Florida, un exemple que no hem de seguir.

Sumari

Minireportatge La tuàtara un rèptil molt especial

2

La pitó molurus al sud de Florida.

3

Notes sobre l’incubació d’una posta de

pitó

4

Instantànies sobre rèptils

del Marroc occidental

5

Herpetonotícies

Darreres aparicions del CRARC en Revistes i congressos

6

6

Setembre 2008 Número 48

90 dies

En aquest número 48 del 90 dies, hem volgut donar un toc d’atenció sobre el suposa l’alliberament de fauna exòtica. Un exemple molt clar d’aquesta anomalia ecològica el trobem al sud de l’Estat de Florida als Estats Units d’Amèrica. Florida té una climatologia molt suau, molt semblant al de les illes Canàries, però amb una mica més d’humitat ambient. És un dels destins més freqüentats per a passar les vacances els americans, i tam-bé per a retirar-s’hi a viure els darrers anys de la seva vida un cop jubilats. Uns habitants famosos dels aiguamolls dels Everglades, són els aligators (Aligator mississipiens-sis). Això en dona una idea molt clara de la suavitat del clima de Florida. Aquest estat compte amb un dels Parc Nacionals més importants dels EEUU, el Parc Nacional dels Everglades. Aquest ocupa una gran àrea d’aiguamolls del sud de l’estat. Des de fa molts anys s’hi realitzen nombrosos estudis sobre fauna, flora i relacions ecològiques. Es un punt importantíssim per a l’observació d’ocells i s’hi poden trobar espècies tant amenaçades com el puma (Puma concolor coryi) o els manatis (Trichechus manatus latirostris) inofensius mamífers marins. Però des de fa tres dècades, i coincidint amb l’augment demogràfic de la població de l’estat i el seu desenvolupament turístic, una nova legió d’espècies s’han instal·lat a Florida. De la mà de l’ésser humà, sigui de forma involuntària o totalment premeditada, rèptils com les Iguanes, pitons o varans, viuen i creen poblacions en els hàbitats de Florida. Be sigui per la fugida de les instal·lacions que els allotjaven o per l’alliberament directe dels seus propietaris, espècies com els Iguanes (Iguana iguana) proliferen per exemple al sud-oest del Cape Florida State ParK on l’any 2003 es va calcular una densitat de 626,6 iguanes per Km2. Una altre espècie menys inofensiva, com el varà del Nil (Varanus niloticus) viu també al sud de Florida, i entre els any 2001 i 2003 es van registrar 146 captures i localitzacions d’aquest gran saure. La diversitat d’edats en els exemplars localit-zats, suggereix la seva reproducció, i per tant colonització d’aquets nou medi. Els varans suposen una ame-naça real per la multitud d’aus aquàtiques, tortugues marines o les òlibes terrestres (Athene cunicularia). L’any 2005 es va notificar la captura d’un varà de sabana (Varanus exenthematicus) el qual havia depredat sobre tortugues de Gopher (Gopherus polyphemus), tal com va quedar demostrat quan l’animal en qüestió va defecar. L’excrement contenia escates de la closca de tortuga de Gopher. A la pàgina 3 del 90 dies, trobareu un petit resum d’un article molt interessant sobre un ofidi que també s’ha establert a l’estat de Flori-da, i que representa una amenaça greu a la fauna autòctona, la pitó molurus (Phyton molurus). A Florida han estat documentades 40 espècies d’herpetofauna no nativa, que està incidint negativament en les rela-cions ecològiques que mantenen la fauna local. Són noves espècies que depreden i afegeixen pressió suplementària a la fauna i flora autòctona, i representen una seria amenaça a les espècies amenaça-des d’extinció. La península Ibèrica té un ventall d’hàbitats molt gran, al-guns d’ells poden ser adients per a la proliferació de fauna exòtica. Les zones costaneres de tot el mediterrani sud o Atlàntic sud, són potencialment adients per la supervivència de rèptils de climes desèr-tics o subtropicals. Des de l’any 1997 quan es va documentar la reproducció de la tortuga de Florida a Catalunya, aquest queloni a colonitzat gran part del territori costaner català. En aquest cas es desconeixen enca-ra els desequilibris ecològics que provocarà, però que sens dubte es produiran. Les administracions tenen que dedicar recursos humans i econòmics a la prevenir l’alliberament de fauna exòtica, i esmerçar esforços en eliminar els exemplars presents ja en els nostres medis.

Bibliografia emprada: Enge, Kevin M., Kenneth L. Krysko, Kraig R. Hankins (2004). Status of the Nile Monitor (Varanus niloticus) in southwestern Florida. Southeastern Naturalist. 3(4): pp. 571-582. Owens, A. K., K. L. Krysko, and G. L. Heinrich. (2005). Gopherus polyphemus (Gopher Tortoise). Predation. Herpetological Review . 36(1): pp. 57-58. Smith, Henry T., Walter E. Meshaka, Jr., Elizabeth Golden & Ernest M. Cowan. (2007).The Appearance of the Exotic Green Iguana as Road-kills in a Restored Urban Florida State Park: The Importance of an 11-Year Dataset. Journal of Kansas Herpetology. 22: pp. 14-16. Townsend, J.H., Kenneth L. Krysko, and Kevin M. Enge. (2003). Introduced Iguanas in southern Florida: A history of more than 35 years. Iguana. 10(4): pp. 111-118.

L’informatiu del CRARC Entitat Col·laboradora de la Generalitat de Catalunya

Centre col·laborador del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona Centre en conveni amb la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona

Centre col·laborador del Servei de Duanes de l’Estat Membre Fundador de la Federació Internacional TORMED Tortuga Mediterrània

Varanus niloticus assoleient-se en un canal

de Cape Coral. Foto: Todd Campbell

Què és la tuàtara i què la fa tant original?

Minirreportatge

Página 2 90 dies

Podeu trobar molta informació sobre l’espècie a l’article: FREEMAN A. B. & FREEMAN A..N.D.(1995).Rediscovery of an original type specimen of Sphenodon guntheri Buller in the Canterbury Museum, New Zealand. New Zealand Journal of

Zoology, Vol. 22: 357-359

www.rsnz.org/publish/nzjz/1995/82.pdf

Les fotografies de les tuàteres que apareixen a l’article, van ser preses pel col�laborador del CRARC David Martínez, Oller en un viatge que va fer a Nova Zelanda l’any 2008

La tuàtara (Sphenodon punctatus) és l’únic supervivent a les illes de Nova Zelanda d’un grup de rèptils molt antic, conegut com Sphenodon-tia. Classificats com a Rhincocephalia, formen un grup a part, dins la classe Reptilia. Semblen llangardaixos, però la seva classificació taxo-nòmica no te res a veure amb el sauris. El nom tuàtara és una paraula maori que significa literalment “punxes a l’esquena”, i fa referència a la cresta dorsal que presenta. Els avantpassats de les tuàteres actuals, dels quals se’n te registre fòssil, van conviure amb els dinosaures. Ens remuntem a 225 milions d’anys enrere. Per entendre millor que aquest rèptil és un fòssil vivent, pensem que les tortugues de Florida (Trachemys scripta elegans) tal com les coneixem actualment, tenen un 35.000 anys d’antiguitat.

Alguns aspectes curiosos de la tuàtara:

Anatòmics. La dentadura és força complexa. Presenta una línia de dents a la mandíbula inferior que encaixaren amb dues línies dentals al maxil·lar superior. Posseeix un tercer ull funcional amb una estructura visual molt antiga que tenen també altres espècies com les iguanes. Aquest tercer ull permet captar els cicles solars, i per tant la regulació del cicle reproduc-tiu, immunològic i comportamental. Aquest ull resta obert durant els primers 6 mesos de vida, posteriorment el recobrirà una escata semi-transparent.

Fisiològics. És un rèptil d’hàbits nocturns, preferint les tempe-ratures fredes. La tuàtara és el rèptil conegut que menys temperatures càlides necessita per viure. Es capaç d’aguantar la respiració fins a 60 minuts. També ostenta el ritme de creixement més lent que cap altre rèptil conegut fins ara.

Biològics. És un dels rèptils més longeus que existeixen, havent estat comprovades edats mitjanes de vida de 100 anys. Els mascles són més grans que les femelles, arriben a pesar 1,5 kg, i me-surar 60 cm.

Reproductius. Arriben a la maduresa sexual entre els 15 i els 20 anys. La femella esta preparada per a la còpula un cop cada 2 o 5 anys. Arribat aquest moment el mascles les festegen formant cercles al voltant de la femella, llavors com que els mascle no disposen d’òrgan copulador, aquest duran la còpula transfereix l’esperma a la femella col·locant la seva cloaca en contacte amb la de la femella. Després de 8 o 9 mesos de l’aparellament la femella dipositarà entre 6 i 10 ous en un niu. L’incubació de la posta durarà entre 11 i 16 mesos. A una incu-bació de 21ºCneixen un 50% de mascles i de femelles, però a 22ºC el percentatge de mascle arriba al 80%. A 20ºC aquest mateix percentat-ge serà de femelles, i a 18ºC totes les cries seran femelles. Existeixen dues espècies de tuàtara que van ser descrites l’any 1989 pel doctor Charles Daugherty professor de la universitat de Victòria a Wellington. : Sphenodon punctatus (la tuàtara de l’estret de Cook) i Sphenodon gintheri (la tuàtara de Gunther, anomenada també de Brot-hers). Es calcula que aproximadament existeixen unes 50.000 tuàteres a les illes originals de l’espècie: la illa Stephen i el grup d’illes de Marlboro-ugh, totes elles pertanyents a Nova Zelanda. L’espècie més amenaçada és la tuàtara de Gunther, de la qual queden menys de 400 exemplars adults. Les dues espècies estan protegides, i el hàbitats que ocupen no patei-xen amenaces de destrucció per incendis, tanmateix la principal causa de regressió es troba en les rates i gats que devoren les cries, els ous i fins i tot adults. El ritme reproductiu tremendament lent de les tuàteres els fa especialment vulnerables a les depredacions. La reposició dels efectius desapareguts per culpa de les espècies domèstiques introduï-des és molt inferior a la pressió que aquestes exerceixen.

La tuàtara un rèptil molt especial

Les fotos van ser preses al National Kiwi Centre, a Hokitika

Nota informativa de la Universitat de Florida (EEUU)

Página 3 Número 48

Rebecca G. Harvey1, Matthew L. Brien1, Michael S. Cherkiss1, Michael Dorcas2, Mike Rochford1, Ray W. Snow3, and Frank J. Mazzotti1 1University of Florida, Fort Lauderdale Research & Education Center, Davie, FL 2Department of Biology, Davidson College, Davidson, NC 3South Florida Natural Resources Center, Everglades National Park, Homestead, FL

Nota del CRARC: En aquest número del 90 dies hem cregut molt interessant donar a conèixer un estudi portat a terme per la Universitat de Florida (USA), sobre el potencial invasiu de la pitó molurus (Python molurus). L’espècie es present en aquest estat dels Estat Units des de l’any 1990. Hem fet una síntesi del treball, però us recomanem que us baixeu l’article complert d’internet. A la pàgina 4 del butlletí us hem informat de l’experiència portada a terme al CRARC en l’incubació natural d’una posta de pitons molu-rus. L’informe us planteja una qüestió inquietant: en clima mediterrani, concretament del sud peninsular, pitons escapades vivint en llibertat podrien completar el seu cicle biològic?. Tingueu present que la climatologia de Florida té una gran afinitat amb alguns espais ibèrics com el parc Nacional de Doñana, un dels aiguamolls més importants d’Europa.

La pitó molurus (Python molurus bivittatus), es una de les serps més populars per a ser mantinguda com a mascota als Estats Units d’Amèrica. La seva coloració, una mida gran i una reputació d’animal dòcil tot i la seva corpulència l’ha fet molt atracti-va. Segons el U.S. Fisch and Wildlife Service, van ser importades als Estat Units entre l’any 1996 i 2006 aproximadament 99.000 pitons molurus. Si es compara amb els 17.000 exemplars importats entre els anys 1970 i 1995, l’augment ha estat molt significatiu. Tanmateix l’espècie esta classificada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura com “en perill” als seus hàbitats del sud-est asiàtic a causa de la seva captura per a ser destinades als marcats de mascotes i la caça per a utilització de la seva pell en marroquineria. Centenars de pitons són criades també als Estats Units per a ser venudes a les botigues de mascotes a un preu d’entre 65 i 80$. La poca experiència en el seu manteniment que la majoria de gent que les compra té, fa que quan la serp arriba als 2,4 metres en poc més d’un any, l’animal es converteix en un problema. Moltes d’aquestes serps són alliberades a la natura pels seus propietaris incapaços d’assumir la responsabilitat del seu manteniment, i altres escapen al seu captiveri. En totes aquestes serps s’ha comprovat la seva reproducció en llibertat al sud de l’estat de Florida, i també el seu impacte sobre la fauna autòctona. Aquesta espècie nativa del sud-est asiàtic, es per tant una rèptil exòtic a Florida, així com invasiu degut a la seva capacitat de colonització i reproducció en aquest nou hàbitat. El clima sub-tropical dels Everglades al sud de Florida, resulta del tot apropi-at per a la reproducció de les pitons molurus. Altres espeècies de serps no natives de Florida han estat observades en llibertat, com la boa (Boa contrictor), l’anaconda verda (Eunectes murinus), l’anaconda groga (Eunectes notaeus) i el pitó reticulat (Python reticulatus). D’aquestes quatre espèci-es, la boa constrictor es l’única en que s’ha comprovat la seva reproducció. Aquest

fet esta documentat al sud de Florida des de 1970. Pitons i boes doncs es reprodueixen en llibertat als Everglades, i suposen per tant un perill evident per a la fauna pròpia de Florida. La presència de les pitons molurus al Parc Nacional dels Everglades ha estat registrada des de 1990, i s’ha detectat un molt preocupant augment de les captures i observacions des de l’any 2002 Així doncs només entre els anys 2006 i 2007 a tot el sud de Florida les observacions han estat de 418 exemplars. L’exemplar més gran capturat al sud de Florida es va produir als Everglades, la pitó va mesurar 4,9 metres i pesar 68,9 kg. El 17 de maig de 2006 es va descobrir la primera posta d’una pitó, al Parc Nacional dels Everglades (veure foto). El número mitjà d’ous per posta de les 8 estudiades ha estat de 36 ous. Una femella capturada portava 85 ous en desenvolupament. La capacitat de colonitzadora de les pitons en aquest espai natural, es veu facilitada pels canals d’aigua que solquen tots els Everglades. Les pitons que són unes excel·lents nedadores, utilitzen aquestes autopistes aquàtiques per desplaçar-se i ocupar nous espais. Estudis telemètrics de 17 exemplars adults, han evidenciat desplaçaments de fins a 69,8 km. en quatre mesos de seguiment. L’incidència sobre la fauna autòctona ha estat comprovada amb l’anàlisi del contingut estomacal de les pitons. Així doncs espècies especialment vulnerables com les Rata de Cayo Largo (Neotoma floridana smalli), el Caraú (Aramus guarauna) o l’ibis blanc (Endocemus albus). Fins i tot animals com l’escàs puma de Florida (Puma concolor coryi) o el cocodril americà (Crocodrylus acutus) La Universitat de Florida, autora d’aquest estudi, recomana a les autoritats encarregades de la gestió de la fauna i patrimoni natural de l’Estat de Florida: la prevenció, l’eradicació, contenció i reducció de l’espècie. La prevenció es basa en impedir l’alliberament de les mascotes amb campanyes divulgatives i l’habilitació de centres d’acollida . L’eliminació física de les pitons és més factible quan les àrees a actuar són petites i isolades. També cal esmerçar esforços en zones ecològicament molt vulnerables, com els Cayos de Flori-da. Per altra banda es recomana seguir investigant i fent treballs de camp per determinar tots els paràmetres biològics de l’espècie en els hàbitats de Florida i dissenyar estratègies de gestió en funció d’aquest.

La pitó molurus al sud de Florida. (Recolzament científic a la gestió d’espècies invasives)

Localitzacions de les pitons molurus entre els anys 1990 i 2007.

Primera posta de pitó molurus trobada al Parc Nacional dels Everglades a Florida. Foto: Shona Wilson, Universitat de Florida

Per a més informació. Frank J. Mazzotti

University of Florida Fort Lauderdale Research &

Education Center 3205 College Ave., Davie, FL

33314 Email: fjma@ufl.edu

http://crocdoc.ifas.ufl.edu/ Document complert I versió

original en PDF:

http://edis.ifas.ufl.edu/UW286

Institute of Food and Agricultural Sciences April 2008

Mamífers

Conill (Sylvilagus sp.)

Rata del cotó (Sigmodon hispidus)

Ratolí del cotó (Peromyscus gossypinus)

Esquirol gris (Sciurus carolinensis)

Esquirol vermell (Sciurus niger)

Gats domèstics (Felis catus)

Ós rentador (Procyon lotor)

Rata (Rattus sp.)

Opossums de Virgínia (Didelphis virginiana)

Linx vermell (Felis rufus)

Round-tailed muskrat (Neofiber alleni)

Rata dels arrossars (Oryzomys palustris)

Cérvol de cua blanca (Odocoileus virginianus)

Rata de Cayo Largo (Neotoma floridana smalli)

Aus Cabussó de bec gruixut (Podilymbus podiceps)

Caraú (Aramus guarauna)

Ibis blannc (Eudocimus albus)

Fotja americana (Fulica americana)

Cargolet (Troglodytes aedon)

Ànecs domèstics (Anser sp.)

Rèptils

Alligator (Alligator mississippiensis)

Composició de l’anàlisi dels continguts del digestiu de pitó molurus al sud de Florida

Dades de l’Exemplar: femella albina de Python molurus bivittatus, pes 8 Kg., realitza-ció d’una posta de 20 ous, data de la posta 01/04/08 (foto 1). Es va aparellar amb un mascle no heterozigòtic de coloració típica. La posta es va produir el dia 1 d’abril durant la nit. La femella es va enroscar al seu voltant i va iniciar el comportament descrit per a l’espècie, uns moviments musculars rítmics amb una freqüència de temps no inferior a 15 segons.

Informe sobre la incubació natural d’una posta de pitó molurus albina als terraris del CRARC.

Calendari reproductiu de les

pitons molurus, segons Ross, R.

(1990) a Reproductive

Husbandry of Phytons and

Boas. Stanford, CA: Institute for

Herpetological Research. P 185

Página 4 90 dies

Notes sobre l’incubació d’una posta de pitó (Python molurus bivittatus)

G F M A Mg Jy Jl Ag S O N D

Aparellaments i postes

Incubació

Naixements

La posta no va ser retirada a una incubadora. Es va deixar amb la femella per tal que ella conduís tot el procés d’incubació. La calefacció del terrari es va re-duir al mínim, i es va fer una apor-tació d’humitat extra en forma de substrat de fibra de coco mullat. Aquest substrat va ser dipositat al voltant de la femella, formant una espècie de manta humida. Durant tot el procés d’incubació es va mantenir la fibra de coco humi-da (cada dos dies s’afegia aigua al substrat). Aquesta tècnica estava encaminada a protegir de la deshi-dratació la posta. Duran 56 dies la femella va estar protegint els ous i incubant-los amb els espasmes musculars. El dia 57 la femella abandona la posta i muda de pell. Un dels ous va supurar líquid embrionari. Els ous es van separar acurada-ment i es traslladaren a un terrari de quarantena, on es van dipositar en una cubeta tapada però amb obertures (foto 2). El substrat era de fibra de coco humitejat. La temperatura era de 26 oC de nit i 29oC de dia. Tots els ous presen-taven bon aspecte, tot i que al-guns estaven força arrugats, cap d’ells feia mala olor. En l’ou que el dia 56 presentava un petit tall, se li va practicar una finestra per observar l’embrió (foto 3). La tècnica de practicar petits talls triangulars als ous en els darrers dies abans de l’eclosió, és habitual entre els criadors d’aquesta espècie. Així es facilita l’eclosió i s’impedeix la possible asfixia en no poder tallar la closca de l’ou.

El dia 58 es van practicar alguns talls a 7 dels ous que presentaven un aspecte més arrugat. Es va comprovar que totes les serps estaven vives. A partir del dia 59, totes les serps van començar a tallar la closca de l’ou per si soles (foto 4). S’observava en el punt d’incisió fet per la serp, la sortida de bombolles (foto 5), posteriorment la incisió es feia més gran i tenia l’aspecte d’uns petits talls, sovint treien la punta del musell o el cap (foto 6). Es va optar per no realitzar més incisions. Entre els dies 60 i 63, havien nascut 15 pitons (foto 7), el dia 64 van néixer 4. Un total de 19 ous van ser viables. El darrer ou que no va eixir, presentava malformacions congènites. L’embrió estava desenvolupat en un 95% però la serp era una espècie de pilota compacta, estava morta dins l’ou.

1

2

3

4

5

6

7

Página 5 Número 48

Chamaleon chamaleo

Stenodactylus Sthenodactylus Testudo graeca

Mauremys leprosa saharica

Saurodactylus brosseti Acanthodactylus aureus Acanthodactylus busacki

Mesalina olivieri

Marcos Fernàndez Sampere. Naturalista, gestor de fauna salvatge del Govern Autò-nom Valencià, i ornitòleg.. Col�laborador del CRARC des de 1998.

Instantànies sobre rèptils del Marroc occidental

Viatjar pel Marroc a la recerca de fauna i flo-

ra és una experiència inoblidable per a qual-sevol naturalista. Marcos ha tingut la possi-

bilitat de visitar en diverses ocasions aquest

país nord-africà.

Be sigui com a integrant d’expedicions científico-ornitològiques o com as-sistent al 1er congrés sobre fauna herpetològica de la mediterrània celebrat a Marràqueix, passant per estades de vacances. Sigui com sigui sempre ha trobat el moment per a fer nombroses fotografi-es de la fantàstica fauna i flora del Marroc. Aquest és un recull d’instantànies, en el que ens presenta alguns dels rèp-tils que hi viuen.

3 d’agost de 2008 LA SERP MÉS PETITA DEL MÓN

A l’Illa Caribenya de Barbados s’ha trobat la serp més petita del món. Amb menys de 10 centímetres de llargària, la diminuta Leptotyphlops carlae fàcilment es pot confondre amb un cuc de terra i cargolada ocupa l’espai d’una moneda d’euro. A la veïna illa de Santa Lucia hi habita una espècie lleugerament més gran que aquesta, però els tests genètics i l’estudi de les característiques físiques duts a terme per l’equip del biòleg Blair Hedges de la Universitat de Penn State, han confirmat que es tracta d’una espècie nova. Curiosament, aquest equip també ha trobat la granota i el llangar-daix més petits del món. Les dues espècies pertanyen a un grup força desconegut anomenat serps de fil -o tam-bé serps cuc-. Són curtes, molt primes, fan forats al terra i s’alimenten de larves d’insectes. Les 3.100 espècies de serps conegudes al planeta presenten una gran varietat de mides: des de les serps de fil Caribenyes de 10 cm., fins a les pitons reticulades que poden arribar als 10 metres. La majoria de serps menudes es troben en illes oceàni-ques ja que, d’alguna manera, ocupen les “places vacants” que en el continent ocuparien d’altres espècies. Aquesta espècie, però, no és tan sols la més diminuta, sinó que l’estudi sosté que té la mida més petita possible: no n’hi poden haver de més petites. D’ésser més menuda la seva descendència no seria prou gran com per fer forats i menjar insectes. Malauradament, aquesta minúscula a serp està en greu perill d’extinció. Sembla ser que viu en una àrea de pocs quilòmetres quadrats a l’illa de Barbados, on la majoria de boscos originaris han desaparegut. Aquest limitat hàbitat, la seva singularitat i els perills creixents als que s’enfronta la fan una espècie severament amenaçada.

Font: http://news.nationalgeographic.com/news/2008/08/080803-smallest-snake.html

• http://www.amasquefa.com/crarc

Herpetonotícies

Darreres aparicions del CRARC en revistes i congressos SI ESTEU INTERESSATS EN REBRE TOT L’ARTICLE, DEMANEU-LO AL CENTRE PER TEL, E-MAIL., CORREU

ORDINARI O DESCARREGUEU-LO DE LA PÀGINA WEB.

SOLER J. (2008). La tortuga mediterrània. Rev. Peluts, núm. 9. 40-42.

MARTÍNEZ, A. & SOLER J. (2008). Enfermedades infecciosas y parasitarias en tortugas. Consulta Difus. Vet. 150: 43-54.

MARTÍNEZ, A. (2008). ¿Qué debemos saber sobre la salmonella transmitida por tortugas?. ANIMALIADOS Año 4, núm.

12. 14 – 15.

Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC) Ajuntament de Masquefa

C/Santa Clara s/n 08783 – Masquefa Tel: 93 772 63 96 e-mail: crarc@amasquefa.com web: www.amasquefa.com/crarc

Disseny, redacció i maquetació: CRARC s.c.p. Gestions Zoològiques. Han col·laborat en aquest número: J. Soler Massana, A. Martínez Silvestre, Xavier Sànchez, J. Luis Juárez, Victòria Agustí, Imma Amill, Elisenda Queralt, David Martínez, i

Marcos Fernández.

8 de maig de 2008 GRAN CANÀRIA. CAPTUREN UNA SERP DE QUASI DOS METRES A LA SOLANA.

Una serp de nou anys d'edat i gairebé dos metres de llarg, va ser captura-da ahir per l'equip que dirigeix el herpetólogo José Bergadá, que ha estat contractat pel Consell per intentar eradicar la plaga d'ofidis californians que s'ha estès per la conca de Sant Roc i La Solana. José Bergadá, que porta juntament amb el seu equip una setmana inten-tant controlar la plaga que ha estat localitzada de manera preferent en La Solana i Sant Roc, en els límits entre Valsequillo i Telde, encara que hi ha un altre equip que treballa en la perifèria per evitar l'expansió, creu que la serp capturada ahir és una de les quals en el seu moment va deixar anar, o se’ls van escapar, a un veí de La Solana, encara que això està per demos-trar encara. Aquesta enorme serp, es diferencia de les albines que no són al·lèrgiques al sol, per la qual cosa pràcticament estan tot el dia de caça. És una feme-lla a punt de posar els ous, detall que ha portat a Bergadá a suposar que caldrà agilitar les captures en les dues pròximes setmanes per evitar que, sobretot les grans, se segueixin reproduint a la conca sanroqueña. Bergadá va estimar ahir que la plaga està concentrada principalment a les zones de La Solana i Sant Roc, com havien previst, i han centralitzat aquí el seu treballs i va advertir que poden haver sortit a altres zones. Les trampes col·locades la setmana passada per capturar serps i que havien vingut dels Estats Units, van haver de retirar-les ahir per dotar-les d'alguna mesura de seguretat que impedeixin que desaprensius que s'estan dedicant a caçar a aquests ani-mals per després vendre’ls, se les portin. Ahir mateix va ser detectada una quadrilla en els Berrazales de Sant Roc dedicats al safari de la serp. Els agents del Seprona i policies locals dels dos municipis vigilen les zones afectades.

Font: http//www.canarias7.es/articulo.cfm?Id=95279