d’arbres, flors, fruitsquan es van alçar, l’un a l’altre, un doble envà d’indiferència....
TRANSCRIPT
D’ARBRES, FLORS, FRUITS
I LLAVORS...
Josep Miquel Gràcia
2
Tot just acabat el meu poemari Dietari en groc i amb la floreta groga de l’aromer abillant-me de fragància encara el record, em guanyà el desig de parlar dels meus arbres, del sotabosc i de flors i essències metafísiques.
3
D’arbres, flors, fruits, i llavors...
4
INDEX
El plàtan, 7
Llavors de xiprer, 8
Els pins, 9
Les savines, 10
L’olivera, 11
Dàtils d’avui, 12
Pometes, 13
La garnatxa, 14
Morera, 15
L’arboç, 16
Meló d’aigua, 17
Què pensa l’ametller?, 18
La figuera i jo, 19
Les serves, 20
Palmera washintònia, 21
Arbre, 22
5
L’home om, 23
El desencert de l’esbarzer, 24
Farigola postmodernista, 25
Populus nigra, 26
Eròtica i aromàtica, 27
Blat i CuSO4, 28
Sonet lliure al garrofer, 29
El freixe del Mesquí, 30
Prunes clàudies, 31
Les revenisses, 32
Dos ginebres deixaren d’estimar-se, 33
Endevinalla, 34
El taronger, 36
Una flor, 37
Préssecs blancs, 38
Magnòlia, 39
Els codonys al record, 40
L’arbre del raonament, 41
6
La magrana, 42
Un sostre sense llentiscle, 43
L’albercoquer pensa, 44
Per a mi us dieu presquilles, 45
Dos arbres virtuals, 46
Amb la meitat, 47
Fusta d’om blanc de Pernanbuc, 48
Llum d’estrelles, 49
Llàgrimes i felicitat del desmai, 50
I llavors..., 51
7
El plàtan A la tardor d’un any escruixit, una fulla de plàtan hi dibuixava parabòliques formes per sobre la multitud indolent —passavolants de l’avinguda—, farta de llibertat no desitjada.
8
Llavors de xiprer
Els cons femenins del xiprer del cementiri acomboien les llavors de futurs éssers, abaltits abans de néixer per copsar la fi de l’existència abans de la raó d’ella mateixa.
9
Els pins Els pins ploraven agulles enfilades amb vent i melangia: s’esmicolava vulgarment la perennitat.
10
Les savines Savines atemorides: vida a cops de destraló.
11
L’olivera Pel tronc de l’olivera puja l’oli i baixa pena de milions d’estrelles i de llunes minvants quan a les nits imperfectes de l’hivern, el glaç és la metamorfosi de la sang.
12
Dàtils d’avui Amargs dàtils del palmer: El�lipsoides d’incertesa, mitja lluna furient, sorra i sol del desert.
13
Pometes Guardo un record molt viu de quan era infant: el verd, el gust, i un hàlit perfumat de pometes de Sant Joan.
14
La garnatxa de mon germà Vermellosa va esclatar una obscuritat dins del morat d’un gra de raïm. I ara tenim el millor vi de la garnatxa: una plenitud encisadora al gust, memòria anyal de terres primes, de rastre llarg, densos tanins, feliç esforç de quan el món es fa voler i tendresa a la Codonyera.
15
Morera
Morer o morera, blanca o negra, dolç de mores, cucs de seda.
Dos braços per a estrènyer un bru de móres i un quilo de capolls per a envoltar la terra.
16
L’arboç Amb la teva mà han muntat les clares per a fer ametllats, les mans de les mosses. Dolces i madures, cireres vermelles. Somnis de pastor. Llépoles ovelles.
17
Meló d’aigua Tot el misteri del món hi cap dins d’un meló d’aigua. En obrir-lo es guanya el dolç, es perd la incertesa aparentment i brolla el raonament incontrolat o el metòdic nyic-i-nyac. No saben els actors de la comèdia —tal vegada fent tragèdia—, que un dia qualsevol, les negres llavors cercaran aigua per al nou meló d’un nou món.
18
Què pensa l’ametller He desinglat l’havaria ja fa un temps, l’he deixat lliure d’albarda i d’arguenells. Si no plou més raó i bons arguments s’assecarà el meu món i els ametllers.
19
La figuera i jo A l’ombra de figuera: silenci d’una idea. Veig mosques xuclant dolç, mirant des de la dreta.
20
Les serves
Dolces, negres, blanes serves.
Bocins de nit caiguts del cel es fan serves al setembre, i així, pels uixos treuen el cap les estrelles. Els aspres sentiments dels homes, abans pertanyien als servers i a l’hivern intermitentment. Avui, emperò, ens arriba cada dia un allau de competitivitat i de fals èxit:
ni dolç ni negre, ni bla de serves.
El temps s’abilla per a quan el no-res es consideri la qualitat de l’amargor.
21
Palmera washintònia Per a fer l’amor no s’escauen els peus i a les washintònies li’n sobren, de mans... PEUS ≠ CAP = SENY ≠ AMOR L’igual i el desigual i un prefix indiferent.
22
Arbre Pel maig és la flor, la gla a la tardor, capçades fent bosc, les branques carbó. Escorces clivellades, fulles dentades, d’anvers verd fosc, revers blanc pèl. Treball del fuster, eines del pagès. Una almosta de glans amb cúpula escamada que no punxa el dies, ni el cor, ni la cara. Al recer de la història i de l’avenir incombustible, presència dins i fora i fins i tot a Collserola. La molsa al tronc: l’escorça i la nostàlgia...
23
L’home om I va restar tot sol dempeus al buit de l’arbre que l’estultícia humana havia desarrelat. Fora, les despulles de l’om blanc hi dormien indolents mentre l’herba ho vestia tot d’un verd sagnant e irreverent. Fusta vella d’om, no t’esbargeixis que l’hivern s’apropa i en perdre la roba, et veuran les teves impudícies! L’home solitari era dins de casa mirant per la finestra el caos d’amuntegament i boscany. Un dia s’adonà que la finestra era tancada. Un altre dia que ni tan sols hi tenia finestra. I un altre que havia perdut el temps: la vida i l’esperança. Un consell: si no aprens de tapaforats mai podràs obrir-te una finestra.
24
El desencert de l’esbarzer L’esbarzer que hi ha voreta el camí, té les móres negres com el teu destí. Si en veus de rogetes, fuig d’aquell parany! Mai es faran dolces: són gotes de sang. I a les tiges, punxes i als pecíols més, malgrat ser menudes esgarrinxen bé. L’esbarzer que hi ha voreta el camí, té les mores negres com el meu destí.
25
Farigola postmodernista Amb farigola en flor, i un bull d’H2O +sopa de lletres: poema digestiu, l’antipoema viu d’aroma literari en mans calentes. Vol veure-se’n un bull per beure-se’n un bol amb farigola en flor.
26
Pópulus nigra Quan els homes encara eren infants es banyaven despullats als tolls dels rius i deixaven la roba en el vessants. Passà i passà el temps i hi naixeren i creixeren els pollancres —verds, lluents— enlairant la joventut i les despulles dels humans. Ara, tots els anys pel mes de març, uns floreixen amets masculins —allargassats, rogencs i densos—: són els que hissaran pantalons curts, calçotets i samarretes. Uns altres floreixen verds amets femenins —just a l’ovari dos estigmes i un pistil—: són els que arboraren brusetes, faldilles i calcetes amb puntetes de fil. Tota la roba enlairada està tan esquinçada i caducada que amb blanc del mes de maig i amb groc de la tardor, es fonen sexe i restes de faldilla i pantaló. La balança del temps enjús igualarà el fred i els drets, però els pollancres restaran sempre dioics.
27
Eròtica i aromàtica Arracades de cireres, vermell clavell a la boca, collaret de mores negres, pels cabells pètals de rosa. Alfàbrega pels dos pits i un raïm de moscatell, i al ventre espígol florit. Pàmpol de parra al pomell. Natges il�lustrades de verd romaní. Cuixes amarades i ferum d’orins.
28
Blat i CuSO4 Per tradició l’home del lloc, infinitament il�lusionat, amb una mà de dins del cabàs hi sementava el blat, envidriolat, blau de sulfat. Malgrat tot, li pervenien les malures al seu sembrat. Química, física, biologia i un passat estripat. Blaves terres de tant blat, verds groguencs per poca pluja, moix vermell de la rosella, buit graner, buida memòria i més buida la vidriola.
29
Sonet lliure al garrofer Fins a quaranta i cinc, de pams d’alçada, bon gruix de tronc i copa arrodonida. L’escorça és quasi llisa amb llargues branques horitzontals o en diagonal a terra. Perennes fulles i piripinnades, pàl�lid revers i anvers de verd llustrós, flors en raïms que de les branques neixen. fruits allargassats, carnosos, negres, menjar per als cavalls. Dolços, begudes per als humans: hidrats i proteïnes. Del garrofí: additiu E-410, quirats eren abans per pesar joies. Cacau de xocolata de postguerra, remei ben popular de les cagueres.
30
El freixe del Mesquí De l’ert freixe del Mesquí, fart de set i dit fleixera, feren-li barres a un carro per vendre’l a la Freixneda.
31
Prunes clàudies He d’anar a collir les prunes daurades quan la dolçor ens emmeni l’alba i els éssers humans, lliures i orfes de distància. Amb prunes madures i cel he de fer la catifa verda més gran de l’univers i després hi plantaré el discurs a la solana i deixaré morir tot l’absolut a l’ombrívol paratge, on la fruita no aconsegueix madurar mai.
32
Les ravenisses Guaita les flors grogues i blanques —flors de guarets. Com hi ha plogut, enguany n’hi ha moltes. Dels anys sembrats: un buit de blanc és als bladars i un sense-groc surt dels ordiars. Les llargues canyes dels segolars, per les artigues cercant colors, xuclen essències d’eternitat.
33
Dos ginebres deixaren d’estimar-se Primer vingué el desamor, després l’aversió i un bon dia, hi arribà la guerra ferotge. Eren dos ginebres atàvics, magres i eixuts, quan es van alçar, l’un a l’altre, un doble envà d’indiferència. Ni es miraven, ni es sentien, ni es calien. En semblar-los l’ombra de migdia —tant un com l’altre— més encongida, la pròpia que l’aliena, els prengué la gelosia: un bon dia, mal dia! Un ginebre llançà contra l’altre, un munt de fulles fletxa enverinades i aquest al primer canonejà’l amb gàlbules blaves-obscures que esclataven amarg. De les despulles sorgí la ginebra.
34
Endevinalla No és un arbre i malgrat que té fulles vegetals, llenya o fusta no li’n cal. Manca al tronc ratlla anyal. Amb bon temps viu mil anys. Ben vermella té la sang, ni té cua ni és un drac: cap espècie d’animal. Panacea dels malalts, aparença magistral i un remei oficinal. Sap com eren els volcans. I va conèixer els Menceis, Bentzenuhia, Guaiarmina, Guanarteme i els Faicans;
35
I el Mencei boig Benehar que des de dalt del penyal, cridant:—Guanyot Atxaman!— hi llançà cos i esclavatge, cercant Pàtria i llibertat.
36
El taronger La Mediterrània s’adormia amb placidesa. Un sabor tan dolç com àcid s’afirmava a ran de terra. No se sap per què, en un temps passat, es condensà en suc i es formaren grills i més grills exquisits, els quals en reunir-se i imitar la terra es van fer taronges, color taronja, verd taronger i València.
37
Una flor La crosma s’aclotà dossellament a la sigura quan riperta de l’estre castamillà el fivoste ontejant festolament la cista. Di és l’aspima traïma d’hispòsate com till i ascopalla d’ostreta immerticoja d’axtil. Romaren els ugis cronyament desfembrilant-se en pristons de cadublis en una flor au del paradís.
38
Préssecs blancs Un allau de mans nou vingudes van vestir tots els presseguers de blanc —mans clares, obscures, negres, mans d’Alà—, els fruits van créixer nets i purs i les mans es van tancar en prémer uns euros —almoines més que sous— i tots contents. Del mercat de la Boqueria surt un regust a fruites i a presències que me n’omple les butxaques de comerç global, d’homes i préssecs.
39
Magnòlia Circumstància incerta: florejar la indulgència. Ocurrència certa: florir el magnolier. El blanc i la fragància de tota magnòlia oberta gracien el rancuniós.
40
Els codonys al record No hi cabia ni l’antull en aquella cambra: un marró absolut i una grogor voluptuosa al sostre hi farcien tot l’espai de les ninetes dels ulls de papallona. Si més no, hi plovia un flaire de codonys i un regust a llenya de foguera, cendra i terra.
41
L’arbre del raonament En el temps: un espai. Sota l’arbre: l’ombra. A les mans: una idea. Si venim: una flor. Dins del llibre: un somni. Quan marxem: un plor. Sobre el mar: una ona. Sense espai: no és el temps.
42
La magrana Balàustia granada, granat als grans, més petits que grans. En esmicolar-te, el gust es granula en dehiscent presència d’herència de color de calze i flor i gotimall de sang.
43
Un sostre sense llentiscle Un arbret de garriga i sotabosc. De les rames i les fulles, aspra olor. Fruits vermells, quan maduren: la negror. A la caseta del camp, mort l’espai —oblit d’història—, els pals despullats hi resten. Esperen el llentiscle per vestir-se —embafats de sols i llunes— i l’argila per sentir-se. Si no fossin d’olivera, pols serien.
44
L’albercoquer pensa —Els albercoquers pensem en blanc i rosa: des de sempre. I els homes donen fruits de tots els colors: en vers i en prosa. —Albercoquer groc t’he obert pel solc. Albercoquer dolç, tu ets com ets, jo sóc com sóc.
45
Per a mi us dieu presquilles Bresquilles tan sucosetes, filles de la prima terra, dolcetes i primerenques, crescudes lluny de la glera. Heu begut com jo al povet, cobert amb voltes de pedra, que cura de l’aigua hi té sota la foscor i la fresca. Per sempre et memoraré fruit saborós de bresquillera: a les mans duc el vaset i bocins de ma infantesa. Les vostres arrels més llargues xuclaven l’aigua fresqueta quan l’estiu de sol i tardes un escalfava amb fermesa. Crescudes lluny de la glera, dolcetes i primerenques, filles de la prima terra, presquilles tan sucosetes...
46
Dos arbres virtuals Dos arbres sense nom, amb braó s’estrenyen a tota hora: braços i mans dansen ritmes verges en temptar límits ignots. El fregament de fulles, rames, branques i el desig dibuixat dins del blau omplen el moviment de força i el palpeig de sensualitat i hi pinten l’horitzó d’ombres xineses d’imponent factura.. Dos arbres virtuals, crescuts en terra virtual i de virtuals llavors, em fan viure amb la il�lusió encesa d’un ocàs immortal.
47
Amb la meitat Foraviler tropical, elegant i ert cocoter, que mantens el fruit ben alt —blanc, saborós i un xic esquerp. Amb la meitat buida, beurem el vi del celler, perdrem l’argument i guanyarem l’infinit i el sincretisme. Si la lluna se’n va aviat, hauríem de dir-li-ho al sol amb sons d’un güiro cubà.
48
Fusta d’om blanc i de Pernambuc Una tarda de dissabte quan la llum s’adormia a l’horitzó —en escalivar-se les últimes brases del dia— sentí per endins, en palpar-me el pit, una coïssor com fiblada de nostàlgica aturada del temps pels desigs de rompre l’instant de color de tardor i esprémer l’intens gaudiment de les cadències de set notes. En aquell moment vaig poder enxampar de l’espai musical
les dues effffes buidades a l’om blanc
d’un violí d’Antonius Stradivarius que fluïa harmonia i pentagrama, acaronat per la cua d’un cavall, pressa a l’arc de fusta de Pernambuc. Dues mans blanques i anònimes volaven per l’espai i la meva pell i oïda somiaven l’acaronament d’aquelles colometes de ritme i pau.
49
Llum d’estrelles Si brollés el sol de la terra, l’ombra dels arbres il�luminaria les estrelles.
50
Llàgrimes i felicitat del desmai Plora el desmai: llàgrimes verdes. Plora el desmai: llàgrimes llargues. Xardorós el plor, fredorós si cal: ambigüitat vegetal.
ho riu quan l’aigua ho plora. ho viu quan els anys maten
L’home (inversemblant sentit vital). hi veu malgrat la inútil deformació en descansar sota el desmai,
després de ploure, es beu una llàgrima verda i llarga del desmai. No cerca la felicitat i per això la té a les envistes com les rames pèndules del desmai tenen la terra. Sense recança creixerà la gespa, es confondrà amb les fulles del desmai, i més tard, la sal de les llàgrimes mataran la gespa, la felicitat i el propi
d e s m a i
51
I llavors... Sense proposar-m’ho m’he empassat tots els colors del bru i del verd, algunes flors, el sil�logisme carregós i un tros i escaig de la natura. Tot ho he esbargit sobre l’humil blancor del meu camí. I per escassetat de la metàfora i silenci en llagrimejo a la fi, un eximent i un vers des de l’arbre, la flor, els fruits i les llavors...