la temàtica mitològica en lo somni (bernat metge)
DESCRIPTION
Treball sobre Literatura catalana de la UAB, grau d'Humanitats.TRANSCRIPT
3 de desembre de 2015
UAB
La temàtica mitològica
en “Lo somni” Literatura Catalana
Àfrica Closa Comas
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
2
ÍNDEX
1. Introducció.......................................................................................................... 3
2. La temàtica mitològica en Lo somni......................................................... 4
3. Conclusions........................................................................................................ 9
4. Bibliografia i webgrafia................................................................................ 10
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
3
INTRODUCCIÓ Lo somni és, en el paradigma de la literatura catalana, una obra única. Única per l’incipient
humanisme de l’època del qual n’és principal exemple; única pel fet que durant el període no
destaquen més autors fora de l’escola valenciana; única per la mestria de Bernat Metge a l’hora de
fer-la. Són aquestes característiques les que en fan, d’aquesta, una composició d’allò més original.
L’excusa que Metge usa com a pretext per escriure-la es troba en el context político-històric en què
es trobava. Ell sempre havia treballat al servei del rei, Joan I, però va ser acusat de la versió
d’aleshores de corrupte juntament amb altres companys. Aquestes denúncies, però, no van ser el
que el va portar a la presó, sinó la mort sobtada i sense confessió del seu rei. Això féu que se’l fes
també responsable d’aquesta expiació i, de nou amb altres companys, va ser empresonat.
No obstant això, aquest no va ser el fi de la carrera de Bernat sinó que va saber caure dempeus. Va
sortir de la presó temps després quan Martí I l’Humà, germà i successor del rei, va arribar de Sicília
on havia estat fins aleshores. Ell el va treure de la presó juntament amb els altres i Bernat va decidir
guanyar-se definitivament el seu favor, i el de la seva esposa, amb la creació d’aquesta obra mestra.
D’aquesta manera Bernat va voler exculpar-se del que se l’acusava, justament a través d’aquell
recurs que alguns dels seus enemics, o si més no detractors, defenien: el somni i l’aparició de
figures importants amb qui es manté un diàleg filosòfic i, en el cas de Metge, també exculpatori. I és
que Bernat no era un home religiós, de fe, qüestió que discuteix en el llibre, sinó que creia en el que
veia i això li havia fet guanyar algun rival. Tampoc no era quelcom que el fes millor a ulls del nou
rei, qui tenia fama de ser un home molt religiós, per això a través dels diàlegs que manté, sobretot
amb Joan I, en Lo somni ell fa una petita reflexió i decideix acceptar alguns dogmes religiosos,
aconseguint així tenir millor fama a ulls de Martí l’Humà i dels qui l’havien inculpat. Per tant Bernat
Metge usa la seva millor arma, la seva habilitat com a escriptor, per a restablir la seva vida a la Cort
i guanyar, de nou, el recolzament dels qui l’havien denunciat o com a mínim dels nous reis.
Com ja hem comentat, usa una sèrie de personatges que el condueixen a les conclusions i als diàlegs
adequats per tal de guanyar-se el perdó. Aquests són Joan I, qui ocupa els dos primers llibres, i
Orfeu i Tirèsies que ocupen els dos últims. En aquest treball ens fixarem en la figura d’aquests dos
últims personatges que acompanyen a Joan I en Lo somni. Ells són representants de la mitologia
grega i Metge els fa servir per a parlar de temes com l’infern a través d’Orfeu i les dones a través de
Tirèsies. Comentant els papers que fan a classe vaig trobar curiós que dues figures de religió pagana
s’introduïssin tan bé en temes cristians. És per això que he escollit aquest tema en el context de la
novel·la, per parlar sobre la influència de la mitologia grega en el cristianisme a través d’aquests
dos personatge de Lo somni.
Si bé la pregunta principal que pretenc resoldre en aquestes pàgines és: què fan dos personatges
mitològics en un context tant cristià? Per tal de fer-ho, veurem quina ha sigut la seva trajectòria al
llarg de la mitologia grecollatina i després podrem jutjar quin és el seu paper en Lo somni, no només
com a personatges sinó que també com a representants de la mitologia pagana. Per fer-ho tant ens
valdrem dels comentaris de Lola Badia en la seva edició de Lo somni com d’obres, articles o llocs
web que es recomanen en la guia ddocent de l’assignatura que parlin del tema.
Es tractarà, doncs, de fer una petita reflexió respecte aquests dos personatges que no poden passar
desapercebuts. I és que l’objectiu no és només entendre quina és la seva funció i així entendre
també millor la lectura, sinó que a més es pretén poder veure’n la rellevància, el perquè l’elecció
d’aquests dos personatges vers la dels molts altres que composen la mitologia grecollatina.
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
4
LA TEMÀTICA MITOLÒGICA EN LO SOMNI Com ja he comentat en la Introducció aquí ens basarem en els personatges d’Orfeu i Tirèsies que
ocupen els llibres III i IV de l’obra majoritàriament i acompanyen el rei Joan I en la novel·la de
Bernat Metge. Parlarem primer de la seva història mitològica, tot i que de manera reduïda per tal de
no extralimitar-nos amb les diferents versions que se’n troben, i després de la seva presencia en Lo
somni. Per a parlar d’aquests personatges m’he recolzat en dos llibres sobre mitologia diferent,
recomanats en la guia docent de Cultura Clàssica I, que citaré a continuació per fer la lectura més
amena i no anar repetint constantment cites seves al llarg de l’apartat; aquests són Héroes y dioses
de la antigüedad (I. Aghion, et al, 1997) i Diccionari de mitologia grega i romana (Montserrat
Franquesa et al. [trad.], 2008).
ORFEU (Ορφεύς)
ORÍGENS I TRETS PRINCIPALS Cantant i músic de l’Olimp per excel·lència, és fill del déu-riu Èagre, segons unes tradicions, o
d’Apol·lo, tal i com relata el mateix personatge a Lo somni (1999:109), i de Cal·líope, la més
distingida de les 9 muses i raó per la qual ell habita l’Olimp. És d’origen traci i hi ha qui fins i tot el fa
rei d’aquesta regió. Se’l sol representar amb la vestimenta d’aquesta zona i a més amb dos
instruments: la cítara i la lira. Se’l coneix sobretot pel seu cant, capaç d’amansar a les feres
salvatges, els monstres i els homes i postrar la pròpia natura als seus peus. En resum, es tracte d’un
heroi i músic de la mitologia grega.
MITES EN QUÈ PARTICIPA Jàson i els Argonautes: Jàson, per tal de recuperar el tron que el seu tiet usurpà al seu
pare, prepara una expedició per anar a buscar el velló d’or, custodiat pel rei Eetes. Per a
fer-ho demana a Argos la construcció d’una nau de 50 rems i reclama l’ajuda dels herois
grecs. Molts es van presentar, entre ells Orfeu. El seu paper, al no sé un heroi conegut
precisament per la seva força, va estar marcat per les seves habilitats musicals. Amb el seu
cant va amansar el mar fent-ne la navegació més fàcil i va marcar el ritme als remers,
exercint així de cap de navegació. La seva coneixença dels misteris de Samotràcia també
van ajudar a mostrar la seva valia quan els argonautes ho van necessitar, igual que les
seves dots de músic van servir per vèncer les sirenes que pretenien seduir-los. Podríem dir,
doncs, que va ser una espècie de sacerdot per a tota la tropa.
Orfeu i Eurídice: aquest és, sens dubte, el mite més conegut d’aquest rítmic heroi.
Eurídice, filla d’una nimfa, és la seva esposa. Aquesta mor tràgicament per la picada d’una
serp mentre fugia del reis dels lapites, que intentava violar-la. Orfeu, qui estava bojament
enamorat de la seva esposa, decideix baixar a l’infern per recuperar-la. Allà supera totes les
adversitats, de nou gràcies al seu art, i arriba a un tracte amb Hades i Persèfone; ells
deixaran que se l’emporti sempre que no miri enrere fins a sortir de l’Infern. Orfeu, però,
no es pot resistir i quan ja arriba a les portes es gira per comprovar que ella el segueix i en
fer-ho la perd en la foscor. Ell tornarà a buscar-la, però aquesta vegada la seva gràcia
musical no li servirà de res.
La mort d’Orfeu: hi ha diferents versions de com va ser la seva mort. Pel que fa a qui el va
matar es parla, principalment, de les dones tràcies. Les raons, però, són més difícils de
concretar. No obstant això, nosaltres ens centrarem en la tradició que explica que aquestes
dones estaven geloses de la seva influència en vers els homes i decideixen esquarterar-lo i
llençar-lo al mar. Així doncs les tràcies el van trossejar i el van llançar al riu que el va portar
cap al mar i des d’allà a diferents punts com l’illa de Lesbos o l’Àsia Menor.
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
5
En el mateix llibre, Bernat es dedica a parlar d’alguns d’aquests successos ja que fa una petita
explicació de la seva vida.
PAPER EN LO SOMNI
Hem vist que, en la mitologia grega, aquest personatge té una presència contundent en la temàtica
de l’inframón i també en la de les dones; aquestes seran les que Bernat Metge usarà en la seva
opera. Metge s’inspira, sobretot, en l’«Inferno» de Dante a La Divina Comèdia per a la figura d’Orfeu
però com a bon traductor que era el devia conèixer també per obres d’autors com Bocaccio i Ovidi
els quals influiran en més o menys mesura en la participació d’Orfeu a Lo somni. Un cop esmentades
aquestes fonts primàries de l’autor cal recordar també la intertextualitat que caracteritza aquesta
obra on Bernat arribar a col·locar-hi traduccions d’elles directament1.
L’INFERN
La musa dantesca d’aquest tòpic al llarg del diàleg amb Orfeu és força contundent. Per què? Doncs
perquè Dante és el primer en situar Orfeu en el mateix lloc que filòsofs, herois o d’altres
personatges de l’antiguitat de manera que equiparà la figura de celebritats com Homer, Plató o
Eneas a la figura d’Orfeu, fent així que aquesta encara cobri més sentit com a autoritat a l’hora de
parlar sobre l’infern. Això, a la vegada, és lògic també pel fet que aquests són prohoms que no
formen part de la cristiandat de manera que no poden ésser en altra lloc que no sigui l’Avern (2005-
2006:250-251):
«Paradís no entén que sia àls sinó veure Déu e haver compliment de sobirà bé, lo qual jo no
esper veure ne haver jamai, solament per tal com doné fe a pluralitat de déus. No haver
rebut baptisme no m’ha condemnat, car no era manat encara» (1999:120)
D’aquí la raó per la qual, com va establir Dante, aquests comparteixen llimb. Així també aconsegueix
adaptar el paganisme en la nova i dominant religió cristiana, de mode que no hi trobem paradoxa,
contraposició, sinó una simbiosi religiosa avalada pel treball de coetanis com Dante.
D’aquesta manera el paper principal d’Orfeu és la descripció de l’infern, com podem veure en
aquest fragment:
«En la primera [habitació d’infern] estan les ànimes dels infants, e generalment tota
persona que no haja reebut baptisme, posat que haja ben viscut en lo món. E no soferen
pena alguna, sinó tan solament gran tristor com no poden ne esperen haver salvació»
(1999: 116)
Li fa una descripció detallada al llarg del llibre III i Bernat fins i tot li pregunta pel paradís i el
purgatori (1999:119) però Orfeu li respon «De purgatori et paradís, no et sabria dir noves car
nulltemps hi fui» (1999:129), i és que com ja ha dit en el primer text citat no pot aspirar a rebre la
benevolència de Déu perquè en el seu temps mai no va arribar a retre-li culte.
Lluís Cabré ens parla en el seu article Orfeu a Lo Somni: el gust per la poesia (2005-2006) d’un
possible paral·lelisme entre el paper de Teseu en l’obra de Sèneca Hercules furens i el d’Orfeu a Lo
Somni. Això és, segons ell mateix explica, perquè l’infern senequià s’adecua més al cristià que no pas
el que descriu Dante (2005-2006:252). A més afegeix a aquesta raó una de més funcional:
«Quin personatge mitològic, doncs, havia estat personalment a l'infern de les penes i
n'havia tornat, disposat a ser interrogat per algú altre? La resposta és: Teseu, que a la
tragèdia de Sèneca descriu en passat la seva experiència i contesta les preguntes
1 Això passarà també amb Tirèsies, n’extreurà la seva figura d’obres que com a traductor fàcilment coneix. De fet aquesta intertextualitat és present al llarg de tot el llibre i no ens és d’estranyar trobar referències directament en ell.
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
6
d'Amfitrió, de mateixa manera que a Lo somni Orfeu satisfà la curiositat de Bernat. Mestre
de la inuentio, Metge va acoblar el seu Orfeu diguem-ne virgilià o dantesc amb aquest altre,
imprescindible per mantenir la forma dialogada establerta en els llibres I i II.» (2005-
2006:252-253)
Poc puc afegir a aquesta explicació de Cabré que parla sobre la funció d’Orfeu inspirada en el Teseu
de Sèneca, i és que en resum exposa molt bé aquest apartat sobre l’infern de Lo somni on el primer
es dedica a fer una descripció detallada responent una sèrie de preguntes, tècnica que Metge usarà
al llarg de tota l’obra per establir els diàlegs.
LES DONES
D’altra banda, Orfeu també serveix a Metge com a pretext per a parlar de les dones, per tal
d’apel·lar també al perdó de la reina, tema que servirà principalment a Tirèsies. No ens avancem,
però, als esdeveniments.
Orfeu relata la seva vida gràcies a l’excusa del Jo de no recordar qui és. Amb això explica la seva
mitologia bàsica, ja dita prèviament en aquest apartat, i consegüentment ha de parlar també
d’Eurídice, la seva estimada. En fer-ho, Tirèsies se’n burla i talla momentàniament el diàleg, però el
Jo prefereix deixar la discussió per a més tard i aquí és quan comencen a tractar el tema de l’infern.
Així doncs veiem en aquest personatge un caràcter transitori entre els dos primers llibres, Joan I, i
l’últim, Tirèsies. Passa d’uns temes que tot i filosòfics, com és la concepció i existència de l’ànima,
són de religió cristiana, a uns d’àmbit més pagà però útils, també, per a la causa i motiu d’aquesta
obra, la defensa de la seva innocència i que no deixen enrere el cristianisme sinó que s’hi adapten,
irònicament, de un mode bastant senzill i lògic.
TIRÈSIES (Τειρησίας)
ORÍGENS I TRETS PRINCIPALS Tirèsies és l’endeví per excel·lència de la mitologia grega, dels més coneguts. És la ciutat de Tebes i
està present en el seu cicle. Fill d‘Everes i la nimfa Càriclo, per part de pare, pertany als esparts de
Tebes, és a dir, als primers pobladors de la mítica ciutat. Tingué una filla, també endevina, de nom
Manto. No va néixer amb l’habilitat de predir el futur ni tampoc cec, això fou conseqüència d’entrar
en contacte amb els deus.
MITES EN QUÈ PARTICIPA Pel que fa a la seva joventut i a com va adquirir la seva art endevinatòria i la ceguera trobem
diverses llegendes:
En el bany d’Atenea s’explica com Tirèsies la va veure nua accidentalment i com a càstig,
ja que era una jova verge, va decidir tornar-lo cec. Tot i això, gràcies a les supliques de
Càriclo, Atena va decidir concedir-li el poder de veure el futur.
El més popular, però, dels mites sobre aquest tema té a veure amb unes serps. En la
metamorfosis de Tirèsies que explica Ovidi aquest es troba amb dues serps copulant i
decideix separar-les – segons diu Ovidi, hi ha autors que diuen que va matar la femella o
que les va ferir – i a conseqüència d’això és convertit en dona. Set anys més tard l’escena es
repetirà i ell(a) tornarà a actuar de la mateixa manera. Així, Tirèsies podrà recuperar el seu
aspecte. En la segona part d’aquest mite, després de fer-se famós per aquest fet, és cridat
per Zeus i Hera per tal d’ajudar-los a resoldre un debat: qui gaudia més de l’acte sexual, els
homes o les dones? Aquesta és la pregunta que li plantejaren, donat que ell havia gaudit
d’ambdues experiències, i Tirèsies va respondre que eren les fèmines qui més en gaudien.
Això va fer enfadar a Hera ja que havia revelat el gran secret del seu sexe i com a càstig el
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
7
va tornar cec. Zeus, però, el va voler compensar amb el do profètic, que li duraria fins
després de mort, i a més li va donar el privilegi de viure una llarga vida que, segons diuen,
tindria una durada de 7 de normals.
Aquí no acaba la participació de Tirèsies en mitologia, de fet és força extensa la seva llista
d’aparicions i aquí en farem un brevíssim resum:
Per una banda pren part a moltes de les profecies en els successos tebans, com ja hem
comentat. Exemples d’això podrien ser els episodis que es narren a Èdip rei, Antígona o Els
set contra Tebes de Sòfocles.
De l’altre, en termes més generals de la mitologia grecoromana Tirèsies és considerat
«l’endeví universal». Com a exemple més cèlebre podríem parlar de l’Odissea, on Ulisses el
crida expressament per consultar-lo seguint la recomanació de la maga Circe.
Per últim, només ens queda comentar el mite de la seva mort:
Els Epígons van prendre Tebes i en conseqüència Tirèsies, juntament amb molts altres
tebans i la seva filla, va haver d’exiliar-se d’allà. Un dia es parà a beure aigua d’una font
molt freda i això el matà.
Una altra tradició del mite diu que, per contra, es quedà a la ciutat amb la seva filla. Els
Epígons els feren presoners i els van voler enviar a l’oracle de Delfos per consagrar-los al
déu Apol·lo. Ell, però, ja era vell i no pogué acabar el recorregut amb vida.
PAPER EN LO SOMNI
Tirèsies ja intervé en el Llibre III però no farà la seva gran aparició fins el IV. Com ja hem comentat,
el que discuteix amb el Jo és si les dones són bones o no. Ell, defensa fermament que aquestes no ho
són mentre que Bernat enumera tota una sèrie d’exemples grecollatins per tal de refutar la seva
teoria.
El que Tirèsies comença criticant, però, en el final del Llibre III, és la relació de Metge amb la seva
estimada, que no és la seva esposa. Jutja fins i tot la nuesa de les dones, aplicada a la que ell estima,
dient que no fan més que enganyar-nos amb la vestimenta. Això ho explica Lola Badia dient així:
«Metge observa que ell ha vist dones que són més boniques nues que vestides. Tirèsies
ataca ara l’amistançada de Metge. Quan es lleva és repulsiva, mullada, negra i aspra. Té les
mamelles caigudes, però les fa aparèixer fermes i joves. Amb uns pits grossos es poden fer
moltes operacions de dissimulació. Té el ventre estriat i tot el cos mal fet. No és graciosa ni
gentil en la vida real.» (1999:222)
D’aquesta manera s’inicia el diàleg en el Llibre IV on s’estableix una dinàmica de debat en que
Bernat defensarà les dones, començant amb la Mare de Déu i seguint amb models grecollatins, i
atacarà els homes amb 20 arguments, i Tirèsies, finalment, haurà de rebatre’l. Així aquest últim
mostrarà el tema principal, la misogínia, del qual Orfeu prèviament li ha fet de pretext. A Metge això
li servirà per guanyar-se a la dona de Martí I, com ja hem comenta en darreres ocasions. La deixarà
per al final iniciant així la seva alabança:
«Clara coneixença e que molt són estat prolix en mes paraules; e per tal, jatsia que moltes
altres virtuoses dones m’ocórreguen, conclouré breument en la regina dona Maria, ara
regnant, no gens per tal que ella meresca ésser darrera per menoritat de virtuts, mas per
dar-li’n avantatge e honor. Ella serà la clau que tancarà l’obra, e lo signe posat a la fi del
rescrit e lo segell autoritzant complidament aquell.» (1999:156)
Un cop acabat el discurs del Jo, Tirèsies fa unes recomanacions finals però no acaba de rebatre els
seus arguments i per això no convens del tot a Bernat que, a la fi, s’acaba despertant.
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
8
Veiem, doncs, un personatge mitològic misogin avalat per l’experiència que la tradició diu que té
d’ambdós sexes i que, per tant, el fa a ull de Metge una autoritat per tractar el tema que li servirà
per quedar bé davant la reina.
Ambdós personatges tenen un propòsit clar dins l’obra i Bernat els ha sabut encabir, juntament
amb tota la seva història mitològica, en el paradigma d’un somni cristià d’allò més pensat per tal de
complir els seus objectius, refer la seva vida a la Cort.
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
9
CONCLUSIONS En la Introducció enunciava la que seria la màxima que delimitaria aquest treball, quina funció
poden tenir uns personatges pagans en un context cristià. Després d’haver elaborat, i per tant
investigat, l’apartat anterior puc resoldre sobre unes bases més fermes aquesta qüestió.
Per una banda està el que el context històric i biogràfic de l’obra i l’autor obvia, i és la funció
exculpatòria que Bernat pretén aconseguir, i aconsegueix, amb Lo somni. Per fer-ho ha de tractar
temes cristians, pel que fa a guanyar-se el rei, però també temes femenins per la dona,
competències que compleixen Joan I i Tirèsies respectivament.
Pel que fa a Orfeu, en aquest aspecte, té una facultat menys evident però tot i així fàcil de veure, i és
aquest valor transitori entre una temàtica i l’altra. Més enllà d’això he arribat a la conclusió que és
també una forma de Metge de no renunciar del tot a les seves creences epicúries o si més no la seva,
per dir-ho d’una manera, fe en la filosofia i els gran autors i personatges de la ciència i la literatura,
que avalen també l’elecció dels personatges mitològics ja que, com Dante amb Orfeu, també els
tracten. Com comença defensant en el Llibre I, ell creu en el que veu i tot i que Joan I el faci
reflexionar a favor de la religió això, podríem dir, és un només una positura per guanyar-se Martí I.
Tot és, en realitat, una petita farsa brillantment escenificada.
Per aquesta raó, m’he adonat, Orfeu té més pes en aquest treball que no pas Tirèsies. I és que pel
que fa al sentit, a la causa, de l’ús d’aquests personatges pagans en una obra on es pretén presentar
fe cristiana rau en el que, irònicament, representen en el paganisme i per tant es produeix una
espècie de simbiosi cultural i religiosa que, de fet, quan llegeixes el llibre coneixent la història que
l’envolta té força sentit: ambdues figures representen pecats de Joan I, Orfeu el gust per la música i
la caça i Tirèsies la seva fe en l’art de l’endevinatòria (2005-2006:249), contrària a la cristiana. I és
per això que l’acompanyen, són representants de les seves faltes i a més representen temàtiques
que serveixen a Metge en com a boc expiatori. És, doncs, una combinació perfecte.
Parlem d’una inuentio, com ja deia Cabré en una cita feta anteriorment, majestuosa per part de
Bernat ja que aconsegueix burlar els que s’oposen a ell i fins i tot les normes socials per caure
d’empeus i mantenir-se en una bona posició, i a sobre ho fa barrejant elements contraris com són la
mitologia grecoromana i la religió cristiana.
No puc sinó concloure amb un cert grau d’admiració per l’habilitat de Bernat Metge de fer tot això i
plantejar-me si, en el seu moment, va ser conscient, va fer expressament totes aquestes maniobres
per aconseguir el perdó del rei. I és que, com començava dient, aquesta és una obra única.
La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana
3 de desembre de 2015 | UAB
10
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
BIBLIOGRAFIA AGHION, I., et al. Héroes y dioses de la antiguedad. Madrid: Alianza Editorial, 1997.
BADIA, Lola (ed.). Lo somni. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
CABRÉ, Lluís. Orfeu a Lo somni: el gust per la poesia. Butlletí de la Real Acadèmia de les Bones
Lletres de Barcelona. 2005-2006, vol. 50, p. 249-270.
FRANQUESA, Montserrat, et al (trad.). Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona:
Edicions de 1984, 2008.
FRIEDLEIN, Roger. Mitologia clàssica i conceptes d’època: l’aportació de l’epistemologia per a
la literatura catalana antiga. En Aula Carles Riba. Mites clàssics en la literatura catalana
moderna i contemporània. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de
Barcelona, 2007, p. 33-34.
WEBGRAFIA Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). En Bernat Metge [en línia]. Per
Guillem Molla [consulta: 28 de novembre de 2015]. Disponible a:
<http://www.escriptors.cat/autors/metgeb/index.php>
Enciclopèdia.cat. En Lo somni [en línia]. [consulta: 28 de novembre de 2015]. Disponible a:
< http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0063571.xml>
Visat. En Lo somni (1396-1399). Per Stefano Maria Cingolani [consulta: 28 de novembre de
2015]. Disponible a <http://www.visat.cat/traduccions-literatura-
catalana/cat/articles/64/119/0/5/classics-medievals/bernat-metge.html>
Viquipèdia. En Tirèsies [en línia]. [consulta: 29 de novembre de 2015]. Disponible a:
<https://es.wikipedia.org/wiki/Tiresias>