La Biblioteca Sant Pau–Santa Creu té el seu origen en la Biblioteca Popular Juvenil de la Santa Cruz, que va ser la primera que es va crear durant la dictadura franquista. Es va inaugurar el 2 d’octubre de 1940 i estava instal·lada a la planta baixa de la Biblioteca Central —fins aleshores, i també actualment, Biblioteca de Catalunya—, al carrer de les Egipcíaques.

Les primeres biblioteques populars s’havien inaugurat el 1918, dins el marc de l’ambiciós projecte cultural de la Mancomunitat, amb la finalitat de contribuir al desenvolupament del país i a l’enfortiment de la identitat catalana a partir de la formació generalitzada de la població.

A partir del 1940 es va reprendre, en part, el projecte bibliotecari de la Mancomunitat amb l’obertura de la Biblioteca de la Santa Creu. A diferència de la resta de biblioteques construïdes fins aleshores, aquesta anava dirigida a infants i joves fins a 18 anys, que per edat no podien accedir a la Biblioteca Central, i així trobaven el seu espai al mateix recinte.

Després de la victòria de l’exèrcit de Franco va començar la llarga etapa de la dictadura. Un període fosc en la història del país, que va afectar tots els àmbits de la vida, incloent-hi les biblioteques. Les persones que hi havien anat abans de la guerra, quan hi tornaven, trobaven una biblioteca diferent. Tot havia canviat:

la col·lecció, la llengua en què es comunicaven amb les bibliotecàries, les activitats, els símbols, etc. El franquisme propugnava la idea d’Espanya com una única nació, amb una única llengua i una única cultura, i les biblioteques havien de ser un instrument més per aconseguir-ho. La Biblioteca de la Santa Creu ja es va crear amb aquesta nova concepció.

Amb l’exposició commemorativa dels 75 anys de l’actual Biblioteca Sant Pau–Santa Creu, volem mostrar els clarobscurs de les primeres biblioteques de l’època franquista. Aquest període fosc va tenir alguns clars, alguns «malgrat tot», que també hem volgut ressaltar en cadascun dels àmbits de la mostra, i especialment els protagonitzats per les bibliotecàries i els lectors.

Les bibliotecàries eren les mateixes, i conservaven l’esperit que havien après a l’Escola de Bibliotecàries i la manera de treballar i de tractar els lectors. Les que van venir a continuació van aprendre d’elles, i així, alguna cosa del projecte cultural de la Mancomunitat va perdurar.

Biblioteques de BarcelonaB. Sant Pau-Santa Creu

Barcelona, 1946-47. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (L’ull del temps. Catalunya abans i ara)

Comissària de l’exposició: Marga Losantos

Agraïments: Sra. Carme Barbarà, Biblioteca de Catalunya, Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

i Biblioteca Can Salvador de la Plaça de Calella

El 2 d’octubre de 1940 es va inaugurar la nova Biblioteca de la Santa Creu. Es va convidar a l’acte els nous càrrecs franquistes de Barcelona, directors de centres d’ensenyament i culturals, mitjans de comunicació i representants dels tres puntals en els quals se sustentava el règim: l’Església, l’exèrcit i diferents forces feixistes que formaven el Movimiento Nacional.

Arxiu Biblioteca Sant Pau–Santa Creu

Solidaridad Nacional, 3 d’octubre de 1940

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

Dietari de la biblioteca, 2 d’octubre de 1940

Dietari de la biblioteca, 3 d’octubre de 1940

Tot i ser una biblioteca inaugurada per les forces vives de la dictadura, amb un objectiu diferent del que tenien les biblioteques creades per la Mancomunitat, donava l’oportunitat d’apropar els llibres als qui potser d’una altra manera no hi haurien tingut accés.

La Biblioteca de la Santa Creu es va instal·lar en un espai aprofitat a la planta baixa de l’edifici de la Biblioteca Central. S’hi accedia pel carrer de les Egipcíaques, un carrer ple d’enderrocs en el qual sovint hi havia molt de soroll i un ambient que no convidava a llegir ni a treballar.

Així ho lamentaven les bibliotecàries al dietari, i també Carme Barbarà, una lectora dels primers anys de la biblioteca, en uns escrits amb els seus records d’infantesa.

La instal·lació de la primera de les biblioteques populars del franquisme no tenia res a veure amb les directrius que marcava la creació de biblioteques des del 1915. Al Projecte d’acord presentat a l’Assemblea de la Mancomunitat a la tercera reunió, celebrada el 26 de maig de 1915, sobre la instal·lació a Catalunya d’un sistema de biblioteques populars, es donaven unes directrius molt clares sobre com havien de ser aquestes biblioteques: «Creiem que totes les biblioteques populars que creï la Mancomunitat han d’instal·lar-se en edificis especials, propis, i preferentment, per poc que sigui possible, construïts de planta amb aquest projecte».

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona Dietari de la biblioteca, 6 de novembre de 1940

Text manuscrit cedit a la biblioteca, Carme Barbarà

Dibuix de Carme Barbarà

Dietari de la biblioteca, 9 de juliol de 1941

Arxiu de la Gerència de Biblioteques de la Diputació de Barcelona

Les bibliotecàries intentaven fer que l’espai interior fos agradable, que la mainada s’hi trobés com a casa, oblidant el soroll de fora. Omplien la biblioteca amb els dibuixos dels nens i les nenes, hi posaven flors, els oferien un espai endreçat i acollidor. I, si hem de fer cas del que ens explica Carme Barbarà en el seu escrit, i en el dibuix que va regalar a qui va ser durant molts anys la directora de la biblioteca, M. Lluïsa Rivas, ho aconseguien.

Dietari de la biblioteca, 7 de setembre de 1943

Dietari de la biblioteca, 27 de març de 1942

Un dels trets característics del franquisme va ser la idea de la unitat nacional espanyola. Espanya era una, amb una única llengua i una sola cultura. No s’admetia la diversitat de llengües i cultures, i el català va ser perseguit i prohibit, de manera que va quedar reduït a l’àmbit domèstic.

La prohibició va ser especialment dura entre el funcionariat, que era amenaçat amb la destitució ipso facto si parlava català al lloc de treball. Aquesta prohibició va afectar tots els impresos, escrits, rètols, etc., i també la relació entre les persones, que fins al dia anterior s’havien comunicat en públic en català.

«España se organiza en un amplio concepto totalitario, por medio de instituciones nacionales que aseguran su totalidad, su unidad y su continuidad. El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.»

Francisco Franco Bahamonde. Palabras del Caudillo. Madrid: Ediciones Fe, 1939, p. 226

«[…] A partir del día 1.º de agosto próximo, todos los funcionarios interinos de las corporaciones provinciales y municipales de esta provincia, cualesquiera que sea su categoría, que en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán ipso facto destituidos, sin ulterior recurso.»

Wenceslao González Oliveros. «El uso del idioma nacional en todos los servicios públicos». Solidaridad Nacional (31-07-1940), p. 3

A les biblioteques, com a espais públics que eren, no es permetia la presència del català, ni als llibres ni en les relacions personals.

Els dietaris de les biblioteques, que fins al final de la Guerra Civil havien estat escrits en català, es van passar a redactar en castellà. Per això la directora, M. Lluïsa Rivas, que escrivia en català als dietaris de les seves anteriors biblioteques, va escriure en castellà quan va assumir la direcció de la Santa Creu.

L’Esquella de la Torratxa (5 de març 1937)

Font: Ateneu Barcelonès, Biblioteca de Catalunya

Passejada del dictador pels carrers de la ciutat, acompanyat dels seus ajudants i de les autoritats locals i provincials. 26 de gener de 1942. Pérez de Rozas (Arxiu Fotogràfic de Barcelona). Font: www.bcn.cat/bcnpostguerra

És difícil canviar els costums de la gent d’un dia per l’altre, i encara que el castellà es va anar imposant arreu, de tant en tant els infants parlaven amb la bibliotecària la llengua a què estaven habituats, i així es transcriu al dietari. Com també que, «malgrat tot», continuaven demanant llibres en català.

A partir del 1939, les biblioteques populars tenien la missió de «propagar el espíritu y la ideología del nuevo Estado», i la col·lecció era un dels instruments bàsics per aconseguir-ho. Totes les biblioteques creades abans de la guerra van passar un procés de depuració del fons, seguint les Normas de selección de libros en las bibliotecas públicas. La Biblioteca de la Santa Creu, creada de nou, ja no el va haver de passar, perquè el seu fons responia a la ideologia franquista.Les biblioteques populars van haver de retirar molts dels llibres adquirits als anys vint i trenta, firmats per autors i autores considerats revolucionaris o subversius pel nou règim, o simplement en llengua catalana, i els van haver de canviar per altres que defensaven el concepte d’Espanya com un imperi, que recordaven les glòries passades, i sempre en castellà.

Antonio J. Onieva. Escudo imperial: libro escolar de lectura. Burgos: Hijos de Santiago Rodríguez, 1952 (Fotografia: Biblioteca de Catalunya)

Paul Claudel. El libro de Cristóbal Colón. Bilbao: Jerarquía, 1938 (Fotografia: Biblioteca de Catalunya)

El llibre de registre on es portava el control dels llibres que arribaven a la biblioteca ens mostra els títols que hi arribaven.

La col·lecció de revistes també va canviar. Van desaparèixer les revistes catalanes, i els nous títols, molts d’ells d’organitzacions afins al règim, van servir per inculcar a la població la nova ideologia.

Radiocinema: Revista Cinematográfica Española. Madrid (n.72), 1942 (Fotografia: Biblioteca de Catalunya)

Vértice: Revista Nacional de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Sant Sebastià: Diputación Provincial, 1937-1946 (Fotografia: Biblioteca de Catalunya)

Llibre de registre de la biblioteca

Dietari de la biblioteca, 22 de juny de 1942

Dietari de la biblioteca, 17 de febrer de 1942Així, al costat de llibres com Cara al sol: libro de lecturas patrióticas, hi podem trobar obres en català de Charles Dickens, Defoe, Folch i Torres, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, etc., i obres de la col·lecció Els Nostres Clàssics.

Tot i que la col·lecció inicial de la biblioteca era molt pobra, les bibliotecàries la nodrien de llibres procedents del dipòsit de duplicats de la Biblioteca Central. Aprofitaven l’avinentesa per agafar aquells llibres que no haurien aconseguit d’una altra manera, especialment títols en català. Ho podem veure al mateix llibre de registre.

Les activitats que es duien a terme a les biblioteques a partir del 1940 eren una mostra clara dels nous patrons culturals que el franquisme imposava a tot l’Estat: propaganda del règim i exaltació de la idea de l’imperi espanyol i la seva època d’esplendor literària, el Segle d’Or.

Una de les celebracions obligades era la Fiesta de la Raza, que s’havia d’explicar a totes les escoles i també a la biblioteca. El primer 12 d’octubre després de la inauguració de la biblioteca, al cap de pocs dies de l’esdeveniment, ja es va fer una conferència sobre el tema dirigida a la mainada.

Més endavant, van ser els mateixos nens i nenes els qui feien les conferències.

L’altra gran celebració de la biblioteca era la Fiesta del Libro. A la primera d’aquestes festes que va fer la biblioteca, es va organitzar un concurs, el mateix que a la resta de biblioteques populars, amb un tema que els infants van trobar difícil i potser poc engrescador, tal com s’explica al dietari.

Per a la Fiesta del Libro també es duien a terme activitats com ara el concurs de dibuixos de protagonistes de contes, que va tenir el públic entretingut durant molts dies, i que va acabar amb un regal col·lectiu, uns ninots dels personatges de Blancaneu que la biblioteca va tenir durant molt de temps damunt la taula de lectura.

És molt interessant observar el paper actiu que la biblioteca atorgava als infants. En tenim molts exemples, des d’un diari mural titulat Iniciativas fet amb els nens i les nenes fins a les representacions d’obres de teatre, lectures de poesia i tallers artístics.A la memòria de la biblioteca de l’any 1944, s’hi pot llegir: «Durante todo el año ha salido el periódico mural Iniciativas, cada día más leído, y los niños se interesan mucho por él. Consta de una página destinada a la editorial, a base de los hechos más salientes ocurridos en la sala durante el mes anterior, o bien una explicación de la fiesta popular más importante del mes que sale el periódico; otra página dedicada toda ella a un dibujo, y otras páginas dedicadas a cuentos inventados por los niños, y una sección de pasatiempos. Todos los lectores pueden colaborar, y son aceptadas todas las iniciativas, sin obligarles demasiado ni seguir ningún método; es todo espontáneo. En noviembre, el niño Juan Astier, que acostumbra a hacer la sección de pasatiempos del periódico mural, dio una conferencia, explicando cómo se hacen los crucigramas».

Dietari de la biblioteca, 19 d’octubre de 1940 Dietari de la biblioteca, 28 de gener de 1941

Dietari de la biblioteca, 11 d’octubre de 1940 Dietari de la biblioteca, 12 d’octubre de 1943

Dietari de la biblioteca, 24 de març de 1941

Dietari de la biblioteca, 14 de març de 1942

Dietari de la biblioteca, 22 d’abril de 1942

Dietari de la biblioteca, 7 de juny de 1941

Fiesta del Libro, 1949. Arxiu de la biblioteca

Les bibliotecàries organitzaven altres activitats: sessions de contes, tallers de treballs manuals, concursos de pessebres, cantada de nadales, etc.

El dietari fa referència sovint a aquest tipus d’activitats que entusiasmaven la canalla. Fins i tot habilitaven una sala a banda, com un taller, perquè els infants hi poguessin retallar figures de cartró per al pessebre.El 1942 van començar una activitat típica de les biblioteques, que va tenir molt bona acollida: les narracions de contes. Maria Héctor, convidada pel director de la Biblioteca Central, Felip Mateu, s’encarregava d’explicar contes els dissabtes.

A la Biblioteca de la Santa Creu hi treballaven dues bibliotecàries, com era habitual a la major part de les biblioteques populars. La directora, des del primer dia, va ser Lluïsa Rivas, i poc després s’hi va incorporar la bibliotecària Àngels Viñes, que el 1944 va ser substituïda per Núria Cot. Les dues primeres havien estudiat a l’Escola de Bibliotecàries durant els anys trenta, i tenien una àmplia experiència en la direcció de biblioteques.

Lluïsa Rivas havia estat directora de la Biblioteca de Calella des del 1930 fins al 1939, i va dirigir la Biblioteca de la Santa Creu fins al 1966. Per la seva banda, Àngels Viñes havia treballat a la Biblioteca d’Ulldecona des del 1933 i a la de Sallent des del 1935, on havia estat directora. A partir del 1944, la va substituir a la Biblioteca de la Santa Creu Núria Cot, que hi va treballar fins al 1970. Aquests primers anys també hi van treballar durant uns mesos Montserrat Roig i Magdalena Bonamich, primerament com a alumnes en pràctiques i després com a bibliotecàries.

M. Lluïsa Rivas Foto de l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

M. Lluïsa Rivas, segona per la dreta, amb Teresa Rovira, l’any 1975, a la inauguració de la nova Biblioteca de la Santa CreuFoto de l’arxiu personal de Teresa Rovira

Imatges del blog de la Biblioteca de Calella a l’entrada dedicada a M. Lluïsa Rivas

Sabem, pel record que va deixar en testimonis com el de Carme Barbarà, que M. Lluïsa Rivas va ser, a més d’una gran professional, una persona que es feia estimar pels infants.

Text manuscrit cedit a la biblioteca, Carme Barbarà

Les bibliotecàries s’abocaven a la seva biblioteca i als infants, i hi dedicaven tots els esforços i més temps del que el seu horari de treball marcava. Els ajudaven a fer els dibuixos i les decoracions, i els acompanyaven a recollir premis, o al cinema, o a visitar altres biblioteques. La mainada de la Santa Creu els retornaven aquest afecte.

Dietari de la biblioteca, 28 de març de 1942

Dietari de la biblioteca, 9 de maig de 1942

Dietari de la biblioteca, 9 de juliol de 1941

Dietari de la biblioteca, 24 de maig de 1941

La biblioteca disposava de dos espais, l’un per a nens i nenes de fins a 14 anys i l’altre per a joves, tot i que el personal es dedicava especialment a la quitxalla, a controlar-los i a fer-los participar en les activitats. Eren infants del barri que anaven a la biblioteca quan sortien de l’escola. Durant els períodes de vacances costava més que s’hi apropessin, baixava molt l’afluència. Arxiu de la biblioteca

Llegint els dietaris, s’observa que els infants consideraven la biblioteca com una cosa seva.

Dietari de la biblioteca, 18 d’octubre de 1940

Dietari de la biblioteca, 23 d’octubre de 1940

Dietari de la biblioteca, 4 de novembre de 1940

D’altra banda, els nens i les nenes també participaven en la vida de la biblioteca fent tasques pròpies de les bibliotecàries: feien les estadístiques, ordenaven els llibres, ajudaven a redactar fitxes, etc. Volien ser com «la senyoreta» Rivas.

Dietari de la biblioteca, 28 de febrer de 1941

Dietari de la biblioteca, 2 d’octubre de 1941

Els lectors tenien la seva targeta per accedir a la biblioteca, i molts d’ells la van conservar durant anys, com la mateixa Carme Barbarà.

A partir de l’any 1942, les bibliotecàries van portar el control dels usuaris de la biblioteca en un llibre de registre en el qual havien d’indicar el nom i l’ocupació dels lectors (estudiants o treballadors). Arran d’això, es pot comprovar que la biblioteca era visitada per infants, però també per molt jovent i altres persones del barri d’oficis ben diferents. Llibre de registre de lectors, arxiu de la biblioteca