la narrativa a les balears als anys 20 i 30
TRANSCRIPT
La narrativa a les Balears als anys 20 i 30
Els primers assaigs de narrativa breu i de novel·la en català estan vinculats al costumisme (G. Maura, Pere d'A. Penya, Mn. Alcover...), que havia aconseguit arribar a un públic popular. L'èxit de l'Aplec de rondaies mallorquines... de Mn. Alcover també va originar un interès per les llegendes i els relats populars. Alguns escriptors força propers al Modernisme —com Miquel dels Sants Oliver, Àngel Ruiz i Pablo, Joan Rosselló de Son Forteza o Salvador Galmés— assajaren el conreu de la narrativa.
La necessitat d'emprendre la producció narrativa és acceptada pels escriptors illencs, sense cristal·litzar en un nombre suficient de narradors o d'obres de qualitat.
Als anys 20 i 30, amb la denominada «generació de 1917», apareixen nous narradors. Llorenç Villalonga és l'únic d'ells que, amb els anys, podrà ésser considerat un autèntic novel·lista.
La generació de 1917 intentà crear una infraestructura cultural (entitats com Nostra Parla i l'Associació per la Cultura de Mallorca i revistes i publicacions en català) per potenciar la recuperació lingüística i cultural del país.
La «generació de 1917» (o «segona generació de l'Escola Mallorquina») està formada per intel·lectuals
nascuts al canvi de segle, molts dels quals varen estudiar a Barcelona i, en haver acabat els seus estudis i
instal·lar-se a Mallorca, intentaren implantar-hi les realitzacions culturals que havien vist a la capital
catalana en ple Noucentisme.
CONTEXT
Els intel·lectuals catalanistes de Mallorca no varen trobar un context polític favorable (centralisme, caciquisme, conservadorisme...).
Amb la caiguda de Primo de Rivera es va produir un ressorgiment del nacionalisme cultural i polític.
En el terreny cultural cal destacar la creació de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que als primers anys va dur una activitat molt restringida a causa de la Dictadura de Primo de Rivera.
El 1928, vinculada a l'Associació per la Cultura de Mallorca —que també publicava anualment L'Almanac de les Lletres—, neixia La Nostra Terra, revista mensual, d'un alt contingut intel·lectual i cultural. L'1 de gener de 1931 tornà a sortir la revista La Veu de Mallorca.
El règim republicà va impulsar a les Balears l'ús del català als ajuntaments i a les escoles i la construcció de nous centres d'ensenyament. La Constitució de 1931 feia possible l'aprovació per part de les Corts dels Estatuts d'Autonomia.L'Associació per la Cultura de Mallorca inicià un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia i es va convertir en el motor principal d'aquesta reivindicació per a les Balears, que xocà amb les reticències dels socialistes i dels comunistes. Amb la victòria del Front Popular (en què s'uniren els partits d'esquerra) en febrer de 1936, es va tornar a impulsar, però el cop d'estat del 18 de juliol va impedir que s'arribàs a assolir.
Els llaços culturals entre els intel·lectuals illencs i els del Principat es varen reforçar durant els anys de la República.L'any 1936 es va crear una Secretaria de la Comunitat Cultural Catalano-Balear, que tenia la seu a l'Ateneu barcelonès.En el Missatge dels catalans als mallorquins (23-maig-1936) es feia «una crida a les entitats animades pels ideals de la Renaixença», que fou corresposta el mes de juny pels intel·lectuals mallorquins amb una Resposta als catalans. A l'inici de la guerra, els intel·lectuals que l'havien signat sofriren una injusta persecució, atiada pels germans Villalonga, i varen haver de retractar-se públicament.
Tot formant part d'aquesta «generació de 1917», però distanciats d'ella per motius estètics i ideològics, hi hem d'incloure els germans Miquel i Llorenç Villalonga i Màrius i Joaquim Verdaguer. També en formarien part els autors que assajaren d'introduir l'avantguardisme (Jacob Sureda, Miquel Àngel Colomar, etc.), que realitzaren la major part de la seva producció literària en llengua castellana.
Com el Noucentisme al Principat, l'Escola Mallorquina va mantenir una actitud de sobrevaloració de la poesia sobre els altres gèneres.Però tampoc no refusà la incorporació de la narrativa a la literatura de Mallorca, sinó que defensà una prosa narrativa i descriptiva basada en la idealització de la realitat.L'Escola Mallorquina accentuà la tendència a la atemporalitat i al classicisme. Com la poesia, la prosa va tendir a la idealització, a la intel·lectualització i a la fuita de la realitat. Va voler expressar literàriament una Mallorca mítica, ideal i eterna, i s'oblidà de la realitat social i humana immediata. Aquesta actitud contrasta amb la dels modernistes Joan Rosselló i Salvador Galmés, que es caracteritzen per un ruralisme tràgic, que mostrava la duresa de la vida rural.
La tendència a retratar una Mallorca ideal duu al mite de «la vida d'or» i al conreu de la prosa paisatgística.
El paisatgisme —descobert anys abans pels pintors modernistes i pels primers turistes— contribueix a la desnarrativització dels gèneres en prosa, tot i que aquest procés ja tenia antecedents en el quadre costumista i en el poema en prosa modernista, i accentua les qualitats poètiques del text narratiu.
El conreu de la prosa descriptiva per part dels escriptors de l'Escola Mallorquina dóna lloc a textos de molt diversa qualitat:
* Josep M. Tous i Maroto, Trescant per la Serra (1906)
* Rafel Ginard i Bauçà amb Croquis artanencs (1929)
* Josep Sureda Blanes amb El paisatge d'Artà (1932)
* Mateu Cladera Palmer L'Illa del Cel Blau.
El costumisme, que havia donat obres narratives importants al final del XIX (Gabriel Maura, Aigoforts; Miquel dels Sants Oliver, L'Hostal de la Bolla; Mn. Antoni M. Alcover, Contarelles, Aplec de rondaies mallorquines, N'Arnau) encara és viu als anys vint.
Sovint apareix en una narrativa que defensa punts de vista reaccionaris i formes de vida arcaiques, i s'oposa a qualsevol signe de progrés.
Andreu Ferrer Ginard: Amor pur (1919),
Jeroni Pons: La llar dels avis (1921).
Miquel Puigserver: Records de nostra terra (1928).
L'amalgama entre narració i memòries, entre realitat i ficció, dóna en Llorenç Riber una de les obres més importants de la literatura mallorquina del nostre segle: La minyonia d'un infant orat (1935), que palesa la tendència a la idealització i a la fuita de la realitat, presentades com unes «memòries» d'infantesa.
A Els Camins del Paradís Perdut (1920) ja havia recollit dues llegendes —una d'elles basada en una història de la Llegenda àuria i l'altra d'origen cèltic— que narren dos viatges protagonitzats per monjos, en un ambient fantàstic i medievalitzant, i amb un rerafons religiós.
La prosa de Llorenç Riber destaca per la importància de l'estil i per la tendència a subratllar els valors poètics del llenguatge i de la narració.
En contrast amb la idealització de la infantesa i del món rural de La minyonia d'un infant orat, per aquells mateixos anys, Rafel Ginard Bauçà escriu De com era infant (1932?), biografia de la seva infantesa que destaca pel tractament realista i per l'aprofundiment en la psicologia. Tanmateix aquesta obra restà inèdita fins el 2003.
Cap als anys 30 apareixen altres narradors mallorquins, que inicien un retorn a l'argument, a la intriga i a l'anàlisi de la psicologia dels personatges. El relat breu és sobretot el gènere narratiu més conreat per aquests narradors, alguns dels quals no veuran publicat cap volum de la seva obra fins a la postguerra. Els narradors mallorquins dels 30 assagen obres emmarcables en gèneres narratius força consolidats (el relat fulletonesc, la novel·la rosa, d'aventures o històrica, la rondalla, etc.), tot renunciant a les innovacions.
Les provatures d'elaboració de novel·la breu per part dels escriptors de la «generació del 1917» són molt més freqüents que les de realitzar novel·la pròpiament dita.
L'única novel·la llarga que es publica a Mallorca als anys 30 és Mort de Dama (1931), de Llorenç Villalonga.
L'eivissenc Jordi Juan Riquer (1905) treu una novel·la llarga, Metges... o traficants, publicada a Badalona en 1937, on crítica els professionals de la medicina.
El menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981), arquitecte i urbanista, havia publicat a Barcelona en aquests anys d'abans de la guerra alguns llibres de viatges per Àfrica i de narracions de caceres (Caceres a l'Àfrica tropical, 1926; Sàhara-Níger, 1932).
Però la seva obra narrativa de ficció no es desenvoluparà ja fins a la postguerra (Cacera en el no-res, 1954; No ho sap ningú, 1961; i Un crim abstracte o El jardiner assassinat, 1965).
També conreà el teatre.
Manuel Andreu Fontiroig, després de Madò Tiana (1934), a la postguerra va tornar a la novel·la de consum en castellà amb José Luis, una «novel·la rosa» amb trets costumistes, i El secreto de Maribel.
Joaquim Verdaguer (1895-1966), escriptor bilingüe, es va dedicar a l'article periodístic i a l'article humorístic. Encara que la major part de la seva producció es desenvolupàs en castellà, va col·laborar amb freqüència a La Nostra Terra i a L'Almanac de les Lletres.
Els relats Al caire de la vida (1933) i Un conte ensofrat, foren aplegats al volum Dues històries ferestes (1950), un llibre de to humorístic.
Després de l'èxit Dues històries ferestes va tornar provar fortuna amb un altre llibre molt semblant, en castellà, El eco del castillo. Un avaro (1953).
També és autor del “best-seller” L'art de fumar amb pipa.
Miquel Manuel Serra Pastor (1903-1980) a la postguerra no renuncià al català i va haver de patir els rigors de la censura.
Als anys 30 va dur una intensa activitat literària: la majoria dels relats foren recollits més tard a Agredolç (1952), llibre que va tenir molts de problemes amb la censura. També va escriure:
* una novel·la que ha romàs inèdita, Els cingles
* un altre volum de relats, De tot vent (pòstum, 1984)
* traduí al català de La família de Pascual Duarte, de Camilo J. Cela (1956)
* la biografia de Jesús, Crist (1958).
La seva obra revela la influència de la narrativa russa, de la qual, fins i tot, va traduir el conte L'heroi, de Màxim Gorki, per a la revista La Nostra Terra.
Els relats de Serra Pastor es basen en la importància de l'argument i de l'anàlisi psicològica dels personatges.
El corrent de la novel·la històrica és representat per l'historiador mossèn Antoni Pons, autor de Besllums (1926), novel·la sobre les lluites dels Canamunts i Canavalls del segle XVII i de A la miranda del passat (1933).
Elvir Sans als anys 30 recrea èpoques del nostre passat als contes de Lluernes (1936).
Josep Sureda Blanes (1890-1984) es va dedicar sobretot a l'assaig històric i científic i bona part d'aquesta obra fou publicada a la postguerra.
Home de formació científica i d'esperit cosmopolita, fou un humanista, autor d'un gran nombre de monografies sobre temes històrics, literaris i artístics.
La seva prosa de creació és molt reduïda: el conte La princesa que tenia el rellotge aturat (1930) i les proses d'El paisatge d'Artà (1932).
Maria Verger (1905), poetessa, va publicar la novel·la breu L'esflorament d'una il·lusió al setmanari Sóller (1930), molt propera al gènere de la «novel·la rosa».
El tall brutal que va suposar l'aixecament feixista de 1936 va acabar d'estroncar qualsevol assaig de creació d'una narrativa catalana a Mallorca, que fins als anys 50 (i amb moltes dificultats) no va poder reemprendre l'activitat.
● © Pere Rosselló Bover● 2011