de fer paleses, una vega-da més, les dificultats de la novel·lísticacatalana per presentar un quadre po-lièdric dels nostres costums i les nostrespresents formes de vida; és a dir, percol·laborar a la grandesa de la grannovel·la moderna i contemporània queva començar amb Tirant lo Blanc, vacontinuar amb el Quijote i la seva em-premta en la novel·lística anglesa delssegles XVIII i XIX, i va culminar ambla gran novel·lística europea crítica,apàtrida i laberíntica de la primera mei-tat del segle XX.

Així, hom diria que l’estratègia nar-rativa dels monuments dissimula avui,a les lletres catalanes, els atzucacsd’una cultura novel·lística no solamentdesorientada, sinó potser també enruïnes.

Ruïnes i monumentsJORDI LLOVET

Martí Gironell rebutjal’etiqueta d’autormediàtic i relativitzala seva popularitat

Si aquest tipus de llibreajuda a guanyar lectorss’ha de considerar unèxit, opina l’editor Mir

Una Catalunya de novel·la

2 / QUADERN EL PAÍS, dijous 10 de maig de 2007

Ve de la pàgina 2Aquesta obra de González Le-desma demostra que el gènerepot oferir obres al marge delsesquemes més adotzenats.

Hi ha també autors estran-gers que busquen inspiració enels monuments i espais turísticscatalans però publiquen a l’es-tranger. Entre les veteranes hiha Carolyn Roe, que va co-mençar a publicar fa més de 10anys al món anglosaxó unasèrie de llibres ambientats alCall de Girona i protagonitzatspel jueu Isaac. L’escriptora ale-manya Petra Balzer ha triatcom a tema de Scala Dei, publi-cat en català i castellà, larelació entre els cristians i elsdarrers àrabs de la Península,en una història al voltant del vii el convent cartoixà de ScalaDei. També dins l’àmbit de no-vel·les amb monument, aquestmes sortirà al Regne Unit Cityof secrets, de Patrice Chaplin,obra ambientada a Girona ique especula sobre una miste-riosa edificació, la torre Magda-la, que es va enderrocar durantel franquisme i, segons l’auto-ra, podria haver estat finança-da amb un antic tresor càtar.

I aquests dies ha arribat ales llibreries un altre títol d’au-tor estranger, La conspiraciónMaquiavelo (Roca Editorial),d’Allan Folsom, un trepidantthriller en el qual els personat-ges —des d’un president delsEstats Units a un ex policia—visiten el Barri Gòtic de Barce-lona, la catedral i els QuatreGats, es mengen un suquet depeix i s’arriben fins a la muntan-ya de Montserrat per descobrirsecrets inimaginables.

Les noves novel·les catala-nes històriques ambientadesen monuments o espaishistòrics tenen molts punts decontacte amb les noves formesde l’anomenat turisme cultu-ral. No es tracta només quealgunes d’aquestes novel·less’acabin convertint en rutesliteràries (Besalú farà aquestestiu visites dramatitzades alpoble seguint el llibre de Giro-nell), sinó que hi ha una coinci-

dència en temes i objectius.L’historiador de l’art NarcísSelles opina que l’aparició denoves variants d’aquesta me-na de literatura amb ingre-dients autòctons es pot relacio-nar amb dinàmiques turistitza-dores basades en la singulari-tat local i el particularisme cul-tural, lluny dels models mas-sius i homogenis. “Hi ha unarepresentació de llocs i situa-cions pretèrites, unafetitixització del passat, lainvenció o potenciació d’es-pais on suposadament es con-densen determinades essèn-cies o, per exemple, unautilització del substrat medie-val i jueu per aprofitar la sevaaurèola misteriosa”. L’allaude mercats i torneigs medie-vals que ha envaït els poblesde Catalunya o l’ús de la

història en alguns productesculturals (per exemple a la re-vista Sàpiens) sembla insepara-ble de l’èxit d’aquesta menade novel·les. Selles opina queel model literari de les obresamb més vocació comercial ésun pastitx d’arrel vuitcentista:del gènere històric a la novel-la gòtica, farcit de compo-nents fulletonescos, però la se-va funcionalitat és una altra.“Ja no es tracta d’unaoperació nacionalitzadora ifundacional, tot i que el factoridentitari hi continua present,sinó de màrqueting pur i dur,de promoció i venda d’un pro-ducte”, diu l’historiador.

G. BAGUÉ

S’omple l’olla amb un obs-cur enigma d’abast univer-sal amb fondes arrels al’Edat Mitjana, s’hi afegeix

un polsim d’esoterisme (el SantGraal o la Bíblia sempre funcio-nen), alguna societat secretad’homes malvats, algun monu-ment amb tirada turística, unbon raig de sang i unes fines ro-danxes de sexe. Es remenen lesescenes a ritme cinematogràfic ies cou la trama a foc viu, com sifossin els capítols de la telenovel-la dels migdies.

La fórmula, senzilla i repetiti-va, manté la capacitat d’atraparmolts lectors. Ara bé, la poció del’èxit, del producte capaç d’enfi-lar-se en les xifres de vendes, de-pèn de factors imprevisibles

La majoria d’aquestes novel-les estan plenes de referentscinematogràfics, mentre que re-sulta difícil trobar-n’hi de litera-ris. L’agent literària Sandra Bru-na no creu que l’estilcinematogràfic dels autors tinguiper objectiu vendre els drets alcinema, sinó que els autors “es-tan empapats d’aquest món”.

La font d’inspiració pot venirde pel·lícules com El senyor delsanells, Harry Potter o el thrillernord-americà. Bruna admet queanys enrere es practicava una es-criptura més rigorosa i els autorsde llibres històrics no es perme-tien tantes llicències com ara, toti que no creu que es tracti demales novel·les, ni tampoc queestiguin mal escrites. L’editorRaúl M. Mir pensa que la majo-ria d’aquestes obres “tenen unabona estructura creativa, peròtrontollen des del punt de vistaliterari”. Però des de diversosàmbits del món literari s’adver-teix que no es pot generalitzar ique, a vegades, englobades enaquest gènere o subgènere, hi haobres d’una gran qualitat que de-noten la fusta d’un bon escriptor.

La pocióde l’èxit

Títols de novel·la històrica en una llibreria de Barcelona. / MARCEL·Lí SÀENZ

FURAUTO, S. A.El Consell d’Administració d’aquestasocietat ha acordat convocar als senyorsaccionistes a la junta general ordinària,que tindrà lloc en el domicili social, situaten el Passatge Can Mastrot, 2, entl. 1.ª,de la ciutat de Vic, el dia 20 de juny de2007, a les quatre de la tarda, en primeraconvocatòria, o, si no s’arribés al quòrumexigit, el dia 21 següent, en segona con-vocatòria, en el mateix lloc i hora, per adeliberar i prendre acords sobre els temescompresos en el següent

ORDRE DEL DIAPrimer. Examen i aprovació, si s’escau,dels comptes anuals (balanç, compte depèrdues i guanys i memòria) correspo-nents a l’exercici 2006.Segon. Examen i aprovació, si s’escau,de la gestió del Consell d’Administracióen l’exercici 2006.Tercer. Aplicació dels resultats obtingutsen l’exercici 2006.Quart. Renovació o, en si s’escau, cessa-ment i nomenament de membres delConsell d’Administració per caducitat deltermini pel qual van ser nomenats elsactuals.Cinquè. Aprovació de l’acta en la mateixajunta o, si s’escau, nomenament d’inter-ventors.

Podran assistir a la junta general, personal-ment o representats, conforme disposenels estatuts socials, els accionistes que tin-guin inscrites les seves accions en el llibreregistre d’accions amb cinc dies d’antela-ció al que s’hagi de celebrar la junta. Tots els documents que han de ser sot-mesos a examen i aprovació de la juntageneral podran ser examinats des del diad’avui pels senyors accionistes en eldomicili social de la societat, podentsol·licitar-ne còpies, que els seran facilita-des de forma immediata i gratuïta.

Vic, 2 de maig de 2007El secretari del Consell d’Administració,Josep Roquet Fernández de Aramburu

FRINTA, S. A.El Consell d’Administració d’aquestasocietat ha acordat convocar als sen-yors accionistes a la junta general ordi-nària, que es durà a terme en el domici-li situat al C/ Anselm Clavé, 2, 1r. pis, deVic, el dia 18 de juny de 2007, a les sisde la tarda, en primera convocatòria, ol’endemà dia 19 de juny, a la mateixahora i en el mateix lloc, en segona con-vocatòria, per a deliberar i prendreacords sobre els temes compresos enel següent

ORDRE DEL DIAPrimer. Examen i aprovació, si s’escau,dels comptes anuals (balanç, comptede pèrdues i guanys i memòria) corres-ponents a l’exercici 2006.Segon. Examen i aprovació, si s’escau,de la gestió del Consell d’Administracióen l’exercici 2006.Tercer. Aplicació dels resultats obtin-guts durant l’any 2006.Quart. Aprovació de l’acta a la pròpiajunta o, en el seu cas, nomenamentd’interventors.

Podran assistir a la junta general, perso-nalment o representats conforme dispo-sen els estatuts socials, els accionistesque tinguin inscrites les seves accionsen el llibre registre d’accions amb cincdies d’antelació al que s’hagi de cele-brar la junta, i els titulars d’accions queacreditin mitjançant document públic laseva regular adquisició de qui apareguicom a titular en el llibre registre.Tots els documents que han de ser sot-mesos a examen i aprovació de la juntageneral podran ser examinats des deldia d’avui pels senyors accionistes en eldomicili social de la societat, podentsol·licitar còpies dels mateixos, que elsseran facilitades de forma immediata igratuïta.

Vic, 2 de maig de 2007La secretària del Consell d’Administració

DESARROLLO ALT URGELL, S. A.JUNTA GENERAL ORDINARIA

DE ACCIONISTASSe convoca junta general ordinariade accionistas, que se celebrará, enel domicilio social, C/ València, 245,5.º 4.ª, de Barcelona, el día 21 juniode 2007, a las 12 horas, en primeraconvocatoria, y en su caso, el díasiguiente, día 22, en segunda con-vocatoria, en el mismo lugar y hora,con arreglo al siguiente

ORDEN DEL DÍAPrimero. Lectura del redactado delacta de la sesión anterior.Segundo. Lectura y aprobación, ensu caso, de las cuentas anuales delejercicio 2006, compuestas debalance, cuenta de pérdidas yganancias, memoria e informe degestión. Tercero. Aplicación de resultados. Cuarto. Examen y aprobación, ensu caso, de la gestión del órgano deadministración.Quinto. Ruegos y preguntas.Sexto. Lectura y aprobación, si pro-cede, del acta de la junta o designa-ción de dos interventores, en sucaso.

Se hace constar el derecho queasiste a los accionistas de examinaren el domicilio social los documen-tos que han de ser sometidos aaprobación, así como a obtener unejemplar de los mismos.

Barcelona, 23 de abril de 2007José Betriu Tàpies,

administrador único

IBERO GROUP TECNOCASAHOLDING, S. A.

CONVOCATORIA DE JUNTA GENERAL ORDINARIA

DE ACCIONISTASSe convoca a los señores accionistas ala junta general extraordinaria, que secelebrará, en primera convocatoria, eldía 29 de junio de 2007, a las 10 horas,en el domicilio social, y en segundaconvocatoria, al día siguiente, en elmismo lugar y hora, bajo el siguiente

ORDEN DEL DÍAPrimero. Censura de la gestión social yexamen y aprobación, en su caso, delas cuentas anuales correspondientesal ejercicio cerrado a 31 de diciembrede 2006. Segundo. Examen y aprobación, en sucaso, de la propuesta de aplicación deresultado del ejercicio cerrado a 31 dediciembre de 2006.Tercero. Examen y aprobación, en sucaso, de las cuentas anuales e informede gestión consolidados correspon-dientes al ejercicio económico 2006.Cuarto. Lectura y, en su caso, aproba-ción del documento societario denomi-nado “Código de Autodisciplina” delGrupo Tecnocasa.Quinto. Delegación de facultades.Sexto. Ruegos y preguntas.Séptimo. Redacción, lectura y, en sucaso, aprobación del acta de la junta.

La asistencia a la junta se regulará conforme a lo establecido en el TextoRefundido de la Ley de SociedadesAnónimas y en los estatutos socialesde la compañía.

En Cornellá de Llobregat, a 3 de mayo de 2007

Paolo Boarini, secretario del Consejo de Administración

FRANCHISINGIBÉRICO

TECNOCASA, S. A.CONVOCATORIA DE JUNTA

GENERAL ORDINARIADE ACCIONISTAS

Se convoca a los señores accionistasa la junta general extraordinaria, quese celebrará, en primera convocatoria,el día 29 de junio de 2007, a las 11horas, en el domicilio social y, ensegunda convocatoria, al día siguiente,en el mismo lugar y hora, bajo elsiguiente

ORDEN DEL DÍAPrimero. Censura de la gestión socialy examen y aprobación, en su caso, delas cuentas anuales correspondientesal ejercicio cerrado a 31 de diciembrede 2006. Segundo. Examen y aprobación, en sucaso, de la propuesta de aplicación deresultado del ejercicio cerrado a 31 dediciembre de 2006.Tercero. Aprobar, en su caso, la distri-bución de un dividendo a cuenta delejercicio 2007.Cuarto. Delegación de facultades.Quinto. Ruegos y preguntas.Sexto. Redacción, lectura y, en sucaso, aprobación del acta de la junta.La asistencia a la junta se regularáconforme a lo establecido en el textorefundido de la Ley de SociedadesAnónimas y en los estatutos socialesde la compañía.Cornellá de Llobregat, 3 de mayo de 2007

Angelo Ciacci, administrador únicode la sociedad

Les noves novel·leshistòriques catalanestenen a veure ambel turisme cultural

L’historiador NarcísSelles veu en aquestsllibres un pastitxd’arrel vuitcentista

Una Catalunya de novel·la

EL PAÍS, dijous 10 de maig de 2007 QUADERN / 3

El llibre inèdit deTolkien, en catalàJohn Ronald Reuel Tolkien, au-tor d’El Senyor dels Anells, va co-mençar a escriure Els fills d’enHurin el 1918, el va revisar diver-ses vegades i quan va morir, el1973, no l’havia donat per acabat.El seu fill Christopher ha treba-llat durant tres dècades amb elsesborranys del seu pare i ha com-pletat amb una introducció aques-ta obra inèdita, una històriatràgica de passions i guerres entre la Llum i la Foscor,il·lustrada per Alan Lee. Homes, nans, orcs i dracslluiten pel domini de la Terra Mitjana.

Els fills d’en Hurin. J. R. R. Tolkien. Columna.19,95 euros

Edició divulgativa del primer receptaricatalàEl receptari més antic de Catalunya, El llibre de SentSoví, una obra anònima escrita a la primera meitat delsegle XIV, apareix en edició divulgativa a cura de Joan

Santanach. El llibre conté unglossari de mots per facilitar-nela comprensió als lectors pocacostumats als textos antics.L’obra és fruit d’una complexatradició manuscrita, amb múlti-ple còpies i lectors que hi vandeixar la seva empremta. Inclouuna setantena de receptes, entreelles la d’un dels plats més fastuo-sos de l’Edat Mitjana: el paó al’ast servit amb les plomes delcap i la cua.

El llibre de Sent Soví. Editorial Barcino. 18 euros

Secrets a Londresentre llums antiaerisDesprés de publicar tres novel-les brillants sobre els baixosfons victorians, la britànicaSarah Waters ambienta el seunou llibre en la Segona Guer-ra Mundial. L’autora abando-na aquí la descripció en prime-ra persona —que usava en lesprimeres obres per descriureles confidències íntimes de lesseves heroïnes— i adopta latercera persona per narrar la història de quatre londi-nencs que entrecreuen les seves vides en un paisatgeapocalíptic, de llums antiaeris i incendis.

La ronda de nit. Sarah Waters. La Magrana. 460pàgines. 23 euros.

Relacions particularsJosep M. EspinàsLa campana155 pàgines. 15 euros

Fa cinc anys es va celebrarl’Any Verdaguer. De tot elque s’hi va arribar a publi-car, deixant de banda algu-

nes de les noves edicions d’obresdel poeta, a mi particularmentl’únic que m’ha quedat a lamemòria és el llibret El meu Verda-guer, de Josep M. de Sagarra, edi-tat per La Campana. Es tractad’una suma de records i reflexionsque, amb la qualitat impagable dela veracitat literària, superaven dellarg l’aportació de les sàvies dis-quisions crítiques i biogràfiquessuscitades per la commemoració.En l’estela d’aquesta mena de lli-bre, d’intenció aparentment modes-ta però de resultats fonamentals, sesituen les Relacions particulars deJosep M. Espinàs.

Que un llibre que parla d’escrip-tors com ara Pla o Foix hagi cridatl’atenció d’un sector ampli de lec-tors ja és en si mateixa una excel-lent notícia. Que a més es tractid’un llibre que farà que els lectorsrenovin la confiança en la possibili-tat d’una escriptura exacta, amenai que —com qui no vol la cosa—xifra en la ficció posicions i idees,és ja un regal infreqüent. Si ens elmirem per sobre, el llibre ofereixsis breus retrats a punta seca, ambuna certa retirada a les caricaturesestilitzades que feien abans de laguerra Junceda, Opisso o Lla-verías.

Josep M. Espinàs accentuaamb tot just quatre traços alguntret del perfil de cadascun dels es-criptors retratats. Entre altres co-ses, el llibre parla de les màscaresde l’escriptor, parla d’un món ons’imposa “l’exhibicionisme i la pe-danteria”. Cela representa el casextrem d’impostura i calculadacreació d’un personatge desafo-rat. Josep Pla és el paradigma dela contradicció: el gastrònomanorèxic, el barroc que defensa elclassicisme, i, com Cela, emanació

d’un personatge: amb boina,“amb menys espectacle i mésastúcia”. En l’extrem contrari, De-libes se’ns mostra com una “perso-na normalíssima, sense excentrici-tats”, i sempre incapaç d’entendreque algú vulgui escriure en català.Evidentment, dels poetes se’ns ex-pliquen els seus capteniments pe-culiars. I l’admiració per la genero-sitat de Sagarra és rotunda. Elsmés primmirats adduiran queEspinàs simplifica i redueix algruix de l’orella de gat el repertoride possibilitats que s’obren da-vant de sis escriptors tan grans.Però només cal fixar-s’hi una mi-ca per adonar-se que la tria d’unto menor i mancat d’afectació noli impedeix de fer un llibre ric enmatisos; un llibre que, més enllàde la diversió que el lector pugui

trobar en el report dels encontres iles anècdotes, diu entre línies unesquantes coses importants.

Hi surt la marginació a Sagarraen la preparació del monogràficd’Insula de 1953, hi surt el dogma-tisme dominant i la catalanitat resi-dual en els encontres de Formen-tor de 1959....L’Espinàs que prota-gonitza el llibre és sobretotl’Espinàs dels anys cinquanta iseixanta. La consciència dominantés la del jove escriptor que col·labo-ra a Destino enmig dels gransnoms consagrats. El llibre exposauna manera de mirar-se les patumsi els mestres, una manera d’ingres-sar i de circular per la Repúblicade les Lletres: postula la indepen-dència, la mirada respectuosa peròmai reverencial, curiosa i quan calsorneguera. Tota una lliçó.

Punta secaMANEL OLLÉ

Llib

res

L’escriptor Josep Maria Espinàs. / TEJEDERAS

LA REBOTIGA

4 / QUADERN EL PAÍS, dijous 10 de maig de 2007

La millor nit de la teva vida/ Endefensa dels mosquits albinsJordi Silva /Mercè SarriasProa206 pàgines. 12 euros

El projecte T6 de suport a ladramatúrgia catalanacontemporània endegat pelTNC ha tingut el mèrit d’estre-

nar les obres escrites a peu d’escenad’un nombre considerable de drama-turgs de procedències, interessos i es-tils molt diferents (des de J. Galcerana A. Mestres, passant per R. Sirera oG. Vàzquez). L’edició d’aquests tex-tos ha permès d’atresorar, fins ara,nou volums dobles en una sèrie especí-fica, el darrer lliurament dels qualsinclou dues peces de la nova etapa delT6: La millor nit de la teva vida, deJordi Silva, i En defensa dels mosquitsalbins, de Mercè Sarrias.

Silva arranja una comèdia juvenil,sexuada i “edificant”, que, en el millordels casos, aspira a reflectir la inestabi-litat de les relacions afectives i la porals compromisos sentimentals. N’és elprotagonista un jove, en Marc, queopta pel carpediem sexual més desen-frenat. Els diàlegs de 2 o 3 personat-

ges es combinen amb els monòlegstelefònics de Sílvia, una víduamòrbida, especimen classificable enl’amor líquid que teoritza Z. Bauman.

La millor nit de la teva vida semblaque vulgui parodiar les relacions senti-mentals i fins els arguments de les pel-lícules porno vagament inspirades enles perversitats sàdiques de l’època vic-toriana. La simetria invertida al final il’al·lusió a la fugida de Sílvia, repeti-ble en el cas de Marc, embasten unatrama d’una banalitat i unasuperfluïtat esfereïdores. L’autor deJa en tinc 30! retrata una joventut his-tèrica, estereotipada i paleoprogre, escomplau en la rialla fàcil de comèdiajuvenil nord-americana i posa en solfaun registre lingüístic pobríssim.

En defensa dels mosquits albins en-trellaça les historietes de diversos pro-totipus de la urbs postmoderna enca-pçalats per una super-dona-mare-inte-grada-en-hores-baixes. Alternadesamb instantànies entre esbojarrades isimbolicodistanciadores, les escenesdialogades tenen com a eix l’atabala-da vida d’aquesta dona, que ha decompaginar la política subalternaamb la condició de mare neuròticad’una adolescent malcriada. Tangen-

cialment, l’asèptica comèdia deSarrias toca temes com ara laconfrontació entre els ecologistes i elsinteressos del govern de torn, laimposició de quotes femenines en elscàrrecs polítics, les dificultats d’entesaentre pares i fills, la indisciplina a lesaules o la dissolució de les esperancesjuvenils de canviar el món.

Sarrias té la virtut de la concisiómàxima: en escenes lacòniques idinàmiques, aconsegueix insinuarcaràcters i recrear situacions flashd'una certa eficàcia dramàtica. Com acomèdia, és molt més refinadadramatúrgicament que la de Silva,amb puntes i tot d’ironia negra, peròpateix d'una innocuïtat i una futilitatsimilars: el tema ecològic —a què al-ludeix el títol— és un pretextanecdòtic amb què es pretén d’escar-nir la “defensa de les causes petites” iel model de vida d’avui. Tot molt epi-dèrmic. No són les úniques comèdiesd’aquest estil: pertanyen, amb els mati-sos que calgui, a una determinadadramatúrgia, inoculada de guionatgetelevisiu, comèdia situacional nord-americana i patronatge estilístic desèrie, que ha fet estralls en l’escenacatalana d’aquests darrers anys.

El naixement d’una novaconsciènciaEudald CarbonellAra Llibres183 pàgines. 18 euros

L’antropòleg Arnold Gehlenva anomenar “fal·làcia delcurtcircuit” la pretensiód’aïllar una manifestació més

del procés d’humanització, tot pre-sentant-la com l’única causa explica-tiva. En el cas d’aquest llibre d’Eu-dald Carbonell (Ribes de Freser,1953) això s’esdevé clarament enrelació al paper atorgat a la tècnica,com a clau de volta per donarcompte dels trets distintius de l’ésserhumà. La consciència, el llenguatgeo la sociabilitat, tot s’explicaria a par-tir de l’ús i producció d’instruments.Potser tampoc no calia entrar en po-lèmica amb les teories de LewisMumford o de Heidegger, però síque s’hauria agraït introduir alguncontrapunt crític al paper de la tècni-ca, ni que sigui en la línia del quedeia Ramon Gómez de la Serna, se-gons el qual “no hi ha petonsfòssils”. El que, aplicat a la valoraciód’allò que marca l’evolució del pro-

cés d’humanització, suggereix de ma-nera immillorable que seguraments’ha exagerat el paper dels artefactestècnics, perquè en tractar-se del queen queda més constància (a diferèn-cia del pensament, els sentiments oles relacions socials), sembla tambéallò més important.

El llibre que comentem semblabastit sobre tres principis, el sentitdels quals s’encadena temporalmenti lògicament: “la tècnica ens fa hu-mans”, “cal socialitzar el coneixe-ment”, i això a la llarga ens portaràa una època de “consciència críticade l’espècie”. Unes idees que es vanrepetint una i altra vegada, fins alpunt de trobar-nos fragments sen-cers gairebé calcats, i que porta apensar que al text li sobren moltespàgines. I això, a diferència d’altresobres de divulgació científica, publi-cades recentment en català, comContra Natura (Bromera, 2006),d’Arcadi Navarro i Cuartiellas, unllibre magnífic en què contínuaments’aporten noves dades aclaridores so-bre el fonament natural o evolutiudel comportament humà, tot mante-nint alhora el rigor científic.

Carbonell és també autor d’obres

com Planeta humà (2000) o Encarano som humans (2002), publicadesambdues a l’editorial Empúries, idarrerament també ha estat notíciaper la divulgació, a la revista Presèn-cia, d’un manifest, serè i com-promès, a favor d’un catalanisme in-tegrador, social i progressista, titulatCatalunya, poble i nació, on es defi-neix com “d’esquerres i catalanista”,abans que “catalanista i d’esquer-res”. Amb tot, el prestigi d’EudaldCarbonell prové sobretot de la sevatasca com a codirector de les excava-cions als jaciments d’Atapuerca.

De fet, sol passar que l’ “excedentd’entusiasme” que genera l’èxit enun àmbit molt concret porti a sentir-se autoritzat per parlar sobre qualse-vol altra qüestió, el que d’entradatampoc no té perquè desqualificar-se si les idees són bones. El perill,com en el cas del llibre que ens ocu-pa, més aviat és creure’s una menade visionari, tal com indica proposar“la integració crítica de la nostra es-pècie en un nou col·lectiu còsmic”, oel fet de tenir ja preparat el nom(”Homo ex-novo”) per a la nova es-pècie d’ésser humà, l’adveniment dela qual s’anuncia.

No tots els homes de lletres han estat disposats, comAngelus Silesius, a no preguntar-se el per què de lescoses: “Die Rose ist ohne warum”, va dir en unaocasió celebradíssima, i molt poètica: “La rosa és

sense per què”. En el deixant de la sofística grega, i potserencara més de Sòcrates, en els diàlegs dels quals sempre esvol saber el per què de les coses —encara que en l’obra dePlató, especialment, sovint es tracti d’interrogacionsretòriques— hi ha hagut una sèrie d’homes lletrats ques’han qüestionat des de les coses més recòndites —com aral’existència de Déu— fins a les coses més elementals. Devegades, això sí, les preguntes resulten d’una inutilitat i unabsurd gairebé còmics. En la tradició clàssica, Plutarc —enel capítol dedicat a les “Qüestions naturals”, dins les famo-ses i admirables Moralia— es preguntava el per què de cosestals com: “¿Per quina raó l’aigua del mar és inadequadaperquè els arbres se’n nodreixin?”; “¿Per què les aigües depluja que cauen entre llamps i trons són més aptes que lesaltres per regar les llavors?”; “¿Per quina raó aquells quicaminen sovint entre vegetació humida a causa de la rosadapateixen la lepra en les parts del cos que han fregat elsmatolls?”; “¿Per què es maregen més els qui viatgen per marque els qui ho fan pels rius, encara que faci bon temps per ala navegació?”; “¿Per què l’aparició d’un calamar és indicid’una gran tempesta?”; “¿Per què les llàgrimes dels porcssenglars són dolces, mentre que les dels cérvols són sala-des?”; “¿Per què els gossos persegueixen i mosseguen lapedra que un home els tira, i s’obliden d’ell?”; “¿Per què lesroses creixen més si al seu voltant s’hi posen plantes d’olordesagradable?” Trobareu les respostes corresponents enqualsevol edició de les Moralia plutarquianes, per exemplela de Madrid, Gredos, 2002, vol. IX.

Aquest capítol de Plutarc va ser, possiblement, el desenca-denant d’una sèrie d’obres de l’època moderna que adés espregunten el per què de les coses més extravagants, adésrefuten els errors o els tòpics vulgars més escampats: així desde la Pseudodoxia Epidemica de Sir Thomas Browne (en

trobareu edició castellana amb eltítol usual Sobre els errors vulgars),fins al Dictionnaire des idéesréçues, de Gustave Flaubert, molteditat arreu (Diccionari de tòpics, aEdicions Proa, 1990, en apèndix aBouvard i Pécuchet).

Però l’atzar ha fet que un llibre-ter de Barcelona, Soler i Llach, es-tablert al carrer de Ludwig van Bee-thoven, posés a la venda un delsllibres més estrambòtics sobre lamateixa qüestió esmentada finsaquí: un llibre que, ell tot sol, justi-

fica i eleva força graus la categoria literària més aviat minsadel segle XVIII a les Espanyes. Es tracta del llibre El por quéde todas las cosas, del doctor Andrés Ferrer de Brocaldino,Barcelona, Pablo Camins, 1764, reedició de l’edició potserprimera del també català Joseph Giralt, llibreter a la PlaçaNova entre 1731 i 1748. Aquest llibre arriba al súmmum deles preguntes absurdes (també en les respostes, és clar) que lagent era capaç de fer-se quan la ciència tot just començava adesplegar-se seriosament, i, doncs, hi havia un gran afanyper entendre-ho tot, i més.

Així, per exemple, el Brocaldino es pregunta: “¿Per quèbaixem les escales més fàcilment que no les pugem?”; “¿Perquè ja no hi ha gegants, quan en l’Antiguitat n’hi havia?”;“¿Per què els homes neixen sense cua, a diferència de tots elsaltres animals?”; “¿Per què els cecs no són mai calbs?”;“¿Per què tenim nas?”; “¿Per què fem tant de soroll quanesternudem?”; “¿Per què els homes que tenen les orellesgrosses i llargues solen ser ximples i ignorants?”; “¿Per quèels homes tenen més dents que les dones?” —això veniad’Aristòtil, que no es va prendre la molèstia de comptar-lesa uns i altres—; “¿Per què tenim espatlles?”; “¿Per què tenimcinc dits a cada mà, i no quatre, dos o tres?”; “Per què elscorbs no alimenten les seves cries durant els vuit primersdies de vida?” —hi afegiré la resposta, que és suculenta:“Perquè les cries neixen blanques, i com que els pares sónnegres, es pensen que no són seves”—; “¿Per què l’homeneix nu?”: això és apoteòsic!

No em digueu que no són preguntes fabuloses. Cansats,alguns homes de lletra, de les grans preguntes metafísiquesque encara es feia tothom durant el segle XVIII, unsquants se’n van fer de tan glorioses i ximples com les queheu llegit. Les respostes, naturalment, també tenen suc ibruc, i envio el lector, per desgràcia, a la Biblioteca Nacio-nal, perquè no veig que a Catalunya hi hagi un sol exemplarpúblic del Brocaldino. O l’invito a freqüentar les pàginesweb dels llibreters de vell (per exemple, IberLibro.com) peresperar, amb paciència, que torni a aparèixer un exemplard’aquest llibret prodigiós. Per cert: ¿per què ningú no reedi-ta El por qué de todas las cosas, del doctor Andrés Ferrer deBrocaldino?

Comicitat innòcuaFRANCESC FOGUET i BOREU

Les bondats de la tècnicaPERE SABORIT

“¿Per què elshomes neixensense cua, a

diferència delsaltres animals?”

ELS VOSTRES CLÀSSICS

El per quède tot plegat

JORDI LLOVET

Arqueòlegs treballant als jaciments d’Atapuerca. / MABEL GARCÍA

EL PAÍS, dijous 10 de maig de 2007 QUADERN / 5

Arqu

itect

ura

XAVIER MONTEYS

L’entrada a Barcelona des del’aeroport s’ha convertit,arquitectònicament parlant,en un mal presagi. Ja fa un

temps que ha quedat marcada perl’anomenada Hesperia Tower al’alçada de l’hospital de Bellvitge.Aquesta torre és un exemple d’untipus d’arquitectura que ve afligintel nostre “petit planeta” des de fauns anys. Recorden la pel·lícula Ro-bocop? Meitat home, meitatmàquina. Doncs aquest hotel és elmateix, meitat edifici i meitat refine-ria. Els seus autors són arquitectespreocupats per la sostenibilitat i con-vençuts que les ciutats han de serdinàmiques però respectuoses ambel medi ambient i amb els ciutadans.Ara només falta que nosaltres can-viem el concepte de “respectuós”.

La pregunta més òbvia a fer-sedavant d’aquesta torre és: per quès’han d’emfatitzar totes i cadascunade les parts mecàniques d’un edifici?L'arquitectura no és millor si en unexagerat acte de sinceritat constructi-va i funcional mostra totes les partsdel seu funcionament a l’exterior.Una de les coses pitjor resoltes del’arquitectura moderna és aquesta:convertir la seva anàlisi en una for-ma construïda. Quan s’analitza unedifici és interessant distingir concep-tualment les seves parts perquè aju-da a entendre’l, però després, en pro-jectar-lo, l’habilitat d’un arquitecteés fer un edifici, no una reuniómecànica de components.

En el cas que ens ocupa ens tro-bem el hall, les escales, els ascensors,la planta tècnica i finalment el plati-llo restaurant. L’estructura, excessi-va i musculada, tampoc sembla aju-dar-hi, fent una exagerada exhibicióa les primeres plantes de la torre.

Aquest, però, no és un problemapels promotors de l’hotel. Probable-ment per ells són determinants lavistositat i cridar l’atenció. De fet,aquests edificis no són arquitectu-ra, són clarament publicitat i de lapitjor classe. L’edifici que ens ocu-pa està concebut com una gran tan-ca publicitària de dues cares, trans-versal a la Gran Via; des d’aquestpunt de vista les torres poligonalsde l’hospital de Bellvitge són clara-ment millors. La novetat comercialbusca aquest tipus de reclam, peròla ciutat, que suma capes de tempsen els seus carrers, no hauria d’es-tar interessada en el mateix. Pels

promotors és semblant a rodar uncaríssim espot publicitari, ambl’avantatge que passat un certtemps es pot vendre a un altre. Unamanera de protegir-nos d’aquestsexcessos de 105 metres d’alçada se-ria obligar la cadena que l’ha pro-mogut a no poder vendre-se’l mai.

Crec que si un s’ha de quedar persempre amb aquest artefacte s’hopensaria dues vegades a l’hora d’en-carregar-ne el projecte. Una disfres-sa pot ser bona per una nit de carna-val, però anar vestit així cada diano ho fa ningú. Bé que ho saben elsdel cobrador del frac.

Què o qui ocupa el lloc entre l’espaipúblic i el privat? Com portar-lo ala vida quotidiana? Alguns episo-dis de les novel·les negres han re-solt aquest pseudoenigma, ja que

juguen amb l’analogia dels espais que es-tan més enllà de la jurisdicció ordinària,on es poden cometre sense cap risc depena els pitjors crims: un fosc subterranisota el mur de Berlín, una vella sastreriaque amaga en la rebotiga un laboratori ones fabriquen noves personalitats, un despa-tx de la CIA, un àtic abandonat on algúvigila la vida dels altres…No només elcinema anomenat independent, també elque forma part de la indústria oficial, hafantasiejat amb la idea d’aquestes terresde ningú, paradisos de la llibertat del ter-ror estatal.

Rendició Extraordinària és unaexpressió utilitzada als Estats Units per aprocediments extralegals mitjançant elsquals els sospitosos de terrorisme són en-viats a altres països per a ser empresonatsi interrogats. Els crítics han acusat la CIA

de desfer-se de sospitosos amb l’objectiud’evitar les lleis americanes que prohi-beixen la tortura i han anomenat aquestapràctica tortura per proxy. Amb aquestaidea, el col·lectiu Latitudes (Max An-drews i Mariana Cánepa, www.lttds.org)ha reunit a la galeria Nogueras & Blan-chard un conjunt de treballs en resposta anocions de risc i la seva abstracció, en unmón dominat per la incertesa, l’amenaça ila inseguretat. L’especulacióimmobiliària, la clandestina rendició deterroristes sospitosos, l’escàndol financerd’Enron, l’Operació Malaia a Marbella oles escales d’avions dels serveis secrets aPalma de Mallorca produeixen en elciutadà suspicàcies cap als governants, iuna total aversió al desconegut.

Mariana Castillo Deball, Gardar EideEinarsson, Rainer Granahl, CarstenHöller, Christopher Knowles, JosephineMeckseper, Roman Ondák, Wilfredo Pie-to i Natasha Haghighian proposen ambels seus treballs una varietat de debatsideològics, i indirectament descriuen els

nous espais que els Estats, encol·laboració amb el capitalisme, obrenper a la nova classe dominant. Atenció altreball de l’alemanya Natascha Haghig-hian, que mostra en un monitor com des-carregant un determinat programainformàtic —per descomptat, americà— al’ordinador, l’usuari firma (per defecte)una clàusula en la qual assegura nopertànyer a cap país sospitós —Cuba, Co-rea del Nord— o altres països musulmans(Iran). La xarxa, mal que ens pesi, tambéalberga les noves institucionspenitenciàries globals. Ho va dir MargaretThatcher en el seu millor moment: “No hiha alternativa”. I fins a Gorbatxov li vadonar la raó. Però no pot ser la por, o lafalta d’imaginació. El món dels mitjans decomunicació del qual ara disposem maihavia estat tan ple de fantasies i possibili-tats de compartir altres mons imaginaris.Una exposició per pensar, o abdicar.

Rendició Extraordinària. VV.AA. Galeria Nogue-ras & Blanchard. C/ Xuclà, 7. Barcelona. Fins al 19de maig

La lluita ferotge per l’audiènciano forma part de l’estil deTV-3. La cadena fa banderade la confiança en els seus es-

pais, de la necessitat de donar-lostemps perquè es consolidin i de relati-vitzar els índex de telespectadors. Apesar d’això, han bastat només duesedicions del nou programa El granquè, estrenat el passat 29 d’abril, perdescavalcar-lo de la graella. La tèbiaacollida que se li ha dispensat (un 7%de la quota de pantalla el dia de l’estre-na, i un 6,7% en la segona entrega) haconvençut els responsables de latelevisió de la conveniència de tornara la fórmula clàssica de les tardes deldiumenge, consagrades al cinema.

El gran què és (era) una producciód’El Terrat per a Televisió de Catalu-nya, confiada a l’equip d’El Cansan-cio, un grup especialitzat en humor,que fins ara l’havia canalitzat en dosmitjans: el teatre (se’ls pot veure totsels divendres al Teatreneu) i la ràdio(a El matí i la mare que el va parir, deràdio Flaixbac). Una aposta feta ambcerta gosadia perquè suposava col·lo-car al capdavant de l’espai Berto Ro-mero, una cara nova, desconegudaper al gran públic (no així pels fidelsseguidors d’El Cansancio, que mante-nen un càlid fòrum a Internet on nohi manquen, però, algunes reflexionspreocupades sobre el nivell de l’aventu-ra televisiva).

Un programa de noranta minutsde durada és tot un repte per a unpresentador. És molt difícil aconse-guir mantenir l’interès durant tantaestona. I cal molt domini dels recur-sos televisius per poder-hi fer front.La inexperiència és un gran obstacleper superar amb èxit la contesa, i enels dos programes emesos, Romero nose n’ha sortit. I amb tot, val a dir queell, amb el seu posat d’antiheroi,espontaneïtat i frases enginyoses, ésl’element més valuós de tot l’espai (lacadena, d’acord amb El Terrat,estudiarà una fórmula alternativa perencabir Berto en la sevaprogramació). Però és que la mitjanaés modesta, amb una concatenació deseccions breus amb gags poc elabo-rats, matussers a l’hora de fer riure imés d’un personatge inconsistent (captant com el superflequer de diumengepassat).

En línies generals, El gran què hapatit d’una factura que des de forasembla poc exigent, gairebé d’anarper casa, que en desmereix els contin-guts. Des del principi s’ha presentatcom un tipus d’espai adreçat a tota lafamília i fet amb la col·laboració de lasuposada família del presentador. Ber-to Romero ha iniciat cada entrega desd’un espai ambientat com el seu dor-mitori, parlant a través d’una web-cam. Mentre monologava amb elpúblic, la veu de la seva mare l’apress-ava perquè es prengués el berenarabans d’anar a la tele a treballar. Des-prés havia de córrer per arribar d’ho-ra a plató. Allí l’esperaven personat-ges com la seva cosina Isadora, ballari-na sense cap futur (ni gràcia) i el TietJosep, autor d’una sèrie de reportat-ges sobre realitats emergents que ell,amb la distància que dóna l’edat (mal-humorada en el seu cas) presentavacom a “collonades”.

Els viatges a través d’una màquinadel temps tronada, les aficions delscatalans el diumenge a la tarda(comptar els cotxes que circulen perles carreteres amb vocació estadística,contactar amb els morts de les sèriesde ficció…), una entrevista breu i unasèrie d’invents més o menys esbojar-rats són el magre menú d’El gran què,un programa tan efímer com el pòsitde l’humor que ha ofert als especta-dors.

Pensar o abdicarÁNGELA MOLINA

Un edifici amb disfressa

L’edifici Hesperia Tower, situat prop de l’hospital de Bellvitge. / CARLES RIBAS

VIST I PLAU

Humor efímerBELÉN GINART

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 10 de maig de 2007

MERCÈ IBARZ

Ha estat fins ara impossi-ble entrevistar Jordi Peri-cot: és un artista secret.És un bartleby de l’art,

del cinètic en el seu cas. En undeterminat moment, com el perso-natge de Melville, també es va “es-timar més no fer-ho” i plegar. Vadeixar de ser l’estrella cinètica quehavia representat el pavelló espan-yol a la Biennal de Venècia de1972, on Antoni Tàpies l’havia pre-cedit. Val a dir que el bartleby Peri-cot (el Masnou, 1931) ha fet de laseva desaparició un altra obrad’art, d’estricta obediència concep-tual: ha aconseguit no ser recordatcom a artista plàstic, pel sistemade fer i fer coses que no solen servistes com a conjunt coherent ique ho són: pintar d’amagat i bendiferent d’abans, ser professor i in-vestigador universitari, així comestudiós i divulgador del dissenydes dels anys que fou el primerdirector de l’escola Elisava.

Un d’aquests éssers de tres bar-rets, en definitiva. Ell diu que eslimita a fer amb llibres i classes elmateix que amb l’art: “L’art éscomunicació: L’obra d’autor nom’interessa, només m’interessenles propostes artístiques que fancoautor l’espectador. Com les clas-ses, com els llibres. No hi veig capcontradicció, ni menys encara capdesdoblament. Tot està entrelli-gat”.

Pregunta. No en dubto. Però elcas és que fa anys que no es po-dien veure les seves pintures i aravostè les exposa al Museu Nàuticdel Masnou. Tot molt discret. Benpoca gent entre els historiadors ifins els simples seguidors de l’artles deu conèixer, ni tampoc a laUniversitat [Pericot és catedràticemèrit a la UPF], com tampoc no

estan en les nostres col·leccionspúbliques. ¿Puc dir-li que el seu ésun cinètic força interessant? Nos’entén que no sigui més conegut.L’ha tingut molt amagat.

Resposta. Estic en uns quantsmuseus internacionals... Miri, jo,de jove, volia ser apàtrida i durantels deu anys que vaig passar aFrança, entre Tolosa i París, del1958 al 1969, ho vaig aconseguir.Detestava el franquisme i no voliacap pàtria. Em deien l’home de lamaleta... Però les coses van tòrceraquesta pretensió quan em vaigadonar que no podia ni volia re-nunciar a la gent… Vaig tornar,vaig trobar la Gisa Morh…

P. Un apàtrida pot contribuirmolt i bé a la creació col·lectiva…

R. N’hi ha exemples, sí… Vamfer de tot amb els amics d’aquí:Ràfols-Casamada —que em va fertornar per participar el 1969 de laTancada de Montserrat—, Daniel-Giralt Miracle, Ricard Salvat—per a qui vaig fer els figurins cinè-tics de Primera història d’Esther,d’Espriu—, Joan Mas, de la galeriaRené Metras, músics com Mestres-Quadreny i De Pablo, pintors cinè-tics com Sempere i Iturralde. Vamfer el grup MENTE (ManifestacióExperimental de Noves TendènciesEstètiques). També em vaig embar-car de seguida en la fundació del’escola de disseny Elisava.

P. I guerres dialèctiques a una ialtra banda del cinètic.

R. Ah, sí! Tàpies i Cirici-Pelli-cer, a qui jo deia que el vertaderart social era el nostre, el cinètic, ino el tapià, eren molt actius con-tra nosaltres a la premsa. A l’altrabanda teníem els conceptuals:

Mercader, Muntadas, Miralda,bons amics personals amb quiestàvem sempre discutint. No tinc,però, cap recança, he fet sempre elque he volgut. Miri, ho diré d’unaaltra manera: Amb el pas deltemps m’he pogut transformar enespectador de Jordi Pericot… quediuen que era jo mateix.

P. L’exposició d’ara, al Mas-nou, és un must Pericot: hi ha el boi el millor.

R. Troba? Me n’alegro, perquèl’exposició és el resultat d’unasèrie de decisions que vaig prendrenomés començar, a París, i de lesquals no m’he allunyat mai: no pa-go galeria, no venc directament aningú, sempre l’envio al galero (endèiem així perquè ens feien remar)i una peça de cada exposició me lareservo per a mi.

P. O sigui que aquestes són lesseves obres que més li agraden.

R. N’hi ha alguna altra en unmuseu suec que no hauria volgutvendre, però… Sí, aquestes són lesmeves.

P. Per què va plegar, desprésdel triomf de la Biennal de Venè-cia del 1972?

R. Després em van ploure totamena d’ofertes importants. Lasituació econòmica va millorarforça. He de dir que vaig tenir sortdes del principi. A París, em vavenir a buscar a casa la galeriaDamier, que estava davant mateixde la galeria Denise René, ben im-portant aleshores, sobretot per alcinètic, com vostè mateixa ha re-cordat en aquestes pàgines fa poc.Després de Venècia hauria pogutentrar a la Maeght de París, ser elprimer d’aquí que entrava desprésde Tàpies. No ho vaig voler.

P. I això?R. (Ample somriure de Pericot,

home de veu calmada) Quan lescoses em van bé, plego.

P. Ho podria explicar més?R. No valorava el que feia. El

desenvolupament artístic i el reco-neixement social m’havien vinguttan rodats… Fins els dubtesd’anar a Venècia representant l’Es-panya franquista, poc després dela Tancada de Montserrat i de l’es-tada a comissaria, els havia esvaïtaviat. Però després de l’èxitvenecià no volia repetir-me, menys

encara obligat per un galero, quanja m’estava cansant de la geome-tria cinètica estèril. Hi ha una altraraó poderosa: les noves tecnolo-gies. A primers dels anys 70 ja esveia que l’aparició de l’ordinadorho canviaria tot. I així ha estat, laimatge virtual que jo feia als 60era una imatge mental, mentreque ara és pertot. I és bo que aixísigui. El món digital és totalmentcinètic, per definició. Té la facilitatde producció, tot és senzill de fer iun es pot dedicar a desenvoluparles idees. Ben portat, el digital po-dria representar la conquesta delmón de les idees. Però estem enuna economia de mercat… i nopassarà.

P. El seu cinetisme té un tretespecífic: no li preocupa tant el mo-viment com l’espai, de fet intro-dueix el buit en l’obra de dues di-mensions, a través del forat, que envostè és cabdal. En aquest sentitles seves pintures s’han de veure,han d’estar-se en algun lloc públic,perquè reproduïdes perden aquestsentit de l’espai. Com hi va arri-bar? Vostè les comença a fer quantorna de París. Hi va tenir res aveure l’espai que va trobar aquí, alretorn del seu exili voluntari?

R. Podria veure-ho així. El fran-quisme era una falta d’espai abso-luta.

P. Als 80, en secret com quidiu, canvia de registre i conrea unafiguració singular, que l’emparen-ta amb el pop i el body art.

R. Vaig deixar la geometria ex-clusiva per a les noves tecnologies iem vaig decidir a provar un cinetis-me orgànic, que introduïa el coshumà: he provat d’aplicar l’estèti-ca cinètica al moviment delsbraços, el cos, el penis, i molt espe-cialment dels llavis i la cara en elmoment de pronunciar fonemes.

P. I així acaba dient MERDAen una tela, vostè mateix.

R. També en vaig fer dues so-bre la lectura del Manifest Comu-nista… ha, ha.

P. Veig que no ha guardat el127 que la Seat li va deixar el 1974per col·locar a la Rambla de Cata-lunya. No li agradava, no el vavoler conservar?

R. Calli, calli, no es pot imagi-nar el greu que em sap. Vam fercotxes uns quants: Guinovart,Ràfaols-Casamada, Bartolozzi...Vaig fer pintar el meu de color grispolicia i el químic Alegret, avui se-cretari de l’Institut d’Estudis Cata-lans, em va ajudar amb elpoliuretà expandit per aconseguirel color vòmit que ompliria el cot-xe… a fora hi vaig fer un tipus delletres i signes que de lluny perme-tien llegir la paraula POLICIA.Els de Cristo Rey van armar-la i laSeat va retirar el meu cotxe. No elvaig voler donar a un museu deCastelló perquè volia que es que-dés en algun de Barcelona. No l’hepogut localitzar. Se’l va quedar laSeat, i ara resulta que s’ha perdut.

P. Segueix dibuixant i pintant.R. Li’n dic pròtesis, satíriques

totes. Aquesta veu, contra l’alcaldede CiU del Masnou, que ens hadeixat sense platja per fer el portesportiu dels rics, em va suposar unjudici. L’alcalde em va posar unaquerella criminal per haver organit-zat un referèndum popular sobre elseu projecte de port.

P. I segueix escrivint llibres.Què prepara ara ?

R. Una reflexió sobrel’argumentació a través de la men-tida.

� Jordi Pericot ha realitzat una àmplia tasca investigadorai docent sobre la teoria de la imatge, la comunicació i lapedagogia del disseny

� L’any 1958 decideix abandonar l’Espanya franquista is’instal·la a França. En tornar, el 1969, participa en lacreació del grup MENTE (Manifestació Experimental deNoves Tendències Estètiques) i de l’Escola Superior deDisseny de Barcelona Elisava, d’on és el primer director.

� El 1972 representa Espanya a la Biennal de Venècia.Després de l’èxit venecià li plouen ofertes, però Pericotdecideix plegar.� L’Ajuntament de Barcelona li lliurarà el pròxim 5 dejuny la Medalla d’Or al Mèrit Cultural

� Fins al 17 de juny es pot veure al Museu Municipal deNàutica d’El Masnou la mostra Jordi Pericot. 20 anysd’art cinètic (1964 - 1984) + gràfics actuals.

JORDI PERICOT / Artista

“Només m’interessa l’artque fa coautor l’espectador”

UN ‘BARTLEBY’ DEL CINÈTIC

Jordi Pericot, junt a una de les seves obres que s’exposen al Museu Nàutic del Masnou. / CARMEN SECANELLA

“El món digital éstotalment cinètic, perdefinició. Té la facilitatde producció”

“A Cirici-Pellicer lideia que el vertader artsocial era el nostre, elcinètic, i no el tapià”

EL PAÍS, dijous 10 de maig de 2007 QUADERN / 7

Pallasso per adults. JangoEdwards va descobrir peraccident que portava unpallasso al seu interior. Aixíva començar la seva llargacarrera en el difícil art de ferriure, que cultiva en unavariant políticamentincorrecta adreçada als adults.Ara presenta a BarcelonaCabaret González, on esdesdobla en dos personatges:Juan González i ell mateix.Antilla BCN Latin Club(Aragó, 141). Barcelona.Dilluns de maig i juny, 22.30hores. —B. G.

Cursos teatrals. Al llarg detota la temporada, l’Obradorde la Sala Beckett ofereixdiferents cursos i tallers alvoltant de l’escritpura teatral ila direcció escènica. Lainscripció ja és oberta i lesplaces, limitades. L’Obradorde la Sala Beckett. (Alegre deDalt, 55). Barcelona.www.salabeckett.com. —B. G.

Màgia. No calen presentacionsper a Juan Tamariz. El magmés conegut de tot l’Estatespanyol dedica més temps al’estudi i la divulgació de laseva especialitat que a oferirespectacles. Una pausa enaquesta activitat el porta ara aSabadell amb la seva Magiapotagia.Teatre Principal (Sant Pau, 6)Dies 12 i 13 de maig. Dissabte,21.30 hores. Diumenge, 18.00hores. —B. G.

Cants del Japó. Recitald’entrada lliure de cançonstradicionals japoneses icatalanes a càrrec de lapianista Maria Rosa Ribas ide la cantant Yoko Suzuki.

Centre de Cultura de DonesFrancesca Bonnemaison (SantPere més baix, 7). Barcelona.10 de maig, 20.00 hores.

Parlar de Goya. ValerianoBozal, catedràtic d’Històriade l’Art de la UniversitatComplutense de Madrid,imparteix la conferènciatitulada Grotesc i tràgic: elsdibuixos de Goya, activitatparal·lela de l’exposició delMNAC Dibuixos espanyols ala Hispanic Society ofAmerica. Auditori del MuseuNacional d’Art de Catalunya(Parc de Montjuïc).Barcelona. 10 de maig, 19.00hores.

Marató Anime. Els seguidorsdels còmics japonesos estande sort: 10 hores deprojecció (gratuïta) de lasèrie d’anime Nana, basadaen l’obra original d’AiYazawa. Aula A2-002 delCampus Nord de la UPC(Jordi Girona, s/n).Barcelona. 12 de maig, apartir de les 10.00 hores.

Música de La Habana. LissyÁlvarez i el quintet de LaHabana presenten De loculto, lo popular, un noutreball de latin- jazz.Jamboree (Plaça Reial, 17).Barcelona. 10 de maig, 21.00i 23.00 hores.

L’Amèrica Llatina urbana.Gérard Imbert repassa a laconferència Telepolis larelació entre la televisió iels estereotips socials dinsdel projecte Imaginarisurbans a l’Amèrica Llatina:arxius. Fundació AntoniTàpies (Aragó, 255).Barcelona. 11 de maig, 19.00hores.

DISCOTECAXX DIVERSITATS

RECOMANAT

Un dels objectius delFestival de Poesia deBarcelona és atraurenous lectors de versos.Pels interessats que va-gin una mica perduts,una proposta: Els jovesi les vídues (Edicions62, 72 pàgines, 15 eu-ros), de Carles Rebassa.El poemari, el tercer del’autor, va rebre el pre-mi Ausiàs March quelliura l’Ajuntament deGandia. Rebassa barre-ja el plaer estètic amb elcompromís social i polí-

tic. Un exemple més dequè l’activisme i la lite-ratura poden anar de lamà sense grinyolar.

CANÇÓ. ‘Tot’ (K Indus-tria), de Quico Pi de laSerra. Després dequaranta anys de tre-ball, Quico Pi de laSerra segueix al peudel canó lluitant acontracorrent per aimposar la seva perso-nal forma d’entendrela cançó (és a dir: sen-se fronteres, ni aprio-rismes). En aquestnou lliurament el can-tautor barceloní bar-reja descaradament elblues amb ritmes afri-cans i llatins. Inclou,a més i per primeravegada, textos en

castellà i cançons sen-se paraules (ni més nimenys que La Interna-cional!). Malgrat lapluridireccionalitat es-tètica, el disc sonafresc i directe. Pi de laSerra al 200%.—MI-QUEL JURADO

Art per a tothom. Els artistes i arte-sans del districte barceloní de CiutatVella (barris del Raval, Gòtic i Born)tornaran a obrir les seves portes alpúblic en el marc de la catorzenaedició de Tallers Oberts (www.tallers-oberts.org), que se celebrarà aquestcap de setmana (12 i 13 de maig) i elproper (19 i 20 de maig).

La pionera iniciativa, organitzadaper l’Associació d’Artistes i Arte-sans del Foment de les Arts i delDisseny (AFAD), aplega 67 tallersde disciplines diverses que abracenpintura, escultura, ceràmica, gravat,fotografia, joieria, disseny de moda ienquadernació. Els visitants, quel’any passat van ser més de 3.000, podran prepa-rar el seu itinerari en els dos punts d’informacióubicats al FAD (plaça dels Àngels, 5-6) i al cen-tre cívic Convent de Sant Agustí (Comerç, 36),on es distribuïran gratuïtament el mapa delsespais i el calendari dels actes programats (ta-llers, presentacions d’artistes i concerts). La no-vetat d’aquesta edició, juntament amb les visites

guiades gratuïtes, consisteix en dos exposici-ons, l’una al FAD i l’altra a l’Ateneu Barcelo-nès (Canuda, 6), obertes des de demà fins al 20de maig. Allà es podran adquirir obres de totsels artistes participants amb descomptes quearriben fins al 40%. A més, també es posarà ala venda a un preu reduït Barcelona, pàginestaronges, guia que recull 54 tallers d’artistes deCiutat Vella. — R. BOSCO.

Agen

daPel que fa a Max Jacob, que per impulsarla polèmica diria que és un poeta mésinteressant que Apollinaire i més patafí-sic, agafant el mot patafísic en el seu sen-

tit propi de ciència de les solucions imaginàries,cal dir que en el seu famós pròleg de 1916 al seullibre més famós, El cornet dels daus, que és unllibre que conté prop de dos-cents poemes enprosa, ell mateix s’hi presenta gairebé com l’in-ventor del gènere. No hi ha dubte que sabia dequè parlava, perquè al cap de poc, el 1919, vapublicar la seva traducció francesa del Llibred’amic i amat de Llull, que ja tenia sis o setsegles i que, com tothom sap, és el primer llibrede poemes en prosa pròpiament dits de latradició diguem-ne europea o occidental. En elseu famós pròleg de 1916, a més de presentar elpoema en prosa com un descobriment gairebéseu (bé que naturalment amb uns precursors,com Aloysius Bertrand i Marcel Schwob), MaxJacob desterra i exilia i despatxa fora del gènereles aportacions de Baudelaire i de Mallarmé,que més que poemes en prosa són apòlegs ofaules, i les de Rimbaud, que és poeta i escriu enprosa però no fa poemes en prosa sinó descor-dats fragments de prosa espectaculars i brillantscom aparadors de joieria però malalts de “desor-dre romàntic” dut a l’extrem. Un poema enprosa no és un aparador: és una joia. Com araper exemple un dau. Mallarmé havia sentenciatque cap tirada de daus no podrà abolir l’atzar.Sant Max Jacob no ho contradiu ni ho corrobo-ra, es “limita” a tirar els daus un cop i un altrecop, havent ben remenat el cornet o gobelet queels conté i que fa aquell característic clec cata-clec tan arrelat a la tradició europea dels reistafurs, reis miserables mal cofats o emperadorsamb espardenyes que agitaven els daus a lestavernes i que tenien (moralment) més autoritati eren (humanament) més forts que els homesdel rei i que els esbirros del papa i l’antipapaperò igualment han acabat pràcticament extin-gits per la repressió que aquests menen i que haarribat a l’extrem de reglamentar-nos tots elspassos i passets, avui.

“Si Mallarmé no fos melindrós i obscur, se-ria un gran clàssic”, li concedeix Max al famóspròleg, on per cert no s’està d’al·ludir unesquantes vegades a les regles que ha de complir elpoema en prosa, però les esmenta així en gene-ral, sense concretar, sense dir quines són ni comsón. Com si pressuposés que ja ho sabem de lamateixa manera que sabem que un sonet técatorze versos o que una caricatura té unes exi-gències (unes regles) diferents que un retrat. Lamostra de les regles del poema en prosa ens ladóna Max Jacob en acció amb els molts i moltsque en va escriure.

El cornet dels daus, segons el seu mateix au-tor, s’ha de llegir poc però sovint. Ha estat undels llibres més imitats del segle XX i en canvidels menys citats pels literats canònics. Un delspocs que li reconeixen la mestria és Foix en unparell d’articles molt clars, un del 1930 publicata La publicitat i l’altre a Ariel el 1946, quanencara no feia dos anys que el poeta bretó d'ori-gen alsacià però francès, i jueu però catòlic,havia mort en un camp nazi. Max Jacob veial’art amb regles ben definides i la vida sense. Ino a l’inrevés, com voldrien els papes i antipapesd’avui.

HPC IBÉRICA, S. A.CONVOCATORIA JUNTA GENERAL

ORDINARIA DE ACCIONISTASSe convoca a los señores accionistas de HPCIBÉRICA, S. A., a la junta general ordinaria de lasociedad, que se celebrará, en primera convoca-toria, el día 20 de junio de 2007, a las 17 horas,en el domicilio social, y en segunda convocatoria,el día siguiente, en los mismos lugar y hora, conarreglo al siguiente orden del día:Primero. Examen y aprobación de las cuentasanuales integradas por el balance, la cuenta depérdidas y ganancias y la memoria; el informe degestión y la propuesta de aplicación de resulta-dos del ejercicio 2006, comprendido entre el 1 deenero de 2006 hasta el 31 de diciembre de 2006.Segundo. Aprobar la gestión del administradorúnico durante el ejercicio 2006.Tercero. Cese y nombramiento del administradorúnico de la compañía.Cuarto. Ruegos y preguntas.Quinto. Lectura y aprobación del acta de la juntageneral.Los accionistas tienen derecho a examinar en eldomicilio social todos los documentos que hande ser sometidos a la aprobación de la juntageneral. Asimismo, los accionistas pueden solici-tar la entrega de dichos documentos o el envíogratuito a sus domicilios.

Barcelona, 4 de mayo de 2007El administrador único, Ramón Coderch Negra

DETALLISTAS DE BACALLA DE CATALUNYA, S. A.El Consejo de Administración de la sociedad, por acuerdo adoptado en fecha 23 de abril de 2007,convoca a los señores accionistas a la junta general ordinaria y extraordinaria de accionistas, quetendrá lugar en el salón de actos del Gran Casino de Montcada i Reixach, ubicado en 08110MONTCADA I REIXACH, carretera de Sabadell (nacional 150), km 2.6 , el día 11 de junio del año2007, a las 18 horas, en primera convocatoria, y el día siguiente, en el mismo lugar y hora, ensegunda convocatoria, en caso de no reunirse en la primera el quórum legal, para deliberar y tomaracuerdos sobre los asuntos comprendidos en el siguiente

ORDEN DEL DÍAPrimero. Examen y aprobación, si procede, de las cuentas anuales e informe de gestión de lasociedad, correspondientes al ejercicio 2006.Segundo. Examen y aprobación, si procede, de la propuesta de aplicación de resultados corres-pondientes al ejercicio 2006.Tercero. Aprobación de la gestión del Consejo de Administración.Cuarto. Aprobación, en su caso, de la estructura y del presupuesto para el año 2007.Quinto. Autorización, si procede, de compraventa de acciones y renuncia en su caso del derechode suscripción preferente. Sexto. Autorización al Consejo de Administración de la sociedad para la adquisición derivativa deacciones propias dentro de los límites y con los requisitos establecidos en la Ley de SociedadesAnónimas.Séptimo. Facultar, en su caso, para la ejecución y elevación a público de los acuerdos adoptados.Octavo. Ruegos y preguntas. Noveno. Redacción, lectura y aprobación, en su caso, del acta de la junta.Sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 112 de la Ley de Sociedades Anónimas, a partir de lafecha de publicación del anuncio de convocatoria, los señores accionistas, podrán obtener de lasociedad, de forma inmediata y gratuita, copia de las cuentas anuales y del informe de gestión, asícomo de la propuesta de aplicación del resultado correspondientes al ejercicio 2006 y de todos losdocumentos que hayan de ser sometidos a la aprobación de la junta.

En Barcelona, a 7 de mayo de 2007Teófilo Redondo Buciegas, Presidente del Consejo de Administración

Artistes i públic coincideixen a Tallers Oberts. / CARMEN SECANELLA

Poc però sovintENRIC CASASSES

8 / QUADERN EL PAÍS, dijous 10 de maig de 2007