Línia del temps Fa vint milions d’anys la Terra estava en l’època del Miocè, on la terra tenia unes condicions climàtiques fantàstiques, va ser on els homínids van començar a evolucionar més ràpidament. Llavors va venir el Pleistocè fa uns cinc milions d’anys i va sorgir finalment un estirp molt especial de monos homínids, els Ardipithecus ramidus.

Localització geogràfica L’ Ardipithecus ramidus va néixer en aquesta època de grans selves tropicals. La vida d’aquest estava completament lligada al bosc i no abandonava mai les seves selves. Allà hi tenia tot el que necessitava una gran comoditat fresca i humida i la gran abundància de menjar.

Descripció del Bioma El nivell del mar era molt més elevat que ara i els casquets polars eren tan sols petites taques de gel. L’aigua del mar era tant calenta com la que hi ha als tròpics actualment. La calor al voltant de l’equador era especialment alta amb un clima humit i càlid que va donar origen a les grandioses selves equatorianes i tropicals. Eren boscos impenetrables. El clima era sempre el mateix. En aquest escenari amb molts aliments i en les condicions immillorables per la reproducció van sorgir els nostres avantpassats.La presència del nostre avantpassat en aquests boscos portava riscos, com els depredadors, que atacaven des del cel, el terra i les pròpies branques dels arbres. Sempre havien de fugir per salvar la vida.

Descripció de l’homínid L’ Ardipithecus ramidus és de tots els homínids fòssils el que s’assembla més als monos actuals. Gràcies a la seva constitució física, no tenia cap problema per pujar els arbres i balancejar-se. No podien córrer gaire ràpid. El seu cervell tenia una capacitat d’uns 400 cm3 , com el d’un ximpanzé actual. Tenia el pèl fort i espès, i adaptat a les condicions de tanta humitat i pluja. Li predominava el sentit de la vista més que el de l’olfacte. L’oïda tampoc estava gaire desenvolupada. El gust depenia dels altres sentits i sentia una gran afició pel sabor dolç. És possible que la seva capacitat cerebral bastant reduïda fessin servir algun utensili com alguna branca o un pal per defensar-se o per obtenir aliments. Posseïa un aparell digestiu molt semblant als dels grans primats actuals i una mica semblant al nostre. L’estómac era format només per una sola cavitat i amb uns sucs gàstrics molt àcids. També tenien un intestí gros de gran capacitat en el que es finalitzava la digestió i amb milions de bactèries que formaven la flora intestinal.No necessitaven acumular grans reserves de grassa, ja que disponien d’aliments abundants en totes les èpoques de l’any.Els nostres antecessors menjaven quan tenien gana i deixaven de fer-ho quan estaven tips. Tots aquest instints venen de l’hipotàlem, és el <<centre de la gana>>, els impulsos incrementen quan l’estomac esta buit o si hi ha un descens de la glucosa a la sang. També hi ha el <<centre de la satisfacció>> que envia els impulsos quan l’estomac ja esta

ple o si ha una una elevada xifra de glucosa a la sang.El mecanisme que permetia que els nostres antecessors fugir amb rapidesa i eficàcia es el mateix que posseïm ara nosaltres. El que activa el dispositiu de defensa és la percepció d’una situació d’emergència, altre cop s’activa a l’hipotàlem, en primer lloc activa un mecanisme nerviós anomenat sistema simpàtic, que actua gràcies a l’hormona de l’adrenalina. El sistema simpàtic per una part frena totes aquelles funcions que no son indispensables per resoldre l’emergència, com la digestió, el creixement... I per l’altre part activa les funcions indispensables per sobreviure com el sistema cardiocirculatori.

Canvis genètics i les seves causes

Un dels canvis que va provocar que comences la nostre evolució va ser el canvi en la dentadura. El clima havia canviat i la quantitat d’aliments disponibles havia disminuït molt, cosa que va portar a la lluita per la supervivència. Tots els primats venim d’un avantpassat de 36 dents amb grans ullals, que els primats de l’època utilitzaven per triturar les fruites tant abundants de la selva. En l’Ardipithecus ramidus s’havia desenvolupat uns ullals no tant grans ni tallants cosa que li fa conferir una avantatge en la supervivència. Això és perquè quan van deixar d’abundar els aliments com fruites... Els animals havien de menjar arrels i fulles, i la mandíbula desenvolupada per l’Ardipithecus ramidus estava molt més preparada que els altres primats.

Dieta de l’homínid Al principi ingerien majoritàriament fruites, fulles, insectes, rèptils, rosegadors... però quan es va provocar el canvi en les seves dents era capaç d’ingerir tot tipus d’aliments, com arrels i aliments encara més durs. La majoria d’aquests aliments aportaven una gran quantitat d’hidrats de carboni, la majoria lents com fibra. Aquests carbohidrats són molt difícils de digerir. La quantitat de proteïnes que ingerien era molt petita i sense gairebé gens de grassa. Aquesta alimentació també tenia una gran quantitat i proporció de vitamines, minerals i aigua. L’Ardipithecus ramidus processava els aliments dins l’aparell digestiu fins a transformar-los en glucosa , àcids grassos i aminoàcids que són la base essencial dels nutrients. Aquestes molècules passaven a l’interior de l’organisme a través de la paret de l’intestí i eren distribuïdes per els diferents òrgans. La glucosa representaria gairebé la totalitat del material nutritiu absorbit a l’intestí. L’aportació de glucosa era continua i aquesta mateixa en aparèixer en la sang per sobre dels valors bàsics estimula la secreció de la insulina pel pàncrees. Els nostres avantpassats tenien una elevada sensibilitat a la insulina , és a dir que aquesta hormona penetrava amb gran facilitat i duia a terme la seva funció amb màxima eficàcia.Això, la insulina, al actuar sobre el fetge assimilava la glucosa per transformar-la en glucògens.La glucosa s’acumulava com glucogen muscular, per proveir a les fibres contràctils energia de primera ma.

Una part important de la glucosa que penetrava en l’organisme del Ardipithecus ramidus es reservava per ser consumida pel cervell. Es essencial que aquest òrgan tingui sempre suficient glucosa per funcionar que a la mínima falta de combustibles pot ocasionar trastorns greus.

Efectes dels canvis genètics en l’actualitat

Un dels efectes que ham causat el desenvolupament genètic és la dentadura o mandíbula, que esta formada tant per dents afilades com per dents especialitzades en la trituració sobretot de vegetals, el que també hem heretat es l’aparell digestiu que és incapaç de albergar una càmera de fermentació. També hem heretat un intestí gros molt més petit que l’intestí prim. I amb molta més quantitat d’oxigen i de glucosa que en el prim. Tot i això les mides d’aquests dos intestins han canviat respecte al nostre avantpassat ja que tenim un intestí prim més llarg i un intestí gros més curt

Conclusions Habitant dels boscos tropicals de fa cinc milions d’anys, per alimentar-se de forma continua mitjançant una dieta rica en hidrocarbonats, la major part d’ells complexes i molt abundants en fibra. Era un vegetarià frugívor i folívor i ocasionalment menjaven insectes, rèptils o petits mamífers per acabar d’aconseguir proteïnes i grassa. El nostre antecessor no tindria que presentar la característica de insulinorresistencia en el seu disseny metabòlic.En el medi en que vivia l’aigua era abundant i la temperatura constant. La seva vida transcorria entre les branques dels arbres i només baixava al terra per casos necessaris. El seu nivell d’activitat física era alt. ES defensava mitjançant un sistema d’alerta i de resposta dissenyat per sobreviure de les amenaces a traves del moviment muscular i mitjançant la lluita o la fugida.