Ala comarca es fa servir elmot arreu, en femení, per re-ferir-se a l’arada. L’arreu és

uns dels instruments agrícoles mésantics, encara que costa de precisarel seu origen perquè les primeresarreus eren de fusta i no s’han con-servat. Eren mogudes a mà. L’arri-bada de l’arreu de tracció animal vapermetre el cultiu de superfícies mésgran i va suposar la participació del’home a les tasques agrícoles, ja quel’agricultura que es feia amb aixadaera reservada a les dones.

Les arreus dels grecs i els romansja incorporaven ferro a la rella (lapart de l’arada que s’enfonsa al ter-ra) tot i que la resta de l’instrumentcontinuava sent de fusta. A l’arreutradicional o romana aquí se l’ano-

mena arreu de Sant Isidre perquèun dels atributs del Sant n’és la re-lla. Obre un solc però no tomba laterra. És un instrument simètric: ésigual d’una banda que de l’altra. Non’hem pogut trobar cap de senceraperò si que a moltes cases se’n con-serven la rella.

L’arreu moderna va proveïda depala, que aquí s’anomena ala, i perdla simetria. No la trobem a certs in-drets de Catalunya f ns a f nals delsegle , però no serà f ns a f nalsdel principis del que podremtrobar-la àmpliament repartida. Síque manté la simetria l’arreu d’es-clop, o arreu xica, que per aquí es vafer servir f ns ben avançat el seglepassat per calçar o per preparar elcamp per la sembra.

Les arades de pala f xa sempretomben la terra cap a la mateixa ban-da. Això vol dir que, en arribar a l’al-tra punta del camp, quan es gira perfer un altra passada, la terra s’apartacap a la banda contrària on s’haviatombat a l’anada i això fa que que-din solcs molt marcats. El resultat ésque, després de la llaurada, no tenimun camp pla sinó ple de solcs. Per

solucionar aquest problema s’intro-dueixen les arades de pala giratòriaque permeten que la terra es tombicap una banda o cap a l’altra. Hempogut trobar a les cases moltes ar-reus de pala giratòria però cap depala f xa.

D’arreus de pala giratòria n’hiha de moltes menes. A les fotos enpodeu veure dues de les que tombenper sota (per girar-les s’ha d’alçarl’arreu i la pala passa per sota). Unad’elles és una arreu d’Agramunt fa-bricada pel ferrer del pla de Solsona.Les arreus d’Agramunt, que tenendues relles, van tenir molt èxit i entrobem a moltes cases. També hi haarreus giratòries que tomben la palaper sobre.

L’arreu de Brabant és posterior, elseu nom prové de Brabant la provín-cia de Bèlgica on va néixer l’estri.La pala es pot girar tan per sota comper sobre.

Butlletí Trimestral núm. 2 - maig 2010

Les arreus

Arreu d’Agramunt.Arreu de pala.Arreu d’esclop. Rella d’arreu de SantIsidre.

Arreu de Brabant.

“A la comarcal’arreu romana

s’anomena arreude Sant Isidre”

En els tallers de poda de restau-ració d’arbres fruiters antics,impartits per Tomàs Llop, vam

aprendre els següents principis bàsics

PROBLEMES DE LA PODA DERESTAURACIÓ CLÀSSICALa tècnica que ens presentà el Tomàses ben diferent a l’habitual. Tradicio-nalment quan s’esporga un arbre queha estat abandonat, com ara olivereso atmetllers dels marges, se sol feruna poda dràstica, això és, es tallaa nivell de tronc. D’aquesta maneraprovoquem dos problemes impor-

tants. Per una banda, generem unstalls molt grossos i en aquests tallsés més fàcil que tinguem problemesd’atacs de fongs i altres malalties.Per l’altra banda, deixem l’arbre sen-se les branques portadores de fulles ili provoquem un greu desequilibri.L’arbre té unes arrels proporcionals ala massa de fulles que han de mante-nir. Si eliminem bona part d’aquestamassa de fulles, l’arbre no té on ca-nalitzar tota l’energia i intenta resta-

blir l’equilibri deixant morir part deles arrels i generant llucs (en castellà“xupons”). La pèrdua d’arrels debili-ta l’arbre. Els llucs són branques decreixement ràpid i vertical. Són molttendres i per això són susceptibles al’atac de pugons i plagues. Un arbreque treu molts llucs és un arbre queestà desequilibrat.

D’altra banda les fulles protegei-xen el tronc i les branques de l’ar-bre. Si n’eliminem en excés i deixembranques excessivament desprotegi-des podem facilitar l’aparició de zo -nes mortes a la fusta. En aquesteszones mortes es produeixen proces-sos de descomposició que debiliten labranca i poden ser un punt d’entradad’infeccions.

PER QUÈ PODEMPodem per mirar de canalitzar l’ener-gia de l’arbre cap el que queda id’aquesta manera estimular la pro-ducció. La producció no s’estimulaamb podes dràstiques.

L’ARBRE IDEALSeria un arbre amb un tronc d’un me-tre d’altura amb 3 o 4 branques prin-cipals d’una inclinació aproximadade 45º respecte el terra. Aquesta es-tructura d’arbre ens facilita les feines

que s’hi ha de fer. Les branques hande ser rectes, perquè les branques tor-tes l’única cosa que fan es afavorirl’acumulació de fusta, i frenen lacirculació de la saba. La fusta menjatan com la fulla. Ens interessen unarbres amb la mínima proporció defusta necessària per mantenir l’es-tructura.

PRINCIPIS BÀSICSD’AQUEST SISTEMADE PODA●La primera cosa que cal fer és ob-servar l’arbre i el lloc on està situat.Eliminar tot el que és mort i, entre elque queda, seleccionar les branquescandidates a donar l’estructura bàsicade l’arbre. Les altres s’hauran d’anareliminant o rebaixant a poc a poc.●No s’ha de córrer, un arbre no espot restaurar en una temporada. Espoden necessitar 4 o 5 anys.●Mai retirarem més del 30% de lamassa arbòria, sense comptar lesbranques mortes que s’han d’havereliminat abans. D’aquesta manerano desequilibrem l’arbre i evitemla sortida de llucs. L’excepció és elpresseguer, que vol ser podat f nsal 60%.●Eliminarem branques senceres o,si tallant la branca que voldríem eli-minar ens hem de passar del 30%,l’escapçarem arran d’una derivació.●No farem inf nitat de talls, sinóque farem pocs talls però ben triats.●Mai tallarem cap branca que tin-gui menys de 3 anys, tampoc elsllucs. L’arbre treu llucs per refer-se d’algun desequilibri, si tallemaquests llucs l’obliguem a tornar atreballar per mirar de restablir denou l’equilibri.●En qualsevol cas, cal saber tallar:arran del naixement de la branca(sense apurar per no treure el bordo-net on hi ha defenses acumulades) isempre perpendicularment a la ma-teixa (per minimitzar la superfície detall tot afavorint la cicatrització).

Poda de restauració d’arbres fruiters antics

Abans de la poda. Després de la poda.

Mai retiraremmés del 30%

de la massa arbòria

Molt sovint associem la paraula ‘mala herba’ aplantes que creixen on nosaltres no voldríem.La mateixa planta que ens fa nosa a l’hort pot

passar inadvertida a la vora d’un camí. Però les malesherbes, ja ho veurem, poden arribar a ser molt útils. Ésper això que preferirem anomenar-les plantes adventíci-es, que vol dir plantes que creixen de manera accidental,espontàniament.

Podríem pensar que les adventícies no són més queplantes silvestres. No és ben bé així: la majoria d’adven-tícies no existirien sense l’home, són un invent tan humàcom podria ser el blat o les patates. De fet, en les partsd’Amèrica del Nord on no es practicava l’agricultura nohi havia adventícies, per això no ens ha d’estranyar queles herbes que creen problemes als pagesos americanssiguin les mateixes que en creen als europeus i no esconeixien abans de l’arribada de l’home blanc.

Una de les eines importants que té la arqueologia ésl’estudi de les herbes adventícies que creixien a la voradels assentaments que s’estudien. Trobar indicis de blat,per exemple, en aquests assentaments no ens dius grancosa del tipus d’agricultura que es practicava: el blats’ha cultivat a tot arreu des de fa milers d’anys. En can-vi els indicis de determinades herbes adventícies si quedonen molta informació. Ens poden indicar si es regavao no, si es sembrava a la primavera o la tardor, quinamena de treballs es feien als camps, etc. Digues-me qui-nes herbes tens al teu hort i et diré que hi fas!

Les plantes adventícies formen part de l’ecosistemade l’hort i participen en les múltiples relacions que s’es-tableixen entre les diferents espècies que hi conviuen(insectes, aràcnids, mamífers, herbes...). I per això enspoden donar molta informació sobre el seu estat i pos-sibles desequilibris. Poden aportar-nos, també, benef cisdirectes.1. Ens poden indicar el tipus de sòl que tenim i el seu

estat. Són plantes bioindicadores que ens assenyalencaracterístiques del sòl on creixen. Podem veure al-guns exemples en la taula següent:

• Sòl ric en humus i nutrients: ortiga, camamilla, mercurial, pam-plina, èbol, verdolaga

• Sòl ric en nutrients i amb argiles f nes: dent de lleó, card

• Sòl humit i pesat: cua de cavall, ranuncle, jonc, botó d’or

• Sòl ric en nitrogen: ortiga, malva, verdolaga, mostassa, amarant

• Sòl pobre en nitrogen: lleguminoses (veces, trèvols,...)

• Sòl sec i arenós: rosella, trèvol silvestre, plantatge, centaures

• Sòl ben airejat: eufòrbia, festuca, mercurial, seneci, ranuncle,verdolaga

• Sòl calcari ric en humus: rosella, corretjola, camamilla

• Sòl calcari sec: pastanaga borda, gerani, campaneta

2. Moltes herbes són comestibles i algunes tenen pro-pietats medicinals: la verdolaga, la dent de lleó, lesortigues...

3. Ens poden servir com a matèria prima per a fer com-post per adobar l’hort.

4. Quan no hi ha cultiu ens protegeixen el sòl de l’erosió.5. Amb les seves arrels millores l’airejament del sòl.6. Protegeixen el sòl de la radiació solar directa que

en pot danyar l’estructura i perjudicar la f ora micro-biana benef ciosa.

7. Proporcionen hàbitats per a insectes i espècies bene-f cioses pel nostre hort, com poden ser les marietes.

8. Ens poden ser útils per a fer preparats de plantes pelcontrol de plagues.

Tot això no vol pas dir que haguem de deixar que lesherbes envaeixen els nostres horts. Si les deixem fer lliura-ment competiran amb les plantes cultivades pels nutrientsi per l’aigua. Però no ens hem d’obsessionar per la sevapresència a les vores o als llocs on no fan nosa. En provarde combatre-les amb herbicides la única cosa que aconse-guirem és desequilibrar l’entorn i afavorir que les plantesmés resistents a l’herbicida prosperin i s’hi adaptin. En de-f nitiva estarem propiciant la creació de súper-herbes.

Males herbes?

PREPARATS AMB ORTIGA:Es pot fer en maceració o en purí.En maceració, es tritura la planta (excepte l’arrel) i es posa enun recipient d’aigua freda durant 24 hores perquè pugui fermen-tar. Un cop transcorregut el temps s’aplica directament sobre laplanta que volem protegir del pugó, aplicant el preparat un copal dia durant tres dies consecutius.En purí, es trosseja l’ortiga (sense l’arrel) i es posa en un recipi-ent. S’hi afegeix aigua freda. Les proporcions seran 100 grams/

litre si hi posem ortiga fresca, o 20 grams/litre si hi posem ortigaassecada. El recipient es tapa amb forats que permeti l’aireja-ment. Ho remenarem diàriament durant 14 dies, per facilitarl’airejament i la fermentació. Sabrem quan el purí està a puntd’utilitzar-se quan al remoure-ho ja no fa escuma i el líquid és decolor marró: la fermentació haurà f nalitzat. El resultat el podemfer servir com a estimulant tot polvoritzant les plantes o regantel sòl. Permet lluitar contra la clorosi de fruiters i és un molt bonrecurs contra el pugó i l’aranya roja.

La fava

Si tens informació sobre alguns dels temes que hem tractat al butlletí o sobre altres plantescultivades al Sud del Solsonès ens pots trucar als telèfons 660 528 582 (Marina)

o 973 48 35 90 (Florinda) o enviar-nos un correu a l’adreça info@larada.netPots consultar el bloc del projecte a http://varietatslocals.wordpress.com/

Abel Mariné, Jaume Serra, Mª CarmenVidal-Carou (coord.) Saber popular i alimentació. Ed. Pòrtic, Barcelona, 2004.

D e bons sopars en són plens elsfossars, verdura bullida allarga la vida, les faves fan venir

son,...què hi ha veritat darrera aquestesi moltes altres dites referides al menjari la salut? Aquest llibre tracta alguns aspectes de les creences, de temps passatso d’ara, sobre les relacions entre l’alimentació i la salut. S’aborden, també,temes tan actuals com l’obesitat o elpaper de la f bra i dels greixos. En defnitiva tracta de ref exionar sobre el quela ciència i el saber popular pensa sobreel menjar.

un llibre

El cultiu de la fava (Vicia favaL.) no és tan antic com el deles llenties i els pèsols que

es van domesticar gairebé simultà-niament amb els primers cereals, arafa més de 10.000 anys. Tot i així fa

uns 4.600 anys que es cultiva. No esconeix la planta silvestre que podriahaver donat lloc a la fava domesti-cada, per la qual cosa es fa difícil delocalitzar l’origen precís del cultiu.S’ha situat a l’Orient Pròxim tot ique darrerament sembla que on es vacomençar a cultivar és al Mediterra-ni, entre la Península Ibèrica i el marEgeu. Les faves cultivades van te-nir una mida relativament petita f nsl’època dels romans. Aquestes favesmés primitives serien els favons ques’han cultivat f ns fa ben poc per ali-mentar el bestiar.

És una planta que pot ser tant al-logàma com autogàma, això vol dir

que es pot autofecundar o que pot serpol·linitzada per insectes. Aquest dar-rer tipus de pol·linització ens diu queen un mateix hort no podem guardarllavor de faveres de dues varietats di-ferents perquè hi ha moltes possibili-tats que les varietats es creuin.

Les faves mantenen un poder ger-minatiu del 50% durant 6 anys.

Al Solsonès hi ha la tradició demenjar-se bona part de les faves ten-dres i amb tavella. Aquest costum,f ns fa poc desconegut, f ns i tot a lescomarques veïnes, es comença a es-tendre perquè les faves ben tendresguisades amb tavella són boníssimes.

Sabem que entre varietats dife-rents de mongeta hi ha molta vari-ació pel que fa al gust i a la texturaentre la mongeta seca o mig seca(“potxa”). Així, per exemple, lesmongetes del ganxet són més f nesben seques que no pas “potxes”. Encanvi la mongeta de la favada, quese sol menjar “potxa”, seca no és nide bon tros tan f na. Podria esperar-se que la varietat (o les varietats,tothom parla com a molt de fava delpaís) de fava cultivada al Solsonèshagués estat seleccionada per donarunes faves de tavella amb gust i tex-tura especial. Encara hi ha cases queguarden la pròpia llavor de fava detota la vida. Valdria la pena fer pro-ves comparant aquestes faves ambles de varietats comercials.

Impulsat per les associacions: Dins del Projecte Actua II Amb el suport de: