Adaptació del llibre Real Justice” d’en Ted Wachtel realitzada per Gaël Thyus (octubre de 2012).

El sistema de justícia actual tracta els delictes com una sèrie de fets i evidències amb poca o nul·la consideració

de les conseqüències emocionals del delicte.

El procés es centra en determinar la culpabilitat de l’ofensor i/o imposar la sanció corresponent.

A més a més, el sistema judicial es preocupa més dels drets dels ofensors que dels de les víctimes responent

així a la necessitat de protegir l’acusat de possibles abusos de poder de l’estat.

Howard Zehr, en el seu llibre ChangingLenses senyala que la societat occidentalveu la justícia a través d’una lent“retributiva” que interpreta el delicte comuna ofensa contra l’estat que necessita uncàstig.

Suggereix la necessitat de canviar la nostraperspectiva a través d’una lent“restaurativa” reconeixent que el delicte escomet contra les persones i que l’objectiude la justícia s’hauria de centrar en larestauració del benestar de la víctima.

11 DIFERÈNCIES FONAMENTALS

Justícia Actual1. L’ofensa és una violació del

sistema, un crim contra l’estat.

2. Es cerca determinar la culpabilitat.

3. S’ignora les necessitats de la víctima.

4. L’ofensor és passiu, no s’implica directament en el procés.

5. La responsabilitat es defineix com a càstig.

6. Es tenen en compte els antecedents de l’ofensor .

7. Forta estigmatització de l’ofensor.

8. Baixa o nul·la incentivació del penediment i el perdó.

9. Forta professionalitat de la justícia.

10. Sistema estrictament racional.

11. Elevades possibilitats de reincidència.

Justícia Restaurativa1. L’ofensa és defineix com el dany que es fa a

una persona o a una comunitat.

2. Es cerca reparar el dany, solucionar elproblema.

3. Es reconeixen plenament els drets i necessitatsde la víctima.

4. L’ofensor és part activa del procés assumint laseva responsabilitat.

5. La responsabilitat es defineix com lademostració d’empatia i la reparació.

6. Es focalitza en les conseqüències de laconducta de l’ofensor.

7. Minimització de l’estigmatització.

8. Elevada incentivació del penediment i elperdó.

9. Implicació directa de les persones afectades.

10. Sistema que permet l’expressió de lesemocions

11. Nivells molt baixos de reincidència.

Les investigacions realitzades a Nova Zelanda (1994) afirmenque les pràctiques restauratives frenen el comportamentnegatiu de manera molt més efectiva que les sancions i elscàstigs:

• Redueixen en un 50% la probabilitat de reincidència.

• Afavoreixen la reparació dels danys a la víctima:

o Més del 90% dels ofensors que acceptaren donar unarestitució en efectiu ho varen complir.

o Pràcticament el 100% de les víctimes manifestaren un altgrau de satisfacció amb els resultats obtinguts.

Les investigacions realitzades a Bethlehem, Pennsylvania(Instituto Nacional de Justicia, 1995) confirmen aquestsresultats:

Reducció significativa de reincidència.

96% de satisfacció i percepció de justícia entre les víctimes.

97% de satisfacció i percepció de justícia entre els ofensors

94% de compliment d’acords de restitució i de servei

comunitari.

Per què funciona? Segons la teoria dels afectes de Silvan Tomkins, la justícia

restaurativa proporciona un entorn que permet la lliure expressió d’emocions

minimitzant l’expressió d’emocions negatives

maximitzant l’expressió d’emocions positives

Tomkins va identificar 9 afectes bàsics en tot ésser humà:

6 negatius: disgust, disolfat, ràbia, angoixa, por i vergonya

1 neutre: sorpresa

2 positius: interès i alegria

En una reunió restaurativa es dona una progressiónatural d’emocions negatives cap a positivespromogudes per la lliure expressió. A més, elsparticipants reconeixen les emocions dels altres imanifesten de forma quasi unànime empatia.

Per altra banda, encara que el to de les reunions ésrespectuós i protector, quan l’ofensor (i la seva família)es veu confrontat a la realitat i comprèn lesconseqüències dels seus actes, generalment manifestauna genuïna reacció espontània de penediment ivergonya, fonamental per assegurar l’èxit del procés.

La Brúixola de la Vergonya

Nathanson (Shame and Pride, 1992) defineix 4 patrons generals de

reacció davant la seva pròpia vergonya:

Aïllament: fugida, amagar-se...

Negació: ignorar deliberadament, distracció mitjançant experiències extremes, consum de substàncies addictives...

Atac a un mateix: autohumiliació, autolesions...

Atac als altres: desplaçament de la culpa cap a altres persones, agressió verbal o física...

Aquestes 4 reaccions són normals però, sense control, poden ser molt destructives. Les reunions restauratives permeten resoldre aquesta vergonya mitjançant la reparació, l’acceptació i, molt sovint, el perdó.

Des d’una perspectiva sociològica, Braithwaite apunta que l’èxit

d’aquestes pràctiques està relacionat amb el seu caràcter reintegrador, no estigmatitzant:

Les societats que reintegren els ofensors en compte d’estigmatizar-los tenen les taxes de criminalitat més baixes.

No reintegrar els ofensors incentiva el desenvolupament de subcultures negatives.

És necessari fomentar el control social positiu que reforci la internalització d’una consciència prosocial.

Aquest és l’enfocament típic dels pobles aborígens de tot el món i permet capitalitzar l’oportunitat d’utilitzar aquesta vergonya d’una manera constructiva.

Les escoles són un medi de cultiu

de les subcultures negatives de la

nostra societat.

És evident que les escoles no

desitgen fer mal als infants però,

com la resta de la societat,

responen habitualment a la mala

conducta amb el càstig amb la falsa

expectativa que aquest ajuda a que

els nins canviïn la seva conducta.Els procediments disciplinaris són estigmatitzants i aporten poques

oportunitats per a la reintegració ila reparació.

Els educadors no en són totalment culpables... Tots ens hem educat en un sistema punitiu i rarament l’hem qüestionat seriosament...

Les pràctiques restauratives parteixen d’una idea fonamental:

Tot conflicte i mal comportament representa una oportunitatd’aprenentatge.

Si es permet als alumnes tenir una major comprensió de l’impacte del seu comportament en altres persones és més probable que la

seva conducta futura canviï de forma positiva.

Conclusions El sistema de justícia actual no es pot considerar objectivament

eficaç: la sensació d’inseguretat, les taxes de criminalitat i lapoblació penitenciària augmenten cada dia.

Les nostres escoles també experimenten un augment dels conflictes,problemes disciplinaris, absentisme i abandonament precoç.

Les polítiques de “tolerància zero” no contemplen la reparació a lavíctima ni l’autorresponsabilitat dels ofensors ni aporten solucions ala reincidència.

No sembla raonable esperar que els responsables polítics adoptinnoves estratègies.

Com a ciutadans, necessitem impulsar els canvis necessaris queafavoreixin el control social positiu, la restauració de les relacions, ila percepció de justícia eficaç.

La participació de tots en la transformació social exigeix temps i esforços però a la

llarga s’obtenen millors resultats.