la guerra civil espanyola · web viewalumne/a : _____ 2n btx pla de treball data límit d’entrega...

La guerra civil

espanyola

Pàgina 1

ALUMNE/A : ___________________________________________ 2n BTX

Pàgina 2

PLA DE TREBALL

Data límit d’entrega del treball : A determinar pel profesor, a classe.

Transmissió del treball : A través de Moodle

Per a la realització del treball :

Apartat A) Per què la guerra civil (5 punts)

1. Llegir el document de Pierre Vilar : “ Per què la Guerra Civil ?”

2. Respondre les Qüestions.

Apartat B) Memoria de la guerra civil (5 punts)

3. Visionar la pel·lícula : La lengua de las mariposas.

4. Respondre al qüestionari que s’adjunta amb la fitxa tècnica.

a) Testimoni de Juan Crespo

b) Qüestions sobre la pel·lícula

Pàgina 3

Document de Piere Vilar

PER QUÈ LA GUERRA CIVIL ?

L’Espanya del s. XX hereta del s. XIX greus desequilibris estructurals:

Socials, vestigis de l’antic règim agrari, estructures incoherents de la indústria.

Regionals, un desenvolupament desigual oposa, mentalment i materialment, al si de l’estat, antigues formacions històriques.

Espirituals, l’Església catòlica manté una pretensió dominant, contra la qual s’erigeix un anticlericalisme militant, político - ideològic entre una certa burgesia, passional entre les masses populars anarquitzants.

Els desequilibris socials .

Problemes agraris. El més conegut és el del latifundi, candent a Andalusia, però també a una part de Castella i a Extremadura. La gran propietat ( més de 250 ha ) domina en aquestes províncies, àdhuc als municipis rics ( Sevilla, Jerez, ... ). Exclou l’explotació mitjana ben equipada i només coexisteix amb una propietat parcel·lària minúscula i amb pocs recursos. El sistema implica la utilització temporera ( 100, 150 dies a l’any ) d’un proletariat agrícola que espera, a la plaça dels pobles grans, una contractació a tarifes molt baixes ( tres pessetes al dia abans de 1931 ). Aquest proletariat té les seves tradicions, els seus records, anys de la fam, fets de revolta, conspiracions, repressions. Masses descristianitzades que es troben impregnades d’una mística: la idea anarquista, alhora individualista i associacionista.

Abans de 1931 no s’ha intentat res de concret per combatre les tares. La república ha posat al seu ordre del dia la reforma agrària i les Corts la van votar al 1932: els anarquistes la consideren una “obra mestra de la pedanteria” d’aplicació lenta i difícil. A finals de 1933 no s’ha arribat a instal·lar ni 9000 famílies en menys de 100.000 hectàrees, quan la reforma agrària s’havia de fer en milions d’hectàrees. I, a més, les eleccions de 1934 donen el poder a una dreta decidida a indemnitzar els expropiats i a aturar la reforma.

La imbricació d’aspectes socials i polítics pren formes caricaturesques: un propietari digué als obrers contractats al 1934: “cinc pessetes per dia era quan vosaltres havíeu guanyat les eleccions; ara les hem

Pàgina 4


guanyat nosaltres, per tant tres pessetes”. ¿Com evitar enfrontaments sagnants en uns camps agitats tradicionalment pel mite del reparto de las tierras. Aquests tenen lloc des de 1932 entre la població i la Guàrdia Civil a Castilblanco, Arnedo, Casas Viejas (gener de 1933 amb vin-i-un morts, dotze afusellats sense judici per la Guàrdia d’Assalt creada per la desconfiança davant de la Guàrdia Civil ).

Però el latifundi meridional no és l’únic problema del sector agrícola que encara al 1930 domina àmpliament l’economia espanyola. A Galícia és al contrari, el minifundi, allò que crea la misèria perquè suporta velles càrregues de l’antic règim, els foros.

A Catalunya hi ha també un conflicte de classe entre propietaris molt ben organitzats (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) i rabassaires, l’estabilitat dels quals sobre la terra depèn de la perpetuació dels ceps.

Finalment el centre-nord espanyol tenia una altra estructura agrària encara que també dominava la gran propietat. Però eficaç, organitzada, capaç de controlar econòmicament i ideològicament a una massa d’arrendataris al límit de la subsistència i per tant dependents i molt sensibilitzats per la propaganda respecte a certs problemes: preus del blat, duanes, fisc, defensa de l’agricultura contra la ciutat, els obrers, les regions industrials. Ha crescut un sindicalisme catòlic que es vanagloria de fer seure el pagès més humil al costat del propietari aristòcrata. Però aquests propietaris tenen els llocs de comandament i la ideologia és simple: defensa de la religió i de la propietat contra el socialisme, unitat de la pàtria contra les autonomies perifèriques.

Valladolid i Burgos seran els centres del Movimiento militar. Afegim-hi Navarra, amb la tradició carlina: una mena de populisme anticapitalista en un principi i ferotgement conservador, antiliberal i amb costums guerrers.

Problemes urbans, industrials, obrers. A priori, a l’Espanya poc industrialitzada del 1930, l’obrer havia de pesar menys que no el pagès. Però els problemes que planteja, més localitzats, són a vegades més candents. Espanya té grans ciutats: Madrid i Barcelona arriben gairebé als dos milions d’habitants; València, Sevilla, Saragossa, Màlaga ultrapassen els cent mil. Totes tenen els seus barris pobres, els seus petits artesans, els seus obrers, els seus treballadors mal pagats (comerç, serveis…) tot un ambient propici a dur a terme lluites dures.

A Espanya el proletariat industrial és dispers orgànicament i més concentrat regionalment. Dispers perquè no hi ha empresa gegant, el més freqüent és la fàbrica aïllada, a vegades amb colònia obrera (a les valls catalanes), algunes grans mines (Rio Tinto) no disposen d’un emmarcament industrial; poblacions com Alcoi semblen vestigis d’una època de manufactures.

Pàgina 5


Però hi ha regions industrials: Astúries (mines de carbó i industries annexes), el conjunt siderúrgic de Bilbao i tot Catalunya. Mentre que en el conjunt espanyol només un 25 % de la població activa és industrial, a Catalunya és d‘un 45 %. A més el proletariat agrupat pensa i s’organitza.

Al voltant de Bilbao i Astúries la ideologia és socialista i té com a expressió sindical la UGT. Però les dures condicions de vida radicalitzen sovint l’aspiració obrera i des del 1926 a tot el nord hi ha una franja comunista que serà sempre minoritària però molt activa.

A Catalunya l’originalitat radica en el manteniment, rar a Europa vers el 1936, d’una potent central anarco-sindicalista: la CNT. Amb una ordre pot paralitzar Barcelona i qualsevol mobilització política promoguda sense la CNT o contra ella, està condemnada al fracàs; i l’anarquisme català té una història: herois i màrtirs del procés de Montjuïc (1897), de la Setmana Tràgica (1909), de la vaga de l’electricitat (1919), víctimes del contraterrorisme policíac (Seguí, Layret...) La CNT té un projecte revolucionari i un projecte de societat, però la revolució ha de partir de la base i tot el que ve de dalt li sembla sospitós. Alguns líders moderats (els Trenta) creuen que així es dispersa la iniciativa revolucionària però els anarquistes purs (Los Solidarios, FAI ) són els que orienten a la CNT i tenen fortes personalitats capdavanteres: Durruti, Garcia Oliver, els germans Ascaso.

L’entrada al govern de membres de la CEDA contraris a la República l’octubre de 1934 provocarà vives reaccions:

A Madrid i al País Basc hi hagué vaga general, però les forces de l’ordre, i en alguns llocs civils armats, provocaren el seu fracàs i alguns dirigents socialistes foren perseguits com a responsables.

A Astúries, una aliança obrera uní socialistes, comunistes i anarquistes, que van ocupar les fàbriques, les casernes i les principals poblacions. Fou una revolució en el sentit que la producció, els serveis, les comunicacions, funcionaren sota el control obrer. Però l’arribada de tropes del Marroc i de la Legió, comandades per Yagüe i Franco, els homes de la futura guerra civil, acabà amb una important repressió (més de mil morts i 30.000 presoners).

A Catalunya una aliança obrera que aglutinava al Partit Comunista i el Bloc Obrer i Camperol, va donar suport a la iniciativa de la Generalitat de proclamar “l’Estat català” dins d’una república federal espanyola. Però la CNT fou apartada de l’intent, la qual cosa va permetre que l’exèrcit dominés ràpidament la situació.

Pàgina 6


Els desequilibris regionals

No seria possible comprendre bé l’origen i el desenvolupament de la guerra civil si s’ignora els nacionalismes que animen antigues formacions històriques, les quals van suportar difícilment durant el segle XIX l’unitarisme espanyol que és un dogma a Castella.

El nacionalisme català es fonamenta en la llengua, la història, mitificada per la Renaixença, però a partir de realitats; una tradició independentista lligada a la crítica dels sobirans castellans ( “Visca la terra i mori lo mal govern”) i que va conduir a la pèrdua de les velles institucions, i una originalitat econòmica gràcies a la presència d’una indústria la prosperitat de la qual depèn d’un mercat espanyol pobre i de la qual hom tem la inestabilitat, perquè la seva protecció duanera va lligada a les decisions de Madrid, on el proteccionisme té aliats (grans cerealistes) però també virulents adversaris: comerciants, polítics, ideòlegs lliurecanvistes, premsa sempre amatent a obtenir popularitat contra l’egoisme català, militars.

Com a conseqüència de la participació del dirigent catalanista Cambó (Lliga) al govern de Madrid (1918) i del suport de la patronal catalana a la Dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1930), el catalanisme esdevindrà l’instrument d’una altra Catalunya: pagesos modestos, artesans, rabassaires, empleats, botiguers, mestres d’escola. Així els greuges de grup han coincidit amb els greuges de classe i a les eleccions de 1931 la CNT deixà votar pel partit polític mes a l’esquerra, que era un partit catalanista, Esquerra Republicana, el triomf del qual sorprengué per les seves dimensions.

La discussió de l’Estatut revelà, amb la denúncia dels separatismes per part dels partits de dreta, tot el vocabulari passional que serà el de la rebel·lió militar de 1936. Fins i tot en les intervencions de republicans com el filòsofs Ortega i Gasset se sent la violència del sentiment unitari espanyol, la repugnància per l’estatut.

Així, doncs, la guerra civil seria incomprensible si no mesuréssim la crisi de consciència que ha provocat el fracàs de l’Espanya del s. XIX com a estat–nació-potència a la manera dels seus veïns i si no teníem en compte el joc complex que a vegades afegeix, i a vegades redueix, la força de les consciències de grup a la de les consciències de classe.

El nacionalisme basc invoca una llengua, un passat, d’una rara originalitat. Històricament, les comunitats rurals i muntanyenques, i

Pàgina 7


les petites “repúbliques” urbanes basques, constituïdes en “províncies”, només s’han sentit lligades als reis per mitjà de lligams personals i recíprocs: fidelitat contra respecte a les llibertats i privilegis tradicionals: els fueros. Sabino Arana, en un principi, ha raonat a la manera medieval: “jo no sóc espanyol, perquè jo sóc biscaí, no sóc separatista perquè només he pertangut a un sol poble: Biscaia”.

El model que finalment va proposar Arana fou el de nació moderna: un nom (Euskadi) i una bandera (ikurriña); que expressa la por de veure desaparèixer una diferència. Arana deia: una llengua no funda un patriotisme, però només un patriotisme pot salvar l’existència d’una llengua amenaçada.

El nacionalisme basc no és, doncs, una simple herència del carlisme, una forma modernitzada de la defensa dels fueros. Si ho fèiem, no podríem comprendre com el 1936 una joventut amb uniforme carlí (els requetés) s’ha pogut posar, a Navarra i Alaba, a les ordres del general Mola, enemic declarat del nacionalisme basc.

La burgesia mitjana basca s’ha esforçat a enquadrar una societat a la seva mesura per mitjà del Partit Nacionalista Basc (PNB) i per mitjà d’un clergat urbà força obert a les orientacions socials modernes i d’un clergat rural que se sent basc abans de tot.

Això ajuda a comprendre per què el nacionalisme basc ha mantingut unes relacions ambigües amb la República de 1931. No estat mal acollida en les dues províncies basques industrials: Eibar fou la primera població a proclamar-la el 14 d’abril. I la caiguda dels Borbons regnants fou ben rebuda pels carlins: “així aprendran”. Però quan les Corts republicanes votaren una legislació laica, els diputats del PNB abandonaren les Corts junt amb els partits de dreta. En aquell moment semblaven més catòlics que no republicans.

Però quan els partits de dreta, el 1934, pujaren al poder i es mostraren hostils contra les autonomies, el PNB s’atansà als partits d’esquerra.

El 19 de juliol de 1936 les províncies basques sotmeses a la influència del PNB es van posicionar contra l’aixecament militar. Però les províncies basques de predomini agrícola, Alaba i Navarra, a causa de la mobilització carlina de la joventut, li van donar suport. I és comprensible que les autoritats eclesiàstiques basques s’hagin dividit.

Pàgina 8


Els desequilibris espirituals

Sota la República, l’Església s’havia solidaritzat imprudentment amb les classes conservadores. Entre el 1931 i el 1933 havia pogut sentir-se amenaçada en la seva situació dominant tradicional, i fins i tot en els seus principis, arran de la proclamació de la llibertat religiosa dels ciutadans, de la separació de l’Església i de l’Estat, de la legalitat del divorci i per unes lleis sobre les congregacions religioses i l’escola, que posaven fi a la identificació ideològica entre Estat espanyol i doctrina catòlica. Azaña ho va resumir en una frase que féu sensació: “Espanya ha dejado de ser catòlica”. No hi ha dubte que volia dir l’Estat espanyol. Laïcitzar era per a una part de la burgesia mitjana modernitzar: el pes de l’Església i les seves aliances eren considerades responsables del retard d’Espanya respecte a Europa.

L’Exèrcit

Unamuno deia: “el règim polític natural d’Espanya és l’arbitrari, temperat per dalt pel pronunciamiento i per baix per l’anarquia “. És un acudit, però si pensem que aquest país ha sofert en cent vint-i-dos anys cinquanta-dues temptatives de cop militar, cal reconèixer que no és injustificat que aquest tipus d’operació tingui arreu un nom espanyol.

Què és en el sentit clàssic un pronunciamiento? Un grup de conspiradors militars que disposen, en un o diversos indrets del país, de forces armades i compten amb ajudes interiors i exteriors fan sortir les tropes de les casernes, “es pronuncien” per mitjà d’un manifest sobre la situació política, ocupen llocs de decisió i de comunicació i, si el moviment s’estén prou, comminen el govern a retirar-se, el substitueixen, a vegades canvien el règim.

El moviment del 1936, en les seves formes inicials, ha estat realment el més clàssic dels pronunciamientos : conspiració generalitzada, iniciativa a les places més llunyanes i a les guarnicions provincials, amb previsió d’una marxa sobre Madrid.

El pronunciamiento sol és concebible en exèrcits d’un cert tipus: s’ha forjat en guerres civils (carlines) i en guerres colonials; té més oficials que no caldria i és reclutat en un medi bastant tancat, no aristòcrata o ric, però sovint vinculat a tradicions familiars; la formació a escoles especials i la vida de guarnició i cuartel reforcen l’esperit de cos. Hi ha dinasties: un Milans del Bosch que participà

Pàgina 9


en la “intentona” de 1981, descendeix del Milans del Bosch que es pronuncià amb Lacy el 1817.

Els militars tenen la convicció de complir una missió política, que tenen el deure d’intervenir, deure que justifica l’ús de l’instrument militar al servei de les opinions, i de les ambicions, personals dels oficials.

Les cojuntures

Hom se sent temptat a dir que, com que es tracta dels anys trenta, la crisi econòmica mundial ha pogut tenir la seva part de responsabilitat en una crisi nacional.

De fet, no hi ha sincronisme entre totes dues crisis. La caiguda de la pesseta ha començat sota Primo de Rivera i els dos primers anys de la República no són, cojunturalment, uns anys dolents. Espanya no està prou industrialitzada ni prou lligada als mercats exteriors per poder reflectir la gran crisi. Pel que fa als productes de consum popular, el mercat interior domina: els augments de salari i les esperances pageses, el 1931 i 1932, ofereixen al sector tèxtil català l’extensió de marcat que sempre havia desitjat; els consums d’energia i de paper també augmenten. I els preus no s’apugen. No és fins el 1934, amb les restriccions monetàries i la virada de la política salarial, que les indústries de consum es troben davant d’una retracció de la clientela, i coincideixen amb la crisi de les indústries productores de primeres matèries exportades, com el ferro de Bilbao. L’atur industrial s’afegeix a l’atur pagès.

La conjuntura internacional ha tingut uns efectes més evidents en la vetllada d’armes espanyoles. És paradoxal que la constitució espanyola de 1931 hagi imitat la constitució de Weimar (Alemanya 1919) en el moment que aquesta era a punt d’obrir el camí i de cedir el lloc a Hitler. I així a partir de 1933 a l’extrema dreta espanyola, la temptació feixista es precipitava: Jose Antonio Primo de Rivera funda la Falange Española i es fusiona amb les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Antimarxisme, anticapitalisme, antiliberalisme i l’estil de vida i el passat espanyol exerceixen el paper de la raça per a Alemanya. I des del 1934 compten amb promeses i subsidis de Mussolini.

Les eleccions de febrer de 1936 donen la victòria al Front Popular, ni el seu programa ni el govern moderat que es formà eren inquietants. Però l’opinió es tensa. A la dreta Gil Robles perd el

Pàgina 10


lideratge davant de Calvo Sotelo, líder més radical. Els veritables problemes es plantejaven als carrers de les ciutats i al camp. Quina fou l’amplitud exacta dels desordres del febrer - juliol de 1936, justificació, explicació o pretext (segons els autors) del cop d’estat de juliol? Tant a les ciutat del País Basc com a Barcelona la vida era normal, i més alegre que abans del febrer. Hi hagué agitacions agràries al sud però l’ambaixador americà Bowers s’indignà davant les descripcions apocalíptiques que es feien.

Senyals més inquietants: atacs a centres catòlics i esglésies. I sobretot a Madrid l’atemptat individual fou practicat i predicat per la Falange i les joventuts socialistes i comunistes es van unificar i militaritzar, i els incidents van causar víctimes. Els oficials de les forces d’ordre públic de conviccions republicanes foren els blancs preferits dels atemptats falangistes: el 12 de juliol el tinent Castillo de la Guàrdia d’Assalt és assassinat i durant la nit un grup d’amics seus assassinà Calvo Sotelo.

No vegem en aquest fet, com s’ha fet sovint, la causa de l’aixecament militar ni tant sols el seu desencadenament. Tot era a punt per a l’aixecament, ningú no ho ignorava.

El perill de guerra civil era el desconeixement de forces socials dotades de capacitats inesperades.

Pierre Vilar. “La Guerra Civil Espanyola” Ed. Crítica Barna.1986

QÜESTIONS:

1. Fes un llistat de les causes que esmenta Pierre Vilar i assenyala quines foren les “veritables” causes ( és a dir : les causes estructurals o profundes) de l’esclat de la Guerra Civil. (2 punts)

(contestar a continuació de cada pregunta, amb color blau fosc)

2. Relaciona les causes que esmenta Pierre Vilar amb fets ocorreguts durant el període de la II República. (1’5 punts)

Contestar…

3. Pots assenyalar diferents etapes en el desenvolupament de la República? Quines? (0’5 punts)

contestar…

4. Explica els fets d’octubre de 1934 (0’5 punts)

contestar…

Pàgina 11


5. Defineix que era un pronunciamiento. Relaciona la definició amb un fet produït a Espanya el 23 de febrer de 1981. (0’5 punts)

contestar…

Pàgina 12

Memòria de la guerra civil

MEMÒRIA DE LA GUERRA CIVIL

Ramon Breu

FITXA TÈCNICA

Títol: La lengua de las mariposas.

Producció: Pepe Picazo per a Escorpión. Espanya, 1999.

Muntatge: Nacho Ruiz Capillas.

Música: Alejandro Amenabar

Fotografia: Javier Salmones

Guió: Rafael Azcona a partir del relat “La lengua de las mariposas” de Manuel Rivas, dins del llibre ¿Qué me quieres, amor?, Madrid, 1996. Alfaguara.

Director: José Luis Cuerda.

FITXA ARTÍSTICA

Fernando Fernán Gómez (Don Gregorio); Manuel Lozano (Moncho); Uxía Blanco (Rosa); Gonzalo Uriarte (Ramón); Alexis de los Santos (Andrés); Jesús Castejón (D. Avelino); Gruillermo Toledo (O’lis); Elena Fernández (Carmiña); Tamar Novas (Roque); Tatán (Roque Padre); Celso Parada (Macías); Tucho Lagares (Alcalde).

Pàgina 13


SINOPSI ARGUMENTAL

L’acció de la pel·lícula se situa a la Galícia rural, als anys 30. Un nen, Moncho, té por d’anar a l’escola perquè creu que el mestre pega els alumnes. El mestre, D. Gregorio, és, en canvi, una persona amable que practica una pedagogia progressista i que es desviurà per iniciar Moncho en el coneixement de la natura i de la vida. Altres històries es van entrecreuant a partir del germà del nen, Andrés; o del pare, un apassionat republicà. El cop d’estat feixista de juliol de 1936 trencarà el clima de llibertat, i posarà al descobert la brutalitat de les forces obscures (D.Avelino, el cacic; el capellà; la Guàrdia Civil...) que durant tota la pel·lícula inquietaven els protagonistes.

EL CONTEXT HISTÒRIC DEL FILM

La pel·lícula ens parla de molts temes: de l’amistat, de l’escola, de la infantesa, de la iniciació a la vida; però també de la por, del terror, de les misèries de la condició humana... I també ens parla d’Història. Els esdeveniments històrics que es reflecteixen a “La lengua de las mariposas”, determinen clarament la vida dels seus personatges, tal com queda ben

palès al final. durant tota la cinta observem un aire de nostàlgia pels anys de llibertat i d’esperança que va suposar la Segona República (“Gracias a la República podemos votar las mujeres”, diu la mare d’en Moncho) i una denúncia de la bestialitat irracional dels qui la van enderrocar.

El cop d’estat del juliol de 1936, fou ordit per un sector important de l’exèrcit (els generals Franco, Mola, Sanjurjo, Goded...), però va ser inspirat i finançat per les classes poderoses de l’estat: els terratinents i l’alta burgesia, que van abandonar la via legal i parlamentària per decantar-se definitivament, sobretot arran de la victòria del Front Popular, per l’opció de la dictadura. A l’Espanya de 1936 però, a aquesta solució s’hi van oposar milers de camperols i d’obrers enquadrats en poderosos sindicats i partits, i un important sector de la classe mitjana que també estava a favor d’un projecte democràtic i modernitzador.

El dia 18 de juliol de 1936, el general Franco va sortir de Canàries cap al Marroc espanyol per prendre el comandament de l’exèrcit insurrecte (recordeu que cap al final de la pel·lícula es diu "¡Hay guerra en Àfrica!"). A la península, el general Mola va declarar l’estat de guerra i va ocupar Pamplona. Paral·lelament, Queipo de Llano es va apoderar de Sevilla i extenia la rebel·lió per Andalusia. Durant la nit els sediciosos es van apoderar de Castella-Lleó, Aragó i Galícia (aquests fets són els fets que es narren al final de la

Pàgina 14


pel·lícula, la presa del poder a Galícia per part dels feixistes i la immediata repressió contra les persones progressistes).

A d’altres zones de l’estat, però, les coses van anar diferent. A Barcelona, unitats de l’exèrcit provinents de la caserna del Bruc van intentar ocupar alguns punts de la capital, però els obrers armats i les forces d’ordre públic els van vèncer. A Madrid, la insurrecció també va ser reduïda pels partits i sindicats comandats per joves oficials d’artilleria i aviació.

Aviat va quedar clar que Espanya es dividia en dues meitats: l’Espanya lleial a la República comprenia una gran llenca mediterrània que anava des de Catalunya fins a Màlaga; Madrid; Castella-La Manxa; part d’Extremadura i part d’Andalusia; Euskadi (llevat d’Àlaba) i Astúries (excepte Oviedo), és a dir, els més importants centres industrials, l’agricultura d’exportació i els recursos miners del Nord i Andalusia. Per la seva banda, el bàndol franquista –aviat Franco es va erigir com el gran caudillo– comptava amb la resta de la península, Canàries, la major part de les illes Balears i el Marroc espanyol, és a dir, amb les terres cerealístiques, i amb alguns centres d’exportació agrícola i minera (pirites i wolfram). Eren els inicis d’una cruenta guerra civil que va durar tres anys –de 1936 a 1939-, que va acabar amb el triomf dels feixistes, gràcies a l’ajut internacional de Hitler i Mussolini, i que va suposar que Espanya patís la llarga i sanguinària dictadura del general Franco.

PARLA UN TESTIMONI (testimoni de Juan Crespo)

Morasverdes (Salamanca). Hicieron sonar las campanas del Ayuntamiento para que acudiese la gente a una reunión que se iba a celebrar en la escuela. El jefe de los falangistas se sentó en la silla del maestro. “En este pueblo están pasando cosas extrañas. Quizá no se dan ustedes cuenta de que la democracia ya no existe. La única democracia es ésta...”, y desenfundó la pistola. “En vista de ello, tengan cuidado. El consistorio queda disuelto...” (...)

El 15 de agosto, festividad de la Asunción, se presentaron unos falangistas a cumplir una misión siniestra: coger a unas cuantas personas (...)

Los estatutos de autonomía catalán y vasco fueron el colmo de todo. Conducirían sencillamente a su independencia y al final de la unidad española. Cada vez que en España se produce una situación revolucionaria, el “cantonalismo” se extiende como un hongo. Primero Cataluña, después el País Vasco, seguidamente Galicia... y al final quiere la independencia hasta un pueblo como Morasverdes. Comités y juntas en cada pueblo. Es el cuento de nunca acabar. En cuanto desaparece un poder fuerte, España se disuelve (...).

Yo combatía para crear una España mejor. Para ello harían falta sacrificios. Las cosas que estaban pasando en la retaguardia eran uno de estos sacrificios necesarios para que la justicia triunfase. Aunque fuese dolorosa, era una parte necesaria de la guerra.

Ronald FraserRecuérdalo tú y recuérdalo a otros.Ed. Crítica.Barcelona, 1979.

Pàgina 15


Aquest és el testimoni de Juan Crespo, que l’any 1936 era un estudiant monàrquic, d’una família conservadora d’un poble de la província de Salamanca. Crespo relata alguns fets dels primer dies de la guerra civil i comenta les seves postures polítiques.

6.

Questions: (1 punt)

1.- Quins aspectes del text coincideixen amb fets narrats per la pel·lícula?

respostes…..

2.- Amb quines actuacions de la República es mostra en desacord?

respostes…..

3.- Crespo diu que volia “una España mejor” i que per això calien sacrificis. De quina mena de “sacrificis” està parlant?

respostes…..

Pàgina 16


EL TEXT“La lengua de las mariposas” és un relat exquisit, una autèntica joia literària de Manuel Rivas publicat dins el volum ¿Qué me quieres, amor?. Llegim-ne un parell de fragments:

“Tenemos un nuevo compañero. Es una alegría para todos y vamos a recibirlo con un aplauso.” Pensé que me iba a mear de nuevo por los pantalones, pero sólo noté una humedad en los ojos. “Bien, y ahora vamos a empezar un poema. ¿A quién le toca? ¿Romualdo? Venga, Romualdo, acércate. Ya sabes, despacito y en voz bien alta.”

A Romualdo los pantalones cortos le quedaban ridículos. Tenía las piernas muy largas y oscuras, con las rodillas llenas de heridas.

Una tarde parda y fría...

“Un momento, Romualdo, ¿qué es lo que vas a leer?”

“Una poesía, señor.”

“¿Y cómo se titula?”

“Recuerdo infantil. Su autor es don Antonio Machado.”

“Muy bien, Romualdo, adelante. Con calma y en voz alta. Fíjate en la puntuación.”

El llamado Romualdo, a quien yo conocía de acarrear sacos de piñas como niño que era de Altamira, carraspeó como un viejo fumador de picadura y leyó con una voz increíble, espléndida, que parecía salida de la radio de Manolo Suárez, el indiano de Montevideo.

Una tarde parda y fríaDe invierno. Los colegiales

estudian. Monotoníade lluvia tras los cristales.Es la clase. En un cartel

se representa a Caínfugitivo y muerto Abel,

junto a una mancha carmín...

“Muy bien. ¿Qué significa monotonía de lluvia, Romualdo?”, preguntó el maestro.

“Que llueve sobre mojado, don Gregorio.”

Pàgina 17


1.- El nen Romualdo llegeix un poema d’Antonio Machado. No es tracta d’un escriptor triat a l’atzar.

Questions: (1 punt)

1. Quina relació pot haver-hi entre D. Gregorio i Antonio Machado?

Contestar…

2. Quina relació va tenir Machado amb la Segona República?

Contestar…

3. Quina imatge de l’escola se’ns dóna a través del poema?

Contestar…

“Si vosotros no os calláis, tendré que callarme yo.”

Y se dirigía hacia el ventanal, con la mirada ausente, perdida en el Sinaí. Era un silencio prolongado, descorazonador, como si nos hubiese dejado abandonados en un extraño país. Pronto me di cuenta de que el silencio del maestro era el peor castigo imaginable. Porque todo lo que él tocaba era un cuento fascinante. el cuento podía comenzar con una hoja de papel, después de pasar por el Amazonas y la sístole y diástole del corazón. Todo conectaba, todo tenía sentido. La hierba, la lana, la oveja, mi frío. Cuando el maestro se dirigía hacia el mapamundi, nos quedábamaos atentos como si se iluminase la pantalla del cine Rex. Sentíamos el miedo de los indios cuando escucharon por vez primera el relinchar de los caballos y el estampido del arcabuz. Íbamos a lomos de los elefantes de Aníbal de Cartago por las nieves de los Alpes, camino de Roma. Luchábamos con palos y piedras en Ponte Sampaio contra las tropas de Napoleón. Pero no todo eran guerras. Fabricábamos hoces y rejas de arado en la herrería del Incio. Escribíamos cancioneros de amor en la Provenza y en el mar de Vigo. Construíamos el Pórtico de la Gloria. Plantábamos las patatas que habían venido de América. Y a América emigramos cuando llegó la peste de la patata.”

Questions: (0’5 punt)

1.- Que n’opines de la manera que té el mestre de fer entendre als alumnes que han de callar?

Contestar…

2.- Fes una valoració general de com devien ser les explicacions del D. Gregorio.

Contestar…

Pàgina 18


3.- ¿Creus que les explicacions de un professor o un professora podrien suscitar avui el mateix interès o el mateix embadaliment que provocaven en els alumnes de la Galícia dels anys 30 els relats de D. Gregorio?

Contestar…

ACTIVITATS GENERALS

1.- L’escola on va el nen protagonista del film es diu “Rosalía de Castro”.

Questions: Per què creus que té aquest nom? Qui era Rosalía de Castro? (0’25 punts)

Contestar…

2.- El pare de Moncho, Ramón, és un republicà convençut. “Republicano de D. Manuel Azaña”, diu ell. Qui era Manuel Azaña? En un altre moment del film, parlant de D. Gregorio diu: “Los maestros no ganan lo que tendrían que ganar. Ellos son las luces de la República”

Qüestió: Què vol dir amb aquesta frase ? (0’25 punts)

Contestar…

3.- Parlem ara del mestre, de D. Gregorio:

a) El mestre li diu al nen que ja té edat per llegir llibres i n’agafa un de la seva petita biblioteca per deixar-li. El llibre es titula “La conquista del pan”, però es repensa perquè creu que li costaria entendre’l i, finalment, li dóna “La isla del tesoro”. “La conquista del pan” és un llibre de Kropotkin.

Qüestió: Investiga qui era i com pensava Kropotkin i d’aquesta manera podrem tenir una pista sobre la ideologia del mestre, D. Gregorio. (0’25 punts)

Contestar…

b) En la mateixa seqüència, el mestre diu “en los libros podemos refugiar nuestros sueños para que no mueran de frío”.

Qüestió: Què vol dir amb aquesta frase ? (0’25 punts)

Contestar…

Pàgina 19


c) Quan el mestre i el nen parlen de l’existència o no de l’infern, D. Gregorio li diu “El infierno del más allá no existe. el odio, la crueldad, eso es el infierno . A veces el infierno somos nosotros mismos”

Qüestió: Quina relació tenen aquestes paraules amb el final de la pel.lícula? (0’5 punts)

Contestar…

d) En l’acte del seu homenatge, el mestre diu que “el lobo no dormirá nunca en la misma cama con el cordero”, i també “si conseguimos que una sola generación crezca libre en España ya nadie les podrá arrancar nunca la libertad”. En aquest punt, el cacic del poble abandona l’acte, enfurismat.

Qüestió: Quin significat tenen aquestes paraules? (0’25 punts)

Contestar…

4.- És evident que el final de la pel·lícula conté les escenes més impactants. Quan es produeix el cop d’estat feixista la mare de Moncho, Rosa, li diu al nen:

“Recuerda esto, Moncho. Papá no era republicano. Papá no era amigo del alcalde. Papá no hablaba mal de los curas. Y otra cosa muy importante, Moncho. Papá no le regaló un traje al maestro”

“Sí que se lo regaló”

“No, Moncho. No se lo regaló. ¿Has entendido bien? ¡No se lo regaló!”

“No, mamá, no se lo regaló”

Qüestió: Explica per què la dona té aquesta actitud. (0’25 punts)

Contestar…

5.- La duresa de les imatges finals és terrible. L’alcalde, la gent d’esquerres, el mestre han estat detinguts i els fan pujar al camió, molt probablement, per afusellar-los. La gent que va a missa els escridassa, també els protagonistes.

Questions: Per què actua així la família? Per què insulta Ramón els seus antics amics? Per què Moncho insulta el mestre? Què els podria passar si no ho fessin? Ho trobes correcte des del punt de vista ètic? (0’5 punts)

Contestar…

Pàgina 20

la guerra civil espanyola · web viewalumne/a : _____ 2n btx pla de treball data límit d’entrega...

Documents