L'atletisme

1.-HISTÒRIA DE L’ATLETISME

a.- Origen de l’atletisme

L’atletisme és tant antic com l’ésser humà. La necessitat de

subsistència va fer destres els humans a l’hora de córrer i saltar; l’enginy i la

fam els van incitar a llançar objectes. Però realment els qui van sentir plaer

per l’activitat atlètica vàrem ser els antics grecs.

Sabies que....la paraula atleta ve del grec athletés, i significa

“competidor en qualsevol dels exercicis dels antics jocs públics de Grècia”.

Els grecs van crear les primeres competicions de curses a peu.

b.- L’atletisme modern

Després dels jocs olímpics antics, les proves atlètiques i l’esport en

general gairebé desapareixen. Hem de fer un salt important en el temps per

trobar els precursors de l’atletisme modern.

Des de la primera Olimpíada dels jocs moderns (Atenes 1896) fins els

nostres dies (Pekín 2008) han transcorregut 112 anys de competicions

atlètiques a nivell internacional. Això ha originat la recerca de noves

tècniques d’execució i de tecnologia d’entrenament, encaminades a

millorar els resultats dels atletes en competició.

c.- Competicions i proves

L’atletisme és un esport individual (excepte els relleus) que es compon

de diferents proves, cada una de les quals representa una competició

específica, amb especialistes, reglament i rècords propis.

Les proves atlètiques representen les tres habilitats motrius bàsiques del

moviment humà: córrer, saltar i llançar. Podem classificar les proves

atlètiques, doncs, en curses (carrera), concursos (salts i llançaments) i proves

combinades (carrera, salt i llançament).

2.-LES CURSES ATLÈTIQUES

Les curses es caracteritzen perquè es competeix en un dels moviments

o habilitats motrius més bàsics: la carrera. Cal lluitar contra els adversaris i

contra el cronòmetre. Es corre a la pista de l’estadi, i el paviment és d’un

material amb un cert nivell de repulsió i adherència, per facilitar la carrera: el

tartan.

La sortida consta de tres fases, que coincideixen amb dos crits que fa

el jutge de sortida: “als seus llocs”, “llestos” i disparo, on “surten”. Segons la

prova, la sortida es realitza de dues maneres similars, però tècnicament

diferents:

La sortida baixa es realitza des dels blocs de sortida, que serveixen per

proporcionar més impuls en les proves de velocitat. La sortida alta es realitza

dempeus, amb un lleuger desequilibri per començar a córrer; es fa, sobre

tot, en les proves de resistència.

Respecte el desenvolupament de la cursa, cada prova té la seva

tècnica específica: de gambada, de pas dels obstacles, d’intercanvi del

testimoni, etcètera. Aquesta tècnica ha de portar-se a terme de la manera

següent:

El moviment de les cames configura la gambada que consta de dues

fases:

primera fase: terrestre. En aquesta fase aconseguim impuls i

acceleració

segona fase: aèria. Fase en la qual avancem

Aquesta gambada pot ser més o

menys gran, cosa que defineix el que

s’anomena amplitud. També hem de tenir

en compte que durant el mateix

recorregut podem fer un nombre de

passes més o menys ràpid, que rep el nom

de freqüència. Cal dir que amplitud i

freqüència són inversament proporcionals:

com més amplitud, menys freqüència i

viceversa. En les curses de velocitat

predomina una gran amplitud, mentre

que en les curses de fons és característica

una freqüència elevada.

Els braços fan un moviment contrari al de les cames per compensar i

equilibrar.

El tronc ha d’estar lleugerament inclinat cap endavant i amb el cap

recte.

Respecte a l’arribada cal dir que, en totes les curses, el cronòmetre

registra el temps a partir del moment que el pit del corredor o corredora

traspassa la línia d’arribada.

Sabies que...en les curses de velocitat, els rècords no s’homologuen quan

bufa un vent a favor superior als 2 m/s.

Les curses es classifiquen en curses llises, curses amb obstacles, curses

de relleus i marxa.

1.-Les curses llises

a.- Curses de velocitat: 100mts, 200mts i 400mts

Els 100mts: Es corre en línia recta. Les qualitats físiques principals que

requereixen són la velocitat i la potència.

Els 200mts: Es corre mitja volta a la pista, és a dir, una corba i una recta. Les

principals qualitats necessàries són la potència i la velocitat-resistència.

Els 400mts: Es corre la pista sencera. S’ha de saber dosificar l’esforç i la

velocitat. Demana al corredor velocitat-resistència.

S’utilitza la sortida baixa, ja que unes centèsimes de segon són molt

importants. Hi ha d’haver una acceleració de la freqüència de gambades i,

poc a poc, se n’ha d’incrementar també l’amplitud. El moviment de cames

ha de ser circular, aixecant el genoll i recuperant la cama per darrere.

També són importants la col·locació del cos i el moviment de compensació

dels braços.

b.- Curses de mig fons: 800mts i 1.500mts

En la prova dels 800mts els corredors utilitzen la sortida alta i fan dues

voltes a la pista. Cadascú va pel seu carrer, i no poden haver dues persones

en el mateix carrer; però en acabar la primera corba, els atletes poden

ocupar el carrer que vulguin.

Els 1.500mts són menys de quatre voltes. La sortida està situada en

acabar la primera corba de la pista; la línia té una lleugera compensació i

després del tret de sortida es pot ocupar qualsevol carrer.

En aquestes proves la qualitat fonamental és la resistència, però

també ho són la velocitat (per saber canviar de ritme), l’estratègia i la

tècnica de cursa. És necessària una gambada àmplia i fluida, en la qual la

impulsió del turmell resulta clau.

c.-Les curses de fons: 3.000mts (fem), 5.000mts (masc.), 10.000mts i

marató

Totes les proves de fons es corren a la pista, excepte la marató, que

només realitza a l’estadi la sortida i l’arribada.

Com en les curses de mig fons, la tècnica de la cursa es basa en una

gambada àmplia, però relaxada i eficient, i l’estratègia ha de tenir en

compte les pròpies possibilitat i les dels rivals. Els corredors que fan un bon

final prefereixen un ritme lent, i els que són lents a l’arribada han de marcar

un ritme molt fort per intentar despenjar els adversaris.

Sabies que..l’ historiador Michel Bréal (1832-1915) va ser l’inspirador de la

cursa de la marató. Va investigar dos escrits dels segles I i II. En un deia: “En el

segle V a.C. un soldat de l’exercit de Milcíades va ser enviat a Atenes

després de la batalla amb tot l’armament, per comunicar al seu poble la

victòria sobre els perses. Després de córrer més de 42 km arribà a l’estadi

atenenc i va dir: Alegreu-vos, hem vençut. I morí de l’esforç”.

d.-Les curses de tanques:110mts(masc.), 100mts (fem) i 400mts.

Són curses que comencen i acaben igual que les de velocitat, però

amb la dificultat afegida d’haver de superar deu tanques durant el

recorregut. El reglament només sanciona la caiguda de tanques si es tiren

intencionadament.

Com en les proves de velocitat, es realitza

una sortida baixa. Pel que fa a la tècnica, les

tanques es passen i no es salten: tal com veiem en

el dibuix, s’ha intentar que el pas de la tanca sigui

una mena de gambada més, mantenint el centre

de gravetat tan alt com es pugui (en el moment

del pas tan baix com es pugui). És preferible atacar

la tanca des de lluny i recolzar el peu d’atac a terra

el més aviat possible, per recuperar el ritme de

carrera entre tanca i tanca.

En el pas de la tanca, la cama que s’estira i

va per davant es diu cama d’atac. L’altra cama es recull lateralment.

En els 110mts i els 100mts tanques, es fan tres passes o gambades entre

tanca i tanca (quatre trepitjades). En els 110mts (homes) les tanques estan

separades 9,14mts, i en el 100mts (dones) la distància entre tanques és de

8,5.

En els 400mts la tècnica és diferent, perquè s’ataquen tanques en

corba i la cama d’atac no sempre és la mateixa. La distància entre tanques

és de 35mts.

3.-ELS CONCURSOS ATLÈTICS

En els concursos atlètics, a diferència de les curses, es manté una lluita

contra els adversaris i contra la cinta mètrica. Els atletes van concursant per

torns. D’aquí ve la paraula concurs. Els concursos es basen en dues habilitats

motrius diferents: els salts i els llançament.

3.1.-Els salts

En tots els salts atlètics es poden distingir quatre fases: carrera

d’aproximació, batuda, vol i caiguda.

La carrera d’aproximació serveix, en tots els casos, per agafar impuls i

aproximar-se al punt de batuda. La batuda transforma l’energia de la

carrera en un salt, és el moment en què l’atleta es dóna impuls per poder

enlairar-se. És la fase més important. El vol és la fase aèria, en què el cos fa

els moviments necessaris per superar el llistó o per aconseguir una posició de

caiguda correcta. Finalment, la caiguda és una fase d’amortiment de la

fase descendent del salt, per efecte de la gravetat. Aquesta és més

important en el salt de llargada i el triple salt que no pas en els altres, ja que

s’hi intenta guanyar la màxima distància.

Els salts consten de quatre proves: en cada una la tècnica utilitzada és

diferent, però en general es poden distingir dos tipus de salts: els verticals,

amb proves de salt d’alçada i salt de perxa, i els horitzontals, amb les proves

de salt de llargada i triple salt.

En els salts verticals, els saltadors han de superar un llistó a una alçada

determinada i tenen tres intents per fer-ho. Si el llistó cau a terra, el salt és nul.

Si no es supera en tres intents, es comptabilitza com a marca la darrera

alçada superada. Es va superant el llistó fins que cap dels atletes

aconsegueix superar-lo. Guanya la competició qui salta més alt.

En els salts horitzontals els atletes intenten saltar tan lluny com poden,

sense trepitjar una franja de plastilina que hi ha al final de la fusta de batuda.

Si es trepitja la plastilina, el salt es declara nul. La llargada del salt es mesura

en metres i centímetres, des de la fusta fins a la darrera marca deixada a la

sorra del forat de salts.

Salt d’alçada:

Es tracta de realitzar un salt vertical

per superar un llistó recolzat

horitzontalment sobre dos pals graduats

en centímetres que s’anomenen

saltòmetres. Es cau en un matalàs tou

que amorteix l’impacte. Els saltadors han

de tenir molta potència de cames,

coordinació i una flexibilitat excel·lent en

la musculatura dorsal.

L’evolució de la tècnica del salt d’alçada ha estat constant. Així, amb

el temps, han aparegut estils que ràpidament han estat superats per altres

de més efectius. Veiem ara el salt de fosbury, el més utilitzat actualment.

Salt Fosbury: L’atleta, després d’una carrera d’aproximació

semicircular, realitza la batuda amb el peu més allunyat del llistó i, des de

sota mateix, s’impulsa cap amunt amb una cama, i es tomba per tal de

superar el llistó d’esquena durant el vol, arquejant el tronc; el cap és la

primera part del cos que passa per sobre el llistó, i els peus l’última.

Salt lateral:

Veiem en la seqüència següent les diferents fases del salt d’alçada:

Sabies que.. en els Jocs Olímpics de Mèxic, l’any 1968, l’atleta Dick Fosbury,

que va aconseguir la medalla d’or, va sorprendre tothom en saltar el llistó

d’esquena per primer cop. Des d’aleshores s’ha imposat, perquè és molt més

efectiu, l’estil de salt d’alçada que porta el seu nom.

Sabies.. que l’atleta Javier Sotomayor supera l’alçada d’una xarxa de

voleibol (2,43mts) o d’una cabina telefònica amb el seu rècord del món de

2,44mts.

3.2.-Els llançaments

Els llançaments són concursos i consisteixen a llançar un objecte (pes,

martell, javelina o disc) tan lluny com es pugui. Els llançadors són atletes

corpulents, amb molta força explosiva, una gran velocitat d’execució i molt

bona coordinació.

Els llançaments consten de quatre fases: agafada,

desplaçament, llançament i final. Cada especialitat té

una tècnica pròpia, però, en general, la fase d’agafada

és la que subjectem i preparem l’objecte per iniciar el

desplaçament, la fase de desplaçament consisteix a

preparar el llançament incrementant la velocitat de

l’objecte, i la de llançament a transmetre a l’objecte

l’energia acumulada en l’impuls, de manera que surti

projectat i caigui el més lluny possible. I finalment la fase

final al llançament, en què l’atleta intenta reequilibrar-se i

no sortir d ela zona de llançament.

Els llançaments es realitzen en una zona

determinada de l’estadi. Els més perillosos són el disc i el

martell, perquè giren en la fase d’impuls i l’objecte es

podria escapar en qualsevol direcció; es realitzen des

d’una gàbia per evitar accidents.

Els atletes realitzen tres llançaments des d’una zona determinada, més

enllà de la qual no poden passar, i, si no es considera nul cap llançament, es

compta la distància més llarga aconseguida en els tres intents. Els vuit millors

llançadors d’aquesta fase del concurs tornen a tenir tres intents per millorar

la marca anterior. Els quatre tipus de llançaments es realitzen tant en

categoria masculina com femenina.

El llançament de pes.

El pes és una

bola de metall de 7 kg

i 260gr a la prova

masculina i de 4 kg a

la femenina. El

llançament es fa des

d’un cercle de 2,135

mts de diàmetre

encarat cap a la zona de llançament.

Pel que fa a la tècnica, a la fase d’impuls destaca la posició inicial ,

sempre d’esquena a la direcció del llançament, amb el pes del cos sobre

una cama, i la bola agafada amb els dits i el palmell, i en contacte amb la

cara. S’inicia el moviment d’impuls amb un canvi de pes cap a l’altra cama i

amb un moviment en cadena de rotació de malucs, cintura i muscle, i

extensió del braç, que ha de formar amb el terra un angle d’uns 40º. Així es

transmet tota l’energia al llançament.

REGLAMENT DE LES COMPETICIONS D’ATLETISME:

LES CURSES

o Sortides:

La sortida és nul·la si un corredor/a es posa en moviment

abans que se senti el tret de sortida.

L’atleta que fa dues sortides nul·les és desqualificat.

o Curses:

A les curses de 100, 200 i 400 metres, els corredors s’han de

mantenir en el seu carrer durant tota la prova. Als 800

metres només ho han de fer durant els primers 100 metres.

El tronc dels corredors és la part del cos que marca l’ordre

d’arribada.

No es pot molestar la trajectòria d’un corredor quan

n’avança un altre

o Tanques i obstacles:

En totes les curses de tanques se n’han de passar deu.

No hi cap penalització si l’atleta toca involuntàriament la

tanca i cau.

Els obstacles es poden trepitjar, encara que no és gaire

recomanable.

o Relleus:

El testimoni ha de passar de la mà del corredor/a a la mà

de qui fa el relleu dins la zona de canvi.

El rellevista pot recórrer una distància de deu metres per

augmentar la velocitat i rebre el testimoni en moviment.

Si el testimoni cau, l’equip és desqualificat

o Marxa atlètica:

Un dels peus ha de tocar a terra, en cas contrari, els jutges

donen un avís. Al tercer avís, el marxador queda

desqualificat.

ELS CONCURSOS

o Salt de llargada i triple salt

Es considera salt nul si es trepitja la línia límit de la zona de

cursa

Cada saltador/a té tres intents, i els vuit millors atletes

passen a la final, i poden fer tres intents més. Només es té

en compte el millor.

o Salt d’alçada i de perxa

Cada vegada que el saltador/a supera el llistó aquest

s’apuja. L’atleta disposa de tres intens per superar-lo

abans de quedar eliminat

L’altura que es té en compte és l’última que s’ha superat.

o Llançaments

L’objecte llançat ha de caure dins la zona senyalada; en

cas contrari, es considera nul.

Els llançadors/es no poden sobrepassar la línia límit de la

zona destinada a fer els moviments de desplaçament per

donar l’impuls necessari al llançament.

Cada llançador pot fer tres llançaments, i els vuit millors

atletes passen a la final i poden fer tres llançament més.

Només es té en compte el millor.