SEMBRARevista de l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua

Núm 10::GENER 2005

LLENGUAFETS PER LA

Columna de carme MiquelEntrevistem a Juli Estevelogo d’Escola ValencianaPremis SamboriInformàtica i llengua

1

En aquest número de Sembra no anem a parlar del conflicte lingüístic. Nosaltres ja hem dit que el nom no és la qüestió. Científicament sempre ha estat clar que compartim la mateixa llengua catalans, mallorquins, valencians, algueresos i pobles de la franja de ponent. El problema real es troba en la reculada d’ús social de la nostra llengua. Som catalanoparlants alfabetitzats en valencià. La nostra catalanitat passa per la valencianització diària de les nostres comarques. Aleshores, companys i companyes anem per feina. En aquesta editorial volem comunicar-vos que la nostra Federació està preparant el IV Congrés de l’Escola Valenciana, la temàtica del qual girarà al voltant de la sostenibilitat, el territori i la llengua. Us avancem alguna coseta.

Des d’Escola Valenciana sempre hem plantejat la necessitat d’una educació ambiental que ens permeta propiciar actituds en els nostres escolars pels problemes del nostre entorn. Cal aconseguir que ara i en el futur, les comunitats educatives i els nostres alumnes, com a ciutadans i ciutadanes, siguen consumidors que accepten els productes fabricats per empreses respectuoses amb el medi ambient, que rebutgen els procediments impactants amb la natura i que també puguen exigir dels seus polítics actuacions que afavorisquen les inversions per a obtindre millores ambientals.

Cal denunciar la hipocresia que suposa dir des de l’administració que es vol una educació mediambiental i, alhora, tolerar, quan no potenciar, la destrossa de la nostra costa, dels nostres paratges naturals, de l’horta, de les nostres muntanyes, dels nostres rius,... a la fi del nostre patrimoni natural com a poble valencià.

Som i volem continuar sent poble. Un poble amb una natura, amb una llengua, amb una cultura. Un poble solidari. Un poble que lluita per la pau. Un poble que vol dir país. Un país que cal protegir, que cal redescobrir, que s’ha de recuperar i treballar dia a dia. L’autoestima i l’autorespecte és el basament fonamental per a identificar-se com a ciutadans i ciutadanes d’un territori, el nostre País Valencià, i com a ciutadans i ciutadanes del món.

A l’escola, als instituts, a la Universitat cal revisar la problemàtica mediambiental i també cal fer una aproximació reivindicativa del que suposa la sostenibilitat lingüística. Hem de reconéixer que si perdem el territori, perdem la llengua, i si perdem la llengua, perdem el país i la nostra identitat com a poble.

Després de 20 anys de la primera Trobada, els actes i festes per la Llengua d’aquest any 2005, volen posar nom a les coses. Volen que els valencians i valencianes es puguem sentir cada vegada més identificats amb el seu país i amb la seua llengua i que puguem ser més respectuosos i respectuoses amb els altres pobles i amb les altres llengües i cultures. Continuem dient que el valencià ha de ser la llengua d’integració i d’acollida dels nou vinguts, des de la família al barri passant per l’escola.

A les Trobades del 2005 us convidem a mantenir i potenciar el compromís pel valencià, el compromís amb la terra, amb el nostre país. Hem de treballar amb més il·lusió, amb actitud reivindicativa i militant, perquè el poble valencià no pot deixar perdre ni el seu patrimoni natural ni el seu patrimoni cultural més important, la seua llengua.

pel VALENCIÀ, pel PAÍS

Us esperem a les Trobades

PEL PAÍS, COMPROMÍS VALENCIÀEDITORIAL

índex

q

q qqq

qq

qq

q

1 Editorial2 Carme Miquel3 La nit d’Escola Valenciana4 La Informàtica i la llengua8 Compromís pel valencià11 Breus12 Compromís per l’estatut13 Cartes Elxanes14 Entrevista a Juli Esteve17 Desficacis al nou CP d’Almoines19 Sambori 200522 Ressenyes25 La futbolització de la política

Època IV-Núm. 10-gener 2004Dipósit legal: V-678-1999ISSN: 135-0083Edita: Escola Valenciana-Federació

d’Associacions per la LlenguaC/José Grollo, 91 (Benicalap) ValènciaTel. 96 347 27 83Fax:96 347 23 60

Correu electrònic: escola.v@fev.orgConsell de redacció: Maria Guasp,

Gerard FullanaDiego Gómez

Disseny i maquetació: Pau Àlvarez Edicions 96

2 3

PARLEM DE TELEVISIÓ

Llengua i poble

Hi havia una dona velleta que quan per allà els anys seixanta del segle passat li portaren una televisió a casa, la va confondre amb una fi nestra. Cada matí, només alçar-se es llavava, es pentinava els cabells ben estirats i posava una mica de color als seus llavis. Tot seguit, s’asseia davant de la pantalla i parlava amb els presentadors. Abans que aquell aparell haguera arribat a sa casa, el que ella havia fet cada matí només alçar-se, era obrir la fi nestra de l’habitació i saludar els veins.

D’ençà que els aparells de televisió van anar arribant a les llars, les fi nestres van anar tancant-se i les vetllades, al voltant del tendur a l’hivern o a les portes del carrer a l’estiu, van anar reduint-se a favor de les vetllades silencioses davant de les pantalles. La comunicació entre la gent va disminuir i les converses van anar canviant d’arguments perquè la temàtica relacionada amb els programes televisius era la que conscitava els interessos de la gent. D’això, de la generalització de la televisió dins les cases, fa ja més de quaranta anys i, evidentment, ha portat unes conseqüències.

Com sabem, aquest mitjà de comunicació té detractors i té partidaris. Tot plegat, la seua existència és un fet evident al que difícilment ens podem substraure. Diuen els seus partidaris que la televisió és un mitjà neutre que ha esdevingut molt democràtic perquè arriba a tot el món i permet que cadascú trie allò que vol. I fi ns i tot, que si no es vol no se’n trie res. Però diuen els seus detractors que el mitjà en ell mateix ja és perillós, per la seua intromissió dins les cases, per la capacitat que té de captació -de la mirada, de l’atenció- i per la passivitat que provoca. I perquè és utilitzat de manera manipuladora per grups polítics, econòmics i religiosos que l’usen en benefi ci dels plantejaments que sustenten.

Les persones que tenim contacte amb el món dels infants, hem observat que l’ús que fan de la televisió no és innocent. D’una banda l’actitud com a espectadors és absolutament passiva i acrítica. Adorm la capacitat d’atenció, la capacitat crítica i la sensibilitat. Això

independentment dels continguts que oferte. Si afegim que aquests continguts, com bé sabem, solen ser en gran part barroers, morbosos, violents i sexistes, conclourem que la sua infl uència en els xiquets i xiquetes no és, en general, gens positiva. Però hi ha uns altres elements preocupants a afegir: els xiquets i adolescents del nostre país passen una mitja de tres hores diaries davant la televisió i, a més, aquesta ha substituït la família i l’escola com element socialitzador, és a dir, és la televisió qui

Tanmateix, ben utilitzada, la televisió podria ser un mitjà profi tós des del punt de vista educatiu. Només caldria una programació digna i una informació a les famílies sobre el control que han d’exercir sobre el mitjà en lloc de que siga el mitjà qui controle la família. Una nova cultura, per tant.

Actualment algunes coses semblen estar canviant en diverses cadenes. Hi ha propostes d’autorregulació per respectar l’horari infantil i de reducció del tele-fem. Dissortadament en Canal 9, tot i haver desaparegut el programa “Tòmbola” per baixada de l’audiència, encara no es veu cap voluntat de millora. I els valencians i valencianes tenim molts motius per estar indignats. Hem tingut la televisió més barroera, més manipuladora i de més baixa qualitat de tot l’estat. La seua burla permanent cap a la nostra llengua i la nostra cultura ha arribat a cotes intolerables. I nosaltres, valencians i valencianes que ens estimem l’educació, la cultura i el nostre País, no hem tingut més remei que tancar eixa fi nestra anomenada Televisió Valenciana, per tal de no intoxicar-nos. q

Carme Miquel

2 3

La nit d’Escola Valenciana

Després de l’èxit de la primera Nit d’Escola Valenciana, on vam homenatjar les primeres escoles públiques en valencià, Federació Escola Valenciana vol continuar amb aquests tipus d’actes que tenen per objectiu felicitar i reconéixer el treball que es fa per i amb la nostra llengua a títol individual o col·lectiu; i com que cap entitat pública important no ho fa, hem decidit que continuarem fen-t’ho nosaltres perquè pensem que és una tasca que s’ha de lloar.

Com hem dit abans, en el 2004 hem homenatjat un dels pilars més importants per al desenvolupament dels nostres xiquets i xiquetes, l’educació en la nostra llengua. Dues escoles públiques, abans que entrara en vigor la Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià, es van atrevir a fer les seues passes en un ensenyament que hui en dia ja és una realitat. Corrien el fi nal dels anys 70, quan encara no s’havia establert un model educatiu en valencià i ensenyar en la nostra llengua era alegal, quedava fora del marc jurídic, i veníem d’una situació d’un ensenyament repressiu i en la llengua de l’imperi. Llavors, algunes escoles públiques més sensibles a transmetre als xiquetes i xiquetes la nostra cultura mitjançant la llengua del poble, van començar a treballar d’una manera anònima; col·lectius de mestres s’enfrontaven als dubtes del propi claustre del col·legi sobre el què s’havia de fer, a pors dels pares i mares i, sobretot, a una manca o escàs material educatiu editat al País Valencià. Ja sabeu que les primeres escoles que van començar a ensenyar amb la nostra llengua, tant privades com públiques, van poder dur endavant el seu projecte gràcies al material editat a Catalunya.

I és a aquestes primeres escoles públiques, Col·legi Censal de Castelló i Sant Jaume d’Almoines, que ja fa més 25 anys que treballen per i amb la nostra llengua, a qui els vam fer un merescut homenatge dintre de la Nit d’Escola Valenciana 2004. En l’acte, on van assistir més 400 persones, també es van presentar les poblacions on s’han realitzat les diferents Trobades 2004. I com que els xiquets i xiquetes de rebot van ser també l’objectiu de l’homenatge, tampoc no hi va faltar l’actuació de la Nova Muixeranga d’Algemesí, que van donar la benvinguda, i del grup Trobada, que va donar pas a l’ambient familiar del sopar i a les mirades de complicitat entre companys, amics i coneguts. La Nit va acabar amb les actuacions de Llorenç Giménez, les cançons del cant d’estil de Teresa Segarra i Josep Antoni Aparici i Paco Muñoz.

En el 2005 Federació Escola Valenciana vol retre homenatge a una persona important per a la cultura literària del nostre país, una persona que malauradament ens va deixar aquest passat estiu però que a la vegada ens ha deixat un vast llegat literari, ell és Vicent Marçà, per a moltíssimes persones l’amic, mestre i company Tico, autor de diverses obres com El detectiu Camaperdiu, La història de Vilafartera, La fórmula màgica, Sense perdre la calma, Han segrestat l’entrenador, Guillem Bellés, de feres entés, Tornaré,La bruixa Sensedent té un accident o Un lloro en les gaiates, pel que fa a la literatura infantil i juvenil. Però també va publicar llibres per a adults en Relats de l’altra veritat o Hem fet el Tourmalet, un llibre de viatges en bicicleta pels ports mítics del Tour de França. Tot plegat, una amplíssima producció que li valgué, des de ben aviat el reconeixement del públic i de la crítica. Des de llavors ha publicat més de vint llibres i ha guanyat diversos premis com ara el Premi Carmesina de literatura infantil amb El detectiu Camaperdiu i el Premi Vicent Silvestre amb La fada masovera, el Premi ciutat de Vinaròs amb Relats de l’altra veritat, el Premi de Teatre Vila de Massamagrell amb L’hospital tranquil.

Vicent Marçà era a més un activista de la llengua, amb una important tasca pedagògica, centrada sobretot en la integració lingüística i nacional dels immigrants, i la seua presència era constant, com a presentador i animador, en totes les festes per la llengua que organitzen des de fa anys els col·lectius en defensa de la llengua.

La mort de Vicent Marçà a una edat en què es trobava en plena producció literària i duent a terme la seua important tasca de mestre, és un fort colp per a tots aquells que, a Castelló i arreu del país, estimem la llengua i la terra. És per això que el 25 de febrer de 2005 la Nit d’Escola Valenciana serà una nit molt especial i plena de sentiment, perquè s’homenatjarà a aquelles persones que fan possible l’escola valenciana, i entre elles l’escriptor Vicent Marçà. Tindrem les actuacions de la Colla de Gegants i Cabuts de Benetússer, les cançons del grup de folk Saüc i l’humor de Xavi Castillo i s’ho passarem molt bé i ens divertirem moltíssim perquè al cap i a la fi , la Nit d’Escola Valenciana és un homenatge, una reivindicació, una festa i un espai de trobada dels nostres amics de les diferents comarques del nostre país.q

4 5

En la meua professió de vegades necessite trobar solucions una mica compromeses i complexes, no per qüestions polítiques sinó simplement perquè no trobes el mot adequat per a la traducció i consultes tots els recursos que coneixes però les solucions proposades no s’ajusten massa a la traducció precisa que necessites.

Cercant solucions dins la xarxa d’Internet m’he pogut adonar que hi ha barbaritats de pàgines web escrites en català i sobre el català. He trobat molts recursos d’autoaprenentatge i m’ha obert nous camins personals i també professionals. Des d’aquest punt de vista, la xarxa ofereix infinitats de possibilitats, d’informació, de combinacions, tantes que també has de saber on has de posar el fre per a no naufragar.

Com he dit abans, la meua opinió sobre el català dintre la xarxa i en la informàtica ha canviat a millor. Tot comença quan trobe, una mica per casualitat per missatges rebotats de correu electrònic, la pàgina web de Softcatalà i també a partir

d’un CD-ROM de programari lliure i gratuït que cau a les meues mans i que l’Ajuntament del meu poble distribueix als ciutadans. Llavors, comencen les preguntes: Què és Softcatalà? Que és un programari lliure i gratuït? Quina presència té el català a la xarxa i al programari de la informàtica?

I, després de d’estar unes hores navegant a la deriva per Internet, em faig l’opinió que la nostra llengua té més vida a la xarxa que en el propi ús social del País Valencià. Aquesta opinió la compartisc, dies més tard, amb *Vicent Partal mitjançant un interessantíssim article que trobe també furgant per Internet: El català a la xarxa: història i raons d’un cas d’èxit. El fet de constatar que el català és present a la xarxa m’alegra doblement perquè açò vol dir que pot arribar a qualsevol part del món i perquè, a més, tinc una opinió positiva, com feia anys que no tenia, respecte a la nostra llengua.

El llarg camí de l’autonomiaEls orígens del català a la xarxa

van començar cap a 1994, i els valencians hauríem d’estar orgullosos perquè la primera pàgina web en la nostra llengua la va realitzar la Universitat Jaume I de Castelló i un any més tard es penjava a la xarxa La Infopista, directori precursor del diari electrònic Vilaweb (un dels fundadors del qual és el beterà Vicent Partal). El fenomen de les primeres webs en català pertanyien a servidors universitaris –i ací juga un bon paper la Universitat de Castelló, la Universitat Politècnica de Catalunya i la de les Illes Balears, entre d’altres– que eren els únics assequibles per a la població. És, per tant, gràcies a les universitats, i al treball voluntari i personal dels treballadors que estaven darrere, a qui hauríem d’estar agraïts.

Però pense que encara queda un llarg camí a fer pel que fa a la llengua dintre de la xarxa en les institucions polítiques. Si fem una ullada per les pàgines web del Govern central, en totes continua estant el doblet de l’idioma valencià i català, també ho fa una potent cadena valenciana

Maria Guasp Martínez

La informàtica i la llengua

q rdinadorsOqq

q

4 5

rdinadors

de supermercats, i supose que hi ha moltes més. Per contra, he de felicitar una empresa de l’Horta Sud d’orxata, llet de soja etc. que malgrat que l’etiquetatge no està en català almenys en la pàgina web no fa aquest doblet i opta per l’estandardització de la llengua. Tampoc la Generalitat Valenciana no es planteja el català com a primera llengua en la xarxa informàtica i en molts dels seus departaments no té la intenció ni de posar-la per defecte. També hi ha, al butlletí de novetats del PROP, moltíssimes paraules que no han sigut ni consultades al diccionari, així podem trobar dances (com a plural de dansa), **red, Valencia i moltes altres barbaritats, i on cap dels documents adjunts extrets dels butlletins provincials de Generalitat de Catalunya, València o Balears estan en la nostra llengua, així que es crea la incoherència d’anar a consultar unes bases per a una oposició de mestre de català que estan en castellà.

I és per manca d’una institució, una acadèmia de la llengua accessible, coherent i desvinculada de la política que els valencians, en qüestió d’idioma, caminem sols, només ens queda un llarg camí de l’autonomia, el o el que cadascú que s’espavile. M’explique, els qui ens dediquem a l’ensenyament, en fi, a la llengua en general –i en això coincidim diversos companys– no tenim cap institució pública valenciana ens avale en matèria lingüística, no tenim un referent, un model valencià a seguir. La Conselleria de Cultura, Educació i Esport només ofereix el programa traductor SALT que, tot siga dit, crec que és un dels millors programaris de traducció que existeix actualment. Però d’aquest programa també ens hem de qüestionar algunes coses: a) contingut de la gramàtica, i sobretot la tria que s’ha fet del vocabulari, fa que el programa desmillore les traduccions i, llavors, els professionals de llengua, que necessitem traduccions més

acurades, ens veiem obligats a consultar altres traductors que pertanyen a les universitats o a institucions no valencianes; i b) la poca i desinteressada difusió que se’n fa –en la Fira del Llibre de l’any 2003 en la caseta de la llibreria de la Generalitat es venia el Salt 2 al preu de 18 euros quan a la pàgina web te’l pots baixar gratuïtament–. Què s’ha de fer per obtenir gratuïtament un CD original del SALT? Quina publicitat se li fa?

He d’aplaudir, tanmateix, l’edició i la difusió que fan d’aquest traductor automàtic alguns ajuntaments valencians dintre de les campanyes de promoció del valencià en l’intent per ajudar a aquells que estudien i s’interessen per la nostra llengua.

La programació de distribució lliure: cap a la democratització de la informàtica

La programació de codi lliure (GNU) és un terme més ampli que el simple freeware (programari lliure i gratuït), on el programador

no sols ens facilita el programa compilat, és a dir, el programa preparat per a executar, sinó que ens permet obtenir també el codi font, el programa obert de tal forma que podem modificar-lo, ampliar-lo o simplement estudiar-lo. En els projectes GNU l’usuari no és un simple destinatari del programa sinó que és convidat a participar activament en el desenvolupament de l’aplicació, bé siga programant o cercant errades o bé proposant ampliacions però això no vol dir que sempre siguen gratuïts.

I, us preguntareu què té a veure tot açò amb el català? Que els usuaris poden modificar els programes de manera lliure i que permet fer versions lingüístiques sense haver de demanar permís ni pagar llicències de desenvolupament. Per tant, tots aquests tipus programes són molt interessants des del punt de vista de la llengua, sobretot de qualsevol llengua considerada no rendible econòmicament per les grans empreses informàtiques.

Actualment, si fem un repàs al panorama de la informàtica en català ens adonem que pràcticament són entitats sense finalitat de lucre –universitats i persones anònimes– les que es dediquen a fomentar, traduir i fer programes en la nostra llengua. És per això que no podem deixar de mencionar el treball de Softcatalà, una associació formada per estudiants, professionals i usuaris que treballen per la normalització de la nostra llengua en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. És per això que els programaris de codi lliure són un pas important perquè és la millor forma de reduir les barreres d’entrada a aquells que volen apostar per la nostra llengua en les noves tecnologies.

Per tant, l’adopció d’una programació lliure i gratuïta significa, bàsicament, dues qüestions, que es retalla el monopoli dels programes informàtics d’empreses fortes com ara Microsoft i que qualsevol persona pot traduir un programari en qualsevol llengua del món i, llavors, els programes poden arribar a molta més gent, en qualsevol idioma i a qualsevol lloc del món.

És possible viure la informàtica en la nostra llengua?Softcatalà ha permés que milers d’usuaris treballem en un entorn informàtic normal en català i intenta satisfer les necessitats comunes dels usuaris que volen viure la

6 7

informàtica en la nostra llengua i, és per això, que ha traduït, sense ajudes ni subvencions, el programari de distribució lliure OpenOffice, un programa d’ofimàtica semblant al de Microsoft Office.

En aquest paquet informàtic podem trobar un processador de textos d’aspecte semblant al Microsoft Word però que és molt més lleuger, un gestor de fulls de càlcul, un programa de gràfics vectorials, aplicacions d’edició HTML i presentacions i on es pot treballar amb una gran varietat de formats de fitxers incloent els de Microsoft Word, Excel i PowerPoint, cosa que afavoreix la compatibilitat del programari lliure en català i l’Open Office de l’empresa de Bill Gates. A més, aquest programari també permet exportar directament documents a format PDF, DocBook i presentacions en format Flash. Igualment, el programari afegeix eines de correcció ortogràfica en castellà, francés i anglés, a més d’en català.

També existeix un potent editor d’imatges i fotografies. Aquest editor ens permet un pas més en l’edició d’imatges, treballa amb capes, exporta i importa multitud de formats, té filtres i efectes per a aplicar a les imatges. El Mozilla Firefox 0.9.2 és un navegador web gratuït, les seues característiques principals són la rapidesa, la facilitat d’instal·lació i ús. El Firefox és una aplicació amb poc consum de recursos i ràpida, alhora que compleix amb els principals estàndards d’Internet. Mozilla Thunderbird és un client de correu lliure i gratuït també d’execució ràpida i que consumeix menys recursos que altres alternatives.

El Google, a part de ser un els motors de recerca més utilitzats a Internet, també té una opció de canviar la interfície al català i, més recent, l’opció de recerca de pàgines en la nostra llengua. Tot això gràcies al treball de Softcatalà. Igualment, el cercador Yahoo disposa de les mateixes eines de recerca des de l’any 2001 però a compte van demanar 80 milions de

pessetes. En principi, quasi tots els cercadors internacionals ofereixen serveis en català, cosa que cap dels portals espanyols no ho fa. Cadascú que traga les seues conclusions.

I per a aquelles persones que treballen amb el sistema Linux, Softcatalà ha permés agrupar els recursos catalans per a Linux i treballa per la presència del català en aquest sistema operatiu.

Hi ha altres programes que no citaré per falta d’espai i que són

més específics: des de programes per baixar fitxers de la xarxa, reproductors de fitxer d’àudio i mp3, correu electrònic o xat... També existeixen traduccions de la interfície en el sistema operatiu Windows XP, però ja no són programes lliures ni gratuïtes, desenvolupat a Barcelona per Microsoft i traduït per l’empresa de localizació Logoscript. Aquest projecte ha comptat amb la revisió terminològica del Centre de Terminologia del TERMCAT. Microsoft ha utilitzat la tecnologia MUI (Multilanguage User Unterface) que permet canviar la interfície amb l’usuari sense canviar el codi del programari, així s’assegura que el programari siga exactament idèntic en tots els idiomes. Té l’inconvenient que fa traducció parcial del programari, per tant, hi haurà elements que quedaran el castellà, incloent-hi tota la documentació.

Gràcies a la Generalitat de Catalunya, i mitjançant un acord amb Microsoft, s’inclou la traducció

al català parcial del paquet ofimàtica Microsoft Office 2003. Els components que s’han traduït han estat el Microsoft Word, l’Excel i l’OutLook, i s’han deixat sense versió el PowerPoint, l’Accés i les eines tradicionals del paquet ofimàtic i també l’ajuda en línia.

Fins i tot, podem trobar en la nostra llengua programes de reconeixement de veu que permet dictar a l’ordinador textos en català, un sistema d’ajuda a la lectura en veu alta per a textos en format rtf o programes de missatges instantanis on només s’ha pogut traduir la interfície perquè el programari no és de codi lliure. Igualment, existeixen correctors en català per al sistema operatiu Macintosh.

Com veieu, el panorama de la nostra llengua en la informàtica és prou important, podem llegir un periòdic en català, anar de compres, jugar, queixar-te, demanar informació, sentir la ràdio des de qualsevol part del món, estudiar, consultar el teu compte bancari... en fi, tot el que desitjaríem en la vida al carrer, en el dia a dia.

El treball voluntariL’associació Softcatalà davant l’enorme treball de traducció i els milers de programes que hi circulen pel món, no pot abraçar una sèries de programes, potser més especialitzats, perquè el seu treball és totalment voluntari, però han creat dues eines importants per obrir camí a aquelles persones que vulguen i sàpiguen traduir els programes que normalment treballen i després oferir-los a la resta d’usuaris. Així, per a facilitar el treball tenen publicades una guia d’estil i un glossari de més de 1.500 termes.

Però aquest treball voluntari que demana esforç, compromís, dedicació i temps és el que desenvolupa també un munt de gent al País Valencià, com ara Carme Miquel: escriptora, mestra, membre de Moviment de Renovació Pedagògica, expresidenta de Federació Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, col·laboradora de l’Institut

6 7

Interuniversitari de Filologia Valenciana i model a seguir. I en representació d’aquests col·lectius, Carme, que encara que no es dedica a la informàtica, almenys jo no conec aquesta faceta seua, es dedica a fer ús normal de la nostra llengua en molts camps. Tornem a la mateixa idea d’abans, sempre des d’una postura individual o col·lectiva i sense afany de lucre. Alguns països dirien que som uns quants bojos els que ens preocupem perquè la nostra llengua estiga present en el dia a dia, i

potser tinguen raó, perquè estem totalment desemparats pel govern. Però aquest desemparament, si mirem positivament, ha afavorit el treball voluntari i és gràcies a aquest treball que el català té presència en diversos àmbits, sobretot en la informàtica i en la xarxa. Sembla ser que d’aquesta manera podem tenir una vida més normal en la nostra llengua, no només dintre del nostre país sinó també per a aquelles persones catalanoparlants que viuen o treballen fora del nostra país i que,

connectats a la xarxa, se senten una mica més com a casa, una mica més com al seu barri.

* Vicent Partal. El català a la xarxa: història i raons d’un cas d’èxit. [Coneixement i Societat. Revista d’Universitats. Recerca i Societat de la Informació. 2n Quadrimestre 2003. Generalitat de Catalunya. Departament, Recerca i Societat de la Informació. www.gencat.net].

** Red com a xarxa o xàrcia. Aquesta paraula no hi figura ni en el programa de traducció del SALT.

Serveis de traducció automàtica del castellà al català i del català al castellà-InterNOSTRUM ha estat dissenyat pel Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics de la Universitat d’Alacant per encàrrec de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani. Inclou les variants dialectals. [www.internostrum.com].-SALT 3.0 permet passar els textos del castellà al català i del català al castellà amb un mètode interactiu que minimitza les errades. El Salt és un corrector que detecta barbarismes, perífrasis incorrectes, combinacions incorrectes de pronoms, faltes de concordança, etc. Té un diccionari i tots els verbs conjugats en català i castellà. Ha estat elaborat per la Generalitat Valenciana pel Servei d’Assessorament Lingüístic i Traduccions [www.gva.es].-Diccionari català–valencià-balear Alcover Moll (DCVB). [http://dcvb.iecat.net/default.asp].-Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). [http://pdl.iecat.net/].-Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC). Diccionari de l’Encliclopèdia Catalana. [http://www.grec.net/home/cel/dicc.htm].-TERMCAT, Centre de Terminologia. Inclou el Cercaterm i la Neoloteca, per saber la traducció normalitzada al català dels neologismes. [www.termcat.net]-Vocabularis especialitzats de la Universitat Politècnica de Catalunya. [www2.upc.es/slt/vocabularis/].- Diccionaris en línia de la Universitat de les Illes Balears. [www.uib.es/sec6/slt/gt/diccio_especialitzats/construccio.htm].

Autoaprenentatge i formació- Material del Servei de Promoció del

Valencià de la Universitat d’Alacant. [ w w w . u a . e s / s p v / f o r m a c i o /materials.html].- UJI de Castelló. Curs d’autoformació de Grau Superior de Coneixement de Valencià mitjançant la xarxa. [http://sic.uji .es/serveis/slt/cursos/supxarxa.html].-Materials didàctics per a l’alumnat immigrant. Generalitat Valenciana. [www.cult.gva.es/vineven].-CVFC. Centre Virtual de Formació al Ciutadà. Exercicis de la Junta Qualificadora de Coneixement de Valencià. [www.gva.es/cidaj/val/index.htm].-Recursos i materials didàctics en Internet. [www.geocities.com/recursosnous].- M é s . w w w . u a . e s / p e r s o n a l /rober t .escolano/aprenentatge/exercicies/exercicis_01.htm].-265 frases bàsiques. [http://web2.caib.es/frases//frases.jsp].-SALC. Servei d’Autoformació en Llengua Catalana de la Universitat Pompeu Fabra. [www.upf.es/ gl/salc/index.htm].- Cataweb. Recursos de llengua catalana i de dret. [http://personal.menta.net/caterina].-Consorci per a la Normalització Lingüística. Recursos lingüístics. [http://www.cpnl.org/recursos/rec013.htm].-Eines de llengua. Recursos diversos de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià. [http://www.racocatala.com/einesdellengua].-Llencat.com. Enllaços a recursos diversos. [http://llengcat.com/index2.html].-Comprendium. Web gratuït de traducció automàtica en diverses direccions d’entre les quals hi ha el català-castellà i el català-anglés. [http://www.comprendium.es/].

-Consorci per a la Normalització Lingüística. Recursos lingüístics. http://www.cpnl.org/recursos/rec013.htm].- La Generalitat de Catalunya ofereix un ampli ventall de recursos: diccionaris, vocabularis i gramàtiques. També, materials relacionats específicament amb l’aprenentatge del català: exercicis, informació sobre certificats de llengua, bibliografies, etc. [http://www6.gencat.net/joventut/catala/portal/lleure/cultura7a.htm].

Enllaços per a traduir programes informàtics i informació sobre traduccions-www.softcatalà.org (pàgina on es pot descarregar el programari lliure i gratuït amb més de cent programes disponibles en la nostra llengua).-www.openoffice.org-www.linux.softcatala.org-www.maxigramar.com (empresa que ha afegit un corrector en català al producte ja existent de Microsoft. No és gratuït).-www.market-way.net/wordcorrect (per comprar el corrector en català).http://messenger.erezatrans.com per a traduir l’interfície del MSN Messenger (traducció realitzada per un usuari particular).- www.microsoft.com/windowsxp/catalan

Altres -www.gencat.es/csi/cat/projectes/a d m i n i s t r a c i o / d o s f r a m e . h t m (FreeSpeech, programa de reconeixement de veu en català de l’empresa Philips).-www.torsimany.ua.es/sao (programa d’ajuda a la lectura en veu alta sobre textos en format rtf. Universitat d’Alacant i Acadèmia Valenciana de la Llengua).

q

ALGUNS ENLLAÇOS D’INTERÉS

8 9

Com si no hagueren passat els anys, com si no s’hagueren esmerçat moltes il·lusions, esperances i esforços de molts i molts valencians des de la transició per a defensar la nostra llengua pròpia, el valencià, tornem a (re)viure el malson recurrent que pateix la societat valenciana de tant en tant: la instrumentalització política del valencià per obra i gràcia dels de sempre, que si valencià o català, que si naps o cols, i mentrestant, dia que passa, anem perdent

passades, un jove parlant..., i la llengua..., en l’UVI. I en aquest “càlid” ambient mediterrani, em toca defensar i parlar de la urgent i lògica necessitat de regular els usos lingüístics en l’administració local i autonòmica valencianes i, en concret, exigir la regulació de la catalogació lingüística de totes les seues places. Cadascun dels llocs de treball de l’Administració autonòmica i local valencianes i els organismes que en depenen, ha de tenir associat necessàriament com

a tret definitori el corresponent perfil lingüístic que expresse el grau adequat de coneixement de valencià per a exercir les tasques i funcions que li són pròpies.

Encara que molt òbvies, hi ha tot un conjunt de raons per les quals l’exigència d’una certa competència lingüística del valencià, per part del personal de l’administració, ha de ser un requisit indispensable per a accedir a qualsevol plaça de l’administració, i aquesta política

EL REQUISIT LINGÜÍSTIC EN L’ADMINISTRACIÓ VALENCIANA

JOAQUIM VICTORIANO LAVINYA

Ja fa quasi any i mig des que Escola Valenciana va impulsar la campanya Compromís pel Valencià, que consisteix en l’aplicació de 50 mesures per promocionar l’ús social del valencià. En aquest temps, fem un balanç molt positiu de la iniciativa, ja que els partits majoritaris, tret del PP, s’han adherit a les mesures, i també els sindicats i les entitats més destacades del País Valencià. Però també és rellevant l’adhesió de més d’un centenar de centres educatius i de quasi 70 ajuntaments. Volem destacar la manifestació dedicada al compromís celebrada el darrer 18 d’octubre a Alacant, on van acudir 4.000 persones. Els actes del Compromís continuen, i el darrer va tenir lloc amb motiu del 9 d’octubre, quan anunciàrem que els signataris volem més Fets per la Llengua, donant a entendre que la llengua es defensa amb accions, i la campanya del Compromís n’és una d’elles.

Després de les darreres dades que anuncien un retrocés en l’ús del valencià, i donada la passivitat de l’administració al respecte, Escola Valenciana ha organitzat l’Observatori del Compromís amb l’objectiu de promocionar en l’àmbit municipal l’ús del valencià. L’observatori és doncs una reunió entre els representants polítics i sindicals per avaluar i dinamitzar l’aplicació de les 50 mesures. A la primera trobada d’aquest observatori, celebrada a Gandia el darrer 26 de juny van assistir 40 representants dels ajuntaments adherits al compromís, i podeu consultar les conclusions a la nostra plana web. Un del punts fonamentals de debat a l’observatori del compromís tracta sobre la catalogació dels llocs de treball a l’administració pública. Sembra recull en aquesta edició aquest article elaborat per Ximo Victoriano, membre de la comissió organitzadora de l’observatori i tècnic a l’Ajuntament d’Alcoi.

Compromís pel valencià

8 9

de personal, a grans trets, ja va estar avalada per la sentència del Tribunal Constitucional 46/1991. Aquestes raons apareixen amb l’aprovació de la Constitució i amb el reconeixement del valencià com a llengua pròpia i oficial, i es poden justificar a tres nivells:

a) Des del punt de vista general o per raó de llengua

1. L’acreditació lingüística es pot demanar per imperatiu legal, emanat de la Constitució, segons la qual l’estat espanyol és un estat plurilingüe (art. 3 CE) —no es demana el valencià de manera arbitrària —perquè el polític de torn, tossut ell, hi està interessat, li agrada molt la seua llengua...—, sinó per imperatiu constitucional. Ara bé, no podrem parlar d’estat plurilingüe mentre la seua administració no ho siga.

2. El nostre Estatut d’Autonomia (art. 7 EACV) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià determinen per al nostre país un sistema de doble oficialitat i declaren el valencià llengua oficial —l’exigència de conéixer una llengua oficial és un requisit que acompanya necessàriament tota llengua oficial, com passa, per exemple, quan es declara obligatori que forme part del currículum dels escolars—. Per tant, l’administració i les persones que hi treballen han de poder relacionar-se amb els ciutadans en qualsevol de

les llengües oficials; i també el declaren llengua pròpia, és a dir, la llengua d’ús de l’administració, la llengua prioritària en els usos administratius..

3. L’equiparació formal i legal no ha comportat fins ara l’equiparació de les llengües en el seu ús social i oficial. El valencià es troba en una situació molt delicada, d’anor-malitat absoluta (així ho recorda tots els anys l’informe del Consell Valencià de Cultura) i açò ho va intentar corregir la nostra llei de normalització lingüística. Amb el requisit lingüístic es pretén ajudar al fet que l’equiparació entre les dues llengües oficials comence a ser una realitat.

b) Des del punt de vista del ciutadà

1. Ens hem de basar en la llibertat genèrica del ciutadà, que es concreta en la llibertat d’opció lingüística —recordeu que diàriament estan conculcant-se els drets lingüístics que té la població valencianoparlant d’aquest país—. El respecte efectiu a aquesta llibertat d’opció implica una certa valoració de la competència lingüística dels funcionaris, perquè l’administració ha d’estar preparada per a poder respondre a la lliure elecció del ciutadà, és a dir, a un dret del ciutadà correspon un deure del personal al servei de l’administració, que en definitiva ha d’estar al servei dels ciutadans.

2. L’altra conseqüència és la pertinença del ciutadà a una col·lectivitat. El valencià és la llengua d’una comunitat lingüística i les col·lectivitats també tenen drets.

c) Des del punt de vista del funcionament de l’Administració Pública

1. Les justificacions de l’acreditació lingüística pel que fa a l’administració pública es basen en l’obligació de servir l’interés públic que té l’administració pública (art. 103 CE). A més, també opera com a principi dins de l’Administració pública que aquesta ha de ser eficaç i eficient, i per a ser-ho no hi ha altra manera que poder treballar en totes les llengües de la comunitat.

2. Una altra justificació per a la necessària meritació de la capacitat lingüística és el fet que els funcionaris i altres membres al servei de l’Administració es troben en una relació de subjecció respecte a aquesta. Als funcionaris se’ls pot exigir més que als ciutadans, ja que aquests últims disposen del dret de triar llengua que no tenen els empleats públics. Els funcionaris estan sotmesos a una relació especial de subordinació jeràrquica dins de l’Administració i a una relació de servei respecte dels ciutadans. Aquests poden triar la llengua del procediment, mentre que aquells, els funcionaris, han de

qqequisitR

10 11

cursar els expedients en la llengua triada per l’Administració o pels mateixos ciutadans.

3. L’Administració ha de seleccionar el seu personal entre les persones més competents, les més capacitades, i ho són aquelles que coneixen més d’una llengua.

4. El nivell exigible de coneixement de la llengua dependrà del lloc de treball del funcionari.

Per tant, tot el que exposat dóna fonament jurídic i justificació política a la meritació o exigència del valencià eliminatori en les proves selectives per a l’accés a la funció pública de l’administració valenciana.

El requisit lingüístic en tota l’administració pública, a hores d’ara, s’ha de considerar i regular legalment com un requisit obligatori. Açò és fonamental si volem que l’estatus que sobre el paper —a hores d’ara i després de tants anys, groc i arnat—, té la nostra llengua, siga una realitat.

I ací entrem en un altre aspecte del “problema”: encara que hi ha pocs ajuntaments valencians que s’han decidit a donar el pas de regular l’ús del valencià en les seues relacions amb la societat, amb les altres administracions i dins de la mateixa administració, molts altres ajuntaments i algunes conselleries han intentat resoldre’l amb la creació d’oficines de promoció del valencià, serveis lingüístics, etc., que s’encarreguen de la promoció del valencià. Ara bé, aquests organismes ni han ni poden ser la finalitat última de la normalització lingüística, ja que no són únicament aquests serveis els que poden i han de resoldre els “problemes lingüístics” de les administracions i de la societat.

D’altra banda, i per acabar, cal esmentar que ja fa uns quants anys que cíclicament s’organitzen lloables campanyes per a demanar

l’exigència del requisit lingüístic per a accedir a la funció pública, a les quals s’han adherit els partits polítics valencians de l’oposició i els sindicats CC.OO., UGT i la Intersindical Valenciana. Açò és normal al País Valencià, l’únic territori de l’estat amb llengua pròpia en què no s’exigeix el coneixement lingüístic previ de la llengua pròpia com a requisit de selecció per a accedir a la Funció Pública. Però —ja ho sabeu de sobra—, passen els anys i encara semblem al mateix lloc o, després de 25 anys d’autonomia, ens hem mogut molt poques passes, i la nostra llengua... Posem-li definitivament fil a l’agulla!q

qqqq

10 11

A més dels de 70 ajuntaments adherits al Compromís pel Valencià hi ha municipis que han donat un pas més signant el conveni de col·laboració amb Escola Valenciana. Un conveni que facilitarà l’acció de la nostra federació en el treball diari en defensa de la nostra llengua i del patrimoni cultural del nostre país. Agraïm la col·laboració especial dels ajuntaments de Picassent, Picanya, Xirivella, Aldaia, Silla, Benetússer, Alfafar, Paiporta i de la Mancomunitat de l’Horta Sud. A més d’aquests municipis Elx, Gandia, Bellreguard i Torrent s’afegiran en breu al grup de pobles compromesos amb les iniciatives d’Escola Valenciana.

Breus

MENYS PARAULES I MÉS FETS PER LA LLENGUA

Pel que fa al conflicte sobre el nom de la llengua, Escola Valenciana s’ha inclinat per un camí clar: menys falsos dilemes lingüístics i més fets per la llengua. Aquest va ser el lema que encapçalà l’acte del Compromís pel Valencià del darrer 9 d’octubre. Exigim a aquells que han creat el conflicte i que han mostrat tanta “estima” per la llengua que usen el valencià en totes les seues intervencions, comunicats i altres actes públics. Exigim també un recolzament a l’ensenyament del valencià, exigim una RTVV en valencià, exigim el valencià com a llengua d’acollida, exigim que s’abandone el rumor i es torne al rigor científic, exigim que Política Lingüística deixe d’utilitzar el castellà en els seus comunicats, exigim que la “Ciudad de las Lenguas” esdevinga ciutat de la llengua... Mentre tot això no arriba Escola Valenciana continua amb els fets per la llengua: Trobades, Sambori, Voluntariat Lingüístics, Compromís pel Valencià, Compromís per l’Estatut, la Nit de l’Escola Valenciana i fent públiques totes les denúncies que ens feu arribar a escola.v@fev.org.

PREMIATS DOS TREBALLS PRESENTATS AL SEMINARI D’ESCOLA VALENCIANA MULTICULTURALITAT, LLENGUA I ENSENYAMENT

Escola Valenciana ha iniciat en els darrers anys una intensa tasca didàctica per adaptar l’escola al actual context multicultural. Tot sota la premissa d’integrar els alumnes prenent el valencià com a llengua vehicular. Uns plantejaments que permeten el domini per part dels nouvinguts, els valencians del futur, de les dues llengües oficials del País Valencià. D’aquesta manera Jaume Fullana, director del CP Gabriel Miró de Calp, va rebre el segon premi d’innovació de materials per a nouvinguts de la Conselleria d’Educació pel seu treball L’acollida en un aula de tercer de primària, que recull un conjunt d’activitats per a treballar a l’aula, a més de diferents plantejaments d’atenció a la diversitat als centres. Per altra banda, el projecte de Compensatòria Educativa Intercentres del Grau de Castelló, que dirigeix Dolors Ibáñez, va rebre el tercer premi nacional de compensació educativa del Ministeri d’Educació pel seu treball al voltant no sols de l’atenció als immigrants sinó també a tots els alumnes de l’escola. Aquest darrer projecte s’està duent en pràctica a tres escoles del Grau de Castelló: L’illa, la Marina i El Cano.

EL IV CONGRÉS D’ESCOLA VALENCIANA CALENTA MOTORS

Ja s’ha constituït la comissió per començar a dissenyar un de les cites més important del 2006: el IV Congrés. Aquest intentarà apropar al món de l’ensenyament i de l’associacionisme el concepte d’escola i societat sostenible. Una sostenibilitat tractada des d’un punt de vista ampli, doncs una societat o escola sostenible ha de ser aquella compromesa amb el medi ambient, però també amb la nostra llengua i patrimoni cultural. Descobrirem, doncs, com és una escola sostenible, projectes educatius sobre el medi ambient, informació sobre projectes municipals i molt més. A més, i com a novetat, abans del congrés tindrà lloc el pre congrés amb conferències, exposicions, col·loquis, aplecs d’associacions...

LA NIT DE LA CULTURA BALEAR PREMIA ESCOLA VALENCIANA

La Nit de la Cultura 2004, que se celebra a Mallorca i organitza l’Obra Cultural Balear, va decidir premiar Escola Valenciana amb el guardó Gabriel Alomar per la seua tasca en defensa de la llengua i la cultura.

CIRCUIT DE CINEMA EN VALENCIÀ A LA CIUTAT DE VALÈNCIA

La Universitat de València i Universitat Politècnica preparen per al mes d’abril de 2005 un circuit regular de cinema en valencià, seguint les experiències que membres d’Escola Valenciana ja han iniciat a municipis com el d’Alcoi. A més, la Federació participarà en la promoció del cinema infantil durant les Trobades d’enguany, organitzant l’assistència de grups d’escolars a aquest circuit.

AJUNTAMENTS COMPROMESOS AMB LA LLENGUA

q

q q

q

q

q

La nostra pàgina web:www.fev.org

qqqq

qqqq

qqq

12 13

Compromís per l’estatutCompromís pel valenciàA l’Estat s’ha obert un nou escenari que ens permet pensar en una segona transició. Cal recordar que al País Valencià s’obri doncs una segona oportunitat per a corregir l’error que va marcar l’estatut que ara compleix 25 anys: la manca de participació real i efectiva de la societat valenciana.

Aquesta vegades fa necessari un Estatut més democràtic. Demanem que la societat siga escoltada. La recuperació de l’autogovern ha de significar un aprofundiment en la democràcia: democràcia i autogovern han d’anar de la ma.

Cal aleshores un Compromís amb un Estatut més ambiciós: no podem estar per sota dels altres Estatuts. Els valencians no ens podem quedar enrere en aspectes com l’espai identitari, la defensa del territori, l’àmbit social, el finançament i Europa ...Per tot això Escola Valenciana ha llançat un proposta de consens i de mínims als signataris del Compromís pel Valencià per iniciar una campanya conjunta.

PROPOSEM UN COMPROMÍS PER L’ESTATUT

Que ha de tenir com punt de partida la igualtat, la participació, la solidaritat i sostenibilitat: igualtat de gènere, drets dels discapacitats, obrir vies de participació directa a tots els sectors socials, suprimir la barrera antidemocràtica electoral, més competències en immigració que facen possible polítiques d’integració arrelades al medi i efectives.

Que ha de reconèixer i reforçar els drets socials dels valencians i valencianes: sanitat i ensenyament públic, els drets dels treballadors, l’accés a la vivenda, els drets lingüístics,...

Que ha de donar més poder de decisió als valencians i valencianes: augmentar competències en finançament, seguretat, territori i medi ambient, infrastructures, cultura, ...

Que ha de projectar-nos cap a Europa: representació i gestió directa, concreció d’estratègies comunes en l’àmbit de l’arc mediterrani,...

PROPOSEM UN COMPROMÍS PER UN ESTATUT MÉS VALENCIÀ.

A partir del document Compromís pel valencià, signat per entitats, sindicats i partits polítics, que arreplega 50 mesures positives a favor de la llengua, proposem:

En l’àmbit polític: reconeixement de la unitat de la llengua, reconeixement oficial del terme País Valencià, llei de comarcalització,...

En l’àmbit administratiu: exigència del requisit lingüístic per accedir a la funció publica, l’homologació de títols administratius, valencianització de la justícia i de l’administració perifèrica i local.

En l’àmbit social: promoció real i efectiva de l’ús social de la nostra llengua en el comerç, l’oci, entitats bancàries, empreses,... valencianització de la retolació pública, integració dels nou vinguts, ...

En l’àmbit educatiu: garantir la continuïtat de l’ensenyament en valencià i eliminar els entrebancs per a estudiar en la nostra llengua, assegurar la competència lingüística de tot el professorat, ensenyament públic de qualitat, gestió democràtica i participativa dels centres...

En l’ambit de la comunicació: una radiotelevisió valenciana pública, i de qualitat, normalització de la nostra llengua en els mitjans de comunicació públics i privats,...

PROPOSEM UN COMPROMÍS PER LA PARTICIPACIÓ I LA DEMOCRACIA

Per a fer possible aquesta segona oportunitat de fer un Estatut més ambiciós, més democràtic i més valencià, cal la participació real de tota la societat.

Volem un Estatut de consens i sense presesLa societat civil, els valencians i valencianes hem de ser escoltada.

COGETEL. : 649629062 FAX: 962897298E-MAIL: eribesn@eresmas.com

PROMOCIO I PUBLICITAT

FABRIQUEM TOT TIPUS D´ARTICLES PUBLICITARIS I PROMOCIONALS AMB EL

MARCATGE QUE ES DESITGE:- CARPETES - ADHESIUS - MALETINS -CLAUERS, PINS- FUNDES - ENCENDEDORS-CALENDARIS - BOLIGRAFS - REGLES -GORRES - SAMARRETES -REGALS

TENIM EL QUE NECESITEU !

FABRICACIONS PERSONALITZADES......I MOLT MÉS

q

Nova Imatge Corporativa Trobades 2005Trobades 2004

Campanya Trobades 2005

Les Trobades de 2005, sota el lema Compromís Valencià, tenen com a valors els objectius del IV Congrés que es prepara des de Federació Escola Valenciana pel 2006 i que gira al voltant de la sostenibilitat, no només com un concepte d’ecologia, sinó des de fer les escoles més sostenibles des de punt de vista lingüístic i cultural, o siga, sostenibilitat com a un concepte més global on hi haja realment un compromís per la llengua, un compromís per la terra.Davall d’aquest concepte global de sostenibilitat, us presentem la campanya de les Trobades 2005, dissenyada novament per Xavier Mariscal, amb la novetat que enguany estrenem, a part del logotic nou de la Federació, una preciosa motxilla, que ben segur que passejareu per tot el món quan estigueu de vacances.

Campanya Trobades 2005

La Safor-ValldignaXeraco

Horta SudPaiporta

La RiberaBenifaió

ValènciaValència

L’Alcoià-ComtatAlcoi

Camp de MorvedreBenifairó de les Valls

Baix Vinalopó i Baix SeguraCrevillent

Horta NordMoncada

Vall d’Albaida

Camp de Túria

Marina Alta

L’Alacantí

La Costera

Les Valls del Vinalopó

28 de maig

24 d’abril

Plana Alta i Plana BaixaCastelló. Universitat Jaume I 24 d’abril

17 d’abril

24 d’abril

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

11.

12.

13.

14.

15.

1

2345

6

7

89 10

11 12

Marina Baixa

16.

Benidoleig13 1415

16

Ontinyent

24 d’abril

24 d’abril

24 d’abril

21 de maig

Campello

21 de maig

Finestrat 4 de juny

La Pobla de Vallbona 24 d’abril

Trobades 2004

Pego (La Marina Alta)

Vaig a parlar de quan van fer unes bones trobades a Pego.

La Trobada de les Escoles Valencianes va ser la millor que mai havia passat. Es celebrava en honor al valencià.

Com he dit, es celebraven a Pego i van ser el mes de maig, un dia del qual no me’n recorde exactament.

Varen vindre moltes escoles però les que més destacaven eren les del nostre poble que tenien moltes activitats divertides. No sé exactament quantes escoles van vindre, però eren la majoria les que ho donaven tot en valencià.

Les trobades es poden considerar com a manifestacions en les quals s’intenta que el valencià s’expandisca.

Respecte a la meua experiència, va ser molt divertida perquè els jocs eren molt entretinguts i els meus sentiments (si no volen dir el mateix) varen ser molt agradables.

Opine que les Trobades són unes festes que poden ajudar que les persones s’ho passen bé amb el valencià.

No m’ho haguera pogut passar millor!

Manel Sendra VilanovaCP Ambra – 6éA Pego

Com vaig viure la Trobada a l’Olleria

Jo, en saber que la Trobada la feien al meu poble em vaig sentir molt content per l’Olleria, perquè hi havia 33 pobles que podien ser elegits.

Quan el dia arribà, tota la gent del poble, de bon matí, s’alçaren feliços per veure el gran treball dels pobles.

A les 11 del matí començà la festa i a les 7 de la vesprada acabaren tots cansats per tant d’esforç. En veure la gent que hi havia del poble i forasters, em vaig quedar molt impressionat. No havia vist una Trobada tan bonica i preciosa com aquesta. Gràcies a la gent que va vindre es va transformar en la millor Trobada de la meua vida.

Hi havia tallers de vidre, de fusta, de música, de… hi havia tantes coses que ja quasi ni me’n recorde. A les 11 van fer una desfilada, a les 11:30 cantàrem la cançó de la Trobada composta per Francesc Cerdà, que va ser mestre meu i que s’anomenava “El Gosset Pepet”. Molt bonica. Cap a les 12 començaren els tallers, on tota la gent hi participà, en les escoles hi havia bicicletes que circulaven per un circuit, també hi havia un globus d’aire, i a la 1 del migdia es van acabar els tallers.

Per la vesprada, aproximadament a les 5, van fer ball i molta gent ballava.

Tota la Vall d’Albaida va fer un treball magnífic i es va transformar en la millor festa del món per a mi.

Vicent Úbeda

Trobades 2004

Picanya (L’Horta Sud)

Només arribar a Picanya, vàrem fer una desfilada de totes les escoles, acompanyats de moltes bandes de música, de tabalets i dolçaines i cantant cançons valencianes. La desfilada passà per una plaça on hi havia un entaulat on estaven els organitzadors i organitzadores de la Trobada i molts alcaldes, alcaldesses i diputats i diputades de la comarca de l’Horta. Es van soltar centenars de globus de colors que ompliren el cel com si foren xicotets paracaigudes que se n’anaven cap a amunt.

Mentre desfilàvem, el grup de joves de l’ESO de la nostra escola tocaven la dolçaina i el tabal i alguns es vestiren de gegants i caminaven damunt d’unes xanques altíssimes.

Nosaltres vam organitzar un taller que consistia a fer flautes amb tubs de plàstic i plastilina. Hi havia molt tallers a altres escoles però una escola regalava als xiquetes i xiquetes baldufes i cordell per a rodar-les.

Ens ho vam passar molt bé!

5é de PrimàriaL’Escola Comarcal de Picassent

L’any passat, les Trobades de Primavera o Trobades per la Llengua, que es van reaitzar arreu de les nostres comarques, han tingut una assistència de vora 170.000 persones. Ací teniu l’opinió d’alguns xiquets i xiquetes que ens han fet de reporters i ens les han contades. Agraïm, per tant, la seua desinteressada col·laboració.

La Trobada d’Almoines(La Safor)

La trobada se celebrà a Almoines perquè feia 25 anys que feien molta faena en valencià a l’escola. La Trobada és la festa del Valencià i es fa per divertir-nos. Totes les escoles s’ajunten per fer amistat i conéixer-nos. Vingueren col·legis de molts pobles de La Safor.

No mai s’havia vist una trobada tan guai, per a nosaltres va ser la millor de totes, encara que la pluja ens va desorientar, però el mal temps no va poder amb la festa i diversió que teníem preparada. Va resultar divertida, animada, esplèndida, gratuïta i txatxipiruli.

Estava plovent i no començava la festa. Va parar de ploure i la vam fer. Era a tots els carrers d’Almoines, caminaves per ells, vam passejar per tot Almoines, et trobaves amb uns músics tocant els seus instruments entre tallers on pintaves com un indi; un escenari on els pallassos feien molta risa, globus que pujaves i s’alçaven, papallones amb imants, cartolines dels planetes, pintar plantes, fèiem foc, la torre de la moixaranga, corbates de paper, menjar que havies de comprar, boletes, Xúquer Viu, titelles, campanes, contacontes i bombers, venien llibres, construccions de paper, taules per a sopar, compràrem samarretes. Potser a algú no li agradara els tallers o hi trobara

Xiquets i xiquetes, si voleu col·laborar en la nostra revista podeu enviar els vostres articles i fotos sobre les trobades a l’adreça escola.v@fev.org

molta gent, però aprenguérem a fer coses i després jugar amb elles a casa. Al final vam cantar, vam sopar i vam fer un correfocs.

A més, férem abans un museu d’Art i ballàrem danses. Les petjades ens guiaven per a visitar els treballs d’Art que estava per tota l’escola.

La Trobada s’ha convertit en una tradició que manifesta el sentiment que tenim per ensenyar-nos en la nostra llengua, pensem que en castellà seria més difícil.

Suposa una festa, l’encontre, el trobar-nos amb amics, conéixer gent d’altres pobles.

Els xiquets jugaven i estaven contents de la festa. De les que hem anat, creiem que va ser una de les millors, la participació va ser exitosa. Voldríem que es repetira.

Xiquetes i xiquets de l’escola

d’Almoines. Octubre, 2004

12 13

Aquest tardet hem estat a l’Hort de Motxo, l’hort ancestral dels Jaén o Caén, palmerers i hortolans elxans ja a l’Edat Mitjana; els quals han donat al món el més gran poeta en llengua catalana de l’extrem sud valencià, Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952). Hi hem estat una trentena llarga, gairebé tots arribats des de la Societat el Micalet de València. Mentre els altres recorrien la porxada, escodrinyaven des de la terrassa, o escoltaven les explicacions magnífiques d’en Gaspar, sobre l’aigua lleugerament salmaia que regolava en aquell moment per les sèquies, m’he assegut al bell mig de l’hort amb n’Armand Samsó, natural de Salses i impulsor de la Porta dels Països Catalans. També hi era sa muller, occitana i catalanoparlant, i en Gaspar Jaén pare, habitador del barri de les Potades, a la ciutat d’Elx, amb sa muller i llur filla Mercè.

N’Armand Samsó té 84 anys i en Gaspar Jaén pare en té 83. Són, doncs, gairebé coetanis. Cadascú ha parlat en la seua modalitat de català de les coses del camp: de com al gener ixen les esparigueres bordes i com n’estande bones, en ou batut o a la planxa fetes a bocins. Al gener les cullen a l’hortet de Salses i al gener ho fan a l’Hort de Motxo, sempre que la terra tinga bon tempir. Hem reparat en les esparigueres secalloses que hi havia a la soca dels magraners. I, amb les dones, hem parlat de caragols i de com es preparen en graelles damunt les brases, tant a l’extrem nord com a l’extrem sud: amb un rajolí d’oli o sense, un pessic de sal, i com “repetaven i escopien la bava”, amb mots preciosos d’una Sra. Jaén octogenària. Els antics elxans, quan no hi havia graelles, feien un clot en la cendra i així ho feia son pare a la brutesca, quan era una nena dels anys 20. Cascú en la seua modalitat catalana, amb una naturalitat absoluta com qui es troba i es retroba. En Samsó es meravellava de la musicalitat de la parla heretada de l’extrem sud, de la unitat pregona i de com els entenia millor que a alguns de molt més al nord. I després, algú que es diu acadèmic valencià s’atreveix a publicar en anglès que els de l’extrem nord no s’entenen amb els de l’extrem sud. No ho sé, francament, si això passarà amb l’Horta de València, ho dubte, però alguns haurien de dimitir per perniciosament mentiders. Els elxans eren davant uns catalans amb els quals sempre s’havien sentit units perquè mai no s’ha arribat a perdre la memòria de les coses, des d’una parla comuna i des d’una història compartida. I tota la resta és política, mala bava interessada i espanyolisme encobert de la pitjor espècie. I aquells quatre ancians, espanyols o francesos segons llur passaport, nascuts devers 1920, en una terra esquarterada, feien que les fronteres

estatals fessen befa d’una rambla que es diu la Sénia i que alguns pretenen que divideix Catalunya del País Valencià. No era tan sols el parlar d’uns pagesos que pertanyen a un mateix país; hi bategava una cultura intacta separada per 800 km. d’una llenca contínua i ininterrompuda i una ressemblança que anava molt més enllà d’unes pells fràgils i translúcides. Des de l’albufera que separa Salses de la mar a la l’albufera que separa Elx d’una mar comuna. Així, de matí, mostràrem a l’Armand Samsó, sa muller, i els del Micalet, l’escut dels Perpinyà i dels Soler de Cornellà que hi ha als voltants de Santa Maria. I també els parlàrem del carrer Samsó, un carreró estret a l’antic Raval de Santa Teresa, més enllà del Pont Vell. I així, he sabut per l’Armand que els Samsó eren originaris de la Girona medieval i de la Catalunya Oriental com els Selva, com els Ripoll, com els Rosselló, com els Osona, els qual repoblaren un dia llunyà aquesta terra. Devers la 1 del migdia, dintre un Elx ple de Festival de Teatre i Música Medieval, ens hem aplegat al Casal Jaume I on es reunia una colla d’un centenar de joves de l’Assemblea de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans. I ens hem barrejat amb ells, generacions i comarques diverses, fonètiques i mots que agermanen. Així, ens hem adreçat a ells des de la ciutat de València i des de la d’Elx amb un manifest d’ adhesió i una exposició sociolingüística del Vinalopó. Tot seguit, amb dolçaina i tabalet, la parella que forma el grup Tudell, vinguts d’un cap-i-casal valencià del qual em sentia íntimament orgullós, ens han tocat “Els Segadors”, un dels nostres himnes.I mentre catalans, valencians i illencs el cantàvem, l’Armand s’ha alçatemocionat de la seua cadira, en la primera filera, m’ha agafat del braç i hem cantat des del primer mot fins al darrer. I, tot seguit, hem escoltat amb respecte un altre dels nostre himnes, la Muixeranga. Aquell jovent vingut de tot arreu les nostres terres no s’ho acabava de creure i ens han aplaudit amb entusiasme.Per acabar aquesta crònica, a posta de sol, Gaspar Jaén i Urban ens ha recitat, a l’umbrallada assetjada del seu hort, amb flaire de diamela i de gesmil, nou poemes que parlen, del temps i de la vida, vists endins i enfora d’un hort antic al llarg de trenta anys.

I us escric de matinada perquè avui, a Guardamar del Segura, el Micalet, el Tempir, la Gola de Guardamar i l’Ajuntament de Giardamar retrem homenatge a l’Armand Samsó, natural i habitador de Salses, al monument a la llengua catalana; que es troba a la Plaça del Rei Jaume II.

Joan-Carles Martí i Casanova

CARTES ELXANESD’un hort de Salses a un altre d’Elx

q

14 15

“Ja estic ací, la feina s’acumula, i després de l’entrevista he de marxar corrent cap a altra reunió”. Juli Esteve es disculpa així després d’uns minuts d’espera. El projecte de creació d’Info Tv que implica un munt de reunions, presentacions i entrevistes justifica l’atabalament del periodista valencià. Juli Esteve ha treballat en diferents mitjans audiovisuals, com a subdirector d’informatius en Canal 9 i com a corresponsal de Tv3, entre d’altres tasques, i ara, després de certificar que la societat valenciana “necessita i demana” altre tipus de televisió, s’ha llançat de cap per fer realitat Info Tv, un mitjà que explica que serà “plural, democràtic, amb personalitat, de qualitat i en valencià”.

Juli Esteve: “La televisió de qualitat no té falta de demanda sinó d’oferta”

Tenint en compte l’actualitat: Info tv serà una televisió en valencià, català, en valencià-català o català-valencià? Ho teniu clar?

Aquesta pregunta és irrellevant. Nosaltres no qüestionem la unitat de la llengua, utilitzem la derivant que rep el nom de valencià. Jo personalment sóc partidari de la doble denominació de la llengua, dir-li valencià ací i valencià català a la resta del nostre territori. I utilitzar un valencià normatiu i acadèmic. Acadèmic en el doble sentit, el de l’acadèmia i el de

la universitat. El que està clar és que Info TV serà una televisió que utilitzarà la nostra llengua al 100%, per voluntat nostra però també perquè pensem que l’audiència que busquem ho demana.

Quin diagnòstic fa dels mitjans de comunicació valencians?

Crec que a més de l’idioma, on hi ha una mancança de valencià molt gran, existeixen moltes altres mancances. A nivell de premsa hi ha una relativa pluralitat. En tant

elevisió

q

q

q

14 15

a la ràdio aquesta pluralitat es redueix, i a la televisió directament no existeix. Trobem que hi ha un dèficit important de pluralitat, democràcia, personalitat, modernitat, qualitat, i com deiem de valencià.

Per això naix Info Tv? Info Tv serà un canal democràtic, plural, amb personalitat, modern, amb qualitat i en valencià Sereu doncs una mena de Canal 9 sense vicis i amb desconexions comarcals?

Nosaltres no volem comparar-nos amb Canal 9. Som un projecte nou, que naix perquè hem detectat unes mancances, hem dissenyat un projecte empresarial que, a més, volem que es caractreitze pels cinc valors esmentats. Però reitere que és un projecte empresarial, hi ha un mercat potencial, doncs és una fabada pensar que els projectes empresarials es fan d’acord amb les teues preferències, es fan molt mirant per la qüestió económica.

Però voleu que hi hagen uns valors presents. Fins on una televisió privada pot fugir de la lògica comercial? Podem ser, per exemple, plurals en un negoci?

No pot fugir. No podem fer un sol pas sense tenir en compte la lògica comercial. Però és que estem convençuts que hi ha mercat i no poc per a un projecte d’aquestes característiques. Hem vist el mercat, i després d’analitzar-lo, hem conclòs que hi ha un forat de mercat, que casualment coincideix amb la televisió que volem fer. No faríem altre tipus de televisió per guanyar diners ni tampoc faríem aquest tipus de televisió sinó sabérem que hi ha una viabilitat econòmica. I tenim dades del País Valencià. Un exemple és que a Catalunya la televisió de qualitat té dades de fins el 40-50 % d’audiència. No és possible que ací al País Valencià hi haja tan sols el 10% que mire continguts de qualitat, la televisió de qualitat no té falta de demanda sinó d’oferta.

I on se situa aquest equilibri entre qualitat–audiència–beneficis?

Si parlem de televisió pública, l’audiència és sacrificable. Si depenguera de mi sacrificaria en aquest cas l’audiència en benefici dels drets professionals,

dels espectadors, dels menors. Aquesta és la funció de la televisió pública.

En tant, la televisió privada necessàriament ha de mirar l’aspecte econòmic. I una televisió de diferent naturalesa com Info tv, amb capital privat de les empreses i públic dels ajuntaments, necessàriament ha d’intentar combinar aquests factors. Nosaltres volem

donar un servei públic pequè pensem que el nostre mercat té clara aquesta visió. Parla de ser forts. La tendència actual és a la concentració empresarial, cada vegada més empreses de comunicació formen part del mateix grup. Tindrà Info Tv la suficient solidesa per evitar ser absorvit?

Hi ha altra característica per donar viabilitat empresarial i que és bàsica

hui en dia: l’especialització. Si algun d’aquests grans grups es compromet a fer una televisió en valencià, de continguts valencians adreçant-se a la gent d’ací, nosaltres ens retirem. El que

passa és que no estan dispossats a fer-ho. Els projectes dels que parles són en castellà, adreçats a nivell espanyol i amb discretes desconnexions territorials. Nosaltres ens especialitzarem en entrevistes d’ací, reportatges d’ací, música d’ací... Qui ho fa això?

La tele-escombreia es manté perquè així ho demana l’audiència? És a dir, l’audiència mana o manen el programandors?

Crec que indubtablement es creen de forma intencionada necessitats en l’audiència. L’audiència

veu el que li ensenyem a demanar. En temps de dictadura tenies uns continguts fixes en temps de màxima audiència i la gent ho mirava. Cal ser innovador però no pots perdre de vista tampoc la manera en què s’acostuma a veure televisió. Consisteix a tractar al públic com a persones adultes i tractar-los respecte a la seua intel·ligència. El típic acudit de gangosos jo no dic que no faça riure, però nosaltres aspirem a dirigir-

nos a altre tipus de públic que necessita alguna cosa més intel·ligent que aquest tipus d’humor. Tampoc no volem ser elitistes però busquem aquell públic que vol altre tipus de televisió.

El projecte teòric el teniu clar. I l’ampliació de capital, Com funciona?

Podríem dir que en aquests moments, sobre el paper, l’ampliació estaria coberta. És a dir, que amb el que

16 17

tenim i amb la paraula d’aquells que ens han dit que col·laboraran tindríem la inversió necessària... Perquè tot això funcione, això sí, falta que aquella gent que ja ens ha assegurat que invertirà materialitze aquesta acció. D’aquesta forma arribarem als 800.000 euros previstos dins del termini previst, que és a final de febrer. I volem començar les emissions el proper 9 d’octubre.

A nivell econòmic doncs aneu funcionant. I a nivell polític espereu entrebancs?

Nosaltres hem inciat un projecte professional plural i democràtic, on hem cridat a la porta de tots els partits polítics i entitats, perquè necessitem la complicitat de tots, tant del govern com de l’oposició.

Vostè va ser subdirector d’informatius de Canal 9 quant Joan Lerma era el president de la Generalitat. Sempre ha existit un partidisme marcat a les televisions públiques?

A l’actualitat hi ha partidisme a Canal 9. Crec que els models de comportament que han aplicat els dos grans partits que han dirigit les televisions públiques en el nostre territori són radicalment diferents. El PSPV encara que vulguera no pot sotmetre a l’espectador i als treballadors a les pràctiques de censura i manipulació a les que ha arribat el PP en els darrers anys. I de fet jo sempre diré que quan vam estar als informatius de canal 9 jo no vaig rebre mai ni una sola consigna

més enllà de la necessitat de ser equilibrat i ponderat amb tots, el govern i l’oposició. Recorde que tractàvem sense problemes temes que podien afectar greument els interessos electorals del partit socialista, des de Roldans a Lazas Zabalas...

Es demanarà el requisit als professionals d’Info TV?Ho tenim clar, serem molt exigents. No treballarà en la nostra empresa cap persona que, havent de donar

la cara, no tinga un nivell de valencià perfecte. No ens val el valencià titubant del castellanoparlant que amb molt de mèrit ha aprés el valencià i encara fa les vocals tancades quan no toca. I a més, serem exigents en el llibre d’estil, no volem per exemple a les locucions que s’apitxe.

Existeix un estàndard consolidat valencià?Jo crec que els informatius de Canal

9 han consolidat un estàndard prou acceptable, tot i que falta lèxic. Nosaltres li afegirem a eixe estàndard l’exigència de la pronunciació d’acord amb el que és el valencià general, el que es parla en tot el territori valencià tret de l’extrem nord, de l’extrem sud i de l’Horta de València. Volem fer bé els enllaços fònics, el que distingeix la v de la b, el que distingeix les j i les g de les tx i tj... No és impossible, jo per exemple apitxava, i no sonoritzava les esses, i pensava que era impossible però al final és fàcil. q

16 17

Almoines (la Safor) ha estrenat nou col·legi el curs 2004-2005. És un poble amb escola reconeguda i capdavantera a l’àmbit de l’ensenyament en valencià, amb premis importants que no vaig a enumerar. Recordaré, però, que ha celebrat el 2004 els seus 25 anys d’Escola Pública i en Valencià, amb la XVI Trobada d’Escoles en Valencià de la Safor. També ha focalitzat durant setze setmanes una Gimcana de les Llengües saforenca i ha dut a terme altres actes commemoratius, com la col·laboració (amb Tàndem) en l’edició de dos llibres en valencià: un conte, i un Quadern de Pedagogia, que no és el primer concebut a Almoines.

Això dit, parlem dels “manaires”. Des de la Generalitat fan crides histèriques als ciutadans del País Valencià enarborant dues “indignacions” essencials: l’econòmica i la cultural. El crit de “volen ofegar l’economia valenciana” i l’udol de “volen furtar-nos (els catalans) les nostres senyes d’identitat”. El “agua para todos” entraria dins d’això de l’economia (rajoles i golf), de diners i sillons. Perquè el sector Primari agrícola els la bufa, i el teixit fabril o sector Secundari, ídem.

Ofegar l’economia valenciana

Un exemple domèstic del resultat del “a forrarse” naseriazaplaniste és Construcciones e Infraestructuras Educativas de la Generalitat SA

(CIEGSA). N’és un cas entre molts que no cabrien en un llibre. Ara mateix, l’endeutament de la GV a 12 de setembre és de 14.447 milions, i hi ha contractistes, presumptes inversors amics, avançant diners i esperant el Pla d’Inversions del Consell 2005-2007.

De la construcció de l’edifici escolar d’Almoines s’ha encarregat aquesta “Cooperativa d’amics”, oficialment pública, creada pel tsar Zaplana. Doncs bé: no s’han considerat les demandes dels mestres per una escola ecològica. En lloc de plaques solars i fotovoltaiques han preferit omplir amicals butxaques. Cal dir que els 54 col·legis nous per al curs 2004-2005 tenen una mitjana de sobrecost del 41’25%. El d’Almoines, del 48’33% (lluny del màxim: l’IES de Vila-real amb un 127%). Pressupost: 1.800.000; licitació, 2.245.000; adjudicació:

2.670.000. Irregularitats en la Llei de contractes d’espavilats que, com reconeixia implícitament Zaplana, ja no fan “redaccions de col·legi”, com Zapatero a l’ONU. Les obres de CIEGSA costen el triple que les d’altres Comunitats, fins i tot les governades pel PP (un 163% més que Galícia o Castella-Lleó). El PP veta al Consell (16/09/04) una comissió per investigar aquests sobrecostos.

Recordem que Zaplana deia que se n’anava “con las manos limpias” (16/3/04). Sense comentaris.

Ens furten les senyes d’identitat

L’altra dèria dels governants al País Valencià que he esmentat és allò de les “nostres senyes d’identitat”. És notori que la més palesa “senya” hauria de ser la llengua. I això ens duu de nou al col·legi d’Almoines.

Jesús Escrivà i Garcia

Desficacis al nou C P d’Almoines

18 19

TOTS ELS LLIBRES ELS PODRÀS TROBAR A

Llibres de textLlibres de lecturaMaterial complemenatri Crt. Benetússer, 62

Polígon Industrial LA MINATelf. 96 397 44 74Fax 96 397 52 73

Les retolacions que han posat van més enllà de la vergonya pròpia i aliena. Es podrien dur a Brusel·les com a prova del “gran interés” del PP valencià per l’estendard enarborat de la Llengua. Ni l’AVL secessionista governamentalista (la seua “bíblia oficial”), ni la RACV, de secessionisme estricte, signarien aquestes aberracions: “Lavabo Masculì/ Femenì” (accents oberts), “Direcciò” (accent obert), “orientaciò” (accent obert), etc. “Informàtica” (accent obert), evidentment, l’encerten. On han aprés que, en valencià, tots els accents són oberts?. No tenen un vocabulari a mà? Pot ser tan immens el menyspreu a la seua llengua valenciana? On s’han assessorat? Han posat un xiquet cartagener a retolar? L’empresa és plena d’amics/ cunyats/ cosins dels capitosts i el seu seguici d’analfabets? Els xiquets de Primària d’Almoines els donarien classes de la llengua que diuen defensar.

I tot això ho fan en un col·legi on es mamen les primeres lletres identitàries.

Però hi ha més. Els rètols (als passadissos, a les portes...), escrits primer en castellà, i davall/ sota en aquest mal escrit valencià. En un col·legi com el descrit, preval la llengua forastera? No cal recordar que l’Estatut d’Autonomia (article 7é, 4) parla d’atorgar protecció i respecte especials a la recuperació

del valencià. I tot el paper mullat de la Llei d’Ús de fa 20 anys. I que som a la zona definida per la Llei d’Ús com a valencianoparlant, i que ho tenim ben clar a Almoines. A l’escola i a l’Ajuntament, als bans i al cartells, a les publicacions i al carrer. Ells, però, no tenen gens clar ni com escriure pamflets indignats defensant la llengua identitària… quan no ho fan en castellà.

Potser per això, i per acabar l’empastre, hi ha retolacions només en castellà (“Salida”, “Salida de Emergencia”...). ¿No és del ric repertori nostrat la bella paraula “Eixida”? Ens deixen bocabadats amb tots els destrellats que fan els qui parlen de “la Llengua Valenciana” com a denominació d’origen ací i a Europa. Són polítics practicants del castellà (de “más rico repertorio léxico”) que menyspreen el valencià (al CP d’Almoines o a C9), castellanoparlants analfabets en valencià, que sense haver llegit la nostra llengua i menystenint-la, parlen dels mots “genuïns” que ens diferencien i que desconeixen. Els catalans ens volen imposar una llengua? Paranys polítics que amaguen el retorn a la batalla de Valencia (ara farà 25 anys d’un nefast 9 d’octubre) i manipulen un poble anestesiat a fi de conservar càrrecs i butxaques. Perquè d’identitat sols coneixen la folclòrica i la mesetària.

I furten la identitat de dona. Han utilitzat a més un llenguatge

totalment sexista, perquè s’usa al mateix rètol o bé el masculí i el femení o solament el masculí. Així hi ha una Sala de Professors. Sort que aquestos estan per la igualtat i el respecte i la comparteixen amb les professores. Haguera costat molt escriure “Sala del Professorat”. Igual passa amb el rètol: “Associació d’Antics Alumnes”, enlloc d’escriure “Associació de l’Antic Alumnat”.

Meditació a tall d’epíleg

Un preguntat final. ¿Algú pot imaginar el Ministeri de Cultura Espanyol encomanant construccions de col·legis amb retolacions amb faltes ortogràfiques i sexistes semblants? No crec. Se’ls paparien. Haurien dimissions, exigirien responsabilitats fins i tot al Congrés dels Diputats i de les Diputades. Al mateix Congrés on Zaplana, el 25/6/04, argumentava que “les llengües autonòmiques hauran de ser potenciades i desenvolupades en els territoris on tenen la sort de tenir més d’una llengua, i no a Madrid”. Potenciades? Desenvolupades? No.

q

18 19

Sambori 2005

En el 2004 el Premi Sambori ha arribat a tindre una participació de 45.084 treballs. Sabem que és el premi de narrativa més important al nostre País i amb més participació d’Europa i per agrair-vos l’augment de treballs presentats, us hem seleccionat dos contes que van ser guanyadors en les darreres edicions del Sambori de País. Amb els seus autors ens vam anar a Port Aventura i van rebre molts altres premis. Esperem que us agraden.Recordeu que teniu de termini fins al 31 de gener per donar els vostres treballs als mestres i que el lliurament de premis es farà cap al juny a la Universitat de València. Vinga, participa, que enguany hem d’arribar a 50.000 treballs!

(A les pàgines següents una selecció de contes guanyadors d’altres anys).

q

20 21

Una nit, hi havia una xiqueta en el balcó que se sentia molt trista.Hi havia un gat dalt de la teulada d’una casa i plorava cada volta més fort i més fort, i més afligit.- Gat, per què plores? -li va preguntar la xiqueta.- Miauu, miauuu, miauuuu... no puc tornar a la meua casa, miauu.- On vius?- Miauuu, no t’ho puc contar, és un secret, miauu.- Però, si no m’ho dius, no et podré ajudar.

Aleshores, es posà a plorar encara més fort: «Miauuu, miauuuu, miauuuuu!!»- Està bé, t’ho diré, però serà un secret entre tu i jo, val?

- Val!I el gat començà a dir-li on estava la seua casa:

- Jo visc a la lluna. Bo, jo i quasi tots els gats.- On?! A la lluna? Tu vius en les teulades, com tots els gats -va dir la xiqueta.- No et preocupes, miau. Vivim a la lluna i totes les nits, quan els xiquets dormen, pengen una escala des de la lluna i baixem a les teulades. Furguem en els poals de fem per a trobar algun tros de peix o de carn. Mengem, juguem, ens passegem per les teulades i pels carrers buits. Però, sobre tot, vigilem que ningú moleste els somnis dels xiquets. I, quan comença a eixir el

sol, tots els gats, espaiet, amb molta cura, anem pujant per l’escala fins a la lluna i allí, després de beure’ns una tassa de llet fresca i de contar-nos com hem

passat la nit, ens fiquem a les nostres cistelles, amb uns coixins molts blanets, per a descansar i estar preparats per a quan arribe la nit.

Emma Cooper VillarPrimer cicle de PrimàriaCP Cervantes d’Algemesí (la Ribera)

El secret d’un gat

El meu naixement no va ser com el que un coet digne podia esperar. Vai arribar al món a les darreries de febrer amb les ametlers florits. Poc després, els meus germans i no jo, van ser reclutats a València on foren lligats amb altres artificis de pólvora que esclataren i s’esfumaren per sempre a l’ordre de: «Senyor pirotècnic, pot començar la “mascletà”»

Em vaig quedar sol al polvorí i els seus habitants no em reberen amb la metxa oberta ja que m’acusaven de ser un coet de canya verda que no valia ni un gallet.

No m’acceptaven. Per això, vaig ser desterrat de la classe de trons de major importància: els masclets, coets d’esclafit sec que, tradicionalment, han sigut elaborats amb tot l’amor de la festa, coets, celestials, suprems i divins.

El grup de les piuletes i xiuladors, tampoc no tingueren ganes de fer-se amics meus i, amb una mirada explosiva i escopint flames per la boca, m’arraconaren. M’havien tornat a menysprear.

Em vaig tirar les burles a l’esquena i, finalment, vaig provar sort amb la classe humil, a la qual pertanyien els trons de bac, tots els coets que mancaven de pólvora, i els que l’anaven perdent a poc a poc fins que morien per falta de sofre. Aquests xicotets explosius alteradors de la calma actuaven de manera diferent, pensaven d’altra forma i s’estimaven de veritat. Eren d’una classe inferior però tenien un gran i acollidor cor. S’ajudaven mútuament i els seus esforços perseguien el benestar espiritual de la resta. El destí va fer que fóra benvingut entre ells ja que em reberen com un més de la família. Una vegada integrat en el grup vaig seguir l’exemple del refrany segons el qual:

Per gaudir la vida tres coses s’han de posseir, «salut, pessetes i l’afecte dels amics i de les amiguetes».

Memòries d’un coet:

la vida d’un masclet

q

20 21

Salut en tenia, estava en plena forma. Els diners no importaven gens ni mica en la vida privada d’un coet. Això eren coses dels humans, que es maten per l’avarícia. Els masclets no necessitem comprar res. En canvi, les persones provaven de comprar-ho tot: amistats, somriures, temps, trossos de cel, rajos solars i constel·lacions perdudes a l’espai. El que em faltava era un amor, una coet a qui estimar. Per tant, hauria d’aconseguir l’amor d’una femella -que és la part del coet d’eixida que en encendre’s desprén espurnes. Quan s’acaben aquestes explota el masclet, la bola de pólvora que emet un tro sec- d’un artifici explosiu amb trets femenins, és a dir, d’efectes espurnejants blancs i brillants, que al meu costat formara un coet d’eixida. Aleshores em vaig decidir i en veure’n una, em vaig acostar i acariciant-la li vaig xiuxiuejar unes paraules dolces:

Sucre cremat, cos inflamable, estàs infernal, corres com la pólvora!

Acte seguit, la femella va caure baix el meu domini i la nostra relació va ser recolzada per les mans d’un pirotècnic que ens va introduir dins d’un canut. Al seu interior ens preguntàrem com seria la nostra mort i on acabaria la nostra existència. La meua parella creia que moriríem de nit en el castell d’un casament, junt a l’església; jo, que ho faríem de dia, després que guanyara la Copa d’Europa l’equip dels meus somnis. Però els dos teníem els pensaments errats.

Una vesprada, unes mans anònimes ens col·locaren dins d’una caixa amb altres coets d’eixida. La capsa era xicoteta i en la seua cavitat lluitàvem tots per la supervivència. A l’interior l’aire estava viciat i teníem el perill de què ens esclafaren. El motor d’un camió s’engegà i nosaltres començàrem un recorregut angoixós en el qual les rodes del gran vehicle anaven de trot en trot i produïen un soroll inaguantable, capaç de desfer els timpans a qualsevol. Ens vam aturar en sec i un homenàs, més gran que Sant Pere, ens carregà al muscle com si fórem un autèntic sac de creïlles i ens passà a un cotxe. L’automòbil estava a caramull d’explosius festers de tots les llocs, grandàries, formes, colors i trons. Allí, ens tingueren oblidats fins que la nit es despertà i cobrí el cel amb la seua túnica negra.

Quan la nit s’estengué, el mateix home del matí, portava un vestit especial per evitar que algun coet enutjat li vomitara foc, ens agafà a grapats i ens ficà dins d’una caixa de fusta que duia penjada al coll. Començà la festa. L’homenot acompanyat d’uns altres companys, amb ulleres, barret i granota, iniciaren una batalla campal, on s’acaçaven i es reballaven coets d’eixida sense pietat, sense mirament.

A l’ olor i al soroll dels projectils, els curiosos s ‘unien a la festa mentre la xicalla s’amagava darrere les persianes, els arbres i els bancs. Ens treien del calaixet de fusta i ens encenien l’únic pèl que teníem: la metxa. Els meus amics de caixa ja havien passat a formar part de les cendres que, més prompte o més tard, el vent s’enduria. Érem els propers candidats a la mort. Sense cap resistència, uns dits enguantats ens botaren foc i ens llançaren el més lluny possible. La metxa anava consumint-se amb un pas ràpid i càlid que ens recordava el nostre final. Aleshores, vam tenir l’honor d’intervenir en la cordà de Paterna al ritme del:

Traca, traca, traca, pum,esclafits, foc i fum.

Olor a pólvora “cremà”que simbolitza la festai el caràcter valencià.

Marc Morant i GinerPrimer cicle de SecundàriaIES Ramon Llull de València

q

22 23

Adults“Les nostres tradicions”Àlvar MonferrerEl romancer valenciàPicanya, Edicions del Bullent, 283 pp., 15x20,5 cm.

Es tracta d’un recull de més d’un centenar de romanços i cançons populars sobre aquesta tipus de poesia narrativa. Després d’una introducció aclaridora, l’autor els agrupa en lírics i tradicionals, religiosos, de vida corrent, i humorístics i de festa. Obra guanyadora del 5é Premi Bernat Capó-Bancaixa de difusió de la cultura popular.

Adults“Un producte ben nostre: l’orxata”Cristòfol MartíLa Xufa i els gelats tradicionals valencians. Aportació alboraiencaPaiporta, Editorial DENES, 148 pp., 13,5x21 cm

Els treballs de la xufa, la indústria artesana dels gelats, la situació de l’horta, els orxatesrs i els comerciants, hi són descrits i analitzats de manera lúcida. Un llibre que apassionarà al públic amb sensibilitat per la gestió del patrimoni i els nostres productes més singulars.

Infantil“Un teatre de misteri”Robert Cortell i GinerEl cas de les esquelesValència, Brosquil Edicions, 84 pp., 14x20,5 cm.

Llibre de teatre infantil on es planteja el misteri d’un doble segrest, que la detectiva Gemma Gavina tractarà de resoldre. Però també passen altres coses força interessants, com la història d’una cantant sensible que es nega a vendre la seua llibertat artística o la curiosa relació entre dos personatges en una barreja d’interés, amistat i qui sap si amor.

Infantil“Un Quixot molt original i divertit”Enric LluchUn Quixot amb bicicletaAlzira, Edicions Bromera, 76 pp. 13x20,5 cm.

El pare de Salva li llig tots els dies fragments del Quixot. És així com el xiquet començarà a imitar aquell personatge universal i correrà moltes aventures destrellatades: lluitarà contra una parada de gelats, s’enfrontarà a dos gossos enormes, coneixerà un enigmàtic cavaller... Una altra manera d’aproximar-se al Quixot des del característic humor d’un dels nostres grans autors.

Infantil“Un diamant d’originalitat i creativitat”Pilar Sánchez i Sílvia ViñolesEls infantils fem redolinsCarcaixent, Edicions 96, 22pp. + guia didàctica, 15x19 cm. Tot color.

Uns alumnes d’infantil ens comuniquen la màgia i la mel d’inventar a través de les seues paraules, meravellosos redolins en un llibret per a disfrutar a l’aula i amb unes interessants propostes de jocs de llenguatge a partir, ni més de menys, que de les seues originals creacions. Tot un luxe.

Infantil“Ecologia d’aventura”Pere Martí i BertranLa tortuga d’en HansBarcelona, Editorial Barcanova, 58 pp., 13x20 cm.

A un nen alemany li porten una tortuga i està ben entusiasmat, però al vindre l’hivern l’animal desapareix sota terra. Aleshores, el xiquet convenç el sseus pares perquè porten la tortuga al seu hàbitat i se’n van a la costa Brava.Una aventura d’ecologia, entreteniment i amor als animals en un llibre a tot color amb uns dibuixos força expressius de Carmen Queralt.

Enric Ramiro RocaRessenyes

qqq

q

q

q

22 23

Agraïm la col·laboració desinteressada de les editorials que apareixen en la selecció de llibres que comentem a continuació, així com de la llibreria Samaruc (llibreriasamaruc@jazzfree.com) i de la botiga de joguets educatius Plasticmar (plasticmar@navegalia.com), ambdues d’Algemesí.

Juvenil“La història divertida”Terry Deary i Martin BrownL’horrible història del MónBarcelona, Editorial Molino, 93 pp., 23,5x29 cm. Tot color.

Ens explica la història del món a tot color, des de l’home de Neanderthal fins els soldats adolescents del segle XX. En aquest llibre descobriràs la veritat sobre la lluita bruta, visitaràs unes cases espantoses al joc del Carrer dels Casots i coneixeràs cinquanta dels pitjors brètols de la història al desplegable. Un concepte totalment diferent i original per aprendre d’una forma divertida, amb històries, còmics, auques, anuncis, premsa... de tot menys avorriment.

Juvenil“Per a riure i passar-ho bé”Pasqual AlapontCagadets de porAlzira, Edicions Bromera, 112 pp., 13x20,5 cm.

Manel i el seu avi Frederic van a Mallorca de vacances i... les seues barrabassades fan tremolar tota l’illa: estan a punt de fer caure l’avió, s’enfronten amb uns contrabandistes i, entre altres peripècies, els confonen amb uns bruixots. En fi, tot un munt de disbarats d’un dels nostres autors amb més èxit.

Adults“Per a què conservar una llengua?”Albert Bastardas i Boada (ed.)Diversitats. Llengües, espècies i ecologiesBarcelona, Edicions 62, 205 pp., 14x21.5 cm.

L’obra recull les veus d’antropòlegs, lingüistes, filòsofs i ecologistes, tots ells interessats en la preservació de la diversitat lingüística. En un món en que cada vegada som més conscients de les implicacions nefastes que pot tenir l’extinció de certes espècies animals i vegetals en perill, els autores plantegen la conservació de la diversitat biològica i la diversitat lingüística de manera paral·lela.NOTA: A l’anterior número cal fer

constar els mateixos agraïments i l’autoria dels comentaris dels llibres per part del nostre col·laborador habitual, el professor Enric Ramiro i Roca.

Un any més volem reiterar el nostre agraïment per haver confiat en nosal-tres, i també el nostre compromís de continuar treballant per l’ensenyament en valencià.

www.edicions96.com96 246 11 04

q

q

q

24

César Amiguet

Recorde el partit de futbol de la lliga de campions entre el València i el Werder Bremen. El bar era ple de gom a gom. L’home de la barba donava un descans a l’escuradents entre exclamacions d’origen divers: Això ha estat falta burro!– deia després que el defensa de l’equip alemany toqués clarament la pilota.El València s’ho jugava tot i el partit pujava en intensitat. No obstant, l’equip valencià no estava jugant bé. I fruit d’això, va arribar l’u a zero marcat per l’equip contrari. Els aficionats estaven contrariats; no amb el seu equip –ja sabeu: cometre errors és humà, reconèixer-los és sobrehumà–. Tota la ira anava dirigida cap a l’equip contrari: “Quins lladres”, deia l’home de la barba mentre altre exclamava: “Va! Tan sol ens queden uns minuts, hui només val guanyar encara que siga de penal injust a l’últim minut”. Però malauradament va venir el 0-2, que va anar acompanyat d’una brutal agressió d’un jugador del valència al seu contrari després que l’equip de Bremen celebrés el seu segon gol provocant el públic. Embogits, gran part dels aficionats presents a Mestalla aplaudien l’agressió i la simbiosi es completava dins el bar: “Ja que guanyen, que se’n vagen calents”. Desgraciadament, molts cops és així, en aquest festival mediàtic anomenat futbol s’ha de guanyar com siga, es jugue bé o no, tot val.

Sobtosament, aquesta línia d’actuació em recorda també les compareixences de la comissió de l’11-M. Sobretot una:

– Quines mesures es van prendre davant l’amenaça terrorista a Espanya anunciada pel mateix Bin Laden?

– L’oposició és la que realment menyspreava el terrorisme i les seues possibles connexions amb el conflicte basc – responia l’expresident Aznar.

Davant la resposta –no se sap a quina pregunta– un grup d’entusiastes seguidors encapçalats per Zaplana i Acebes aplaudia, somreia, picava sobre la taula, assentia amb el cap... Un d’aquests seguidors, que estava despistat i, possiblement no havia sentit res de res, reaccionava i imitava el seus companys. A l’altra banda, cares d’indignació, xivarri. Mentre, a l’entrada i a la eixida d’aquest Mestalla figurat, més aficionats... D’una banda els familiars, víctimes de l’11-M i crítics de l’actuació de l’anterior govern i, a l’altra, simpatitzants del PP amb banderes, bufandes i pancartes. Ambdós sectors s’intercanviaven càntics i insults. Dues setmanes més tard, a la compareixença de Zapatero, el mateix: rebombori mediàtic, dues aficions i declaracions cara a la galeria dirigides a una audiència ja convençuda i només disposada a escoltar el que reafirma les seues conviccions. En definitiva un marc de gran lliga de futbol professional on tots s’enfronten mirant de reüll el gran derbi entre els equips galàctics: PSOE i PP. Una gran futbolització que afecta tant als mitjans de comunicació com a un públic que es deixa emportar més per la passió que pel raonament. Sovint no importa la investigació certera ni el treball d’autocrítica, importa crear històries que d’alguna manera sostinguen les tesis de l’equip –vull dir partit polític– i aficionats –vull dir electorat– als que s’adrecen.

La futbolització de la política també ens afecta al País Valencià. S’aposta per un grup al qual es defensa de forma irracional i incondicionalment. A títol d’exemple, fem un cop d’ull a certes declaracions. Fa uns dies, el conseller Pons s’indignava perquè “fer prevaler la ciència a la democràcia és molt perillós” i, pocs dies després, el president Camps afirmava que el problema lingüístic “no és qüestió de filologia sinó d’història, sentiment i llei”. Això, portat a un extrem, ens podria dur a reconsiderar tot el que hui ja està científicament demostrat –com la forma del planeta Terra–, d’acord amb els nostres sentiments o el que democràticament s’acordara sobre la qüestió. En tant les declaracions del president de la Generalitat caldria preguntar-nos: La ciència que estudia la llengua i la història no és apta per tractar el problema lingüístic?El mateix Johan Cruiff signaria aquesta estratègia traslladada a la política: la millor defensa és un bon atac o, el que és el mateix, si tens una crisi interna inventa’t un enemic extern per despistar la perdiu. No importa si el que es diu contradiu la ciència i la filologia o els milers de documents al voltant del l’11-M. Ens volen delectar amb un espectacle que enfronta ciència i democràcia i que només s’ho pot empassar un públic incondicional, capaç de justificar el que és injustificable, absent de tota autocrítica. Mentre tot això succeeix, la gent que sabem que el problema lingüístic és un invent i que volem conèixer amb exactitud què va passar l’11-M demanem més política i menys espectacle, més política i menys futbol.

La futbolització de la políticaGerard Fullana

25