SumariEditorial .................................................. 2

Estat de la xarxa del Butterfly Monitoring Scheme a Catalunya, Andorra i Balears l’any 2014 ......................... 3

Resum de la temporada 2014 ........................ 7

Gestió i conservacióEfectes de l’abandonament dels espais oberts sobre la biodiversitat a Catalunya: evidències segons els programes de seguiment de papallones i ocells ..................10

L’estacióLes papallones diürnes de Sant Feliu de Pallerols, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa ............................ 14

Ressenyes bibliogràfiques El ‘DNA barcoding’ de les papallones ibèriques ofereix una visió prèvia de la diversitat críptica potencial del grup a escala continental ........ 16

La papallonaLa tornassolada petita, Apatura ilia, un habitant dels boscos de ribera, en expansió a Catalunya .............................18

Identificació

Com diferenciar les espècies de Euchloe i Pontia (2) ............................... 23

Com diferenciar les espècies de Melitaea (2)......................................... 24

cynthiaButlletí del Butterfly Monitoring Scheme a Catalunya 2014 núm. 13

Editorial

Portada

Hi ha més espècies de papallones europees de les que creiem?

El nou Cynthia que teniu a les mans reprèn la periodicitat anual i resumeix els aspectes més destacables del seguiment del CBMS i BMSAnd el 2014. Desgraciadament, la temporada va tornar a ser molt pobra, un fet que ja és habitual els darrers anys i que denota una davallada evident de les poblacions de moltes espècies al nostre país. Les dades del seguiment

contribueixen cada cop més a definir quina és la problemàtica que hi ha al darrere d’aquestes davallades, per bé que és molt difícil quantificar la incidència dels diferents factors. En aquest número presentem una anàlisi conjunta dels programes de seguiment de papallones i ocells que apunta al tancament de les zones obertes com una de les causes de pèrdua de biodiversitat a Catalunya. Tot i això, és evident que altres factors també són importants. Possiblement, les severes sequeres dels darrers anys estan tenint un efecte acumulatiu que dificulta la recuperació de les poblacions fins als nivells que s’observaven quan el CBMS va començar a funcionar, a principi dels anys noranta.

En aquesta ocasió també ens fem ressò de la publicació d’un article que revisa la situació taxonòmica de les papallones ibèriques i que suggereix que en el futur hi podria haver canvis sorprenents en l’estatus d’algunes espècies. L’ús de tècniques moleculars està revelant una major diversitat genètica del que s’albirava amb els criteris morfològics tradicionals. La tècnica del DNA barcoding, per exemple, suggereix que algunes papallones europees corresponen, en realitat, a complexos de diverses espècies críptiques. En alguns casos, això ja se sospitava (per exemple, en el damer boscà, Melitaea athalia, o en el fals faune, Arethusana arethusa), però en d’altres els resultats són molt més inesperats (per exemple, en el damer roig, Melitaea didyma, o en el daurat de punta negra, Thymelicus lineola). Remetem els lectors al treball original per a l’estudi dels casos particulars.

A la secció ‘La papallona’, aquest cop figura la tornassolada petita, Apatura ilia, una de les papallones més espectaculars de la nostra fauna, i també una de les poques que estan en expansió. En anys recents, per exemple, l’espècie s’ha establert a la ciutat de Barcelona, i són ja nombroses les observacions que se n’han fet a la ciutat.

Finalment, a les fitxes d’identificació tanquem el bloc destinat a les espècies de marbrades i pònties (gèneres Euchloe i Pontia), i presentem la segona entrega del grup dels damers, Melitaea sp.

CynthiaButlletí del Butterfly Monitoring

Scheme a Catalunya

núm. 13 - Any 2014Consell de redaccióAntoni Arrizabalaga

Ferran PáramoConstantí Stefanescu

Disseny i maquetacióLluc Julià

Han col·laborat en aquest númeroBeth Cobo, Jordi Corbera,Jordi Dantart, Vlad Dinca,

Martí Franch, Moisès Guardiola,Sergi Herrando, Jordi Jubany,

Richard Lewington, Michael Lockwood,Oriol Massana, Josep Muñoz

Traducció a l’anglèsMichael T. Lockwood

Assessorament lingüísticMaria Forns

Editat pel Museu de GranollersFrancesc Macià, 5108402 Granollers

Telèfon i Fax: 93 870 96 51E-mail: m.granollers.cn@diba.es

www.catalanbms.org

ImpressióImpremta Municipal de Granollers

Tiratge 500 exemplarsDipòsit legal: B-50.849-2002

ISSN: 1695-5226Granollers, gener 2016

El CBMS és un projecte coordinat pel Museu de Ciències Naturals de Granollers amb l’ajut del Departament de

Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i que rep el suport de les institucions següents:

Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, Ajuntament de Flix, Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, Ajuntament de

Vacarisses, Ajuntament de Viladecans, Arxiu Municipal de Granollers, Associació Acciónatura, Centre d’estudis

de la neu i de la muntanya d’Andorra, Consorci de l’Estany de Banyoles, Consorci de les Gavarres, Consorci

del Parc de Collserola, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Parcs Naturals del Delta de l’Ebre, Serra del Montsant, Zona

Volcànica de la Garrotxa), Diputació de Barcelona (Parcs Naturals del Garraf, Guilleries-Savassona, Montseny, Montnegre-Corredor, Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, Serralada Litoral i Serralada de Marina),

Escola de Natura de Ca l’Arenes, Escola de Natura de Can Miravitges, Espai protegit del Delta del Llobregat,

Fundació Caixa Catalunya, Grup de Natura Freixe, Insti-tut Menorquí d’Estudis, Ministerio de Medio Ambiente

(Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici), Universitat Autònoma de Barcelona (Servei de Prevenció

i Medi Ambient)

Coordinació científica del CBMSConstantí Stefanescu

Coordinació tècnica del CBMSJoaquim Muñoz

Cartografia i SIGFerran Páramo

Base de dadesFerran Páramo i Jordi Viader Anfrons

Caracterització botànicaCèsar Gutiérrez

Col·laboradors del CBMSH. Andino, M. Anton, A. Arrizabalaga, J. Artola, M. Avizanda, M. Bacardit, M. Ballbé, A. Batlle,

M. Bullock, V. Cabrera, J.I. Calderón, M. Calvet, F. Carceller, R. Caritg, D. Carreras, B. Cobo, J. Compte,

J. Corbera, J Dantart, T. Darlow, E. Doblas, M. Domènech, A. Elliott, G. Erice, D. Escalé, E. Escútia,

S. Estradé, G. Farré, D. Fernández, A. Fortuny, O. Franco, M. Fuentes, D. Garcia, C. Gutiérrez, H. Hernández, S. Herrando, M. Huguet, R. Izquierdo, J. Jiménez,

P.J. Jiménez, J. Jubany, P. Luque, A. Mariné, L. Martínez, P. Martínez, C. Mas, G. Mascaró,

M. Masclans, A. Matschke, A. Miquel, M. Miralles, I. Monsonís, J. Monterde, M. Morales,

C. Mújica, J. Muñoz, R. Muñoz, J. Nicolau, E. O’Dowd, J. Oliveras, E. Olmos, J. Palau, J. Palet, A. Palou,

J. Pannon, A. Pascual, G. Pascual, S. Pepper, J. Pibernat, J. Piqué, J. Planes, M. Plaza, R. Portell, J. Quesada, D. Requena, F. Rodríguez, L. Salvanera, R. Senent,

J.M. Sesma, J. Solà, C. Stefanescu, X. Sunyer, E. Sylvestre, C. Tobella, J. Vélez, M. Viñas.

Detall del revers de l’ala posterior de la migradora dels cards, Vanessa cardui (fotografia: O. Massa-na)

Un exemplar de sageta negra, Gegenes nostroda-mus, libant en aloc, Vitex agnus-castus (fotografia: O. Massana)

3

Cynt

hia

La xarxa del CBMS i BMSAnd

Durant la temporada 2014 s’han dut a terme comptatges en un total de 73 estacions (fig. 1). El nombre d’es-tacions ha augmentat en 6 respecte

al 2013, amb la qual cosa s’ha aconseguit, per primer cop des de l’inici del projecte, superar les 70 estacions actives en un any. Aquest augment ha estat possible tant per la recuperació d’antics itineraris que havien deixat de funcionar i que s’han reestructurat

per facilitar-ne el seguiment (casos de Rabós, Sebes, Banyoles) com per la incorporació de noves estacions (L’Escanyat, Betren).

Les sèries anuals disponibles es mostren a la figura 2. De les 129 estacions que han estat actives en algun moment, n’hi ha 44 (més d’un terç) que tenen 10 anys o més de dades, i 15 que en tenen 15 anys o més.

Estat de la xarxa del Butterfly Monitoring Scheme a Catalunya, Andorra i Balears l’any 2014Durant la temporada vint-i-unena hi ha hagut 73 estacions actives a les xarxes del CBMS i BMSAnd, el nombre més alt mai enregistrat. S’hi han incorporat dues noves estacions, i s’han recuperat els comptatges en quatre. S’han mantingut les tres estacions a l’illa de Menorca i les sis a Andorra. En el conjunt de la temporada es van comptar 119.384 papallones, pertanyents a 166 espècies.

Fig. 1. Situació geogràfica de totes les estacions que han participat en la xarxa del CBMS (1994-2014), amb la numeració i el nom que els correspon. Es mostra també la seva pertinença a les grans regions biogeogràfiques catalanes, d’acord amb els límits convencionalment acceptats.1

Menorca

Eivissa

Nombre d’anys amb dades Regions biogeogràfiques Actives Inactives

0-12-56-10>10

12-56-10>10

Alta muntanya alpina i subalpina

Muntanya mitjana eurosiberiana

Muntanya i terra baixa mediterrànies

Badia de Roses

kilòmetres

0 50

Estacions1 El Cortalet2 La Rubina3 Vilaüt4 Cal Tet5 Darnius6 Fitor7 El Remolar8 Can Ferriol9 Can Jordà10 Can Liro11 Santa Susanna12 El Puig13 Can Riera14 La Marquesa15 Font Llebrera16 Olvan17 La Barroca18 Timoneda d´Alfés19 Can Prat20 Turó de l´Home21 Turó d´en Fumet22 Closes de l´Ullal23 Closes del Tec24 Coll d’Estenalles25 El Mascar26 Vallgrassa27 Bosc de Valldemaria28 Pla de la Calma29 Marata30 L’Arbeca31 Turó de Can Tiril32 Can Vinyals33 Ca l’Arenes34 Can Miravitges35 Martorell36 Olesa de Bonesvalls37 Vilanova i la Geltrú38 Punta de la Móra39 Prades40 Sallent41 Mas de Melons42 Gironella43 Torà44 Tivissa45 Olivella

46 Torredembarra47 Granja d’Escarp48 Sebes49 Sant Boi50 Talaia del Montmell51 El Pinetell52 Desembocadura del Gaià53 Vallforners54 Rabós55 Campllong56 Grèixer57 Seu d’Urgell58 Can Pontarrí59 Mig-de-dos-Rius60 Barranc d’Algendar61 S’Albufera des Grau62 Can Jordà (bis)63 Sant Jaume de Llierca64 Montjoi65 Santiga66 Mont-rebei67 La Tancada68 La Conreria69 Sant Mateu70 Sales de Llierca71 Godomar72 La Nou de Berguedà73 Aiguabarreig74 Sal Rossa75 Can Vilar76 Campus UAB77 Sant Daniel78 Sant Ramon79 Oristrell80 Vall d’Horta81 Alinyà82 Estrets d’Arnes83 Cal Carro84 Vilert85 Gerri de la Sal86 Sant Maurici87 Tremp88 Olzinelles

89 Pineda90 Estoll91 Sorteny92 Enclar93 Comapedrosa94 Margalef95 Torre Negra96 Fontaneda97 Pessons98 Rec del Solà99 Sadernes100 Banyoles101 Santa Catalina102 Les Alberes-1103 Les Alberes-2104 La Roca105 Viladrau106 Argentona107 Mura108 Can Ponet109 Tramvia de sang110 Folgueroles111 Deveses de Salt112 El Brull113 Sils114 Vacarisses115 Sant Feliu de Pallerols116 Llobera117 Planes de Son118 Meandre de Castellbell119 Can Tiril nou120 Viladecans121 El Remolar nou122 Puiggraciós123 Moià124 Freginals125 Turó del Carmel126 Vall del Riu127 Gironella Nou128 Dosrius129 L’Escanyat130 Rabós_nou131 Sebes_nou132 Banyoles_nou133 Betren

4Cy

nthi

a

Aquestes xifres són indicatives del potencial de la base de dades del CBMS per a l’anàlisi de tendències de la biodiversitat a mitjà i llarg termini.

Noves estacionsL’Escanyat (CBMS-129, el Vallès Oriental, 182 m). Itinerari de 1.506 m, circular, situat als afores de la ciutat de Granollers. La zona s’inclou dins el domini de l’alzinar mediterrani, per bé que és l’ambient agrícola intensiu el més ben representat. Les set seccions de l’itinerari mostregen diferents camps de conreu, marges i petits trams de bosquines relictuals entre els camps. La fauna de papallones òbviament és força pobra i està plenament dominada per espècies generalistes i molt comunes. Entre d’altres, hi són força abundants la blanqueta de la col, Pieris rapae; la papallona de la col, Pieris brassicae; la safranera de l’alfals, Colias crocea; el capgròs comú, Carcharodus alceae; la blaveta comuna, Polyommatus icarus; la margenera comuna, Lasiommata megera; la bruna dels prats, Maniola jurtina; la papa-

llona reina, Papilio machaon; el coure comú, Lycaena phlaeas; la blaveta dels pèsols, Lam-pides boeticus, i la blaveta estriada, Leptotes pirithous. A més, hi apareix el barrinador del gerani, Cacyreus marshalli, sens dubte a causa de la proximitat al nucli urbà de Granollers, on trobem una població lligada als geranis cultivats. Així mateix, la presència de clapes de vegetació natural permet també la presència de poblacions importants de la saltabardisses de solell, Pyronia cecilia; la saltabardisses cintada, Pyronia bathseba; l’escac ibèric, Melanargia lachesis, o la verdeta de l’ull blanc, Callophrys rubi. Destaca la troballa de la sageta negra, Gegenes nostrodamus, un hespèrid d’hàbits migradors, escàs a Catalunya, que, durant l’estiu, penetra amb una certa freqüència a la plana vallesana. Els mostratges els fa vo-luntàriament A. Pascual.Betren (CBMS-133, la Vall d’Aran, 991 m).

Primer itinerari del CBMS a la Vall d’Aran. Transsecte curt, de 853 m de llargada i set seccions, situat als afores del poble de Betren, molt a la vora de Vielha. Malgrat que el re-corregut és en una zona amb un cert nivell de ruderalització per la proximitat al nucli habitat, gràcies al clima humit i fred d’aquesta regió pirinenca hi apareixen prats subalpins i bosc de ribera d’alt interès per als lepidòpters. En la primera temporada de comptatges s’hi han detectat 59 espècies, però és segur que n’aniran apareixent d’altres si el mostreig es prolonga en els propers anys. Entre les espè-cies destacables se’n poden esmentar algunes de molt característiques dels ambients de l’alta muntanya, com ara la papallona de les ortigues, Aglais urticae; l’apol·lo, Parnassius apollo; el coure roent, Lycaena virgaurea; el coure fosc, Lycaena tityrus; la perlada europea, Brenthis ino, etc. Destaca molt especialment la presència de la formiguera gran, Maculinea arion, una papallona amenaçada i inclosa en la gran majoria de llistes d’espècies protegides.

La xarxa del CBMS i BMSAnd

Ambient i zona de vegetació Comunitat vegetal dominant Ambient i zona de vegetació Comunitat vegetal dominant

Terra baixa mediterràniazona dels alzinars alzinar litoral 31 alzinar muntanyenc 1 alzinar continental 6zona de màquies i espinars brolla de romaní i bruc d’hivern 1 brolla de romaní i maleïda 1 màquia litoral de garric i arçot 1 màquia d’ullastre i olivella 2

Línia litoral vegetació de ribera i dulceaqüícola comunitats d’aiguamolls litorals 5 línia litoral comunitats halòfiles 2

Muntanya plujosasubmediterrània i medioeuropea zona de rouredes roureda de roure martinenc amb boix 8 i pinedes seques pineda de pinassa 1

zona de rouredes humides roureda humida i freixeneda 2 i fagedes fageda 2 landa de bruguerola i viola canina 1

zona de l’avellanosa i el pi roig pineda de pi roig 1

Alta muntanya subalpina

estatge subalpí prats subalpins 6

Taula 1. Ambients i comunitats vegetals representats al CBMS l’any 2014, amb indicació del nombre d’estacions on apareixen. Classificació de les zones de vegetació i les comunitats vegetals segons ref. 1

Fig. 3. Nombre d’espècies de ropalòcers detectades cada any a la xarxa del CBMS.

Fig. 2. Distribució de les sèries anuals disponibles per a les diferents estacions que han participat en el CBMS i el BMSAnd des de l’inici d’aquests projectes. S’hi inclouen les dades de les estacions de la Rubina i Vilaüt, que van estar actives els anys 1988 i 1989, respectivament, abans de l’inici oficial del CBMS

Nom

bre

d’es

pèci

es

170

160

150

130

120

110

10094 96 98 00 02 04 06 08 10 12 14

Anys

Nom

bre

d’es

taci

ons

40353025201510

50

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 >10

Anys disponibles

5

Cynt

hia

La xarxa del CBMS i BMSAnd

Gràcies a la incorporació de l’estació de Betren, a la Vall d’Aran, ha estat possible afegir com a novetat a la llista d’espècies detectades al CBMS l’escac aranès, Melanargia galathea (fotografia: J. Jubany)

Ambient mediterrani a l’itinerari de l’Escanyat, amb pi pinyer, Pinus pinea, atzavares, Agave americana i un canyar d’Arundo donax als marges d’una de les seccions (fotografia: A. Arrizabalaga).

Així mateix, aquest itinerari ha permès afegir l’escac aranès, Melanargia galathea (una espè-cie que a Catalunya es troba restringida a la Vall d’Aran) i dues poblacions més d’espècies escasses a la xarxa del CBMS, la teranyina, Araschnia levana, i la papallona dels ullets, Aphantopus hyperantus. Els mostratges els fa voluntàriament Montse Bacardit.

Ambients representatsEls ambients i les comunitats vegetals domi-nants l’any 2014 apareixen detallats a la taula 1. Els percentatges corresponents als diferents ambients s’han mantingut pràcticament sense canvis respecte als anys anteriors: la terra baixa (alzinars, màquies i espinars) és present en el 71% dels itineraris; la muntanya mitjana (di-ferents tipus de boscos caducifolis i pinedes),

en el 21%, i, en darrer terme, l’alta muntanya pirinenca (prats de l’estatge subalpí), en un 8%. Aquesta proporció manté un fort paral-lelisme amb la superfície ocupada per aquests tres ambients al nostre país (fig. 1).

Espècies representadesLa llista dels ropalòcers detectats els darrers 10 anys es detalla a la taula 2. El 2014 van aparèixer 166 espècies, una xifra que supera gairebé en cinc la mitjana anual del període 2006-2013 (161,1 espècies), que ja inclou les estacions pirinenques que coordina el BMSAnd (fig. 3). Aquest nombre tan alt s’explica tant per l’elevat nombre d’estacions que hi han participat aquest any, com per la represa dels comptatges a l’estació més diversa de la xarxa, Gerri de la Sal.

Malgrat l’augment en el nombre d’espècies detectades, únicament hi ha hagut una nova espècie per a la xarxa, l’escac aranès Melanargia galathea, un satirí amb una distribució reduïda que substitueix l’escac ibèric, M. lachesis, a la vall d’Aran. La incorporació de l’estació de Betren en aquest territori dels Pirineus ha estat, doncs, el que ha permès ampliar la llista del CBMS amb aquesta espècie. Si s’aconsegueix consolidar aquesta estació i d’altres de noves a la vall d’Aran, en els propers anys podria passar el mateix amb altres espècies, com ara la papallona zebrada aranesa, Iphiclides podalirius; la marroneta de l’aranyoner aranesa, Satyrium pruni; la margenera aranesa, Lasiommata petro-politana, o el caparrut aranès, Carterocephalus palaemon, que al nostre territori també són exclusives de la vall d’Aran.

Constantí Stefanescu

1 Folch i Guillèn, R., 1981. La vegetació dels Països Catalans. Ketres Editora, Barcelona.

2 Karsholt, O. & Razowski, J., 1996. The Lepidoptera of Europe. A Distributional Checklist. Apollo Books, Stenstrup.

6Cy

nthi

a

La xarxa del CBMS i BMSAnd

Taula 2. Espècies de ropalòcers que han estat enregistrades en alguna de les estacions del CBMS en els darrers 10 anys de mostratges (2005-2014). S’indica també el nombre de localitats on l’espècie ha estat detectada els diferents anys de seguiment (sobre un total de 54 el 2005, 64 el 2006, 70 el 2007 i 2008, 65 el 2009, 69 el 2010, 67 el 2011, 66 el 2012, 67 el 2013 i 73 el 2014). Nomenclatura adaptada de la ref. 2.

05 06 07 08 09 10 11 12 13 14 05 06 07 08 09 10 11 12 13 14 05 06 07 08 09 10 11 12 13 14

Família Hesperiidae Carcharodus alceae 32 42 47 44 35 41 39 36 40 51Carcharodus baeticus 3 1 0 1 0 1 1 0 1 1Carcharodus floccifera 2 2 3 4 5 1 2 0 3 4Carcharodus lavatherae 9 9 7 8 5 7 8 5 7 8Erynnis tages 8 16 13 17 18 17 20 17 13 19Gegenes nostrodamus 2 1 3 4 2 5 3 5 4 6Hesperia comma 11 15 14 14 16 16 14 11 15 17Muschampia proto 3 5 6 6 6 6 7 6 6 4Ochlodes venata 22 28 28 31 28 30 33 31 30 37Pyrgus alveus 1 2 2 1 1 1 1 0 1 2Pyrgus armoricanus 5 5 7 5 7 11 8 8 10 8Pyrgus carthami 0 1 2 2 0 0 0 1 1 1Pyrgus cirsii 0 3 5 2 3 2 3 2 3 2Pyrgus malvoides 13 19 21 21 21 23 22 24 24 28Pyrgus onopordi 0 0 0 0 0 0 0 0 1 1Pyrgus serratulae 1 2 0 1 1 1 1 1 2 2Spialia sertorius 17 21 24 23 25 24 27 23 27 26Thymelicus acteon 30 36 37 34 31 39 34 35 39 43Thymelicus lineola 5 6 6 7 8 6 11 9 13 12Thymelicus sylvestris 15 22 19 27 23 31 27 23 31 26 Família Papilionidae Iphiclides feisthamelii 37 51 49 48 47 50 54 52 53 62Papilio machaon 41 54 55 57 50 55 57 52 59 54Parnassius apollo 0 5 5 2 2 3 4 4 5 4Parnassius mnemosyne 0 3 3 3 2 2 3 3 3 3Zerynthia rumina 7 12 14 16 14 17 15 10 15 17 Família Pieridae Anthocharis cardamines 25 33 35 39 41 44 45 37 38 48Anth. euphenoides 22 26 25 22 25 23 23 19 18 25Aporia crataegi 20 30 31 27 26 25 25 19 29 30Colias alfacariensis 22 25 27 28 24 29 27 24 27 26Colias crocea 46 65 68 67 63 65 66 66 68 69Colias phicomone 0 0 1 1 3 0 1 0 0 0Colotis evagore 1 1 0 0 0 0 0 0 0 0Euchloe belemia 0 0 1 0 0 0 0 0 0 0Euchloe crameri 32 38 33 30 31 33 32 31 33 39Euchloe simplonia 0 2 0 1 1 0 0 0 0 0Euchloe tagis 0 0 0 0 0 1 0 0 0 0Gonepteryx cleopatra 42 56 53 53 52 55 54 51 57 58Gonepteryx rhamni 33 46 50 50 50 52 55 50 56 63Leptidea reali 0 0 1 2 2 1 1 2 2Leptidea sinapis 34 49 49 54 49 51 52 55 51 55Pieris brassicae 44 61 67 65 61 67 62 62 67 73Pieris ergane 0 1 1 1 1 1 0 0 0 1Pieris mannii 6 6 5 3 5 1 2 3 2 4Pieris napi 23 35 34 33 35 36 43 39 40 47Pieris rapae 50 65 69 69 64 69 66 66 68 72Pontia daplidice 41 59 59 61 52 48 45 54 48 55Zegris eupheme 0 1 1 0 0 0 0 0 0 0 Família Riodinidae Hamearis lucina 4 7 6 3 5 7 2 3 6 5 Família Lycaenidae Aricia agestis 6 8 10 9 11 12 11 9 9 9Aricia artaxerxes 0 0 0 0 0 1 0 1 0 1Aricia cramera 38 40 43 45 40 41 37 31 34 36Aricia eumedon 0 1 1 1 1 1 1 1 1 0Aricia morronensis 0 0 0 0 0 0 0 0 1 1Aricia nicias 0 1 1 1 1 1 1 1 0 1Cacyreus marshalli 11 12 13 9 9 12 13 5 10 20Callophrys avis 6 4 2 3 3 10 6 7 10 7Callophrys rubi 37 45 43 45 40 49 45 48 48 51Celastrina argiolus 44 43 58 55 51 58 57 51 53 57Cupido alcetas 5 5 4 9 7 9 10 9 4 11Cupido argiades 4 4 6 7 11 12 11 9 7 10

Cupido minimus 5 9 6 7 14 14 17 13 18 22Cupido osiris 6 5 4 7 7 9 9 10 8 14Glaucopsyche alexis 15 20 16 20 27 28 16 10 15 22Glaucops. melanops 20 20 23 24 22 27 21 17 18 20Iolana iolas 0 0 5 2 0 1 3 1 1 1Laeosopis roboris 2 2 8 7 8 8 7 6 5 6Lampides boeticus 33 52 47 52 50 34 49 47 41 48Leptotes pirithous 36 28 56 45 38 35 43 49 27 51Lycaena alciphron 2 10 5 5 6 5 5 6 5 5Lycaena hippothoe 0 0 2 0 1 0 0 1 1 2Lycaena phlaeas 42 50 54 50 49 51 52 56 51 62Lycaena tityrus 0 5 3 3 4 6 4 4 5 5Lycaena virgaureae 0 4 5 5 4 4 5 5 6 6Maculinea arion 0 3 1 1 2 3 2 3 5 3Maculinea rebeli 0 0 0 0 0 0 0 0 1 0Neozephyrus quercus 10 17 26 21 24 30 24 24 21 19Plebeius argus 15 18 18 18 18 21 19 21 17 20Plebeius idas 0 2 2 3 2 1 2 3 4 4Polyommatus amandus 2 3 5 4 6 6 5 6 8 4Polyomm. bellargus 19 29 23 23 25 29 28 29 27 30Polyommatus coridon 7 16 19 15 17 19 19 18 17 18Polyommatus damon 2 4 2 4 3 2 1 0 1 2Polyommatus daphnis 1 3 3 1 4 2 2 2 2 1Polyommatus dorylas 0 3 1 3 1 3 3 2 2 2Polyommatus eros 0 1 1 1 1 2 1 1 1 1Polyommatus escheri 16 21 18 22 25 24 27 27 25 29Polyommatus fulgens 1 3 3 5 5 4 6 4 5 3Polyommatus hispana 13 14 13 16 19 18 18 22 18 18Polyommatus icarus 49 62 61 65 60 65 67 63 66 71Polyomm. nivescens 0 0 0 1 2 2 2 1 2 2Polyommatus ripartii 2 4 5 5 7 6 5 4 5 4Polyomm. semiargus 4 5 8 8 8 8 9 7 8 8Polyomm. thersites 12 17 16 15 17 19 24 19 22 20Pseudophilotes baton 0 0 2 0 0 0 0 0 0 0Pseudo. panoptes 22 30 30 29 22 30 25 24 27 28Satyrium acaciae 5 8 7 9 14 15 11 8 11 11Satyrium esculi 35 41 49 42 45 50 46 50 49 53Satyrium ilicis 4 3 5 6 6 6 9 11 8 10Satyrium spini 6 14 12 16 16 12 11 10 14 13Satyrium w-album 3 4 3 4 2 2 2 5 1 4Scolitantides orion 3 5 5 4 2 3 2 0 0 2Thecla betulae 2 2 3 5 5 6 5 6 4 3Tomares ballus 9 14 7 10 12 11 10 9 12 9 Família Nymphalidae (Libytheinae) Libythea celtis 25 25 33 31 28 33 31 27 23 32 (Heliconiinae) Argynnis adippe 10 14 14 14 13 14 13 13 12 11Argynnis aglaja 8 16 13 12 14 12 13 11 15 18Argynnis niobe 0 1 0 0 2 2 0 1 1 1Argynnis pandora 6 19 7 5 2 7 9 3 6 4Argynnis paphia 25 33 35 34 37 42 42 39 38 41Boloria dia 16 23 21 21 23 30 25 24 25 26Boloria eunomia 0 1 1 0 1 0 0 1 2 1Boloria euphrosyne 1 6 6 5 5 5 5 5 6 7Boloria pales 0 1 2 1 0 2 1 0 1 1Boloria selene 0 1 2 4 4 2 4 1 3 3Brenthis daphne 8 12 8 8 11 16 18 11 18 14Brenthis hecate 1 1 1 1 1 1 2 2 2 2Brenthis ino 0 1 0 1 1 1 2 2 2 2Issoria lathonia 15 28 30 35 33 38 38 32 42 37 (Nymphalinae) Aglais urticae 6 14 13 12 13 18 15 14 16 14Araschnia levana 2 3 1 2 1 4 4 4 5 8Euphydryas aurinia 19 24 21 16 15 29 29 28 31 26Euphydryas desfontainii 3 4 4 3 5 5 5 3 4 5

Inachis io 24 20 21 24 32 31 30 37 25 34Melitaea athalia 4 7 6 4 5 4 6 5 7 5Melitaea cinxia 14 17 14 19 19 26 24 16 19 24Melitaea deione 11 18 15 21 24 20 24 14 14 23Melitaea diamina 1 3 4 2 4 2 4 4 1 4Melitaea didyma 26 30 30 30 30 34 37 33 34 35Melitaea parthenoides 2 4 4 3 9 9 9 8 10 9Melitaea phoebe 23 34 31 28 31 35 42 27 33 36Melitaea trivia 5 8 6 5 8 8 10 6 12 9Nymphalis antiopa 13 19 15 15 17 16 18 13 12 20Nymphalis polychloros 25 30 33 20 17 26 25 25 20 30Polygonia c-album 23 31 36 33 36 39 43 35 37 50Vanessa atalanta 43 52 56 53 54 57 54 56 60 61Vanessa cardui 27 64 57 53 65 63 47 56 67 52 (Limenitidinae) Limenitis camilla 10 11 8 8 9 14 12 15 16 19Limenitis reducta 35 43 36 35 40 45 38 42 43 41 (Charaxinae) Charaxes jasius 21 27 32 30 26 27 25 25 36 33 (Apaturinae) Apatura ilia 9 7 9 6 11 12 13 15 11 10Apatura iris 0 0 1 1 0 1 0 0 0 1 (Satyrinae) Aphantopus hyperantus 5 5 5 7 7 7 5 4 5 7Arethusana arethusa 5 5 8 5 4 6 3 9 4 7Brintesia circe 37 43 44 43 44 48 48 46 49 50Chazara briseis 4 3 5 4 2 3 2 1 2 2Coenonympha arcania 21 29 27 27 25 29 34 29 33 37Coenonympha dorus 16 18 18 18 17 19 18 18 18 19Coenon. glycerion 3 5 3 4 3 4 2 3 3 5Coenon. pamphilus 20 30 31 32 32 37 33 30 31 30Erebia cassioides 0 2 3 2 3 2 2 1 1 2Erebia epiphron 0 2 2 3 2 2 1 2 3 3Erebia euryale 0 0 2 3 2 1 2 2 3 3Erebia gorgone 0 1 0 1 0 0 1 0 0 0Erebia hispania 0 0 0 0 0 0 0 1 0 0Erebia lefebvrei 0 0 1 0 0 0 1 0 0 1Erebia meolans 3 7 10 9 9 8 8 6 10 10Erebia neoridas 2 6 8 9 7 6 8 8 8 10Erebia oeme 0 1 1 1 1 2 2 2 3 3Erebia triaria 2 5 7 3 3 3 6 2 4 3Hipparchia alcyone 6 11 10 11 10 9 10 7 9 9Hipparchia fagi 12 12 12 18 17 16 16 15 16 16Hipparchia fidia 22 27 29 25 26 28 23 23 29 23Hipparchia semele 15 21 20 22 21 17 16 17 22 17Hipparchia statilinus 25 37 31 31 28 32 33 28 34 34Hyponephele lycaon 0 0 3 1 0 2 0 0 0 0Lasiommata maera 6 12 20 13 11 11 10 13 8 12Lasiommata megera 49 64 67 65 64 66 63 66 67 70Maniola jurtina 43 53 57 58 54 61 59 58 59 64Melanargia galathea 0 0 0 0 0 0 0 0 0 1Melanargia ines 0 0 0 1 1 0 1 0 1 0Melanargia lachesis 34 46 47 50 46 51 51 52 54 58Melanargia occitanica 10 11 9 8 9 9 9 4 5 4Melanargia russiae 0 2 2 2 1 2 2 3 3 1Pararge aegeria 43 57 62 60 57 62 59 58 57 64Pyronia bathseba 32 42 39 38 35 41 40 40 45 43Pyronia cecilia 36 45 40 43 39 42 35 37 43 45Pyronia tithonus 24 31 31 34 30 35 31 34 34 37Satyrus actaea 1 11 12 6 8 10 9 10 10 7Satyrus ferula 0 0 0 0 0 0 0 1 0 0 (Danainae) Danaus chrysippus 1 0 5 0 6 2 0 3 1 4Danaus plexippus 0 0 0 0 0 0 0 1 0 0

7

Cynt

hia

Vint-i-unè anys del CBMS

Climatologia i comptatgesL’any 2014 va ser càlid (excepte al nord-oest, al Pirineu i Prepirineu, on va ser normal) i plujós en bona part del territori català (vegeu www.meteocat.com). Dins la sèrie històrica, apareix com un dels anys més càlids, després de 2009, 2006 i 2003, sobretot en punts del litoral central i prelitoral sud. Tot i així, aquest caràcter càlid no va ser causat per les altes temperatures durant l’estiu, sinó per l’escassetat d’adveccions fredes durant l’hivern. De fet, durant el 2014 no es va enregistrar ni una sola onada de calor; en canvi, les anomalies termomètriques positives més importants es van enregistrar als mesos d’octubre i novembre, un cop ja acabada la temporada del CBMS.

Estacionalment, podem parlar, per tant, d’un hivern anòmalament suau, que ja va començar el 2013 amb un desembre sec i càlid, i que va continuar de manera molt similar als mesos de gener i febrer. Aquest temps càlid i sec es va prolongar, en general, durant tota la primavera i al juny, coincidint ja amb la primera part de la temporada del CBMS. Per contra, el juliol i l’agost van ser termomètricament freds a la major part de Catalunya (sobretot a l’àrea pirinenca) i plujosos o molt plujosos (amb l’excepció de sectors del litoral i el prelitoral). El caràcter plujós es va mantenir en moltes zones del territori durant el mes de setembre, tot i que combinat amb unes temperatures càlides, superiors a les mitjanes històriques. En con-junt, doncs, la segona part de la temporada de comptatges va coincidir amb un estiu poc eixut, marcat per unes temperatures no excessivament càlides i per una successió d’episodis de pluges notables i generals entre juliol i setembre.

El 2014 es va perdre una mitjana de 4,15 mostratges per estació (fig. 1a), un valor gaire-bé idèntic al de l’any anterior (4,21). Ambdós valors se situen per damunt de la mitjana del

període 2000-2014 (3,51 mostratges per es-tació), i s’expliquen per les pluges abundants enregistrades tant la primavera de 2013 com l’estiu de 2014. En particular, els freqüents episodis de pluges i tempestes del mes d’agost de 2014 van impedir dur a terme els comptatges en moltes estacions. En el conjunt de la xarxa, van ser especialment crítics dos episodis ge-nerals de pluja: el pri-mer, l’última setmana de maig, i el segon, la tercera d’agost, quan hi va haver les màximes precipitacions de l’any en diversos punts del Pirineu (fig. 1b).

Canvis d’abundància: generalitatsLa temporada 2014 ha estat, en general, molt pobra per als ropalòcers catalans, ja que se situa com la segona pitjor temporada en la sèrie de 21 anys disponibles (fig. 2). Úni-cament es veu superada negativament per la pèssima temporada de 2012. De les 66 espècies més comunes de la xarxa del CBMS,

Fig. 1. (a) Cobertura dels mostratges a les diferents estacions del CBMS l’any 2014, i (b) distribució dels comptatges perduts al llarg de les 30 setmanes oficials (1 març – 26 setembre).

Nom

bre

d’es

taci

ons

201816141210

86420

0 2 4 6 8 10 12 14 16 18 20 22

Nombre mostratges perduts/estació

(a)

Nom

bre

mos

trat

ges p

erdu

ts

35

30

25

20

15

10

5

01 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29

Setmana

(b)

La nimfa mediterrània, Limenitis reducta, va assolir el 2014 el valor poblacional més baix des de l’inici del CBMS. Aquesta espècie mostra una tendència negativa significativa, que no es pot explicar per efectes de l’hàbitat (es tracta d’una papallona de caràcter més aviat forestal, i la superfície ocupada pels boscos ha augmentat recentment). És molt possible que el descens es relacioni sobretot amb uns efectes negatius del clima sobre les generacions estivals (dibuix: M. Franch).

Resum de la temporada 2014L’any 2014 ha tornat a registrar uns comptatges molt baixos en ropalòcers a la gran majoria d’estacions del CBMS. En el conjunt del període d’estudi, apareix com la segona temporada més pobra després de 2012. Malgrat l’absència de fortes calorades i de sequera estival, en general l’any va ser força càlid, a causa d’un hivern molt suau. Són molt poques les espècies que van assolir nivells poblacionals elevats. Entre aquestes espècies es pot destacar la blaveta estriada i la papallona tigre, que al delta de l’Ebre va ser extraordinàriament abundant a final d’estiu i començament de la tardor. Tot i això, l’any no va ser particularment bo per a la resta d’espècies migradores, ni tampoc per a les espècies que habitualment són més comunes (alguns satirins i licènids).

8Cy

nthi

a

La blaveta estriada, Leptotes pirithous, va ser particularment abundant l’any 2014. L’absència d’onades de fred durant l’hivern podria explicar aquesta abundància. Aquesta espècie migradora no té mecanismes eficients per fer front a l’hivern i segurament només en hiverns suaus com el de 2014 el nombre de supervivents és prou alt per reforçar de forma significativa la població d’immigradors (dibuix: M. Franch).

Taula 1. Suma dels índexs anuals i ordre d’abundància de les 20 espècies més comunes al CBMS durant el 2014, comparats amb els corresponents a la temporada 2013.

dues han assolit els nivells poblacionals més baixos el 2014 (la nimfa mediterrània, Lime-nitis reducta, i l’escac ferruginós, Melanargia occitanica), i nou el segon més baix de la sèrie. Per contra, només una (la blaveta estriada, Leptotes pirithous) ha assolit el nivell més alt.

Aquestes abundàncies tan baixes s’han tra-duït, a cada estació, en una davallada molt evident respecte a l’any 2013 en el nombre d’individus comptats al llarg de tota la tem-porada (P < 0,001). Per contra, el nombre d’espècies detectades per estació s’ha man-tingut sense canvis significatius (P = 0,802). Els valors concrets per a les 66 estacions amb dades comparables entre 2014 i 2013 van ser: 46,92 ± 17,03 espècies/itinerari el 2014

vs. 47,11 ± 17,13 espècies/itinerari el 2013, i 1.658,3 ± 1.227,9 exemplars/itinerari el 2014 vs. 2.120,4 ± 1.501,8 exemplars/iti-nerari el 2013.

Les dades històriques del CBMS indiquen, de fet, una tendència preocupant de minva continuada de les poblacions, que s’aprecia perfectament a la figura 2. En particular, a partir de mitjan dècada dels 2000, la majoria d’espècies han davallat per sota dels nivells que s’observaven fins aleshores. Encara que cal una anàlisi rigorosa, les sequeres i temperatures estivals extremes de 2005 i 2007 podrien haver estat en gran part responsables d’aquest patró, reforçat encara més per la sequera de 2012. Tanmateix, el 2014 ha estat justament la situació oposada -l’abundant pluviositat a l’estiu- la que sembla que ha tingut uns efectes molt negatius sobre les poblacions en molts indrets de muntanya.

Canvis d’abundància: oscil·lacions de les poblacionsA la taula 1 es detallen els comptatges de les espècies més abundants el 2014 comparativa-ment amb els rangs que van ocupar el 2013. Els comptatges totals mostren davallades importants d’espècies habitualment comunes, com ara la saltabardisses cintada, Pyronia bath-seba, que va passar d’ocupar el primer lloc el 2013, amb més d’11.000 exemplars comptats al conjunt de la xarxa, a ocupar el sisè lloc, amb menys de 7.000 exemplars. Fins i tot espècies que han mantingut el mateix rang, com ara la bruna dels prats, Maniola jurtina, o la saltabardisses europea, Pyronia tithonus, han davallat molt fortament. Per segon any consecutiu, destaca la novena posició que ha ocupat la marroneta de l’alzina, Satyrium esculi, que sovint apareix com la papallona més abundant de Catalunya, però que en les dues darreres temporades ha davallat consi-derablement.

Els índexs anuals de les 86 espècies més comunes del CBMS en els darrers 10 anys (2005-2014) es presenten a la taula 2. En aquesta mateixa taula també s’indica quines espècies han mostrat tendències significatives (negatives o positives) i quines s’han mantin-gut estables. El 40% de les espècies tenen una situació incerta, possiblement a causa de les fortes fluctuacions interanuals i/o a un nom-bre insuficient de poblacions monitoritzades. En tot cas, el que és certament preocupant és que només un 15% de les espècies amb tendència clara han experimentat un aug-ment i, en canvi, fins a un 52% han patit un descens. Només un 33% de les espècies es poden considerar estables. Actualment

Vint-i-unè anys del CBMS

Espècie 2014 rang 2013 rangPieris rapae 8140 1 10661 2Pararge aegeria 7881 2 7232 6Pyronia bathseba 6828 3 11153 1Maniola jurtina 6738 4 9508 4Pyronia tithonus 6596 5 7862 5Melanargia lachesis 6490 6 9928 3Polyommatus icarus 5106 7 6832 7Pieris brassicae 4784 8 3427 13Satyrium esculi 4285 9 5818 9Lasiommata megera 3726 10 6402 8Plebeius argus 3496 11 4845 10Coenonympha arcania 3146 12 3281 14Colias crocea 2675 13 4242 11Gonepteryx cleopatra 2536 14 2850 15Pyronia cecilia 2207 15 3683 12Leptidea sinapis 1909 16 1384 21Coenonympha pamphilus 1876 17 1725 18Leptotes pirithous 1678 18 210 68Gonepteryx rhamni 1674 19 1318 22Polyommatus coridon 1674 20 433 51

9

Cynt

hia

1 Greatorex-Davies, J.N. & Roy, D.B., 2001. The Butterfly Monitoring Scheme. Report to recorders, 2000. 76 pàg. Centre for Ecology and Hydrology, Natural Environment Research Council, Huntingdon.

Vint-i-unè anys del CBMS

s’està desenvolupant una nova metodologia per analitzar les tendències poblacionals i els resultats no només confirmen la davallada general sinó que fins i tot la magnifiquen (Melero, Stefanescu & Pino, en prep.). Per tant, podem assegurar que el patró que dibui-xen les dades del CBMS és ben real i, alhora, molt preocupant.

Constantí Stefanescu

Taula 2. Evolució dels índexs anuals globals de 86 espècies de papallones a la xarxa del CBMS en els darrers 10 anys (2005-2014), partint d’un valor arbitrari d’1 l’any 1994. Els índexs anuals han estat calculats amb el programa TRIM.

Fig. 2. Rànquing de les temporades del CBMS d’acord amb l’abundància general de les 66 papallones més comunes a la xarxa. La millor temporada ha estat la de 2002 i la pitjor la de 2012. Els càlculs s’han fet seguint la metodologia detallada a Greatorex-Davies & Roy (2001), utilitzant els índexs anuals de les espècies calculats amb el programa TRIM.

Espècie

Esta

cion

s

Promig 1994 2013 2014 Tendència

Carcharodus alceae 102 0,86 1,00 EstableErynnis tages 47 0,26 0,11 Descens fortHesperia comma 36 0,36 0,19 IncertaOchlodes venata 78 1,10 1,17 IncertaPyrgus malvoides 62 0,78 0,55 IncertaSpialia sertorius 70 0,51 0,50 Augment moderatThymelicus acteon 94 1,66 1,46 IncertaThymelicus sylvestris 61 0,44 0,34 IncertaIphiclides feisthamelii 113 1,33 1,31 Descens moderatPapilio machaon 118 1,08 0,72 Descens moderatZerynthia rumina 35 0,74 0,60 Descens moderatAnthocharis cardamines 90 0,94 1,30 EstableAnthocharis euphenoides 56 2,79 2,39 EstableAporia crataegi 65 0,71 0,47 EstableColias alfacariensis 72 0,14 0,05 Descens fortColias crocea 123 0,91 0,57 Descens moderatEuchloe crameri 94 1,02 1,07 EstableGonepteryx cleopatra 108 3,88 4,64 Augment moderatGonepteryx rhamni 109 1,86 2,74 Augment moderatLeptidea sinapis 107 0,84 0,48 Descens moderatPieris brassicae 123 2,54 5,04 EstablePieris napi 101 1,40 1,19 IncertaPieris rapae 123 1,51 1,56 Augment moderatPontia daplidice 116 1,52 0,71 Descens moderatAricia cramera 86 0,73 0,24 IncertaCacyreus marshalli 57 0,53 0,25 Descens moderatCallophrys rubi 104 0,85 0,42 IncertaCelastrina argiolus 109 1,59 1,75 EstableCupido alcetas 31 0,55 0,59 IncertaCupido argiades 27 2,14 4,97 Augment moderatGlaucopsyche alexis 63 0,21 0,09 Descens moderatGlaucopsyche melanops 56 0,45 0,13 Descens moderatLampides boeticus 112 0,98 0,48 IncertaLeptotes pirithous 105 0,73 1,90 EstableLycaena alciphron 21 0,54 0,13 Descens moderatLycaena phlaeas 113 0,66 0,47 IncertaMaculinea arion 14 0,29 0,03 Descens fortNeozephyrus quercus 57 4,12 2,43 Incerta

Plebeius argus 49 9,76 21,17 Augment moderatPolyommatus bellargus 59 1,15 0,93 Descens moderatPolyommatus coridon 35 0,89 1,11 IncertaPolyommatus escheri 54 0,33 0,25 Descens moderatPolyommatus hispana 36 0,71 0,39 Incerta

Espècie

Esta

cion

s

Promig 1994 2013 2014 Tendència

Polyommatus icarus 122 0,81 0,54 Descens moderatPseudophilotes panoptes 72 2,29 1,16 IncertaSatyrium esculi 97 2,63 1,47 IncertaScolitantides orion 11 0,46 0,12 Descens moderatTomares ballus 38 0,40 0,21 IncertaLibythea celtis 71 6,20 7,12 Augment fortArgynnis adippe 39 0,55 0,11 IncertaArgynnis aglaja 37 0,60 0,26 Descens moderatArgynnis paphia 82 1,47 0,84 EstableBoloria dia 56 0,57 0,39 IncertaIssoria lathonia 81 0,99 0,79 EstableAglais urticae 47 0,24 0,10 Descens moderatCynthia cardui 121 1,22 0,10 Descens moderatEuphydryas aurinia 65 0,69 0,15 Descens moderatInachis io 75 3,23 4,03 IncertaMelitaea cinxia 56 0,59 0,37 IncertaMelitaea deione 65 2,16 2,28 IncertaMelitaea didyma 81 0,35 0,46 IncertaMelitaea phoebe 89 2,39 1,62 EstableNymphalis antiopa 44 16,99 12,88 IncertaNymphalis polychloros 75 4,05 3,00 Augment moderatPolygonia c-album 84 2,67 3,44 EstableVanessa atalanta 116 1,17 0,85 EstableLimenitis reducta 94 0,79 0,49 Descens moderatCharaxes jasius 69 1,33 0,89 Descens moderatApatura ilia 36 1,62 1,58 IncertaAphantopus hyperantus 11 0,67 0,77 IncertaBrintesia circe 95 0,91 0,65 IncertaCoenonympha arcania 67 0,52 0,45 Descens moderatCoenonympha dorus 43 1,34 1,09 IncertaCoenonympha pamphilus 69 0,94 0,60 IncertaHipparchia fidia 64 4,50 1,91 IncertaHipparchia semele 55 0,98 0,69 EstableHipparchia statilinus 82 0,64 0,30 IncertaLasiommata megera 121 0,88 0,53 EstableManiola jurtina 111 1,10 0,94 IncertaMelanargia lachesis 101 0,58 0,33 IncertaMelanargia occitanica 27 0,30 0,02 Descens fortPararge aegeria 116 1,51 1,67 EstablePyronia bathseba 89 1,26 1,07 EstablePyronia cecilia 88 0,51 0,22 Descens moderatPyronia tithonus 78 0,81 0,66 IncertaSatyrus actaea 26 1,64 2,09 Descens moderat

Sum

a del

s ran

gs

1100

1000

900

800

700

600

500

400

300

94 96 98 00 02 04 06 08 10 12 14

Anys

10Cy

nthi

a

1 de Chazal, J. & Rounsevell, M.D.A., 2009. “Land-use and climate change within assessments of biodiversity change: A review”. Glob. Environ. Change, 19: 306–315.

2 Poschlod, P., Bakker, J.P. & Kahmen, S., 2005. “Changing land use and its impact on biodiversity”. Basic Appl. Ecol., 6: 93–98.

3 Rounsevell, M.D.A., Reginster, I., Araújo, M.B., Carter, T.R., Dendoncker, N., Ewert, F., House, J.I., Kankaanpä, S., Leemans, R., Metzger, M.J., Schmit, C., Smith, P. & Tuck, G., 2006. “A coherent set of future land-use change scenarios for Europe”. Agric., Ecosyst. Environ., 114: 57–68.

4 Blondel, J. & Aronson, J., 1999. Biology and Wildlife of the Mediterranean Region. Oxford University Press, Oxford.

5 Gregory, R.D., van Strien, A., Voríšek, P., Gmelig Meyling, A.W., Noble, D.G., Foppen, R.P.B. & Gibbons, D.W., 2005. “Developing indicators for European birds”. Phil. Trans. R. Soc. B, 360: 269–288.

6 Gregory, R.D., Willis, S.G., Jiguet, F., Voríšek, P., Klvanová, A., van Strien, A., Huntley, B., Collingham, Y.C., Couvet, D., & Green, R.E., 2009. “An indicator of the impact of climatic change on European bird populations”, PLoS ONE, 4: 1–6.

Els canvis recents en el paisatge suposen una de les majors amenaces per a la bio-diversitat. En moltes àrees del Planeta, la destrucció dels boscos i la seva conversió

en terres agrícoles i urbanitzades és el factor que provoca un nombre més alt d’extincions d’espècies.1 Tanmateix, en extenses zones d’Europa, és el procés oposat el més preocu-pant: l’abandonament de conreus i pastures, i la consegüent successió secundària cap al bosc.2-3 Aquest procés, que està provocant un increment de la superfície forestal, és particu-larment important a la regió mediterrània.4

La darrera dècada ha vist el desenvolupa-ment de nombrosos indicadors que mesuren amb fidelitat els canvis de la biodiversitat en relació amb el canvi global.5-7 En els ecosis-temes terrestres, les papallones i els ocells s’han erigit com els dos grups bioindicadors més populars, tant per la seva sensibilitat als canvis ambientals com per la seva atracció per al gran públic.8-9 L’existència de mètodes basats en metodologies senzilles, amb resultats científicament robustos, s’ha traduït en el desenvolupament de programes de seguiment d’ampli abast basats en voluntariat, la qual cosa permet explorar els patrons de la biodiversitat a grans escales espacials i temporals. Aquesta és justament la situació a Catalunya, gràcies al gran èxit que han tingut els programes de seguiment tant de papallones (CBMS) com d’ocells (SOCC). Això ens ha permès estudiar l’impacte del tancament dels espais oberts sobre aquests dos tàxons i avaluar fins

Gestió i conservació

Efectes de l’abandonament dels espais oberts sobre la biodiversitat a Catalunya: evidències segons els programes de seguiment de papallones i ocellsEn aquest article es presenten els resultats d’un treball que utilitza les dades de les xarxes de seguiment de papallones (CBMS) i ocells (SOCC) de Catalunya en l’elaboració d’un indicador sobre els efectes que l’abandonament dels espais oberts té en la biodiversitat al nostre país. En les dues darreres dècades, s’ha constatat un augment de la superfície forestal en el conjunt de les estacions analitzades, amb unes repercussions clares sobre les comunitats de papallones i ocells. Altres treballs, tant d’àmbit general com local, indiquen que aquest fenomen és extrapolable al conjunt de la regió mediterrània.

Fig. 1. Itineraris amb un 75% o més d’hàbitats naturals i seminaturals (prats, matollars, boscos) considerats en aquest estudi. En total s’hi van incloure 174 itineraris del SOCC i 74 itineraris del CBMS.

●Transsectes de papallones

--- Transsectes d’ocells

nVegetació natural

11

Cynt

hia

a quin punt aquest fenomen està tenint unes repercussions generals sobre un ampli sector de la biodiversitat al nostre país.

El treball que presentem desenvolupa el marc conceptual proposat per Herrando et al. (2014) (ref. 10) i es marca els dos objectius següents:

1. Determinar les preferències ambientals de les espècies de papallones i ocells al llarg d’un gradient ecològic que va des d’hàbitats oberts a boscos, per seguidament testar si la tendència poblacional d’una espècie es pot predir en funció de la posició que ocupa al llarg d’aquest gradient.

2. Utilitzar indicadors multiespecífics per avaluar si les comunitats de tots dos grups taxonòmics s’estan veient afectades, de forma general a Catalunya, pel fenomen de tanca-ment abans esmentat.

Per dur a terme aquesta anàlisi, s’han uti-litzat dades de 174 itineraris del SOCC (anys 2002-2013) i 74 itineraris del CBMS (anys 1994-2013), tots situats en zones domina-des per ambients naturals o seminaturals, i se n’han descartat altres de situats en àrees molt agrícoles o urbanitzades (fig. 1). La metodologia completa es pot consultar en un article publicat recentment.11 Aquí només en presentem un resum, amb les principals conclusions.

Preferències d’hàbitat de papallones i ocells al llarg del gradient espais oberts-tancats

Les papallones i els ocells difereixen quant a l’escala espacial a la qual tenen lloc els pro-cessos biològics més rellevants.12 És per aquest motiu que les anàlisis de preferències d’hàbitat es van fer utilitzant dades referents a escales espacials diferents per a cada grup. En el cas de les papallones, les seccions dels itineraris es van caracteritzar a partir de la vegetació en un buffer de 5 m d’amplada al llarg de la ruta de cens. En el cas dels ocells, els itineraris es van classificar a partir de la Cartografia d’Hàbitats de Catalunya 1999-2010 (www.ub.edu/geoveg/en/mapes.php), tot conside-rant un buffer de 100 m d’amplada al llarg de la ruta de cens. Les categories de cobertura d’hàbitats CORINE es van simplificar i ads-criure a “hàbitat obert” o “hàbitat tancat”, però adaptant aquesta classificació a les parti-cularitats ecològiques de cada tàxon. Després

Gestió i conservació

Papallones Estima Ocells Estima

Aglais urticae -0.064 Oenanthe hispanica -0.074

Polyommatus coridon -0.038 Lanius meridionalis -0.069

Cupido argiades -0.038 Anthus spinoletta -0.064

Coenonympha pamphilus -0.038 Oenanthe oenanthe -0.060

Argynnis aglaja -0.034 Sylvia communis -0.053

Melitaea cinxia -0.032 Galerida theklae -0.052

Melitaea didyma -0.028 Emberiza hortulana -0.045

Polyommatus icarus -0.027 Alectoris rufa -0.041

Aporia crataegi -0.026 Carduelis cannabina -0.039

Colias alfacariensis -0.026 Alauda arvensis -0.037

Argynnis adippe -0.025 Monticola solitarius -0.036

Polyommatus bellargus -0.025 Anthus campestris -0.035

Colias crocea -0.025 Sylvia undata -0.035

Cupido alcetas -0.024 Saxicola rubicola -0.034

Pyrgus malvoides -0.023 Lanius senator -0.033

Hipparchia semele -0.023 Corvus corax -0.032

Brintesia circe -0.022 Emberiza calandra -0.032

Pyronia cecilia -0.021 Monticola saxatilis -0.029

Polyommatus escheri -0.019 Passer montanus -0.026

Erynnis tages -0.018 Lanius collurio -0.026

Melitaea phoebe -0.017 Merops apiaster -0.025

Melanargia lachesis -0.017 Sylvia hortensis -0.022

Vanessa cardui -0.017 Lullula arborea -0.021

Issoria lathonia -0.017 Petronia petronia -0.020

Boloria dia -0.015 Emberiza citrinella -0.019

Pyronia tithonus -0.015 Sylvia melanocephala -0.018

Aricia cramera -0.014 Falco tinnunculus -0.018

Glaucopsyche alexis -0.014 Hippolais polyglotta -0.017

Pseudophilotes panoptes -0.014 Pica pica -0.017

Melitaea deione -0.013 Upupa epops -0.016

Coenonympha arcania -0.013 Emberiza cia -0.016

Hipparchia statilinus -0.012 Sylvia cantillans -0.015

Maniola jurtina -0.012 Phoenicurus ochruros -0.015

Euphydryas aurinia -0.011 Pyrrhocorax pyrrhocorax -0.014

Pontia daplidice -0.01 Prunella modularis -0.014

Iphiclides feisthamelii -0.01 Jynx torquilla -0.014

Papilio machaon -0.009 Carduelis chloris -0.013

Thymelicus acteon -0.008 Ptyonoprogne rupestris -0.013

Thymelicus sylvestris -0.008 Sylvia borin -0.010

Lycaena phlaeas -0.007 Corvus corone corone -0.010

Euchloe crameri -0.005 Passer domesticus -0.010

Leptidea sinapis -0.005 Carduelis carduelis -0.010

Pieris rapae -0.004 Serinus serinus -0.008

Anthocharis euphenoides -0.003 Luscinia megarhynchos -0.004

Satyrium esculi -0.003 Phylloscopus bonelli 0.005

Lampides boeticus -0.002 Parus major 0.007

Gonepteryx cleopatra -0.002 Turdus merula 0.007

Gonepteryx rhamni -0.001 Streptopelia turtur 0.008

Limenitis reducta 0.002 Pyrrhula pyrrhula 0.009

Argynnis paphia 0.003 Loxia curvirostra 0.009

Pyronia bathseba 0.003 Fringilla coelebs 0.009

Glaucopsyche melanops 0.003 Sylvia atricapilla 0.012

Inachis io 0.004 Parus ater 0.012

Lycaena alciphron 0.004 Troglodytes troglodytes 0.012

Pieris napi 0.004 Columba palumbus 0.013

Vanessa atalanta 0.004 Garrulus glandarius 0.014

Anthocharis cardamines 0.004 Regulus regulus 0.014

Nymphalis antiopa 0.007 Parus cristatus 0.015

Polygonia c-album 0.01 Aegithalos caudatus 0.017

Neozephyrus quercus 0.012 Turdus philomelos 0.017

Libythea celtis 0.014 Dendrocopos major 0.018

Callophrys rubi 0.014 Parus caeruleus 0.018

Celastrina argiolus 0.017 Certhia brachydactyla 0.020

Charaxes jasius 0.026 Regulus ignicapilla 0.021

Pararge aegeria 0.028 Erithacus rubecula 0.022

Sitta europaea 0.027

Taula 1. Preferències d’hàbitat de papallones i ocells al llarg d’un gradient ecològic des d’hàbitats oberts a tancats. Les estimes positives corresponen a les preferències per hàbitats tancats (boscos) i les negatives per hàbitats oberts (prats i herbassars). Només es mostren estimes de models GLM significatius.

12Cy

nthi

a

de diverses proves per aconseguir assignar un nombre d’espècies similar a cadascuna d’aquestes dues categories, es van adoptar els següents llindars: per a les papallones, es va definir un hàbitat obert com aquell que està dominat per vegetació amb una alçada màxima de 60 cm; per als ocells, com aquell en què la vegetació té una alçada màxima de 150 cm.

Aplicant aquests criteris, per a cada secció d’un transsecte de papallones, o per al con-junt d’un transsecte d’ocells, es va avaluar el percentatge d’hàbitats oberts i tancats.

Per quantificar la preferència d’una espècie al llarg del gradient d’hàbitats obert-tancat es van dur a terme models lineals generalitzats (GLM) que consideraven l’abundància mitjana d’una espècie en un itinerari (cas dels ocells) o en una secció (cas de les papallones) com la variable dependent, i la proporció ‘tancat/(obert + tancat)’ com la variable independent. Es van seleccionar les espècies amb models significatius (P < 0,05): 65 espècies de papallo-nes (amb 48 relacions negatives i 17 relacions positives amb els boscos) i 66 espècies d’ocells (amb 44 relacions negatives i 22 relacions positives amb els boscos) (taula 1).

En un següent pas es va testar si la prefe-rència de l’hàbitat al llarg d’aquest gradient ens permet predir la tendència poblacional d’una espècie. Les tendències poblacionals es van calcular amb el programa TRIM, exclo-ent-ne les espècies rares, presents en menys de 10 transsectes. La possible associació entre la preferència d’hàbitat i la tendència poblacional es va analitzar mitjançant models de regressió lineal, on la preferència era el predictor i la tendència la variable resposta.

En tots dos grups es va trobar una relació positiva significativa entre la tendència pobla-cional i l’estima de la preferència d’hàbitat (pa-pallones, període 1994–2013: F1,63 = 5,33, P = 0,024; ocells, període 2002–2013: F1,64=4,17; P = 0,045) (fig. 2). Aquestes relacions positives indiquen que les espècies més forestals són les que han experimentat tendències poblacionals més positives, i a l’inrevés per a les espècies

més lligades a ambients oberts. Cal remarcar, però, que existeix una gran dispersió dels va-lors i que, per tant, l’associació amb el tipus d’hàbitat només explica una part relativament petita de la variància de les dades, tant en papallones com, sobretot, en ocells.

Disseny d’un indicador sobre l’impacte del tancament de la vegetació sobre la biodiversitatPer conèixer el canvi en la proporció dels am-bients forestals i oberts al conjunt d’estacions analitzades, es van utilitzar els mapes de co-bertes de Catalunya de 1993 i 2009 (www.creaf.uab.es/mcsc/). El període entre aquestes dues sèries de mapes coincideix, a grans trets, amb l’escala temporal del seguiment en aquest treball. Les categories d’usos del sòl originals es van reclassificar en “hàbitats oberts” (prats i matollars) i “hàbitats tancats” (bosc obert i dens) i, per a cada període, es va calcular el percentatge de bosc respecte a la quantitat total d’hàbitats naturals i seminaturals en un buffer d’1 km al voltant de cada transsecte. Mitjançant ANOVA amb mesures repetides es va testar si hi havia hagut canvis significatius en la proporció de boscos entre els dos períodes.

Es van calcular dos indicadors multies-pecífics sobre l’impacte del tancament de la vegetació, un per a papallones i un per a ocells. Aquests indicadors es van generar utilitzant la metodologia de Gregory et al. (2009),6 que compara les tendències poblacionals entre les espècies associades significativament i positiva (+) amb els hàbitats tancats al llarg del gra-dient estudiat, i les espècies associades signi-ficativament i negativa (-) amb aquest tipus d’ambients. Els indicadors es van referir a un valor inicial de 100 per al primer any d’estudi, de manera que els valors superiors indicaven que les espècies forestals havien augmentat en el conjunt de la comunitat respecte a les que prefereixen ambients oberts, i els valors inferiors indicaven la situació contrària.

Resultats dels indicadorsEntre 1993 i 2009 es va enregistrar un aug-ment significatiu del 4% en la proporció d’hà-bitats ‘tancat/(obert + tancat)’ en les estacions incloses en la present anàlisi (F1, 236=5,43, P = 0,021), sense que existissin diferències entre les del CBMS i del SOCC.

Aquests canvis paisatgístics es van traduir en tendències més positives en el grup d’espècies amb preferència pels ambients tancats que al grup que prefereix els ambients oberts, tant en papallones com en ocells (fig. 3a i 4a). A més, aquestes tendències es van mantenir al llarg de

Gestió i conservació

7 van Swaay, C.A.M. & van Strien, A.J., 2005. “Using butterfly monitoring data to develop a European butterfly indicator”. Studies in the ecology and conservation of butterflies in Europe. (eds E., Kuhn, J.A., Thomas, R. Feldman, & J. Settele, p. 106–108. Pensoft, Sofia.

8 Furness, R.W. & Greenwood, J.J.D., 1993. Birds as monitors of environmental change. Chapman & Hall. London.

9 Thomas, J.A., 2005. “Monitoring change in the abundance and distribution of insects using butterflies and other indicator groups”. Phil. Trans. R. Soc. B, 360: 339–357.

10 Herrando, S., Anton, M., Sardà-Palomera, F., Bota, G., Gregory, R.D. & Brotons, L., 2014. “Indicators of the impact of land use changes using large-scale bird surveys: land abandonment in a Mediterranean region”. Ecol. Indic., 45: 235–244.

11 Herrando, S., Brotons, L., Anton, M., Páramo, F., Villero, D., Titeux, N., Quesada, J. & Stefanescu, C., 2015. “Assessing impacts of land abandonment on Mediterranean biodiversity using indicators based on bird and butterfly monitoring data”. Environ. Conserv. DOI:10.1017/S0376892915000260

12 Seto, K.C., Fleishman, E., Fay, J.P. & Betrus, C.J., 2004. “Linking spatial patterns of bird and butterfly species richness with Landsat TM derived NDVI”. Int. J. Remote Sensing, 25: 4309–4324.

Fig. 2. Relació entre les estimes de preferència d’hàbitat al llarg del gradient obert-tancat, i la tendència poblacional en les espècies estudiades de papallones i ocells. Les tendències poblacionals corresponen al període 1994-2013 per a les papallones i 2002-2013 per als ocells.

OcellsPapallones

Tend

ènci

a po

blac

iona

l

Preferència d’hàbitat

0,20

0,15

0,10

0,05

0,00

-0,05

-0,10-0,08 -0,06 -0,04 -0,02 -0,00 -0,02 0,04

Obert Tancat

13

Cynt

hia

l’estudi, i van donar lloc a una divergència cada cop més gran entre els dos grups d’espècies. Per tant, es constata un canvi progressiu en les comunitats, que passen a ser cada cop més dominades per espècies forestals (fig. 3b i 4b).

Interpretació dels resultatsEncara que les papallones i els ocells es troben entre els grups més populars de bioindica-dors en ecosistemes terrestres, els resultats divergents que s’obtenen a vegades quan es comparen els patrons de diversitat d’ambdós grups suggereixen que les variables ambientals que els afecten són diferents o, com a mínim, que actuen a diferents escales espacials o tem-porals.13-14 Tanmateix, en el present estudi és molt remarcable la similaritat en la resposta de tots dos grups respecte al fenomen del tancament dels hàbitats. Si considerem que les papallones són representatives de molts altres grups d’insectes molt menys coneguts i els ocells d’altres grups de vertebrats, podem concloure que l’augment de la superfície fo-restal està afectant una fracció molt important de la biodiversitat a Catalunya. Els canvis paisatgístics s’estan traduint en un canvi ràpid en l’estructura de les comunitats, que cada cop es veuen més dominades per espècies de caràcter forestal. Cal remarcar que la magni-tud en el canvi d’usos del sòl (augment de la superfície forestal) a les àrees seleccionades en l’anàlisi és perfectament comparable a la que ha experimentat el conjunt de Catalunya en el mateix període, per la qual cosa podem extrapolar els nostres resultats al conjunt del país. Així mateix, la nostra anàlisi confirma els resultats d’altres autors a la regió mediterrània, ja siguin d’estudis generals o referits a casos

concrets,15-16 la qual cosa indica que aquest fenomen té uns efectes generals i importants sobre la fauna d’aquesta regió.

És evident que seria interessant ampliar l’indicador a altres grups taxonòmics. El pro-blema obvi, però, és la manca de dades a gran escala similars a les que ofereixen el CBMS i el SOCC. Una opció per testar si altres grups es veuen o no afectats de la mateixa manera podria ser treballar a més petita escala, per exemple amb dades de les xarxes d’estacions experimentals de seguiment a llarg termini, com el LTER, disponibles per a diferents taxons. En tot cas, l’existència de projectes de seguiment a gran escala, com el CBMS i el SOCC, s’ha de contemplar com una oportunitat única per desenvolupar indica-dors robustos que proporcionen una idea dels canvis que pateix la biodiversitat en el nostre territori.

És important entendre que els indicadors que presentem no valoren els canvis ocorreguts quant a la riquesa total d’espècies, ni tampoc si aquests canvis són o no preocupants des d’un punt de vista de la conservació. Simple-ment ens mostren les tendències comparatives d’espècies associades a ambients oberts i tan-cats. Les repercussions que aquestes tendències tenen sobre el nombre d’espècies, per exemple, es poden estudiar amb tot detall a partir de l’anàlisi de les dades concretes de cada estació. En el cas de les papallones és clar, però, que els canvis suposen una pèrdua general de bio-diversitat, perquè la majoria d’espècies tenen un marcat caràcter termòfil i requereixen una bona insolació per poder desenvolupar els seus cicles vitals.

Constantí Stefanescu

Gestió i conservació

13 Brereton, T., Roy, D.B., Middlebrook, I., Botham, M. & Warren, M., 2011. “The development of butterfly indicators in the United Kingdom and assessments in 2010”. J. Insect Conserv., 15: 139–151.

14 Devictor, V., van Swaay, C., Brereton, T., Brotons, L. Chamberlain, D., Heliölä, J., Herrando, S., Julliard, R., Kuussaari, M., Lindström, A., Reif, J., Roy, D.V., Schweiger, O. Settele, J., Stefanescu, C., van Strien, A., van Turnhout, C., Vermouzek, Z., DeVries, M., Wynhoff, I. & Jiguet, F. (2012) “Differences in the climatic debts of birds and butterflies at a continental scale”. Nature Clim. Change, 2: 121–124.

15 Sirami, C., Brotons, L. Burfield, I., Fonderflick, J. & Martin, J.L., 2008. “Is land abandonment having an impact on biodiversity? A meta-analytical approach to bird distribution changes in the north-western Mediterranean”. Biol. Conserv., 141: 450–459.

16 Marull, J., Otero, I., Stefanescu, C., Tello, E., Miralles, M., Coll, F., Pons, M. & Diana, G.L., 2015. “Exploring the links between forest transition and landscape changes in the Mediterranean. Does forest recovery really lead to better landscape quality?” Agroforest. Syst. DOI 10.1007/s10457-015-9808-8.

Fig. 3. Indicadors multiespecífics de l’impacte de l’abandonament dels espais oberts sobre les comunitats de papallones. (a) L’indicador distingeix entre el grup d’espècies que prefereixen ambients tancats i ambients oberts; (b) l’indicador final es calcula com la ràtio entre els valors dels dos grups. L’augment significatiu al llarg del temps indica que les espècies amb preferència pels ambients tancats s’han vist afavorides respecte a les altres.

Fig. 4. Indicadors multiespecífics de l’impacte de l’abandonament dels espais oberts sobre les comunitats d’ocells. (a) i (b) com en la fig. 3.

---- Valor indicador de l’abandonament ---- 95% Cl

Anys

ïnde

x de

l’im

pact

e en

les

pobl

acio

ns d

e PA

PALL

ONES 600

500400300300200100

094 96 98 00 02 04 06 08 10 12

----- Espècies afectades negativament per l’abandonament ---- Espècies afectades positivament per l’abandonament

Anys

Inde

xs p

obla

cion

als

pond

erat

s de

PAPA

LLON

ES

250

200

150

100

50

094 96 98 00 02 04 06 08 10 12

----- Espècies afectades negativament per l’abandonament ---- Espècies afectades positivament per l’abandonament

Anys

Inde

xs p

obla

cion

als

pond

erat

s de

OCEL

LS

250

200

150

100

50

002 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12 13

---- Valor indicador de l’abandonament ---- 95% Cl

Anys

ïnde

x de

l’im

pact

e en

les

pobl

acio

ns d

e OC

ELLS

160

140

120

100

80

6002 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12 13

3a

4a

3b

4b

14Cy

nthi

a

Fig. 1. Abundància (mitjana dels índexs anuals durant el període 2010-2015) de les 15 papallones més comunes de l’estació de Sant Feliu de Pallerols.

L’itinerariL’estació 115 del CBMS la localitzem al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, al terme municipal de Sant Feliu de Pallerols. Concretament està situada a la vall del Vallac, una vall en direcció NE-SW. La distància que separa l’estació de Can Jordà d’aquesta és de tan sols 6 km, però amb la serra del Corb entremig.

L’itinerari té una longitud total de 1.570 m i està dividit en 12 seccions, amb una mitjana de 130 m per secció. Els ambients que hi podem trobar són força variats. La pista que seguim

en les tres primeres seccions està envoltada de bosc d’alzinar (Quercus ilex) (secció 1), camps de conreu, userda (Medicago sativa) i colza (Brassica napus) darrerament (secció 2), i el torrent que dóna lloc a la vall, que forma un petit ambient de bosc de ribera amb oms (Ulmus minor) i pollancres (Populus nigra) (secció 3). La secció 4 conté uns interessants marges que formen les terrasses dels camps de conreu, amb esbarzers (Rubus ulmifolius). L’itinerari transcorre llavors a través d’un alzinar (secció 5) fins a arribar als prats. Cal destacar la presència de sòls d’origen volcànic en aquest tram. Un petit mosaic de prats de dall configura les seccions 6, 7, 8 i 9: gràcies al fet que es dallen periòdicament conserven una estructura semblant al llarg del temps. A la secció 10 trobem de nou un hàbitat de bosc de ribera. Com a canvi important, la secció 11 està encarada al sud, i defineix un hàbitat clarament mediterrani, amb zones obertes de roca sedimentària: presència de farigola (Thy-mus vulgaris) i algun arboç (Arbutus unedo). Per acabar, la secció 12 és un camí entre un camp de conreu (userda o colza) i un marge de bosc d’alzinar mediterrani.

La fauna de papallonesDurant els sis anys de seguiment s’han comp-tabilitzat 22.892 exemplars amb un total de 92 espècies. Les mitjanes anuals en el període 2010-2015 són de 3.800 individus (243,01 exemplars / 100 metres) i 70,2 espècies.

La fenologia global ens dóna tres pics. El primer a l’abril, amb l’aparició de papallones primaverals d’una generació, com són l’aurora (Anthocharis cardamines), la verdeta d’ull blanc (Callophrys rubi) i la verdeta d’ull ros (Callophrys avis), i amb les primeres genera-cions de la cuetes de taques taronges (Cupido argiades), la cuetes del melgó (Cupido alcetas) i la teranyina (Araschnia levana). El segon pic és clarament més nombrós en espècies i individus: segona quinzena de juny i pri-mera de juliol. Les espècies més abundants

L’estació

Les papallones diürnes de Sant Feliu de Pallerols, Parc Natural de la Zona Volcànica de la GarrotxaL’estació de Sant Feliu de Pallerols aporta dades a la xarxa del CBMS des del 2010. Igual que l’altra estació del Parc Natural (Can Jordà), tot i que es troba a baixa altitud (518 m), té una gran riquesa d’espècies: de Tomares ballus a Araschnia levana. És un itinerari amb representació d’ambients ben diversos.

Un dels prats de dall per on passa el transsecte (fotografia: B. Cobo)

Maniola jurtinaPyronia tithonus

Polyommatus icarusLeptidea sinapisPieris brassicae

Colias croceaBoloria dia

Argynnis paphiaPararge aegeria

Pieris rapaeGonepteryx rhamni

Coenonympha arcaniaIssoria lathoniaCupido argiades

Coenonympha pamphilus

0 100 200 300 400 500 600 700 800

Mitjana de l’índex anual

d’aquestes setmanes són la bruna dels prats (Maniola jurtina), la lleonada de matollar (Coenonympha arcania), la safranera de l’alfals (Colias crocea) i la blaveta de l’heura (Celas-trina argiolus). El tercer pic el localitzem a l’agost, amb un nombre d’individus encara força alt, amb les següents espècies com a més abundants: la donzella violeta (Boloria dia), la safranera de l’alfals, la blaveta comuna (Polyommatus icarus) i l’argentada comuna (Argynnis paphia) (fig. 1).

L’espècie més abundant és la bruna dels prats, a molta distància de la saltabardisses europea (Pyronia tihonus), en segona posi-ció, amb un màxim d’individus de 1.425 el 2010 i 1.187 el 2011. Els darrers quatre anys, però, el nombre d’individus de la bruna dels prats ha estat molt més baix, al voltant de 400 exemplars. Ens caldrà una sèrie més llarga d’anys per concloure si el 2010 i 2011 hi va haver emergències excepcionals o si, al contrari, està patint una tendència a la baixa.

Respecte a l’estabilitat o no de les pobla-cions presents a l’itinerari, no disposem de dades suficients per a fer-ne una valoració global o per cada espècie. Això és fàcilment comprensible quan analitzem els nombres absoluts d’individus per any. El 2010 i 2011 el nombre d’individus va ser considerable-ment més alt que la resta del període 2010-2015, i el 2015 ha estat l’any amb menys individus comptabilitzats. Aparentment ens trobem davant d’una tendència negativa, però caldrà veure com són els comptatges els propers anys per confirmar-ho. Amb el nombre d’espècies també hem constatat un descens al llarg del període, amb un màxim de 74 espècies el 2011 i només 65 espècies (cinc punts per sota de la mitjana) el 2015. En aquest cas, encara és més important dis-posar d’una sèrie temporal més llarga, ja que un 18% de les espècies observades tenen una presència puntual: han estat observades només dos anys o un any en un període de 6 anys. Entre aquestes espècies ocasionals, en trobem algunes de molt interessants, ja sigui per la seva raresa a la comarca de la Garrotxa o a Catalunya o pel caràcter de protecció: la verdeta d’ull ros (Callophrys avis), el capgròs fosc (Carcharodus flocciferus), el cupido menut (Cupido minimus), la marbrada comuna (Eu-chloe crameri), la morada del freixe (Laeosopis roboris), la formiguera gran (Maculinea arion), el damer de la blenera (Melitaea trivia), la blaveta de la vulnerària (Polyommatus do-rylas), la pòntia comuna (Pontia daplidice), la marroneta de l’om (Satyrium w-album), el coure verdet (Tomares ballus) i l’arlequí (Zerynthia rumina).

Espècies protegides i gestió dels hàbitatsEl 2010 va ser un any molt bo per a la majoria d’estacions del CBMS. La riquesa d’espècies detectades aquell any ja augurava una poten-cialitat molt bona, com s’ha comprovat amb un total de 92 espècies observades en 6 anys de seguiment. Un dels hàbitats que generen aquesta bona diversitat són els prats, que en-cara es dallen. El propietari (en dues seccions s’ha de passar ben bé pel mig dels prats) està informat del seguiment que hi duem a terme. Anualment, se li mostra el nombre d’espècies i individus que s’han trobat, així com algunes fotografies. De fet, al llarg de l’estiu sobretot, és fàcil trobar-lo treballant als camps, arreglant els sots del senglar de la darrera nit o dallant, i sempre s’interessa per saber com va la tempora-da, sobretot des que sap que vola pels seus prats una papallona protegida a l’àmbit europeu, la formiguera gran (Maculinea arion), i que la utilitzem com a indicador de la qualitat dels hàbitats. La pregunta que va fer aquest any és per reflexionar: cal que protegim, doncs, aquests prats i ja no hi podrem fer res? La meva resposta va ser clara: si fins ara, amb l’activitat que s’hi ha dut a terme, hi detectem aquesta riquesa d’espècies, res fa pensar que una gestió diferent ho milloraria. Sembla que un manteniment o millora dels hàbitats no requereix sempre evitar la interferència humana. Ara bé, el dia que deixin de fer-ne l’ús que se n’ha fet els darrers 40 anys, llavors potser s’haurà de plantejar alguna estratègia de gestió.

Beth Cobo

7

6

2

1

34

10

11

12

89 5

5

Recorregut de l’itinerari de Sant Feliu de Pallerols. La longitud total és 1.570 m, amb 12 seccions i una longitud mitjana de 130 m per secció

L’estació 15

Cynt

hia

0 90 180 metres

16Cy

nthi

a

Dinca, V., Montagud, S., Talavera, G., Hernández-Roldán, J., Munguira, M.L., García-Barros, E., Hebert, P.D.N. & Vila, R., 2015. DNA barcode reference library for Iberian butterflies enables a continental-scale preview of potential cryptic diversity. Scientific Reports 5: 12395. DOI: 10.1038/srep12395.

Fig. 1. Mapa de la península Ibèrica amb les localitats en què es van mostrejar exemplars que han estat seqüenciats en aquest estudi.

Recentment hem publicat un treball a la revista Scientific Reports on s’avalua la diversitat genètica mitocondrial de totes les espècies de papallones de la pe-

nínsula Ibèrica (Espanya peninsular, Portugal, Andorra i les Illes Balears). A partir del mètode de ‘DNA barcoding’ (que utilitza una regió curta i estàndard del genoma d’un organisme per a identificar-lo a nivell d’espècie; per als animals, aquesta regió és la subunitat 1 del gen citocrom c oxidasa o COI) es va acon-seguir elaborar una col·lecció de referència exhaustiva de totes les espècies de papallones ibèriques: 3502 “codis de barres” (barcodes) de 228 espècies, a partir d’exemplars mostrejats en parts molt diverses de la regió (fig. 1). Un cop establerta, aquesta col·lecció de referèn-

cia es pot utilitzar com un sistema fiable per identificar qualsevol mostra a nivell específic, independentment de l’estadi o condició de l’exemplar que es vulgui classificar. El treball mostra que més del 93% de les espècies de papallones ibèriques es poden identificar sense ambigüitat en base a aquest sistema, mentre que la gran majoria dels casos restants es po-den identificar a nivell de parells d’espècies (la situació taxonòmica d’algunes de les quals es manté àmpliament debatuda).

Com a segon pas, vam combinar les da-des ibèriques amb tots els altres “codis de barres” de les papallones europees dispo-nibles a la base de dades ‘Barcode of Life Datasystems’ (BOLD) (www.boldsystems.org), i vam generar un conjunt de 5782 se-

qüències d’ADN de 299 espècies (aproximadament un 60% de la fauna europea). En aquest cas, el 84,6% de les espècies es van poder identificar de manera fiable a partir d’aquest sistema. Aquest percentatge, tot i ser notablement inferior al que s’aconsegueix amb identifica cions fetes només amb el material ibèric, encara permet nombroses aplicacions, com ara la documentació de les xarxes alimentàries o de les interaccions hoste-parasitoide.

D’altra banda, aquest conjunt ampliat de dades va proporcionar una visió general de la variabilitat en el genoma mitocondrial, que

Ressenyes bibliogràfiques

El ‘DNA barcoding’ de les papallones ibèriques ofereix una visió prèvia de la diversitat críptica potencial del grup a escala continentalLes papallones europees són, possiblement, els invertebrats que han estat més intensament estudiats: juguen un paper destacat en programes de seguiment, comprenen nombrosos models per a la investigació i representen un grup emblemàtic en l’àmbit de la conservació. No obstant això, són escassos els estudis desenvolupats a gran escala (és a dir, combinant una àmplia cobertura geogràfica i representació taxonòmica), amb l’objectiu d’avaluar la diversitat genètica del grup. Això és particularment cert en el cas de la regió mediterrània, malgrat la seva alta riquesa d’espècies i endemismes.

17

Cynt

hia

Fig. 2. Exemple de com es distribueixen els ESU en el continent europeu en el cas de Thymelicus sylvestris.

Taula 1. 14 espècies que, amb el mètode GMYC, van ser separades en múltiples unitats evolutives significatives (ESU) amb una distància genètica mínima del 2.5%. Els ESU poden coincidir (distribució geogràfica simpàtrica) o no (distribució geogràfica al·lopàtrica) en l’espai.

podria posar en relleu els casos de possibles espècies críptiques, que posteriorment po-den ser investigats amb més detall utilitzant marcadors addicionals (ADN nuclear, trets morfològics i ecològics, etc.). Aquesta base de dades també és adequada per delimitar espècies de manera automatitzada en base al seu ADN. Per exemple, el mètode denominat “Generalized Mixted Yule-Coalescent Model” (GMYC) combina teories filogenètiques i de genètica poblacional per definir grups d’individus estadísticament significatius, alhora que proporciona probabilitats per a les delimitacions com una mesura de robus-tesa de les classificacions. Per tant, els grups recuperats amb les anàlisis GMYC poden ser considerats com a unitats evolutives sig-nificatives (ESU).

Comparant la taxonomia actual (tal com es reflecteix a Fauna Europaea, http://www.fauna-eu.org/) amb els resultats obtinguts amb el model GMYC, vam trobar que 83 de les 299 espècies analitzades (un 27,7%) inclouen de 2 a 4 ESU, la qual cosa suggereix que la fauna de papallones d’Europa, tot i haver estat estudiada intensament durant més de 200 anys, encara podria albergar alts nivells de biodiversitat críptica. Cal destacar que els ESU recuperats s’han de considerar com a llinatges genèticament divergents que reflec-teixen diferents processos evolutius, i només en alguns casos representen espècies críptiques potencials l’estat de les quals només es podrà aclarir a través d’estudis addicionals més de-tallats. En alguns casos, els ESU fusionen el que tradicionalment han estat considerades espècies ben delimitades, en altres les dividei-xen en diferents entitats, i en altres combinen tots dos processos. Entre les 83 espècies que involucren múltiples ESU, n’hi ha 14 que representen casos particularment promete-dors d’espècies críptiques potencials, ja que les unitats mostren alts nivells de divergència genètica intraespecífica (almenys un 2.5%; taula 1). Encara que alguns probablement únicament reflecteixen una forta variabilitat intraespecífica (per exemple Pyrgus cinarae), altres ja fa temps que se sospita que corres-ponen a espècies críptiques. Entre aquests hi hauria Arethusana arethusa (a causa del tàxon boabdil) o Melitaea athalia (a causa del tàxon celadussa). Ara bé, fins i tot en aquests casos, els resultats a vegades no coincideixen plena-ment amb els punts de vista de la taxonomia “tradicional” i/o amb la distribució geogràfica. Al treball original es comenten els exemples individuals i es representa la distribució dels ESU per facilitar la interpretació dels patrons genètics espacials (fig. 3).

Encara que el ‘DNA barcoding’ ha estat capaç de posar en relleu un considerable nom-bre de tàxons que requereixen més atenció, l’estudi també mostra que alguns casos són susceptibles de ser passats per alt si s’analitzen a partir d’un únic marcador. Per exemple, l’àmpliament debatut tàxon ibèric Iphiclides feisthamelii no va ser individualitzat del tàxon Iphiclides podalirius a partir del gen COI, a causa del que aparentment seria una introgres-sió fixa d’ADN mitocondrial de podalirius a feisthamelii. Ara bé, l’estudi suggereix que fins i tot un grup tan ben estudiat com les papallones europees requereix molta més investigació per aclarir l’estatus d’un bon nombre d’espècies. Tenint en compte l’accelerada pèrdua glo-bal de biodiversitat, el ‘DNA barcoding’ en combinació amb mètodes automatitzats per a la delineació d’espècies representa una eina poderosa per proporcionar una visió general dels patrons genètics a través d’àmplies àrees geogràfiques. Aquesta informació pot ser molt útil no només en investigacions futures, sinó també per adoptar mesures de conservació més eficients.

Vlad Dinca

Ressenyes bibliogràfiques

TàxonExemplars analitzats

Unitats evolutives (ESU) Distribució dels ESU

Boloria euphrosyne 24 3 Al·lopàtricaThymelicus lineola 28 4 SimpàtricaHipparchia semele 33 2 SimpàtricaParnassius mnemosyne 19 2 Al·lopàtricaPyrgus cinarae 22 2 Al·lopàtricaSatyrium spini 31 3 Al·lopàtricaMelitaea athalia 43 3 Al·lopàtricaArethusana arethusa 40 2 Al·lopàtricaSpialia sertorius 28 2 SimpàtricaLimenitis camilla 24 2 Al·lopàtricaAricia nicias 16 2 Al·lopàtricaMelitaea didyma 39 4 SimpàtricaErebia pronoe 26 2 Al·lopàtricaPyrgus armoricanus 36 2 Simpàtrica

18Cy

nthi

aLa papallona

Distribució geogràfica i situació al CBMSLa tornassolada petita és una papallona que s’estén per tota la regió paleàrtica, des del sud d’Europa, a través de la regió temperada d’Àsia, fins al nord-est de la Xina.1 A Europa, el límit meridional se situa al nord de la pe-nínsula Ibèrica, sud de França, plana del Po i Apenins, i per l’est a la regió dels Balcans. El límit septentrional ha mostrat una clara expansió a la darrera dècada, un fenomen relacionat amb l’escalfament global que ha permès a l’espècie colonitzar diverses àrees

d’Escandinàvia, d’Estònia i de Rússia.2 A la península Ibèrica ocupa bona part del terç septentrional, des de Galícia i el nord-oest de Portugal fins al litoral català.3 La distri-bució a Catalunya ha estat ben estudiada:4 hi ha nombroses poblacions per tota la meitat septentrional repartides pel Pirineu (inclòs el sud i centre d’Andorra), el Prepirineu, la Serralada Transversal, l’extrem oriental de la Depressió Central i la meitat nord de la Serra-lada Prelitoral, Depressió Prelitoral i Serralada Litoral. Les observacions més meridionals se situen actualment a la ciutat de Barcelona i

Menorca

Eivissa

Badia de Roses

1 Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Guía de las mariposas de España y Europa. 320 pàg. + 104 pl. Lynx Edicions, Bellaterra.

2 Encara que hi havia un reduït nombre d’observacions de la tornassolada petita a Estònia entre 1937 i 1959, les poblacions van desaparèixer després d’alguns hiverns molt freds i no va ser fins a 1995 que es va tornar a observar. A partir d’aquell any, va tornar a colonitzar el país, i va arribar a ocupar tot el país en només 10 anys. Allà es considera ara una espècie estable (T. Tammaru, com. pers.). A Finlàndia també ha mostrat un procés d’expansió molt recent. El 2002 n’hi va haver les primeres observacions en aquell país, i entre 2010-2011, coincidint amb dos estius anormalment càlids, les poblacions van augmentar sobtadament i es van establir en molts nous indrets. Malgrat el retrocés experimentat el plujós estiu de 2015, la tornassolada petita és ara una papallona ben establerta a Finlàndia (M. Kuussaari, com. pers.). La primera observació confirmada a Suècia és de 2011, i a partir d’aquell any noves dades indiquen la presència al llarg de la costa est, per bé que la majoria de les poblacions són encara molt inestables i no estan ben establertes. Una situació semblant és aplicable a Dinamarca, on el 2015 se’n van fer força observacions (N. Ryrholm & L. Pettersson, com. pers.).

Fig. 1. Abundància relativa (expressada com el valor de l’índex anual / 100 m) de la tornassolada petita, Apatura ilia, a les diferents estacions de la xarxa del CBMS (1994-2013).

La tornassolada petita, Apatura ilia, un habitant dels boscos de ribera, en expansió a CatalunyaVeure planejar un mascle de tornassolada petita en un bosc de ribera, quan recorre el territori establert dalt d’un arbre prominent, o veure el flaix intermitent de color púrpura quan un mascle obre i tanca les ales mentre liba de la sorra humida, són de les visions més gratificants per als aficionats a les papallones. Sortosament, això és més fàcil de veure actualment gràcies a l’augment i l’expansió de la tornassolada petita al nostre país. El recent increment del bosc de ribera, més particularment dels pollancres i els salzes, en podria ser la causa.

Abundància relativa(IA/100m)

00 - 11 - 1010 - 100>100

Regions biogeogràfiques

Alta muntanya alpina i subalpinaMuntanya mitjana eurosiberianaMuntanya i terra baixa mediterrànies

19

Cynt

hia

en diverses localitats del Vallès Occidental, on s’han establert poblacions molt recents que denoten un procés expansiu cap al sud.5 La seva distribució altitudinal és àmplia, i va des del nivell del mar fins a 1.650 m als Pirineus, per bé que es fa molt més escassa a partir de 1.300 m (ref. 4).

A les xarxes del CBMS i BMSAnd ha apare-gut fins ara en 39 estacions (fig. 1). La màxima concentració de dades correspon a les estacions del Montseny i zones properes, i a les de la Serralada Transversal (la Garrotxa) i comarques gironines, però també apareix, més escassa, a les estacions de Sant Llorenç del Munt i a les pirinenques. En canvi, dins dels límits del seu rang de distribució, és absent de la plana empordanesa i, aparentment, dels itineraris situats al llarg de l’eix del Llobregat.

Hàbitats i plantes nutríciesLa tornassolada petita és una papallona es-tretament lligada als boscos de ribera, hàbitat principal de les seves plantes nutrícies. No és d’estranyar, doncs, que una gran majoria de les observacions recollides al treball de Stefanescu & Dantart (2001) se situïn al llarg de cursos fluvials. Encara que, gràcies a la seva mobilitat, també apareix a vegades en indrets allunyats de rius i rieres, en general és una espècie que defuig molt clarament els ambients secs.

La posta es realitza sobre diverses salicàcies típiques del bosc de ribera, com ara diverses

espècies de salzes (Salix spp.) i de pollancres (Populus spp.).1,6-7 Les dades concretes a Cata-lunya són escasses perquè, a causa dels hàbitats arborícoles de l’espècie, és difícil observar femelles en ovoposició i trobar larves. Malgrat aquesta dificultat, s’ha confirmat l’ús de pollan-cre (Populus nigra), trèmol (P. tremula) i àlber (P. alba), així com de gatell (Salix cinerea).8 A la literatura també s’esmenta l’ús del vern (Alnus glutinosa) per part de les poblacions de la Provença, a França,9 però això no ha estat mai comprovat en altres poblacions.

Per a l’ovoposició, les femelles seleccionen tant branques situades a les capçades d’arbres alts com les de plançons que creixen a les vorades del bosc. Els ous són postos a l’anvers de les fulles, sense que s’hagi observat una preferència per una orientació concreta dins del conjunt de l’arbre.

Cicle biològic i fenologiaA Catalunya, la tornassolada petita es com-porta com una espècie bivoltina, amb una primera generació centrada als mesos de juny i juliol, i una segona als mesos d’agost i se-tembre. Aquesta fenologia canvia lleugerament segons la situació geogràfica de les poblacions (fig. 2). Als ambients mediterranis es presenta més avançada, amb l’emergència de la primera generació ja des de mitjan maig, i el màxim de la segona generació al mes d’agost (fig. 2a). Als ambients centreeuropeus de la muntanya

La papallona

3 García-Barros, E., Munguira, M.L., Stefanescu, C. & Vives Moreno, A., 2013. “Lepidoptera Papilionoidea”. In: Fauna Ibérica, vol. 37 (Ramos, M.A. et al., ed.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC, Madrid, 1213 p.

4 Stefanescu, C. & Dantart, J., 2001. “Distribució i ecologia d’Apatura ilia ([Denis & Schiffermüller], 1775) (Nymphalidae: Apaturinae) a Catalunya”. Butll. Soc. Cat. Lep., 88: 25-56.

5 Les primeres observacions recents a la ciutat de Barcelona són de juliol de 2010, al passeig de Valldaura (fins a 5 exemplars en diferents ocasions observats aquell any per J. M. Sesma). Segons aquest autor, actualment n’existeix una bona colònia que ocupa tota la zona entre Meridiana, Can

És molt habitual trobar mascles de tornassolada petita en abeuradors, atrets per la presència de sals i minerals dissolts a la terra humida. En aquest cas, es tracta d’un mascle de la forma groga (forma margheritae) a l’itinerari de la vall de Riudemeia, a Argentona (fotografia: J. Corbera).

20

mitjana, en canvi, la primera generació assoleix el màxim al juliol i la segona a finals d’agost i primers de setembre (fig. 2b). A més, men-tre que als ambients mediterranis la segona generació acostuma a ser més abundant que la primera, als centreeuropeus s’observa el patró invers, la qual cosa suggereix que en aquestes zones la segona generació és parcial i, per tant, una part de la població es comporta com a univoltina.

La fase d’ou (foto (a)) dura aproximada-ment una setmana, depenent de la tempera-tura. Acabat de pondre és verd pàl·lid, però unes hores més tard li apareix una anella beix a prop de la part superior. En néixer, l’eruga primer es menja el còrion i tot seguit es diri-geix a l’àpex de la fulla i teixeix un coixí de seda, que constituirà el lloc de repòs mentre no menja. Uns 7-10 dies després, muda a segon estadi i adquireix la coloració verda i el mateix aspecte que tindrà fins al final del desenvolupament (fotos (b i c)): a la part superior del cap apareixen dues banyes ma-rronoses (foto (d)) i, al seu darrere, dues línies groguenques dorsals que es prolonguen fins als primers segments toràcics. En la posició de repòs queda perfectament camuflada, amb les banyes que es confonen amb el contorn de la fulla i les línies groguenques amb la nervació de la fulla.

En els exemplars que hivernen (tots els de la segona generació i aquells de la primera que no donen lloc a una segona generació), les larves de la tercera edat deixen de menjar, prenen un color marró fosc i seleccionen un lloc directament sobre l’escorça, on restaran immòbils i camuflades fins a la brotada de les fulles la primavera següent. Quan reprenen l’activitat, adopten de nou el color verd i es continuen desenvolupant dos estadis més (foto 4). La pupació té lloc directament sobre l’arbre, al darrere d’una fulla o entre el brancam, on

la crisàlide, de color verd clar, queda perfecta-ment camuflada (foto (e)). L’adult tarda prop de dues setmanes a emergir.

Comportament dels adultsA diferència de la majoria de papallones ca-talanes, la tornassolada petita no s’alimenta de nèctar floral,10 però en canvi és molt atreta per la fruita podrida o molt madura (foto 7). A Catalunya s’han observat exemplars de la primera generació atrets per cireres, nespres i mores (de morera blanca), i els de la sego-na generació per pomes, figues, préssecs i raïm. També són habituals les observacions d’exemplars alimentant-se de la melassa pro-duïda per pugons i dipositada en les fulles d’arbres com ara el gatell, o bé dels exsudats produïts directament per alguns arbres, com ara els suros (Quercus suber).4 Aquesta atracció per la fruita madura i altres substàncies amb altes concentracions de sucres, molt comuna en altres espècies tropicals filogenèticament properes, ha estat tradicionalment utilitzada pels col·leccionistes per capturar-la mitjançant l’ús de trampes d’esquer.

A part, és habitual durant el matí observar els mascles i, més rarament, les femelles, libant l’aigua present en la terra humida i el fang. No és clar si el que cerquen en aquests casos és simplement aigua, o bé altres elements dissolts com el sodi o el nitrogen.11 El fet que puntualment aquesta espècie també visiti els excrements i, fins i tot, cadàvers de gripaus per alimentar-se12 suggereix que el nitrogen, present en aquestes substàncies, és un element important en la seva dieta.

Un tret característic tant de la tornassolada petita com de la tornassolada gran, Apatura iris (més escassa a Catalunya, però també present al nord del país), és la forta territorialitat que exhibeixen els mascles durant la tarda.4,13 Ales-hores escullen com a talaia la branca d’algun arbre prominent (foto (g)), des d’on vigilen la possible arribada d’una femella apta per copular. La vigilància s’alterna amb vols de reconeixement que delimiten un territori al voltant de l’arbre. En el cas que detectin la presència d’un altre mascle, s’inicia una per-secució amb vols acrobàtics, molt semblants

Cynt

hia

La papallona

Dragó, passeig de Valldaura i parc de la Guineueta. Algunes noves citacions provenen també d’altres àrees, com ara Poble Nou, Vall d’Hebron, el Fòrum, Navas de Tolosa (vegeu Ornitho.cat).

6 Ebert, G. & Rennwald, E. (Eds), 1991. Die Schmetterlinge Baden-Württembergs. Band 1: Tagfalter I. 552 p. Verlag Eugen Ulmer, Stuttgart.

7 Lafranchis, T., 2000. Les papillons de jour de France, Belgique et Luxembourg et leur chenilles. 448 p. Collection Parthénope, éditions Biotope, Mèze.

8 A les dades concretes que es detallen a Stefanescu & Dantart (2001), s’hi poden afegir les observacions d’una femella ovopositant en un plançó de pollancre, Populus nigra, el 25/05/2011 a Olzinelles (M. Miralles, com. pers.) i de dues femelles ovopositant en fulles d’àlber, Populus alba, la darrera setmana de juliol de 2014, en una localitat del veïnat de Santa Susanna, al Montseny, molt a la vora de l’itinerari CBMS-11 (C. Stefanescu, obs. pers).

9 Nel, J., 1992. “Sur la plasticité écologique et la biologie de quelques Lépidoptères (Rhopalocera) du sud-est méditerranéen de la France (2e partie)”. Linn. belg., 13(5): 239-270.

10 Disposem d’una observació excepcional d’un mascle libant llarga estona de flors de Buddleia davidii, el 9/06/2007, a Sant Pere de Vilamajor.

11 Beck, J., Mühlenberg, E. & Fiedler, K., 1999. “Mud-puddling behaviour in tropical butterflies: in search of proteins or minerals?” Oecologia, 119: 140-148.

12 Observacions d’exemplars atrets per cadàvers de gripaus (J. Ylla, com. pers.) i per excrements de gos i un femer (C. Stefanescu, obs. pers.).

13 Willmott, K.J., 1990. The Purple Emperor butterfly. 20 p. Butterfly Conservation, Colchester.

14 Bitzer, R.J. & Shaw, K.C., 1983. Territorial behaviour of Nymphalis antiopa and Polygonia comma (Nymphalidae). J. Lepid. Soc., 37: 1-13.

Fig. 2. Fenologia de la tornassolada petita a les estacions del CBMS (a) Ambients mediterranis, 28 estacions, període 1994-2014, n = 300 exemplars; (b) Ambients centreeuropeus de la muntanya mitjana, 12 estacions, període 1994-2014, n = 240 exemplars

Com

ptat

ge s

etm

anal

(a)

Com

ptat

ge s

etm

anal (b)

21

15 La tendència en el període 1994-2014 calculada amb el programa TRIM és moderadament positiva. Igualment, la tendència calculada amb un altre mètode (Y. Melero, C. Stefanescu, J. Pino, in prep.), que utilitza estadística bayesiana i té en compte la detectabilitat de les espècies, també és significativament positiva. Amb aquest mètode apareix com la sisena espècie que més ha augmentat a Catalunya els darrers 20 anys, d’un total de 64 espècies analitzades.

16 Stefanescu, C. & Dantart, J., 2009. “Situació actual d’Apatura iris (Linnaeus, 1758) (Nymphalidae: Apaturinae) a Catalunya i Andorra”. Butll. Soc. Cat. Lep., 100: 113-129.

als descrits per a altres nimfalins.14 També són freqüents les interaccions amb altres espècies de papallones si aquestes entren al territori, però en aquest cas els vols persecutoris són molt més curts. En un estudi realitzat al Baix Montseny es va constatar que el mateix arbre, un til·ler que creixia isolat en un marge d’un camp, era utilitzat en anys consecutius, i també que certs mascles mostraven fidelitat a l’indret i establien aquest territori regularment durant diversos dies.4 L’establiment de territoris ha estat també observat repetides vegades en arbres de ribera que creixen a la vora dels rius.

Tendències poblacionalsA Catalunya, la tornassolada petita ha estat citada en prop d’un centenar de quadrícules UTM 10×10 km. La majoria de les citacions són recents i han estat fetes en les darreres dues dècades, la qual cosa és indicadora que manté poblacions saludables a bona part de la meitat nord del país.

En el recull de Stefanescu & Dantart (2001), l’única tendència negativa que s’esmentava era la desapari-ció de les poblacions que es coneixien del voltant del nucli de Barcelona a final del s. xix i començament del s. xx. Jus-tament, des de la publicació d’aquest treball, l’espècie ha tornat a colonitzar l’àrea ur-bana de Barcelona, tal com

ho testimonien tot un seguit d’observacions realitzades en els darrers cinc anys.5 De fet, aquestes noves dades apunten a una veritable expansió de l’espècie cap al sud, ja que la ciutat de Barcelona suposa el límit meridional conegut actualment a Catalunya.

En tot cas, les dades del CBMS indiquen que la tornassolada petita ha augmentat a Ca-talunya als darrers anys.15 En algunes estacions l’augment ha estat notable (per exemple, a Can Vilar o a Can Jordà), malgrat la dificultat per detectar aquesta espècie d’hàbits arbo-rícoles (fig. 3). Curiosament, l’altra espècie del gènere a Catalunya, la tornassolada gran, Apatura iris, també està experimentant una tendència positiva: en els darrers anys, ha passat de conèixer-se únicament de la Vall d’Aran i d’unes poques localitats del Pallars Sobirà, a observar-se repetidament en diferents localitats d’Andorra i del Pirineu i Prepirineu orientals, alhora que s’ha expandit cap al sud per la Noguera Pallaresa.16

Cynt

hia

La papallona

Fig. 3. Fluctuacions poblacionals de la tornassolada petita al conjunt de la xarxa del CBMS en el període 1994-2014, calculada amb el programa TRIM. La tendència és considerada de lleuger augment en el període considerat.

Cata

luny

a

Any94 95 96 97 98 99 00 01 02 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12 13 14

3,5

3

2,5

2

1,5

1

0,5

0

8

7

6

5

4

3

2

0

El V

ilar i

Can

Jor

dà

Catalunya El Vilar Can Jordà

Dos exemplars de tornasolada petita atrets per nespres madurs en una localitat de Sant Pere de Vilamajor, al juliol de 2007 (fotografia: C. Stefanescu).

22Cy

nthi

a

Es pot especular que l’augment de la massa forestal al país és la principal raó d’aquests augments, ja que totes dues espècies es troben fortament lligades als boscos, en particular al bosc de ribera. En efecte, en les dues darreres dècades i en el global del territori, les comuni-tats amb forta presència de Salix i Populus han incrementat notablement la seva superfície, tal com posa de manifest la comparativa de la cartografia d’hàbitats de Catalunya (fig. 4). És molt possible, doncs, que aquesta aparició de nou hàbitat per a l’espècie sigui l’element clau que hagi possibilitat l’establiment de noves poblacions i l’augment general esmentat. En tot cas, l’augment que la tornassolada petita està experimentant en altres països europeus no és comparable al cas català. Com ja s’ha comentat anteriorment, al nord d’Europa les tendències poblacionals són també clarament positives, però com a resposta al fenomen del canvi climàtic.2

Constantí Stefanescu

(a) Ou post en una fulla d’àlber, (b) larva de segon estadi sobre una fulla de gatell, (c) larva en cinquè i darrer estadi, (d) detall de la càpsula cefàlica, (e) pupa amb l’adult a punt i (f) acabat d’emergir, (g) mascle territorial (fotografies: J. Jubany).

La papallona

a b c d

e f

Fig. 4. Comparació de la superfície ocupada per comunitats vegetals amb forta presència de Populus i Salix (codis: 44b-f i 44h-j del Manual dels Hàbitats de Catalunya), segons les avaluacions cartogràfiques efectuades entre 1998-2003 i 2008-2012. En color vermell apareixen els guanys d’aquestes comunitats entre els dos períodes (un 45,84% al conjunt d’aquestes comunitats). Font: Moisès Guardiola

g

23

Cynt

hia

Identificació

Com diferenciar les espècies de Euchloe i Pontia (2)El segon grup d’aquestes espècies no ofereix problemes d’identificació i, a més, inclou Euchloe belemia i E. bazae, que a Catalunya han estat observades comptades vegades. Les altres dues, Pontia daplidice i P. callidice, tenen rangs altitudinals i preferències d’hàbitat diferents i, si poden coincidir, és perquè la primera té un fort comportament dispersiu i migrador. En canvi, cal parar atenció a no confondre durant la primavera P. daplidice amb E. crameri.

1 Viader, J., 1994. “Papallones de Catalunya. Pontia callidice (Hübner, [1800])”. Butll. Soc. Cat. Lep., 73: 63-71.

2 Pérez De-Gregorio, J.J., 1994. “Elphinstonia charlonia Donzel, 1842, Pieridae per a la fauna catalana”. Butll. Soc. Cat. Lep., 74: 40-41.

3 García-Barros, E., Munguira, M.L., Stefanescu, C. & Vives-Moreno, A., 2013. “Lepidoptera. Papilionoidea”. In: Fauna Ibérica. Vol. 37 (Ramos, M. A. et al., ed.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC, Madrid, 1.213 p.

4 Anton-Recasens, M., Jubany, J. & Stefanescu, C., 2006. “Euchloe belemia (Esper, [1800]), espècie nova per a Catalunya (Lepidoptera: Pieridae)”. Butll. Soc. Cat. Lep., 98: 87-90.

5 Guzmán, E., 2011. “Euchloe belemia (Esper, [1800]) a Catalunya: recuperació d’una antiga observació (Lepidoptera: Pieridae)”. Butll. Soc. Cat. Lep., 101: 99-100.

Totes quatre són prou característiques i es distigeixen fàcilment. Les confusions més freqüents es donen, en primavera, entre P. daplidice i E. crameri, tractada en una fitxa anterior. Per separar-les cal fixar-se en la taca apical negra de l’anvers i en el to del color verd i la forma de les taques blanques del revers de les ales posteriors. Totes dues són freqüents en zones agrícoles de secà, però quan una és abundant, l’altra és més escassa: E. crameri abunda en primavera i P. daplidice a final de l’estiu, quan l’altra ja no vola. P. callidice és més fàcil d’observar dalt dels cims del Pirineu, on els mascles volen, patrullant amunt i avall, a gran velocitat. Són distintives les taques blanques en forma de sageta visibles tant a l’anvers com al revers de les ales posteriors. E. bazae (que en principi va ser citada com a Elphinstonia charlonia) és inconfusible pel color groc sulfurós. Per la seva banda, E. belemia, que quan vola ràpid podria passar per E. crameri, té les taques blanques del revers de les posteriors d’aspecte zebrat.

© Il·lustracions, Richard Lewington 1997. Guía de las mariposas de España y Europa (Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Lynx Edicions, Barcelona). (Il·lustracions a mida natural.)

Pontia daplidice Pontia callidice

Cara superior: groc sulfurós; ala

anterior amb àpex i taca discal negres

L a pòntia comuna, P. daplidice, apareix en gairebé tots els itineraris de la xarxa, sent més abundant en ambients oberts i secs de la terra baixa. Al Pirineu i Prepirineu, normalment per sobre de 2.000 m, és

més fàcil trobar la pòntia dels cims, P. callidice.1 Les altres dues espècies són molt rares a Catalunya. La grogueta del desert, E. bazae, va ser descoberta el 1994 prop de la Granja d’Escarp,2 però mai no ha aparegut a les dues estacions pròximes del CBMS. Viu en ambients estèpics continentals i és un endemisme ibèric vulnerable.3 La marbrada zebra-da, E. belemia, s’ha detectat en dues ocasions a la serra de

Collserola, una de les quals a l’itinerari de Torre Negra.4,

5 És típica d’erms i guarets del sud de la península Ibèrica i nord d’Àfrica.3 P. daplidice és polivoltina entre març i octubre i assoleix la màxima abundància a final d’estiu. Les poblacions catalanes es veuen reforçades per individus migradors procedents del sud. P. callidice i E. bazae són univoltines, la primera entre final de juny i mitjan agost i la segona al març i abril. E. belemia vola entre febrer i juny en dues generacions solapades. Les erugues d’aquestes espècies s’alimenten de brassicàcies i resedàcies.3

Jordi Dantart

Cara superior: blanca; dimorfisme sexual

acusat en l’extensió de les taques negres

Cara inferior: àpex de l’ala anterior i posterior verd grisós o

groguenc

Cara inferioràpex de l’ala

anterior i posterior verd grisenc amb taques blanques

taca discal negra més ampla

taca apical negra subrectangular; taques

blanques sobre les venes que es perllonguen fins

al marge

zona apical amb el negre resseguint el marge i les venes

més fosques en la femella; taques en forma de fletxa es

transparenten

més extensió del negre

en el marge extern; taques

blanques en forma de llàgrima

taques blanques en punta de fletxa

Cara superior: blanca; ala

anterior amb àpex i taca

discal negres; ala posterior amb dibuix del

revers visible per transparència

Cara inferior: àpex de l’ala anterior i ala posterior verds amb

taques blanques zebrades; ala anterior amb taca

discal negra

àpex verdós amb línies blanques

Euchloe belemiaEuchloe bazae Cara inferior: ala anterior groga amb

l’àpex verdós; ala posterior verdosa amb taca discal

blancaaspecte zebrat de les taques blanques sobre el fons verd

més extensió del negre al marge

Cara superior:blanca; àpex i taca discal

negres a les ales anteriors; femella

més fosca

taca postdiscal blanca que recorda un ocell volant

taca rodona blanca al mig de la cel.la

FF

F

C

C

C

Identificació

M cinxia viu a la mitjana i alta muntanya de la major part de Catalunya, i és comuna al Pirineu i Prepirineu, però molt més local a les comarques tarragonines. Manté poblacions

molt escasses a prop de la costa a la meitat nord de Catalu-nya (p. ex. als aiguamolls de l’Empordà o a l’estany de Sils) i en zones àrides del Segrià i de la Ribera d’Ebre. Ha estat detectada en gairebé el 50% de les estacions del CBMS i BMSAnd.1 És típica de zones obertes, preferentment prats amb herba curta i una certa tendència xeròfila. La planta nutrícia és Plantago lanceolata, encara que pun-tualment també pot fer la posta sobre Veronica spicata.1 M. diamina té una distribució molt més restringida. És comuna en bona part del Pirineu i Prepirineu, sobretot a l’estatge subalpí, però pot assolir cotes més baixes (fins

a 500 m) o més altes (per sobre de 2.000 m). Fora de la serralada pirinenca manté poblacions relictuals a les parts altes del Montseny i dels ports de Tortosa i Beseit, on presenta una notable diferenciació genètica.2 Viu en clarianes de boscos humits o a la vora de torrents i rieres, sempre que hi aparegui la valeriana, Valeriana officinalis, la planta de la qual s’alimenten les larves.3 M. cinxia és univoltina, amb una dilatada generació entre abril i juliol, excepte les poblacions de l’alta Garrotxa i l’Alt Empordà, que són bivoltines.1 Les larves hivernen en un niu gregari a la base de la planta nutrícia i reapareixen a la primavera, quan són molt conspícues. M. diamina és univoltina i vola preferentment entre maig i juliol.

Constantí Stefanescu

Com diferenciar les espècies del gènere Melitaea (2)Dues espècies ben característiques del gènere Melitaea són el damer puntejat, M. cinxia, i el damer de la valeriana, M. diamina. La primera, típica de prats de muntanya i força estesa pel país, és inconfusible gràcies als punts negres submarginals de les ales posteriors. La segona és una papallona relativament comuna a l’alta muntanya, però molt més local a la resta. Malgrat tenir una coloració fosca característica, és fàcil de confondre amb el grup més complex format per M. deione, M. athalia i M. parthenoides. M. cinxia i M. diamina són especialistes d’unes poques plantes, a sobre de les quals les larves viuen de forma gregària en nius sedosos més o menys aparents.

Melitaea cinxia Melitaea diamina

Programa de seguiment en conveni amb:

1Stefanescu, C., 2012. “El damer puntejat, Melitaea cinxia, un model d’estudi en la teoria de les metapoblacions”. Cynthia, 11: 18-22.

2R. Vila (com. pers.).

3García-Barros, E., Munguira, M.L., Stefanescu, C. & Vives-Moreno, A., 2013. “Lepidoptera. Papilionoidea”. In: Fauna Ibérica. Vol. 37 (Ramos, M.A. et al., ed.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC, Madrid, 1.213 p.

M. cinxia és molt fàcilment identificable gràcies als punts negres dins les taques taronja submarginals de l’ala posterior, visibles tant a la cara superior com a la inferior. Els mascles tenen un color lleonat, menys rogenc que en altres espècies del gènere. Les ales anteriors són més agudes que en les femelles, que presenten una coloració enfosquida, molt sovint amb els punts negres submarginals notablement grossos. M. diamina és l’espècie més fosca de les nostres Melitaea, encara que la subespècie que vola a Catalunya (ssp. vernetensis) ho és menys que la subespècie nominal, que vola al centre i nord d’Europa. L’ala posterior té un contorn angulós força característic. La cara inferior és d’aparença groguenca, amb un element distintiu: la banda submarginal amb taques taronja ennegrides, especialment les més properes a la costa. Malgrat aquests caràcters, presenta una certa variació i es pot confondre fàcilment, especialment amb el damer boscà, M. athalia. Per a una identificació correcta es recomana, en el cas dels mascles, inspeccionar la genitàlia, que té la valva bifurcada en forma de cua de peix. Això es pot fer al camp amb l’ajuda d’una lupa, sense haver de sacrificar l’exemplar.

C CF FCara superior color lleonat; femelles més grosses i amb coloració més

fosca; punts negres submarginals, de

mida variable, a l’ala posterior

Cara superior coloració més

fosca que altres Melitaea, sobretot a l’ala

posterior

taques taronja marginals i

submarginals ben delimitades

Cara inferior color de fons blanquinós, amb

dues bandes taronja delimitades per traços negres; punts negres submarginals dins les

taques taronja

punts negres submarginals clarament

visibles

àpex blanquinós amb taques marginals negres

punts negres submarginals clarament

visibles

taques taronja submarginals properes a

la costa, més enfosquides

angle anal menys arrodonit que en les altres Melitaea

.