La celebració dels 75 Anys de la Sala Apolo (1943-2018) és l'excusa perfecta per descobrir la història mai explicada de l’Apolo (1935-2018), considerat un emblema de la modernitat de la nostra ciutat. No ens quedarem només dins l’aspecte musical perquè la història d'Apolo és molt més que això. Pel camí descobrirem com aquest ens cultural local ha pogut sobreviure i transformar-se al ritme dels temps, encara que aquests hagin sigut convulsos. L’Apolo va néixer com un parc d'atraccions i ha allotjat una sala de ball, un bingo, un club esportiu, una discoteca i una sala de festes fins a arribar al que avui en dia coneixem com la Sala Apolo. Aquestes transformacions han corregut en paral·lel, i mai millor dit, de la societat, vivint una República, una guerra civil, una transició democràtica, fins a arribar als nostres dies triomfant en tot el que es proposa.

Arribats al 2018, quan l’Apolo compleix 75 anys sense parar de ballar, la sala segueix evolucionant i renovant-se, sense que la música deixi de sonar tot mirant al futur. El lema de la campanya d'aquest feliç aniversari –Tot canvia. Res canvia– parla precisament d’això, de totes aquestes grans transformacions que ha viscut sense perdre la seva personalitat característica. Més enllà d'una cèlebre sala de concerts en directe, d'un club de clubs, de milers de sessions de Dj’s, l’Apolo ha sabut avançar-se a les tendències a cada moment alimentant la seva ànima festiva, propícia a la disbauxa i el ‘canalleo’. Serveixi aquest aniversari per descobrir els petits tresors que l’Apolo amaga. Una oportunitat especial per submergir-nos a la seva història, que és també la del Paral·lel, la del Poble Sec, la del mític barri ‘Xino’ –avui Raval-, i, en definitiva, la història de Barcelona.

La història d'Apolo comença al llindar de 1935 quan un burgès barceloní, José Vallés, ideà un pintoresc parc d'atraccions indoor ‘mundialment conegut’ - primer anomenat Autopark i més tard Atracciones Apolo-, que va captivar a diverses generacions de barcelonins fins ben entrat l’any 1990. Només la Guerra Civil apagà per un temps les seves llums i sons de fira i circ. La Barcelona de la postguerra té com a protagonista indiscutible: el Baile Apolo. A la seva pista de ball hi van tocar grans orquestres i les vam ballar ben agafats a les excitants taxi-girls i als marines de la VI Flota Americana. Juntament amb les atraccions, el ball tornà l'alegria a un districte que sota una dictadura vivia entre la censura, la misèria i l’estraperlo. Amb el pas del temps, la sala viu matinés de boxa i a ella hi arriben artistes del Paral·lel com ‘la Maña’ o Merche Mar.

El seu escenari amb les llums i canelobres sobre la pista o les seves tauletes i butaques amb textures d'altres temps ben aviat es van convertir en plató de rodatge d'anuncis i escenes de pel·lícules i la seva essència a vell cafè- teatre inspiració per a escriptors i músics. Tanmateix va allotjar un club esportiu, l’Apolo Patin Club, amb una pista de patí reglamentària a la terrassa on l’equip d’Apolo va competir a la Divisió d'Honor d’hoquei sobre patins (1952-1957). Un frontó on es realitzaven apostes a les competicions de pilota i cistella punta i tornejos de bàsquet, esport que es va posar de moda a Barcelona amb els marines americans, van ser les altres apostes esportives d’Atracciones Apolo.

La nostàlgia amb què molts recordem la Bodega Apolo que, des de la postguerra i fins ben entrats els vuitanta, era el lloc de saciar la gana popular amb entrepans i ‘mataquintos’ on, a la nit, es transformava en un antro pel qual hi van passar tota una fauna d'artistes novells, jubilats i sense possibilitats d’èxit, strippers, vedettes i còmics, alguns dels quals es van donar a conèixer al seu diminut escenari.

Als anys vuitanta, a la pista de l’Apolo, els balls de saló conviuen amb l'arribada dels primers «punxadiscos», són l’avantsala de la dècada prodigiosa dels anys 90, quan Apolo, de la mà de la promotora Producciones Animadas dels ‘Albertos’ -Albert Salmerón i Alberto Guijarro-, portaren la ‘cultura de club’ ja arrelada a Londres. Aviat es convertí en la segona residència del Nitsa Club (1996), un club de música electrònica que va posar els DJs a l'altura d'un músic prescriptor. És també a la Sala Apolo on es planta la llavor del Sónar (1994) i del Primavera Sound (2001).

El Nitsa d’Apolo propicia tota una indústria musical entorn de publicacions, revistes especialitzades, fanzines, segells discogràfics i productores; flyers i cartells signats per dissenyadors com ara Txarly Brown, Rafamateo o Juanjo Sáez omplen a les botigues de música i als locals del centre de la ciutat. Amb l'entrada del nou mil·lenni, l’Apolo es consolida com l’espai de música electrònica d'avantguarda i sala de concerts de Barcelona.

Arribaran les programacions diàries, allunyades de tot convencionalisme, amb la qual l’Apolo tocarà tots els pals del directe del reggae i roots del Canibal al rock ballable del Nasty Monday. També hi tenen cabuda els clubs com Taboo, Jazz & Swing, Caprichos, Cineambigú, Morning Glory, Churros con Chocolate o Somoslas. El culte al ball i el cinema de culte, la vídeo-creació, els concerts, les Session Club amb Dj’s, espectacles en viu, rareses, tot és possible en un a de les pistes més internacionals de l'escena musical estatal.

Pel seu escenari han passat noms com ara Coldplay, Solomon Burke, Irma Thomas, Orbital, DJ Shadow, Laurent Garnier, Johnny Winter, The Wailers, The National, TV on the Ràdio, Dinosaur Jr, Smashing Pumpkins, Kings of Leon, John Cale, Dick Dale, OMD, Gutter Twins, Booker T, Amaral o Love of Lesbian... I així fins a cinc-cents concerts anuals durant més de 25 anys.

La història d'Apolo, però, no només se circumscriu a l'emblemàtic local, de portes enfora, al carrer, a la cruïlla de barris, en serà protagonista de la festa major més gran de tots els temps del Paral·lel més brillant, popular i artístic (1943), conviurà amb la influència dels baixos fons del conegut barri ‘Xino’ i l'obrer, bohemi i revolucionari Poble Sec. És entre fronteres on l’Apolo millor es desenvolupa i viu i resisteix cadascuna de les transformacions urbanes, socials i polítiques durant tres quarts de segle, i tot sense deixar de brillar, sense deixar de ballar.