Agressió neonazi a laUniversitat de València

Els zaplanis-tes es fanamb la tele dela CopeUn diari electrònic situael zaplanista i home deCarrascosa, FranciscoAura, com a director de latelevisió autonòmica de laCope.pàg. 11

COMARQUES

L’Oca FallaSUPLEMENT

La discriminació dela dona als mitjansde comunicaciópàg. 12-13

+ Notícies

ENTREVISTA

Carlos Vareapàgines centrals

PRECEDENTS RELACIONEN ELS AGRESSORS AMB UN SINDICAT ULTRA

La música en valencià, fora de la mascletàL’ajuntament de València i la Junta Central Fallera veten la presència de música en valencià durantla retransmissió de les mascletades, malgrat la petició de l’oposició municipal pàg. 11

17 DE MARÇPrimavera 2006

1,5 euroswww.lavanc.com

#100

L’espanyolisme crea un nou partit a Catalunyapàg. 16

Quadern

PREMIS OVIDI MONTLLORL’associació de músics, Escola Valenciana, el CentreCultural Ovidi Montllor d’Alcoi i el periòdic L’Avançpresenten els seus premis a la música en valencià.

Un estudiant ha sigut agredit a la Facultat de Ciències Socials per uns joves neonazis quevolien sabotejar una exposició sobre l’Holocaust del Fòrum per la Memòria pàg. 10

100 per la terrai la llibertat

02 L’Avanç informació, 22 de juliol de 2005

OPINIÓLUCANO

“Els homes temen alsmateixos déus que han inventat”

EMILI OLMOS Professor i POETA

En una pobra habitació de l’Ateneu de Russafa deValència, L’Avanç naixia l’últim any del segle XX,al bell mig d’assemblees de joves activistes

inmersos en un ambient d’un nacionalisme heterodox,d’esquerra combativa i de vida en comú amb immigrants.Ja des del principi la progressia acomplexada ens vadonar quatre dies d’existència. Com es podia fer unperiòdic en valencià, crític amb el poder i sense diners?Certament caminàvem vies inexplorades plenesd’incertessa.Avui, però, celebrem els cent números, més forts i ambmés espenta que mai. Des d’aleshores quasi trescentenars de periodistes, fotògrafs i correctorsvoluntaris han sigut els protagonistes. Cal reconèixerl’aportació heterogènia i solidària dels moviments socials,els sindicats alternatius, el món llibertari o lesuniversitats i els ajuntaments que van apostar pernosaltres. Gràcies a tots, el periòdic ha iniciat un procésde professionalització que ha portat una millor forma icontinguts. El camí per recòrrer és llarg encara, peròmalgrat les infinites errades que hem fet, i que encarafem, ja ens trobem en un procés d’estabilització. Poc apoc augmenten les vendes i la publicitat. Lessubscripcions i l’arribada a les comarques d’Alacant sónel proper cavall de batalla.Crec que algun dia caldrà estudiar L’Avanç com escolad’un nou periodisme, tant per llicenciats com per aquellsque aprenen l’art d’informar i comunicar amb la pràctica.Molts d’ells continuen camí amb la lliçó apresa: anar ales fonts, contextualitzar la notícia i investigar. I perdamunt de tot: el compromís amb la societat, sense porsals poderosos. Per aquests camins ens hem trobat ambels companys de Ràdio Klara, El Punt, Info TV, Pluràlia,Diari Parlem, L’Accent, Indymedia o Xarxa Urbana.Sense oblidar El Triangle, Diagonal, Rebelión.org, ViveTV o TeleSur. I a tants periodistes i fotògrafs quetreballen a grans mitjans resistint amb dignitatPerò si alguna cosa ha demostrat L’Avanç és que existeixun altre País Valencià. El periòdic i la web han visibilitzati oferit un espai de trobada a totes les tendències quelluiten pel canvi. Front a la divisió i els móns aïllats,L’Avanç ha apostat amb determinació pel diàleg, ladiversitat i en definitiva per una col·laboració necessàriaen un país i un món en emergència. L’exemple de larevitalització de la música en valencià és el millorexemple de com l’estat de les coses sí es pot canviar.Junt amb els amics d’Enderrock, el Col·lectiu OvidiMontllor i Escola Valenciana intentem que la nostramúsica reba el reconeiximent que mereix. Aquest és elcamí pres.El secret de l’éxit? El de tota la vida: estima, imaginació isobretot voluntat i valentia. Paraula, aquesta última,quasi desterrada del vocabulari valencià i que tanta faltaens fa. Per la nostra part, continuem, amb tots vosaltres,en el combat per la terra, la llibertat i un nouperiodisme.

Les humanes tenim el vici de men-jar. En diverses èpoques i socie-tats s’ha intentat corregir-lo però

no han hagut resultats positius. Àsia,Amèrica Llatina i Àfrica han estat elscontinents més cabuts però la quantitatde cadàvers que inunden les cunetes in-citen a no seguir amb els experiments.Per tant caldrà plantejar-se que les per-sones tenim l’obligació de menjar, enca-ra que siga els dies imparells. Josep Pladiu que la cuina d’un país és el seu pai-satge dins una cassola, per tant podemconcloure que quan les mercaderies cir-culaven amb molta dificultat, cassola,paisatge i cultura coincidien, però quètindrem actualment les valencianetesa la cassola? Rajoles i hamburguesesamb salsa xinesa, possiblement. Sí, elmercat transforma voraç el paisatge, amés són els millors productes els quese’n van amb l’exportació. Sempre lestaronges més guais per a Alemanya i al’Horta ens conformarem amb les derepom. Però estranyament els produc-tes que ens arriben no són els millors.Vol dir que estem fent el borinot! Peròla globalització exigeix el màxim, les po-mes més resistents, atractives i compe-titives triomfaran, -no les més bones- lesdemés a la llarga seran el rebuig. Això,combinat en què la biodiversitat mo-lesta al capitalisme fa que de les 7500varietats de poma que ha tingut la hu-manitat en queden a penes una trente-na, i 10 d’elles representen el 90% delconsum. Ho diu Jesús Contreras. Lacomarca tenia en el passat la seua orga-nització, el seu ecosistema vital. Estras-burg o Brussel·les queden massa llunyper a demanar explicacions. Abans elproblema era l’escassesa o estacionali-

tat dels aliments ara és la repetitivitat,homogeneïtat i avorriment. El costumdel pa i el vi ens ve de l’època romana,l’oli d’oliva del Nostre Senyor, la dacsa-creïlla-tomaca de Colom. Aclarirem unpoc els conceptes. L’església, eixa quepatim encara de forma castrant i puni-tiva, ja treballà molt contra nosaltresquan ni tan sols existíem. Hi havia diesgrassos i d’abstinència, o siga, de carn ipeix o altrament dit, dies de mantega id’oli d’oliva. L’església també és culpa-ble de la unificació de pràctiques culinà-ries en detriment de la diversitat perquèel seu estil sempre ha estat, ací manejo. Però què tenim avui en dia? Moltadesconfiança. Com no vas a pelar les car-lotes comprades al mercat -o altres llocsmés exòtics- si ignores el seu origen,tractament o transgenisme? Descontrol.Quins additius tindrà aquell producte?Quin risc patiré? Passotisme. La tecno-logia ha estat en els darrers decennis depart de la productora, transportista i ve-nedora, o siga, el comprador és el darrermico de la cadena. I el problema és el desempre, o menge o la palme. Insipide-sa. No emociona menjar, i quan has defer-ho em ve al cap aquella resignaciócristiana catòlico-fonamentalista. Es-quizofrènia. Hi ha dues formes de men-jar: per plaer i aliments servei, aquestsúltims són els empaquetats. Treballar idinar fora és la desestructuració del mo-ment, es trenquen els horaris, es men-ja mal i poc. Tornes a casa i com a donahas de cuinar, ja no pots més i fas ús delsaliments servei -creïlles congelades,llauna de paella valenciana i els dies defesta pizza de varietat ciclomotor-. Percert la pizza és una estratègia per em-mascarar l’hamburguesa, és la macdo-

nalització d’un producte que per la seuaprocedència mediterrània dóna con-fiança quan els ingredients -en la varie-tat de menjar ràpid- són tan nefastoscom els de la seua cosina ianqui. I tor-nant al tema no pretenc dir que la donahauria de quedar-se a casa, però sí queel destrellat domina la societat. I les do-nes de Rubens? Per què estaven tangrosses? Podríem dir que no anaven amissa o potser en el passat la grossor eraun símbol de salut. Pobre pintor flamencsi haguera de buscar models al segleXXI! Cal recordar que som allò que men-gem i si ja no tenim remei bo seria pen-sar en les nostres filles menudes. Avuien dia quasi ja està mal vist allò de quèla mare allete el bebé, potser perquè sigaun acte animal molt poc solidari amb lesmultinacionals. Ah! Sentint-ho molt hau-ré d’acabar l’article per anar a sopar,però voldria abans parlar de la sobiraniaalimentària. Com aconseguir ser amesindiscutibles d’allò que mengem? Perquè la taronja que vaig ingerir ahir erade Xile i transgènica? Per què ningúm’ho contà? He fet la denúncia a la co-missaria. I el càncer o altres malalties bi-labials? Amb tanta tecnologia que tenimper què no es deixa investigar quins ali-ments han precipitat la mort d’aquelladona? Però tot no està perdut, moltesidees d’aquest article estan tretes de lesclasses d’Alimentació i Cultura, una as-signatura impartida per l’antropòleg Al-bert Moncusí en la Diplomatura Dietè-tica i Nutrició. Felicitats amic, com m’a-gradaria poder ser alumna d’eixos ca-mins! I si aconseguiu menjar arribareua velles, però atenció, recordeu que lavellesa és una construcció cultural, noexisteix. Carxofes i taronges del terreny!

Sobirania alimentària

COORDINACIÓ: Guillem Carreras REDACCIÓ: Rubén Fernàndez, Xavier Ginés, David Segarra,Xavier Sarrià, Tòfol Cruz, Xavier Martínez, Carles Senso, Moixama, Anna Coll, Lucas Marco, KikeNavarro, Jordi Muñóz, Sandra Quintero, Òscar Bornay COL·LABORADORS: Emili Olmos, CésarLledó, Pere Fuset, Josefina Juste, Toni Cucarella, Toni Mestre, Laia Altarriba, David Sastre,Sussanna Anglés, Marc Peris, Pau Caparrós, Iñaki Aicart Altre Castelló- Dossiers Crítics, CulturaObrera, Vicent Usó, Estel Ortells, Ferran Vilafranca i Salvem El Desert, CORRECCIÓ: JordiCaballero. L’Avanç és membre de l’Associació Catalana de Publicacions Periòdiques (APPEC) idel Gremi d’Editors del País Valencià.

L’Avanç S.L Carrer Tomasos pta. 17CP 46006 València · 96 333 93 68redaccio@lavanc.org · www.lavanc.org

Amb la mort de Milosevic en la seua cel·la del Tribunal Penal In-ternacional de la Haia (TPI) es tanca el cercle de la reestructura-ció geopolítica de Iugoslàvia, de la que aquest polític va ser el seu

últim president. La seua mort respon a la incapacitat del TIP de jutjar un personatge quedes del moment mateix de començar el juí contra la seua persona, i perextensió contra el que representava Iugoslàvia, es va enfrontar al Tribu-nal amb arguments insuperables pels mediocres jutges i fiscals que l’a-cusaven de genocidis múltiples. Ni imposar-li advocats defensors triatspel propi TPI –Milosevic lògicament va preferir defendre’s a soles-, ni tí-piques trampes com entregar un nou dossier d’acusació compost de de-senes de milers de folis hores abans de començar el juí, ni negar lapresència de la gran majoria de testimonis que citava Milosevic –entreells Solana, Clinton i la resta d’invasors de Iugoslàvia- van aconseguirencarrilar la celebració d’un juí la celebració que suposava un cost polí-tic inassumible per a la “comunitat internacional”. Al poc de començarel juí es va suspendre i des d’ei-xe moment va quedar clar queno se celebraria i que Milosevicno eixiria viu del seu presidi.Així que assassinat o almenysdesatés sanitàriament, va de-manar el seu trasllat a un hos-pital moscovita tres setmanesabans de la seua mort sent-linegat el trasllat, el polític iugoslau va morir en la seua cel·la, baix custò-dia del TPI que ho tenia tancat “preventivament” des de 2001.El cercle es tanca amb una Iugoslàvia dividida en set països indepen-dents, cada una de les repúbliques federades més Kosovo, que ho és defacto, i Montenegro que probablement ho escenifique en les pròximessetmanes. D’elles Eslovènia i Croàcia són estats de tall feixista, Bòsnia iKosovo protectorats en mans “internacionals”, Macedònia amb unaguerra civil inacabada també està ocupada militarment el mateix queAlbània, que de rebot es veu convertida en un altre protectorat en mans“internacionals”. Diverses guerres, bombardejos de l’OTAN inclosos,amb desenes de milers de morts i centenars de milers de desplaçats, lamajoria serbis, han necessitat els principals interessats en la desintegra-ció de Iugoslàvia –EE.UU., Alemanya, França i el Vaticà- per a aconse-guir els seus objectius.Així Milosevic, com a representant polític de Iugoslàvia i posteriormentde Sèrbia, derrotat militarment igual que el seu poble, ha acabat elsseus dies en mans dels vencedors. Els seus mèrits per a acabar així sónclars. D’una banda no va ser un estúpid útil que com Yeltsin o Havel aTxecoslovàquia es prestaren a la desintegració dels seus països per a sa-tisfer els interessos imperialistes. Per una altra, tampoc va consentir avendre l’Estat al millor postor, privatitzant tot el comprable, i deixant alseu país com un titella més en mans occidentals. I és que Milosevic, sen-se ser ni de bon tros un dirigent socialista, tampoc era neoliberal ni su-bornable, i sent responsable per acció o omissió de les matances delsparamilitars serbis no va ser l’artífex de la política racista i de confronta-ció religiosa que, junt amb l’armament generosament donat per ale-manys i ianquis, va fer possible les guerres a Iugoslàvia. Perquè d’això estractava, en un país laic després de quaranta anys de socialisme i amb lamajoria de la població que se sentia iugoslava –no hi ha diferències ètni-ques ni lingüístiques entre serbis, croats, bosnians, eslovens i macedo-nis- era necessari explotar el nacionalisme i la religió com a senyals d’i-dentitat diferenciades per a fer possible una guerra civil. Dinamitar elsestats desobedients creant si és necessari fractures nacionals i defendrea estats centralistes i repressors sempre que siguen obedients és l’es-tratègia de dominació global que l’imperialisme utilitza, Turquia i Iraqsón un exemple.

Deixem de fer el capitalisme

JOHN HOLLOWAY Professor de ciències polítiques

RITA BARBERÀ Baixem a l’alcaldessa de València, per les ma-nifestacions que va fer el passat 8 de març. Vadir que en compte de quotes per a les dones ales empreses, el que havien de fer era formar-se. Evidentment aquesta dona no ha treballatmai a una gran empresa.

AS. VEÏNS DE VELLUTERS L’Associació “El Palleter” aprofita les falles itrau al carrer la campanya “Velluters, unbarri viu”. Un bon grapat de pancartesinformen als turistes de les peticions que fal’Associació per a aquest barri tanabandonat per l’Administració.

03OPINIÓL’Avanç informació, 22 de juliol de 2005

Milosevic, condemnata mort

LA MARJAL

CÉSAR LLEDÓ

Tenim perspectives políti-ques distintes, tenim dife-rents idees sobre la pràctica

i l’organització política, i tal vegadatambé sobre el tipus de societatque volem crear. Què tenim encomú, doncs? El NO. El nostre NOa la societat actual. Aquest NO, noés una cosa menuda i sense signifi-cat. El nostre NO és un NO enut-jat, un NO de ràbia, una conviccióprofunda que ens uneix. NO alneoliberalisme, NO al capitalisme,NO a la guerra, NO a la destruccióde la humanitat. El nostre NO hade ser el punt de partida per pen-sar en les aliances.Aquest és un NO urgent. Som lem-mings corrent cap a l’abisme. Lahumanitat circula per una autopis-ta que duu directament cap a laseua autodestrucció.L’autodestrucció de la humanitates torna una possibilitat més realcada dia que passa: mitjançant laguerra, la destrucció del mediambient, la misèria, la pobresa, lafam i la violència creades pel neo-liberalisme. L’única reacció possi-ble és dir NO, negar-nos-en. “NO,no anem a continuar per aquestaautopista que va cap a la nostraautoanihilació”. No és qüestió que“hauríem de conduir amb més pre-caució”, o “hauríem de conduir al’esquerra i no a la dreta”, sinó sim-plement NO. NO és també el secret del nostrepoder. Els poderosos, els quedominen, sempre depenen delsdominats. Els capitalistes nopoden fer cap guany sense els seustreballadors, els generals no podenfer cap guerra sense els seus sol-dats, els presidents i primer minis-tres no poden exercir el poder sen-se els seus subjectes. Si el serventdiu no al seu amo, llavors el ser-vent ja no és servent i l’amo ja noés amo: els dos comencen a con-vertir-se en humans. Si els soldatsdiuen no als seus generals, ja no hiha ni soldats ni generals. Si els tre-balladors diuen NO als seuspatrons capitalistes, ja no hi ha nitreballadors, ni capitalistes, nicapitalisme. Tota aquesta gent queens vol manar, que ens vol dir elquè hem de fer, s’adonaria quedepenen de nosaltres i no a l’inre-vés. Som més forts del que sem-blem ser.Aleshores primer NO: vaga, motí,boicot, desobediència, negació. ElNO és el que tenim en comú, el NOés urgent, el NO és la font de lanostra força.Nosaltres fem el capitalisme. Si el

capitalisme existeix avui, no ésperquè va ser creat al segle XVIII oXIX, sinó perquè és creat avui,perquè nosaltres el creem avui. Sino el creem demà, no tornarà aexistir demà. Estem acostumatsmoltes vegades a tirar-los la culpaa ells –els imperialistes, els nord-americans, el Bush, els bancs, elscapitalistes – però quan els tiremla culpa a ells, assumim per nosal-tres el paper de víctimes, però sisom víctimes no tenim la capacitatde canviar les coses: hem de dema-nar-li a algú que ho faça de partnostra, en lloc de nosaltres. Peròno són ells els qui creen el capita-lisme sinó nosaltres, i si som nosal-tres qui el creem, llavors podemdeixar de crear-lo. Només si assu-mim la nostra responsabilitatpodem reconèixer el nostre poder.La qüestió de la revolució, llavorsno és, com destruïm el capitalis-me? sinó com deixem de fer elcapitalisme? Això no resol els pro-blemes, però sí ens dóna una altraforma de plantejar la qüestió decom canviar el món.En primer lloc, canvia el temps. Jano pot ser qüestió de construiraliances per a una futura revolu-ció, ni de construir el partit per aprendre el poder un dia, sinó queés qüestió de fer alguna cosa aquí iara per a trencar el capitalisme,per a deixar de crear-lo ara.En segon lloc hem de concentrar lanostra atenció en el NO, en lanegació. Ja no cal perdre temps.Hem de dir NO i fer tot el que cal-ga per assegurar que el nostre NOsigua efectiu. Tota la nostra histò-ria és una història de negacions -de vagues, motins, boicots, nega-cions del pagament dels deutes-de donar-los l’esquena als qui trac-ten de manar-nos. Moltes vegadesaquests “NOs” han estat usats sim-plement com a forma de negociarl’acceptació però millorant els ter-mes – fent una vaga per a millorarles condicions d’explotació, perexemple – però no sempre. Elsúltims anys han vist tot un seguitd’accions per a frenar els plansneoliberals – moltes vegades reei-xides i moltes vegades a gran esca-la – com ara a Bolívia l’octubre de2003.Com fem aquests “NOs” més efec-tius?, com podem dir NO, no peraconseguir millors condicions sinóper aturar la cursa cap a la des-trucció de la humanitat?I en tercer lloc, no vivim en unmón on hi ha un únic NO. Mésaviat, hi ha milions de negacions,

milions de persones que diuen oque criden NO tots els dies, quediuen NO, no anem a permetre queel capital dirigisca les nostresvides, anem a dirigir les nostresvides tal i com nosaltres conside-rem necessari o desitjable. Devegades aquestes rebel·lies contael capitalisme són tan xicotetesque ni els mateixos involucrats lesperceben com a tals; hi ha d’altresperò, que són projectes col·lectiuscercant un camí alternatiu i devegades són tan grans com la selvaLacandona, com l’“argentinazo” defa tres anys o com la revolta boli-viana. Aquests “NOs”, aquestesrebel·lies, es poden veure comfisures o esquerdes en el sistemade dominació capitalista. El capita-lisme no és (en primer lloc) un sis-tema econòmic sinó un sistema decomandament. Els capitalistes,mitjançant els diners, ens manen,ens diuen el que hem de fer.La pregunta per nosaltres, alesho-res, és com multiplicar i expandiraquests “NOs”, aquestes esquer-des en el mur de la dominació. La revolució, en altres paraules, ésnecessàriament intersticial: lamultiplicació i difusió de lesesquerdes en l’estructura de ladominació capitalista. Cadascunad’aquestes esquerdes és en primerlloc un espai de negació, però tam-bé és un temps i un espai de crea-ció, un temps i un espai dins delqual hi desenvolupem la nostracapacitat de fer i el nostre impulscap a l’autodeterminació. Els“NOs” contenen “SÍs”, molts “SÍs”diferents que espenten de formaexperimental cap a diferentsdireccions. L’estel utòpic d’un altremón existeix per a tots, per des-comptat, però tenim moltes mane-res diferents de veure aquest esteli de mirar d’arribar-hi; tractar decanalitzar totes aquestes recer-ques en una sola direcció, seriauna imposició. Hem de discutir icriticar tots aquests experiments,per descomptat, però és importanttenir present que el món quevolem crear és un món on cabenmolts mons diferents.Si volem parlar d’aliances i de coo-peració, ens hauríem de focalitzaren allò negatiu, en els “NOs”, enl’organització pràctica del comaturar: aturar al Bush, aturar lesguerres, aturar la destrucció delmedi ambient... i, en breu, deixarde fer el capitalisme ara. Deixemde fer el capitalisme i en el mateixprocés fem un altre món, un mónde molts mons.

Al poc de començar el juí esva suspendre i des d’eixe moment va quedar clar que no se celebraria i que Milosevic no eixiria viu.

OPINIÓ04 L’Avanç informació, 22 de juliol de 2005

ALTRES VEUS

L’emfàtica i soberga proclamació de laJustícia Infinita feta per BBuusshh en decla-rar la seva croada venjativa pels atacs

de l’11 de setembre del 2001, té tot l’aire deconvertir-se en una guerra sense fi previsi-ble. De Justícia Infinita hem passat, doncs, aGuerra Infinita. Cada agressió dels EUA o delBloc Occidental (ara és la guerra d’Iraq) por-ta associada indefectiblement una o altra res-posta violenta des del Bloc Àrabo-islàmic(tant des de l’anomenada resistència iraquia-na, com des de l’activisme fonamentalista).Tal com tenim avui les coses ens trobem enuna veritable espiral de confrontació quecombina dos fenòmens principals: a nivellpràctic, una escalada de violència de les duesparts que s’alimenta mútuament; i a un nivellideològic, l’enfortiment de processosparal·lels d’involució fonamentalista. Així siel discurs sorgit dels diversos focus d’accióàrabo-islàmica va prenent cada dia uns tonsmés marcadament fonamentalistes, des delBloc Occidental també els referents religio-sos esdevenen més i més el panorama defons, són la ideologia mobilitzadora i legiti-madora de la guerra sense fi.Davant aquesta situació cada dia més greu igeneralitzada després de la tragèdia de l’11de març passat a Madrid, els analistes no pa-ren d’escalfar-se el cap sobre la millor mane-ra d’eradicar el “fenomen terrorista”.

GGeemmeeccss ddee ccooccooddrriillss ssoorrddssParadoxalment, les llàgrimes més sorollosesdavant aquesta situació provenen de sec-tors que no han parat d’afegir llenya al foc delconflicte.Fins i tot els qui proclamen ferventment el

seu amor a la pau defensen una “pacificacióbèl·lica” legitimada per una ocupació militarde l’ONU. Accepten, així, acríticament l’o-cupació militar i tanquen les orelles als critsde dolor de les víctimes sotmeses.Les argumentacions dels analistes oficials,“experts antiterroristes” són sorprenents: demanera general, o bé s’entretenen a discutirsobre les tècniques millors per a eliminar fí-sicament els líders “terroristes”; o bé es limi-ten a cridar a la resignació per la simple raóque “sempre hi haurà conflictes”.Alguns de més moderats invoquen la justí-cia social sense oblidar, però, la repressió mi-litar “inevitable”. Els més agosarats parlen dela responsabilitat d’alguns Estats, particular-ment dels EUA, en el naixement d’alguns ele-ments del conlicte (com Bin Laden, mateix).Tots convenen, amb la fe dels neòfits, queamb la imposició de la democràcia parla-mentària se solucionaran les contradiccionsexistents al Pròxim Orient, però ningú noanalitza històricament i globalment el procésque ha portat fins aquí ni proposa els canvisestructurals que serien necessaris per a evi-tar el dolor injust de la guerra. L’ocupació de l’Iraq, el control del petroli idels negocis de postguerra són dogmes ina-movibles. Des de la sordesa més absoluta,doncs, ramats de crocodilians somiquen.SSii vvoollss llaa ppaauu,, nnoo mmaattiiss eell ppeennssaammeennttDes dels anys 70 del segle passat, el capita-lisme internacional no ha parat de treballarper a esborrar de la faç de la terra la resistèn-cia d’esquerra. Això és especialment cert alPròxim Orient, on la persecució dels correntsrevolucionaris laics, des de Palestina a l’I-ran, ha portat a substituir-los per ideologiesfonamentalistes, amb la connivència i el su-port coneguts dels EUA mateixos. Volent evi-

tar la crítica al seu domini, l’altiu poder im-perial ha desplaçat la confrontació al te-rreny dels referents religiosos, islàmic i jude-ocristià.Una victòria capitalista que ha acabat essent,doncs, el seu fracàs, un fracàs que no es re-coneixerà mai des dels rengles dels qui hanestat els responsables d’aquests canvis. D’a-quí la desorientació dels analistes occiden-tals davant la impossibilitat d’assenyalaruna sortida que Occident mateix ha tancat ibarrat de manera conscient des de fa temps.Si es reconeix de manera prou generalitzadaque el fons del conflicte són les desigualtatssocials, no hauria de costar tant de consta-tar que ara s’està pagant el crim capitalistad’haver liquidat els moviments revoluciona-ris i d’haver llançat les masses desheretadesen braços del fonamentalisme islamista.Estem convençuts que el capitalisme no re-nunciarà pas àngelicalment a la seva autore-producció i continuarà, per tant, perseguintel ppeennssaammeenntt crític i animant conseqüent-ment la involució ideològica. Continuarà pro-piciant així l’avanç del fonamentalisme debase religiosa arreu del món, tot soscavantel fonament mateix de la ideologia liberal queel va veure néixer.Però això “és el seu problema”. La crítica d’es-querra hauria de ser, tanmateix, prou lúcidaper a formular sense embuts l’evidència:que només l’extensió de la revolució socialnascuda del ppeennssaammeenntt mmaatteerriiaalliissttaa podràcrear les bases per a una resolució duradoradel conflicte.No es una qüestió de bona voluntat, és unaqüestió de dinàmica social. Revolució socialo involució ideològica. PPeennssaammeenntt mmaatteerriiaa--lliissttaa o guerra infinita. Vet aquí la qüestió.

Pensament materialista o Guerra infinitaCarles Castellanos

MDT

Indignacióvalenciana

PERE

FUSET

Rebí amb indignació la notícia segons laqual dos imbècils li botaren foc a pecesde la falla municipal de la Ciutat de

València. El monument valentí necessita ser re-pensat en temps de gegantisme destrellatatperò només dos imbècils, captius de la seua me-diocritat, podien avançar-li una setmana el pu-rificador destí de les flames. L’alcaldessa, moltvehement ho qüalificava d’agressió nazi. Si des de les institucions eleven a la categoriad’agressió nazi l’estúpida gamberrada antifalle-ra, qualsevol esperaria una condemna pública, isobradament enèrgica per a les agressions físi-ques que dos joves esquerrans, rebien horesdesprés. Com és ben sabut ni Rita, (ni Camps,ni Pons, ni...) digueren pruna. Un és desacom-plexadament faller, (com he insistit des d’estacolumna amb risc d’èsser estereotipat), peròmai m’haguera pensat, que a este pais valgueramés la pena ser ninot de poliexpan que progres-sista de carn i ossos. En qualitat de Portaveu Nacional del BLOCJOVE he tingut l’oportunitat de conversar ambles meues col·legues de Joves d’EUPV i d’ERPVper plantejar actuacions conjuntes que esperees concreten pròximament. Agressions com es-tes, que patim/patiu/ a l’esquerra valenciana,mereixen una resposta apartidista , unitària ipedagògica.Darrere d’estos fets hi ha autors materials, insti-gadors “intel·lectuals” i una societat excessiva-ment permissiva. Dels primers no cal parlarmassa puix només resta esperar la seua deten-ció per tal que deixen d’actuar impunement. LaDelegació de Govern, en mans del socialistaToni Bernabé, haurà d’explicar què fa per fer-hopossible.Als segons, instigadors intel·lectuals, mésprompte que tard caldrà desmontar-los la para-eta i assenyalar-los amb el dit. Quan duen a l’ex-trem estratègies de crispació i dibuixen amena-ces constants en l’horitzó estan promovent quealtres, menys elegants, convertisquen la violèn-cia verbal en violència, pura i dura.I els tercers són els que més em preocupen i so-bre els qui haurem d’actuar amb intel·ligènciaper tal que la lluita contra el feixisme no sigauna qüestió d’autoconsum de quatre “rojeras”com tu o com jo. Si es tracta d’una “qüestió ide-ològica” ha de ser una idea compartida, en açòde la democràcia. Cal explicar una cosa tantsenzilla com que no podem anar a osties? Pareixser que sí i també que sempre les rebem els ma-teixos!!El feixisme no és ja allò de la creu gamada i elcap rapat. Almenys ja no és només això. Adoptaformes amb aparença molt més humana pertractar d’obtindre la permissivitat social que noel condemne a la marginalitat d’estar fora delsistema. Ells, paradoxalment són intel·ligents inosaltres ho hauriem de ser més. I quan dic no-saltres dic, els demòcrates, perquè com diu ladita, hui som uns, però demà seran uns altres, idespús demà... potser siga massa tard.Això és tan evident que ho ha de poder enten-dre un lector de l’Avanç (felicitats pels primers100 numeros!) però també un lector de Las Pro-vincias i del Don Mickey. Si no, estem pitjor delque em pensava!

POLIFÒNIC

VICENT ÁLVAREZ Membre del CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

Fa anys, quan Andre Gorz publicà“Adéu al Proletariat” , va alçar-se mol-ta polseguera, ací estaven en plena “pa-

llola leninista” i això, representava una heret-gia. Avui, però, després de la caiguda del muri molt més, tenim que fer noves interpreta-cions de les realitats, i perquè?. Cada vegadamés la conflictivitat, al nostre marc desenvo-lupat occiodental, es canalitza al través de laconcertació social.La situació del ciutadà com productor, treba-llador, no explica els canvis, hi ha altres fac-tors que condicionen la vida, pensem , perexemple, en la condició de “consumidor”. Laclasse obrera és avui una gran consumidorade bens i de ideologia. En la mesura que lesnecessitats materials més urgents estan, di-guem-ne, majoritàriament, resoltes naix elsentiment de satisfacció amb el sistema, no hiha un interès en canviar-lo per simples raonseconòmiques. Els partits d´esquerra sols ca-nalitzen la representació política, i son els mo-viments socials els que més qüestionen el sis-tema.

Aquestes coses, evidencien un canvi que de-mana interpretacions, que apel·la el que Ma-nuel Vazquen Montalbàn, definia com unaesquerra amb vistes al segle XXI. La nostraés una esquerra encara del XX.La clàssica distinció entre la socialdemocra-cia i els comunismes respon a criteris econo-micistes. En la mesura que les reivindicacionsde major nivell de vida han estat resoltes pelsistema, les opcions més radicals s´han que-dat sense objectiu, agreujat, això si, amb eldesprestigi del model soviètic. Sols queda po-sar-se davant el televisor i consumir.Por haver-hi altres aspiracions de qualitat devida i societat ? Pensem que si. Algunes les te-nim clares, altres en encara no. Els drets i lli-bertats, gaudir d´una societat sostenibles, laconvivència entre cultures, la feminitzacióde la política, el desenvolupament dels poblespobres...Per altra banda, els instruments d´acció , depressió per reformar les coses, són més diver-sos, sindicats, partits, moviments, iniciativespuntuals o plataformes, les persones en suma.

Entre nosaltres, els partits s´han vist afec-tats, hi ha coses més que evidents, pensem alssistemes electorals, limitant el marc d´actua-ció, forçant el bipartidisme, la professionalit-zació, les corrupcions. Al final la gent des-confia i situa el camp dels “politics” com el de“tots iguals”.Cal una reiterpretació dels instruments. Desde la meua condició d´afiliat, pense el cas deEsquerra Unida. Un poc sense un explicaciói reflexió a fons, és fruit d´aquesta situació,no ha eixit, però, de l´inèrcia. Hi ha encara quisomnia en veritats absolutes, lluites finals, icoses per l´estil. La socialdemocracia perdu-ra en tan que maquinaria electoral. Altres,sense situar-nos a fòra del sistema, però ambvoluntat de canvi, tenim que buscar objectiuspropis i un tipus nou de política. No podemcontinuar negant la realitat del que significa“l´ adéu al proletariat”.Tal vegada queden moltes coses per discutir,i analitzar...els temes domèstics, i els desitjóspersonals en ocasions no ens deixen veure elscamins.

Adéu al proletariat

ALTRES VEUS

05OPINIÓL’Avanç informació, 22 de juliol de 2005

La famiglia

TONI

CUCARELLA

Aprimeries del mes de juliol d’enguany, laciutat de València serà seu del VEncuentro Mundial de la Familia. S’ha

de posar així, en castellà, perquè a la web depromoció de l’esdeveniment encara que cliquesl’opció de la blavera (és a dir en “valencià”), nocanvia el títol. Serà una celebració demagnitud extraordinària, colossal,descompassada. L’antic cap dels inquisidorsdel Vaticà, ara papa amb el nom de Benet XVI,presidirà la trobada. El beato Camps, com elbafaner empresari d’Alcoi que tanmagistralment retrata Xavi Castillo, s’habrindat a pagar la convidada: «Això ho paguejo!». Com de generós es pot ser amb els dinersdels altres… Perquè, és clar, la festa no la pagael beato de la seua butxaca: la paga l’eraripúblic de la Generalitat Valenciana: la paguemdels nostres impostos els valencians ivalencianes! I val a dir que ens costarà un ullde la cara. Aquestes festes en honor i lloança de famíliaque fa l’església catòlica, contrasten ambl’escàs suport que a l’Estat espanyol reben lesfamílies. Les famílies convencionals (home,dona i criatures), que són les úniques queaccepta la confraria catòlica. Recordareu quevan encapçalar amb el PP una manifestació encontra dels matrimonis homosexuals i el seudret d’adopció, clamant al cel que tot aixòacabaria amb la institució familiar. Aquest suport ferotge a la famíliaconvencional, tant de l’església catòlica comdel PP, no ha servit per esmenar l’ínfim suportpolític que rep la família a l’Estat espanyol.Quan dic polític vull dir econòmic i amb unalegislació que permeta a les famílies majorqualitat de vida, per compartir el pare i lamare hores amb els fills, per poder vestir-loscom cal, per poder aconseguir un habitatgedigne… En comptes d’això, fins i tot duranttots els anys del règim nacionalcatòlic d’Aznar(no recule als anys del seu antecessor FrancoBahamonde, Caudillo de España por la graciade Dios), la família no va rebre ni un duro, niun sol dret per conciliar la vida familiar ilaboral. Ja us apanyareu com podreu! Elempresaris, gairebé tots de missa i comuniódiària, sempre han considerat la família (lafamília assalariada) com una conillera deprocreació obrera: més mà d’obra barata a laqual maltractar en aquest món, ja que en l’altre(del qual només tenim notícia a través de lapropaganda de les trones i els Aleluyas) nomésels pobres entraran al famós i felicíssim Regnedels Cels. Enganyats amb aquesta intangiblerecompensa, mantenen les famíliesassalariades en la més absoluta misèria, alhoraque empresaris, polítics i capellans elsexigeixen resignació cristiana mentre ellsviuen a pólvora de rei.La família, en temps del nacionalcatolicisme deFranco i després d’Aznar i Camps, ha passat ipassa les anacoretes per poder arribar a finalde mes. Què han fet aquests beatos per lafamília? Possiblement quan ells parlen defamília parlem d’una altra famiglia i els seusnegocis. Ci vediamo a Valencia, don Benedetto.I vostri fidelissimi caporeparti, Agostino,l’amico dei bambini, e Francesco Campi diGolfi, vi aspettiamo in candelette.

LA TRINXERA

TDT: la llarga ombra de George Orwell

George Orwell va descriure en laseua novel·la “1984” un Estat con-trolat per un partit únic, que es

recolzava en uns mitjans de comunicacióservils per tal de construir la història demanera que semblara lògica i natural larepressió i el control dels sentiments.“Qui controla el passat, controla el futur”,apuntava l’autor britànic, tot afegint: “Quicontrola el present, controla el passat”.La inquietant obra d’Orwell planeja deforma alarmant sobre el sector de l’audio-visual valencià, i per extensió a tot el PaísValencià. L’adjudicació de les llicències deTelevisió Digital Terrestre (TDT) confor-ma un nou mapa televisiu, que pot ser l’e-xemplificació del temut pensament únic.El president de la Generalitat Valenciana,Francisco Camps, ha imitat als seus com-panys de partit Esperanza Aguirre, JaumeMatas i Ramón Luis Valcárcel en la con-cessió de les llicències de TDT, i ha ator-gat les futures televisions digitals aempreses afins ideològicament al PP. Elpassat 30 de desembre el consellerEsteban González Pons, feia pública l’ad-judicació. Cap sorpresa, pràcticament el90 per cent de les llicències de TDT hananat a parar a empreses pròximes al PP.La COPE i Las Provincias han obtingut lamillor part d’aquest pastís mediàtic: elsdos canals autonòmics privats. Aixímateix, la majoria dels 42 programes deTDT locals adjudicats queden en mansd’El Mundo, Libertad Digital (empresa del’ultraconservador baladrer de la COPEFederico Jimenez Losantos), La Razón iHomo Virtualis d’Intereconomia, empresaparticipada per Julián Ariza, exdiputat delPP de Catalunya i amic d’EsperanzaAguirre. També ha obtingut un bon mosde la tarta digital TV CS Retransmisiones,empresa de la família Miralles Troncho,qui va organitzar un homenatge al presi-dent de la Diputació de Castelló, CarlosFabra, processat per un presumpte cas decorrupció. Tot queda en casa de la granfamília popular. Però això no és tot. L’empresa Mediamed,on hi ha empresaris afins al PP, és accio-nista d’algunes petites empreses que hanobtingut llicència de TDT, cosa que lidóna presència almenys en tretze de lesdivuit demarcacions en què es divideix elmapa valencià de la TDT.D’altra banda, els mitjans més crítics ambel Consell han sigut descaradament mar-ginats. Localia del Grup Prisa ha obtingutuna única llicència en la demarcaciód’Ontinyent-Xàtiva, a pesar de tindre vuitcentres de producció actius en terresvalencianes. Levante-EMV i Información,han aconseguit sols dos llicències aValència i Alacant, respectivament, men-tre que Telecinco i Valencia Teve no hanobtingut el programa autonòmic al queoptaven. Tampoc ho ha tingut bo Info TV,l’única televisió presentada al concurs deTDT que emet tota la seua programació

íntegrament en valencià.La gran majoria dels adjudicataris sóngrups mediàtics conservadors, i enalguns d’ells trobem empresaris i polí-tics vinculats al PP. D’aquesta manera escalca el model mediàtic de la TDT deBalears, Madrid i Múrcia. Amb aquestpanorama fer zapping no va a servir demolt, ja que el Consell ha imposat unmonopoli mediàtic amb un missatgeconservador que s’acosta al pensamentúnic, i que en casos com JiménezLosantos deriva cap a l’extrema dreta.La Generalitat ha primat l’afinitat políti-ca i ideològica, i no la qualitat dels pro-jectes televisius presentats, ni tampoc laprotecció del valencià.Això suposa un greu atemptat a la lliber-tat d’expressió i a la pluralitat informati-va, que han quedat seriosament mutila-des, malgrat les declaracions de GonzálezPons dient el contrari. Que no ens engan-yen, sense pluralisme informatiu no hi haautèntica llibertat d’expressió, ja que plu-ralisme és poder tenir més estats d’opinió.I en aquest cas, si veiem la línia editorialde les empreses millor situades, Campsha imposat per als propers 10 anys unaTDT on dominarà l’uniformisme informa-tiu conservador. En resum, més dirigismeinformatiu i més adulació al PP, un servi-lisme comunicatiu que haurem d’afegir ales estratègies de desinformació i a l’anti-catalanisme visceral de Canal 9. Un mono-poli ideològic que ens recorda a la premsad’un sòl signe de la Cadena delMovimiento franquista. La veritat és que,després de 30 anys en democràcia, tiremde falta encara una dreta valencianamoderna i amb un sentit social.D’altra banda, la majoria de les empresesadjudicatàries no estan radicades al PaísValencia, tot configurant un colonialismemediàtic en l’àmbit de la televisió local.Les empreses valencianes s’han vist rele-gades a ocupar un reduït espai, i les queno han obtingut llicència estan abocadesal tancament, amb el que això suposa depèrdua de llocs de treball, de proximitat id’identitat. Perd el benestar comunicatiudels valencians i perd el valencià.L’Associació de Televisions de Proximitat

de la Comunitat Valenciana ja ha alertatsobre els perills que comporta per a lespetites televisions un nou mapa de la TDTcontrolat per grans grups radicats aMadrid, alguns d’ells sense experiència enel món audiovisual.Malgrat que les bases del concurs dema-nen als adjudicataris que emeten un 20%de producció audiovisual autòctona i un25% en valencià, difícilment empresesubicades a Madrid tindran suficient inte-rés i sensibilitat per a promocionar la nos-tra cultura. Amb això, creiem que elConsell ha vulnerat l’Estatut i la Llei d’Úsi Ensenyament del Valencià, dos lleis queobliguen la Generalitat a protegir i promo-cionar la llengua i cultura valencianes.Però sembla que el marc estatuari quedefensa els interessos de tots els valen-cians no és d’interés del Consell. Si no,com s’explica que Info TV haja quedatexclosa del mapa de la TDT? També enspreocupa les dificultats que pot tenir elsector cinematogràfic valencià.Per això cal reivindicar la creació d’unConsell de l’Audiovisual Valencià, unorganisme independent del poder polític iintegrat per professionals de la comunica-ció, amb competències per a decidir sobretot el que afecte a la informació, als mit-jans de comunicació i al sector de l’audio-visual.I davant d’aquesta “pilotada mediàtica”,¿quin paper ens tocarà jugar als periodis-tes? Com a estudiants de Periodisme enspreocupa aquesta qüestió. ¿Ens converti-rem en nous “apòstols de la fe” com en l’è-poca del Movimiento? ¿De quins màrgensd’indepèndència i rigor informatiupodrem disposar en el nostre treball?¿Podrem fer una televisió sense manipu-lacions? ¿Podrem fer una televisió quetransmeta valors democràtics, de solidari-tat, de convivència i d’integració de lapoblació immigrant? ¿Podrem parlar d’u-na vertadera opinió pública? El pitjor de tot és que sembla que enshem acostumat a la manipulació més per-versa. Malgrat tot, sempre hi haurà espaisde dissidència, del contrari, Orwell noparlava de ciència-ficció.

Signen l’article 40 estudiants de Periodisme de la Universitat de València

06 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

LUCAS MARCO VALÈNCIA

El diumenge 29 de Febrer de 2004,entre les 2 i les 3 de la matinada, elpresident Jean-Bertrand Aristide vaser derrocat per un colp d'Estat mi-litar fabricat des de Washington i Pa-ris. Les dues potències occidentals,aparentment enfrontades desprésde l'aventura de l'administració deGeorge W. Bush a l'Iraq, van de la màal petit país caribeny. I és que el pre-sident Aristide va ser una esperançaper la majoria històricament invisi-ble del país més pobre del continent.Encara avui, els més pobres es ma-nifesten als carrers dels barris po-pulars de la capital haitiana mos-trant els cinc dits de la mà en re-ferència als cinc anys de mandatd'Aristide guanyats a les urnes.

De Clinton a BushL'any 1990, el pare Jean-BertrandAristide va obtindre el 67.5% delsvots a les primeres eleccions de-mocràtiques al país després de lasagnant dictadura dels Duvalier.Réné Préval, guanyador de les da-rreres eleccions de 2006, fou triatprimer ministre. Aristide, partisà dela teologia de l'alliberament patí uncolp d'Estat del general Raoul Cé-dras i pels paramilitars de Louis-Jo-del Chamblain, recolzats per l'ad-ministració de Bush pare. Una dè-cada més tard la dinastia Bush con-tinuarà recolzant aquests rebels.Exiliat als Estats Units, el recolza-ment que rep de l'electorat negreestadounidenc i la creixent inpopu-laritat del règim militar a l'Haití obli-guen Bill Clinton a negociar ambAristide el seu retorn: l'acceptació

de les recomanacions del Fons Mo-netari Internacional. Aristide tornaal seu país l'any 1994, respectant elsacords amb Washington. Degut a laprohibició de la constitució haitianade dos mandats seguits, Réné Pré-val reapareix en aquesta històriacom a candidat del partit d'Aristideamb un 88% del suport electoral iallunyat del pacte d'Aristide ambl'administració demòcrata de Clin-ton. L'Octubre de 2000, tretze ofi-cials formats a Equador, aprofitantuna visita oficial de Préval a l'Àsiaintenten perpetrar un colp d'Estat.Fracassat el colp, el cap dels mili-tars, Guy Philippe -cap de la policiahaitiana durant la dictadura militarque va derrocar el primer mandatd'Aristide (91-94), acusat de nar-cotràfic i de greus violacions delsdrets humans- es refugia a l'ambai-xada dels EUA a Port-au-Prince, lacapital haitiana. Després d'aquestsfets, Aristide es triat de nou a leseleccions amb un 91% dels vots,amb una abstenció massiva. De noupren un to d'enfrontament als EUAi, a més, reclama 90 milions defrancs en or furtats per França aHaití entre 1825 i 1885. És en aquestmoment on les postures de Françai dels EUA començen a apropar-secontra Aristide.

Xile, Veneçuela, Haïtí...La història es repeteix a l'AmèricaLlatina. Xile, l'any 1973, Veneçuela,l'any 2002 i Haití, el 1991 i el 2004:en tots els casos hi ha hagut inter-venció del govern de Washington, i

en tots els casos ha estat una admi-nistració republicana: Nixon (68-74), Bush pare (88-92)i el darrer ne-ocon, George W. Bush (2000). Elsprocediments resulten molt similarsen tots els casos. A l'Haití, l'oposiciódemocràtica va estar fabricada perla National Endowment for Demo-cracy (NED), òrgan de desestabilit-zació global i amb l'ajuda del subse-cretari d'Estat Roger Noriega, ambuna notable experiència en aquesttipus d'operacions. El 15 de Juliolde 2003, André Apaid, ex financerde la dictadura dels Duvalier i liderde l'oposició contra Aristide, orga-nitza un miting a Cité Soleil amb laprotecció de guàrdies armats fran-cesos que acabarà amb 6 morts i 40ferits de bala. Els testimonis d'a-quell dia assenyalen els guàrdiesfrancesos com a responsables de lamassacre, fet desmentit per l'am-baixada francesa... Uns mesos méstard, el 17 de Desembre de 2003,apareixen els enviats de Paris: Vé-ronique Albanel, germana de Domi-nique de Villepin i Régis Debray,famòs filòsof francès Débray es pre-senta al palau presidencial per exi-gir la dimissió d'Aristide, peròaquest s'hi nega. El 2 de Gener de2004, dos mesos abans del colp d'es-tat, l'oposició agrupada en el Grou-pe des 184, presenta una alternati-va de transició que inclou l'expulsiód'Aristide del país. El 13 de Gener,l'oposicó boicoteja la Comissió elec-toral i Washington acusa Aristide deno voler organitzar les eleccions i deinstaurar una dictadura. Tot amb

una impecable col·laboració delsmitjans de comunicació... Xile, Ve-neçuela, Haití, de nou Washingtonactua contra la democràcia a la re-gió...

Desestabilització militarParalel·lament a la desestabilitzaciódemocràtica, Washington organitzaun grup armat a la veïna RepúblicaDominicana, aliada dels EUA (amb300 militars a l'Iraq), liderat per GuyPhilippe, que quatre anys abans ha-via protagonitzat el primer colpd'estat contra Aristide. Mentreaquests rebels prenen algunes ciu-tats, l'oposició -en contacte perma-nent amb l'aleshores secretari d'Es-tat nordamericà Collin L. Powell- esmanté al marge de la insurrecció ar-mada per tal d'aprofitar el momentoportú per accedir al poder, un copAristide haguera abandonat el país,fet que va ocórrer només uns diesdesprés. El 21 de Febrer Aristide ac-cepta el plà de la Comunitat Inter-nacional, el qual no es acceptat perl'oposició que continua reclama-mant la seua desaparició política.

El segrest d’AristideEl 26 de Febrer, un traficant de co-caïna extraditat pel mateix Aristide,afirma durant el seu judici a Miami(Florida) que "[Aristide] controla eltrafic de drogues a Haití", reduintaixí 27 anys de condemna. El 29 deFebrer, les Forces especials esta-dounidenques segresten el presi-dent i anuncien que serà dut a Mia-mi a un judici per trafic de drogues

si no vol dimitir o esperar l'arribadade Guy Philippe, tot això amb lapresència de James B. Foley, am-baixador dels EUA i Thierry Bur-kard, ambaixador de França. Aristi-de aconsegueix contactar amb lacongressista estadounidenca Maxi-me Waters, per tal d'evitar el seu se-grest. Waters declararia més tardque "la CIA sempre ha tingut lesseues mans a Haití i [Roger] Norie-ga odia a Aristide, a més de recolzara l'oposició, és responsable de la po-lítica d'ofegament econòmic". Fi-nalment es conduït per les Forcesespecials a Bangui (República Cen-treafricana). Més tard serà acollitper Sudàfrica i 67 Estats africans(inclòs aquest últim) i caribenys elreconeixen com l'únic dirigent legí-tim d'Haití i denuncien el posteriorgovern-titella de Gérard Latortue.

França i els Estats UnitsQuan el Consell de Seguretat de lesNacions Unides convoca una reunióurgent per decidir l’enviament d’u-na força d’interposició, els EUA iFrança, sense esperar la reunió, en-vien les seues tropes. És el co-mençament de l’ocupació i de la re-sistència a Haïtí, amb la presènciad’una força multinacional amb des-tacaments brasilenys i espanyols.Enemics a l’Iraq, amics a l’Haïtí, laintervenció ha acabat unint enaquest petit país caribeny als EUA ia França...

++ IInnffoo:: www.radiosoleil.com

Retrospectiva haitiana (I part)

UN COLPISTA XILÈ PER LA PAU A HAITÍEduardo Aldunate Hermann, segon comandant de laForça de Pau a Haití, compta amb un fosc historial departicipació a la repressió de la dictadura d’Augusto Pi-nochet a Xile. Entrenat a l’Escola de les Amèriques, vaser agent de la DINA i ha estat vinculat amb l’assassi-nat del diplomàtic espanyol Carmelo Soria, l’any 1976

Haití A l’esquerra, el president Jean-Bertrand Aristide, dalt, visita oficial a Cuba, a sota, el president de Sudàfrica, Thabo Mbeki saluda a Aristide

HAÏTÍ LA INTERVENCIÓ DEMOCRÀTICA DELS ESTATS UNITS I DE FRANÇA EN ELS DARRERS 15 ANYS CONTINUA AVUI

Haití, el primer país enalliberar-se del'esclavatge alcontinent americà,pateix la intervenciódels EUA i de Françades de l'arribada alpoder d'Aristide l'any1990, arran de lesprimeres eleccionsdemocràtiquescelebrades al país.

ARXIU

INTERNACIONAL

El president Aristide vaser una esperança perla majoriahistòricament invisible del país més pobre del continent

07INTERNACIONAL L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

MMaanniiffeessttaacciióó de sindicalistes a Brusel·les, el cor de la Unió Europea el passat Març de 2005 CGT BRUSEL·LES

L. MARCO VALÈNCIA

El polèmic contracte de primer tre-ball juvenil impulsat per la dretanaUnió del moviment Popular, ha re-but com a resposta una de les ma-jors revoltes estudiantils dels da-rrers anys al país. El projecte per-met l’acomiadament sense justifica-ció durant els dos primers anys devigència. Les protestes es van iniciara la Universitat de la Sorbona, al cen-tre de Paris, on l’ocupació protago-nitzada pels estudiants va acabaramb càrregues policials dels CRS[cos policial antiavalot] contra els jo-ves. Al barri llatí s’han produit esce-nes que recorden els fets del maigdel 68 i ha estat cercat per la policia.La vaga convocada pels sindicatsd’estudiants ha arribat a 52 de les 84

universitats de França, segons elprincipal sindicat estudiantil en elmoment de tancar aquesta edició.

I és que les mobilitzacions dels es-tudiants s’han multiplicat aquestsdies. A la Universitat de Rennes5000 persones van participar en unagran assemblea que va decidir con-tinuar la vaga. per la seua banda,nombrosos professors i acadèmicsde prestigi, així com gran part de lacomunitat universitària, s’han su-mat a les reivindicacions. El sindicatde l’esquerra radical Force Ouvriè-re, el tercer més important deFrança, ha convocat una aturada de24 hores per protestar contra lapolèmica iniciativa.

L’executiu conservador de Domi-nique de Villepin, acompanyat perNicolas Sarkozy, ministre de l’inte-rior molt criticat durant les revoltesals barris perifèrics, ha quedat a ladefensiva afirmant que el governestà “unit i decidit”. El Partit Socia-lista ja ha anunciat maniobres peraturar la iniciativa, a les quels se su-marà probablement la resta de par-tits situats a l’esquerra de l’espectrepolític.

I després dels joves dels suburbisi dels estudiants, què?

POLÈMICA PELS ACOMIADAMENTS INJUSTIFICATS

França viu la majorrevolta estudiantildels darrers anys

IGNACIO BLANCO* VALÈNCIA

L'oposició a la Directiva sobre la li-beralització dels serveis en el mer-cat interior ha unit fins ara a l'es-querra alternativa amb el movimentsindical europeu, es a dir, els parti-daris del "NO" amb els del "SÍ CRÍ-TIC" al projecte de Constitució eu-ropea. Si els partits polítics i movi-ments socials anticapitalistes vanser capdavanters en la denúncia dela directiva Bolkestein des del pri-mer moment, els sindicats majori-taris han aportat la seua capacitatde pressió i mobilització durant eltràmit de debat i votació al Parla-ment Europeu.

El projecte original de directivasuposava un atac frontal al modelsocial europeu, ja que liberalitzavacompletament totes les activitatseconòmiques, i per tant, sentencia-va a mort els serveis públics. L'ele-ment catalitzador de la campanyaanti-Bolkestein va ser el "principi delpaís d'origen", segons el qual unaempresa podria prestar serveis enqualsevol país de la UE acollint-se ala legislació del seu Estat de pro-cedència. Així, per exemple, unaconstructora romanesa (o espanyo-la però amb seu social a Romania)podria enviar els seus obrers a Be-nidorm en les condicions marcadesper les lleis i els convenis col·lectiusd'aquell país. És el que durant lacampanya del referèndum francés

es va popularitzar com el "mite delllanterner polonés".

El 14 de febrer es manifestaren aEstrasburg més de 40.000 sindica-listes en contra de la Directiva Bol-kestein. Dos dies després, el Parla-ment l'aprovava per 394 vots a favor(conservadors, socialdemòcrates iliberals), 215 en contra (els verds,l'esquerra unitària europea i els so-cialistes francesos) i 33 absten-cions. Durant el tràmit parlamenta-ri s'han incorporat substancials mo-dificacions, pactades entre el PPE iel PSE, que eliminen els aspectesmés agressius de la proposta inicial:s'exclouen de la liberalització algunsserveis d'interés general com la sa-nitat, s'elimina l'esment al principidel país d'origen, i es garanteix l'a-plicació de les legislacions laboralsde cada estat. La Confederació Eu-

ropea de Sindicats (CES), a la qualpertanyen CCOO i UGT, ha valoratpositivament aquestos canvis, i avi-sa que estarà pendent que no siguenanul·lats per la Comissió i el Consellde la UE. Per contra, moviments po-lítics i socials com IU o ATTAC con-sideren que continua l'amenaça pera la política social i els serveis pú-blics, i demanen la retirada del pro-jecte. Falta comprovar si a partir d'a-ra es mantindrà la unitat d'acció oes tornaran a bifurcar els camins dela lluita sindical i política.

El que s'ha fet evident és la su-bordinació dels partits socialdemò-crates al pensament únic. Els 25 go-verns de la UE han donat suport aun projecte que podria afavorir eldumping social, fiscal i ambiental. Almateix temps que Zapatero, Borrelli altres líders del PSOE s'omplien laboca parlant de l'Europa social, vamconéixer per la premsa internacio-nal una carta signada pel Govern es-panyol (junt als del Regne Unit, Ho-landa, República Txeca, Hongria iPolònia) demanant l'aplicació de laversió inicial de la Directiva Bolkes-tein, sense els retalls aprovats pelParlament Europeu i acceptats perla CES. Queda el dubte de saber elsmotius d'aquesta actuació, si és con-seqüència d'unes fortes conviccionsneoliberals (com britànics i holan-desos), de l'interés en traure profitdels avantatges competitius (comels països de l'Est), o d'ambdues co-ses a l'hora. És el doble discurs d'ungovern suposadament progressistaque, per darrere i amb la complici-tat del mitjans de comunicació, enscola les receptes més dures del lliu-re mercat.

*IIggnnaacciioo BBllaannccoo és politòleg

+info:www.stopbolkestein.orgwww.attac.org

ANÀLISI LA DIRECTIVA ‘BOLKESTEIN’ I LA LIBERALITZACIÓ DELS SERVEIS

La mascarada ‘Bolkestein’A excepció delssocialistes francesos, lasocialdemocràciaeuropea ha assumit elprojecte neoliberal deliberalització idesregulació dels serveispúblics i privats

COMITÉ DE SOLIDARITAT AMB L’ÀFRICA NEGRA

Desenes de multinacionals bio-tecnològiques i farmacèutiquesoccidentals s'estan fent il·legal-ment amb recursos biològics d'À-frica per a desenvolupar en elsseus laboratoris productes "moltlucratius" els beneficis dels qualsno reverteixen en els seus païsosd'origen, violant així la Convenciósobre Biodiversitat de l'ONU, se-gons afirmen informes de dos im-portants organismes (el Centreafricà de Biodiversitat i l'Institutnord-americà Edmonds).

Les multinacionals rastregentot el continent africà a la recercade mostres, tant de plantes comde bacteris, que posteriormentprocessen en els seus laboratorisi elaboren productes patentats, jasiguen plantes per als jardinsd'Europa, remeis naturals contra

la impotència i fins i tot substàn-cies que serveixen per a descolo-rir pantalons vaquers de disseny.Les pròpies companyies han ac-ceptat que els seus productes pro-cedeixen de recursos naturalsafricans, però ho justifiquen ambl'argument que els beneficis "hande recaure en qui els desenvolu-pen biotecnològicament i no enels països d'origen de la matèriaprimeres"

"És una nova forma de pillatgecolonial", va declarar Beth Bu-rrows, de l'Institut nord-americàEdmonds, "perquè el problema ésque vivim en un món en el qual lesempreses solen apropiar-se delque volen i on volen, i ens trans-meten la idea que ho fan pel bé dela humanitat". Una de les com-panyies farmacèutiques implica-des és Bayer, que va aconseguirun tipus de bacteri en el Llac Rui-ru de Kenya amb la qual ha de-senvolupat un fàrmac patentatcom 'Precose' o 'Glucobay'. El fàr-mac ha generat 218 milions d'eu-ros, però Kenya no ha rebut capcompensació.

MULTINACIONALS ESTRATÈGIA COLONIALISTA

Pillatge colonial alcontinent africà

LLaa DDiirreeccttiivvaa BBoollkkeesstteeiinn vaser presentada en gener de2004. Després del tràmitparlamentari, serà votada ipossiblement esmenada pelConsell de la UE. Acontinuació, la Comissiórefarà la proposta i l'enviaràde nou al Parlament ensegona lectura. El procéspodria finalitzar en 2009 i lanorma entraria en vigor en2011.

EEll PPaarrllaammeenntt EEuurrooppeeuu no haeliminat el "principi del paísd'origen" sinó tan sols laformulació explícita delmateix. Els crítics creuenque continua implícit en la"llibertat de prestació deserveis".

Dades

Les multinacionalsrastregen tot Àfrica ala recerca de mostres

Les mobilitzacions esmultipliquen: a laUniversitat de Rennes5000 persones vanparticipar a una gran assemblea per continuar la vaga

INTERNACIONAL08 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

LUCAS MARCO / PAU CAPARRÓSVALÈNCIA

Com han repercutit els últimsquinze anys en la configura-ció de la societat i de l'Es-

tat rus? És ben sabut que en el terrenysocial l'enfonsament del sistemasoviètic va anar acompanyat d'unacrisi molt aguda, a la qual nopodem atribuir en exclusivaaquest enfonsament ja que en rea-litat venia d'abans. Si es tracta deresumir la situació en una soladada diré que el percentatge depoblació que viu per sota del llin-dar de la pobresa se situa al voltantdel 30-35% dels ciutadans, la qualcosa es converteix en un elementfonamental de descrèdit del siste-ma que és ben palès. En el terreny polític, en el millordels casos, Rússia és una democrà-cia de molt baixa intensitat, en laqual es respecten algunes reglesdel joc en la mesura que hi ha par-tits, que hi ha mitjans de comuni-cació diferents, però crec que elstics autoritaris són cada vegadamés poderosos; la qual cosa esreflecteix, per exemple, en la moltdelicada situació en matèria dedrets humans, la qual té la seuaclara concreció en aquest escenaridramàtic anomenat Txetxènia.

La Unió Soviètica, com a geganteconòmic i energètic, mantenia unaaliança amb Xina que finalment vaacabar en ruptura. Rússia, passa-da la caiguda de l'URSS (i encaraque amb conflictes heretats d'a-quella època) podria estar co-mençant una nova relació per tal deconfigurar un nou actor geoes-tratègic important amb la possiblealiança d'ambdós països, la qualcosa podria complicar les aspira-cions nord-americanes. Quina lec-tura ens podries donar respecte aaixò? Jo sóc prou escèptic pel que fa a lesaproximacions entre Rússia i Xina.Ho sóc, en primer lloc per una raó:cap de les dues no és una potènciatecnològica. Hi ha molts pronòsticsque suggereixen que els Estats Unitsnomés han de preocupar-se quan esverifiquen aproximacions entre

potències de rang secundari, i sem-pre que alguna d'elles incorpore undesenvolupament tecnològic nota-ble, una mica el que succeeix en elcas del Japó o de la Unió Europea,però no en el cas de Rússia i de Xina. Al marge d'això, la relació bilaterald'aquests dos països, tot i ésser avuiprou més càlida i plàcida que en elpassat, segueix plantejant proble-mes. Hi ha discrepàncies pel que faa les fronteres, a Rússia hi ha un crei-xent recel pel que fa a una possibleinvasió demogràfica pacífica xinesad'una zona, la Sibèria, molt despo-blada i que, probablement, amb el pasdel temps i determinat rumb delsesdeveniments, podria traduir-se enun qüestionament de la sobirania rus-sa sobre el territori. Les relacionscomercials, tot i haver crescut con-siderablement, continuen claramentmarcades pel protagonisme xinès,amb la qual cosa m'imagine que Rús-sia també contempla amb algun re-cel determinats fluxos que poguerenfer-se valer en aquest sentit. Agregue, tanmateix, una observació.Si la meua tesi general és que les con-dicions objectives no són molt pro-pícies a una aproximació franca en-

tre Rússia i Xina, també és veritat quela prepotència que impregna la polí-tica dels EUA, podria arribar a gene-rar un escenari adequat perquèaquesta aproximació es produira,no tant en virtut del designi o de lescondicions naturals d'aquests agents,sinó com a resultat de la necessitatinexorable de donar rèplica a la pre-potència i a l'agressivitat dels EUA.

Té dret Txetxènia a ser un país in-dependent? S'ha de reconèixeraixò, al remat, perquè de passadaRússia acabe amb una pressió des-tacable de la seua frontera Sud, opel contrari Moscú té tants inte-ressos demogràfics o de minoriesrusses a Txetxènia que n'hi ha percontinuar amb la política que hamantingut cap a aquest indret? Jo defense el dret d'autodetermina-ció en tots els casos, i en un cas comel de Txetxènia encara amb mésforça, quan hi ha una gran potènciaque exerceix una violència inusitada.El que ocorre és que aquest no és elcriteri majoritari de la comunitat in-ternacional ni de les nostres opinionspúbliques. Crec que és cridaner queavui dia no hi haja cap estat que re-

conega una Txetxènia independent,amb la qual cosa ho estem dient tot.El criteri que establert cos entre no-saltres, aconsella mantenir una re-lació fluïda amb Rússia, un país quesegueix sent important i que és unabastidor fonamental de matèriesprimeres i energètiques, i aixòcol·loca la causa de la independènciade Txetxènia en un paper secunda-ri. Tanmateix, cal posar el dit en lanafra i denunciar el fet que tantespersones que es mostren tan solidà-ries amb altres causes, en canvi pre-fereixen oblidar la de Txetxènia, comsi aquest fóra un poble apestat queno fóra mereixedor de solidaritat.Ens trobem, en certa forma, davantles conseqüències d'aquesta cate-goria de conflictes, els anomenatsconflictes oblidats, els quals no sónoblidats només pels mitjans de co-municació i l'opinió pública, sinó tam-bé per la nostra esquerra que de-mostra una permanent atenció da-vant el que ocorre a l'Iraq i a Palesti-na, (i fa, per cert, molt bé) però queprefereix oblidar-se'n d'altres con-flictes en els quals la presència nord-americana no és tan evident. Jo crecque hauríem de revisar molt les nos-tres concepcions respecte a això.

A les últimes setmanes, Moscou hamantingut un cert acostament capals nous governants palestins, con-tradient així de manera palmària laposició dels EUA i d'Israel. Com has

vist aquests esdeveniments? El primer que he de dir és que l'O-rient Pròxim és una regió molt sen-sible per a tots, però singularmentper a Rússia perquè, al cap i a la fi, ésel seu pati de darrere. En aquesta re-gió, des de sempre, Rússia procuraobrir-se pas, exercir influència, o al-menys aparentar que n'exerceix.Quan defensa posicions més o menysindependents de les avalades perles potències occidentals en relacióamb Palestina o en relació amb Iran,jo crec que l'element motor fona-mental és aquest. La qüestió de Hamàs ha fet palès comque des de Moscou han col·locat enuna situació difícil a les cancelleriesoccidentals que de segur havien con-siderat l'horitzó d'obrir conversesamb Hamàs. Si fa o no fa, tothom sapque no es pot ficar al mateix carro aHamàs i a Al Qaeda. Hamàs és un mo-viment de resistència en un país ocu-pat malgrat les resolucions de les Na-cions Unides i, a més a més, ha guan-yat unes eleccions. Açò, probable-ment, obligava a Moscou i obligarà ales cancelleries occidentals a analit-zar els fets en termes molt diferentsd'aquells que s'han fet palesos en lesúltimes setmanes. Aquesta és la lectura optimista. Lapessimista subratlla que allò que esdemanda de Hamàs, reflecteix (tantper part de Moscou, com de lespotències occidentals), una dramà-tica incomprensió sobre el que oco-rre a Palestina. Jo entenc que es de-mane a Hamàs que abandone la vio-lencia; hi entenc menys, (perquè nocrec que siga un requisit fonamen-tal) però al cap i a la fi forma part deles regles del joc, que es vulga queHamàs reconega l'Estat d'Israel. Peròhi ha una tercera petició que es fa aHamàs que és realment lamentable.Se li està demanant a Hamàs que ac-cepte els plans de pau iniciats al de-cenni de 1990. Molts palestins hanvotat a Hamàs, ja no tant per a criti-car la corrupció de l'Autoritat Na-cional Palestina, sinó per a rebutjaragrament uns acords que, en el mi-llor dels casos, i subratlle aquestaclàusula, apuntaven a la creació d'unEstat palestí clarament supeditat a lalògica colonial de l'Estat d'Israel.Si les potències occidentals no pre-nen nota que cal revisar dràsticamentaquesta exigència, (més encara quanel propi Estat d'Israel ha donat persoterrats aquests acords de pau)pense que difícilment sorgirà res di-ferent, siga de la mà de Moscou, sigade la mà de París o siga de la mà deWashington.

CARLOS TAIBOPROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA DE LA UAM I ASSAGISTA

Carlos Taibo, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid i assagista, ens parla en aquestaentrevista sobre l'actual situació de Rússia, la seua projecció geopolítica a l'escenari internacional i els darrersesdeveniments protagonitzats per aquest país relacionats amb la victòria de Hamàs a les eleccions palestines, entrealtres qüestions de l'actualitat de la regió.

LA PREPOTÈNCIA DE LA POLÍTICA DELS EUA POT GENERAR UNESCENARI PER L’APROXIMACIÓ ENTRE RÚSSIA I XINA

L’ORIENT MITJÀ ÉS UNA REGIÓ SINGULARMENT SEN-SIBLE PER RÚSSIA, ÉS EL SEU PATI DE DARRERE

“

Taibo Col·laborador habitual d’El País i de Rebelón, és especialista de la geopolítica russa LUCAS MARCO

“

09L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

JOAN CHIRIVELLAIslam a València Panoràmica de la Mesquita de València

ISAÍAS BARREÑADA*

Un punt de partida que crec quehem de qüestionar perquè és un pre-judici que falseja tot acostament auna realitat amb la qual convivim aEuropa des de fa dècades, encaraque a molts els coste reconèixer-ho. Hi ha milions de ciutadans europeusmusulmans, des de l'estat espanyola Finlàndia, d'Irlanda a Grècia. L'Is-lam forma part de la realitat euro-pea. És la religió d'una part impor-tant de la població europea (13 mi-lions en la UE, 23 milions si s'inclouEuropa Oriental). És producte de lanostra història: hi ha un Islam autòc-ton (Balcans), hi ha una poblaciómusulmana descendent dels colo-

nitzats, hi ha conversos, però so-bretot, des de fa quatre dècades,està l'Islam de la immigració. Totaixò ha anat modificant-se amb elpas del temps; el musulmà europeunét d'immigrants turcs o magrebinsviu un Islam diferent del dels seus avis. L'Islam és una religió europea,com africana i asiàtica, i com el cris-tianisme ho és d'Orient Mitjà o d'al-tres regions del planeta. Però a més,és un fet heterogeni, donades lesmolt variades formes de viure la"identitat musulmana", complex icanviant.

Per això és necessari, fins i tot im-peratiu, assumir aquesta realitatamb normalitat. Però ens enfrontemamb un profund i estès desconeixe-ment, que es torna moltes vegades,al ser manipulat, en ignorància in-duïda i en font de conflictes greus.Freqüentment l'Islam se'ns presen-ta com l'alteritat d'Europa i com unproblema. A què es deu aixó?

En primer lloc, hi ha una cons-trucció ideològica culturalista i es-sencialista, els més insignes repre-sentants de la qual són Bernard Le-wis i Samuel Huntington, que pre-senta l'Islam com una construcciótancada, invariable i absoluta, queho explica tot. El dogma determinaels comportaments. Per això el mónmusulmà apareix com oposat a l'Oc-cident, i es fa inevitable el conflictea escala global. Malgrat ésser criti-cada, aquesta concepció és domi-nant i hegemònica. Insisteix i per-petua un acostament a l'Islam commarcador identitari de la diferència.Aquesta concepció, es veu fre-qüentment recolzada per fonamen-talistes de la civilització occidental,de dreta o d'esquerra.

En segon lloc tenim que la globa-lització de l'Islam polític ha tocattambé a Europa. L'islamisme radi-cal transnacional ha obligat a con-cebre respostes en matèria de se-guretat, però en molts casos ha ali-mentat una cultura de la por i de la

sospita generalitzada: el musulmàs'ha convertit en ciutadà sospitósper se, i està subjecte a un controlespecial. Òbviament això ha fetcréixer la discriminació i el racisme.

Després, el discurs culturalista haservit com mitjà d'encobriment.L'Islam "problemàtic" és tractat pera explicar o justificar els problemessocials, la marginació econòmica,l'exclusió, les limitacions de ciuta-dania. Igual que els essencialistesfan de l'Islam un problema a escalaglobal, molts polítics fan de l'Islamun problema local; el musulmà, perser musulmà, posa en perill la pausocial. Fins i tot la gestió d'aquestaconfessió per part dels sistemes po-lítics laics és diferent.

Aquesta combinació de factorspossibilita un ús polític de la ig-norància i de la por. En comptes d'a-frontar la diversitat i la complexitat,es conrea amb freqüència una emo-tivitat primària la qual impedeix eldiàleg, el coneixement mutu i el de-bat racional. En un sentit i en un al-tre, amb graus de responsabilitat de-siguals, els mitjans hi juguen un pa-per clau. Resultat de tot això és lacreixent permeabilitat de l'opiniópública a la islamòfobia; avui es per-met amb l'Islam, el que no es fa ambaltres identitats.

Açò, però, no és un fenomen aï-llat i desconnectat. En els països demajoria musulmana, hi ha tambéuna percepció del problema. Les po-blacions tenen un sentiment d'haverestat ferides en la seua identitat.Viuen com una injustícia, un mal-tractament, i una dominació, no no-més els discursos que vénen d'Oc-cident respecte a elles, sinó tambéles intervencions d'aquests països ide la comunitat internacional. Te-nen una consciència clara que laimatge d'enemic que se'ls atribueixocupa un paper clau en la guerra glo-bal i en les noves formes de domi-nació i d'hegemonia. Aquesta frus-tració és aprofitada pels grups radi-

cals yihadistes, quan no per algunsgoverns en dificultats. Al mateixtemps, en aquests països hi ha im-portants moviments de secularitza-ció, creant-se, així, noves formes devivència d'allò musulmà que con-viuen amb formes tradicionals i ambd'altres modernes, globalitzades idesconnectades de les cultures lo-cals.

Per això és necessari tindre pre-sent la realitat de l'Islam europeu.Un Islam cada vegada més autònomdels seus orígens històrics, de tradi-cions nacionals i culturals; imbricaten un medi fortament secularitzat ien un marc polític laic. Un entornplural i divers, en el qual conviuenformes laiques, liberals, conserva-dores, fonamentalistes o salafistes.És un Islam que mira de crear insti-tucions representatives pròpies, quefacen d'interlocutor amb els go-verns; en el qual apareixen nousquadres i dirigents, uns formats enl'exterior i d'altres que són veritableexpressió de la realitat europea. D'u-na forma o d'una altra reivindiquenel reconeixement d'una identitatmusulmana europea, doncs aques-ta identitat es manifesta a Europa ien europeus.

Els ciutadans europeus de con-fessió musulmana són un exempleevident de la tantes vegades qües-tionada compatibilitat entre Islam,laïcisme i secularització. Si s'asse-gura la seua plena ciutadania, moltspodrien contribuir a la modernitza-ció i democratització dels seus paï-sos d'origen. Si no, es possibilita queactors exteriors (Estats, organitza-cions), veient només "Islam a Euro-pa" i negant la seua europeitat, espresenten com defensors d'aquestscorreligionaris marginats i discrimi-nats, pretenent el seu control i fentd'ells ostatges per a causes concre-tes.

El cas de les vinyetes sobre el pro-feta Mahoma aparegudes a la prem-sa europea i les reaccions provoca-

des en diferents països musulmansés un exemple il·lustratiu d'aquestaproblemàtica. Simplificació, provo-cació des de posicions irrespectuo-ses amb l'altre, instrumentalizaciótransnacional per part de radicals igoverns, encobriment amb un debatesbiaixat sobre la llibertat d'expres-sió, tot això alimentant les percep-cions essencialistes i reforçant eldiscurs del xoc de civilitzacions i elsestereotips xenòfobs i racistes. Si al-guna lliçó podem treure d'aquestgreu episodi és que la pluralitat decreences i el multiculturalisme defacto han de comportar un pacte tà-cit de moderació en l'expressió deles creences, inclosa la no creença,sense limitar, però, la llibertat d'ex-pressió.

El repte és per tant i en primerlloc europeu i polític, doncs toca a laconstrucció de ciutadania. No és unaqüestió d'incompatibilitat de creen-ces, valors o lleis, sinó de percep-cions i de voluntat política. Hi ha ne-cessitat d'un debat continuat, a Eu-ropa, sobre el lloc d'allò religiós a lavida pública, ja que la secularitzaciógeneralitzada i les noves formes dereligiositat plantegen nous reptes.Però sobretot, ens urgeix un exer-cici de coneixement mutu, de com-prensió, d'acceptació i d'adaptaciód'allò diferent i a allò diferent. Calrevisar com s'educa en la diversitat,cal recuperar la memòria, i assumiruna diversitat en canvi continu.

Però aquest repte ha de comptartambé amb una base política queafavorisca la justícia i el dret a esca-la global, perquè és difícil d'imagi-nar el diàleg amb el soroll de fons deles ocupacions militars a l'Iraq i Pa-lestina, amb el suport occidental ales dictadures de tants països àrabsi musulmans, i amb les diferents va-res de mesurar.

*Isaías Barreñada és membre de l’Ins-titut Complutense d’Estudis Internacio-nals

AANNÀÀLLIISSII L’ISLAM ES PERFILA COM UNA CLAU PER COMPRENDRE L’ACTUALITAT, NO SOLS AL MÓN ÀRAB I ISLÀMIC, TAMBÉ A EUROPA

Normalitzar l'Islam com a realitat europea"Islam front Occident","Islam i democràcia","Món musulmà davantEuropa" tots aquests sóntítols freqüents en debats,tertúlies i premsa. En totsells subjauen les idees dediferència, de confrontació,i d'oposició.

Els ciutadans europeusde confessió musulmanasón un exemple evidentde la tantes vegades qüestionada compatibili-tat entre Islam, laïcismei secularització

L’ús polític de la ignorància i de la porgenera una creixentpermeabilitat de l’opiniópública a la islamofòbia

COMARQUES10 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

COMARQUES

ANNA COLL VALÈNCIA

L'estudiant, membre del Claustre dela Universitat i del sindicat 'A Con-tracorrent', vinculat a Joves d'Es-querra Unida, va ser agredit quan esdiposava a evitar que els dos neona-zis furtaren una fotografia de l'expo-sició del Fòrum per la Memòria delPaís Valencià sobre l'Holocaust. Se-gons ha declarat el jove, O.S. a aquestperiòdic, "després d'insultar-me, undels joves em va llençar a terra uti-litzant tècniques de valetudo. Ja enterra, em va donar uns quants colpsde puny a la cara". Tota l'escena vaanar acompanyada "de crits de ¡VivaFranco! i ¡Viva Hitler!" amb les foto-grafies dels presoners als camps deconcentració nazis de Mauthausende teló de fons. Un cop els agressorsvan fugir guàrdies de seguretat vanarribar al lloc dels fets acompanyatsdel degà de la Facultat de CiènciesSocials. Tot seguit l'alumne agreditfou acompanyat pel degà a l'Hospi-tal Clínic i a la comissaria de policiaper presentar una denúncia. Segonsha pogut saber L'AVANÇ, diversesentitats, com ara Esquerra Unida ila mateixa Universitat de València(UV), han presentat denuncies delsfets a la policia.

Condemnes de l'agressióL'agressió ha sigut condemnada desde diversos sectors. La Junta de Cen-tre de la Facultat de Ciències Socialsa la UV va emetre un comunicat ex-pressant el seu rebuig “a les agres-sions patides” per l’estudiant. El co-municat denuncia que “no es tractade la primera agressió per personesd’estrema dreta al nostre centre” enreferència “als greus incidents de lajornada electoral de desembre de2005”. Per la seua banda, la coordi-nadora d’EUPV, Glòria Marcos haacusat al Partit Popular “d’alimentari envalentonar les actituds violentesamb la crispació. A més, ha instatpersonalment al subdelegat del go-vern, Luís Felipe Martínez per tal que"intensifique la vigilància sobre elsgrups feixistes" per tal d'erradicar "laviolència de l'extrema dreta contraels demòcrates". El Bloc i ERPV tam-bé han denunciat els fets. Diversos sindicats d’estudiants hananunciat mobilitzacions contra lesagressions cada cop més habituals alCampus dels Tarongers.

Passivitat contra les agressionsDiverses fonts consultades peraquest periòdic assenyalen a almenys un dels agressors com a mem-bre del sindicat d’extrema dreta ‘Fó-rum Universitario’ (FU). Membresd’aquest sindicat van protagonitzarel desembre passat agressions du-rant la jornada electoral a la Univer-

sitat, arribatn a insultar i amenaçarmembres de sindicats d’esquerres iinclús al mateix degà d’alumnes dela Facultat de dret, tal com va de-nunciar L’AVANÇ. Altres fonts de lamateixa Universitat, que prefereixenl’anonimat per por a les represàlies,afirmen que no s’han pres mesuresserioses contra els militants de FUimplicats en les agressions ni contrael sindicat mateix. Aquest sindicatde caire feixista i espanyolista haactuat en els darrers temps contrales iniciatives dels sindicats d’es-querres i nacionalistes. Entre lesseues accions destaquen les pinta-des anticatalanistes i les amenaçesals estudiants. Tot i que la Universi-tat coneix la identitat dels individusmés violents i la seua militància enFU, aquest sindicat continua rebentsubvencions. Moltes de les fonts con-sultades es pregunten si no s’hauriapogut evitar aquesta darrera agres-sió si la Universitat hagués pres me-sures contundents contra aquests in-dividus.

Els elements violents que actuen

a la Universitat pertanyen a un es-pectre minoritari d’extrema dretadarrere del qual es troben forma-cions com ara Coalició Valenciana, elGrup d’Acció Valencianista i España2000. Formacions alimentades

econòmicament per institucions pú-bliques de la Generalitat Valenciana,darrere de les que es troba el PartitPopular. Mentre, els colps de punysi els crits de ‘¡Viva Hitler!’ continuenen el dia a dia de molts estudiants...

Agressió neonazi a la Universitaten una exposició sobre l’Holocaust

EXTREMA DRETA LA UNIVERSITAT NO HA ACTUAT ENCARA CONTRA ELS AGRESSORS DE DESEMBRE

El passat dijous 9 de Març un estudiant va ser agredit al hall de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València per jovesneonazis. Diverses fonts apunten a la militància dels agressors en sindicats estudiantils d'extrema dreta

EMILI OLMOSEl passat 3 de març la banda fei-xista España 2000 protagonitzàun acte racista a les pistes es-portives que hi ha al costat del'Hemeroteca de València al ca-rrer Llombai. És una zona on di-vendres a la nit, dissabtes i diu-menges es concentra gent equa-toriana i sense molestar a nin-gú juguen a voleibol o sopen. Ésun punt de trobada després del'estressant setmana. Es veuque la colla feixista no pot tole-rar això i el 2 de març apare-

gueren uns cartells dient que al'endemà tindria lloc el “I Trofeosólo españoles”. Aquell diven-dres les pistes es quedaren bui-des d'immigrants i tingué lloc eldenigrant partit. “Ellos destro-zan nuestra sociedad, Únete yles venceremos” deien algunesenganxines. “No a la invasión”vomitaven en grans lletres al-guns cartells. El Sindicat d'Es-tudiants enganxà pels arbres uncomunicat de protesta. La poli-cia nacional vigilava o millor ditautoritzava el partit.

FATXES A LES PISTES D’ESPORTS

Racisme

Un dels agressors és membre d’un sindicatd’extrema dreta queja havia protagonitzatagressions a la UV

Fonts universitàriesassenyalen que encara nos’han près mesures contraaquest sindicat per altresprecedents d’agressió

Víctima. O.S. va ser agredit per dos neonazis que tractaren de furtar una fotografia de l’exposició del Fòrum de la Memòria sobre l’Holocaust

11COMARQUES L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

Zaplanisme mediàtic. La dreta del PP valencia disposarà d’una tele autonòmica ARXIU

REDACCIÓ VALÈNCIA

Durant les Falles de 2006 s'ha tor-nat a produïr un nou acte de cen-sura a la música en valencià perpart de les institucions valencianes.Aquesta vegada el responsable hasigut l'Ajuntament de València. Amitjan matí del dimecres 14 de fe-brer, els presentadors del progra-ma valencià de la SER ‘No estamoslocos’ van anunciar una acció per aque a la megafonia de l'Ajuntament,durant els minuts previs a la tradi-cional mascletà de les 2 del migdia,sonara alguna altra cosa diferent aVicente Ramirez i Francisco, can-tants casualment afins al Partit Po-pular, posant com a exemple la co-neguda cançò d'Al Tall "Tio Canya".L'acció consistia en entregar alsresponsables de la megafonia el CDrecopilatori de música en valenciàeditat conjuntament per L’AVANÇi la revista Enderrock on, entre d'al-tres, hi ha grups Al Tall, Obrint Pas,Miquel Gil o L'Ham de Foc. Una ve-gada entregat aquest CD per partde la corresponsal de la SER enca-rregada en retransmetre tots elsdies la mascletà, en la seu crònicahabitual, quan faltaven 5 minutsperquè començaren a tronar elsmasclets, ha relatat com el consis-tori de Rita Barberà s’ha negat a po-sar cap cançó en valencià i ha con-tinuat amb la música dels seus can-tants afins.

Minuts més tard, en la descone-exió territorial de l'informatiu"Hora 14" de la SER ha tornat a ex-

plicar aquest fet i ha mostrat el ma-lestar de l'oposició a l'Ajuntament,PSPV-PSOE i EUPV, perquè a lamegafonia no sone música en va-lencià.

Fa uns dies el Bloc Jove ja va ini-ciar una campanya per tal de de-manar que a les mascletaes sonaramúsica en valencià, ara aquest pro-grama de la Cadena SER s'ha sumata aquesta iniciativa, segons afir-men, per petició popular.Cal des-tacar, que els presentadors del pro-grama "No Estamos Locos", hanasegurat que continuaran entre-gant discos de música en valenciàa l'Ajuntament de València fins queaconseguisquen que sone a la me-gafonia de les mascletaes.

Pere Fuset, portaveu del BlocJove, s’ha reafirmat en les seues crí-tiques cap al consistori de Rita Bar-berà, que ha extés a la Junta Cen-tral Fallera, a la qual acusa de nodefensar la llengua “amb la qualmajoritàriament s’expressa el mónfaller”. En opinió de Fuset, “a la dei-xadesa en l’actualització en valen-cià de les webs, l’absència de ver-sió valenciana de molts apartatsd’estes i l’ús exclusiu del castellàper part del gabinet de premsa, calara sumar-li la censura a la músicaen valencià en la megafonia de lesmascletades”.

Fuset ha instat al regidor FélixCrespo a rectificar “el menyspreual valencià” i a adoptar iniciativesamb l’ànim de “revalencianitzar lanostra festa”. En aquest sentit, sug-gereix a l’Ajuntament i a la JuntaCentral Fallera, com a organitza-dors dels esdeveniments pirotèc-nics, que “aprofiten la megafonia deles mascletades per promoure lamúsica feta en valencià pels nostresgrups i músics”. Per al portaveu va-lencianista, “una plataforma de di-fusió com esta aproparia la músicaen valencià a milers de personescada any”.

FALLES PROHIBICIÓ EN LA MEGAFONIA MUNICIPAL

L’ajuntament deValència censura lamúsica en valencià

REDACCIÓ VALÈNCIA

El fantasma anticatalanista de Je-sús Sánchez Carrascosa no desa-pareixerà de les pantalles valen-cianes, i podria estendre’s a tot elPaís Valencià. Després d'aconse-guir les llicències de part de la Ge-neralitat, la tele digital de la COPEa València ja va prenent forma. Se-gons informa Confidencial7d.com,el seu director serà Francisco Aura,

pròxim a Eduardo Zaplana i fins araconseller delegat del Diario de Va-lencia i director general de Valen-cia TeVe. La intenció d'Aura i el seuequip és aprofitar les sinergies dela seua tele amb la nova Popular TV.D'aquesta manera, almenys en elsseus primers mesos d'emissió, Po-pular TV utilitzaria la plantilla i laprogramació de Valencia Te Ve.

Francisco Aura és un dels col·la-boradors més pròxims de JesúsSanchez Carrascosa, mà dreta d'E-duardo Zaplana, portaveu del PPen el Congrés i expresident de laGeneralitat valenciana. Fins ara ha-via sigut conseller delegat del Dia-ri de València, accionista del grupempresarial Aura S.L i director ge-neral de Valencia Te Ve. Ambaquest nomenament, Popular Te-levisió del Mediterrani (amb llicèn-cia d'emissió autonòmica), proba-blement adoptaria el model d'a-

questa tele local, amb una progra-mació basada en línies telefòniques902 i programació local miscel·là-nia.

Segons informa el digital Confi-dencial7d.com, als treballadors deValencia Te Ve ja se'ls ha comuni-cat que en breu passaran a formarpart de Televisió Popular així comtota la programació. En la cadenadels Bisbes assenyalen que aquestserà només el començament per aagafar rodatge, i estar en millor peuper a incorporar nous continguts.Dies abans, Carrascosa havia anun-ciat que tancava Valencia Te Ve ique li venia el Diario de Valencia aJuan Lladró, president de la RACV,en una operació assessorada perSentandreu, passant-li la direcciódel diari a l’actual assessor de Fer-nando Giner, Baltasar Bueno. Mal-grat tot, l’ombra de Carrascosa per-sistirà de la mà de la COPE.

COPE POPULAR TV S’INICIARÀ AMB LA PROGRAMACIÓ DE VALENCIA TE VE

Els zaplanistes es fan amb elcontrol de la tele de la COPEUn diari electrònic situael zaplanista i home deCarrascosa, FranciscoAura, com a director dePopular TV, el canal deTDT autonòmica que laGeneralitat li ha otorgat ala cadena COPE

‘No estamos locos’anuncia que continuaranlliurant discos demúsica en valencià finaconseguir que sonen enles mascletades

COMARQUES12 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

CARLES SENSO* VALÈNCIA

Segons un estudi d'Amnistia Inter-nacional que recentment ha vist lallum, almenys trenta-sis països dis-criminen les dones pel senzill fet deser-ho. A alguns països resta fora deldret a vot. A altres apareix una preo-cupant impunitat legislativa sobre laviolència domèstica. Els avenços igua-litaris segueixen. La plena igualtat ro-man lluny. Aquests són exemples ex-trems d'una desigualtat que també no-saltres podem observar. Mitjans de co-municació de tot tipus segueixen per-petuant determinats estereotips degènere que sols potencien, a la llarga,conductes com les observades. "Elbaró, generalment, no perd els estrepsper domini, sinó per debilitat: noaguanta més i reacciona descarregantla seua força, que aixafa la provoca-dora [referint-se a la dona agredida]".És un extracte del famós article sig-nat a la fulla parroquial Aleluya, queedita l'arquebisbat de València, pel ca-tedràtic de Teologia Gonzalo Gironés.I açò, al nostre País Valencià.

Els mitjans de comunicació són laprincipal causa en la producció d'unanova cultura, com és la denominadacultura de masses, on apareix un noumode d'idear, de produir, de difondre,de gaudir i d'entendre els fets cultu-rals. Al mateix temps, aquests mitjansde comunicació també són instru-ments claus i fonamentals en la trans-missió de valors estereotipats i pa-triarcals sobre les dones i dels valorsdiscriminatoris femenins. En 1981,la Direcció General de Joventut i Pro-moció Sociocultural del Ministeri deCultura encarregava un estudi per va-lorar la influència dels mitjans de co-municació en la imatge de la dona.Es treballà tenint en compte la

presència de la dona com a protago-nista en política, cultura, espectacles,etc., i les accions que influïren en lacondició femenina, tant en sentit po-sitiu com en negatiu, considerant elseu contingut i els possibles efectes.Les conclusions de l'estudi observa-ren el gran pes que les revistes feme-nines tenien sobre la dona, doncs lestres primeres revistes publicades al'estat espanyol (Hola, Diez Minutosy Lecturas) arribaren a tenir majornombre d'exemplars que els vint pri-mers periòdics diaris. La meitat de lainformació aquí apareguda estava re-lacionada amb la gent famosa i el mónde l'espectacle. Un món de “ficció”molt allunyat de les preocupacions i

problemes diaris representats pels as-sumptes de caràcter polític, cultural,econòmic o social. Aquests darrersrestaven forçament exclosos de la “in-formació per a dones”. Major inter-venció però de qualitat fàcilment sus-ceptible de crítica. Tractament des-favorable, sensacionalisme, subjecti-visme, discriminació, masclisme... Lapremsa diària, on es recollien i es re-cullen els esdeveniments quotidians,eren el mitjà de comunicació quemenys informació dedicava a la dona,reafirmant i perpetuant que els pe-riòdics estaven fets per homes i per ahomes. A canviat la situació des de lla-vors ençà? És clar que sí. Haguera po-gut canviar més profundament? És

clar que també. Mitjançant discursos subjectius

dels mitjans de comunicació es con-figura la realitat social on actuem. I,en aquest sentit, quins paràmetres haseguit la configuració de la realitat ac-tual? Es hereva encara avui dels es-tereotips franquistes de gènere?

El final cruel, dramàtic i militar dela daurada època republicana intro-duí la cultura en general i els avençosde les dones en particular, en un vai-xell de llarg viatge que tardà forçaanys en tornar. L'obscuritat més ab-soluta es posava sobre les dones exi-liades moltes, i empresonades altres,a uns habitatges personals que la ne-gaven com a dona, com la dona que

havia començat a aparèixer a l'expe-riència republicana. Les dones forenles grans perdedores a l'exili, ja que laRepública havia aconseguit força lleisen favor de la igualtat entre homes idones. La dona republicana estavamés prop que mai de la seua llibertat.Malauradament, el ban vencedor (elfranquista) tenia la seua fonamenta-ció ideològica molt clara en aquestsentit; les dones servien els homes i lanació. La imposició masclista torna-va a ser una realitat palpable, més pal-pable que mai. La vida de les donesrestaven regides de nou pel vell CodiCivil de 1889 que garantia la submis-sió al baró al sí de la família, negant-los-les qualsevol autonomia a l'àmbitpúblic. Les dones conscients de laseua concepció femenina, sofrien elfranquisme i el seu aparell coercitiu.El silenci a les vexacions i a les tortu-res fou la pitjor de les derrotes. El si-lenci.

“No tenien raó, però tenien laforça”

Miguel de UnamunoÉs obvi deduir que, a partir de

1939, al règim dictatorial de Francoque s'inaugura, els mitjans de comu-nicació que van a subsistir seranaquells que tracten de forma clara-ment asèptica qualsevol matèria in-closa a les seues pàgines. Això quanno apareix una important afinitat a laideologia dominant que comence unapropaganda sense la necessitat de capcensura, ni prèvia, ni posterior. La na-ció que Franco desitge serà la que apa-reixerà en endavant als mitjans de co-municació. Una nació sense aparentsproblemes i on les discòrdies haviensigut força superades. La informació(millor anomenada propaganda) aixího reflectia a tots els ciutadans de l'es-tat. Com deia el titular de l'acabat decreat Ministeri d'Informació i Turis-me, Grabiel Arias Salgado “El que noapareix als periòdics, no existeix”. Allòrestant desapareixia, inviolable, dinsl'oblit universal. No es podia escriureo radiar res que poguera danyar elprestigi de la “nació” o de l'exèrcit ores que entorpira la labor del Govern.

El règim franquista inaugura aixíels anys quaranta aïllat però ambsupèrbia, començant un període

FEMINISME LA PLENA IGUALTAT ROMAN LLUNY D’ASSOLIR-SE

La discriminació de la donaals mitjans de comunicació

13COMARQUES L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

Espais per a treballar tranquil·les

Durant els últims mesos els debats al voltant dela prostitució s'han disparat. Molts són els as-sumptes que conflueixen i que han fet possible

que aquest problema passe a ocupar l'agenda del mónde la "política". Per descomptat ha influït l'existència (iinsistència) del cada vegada més consolidat movimentde treballadores i treballadors del sexe que s'ha mani-festat públicament als carrers de Barcelona i Madrid.No obstant això, la veu de les persones que exerceixenal carrer segueix sense ser escoltada i cada consistorimunicipal està fent el que li ve en gana davant la passi-vitat escandalosa del Govern central.

La regidoria d'Ocupació i Serveis a la Ciutadania del'Ajuntament de Madrid, amb Ana Botella al capda-vant, va engegar, al març de 2004, l'anomenat Pla con-tra l'Explotació Sexual. Un pla que es va marcar quatreobjectius estratègics: "Primer, aconseguir que Madridno siga una destinació fàcil per a les xarxes de trafi-cants d'éssers humans i proxenetes". La coacció, el se-grest i l'extorsió en l'exercici de la prostitució o enqualsevol altra activitat és un delicte punible. Per tant,per tal d'aconseguir el seu primer objectiu no és neces-sari un pla municipal, ni dos, ni tres; només cal dedicarpressupostos i personal suficient com per a poder ga-rantir que vivim en un Estat de Dret on ningú no ésobligat a realitzar cap activitat en contra de la seuapròpia voluntat. Un sistema de protecció a les donesque garantisca que puguen denunciar amb tranquil·li-tat (cosa que a dia d'avui no fan) i que garantisca queno seran retornades als seus països d'origen quan esdesmantella una xarxa (com succeeix a la pràctica).És responsabilitat del Ministeri de l'Interior, de les for-ces de seguretat i del sistema judicial que aquestamena de situacions no es donen al nostre país. La restaés simple demagògia i estupendíssimes declaracionsde principis buides de contingut.

"Segon, conscienciar al client-prostituïdor sobre l'e-xercici de la prostitució". L'anunci que l'Ajuntament hadirigit als clients (com si només existiren clients ho-mes, per descomptat) és el següent: Perquè tu pagues,existeix la prostitució. No contribuisques a perpetuarl'explotació d'éssers humans". Una campanya que s'hagastat recursos en forma de més de 3.000 cartells dediferent format, 40.000 targetes postals i 100.000 fu-llets. Uns diners dubtosament gastats i una campanyaque les prostitutes de Madrid van redissenyar: "Perquètu pagues, existeix la prostitució: respecta'ns, usasempre condó i paga'ns bé". La persecució al client,emulant el model suec (un model que ha deixat senseprotecció a moltíssimes dones que avui es troben en lamés absoluta de la clandestinitat sense possibilitat dedefensar-se davant les agressions dels clients, maltrac-taments, violacions o situacions en les quals es neguena pagar-los un servei) apareix com el nou boc expiato-ri. Les dones del carrer no desitgen que el client desa-parega, això suposaria la desaparició de la seua mane-ra de vida. Però a elles mai se'ls pregunta i si donen laseua opinió serà desconsiderada perquè "en el fons" nosaben el que és bo per a elles. Ho sap Ana Botella. Dela mateixa forma que durant anys va saber el paterna-lisme allò que convenia a les dones, però sense les do-nes.

"Tercer, oferir informació, suport, atenció i alternati-

ves al mateix temps que possibilitar la recuperaciópersonal i inserció sociolaboral a les "dones prostituï-des" que desitgen abandonar l'exercici de la prostitu-ció". Després de gairebé dos anys de funcionament delpla, i malgrat el balanç positiu que es fa des de l'Ajun-tament, al carrer de la Montera i als carrers pròxims alcentre de Madrid segueix existint la prostitució. Aixònomés pot significar que les alternatives han estat unrotund fracàs perquè, d'haver estat útils, algunes do-nes les haurien aprofitat. Tret que "suport" i "atenció"signifique: policia que intentarà dissuadir als clients deparar-se en determinades zones, policia que demanaràinsistentment diverses vegades al dia la documentacióa les dones, fomentant així la idea davant el conjunt dela societat que "alguna cosa dolenta estaran fent". Enquè quedem? són víctimes o són sospitoses de cometrealgun delicte?

"Quart, realitzar campanyes d'informació i sensibilit-zació social dirigides al conjunt de la població, incidintespecialment en les i els més joves, amb la finalitat derealitzar una funció d'educació en valors no sexistes iigualitaris entre els gèneres així com de prevenció decomportaments de dominació i violència masculina (fí-sica, psíquica, sexual...) contra les dones". És magníficque l'Ajuntament de Madrid se sume a les idees igua-litàries i que estiga preocupat per frenar la violènciasexista contra les dones. Ens alegrem molt. Ara, no-més falta que, a més a més, finalitze la violència insti-tucional (actuacions policials abusives, batudes indis-criminades i continuades) contra les dones més des-protegides, les quals treballen al carrer. Als plans mu-nicipals dels ajuntaments de València, Barcelona i Ma-drid hi ha elements comuns: tots ells focalitzen la seuaatenció en el carrer però no s'obstinen igual en els lo-cals tancats, els clubs. En aquests plans no es parla dedrets laborals per a qui desitge continuar exercint laprostitució. La història es repeteix i s'empeny a lespersones que es dediquen a aquesta activitat a desa-parèixer de la nostra vista, a recloure's en locals on nomolesten, on no ens qüestionen el nostre model de so-cietat, on no es veja el sexe, perquè el sexe per a moltagent segueix sent una mica pecaminós, molt més quanla iniciativa parteix des d'una dona. Alguns ajunta-ments recorren al sistema de multes, convertits ara enels nous proxenetes d'aquestes dones, que haurien detreballar encara més per a poder pagar-les. Hi ha unadiferència enorme entre la falsa teoria que afirma que"totes, o gairebé totes, són víctimes" i la pràctica: impe-dir-les treballar tranquil·les. Des de molts col·lectius dedefensa dels drets de les prostitutes reclamem espaisper treballar tranquil·les, barris rojos al igual que exis-teixen en altres països, on les prostitutes puguen exer-cir amb drets i on la convivència ciutadana no es vejaafectada. Llocs on elles posen les seues condicions pertreballar i decidisquen quines pràctiques sexuals desit-gen realitzar, amb qui i quan, sense estar exposades alsdesitjos dels amos dels locals tancats i des d'on puguendenunciar qualsevol tipus d'abús que puguen sofrir. Lademagògia no serveix per solucionar els seus proble-mes.

+ info: www.colectivohetaira.org

MAMEN BRIZ Membre del col·lectiu HETAIRA

d'obscurantisme, repressió i aïlla-ment en tots els àmbits de la vidaque paralitzarà tots els èxits polí-tics i socials anteriors de les donesi, naturalment, de la premsa femi-nista. Els nous mitjans de comuni-cació de masses que ja surten amolts indrets del món més avançatrestaran arraconats aquí i tardaranbon nombre d'anys a aparèixer dis-ponibles a les nostres mans. Les do-nes, ara, comencen una nova lluitaparal·lela que les durà, a més de arebel·lar-se contra la seua situaciód'explotació i repressió, a enfron-tar-se contra el règim imposat, con-tra el seu sistema polític, econòmici social. Era la lluita contra la doblerepressió. Contra la doble colonit-zació. Aquesta lluita restarà en laclandestinitat. El reflex de les do-nes i de la seua lluita feminista noapareixerà en cap moment als mit-jans de comunicació d'endavant. Ladona tornava a restar a l'oblit. LaHistòria perdia de nou una repre-sentant i la perdia poc després d'-haver-la aconseguit.

Termes com oposició, crítica, en-frontament social o qualsevol rela-cionat amb la pèssima situació delpaís sortiren dels mitjans de co-municació. “Les veus de discòrdia”desaparegueren, s'exiliaren al dinsi al fora del país. Els mitjans de di-fusió de la informació insistien, finsfer-ho creïble, en la idoneïtat de lapolítica franquista. Fam, opressió,incultura. Per a l'oposició sentir, lle-gir o veure els mitjans de comuni-cació era un suplici diari. “Así, consu sacrificio de cada instante, su im-pávida serenidad y su visión per-fecta, dirigía el generalísimo la gue-rra de redención de España. Así di-rige ahora las batallas de la paz” ex-posava el primer número de la re-vista Semana en 1940. Era la men-tida imposada. La victòria militarsobre la veritat. Les dones feminis-tes, immerses en aquesta lluita, res-taven en silenci. Com la resta de l'o-posició al feixisme. Com la cultu-ra.

A partir de 1975, amb el camíde la democràcia ja iniciat, es pro-dueixen una sèrie d'esdevenimentsque contribueixen a configurar unarealitat social i política en la que lapremsa ocupa un paper decisiucom a mitjà d'informació i orienta-ció de l'opinió pública. Amb la novaConstitució de 1978 en mà, la igual-tat era una realitat teòrica, les pos-sibilitats passaven a ser les matei-xes entre dones i homes, els llocsde treball, els càrrecs de respon-sabilitat.... En la pràctica, des delparaigua del present, observemque res fou així. Que res és així. Elsavenços continuen sent significa-tius, però la igualtat segueix senseser plena. Caldrà seguir treballant.Caldrà seguir lluitant.

S'han de recercar amb profun-

ditat les causes que han portat a laperpetuació als mitjans de la re-producció d'estereotips de gènere,treballant les mesures necessàriesper pal·liar el tractament informa-tiu asimètric i diferencial. La infor-mació ha sigut i segueix sent, enbona mesura, un discurs que nocontempla entre els seus pressu-postos i plantejaments la dimensióde gènere. No contemplar-la signi-fica que el mitjà de comunicació enqüestió no problematitza les situa-cions derivades de les relacions en-tre els sexes i conseqüència d'açò,no dota de significació informativala diferent posició social que ocu-pen els homes i les dones en la so-cietat. La diferència de gènere ésnegada, oblidada, obviada, desi-tuada o directament expulsada deldiscurs informatiu. Aleshores elprimer dels passos seria la reco-neixença sobre la existència del gè-nere i les diferències evidents de-gudes a açò, assumint en conse-qüència un tractament de les noti-cies amb perspectives de gènere,sense que aquesta conducta, ésclar, supose la realització d'un pe-riodisme feminista sinó un perio-disme que reconega les diferènciesevidents al gènere, atorgant-li unsignificat i un lloc en el discurs in-formatiu, lloc del que manca a l'ac-tualitat i que facilita la perpetua-ció dels estereotips masclistes.

El reconeixement de les di-ferències de gènere i la pràcticaprofessional a la que donaria lloc,amb la inclusió de la perspectiva degènere, faria visible la presència deles dones en els diferents àmbitssocials. Aquesta és la darrera in-tenció. És important la multiplica-ció del nombre de dones a les noti-cies i a la creació d'aquestes per so-lucionar el “silenciament” (doncsla pluralitat d'imatges és un factorclau per actuar contra els tòpics es-tablerts) però sols observant les di-ferències existents i evidents entrehomes i dones (una diferència queno subordina ningú) es podran co-rregir els errors i situar la dona, lesdones, a plena escena pública, sen-tint-se així representada en el dis-curs dels mitjans de comunicacióque a l'actualitat segueix excloent-la en gran mesura.

“Cal escollir el crit, el desordre, la lluita...per convertir-se en còmplice de la rebel·lia,de la infatigable i apassionant lluita perdescobrir la veritat,per descobrir alguna veritat”Montserrat Roig

“És impossible l'alliberament dels poblesi el seu desenvolupament democràticsense comptar amb la igualtat de dretsde dones i homes”Montserrat Boix

*Carles Senso és historiador

ENTREVISTA14 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

LUCAS MARCO VALÈNCIA

Hi ha alguna cosa més a l'Iraq da-rrere dels 'atemptats mediàtics'? A l'Iraq sí que hi ha, i probablementsiga la part més cridanera pels mit-jans de comunicació de masses,atemptats indiscriminats o sectarisque és el que arriba mitjançant lestelevisions o els grans diaris. Hi hauna activitat armada molt notòria itambé hi ha, certament, una acti-vitat organitzativa i social molt re-llevant, què és la que habitualmentpassa més desapercebuda, en elcamp sindical, de defensa delsdrets humans, de defensa delsdrets de les dones, en defensa delssectors públics, sanitaris i educa-tius, per exemple. Igualment, hi haformacions polítiques i associa-cions comunitàries religioses moltpoderoses que també tenen un clarcriteri antiocupació. L'Iraq conti-nua sent - malgrat la dècada de san-cions i de la invasió, de la violència,de les reculades i del virus confes-sional i sectari que se li està inocu-lant - una societat molt compacta ivertebrada. Les trames civils, polí-tiques i militars de la resistènciatambé ho són.

La resistència iraquiana

Quin ha estat el resultat de l'ac-tivitat insurgente a l'Iraq?La resistència militar ha desballes-tat el projecte hegemònic dels Es-tats Units a l'Iraq. Els EUA, l'any2003, quan van ocupar el país, hovan fer enfrontant-se a la Comuni-tat Internacional i enfrontant-se ales Nacions Unides (i a països re-llevants del seu Consell de Segure-tat) i es van disposar, a l'abril i elMaig de 2003, a gestionar l'Iraq alseu lliure albir. De fet, França, Rús-sia, Xina i Alemanya van arribar apactar amb els EUA que es respec-tara el deute contret per l'Iraq ambaquests països. Bàsicament perquètot el món pensava, fins i tot aquellsque es van oposar a la guerra, quel'Iraq anava a ser fàcilment domi-nat, i que els EUA no anaven a re-partir cap tros del que s'anomena-va el 'pastís iraquià'.Immediatament i fins a dia d'avui,

l'activitat armada ha desballestataquell projecte. La situació militara l'Iraq és extremadament precàriaper part dels ocupants i els benefi-cis econòmics per a aquests tambésón molt limitats; s'estan gastantmés diners del que pensaven obte-nir. Amb la qual cosa, l'activitat ar-mada ha estat essencial per a ferfracassar aquell projecte inicialnord-americà per a l'Iraq.

Són minoritaris els sectors reac-cionaris en l'ampli espectre de laresistència iraquiana? Les dades, efectivament, confir-men que són sectors minoritaris, elque passa és que estan potenciatsmediàticament. Entre parèntesi caldir també que, a dins de l'Iraq, esconsidera que algunes d'aquestesaccions que anomenariem indiscri-minades, massives o sectàries sónobra dels serveis secrets d'algunspaïsos. No tant per part dels ser-veis secrets dels ocupants, alsquals no els interessa que el paísrebente amb aquesta lògica, sinódels d'altres països de la zona queprobablement estiguen executantaquest tipus d'accions. També es

reconeix, que hi ha corrents moltminoritaris, però, anomenats wa-habites, tacfiristes, que comptenamb el suport econòmic, per exem-ple, d'Aràbia Saudita, que està moltinteressada en que l'Iraq no s'esta-bilitze.

No obstant això, des dels mitjansde comunicació es reflecteixenhabitualment les accions d'a-quests sectors. Representa aixòla realitat de la insurrecció ira-quiana? Hi ha hagut una dada de fa pocsdies del Pentàgon. El 2005, hi hahagut a l'Iraq més de 34.000 atacscontra les forces d'ocupació i elscossos de seguretat iraquians. I elPentàgon indicava que 60 d'a-quests 34.000 atacs havien estatatemptats suïcides i uns 400, cot-xes bomba. Si calculem, a part queens surten cent atacs al dia, resul-ta que un 1% d'aquests 34.000atacs es poden associar a aquest ti-pus de pràctiques.

Un altre aspecte que també mos-tra la premsa és la figura del'combatent estranger'. Quin és la

presència d'aquests comba-tents? Altra dada molt significativa ésque, malgrat que els grans opera-tius que s'estan portant a terme enla part occidental del país (en lafrontera amb Síria) tenen suposa-dament l'objectiu d'acabar amb lapresència de combatents estran-gers, els coneguts yihadistes, quans'assalta Tal Afar i d'altres ciutats,resulta que no hi ha tals comba-tents estrangers. Els nombres sónaquests: sobre els 14.000 detingutsen presons iraquianes que el Pentà-gon reconeix oficialment tot just300 són estrangers. Molts d'ells nosón ni tan sols tacfiristes, són siris,la majoria, o palestins que han en-trat a combatre a l'Iraq o que sen-zillament han estat capturats allípels nord-americans.

Com percep la resistència ira-quiana als corrents reaccionarisque utilitzen la lluita armada? És molt interessant, i, a més a més,nosaltres ho estem percebent enels últims mesos de manera moltintensa - ho vam veure a l'abril delpassat any quan vam estar a l'Iraqi ho hem vist en interlocucions re-cents amb gent de l'àmbit polític itambé militar de la resistència ira-quiana - que, donant per fet que elsEUA no podran continuar mante-

nint la presència militar, la preo-cupació ara mateix és la presènciade sectors reaccionaris, de sectorsque estan modificant la lògica so-cial històrica del país, sectaris, con-fessionals, l'emergència del xiïsmepolític (molt vinculat a l'Iran), lapresència de grups d'Al Qaeda id'Al Zarqaui (els anomenats co-rrents tacfiristas amb els quals ja hiha enfrontaments armats). Front ala consideració que els EUA estanja derrotats i que és qüestió detemps expulsar-los, hi ha preocu-pació per part de la resistència ci-vil i militar pel refermament dinsdel país d'aquests corrents confes-sionals i reaccionsris en aspectescom puguen ser el tema de la donao educatius ja que, per exemple,s'ha segregat als xiquets i les xi-quetes fins arribar al sistema edu-catiu universitari.

Quines consideracions es té capa aquests sectors reaccionaris iper quins s'ha donat aquesta rup-tura? En diversos contactes, fins i tot al'abril amb gent vinculada a la re-sistència armada i sobretot en elssectors civils, associatius i políticsdel país, també comunitaris, senzi-llament no se'ls considera re-sistència. Se'ls ha tolerat, això ésveritat, atès que tenien un discursantiocupació, però ha estat la rei-teració d'agressions contra comu-nitats concretes -cristianes, xiïtes-o el tema dels segrests a alguns es-trangers el que ha propiciat aques-ta actitud.

En què consisteix el Front Pa-triòtic? La formulació amb la qual comp-tem ja des de l'Octubre de l'anypassat de l'anomenat Front Patriò-tic Nacionalista i Islàmic, que in-clou també sectors islamistes novinculats a al Qaeda, és precisa-ment la d'un projecte democràtic iintegrador, que preserve, a més, elque ha estat la tradició social i so-cialista de l'Iraq, com ara l'ús pú-blic de les riqueses petrolieres.

La societat iraquiana i l’o-cupació

S'ha intentat reflectir la realitatiraquiana en clau de perspectivade guerra civil. Què opines refe-rent a aquestes perspectives? Si finalment a l'Iraq es produeix

CARLOS VAREACOORDINADOR DE LA CAMPANYA ESTATAL CONTRA L’OCUPACIÓ DE L’IRAQ“LA RESISTÈNCIA MILITAR HA DESBALLESTAT EL

PROJECTE HEGEMÒNIC DELS EUA A L’IRAQ

NO HI HA UN REPARTIMENT TERRITORIAL DEL PAÍS EN CLAU CONFESSIONAL O ÈTNICA

“Carlos Varea és coordinador de la Campanya Estatal contra la Ocupació i per la Sobirania de l'Iraq (CEOSI). En aquestaentrevista, Varea conversa amb L'Avanç sobre la resistència a l'Iraq, l'impacte de l'ocupació en la societat iraquiana i lesrelacions geopolítiques al conjunt de la regió, entre altres aspectes de la realitat que viu el país àrab. Sempre sense perdre devista el compromís i la solidaritat.

Varea coordinador de la CEOSI, ha visitat l’Iraq durant i després de la invasió LAIA HERRERO

MOIXAMA 2

MOIXAMA2

MOIXAMA 3

MOIXAMA4

una guerra civil serà, com ocorremoltes vegades, una profecia com-plerta. Complerta per força, com hapassat en molts altres escenaris in-ternacionals. De totes maneres nocrec que siga, ni tan sols, un perillimminent o real. Clar que hi haviolència a l'Iraq contra sectors ira-quians, però crec que la clau (comha passat en qualsevol procés d'a-lliberament) no és tant la guerra co-munitària, sinó la confrontació en-tre col·laboracionistes i antiocu-pants. També és cert que a L'Iraq hiha moltíssims debats sobre atacar,no a la Guàrdia Nacional, sinó alscossos de seguretat iraquianes, a lapolicia, per exemple, que a més estàmolt infiltrada i que en alguns puntsdel país es reclama com una neces-sitat enfront de les màfies organit-zades de delinqüència comuna queestan proliferant des del comença-ment de l'ocupació.

Un altre dels aspectes que es re-trata en els mitjans és el del con-flicte intercomunitari. Quina és lateua opinió referent a això? L'Iraq no ha viscut fenòmens deviolència intercomunitària mai. Sibé no podem negar la mala relaciódel règim de Sadam Husein amb al-gunes formacions kurd-iraquianes ila deriva certament terrible queaixò va suposar; no és menyscert,però que l'Iraq no és un paíscompartimentat ètnicament o con-fessional. En Bagdad, per exemple,viuen un milió de kurds, que, a més,vesteixen de kurds i parlen en kurd.Per exemple, la comunitat cristia-na del sud del país, zona de majoriaxiïta, és molt nombrosa. Els matri-monis mixtes són habituals, etc. Nohi ha un repartiment territorial delpaís en clau confessional o ètnica.

Malgrat d'això existeixen episo-dis violents entre sectors de la po-blació iraquiana... El que ocorre és que els nous cos-sos de seguretat estan formats, par-ticularment la Guàrdia Nacional iels nous serveis secrets i d'infor-mació, per milícies confessionals,particularment per Al-Bader, queprovenen d'un cos de la pròpiaGuàrdia Republicana iraniana i perpeshmegres kurds, com els que vanparticipar, per exemple, en l'assaltde Fal·luja. Això sens dubte està fa-cilitant una plasmació de violènciaintercomunitaria, però, repetisc,són senzillament milícies de deter-minades formacions polítiques con-fessionals o sectaries que s'han as-sociat als ocupants. En aquests tresanys no hi ha hagut violència inter-comunitària, no hi ha hagut ni tansols grans ajustaments de comptesamb els antics baazistes.

Quina impressió us ha donat enaquest sentit les vostres visites al'Iraq i les interlocucions en elpaís? La nostra percepció viatjant a l'Iraqaquests anys - malgrat que l'em-bargament ha obligat a empobrir lescapes socials mitjanes de profes-

sionals i de funcionaris (que erenmajoritaris) i que ha determinatque la gent torne la vista cap a re-ferents tribals, confessionals o co-munitaris - és que, en qualsevol cas,segueix sent un país molt vertebrati integrat, amb una llarguíssima tra-dició de convivència. No només sónkurds i àrabs, i xiïtes i sunites, a l'I-raq duen convivint durant seglesmés de setanta comunitats dife-rents. És l'únic país de l'OrientMitjà, potser juntament amb el Ma-rroc, que ha mantingut la presènciade comunitat jueva dins el seu paísfins a la invasió, malgrat l'impacteque va tenir el conflicte palestí-is-raelià en aquestes comunitats.

Estats Units i Iran a l’Iraq

Quan i per què comença la relacióIran-EUA a l'Iraq? L'estiu de 2002, quan l'administra-ció Bush engega un projecte explí-cit d'ocupació militar del país, viat-gen per primera vegada a Washing-ton alts representants de la princi-pal formació del confessionalismexiïta polític vinculat a Iran, el Con-grés Suprem de la Revolució Islà-mica a l'Iraq. Viatgen perquè l'ad-ministració Bush els atorga llavors,per a gran irritació d'altres aliatstradicionals dels nord-americans,particularment els britànics i Tala-bani i Barzani (de les formacionskurd-iraquianes vinculades als EUAi al Regne Unit), la prioritat en elsprojectes d'invasió del país, senzi-llament perquè els EUA ja valorenllavors que la penetració de Bagdadserà pel sud del país.

Com s'explica aquesta estratègiad'entrada per la frontera Sud?L'Iran comptava llavors amb unapresència miliciana assentada a l'I-raq i els EUA imaginaven que aixófacilitaria la penetració pel sud de-sestimant, així, intervenir a travésdel Kurdistan iraquià, ja que consi-deraven que no eren competentsmilitarment i a més, tindrien pro-blemes amb Turquia. En aquestesdates tan primerenques, els EUAatorguen a l'Iran aquest importantpaper, mitjançant aquestes forma-cions que tenen una presència i unsvincles inqüestionables amb l'Iran.

En què s'ha traduït aquesta inter-locució en l'actualitat a l'Iraq? Avui dia, el procés d'institucionalit-zació també va en contra dels aliatstradicionals dels EUA (de Talabani,de Barzani, d'Ahmed Chalabi, fins itot d'Ayad Alaui) que fins i tot li vandemanar a l'administració Bush queno se celebraren les eleccions del2005. Així, s'ha atorgat a aquestesformacions xiïtes l'hegemonia enles noves institucions.

Per què els ha atorgat els EUAaquesta hegemonia a aquestesformacions? Els EUA ho han fet senzillamentperquè, seguint la lògica de repar-timent del país en termes de quotesde poder confessional, pensaven

que aquells que anaven a podercontrolar a la comunitat majorità-ria, la xiïta, haurien de tenir aques-ta prioritat. I així ho ha reconegutBremer, el segon ambaixador, Ne-groponte i l'actual ambaixador delsEUA a Bagdad.

En quina posició situa això alsEUA respecte a Iran en relació al'Iraq? Això situa als EUA en una de-pendència evident respecte de l'I-ran. Al-Sistani, el màxim ayatolà dereferència xiïta, és iranià, no és queestigués exiliat i ara retorne, és queés d'origen iranià. Tot l'entramatclerical i polític d'aquestes novesformacions (les quals, a més, aramateix sobre el terreny, ja s'handesvinculat dels EUA) fa que elcontrol d'àmplies zones del país perpart d'Iran siga evident.

I respecte a la qüestió nuclear ira-niana? Sens dubte és una situació moltcomplexa per als EUA amb el queestà emergint ara sobre l'assumptedel programa nuclear. Però, és evi-dent, i així ho deia fa poques set-manes l'ambaixador nord-americàdavant la crisi nuclear, els EUA vo-len obrir un diàleg diplomàtic ambl'Iran sobre l'estabilització de l'Iraq.

Estaria llavors influint la situacióde l'Iraq en la política exterior delsEUA cap a Iran? Qualsevol que llegeisca els diaris s'-haurà percatat que ha estat moltmés agressiva la Unió Europea o So-lana que els EUA i el Regne Unit.Straw, el ministre d'afers exteriorsbritànic, a la cimera de Davos va serextremadament discret, va dir ques'havia d'arribar a un acord amb elqual l'Iran no se sentís humiliat. L'a-gressivitat d'Iran, de vegades ambdeclaracions que són un poc puja-des de to pel que fa a Israel, pot serque estiga basada en la clara consi-deració que tenen els iranians queels EUA necessiten a l'Iran a l'Iraq.És idèntica situació, per cert, quequan els EUA van necessitar d'Iranen l'ocupació d'Afganistan. Aquestpaís no s'hagués pogut ocupar sen-se el beneplàcit iranià, bàsicamentper estar aquests molt irritats ambel règim talibà veí.

En tot cas, penses que els esde-veniments poden derivar en altreepisodi bèl·lic, aquesta vegadacontra l'Iran? No crec que càpiga imaginar una si-tuació d'increment de la tensió, nide bon tros d'una agressió militar aaquest país per part, potser, d'Isra-el. Davant d'aquest panorama, la si-tuació per als EUA és extremada-ment complexa i negativa ja que,aquell projecte inicial de control he-gemònic i còmode del país, ha es-devingut en l'actual situació real,molt lluny dels seus plans.

++iinnffoo::www.iraqsolidaridad.org

15ENTREVISTAL’Avanç Informació, 17 de març de 2006

LUCAS MARCO

El 15 de Març de 2003 milions depersones a tot el món es manifestencontra la guerra. Al mateix temps, ungrup de 25 brigadistes de l'Estat es-panyol romanen a la capital iraquia-na participant de l'ambient tètric queprecedeix a la massacre perpetradaper les tropes dels Estats Units. En-tre aquests brigadistes es troben Ar-turo Cisneros, director del documen-tal i Santiago Alba Rico, coguionista.

El resultat d'aquesta visita és unamirada a la guerra a través del rap ide la poesia. Amb els testimonis deprimera mà dels protagonistes ira-quians i dels mateixos brigadistes,entre els quals es troba Carlos Varea,Bagdad Rap narra eixa part que noapareix a la televisió, com ara la dig-nitat o les bones maneres del pobleiraquià. Però Bagdad Rap no es que-da a la capital iraquiana, arriba alsEUA, a Alemanya, i a Jordània, ambels testimonis de diverses personesque parlen de l'urani empobrit i de latragèdia d'aquesta guerra per la 'de-mocràcia'.

Finalment, el recorregut del docu-mental arriba a Tunísia, on resideixhabitualment el filòsof Santiago AlbaRico, que és qui aporta la base poè-tica i argumental del futur guió. La in-fluència d'Alba Rico i els temes inè-

dits d'algunes de les principals figu-res de l'escena estatal del hip-hop con-figuren aquesta interessant propostaaudiovisual guardonada el novembrede l'any 2004 amb el premi al millordocumental internacional concedit pelNew York International IndependentFilm and Video Festival.

Bagdad Rap demostra, a més, quela música rap, el moviment hip-hop vamés enllà d'un simple producte co-mercial. Frank T, Kase.O i Kamel, Ario Selekta Kolektiboa són alguns delsartistes que aporten les rimes enaquesta mirada a l'Iraq. Una rupturaestètica que uneix la filosofia i el com-promís més lúcid amb l'inconformis-me i l'originalitat poètica del rap.

Però els protagonistes de BagdadRap no són ells. Els protagonistes deBagdad Rap són els civils iraquians,xiquets i xiquetes, homes i dones, quedemostren en cadascuna de les en-trevistes una dignitat desmesurada iuna mirada directa a la guerra. De fetés aquesta mirada dels iraquians,valenta, forta i digna, el que ens trac-ta de transmetre el documental. I açò,no ho podrem veure mai a la televisió.

Rap, poesia, compromís, reflexió iconsciència. Bagdad Rap. Magnífica.

++iinnffoo::www.bagdadrap.comwww.artsaia.com

Una mirada lírica cap a la guerra de l’Iraq

Bagdad Rap

L. MARCO

La Campanya Estatal contra l'O-cupació i per la Sobirania de l'Iraq(CEOSI) ha mantingut una activitatfrenètica en el darrer any, organit-zant actes i xerrades informativesamb importants ponents iraquians,com ara Muhamad Tareq al-Darraji-el biòleg que va denunciar l'ús delfòsfor blanc a Fal·luja per part delsnordamericans- arreu de l'Estat (aValència Ca Revolta ha acollitaquests actes), campanyes sanità-ries i brigades al país ocupat, abansi després de la invasió.

Quan li preguntem sobre la líniaque els defineix, Carlos Varea ésclar: "estem per la fi de l'ocupació(no hi ha res a negociar més que laretirada de les tropes d'ocupació) i

per la recuperació de la sobirania".Varea explica que "intentem recol-zar i mostrar una interlocució a l'I-raq amb un projecte democràtic, so-cial i socialista, integrador i plural".

"Intentem donar continguts a lasolidaritat internacionalista, que lagent tinga eines més enllà del sim-ple lema". "Després de tornar de l'I-raq reptem a la gent que estiga tre-ballant en qualsevol àmbit, perquèens demane interlocució i treball al'Iraq", declara Varea. "El problemaés que no hi ha capacitat per treu-re endavant totes les possiblitatsd'intervindre en un espectre tan am-ple".

A l'abril de 2005 la brigada de laCEOSI va aconseguir entrar a l'Iraq,sent els primers civils estrangersque van entrar a Fal·luja...

Campanya Estatal contra l’Ocupació de l’Iraq

Solidaritat amb Iraq

LES FORMACIONS CONFESSIONALS XIÏTES TE-NEN L’HEGEMONIA A LES NOVES INSTITUCIONS

“

MIQUEL ANDREU BARCELONA

Des del Manifiesto de los 2.300, en quèJiménez Losantos i altres personatges,sobretot funcionaris, denunciaven unasuposada persecució del castellà, finsa la plataforma Ciutadans de Catalun-ya han passat 25 anys. Però durant totaquest temps han estat moltes les ini-ciatives que han volgut revifar aquellmateix esperit. I, en la majoria dels ca-sos, són les mateixes persones les quehi ha al darrera. És el cas, per exem-ple, del Manifiesto por la tolerancia lin-güística, sorgit el 1994 en el si de l'A-sociación por la Tolerancia com a eixcentral de la campanya contra la lleide normalització lingüística de la Ge-neralitat. De manera molt similar a l'ac-tual plataforma creada sota la batutadel director teatral Albert Boadella,aleshores ja es denunciava, fins i totamb més rotunditat que ara, que a Ca-talunya es feia amb el castellà "el ma-teix que Franco havia fet amb el ca-talà". Era l'època en què Jordi Pujoldonava suport a Felipe González a Ma-drid i aquest anava de cap a caiguda,cosa que sens dubte va contribuir a in-tensificar l'agressivitat de la campan-ya. Entre el nucli dur dels impulsorshi figuraven noms com Félix Pérez Ro-mera, Antonio Robles i Rafael Ávila,que recentment van participar en lapresentació pública del grup de Boa-della a Barcelona. Un grup que comp-ta, també, amb personatges com Jai-me Ferrerons, provinent de la Plata-forma per Catalunya de l'ex FuerzaNueva Josep Anglada.

Aquest moviment va viure una se-gona fase a finals del 1996, quan es vacrear l'anomenat Foro Babel, quecomptava entre els seus representantsmés coneguts articulistes com Félixde Azúa, Arcadi Espada, EduardoMendoza o Francesc de Carreras. Enun parell de manifestos llançats enels dos anys següents, feien del "bilin-güisme social" el seu cavall de batalla.Un bilingüisme social, però, que a lapràctica només el podien exercir elscatalanoparlants. S'oposaven, també,a que els poders públics poguessin le-gislar en qüestions lingüístiques dinsla vida laboral i econòmica, de mane-ra que tant a l'educació com als mit-jans de comunicació públics no s'ha-via de prioritzar la llengua catalanacom la vehicular. Si la Generalitat hopretenia, argumentaven, era degut ala "situació d'excepcionalitat" (no par-

laven de persecució) que havia viscutel català durant el Franquisme.

A l'ombra del PSCA ningú escapa que aquest tipus d'i-niciatives, especialment l'actual Ciu-tadans de Catalunya, sempre ha anata remolc d'allò que succeïa al Partitdels Socialistes. Mentre els seus im-pulsors encara confiaven en un gir es-panyolista del PSC si aquest arribavaa governar, la idea de crear un partitpolític diferent va estar a les becero-les, sobretot quan des de mitjans dela dècada dels 90 els "intel·lectuals"s'havien afegit al moviment (que finsaleshores es podria qualificar de fre-ak).

El 1999, el PSC és a punt de guan-yar les eleccions i d'aleshores fins el2003 hi ha un cert relaxament. I és queel sector més actiu en aquests anys fouel que patia de certa basquitis i orga-nitzava actes puntuals a les universi-tats catalanes amb convidats del PaísBasc (Fernando Savater, GotzoneMora...) o que otorgava medalles al jut-ge Garzón. Finalment, veient que elPSC no respon a les seves expectati-ves, és ara que tots han tornat a la cà-

rrega (sense el suport d'alguns anticsmembres del Foro Babel). Enmig d'unclima social agitat és el moment,doncs, del tot o res. D'aquí la grandi-loqüència dels seus actes públics, eldarrer dels quals va tenir lloc al Tea-tre Tívoli de Barcelona davant de no

més de 1.500 persones i que ells con-sideren com "l'inici de la constituciódel nou partit", que encara no ha es-tat sol·licitat al registre del Ministeri.El principal obstacle, però, a més d'u-na greu falta de lideratge i d'organit-zació, serà altra vegada el paper que

pugui jugar el PSC, que donada la lleielectoral existent es veu obligat a treu-re 200.000 vots més que CiU per guan-yar les eleccions. Això fa que no es pu-gui permetre la pèrdua de 50.000 pa-peretes i, sens dubte, intentarà cobrirtots els flancs per evitar-ho.

COMARQUES16 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

NOVA FORMACIÓ LA PLATAFORMA DE BOADELLA, CIUTADANS DE CATALUNYA, ES VOL CONSTITUIR EN PARTIT POLÍTIC

L'espanyolisme a Catalunya veu l'oportunitatde fer un salt endavant amb un nou partitEl discurs pretesament"antinacionalista" aCatalunya ja ve de lluny.Després de diversosintents a través deplataformes, manifestos ifòrums és ara, però, quanaquests sectors veuen elmillor moment per saltar ala palestra política.

Arcadi Espada i Albert Boadella -disfressat de Mosso d’Esquadra- a la presentació del nou partit ARXIU

Les mil (i una) cares de l’anticatalanisme

El catalanisme, des dels seus inicis, sem-pre ha comptat amb un poderós adver-sari: l'anticatalanisme. Aquest terme

s'ha emprat per designar realitats molt dife-rents, ja que l'oposició al projecte nacionalencarnat pel catalanisme ha pres històrica-ment formes molt diverses. Així, sota aquestparaigua hi trobem des del lerrouxisme obre-rista dels tombants del segle passat fins al"blaverisme" valencià, passant per l'espanyo-lisme tradicional de la dreta.

I és que si com dèiem, l'anticatalanisme hapres històricament múltiples cares, els da-rrers anys no han estat una excepció, i un'nou' tipus d'anticatalanisme ha anat prenentcos a Catalunya des del restabliment de l'au-tonomia. Des del Manifiesto de los 2.300 del1981 fins a l’actual plataforma de Boadella, hiha hagut diversos intents per mobilitzaraquest discurs anticatalanista, com el ForoBabel o Convivencia Cívica Catalana, sovintencapçalats pels mateixos personatges.

Aquesta mena d'anticatalanisme presentanous reptes conceptuals al catalanisme, quees materialitzen en un qüestionament de la le-gitmitat del (tímid) procés de construcció na-cional i del consens bàsic al voltant del paperde la llengua catalana com a element comú icohesionador de tota la societat. La seua retò-rica es basa en la defensa a ultrança de les lli-bertats individuals front a uns suposadamentinexistents 'drets col·lectius' i en el qüestio-

nament de la naturalesa democràtica del cata-lanisme que és titllat com a projecte etnicistai potencialment totalitari.

En resum, l'aparell argumental és clar: Ca-talunya no és més que la suma dels ciutadansque hi viuen, que són els únics que tenendrets. No hi ha cap "cultura catalana": aquestaés només la cultura dels ciutadans de Cata-lunya i actualment a Catalunya no hi ha unasola llengua ni una sola cultura com vol fercreure el catalanisme. I si Catalunya no tédrets, no té llengua i no té cultura pròpia,qualsevol proposta "sobiranista" perd tot sen-tit. El nacionalisme català, segons aquest ar-gument, imposa a la totalitat de la ciutadania,en una clara vulneració dels principis de-mocràtics, una de les llengües i una de les cul-tures, i només considera catalans els qui com-parteixen els seus punts de vista. El naciona-lisme català provoca així exclusió, marginaciói desigualtats entre els ciutadans.

Una paradoxa remarcable d’aquest discursés que, tot i que sovint es presenta com a unmoviment cívic, tracta de mobilitzar la immi-gració espanyola dels anys 50-70 amb argu-ments que apel·len precisament a aquestabase ètnica diferenciada. I encara una altraparadoxa: entre els seus líders hi abunda, mésque gent procedent d’aquestes onades d’im-migració, gent provinent de grans famílies dela burgesia barcelonina.

A més a més, en aquest entorn el panorama

és confús, i les connexions amb el nacionalis-me tradicional de la dreta espanyola han sigutconstants i evidents: des del primer manifest il’evolució posterior d’alguns dels personatgesque l’encapçalaven (començant pel piròmanradiofònic a nòmina dels bisbes) a la partici-pació de destacats membres del Foro Babelen les operacions de l’expresident del PP aCatalunya Aleix Vidal Quadras o, recentment,la inscripció d’alguns membres de la xenòfoba‘Plataforma per Catalunya’ al grup de Boade-lla i companyia.

Aquestes connexions personals i ideològi-ques (l’aliança entre l’espanyolisme d’esque-rra i de dreta contra el catalanisme no és unfenòmen nou) han generat un espai de confu-sió que s’ha vist reforçat pel nou lèxic políticadoptat pel Partit Popular des de fa uns anys,quetracta de presentar el seu nacionalismeespanyol com a un patriotisme constitucional,‘cívic’, oposat a uns nacionalismes "ètnics" otribals (basc, català i gallec) que són presen-tats com a quelcom arcaic i que amenaça lallibertat individual. Independentment d'al-tres consideracions, podem asseverar que enstrobem davant d'un passatge semiòtic que haacostat, almenys en aparença, les postures dela dreta espanyola amb les de l'espanyolismed'esquerra jacobina contribuint així a unaconfusió major entre les diverses línies depensament i conceptualització de l'anticatala-nisme.

JORDI MUÑOZ

17COMARQUES L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

ANNA COLL VALÈNCIA

Al’horta de València li queden 35 anysde vida. Aquesta és la sentència d’uninforme intern de la conselleria de Te-rritori i Habitatge de Rafael Blascoque vaticina que l'horta de l'àrea me-tropolitana de València “desaparei-xerà totalment en un període d'en-tre 35 i 50 anys”, si es manté el ritmeurbanístic que “entre 1956 i finals delsegle XX va reduir-la a la meitat”. Unritme que, tot siga dit, s’ha vist incre-mentat exponencialment els darrersanys degut a la permisivitat de la ma-teixa conselleria de Blasco.

Segons ha publicat el diari Levan-te, el document es va presentar alConsell ara fa un any, al març de 2005,com a pas previ a la redacció d’un plad'acció territorial de protecció de l'-horta (PATH) que encara no s’ha pu-blicat. Un pla que tot i les revelacionsdramàtiques del document es preveuque, en cas de ser finalment impul-sat (la qual cosa encara està per veu-re), siga continuïsta en la pràctica res-pecte a la política que ha seguit tra-dicionalment el Partit Popular ambl’horta de València.

L'informe, que podria haver estatfiltrat pels tècnics de la Conselleria,diagnostica la “situació crítica” per laque travessa aquest paisatge agríco-la amb unes dades que produeixencalfreds. En els últims deu anys “la re-ducció de l'horta s'ha accelerat res-pecte a pautes anteriors i ha arribatal 20%”. L’any 2000, els cultius hortí-coles “ocupaven poc més de 8.500

hectàrees” enfront de les 3.500 hectà-rees de sòl reclassificat en els últimsdeu anys per a infraestructures, edi-ficacions i indústries. Enfront d'a-questes dades, un altre informe de laConselleria d'Obres Públiques, Urba-nisme i Transports (Coput) publicatl’any 2002, com a pas previ a un altrepla territorial que mai no es va re-dactar, xifrava en 6.500 hectàrees lasuperfície d'horta tradicional, 2.000hectàrees menys de les facilitades perBlasco en el seu diagnòstic.

Panorama descoratjadorA més de l'estadística del sòl, l'infor-me revela un panorama socioeconò-mic descoratjador per a l'horta. Elsector agrícola només represental'1% del producte interior brut (PIB)en la comarca i a penes treballen enell uns 2.000 llauradors que viuen“amb una renda estancada des de faset anys”. Encara que el documentobri algunes portes a l'esperança. Alvoltant de 5.107 hectàrees d'horta es-

tan protegides en els plans generalsmunicipals. Són bosses agrícoles que“constitueixen un valor estratègicde primer ordre i un lloc idoni per ala pràctica de l'agricultura intensivamediterrània”. Una oportunitat de fu-tur per a l'horta podria estar en “afa-vorir el cultiu ecològic, l'oci actiu iterapèutic i noves funcions recreati-ves didàctiques o científiques per adonar nous continguts a aquests es-pais”. En cas contrari, és la mateixaconselleria de Territori qui reconeixque València i la seua àrea metropo-litana poden anar acomiadant-se del'horta, un “conjunt singular” quasiúnic ja que “només hi ha cinc paisat-ges semblants en tot Europa”, segonsl'informe Dobris de l'Agència Euro-pea de Medi Ambient.

Aquest panorama podria ser en-cara més descoratjador d’ací uns dies,si l’ajuntament d’Alboraia aconse-gueix dur a terme, amb el consenti-ment de Blasco, els seus plans d’ur-banitzar les quaranta hectàrees que

formen la partida de l’horta de Vera.Una de les poques zones on el conreude l’horta continua sent productiu,fins el punt que el projecte s’ha tro-bat amb l’oposició de la majoria delspropietaris.

Per L’Horta responsabilitza el ConsellEl col·lectiu ciutadà Per l’Horta ha re-accionat davant l’anunci d’un hipotè-tic pla d’acció territorial de protec-ció de l’horta recordant que aquestaja esta protegida legalment en serconsiderada com a ‘zona agricola d'es-pecial protecció’. “El que cal és queel govern valencià respecte aquestaqualificació de l'horta i la faça res-pectar als altres, deixant de requali-ficar sistemàticament espais d'hortaprotegida per tot arreu. Per a Terro-ri ‘integrar la huerta en el desarrollourbanístico y territorial del área me-tropolitana’ és un camp de bledes alcostat d'un grapat d'edificis de 20 pi-sos”.

TERRITORI L’HORTA ES MANTÉ SENSE PROTEGIR

El Consell li dóna 35 anys de vida a l’horta de ValènciaUn informe intern de laconselleria de Territori iHabitatge vaticina quel’horta de l’àreametropolitana deValència podriadesaparéixer si esmanté el ritmeurbanístic encetat el1956

Francesc Camps celebra amb Pla l’aprovació de l’estatut valencià al Senat

DDeesspprrééss dd''uunn mmoommeennttaanniillaappssuuss eenn llaa ccoonnttiinnuuïïttaatt

dd''aaqquueessttaa ccoolluummnnaa (( uunn sseerrvvii--ddoorr ééss hhuummàà,, mmaassssaa hhuummàà,, ppoott--sseerr...... )),, vvaaiigg aa ffeerr,, sseennttiinntt--hhoommoolltt,, ddee nnoouu eell qquuee eemm vvee eennggaannaa..SSeegguurr qquuee aallgguunn lleeccttoorr vvoollddrriiaalllleeggiirr uunn ppllaannyy ooffééss,, aallgguunnaa ddee--ccllaarraacciióó iirraaddaa qquuee mmaalleeïïssccaa llaattrraaïïcciióó dd''aallgguunn ppoollííttiicc llaammeennttaa--bbllee,, aapplliiccaaddaa aa uunnaa lllleeii eelleeccttoorraallqquuee ppeerrppeettuuaa llaa ppoollííttiiccaa ddee ffaacc--ttoo ffrraannqquuiissttaa,, ii eennss eessbboorrrraa ddeellmmaappaa ccoomm aa ppaaííss,, sseemmpprree aa lleessppoorrtteess dd''uunn 55 %% iinnaabbaassttaabbllee......QQuuiinn aavvoorrrriimmeenntt !! RReeaallmmeenntt,,aallggúú eessppeerraavvaa qquuee lleess ccoosseessaannaarreenn dd''uunnaa aallttrraa mmaanneerraa?? EEnnffii,, ccrreecc qquuee sseerriiaa iimmppoorrttaanntt qquueeeennss ppllaanntteejjààrreemm ccoommeennççaarr aasseerr uunn ppoobbllee pprroottaaggoonniissttaa ddee llaasseeuuaa hhiissttòòrriiaa,, ii nnoo uunnaa tteerrrraa ddeepplloorraammiiqquueess.. DDee SSaallsseess aa GGuuaarr--ddaammaarr ii ddee FFrraaggaa aa MMaaóó,, eell vviicc--ttiimmiissmmee pplloorróó,, ii eenn eell ffoonnss ccoo--vvaarrdd,, ppaarreeiixx qquuee aa aallgguunnss eellssrreeppoorrttaa aallgguunnaa sseeccrreettaa ii mmaallaall--ttiissssaa ssaattiissffaacccciióó.. NNoo ééss eell mmeeuuccaass.. VViiddaa nnoo hhii hhaa mmééss qquuee uunnaa,,ii vvuullll qquuee eellss mmeeuuss eessccrriittss ssii--gguueenn uunnaa cceelleebbrraacciióó,, nnoo uunnaaeelleeggiiaa.. PPeerr aaiixxòò vvuullll rreettrree eellmmeeuu ssiinncceerr hhoommeennaattggee aallss mmeerr--ccaattss ddee lleess nnoossttrreess vviiddeess.. LLaa mmeemmòòrriiaa rreessiiddeeiixx aa llaa ppaannxxaa,,ii llaa mmeeuuaa rreettoorrnnaa ddee mmaanneerraa rree--ccuurrrreenntt aallss eennttrreeppaannss ddee ttoonnyyii--nnaa,, aannxxoovveess,, aalllliioollii ii ppeebbrreerraaqquuee ccoorroonnaavveenn uunn mmaattíí ddee ttrree--bbaallll aa llaa ppaarraaddaa ddee ssaallaadduurraa ddeemmoonn ppaarree,, VViicceenntt,, hhiissttòòrriiaa vviivvaaddeell mmííttiicc MMeerrccaatt CCeennttrraall ddeeVVaallèènncciiaa.. AA llaa ppaarrtt mmééss bboonniiccaaddee llaa cciiuuttaatt,, sseennssee dduubbttee,, ppeerrLLaa LLlloottjjaa,, llaa ppllaaççaa DDrr.. CCoollllaaddoo,,eell ddiissssoolluutt bbaarrrrii ddee VVeelllluutteerrss ((eell xxiinnééss )) ii mmééss eennllllàà llaa PPllaaççaaRRooddoonnaa,, cciirrccuulleenn rreettaallllss ddee vvii--ddeess,, ttrreebbaallllaaddoorrss ccaarrrreeggaannttaammuunntt ii aavvaallll qquuee ttrraannssppoorrtteennppllaaeerrss ccuulliinnaarriiss,, ss''eennttrreeccrreeuueenn,,eess ssaalluuddeenn,, bbrrooffeegguueenn eemmmmiiggdd''uunnaa aaccttiivviittaatt ffrreennèèttiiccaammeennttppaauussaaddaa..CCoomm uunn ccoorr qquuee bbaattee--ggaa ii ddiissttrriibbuueeiixx llaa ssaanngg aarrrriibbaaddaaddeess ddee ll''hhoorrttaa,, eellss ppoobbllaattss mmaarríí--ttiimmss,, ll''iinntteerriioorr ccaasstteellllàà.. VVeerrdduu--rreess,, ppeeiixx ii ccaarrnn,, eellss mmaatteeiixxoosspprroodduucctteess qquuee aarrrriibbaavveenn eennbbaarrccaa aa llaa ppllaaççaa ddeell mmeerrccaatt ddeeRRuussssaaffaa,, ppeell tteeiixxiitt aarrtteerriiaall ffoorr--mmaatt ppeerr ssèèqquuiieess,, ccaannaallss,, ll''aallbbuu--ffeerraa ii llaa mmeeddiitteerrrràànniiaa.. CCoommpprraarrééss ssoovviinntt nnoommééss uunnaa eexxccuussaa ppeerraa xxeerrrraarr,, eessmmoorrççaarr,, ii iinnccllúúss ttiirraarrllaa ccaannyyaa aammbb lleess ppeerrssoonneess qquueeffaann ccuuaa,, jjaa mm''eenntteenneeuu.. LLaa vveerrii--ttaatt ééss qquuee mmééss dd''uunnaa ddeeppeenn--ddeennttaa ii vveeïïnnaa eemm ffeeiiaa ttrreeuurree eellssccoolloorrss aammbb ssuubbttiillss ssíímmiillss qquueebbaarrrreejjaavveenn ggaassttrroonnoommiiaa ii ll''aallttrraaggaassttrroonnoommiiaa,, eenn uunn lllleenngguuaattggeelllliiuurree,, vviiuu ii iirròònniicc ccoomm nnoomméésshhoo ppoott sseerr llaa nnoossttrraa vvaarriiaanntt ddeellCCaattaallàà.. LLeess ddoonneess ddeell mmeerrccaatt,,mmoolltteess dd''eelllleess mmeessttrreesssseess ddee llaasseeuuaa ppaarràà,, eess ppeerrmmeetteenn uunnaa ssooll--ttuurraa ii uunnaa sseegguurreettaatt qquuee lleess hhaaffeett ccèèlleebbrreess,, ccllaavvaanntt ccaannyyaa aauunnss hhoommeess qquuee ss''aarrrroonnsseenn mmeenn--ttrree llaa ppaarraauullaa ssee''llss ccoonnggeellaa aa llaabbooccaa.. CCoomm aa llaa vviiddaa rreeaall..

Des de l’illa

!"#$%&'()

MARC PERISDocent valencià a les Illes

COMARQUES18 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

LLUÍS ADELL VALÈNCIA

“Ens agradaria enviar-vos a travésd’aquests freds murs i filferros una ca-lorosa abraçada revolucionària a to-tes aquelles persones que heu viatjatfins aquesta presó per denunciar i di-fondre la política penitenciària es-panyola i solidaritzar-vos amb els i lespreses polítiques”. Aquestes paraulesd’agraïment formen part de la notaque un membre de Rescat va llegir elpassat 4 de març a la porta de la pre-só de Picassent (L’Horta) en nom delsseus autors, Laura Riera i Diego Sán-chez, dos joves actius dels movimentssocials de Catalunya que porten mésde cinc anys de presó sota l’acusacióde col·laborar amb ETA.

Amb el suport de més de quarantaorganitzacions i col·lectius diferents,entre els quals hi havia el mateix Res-cat i els Grups de Suport als Presos del'Horta, prop de dues-centes perso-nes marxaren des de València fins al

penal de Picassent per tal de mostrarla seua solidaritat amb el pres i la pre-sa catalanes, que per primera vegadahan estat traslladats a una presó delsPaïsos Catalans, la de Picassent.

Aquest "retorn a casa", produït du-rant el passat mes de desembre, vamotivar la celebració d'una acte uni-tari que, a mode de mostra d'afecte isolidaritat, va deixar volar per les pa-rets de la presó els sons de les dolçai-nes i les notes de grups i músics comVerdCel, Miquel Gironès i Xavi Sarrià(d'Obrint Pas) i Cesk Freixas, que enacabar l'acte oferiren un concert a lesportes del centre penitenciari. Tam-mateix, els mateixos Laura i Diegos’encarregaren d’enrecordar que “resha canviat dins les presons espanyo-les amb el nou govern de RodríguezZapatero”, i que la política peniten-ciària continua sent la mateixa queamb el Partit Popular, fent una emo-tiva referència a Ígor Angulo, el presbasc que va aparéixer mort a la cel·la

de la presó de Cuenca el passat 27 defebrer, a qui considaren una nova víc-tima de la política de dispersió.

Diego i Laura foren detinguts al2001 i acusats de col·laboració ambbanda armada, per la qual cosa hanestat condemnats a 9 anys de presócadascun. Segons afirmen els col·lec-tius de suport les seues declaracionsautoinculpatòries foren extretes ambtortura. Les mateixes fonts afirmen,en aquest sentit, que foren insultats,colpejats i coaccionats als interroga-toris, fet que treuria tota credibilitata les seues declaracions. Al finalitzarla marxa un representant de Rescatva llegir un comunicat on es recorda-va que “encara hi ha un mur que enssepara dels nostres companys, peròamb la nostra presència hem consoli-dat un poc més els fonaments d’eixepont que ens manté units, als presospolítics i a nosaltres, en les lluites, lesesperances i, per què no dir-ho, en elspatiments”.

!"#$%&&'()*+#,#-./'/0*1#)2(-

34/567/89/73//"#:0-;<(=,0-0-')0;0*

PICASSENT ELS DOS PRESOS POLÍTICS PORTEN MÉS DE CINC ANYS TANCATS

Marxa solidària per la llibertatdels joves Laura i Diego

Marxa. Rescat i els Grups de Suport als Presos de l’Horta demanen la llibertat dels dos joves catalansPresentació. David Vila (centre) comenta la campanya a la premsa

REDACCIÓ VALÈNCIA

La Coordinadora d’Associacionsper la Llengua catalana (CAL) haposat en marxa la campanya “Paï-sos Catalans, per un futur sense lí-mits”, com a resposta davant del pa-norama polític de les reformes delsnous Estatuts (Principat, País Va-lencià i Ses Illes). En la presentació,que se va celebrar el passat dime-cres 8 de març, David Vila, portaveui membre del Consell Nacional del’associació, va explicar que en el casdel Principat “en un principi s’haviademanat la implicació de la societatcivil i a l’hora de la veritat han pre-valgut els interessos partidistes i elspolítics han venut el Principat a unpreu molt baix”. Pel que fa al PaísValencià, el portaveu de la CAL afir-ma que “ha estat un pacte entre elsdos partits majoritaris des del co-mençament, tot donant l’esquena a

la societat civil i negant qüestionstant elementals com la unitat de lallengua o la definició del territoriamb el nom de País Valencià”. Da-vant d’aquest context polític, des dela Coordinadora d’Associacions perla Llengua catalana (CAL) “ensveiem obligats a respondre ja queels polítics han demostrat no estara l’alçada del que reclama la socie-tat civil” i per tant, “hem de fer sen-tir la nostra veu, la veu del poble”.

Partint dels objectius marcats ala CAL com a associació, la cam-panya, que se celebrà d’un modedescentralitzat al llarg i ample delsPaïsos Catalans, desenvoluparàquatre eixos: llengua i la nació, so-birania nacional, economia i benes-tar social i models internacionals dereconeixement del dret d’autode-terminació+ info:www.cal-llengua.org

INDEPENDENTISME CONTRA ELS ESTATUTS

La CAL fa campanya“per un futur senselímits, Països Catalans”

19L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

ECONOMIA

PERE ESCOBAR / PLATAFORMA CON-TRA L‘APLICACIÓ DEL PLA EÒLIC A LAZONA 5

FFeerrnnaannddoo CCaasstteellllóó, Conseller d'In-dústria i Comerç quan va eixir a in-formació pública el Pla Eòlic de la Co-munitat Valenciana, va dir en unacompareixença davant el Ple de lesCorts Valencianes el 16 de Novembrede 2000 per a presentar el Pla Eòlic:«Quant a la participació dels ajunta-ments, anem a veure: es diu que elsajuntaments puguen opinar sobrecom s'han de situar les empreses encadascun dels termes municipals. Bo,això ens pot dur que cada ajuntamentpense el que vulga i la seua maneramolt particular d'entendre'l, i tindrí-em un model per a cadascun delsajuntaments». Açò resumeix en gran part el plante-jament que s'ha seguit a l'hora d'a-bordar les preocupacions dels ajun-taments respecte al Pla Eòlic: aquei-xes preocupacions no tenen cap va-lor. Encara que en les Declaracionsd'Impacte Ambiental publicades finsal moment en els Butlletins o DiarisOficials hi ha nombrosos exemplesdel nul valor de les opinions dels ajun-taments, em centraré en un cas re-cent que afecta al Rebollar, dins delterme municipal de Requena, on esva a instal·lar la Subestació Transfor-madora que arreplegarà l'electricitatproduïda per les centrals eòliques deles zones 8 i 9, l'adjudicatària de lesquals és RENOMAR. El passat dia 1 de Març es va publicarl'autorització administrativa per a laseua construcció en el Diari Oficial dela Generalitat; s'arrepleguen allí lesal·legacions presentades per l'Ajun-tament de Requena, que proposatraslladar la ubicació d'aquesta Su-bestació al costat de l'autovia A-3, alcostat del recorregut de la línia de400 KV que va de Cofrents a l’Eliana,en lloc de situar-la en l'emplaçamentproposat inicialment, que té un con-siderable impacte paisatgístic segonsl'Ajuntament. La proposta de l'Ajun-tament és traslladada a l'empresa,

que contesta que considera que l'im-pacte paisatgístic és de moderat acompatible i que el canvi d'ubicaciósuposaria un major impacte ambien-tal perquè l'estesa elèctrica creuariadues vegades l'autovia; l'Ajuntamentmanté la seua proposta entent queprodueix un menor impacte paisat-gístic. Què fa la Conselleria davant aquestaproposta de l'ajuntament? Ignorar-la,escudant-se que la Declaració d’Im-pacte Ambiental no posa objeccionsa la ubicació proposada per l'empre-sa. No estem parlant, com es veu, d'u-na proposta desgavellada i contràriaa l'energia eòlica; estem parlant d'u-na proposta que evita que una Su-bestació Transformadora se situe onexisteix vegetació i es proposa ques'instal·le on ja hi ha una infraestruc-tura de gran impacte paisatgístic,com és l'A-3.

Els ajuntaments se'ls dóna la potes-tat de crear zones especialment pro-tegides per a preservar els elementsnaturals o patrimonials més caracte-rístics del seu terme municipal, per aevitar construccions que suposen ungreu impacte en el seu entorn i, endefinitiva, per a protegir el benestardels seus veïns i el dret a un entorndigne. I la Generalitat Valenciana, quehauria de protegir també el que elsajuntaments consideren el seu patri-moni més característic, no només elsretira als ajuntaments aqueixa po-testat, sinó que anul·la completamentqualsevol decisió anterior que con-tradiga el que la Generalitat propose. L'autonomia local, aqueixa entitattan etèria que desapareix quan la xi-fra de negocis supera una certa quan-titat de zeros a la dreta, està en ho-res baixes, a pesar d'estar reconegu-da en la pròpia Constitució que tan

en boca està ara de punts polítics.Aqueixa autonomia local, que permetals ajuntaments realitzar les accionsnecessàries per a protegir els seuspropis béns, sembla destorbar a l'or-dene i comandament d'alguns.

Un Pla Eòlic fet d’esquenes alsens locals i als seus veïns

PEV L’EXECUCIÓ DEL PLA EÒLIC VALENCIÀ TORNA A QÜESTIONAR L’AUTONIMIA LOCAL

El Sr. Castelló afirma que siels ajuntaments prengueren

cert control de la situació el Paísseria poc més que una catàstrofa l’hora de planificar la instal·la-ció dels molinots de vents i delsseus complements. Es veu ques’ha pegat una volteta per lacosta i ha arribat a la conclusióque el fet que cadascú campeper on puga resulta un tant caò-tic. Efectivament és així. Peròresulta força curiós que siga araquan aplique un principi territo-rial tan obvi i, sobretot, en unterritori que té tota mena deproblemes greus però que nodestaca, precissament, pels des-gavells territorials. Em tem,però, que no és aquest “adonar-se” el que ha passat pel cap delssenyors de Conselleria. Més bésembla que estem davant d’unprocés a tres nivells. La imposi-ció, la submisió i l’ordenació. IImmppoossiicciióó aallss vveeïïnnss a què, a pe-sar de la bona part que manifes-ta explícitament estar en con-tra, l’altra que estant en contraes queda a casa i la que puga es-tar a favor però amb matissos,acaten unes decisions per a lesquals la seua veu no val res.SSuubbmmiissssiióó ddeell ppooddeerr llooccaall i pertant de l’estructura governa-mental municipal i de la de-mocràcia més propera al ciu-tadà, sobretot als pobles d’inte-rior. Un poder sense recursos, ique respon molt directamentdavant dels seus veïns.Finalment també OOrrddeennaacciióó.Però no del territori, no. Orde-nació de posar ordre, d’organit-zar per treure el millor profit auna terra la població de la quals’hauria d’haver sotmesa i lesautoritats de la qual són, en lamajor part dels casos, llastimo-sament submisses. No és cercaordre en el territori, és als seushabitants als que es vol qua-drats per fer-los engolir caos.

L’autonomia municipal és bàsica des d’una perspectiva racional de desenvolupament local

L’Apunt

Ordre per ordreigual a caos

El Pla eòlic s’està executant en molts casos sense tindre en compte els Ajuntaments dels termes afectats

XAVI GINÉSSociòleg

En aquesta anàlisireflexiva Pere Escobarens posa exemples idestaca algunes dec lesbarbaritats a què el Sr.Fernando Castelló ens té,malauradament, massaaveats.

NAIX EL FESTIVAL MUSICAL TOURBOLET SHOW

La seu de Ca Revolta va acollir la passada setmana la presenta-ció oficial del Tourbolet Show, el projecte de festival itinerantposat en marxa per 5 grups valencians de rock amb l’objectiude donar a conéixer el seu treball als escenaris de les comar-ques d’Alacant, Castelló i València. Al llarg de 9 caps de setma-na consecutius, el públic de 12 ciutats podrà gaudir de les ac-tuacions de Gàtaca i El Corredor Polonés, ambdós d’Ontinyent,Inòpia (la Ribera), Paral·lel 84 (Oliva) i Voltor (Aldaia). El ven-tall estilístic de les bandes del Tourbolet abraça des del nu-me-tal més contundent fins el rock alternatiu, el grunge, l’stoner oel hardcore, gèneres que sovint han estat oblidats pels creadorsque empren el valencià com a eina lingüística per plasmar elsseus sentiments en forma de cançons. En aquest context, lagira pretén contribuir a la normalització musical del País Valen-cià donant a conéixer una sèrie de propostes sonores de quali-tat i allunyades dels tòpics que sovint caracteritzen el rock ambdenominació d’origen. Es tracta, doncs, d’un primer pas per ala creació d’una escena alternativa valenciana que, fins i tot,podria servir com a estímul per a l’aparició de noves bandescompromeses amb una filosofia musical exempta de comple-xos. El Tourbolet, a més, representa una iniciativa pionera decol·laboració entre grups valencians a l’àmbit del rock dur i lesseues variants estilístiques. “El que pretenem és que el Tourbo-let no es limite a una sola edició, ja què pensem repetir la expe-riència cada any amb la incorporació de noves bandes. Moltsgrups joves de metal, hardcore i altres estils podrien fer lesseues cançons en valencià, però la majoria es decanten perl’anglés o el castellà perquè ni es plantegen que es puga practi-car eixos gèneres en la seua pròpia llengua. El problema és quefins fa no res no hi existia pràcticament cap referent, però cre-guem que amb el Tourbolet es posa una primera pedra per can-viar eixa situació”, va assenyalar Raül Adam, vocalista d’Inòpia.El Tourbolet Show va arrancar el dijous 16 de març a la salaPiccadilly de València amb l’actuació de Gàtaca (grup guanya-dor de la passada edició del concurs Sona 9, organitzat per larevista Enderrock) i El Corredor Polonés. El divendres 17, Gà-taca pujarà a l’escenari amb Inòpia al pub Soroll de Benidoleig.En les setmanes següents, la gira es desplaçarà a altres localsde Vila-Real, Crevillent, Pego, Sueca, Quart de Poblet, Alcoi,Gandia, Sant Vicent del Raspeig i Guardamar del Segura. I eldissabte 20 de maig, l’Àgora Jove de l’Alcúdia (la Ribera) aco-llirà la festa final del Tourbolet amb un gran concert que reu-nirà les cinc bandes participants.

++ iinnffoo:: wwwwww..ttoouurrbboolleett..ccoomm

L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

REDACCIÓ

El passat dijous 2 de març feia justun any que el col·lectiu de músics icantants en valencià es tancava al Pa-lau de la Música de València per de-nunciar la discriminació institucionalde la música en valencià. Aquesta hasigut la data escollida per presentar laprimera edició dels Premis OvidiMontllor, que s’organitza conjunta-ment entre l’associació de músics, Es-cola Valenciana, el Centre CulturalOvidi Montllor d’Alcoi i el periòdicquinzenal L’Avanç.

La primera edició dels premis lliu-rarà nou guardons entre els diferentstreballs editats des de 2001.Es pre-miarà el millor disc, la millor cançó, lamillor lletra, els millors arranjaments iorquestació, el millor disc pop-rock, elmillor disc de cançó d’autor, el millortreball de folk i noves músiques i elgrup revelació. Amb una dotacióeconòmica encara sense determinar,els guardonats rebran una litografiade la sèrie sobre Ovidi Montllor que varealitzar el pintor Antoni Miró. A mésa més, els guanyadors del concurs demaquetes podran enregistrar un CDals estudis de l’SGAE a València.

L’organització ha decidit que “men-tre es mantiga la situació d’anormali-tat que pateix la música interpretadaen la llengua pròpia al País Valencià,només podran concórrer a aquestspremis els músics valencians, inde-pendentment del lloc de residència ila ciutat d’enregistrament del disc”.Tot i que la voluntat dels organitza-dors és que, amb el temps, “els premisabasten tot el domini lingüístic del ca-talà”. No obstant això, “per tal d’afir-mar la unitat lingüística del català iper contribuir a la potenciació de l’es-pai cultural i artístic comú”, hi hauràtambé un premi al millor disc en ca-talà del conjunt del domini lingüístic,

que rebrà el nom de Muixaranga. La roda de premsa es va celebrar a

la porta del Palau de Música donada lamanca de resposta que ha rebut l’or-ganització en les seues sol·licituds perrealitzar l’acte al seu interior. El por-taveu del COM, Rafa Xambó, va de-fensar la importància d’aquests pre-mis i va exigir-li a la Generalitat va-lenciana “el suport que ens nega” i alsmitjans públics “la visibilitat i recepti-vitat que ara no té la música en valen-cià. “Si ells no ho fan, ho hem de fernosaltres. I en això estem”, va afegir.Així mateix, Xambó ha volgut re-conèixer la importància que represen-ta que enguany els Premios a la Músi-ca de RTVV facen una distinció a l'-Ham de Foc - premi a la projecció in-ternacional- i a Sergi Contrí -premi re-velació-. En aquest sentit, Xambó hadestacat els “efectes de la pressióexercida des de la societat civil i desdel mateix col·lectiu de músics i can-tants en valencià”.

El sentit dels PremisLa campanya en defensa de la músicaen Valencià que des de fa més de tresanys va encetar el un grapat de mú-sics s’ha estès com la pólvora arreudel País. Des de fa dos anys amb la in-corporació decidida del periòdic L’A-vanç Informació Lliure i la nova es-tratègia reivindicativa el seu ressòs’ha fet impressionant. De fet, elsfruïts no han tardat en caure. A bandad’una tímida programació a Ràdio 9,d’entrevistes als nostres cantants, aràdios i televisions privades d’àmbitlocal la música ha començat a ser pre-sent. Tot plegat demostra que les ac-cions mampreses, vistoses i directescom han estat, han repercutit de for-ma directa en la conscienciació gene-ral en favor de la nostra música i tam-bé en l’autoconvenciment per part delsector de la música de la seua pròpia

capacitat i possibilitats. Allò que rei-vindiquem no és disbaratat, ben alcontrari, resulta evident, lògic de fet,que la presència de la nostra músicaimpregne la nostra societat. Que elsnostres mitjans de comunicació i lesnostres institucions sàpiguen queexisteix la música feta en Valencià ique no l’amaguen contínuament.

La protesta davant el palau de con-gressos de Castelló fa tres anys, la re-collida de més de 3500 signaturesd’adhesió al manifest dels músics mit-jançant la pàgina web feta per a lacampanyawww.musicaenvalencia.org, l’ocupa-ció del Palau de la Música pels músics(!), el concert en viu a les portes delPalau de la Generalitat Valenciana, i lapresentació a la Universitat de Valèn-cia de l’edició del llibre i el cd delsmúsics i cantants en Valencià del qualse n’han distribuït més de 20.000exemplars han posat de manifest quela capacitat del col·lectiu i la de la so-cietat que els dóna suport són incom-bustibles.

Ara bé, no sempre es pot estar fentaccions d’impacte. Ni és possiblemantenir el nivell de tensió de maneracontinuada ni és recomanable. Cal unesdeveniment que sent mediàtic, sigaperiòdic i siga de clara reivindicació.És aquest el sentit dels premis quepresentem. Uns premis que posaranen contradicció unes institucions quediuen donar suport a la cultura valen-ciana però que marginen sistemàtica-ment de la seua programació culturalles creacions pròpies. La societat civilels ha de demostrar que és capaç, quela ignomínia no els farà recular, que hiha demanda, capacitat, creativitat iqualitat..

+ info: http://www.premisovidi.org

CONVOCATS ELS PREMIS OVIDI A LA MÚSICA EN VALENCIÀ

PAULA MATAIX DEL CENTRE OVIDI MONTLLOR, RUBÉN FERNÁNDEZ DE L’AVANÇ, DIEGO GÓMEZ D’ESCOLA VALENCIANA I RAFA XAMBO

TÒFOL CRUZ CASTELLÓ

Podeu fer un poc d’història delgrup?Allà per l'any 1996 quatre joves de laVall d'Alba amb tendències punks, ino molta base musical, vam co-mençar a assajar i a fer algun que al-tre concert per l'interior de Castelló.Per aquells temps fèiem prou de so-roll i muntàvem uns bons saraus. Laprimera formació dels GARAGAM-BOIG va ser: Gilito, Pablo, Rubén iPallares, a la qual, al poc temps, esva sumar Marcos per agafar el baix.En aquesta etapa més punk-rockerasonaven versions de Eskorbuto, LaPolla, MCD, Piperrak, Kortatu ,etc… i fèiem els primers passos capals temes propis (ja hi havia prou co-ses que criticar l’alcalde...). Méstard, després de una temporada decanvis, la formació entra en una èpo-ca de descomposició (abandons, pa-rades, falta de motivació...). PeròGARGAMBOIG reapareix amb airesrenovats i les coses més clares.Aquesta segona etapa la mampre-nem Gilito, Rubén, Txemari, Oscar,Marc i Isabel. La música s’accelera iara els temes es barallen entre elpunk i el hardcore. Amb aquesta for-mació fem la primera maqueta al2002, quatre cançons que enregistrael propi grup, i de la qual es fa unaxicoteta edició-distribució per lazona. Al temps Oscar abandona laformació, però decidim continuaramb una sola guitarra, reafirmant elso que caracteritza més aquesta eta-pa. L'agrupació avança, temes nous iganes de tocar. A finals de 2004 prin-cipis de 2005 decidim anar a un es-tudi, i enregistrar el nostre primertreball de llarga duració, que ara pre-sentem: DINS DEL CAP / FORADEL COS, 11 pistes amb cançonsnoves i algun tema recuperat de lesprimeres èpoques (els inicis mai nos’obliden), també hem volgut afegirles quatre cançons de la primera ma-queta, en una pista interactiva. L’edi-ció-distribució d’aquest CD l’hemdut a terme nosaltres junt a la DistriComú, que ens ha ajudat amb les cò-pies i en la distribució-difusió delmaterial, continuant així fidels a unapolítica d’autogestió que semprehem volgut seguir, dins dels marges

del possible.

Com valoreu la vostra trajectòriacom a grup fins al dia d'avui ?En tot el temps que duem tocant es-tem contents de haver compartit es-cenari amb persones i grups molt di-versos i de diferents trajectòries,unes més vertiginoses que altres.També hem tingut la sort de tocarper a diferents col·lectius, movi-ments o en llocs de festa simple-ment. I una conclusió que si podemtraure, després de veure diferentsformes de funcionar, és que al cap i ala fi el que més ens agrada de tot açòés ajuntar-nos per a fer la nostramúsica i tocar-la, i eixos són els nos-tres humils objectius. Com tots hemtingut èpoques bones i dolentes,cada un té la seva historia, però elrespecte mutu i el fet d’anteposar lesganes de fer música a certes ambi-cions, ens ha portat a seguir avantdurant uns quants anys, encara quesiga d’una forma més modesta. I nodiem que estiga mal ser ambiciós oambiciosa, per a aconseguir certs ob-jectius cal que ser-ho. Tampoc s’had’oblidar el respecte cap a un ma-teix, com comentàvem abans unacosa que hem tingut prou clara des

de sempre és dur una coherència en-tre el que diem i el que fem o gene-rem des del grup. Certes idees i pen-saments no sols poden quedar al es-cenari o enregistrades a un CD, caldur-les més enllà.

De què parleu als vostres temes?quines inquietuds o qüestions us mouen a l'hora de fer els temes? Com a qualsevol persona, ens impor-ta tot allò que ens afecta directa o in-directament. Vivim en un país, el va-lencià, on la gent sols es preocupad’enriquir-se el més aviat possiblesense cap mirament, polític, històric,social o laboral. Nosaltres, no es potdir que ens mantinguem al marged’açò, ja que som d’aquí, treballem iens relacionem. La majoria de nosal-tres hem estat, estem o recolzemsempre que podem, a agrupacionsde base, com grups assemblearis dedefensa de la terra, difusió de con-trainformació, grups de dones, ate-neus, etc… Ens preocupa què passaal nostre voltant i això irremeiable-ment es reflecteix en la nostra músi-ca. En ocasions els assaigs poden serfins i tot com una teràpia de grup,gràcies a la qual no ens tornem bojosde realitat, es converteixen en el

punt de fugida de les nostres frustra-cions i la nostra ràbia. Per açò ma-teix, també intentem que res afecteal fet que fem senzillament el queens dóna la gana, més que repararen l’acceptació, o no, que puga teniruna cançó, ens importa que tots i to-tes dins del grup la gaudim. D’ altrabanda, el fet que quasi tots en GAR-GAMBOIG escrivim lletres tambédóna varietat, tant temàtica comretòrica. Cadascú tenim unes in-fluències, que de vegades són dife-rents i en altres ocasions convergei-xen. Les cançons que sonen al CDmés concretament parlen de temesdiversos, com l’avarícia econòmicadesmesurada, l’autoproclamació delindividu, de la lluita indígena, la granmentida mediàtica, del costum de je-rarquitzar la família en la més rectaverticalitat patriarcal, també volemfer una crítica als prototipus d’estèti-ca que ens volen vendre, dels cossosde seguretat, de la negació de la lli-bertat de persones, també es parlade la festa o de diferents manifesta-cions del feixisme.

Com definiríeu la vostra música?Quins grups penseu que us influen-cien més directament al vostre so?Definir una música es més compli-cat del que sembla, i més quan és lateva pròpia. Però sembla que éspràcticament inevitable per a ungrup, abans o després sempre hi haalgú que t'ho pregunta...Una vegada,

en un cartell de un concert, ens au-tonomenaríem com “punkcore d’es-tar per casa” i aquella idea ens va fergràcia. Hi ha gent que ens acostamés al punk, altres ens associen mésal hardcore, i a nosaltres ens agradajugar a dues bandes o més, sensetancar cap porta. Això sí, normal-ment ens agrada fer-ho amb ritmesràpids i canviants, i també ens agra-da jugar amb matisos, de vegadesmés metàl·lics i altres amb sons mésestranys. Mai no hem buscat un soconcret, sempre hem deixat que lescançons flueixin, i segons la situaciópoden acabar sonant a una cosa ouna altra. I clar que t’influeix la músi-ca que escoltes en cada moment, ésinevitable tenir al cap aquells sonsque t’emocionen i que van creantdins teu un referent. A més a més, sia això li multipliques les diferentsetapes de cinc persones, que en oca-sions han estat prou diferents, et potdonar una amanida de referentsmolt variats al llarg del temps. Desde grups que ja hem anomenat, comEskorbuto, La Polla, Piperrak, Kor-tatu, també altres com RIP, El CondeRata, Maniática, fins grups com Kop,Habeas Corpus, Inadaptats, NeguGorriak o Tarzán, El Corazón delSapo, Alloraralaiglesia, Necesidad deLuchar..., per nomenar uns pocsnoms.

+ info:http://districomu.homelinux.net

GARGAMBOIGDINS DEL CAP/FORA DEL COS“

Gargamboig és una jove banda eixida a mig camí entre la Vall d’Alba i Castelló. Practicant un hardcore-punk ambforça i esperit rebel, han tret ja el seu primer disc. Aprofitant els concerts que preparen per les pròximes festes deMagadalena a Castelló, parlem amb ells i elles.

ENS PREOCUPA QUÈ PASSA AL NOSTRE VOLTANT I AIXÒ ES REFLECTEIX A LA NOSTRA MÚSICA

GGAARRGGAAMMBBOOIIGG A CAVALL ENTRE CASTELLÓ I LA VALL D’ALBA PRESENTEN EL SEU PRIMER ÀLBUM “DINS DE CAP/FORA DEL COS” FFOOTTOO:: COMÚ

ELS ASSAIGS PODEN SER UNA TERÀPIA DE GRUPGRÀCIES A LA QUAL NO ENS TORNEM BOJOS

“22 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

LUCAS MARCO

Les presons de la misèria, traduit a cator-ze llengües, és un llibre fonamental enl'actualitat. I és que nombroses notíciesdels últims temps ens remeten a unatendència cada cop més present als Es-tats europeus: la nova raó penal. Com ex-plica Loïc Wacquant, professor de Socio-logia als Estats Units i investigador delCentre de Sociologie Européenne de Pa-ris, arran de les polítiques ultra neolibe-rals instaurades als EUA amb l'arribadade Reagan i posteriormente de Bushpare, el desmantelament de les políti-ques socials es desenvolupa paral·lela-ment a una progressiva penalització de lamisèria: és el pas de l'Estat providència al'Estat penitència. Tot aquest procés esdesenvolupa fins els nostres dies als EUAamb unes conseqüències pels sectorsdesheretats extremadament negatives.

Però, i Europa? La civilitazada Europaha exportat aquests nous mecanismes através de nombrosos think tanks (labora-toris d'idees) estadounidencs. Aquestaexportació s'ha traduit en les novestendències europees en matèria de re-pressió i d'aplicació de les polítiques detolerància zero a les societats europees.

Augment de la població carcerària,construccions de noves presons, controlpunitiu dels beneficiaris d'ajut social,perseguiment de la immigració il·legal irepressió a les comunitats immigrades,repressió accentuada de la delinqüènciaa menor escala -drogues, vandalisme,prostitució-, perseguiment dels “sensesostre” i de col·lectius urbans, com araels artistes del graffiti i fortes restric-cions a les polítiques socials destinadesals sectors més desafavorits, a més de la

brutal precarització del treball. Són qües-tions que estan a l'ordre del dia a les nos-tres societats europees. Els casos deValència i de Barcelona serveixen d'e-xemple: les noves normatives cíviques del'Ajuntament de Barcelona, la ghetitzacióde gran part de la perifèria metropolita-na, la utilització de poblacions gitanescom a carn de canó pels projectes urba-nistics fraticides de l'Ajuntament deValència al barri del Cabanyal, el ghettode La Coma, la repressió als indigents alcentre de la ciutat i als immigrants a ba-rris com ara Russafa, els immigrants queviuen sota el pont de riu i un llargíssimetcetera. No oblidem, d’altra banda, al-tres succesos a la resta del món: el Katri-na i les poblacions més pobres a NovaOrleans o les revoltes de les banlieux dela capital francesa.

Aquest llibre conté algunes de lesclaus més importants per entendreaquest procés de penalització de l'Estat,

la seua gestació als EUA, les seues con-seqüències la seua progressiva exporta-ció a Europa. I és que possiblement noens adonem de l'amplitut de la qüestió ales nostres societats, però aquesta qües-tió ja la tenim a casa, gairebé invisible,però, sense dubte cada cop més present.

En la mateixa línia que sociòlegs comara Pierre Bourdieu o Mike Davis, i im-pregnat per la influència vital de GillesDeleuze i de Michel Foucault, Wacquantaporta nombroses dades que il·lustren laseua argumentació i amplia, a més, l'anà-lisi cap a noves qüestions com ara la pri-vatització de la presó i de l'espai i la rela-ció entre precarització del treball, misè-ria i repressió.

Un llibre doncs, molt recomanable perno romandre al marge del nostre temps ide les transformacions més importantsque el caracteritzen. Escrit des del conei-xement de la perspectiva sociològica, en-ganxarà de seguida les ments inquietes.

L’Avanç Informació, 17 de març de 2006 23

LES PRESONS DE LA MISÈRIA (LOÏC WACQUANT) EL CONTROL SOCIAL A L’EUROPA DEL SEGLE XXILoïc Wacquant, autor junt a Pierre Bourdieu del llibre Per una sociologia reflexiva (1992) reflexiona en aquest llibre sobre les transformacionsde l’Estat als països europeus en matèria de repressió i de control social. Europa passa de l’Estat providència a l’Estat penitència exportantun model, l’estadounidenc, que aquest llibre critica de manera lapidària donant al lector les claus per comprendre aquest fenòmen.

ASSAIG EL SOCIÒLEG LOÏC WACQUANT ANALITZA LES NOVES FORMES DE CONTROL SOCIAL EXPORTADES DELS EUA CAP A EUROPA

LES PRESONS DE LA MISÈRIA

Loïc Wacquant

Edicions de 1984

www.edicions1984.com

REDACCIÓ VALÈNCIA

Des del passat dimecres 1 demarç, nous programes s’incorpo-ren a la graella d’InfoTelevisió.La novetat més destacada potserés el nou informatiu del migdia,que s’emet a les tres i que preténdonar una primera ullada a lesnotícies del dia, a més de recupe-rar aquelles que s’han produït denit o a la matinada. El presenta il’edita la periodista Lucía Calvo.La segona edició de l’Info conti-nua emetent-se a les 21.30. Elpresenta Juli Esteve i afegeixdos suplements, un primer dedi-cat a l’anàlisi, de la mà de perio-distes convidats al plató per co-mentar l’actualitat social i políti-ca, i un altre que servirà per en-trevistar cada dia un personatgeprotagonista d’eixa actualitat.Una altra novetat és la incorpo-ració d’Infosport, 15 minuts de-dicats al món de l’esport, queapareix en la graella a les nou dela nit. El presentarà Manel Ála-mo, que comptarà dilluns i di-vendres amb l’assistència d’Hèc-tor Máñez.

Hi ha més novetats, perquè di-lluns i dijous, a les 11 de la nit,s’emetran dos edicions diferentsd’Artefacte, un programa dedicata les arts escèniques, a la musica,a les arts plàstiques i al món deldisseny. L’elabora i el presenta laperiodista Empar Lagunas.

A partir d’ara i durant 11 set-manes, s’emetrà cada dimarts ala nit un capítol de Vides literà-ries, una sèrie produïda per l’As-sociació d’Escriptors en LlenguaCatalana. Es tracta d’entrevistesreportatjades justament a 11 es-criptors de tot l’àmbit lingüístic.I entre ells, dos valencians, JoanF. Mira i Isabel-Clara Simó.

Val a destacar també com anovetat el naixement de Ani-mailades, un microespai que

mostrarà en pantalla aquellesconstruccions virtuals, sovint enformat de power point, que ensarriben sovint per correuelectrònic i ens provoquen unsomriure, una rialla o una refle-xió.

En esta nova etapa, InfoTVproduirà nous capítols del TenimParaula, un microespai de divul-gació lingüística que ha tingutuna gran acollida entre l’audièn-cia. També es renova amb nouscapítols el musical Watts, ques’emetrà cada dimarts. Una altrade les novetats serà l’aposta de-cidida pel carrer i els actes ques’organitzen a València i a l’àreametropolitana, tant de l’àmbit

polític, com del cultural, com del’esportiu.

Els equips d’InfoTV gravaranmolts d’aquestos actes per con-vertir-los en programes especialsdins la seua graella, com ha oco-rregut recentment amb l’acteinaugural del tercer centenari dela Guerra de Successió, a Dénia,o la Tercera Nit d’Escola Valen-ciana, organitzat divendres pas-sat a Alzira.

Tots ells són programes quesubstitueixen els dos que causenbaixa provisional en la graella. Estracta del magasín Ací PintemTots i d’Els Debats d’InfoTV, quetornarien més endavant, potseren passar les festes de Falles,

INFO TV ES RENOVA DE DALT A BAIX AMB NOUS PROGRAMES

JM TORRES VALÈNCIA

En 1665 el famós artista ho-landès Jan Vermeer va pintarun dels seus llenços més cone-guts: “Xica amb Turbant”. Unquadre cautivador que retrata-va a una bella jove desconegu-da tocada amb un original tur-bant, i amb una arracada, queera una gran perla, penjant dela seua orella esquerra. Amb elteló de fons d'aquest enigmàticpersonatge, i recolzant-se en elbest-seller de Tracy Chevalier,La Jove de la Perla, el debu-tant Ficar Webber, realitzadorde documentals per a la televi-sió britànica, construeix un

film plagat de detalls, amb unacuidada escenografia i una no-table recreació de l'època. Lafotografia, d'Eduardo Serra,premiat en l'últim festival deSant Sebastià, és peça essen-cial de la pel·lícula, ja queaconsegueix recrear a la per-fecció la llum dels seus qua-dres i tot el que compon l'uni-vers pictòric del gran pintorflamenc. Protagonitzada pelbritànic Colin Firth –l'espòsenganyat del Pacient Anglès-,en el paper de l'artista, i perScarlett Johansson menge lajove anònima, La Jove de laPerla, agradarà per igual alscinèfils i als amants de la pin-tura.

CINE I PINTURA UNITS A LA JOVE DE LA PERLA

Després de quasi un any en antena Info TV renova tota la seua programació

24 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

L’Avanç Informació, 17 de març de 2006 25

PROGRAMACIÓ RÀDIO I TELEVISIÓ

DILLUNS, DIMECRES I DIJOUS

15.00. L’Info.Primera Edició.Presenta: Lucía Calvo.

15.25. L'oratge.

15.30. Programació de Vesprada

18.00. L’Info. Primera Edició(Repetició)

18.25. L’Oratge.

18.30. Programació de Vesprada.

21.00 Infoesport. Presenta ManelÀlamo.

21.15. A taula parada. Programa decuina el·laborat per Gandia TV

21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve.

22.05. L’Oratge.

22.06. Artefacte (Avanç).

22.08. Tenim Paraula.

22.10. L’Agenda.

22.13. Animailades.

22.20. L’Info. (Anàlisi)

22.35. L’Info. (L’Entrevista).

23.00 MeninfoTV. Programad’humor amb Pau Blanco.

23.10. Artefacte. Programad’Informació Cultural. PresentaEmpar Lagunas.

23.38. Infoborsa.

23.40. Watts (Redifusió)

24.00. L’Info (Inclou l’Anàlisi il’Entrevista)

01.20. Infosport (Redifusió)

01.30 La Nit d’Info TV

DIMARTS

15.00. L’Info.Primera Edició.Presenta: Lucía Calvo.

15.25. L'oratge.

15.30. Programació de Vesprada

18.00. L’Info. Primera Edició(Repetició)

18.25. L’Oratge.

18.30. Programació de Vesprada.

21.00 Infoesport. Presenta ManelÀlamo.

21.15. Meninfo (Redifusió)

21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve.

22.05. L’Oratge.

22.06. Casablanca (Avanç).

22.08. Tenim Paraula.

22.10. L’Agenda.

22.13. Animailades.

22.20. L’Info. (Anàlisi)

22.35. L’Info. (L’Entrevista).

23.00.Watts.

23.30. Veus Literàries.

24.00. L’Info (Inclou l’Anàlisi il’Entrevista)

01.20. Infosport (Redifusió)

01.30 La Nit d’Info TV

DIVENDRES

15.00. L’Info.Primera Edició.Presenta: Lucía Calvo.

15.25. L'oratge.

15.30. Programació de Vesprada

18.00. L’Info. Primera Edició(Repetició)

18.25. L’Oratge.

18.30. Programació de Vesprada.

21.00 Infoesport. Presenta ManelÀlamo.

21.15. A taula parada. Programa decuina el·laborat per Gandia TV

21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve.

22.05. L’Oratge.

22.06. Artefacte (Suggeriments peral cap de setmana)

22.08. Casablanca (Avanç)

22.10. Tenim Paraula.

22.12. L’Agenda

22.14. Animailades.

22.20. L’Info. (Anàlisi)

22.35. L’Entrevista.

23.00 Infoborsa

23.05. Casablanca. PresentaBlanca Gras

23.45. Les Músiques d’InfoTV.Presenta Clara Esteve.

24.00. L’Info (Inclou l’Anàlisi il’Entrevista)

01.20. Infosport (Redifusió)

01.30 La Nit d’Info TV

DISSABTE

18.00. CasaBlanca. programadedicat a la informaciócinematogràfica i a l'emissió decurtmetratges. Presenta: BlancaGras (redifusió).

18.45. L’Info (Entrevistes)Redifusió.

20.30 L’Info. (Anàlisi) Redifusió

21.45. Els Reportatges d'InfoTV.

23.15. Me n'InfoTV. L'humor de PauBlanco.

22.30.Artefactes. (Redifusió)

00.50. La nit d'InfoTV. Els millorsmoments de la programaciód'InfoTV.

DIUMENGE

18.00. Artefactes. Els programesde la setmana

18.50. Infosport. Redifusió.

20.15. La setmana. Tota laInformació

00.15. La nit d'InfoTV. Els millorsmoments de la programaciód'InfoTV.

NOTES

Durant la resta de les 24 hores deldia, InfoTV emet els espais Lesmúsiques d'InfoTV, Les entrevistesd'InfoTV, Els debats d'InfoTV iMeninfoTV, que recuperen elsmoments més interessants de laprogramació més recent. Entreprograma i programa sempre vaintercalat un capítol de TenimParaula, el microespai dedicat a lanostra llengua.

++ iinnffoo:: www.infotelevisio.com

DILLUNS

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Africania

16:30 - 18:00 El Jardín de Epícuro

18:00 - 18:30 Radio Ciencia

19:00 - 20:00 La Hora Roja

20:00 - 22:00 La Maldición deMalinche

23:00 - 01:00 El Perito Pirómano

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

DIMARTS

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Nuevaradio

18:30 - 20:00 Docu RK

20:00 - 21.30 La Poesia/El taller delos etc.

21:30 - 22:00 Radiociencia

23:00 - 01:00 La Descoberta

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

DIMECRES

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Radio Insurgente

16:00 - 18:00 Acció Directa/DonesLliures

21:00 - 22:30 La mujer Pajaro

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

DIJOUS 19

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Taller de Folk

17:00 - 19:00 La Passió pel Teatre

19:00 - 20:00 La Vereda

20:00 - 22:00 Club de amigos delcrimen

22:00 - 00:00 Klartelera

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

DIVENDRES

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Cajas Negras

20:30 - 21:30 La Caixa de Música

00:30 - 02:00 Con otro acento

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

DISSABTE

09:00 - 12:00 Comentarios y Música

12:00 - 13:30 Nautilus

16:30 - 18:30 Café con vistas

18:30 - 20:00 Altaveu

DIUMENGE

20:00 - 22:00 Cinema Film obert

22:00 - 00:00 Dilluns Tempestuos

NEOFEIXISME EUA

Assasinat José CousoGuantánamo, Faluja

CORRUPCIÓIMMOBILIÀRIA

Compromís pelTerritori, LluitesVeïnals a Barcelona

NOUS MITJANS

Ràdios Lliures, XarxaUrbana

ECOALIA

Records del Prestige,Consumeix fins aMorir, Greenpeace

TREBALLADORS

Directiva Bolkesteïn,Corea, Argentina...

MICHAEL MOORE

La crua realitat

DONES

Per nosaltres

CREACIÓ

Anti Spots

SOMRIU

Càlico enamorat,contra els marcians...

RESÚM EDICIONS

Resum de lesedicions anteriorsamb els millors vídeos

CURTS

Secció especial decurtsmetratges

Info Televisió emet al Canal 42 d’UHF

www.pluralia.tv

26 L’Avanç Informació, 17 de març de 2006

JOCS INFANTILSL’ANIMALADA DE TONI MESTRE

!"#" $"##%&"'() *+,#+(-+#."

Aquesta és una de les mol-tes maneres que hi ha dedecidir abans de co-mençar un joc, l’ordred’intervenció de les per-sones o equips que hi par-ticipen, com ara cara ocreu, peuet, mullat o sec,etc.

Les palletes o canyetes-que caldrà tindre’n un aper participant-, haurande ser totes de la mateixallargària, llevat d’una quepodrà ser o més gran o bémés menuda que les al-tres.A partir d’això, una de lespersones jugadores lesagafarà totes i les ficarà

dins la mà de manera queamb el puny tancat aques-tes sobreïsquen per igual.Cada participant en trairàuna i a qui li toque la mésllarga o la més curta, se-gons s’haja acordat prè-viament, servirà per a co-mençar a jugar, o per sercap d’un equip, pagarà,etc.

LL’’AAVVAANNÇÇ continua oferint-vos la sèrie de jocs infantils valencians per als més menuts de la casa, avui: PPaalllleetteess--CCaannyyeetteess

L’Avanç Informació, 17 de març de 2006 27

DISCOS LLIBRESHABEAS CORPUSBASADO EN UNA HISTORIA REAL

ANNA COLLHabeas Corpus resulten una d’eixes bandes on lamescla de la poesia, la política i la qualitat musicalarriben a uns nivells més que excel·lents. L’agudesaper narrar la crua realitat, sense caure en el buitpamfletisme, ha esdevingut ja una marca de la casa:ahí estan les seues acurades denúncies de l’oblit oel reformisme. D’igual manera que la seua recerca acada disc per investigar noves eixides pel seu sotambé ja és altre tret propi de la banda. “Basado enuna historia real” és un altre pas en l’evolució delsmadrilenys, que ara profunditzen molt més a la con-tundència del seu Hardcore i s’obliden de les vellessimpaties cap als rapejats o els mestissatges musi-cals. A tot això, cal afegir unes col·laboracions deluxe, amb gent com Pirri (Escuela de odio), Gorka(Berri Txarrak), Mikel (Bap!!, Inoren ero ni) o Haritz(Sen).

DAVID SEGARRAQui s’haguera imaginat a l’Emili Piera demanant una pistola alsseus amics? O al cònsol ianqui a València deixant atònits elsperiodistes d’EFE amb les seues informacions? Doncs aques-tes i moltes altres històries les trobem a l’últim llibre editat perla Unió de Periodistes, un recull en primera persona dels testi-monis d’allò que es va viure a les redaccions durant el Colpd’Estat de 1981. Davant d’una situació de perill i possible invo-lució dictatorial, com es van comportar els responsables d’in-formar la societat? És d’agrair la difusió d’aquestes experièn-cies per tal d’entendre una mica millor com funcionen els mit-jans i les persones que treballen en ells. Al llibre trobem cròni-ques sorprenents en les quals es narren aspectes de valentia iprofessionalitat, però també es deixen entreveure altres notant lloables i inclús s’apunta la submissió complaent d’algunsdels representants de la premsa. És de destacar el reconeixe-ment del paper dels treballadors del procés periodístic: desdels fotògrafs i els càmeres fins els propis impressors i técnics.Ara que se’ls vol prohibir anomenar-se periodistes, el llibre ésuna demostració de que la tasca d’informar no és patrimonid’una elit. Tot el contrari.

PPeerriiooddiisstteess dduurraanntt uunn ccoollpp23-F 25 ANYS DESPRÉS UNIÓ DE PERIODISTES VALENCIANS

Unió de Periodistes,2006.

www.unioperiodistes.org

Ed. K Industria, 2005.Preu: 10 euros.www.habeascorpus-grupoderiesgo.com

12TWELVEL’UNIVERS

ANNA COLLEls barcelonins de 12Twelve ja han tret nou disc:L’Univers. La que ja està considerada com una deles propostes més destacables de l’escena indepen-dent estatal estrena amb aquest nou treball dis-cogràfica (Acuarela) i instrumentació: la banda afe-geix ara un contrabaix que aporta un ambientació di-ferent, més propera als sons negres. El grup de Jau-me, Jens, José Roselló i Javier García continua a laseua particular investigació sonora, una recercaconstant, inquieta i arriscada pels espais que esmouen entre el post-rock, el rock instrumental o elfree-jazz. Un total de setze temes on es resulten ine-vitables les referències a destacades bandes del gè-nere com Sun Ra, Lalo Schifrin, The United States ofAmerica, o fins i tot John Coltrane. Un disc que esca-pa al temps i a les tendències, i que a ben segur etdeixarà marcat.

Ed. Acuarela, 2006.Preu: 12 euros.www.acuareladiscos.com

ANNA COLLEl 1968 va ser un any de convulsions a Paris, Praga, Tòquio,...Però només a Mèxic DF va ser on es massacraren 250 perso-nes. Aquest llibre és una petita crònica dels fets que l'autor ialtres milers de joves van viure en primera persona a la capitalmexicana en aquell any. Els interrogants de la militància, lavida al límit, les tortures i assetjament, l'eperiència vital viscu-da des de la joventut... Taibo II intenta posar en ordre ambaquest llibre els apunts presos durant aquelles jornades delluita. Conegut per les seues novel·les policiaques o pels seusacostaments biogràfics a la figura del Che, Taibo II resulta unexemple destacable d'escriptor compromés, no només pelcontingut dels seus llibres, sinó per la seua trajectòria vital, ac-tivista ja des dels 15 anys. L'autor mexicà més traduit fora deles seues fronteres, amb aquest "68", ens dóna una enriquido-ra ocasió per conèixer de prop un episodi no tan conegut del"68 mundial"

EEll 6688 oobblliiddaatt mmeexxiiccàà68 PACO IGNACIO TAIBO II

Traficantes de Sueños,2006.Preu: 10 euroswww.traficantes.net