la vanguardia carol

155 mm 23 mm

236

mm

155 mm

Màrius Carol (Barcelona) és titulat en Filosofia i Lletres i en Periodisme. Ha treballat a El Noticiero Universal, El Correo Catalán, El Periódico, El País i La Vanguardia, on ha estat director entre 2013 i 2020. Actualment és conseller editorial del Grup Godó i columnista, a la vegada que col·labora com a comentarista a RAC1, TVE i TV3. Com a novel·lista va guanyar el Premi Ramon Llull el 2002 per Les seduccions de Julia i el Prudenci Bertrana el 2009 per L’home dels pijames de seda. A Columna també va publicar Un estiu a l’Empordà el 2014. És patró de la Fundació Gala-Dalí, artista sobre qui ha escrit diferents obres, entre les quals destaca L’enigma Dalí, amb què va guanyar el Premio Así Fue el 2004.

El camarot del capità és el relat apassionant del període en

què Màrius Carol va dirigir La Vanguardia, del desembre

del 2013 al febrer del 2020. Convençut que un diari és una

peça decisiva en una societat democràtica i que no es pot

limitar a explicar les coses que passen sinó que ha d’aclarir

per què passen, ha tingut accés, des del mirador privilegiat

de la direcció del diari, als fets i als protagonistes que han

sacsejat la nostra història recent.

Testimoni d’un temps políticament convuls i periodística-

ment voraç, Màrius Carol revela la seva visió d’uns episodis

que ens continuen captivant, basada en el coneixement a

fons dels personatges que prenien les decisions i de les cir-

cumstàncies en què es prenien.

Com en una projecció a la gran pantalla, ara un drama, ara

una comèdia, les emocions hi són a flor de pell, els detalls hi

tenen un paper fonamental i la condició humana es revela

decisiva en jugadors de tota condició. Aquest és el relat del

capità que no volia dinar sol al seu camarot.

Disseny de la coberta: Planeta Art & DissenyImatge de la coberta: © Pol PeiróFotografia de l’autor: © Pedro Madueño

TD

SEGELLCOL·LECCIÓ

DestinoL’Àncora

FORMAT TD sobrecobertatripa 15 x 23

CARACTERÍSTIQUES

IMPRESSIÓ 4/0

PLASTIFICAT mat

UVI brillant

LLOM Stamping blancGeltex negre

FAIXA 2/0Pantone Bright Red C + negre

GUARDES Geltex vermell

CORRECCIÓ: PRIMERES

DISSENY

REALITZACIÓ

EDICIÓ

CORRECCIÓ: SEGONES

DISSENY

REALITZACIÓ

INSTRUCCIONS ESPECIALS

PROVA DIGITAL

Vàlida com a prova de color excepte tintes directes, stampings, etc.

DISSENY

EDICIÓ

El mirador privilegiat d’un director de diari en temps convulsos

(2013-2020)

Màrius Carol

El camarot del capità

9 788497 103190

PVP 20,50 € 10275431

www.grup62.cat

Màr

ius

Car

ol

El c

amar

ot d

el c

apit

à

270

Edicions Destino

MÀRIUS CAROL

EL CAMAROT DEL CAPITÀ

El mirador privilegiat d’un director de diari en temps convulsos

(2013-2020)

001-272_El_camarot_del_capita.indd 5 4/3/21 16:27

Queda rigorosament prohibida sense l’autorització escrita de l’editor qualsevolforma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquestaobra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos aCedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteufotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com;91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

© Màrius Carol Pañella, 2021Autor representat per Silvia Bastos, S.L., Agencia Literaria© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. / DestinoAv. Diagonal, 662-664 - 08034 Barcelona

Primera edició: abril del 2021ISBN: 978-84-9710-319-0Dipòsit legal: B. 4.110-2021Fotocomposició: Moelmo


Índex

El capità no menja mai sol a la cabina . . . . . . . . 13El cafè que Rajoy no es va prendre a la Zarzuela . . 19El discurs del rei . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23El dia 1 va començar sense xuixos i amb porres . . 29«Així no, Majestat» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41Els directors escullen persones, temes i, finalment,

paraules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51I Joan Carles va ser empès per l’onada . . . . . . . . 67Puigdemont no es volia deixar fotografiar

al balcó de la Generalitat . . . . . . . . . . . . . . . 75L’encàrrec enverinat a la vicepresidenta . . . . . . . 91Una confusió de togues al Palau Reial . . . . . . . . 101Un policia a la samarreta . . . . . . . . . . . . . . . . . 109Confidències a la llotja de l’estadi . . . . . . . . . . . 121Dos guàrdies civils al diari . . . . . . . . . . . . . . . . 131Ningú no té la més petita idea de com és

el primer assalt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139Quina nit (més llarga), la d’aquell dia . . . . . . . . . 151La sort de Tarradellas és que no existia Twitter . . 161


De la preindependència a la preautonomia . . . . 177Tocata i fuga del president . . . . . . . . . . . . . . . . 191La ratafia com a últim refugi . . . . . . . . . . . . . . . 209Un dinar amb Ortuzar al txoko del PNB . . . . . . 223Quan es tracta d’escollir un camí (i no perdre’s) . . 235No va ser precisament un altre dia a l’oficina . . . 245La data de caducitat del director és a l’envàs . . . . 259


El capità no menja mai sol a la cabina

Juan Luis Cebrián explica a les seves memòries, ti-tulades Primera página, que, quan a la recta final del franquisme va deixar el diari Informaciones per di-

rigir els informatius de RTVE, el director, Jesús de la Serna, li va dir: «Recorda que el capità del vaixell men-ja sempre sol a la cabina», a la qual cosa ell afegeix a con-tinuació: «No ho he oblidat mai». A mi em va tocar estar al capdavant de La Vanguardia en situacions complicades i, encara que hi ha moments en què ets tu i només tu qui assumeix el risc de donar o no donar una notícia, la veritat és que no m’he sentit mai sol. Sobretot perquè he volgut compartir sempre tot el que sabia amb l’edi-tor i el meu equip, i és cert no m’han fallat mai en els moments realment importants. Soc dels que pensen que, si el capità del vaixell vol estar sol, s’acaba convertint en un nàufrag.

Vaig arribar a la direcció del diari el desembre del 2013, coincidint amb un moment delicat de la premsa i en-cara més del país. La circulació dels diaris en paper havia


començat a declinar i els webs amb prou feines tenien ingressos. I a Catalunya pujava la bromera sobiranista: el tema entorn del qual girava el debat polític havia dei-xat de ser el pacte fiscal i el lloc l’ocupava l’exigència d’una consulta sobre la independència. Mentrestant, a Madrid, l’única preocupació era el control del dèficit que reclamava Brussel·les. El Govern central creia que les guspires que arribaven de Catalunya eren focs arti-ficials per amagar les retallades de l’executiu d’Artur Mas. Mariano Rajoy estava convençut que qualsevol aven-tura s’encallaria indefectiblement en el Tribunal Cons-titucional. De fet, el diari del 18 de desembre, el que anunciava el meu nomenament com a director, tenia a cinc columnes un titular que deia que «Rajoy accep-ta veure’s amb Mas però no per la consulta» i aclaria al subtítol que el president espanyol rebutjava que es vol-gués utilitzar la reunió per escenificar un cop de porta a l’Estat.

El ministre més preocupat pel que estava passant a l’altre costat de l’Ebre era possiblement José Manuel García-Margallo, que mesos més tard em mostraria al despatx del Ministeri d’Afers Exteriors un esborrany de revisió de la Constitució redactat per ell que creia que podia solucionar l’encaix de Catalunya amb Espanya, en el qual plantejava la revisió del model de finança-ment, la recuperació de la disposició addicional tercera parcialment anul·lada pel TC, la concessió d’un estatus a la llengua catalana en el sistema educatiu espanyol o l’actualització del paper del Senat.

El meu primer dia com a director em va despertar la productora del programa El matí de Catalunya Ràdio.

14 – MÀRIUS CAROL


Em va dir que Mònica Terribas només volia felicitar-me i no vaig saber negar-m’hi. En directe em va preguntar si era cert que qui m’havia fet director era el rei d’Espanya. Em va molestar profundament la referència, ja que a mi no se m’hauria ocorregut mai preguntar-li el dia que la van nomenar directora de TV3 si era cert que havia estat Jordi Pujol, que era molt amic del seu pare, qui l’havia situat al capdavant de la cadena. Li vaig respondre que a mi m’havia escollit l’editor, Javier Godó, i que si una cosa m’avalava, era la meva carrera. No havia de justifi-car-me de res, encara que potser va semblar que ho feia.

Un cop nomenat, vaig haver d’esperar uns dies per-què el meu predecessor desocupés el despatx. Als direc-tors els costa una mica abandonar el confort del saló del tron. A Luis de Galinsoga, el propietari del diari li va enviar els pintors a repassar les parets perquè no pogués seguir ocupant-lo. David Jiménez va escriure a El director, càrrec que va ocupar a El Mundo durant tretze mesos, que segurament això és així perquè un lloc com aquest ha estat tradicionalment «un dels grans centres d’influèn-cia del país, festejat per reis i jutges, ministres i celebri-tats, escriptors i cantants, cacics i aconseguidors». És possible que hagi perdut una mica aquest caràcter mí-tic, però penso que segueix sent un dels pocs llocs te-muts pel poder. Mentrestant, vaig decidir instal·lar-me al bell mig de la redacció, cosa que em feia sentir bé, segurament perquè és on un periodista es troba millor. Una de les coses més sorprenents que em van passar aleshores és que dues persones van intercedir a favor del meu antecessor davant de l’editor a fi que rectifiqués la decisió tan bon punt van conèixer la notícia del meu

EL CAMAROT DEL CAPITÀ – 15


nomenament. No perquè tinguessin res en contra meu, sinó perquè preferien l’altre. Van ser el ministre de l’In-terior, Jorge Fernández Díaz, i el president de la Gene-ralitat, Artur Mas. Els seus motius devien tenir.

Al meu primer bitllet, que és com en diem en l’ar-got de l’ofici a l’article de la pàgina 2, com a director vaig voler recordar la pel·lícula El quart poder (Richard Brooks, 1952), en què Humphrey Bogart, en el paper de màxim responsable del diari The Day, deixa anar una arenga a l’advocat d’un mafiós que intenta comprar el periòdic per silenciar-lo: «The Day és un edifici enor-me que no és meu. També conté rotatives, teletips, im-premtes, premses, tintes i despatxos. Tot això no és meu. Però un diari és alguna cosa més. The Day és més que un edifici. Són persones. Cinc-cents homes i dones, el coneixement, el cor, el cervell i l’experiència dels quals fan possible el diari. No posseïm ni una estella del mo-biliari de l’empresa. Com les dues-centes cinquanta mil persones que en llegeixen totes les edicions, tenim un interès vital que visqui o mori. La mort d’un diari té efectes de llarg abast... El diari es publica, abans que res, i sobretot, per servir l’interès públic». A aquest discurs jo hi vaig afegir: «Seixanta anys després, els diaris no te-nen teletips, tinta, ni tan sols despatxos, i els periodistes han perdut la bohèmia. Tot i així, el periodisme manté el caràcter de servei públic i continua sent un pilar essen-cial de la democràcia. Un diari ha de contribuir a ex-plicar als lectors el món cada vegada més complex que ens toca viure. I no només relatar les coses que passen, sinó, sobretot, aclarir per què passen. Aquest és el nostre repte com a col·lectiu. I el meu repte personal».



No disposava encara de despatx, però ja tenia una de-claració de principis. I la fortalesa que dona que el 85% de la redacció votés a favor del meu nomenament en una consulta que no té caràcter vinculant, però que ha afeblit més d’un col·lega de l’ofici. Quan finalment vaig poder accedir al meu lloc de treball amb uns quants llibres nous i uns quants diaris vells, l’estança presentava un aspecte desolador: tenia les parets despullades, les es-tanteries buides i un ficus moribund en un racó. El pri-mer que vaig penjar va ser una fotografia de Marilyn Monroe vestida de ballarina feta pel fotògraf Milton H. Greene el mateix any que jo vaig néixer. Després vaig col·locar la pila de llibres que m’acompanyen a la feina com fidels companys —«no hi ha cap amic tan lleial com el llibre», deia Hemingway—, que de seguida van om-plir totes les lleixes. I vaig encomanar que m’enviessin flors: cada setmana un pom nou. Segurament és l’única despesa sumptuària que he fet en més de sis anys. No-més em va inquietar l’existència d’una enorme caixa forta, que em recordava les que els assaltants de bancs del Far West feien obrir a punta de pistola. Vaig pregun-tar què s’hi guardava a les secretàries, que no van saber gaire bé què contestar-me. Elles en tenien la clau i el codi. No hi vaig tenir mai res de valor. Potser és que el periodisme ha anat de baixa i ja no s’hi guarden dos-siers secrets o gravacions ocultes, com alguns directors asseguraven atresorar en el passat. O potser és que al-guns han vist massa pel·lícules.

Una de les moltes persones que em van trucar per felicitar-me va ser el president Mariano Rajoy, a qui a penes coneixia. Ens havíem saludat un parell de vega-

EL CAMAROT DEL CAPITÀ – 17


des en actes públics, però poca cosa més. Em va desitjar sort i em va recomanar que m’escapés uns dies per Na-dal, perquè se’m girava feina. Ell pensava anar-se’n a Ga-lícia amb la família, encara que menys temps del que li agradaria perquè aquell dijous 26 havia de ser a Madrid, ja que l’endemà hi havia Consell de Ministres. I em va donar un consell: «No et precipitis mai a l’hora de pren-dre una decisió. Espera. És molt possible que, si no fas res, les coses es resolguin soles». Vaig pensar que el pre-sident del Govern era tal com el descrivien; no hi havia marge per a la sorpresa. Si aquelles paraules les hagués pronunciat un imitador, hauríem cregut que era una ca-ricatura massa fàcil del personatge. Però és que Rajoy era un tipus transparent, cosa que no vol dir en cap cas que fos un polític fàcil de tòrcer, malgrat que el seu final va ser tan o més desconcertant que algunes deci-sions que va prendre. O que mai no va prendre.



la vanguardia carol

Documents