n8 la llançadora 08/2013
DESCRIPTION
Número 8 de La Llançadora d’agost del 2013TRANSCRIPT
Núm. 8 agost del 2013
2
SUMARI
Pàgina 3 Editorial
La Llançadora
Pàgina 28 Els afectes
Toni C. Bescòs
Pàgina 26 Personatges ...
Rosachely Roa
El racó de la memòria
La Llançadora Pàgina 13
¿Què en pensen els joves dels nostres polítics?
Àngels Petit Pàgina 29
Pàgina 11
Neixen alternatives
Judit Montenegro Pàgina 4
Estiu a la fresca
Vicky Llongueras Pàgina 9
Pàgina 22 Sessions del Club de Lectura de la biblioteca
Club de Lectura
Pàgina 15 Contes amb un tast de català
Noemí Molinero Notó - Joan Abril Español
Els alumnes de l’institut opinem
Anna Font - Laura Sagarribay - Laia Morales - Emma Milan Pàgina 31
Can Feliu de la Penya d’Isern de Plaça
Benet Oliva
¿¿Algú ho havia de dir??
Xavier Santamaria Pàgina 36
Descarrega’t la revista Pàgina 38
3
Editorial
La Llançadora
Benvinguts en aquest nou número de la revista La Llançadora, on trobarem creació, reflexió,
opinió, com ara la dels joves i del que pensen dels “nostres” polítics, o els records dels estius
a la fresca als anys seixanta o setanta.
El nostre personatge d’aquesta Llançadora són les reflexions i els records sobre la vida,
sobre les petites coses que poden ser les més importants, les que ens fan gaudir de debò.
També hi trobarem un article sobre alternatives que neixen i de com els joves prenen partida
de la seva vida nocturna per canviar l’estatus. I també fem memòria dels Isern, una nissaga
símbol de la guerra de Successió.
Aquesta vegada, en els contes amb un tast de català hi llegirem històries encreuades entre
realitat i ficció amb una sèrie d’expressions que són interferències del castellà, uns visitants
que s’hostatgen en masses llocs quotidians. Tanquem l’edició amb les administracions
virtuals, que dins la xarxa poden ser un gran avenç, però a la pràctica no tant.
Aquest número apareix just després de dos esdeveniments culturals ben recents: la festa
major dels Sants Genís, que amb paraules de l’alcalde ha de ser sinònim d’alegria, de
cultura, de solidaritat i d’identitat nacional, i la Nit més Curta, el festival de curtmetratges que
s’ha celebrat els dies 30 i 31 d’agost: tot un èxit de participació amb actors i actrius coneguts
per diverses sèries catalanes i espanyoles.
Acabem l’editorial desitjant que les opinions que s’expressen en aquest número siguin tot un
revulsiu per a una tardor que hem d’afrontar amb rigor, perseverança i amb esperit solidari, i
també amb una ferma reivindicació nacional. Fem cultura, fem més Vilassar.
4
Neixen alternatives
Judit Montenegro
Com els joves prenen partida de la seva vida nocturna per canviar l’estatus.
Vilassar de Dalt és un poble de 8.814 habitants situat a la comarca costanera catalana del Maresme.
La festa major d'aquesta localitat petita és la celebració més esperada pels seus habitants que, cada any, els resulta impensable perdre's aquestes dates. “Alegria, alegria, que és Festa Major!”, diuen pels carrers. Sota el lema “Tots amb Sants Màrtirs” la festa es divideix en dues temporades: la primera a finals d'abril i la segona a principis de setembre, que tanquen les estacions de l'any més caloroses.
No obstant això, la programació de les esmentades festes s'ha centrat sempre en activitats enfocades a la gent gran, i han deixat en segon plaa joventut que, segons l'últim programa HERMES de la Diputació de Barcelona del 2011, representa un 17,3% de la població total del poble.
Aquest fet va acabar manifestant un notable sentiment de descontentament per part d'aquests joves, que van començar a organitzar aquest període de festa a la seva manera.
Era vox populi que la cèlebre Nit Jove “estava derivant cap a la nit del macrobotellot il·legal” i, cada any, les infraestructures del poble acabaven més que perjudicades.
Ampolles i vidres pels carrers pròxims al poliesportiu on té lloc la nit, fanals tombats i contenidors cremats.
5
Dialogar per canviar Fa un any, mitjançant les xarxes socials, tots aquells que estaven descontents amb aquesta
situació i volien canviar les coses, van tenir l’oportunitat de debatre, posar-se d’acord i
aprofitar la il·lusió que ofereix aquesta festivitat per involucrar els joves en el programa.
Entre debat i debat, va sortir a la llum la gran preocupació que també feia perdre el son al
petit comerç de Vilassar: la crisi. Amb l’arribada i la construcció d’un gran centre comercial al
cor del poble, els habitants preferien comprar en uns grans magatzems on els preus eren
més baixos, abans que invertir en els petits negocis que havien format part de la localitat tota
la vida.
D’aquesta manera, el modus vivendi
nocturn dels joves durant els caps de
setmana es resumia a comprar allà
l’alcohol, sopar i reunir-se per a anar
amb cotxe al polígon industrial de
Mataró on es concentren catorze clubs,
entre els quals es troben la famosa
Cocoa, l’habitual Privat i les joves Clap
i Duba; fer botellot i acabar la nit en
una d’aquestes discoteques.
P a r t i n t d ’ a q u e s t a r e a l i t a t ,
paral·lelament, entre trobades i debats
fa un any va sorgir per part dels joves
la idea d’aprofitar el seu propi
potencial per ajudar també la
microeconomia vilassarenca amb una iniciativa que no
només els permet comprometre’s en la celebració del poble
per excel·lència, sinó que també promouen el consum en els
bars (greument afectats per la crisi) i eviten el desordre i els
danys que els botellots comportaven.
La idea pren forma per segon any consecutiu a la Festa
Major amb la celebració del batejat “VilaBars”. Aquest
consisteix en una ruta dirigida per la batukada de Vilassar
que, mentre toquen tota la nit, es mou pels carrers del poble
amb parades obligatòries als bars involucrats en aquesta
activitat.
6
Vestits amb el mocador de “VilaBars” i tiquets a la mà, les persones integrants podien
comprar la seva entrada a un cost de 14€, i disposar d’una beguda i una tapa en cada un
dels set bars de la ruta. Tothom segueix la batukada, també ho fa un carro de la compra
disfressat de hawaiana que conté bosses d’escombraries per tirar vasos i altres objectes; ni
un rebuig al terra dels carrers. El recorregut finalitza amb l’entrada a la festa en el poliesportiu
on també tenen una consumició.
La Nit Jove prossegueix aquesta iniciativa i, abans del molt esperat concert d’Hotel
Cochambre a la Plaça de la Vila es realitza l’Aquelarre Diabòlic: un espectacle de foc
interpretat pel grup de diables del poble. El foc convertirà en cendres tot allò de què els joves
vulguin desfer-se.
7
És d’aquesta manera com la interpretació pren forma de sàtira amb l’anomenat “versot”, el
pregó d’inici del correfoc. Els bancs, les retallades, el govern i la casa Reial, així com polítics i
regidors protagonistes del dia a dia a Vilassar de Dalt són el focus de crítica.
El versot del 2013 ha assenyalat el cas Bárcenas i Urdangarín, els desnonaments, l’escàndol
de les preferents, els persistents privilegis dels polítics i les seves promeses mai complertes.
Cremen tot el que detesten i ballen sota el foc per tota la plaça amb tothom que vulgui unir-se
sota el foc.
La reivindicació després de la Festa Major
Acabada la primera temporada de Festa Major i esperant a reprendre-la a finals d’estiu, part de la joventut vilassarenca ha començat a tenir en compte altres alternatives de vida nocturna que s’afegeixen a la ja coneguda en el polígon. Des de fa aproximadament dos anys i coincidint estretament amb l’inici d’aquesta mentalitat (a poc a poc més compromesa amb la situació del poble), els joves han començat a introduir en el seu ventall de possibilitats de sortides nocturnes el “fer més poble”. Això es tradueix que sopar en
els bars i restaurants del poble comenci a ser el pla dels divendres a la nit. “La parada de la Laia” com el més familiar, on la propietària, una jove de vint-i-tres anys el nom del qual bateja
CREMAR ELS CULPABLES
Aquest any, “Ai, Sant Xoriç de Vilabankia!” ha estat el títol del manifest que
els diables han recitat abans d’iniciar la foguera com a símbol de descontentament amb
versos com:
“¡Vinga pasta i “despiporre”! ¡Cases i hotels de primera! ¡Zona blava sempre fixa i el mercat
a Can Bruguera!
Per quatre “persons” de la Quintana allà ens l’han traslladat. Com es nota que hi ha cert
regidor que no té cotxe per aparcar!
Sempre ens quedarà fer un “Bankia” quan estàs a punt de petar “el faig client preferent”.
¡¡A la butxaca m’ho pot ingressar!!”
8
el restaurant ja saluda amb nom i cognoms als clients que entren per la porta. Sap el que demanaran i, no només els recomana els nous plats que ha estat fent, sinó que es deixa aconsellar sobre com fer-ho, quins ingredients posar i els dóna l’opció de crear el plat al gust dels joves que cada vegada freqüenten més la Laia, que ja són més amics que coneguts. Còctels i begudes a un preu especial que prepara mentre sopen i els ensenya, de manera didàctica com ho fa, resulten una alternativa barata per als joves que disposen d’una economia modesta. El Kebab del poble, la gran novetat, s’ha convertit en el segon lloc de reunió a Vilassar de Dalt. “¿Sopem a la Laia o al Kebab?“ pregunta la Ione, estudiant d’infermeria de vint anys, al seu grup d’amics. “El petit Buda” també entra en els seus plans; el bar de copes del poble, amb un toc més modern: bé per fer unes cerveses després de sopar o per passar-hi l’estona, esdevé lloc de trobada per a molts joves del poble. Aquests plans han començat per convertir-se en costum per a un nombre considerable de joves. Aquests i les festes alternatives. Festes que neixen a Facebook Només fan falta cinc grups de joves que punxin música en una plaça, parc o a l’antiga caserna de la guàrdia civil. Això i un esdeveniment a Facebook per a difondre la festa, com la del 24 de maig al Masnou (poble veí de Vilassar de Dalt). L’objectiu de la festa s’exposava davant del lema “Deixem de
ser les oblidades. Organitzem la ràbia”, una campanya sota la ideologia feminista, socialista i independentista. Música sobre l’escenari, beguda sota una carpa i joves ballant, bevent i fins i tot jugant a pilota en una nit de lluna plena. Aquest tipus de trobades comencen a celebrar-se amb freqüència i, amb vista a l’estiu, se’n planegen moltes més. A partir de llavors, els ànims esperaran impacients la segona part de la Festa Major d’aquest any.
La vida nocturna dels joves vilassarencs persisteix en el polígon de discoteques habitual del Maresme. Però, a la vegada, les iniciatives reveladores davant de la crisi, que ells mateixos han desenvolupat, comencen a formar part de la seva rutina. A poc a poc, la situació actual els porta a ser conscients que amb compromís i organització poden formar part, no només de la reivindicació, sinó del canvi. És així com les noves idees i les proposades van sota el guiatge de la diversió, del modus vivendi nocturn.
Un esdeveniment sota el nom de “Concert: T19P+La Gota Malaya
Crew+Skabòries+PD Porco Rosso+Ocata Horrors” presenta les
actuacions musicals d’aquests grups de joves maresmencs com a acte reivindicatiu de les
queixes, sempre amb les seves ideologies que perfilen l’ambient. La festa organitzada
compta amb permisos i el consentiment dels Mossos, que es passegen al voltant de l’espai
on hi ha la festa sense intervenir-hi en cap moment.
9
Estiu a la fresca
Vicky Llongueras
Entre les plantes brillaven els fanalets verds de les cuques de llum i totes les carones
s’agrupaven a l’entorn.
Estiu. Juliol. Xafogor. Cap a les cinc de la tarda ha caigut un fort aiguat amb calamarsa
inclosa. Ara, a les vuit de la tarda/vespre, la temperatura ha baixat i fa de bon estar a la
fresca. La fresca... quants records em porta aquesta paraula. La conec de ben petita quan els
veïns sortíem al carrer, a l’estiu, cap al tard i ens assèiem en cadires de boga o gandules,
davant del portal, tot fent petar la xerrada, fins a l’hora d’anar a sopar i a dormir.
Les parets de les façanes de les cases escrostonades, les ventalles atrotinades. Érem
pobres. Regàvem el carrer cap al tard per amortir la polseguera que aixecava la terra resseca
amb l’aigua que traginàvem a cop de galleda portada des de a la font de la riera. Ningú tenia
aigua a casa. En Quim treia un càntir i traguejava de tant en tant per fer-se passar la calor
mentre llegia El Mundo Deportivo; la
Rosa, la seva dóna, es ventava amb un
ventall de flors: ras, ras, ras, feia el soroll
compassat del ventall en topar
repetidament contra el pit. Niiiño, ven acà
pa ca!, cridava la tia Nica, des del portal
estant. En Terry, ajagut al costat del seu
amo, obria amb mandra un ull i sospirava
profundament. L’Antònia manyana
s’asseia a l’altra punta del carrer que
tocava la riera, amb la Modesta, en
Maties de can Bartalot i algun altre veí o
veïna. La canalla –érem una bona colla– jugàvem a cuit i amagar amb xiscles i xivarri i
rebíem de tant en tant algun reny: ¿no podeu estar quiets un moment? Escolteu, se sent
miolar un gat. Com un grapat de mosques, corríem cap a les pruneres bordes que hi havia al
fons del solar –on s’abocaven les eixides de les cases del carrer d’Amargura– d’on venia el
miol, talment com el plor d’un nadó. Amagats entre les herbes, la gata havia parit una
gatinada de cinc o sis gatets que feien la delícia de la canalla i posar mala cara als adults. No
sabíem com però desapareixien l’endemà mateix sense deixar rastre, fins que vàrem
descobrir que acabaven al fons del pou sec que hi havia prop de les escales del carrer.
La Lídia: ¿juguem al joc dels disbarats? Au, vinga, feu rotllana! Aquí m’han preguntat... i aquí
m’han contestat... Petits i grans ens uníem al joc de preguntes i respostes on, de vegades,
se’n colava alguna d’improcedent dissimulada per la resposta absurda. Aquest és “pa amb
oli”, dèiem a manera de disculpa assenyalant dissimuladament els més petits que també
10
volien participar-hi però no entenien el joc. De vegades, algú entonava un fragment de
sarsuela o la cançó de l’Emigrant. No passava de ser un intent, de seguida callava vés a
saber per què.
En Paco, germà de la Maria Raspall, es preparava per dormir a la fresca. Tenia asma i les
nits d’estiu dormia al ras, en un racó del solar, perquè amb la frescor de la nit podia respirar
més bé. Cultivava un parell de plantes de tabac i es feia ell mateix la picadura; reparava
paraigües i soldava algun cul foradat a les galledes de les veïnes. També feia de drapaire i
així sobrevivia com podia; menjava arengades que cuinava en un foc a terra i de vegades,
alguna costella de xai. Tenia un gos vell, en Tarzan, sempre fidel al seu costat. Bona nit,
deia, i ajagut damunt de sacs i màrfegues es posava a dormir, indiferent a la fressa del
carrer.
A sopaaaar... Oh, no, ¿tan aviat? ¡Encara no és de nit! ¡Ara que jugàvem tant bé! ¿Tornareu
a sortir quan acabeu de sopar? Pot ser sí, si la mama ens deixa, deia la Magda amb cara
compungida, seguida sempre per la seva germana, l’Elena. Si no et deixa, t’escapes, li deia
la Marta amb expressió de complicitat. I se n’anaven lentament, mirant enrere i deturant-se
uns quants cops amb recança fins que l’Assumpció, tornava a apressar-les. En Santi i la
Dolors jugaven amb en Pinet, un gat blanc amb els ulls de color diferent, en un món a part.
La nit s’atansava i els contorns del paisatge es convertien en un conjunt d’ombres sense
matisos. En José Maria Poo s’asseia al pedrís que coronava el carrer per la banda de les
escales i jo m’asseia al seu costat.
M’assenyalava les siluetes dels pins dalt
de la muntanya i m’explicava contes de
gegants guerrers i illes desertes amb
caníbals. Jo l’escoltava fascinada i una
mica inquieta. Marxava aviat i em
deixava intrigada fins l’endemà. No hi
havia llum al carrer, només la dèbil claror
que sortia de dins els portals ens donava
els punt de referència necessaris per
orientar-nos. I aleshores començaven a
brillar les estrelles com diamants polits.
Una, dues, tres... estirats a terra i contemplant el magnífic espectacle contàvem estrelles com
si això fos possible. Voleu callar aquesta cantarella!
¡Una cuca de llum! ¡Una altra! Entre les plantes brillaven els fanalets verds de les cuques de
llum i totes les carones s’agrupaven a l’entorn. ¡No les toqueu, que s’apaguen! Me’n vaig,
deia la Carolina, ma mare em matarà, són les onze. ¿M’acompanyeu un tros? Vivia prop del
castell i li feia basarda la foscor. L’acompanyàvem fins ca seva i tornàvem corrent fent-nos
por a cada cantonada.
Els grans deien bona nit i se n’anaven al llit, l’endemà s’havien de llevar aviat per tornar a
treballar. No crideu, que volem dormir, ens advertien. No calia, mica en mica tothom havia
anat marxant i el carrer quedava buit i en silenci. Retuts, després d’un dia intens i una llarga
vesprada, sucumbíem també a la fosca de la nit. Bona nit. Bona nit.
11
Can Feliu de la Penya d’Isern de Plaça
Benet Oliva
Una nissaga símbol de la guerra de Successió
L’any 1699 van tenir lloc dos matrimonis que simbolitzaren els tres pilars de l’empenta mercantil catalana i de l’austriacisme català durant la guerra de Successió: la burgesia mercantil de la capital i l’ennoblida del litoral i la Plana de Vic. Recordem que els Isern
eren una de les nissagues més antigues de pagesos benestants vilassarencs.
L’any 1699 van tenir lloc a Santa Maria del Mar, la catedral del mar de la Barcelona burgesa i mercantil, dos matrimonis clau per entendre aquesta història: el 27 de gener Eulària Isern i Parrella, filla del cavaller Pere d’Isern i la seva tercera muller, una pubilla dels cavallers Parrella i Archs de Torelló, es casava amb Jaume Duran i Pujades, hereu d’una nissaga de grans mercaders barcelonins. El 21 de setembre, Maria Coll i Isern , néta del cavaller Pere d’Isern, enllaçava amb el mercader Salvador Feliu de la Penya, cosí i hereu de Narcís Feliu de la Penya. Aquest doble enllaç simbolitza els tres pilars de l’empenta mercantil catalana i de l’austriacisme català durant la guerra de Successió: la burgesia mercantil de la capital i l’ennoblida del litoral i la Plana de Vic.
¿Qui era aquest cavaller Pere d’Isern del mas Isern de Plaça? Els Isern eren una de les nissagues més antigues de pagesos benestants vilassarencs. Una de las primeres notícies la trobem en documents contemporanis de la família, on llegim que <se encuentran en la casa de Isern autos de piessas de tierra compradas en los años de 1220> i en la visita pastoral del bisbe de 1313 hi descobrim Ferran Isarn... El fet de ser citat singularment el situa com un dels membres més destacats de la comunitat local. El primer mas Isern corresponia a l'actual can Serra de Plaça, però a partir del segle XV ocupen la borda d'Isern al costat de l'església parroquial –l'actual rectoria– que ampliaran amb l'actual solar del CAP provinent d'una altra tinença eclesiàstica.
Entre els segles XVI i XVII s'enriqueixen amb l’especialització de la vinya i la comercialització de vins i aiguardents. A finals del segle XVI aixequen una torre de defensa en el mas i a principis del sis-cents aconsegueixen el permís reial per construir un pont que uneixi, per sobre del camí reial, la torre amb el mas. Ambdós aspectes són simbòlics del seu lideratge de la comunitat local. A poc a poc s'estableixen a ciutat com a negociants de vins i ascendeixen socialment. L’any 1677 el citat Pere Isern aconsegueix un títol nobiliari de cavallers amb el corresponent escut que adjuntem i l'exempció de pagar tributs. Una llarga història d’acumulació.
¿I els nouvinguts Feliu de la Penya? Encara es conserva a Mataró el mas conegut com Can Sisternes. Són una història paral·lela de pagesos mataronins enriquits amb el comerç amb una branca de fadristerns establerta a Barcelona que a poc a poc ascendeixen en el món dels negocis. Narcís Feliu, advocat i
12
mercader, és el gran referent com a publicista i historiador de la generació mercantil de 1680 i de l’opció austriacista. Entre les seves obres destaquen El Fènix de Catalunya publicat el 1683, i els Anales de Catalunya, un compendi de la historiografia del moment i de la ideologia austriacista publicats el 1709 i prohibida per les autoritats borbòniques. Narcís és l’home de l’Arxiduc en les decisives corts austriacistes de 1705-1706, quan s’aprova la posada al dia de les constitucions catalanes i el programa econòmic que impulsa la burgesia mercantil i dibuixa una nova Catalunya. Mort al 1712, el seu hereu fou el nebot, el citat mercader Salvador Feliu de la Penya, extret com a conseller segon de Barcelona en el marc del setge i l’èpica de 1713-1714, que posà fi a l’abolició de l’estat català, les constitucions de 1706 i el programa econòmic. Un cop retirat Rafael de Casanova per estar ferit, correspondrà a Salvador l'entrega de les claus de la ciutat a l'ocupant borbònic.
La repressió borbònica afectarà el patrimoni familiar, segrestat fins a la Pau de Viena. La torxa de l’empenta econòmica fou heretada pel citat Jaume Duran, que serà nomenat director de la nova Junta de Comerç Terrestre i Marítima del Principat creada el 1735. Quant a les lletres, serà Aleix Feliu de la Penya, un vilassarenc fill de Salvador Feliu de la Penya, qui representa la continuïtat: serà advocat, relator de la Reial Audiència i membre de la barcelonina Reial Acadèmia de Bones Lletres, on és distingirà per presentar poemes i textos escrits en català a les sessions acadèmiques, a vegades en solitari.
La branca principal dels hereus mantindrà la propietat del mas al llarg dels segles XVIII i XIX, exercint de notables locals i seguint les vicissituds econòmiques i socials dels temps. En el marc de la industrialització vuitcentista destacaran els fadristerns com a industrials, mentre els hereus principals del patrimoni urbanitzaran bona part de les seves peces més cèntriques.
En la dècada de 1850 llogaran la part de l'actual CAP per a un cafè que amb el temps esdevindrà La Fonda de Plaça. Ja a finals del vuit-cents es vendran la casa. En seran propietaris els hereus de l'escriptor resident a Madrid, Àngel Ganivet, els quals, per exemple, aconseguiran permís de l'Ajuntament el 1924 per enderrocar el vell pont que unia la masia amb la torre des de principis del sis-cents.
13
Amb motiu del 300 aniversari de l’atac borbònic a Vilassar de Dalt se celebren uns actes de
recordatori als quals ens unim mostrant els dos panys austriacistes que es mantenen a
Vilassar de Dalt.
En el número 6 de la revista (http://revista.lallançadora.cat/numero6.pdf) hi podeu trobar un article del Benet Oliva sobre aquest fet.
El primer que us mostrem és el que es troba a cal Virrei o can Mates al carrer de sant
Antoni.
El racó de la memòria
La Llançadora
14
I el segon es troba a Can Maians. El cap d'aquesta casa durant la guerra de Successió fou
el cavaller Jaume de Llança i Eroles (1665-1720), casat el 1680 amb Maria Amell, però no
deixaren fills i fou heretat pel germà petit Josep, integrat en el nou règim borbònic, és a dir a
l’altre bàndol.
15
Contes amb un tast de català
–Va sentir la conversa per accident.
–¿Accident? ¡Apa! Jo era darrere la porta expressament.
–D’acord. Va sentir la conversa mentre estava amagada darrere la porta del menjador.
–¿Què dius? Jo passava per allà, mentres1 anava a guardar
2 les copes de cava.
–¿Però no has dit que eres allà expressament?
–No, anem a veure.3 Jo anava a desar les copes, i en sentir les veus, em vaig aturar
sigilosament4 darrere la porta.
–¡Doncs el que jo deia! Accidentalment passaves per allà i vas sentir la conversa... Va
deixa’m seguir. La mestressa parlava del seu fill amb el xofer. Com si sabés que la poguessin
sentir feia servir un fil de veu molt fluix. Li donava indicacions clares del que havia de fer: el
reculls a la seva casa5, com cada matí; fas veure que el portes a la feina, com sempre, però
et desvies i el dus aquí.
–Perdona, però no li va dir així... va ser més brusca.
–Però, això tant és, ¿no?
–¡No! Aquella dona no tenia gaires escrúpols i tu l’estàs fent quedar com si fos una
senyora elegant...
–Val,6 ¿com li va dir, doncs?
Continuem amb un altre conte, que explica les històries encreuades entre realitat i ficció, un
joc que ens farà ballar el cap a l’hora de saber on ens movem en el dia a dia, en quin món
vivim, si la vida és somni o si el somni és vida. Si les novel·les estan extretes de relats
biogràfics o si són una manera de crear noves vides. Però també ens trobarem amb una
sèrie d’expressions parany que són interferències del castellà, uns calcs que he col·locat en
aquest text de manera malintencionada amb l’objectiu didàctic d’explicar què no s’ha de dir o
escriure, tant si som personatges d’un conte o en som el narrador. I és que a la realitat no hi
ha límits. ¿O és a la ficció?
Noemí Molinero Notó
La criada
16
–Mira, jo diria que Li va manar que quan recollís el seu fill a casa no perdés ni mig
minut a portar-lo cap aquí. I que ja li pagaria per això.
–D’acord. Segueixo jo: El xofer va afirmar amb el cap reverenciant la mestressa. I va
afegir, jo per a vostè faria el que fos, senyora, ja ho sap. Va treure’s la gorra, la va deixar
sobre la taula de màrmol7 i va agafar la senyora per la cintura. Lluny de sorprendre’s, ella va
somriure, però li va apartar les mans. Mentre la serventa veia l’escena des de darrere de la
porta va quedar pasmada8, les copes de cava que duia sobre la safata van començar a
dringar: ssisst, es va dir a ella mateixa.
–Atura’t un moment, sisplau. ¿Tu creus que jo faria ssisst, si fos darrere d’una porta?
A més, jo no sóc la serventa, sóc una criada, visc allà, ¿recordes?
–Aix, mira que n’ets de primmirada, ¿eh?
–No, no et pensis. Una criada serveix a tota hora, no només fa la feina de casa, sinó
que fa de consellera, de confessora. Això, sóc jo.
–D’acord. Canvio serventa per criada. I, ¿puc seguir ja9?
–Sí.
–La senyora li va dir que la deixés, que ara no era el moment, que qualsevol els podria
veure. Ell, ingenu, va dir-li que no, que no els podia veure ningú, que feia molts dies que no
podien estar junts i que la trobava a faltar. Ella insistia que no, que la criada corria per la casa
i que era una gata maula, que en qualsevol moment podia aparèixer. Però res no era prou
convincent per al xofer que la va agafar dels canells, dels dos10
, li va posar els braços
endarrere i els va sostenir amb una mà. Mentre, amb l’altra mà, intentava acariciar-la en
contra dels desitjos de la senyora, però ell insistia i li premia els braços enrere...
–¡Apa! ¡Sí, home! ¿I que més? Ni una cosa ni l’altra. Ell va insistir i ella s’hi va negar,
però no van pas forcejar.
–¿Però qui escriu: tu o jo? No em deixes acabar ni un capítol.
–¡Eh! Tu m’has demanat ajuda per escriure una novel·la, i és el que estic fent, ¡ara no
em siguis tan desagraït tu! ¿Què t’has pensat?
–D’acord, d’acord. Seguim, doncs. La senyora va insistir-li que no podia ser. Ell estava
tan acostumat a rebre ordres, que va obeir immediatament. Va asseure’s i van seguir parlant.
Ell li va dir que no podia seguir d’aquella manera. Ella, que tingués paciència. Ell li deia que
feia molts anys que en tenia de paciència, que primer va ser pel seu marit, en pau descansi;
ara era pels negocis que havia de tancar; i ara pels seus fills que què en pensarien si se
n’assabentessin, un seguit de retrets que la mestressa de la casa no va saber com
respondre. Qualsevol paraula que hagués dit no hauria resolt la impaciència del xofer.
–Home, això tampoc és cert. La senyora podia haver-li dit moltes altres coses, ¿no
17
creus? Per començar, podria haver-se mostrat una mica més carinyosa11
amb ell, se’l va
treure de sobre de mala manera. Recordo que quan el pobre Miquel, el xofer, va venir fins a
la sala de servei encara tenia la cara ben llarga i de pomes agres. A més, en aquella casa la
que marcava el ritme, la que manava tothora, la que deia com comportar-se, quan i per què,
era ella i només ella.
–Això ja ho tinc clar.
–Doncs no ho sembla. A veure si insisteixes una mica en la foscor d’aquella dona. Va,
som-hi, posa’t12
de nou.
–Les contínues negacions de la mestressa davant la insistència del xofer van acabar
guanyant terreny. Tant que li va acabar per dir-li que si us plau fotés el camp, que ja no podia
més i que la deixés tranquil·la una temporada i que si no sabia tenir paciència hauria
d’aprendre a tenir13
fora d’aquella casa. El xofer, davant d’aquestes paraules, va optar
encertadament per callar-se14
i retirar-se de la sala. Quan va creuar el llindar de la porta es
va trobar amb la criada que aguantava la bandeja15
de copes de cava, es van mirar, no es
van dir res més. Ella va entrar al menjador i va començar a guardar les copes sota l’atenta
mirada de la malhumorada mestressa, que li va dir que havia de treure la pols i...
–Malhumorada, no. Despectiva o sarcàstica o amb mala llet o irritada.
–D’acord. Traient foc pels queixals. La criada, acostumada a aquest tipus d’ordres, no
en va fer cas i va seguir amb els seus afers. Una estona més tard, va tornar a la sala de
servei a trobar-se amb el xofer. El seu xofer. El Miquel de l’ànima. Des que, feia més de deu
anys, havia entrat a treballar en aquella casa, ella i el xofer...
–¡Ei, para, para! ¿D’on treus això?
–...havien mantingut una relació molt estreta, tant que va acabar enamorant-se
bojament...
–¡Un moment!
–...La criada sabia que una de les normes de la casa era la prohibició de relacionar-se
emocionalment i sentimentalment entre el personal. Per tant, havien d’anar amb molt de
compte...
–¡Ja n’hi ha prou! ¡Això no t’ho he dit jo!
–...i cansada d’haver d’amagar sempre els sentiments va planejar l’assassinat de
l’amo, lo que16
van aconseguir amb una certa facilitat...
–¡PROU! ¡Ja en tinc prou, em sents!
–¿Què passa?
–¿D’on has tret totes aquestes bestieses? ¿qui t’ha explicat aquest ventall de
falsedats i mentides, eh? ¡Jo no he matat mai ningú!
18
–¿Mentides? Jo volia escriure una novel·la. Tu em vas buscar perquè volies que algú
escrivís sobre la teva vida, ¿és cert?
–Sí, però tu volies escriure i no sabies ni per on començar...
–¿I no és això el que jo estic fent? ¿O potser et penses que els escriptors no
investiguem, i ben a fons, quan tenim un encàrrec d’aquestes característiques?
–Però jo...
–Mira, guapa, des de la posició de criada privilegiada volies arribar a ser la
protagonista de la novel·la, però una criada no té prou valor per ser-ho. Així que, o et
posaves al lloc de la malèvola mestressa de la casa, o bé feies de personatge secundari.
–Però...
–Com que tenies por que et descobrissin, t’has inventat una història falsa: el fill de la
senyora, el xofer, el seu idil·li... Però no pensaves parlar-me de tu, ¿oi?
–Home...
–No cal que contestis. Tu volies ser la protagonista i ¡és el que jo estic fent per a tu!
–Mira, cregut de merda: tu vas acceptar fer una novel·la sobre mi i la meva vida, tant
és si és certa o no, però la veritat és que jo t’he pagat uns diners i tu has de complir. Vam fer
un tracte. Si tu ara el vols trencar: molt bé, però saps que m’has de tornar el doble del que
t’he pagat, era això el que deia al contracte.
–Sí, però el contracte també deia que tota la trama havia de ser certa, i no lo17
avorrit
que m’estàs explicant...tot això no val per a una novel·la. I aquesta part del contracte tu no
l’has complert perquè t’has inventat tota la història del xofer i la mestressa. Però la història
amb el xofer és teva, ¿oi? Digues, ¿Oi que sí?
–Vés a la merda. Ets un malparit. Et prometo que d’aquesta te’n penediràs.
–Ui, sí, mira com tremolo...
Uns anys més tard:
–El Premi Planeta d’enguany ha estat per la novel·la LA CRIADA del novel·lista de
ficció Tairc. Es narra la història d’una criada que vol escriure sobre la seva vida de somnis,
assassinats i amors, i com acaba casada amb un novel·lista que es dedica a escriure la vida
dels altres. La novel·la està envoltada de la polèmica de si és real, si va ser plagiada o si va
ser pagada per ser escrita. El premi ha estat dotat en molts milers d’euros...
Uns mesos més tard:
–Miquel, ja tinc els diners del meu premi... ¡Sí, per fi! ... ¿Marxem aquesta nit
mateix? ... Sí, quan abans millor18
... ¿Assumptes pendents? ¿quins assumptes?
19
Ens endinsarem en el món de les interferències lingüístiques: de procedència fonètica,
morfològica, sintàctica, lèxica o semàntica, però amb un referent lingüístic com és el castellà.
¿O us pensàveu que la majoria de calcs que ens arriben al català provenen del swahili?
Com haureu vist, hem marcat en negreta i amb un número al costat dret les expressions que
comentarem. Són 18 interferències, o calcs, o castellanismes, o barbarismes, que són les
diverses formes com anomenem aquests curiosos petits (o no) visitants que s’hostatgen als
bars, cafeteries, restaurants, taxis, cases rurals, hostals, hotels, bars de platja, cases,
aeroports, despatxos, botigues... probablement en masses llocs quotidians.
1. mentres: “Jo passava per allà mentres anava a”... La paraula mentre va sense essa. És
molt probable que l’hi posem per influència del castellà mientras.
2. guardar: “...–¿Què dius? Jo passava per allà, anava a guardar les copes de cava.”
¿Guardar o desar? Desar és sinònim parcial de guardar en el sentit de posar alguna cosa
en un lloc segur per tal de tenir-la-hi guardada mentre no es fa servir, i l’altre significat és
el d’endreçar, però sovint emprem guardar per mimetisme amb el castellà.
3. anem a veure: “–No, anem a veure (4). Jo anava a desar les copes”. La perífrasi anar a
veure és un calc del castellà. En català tenim una expressió més sintètica, que és
simplement vejam o vegem.
4. sigilosament: “Em vaig aturar sigilosament darrere la porta”... L’adjectiu sigil·lós –osa va
amb ela geminada, que és com una ela allargada i que es pronunciava com la doble ela
de l’italià. Actualment, s’ha perdut la pronunciació, llevat de les generacions grans i
segons la zona.
5. a la seva casa: “el reculls a la seva casa (5), com cada matí”. Podem dir que “aquesta és
la seva casa” o “la seva casa està situada a la platja i té una llar de foc”, però quan
expressem el lloc en valor genèric i amb la funció de complement de lloc, aleshores és
Joan Abril Español
Un tast de català
20
“casa seva”. Per tant, el reculls a casa seva. Recordem, de passada, que en català no
fem servir el possessiu amb tanta freqüència com el castellà o l’anglès, i que ens
l’estalviarem sempre que pel context no hi hagi ambigüitat.
6. val: “Val, ¿com li va dir, doncs”. En català no és genuïna l’expressió “val” com a
assentiment d’una cosa. Funciona com a forma verbal del verb valer: ¿quant val això?, no
s’hi val, no val a badar...
7. màrmol: “I va treure’s la gorra, la va deixar sobre la taula de màrmol”. La paraula màrmol
és un calc també. En català tenim marbre, però l’adjectiu és marmori –òria; per exemple,
taula marmòria.
8. pasmada: “Mentre la serventa veia l’escena des de darrere de la porta va quedar
pasmada”. El millor és buscar una locució o frase feta com ara de pasta de moniato, o
també bocabadada.
9. ja: “–D’acord. Canvio serventa per criada. I, ¿puc seguir ja?”. L’ús de ja només és correcte
quan té un valor adverbial com ara “Ja has fet els deures?”, però quan és sinònim d’ara
mateix, aleshores caldrà fer servir l’expressió ara mateix o simplement ara.
10. els dos: “Però res era prou convincent per al xofer que la va agafar dels canells, dels
dos”. En català ens cal el reforç de l’adjectiu tot o tota. Per tant, hauríem de dir o escriure
“tots dos”.
11. carinyosa: “Per començar, podria haver-se mostrat una mica més carinyosa amb ell”. La
paraula carinyós o carinyosa és un calc directe del castellà dissimulat per la grafia ny. Per
tant, haurem de dir, afectuosa o afable.
12. posa’t o posa-t’hi: “Va, som-hi, posa’t de nou.” Pel context veiem clar que cal fer servir
el pronom feble “hi”, perquè es tracta de posar-se a fer alguna cosa de la qual hem parlat,
i per tant, ens cal aquest pronom.
13. tenir o tenir-ne: “i que si no sabia tenir paciència hauria d’aprendre a tenir fora d’aquella
casa”. Com que parlem de tenir paciència, és a dir “paciència” és un complement de tenir
indeterminat, aleshores ens cal el pronom feble EN. Per tant, hauríem d’escriure
21
“d’aprendre a tenir-NE...”.
14. callar o callar-se: “El xofer, davant d’aquestes paraules, va optar encertadament per
callar-se”. En català no fem servir el pronom SE amb el verb callar. Per tant, hauríem de
dir o escriure per callar.
15. bandeja: “la criada que aguantava la bandeja de copes de cava”. La paraula bandeja és
un castellanisme, que haurem de substituir per safata o plata.
16. lo que: “–...però cansats d’haver-se d’amagar sempre van planejar l’assassinat de l’amo,
lo que van aconseguir amb una certa facilitat...” Fixem-nos que lo que fa referència a tot el
que s’ha dit anteriorment; per tant, i tenint en compte que el lo com a article neutre no
funciona en català, les úniques solucions possibles serien cosa que o la qual cosa.
17. lo avorrit: “i no lo avorrit que m’estàs explicant...”. Aquesta expressió la podem traduir
per com és de o també per això tan... Dependrà de si a la frase el “lo” que hem de
substituir té un valor adverbial (com és en el primer cas) o valor substantiu (que és el cas
que ens ocupa). Així tindrem “i no això tan avorrit que m’estàs explicant”. (En l’exemple
adverbial tindríem “i no saps com és d’avorrit escriure coses reals”.)
18. quan abans millor: “¿Marxem aquesta nit mateix?... Sí, quan abans millor18
...” Aquesta
és una locució calcada del castellà “cuanto antes mejor”. En català tenim com més aviat
millor o tan aviat com podrem.
22
Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca
Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer
DATA SESSIÓ: Dijous 18 d’abril del 2013
PRESENTAT per: Joan Bustos,
AUTOR: Ray BRADBURY
TÍTOL: Fahrenheit 451
SINOPSI:
Fahrenheit 451 és el grau de temperatura al qual crema el paper. L’obra més aclamada de
Bradbury va ser Fahrenheit 451 (1953), on descriu un hipotètic estat totalitari en què la
literatura ha estat prohibida i els bombers cremen els llibres. L’autor posava en evidència el
model d’una societat on els llibres fan nosa. Un bomber, en Montag, comença a tornar-se
crític i descobreix, amb l’ajut de l’intel·lectual Faber, el valor de la lectura: interpretar el sentit
de la vida. Patirà la censura i la persecució fins a trobar refugi en una “estranya minoria que
crida pels boscos”, homes que han memoritzat llibres per transmetre oralment la saviesa que
ens lleguen. La novel·la va ser adaptada al cinema el 1966 pel director francès F. Truffaut
amb gran èxit de crítica.
ALGUNES CITES: 1- Deu haver-hi alguna cosa, alguna cosa que no podem albirar, que fa que una dona es quedi dins d’una casa que s’està cremant; deu haver-hi alguna cosa. Un no s’hi queda per no res. (Montag)
2-Tots hem de ser iguals… Un llibre és una pistola carregada a casa del veí. Cremi’l. Tregui la bala de l’arma. (capità Beatty)
3-Tenim tot el que cal per ser feliços, però no en som. Hi falta alguna cosa… L’únic que jo sabia del cert que faltava eren els llibres que he cremat durant deu o dotze anys. Aleshores vaig pensar que els llibres podrien ajudar-me. (Montag)
4-Tothom ha de llegar alguna cosa en morir, deia el meu avi…Alguna cosa que les teves mans hagin tocat i que serveixi per albergar la teva ànima quan moris. (Granger)
OPINIONS EXPRESSADES:
El poder de la lectura manipulat. Ningú no pot tenir sentiments. Aprofundiment filosòfic/ Ritme
d’angoixa. El fons no té res d’apocalíptic. És fantàstica. Té moments importants: descobreix
23
la tendresa en la relació social amb una persona desconeguda. Inicia un canvi: s’adona que
hi ha alguna cosa diferent que no coneix i pensa que és un “bomber” que crema idees i
persones. És profètica. ¿Per què els llibres són tant importants? Són la història, la
intel·ligència, l’evolució de la humanitat./ ¿Què en traiem d’aquest significat?, que als
humans ens costa assumir el nostre instint d’autodestrucció. És molt profund/ Crea gent
infeliç. Poder. Censura./ Es cremen el llibres, però alguns bombers se’n queden alguns./ No
és una censura de fora, és la mateixa gent. No volen intel·lectuals./ Va més enllà, la societat
ha oblidat l’humanisme. M’ha sobtat aquesta càrrega./ Els llibres generen conflictes,
controvèrsies, divergències. La humanitat crea el progrés./ Reflecteix un món amb valors al
revés. Els llibres donen la clau del significat. Hi ha frases molt profundes.
DATA SESSIÓ: Dijous 16 de maig del 2013
PRESENTAT per: Oriol Ribet
AUTOR: Franz KAFKA
TÍTOL: La metamorfosi (o La transformació)
SINOPSI:
La metamorfosi narra la història de Gregor, comerciant, que un
matí es lleva convertit en una escarabat. La inquietud i l’horror
que causa en ell i la seva família el seu nou estat es va convertint
en una nosa i una vergonya, de manera que queda confinat a la
seva habitació. La metamorfosi seria una metàfora; més que
transformat en un insecte, Gregor se sent “com un insecte”,
manipulat, enganyat i finalment traït pels éssers que més estima.
OPINIONS EXPRESSADES:
Gregor és qui porta el pes de la família, en la seva “transformació” ja no és volgut.
Això passa sovint a la vida real./ El pare és el més incisiu. Aquest noi és incomprès,
només maltractat. Es una lectura molt forta. ¿Per què Kafka tria un escarabat?/ El pis
és molt petit, no té intimitat. Sexualment reprimit, ¿el retrat d’una dona anònima a
l’habitació ho simbolitza? L’escriptori representa una pertinença: quan el treuen de
l’habitació es vol “tancar”./ La mort és una metàfora per desconnectar de la família?
¿És l’autèntic canvi? No té prou força per acceptar-ho./ La mort és òbvia, el problema
és la voluntat de resoldre la situació fracassada. No s’adapta. Fa tot menys el que ha
de fer. S’ha de mirar el llibre amb lupa. És pessimista. Història molt trista./ Hi ha la
sensació que vol viure bé com a insecte, però no ho fa, ¿és un gest d’immaduresa?/
És horrorós, impacta molt. He vist una altra dimensió. La seva preocupació és complir
les obligacions. La família dins una societat molt grisa. En la mirada de l’altre és on
24
es veu com és (diferència amb els valors d’ara, societat conservadora, restrictiva,
opressiva…) ¿Ordre? L’insecte és el que més desordre té. ¿Com ho poden explicar
als veïns? La mare té un fons d’amor, però és feble, asmàtica, no té força, la germana
el traeix, la comunicació es trenca. / ¿Quin és l’ordre normal? ¿M’enfronto a la mort i
faig quelcom de positiu per deixar-ho a la vida? En Gregor fa pensar. ¿El món
l’explota, o és ell que es vol amagar? El món de Kafka era jueu. Kafka feia lectures
públiques de la seva obra. El llibre és un conjunt de metàfores: la poma representa
l’expulsió del Paradís per part del pare, l’insecte la imatge més desagradable de la
injustícia en la vivència humana, la mort representa una transacció vers un nova
forma de vida, la mort de Gregor és real o una fugida…
DATA SESSIÓ: Dijous 20 de juny del 2013
AUTOR convidat per la Institució de les Lletres Catalanes: Ramon Solsona
Presentat per Montserrat Morera
TÍTOL: La línia blava
SINOPSI:
Tot transitant per la línia blava del metro de Barcelona, l’autor va imaginant les històries de
les persones desconegudes que observa, el passat i també el futur que els espera,
encreuant-les amb les de les altres. El resultat és un retaule molt original de la diversitat de la
societat actual, on cadascú a la seva manera camina cap al seu destí.
L’autor ens introdueix la seva obra amb unes citacions de Wirginia Wolf : “Crec que totes les
novel·les comencen amb una vella asseguda al seient del davant”; i d’Augusto Monterroso:
“La vida es como un árbol frondoso, que con solo sacudirlo deja caer los asuntos a
montones”. Ens diu que, a l’ambient del metro, cada persona és una història. La vida mateixa
dóna la trama per fer la novel·la. Tots tenim al cap coses que podrien estar en aquesta Línia.
Són històries d’aquí i d’allà. Hi ha tres moviments migratoris: a. de muntanya a ciutat; b. de
l’interior d’Espanya, anys 50, barraques; c. immigració d’arreu, com l’acordionista sud-
americà. També hi ha al·lusió a la prostitució.
Vivim envoltats d’històries, tots anem amb la motxilla a l’esquena, sense que ningú sàpiga
res de l’altre. Per això faig una novel·la d’històries en “entreteixit” M’invento el personatge: li
conec el passat, el present i el futur (ho sé tot i sé el final de la persona). Jo jutjo, però els
altres també em judiquen. És una novel·la de novel·les. El fonamental és una ciutat de vides
anònimes encreuades.
S’acaba la novel·la quan el metro arriba al final. El que importa és que estigui ben construït.
Escriure és prendre decisions, a vegades es dubta molt. Tot té un perquè.
L’obra no està traduïda, ara no és el moment.
25
OPINIONES EXPRESSADES:
¡Bravo! Amb quina força les històries dels personatges passen del passat al futur, ¿deu ser el
seu últim viatge? És potentíssim. Pinta d’humor l’estructura, el lligam. El narrador ja li dóna
un sentit de tragèdia. El ganxet que arrela a l’Àfrica…/ El final del
pou no me l’esperava! El cantant d’òpera impressionant. M’ha
recordat que en el trajecte del metro també es fa amistat./ ¿Com
s’acabarà el passat i com serà el futur?/ Apareix la idea de la mort.
Són personatges que fan una galeria de diversitat. En tot això hi
queda un pòsit de tristesa on tots van cap a la mort, fa pensar! El
buit de la vida./ Molt ben escrit. Hi ha un treball molt elaborat, d’un alt
nivell. No tots moren. En la fluctuació i l’anonimat, el personatges no
tenen nom, l’autor els adjudica unes característiques que els defineix
individualment, conjuntant moltes coses: bomba, pólvora… divertit.
Elabora la novel·la i, dibuixant contextos i situacions socials, l’autor
juga a personalitzar. Hi ha pocs moments d’humor./ M’he familiaritzat
amb algunes situacions dels personatges./ Trajectòria molt treballada. Un plaer llegir-lo! En
aquesta línia hi falta el carterista! /Tothom és molt autèntic. Moltes il·lusions que ens fem i
que la vida va trencant. Lectura molt àgil. Admiro l’obra de l’autor. M’ha encantat!/ M’ha
agradat més L’home de la maleta./ M’ha recordat “El barcelonauta”. La Línia Blava és el
món./ ¿Com treballes amb tants personatges? ¿Utilitzes enganxons per lligar-ho tot? ¿Com
organitzes el material?/ Respon l’autor: al metro hi ha molta vida. On hi ha vida hi ha novel·la.
Per treballar-la vaig fer una graella i vaig descobrir que amb aquest quadre m’entenia més
bé. El fet de no posar noms de pila facilita situar el personatges dins un context i unes formes
concretes. Hi ha modulacions. A tota la història hi ha un mínim de dos “ganxos” amb el altres:
dos grups de personatges que coincideixen en el mateix capítol, en d’altres poden coincidir
fins a 5.
26
REFLEXIONS I RECORDS SOBRE LA VIDA
Avui no entrevistaré un personatge, ... simplement us comentaré unes reflexions que vaig tenir... amb mi mateixa.
Deixo de banda qüestions religioses que segur que poden influir en més d'una persona. Un dia, de sobte, em vaig posar a pensar en la poca valoració que en moltes ocasions donem a la vida i com de ràpid que passa.
Quan aquesta, sense voler, ens pren coses, pensem que és injusta i oblidem que sense ella no seríem qui som. Tots estem plens de moments... feliços (en un altre moment reflexionaré sobre la felicitat) i ens sentim molt malament quan alguna cosa s'acaba. La felicitat... ens arriba en qualsevol moment, però també s'acaba, des del més bonic, fins al més dolorós, que no vol dir que desaparegui dels nostres records.
La gran majoria pensem que estar sols és el final de la vida i no ens adonem que, a vegades, la soledat ens ajuda a trobar respostes que no teníem... L'amor fa un milió de voltes, moltes vegades ens sorprèn i ens dóna felicitat, però també es pot transformar en una vivència traumàtica.
Pensant en tot això, de sobte i sense saber per què, em vaig trobar davant de l'ordinador escrivint els meus pensaments i em van portar a veure, d'una forma senzilla, la realitat del dia a dia i com és (per a mi, és clar). Em vaig adonar que no serveix l'orgull quan existeix la veritable amistat, que no serveix plorar quan un amor se'n va, que no val la pena aprendre a callar i que no hi ha fronteres quan un té voluntat i ens sentim vius.
¿Què és el que et fa sentir viu? Cada un de nosaltres valorarà diferents circumstàncies. Poden ser petites coses, des de caminar en un capvespre de pluja en un bosc omplint els pulmons profundament amb la frescor i l'aroma d’herba mullada, escoltar el so suau d'un mar relaxat, contemplar l'esplendor de la lluna plena en una nit de estiu, una preciosa música sonant en el moment oportú, poder acariciar un "pelut" que tens a casa i que pot ser el més agraït sense dir res, gaudir de la companyia d'una persona amiga, aquest gran amor
que fa que en el teu estómac hi hagi papallones, tenir entre els braços la teva petita i preciosa néta dient “abu, t'estimo”... En fi!
Admiro dels nens la seva alegria eterna, la felicitat que experimenten quan se’ls dóna una simple piruleta, que els fas upa quan t’ho demanen , admiro la seguretat natural i instintiva que tenen en si mateixos.
La seva tossuderia per aconseguir el que volen, malgrat els intents manipuladors dels adults per dominar amb un... "No et deixaré que...", "estàs castigat per...", "sembles un nadó "...", "si et portes bé et compro...”, em
Personatges ...
Rosachely Roa
27
pregunto a quants de nosaltres ens queden gravades en l'inconscient aquestes frases que escoltem quan som nens i que després se senten de generació en generació.
Els nens no entenen el concepte de la rancúnia que aflora en els adults. Poden insultar i barallar-se amb ells, però al cap de poc estan com si res hagués passat. I no fingeixen... Així és la naturalesa d'un nen.
Tenen una capacitat inesgotable per jugar i fer coses... i ser feliços.
Reflexions...
¡Tenir l'alegria i espontaneïtat d'un nen!
¡Aprendre a perdonar i oblidar com un nen!
¡Tenir la tossuderia per aconseguir el que vols, com un nen!
Ara entenc (o crec entendre) aquella famosa frase de Picasso: "Als 10 anys ja pintava com un dels grans del Renaixement... ¡però vaig trigar altres 50 per tornar a pintar com un nen!".
¡Viure permanentment en el present i gaudir del dia a dia! Intentant obeir moltes vegades als impulsos del cor, intentant fer el que ens faci sentir millor en cada moment sense que ningú en surti perjudicat.
No sabem si el demà serà el nostre, ¡aprofita el moment! (és el que últimament em dic a mi mateixa).
¡Caram! ¿Deu ser que vull tornar a la infantesa? ¡Doncs no! Però sí que admiro els nens i uns quants anys de convivència amb ells m'han fet posar avui en el paper una sèrie de records i reflexions.
M'agradaria que els que decidiu llegir aquest escrit coincidíssiu amb les meves reflexions (o en unes quantes) i espero no haver-vos cansat.
Us prometo que hi haurà nou i formal Personatge... el proper trimestre. ¡Salut!
http://youtu.be/IxMS4dJ5Uiw
28
ELS AFECTES
Toni C. Bescòs
M’he plantejat més d’una vegada quina importància tenen els afectes… afectes de les persones que ens apreciem, confiem i també necessitem… persones que ens escolten i ens aconsellen de manera noble i sincera… o persones que només ens escolten i deixen que buidem mica en mica allò que tenim ganes d’explicar més enllà de la trucada telefònica on li preguntem: “¿et va bé quedar? ¿I si fem un cafè? Bona excusa sempre per parlar de tu a
tu…” Està clar que no sempre han de ser coses tristes les que expliquem i compartim, ¡ni de bon tros! Hi ha tantes coses maques i bones que ens passen i que també volem compartir, treure-les de dins… altres vegades són coses més dures, més tristes que necessitaran un braç amic o una espatlla on recolzar-nos. Estem en temps de crisi, és veritat, i no ens agrada passar per cap crisi, tot i que hi ha qui pensa, i ho comparteixo, que d’un temps de crisi hem de saber treure’n profit... és a dir, créixer, madurar… i en aquesta gran crisi tant de bo sapiguem apropar-nos als afectes i deixem que ens cuidin també... Perquè igual que les barques dels pescadors que les amarren perquè l’onatge i la tempesta no les trenqui o les allunyi, estaria bé mantenir-nos units, ja no dic lligats, a aquests afectes.
29
¿QUÈ EN PENSEN ELS JOVES DELS NOSTRES POLÍTICS?
Àngels Petit
Si tot s’hi val per aconseguir un benefici propi, ¿quin missatge els estem donant a la
gent jove? Vivim en una contradicció constant entre els valors que els pares van
transmetre als joves i les actuacions miserables dels polítics i el seu entorn. Cal que
lluitem contra la passivitat i l’immobilisme, perquè no porta enlloc, més aviat porta al
desastre.
Apreciats lectors, aquest és l’article número 6 que escric per a la revista La Llançadora. Poc
em pensava que podria escriure’n tants. En tots, he intentat enllaçar fets i reflexions de
l’actualitat i articular-los des de la psicologia, o més ben dit, des de la psicoanàlisi, ja que
aquest és el meu camp d’estudi i com a manera explicativa d’allò que volia argumentar.
Aquests moments actuals de crisi de tantes coses, no solament econòmica, sinó també de
valors, se’m fa difícil escollir un tema concret per a l’article d’aquest trimestre, ja que tinc un
sentiment que no me’l puc treure de sobre i no tinc cap dubte a explicar-lo: estic fins al
capdamunt de veure en el meu entorn tanta misèria humana en els polítics que tenim a
Espanya i, malgrat sigui a casa nostra, també a Catalunya.
M’he passat molts anys de la meva vida professional assessorant famílies, a molts pares i
mares intranquils de com poder orientar l’educació dels seus fills, a saber posar límits als
comportaments dels més petits, a confiar amb els adolescents, a poder mantenir i sostenir
una posició ètica davant de la vida, a ser respectuosos amb les reflexions, pensaments i
sentiments dels altres, a poder ensenyar-los el que està bé del que no ho està, a ser
responsables dels seus actes, a reconèixer els seus errors i aprendre’n, i tantes coses
més...
Aquests pares que s’havien interessat tant a donar als seus fills una bona educació, a
transmetre’ls uns valors com a éssers humans. Ara ja grans, aquests fills estan veient que
aquells que ens governen, que són els que han de vetllar per nosaltres, l’únic que saben
mostrar és la misèria humana, la part més fosca de l’individu.
A vegades em pregunto ¿què deu pensar la gent jove d’aquesta situació política del nostre
país? ¿Quina opinió poden tenir els adolescents dels polítics que ens governen? Polítics que
30
roben els diners d’aquells que els van votar, d’altres que diuen blanc quan és negra,
mentida rere mentida, faltes d’ètica, irresponsabilitat, corrupció, desinterès pel patiment dels
altres, egoisme, i un llarg etcètera. ¿Què en pensen els joves del que els deien els seus
pares, dels valors que aquests els van ensenyar i el que ara veuen en els governants?
¿Quines conseqüències tindrà en el futur d’aquests joves? Perquè sí que podem afirmar
que aquesta situació actual en la nostra societat no és sense conseqüències. Si estem en un
moment que el podríem definir: “Aquí tot s’hi val per aconseguir un benefici propi”, ¿quin
missatge els estem donant a la gent jove? L’Estat espanyol orienta l’educació amb criteris
d’empresa, retirant aquelles assignatures que permetien saber sobre l’existència de l’individu:
¿on trobarà aquest els recursos necessaris per a la reflexió? En aquests moments podem
aplicar una definició que va ser habitual en el camp de la filosofia per definir una època de
desastre com va ser la Segona Guerra Mundial: “temps de foscor” En aquells moments de la
història els individus obligats per la persecució de les diferències de raça, de religió, de
pensament, es van veure obligats a marxar dels seus països si no volien morir, malgrat que
molts milions van morir. Encara que la situació actual no és la mateixa, podem dir, sense
equivocar-nos gaire, que ens trobem de nou “en temps de foscor”.
Els joves estan emigrant a la recerca de feina, a la recerca d’una oportunitat que els permeti
viure adequadament. Els que decideixen quedar-se o simplement no poden marxar, quin
futur els espera? Tot allò que els seus pares els van transmetre de petits com a valors
existencials, quan ara han aixecat la mirada i han vist als polítics i el seu entorn fent tot el
contrari d’allò que els van inculcar, la contradicció està servida. Us aconsello dues pel·lícules
que han de veure en aquests moments actuals: Hijo de Caín i 15 años y un dia. Aquestes
dues presentacions aporten una reflexió sobre un mateix dilema, dilema etern, però actual: la
dialèctica entre el fet de ser bo i el fet de ser dolent en la condició humana i la preocupació al
voltant de l’educació que hem donat o estem donant als nostres fills.
Mentre escric aquestes ratlles, em ve al cap una escena a casa dels meus pares quan era
joveneta: estàvem parlant sobre els camps de concentració arran d’un llibre que havia acabat
de llegir. Els preguntava sobre aquells fets i veia que els meus pares més aviat callaven. No
ho entenia. M’era molt difícil comprendre la seva falta d’arguments d’un fet tan important i
transcendental per a la humanitat. M’estranyava que els meus pares no haguessin fet res
per evitar-ho. Com si ells haguessin pogut fer alguna cosa. Ho recordo com si fos ara. A
vegades, com enfadada, els recriminava el seu silenci. La meva mare em deia que les coses
eren molt complexes. I tenia molta raó. Amb els anys he entès aquesta complexitat, però un
cop em vaig fer gran, sempre he pensat que la passivitat, l’immobilisme no porta enlloc, més
aviat, ens porta al desastre.
31
Els humans som curiosos per naturalesa, i sense voler ens deixem endur per les converses dels altres que sentim quan parlen pel mòbil i, sense adonar-nos-en, som gairebé capaços d’interferir en la seva vida íntima: una curiositat que pot atemptar
contra la privacitat.
Una de les funcions secretes dels mòbils és que pots tafanejar, sense problemes, la vida íntima d’un desconegut. Dit així pot sonar molt estrany, però si et pares a pensar i mires al teu voltant, veuràs com no et costa endevinar què li ha passat a la noia que s’ha assegut al teu costat al tren i crida com una boja per telèfon. Encara que no t’interessi gens, només pel fet de ser humà (ja que els humans, diguin el que diguin, som éssers indiscrets de mena que intentem saber-ho tot sobre el que ens envolta) escoltaràs inevitablement la conversa (o una part d’ella, com a mínim). Si t’horroritzaràs o et farà somriure, si ho oblidaràs al moment o hi estaràs pensant tot el dia, això és igual, el cas és que aquella nit aniràs a dormir sabent un detall precís de la vida d’aquell desconegut o d’aquella desconeguda que s’ha apropat a tu amb el mòbil a l’orella.
Posem-ne un exemple: estàs esperant que el cambrer (al qual li han abaixat el sou últimament i serveix les taules amb lentitud i cara de fàstic) et porti la beguda. El senyor que seu a la taula del costat, a pocs centímetres de tu, parla pel mòbil mentre la seva cara pateix una estranya mutació, ara és vermella, ara és més aviat blanca, després agafa un to blavós… Sembla una conversa molt interessant i tu, que ets de naturalesa curiosa i no tens gaires coses a fer (perquè l’avorriment també hi té molt a veure) escoltes dissimuladament la xerrameca de l’home camaleó.
Sense voler-ho, t’assabentes d’un munt de coses. Saps que el seu fill, adolescent de setze anys un pèl rebel i polèmic, ha fet campana avui a l’Institut. Mentrestant, aquest mateix matí, l’Albert ha entrat a quiròfan per una complicada operació de la cama i encara no n’han rebut cap notícia (ignorant que no tens ni idea de qui és l’Albert i no el coneixeràs mai, desitges que tot li vagi bé). També saps que avui, a la nit, només menjaran una amanida, ja que el metge li ha recomanat sopar plats lleugers. Llavors dedueixes, guiant-te per la cara d’horror de l’home i el to desesperat que agafa la seva veu, que preferiria, per sobre de l’enciam i el tomàquet, un bon bistec.
Però és en el precís instant en què vas a comentar-l’hi (ja estàs amb la boca mig oberta a punt de vocalitzar) que l’amanida (amb una mica d’orenga i pebre vermell) millora molt i no deixa de ser de dieta), quan t’adones que, en realitat, has estat a punt d’interferir en la seva vida íntima impulsat per aquest maleït aparell que ha atemptat indirectament contra la seva privacitat.
Els alumnes de l’institut opinem
El secret del mòbil Anna Font
32
Entrenador i entrenat són les dues cares d’una mateixa moneda, que és l’adquisició de la valentia, la seguretat, la companyonia o la perseverança, valors que es basen en l’exigència i en la disciplina i que són elements fonamentals en l’aprenentatge de la
vida.
Ara ja fa dues setmanes que he començat a entrenar unes nenes petites. La veritat és que estic il·lusionada perquè sempre m’ha agradat tractar amb nens petits. Tot i això mai hauria pensat que elles també m’ensenyarien a mi. En principi fer d’entrenadora suposa ensenyar un grup de nens o nenes, però m’he adonat que no només ensenyo jo, sinó que elles també m’alliçonen sense voler-ho.
Des de ben petita el meu entrenador m’ha volgut ensenyar els salts, les piruetes, aguantar l’equilibri i desplaçar-me sobre vuit insignificants rodes. Però no només això. Ell m’ha volgut inculcar una sèrie de valors que per ell són importants per a una persona: valentia, seguretat, companyonia i perseverança. M’ha ensenyat a lluitar per mi sola fins al final per aconseguir bons resultats per molt difícil que sigui, a perdre la vergonya, a mantenir els nervis i a confiar en mi mateixa. Quan era petita creia que era molt dur i em feia bastanta por, però ara m’adono que, tot i que de vegades ens sembli exigent, el que fa o ens fa fer és perquè ell creu que ens pot anar bé, no només per caure amb les quatre rodes
d’un patí sense perdre l’equilibri o saltar mentre fas voltes, sinó també per nosaltres mateixos com a persones i pel nostre futur.
Ara, tot això m’agradaria que les nenes també ho aprenguessin. És veritat que són molt petites, però ho poden anar aprenent a poc a poc, i encara que ara no es vegi, ni en dos o tres anys, d’alguna manera els influirà per quan siguin grans. I mentre elles ho aprenguin, m’estaran ensenyant el mateix a mi, veient-les millorar cada dia, gràcies a la constància, a la valentia que a poc a poc van guanyant i a la pèrdua de por i de vergonya.
Sobre rodes Laura Sagarribay
33
El telèfon mòbil hauria de ser una simple eina de comunicació i no una necessitat obsessiva que ens aïlla del món. Les coses poden ser bones o dolentes en funció del
moment i de l’ús que se’n faci.
Mentre passeges pel carrer vas veient com tothom esta connectat al telèfon ja sigui escoltant música o xatejant. Tot ve arran de l’altre dia, que a Premià de Mar un home es va topar amb mi. L’home anava xatejant i alhora escoltant música amb un altre aparell.
Aquest fet em va fer pensar que per tot arreu diuen que els de la meva generació estem sempre connectats, però el cas és que l’home devia tenir gairebé uns cinquanta anys. Si més no, la nostra generació no és l’única. Avui dia tothom té un telèfon amb internet amb el qual es comunica amb altra gent. Amb l’excepció d’alguns avis que no en volen aprendre.
Les noves tecnologies ens estan afectant molt, ja que les persones ens concentrem més pel telèfon que en altres coses, en cas dels alumnes, els estudis. Els grans diuen que hi estem molt enganxats i que així no aprenem res. Però jo crec que sí, perquè aprenem a relacionar-nos, a viure amb els altres i a informar-nos.
Hi ha coses que no m’agraden sobre els usos del mòbil: com els casos de dependència, aquella gent que ja no pot viure sense. Penso que el telèfon hauria de ser una eina i no una necessitat. L’altre cas és quan les persones substitueixen les relacions cara a cara per les converses en línia i s’aïllen de la societat.
En conclusió, les coses poden ser bones o dolentes en funció del moment i de l’ús que se’n faci.
¿Tecnologia? Laia Morales
34
A vegades rescatem petites coses de casa que ens fan pensar en coses que tenies abandonades, com ara una ràdio, un diari, una bossa de mà, coses que al cap dels
anys ens les mirem d’una altra manera i ens porten a fer un volt pels anys viscuts.
Ahir, un dia que va fer molt de fred i plovia em vaig quedar a endreçar un petit i desastrós armari que tinc a la meva habitació. Em vaig fer una cua perquè els cabells no em molestessin i em vaig asseure a terra com els indis.
Només obrir-lo, al davant de tot, vaig trobar-me una bossa gran amb uns 50 nusos fets, després de 5 minuts llargs vaig aconseguir desfer-los tots, allà dins només hi havia sabates de quan era petita, velles i trencades, però que en el seu moment eren les millors i corrien moltíssim.
En un racó de l’armari hi havia un munt de cables, els típics cables que et molesten quan són sobre la taula i dius: “els deixo aquí i quan els necessiti, els agafaré”. Però justament el dia que els necessites no els trobes, no saps on els has deixat i els dónes per perduts. Davant del niu de cables –ple de pols per cert– hi havia unes 5 o 6 bosses de mà. Les clàssiques bosses comprades per la mama en alguna fira del poble o en una botiga i dius que els portaràs a tot arreu, que els faràs servir dia sí dia també, i així intentes convèncer la mama perquè te’ls compri i que, després només els portes un o dos dies perquè ja t’has cansat d’ells i els deixes a l’armari.
No obstant això, és curiós remenar les meves bosses de fa tants anys, t’hi trobes una quantitat de coses dins que rius en veure-ho i penses: ¿com ha arribat això aquí? Per exemple, en una hi vaig trobar una pinta de cabells d’un color blau desgastat i un adhesiu d’una granota molt simpàtica, un paquet de mocadors (sempre havia pensat que si en portava un a sobre semblava més gran), un collaret format per perles blanques de plàstic, uns 20 fils per fer polseres i una goma d’esborrar. En fi, el món dels nens petits és molt difícil d’entendre.
Dins del meu armari, hi havia 3 diaris. El primer diari que vaig agafar per llegir-lo, casualment, estava tancat amb un cadenat i em faltava la clau i no vaig poder llegir res, em vaig quedar amb la intriga. L’altre estava buit, només hi havia escrit el meu nom i una data (suposo que la del dia que ho vaig escriure). L’últim diari estava obert, hi havia un munt de pàgines escrites, i em va faltar temps per llegir-me-les totes. De totes aquelles pàgines vaig treure la conclusió que havia canviat molt al llarg dels anys, no només en la forma d’escriure, la lletra, les faltes i tot, sinó en la forma de pensar, sobretot això. Com una tradició meva, a la següent pàgina en blanc vaig escriure-hi un resum dels últims mesos, així quan un altre dia el llegeixi pensaré en tots aquells moment.
Després dels diaris, em vaig trobar un boli de color rosa encara amb el tap posati amb el qual ara mateix hi estic escrivint, i dic amb el tap perquè normalment la gent perd els taps dels bolis, però és que jo perdo els bolis i trobo els taps. Total que havia trobat un boli molt bonic.
Per acabar, el que més gràcia em va fer trobar a l’armari va ser una ràdio i que ara mateix escolto. Quan la vaig veure per primer cop, sincerament, no sabia ni què era, és molt rara realment, té forma de capsa quadrada de color negre amb un cable de corrent, òbviament. No té res més, a part de les freqüències i tot això, vaig decidir connectar-la i funcionava de
M’encanta endreçar armaris desendreçats Emma Milan
35
miracle, perquè vés a saber quan de temps feia que aquella ràdio era allà dins. Vaig sintonitzar una cadena que se sentia música i em vaig posar a ballar. Com que la meva tele fa mesos que no funciona, aquesta ràdio ja té lloc a la meva habitació, almenys em distrec amb ella.
Em sento original tenint una ràdio a l’habitació, sé que no és gran cosa i que possiblement quan m’arreglin la tele ja no la faré servir, però gràcies a ella avui m’he aixecat ballant del llit i m’ha donat un tema per escriure.
Gràcies, ¡ràdio!
36
Administracions virtuals, ¿un gran avenç?
De fa uns anys la informàtica va penetrant a poc a poc a l’administració pública: em refereixo, concretament, a la possibilitat de fer tràmits des de casa o a les cites prèvies a diferents organismes, tant de l’estat com dels autonòmics. És a dir el front office, tal com es diu tècnicament, el que seria el contacte amb el públic ha millorat notablement, i t’estalvia de llevar-te molt aviat per fer llargues cues i descobrir que et falta un dels molts papers que has de presentar. Ara bé, tots aquestes avenços es queden en no res si no es millora el back office, és a dir, on es gestionen els processos derivats dels tràmits registrats al front office. M’explico, es necessita un replantejament de l’organització dels funcionaris de l’administració pública per tal que tots aquelles persones que estaven atenen el públic i que ara ja no fan falta per a l’optimització de les cues i, com he dit abans, per a les gestions en línia, siguin traslladades al back office, no acomiadades, per tal que els temps d’espera dels tràmits siguin més curts i la satisfacció de l’usuari sigui complerta i no es quedi en la simple presentació dels papers. M’explico en un cas en concret: El dia 24 d’abril d’aquest any vàrem presentar tota la documentació per registrar La Llançadora com a associació cultural mitjançant el web de la Generalitat gencat.cat. En escriure aquest article, 15 de juliol, encara no hem rebut cap resposta de cap tipus, ni si ens falta algun paper o està tot correcte. El portal de tràmits t’ofereix la possibilitat de fer consultes sobre els tràmits presentats, cosa que vaig fer el dia 21 de juny, i vaig preguntar, bàsicament, si la documentació que vàrem presentar era correcta o no. La resposta la vaig rebre el 2 de juliol, és a dir 12 dies naturals (7 dies laborables) després i la resposta va ser que tenien tres mesos de temps per donar la resposta sobre el registre de l’associació.
¿¿Algú ho havia de dir??
Xavier Santamaria
37
Que triguin tres mesos per contestar-te sobre els estatuts, es pot entendre, hi ha temes més importants que els estatuts d’una associació, però que tardin set dies laborables a no contestar-te la pregunta sinó a defensar els seus temps em sembla que és inadmissible. Vull suposar que reben moltes preguntes al dia i que no hi ha gent per respondre ràpidament. Per això em reafirmo amb la meva convicció que s’ha de reformar la gestió en el back office de les administracions perquè la sensació que té l’usuari d’avenç i de millora en el tracte vers ell en el front office no es perdi en el back office. En aquest tema la informàtica pot ajudar molt, però és imprescindible la bona gestió dels recursos humans de les administracions.
38
Descarrega’t la revista
http://revista.lallançadora.cat/numero8.pdf
39
Fes-nos saber la teva opinió sobre la revista
http://www.facebook.com/LaLlancadora
40
41
42