la veu

Preu: Debades

01 de Setembre de 2007 Primera Època

Revista Núm 003

Entrevista a;

L’Hòme més fort d’Espanya

Revista

La veu dels obligats a callar

La Xàrcia en Valencià En programes en valencià

La Xàrcia en Valencià En programes en valencià

Coneixer, El Micalet

IsmaelIsmael GómezGómez

RodríguezRodríguez BrochBroch

VEU (La veu dela obligats a callar) Coordinador Joan Benet Rodríguez i Manzanares [email protected] Colaboradors en este número Jesu Masià i Alamar Carles Recio i Alfaro Llúcia González i Safont Josep Vicent Guillot i Bueno Vicent Adam Josep A. Baldayo i Badenes Ismael Gómez Rodríguez Broch Manuel Pulgarin Salinas A.M.VA. (Amics del Monuments Valencians) A.E.A.F (Associació Espanyola d’Atletes de Força)

SUMARI Pàg. 01 …… Portada Pàg. 02 …… Sumari Pàg. 03 …… Editorial Pàg. 04 …… Un sigle de cultura i ciència als Països Catalans Jesu Amsià i Alamar Pàg. 05 …… Entrevista a; Ismael Gómez Rodriguez Broch Pàg. 08 …… Fira de Juliol Pàg. 09 …… Reflexions sobre els 400 millons d´Euros - Carles Recio Pàg. 10 …… Image d’impacte Pàg. 11 …… La cuina de Josep - Josep Cervera Pàg. 12 …… La Xàrcia en valencià - Joan Benet Pàg. 13 …… Amor al teatre - Manuel Pulgarín Salinas Pàg. 13 …… Racó del Llector - Revista, Món Actual Pàg. 14 …… El Micalet - A.M.VA. Pàg. 16 …… Des de la Xarcia - Plana; Software Valencià Pàg. 17 …… Racó Lliterari - Ismael Gómez Rodríguez Broch Llúcia González i Safont Pàg. 19 …… L’Hòme més Fort d’Espanya - A.E.A.F. (Josep Baldayo) Pàg. 21 …… Veu també estigué en la competició de L’Hòme Més Fort d’Espanya Pàg. 21 …… Entrevista a Salvador Etingüe Pàg. 22 …… ¡Per fi derroquen la presó de dònes! Pàg. 22 …… Club Natació Sincronisada, Chirivella Pàg. 23 …… Programes en valencià - Foxit Reader - Vicent Adam Pàg. 24 …… Els Jocs Florals - Lo Rat Penat Pàg. 25 …… Els Ulls de Borrego - Josep Vicent Guillot i Bueno Pàg. 26 …… Presentacio del llibre, Houses from El Cabanyal - L’Oronella Pàg. 27 …… Passatemps Pàg. 28 …… Dir Adeu… ¡Una atra volta!

PER A POSAR PUBLICITAT Crida al telèfon; 655 419 420 Envia-mos un correu-e a; [email protected]; i mosatros mos posarém en contacte en tu. O be, ve a la nostra Plana Uep, http://www.llenguavalencianasi.com i envia-mos el formulari farcit. En estos moments arribem a mes de 1420 persones

Un poble es lliure, quan es lo que vol ser. Joan Benet

Plana 2 VEU (La veu dels obligats a callar)

Totes les opinions abocades pels nostres colaboradors, son responsabilitat dels seus autors.

Si voleu contractar a Manuel Pulgarín Salinas, actor. O voleu que el Grup de Majors de Russafa actue en el teu local o en les teues festes, poseu-vos en contacte en mosatros, 655419420

Per a posar-vos en contacte en mosatros, envía-mos un correu-e a; [email protected] O be, crida-mos directament al telefon, 655 419 420

Número 003 Corresponent al més de

Setembre

Revista


La llengua valenciana, és cosa de tots. ¡Utilisa-la! Joan Benet

EEEditorialditorialditorial

...els nostres polítics, tots, deurien d’utilisar més a sovint l’idioma valencià,

per a totes les ocasions, i no deixar-lo per a actes

purament valencianistes, o relegar-lo al folclor o les

campanyes electorals.

Plana 3 Revista Núm 003

ningú lo dit. A més la 33ª Edi-ció de la Copa Amèrica, també mos va a portar una atra novetat a nivell mun-dial, com una nova categor-ía de barcos més grans. Arribat ací, també vullc donar les meues felici-tacions a les persones, enti-tats, organisacions i orga-nismes que han fet realitat e s t e v e n e n g u a n y . ¡Felicitats! Pero no hi ha ro-ses sense punches, i eixes felicitacions dels paragrafs anteriors també té les seues punches. ¡Ohhh! Una primera pun-cha, que no és d’ara, sino que ve de llunt, és que els nostres polítics, tots, deu-rien d’utilisar més a sovint l’idioma valencià, per a to-tes les ocasions, i no deixar-lo per a actes purament valencianistes, o relegar-lo al folclor o les campanyes electorals. Encara que la Co-munitat Valenciana és una Comunitat bilingüe, a soles pel fet d’estar en Valéncia, deuriem d’utilisar l’idioma valencià sempre, sense deixar a banda el castellà com a l’atra llengua oficial de la Comunitat Valenciana, pero primer de tot, ¡Parlar en Valencià! Una segon pun-cha, sería allò de que no a soles de “Veles e Vent” viu Valéncia, i ara també es el moment del cine, del teatre, dels músics, de tú, de mi… de tots els valencians i va-lencianes. Pero encara hi ha més, puix no hem de perdre de vista l’any en el qual és va a realisar la 33ª Edició de la Copa Amèrica, que és en l’any 2.009, pero , ¡Qh, senyors! ¿Per a qué any està previst que vinga el A.V.E. a Valéncia? Puix si no és recorden de la data, està previst que vinga per a

l’any 2.010. No és a soles que va a vindre dihuit anys després que s’inaugurà la primera llínia del A.V.E. i després de que algunes de les atres comunitats espan-yoles tenen en proyecte la segon llínia del A.V.E., és que per a la 32ª Copa Amè-rica no hem tingut el A.V.E. i per a la 33ª Copa Amèrrica, tampoc lo anem a tindre. Si els polítics va-lencians i també els del go-vern central no li donen prio-ritat al A.V.E. valencià, ¡Va a ser una autèntica vergon-ya que en dos edicions con-secutives, Valéncia no dis-ponga dels servicis del A.V.E.! Com a valencià i amador de la meua terra, espere que això no ocorrix-ca, puix ya m’ha paregut molt vergonyós que no lo hagen tengut en esta edició. No vullc acabar la present editorial sense do-nar l’enhorabona a qui co-rresponga pel ciruit de Fòrmula 1 que anem a tin-dre l’any que ve. A soles espere que les competicions d’este circuit no es barallen en la següent edició de la copa Amèrica, i encara que puga pareixer un poc repeti-tiu, en el A.V.E. podrien vindre millor a vore els es-pectàculs.

P rimer de tot, vullc felicitar a totes les per-sones, enti-tats, organi-sacions i or-

ganismes, que han partici-pat i colaborat o han tengut que vore qualsevol cosa per a que la próxima edició de la Copa Amèrica, la 33ª Americ’s Cup, és quede de nou en Valéncia. De cor, ¡Felicitats! Ya a soles en vin-dre la 32ª Edició de la Copa Amèrica, ha segut tota una fita per a Valéncia de la qual estem tots molt orgullo-sos. Pero al acollir la se-güent edició d’est event deportiu, la 33ª Copa Amè-rica, hem entrat de ple en el ll ibre “Guinness dels Rècorts”. Hem de tindre en conter que des de que co-mençà en el Regne Unit este desafiu, no s’havia realisat mai en cap païs europeu, i després de molts anys celebrant-se en Estats Units, eixe païs europeu que ha acollit una edició de la Copa Amèrica, ha segut Espanya i la ciutat d’Espanya que ha tingut l’honor d’acoliir este magne event en el vell continent, ha segut, VALÉNCIA, pero no a soles hem entrat en el llibre Guinness per això, a saber. També tenim, el goig de ser la segona ciutat del vell continent que acollix la Copa Amèrica, pero a més som la ciutat europea que acollix la Copa Amèrica per segona volta consecuti-va. No dubte que en el temps, puga haver una atra ciutat europea que puga sobrepassar el rècort que ara té la ciutat de Valéncia, pero en el millor dels casos, això sería per a l’any 2.013, i mentrimentres arriba eixe moment, ya no mos lleva

Joan Benet [email protected]

A ixina és titu-la l’exposició que ha orga-nisat l'Insti-tut d'Estudis Catalans pel

seu centenari (1907-2007). Esta construcció imperialista d’una nació que està fòra del seu marc na-cional, es ve repetint de forma sistemàtica, pero a base de denunciar-ho es veu que ya és una realitat, en lloc d’una sicopatologia valencianista que nos per-metia vore “fantasmes”. Està exposta en El Centre Cultural de Caixa Girona, Fontana d'Or, des del 13 d’abril fins al pròxim

20 de maig. La mostra es podrà vore durant la prime-ra quinzena de juny, en el Claustre dels Miralls del santuari Meritxell d'Andorra, pero no es preocupen, po-dran vore-la, cóm no, esta exposició és itinerant i es podrà observar també en

Perpinyà, Valéncia, Maó, l'Alguer i en “altres ciutats dels territoris de llengua catalana”, torna-li la trompa la chic. “L’exposició recull una cronologia de les prin-cipals efemèrides que han configurat la trayectòria de la corporació a lo llarc dels cent anys i una selecció d’imàgens i audiovisuals distribuïts en quatre àmbits: els protagonistes, els fets, el llegat i el futur de l’institució.” Ademés es realisaran dos cicles de conferències: ‘Ciències experimentals i tecnologia en les terres de parla cata-lana en el sigle XX’, i un

atre que rep el nom de ‘Curs d’alts estudis so-bre la cultura c a t a l a n a , política i s o c i e t a t (1907-2007)’ a on es re-cordarà en-tre uns atres

a: Enric Prat, Eugenio d'Ors, Alexandre Galí, Car-les Riba, Josep Ferrater Mora, Jaume Vicens Vives, M. Aurelia Capmany, Fran-cesc de B. Moll i Joan Fus-ter. L’exposició està coproduïda junt al IEC -i ací ve lo preocupant- per la

Societat Estatal de Com-memoracions Culturals (SECC), adscrita al Ministe-ri de Cultura, i la Fundació Caixa Girona. Per tant, el govern espanyol recolza el països catalans. Que be que es-tem. A l’inauguració assistí a banda del president de l'Institut, Salvador Giner, el president de la Fundació Caixa Girona, Arcadi Calza-da, el subdelegat del go-vern en Girona, Francesc Francisco-Busquets, i el vicepresident del IEC, Sal-vador Alegret. I me dona que reben més ajudes que no-satres per lo de la Copa Amèrica, que per cert, po-dia tindre un detall en va-lencià, un poc més del “bona nit”. ¿Per qué serà? Lo que tinc molt clar és que no parem de rebre, i els nostre govern del PP no fa res per denun-ciar estes actituts i accions, més be les potencia en la creació de la catalanista AVL. O siga que estem millor que volem. La sabi-duria popular nos podria dir “Quan el mal ve d’Almansa a tot alcança” i quan “bufa la tramontana, fica’t dins la cabanya”, si és que…


Un sigle de cultura i

ciència als Països Catalans

L’exposició és cofinançada per una institució del govern

español

Jesu Masià i Alamar

Jesu Masià i Alamar

Posa la teua publicitat en VEU (La veu dels obligats a callar)

Pots fer-ho cridant al telefon, 655419420, o be en la plana LLVS (http://www.llenguavalencianasi.com O directament en el correu-e, [email protected]

E s t i m a t s amics, hui en especial és un orgull per a mi, poder fer-li esta

entrevista, no a soles ad un gran escritor, sino ad un gran valenciansite i sobre tot, ad un gran amic. Estimats amics, estic referint-me, ¡Cóm no! A Ismael Gómez Rodríguez Broch, al qual des de l’estudi de sa casa, li anem a furtar uns minuts de la seua apretada agenda de treball. Vaja per davant el nostre agraïment. Benet - ¡Bona ves-prada Ismael! Ismael - Bona ves-prada estimat amic Joan. En primer lloc, agrair-te a tu i a la teua re-vista, esta entrevista que supon la gens fàcil oportuni-tat per als novells, de poder arribar fins al gran públic i poder obrir-los el cor i fer-los partícips dels nostres sentiments anhels, frustra-cions, esforços i pensa-ments, eixos que la ploma plasma sobre un foli en blanc.. De nou moltíssi-mes gràcies, puix crec tin-dre el llegítim dret a ser conegut pel meu treball.

Benet - Ara mateixa, té vosté un llibre que està sent tot

un èxit, Ben S a p o r t a , ¿Cóm naixqué l’idea del llibre? Ismael - Vaig a remetre’m al capítul “Epílec de l’Autor”, pàgines 351 a 353 de la meua novela, Ben Saporta. R e a l -ment, Ben Sa-porta, naixqué d’un “Rapte a p a s s i o n a t d’amor a la meua terra”, d’escriure so-bre part de la seua molt boni-ca historia,

com a Regne de Valéncia. Plasma tot el saber que he acumulat a lo llarc dels meus anys de vida, junt en les meues vivencies, per tant, el personage Abra-ham Ben Saporta, ha segut adornat en tota la sabuderia i virtuts en que he intentat caminar per la vida. Es cer que per les meues venes discorrix, en-cara que molt diluida, sanc sefardita, pero podría haver escrit de qualseol atra ètnia que haja segut perseguida, puix m’haguera sentit al costat d’ella. Ben Saporta m’ha servit per a abocar en ella tots els vimens de la meua complexa personalitat, i aixina lo han entés Lola García Broch i Celestino Álvarez Cienfuegos, vice-president de l’ateneu Blasco Ibañez per les seues criti-ques. La novela té un tall policíac, històric i de conte a la maeixa volta. Confesse que no m’agrada molt carregar de personages les noveles i a més m’agrada donar-los d’un toc personal tractant-los en primera persona, aixina puc donar-los tot el meu sentiment i en allò, la possibilitat d’arribar al llec-

tor. Benet - A més, es vosté també un gran poeta. ¿S’atreviria a dir-mos de sobte una estrofa chicoteta d’u dels seus poenes. Ismael - Es difícil triar un poema a soles dels 1700 que componen els meus sis volums de poética, puix tots han naixcut de mi. El crítics han defi-nit a la meua poesia com, “Poesia de l’experiencia”. Com dia el gran poeta, Jaime Gil Biedma, “Quan escric poesia, no ho faig ‘bonico’, a soles done eixida al més fondo senti-ment, esgarrat, líric, espe-rançat, etc.” En els meus poe-mes sempre dic lo que vullc dir, puix per fortuna no pre-cise rebuscar en l’úter de la nostra llengua cap paraula puix la trobe sense cap pro-blema. ¡El meu major i ùnic tesor, es la meua cultura! Pero per a contes-tar a la pregunta, vaig a dir una estrofa del poema en castellà titulat; “Baldío Pere-grinaje”.

Benet - Ben Sapor-ta serà prou difícil de super-ar, pero, ¿Té ya en proyecte un atre llibre? ¿Mos pot alvançar unes pinzellades de l’argument del mateix? Ismael - Si. Ya tinc dos obres preparades per a ser editades. Un llibre de narrativa breu titulat; “Fábulas insólitas ó Breves relatos inquietantes”. Llibre atípic i de gran fondaria dividit en dos parts, la pri-mera tracta sobre elucubra-cions de l’ànima suspeses entre la realitat i la ficció. La segona part son fets reals no novelats, vixcuts per l’autor en el seu deambular per la vida. Son aproxima-dament uns 60 relats que trancten d’una molt diversi-tat de temes i escrits en un


Entrevista a;

IIsmaelsmael

GGómezómez

RRodríguezodríguez

BBrochroch

“He consumido mis vidas buscando, Buscando a mi semejante, Y a fuer de tanto yermo camino recorrido, He sumido al propio ser en el olvido…”

llenguage molt coloquial que és fa fácil de llegir. En tots els relats podreu trobar la seua en-senyança. D’una atra banda, tinc preparada una selec-ción d’uns 700 poemes estrets dels sis volums que comentava abans, tractant els temes i sentiments més variats. Benet - Vosté té el llibre Ben Saporta, escrit en valencià i en castellà. ¿Cóm veu el món del va-

lencianisme en este mo-ment? Ismael - Per qües-tions de treball, he estat llargues temporades vivint fora de Valéncia, i m’he incorparat al món valencia-niste ad una edat un tant tardia, pero pense que en qüestions com la llengua o la Patria, no tenen cabuda cap tipo de pactes. Yo sempre he sentit en la meua sanc, la meua valenciania i valen-cianitat. Des del meu punt de vista, observe en fonda tristea la tremenda desunió que intuixc. Al meu juï, en-tre persones, encara que els dogmes del seus res-pectius partits polítics, sec-tors oficials i inclòs entre persones del poble pla, hi ha un maremàgnum in-aceptable introuit en el ma-

teix sí de l’ensenyança, en distints foros d’accés públic, i tan gran desunió, mos fa mes fluixos i accesi-bles a qualsevol maniobra que poguera haver per a fomentar la nostra su-pressió com a entitat valen-ciana, maxime en estos temps de tanta globalisació a nivell planetari. Temc per la dis-gregació de les nostres ancestrals costums, més encara quan hi ha una raó exògena que mos podria canviar fins a llengua o be, adulterar-la. Benet - Pareix que els judeus, sempre han segut persones persegui-des per u o un atre motiu. Actualment, ¿En qué punt de l’història pensa que és troben els judeus? Ismael - La res-posta és troba en el meu llibre, Ben Saporta, capítul XII, pàgines 145 a 163. Pero més que dir en qué punt és troben, els judeus actualment, he de dir que com en totes les creences, trobem persones bones i molt bones, i això en lo que a la religió és referix. En qüestió social i/o política, podriem dir exac-tament lo mateix. Benet - Vosté ha vivit molt de temps fora de Valéncia, en l’estranger. Baix el seu criteri, ¿Cóm ha canviat Valéncia social, cultural i políticament des de que vosté la deixà fins ara? Ismael - Hi ha un abisme entre lo que Valén-cia fon, és i serà en el futur. És una ciutat a la que se li està traguen lo millor de sí mateixa, després de molts d’anys d’ostracisme supeditada als poders fàctics lluntans a la nostra dualitat de valen-cians i espanyols. Tu, estimat amic Joan comprendràs quant dic. Puix esncra acceptant el progrés i creixent benes-tar, la modernitat de la nos-tra terra, tinc un sabor agre-dolç i estic pres d’una fonda

nostalgia per aquella Valén-cia en la que naixquí i creix-quí. Una Valéncia provin-ciana que mantenía i ama-va i honrava les seues arraïls, més encara quant més se mos ningunejava i segrebava per part del po-der central. Havia també una calidea, campechania, cortesia i hospitalitat, hui més be reduida a “posse”. Tire en falta la nostra forma senzilla i ale-gre de saber viure i deixar viure, de compartir, de deixar la clau sempre en la tancadura de la porta, de la bellea del nostre camp, les plages, la costa encara no sancnada i apresonada per mils de costes que la des-virtuen, tot allò producte de la desmesurada avaricia privada i oficial. Intuixes que soc un hòme dual, del passat pero també del hui més actual, i soc del passat per que en ell és quedà la meua chiquea i adolescen-cia, els meus somis més purs abans de gojar i sofrir la realitat del món. Resumint un po-quet, pense que Valéncia, culturalment ¡S’ix! Social-ment es una ciutat europea, i políticament… si política és progrés i bona adminis-tració; estic en quí millor ho faça, puix en este terreny, em considere, apolític. Benet - Ya que té vosté el seu llibre escrit en llengua valenciana, ¿Quina opinió li mereix la llengua valenciana i qué futur creu que pot tindre? Ismael - Encara que em falten coneixiemts i experiencies vivides dins del món del valencianisme per a poder contestar be ad esta pregunta, a més que he vivit molts anys fora de Valéncia, podría fer una valoració que poguera pa-reixer lapidaria, pero és la meua senzilla opinió. A) Yo he encarre-gat la traducció de Ben Saporta, puix no domine la nostra llengua vernàcula i no m’atreviria jamai a es-criure en ella, encara que la


Tire en falta la nostra

forma senzilla i alegre de

saber viure i deixar viure,

de compartir...

Ismael Gómez Rodríguez Broch Escrivint en el seu estudi

Entrevista

IsmaelIsmael GómezGómez RodríguezRodríguez BrochBroch


parle a l’ús de la meua chi-quea i “en lo carrer”. Crec sense ser filòlec, que la llengua valenciana, NO, jamai “dialecte” de cap atra, i per això, a l’igual que res-pecte les llengües que en unes atres parts geogràfi-ques és parlen en unes atres diccions i expressions, per a mi son llegítimes i dignes de respecte com lo és la meua, i per allò espe-re, desig i exigixc que la meua vernàcula siga res-pectada i no subjecta a vai-vens i conveniències de cap tipo. B) No soc endiví, per desgradia, pero sí puc percebre que estem en un moment complicat per múlti-ples raons, o siga, en qües-tions de Patria i llengua, al meu juï, no hi ha cap lloc per a pactes, trapicheos, concessions o exigencies. Si se té conscien-cia de ser se és, o no se és, pero no poden haver miges tintes. Soc valencià en totes les seues conseqüencies i certees. Abans que els di-ners o l’èxit, estan les pro-p i e s c o n v i c c i o n s , l’autorespecte i la dignitat. Benet - Ara si li pareix, li vaig a fer un parell de preguntes, un poc per a conèixer la cara més huma-na d’Ismael. Per a llegir, ¿Un llibre del colombià Ga-briel García Márquez o u dels llibres del romà Publio Virgilio Marón? Ismael - Per a les persones més senzilles, parlar de Virgilio potser que els sone a chinenc, molt especialment des de que mos han retirat una part molt important de la nostra educació com son els clàssics d’ahir. Et podria dir la biografia sancera de Virgi-lio, pero no crec que siga el moment, pero si que he de dir-te que evidentment, Vir-gilio. Benet - Si ha de triar… ¿Un apartament chi-cotet en lo alt d’un rasca-cels de Nova York, o una casa de camp en un poble de Valéncia?

Ismael - Sense cap dubte, una caseta en el camp de la nostra terra, preferiblement no llunt del mar, puix soc eminentment del litoral i un ser marí, una especie de tritó, puc com lo feu molts anys, pasar hores i dies front al mar, a soles fruint de la vida que tanca el sí del mar, baix el sol i… a ser possible sense gent al meu voltant (cosa impensa-ble hui dia). De fet fa un temps, em construí un chalet en, Collado Mediano, prop de l’Escorial, que per a mi era l’Edén. Jamai sabria viure en algun apartament d’un rascacel urbà, puix conec l’Empire State Building, les desaparegudes Torres Bes-sones de Mahattan, la mo-numentalitat de Wetmister en Londres i aquell àrea plena de apartaments en ple centre urbà, molt “chic”, pero que yo avorria. Benet - En respec-te a la cultura, i més exacta-ment als temes lliteraris, ¿Qué els demanaria als actuals polítics valencians? Ismael - Yo em considere un lliurepensador i en un component molt fort d’ètica. Perxò, els demaria a soles que, “Donen a Deu lo que és de Deu i al Cèsar lo que és del Cèsar” i no mesclen, “Churras con Me-rinas”. En lo que al mon-det de la lliteratura, i lo es-cric en minúscules, puix la LLITERATURA s’escriú en mayúscules, comprenc a tots i se tots els sense sa-bors que deixa en la boca l’esforç, el treball, l’arriscar, l’esperar. Benet - I ara per a arrematar l’entrevista, li done l’oportunitat per a que puga dir tot allò que vullga dir i que no li haja pregun-tat. Ismael - Per a arrematar esta ampla entre-vista, la qual jamai t’agrairé suficientmen, i en la que he tractat de ser espontàenu, com sempre, et diré que

una revista digital (de mo-ment espere) com la que dirigixes, era molt necessaria. És un excelent foro de lliure expressió a on expondre u les seu-es idees sense por a ser amordaçat, obli-gats a callar. Des de la meua dualitat de somiador i hòme, convide a tot lo món a unir-mos per a canviar lo que puga ser canviable, i llui-tar per a formar un front comú. Vullc afegir un pensament de Joan Lluïs Vives, humaniste valencià; “Viu d’acort en tu mateix, ée Fidel a tu mateix, per que no hi ha m ú s i c a c o m l’harmonia interna.” Bene t - Moltes gràcies Isma-el, parlar en tú sem-pre es un plaer, i hui més que mai ¡Que seguixen ben les vendes de Ben Sa-porta i bona sort en el se-güent llibre! Un abraç i com sempre, quede a la teua disposició. Ismael - Moltes gràcies a tu i de nou reitere la meua predisposició a participar sempre que tu vullgues en la teua revista. I com tu saps, soc un “Corredor de fondo” i moriré en la quartilla i la ploma en la mà. No és pot matar l’instint d’un escritor, maxi-me quan, en sa vida més interna és una constant necessitat, i en mi ho és i serà fins a que em muiga.


Ismael mostrant-mos u dels seus incunables.

Yo em considere un lliurepensador i en un component molt fort

d’ètica.

J unt a la Fira de Nadal son les dos fires que a s s i d u a m e n t venen a Valén-cia per a goig

de chiquets, i no tan chi-quets. La Fira de Juliol començà en juliol de l’any 1871, ya fa 136 anys, que és diu pronte. La feria començà ficant-se en el Passeig de l’Albereda, evidentment no era com ara mateix la cone-guem, i des de llavors ha conegut un bon grapat de puestos a on s’ha empla-çat, sent alguns del més actuals, en la capçalera de riu Túria, a on es va a inau-gurar dins de poc el nou Zoo de Valéncia,. Junt a la Ciutat de le ciències i la ciutat de la Justicia,. En un solar junt a l’Avingua de les Corts Valencianes, etc.. Enguany la típica Fira de Juliol, la qual fina-lisà a principis d’agost, tor-na al Passeig de l’Albereda, pero no sobre ell, sino en el

llit del riu Túria, el q u a l acompan-ya a dit p a s s e i g pel seu traçat. La fira està s i t u a d a entre els ponts de Calatrava i el pont de Les F l o r s , ¡ Q u i n a

Pena! Perqué diem això, puix molt senzill, ha tornat junt al típic Passeig de

l ’Al lbereda que la veu començar , pero en restriccions de sò que p e n g e n d’ella com una espasa de Damó-cles, a més, la tramada que hi ha entre abdos ponts es molt chico-teta per a l’espai que h a g u e r a necess i ta t una fira com toca. L a fira és veu chicoteta i falta de… no sé, igual falta d’alegria, de tota manera en ella trobem els clàssics de tota la vida com, “La Noria”, o el “Tren de la bruixa”, que després canvià el seu nom pel “Tren de l’alegria”, els coches de choc, algun que atre puesto per a comprar una llanda de beguda i alguan cosa de menjar, tòmboles, cavallets per als més chicotets, en fi, s’ha plenat tot lo que l’espai que té ha deixat ficar. Ara be, els més majors, els que ya penti-nem canes, mos recordem d’una Fira de Juliol molt més bonica, en més alegr-ía, i sobre tot en més parti-cipació… ¿Qué ha segut d’aquells Pavellons de la Fira de Juliol a on cantaven els cantatns i gups musi-cals de moda, com, Els 5 Chics, Juan Bau, Juan Ca-macho… En això no vullc dir que qualsevol temps passat

siga millor que l’actual, pero si pense que la Fira de Juliol ha baixat moltíssim des dels seus millors dies. Igual caldria revis-colar-la de nou, deixar-la en un emplaçamet fix per a tots els anys, tornar a reali-sar actuacions musicals, si no en pavellons, puix sense ells, i en cantants i grups de moda, per a que la gent jove es sentirá de nou atre-ta per la Fira de Juliol, puix pot arribar a donar-se el cas de que siga com allò de que, “És com el lluç que és meja la coa”, hi ha manco gent, hi ha manco atrac-cions, hi ha manco atrac-cions i per lo tant manco gent, i per eixe camí, dins de molts pocs anys, una fira centenaria com és la nostra Fira de Juliol, s’anirà a pastar fanc. ¡Sería una pena!

FFFiiirrraaa ddde e e JJJuuullliiiooolll Plana 8 VEU (La veu dels obligats a callar)

S’inicià en juliol de 1871

La Noria

Tren de la Bruixa o Tren de l’Alegria

La Redacció

...dins de molts pocs anys, una

fira centenaria con és la

nostra Fira de Juliol, s’anirà a

pastar fanc.

E l partit valen-cianiste majo-ritari en estos m o m e n t s , "Coalició Va-lenciana", ha

donat els seus contes, cosa que no ha fet el partit mino-ritari i que fins fa alguns anys fon el majoritari. Felici-tem a "Coalició" i al seu President, Juan García, per esta sinceritat. Ara sabem lo que ha costat l'espectacular campanya electoral que s'ha desenrollat a lo llarc dels últims tres anys: prop de 400 millons d'euros. Si esta sifra es multiplica pels precepctius 166 que corres-pon a cada euro, la canti-tat en pesse-tes és terrible. Els resultats, tots estem d'acort, no acompanyen en eixes si-fres. E l valencianisme necess i tava guanyar estes e l e c c i o n s , pero també les següents i les anteriors. Lo que ha quedat de-mostrat és que no tot consistix en publicitat. Hem caigut en un erro maximalis-te: a més diners, més vots. Açò ya es va de-mostrar en temps de la "Operació Roca", que prete-nia elevar ad un català des-tacat a la categoria de Cap de Govern, que no era cert. Em fa molta llàstima eixe porrat de millons que han acabat en el fem.

¿A quí han benefi-ciat? A "Levante", "Las Provincias" i un llarc etcète-ra de periòdics que s'han rist ben a gust de com el valencianisme pagava pàgi-nes i pàgines de publicitat per a no obtindre res. I ull, la campanya de publicitat ha segut impecable, sobre tot en les últimes semanes, quan cada dia apareixia una denúncia distinta sobre una barbaritat contra els valen-cians, des de els barracons de les escoles fins a l'explo-tació eltista dels grans events. En lo referent al tripartit catalaniste podiem

dir que el triumf elec-toral del Partit Popu-lar és deu-tor directe d'esta ma-gistral cam-panya. La gent els ha votat, para-doxicament, perque te-nien por dels bonia-tos de l'opo-sició, sense calibrar que un producte no era el que real-ment ofe-

rien. E n m i g d ' e s t a catàstrofe em sap mal, pero m'abellix reflexionar un poc sobre eixos 400 millons d'euros. ¿Encara no mos hem donat conter de com funciona el pancatalanisme i com ha aconseguit liderar la cultura valenciana des del seu talant destructor i

autoodiador? ¿Quàn escomen-çarem l'edifici pels peus? ¿No veem com funcionen els atres? Sé que és una ilusió impossible, pero crec que part d'eixos diners cre-mats en la campanya po-dien haver posat en marcha iniciatives més interessants. El valencianisme no creix perque no té mijos de comunicació, ni mijos de difusió cultural. Som una secta acusada de fanatis-me, som una ombra enmig de lo desert. Diari estrictament valencianiste no hem tingut fins fa quatre dies, i encara aixina està al vaivè dels caprichos dels que lo duen avant. No és que em sapia mal que a mi no em deixen colaborar, que em sap, sino que em sorprén l'absència escandalosa de noms tan ilustres com Maria Teresa Puerto o l'alacantí Ricardo Garcia Moya. Tal i com es-tan les coses una televisió o una ràdio són ya missió impossible. Pero lo més fort és que no tingam escoles va-lencianes. ¿No recordem com escomençà l'expansionisme català? Lo primer que feu foren escoles: "La Gavina", "La Nostra Escola Comar-cal"... escoles privades que feyen dins dels seus murs lo que els donava la gana. Això no ho hem tingut mai els valencians, excepte en aquella època en que Am-par Broseta impulsava dins del Grup d'Acció les "Escoles Valencianes" que mai es feren realitat. ¿No es podrien haver retirar 100 millons d'euros per a constituir una

El valencianisme

necessitava guanyar estes

eleccions, pero també les

següents i les anteriors.


Carles Recio Alfaro

REFLEXIONS SOBRE ELS

400400 MILLONS D'EUROS

E ste mes en que la portada de la revista està dedicada a l’informàtica, tambè volem dedicar-li l’image d’impacte a l’informàtica, pero des d’una perspectiva un tant diferent a com sem-pre és mostra. Mosatros no hem realisat esta fotogra-

fia , sino que està estreta de la Xàrcia, per lo tant no podem aseverar la seua autenticitat, pero suponent que siga certa, ¡S’ha de tindre un parell de coll_ _ _! Com pot vore’s en l’image, és tracte del llançament del Sistema Operatiu XP de Microsoft. Al fondo és pot vore un panel informatiu enfront d’una de les oficines de Microsoft, en el qual és pot llegir que encara, o, a soles, (segons per a quí) falten 35 dies per al

llançament del nou S.O. Pero en primer pla una mà anónima, mostra un C.D. del S.O. XP Professional, en el seu número de serie corres-ponent. Com dia abans, ¡Qué parell d’ous!


IMAGE D’IMPACTEIMAGE D’IMPACTEIMAGE D’IMPACTE

escola valenciana pròpia que haguera segut com una pica en Flandes? ¿Sabem lo que significa que durant els últims 25 anys els chiquets i chiquetes valencians han estat immersos en la vorà-gine despersonalisaora sense que no haja fet res ningú? ¿Com és possible que en lo Regne de Valén-cia tingam escoles angle-ses, americanes, franceses i fins i tot italianes, a banda de les catalanes, i no tin-

gam escoles valencianes? Sens eixa forma-ció valenciana estem abo-cats a perdre sempre les eleccions. Naturalment als partits centralistes els inte-ressa fomentar l'ignorància. Pero també som burros mosatros de posar totes les nostres esperan-ces en les eleccions, quan sabem de sobra que el sistema està viciat per eixa ignorànça i per les forces que ho controlen tot. Treballem l'escola,

la formació, la base. Aixina obtindrem fruits. Quan esta aventura valencianista tor-ne a mamprendre, que es-tem segurs que ho farà, no podem oblidar esta faceta tan trascendental. Abanda d'unes atres facetes com Internet, que tan ben servida va én la revista "Veu", a qui since-rament felicitem per la seua existència.

Carles Recio i Alfaro [email protected]

COLABORAR EN VEU

Si eres o et sents periodiste, escritor, articuliste, dibuiant… I vols colaborar en mosatros... envia-mos un correu-e ad esta direccio

[email protected]

Posant en el subjecte: Colaborar

I en el cos del correu, de quina forma pots colaborar en VEU, quals son les teus habilitats, i tot lo

que cregues convinent que deuriem saber, i a la major brevetat mos posarém en contacte en tú…

¡Estem buscant nous genis… t’estem buscant a Tú!

¿Senyor Francisco Camps,

va a permetre que mos furten fins

a la paella?

H ola a tots i a t o t e s i g r à c i e s , abans de res, per per-dre el vostre

temps en esta humil secció seudo-grastronòmica. Em vaig a presen-tar, el meu nom és Josep i soc d'una familia d'hoste-lers de Valéncia, i duem donant de menjar a preus reonables en els nostres restaurants des de que mon pare en 17 anys, co-mençà en l'art gastronòmic. Molt ha plogut des de que és venien les ra-cions de paella a 3 pesse-tes o és desossaven les vedelles en el restaurant. Les nostres arraïls és cla-ven en la Serrania Valen-ciana, terra que, pesse a les fantasioses idees del suecà Fuster, és sent fon-dament valenciana i, és troba vinculada al Regne inclòs abans de ser este cristià. Hi ha abundant do-cumentació a lo llarc dels sigles, que desbarataria fàcilment les afirmacions del senyor Fuster, tant en el tema llingüístic com en el polític, pero com eixa no és la meua materia, lo deixaré per a investigadors del te-ma com Lanuza, Penyaro-ja, Simó i tants atres. En dades recents, mos esglayava vore com el nacionalisme català en una de les seues tretes, entre multitut de fets culturals valencians, s'apropiaven per tot el seu rostre tramon-taner, del nostre plat més internacional, la paella. L'agravi, lo comen-tavem entre amics, espe-rant, ingenus de mosatros una reacció contundent del nostre President Camps. ¿Tal volta hi haja tengut

una cita en l'intimitat, par-lant barceloní i, esta volta el pagament siga la paella? Llavors, res ha escoltat i si la reacció s'ha produit, ningú té noticies. Puix be, per molt que lo pretendixquen, la paella es un plat valencià al 100%, fruit de l'imaginació d'uns llauradors, diuen que de la zona de Sueca. Un plat tan complet i versàtil, que s'ha difós com la bro-mera i, hui per hui, tenim tantes varietats com comar-ques. ¿Qué dic? Com va-lencians hi ha. Encara recorde de chicotet quan acompanya-va a ma yaya al corral a pel conill i el pollastre, i com li ajudava en el procés, canc-nament, neteja... La paella de ma yaya es la millor, ¿O no? Les seues bajoques recent arreplegades, el garrofó fresc, els animals de corral a la paella i el seu toc, una carchofa en quarts i casi al final la sanc. Pero la paella que més em cridà l'atenció, fon una que mos feu un amic alacantí de La Vila, tot se-guia el seu procés normal, inclòs el piment roig a tires podia encaixar, el caldo lo tenía bollint en un costat, també podiem entendre-lo, pero quan verem com afe-gia l'arròs al sofregit, co-mençaren les carcallades, u dia que s'anava al bar a per l’entrepà de pernil, un atre que estava a dieta, i tots estavem perplexos. Afegí el caldo que tenía preparat i 15 minuts després, el meu amic és reïa de mosatros mentri-mentres donavem bon con-ter del deliciós arròs, paella estil alacantí, del meu amic de la Vila. La paella de ma

yaya, es realisa pel mètodo tradicional, com ingre-dients, els que tots utilisem, la tabella, la ferradura, el garrofó, la tomata, oli d'oli-va, pollastre i conill, dos dents d'all, romer, a més li afegiem el feget dels ani-mals i la sanc a mitat coc-ció. La paella del meu amic, du com a ingredients, pollastre i conill, verdura de paella, oli i all, tomata, i un pimet roig mig tallat a tires. La tècnica és un poc distin-ta. Se sofregix la carn, les verdures, el piment i els dents d'all tallats chicotets, finalment la tomata. Quan tot està en el seu punt, s'a-fegix la cantitat desijada d'arròs segons els comen-sals, és sofregix un minut, s'afegix el pimentó per a que no és creme i el colo-rant (el safrà costa un ou, si be li donarà un puntet molt distint i peculiar, pero no està a l'alcanç de totes les bojaques), quan està tot adequadament combinat, i sense deixar passar més d'un minut i mig, s'afegix el caldo en la proporció de dos a u en l'arròs (1kg. d'arròs, dos litros d'aigua) i en un quartet d'hora, tenim la paella del meu amic pre-parada. ¿Senyor Francisco Camps, va a permetre que mos furten fins a la paella? Fins pronte amics.


La cuina deLa cuina deLa cuina de

JosepJosepJosep

Josep Cervera

M’estic referint a les persones que és dediquen en l’anonimat

a traduir programes d’uns atres idiomas, cap a l’idioma valencià

LA XÀRCIA EN VALENCIÀ Plana 12 VEU (La veu dels obligats a callar)

N o vaig ni vullc comen-çar est artí-cul, dient que ya fa un bon grapat

d’anys que deuriem de tin-d re un còd i c ISO (Organisació Internacional per a l’Estandarisació), del tipo, val, vcl, rva, nva o el que siga. Tampoc vullc co-mençar est artícul dient que sens eixe còdic ISO, és del tot impossible que en cap puesto és reconega a la llen-gua valenciana com a idioma, puix encara que tots sabem que fon la primera llengua romanç en tindre un Sile d’Or, no és manco cert que a hores d’ara, lo que conta son els fets que estiguen regu-lats per algun or-ganisme, com és en este cas. I tampoc vullc co-mençar est artícul comen-tant tots els problemes que açò endu. Vullc començar est a r t í c u l d e d i c a t a l’informàtica en valencià, nomenant als verdaders autors de que la Xàrcia par-le en valencià, i eixos au-tors, son les hòmes, dones, yayos, yayas, jovens, chi-quets i chiquetes que de forma altruiste, i en molts casos, pagant de la seua bojaca tots els gastos, es-tan mantenint dominis en la Xàrcia, escrits en valencià, o estan mantenint els famo-sos “Blogs” debades, escrits en valencià, i vullc dir en valencià, no en lo que els ensenyen en l’escola. Gràcies ad ells, (hi ha una relació molt llarga en

la plana, En Blau, http://enblau.llenguavalencianasi.com), la llengua valenciana seguix viva de cara a tot lo món, puix crec que tots tenim clar que la Xàrcia es el mig de comunicació que més llunt arriba en manco temps de difusió, a més de que si no et trobes en la Xàrcia, no existixes, i encara que “oficialment” i gràcies a lo que tots sabem i a quí tots sabem no volen que existix-

ca la llengua valenciana, ¡LA LLENGUA VALENCIA-NA SEGUIX VIVA A TOTS ELS NIVELLS I TOTS ELS ASPECTES! Pero hi ha una consideració, que és a la que vullc referir-me més concretament en est artícul, em vullc referir a tot eixe grapat de persones que de forma altruiste i llevant-li molt de temps a les seues families, al seu temps d’oci, i portant-se a canvi uns grans mals de cap i algú que atre enfadament, estan fent des de ya fa un bon grapat d’anys, que les per-sones que d’una forma o d’una atra mos dediquem ad açò de barallar-mos en l’informàtica en qualsevol ascpecte, pugam fer-ho en la llengua que amem per

damunt de tot, la Llengua Valenciana. M’estic referint a les persones que és dedi-quen en l’anonimat a traduir programes d’uns atres idio-mas, cap a l’idioma valen-cià, i entre eixes persones, no podem deixar de citar i traure de l’anonimat a al-guns eixemples molt repre-sentatius, com són, Vicent Adam, Tomas Miralles, Sen-to Boro, i inclòs yo mateix,

feu algunes traduc-cions. Realment es-tes persones i grups de persones és mereixen tot el respecte, puix gràcies ad ells, podem chateat, navegar, es-criure, realisar planes Uep, dibuixar, enviar o rebre correus-e o moltíssimes més activi-tats, en programes que t’oferixen un entorn de treball escrit en llengua valenciana. No vullc deixar a banda les entitats establides que també

estan ajudant a la difusió de la llengua valenciana a través de la Xàrcia, pero vullc tornar a fer hincapeu en que persones com les que he nomenat, ho facen des de l’altuisme, i axiò es molt d’agrair. Des d’ací vullc fer una crida a tots els valen-cians a utilisar i exigir pro-grames en un entorn de treball en valencià. ¡La llengua valen-ciana és cosa de tots, Utili-sa-la!


Joan Benet

La Redacció

L ’amor, és un sentiment en el que convi-vim habitual-ment, pero hi ha moltes clas-

ses d’amor, i hui em vullc referir ad u molt especial que t’acosta a les persones, d’una manera fabulosa i comunicativa. Pensem que quan una persona s’adinsa en un teatre, i dic s’adinsa, puix entra en un atre món, deixa arrere els problemes quoti-dians, les preocupacions… tot queda arrere per a sub-mergir-se en un rat agrada-ble. La comunicacó és total entre el públic i els actors. L’espectador absor-

bix el sentiment que exterio-risa l’actor i, l’actor és deixa la pell en l’escenari per a traure tot lo que deu dins de sí. Ad eixe amor estic referint-me, a l’amor pel Teatre. El teatre et cala, és clava en els ossos, ho sents dins de tu i saps que tota eixa força té que aflorar. El teatre és un amant molt zelós i li has d’entregar tot lo que eres i tot lo que vols ser. Yo soc un hòme jove, tinc 32 anys i li tinc una passió increible ad esta professió que és molt difícil, pero no em rinc ni espere rendir-me mai. Li demane a Deu en totes les meues forces que m’acompanye

en els meus dies i lo que tinga que ser que siga. Vullc animar ad aquells jovens o no tan jo-vens, que li tinguen est amor net i pur que yo li tinc al teatre, que lluiten, que mai és rendixen, que per moltes portes que els tan-quen, unes atres s’obriran. Ya ho he dit abans, el teatre es una amant molt zelós, pero quan se li té verdader amor i se li entre-ga el cor… ¡És molt ge-nerós!

E l més passat eixí a la ven-da una nova revista de tall valencianiste i escrita per

sancer en valencià. El seu Director, Josep Vicent Guillot i Bue-no, amic personal d’esta redacció, junt ad un bon grapat de persones, i plo-mes valencianes i valencia-nistes ha començat un camí ple d’aventures i maravello-sos resultats, el camí d’editar una revista molt bona i plena d’articuls de

calitat. Des d’esta revista, que veu la llum dos mesos abans que Món Actual, vo-lem desijar a la mateixa tot lo millor que se li puga des-ijar, sobre tot que estiga molt de temps en mosatros, puix de veritat, a Valéncia li fa falta molta lliteratura de tot tipo escrita en valencià. I al nostre amic Josep Vicent, al consell de redacció de la revista i a totes les valents persones que participen en el proyec-te, la nostra més sincera enhorabona, i sobre tot, a

seguir aixina. En la plana de Món Actual tens els puestos a on pots comprar la revista o fer-te subscriptor de la ma-teixa. ¡No deixes passar l’ocasió. També pots trobar la revista a la venda, en la plana, Joanot. ¡Avant en el pro-yecte!

RACO DEL LLECTORRACO DEL LLECTORRACO DEL LLECTOR


FICHA Autor: Món Actual Revista: MÓN ACTUAL Editat per: Món Actual (http://www.monactual.com) Format: Paper Pagines: 42 Tamany: A4

Manuel Pulgarín Salinas

AAA AAA TTT MOR L EATREMOR L EATREMOR L EATRE

...el teatre es un amant molt zelós...


hores, El Micalet, estava penjada en una estructura de fusta, ubicada sobre pilars de pedra En 1940 s’agefí al conjunt de la Torre d’onze campanes, L’Eloi, que pro-venia del campanar de San-ta Caterina. La Sala de Campa-nes, és modificà quan s’electrificà el funcionament d’algunes de les campanes. Desaparegueren les portes de fusta, que donaven so-noritat i feyen de caixa acústica al sò de les campa-nes. Els jous substituits de les matraques i de la gran biga de la qual penjaven els dos tiples, o campanes me-nors. L’electrificació de les campanaes estigué a càrrec de Roses d’Atzeneta d’Albaida, i consistia en la mecanisació de sis de les campanes; dos chicotetes, “Els Tiples, una de les mija-nes, La Barbera, i tres de les menors de les grans, “El Vicent, L’Andreu, i El Jau-me”. El solemne volteig de les cinc campanes majors de la Seu, després de l’ectrificació d’eixes sis cam-panes, ya no fon lo mateix. La mecanisació de les cam-panes, per llimitacions de la tecnologia de l’època, pro-duiren dos coses roïnes; una d’elles fon, que no es reproduïa la rica varietat dels tocs locals, i a més, les n o v e s i n s t a l a c i o n s d’elctrificació, no permetien el toc manual. En 1988 el Gremi de Campaners Valencians reberen l’encàrrec de tocar les campanaes del campa-nar d’El Micalet per a la provessó del Corpus Christi, pero es trobaren en que tres de les sis campanes que e n c a r a c o n s e r v a v e n l’instalació original no elec-trificada, no pogueren volte-jar-se perque les noves instalacions d’elctrificació, no hi havien contat en eixa

El Micalet és la Torre del Campanar de la Catedral de Valéncia. S’inicià la seua construcció en 1381 es fina-lisà en 1425, sense que és duguera a terme el proyecte d’agulla de Dalmau per a arrematar la Torre, pero el mateix és conserva en el Museu Històric Municipal. La construcció fon molt complexa, pero en ella intervingueren mestres d’obra de la validea i talla d’Andrés Julià, José Franch o Pere Balaguer. En un principi, en 1425, esta construcció arribà a soles fins a la terra-ça, pero posteriorment, en-tre els anys 1660 i 1736 és construí la bova, arrematant aixina la Torre. Esta bova tenía una cresteria calada, que servia de corona i que fon destruida en el sigle XVIII, sent substituida pri-mer per una barana de fus-ta i després, en el sigle XIX per una barana metàlica fins a que arribà la restaura-ció de 1983. Durant molt de temps, sigles, li digueren, “Campanar de la Catedral” o, “Campanar Nou”, pel motiu de que en lo carrer Barchilla existia una atra torre de planta quadrada i d’estil romànic, de la qual queden molt poquets recia-lles dels murs i el qual era el “Campanar Vell”. El nom actual de Torre del Micalet, li ve per la gran campana que dona les hores, El Micalet, situada en la bova. En un principi, la torre no estava unida a la

Seu de Valéncia, pero a finals del sigle XV, al pro-longar-se la nau central, s’uniren el Micalet i la Seu. La torre d’El Mica-let té una porta d’accés a n g u a r a d o r d a d’arquivoltes, i un pas co-bert de boniques voltes nervades. La torre propia-ment dita, és de planta oc-togonal, medint el seu perí-metro, lo mateix que la seua altua, 50,85 metros. Exte-riorment està adornada en molures que senyalen els nivells dels pisos. La torre està dividi-da en diferents pisos, sent el primer pis massiç, deixant a soles el buit heli-coïdal de l’escala. El segon pis té un lloc envoltonat que és l’antiga Presó, o Asil de la Seu en un finestral exterior a soles. Desgraciadament, no sabem fins a quina data s’utilisà la Presó com asil de la Seu. El tercer pis era la “Casa del Campaner”, que també estava envoltonada pero en este cas tenía dos finestrals a l’exterior. El darrer campaner que viví en eixa casa, fon Marià Folch, que estigué a càrrec de les campanes més de xixanta anys i que fallí vora 1905. El quart pis, co-rrespon a la “Sala de Cam-panes”, la qual consta de huit finestrals, set d’ells porten campanes. L’octau pis, corres-pon a l’escala de caragol, que a partir d’ací es fa més estreta. La campana de les

El Micalet

possibilitat, la de volterjar les campanes manualment. Motius pel quals el volteig manual no fon possi-ble. La palanca del Arcis, tropeçava en la caixa de contadors. Junt a La Cateri-na hi havia una biga de ferro, que utilisaven per a pujar i baixar ferramentes. Les noves reixes de ferro posades en les finestres, tropeçaven en la campana major, La Maria. Per a cara-mull, La Maria, és quedà atollada, i hagué que serrar els ferrages per a que esta poguera tornar al seu lloc original. I per a finalisar, El Vicent tenía el jou metàlic trencat per la mitat, i no podia voltejar-se de cap manera. A c t u a l m e n t , gràcies al Gremi de Campa-


naers de la Seu de Valéncia i a numeroses entitats, en-tre elles, la Generalitat Va-lenciana, l’Ajuntament, i aportacions voluntaries, el jous de ferro de les campa-nes mecanisades, han se-gut substituits de nou per jous de fusta, s’han tornat a posar les finestres i les ma-traques de fusta. I s’ha colo-cat la tarima de tocar ad una millor altura per a ser utilisada pels campaners en més comoditat i seguritat. A més, les sales tenen ara una nova instalació elèctrica i noves reixes, que perme-ten vore l’interior d’elles encara que estiguen tanca-des. Aixina mateixa, també s’ha canviat el meca-nisme elèctric per als tocs diaris i automàtics. Ara ma-

teixa podriem dir que el Campanar es troba en un estat molt bo de funcio-namet. La Cate-dral de Valéncia conta en tres con-junts de campanes diferenciades pel seu ús, i ubicats en llocs diferents, se-gons és pot vore en el dibuix de la terra-ça del Campanar de la pàgina se-güent i en el quadro de més avall. Les campanes dels quarts i de les hores, El Micalet, es troben en la bo-va, no reflectida en el dibuix, pero que estaria en en cen-tre del mateix. A les onze prime-

Localisació Campana Fonedor Any Diàmetro Pes

Cimbori El Cimboriet García 1805 30 16

Bova De quarts Lluïs Castañer 1736 109 750

Bova D´hores, Micalet Lluïs Trilles 1539 235 7514

Sala de campanes L’Ursula (1) Antoni Martí 1438 65 159

Sala de campanes La Violant (2) La Viña 1735 79 285

Sala de campanes La Caterina (3) 1305 84 343

Sala de campanes La Bàrbera (4) Lluïs Castañer 1681 84 343

Sala de campanes El Pau (5) 1489 90 422

Sala de campanes L´Arcís (6) Lluïs Trilles 1529 94 481

Sala de campanes El Vicent (7) Joaquim Balle 1569 113 835

Sala de campanes L´Andreu (8) Vicent Martínez 1605 129 1243

Sala de campanes El Jaume (10) Tomás Morell 1429 134 1393

Sala de campanes El Manuel (9) Miquel de Vielsa 1621 139 1555

Sala de campanes La Maria (11) Joant Clerget 1544 145 1765

DES DE LA XÀRCIADES DE LA XÀRCIADES DE LA XÀRCIA

La Redacció

res campanes, que sempre han estat en la Sala de Campanes , en l’època migeval se li dien, “Els cinc senys i les sis morla-nes”. Estes són les cam-panes utilisa-des per als diversos tocs, diaris, festes, de mort, ex-traordinairs… E l nom de les c a m p a n e s , concidix en molts poque-

tes ocasions en les seues

inscripcions, i a més, com a norma, sempre se li posa davant del nom, “El” o “La” segons si el seu nom es correspon ad un nom mas-culí o femení. També hem de dir, que no se li afegix cap adjectiu als noms. Per a arrematar este chicotet artícul, no po-d e m d e i x a r p a s s a r l’oprtunitat de dir que el conjunt de campanes de la torre del Campanar d’El Micalet, es u dels conjuns gòtics de campanes més numeròs del nostre Regne Valencià i de tot el Regne Espanyol, en dos de mayúscula gòtica, La Cate-rina i El Jaume, i set de minúscula gòtica, La Ursula, El Pau, El Arcís, El Vicent,

L’Andreu, La Maria i El Mi-calet De totes les cam-panes, a soles estàn auto-matisades La Barbera, per als tocs diaris, El Manuel per al toc de tancar mura-lles, La Maria per a les ora-cions, i… la dels Quarts i El Micalet de les Hores, per al rellonge… pero del rellonge, els tocs diaris i extraordina-ris, antics i nous… i unes atres coses… parlarém en un atre artícul.

tot, del nostre estil. Hi ha més perso-nes que tenen planes per-sonals dedicades també a la traducció de programes, com el nostre amic Vicent Adam, el qual escriu per a la nostra revista, pero a hores d’ara, pense que po-dem dir sense cap dubte, que Software Valencià és el referent dels programes en llengua valenciana. Si et dediques a l’informàtica i t’agradaria traduir programes a l’idioma valencià, no dubtes en po-

sar-te en contate en ell, puix quantes més persones si-guen les que estiguen cla-vats en el proyecte, més llunt i més ràpit podrem anar. Entre tots hem de conseguir que la Xàrcia i fora de la Xàrcia, tots, par-lem en valencià.

E sta plana, que ya té molts anys a les esquenes es la plana prin-cipal de la

Uep, Software Valencià, creada per Tomas Miralles, per a la difusió de progra-mes de tot tipo, escrits en llengua valenciana. És molt d’agrair esta plana per a que les persones que volem a la dolça llengua valenciana, pugam treballar en un entor de treball agradable, i sobre


UEP: Software Valencià Direcció en la Xarcia: http://www.softwarevalencia.com Activitat: Traducció de programes a l’idioma valencià, i un bon grapat de coses més. Creació de programees, música...

A.M.VA. [email protected]

poetisa, Llùcia González i Safont. E ste més con-

tem en poe-sies del mes-tre escritor, I s m a e l Gómez Rodrí-

guez Broch, i de la jove


Racò Lliterari Racò Lliterari

Diuen que chiquets ho són Els que tenen blanc el cor I rosenques les paraules. I sense maldat cruels són Capaços de ferir i ploren Llàgrimes blaves, I per tú donen la vida en els somriure en els llavis I plens de candor els ulls… ¡Quí puguera ser chiquet i Tindre encara el rosenc i la Paraula blavenca, oferir el cor Obert sense por i poder ser, Germà dels més pobrets i darrer En esta vida cruenta…!

CHIQUETS

Lo guant de Deu tocà ma vida, Més aspre que suau Fent-me ferida. Enduguent-se de l’ànima la pell I deixant el meu ser, més que Mort feble i sancnant, sense Esperança ni eixida. ¡Pare poderós i just! ¿Perqué fer-me tal ferida, quan Soc humil tros de fanc, Ple de temor, debilitat, i en Un camí de foscor omplit D’abrulls i tristees…?!

LO GUANT DE DEU

VEU VALENCIANA Eixa veu que canta Albades A la freda matinada, Ompli d’amor i esperança La soletat més amarga. És la veu de nostra terra Feta esencia musicada, Que en paraules amoroses Nos tremolen fins a l’ànima. Quan la dolçàina nos parla D’antigues velles nostalgies, De sarraïnes llegendes i de Séquies cantadores i encantades. D’hortalans espardenyes i de Llaugeres tartanes, de l’horta Regines coronades, i d’esmolades Corbelles verdas de sanc relluents I de treball repintades… ¡És la veu de nostra història més Genuïna i amada, el crit de Valenciania junt a la Salve plorada, Desfonant la seua essencia d’amor per La Sobirania…!

Ismael Gómez Rodríguez Broch


La Redacció

Ya no em queden forces ni per a poder-te mirar puix els ulls se m'entollen, se me plenen de sal, s'inunden i no poden ajudar-me a caminar. M'atorontollen i desfan em destrocen els nervis, les injuries deslleals, la injustícia i la per tu fam, que agranden el meu espant, que em destrocen en canvis. Sense tu vaig inerta, ¡per tu caic de nou! vullc tornar desperta d'esta nit de pou que insidiosa em cou davant la porta oberta que fon el meu cor, i ara, deserta no se quan diré prou en esta inèrcia agotadora que soles em dona por en la que el meu ànim plora enmig de la mala sort, en els sentirs a la vora del ser tan poc fort i soles me queden forces per a plorar una mort...

Si l'esperança existix es per a desesperar a qui la sent i la patix, a qui la vol esperar A qui per búsqueda infèrtil poc prospera i sana es torna tan imbècil que sense pau acaba...

Soles per voler sense voler vaig caure sense ser. I soles per vore el meu pàlit córrer àcit en ploure. Per estar, plore soles i cobre tot en el doldre. I envestida en por pobra en sort i desvestida al cor. Puix regina en voler es donzella en la mort de viure tort sense sort.

I dir sense dir res, ni idees mestres, ni raons fermes, ni realitats de més. Caminar sense camí, perdre'm en la immensitat, dels teus ulls d'intensitat, que passegen llunt de mi. I en peus de precarietat, baix el sol que cau a pes imprecisos i poc bells, malferits en veritats, que exahaustos del pas i escassos d'espai no podran trobar mai la pau del meu cas. Vore't sense mirar-te, reviure en el meu morir que per tu tot em fa patir i callar el "amar-te". I en ton tall de respiració provocat per fusta, per mirada adusta, solventar en pulmons propis vullguera...

Llúcia González i Safont

E l dissabte dia 28 de juliol, a les 6 de la vesprada, en l ’ a c o l l i d o r a localitat de

Borriol, mamprenguerem la dècima edició de: “L’HOME MÉS FORT D’ESPANYA”. A b a n s d’escomençar els comenta-ris d’esta competició, voldria agrair a l’empresa G.S.A., a NUTRI SPORT, i com no, a l’Ajuntament de Borriol, la seua colaboració per a por-tar avant est event. Bé, ya posats en la competició, escomençarem presentant als atletes:

Com podeu vore, contavem en uns atletes de gran envergadura, que feya previndre una bona compe-tició, com aixina va ser. També mencionar la presencia de dos atletes de la nostra Comunitat, Aarón Marsà, que jugava en casa, i el nostre amic José Luís Aranda, de Silla. D’entrada com a

favorits, teniem a Ivan, Jack i Aarón, puix, ya han segut guanyadors d’esta competi-ció en uns atres anys. En acabant teniem a Juan Car-los, que la seua segona posició de l’any passat no lo tenía gens satisfet, i engua-ny venia a per totes. Començarem la competició en la prova de Arrastre del Camió, en la que les espectatives mos donaven la raó, encara que és van colar dos atletes nous, Daniel Vergés i Juan-jo Díaz. El guanyador fon; Juan Carlos Heredia, en un temps de, 23”43.

La segon prova era: Alçament de Cilindre de 110 kg, en esta prova va influir molt l’experiencia dels atletes, i el nostre amic Juan Carlos, va conseguir la seua segon prova, lide-rant la competició . El guanyador fon; Juan Carlos Heredia, en 10 repeticions. En la tercera pro-

va: Caminar en un escut de 175 kg, van escomençar les sorpreses, aixina que, encara que no mos es-tranyà gens que guanyara Jack, els següents classifi-cats van ser una sorpresa per a mosatros, i encara més sorpresa l’última posi-ció d’Aarón, que es va en-cantar en esta prova. El guanyador fon; Jack Krajeswki, en 105,43 metros. A la quarta prova l’atleta Juanjo Díaz va a escomençar la seua pujada en la classificació general, no perdonant en la seua actuació, guanyant la prova, en acabant de Aguantar la furgoneta de 1400 kg, du-rant 59”. El guanyadpr fon; Juanjo Díaz, en un temps de, 59,41. En la prova del Passeig del Granger, després de g u a n y a r Juanjo i quedar se-gon Aarón, la competi-ció encara es posava més al roig viu, en uns quants com-petidors que podien alçar-se en la victoria fi-nal. E l guanyador fon; Juanjo Díaz, en un temps de, 14" 05.


Josep Baldayo i Badenes

1 Iván Rodríguez Barcelona 1,80 130

2 Jack Krajewski Vitoria - Gasteiz 1,78 105

3 Juan Carlos Heredia Cádiz 1,93 173

4 Aarón Marsà Borriol - Castelló 1,85 119

5 Daniel Albaladejo Barcelona 1,89 123

6 José Luís Aranda Silla - Valencia 1,77 103

7 Daniel Vergés Tossa de Mar

Girona

2 130

8 David Jiménez Tossa de Mar

Girona

1,80 95

9 Juanjo Díaz Pals - Girona 1,89 120

10 Jaume Geli Vilaür - Girona 1'95 140

Nom Població m. Kg.

A.E.A.F.

L’L’L’HÒMEHÒMEHÒME MMMÉSÉSÉS FFFORTORTORT DDD’E’E’ESPANYASPANYASPANYA

Teòricament els quatre atletes primers, te-

n ien poss ib i l i ta t d’obtindre la victoria final, ¡¡¡¡La competiti-vitat no podia ser més alta !!!! A la prova final, les Boles de Pedra, van vore un Aarón explosiu, que al guanyar la prova va poder arrapar un lloc cap amunt en la clas-sificació general. Mentres que l’amic Juanjo, al colo-car l’última pedra, és convertí en L’HOME M É S F O R T D’ESPANYA DEL 2007. El guanya-dor fon; Aarón Marsà, en un temps de, 21”

49. Cal felicitar al nos-tre guanyador, i esperem vore’l proximament en les competicions Internacio-nals. ¡¡¡Amunt Juanjo!!! Per a acabar, feli-citar a tots els atletes per l’esforç que van fer per a realisar totes les proves i animar-los a superar-se per a l’any que ve. ¡¡¡Mos veem el 2008!!!


Juanjo Díaz als muscles dels seus companyos de competició

Competidors Punts CLASS. Juanjo Díaz 50,50 1º Juan Carlos Heredia 47,00 2º Aaron Marsà 43,00 3º Jack Krajeswki 41,50 4º Ivan Rodríguez 34,00 5º Daniel Vergés 32,50 6º Daniel Albaladejo 26,50 7º José Luís Aranda 21,50 8º Jaume Geli 20,00 9º David Jiménez 13,50 10º

Classificació final

Josep A. Baldayo [email protected]

Foto de Grup En camisetes groges, l’organisació En camisetes roges, els participants


T inguerem la gran oportuni-tat de parlar en u dels grans e n t r e n a d o r s que havien en

la competició, Salvador Etingüe. El senyor Etingüe vé de Tarragona, i es u dels preparadors físics dels Mo-ssos d’Esquadra, i està entrenant a atletes per ad esta competició, des de vora dos anys. La Redacció - ¿Cóm veu vosté el nivell tècnic de la competició dels atletes de força a nivell ge-neral? Etingüe - Si tingue-ra que donar-li nota, li dona-raia un 8, es molt alt.

La Redacció - I ¿Cóm veu el nivel d’esta compretició de l’home més fort d’Espanya? Etingüe - El nivell d’esta competició es altí-ssim i podriem dir que arre-plega uns dels millors atle-tes de força. La Redacció - ¿Qual es el preu físic que han de pagar els atletes? Etingüe - No hi ha cap preu que pagar, puix no se li demana a cap atleta més de lo que pot donar, quan u atleta veu que no pot seguir fent la prova, la deixa i en pau. La Redaccio - ¿Quina edat sser ía l’adequada per a retirar-se d’este deport?

E t i n -güe - No hi ha cap edat per a r e t i r a r - s e d’este deport. Yo lo practi-que i tinc 42 anys, pero hi ha un campeó mundial que lo ha segut als 52 anys. Men-t r i m e n t r e s pugues entre-nar, no hi ha cap edat per a retirar-se.

La Redació

VEUVEU També estigué en el campeonat de, l’Hòme més fort d’Espanya

Carpa

Alguns dels participants

Juan Carlos Heredia Los Barrios (Càdiz)

Iván Rodríguez Barcelona

Daniel Vergés Tortosa de Mar (Girona)

Aarón Marsà Borriol (Castellò)

Parlarém en u dels entrenadors que havien en la competició

Salvador Etingüe

SALVADOR ETINGÜESALVADOR ETINGÜESALVADOR ETINGÜE


D arrere de molts anys de lluita i de p a p e r e i g , per fi pareix que és mou

el tema de la presó de dònes situada entre el Passeig de la Pechina a l’altura del número 51 i lo carrer Castán Tobeñas, puix podriem dir que fa dos dècades que el terreny a on estava l’antiga presó de dònes, estava pre-destinat a ser part del colege Nou d’Octubre que està al seu costat per a que este siga ampliat. A més, també part de la presó s’anava a donar als carreres nomenat per a

que abdos s’aliniaren en el seu conjunt, puix els dos carrers és veïen estrets per culpa de l’antiga presó. A més hi ha un tema que els veïns del barri

de L’Olivereta van a agrair moltíssim, i és el tema de que la presó de dònes era utilisada per persones sen-se sostre per a viure en ella, i evidentment, tots no eren bona gent, sense voler dir la posible venda de drogues i tal i tal. Per tots estos mo-tius i alguns més, el derro-cament de l’antiga presó de dònes a segut ben rebut, ara lo que s’escolta en lo carrer és, ¿Qué faràn ara en el terreny? ¿S’ho dona-ran al colege, O al final faràn una atra finca? Tots els veïns esperen que am-plíen el colege, que falta li fa.

¡Per fi derroquen la ¡Per fi derroquen la

presó de dònes!presó de dònes!

La Redacció

¡Per fi derroquen la ¡Per fi derroquen la

presó de dònes!presó de dònes!

C om cada any, El Club de natació Chirivella, en el seu grup de Natació

sincronisada, realisa el s e u t r a d i c i o n a l f i n

d’eixercici, que a final de juliol és conve r t i x en una e x i b i c i ó q u e s’eixecuta en el poli-deportiu de Chirivella i a la que p o d e n anar a

vore-a totes les persones que vullguen.. El nivell dels grups de chiquetes, quatre en estos moments, és de lo millor que és pot trobar en este deport, i gran part del seu mèrit és deu en gran mida a les seus monitores,

Lorena, Ana i Marta. A tots, Ajuntament, monitores, chiquetes i orga-nisadors, els donem les gràcies per difondre este

deport i que no paren els èxits obtinguts fins ara, dins i fora de Chirivella.

CLUBCLUB NATACIÓNATACIÓ

SINCRONISADASINCRONISADA CHIRIVELLACHIRIVELLA

La Redacció


Envia-mos un correu-e, a

[email protected]

Posant el teu nom, i en el subjecte: VEU - Alta

I rebràs VEU (La veu dels obligats a callar) en el teu correu-e

SUBSCRIU-TE A LA NOSTRA REVISTA DIGITAL… ¡QUE ES LA TEUA!

F oxit Pdf Rea-der 2.0.1606 P o t s descarregar el programa des d'esta direcció.

h t t p : / /u s 0 1 . f o x i t s o f t w a r e . c o m /f o x i t r e a d e r /foxitreader_setup.exe Foxit PDF Reader és un programa que servix per a visualisar documents PDF, destacant-se pel seu baix consum de recursos i major velocitat d'eixecució. F o x i t PDF Reader po-sseix la majoria de les ferramen-tes de l'Adobe R e a d e r , p e r eixemple per a triar un fragment del text, mostrar l'index del PDF, visionar el docu-ment a pantalla sancera, i atres més. La pri-mera versió que vaig traduir d'este programa va ser la 1.03 en l'any 2005, en el pro-g r a m a R e s -hacher, pero des de la versió 2.0 està traduida i acceptada en la plana oficial. Nota al voltant de Foxit PDF Reader:

Des del propi pro-grama podràs descarregar la traducció a atres idiomes. Has d’estar conec-tat a Internet. Obris el programa tries; Language / Valencian i ell descarregarà la traduc-ció en valencià del progra-ma.

Progr@mes En Valencià

Vicent Adam

E l s J o c s F l o -r a l s d e s d e

que és creren, ha segut un certamen per a premiar al millor dels poetes que ad ell conco-rrixen. Fon a par-tir de l’any 1879 quan comencaren a celebrar-se anual-

ment, exceptuant els anys 1884 i 1890 per les seues respectives epidèmies de còlera i des de l’any 1963 al

1939 degut a la Guerra Civil Espanyola. En un principi és celebraven durant la Fira de Juliol, pero posteriorment és traslladaren al dia 9 d’Octubre, dia de la Patria Valenciana. Habitualment és celebren en el teatre Princi-pal de Valéncia, manco en els anys: 1887 que és cele-braren en el “Hort del Santíssim”, en 1892 en el teatre Apolo, en 1901 en el fronto Jai-Alai, en 1909 en el recint de l’Exposició Uni-versal, i en 1983, any en el qual els Jocs Florals com-plien el seu centenari, en la Llonja de Valéncia.

La trilogia que presidix la convocatoria és Fe, Patria i Amor: La Regina, el Mantenedor i el Poeta. La Flor Natu-ral el guardó més pre-ciat pels poetes. Ací posem la relació dels premis de poesia. La Flor Natu-ral: Tema i metro lliure. La Viola d’Or: Tema d’ aspecte moral o religios. L ’Englant ina d’Or: Tema, l’exaltació de les virtuts i la gran-dea del poble valencià. D e s p r é s s’afegiren uns atres premis, com un Accèsit a la Flor Natural. Un premi de Poesia Festiva. E l P r e m i “Tramoya” de teatre. E l P r e m i “Adlert” de Novela. I uns atres més fins ad un total de desset guardons entre premis i accésits. La primera regina dels Primers

Els Jocs Florals


Jocs Florals, fon la, Senyo-reta. Maria Llorente i Falcó, filla de Teodor Llorent. Enguany, 2007 no podía quedar-se arrere i com ya hem dit, L’entitat Cultural, Lo Rat Penat con-voca un any més, els Jocs Florals, sent enguany la CXXIV edició dels nome-nats Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valén-cia. És perçó que com cada any, fa la tradicional crida als poetes, als investi-gadors i als escritors que s´interessen per la Cultura Valenciana, a participar en este certamen lliterari i d´investigació. Els premis dels Jocs Florals de Lo Rat Pe-nat són molt prestigiosos i són mèrit i guardò que tots els poetes, noveliste i inves-tigadors valencians que és precien, desigen tindre dins dels seus curriculums. Per fer una compa-rança, encara que les com-parances mai són bones, podriem dir que el Jocs Flo-rals són com el Premi No-vel, o el Premi Novel com els Jocs Florals. ¡No deixes passar l’ocasió de participar! Per a més informa-ción, i poder llegir les condi-cions i bases del certamen, visita la Uep de Lo Rat Pe-nat, http://www.loratpenat.org o acodirx a la seu de Lo Rat Penat, situada en, lo carrer Trinquet dels Cavallers, 9. 46003 Valéncia. Pero sobre tot, ¡Participa!

La Redacció

Cartell anunciador dels Jocs Florals d’enguany 2007 Obra de l’artiste: Martín Forés

vore lo que cau parlem, es sol ficar en la mateixa cua de peticions a Anda-lusia, eixa regió que sempre hem conegut com “de les més pobres de tota Europa” i que, curiosament, després d’haver rebut millons i millons de Fondos Euro-peus, després de tindre el PER com a pa nostre de cada dia, de tindre centenars de kilometros de plaja, d’estar en un punt estratègic vital per a tota Europa i després de tindre un clima enveja-ble, continuen a la cua de tota cua. I no podem obli-dar als bascos i bas-ques, convidats a la tau-la del repartiment per gràcia del seu braç ar-mat que els dona un po-der que no mereixen. Una por que nos ofega als demés i que els de sempre alimenten per la covardia de quatre. Pero ací mai passa res. Ya donem per assentat que Catalunya té dret a rebre el 40 per cent del total de les in-versions espanyoles, que ells marquen el rit-me de tota la política nacional i que, per su-post, els demés tenim la culpa de tot lo que els puga passar. Andalusia la do-nem per perduda, la seua anestèsia política és més que natural. Si sense fer cap esforç re-ben sense tindre que rendre contes a ningú

¿Per a qué anem a can-viar? Mentres tingam una guitarra i una fira pleneta de casetes… Madrit, al ser “la capi”, les inversions van per decret. Ells aniran per la M-500 i nosatros no tindrem ni el tercer carril del By-pas. Mentres, ací es-tarem nosatros, destí d’immigrants que ningú vol, patidors en silenci del camp que es mor, màrtirs d’uns polítics que viuen d’esquenes a la gent… una gent que, com ya dia Franco, no es fica en política per a no tindre pro-blemes. L a nostra llengua es mor, com el camp, la nostra cultura de ba-rraca es dina-mita baix el formigó, les séquies es deixen per al Tribunal de les Aigües, atractiu turístic de flamenc i paella. Pels carrers dels coches de carreres habitem en go-rrilles amos del paraís perdut, i en la Malvarro-sa es parla en rus. Història la valen-ciana que no depren dels erros del passat. Continuem mirant la vida en ulls de borrego del Museu de Cera.

Els Ulls de Borrego

A voltes et dona per i n t e n t a r t r a u r e c o n c l u -sions dels

problemes més habituals que tenim els valen-cians, circumstàncies i situacions que no per ser quotidianes tendriem que deixar de damanar una solució. I és que, com sempre, els comuns dels valencians, vivim endor-miscats, anant per la vida somriguents en les almoines que nos deixen i que nos pareixen prou. Com si d’un poble pobre i sense recursos es trac-tara. Clama al cel. El nostre Regne, hui autonomia per des-naturalea de politícs in-competents i conformis-tes, és el motor d’una economia estatal que nos nega el pa i la sal. Quan és parla de les regions que més apor-tent a les bojaques na-cionals, sempre sentim lo mateix, és a dir, parlen de l’eix Madrit-Barcelona i inclouen a les, podriem dir alemanes Illes Bale-ars. Els demés per lo vist, vivim del conte. A l’hora de de-manar són estes regions les que reben més canti-tats perque clar, la discri-minació “és més que evident, som els més solidaris, els demés menjeu gràcies a nosa-tros”. Cal dir que quan d’estendre la mà per a


Josep Vicent Guillot i Buneo

http://www.monactual.com

Història la valenciana

que no depren dels

erros del passat.

Josep Vicent Guillot i Bueno

O rganisat per l ' e d i t o r i a l L'Oronella, i en l'Ateneu M a r í t i m , tingue lloc

la presentació del llibre;

HOUSES FROM EL CABANYAL

El llibre està escrit en tres idiomes, valencià, anglés i castellà i consistix bàsicament en un bon grapat de fotos de cases d'El Cabanyal, fotos que durant un parell d'anys han estat fent Rosari Faet i An-na Fornes. D u r a n t el temps en que s'ha estat prepa-rant el llibre, ya han hagut moltes anècdotes, puix ya hi ha cases dins del llibre que no existixen, en lo que açò li dona si cap mes interés ad un llibre que ya per si mateixa es molt interes-sant. E s t e llibre està prologat pels ma-teixos Felip Bens i Joan Victor Pasqual i té una dedi-catoria especial a Federic Feases i Àngels Brull. ¡Molt Emotiu! La presentació del llibre començà sense cap problema, a l'hora establida, i a la mateixa assistiren persones i personages tan rellevants del món valencià,

i del mon valencianiste inte-lectual, com Vicent Calata-yud, Juli Moreno Moreno, Ferrán Ribes (President de l'Instirut d'Estudis valen-cians), Aurel i López (President de l'Associació d'Escritor en Llengua Valen-ciana)... i tantes otres per-sones que sería molt llarc escriure-les totes ací… L'exposició de la

presentació tingue dos part, la primera fon una introduc-ció per part de Felip Bens i una sogon part, l'exposició del llibre propiament dita, a càrrec del capellà Joan Vic-tor Pasqual, la qual fon molt interessant i és notava que la tenía molt preparada i estudiada. ¡Sabia de lo que parlava! Al finalisar l'exposi-

ció de Joan Victor, es pro-cedí a la firma dels llibres, que evidentment, tots com-prarem, puix haguera segut un crim, perdre l'oportunitat de fer-ho. En la foto podem vore a Felip Bens i Joan Victor Pasqual en el seu llibre en la mà, orgullosos, ¡Cóm no! Del producte que han tret al mercat.

Tot transco-rregue més ràpit de lo que molts haguerem desijat Al finalisar la firma del llibre, els autors junt a l'edito-rial, oferiren a tots els que alli estavem, un vi d'honor, el qual vin-gué molt ve, puix de veritat era un dia ca-lorós. Arremataré este reportage dient que no deixes passar l'oportunitat de com-prar este llibre, que ya ha fet història. Per a més informació, aneu a la plana Uep de l'edito-rial L'Oronella. ¡Vixca El Cabanyal! E d i t o r i a l L’Oronella

http://www.oronella.com

Presentació del Llibre


La Redacció

Houses from, El Cabanyal

Felip Bens i Joan Victor Pasqual, Mostrant la seua obra

Portada del llibre Houses from, El Cabanyal

Este llibre està prologat pels mateixos Felip Bens i Joan Victor Pasqual i té

una dedicatoria especial a

Federic Feases i

Àngels Brull. ¡Molt Emotiu!

Passatemps Plana 27 Revista Núm 003

Sopes de lletres

Les set diferencies Sudoku

2 4 8 5 7 9 6 1 3

1 3 9 4 6 2 8 7 5

7 6 5 3 8 1 4 2 9

9 5 6 8 3 7 2 4 1

8 2 4 1 9 6 5 3 7

3 1 7 2 5 4 9 8 6

6 9 3 7 4 8 1 5 2

5 8 2 6 1 3 7 9 4

4 7 1 9 2 5 3 6 8

Solució als passatemps de la revista número 2

Revista


LLENGUA VALENCIANA, PATRIMONI DE L’HUMANITATLLENGUA VALENCIANA, PATRIMONI DE L’HUMANITATLLENGUA VALENCIANA, PATRIMONI DE L’HUMANITAT

D e nou he de dir adeu... ad un atre p r o y e c t e valencià i valencianis-

te. Puix de nou un atre proyecte valencianiste va a desapareixer, i m'estic referint a la revista digital que ara mateixa estàs lle-gint. Si. Aixina es. Esta revista començà en molta ilusió, de fet, mos haviem clavat en ella unes perso-nes que pensarem que po-dria ser el buit que li faltava a la prensa escrita en valen-cià en Valéncia, una revista d'àmbit general, que parlara de tots els temes, donant-li prioritat als temes de més actualitat i als temes valen-cians; una revista que ple-nara el buit de prensa plural escrita en valencià, puix en ella sempre han tengut ca-buda totes les corrents polí-tiques, tots els deports, tots els articuls i comentaris de tot tipo que els colabora-dors, i qualsevol persona que tinguera alguna cosa que dir i volguera compartir-la en tots mosatros era un bon colaborador, han tingut a ve enviar de forma altruis-te i debades. Un poc d'historia. La revista començà en una gent, la qual després de fer un chicotet estudi de viavili-tat decidirem que era un proyecte molt arriscat, puix ara mateixa no és un bon moment per al valencianis-me. Perxò unes persones s'anaren del proyecte. Les que quedarem convidarem a totes les persones que creguerem convinent, pero unes per un motiu i unes per un atre, no cregueren convinent "apuntar-se" al

proyecte. A més també te-nim que l'aparició d'una nova revista en paper i en valencià, mentrimentres que Veu era en format digital feu que algunes de les perso-nes que convidarem a parti-cipar en Veu, decidiren par-ticipar en un proyecte que és podria comprar en els quioscs, i no en un proyecte que a soles és difondria a través de la Xàrcia. En lo que tenim, que de les persones que inicialment mos posarem en marcha en el més de febrer, per que que eixira la prime-ra revista Veu en el més de juny, a soles quede yo, i de totes les persones que hem convidat a participar de la direcció de la revista, cap d'elles ha volgut. Sent moltíssim que els més de quatrecents subscriptors nous que en tres mesos ha rep la revista, és vagen a quedar ara sen-se ella. A més també sent moltíssim que els colabora-dors haituals, és vagen a quedar sense poder seguir colaborant, els recomane que acodixquen a les publi-cacions que ara mateixa hi ha en valencià, a on segur que seràn ben rebuts. També vullc afegir que, a banda de les noti-cies, articuls i colaboracions de tot tipo que han plenat 28 fulls sense cap publitat, se m'ha quedat en el tinter sense ficar en la revista, un bon grapat de colabora-cions que segurament ya mai voran la llum... Algunes d'elles, com l'entrevista realisada a Juli Moreno és ficarà en la plana de L'Archiu. Sent moltíssim que desapareixca la revista, per mi i per tots, puix els co-

mentaris que sempre he rep sobre ella, han segut molt bons, pero yo a soles, com estic ara, no puc encarregar-me de tot, des de arreple-gar les noticies, solicitar els articuls als colaboradors, fer de reporter gràfic, maquetar la revista per sancer, decidir quina portada és la més encertada o quines fotogra-fies o dibuixos triar per a cada artícul, noticia... ¡És una faena molt gran per ad una persona a soles! No vullc acabar esta despedida sense donar-li les gràcies a persones com Jesu Masià, Josep Baldayo o Robert Albert que sempre han estat ahí, o a entitats com A.M.VA. o A.E.A.F. que també han estat sempre ahí. També vullc agrair a totes les per-sones o entitats que alguna volta han colaborat, la seua participacio, els seus ànims i el seu "bon fer" per a que, Veu (La veu dels obligats a callar) poguera ser una rea-litat. Pero la realitat és que cadascú hem de saber lo que tenim entre mans i fins a on podem arribar en allò. I molt a pesar meu, Veu pot arribar fins ací. Gràcies de nou a tots, cola-boradors, subscriptors, llec-tors, amics tots, i fins a sempre.

¡Vixca Valéncia!

DIR ADEU… ¡UNA ATRA VOLTA!


Joan Benet

...cadascú hem de saber lo

que tenim entre mans i fins a on

podem arribar en

allò

la veu

Documents