NOSTÀLGIA D’UNA JUSTÍCIA MAJOR

Dos testimonis: Bertolt Brecht i Albert Camus

Antoni Blanch

INTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3

1. L‘ANHEL D’UNA JUSTÍCIA MAJOR (BERTOLT BRECHT) . . . . . . . . . . 61.1. Pot una causa justa justificar la violència? . . . . . . . . . . 81.2. Tres obres de plenitud artística i humanitària . . . . . . . . . 121.3. L’atroç injustícia de la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

2. NOSTÀLGIA D’UNA JUSTÍCIA TRANSCENDENT (ALBERT CAMUS) . . . . 172.1. “El mite de Sísif” i “L’estranger” . . . . . . . . . . . . . . . 192.2. “La pesta” i “L’home en rebel·lió” . . . . . . . . . . . . . . . 212.3. Com lluitar contra la injustícia sense tornar-se violent? . . . 222.4. Sísif s’humanitza i reconeix els seus límits . . . . . . . . . . 24

3. CONCLUSIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

4. BIBLIOGRAFIA ELEMENTAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

5. TEXTOS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

La vida humana està feta per a alguna cosa més que per a consumiri presumir. Les vides que es visqueren per a una causa són les que

van assolir cotes majors de qualitat humana i de sentit.

Però, per orientar així les nostres vides, necessitem exemples i testi-monis; i la cultura ambiental tendeix a esborrar del nostre record

aquests models i a fer-nos creure que la nostra memòria tindria unmillor ús si es dedica a retenir el color, o el preu de la roba interior

que portava qualsevol famós o famosa en determinada gala...

Aquest Quadern no presenta mites, sino quelcom molt més humà imés necessari pel nostre món. Testimonis. Dues vides que, enmig de

les inevitables limitacions i defectes humans, es van sentir cridadesal servei d’una causa noble.

Ens agradaria repetir aquests exemples en altres Quaderns futurs(probablement en dedicarem un a Dorothy Day).

Antoni Blanch, s.j., és professor emèrit de Literatura Comparada de la Uni-versidad Pontificia Comillas (Madrid) i membre de Cristianisme i Justícia. Lesseves dues obres més reçents són El hombre imaginario: Una antropología li-teraria (1995) i El espíritu de la letra. Acercamiento creyente a la Literatura

(2002).

INTERNET: www.fespinal.com • Dibuix de la portada: Roger Torres • Imprèsen paper i cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • R. de Llú-ria, 13 - 08010 Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespi-nal.com • Imprimeix: Talleres Editoriales Cometa S.A. • ISSN: 0214-6495 •ISBN: 84-9730-104-8 • Dipòsit Legal: Z-623-05 • Març 2005

INTRODUCCIÓ

Els continguts comuns que inclouel concepte “justícia” en el marc del’ètica civil semblen suficients permantenir la convivència pacíficad’extenses comunitats de ciutadans,que, sense apel·lar a les seves convic-cions morals o religioses més íntimes,els han acceptat com a base de la sevaconstitució democràtica. Però, preci-sament per tractar-se d’una ètica demínims morals, no cal estranyar-seque aparegui de vegades entre aquestsmateixos ciutadans la nostàlgia d’unaconcepció de la justícia, èticament més

exigent, arrelada en una concepció dela vida humana i de la convivència so-cial molt més integradora dels valorsmorals i espirituals de la persona.Aquesta altra visió de la justícia ad-quireix aleshores la categoria d’unideal transcendent, sempre difícild’aconseguir, per resultar molt supe-rior al joc dels poders i al del seu recteajust en una societat, com la nostra,sempre molt gelosa dels seus drets.

Aquesta desproporció entre, peruna banda, el valor justícia com un mí-nim acceptable, bàsicament aconse-

3

guit per a tots, i per una altra banda, elvalor justícia com un màxim desitja-ble, pel qual s’ha de lluitar sempre, ésquelcom que continua inspirant els es-crits de no pocs il·lustres pensadorscontemporanis, entre els que voldríemassenyalar ara a dos dels més notablesliterats del segle XX, Bertolt Brecht iAlbert Camus, de l’obra dels quals ensocuparem en aquest quadern, analit-zant-la precisament des d’aquest puntde vista. Ambdós escriptors ens vandonar un molt notable exempled’aquesta inquietud moral, gràcies a laseva constant recerca d’una justíciacada vegada major, i a més a més sem-pre molt humana i humanitària, aixícom a la seva lluita personal, realitza-da quasi exclusivament a través de laseva obra literària, contra les grans in-justícies del seu temps, no només so-cials i polítiques, sinó principalmentexistencials.

“que els botxinsde la història

mai no arribin a triomfarsobre les seves víctimes

innocents”

Ara bé, l’esmentada diferència denivell entre aquests dos tipus de justí-cia, el de les lleis positives o procedi-mentals i el que té en compte a més amés certes aspiracions molt més subs-tancials de la vida humana, no pot dei-xar d’evocar en el nostre esperit laclàssica tensió entre les lleis positives

i la llei natural més íntima, que va seradmirablement formulada per Sòfo-cles a Antígona, mitjançant el patèticenfrontament entre un rei legislador,que prohibeix que s’enterrin els cos-sos dels soldats morts en assaltar laciutat, i una jove princesa que no potdeixar de rendir el culte degut al cadà-ver del seu germà. “Mai la Justícia,—replica la princesa al rei— que té laseva seu / entre els déus subterranis /havia imposat lleis semblants als ho-mes” (vv. 450-452). I serà per fidelitata aquesta creença, arrelada tan profun-dament en el seu esperit, que Antígonano dubtarà en arriscar la seva vida, pertal de no faltar a aquest sagrat impera-tiu. Certament, en aquest exempleclàssic la contraposició no pot ser mésextremosa i finalment tràgica; però noper això el personatge literarid’Antígona ha deixat de ser invocatper indicar la gravetat dels conflictesentre dues fidelitats o entre dues con-cepcions de la justícia, que és el qued’alguna manera descobrirem tambéen aquests dos autors del segle XX.

Un plantejament semblant al’anterior, però d’abast més històric,ha estat proposat ja més recentmentper un dels filòsofs de l’Escola críticade Frankfurt, Max Horkheimer, quan,davant les atrocitats comeses pels to-talitarismes polítics del segle XX, de-fensa en nom d’una justícia partidista iarbitrària un altre tipus de justícia méstranscendent i universal. Aquest pro-fund desig d’una justícia més substan-cialment humana –explica ell— no se-ria quelcom incidental i passatger, ques’hauria de viure només com una enyo-rança sentimental, sinó que es tractaria

4

d’un apassionat impuls i d’una obsti-nada voluntat de fer justícia a les vícti-mes i de condemnar aquells sistemespolítics deshumanitzadors. Un anhel,en suma, que impedeixi “que els bot-xins de la història mai no arribin atriomfar sobre les seves víctimes inno-cents”1.

Com se sap, aquesta valenta pro-posta d’Horkeimer estava arrelada enla profunda convicció, d’inspiraciójueva, de no perdre mai la memòriadel gran patiment de les víctimes delpassat, adoptant per aquest motiu unaactitud de resistència moral i de soli-daritat amb aquelles víctimes, ja quela història no ha exercit sobre elles lajustícia que, silenciosament, seguei-xen encara reclamant. Més encara,sosté el mateix autor que aquest insis-tent “anhel (Sehnsucht) de justícia ple-na, universal i complerta”, no nomésasseguraria el sentit transcendent de lahistòria humana, sinó que explicaria amés a més el valor religiós (escatolò-gic) de l’esperança, així com l’alt ni-vell moral de la justícia universal, enhaver de ser oferta “en solidaritathistòrica” per totes aquelles víctimesque van morir sense esperança.

Així doncs, tant Bertolt Brechtcom Albert Camus, contemporanisambdós del filòsof Horkheimer, enca-ra que vivint cadascú en situacionsbastant diferents, escrivien en les ma-

teixes duríssimes circumstàncies so-cials i davant els mateixos escàndolspolítics de la primera meitat del segleXX que van ocasionar una tremendafallida de la moral i de la justícia.Afortunadament, es pot afirmar quetant Brecht com Camus van desenvo-lupar la seva obra literària com un per-manent i admirable exercici de denún-cia davant tantes injustícies, emprantun mitjà més eficaç que les armes enaquells moments de lluita a favord’una justícia sempre major i autènti-cament humana. Ambdós van realitzaraquesta tasca amb gran lucidesa i ambuna admirable capacitat creativa i ex-pressiva, de forma potser més coloris-ta i imaginativa l’autor alemany, i méssòbria i incisiva el francès.

I si ja d’entrada volguéssim tambéanticipar l’orientació mental amb quècadascú verificarà aquest objectiu co-mú, es podria dir que en Bertolt Brechtserà determinant la lúcida comprensióde la fragilitat humana –fins i tot en elsmilitants de la justícia–, al costatd’una gran compassió per les víctimesde la injustícia, mentre que en AlbertCamus predominaran les propostesmorals de tipus estoic, centrades enuna ferma voluntat de resistència mo-ral, sense deixar d’assumir actitudsmolt humanes de tolerància i commi-seració davant casos concrets i mas-sius realment aclaparadors.

5

1 Vegeu M. Horkheimer, Anhelo de justicia. Teoría crítica y religión. Trotta, Madrid 2000, passim.

1. L’ANHEL D’UNA JUSTÍCIA MAJOR(BERTOLT BRECHT)

Nascut a Augsburg el 1898 i mort a Berlín el 1956, Bertolt Brecht va serun gran poeta del poble i un dels autors dramàtics més destacats delsegle XX. Interessa recuperar la seva obra en uns moments com els ac-tuals, que els nostres artistes semblen estar dominats per un alarmantescepticisme moral, tal com ho manifesten en un abundant númerod’obres, més o menys brillants, però gairebé sempre desposseïdes demissatges estimulants per a l’esperit.

Brecht, al contrari, no deixava d’oferir en les seves creacions valentstestimonis de fe en l’ésser humà, i en especial en aquelles personesque en aquells moments eren víctimes dels poders públics. Es tractavade propostes que de vegades podien resultar estèticament xocants,però que sempre mobilitzaven els ànims per a la lluita a favor d’una so-cietat més justa.

Instruït des de molt jove enl’estètica del realisme socialista,aquest autor sempre va intentar il·lu-minar des de dins la situació històricaen què vivien els personatges que ana-va creant, tal com ja havien sabut rea-litzar de manera eminent altres grans

artistes del passat, com Cervantes,Shakespeare, Tolstoi, Gorki o Mann.Per la seva banda, Brecht convocavaamplis públics mitjançant unes obresteatrals directes i didàctiques –alhoraque també molt espectaculars–, no no-més perquè coneguessin els secrets

6

molt injustos de la realitat social en laqual vivien, sinó també perquè apren-guessin a lluitar contra ells. I, encaraque en alguns casos va caure el nostreautor en un tipus d’art ideològic i fins itot propagandístic, les seves principalsobres van arribar a ser un modeld’estètica teatral i d’ètica humanista isocial. Així doncs, és aquesta notabledimensió personalista i humanitàriade Bertolt Brecht que voldríem araanalitzar, per fer veure de quantes for-mes diferents, totes elles gairebé sem-pre originals, va intentar aquest granpoeta dramàtic expressar un ideal dejustícia humanament trascendent, pelqual tots estem cridats a lluitar perfer-la cada dia més possible.

Per cert, la seva tasca no era gensfàcil, si la col·loquem dins de la moltlamentable situació en què vivienaleshores els desheretats dels règimsburgesos, als quals Brecht es va dirigiren primer lloc, i referida anys més tarda les víctimes de les guerres o de lesrepressions polítiques que van com-moure Europa.

Així per exemple, en la famosaÒpera de tres xavos (1928) –tantes ve-gades representada fins i tot enl’actualitat entre nosaltres– l’autors’està preguntant com és possible labondat enmig de tanta misèria, mitjan-çant unes xocants escenes musicals enles quals van apareixent gents delsbaixos fons d’una gran metròpoli.Doncs bé, Peachum, un gran propieta-ri de magatzems de roba, pícar i bon-dadós, també s’ho pregunta, sobretotquan la seva filla s’enamora del cap dela banda de pistolers i sembla que hanfracassat els seus honrats intents

d’ajudar els pobres del barri. I peraquest motiu canta al final del primeracte “Qui no voldria ser bo, / donar laseva fortuna als pobres? / Qui no aspi-ra a ser honrat, / encara que les cir-cumstàncies no ens donen la raó? (…)/ El món és miserable i no es pot serbo!”

cóm és possiblela bondat

enmig de tantamisèria?

En efecte, aquesta qüestió moral id’altres semblants van preocuparBrecht durant tota la seva vida. Comper exemple, es pot exigir honradesa idecència a gent que no té res per men-jar? I qui serà, aleshores, el culpabledel mal que puguin cometre? Enaquesta mateixa obra, seran les balla-rines les que criticaran la seva hipo-cresia als espectadors rics, que avuiexigeixen decència i demà abusarand’elles. I potser per aquest elementalsentiment de tolerància moral cap alpobre es pugui explicar el raigd’esperança que brilla en el caòtic fi-nal d’aquesta òpera. Perquè, quansembla que serà executat el cap de labanda, arriba un inesperat indult, quemou el cor a cantar: “No sigueu impla-cables amb el criminal…/ Penseu en lafoscor i en el fred / que regna enaquesta vall de llàgrimes!” Finalmentes pot apreciar com, ja en aquesta obratan primerenca, Brecht està proposant

7

una notable correcció a la màquinaimplacable de la justícia i, més direc-tament encara, a la pena de mort, persemblar-li aquesta llei penal positivainhumana. Amb aquesta actitud elnostre autor no només està expressantun profund sentiment de compassió ide clemència cap aquell pobre delin-qüent, víctima de la injustícia social,sinó també un gran respecte i compas-sió per tota criatura humana, per méspervertida que sembli.

1.1. Pot una causa justajustificar la violència?

Sense abandonar aquests senti-ments tan benèvols i respectuosos dela persona humana, Brecht proposaràun nou problema moral que no hauriade deixar d’afrontar tot lluitador per lajustícia. I aquest serà el fons argumen-tal de la següent obra important pro-duïda per ell, amb el títol de SantaJoana dels escorxadors (1932). Arabé, perquè el problema es pugui plan-tejar amb la major transparència pos-sible, intentarà mostrar-lo des dels ullsinnocents i indefensos d’una dona jo-ve, la qual, moguda per sentiments decompassió molt ferms, s’enrola en elmoviment religioso-benèfic del’Exèrcit de Salvació (conegut a l’obracom “els barrets de palla negres”), queva ser molt popular tant a Estats Unitscom a Gran Bretanya, abans de laSegona Guerra Mundial. I és, a més amés, versemblant que amb la presèn-cia tan irònica d’aquest moviment enescena l’autor estigués criticant la ine-ficàcia de la democràcia cristiana ale-manya d’aleshores, i potser també dela socialdemocràcia, enfront dels pro-

grames més radicals i aparentmentmés eficaços del socialisme i el comu-nisme.

Però el que més importa notar araés que aquesta jove Joana Dark –enca-ra que presentada aquí com una parò-dia de la històrica Joana d’Arc– va serla primera de les molt importants pro-tagonistes femenines que Brecht crea-ria, volent amb això expressar la sevaesperança en el paper que la dona potexercir en la defensa i empara delsmarginats socials, desitjant a més amés subratllar que és sobretot en el corfemení on millor es verifica aquestanecessària superació de la justícia detall justicier (més agressiva i viril) perla misericòrdia i la caritat. En qualse-vol cas, la intenció evident de l’obra ésdesqualificar com insuficients i fins itot contraproduents les actituds mera-ment sentimentals i paternalistes, jaque amb elles no s’aconseguirà maidesmuntar les causes ni les estructureseconòmiques i polítiques que produei-xen tan grans injustícies. Més encara,l’autor també sembla voler advertirque no n’hi ha prou amb mirar la misè-ria social des de la barrera; cal entrar icompartir directament tot el pes de lapobresa i de la humiliació, com inten-tarà fer la idealista Joana en aquestaobra, en descobrir que aquesta ésl’única estratègia realment eficaç.

Brecht també aconsella a través deJoana que cal conèixer de prop aque-lles persones que han causat o estanmantenint unes situacions tan injustes.Apareixen en l’acció teatral com elsamos dels enormes escorxadors decarn bovina instal·lats a Chicago, elsgrans empresaris de carn enllaunada i

8

els financers a la Bossa del bestiar, iestan representats de forma molt sin-gular pel prepotent Pierpoint Mauler.Perquè, en plena crisi econòmica de1929, cap d’ells dubtarà en actuardràsticament contra els seus obrers iclients. Tancaran les fàbriques, i elstreballadors es quedaran al carrer sotael severíssim clima d’hivernd’aquelles latituds. I és aleshores quanJoana, desesperada davant tant de pa-timent, decideix actuar al costat delssindicats, vivint amb els més desem-parats, i col·laborant fins i tot amb elsque preparen una vaga general. Final-ment ha entès, i de forma visceral, quecal actuar amb energia per espolsareficaçment la falsa “bona conscièn-cia” dels empresaris. Més encara, da-vant la violència repressiva de la poli-cia, també es replanteja el seu previ re-buig de la violència, per concloure quepot haver circumstàncies que ens obli-guin a recórrer a la força.

En els fons, el que aquesta noia,ingènua i generosa, s’està plantejantés l’eterna qüestió moral sobre si un fitan bo com és la urgent ajuda als injus-tament oprimits pot arribar a justificaruns mitjans, inhumans de per si, coml’ús de la violència. Pregunta estimu-lant, que en aquesta obra queda, unavegada més, sense resposta, segura-ment perquè el mateix Bertolt Brechttampoc no tenia una resposta clara, su-mit com estava en la perplexitat entrel’humanisme moral i humanitari queell propiciava i la urgent temptació decedir a l’odi i a la lluita violenta entreles classes socials, violència que ellfins aleshores sempre havia rebutjat. Iaquesta mateixa angoixosa ambigüitat

és la que acaba per tenallar el cor de lapobre Joana dels escorxadors, en veu-re’s a més a més incompresa i traïdafins i tot per aquells pels qui estavalluitant; el patiment resulta tan pro-fund en una persona tan delicada i jamalalta que només pot acabar en la se-va mort.

esperança en el paperque la donapot exercir

en la defensa i emparadels marginats socials

Així, aquesta pobra noia totalmententregada als altres, sacrificada ara ala foguera de les passions i contradic-cions més cruels, encara que sense ha-ver resolt el gran dilema entre l’amor ila violència, serà no obstant acollidaper l’un i l’altre ban com una màrtir dela caritat, i proposada per ser honoradacom una santa. “Home, en el teu pithabiten dues ànimes”, havia escritGoethe, i en aquesta obra Brecht, comexpressant la incertesa irresoluble aque el sotmet la seva decidida lluitaper una justícia major, fa cantar al fi-nal de l’obra: “No intentis triar una deles dues ànimes, has de mantenir lesdues. / Roman sempre en conflicteamb tu mateix…”. Aquesta podria serla lliçó que l’autor desitjava comuni-car-nos amb aquest drama: lad’aprendre a aguantar les adversitatsamb enteresa, sense caure, però, enuna lluita violenta, perquè així desa-

9

paregui la dolorosa situació de dubte iambigüitat, generades per un sistematan injust com és el del capitalisme aultrança i el dels partits polítics totali-taris.

En relació amb aquest mateix sa-crifici de Joana, sembla oportú recor-dar aquí un altre pensament que maino va deixar d’inquietar la consciènciade Brecht: el de l’heroisme ideològic,o, si es vol, el del martiri de qui accep-ta morir per les seves idees. En mo-ments de persecució o de repressió po-lítica, és lògic que s’ho plantegessinaquells que, com Brecht, lluitaven peralgunes grans idees que consideravenindiscutibles i irrenunciables.

Precisament en la següent de lesseves obres teatrals, Vida de GalileuGalilei (escrita el 1938, però molt re-tocada el 1946), aquesta preocupaciósobre l’heroisme es convertirà enl’argument central del drama.L’argument té, per cert, suficient fona-ment històric i ha passat a ser un tòpic,encara avui, quan es discuteix sobre lapossible abdicació d’unes idees moltseriosament assumides, per por a lesamenaces d’una autoritat poderosaque les condemna absolutament. Mal-grat això, la solució a aquest dilema,plantejat en situacions tan angoixoses,no resulta tan simple, ja que un encaraes pot preguntar si és sempre la por alcàstig el que ens pot fer abdicar o si noés més aviat el dubte davant la veritatabsoluta de les tesis que es defensen elque ens pot fer veure que no val la pe-na morir per elles… Aquest era, preci-sament, el dramàtic dilema que esplantejava Brecht a propòsit del casGalileu, tenint molt presents altres in-

tel·lectuals contemporanis seus, en si-tuació crítica davant tribunals polítics.I potser per això no s’atreveix a resol-dre aquesta obra de forma tràgica, sinóamb una gran càrrega d’ironia dramà-tica.

Així, el personatge de Galileu seràtractat de manera una mica còmica,com la majoria dels altres personat-ges, civils o eclesiàstics, que van apa-reixent a l’obra. I així doncs, no estractaria d’un intel·lectual “orgànic”,molt compromès i plenament conven-çut de les seves idees, sinó més aviatd’un pensador autònom, que intentarealitzar les seves pròpies investiga-cions, en els difícils temps d’una dic-tadura ideològica. El mateix BertoltBrecht sempre es va sentir així enfrontdel Partit Comunista, i sabia que noeren pocs els intel·lectuals i artistesque vivien en aquesta situació.

Per això, la història de Galileu liserveix ara per compondre un nou ins-trument artístic de gran format, per de-fensar la llibertat de pensament en-front de la injusta tirania de les idees. Itambé potser per això, el seu Galileuapareix com un ésser benèvol i liberal,que assumeix postures morals relati-vistes enfront del dogmatisme dels po-ders públics. Per aquest motiu no calestranyar-se que l’autor insisteixi enrepresentar de forma còmica, gairebécarnavalesca, algunes de les escenesmés comprometedores, amb la qualcosa es va desmuntant tota possiblepretensió d’heroisme en el protagonis-ta, el qual va apareixent més aviat comun d’aquells “antiherois” literaris, quevan començar a posar-se de moda peraquells anys. Així va quedant clar el

10

missatge predominant de la represen-tació: mai s’ha de deixar de creure enels valors suprems de la justícia i de lallibertat; però no fins el punt de con-vertir aquesta fe i aquesta esperança,tan profundament humanes, en un sis-tema dogmàtic de veritats absolutesque puguin arribar a justificar la humi-liació i la mort d’algú. I cal advertirque amb aquesta proposta i altres sem-blants, disseminades en aquest drama,Brecht s’estava situant molt cons-cientment al costat d’altres marxistes“calents” contemporanis seus, talscom E. Bloch, H. Mayer i E. Ficher, iels més joves pensadors de l’escola deFrankfurt, com E. Fromm, H. Marcu-se, W. Benjamin i, certament, el ja ci-tat M. Horkheimer.

És veritat que el tipus de veritatscosmològiques, per cert molt revolu-cionàries, que Galileu defensava ambgran convicció pertanyien a un pla di-ferent i menys directament humanitarique el dels nous projectes teòrics enfavor d’una justícia més humana i uni-versal. És precisament per aquest mo-tiu que encerta Brecht en posar en bo-ca del seu famós protagonista aquestaafirmació: “Jo sostinc que l’únic ob-jectiu de la ciència és alleugerir lesdesgràcies de la humanitat”. I adver-teixi’s que aquesta frase va ser afegidaper l’autor anys més tard als EstatsUnits, immediatament després d’haveresclatat les dues bombes atòmiques alJapó (agost de 1945).

Com anunciàvem, resulta lògicaleshores que el desenllaç de l’obra noofereixi cap gest tràgic. Al contrari,Galileu, que en acte públic de cegaobediència havia destruït els seus es-

crits, els torna a redactar molt poc des-prés i en secret, i els entrega aAndreas, un jove seguidor seu, perquèels tregui d’Itàlia i els difongui per Eu-ropa, aconsellant-li a més a més queno deixi mai de mantenir la llibertat depensament i que aprengui al mateixtemps a dubtar de les seves pròpiesidees i de les dels altres.

defensarla llibertat de pensament

enfront de la injusta tiraniade les idees

Doncs bé, Bertolt Brecht va conti-nuar mantenint sempre aquest trempliberal i humanista, fet que li va merèi-xer fortes crítiques dels seus correli-gionaris quan es va representar l’obra,sense abdicar nogensmenys del seuprofund socialisme, i potser aquestaactitud moral s’anirà acendrant encaramés amb el pas dels anys, tal com esmanifestarà en les seves últimes i pos-siblement millors creacions literàries,La bona persona de Sezuan (1939),Mare Coratge i els seus fills (1940) iEl cercle de guix caucasià (1945), es-crites les tres encara durant l’exili,abans de la seva tornada definitiva aBerlín. Comentem doncs breument acontinuació aquestes tres obres mes-tres, veient com es manifesta en ellesaquest insubornable afany de justíciano en un sentit parcial, tancat i justicier,sinó el més humà i universal possible.

11

la justícia i la bondatserien de vegades

incompatiblesentre si?

1.2. Tres obres de plenitudartística i humanitària

En la primera d’elles,La bona per-sona de Sezuan , Brecht plantejarà unnou problema moral, relacionat ambla pràctica intensa i sense límits de lajustícia social. Tenint en compte queaquesta pràctica social resulta cadacop més absorbent, perquè les neces-sitats es multipliquen i que per conse-güent mai no donarem l’abast per mésque ens desvisquem, ¿pot exigir-se enjustícia al militant social, que arrisquitot el seu temps, la seva salut i la sevavida per atendre a aquestes masses depobres, que mai no se satisfaran deltot? I si abans Brecht s’havia pregun-tat en altres obres seves si els pobrespodien ser bons del tot, ara traslladaaquesta pregunta als generosos lluita-dors per la justícia: ¿No els obligaràaquesta lluita, tan altruista i exigent, atornar-se més durs i fins i tot a reaccio-nar amb violència enfront dels qui pu-guin atemptar contra les seves més im-prescindibles necessitats personals?¿Caldrà anteposar sempre el bé delsaltres al propi bé personal? O dit deforma equivalent, ¿la justícia i la bon-dat serien de vegades incompatiblesentre si? I si, com ja s’ha dit, una justí-cia extremada pot resultar antihuma-na, ¿caldrà pensar també que una bon-dat sense mesura pot resultar injusta?

En aquesta nova obra, tan originalperò també molt didàctica i distancia-da, ja que transcorre a la Xina, l’autorpretén verificar aquest problema en-carnant-lo en una persona totalmentdesinteressada i generosa. On trobaraquesta “ànima bona”? NovamentBrecht la troba en una dona jove,Shen-Té, una pobra prostituta margi-nada, que serà l’única persona dispo-sada a acollir a la seva cabanya a trespersonatges desconeguts que s’hanpresentat d’imprevist al poble.

Amb els diners que li ofereixenaquests tres hostes, Shen-Té obriràuna botiga amb la generosa intenciód’atendre les ingents necessitats delpoble. Però la gent, egoista i immiseri-corde amb ella, la va esplotant sensepietat fins arruïnar-la del tot, apode-rant-se dels seus béns i abusant delsseus favors. Tampoc no li permetrancasar-se amb el noi que ella desitja…I, malgrat tant atropellament, ella noes rendirà. Tornarà a començar un al-tre negoci, encara que emprant ara unanova i ingènua estratègia: per defen-sar-se de l’allau de pidolaires, hauràde fer-se la dura, es disfressaràd’home i actuarà de forma contundenti brusca. “Per ser bons, ¿haurem dedisfressar-nos de dolents?”, es pre-gunta. El fet és que només aleshores lagent es modera, si bé troben a faltar labondadosa Shen-Té, desaparegudamisteriosament, la qual finalment esdonarà a conèixer i serà lloada per laseva enginyosa estratagema.

No obstant això, són moltes lesqüestions que l’autor deixa obertes,perquè l’espectador reflexioni i deci-deixi: 1) En l’àmbit dels negocis –en

12

una societat competitiva, capitalista–,¿la bondat integral resultarà sempresuïcida? 2) ¿Resultaran sempre in-compatibles amb l’honradesa i la ge-nerositat les lleis econòmiques més ri-goroses, tant capitalistes com socialis-tes? 3) Només els estaria reservatpracticar les grans virtuts a l’interiorde tals sistemes econòmics a uns pocsherois o heroïnes? 4) Malgrat això, calreconèixer en tals circumstàncies –iencara que el poble no deixi mai depracticar les petites virtuts del’amabilitat, la sinceritat i la decència,superant sempre els seus instintsegoistes– que aquestes virtuts seransempre insuficients per canviar les es-tructures socials, etc. Es tracta deqüestions en efecte molt importants,encara que l’obra les deixa surant.Potser perquè Brecht pensava que,quan es viu en situacions concretesd’extrema necessitat, fins i tot lesconsciències més pures arriben a in-sensibilitzar-se moralment.

Per exemple, és el cas de Shen-Té,quan, en el seu cant final, pretén excu-sar el seu ambigu comportament:“…La compassió em feia tant de mal /que en va transformar en lloba furiosa/ a la vista dels desgraciats. / Sentiaque em convertia en una altra; / lesmeves dents es transformaven enullals…/ I malgrat això, m’agradavaser l’àngel dels suburbis… / Condem-neu-me, si voleu. Tots els meus crims /els he comès per ajudar els meusveïns, / per amor al meu enamorat i /per salvar el meu fill de la misèria…”No, Brecht no està incitant directa-ment amb aquesta obra la lluita frontalcontra les estructures injustes; més

aviat està oferint, com en moltes de lesseves poesies, escrites també peraquells anys, una pintura benigna i to-lerant del poble, encara que de cap for-ma conformista amb la situació, sinóen tot cas enginyosa i astuta –molt enl’estil de la picaresca espanyola— enla busca de solucions pragmàtiques,sense proposar en absolut actitudscrispades de lluita contra un mons-truós enemic sense rostre.

Deixant pel final l’obra més popu-lar de Brecht, Mare Coratge, femabans unes breus reflexions sobre Elcercle de guix caucasià. És una obra enla qual també es discuteix la im-portància de la justícia sobre un rere-fons de lluita contra la prepotènciad’una família aristocràtica a la UnióSoviética, lluita anunciada des delpròleg a un grup de camperols contraels amos d’unes terres, que ara ells es-tan rescatant pel treball, segons aquellcriteri de la justícia socialista que diuque “les terres són dels qui les treba-llen”.

Ara bé, es tracta d’una peça teatrald’evident estil èpic, que té a més a mésuna notable qualitat lírica gràcies al’exemplaritat moral del seu protago-nista, novament un personatge feme-ní: Gruisha, la jove criada dels ducs.En efecte, durant la revolució, ella esva quedar amb el més petit dels fillsd’aquesta família, que l’havien aban-donat en fugir de la crema. Tant elssoldats del duc com els revolucionarispersegueixen aquesta dona per pren-dre-li el nen; però ella l’amaga i elprotegeix sempre amb gran afecte,fins i tot enmig de grans dificultats iperills. “Són terribles –pensa ella– les

13

conseqüències d’haver fet una obra demisericòrdia!” També la duquessa, lamare natural del petit, reclamarà al fi-nal el seu nen davant un jutge; peròGruisha sabrà defensar, amb una enor-me força moral, la seva nova i heroicamaternitat enfront de la mare natural,sortint a més a més victoriosa de laprova del cercle de guix que ha impo-sat el jutge.

la bondat naturalde l’ésser humà

resulta compatibleamb petites claudicacions

d’autodefensa

I aquesta és la representació com-movedora que l’autor ofereix a uns su-posats camperols socialistes, que araestan entestats en la reforma agràriadel Caucàs, fent-los entendre que, dela mateixa forma que el nen pertany aaquesta nova mare que s’ha entregat aell dia i nit, les terres seran dels qui arales treballen amb tant d’afany. Resul-ta, doncs, admirable constatar un copmés com el bàsic i popular humanismede Bertolt Brecht aconsegueix oferir,de manera a més a més molt poètica,totes aquestes gravíssimes lliçons dejustícia social.

1.3. L’atroç injustícia de laguerra

Un nou tema, també de gran mag-nitud dins de l’àrea general de les in-

justícies humanes, és el de la guerra,per les gravíssimes conseqüències quese’n deriven, provocades per l’am-bició i l’orgull dels poders polítics imilitars. Són conseqüències tràgica-ment injustes en irrompre tan cruel-ment sobre masses de gent innocent.A més a més, era un tema de gran ac-tualitat, que Brecht no podia deixar detractar.

Efectivament, la guerra seràl’argument capital de la seva més fa-mosa obra dramàtica, Mare Coratge.El context històric triat per ell per em-marcar tota l’acció teatral serà el de laguerra dels Trenta Anys, terrible dis-puta per causes religioses, originada alcentre d’Europa per forces polítiquesprotestants (sueques i alemanyes)contra forces catòliques (majoritària-ment poloneses).

Doncs bé, les grans misèries queaquesta llarga guerra va anar provo-cant en el poble estan admirablementsimbolitzades aquí per l’extraor-dinària figura d’una dona i els seustres fills, grup familiar que està sem-pre present a l’escenari, arrossegantcircularment, amb gran afany peròsense cap objectiu, un pesat carro, migcantina militar i mig botiga de quinca-lles, per poder anar sobrevivint entreels fronts de batalla. Perquè, a més deles gravíssimes desgràcies materials,la guerra també provoca la perversiómoral de les persones: d’aquelles quel’han decidit i la mantenen i de les tro-pes que la practiquen, enceses perl’odi i la rapacitat. Sens dubte, aquestadegradació moral universal és el pitjordels efectes que la guerra produeix.

14

Ara bé, enmig de tanta misèriacontrasta com a imatge dominant lapresència de l’extraordinària bondat,elemental i directa, d’una mare, aguer-rida en la defensa de la seva pròpia vi-da i la dels seus, que busca incansable-ment menjar i protecció. No li impor-ten ni entén les causes per les quals elshomes es maten entre ells. Lluitaràsempre per la vida. I no és que ella espresenti com un model d’integritat, jaque, per exemple, en els fons desitjariaque la guerra no acabés mai, perquè ésgràcies a ella que va tirant el seu petitnegoci… Un cop més, la bondat natu-ral de l’ésser humà resulta compatible,segons Brecht, amb petites claudica-cions d’autodefensa.

En realitat, i malgrat les sevesànsies defensives, aquest minúsculgrup ambulant, innocent i innocu, seràdurament castigat. Així, es fa patentteatralment la tremenda injustícia dela guerra. En efecte, els dos fills va-rons seran molt aviat mobilitzats i mo-riran accidentalment en accions queells realitzen amb la intenció d’ajudarels altres. Ja la mare els havia advertitque no es passessin de bons, perquèles grans virtuts no són viables en unmón tan moralment corromput(“Aquest és el temps de la gran capitu-lació…”, els adverteix). També la fillamorirà tristament al final del drama, enintentar alertar al poble de la presènciaimminent de l’enemic. Així, aqueststres joves signifiquen la trista sort quecorrespon als innocents en temps deguerra.

En evident contrast amb la figuraheroica d’aquella mare militant queMaxim Gorki havia creat en la seva fa-

mosa novel·la La mare (1908), BertoltBrecht presenta en camps sembrats demort la figura d’aquesta nova mareCoratge, gens bel·licosa, sino afectuo-sa i tolerant, plena de compassió isempre acollidora de tot aquell neces-sitat que se li apropa, sigui del ban quesigui, ansiosa de donar vida i de prote-gir-la. En ella la caritat resplendeixsempre, per sobre de la “justícia” in-terna de la guerra, que exigeix des-trucció i venjança. I potser aquestabondat podria veure’s com l’encarna-ció d’una Caritat realment transcen-dent, que, al costat d’aquella altra ideade Justícia major i més universal, po-dria arribar a harmonitzar-se.

la soluciócontra la injustícia

en el mónno hauria de trobar-se

en les forces de la mort,sinó en el poder

de l’amor

I el curiós d’aquest plantejamentde fons, que sembla proposar Brecht,és que no es tracta d’una figura de ma-re idealitzada, sinó d’un ésser senzill ivulgar, però dotat d’un amor al proïs-me tan veritable que contagia esperan-ça a l’espectador, fins i tot quans’asseu ja desanimat davant tantes si-tuacions de màxima injustícia com lesque se li estan representant. Aquestessón algunes de les últimes paraules

15

que pronuncia mare Coratge abans decontinuar arrossegant el carro, ara jasense els seus fills: “El pobre no sem-pre ha de perdre… / encara continuaesperant algun miracle: / Cal seguir ino afluixar. / Dempeus cristians, haarribat la primavera!”.

Com es veu en aquesta impressio-nant última proposta escènica, sem-bla que Brecht no vol ressaltar la ne-cessitat incondicional de la lluita, imenys encara de cap altre tipusd’acció violenta i mortífera, ja que,segons ell, la solució contra la injustí-cia en el món no hauria de trobar-seen les forces de la mort, sinó en el po-der de l’amor.

És cert que no n’hi ha prou ambuna caritat de simple beneficència; calcombatre moralment, resistint-se i de-nunciant les causes de la injustícia so-cial amb gran fermesa, però entenentque la major força per enderrocarl’egoisme i l’orgull –causes primàriesde tota injustícia– continuarà sentl’amor desinteressat dels qui s’entre-

guen sense mesura als més deshere-tats.

Recordem que en la seva primerajoventut Bertolt Brecht havia recone-gut en el comunisme alemany l’únicmoviment eficaç a favor dels oprimits,víctimes de la societat burgesa en laqual vivia; malgrat això, anys méstard, es va separar d’aquell movimenten comprovar que el partit es conver-tia en un sistema intransigent i totalita-ri, que afirmava defensar la justícia,però que ho estava fent amb procedi-ments inhumans. “La compassió –vaescriure Hanna Arendt– va tornar Ber-tolt Brecht a la realitat”.

I en efecte així va ser, ja que ha-via somiat des de sempre en una jus-tícia molt més humana, que incloïauna franca comprensió per la fragili-tat humana i per les contradiccionsde la natura, així com el perdó i lacompassió, al costat de totes aque-lles altres virtuts, grans o petites, queasseguren el valor incondicional dela llibertat.

16

2. NOSTÀLGIA D’UNA JUSTíCIA TRANSCENDENT(ALBERT CAMUS)

Des de plantejaments personals molt diferents dels que ens ha ofertl’alemany Bertolt Brecht, l’escriptor francès Albert Camus enspresenta, malgrat això, una notable convergència en aquesta pro-funda aspiració cap a una justícia més transcendent.

Seguint la gran tradició dels mora-listes francesos de la talla de Montaig-ne, Pascal o Rousseau, Camus (nascuten Mondovi, Algèria, el 1913 i mortprop de París el 1960) no va deixar debuscar al llarg de la seva curta vidaunes normes morals que poguessin as-segurar de la forma més fidel possibleel valor suprem de la dignitat de lapersona humana. Havent conegut desde la seva infància la injusta situacióde pobresa i opressió en que es troba-ven la majoria dels seus contempora-

nis algerians, i mogut per una respon-sable preocupació per les víctimes decarn i os que ell observava al seu vol-tant, es pot dir que va dedicar tota laseva vida d’escriptor a assajar les nor-mes d’una moral universal de tall hu-manista, centrant-la sempre en el con-cepte de justícia. Per cert, es tractavad’un interès gens còmode, que el vaportar a travessar fases de descoratja-ment i frustració, junt a d’altres en quèes va sentir molt més segur i recone-gut, cap al final dels seus dies, com a

17

mestre intel·lectual d’un sector de pú-blic molt ampli, en moments de granconfusió moral, originada principal-ment per les guerres i el totalitarismepolític.

no és just quemolts éssers humans

neixin en la mésterrible misèria,

desproveïts d’allò mésnecessari per sobreviure

Camus sabia en efecte que “el queconstitueix la grandesa de l’home és lalluita, inexplicable a primera vista,contra la seva condició injusta”(Actuelles I). I cal tenir en compte jades d’ara que també per a Camus, comhem vist que succeïa amb Brecht, elconcepte de justícia era molt més ric iintegrador del que se sol entendre enels tractats jurídics o en la jurisprudèn-cia habitual. Segons ell, la idea de jus-tícia s’acostava molt a una categoriametafísica, d’ordre universal, il’entenia també com un difícil equili-bri dinàmic entre grans principis cla-rament antagònics, com ara felicitat idesgràcia, Déu i Història; es tractad’una contradicció bastant radical,que podia originar un notable desordreen les consciències i en la societat.S’hauria, doncs, de reconèixer que esdóna al si mateix de l’existència unapermanent contradicció, que l’ésserhumà no hauria de deixar mai de supe-rar, intentant aconseguir un cert equi-

libri (= justícia existencial) o almenysuna mena de “just mitjà”, d’evidentinspiració aristotèlica. Així doncs, lamoral de la justícia que Camuss’esforçarà per anar plantejant en totsels seus escrits serà una moral de mo-deració humanista, molt hel·lènica,però al mateix temps una moral com-bativa, de denúncia i de rebuig, inspi-rada sempre per aquesta altra justíciatranscendent, possiblement inabasta-ble, de la qual mai no va deixar de sen-tir una profunda nostàlgia.

En conseqüència, segons ell tambées podria entendre com a just tot allòque s’ajusta a la veritat essencial del’ésser humà, allò que el manté en har-monia amb si mateix (en situació cor-recta o de rectitud: droiture), així comel que el fa sentir-se en harmonia ambel seu entorn físic, en una desitjableunió fervent amb la natura, en una esp-ècie de “bodes” amb el clima, el pai-satge i el cosmos. De fet, aquesta con-cepció de justícia coincideix gairebédel tot amb el concepte de felicitat, es-tat molt difícil d’aconseguir o de man-tenir durant molt de temps, perquè elmal i les desgràcies –des d’aquest puntde vista, clarament injustes– pertorbenaquests èxtasis, amb prou feines co-mençats.

Ara bé, aquesta injustícia existen-cial empaitaria l’home des del seu nai-xement i per això la vida humana re-sultaria bàsicament absurda, en si ma-teixa contradictòria i sense sentit.“Ens han estafat –exclama el protago-nista de El malentès–. ¿A què veaquesta gran crida a l’ésser?” Tambéaquesta injustícia existencial semblamanifestar-se –sempre segons Ca-

18

mus– en la limitació que la ment hu-mana troba en voler explicar-se aques-ta contradicció o desajust bàsic, injus-tícia que l’autor qualifica de cruel, perexperimentar-la vitalment com unairritant “gran indiferència de l’universdavant les més angoixoses preguntesde l’home”. Com es pot advertir fàcil-ment, aquest doble concepte de justí-cia/injustícia còsmiques o transcen-dents té molt a veure amb la visiótràgica que havien mantingut no pocspoetes de l’antiguitat hel·lènica.

Finalment, aquesta concepciód’injustícia, tan àmplia i superior, co-mençarà a adquirir connotacions dedesigualtat social quan l’autor con-templarà, indignat, la mala distribuciódels béns naturals al planeta. En efec-te, pensa que no és just que molts és-sers humans neixin en la més terriblemisèria, desproveïts d’allò més neces-sari per sobreviure, en llocs i en climesabsolutament inhumans, mentre d’al-tres viuen en condicions físiques moltmés favorables. Aquest darrer pensa-ment ja ens acosta a la concepció ca-musiana d’injustícia històrica, mésescandalosa encara, si fos possible,que l’anterior, en estar originada noper un suposat Destí sinó per la malavoluntat o la desídia dels homes. Així,aquests grans desordres socials –de-guts en bona mesura als abusos del’ambició de poder–, que Camus, al’igual que els seus compatriotes, tam-bé havia sofert des de nen en la sevapell, són els que més l’afectaran per-sonalment i els que seran l’objectiuprimari de la seva implacable lluitad’escriptor. “Aquesta injustícia supre-ma […] la vaig descobrir als suburbis

de les grans ciutats.” (Prefaci d’El re-vés i el dret, 2a edició). “La Història ésinjusta perquè exigeix a l’home granssacrificis, per aconseguir després no-més resultats ridículs.” (Actuelles I).

En l’interessant discurs que va pro-nunciar Camus a Estocolm el desem-bre de 1957 en rebre el Premi Nobelde Literatura, va confessar pública-ment que tota la seva vida i la sevaobra havien estat orientades pel desigd’“una justícia veritablement humanai universal”, ja que les tristes cir-cumstàncies en què es trobava la hu-manitat al planeta obligaven tot literato pensador a realitzar la seva obra a fa-vor d’una major justícia: “Ja ha passatel temps dels artistes irresponsables”,va repetir diverses vegades. Doncs bé,tenint sempre en compte aquesta de-claració d’intencions, intentarem des-cobrir-la en algunes de les seves obresmés significatives, esperant poder re-conèixer al mateix temps l’evoluciódel seu pensament, així com la granvarietat de les seves propostes morals,en relació sempre amb la justícia.

2.1. “El mite de Sísif” i“L’estranger”

En els fons d’aquests dos llibrestan coneguts, publicats ambdós el1942, en plena guerra mundial, el puntde partida no podia ser un altre que elde constatar l’absurd –és a dir, allò in-just– de l’existència humana, senseque res ni ningú ens pugui donar expli-cació d’aquest fet: en efecte, resultatotalment irracional aquest “silencedéraisonable devant l’appel humain”,un silenci irracional –o injust—davant

19

les reclamacions –tan justes– del’ésser humà.

Ara bé, enfront d’aquesta indig-nant constatació, l’autor del Mite deSísif anirà repassant sistemàticamentalgunes de les respostes que s’han anatdonant, del tot insatisfactòries per aell, i per aquest fet les anirà rebutjantuna rere l’altra. Camus, mogut per ungran amor a la vida, no pot acceptar decap forma el nihilisme que proposenalguns existencialistes, i menys encarales solucions que han anat acceptantaltres autors més vividors, que oferei-xen sempre algun tipus d’evasió, desd’un cras i inacceptable egoisme. Encanvi, la seva pròpia proposta no seràni metafísica ni estètica, sinó estoica-ment moral.

En efecte, davant la tremenda in-justícia de l’absurd de la vida humana,suggereix que mai ens hem de rendir,que cal resistir, el més lúcidament pos-sible i amb gran fermesa, a aquesta in-justa realitat que pretén doblegar-nos.Aleshores Camus s’atreveix a propo-sar l’exemple de Sísif, el tità que –se-gons ell– va encertar a recuperar la se-va dignitat, en anar complint el càstigdels déus, amb lliure obstinació i clari-vidència, en la repetició interminabledel mateix treball, mostrant així una“fidelitat superior”, la deguda a la se-va dignitat de persona. I per això “calsuposar Sísif feliç”.

Cal observar com ja en aquest as-saig el comportament moral, que Ca-mus està proposant com el més vàliddavant tota injustícia, és el d’asse-gurar per sobre de tot, encara ques’estigui sotmès a durs càstigs, la inte-gritat del subjecte humà, que consis-

tirà en romandre sempre amo de lapròpia consciència i de la llibertat.

De totes formes, l’autor no quedadel tot satisfet amb aquesta primerahipòtesi moral, potser per conside-rar-la excessivament heroica i no exi-gible a la majoria dels mortals. Enconseqüència, intentarà assajar altrespossibles actituds davant l’absurd–aquesta injustícia existencial– sensecaure en les ja rebutjades posturesnihilistes o esteticovitalistes. Així, enl’audaç novel·la L’estranger, escritamolt poc després de El mite de Sísif,assajarà una nova hipòtesi, que podriacondensar-se en la pregunta següent:Pot viure dignament l’ésser humà,conservant la seva llibertat, un cop re-butjat tot sentiment d’esperança i totaimplicació afectiva amb el proïsme?

Meursault, l’estrany protagonistadel relat, serà l’encarnació d’aquestahipòtesi. Un subjecte humà sense unaltre signe d’identitat que la seva con-tínua indiferència davant de tot el quel’envolta; un ésser, a més a més, queafirma sentir-se del tot innocent de lamort d’un home, que ell mateix con-fessa haver comès sense voler. ¿Ésversemblant una existència així, in-sensible davant tota relació humana idel tot indiferent davant qualsevolobligació moral? Resulta difícil adme-tre que aquesta actitud pugui ser vàli-da, ni tan sols versemblant, com a pos-sible sortida davant l’absurd del’existència, si bé Camus no sembladesqualificar-la del tot, en introduir alfinal –potser d’una forma quelcom ar-bitrària– un arravatament de rebel·liaen el seu protagonista. En qualsevolcas, no sembla tampoc haver quedat

20

content amb aquest nou model seu, enhaver hagut de buidar el seu home detot rastre de consciència moral. Aixídoncs, haurà de continuar buscant enuna altra direcció.

2.2. “La peste” i “L’home enrebel·lió”

Camus va viure molt intensament aFrança, primer en la clandestinitat idesprés en la resistència, la terrible de-solació produïda a Europa per la inva-sió dels exèrcits nazis el 1939 i 1940,que va provocar un clamor universalde protesta. Tals fets, tan radicalmentinjustos, van fer que reorientés les se-ves investigacions ètiques, baixar dela teoria a la pràctica, a la realitat pal-pitant de la història contemporània.Per aquest motiu, a partir d’aleshoresapareixerà un to més ferm i incisiu iuna clara voluntat de denúncia i decombat polític en tots els seus escritsmés coneguts, així com en els seus in-numerables articles de premsa, sem-pre en defensa de la justícia històrica.

Com a extraordinari creador litera-ri que era, va concebre molt aviat i vapublicar el 1947 la impressionantparàbola La pesta, on narra els efectesmortífers d’aquella terrible epidèmia–la invasió militar–, injusta i brutal,les víctimes de la qual ni tan sols espodien defensar. Naturalment, l’autorno es queda en la descripció de talsefectes nefastos, sinó que incita el lec-tor, a través de l’exemple morald’alguns personatges, a pensar i reac-cionar contra tan injustos abusos histò-rics. Ràpidament desqualifica totes lesactituds passives o resignades, per in-sistir en el valor de la postura, que des

d’aleshores serà la seva pròpia convic-ció més permanent: la de la rebel·liaactiva. Pensa justament que és en si-tuacions extremes de calamitat quans’aviva la consciència dels oprimits,gràcies a la qual es decideixen a actuaramb totes les seves forces i de manerasolidària, contra la invasió del mal,fins i tot a costa de la pròpia vida, comen efecte succeeix en alguns dels per-sonatges d’aquesta magnífica i exem-plar novel·la.

la rebel·liócom a supremaobligació moral

davant la injustícia política

En conseqüència, la rebel·lió coma suprema obligació moral davant lainjustícia política serà el tema priorita-ri que Camus anirà desenvolupant du-rant aquells anys calamitosos, queacabarà recollint, de forma bastant sis-temàtica, en el seu famós assaig filo-sofico-moral L’home en rebel·lió(1951). Aleshores pesaven molt en laseva consciència no només l’ocupaciómilitar, amb les seves duríssimes se-qüeles de la repressió policial i les de-portacions, sinó les nombroses penesde mort i depuracions, ocorregudes aFrança després de la victòria aliada,però encara molt més cruels i massi-ves a la Unió Soviética estalinista. Ai-xí doncs, davant tanta depravació mo-ral en els poders públics i davant tantaconculcació dels drets més elementals

21

de la persona, Camus es va anar con-firmant en la seva proposta moral de larebel·lió. Enfront de tan cruels injustí-cies, sembla que a l’ésser humà no liqueda una altra sortida moral que la demantenir-se en un estat de rebel·liapermanent, rebel·lia existencial que,en mobilitzar totes les forces del’individu humà, es converteix a més amés en una substancial definició de laseva condició de persona: Je me révol-te, donc je suis. És una afirmació queimplica necessàriament l’actitud so-lidària amb els altres, i que per aixòpot convertir-se en Je me révolte, doncnous sommes.

no n’hi ha proude cap manera ambla justícia utilitària,

circumstancial i pragmàtica,sino que cal aspirar a unajustícia eterna i sagrada

Ara bé, per justificar aquesta pos-tura, Camus no voldrà tenir en compteaquelles rebel·lions “metafísiques”–de Prometeu, Sade o Nietzsche– queacaben, per lògica històrica, en el nihi-lisme; tampoc no considerarà adequa-des aquelles altres revolucions políti-ques –com les d’Espàrtac, Robespier-re o Stalin– que van degenerar en unaterrible repressió deshumanitzant.Menys encara podrà acceptar el sofis-ma moral que pretén justificar unagran causa política, legitimant mitjanscruels i sanguinaris, com la tortura.

Per aquest motiu, contraposarà la re-bel·lió moral –implacable davant elsabusos del poder i la mentida– a totesaquestes revolucions, viciades nor-malment per l’ànsia del poder. D’altrabanda, aquesta rebel·lió està clara-ment inspirada en l’humanisme medi-terrani (la pensée du Midi), que nodeixarà de reconèixer els seus propisexcessos, quan n’hi hagi, sempre ennom d’una saviesa molt humana, en laqual mai no faltarà ni la fe en l’home nil’esperança en la comunitat humana.

2.3. Com lluitar contra lainjustícia sense tornar-se

violent?

Partint del correcte principi quemai un fi bo no pot justificar uns mit-jans perversos, Albert Camus segueixplantejant-se qüestions de moral polí-tica, atent ara a l’actualitat de la lluitaper la independència a Algèria i espe-cialment sobresaltat pels freqüentsatemptats que es produeixen tant aAlgèria com a París. Potser pot en al-gun cas justificar-se el terrorisme?Com explicar, en cas contrari, quegent noble i generosa s’ofereixi a rea-litzar un acte de destrucció tan mortí-fer? Qüestions candents –tant alesho-res com ara—que ni per a Camus, niper a nosaltres avui, han aconseguitrespostes del tot convincents.

Sens dubte, els articles que Camusva anar escrivint durant aquells anysen el diari Combat sobre una qüestiótan apressant com aquesta són dignesde ser recuperats. Però és sobretot a laseva obra teatral Els justos (1949),inspirada directament en la novel·la de

22

Dostoievski Dimonis (1872), que ensplantejarà de forma patètica la discus-sió sobre aquest tema.

Moguts pels nobles ideals d’alli-berar el poble del jou del tirà, un grupde joves russos escull sacrificar-se co-metent un atemptat contra ell. Però,¿com superar el dramàtic dilema entreaquesta noble acció alliberadora i elsseus inexcusables efectes de mort, taninhumans? En efecte, el Gran Duc éstambé un ésser humà com ells, que tédona i fills…

Kaliayev, el personatge més idea-lista del grup, s’atreveix a reconèixeramb lucidesa que aquest acte terriblecertament seria un assassinat si ell nomorís també, en pagament i rescat perhaver-lo comés. Però és això convin-cent? Tampoc no pot argüir-seapel·lant a què es tracta de la meraexecució d’una pena de mort, perquèaixò seria prendre’s la justícia públicaper compte d’uns particulars, i accep-tar sense més ni més la justificació dela pena capital, contra la que Camuss’havia pronunciat molts cops. (Vegi’sels seus articles “Reflexions sobre laguillotina”, 1957.) Per aquest motiu,un cop més la qüestió sobre el terroris-me quedava també oberta, demostrantsi més no que caldrà mantenir la inex-cusable lluita contra la injustícia a tra-vés de no poques incerteses i perplexi-tats. Encara que Camus no abrigavadubte de cap mena respecte al rebuigde la pena de mort.

En canvi, quan es posi a reflexio-nar sobre la moralitat del gravíssim te-ma de la guerra, els dubtes el tornarana inquietar. D’una banda, li semblendel tot injustificables les matances que

realitzen els exèrcits al camp de bata-lla. No estarien perpetrant un mons-truós terrorisme recíproc i massiu?N’hi ha prou amb el dret internacionalsobre la guerra per justificar crims tanterribles? En canvi, per una altra ban-da, com explicar i excusar la llargahistòria de la humanitat, muntada so-bre guerres entre els pobles?

Totes aquestes qüestions crucials, imalgrat això mai del tot ben resoltes,estaven posant en crisi el concepte dejustícia humana superior, per la qualCamus havia estat lluitant fins alesho-res. Davant tanta barbàrie, havia afir-mat categòricament (a Le temps dumépris, 1944) que “no n’hi havia proude cap manera amb la justícia utilità-ria, circumstancial i pragmàtica, i quecalia aspirar a una justícia eterna i sa-grada.” (une justice la plus éternelle etsacrée). “És una passió errònia –haviaescrit a un amic alemany– pretendreestimar la pàtria per sobre de la justí-cia; si no s’estima la justícia no es potdir que s’estimi de debò la pàtria.”(Cartes a un amic alemany, 1945, car-ta 4a). Malgrat això, i davant la brutalevidència dels fets, semblava queaquella noble utopia seva trontollava.Ell mateix s’havia vist obligat a París aentrar a la resistència armada, i aramateix se sentia inclinat a defensar elsrebels compatriotes algerians, si béaquesta vegada la seva defensa no se-ria armada.

Precisament en plena guerrad’independència de l’antiga colòniafrancesa, Camus es va oferir com amitjancer entre les dues parts. Voliaproposar en primer lloc una treva nosols militar sinó civil, en la qual, abans

23

que res, s’alliberés als presoners polí-tics i s’indultés als condemnats a mort,mentre es preparava una nova consti-tució que reconegués França i Algèriacom dues nacions federades. Perdesgràcia, la veu pacificadora d’aquestprofeta de la justícia no va ser recone-guda com una proposta de salvació, ila seva mort en accident de cotxe, aprincipis de 1960, va impedir que se-guís en la palestra, i que ni tan sols po-gués viure el moment de la feliç inde-pendència d’Algèria, ocorreguda dosanys i mig després.

Certament, entre tants treballs, dis-cursos i conferències, la contradicciód’abast metafísic entre Justícia iViolència semblava estar tenallant ca-da vegada més el seu esperit, fet que,si bé no suprimia una forta nostàlgiaper la justícia utòpica –que mai no elva abandonar–, l’obligava a moderarla seva realització concreta, introduintcertes correccions històriques. I enaquesta difícil tasca de moderació po-lítica, no podien deixar d’interveniraltres factors també molt exigents iautènticament humans, que completa-ven el seu reconegut concepte huma-nista de la justícia. Entre aquests, perexemple, i només referits a la guerra,hi ha l’advertència d’evitar sempre lespassions de l’odi i de la venjança, demantenir una permanent actitud so-lidària amb els companys, i esfor-çar-se per experimentar una gran com-passió amb els qui pateixen, tantamics com enemics.

Sens dubte resulta exemplaraquesta exigent actitud moral d’AlbertCamus davant la barbàrie de la guerrai del terrorisme, pel que té d’esforçat

equilibri entre una visió transcendentde justícia i les seves formesd’aplicació profundament humanes,sense deixar mai de mantenir la sevaferma postura d’home rebel davant to-ta injustícia. És un exemple que avuitambé pot resultar estimulant enaquest món de confusió i desarma-ment moral, precisament quan estansent, potser més horribles que mai, lessituacions de violència i de barbàried’abast universal.

2.4. Sísif s’humanitza i reconeix

els seus límits

És possible que en aquesta fase fi-nal de la seva vida, en la qual els esde-veniments més terribles i inhumanss’imposaven a Camus, obligant-lo amoderar la seva passió per una justíciasempre major i fins i tot a dubtar de laseva mateixa actitud fonamental de re-bel·lia, va tornar a experimentarl’amarg sense-sentit de l’existència,que havia percebut tan intensament alsseus vint anys. Ara, als 40 anys, tornaa entrar en una fase també molt crítica,quan, fatigat per una aclaparadora ac-tivitat de periodista i de promotor cul-tural, participant en moltes discus-sions públiques que requerien conti-nus viatges entre París i Algèria, i mésdebilitat encara per la tuberculosi, quemai no havia arribat a curar del tot,Camus se sent més desemparat, mésincomprès i impotent que mai en la se-va lluita contra la injustícia del món. I,de crític implacable que havia estatdavant tota mentida i tot abús de po-der, sent ara que la seva consciència lireclama que es justifiqui a si mateix.

24

Havent comprès cada vegada mésles grans imperfeccions de la justíciahumana, se sent ara inclinat a conclou-re que aquest és el temps en què tambéels jutges haurien de ser jutjats. I quanell mateix s’havia erigit tantes vega-des en jutge dels altres, creu ara quetambé se li exigeix que es justifiqui asi mateix. I és llavors quan sorgeix latranscendental pregunta: davant dequi o de què pot finalment justificar-sel’ésser humà?

Totes aquestes reflexions, junt a unnou i inquietant sentit de culpabilitat,que va anar treballant l’esperit de Ca-mus en els darrers anys de la seva vi-da, van donar lloc a una nova creaciónovel·lesca, més breu però no menyscommovedora que les anteriors, queva titular La caiguda (1956), encaraque les seves meditacions presents se-rien recollides també en les seves duesúltimes obres, El revés i el dret (edicióde 1957) i l’extraordinari relat auto-biogràfic, que va deixar inacabat enmorir, i que s’havia de titular El pri-mer home (que no serà publicat fins1994).

Centrem-nos només en La caigu-da. Sorprenentment, en efecte, el temaprincipal que es discuteix en aquestaobra és el de la innocència, com tambéhem vist en Bertolt Brecht. És possi-ble la innocència en un món tan per-vers? Qui pot mantenir-se just del toten unes situacions socials tan conta-minades per la injustícia? Ni tan solsJesús va ser del tot innocent –diu Cla-mence, el protagonista–, en sentir-seEll responsable dels nens morts per laseva causa! I per aquest motiu, aquestjutge parisenc, de gran renom, aban-

dona de cop la seva carrera, la seva fa-mília i la seva fortuna per refugiar-seen una taverna d’Amsterdam –onanirà confessant a un desconegut lesseves culpes personals, víctima sem-pre de la seva vanitat i egoisme en totel que havia fet fins aleshores–, en re-conèixer bruscament un dia que tam-poc no estava justificat ni per exercirla justícia ni menys encara per con-demnar ningú.

davant de quio de què

pot finalmentjustificar-sel’ésser humà

Certament, Camus s’havia huma-nitzat fins a límits insospitats enaquesta última fase més crítica de laseva existència, i tornava a concebrela natura més elemental de l’home,des del seu naixement (la d’aquell“primer home”) com un estrany sub-jecte, barreja d’ideals i flaqueses, res-ponsable d’actes virtuosos però tambéde no poques claudicacions morals.Així, la visió de l’existència humanaque ofereix en aquesta última novel·lapassa a ser molt més comprensiva icompassiva del que com a pensador icom a literat havia concebut anterior-ment, des de pressupostos heroicsmolt intransigents. Potser estava po-sant en dubte aquella categòrica afir-mació juvenil “El món és bell, i forad’ell no hi ha salvació”. I potser també

25

per aquesta motiu la seva anterior con-cepció de la justícia passava ara a sermenys rigorosa i contundent, méscomprensiva i elemental. En tot cas,aquesta sembla ser la principal morali-tat que cal treure de La caiguda.

I no obstant això, en aquesta últimanovel·la també es perceben uns símpto-mes sorprenents que l’autor fa aparèi-xer de forma enginyosa cap al final delllibre, i que es podrien interpretar comuna expressió d’aquesta assíduanostàlgia per una justícia major i pot-ser també com una ànsia de salvació,experimentada des del mateix abismede la misèria humana. En aquest sentit

apuntarien fets tan inesperats com elpanell d’“els jutges íntegres” del tríp-tic “El Xai místic” de Van Eyck, o lagratuïta referència a les “aigües bap-tismals”, o el clamor incomprensiblede les gavines que el protagonista sos-pita que li porten un missatge, o la sor-prenent nevada final en un port demar, que cobreix tot de blanc. “Mirivostè, està nevant (…) Aquests enor-mes flocs de neu són segurament co-loms: Per fi es decideixen a baixaraquestes amigues; cobreixen les aigüesi les teulades (…) Quina invasió! Espe-rem que portin la bona nova. Tothom sesalvarà… I no només els escollits.”

26

CONCLUSIÓ

Donem per acabat aquí aquest as-saig de reflexió moral, a propòsit dedos grans literats moderns, obstinada-ment entestats ambdós en defensaramb la seva obra la causa de la justí-cia. Hem pogut veure com cada autorverifica aquest propòsit de forma dife-rent des de posicions socials i políti-ques també molt diverses. Però la nos-tra intenció en seleccionar-los no haestat la de contrastar simplement duespostures, interessants en si mateixes,sinó la de procurar que el lector lescomparés per aprofundir en les con-vergències fonamentals que apareixenentre ells, per sobre de les seves dis-crepàncies més accidentals; conver-gències que es podrien xifrar en unadoble tensió. En primer lloc, la tensióque es planteja entre l’exigència deri-vada d’una visió més transcendent dela justícia i la seva realització pràctica,que no pot oblidar les limitacionspròpies de la natura humana, i quecaldrà tractar sempre amb compassió.I en segon lloc, l’altra tensió, tambémolt bàsica i èticament no menys esti-mulant, que s’estableix entre la inex-cusable obligació de practicar la justí-cia i la mai fàcil justificació d’un ma-

teix, al no haver-n’hi prou en molts ca-sos ni amb el tribunal de la pròpiaconsciència ni amb cap altra instànciapurament humana.

Finalment, cal tenir en comptecom es va donar en els nostres dos au-tors el notable trànsit des d’una pri-mera visió utòpica de la justícia a unaacceptació més personalista i relacio-nal de solidaritat concreta i compassi-va, visió que, no per ser menys idea-lista, deixa de ser molt exigent en unnivell superior, el d’aconseguir unarealització humana, personal i comu-nitària molt més plena, és a dir, la ve-rificació ja en aquest món d’una Jus-tícia major.

En definitiva, allò que tant BertoltBrecht com Albert Camus han anatmanifestant a través d’aquestes ten-sions i dilemes insolubles és que elsefectes produïts per les injustíciesd’aquest món són tan greus quel’esperit humà, malgrat la seva fragili-tat, es resistirà sempre contra ells, per-què no pot deixar d’experimentar uninvencible anhel i una permanentnostàlgia d’aquesta Justícia major,realment universal.

27

4. BIBLIOGRAFIA ELEMENTAL

1. Sobre Bertolt Brecht

Paolo CHIARINI, Bertolt Brecht, Península, Barcelona 1974.Walter BENJAMIN, Tentativas sobre Brecht (Iluminaciones, 3), Taurus, Madrid

1975.Ronald GRAY, Brecht dramaturgo, Ultramar, Madrid 1976.Jacques DESUCHÉ, La técnica teatral de B. Brecht, Oikos-Tau, Vilassar de

Mar 1966.Ricard SALVAT, “Concreció de la nova objectivitat: el realisme èpic”, en El

teatre contemporani, Edicions 62, Barcelona 1966, volum 2,pàg. 79-168.

Hans MAYER, Brecht, Argitaletxe Hiru, S.L., 1998.P. THOMSON y G. SACKS (edits.), The Cambridge companion to Brecht, Cam-

bridge U. Press 1998.

2. Sobre Albert Camus

Herbert R. LOTTMAN, Albert Camus, Taurus, Madrid 1987.Bernard EAST, o.p., Albert Camus ou la recherche d’une morale, Montreal

1984.Georges HOURDIN, Camus, le juste , Cerf, París 1960.Pierre-Henri SIMON, Présence de Camus, La Renaissance du Livre, Bruxelles

1961.Octavi FULLAT, La moral atea d’Albert Camus, Ed. Pubol, Barcelona 1963.Arnaud CORBIC, Camus et Bonhoeffer. Rencontre de deux humanismes, Labor

et Fides, Ginebra 2002.Albert CAMUS, La nit de la veritat. Escrits i discursos, La Llar del Llibre, Bar-

celona 1986.“Cahiers Albert Camus”: Camus à“Combat”, Gallimard, Paris 2002.

28

5. TEXTOS

Enfocament humanista de la justícia social, segons Brecht

“L’home està situat al centre del’atenció de Bertolt Brecht, vist certa-ment des d’una nova òptica històri-co-materialista, però l’home, i nol’esdeveniment històric i polític, visten les seves implicacions so-cio-econòmiques, com succeïa en Pis-cator. […] L’home es col·loca, doncs,al centre de la teoria i la praxi teatralde Brecht, no només com a objecteprivilegiat d’indagació i de represen-tació, sinó també com a “fi” primari del’acció política del teatre mateix, ambl’objectiu de transformar-lo.

D’això en deriven algunes conse-qüències molt concreta i directamentpertinents a la pràctica teatral. Brechtdedica una major atenció als instru-ments humans del teatre, al problemade la renovació de l’actor i a la inven-ció d’una forma de recitar que consti-tueixi per ella mateixa una forma de

coneixement i de comunicació mar-xista. En efecte, del marxisme i de lesseves exigències dialèctiques […]Brecht deriva una voluntat d’aprofun-diment en les possibilitats intrínse-ques dels mitjans específics del tea-tre…

Brecht parla també del teatre coma lloc en què es verifiquen les “contra-diccions”. Però quines contradiccionsse’ns revelen? I en quina manera se’nsapareixen aquestes contradiccions?[…] Segons Brecht, les contradiccionseconòmiques i socials d’una època do-nada tendeixen a revelar-se com acontradiccions en els comportamentshumans dels seus personatges. Enaquest sentit és il·luminador el perso-natge de Mare Coratge, traficant i ma-re, que viu de la guerra i a la guerraperd els seus fills: gran contradiccióvivent que reprodueix en si, en les se-

29

ves ferides incurables, les contradic-cions d’una època i d’un sistemaeconòmic. Així, les contradiccionseconòmico-socials són projectades enel microcosmos de l’individu, encaraque per això no siguin sufocades, sinódiferides i fetes més estridents peraquesta projecció tan humana de simateixes. […] Aquesta revolució co-pernicana, aquest tornar l’home a lesseves pròpies dimensions, es com-pleix en Brecht mantenint semprel’atenció centrada en allò humà. […]Al teatre de Brecht, les grans forceshistòriques revelen la seva presència iel seu pes en les deformacions que

provoquen en l’home, el repetir-se dela contradicció entre l’home com a fi il’home com a objecte.

[…] Si Piscator tractava d’il·lumi-nar i explicar en una relació cau-sa-efecte els esdeveniments humansdes dels esdeveniments econòmi-co-socials, Brecht, al contrari, il·lumi-na les contradiccions econòmico-so-cials a través de les contradiccions hu-manes i les ferides incurables delsseus personatges; així fa raure les con-tradiccions estructurals en les horroro-ses deformacions que provoquen enl’home…d’on sorgeix una crida cap auna praxi resolutòria.”

Ronald Gray, Brecht dramaturgo. Ultramar, Madrid 1979, pàg.108-111

Camus i Bonhoeffer:

Més enllà de l’idealisme moral i del realisme cínic

“En les últimes pàgines de L’homeen rebel·lió, Camus intenta donar unasolució al problema de la rebel·lió en lahistòria para rehabilitar-la com “valorfundador d’humanitat” (Ricoeur) con-tra les seves desviacions. Amb aquestfet està obrint el camí a una ètica de lamesura més enllà de l’idealisme morali el realisme cínic: “Si la rebel·lió po-gués fundar una filosofia […], seriauna filosofia dels límits, de la ignoraciacalculada i del risc”.

Realitzant una lectura crítica de ladialèctica hegeliana sobre l’amo i

l’esclau, Camus pensa que una medi-tació sobre la rebel·lió implica semprela idea de límit. Perquè, en primer lloc,ja posa un límit a l’opressió, però tam-bé perquè, manifestant la dignitat co-muna a tots els homes, descobreixtambé els límits a la seva pròpia re-bel·lió, en reconèixer el dret de l’altrea rebel·lar-se. La rebel·lió no reivindi-ca la llibertat total; al contrari, sotmeta judici la llibertat total, que és la del’amo. Ella manifesta, doncs, la ideadel just límit: “El pensament aproxi-matiu és l’únic que genera realitat”.Així apareix la lògica profunda de la

30

rebel·lió: un no al tirà i un sí a l’home.Aquesta “tensió perpètua” entreaquest sí i aquest no transcendeix larebel·lió, la qual en cas contrari dege-neraria en el mortífer abandó del “totestà permès” i no reconeixeria el malmés que per augmentar-lo. Aixídoncs, pot afirmar-se que per a Camusla mesura és una rebel·lió de segongrau, una “rebel·lió de la rebel·lió”(Ricoeur). […] I és interessant consta-tar que, des de la fe en la Revelació,Bonheoffer rebutja per la mateixa raóque Camus tota raó moral de tipusidealista, com, en sentit oposat, totaactitud cínica, recuperant en els fonsla posició ètica de Camus, per caminsdiferents, entre els que inclou els de lafe cristiana. […]

Així, en el que hagués estat la sevaÈtica, Bonhoeffer es nega a partir deprincipis morals i critica l’idealisme iel fanatisme, ja que sacrifiquen la reali-tat als principis abstractes o els idola-

tren a costa de la realitat, mentre Ca-mus també afirmava que “tota moralnecessita una part de realisme, doncstota virtut pura resulta mortal”. […]

Més enllà, doncs, d’aquestes duesformes antagòniques d’idolatria (fa-natisme i cinisme), Bonhoeffer tambérebutja la lògica del tot o res; mentreque Camus ho fa en virtut del principifundant de la rebel·lió i del valor mit-jancer de la mesura, Bonhoeffer ho ve-rifica partint de Crist, que és el princi-pi original, no per negar el bé i el mal,sinó perquè tant el bé com el mal de-penen d’Ell en el món present, tal comrealment existeix aquí i ara. […] I ésperquè Crist, com a Verb de Déu fethome, és la “forma” que informa desde dins la realitat, que el cristià, dei-xant-se “formar” per Crist…ha decrear respostes ètiques audaces, mésenllà de l’idealisme moral i del realis-me cínic.”

Arnaud Corbic, Camus et Bonhoeffer. Rencontre de deux humanismes.

Labor et Fides, Ginebra 2002, pàg. 69-73

Als que neixin més tard

“Realment, visc en temps ombrívols!Em diuen: menja i beu! Acontenta’t amb el que tens!Però, ¿com puc menjar i beure quanli prenc al famolenc el que menjai el meu vas d’aigua li fa falta a l’assedegat?I, malgrat tot, menjo i bec.M’agradaria també ser savi.

31

En els llibres antics es diu el que és ser savi:Apartar-se de les disputes del món, i el nostre breu tempspassar-lo sense temor,saber també comportar-se sense violència,tornar bé per mal.No satisfer els desitjos, sinó oblidar-lospassa també per cosa de savis.Però, jo no puc fer res d’això…Realment, visc en temps ombrívols!

Bertolt Brecht, “A los que nazcan más tarde” (1938),en Más de cien poemas. Hiperión, Madrid 1998

La pesta

“Després d’un silenci, el doctor Rieux es va incorporar una mica i va preguntara Tarrou si tenia una idea sobre el camí que calia triar per arribar a la pau.

—Sí, la compassió.[…]Ara se sentia clarament la sorda respiració de les onades que venien a xocar al

penya-segat.—En resum, —va dir Tarrou amb senzillesa— el que m’interessa és com es

pot arribar a ser sant.—Però vostè no creu en Déu.—Justament. Es pot arribar a ser sant sense Déu; aquest és l’únic problema

concret que admeto avui dia.”

Albert Camus, La peste. Taurus, Madrid 1957, pàg.189

32