justÍcia internacional, pillatge de guerra ...multinacionals, els grups rebels i altres estructures...

JUSTÍCIA INTERNACIONAL, PILLATGE DE GUERRA, DRETS HUMANS

I MULTINACIONALS

Jordi Palou Loverdos

MATERIALS DE PAUI DRETS HUMANS, 16

Materials de Pau i Drets Humans, 16

JUSTÍCIAINTERNACIONAL,PILLATGEDEGUERRA,DRETSHUMANS

IMULTINACIONALS


Materials de Pau i Drets Humans, 16

Barcelona, juliol de 2010

© Autor: Jordi Palou Palou Loverdos, advocat i mediador en conflictes.

© Edició:

Generalitat de Catalunya

Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació

Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans

Avda. Diagonal 409, 08008 Barcelona

Tel: 935526000

[email protected]

www.gencat.cat/dirip

Coordinació de Materials de Pau i Drets Humans: Eulàlia Mesalles

Maquetació i impressió: El Tinter (Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS).

Imprès en paper 100% reciclat.

Diposit Legal: B.32844-2010

Aquesta obra està subjecta a llicència Creative Commons de Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada 2.5. Espanya

Consulteu la llicència a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.es_CL

Es pot copiar, distribuir, comunicar públicament, traduir i modificar aquesta obra sempre que no se’n faci un ús comercial i es reconegui l’autoria amb la citació següent:

Palou loverdos, J. Justícia internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals. Barcelona: Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans, Generalitat de Catalunya, 2010. (Materials de Pau i Drets Humans; 16)

Les opinions expressades en aquesta publicació no representen necessàriament les de l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans.

Aquest treball va rebre una menció especial del jurat en l’acta d’atorgament del 3r Premi de Recerca en Drets Humans.

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Palou Loverdos, Jordi

Justícia internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals. – (Materials de pau i drets humans ; 16)BibliografiaISBN 9788439384786I. Catalunya. Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans II. Títol III. Col·lecció: Materials de pau i drets humans ; 161. Crims de guerra 2. Drets humans 3. Actors no estatals (Relacions internacionals) – Aspectes ètics i morals 4. Empreses multinacionals – Aspectes ètics i morals334.726:341.4334.726:17

L’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans és l’estructura de la Generalitat de Catalunya que té com a missió principal desenvolupar polítiques públiques de foment de la pau i de promoció dels drets humans.

La col·lecció Materials de Pau i Drets Humans recull documents de treball amb l’objectiu de proporcionar una visió nova i original d’ambdós àmbits, a través de l’edició d’investigacions elaborades per centres especialitzats i persones expertes.

ÍNDEXRESUM

1.INTRODUCCIÓ 7

2.FORMESANTIGUESINOVESDELSCONFLICTESARMATSIDRETSHUMANS: 9REFERÈNCIAESPECIALALSNOUSACTORSDELSCONFLICTESMODERNSIELSAQUEIGDELSRECURSOSNATURALS

2.1 Les formes de guerra velles i les formes noves 92.2 De les guerres entre estats als conflictes bèl·lics intraestatals 112.3 Guerres i reptes del sistema dels drets humans i del dret internacional 12

3.MULTINACIONALSIALTRESACTORSNOESTATALS:ELNEXEENTRELA 15VIOLÈNCIAIELPILLATGE.ELCASDELAREPÚBLICADEMOCRÀTICADELCONGO

3.1 Aproximació als conflictes de la República Democràtica del Congo 163.2 Pillatge de guerra a la República Democràtica del Congo 213.3 Impacte i gestió de les guerres: referència especial a l’Àfrica Central 26

4.LARESPONSABILITATDELSACTORSNOESTATALS, 27ESPECIALMENTDELESEMPRESESMULTINACIONALS,PERLAVIOLACIÓDELSDRETSHUMANSIELSCRIMSINTERNACIONALS

4.1 Responsabilitat de les empreses o multinacionals pels crims internacionals 28 en contextos de conflictes armats. La legislació dels drets humans 4.2 Responsabilitat en el marc del dret humanitari 31

4.2.1 Responsabilitat penal corporativa en els crims internacionals4.2.2 Referència especial al crim del pillatge de guerra

5.RESPONSABILITATINDIVIDUAL,RESPONSABILITATDELA 34PERSONALITATJURÍDICAIPILLATGEDEGUERRAENELMARCDELAJURISDICCIÓUNIVERSALESPANYOLA

5.1 Pillatge de guerra en la legislació espanyola 355.2 Pillatge de guerra, responsabilitat i empreses multinacionals en el cas 35 de Ruanda i la República Democràtica del Congo davant dels tribunals espanyols

6.JUSTÍCIAICRIMSINTERNACIONALS:ALGUNES 36APORTACIONSDELEGEFERENDA

7.CONSIDERACIONSFINALS 40

8.BIBLIOGRAFIA 41

Justícia internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals 7

RESUM

Aquest assaig analitza les formes de la guerra antigues i noves i el seu impacte sobre els drets humans i formula unes preguntes considerades essencials. Estudia també com incideixen en els conflictes bèl·lics actuals –a més dels estats– els actors no estatals, en especial les empreses multinacionals, els grups rebels i altres estructures informals de la criminalitat internacional. Es fa una referència especial al crim de guerra del pillatge com a forma criminal que impacta de manera incisiva en les persones, les comunitats i l’ecosistema, enmig dels conflictes bèl·lics internacionals o nacionals, amb unes fortes connexions internacionals. S’aprofundeix, a continuació, en el cas paradigmàtic dels crims internacionals que han tingut lloc a l’Àfrica Central i, particularment, a la República Democràtica del Congo, en les dues últimes dècades. Es finalitza brindant algunes aportacions que pretenen contribuir a la millora dels sistemes de protecció dels drets humans i a la prevenció i el tractament dels conflictes bèl·lics contemporanis.

“Ja no queda res més que el reflex de la cara de l’altre. Si hi escups, escups a la teva pròpia cara; i si fas un cop al mirall, et colpeges a tu mateix”

Rumí, místic sufí

“True Peace is not merely the absence of tension. It is the presence of Justice”

Martin Luther King Jr.

1.INTRODUCCIÓ

El tractament del tema plantejat combina el coneixement empíric de les situacions humanitàries derivades de l’actuació dels actors no estatals i les empreses multinacionals conegudes per l’autor en el seu rol de mitjancer de conflictes a la regió dels Grans Llacs. Per això, s’ha optat per utilitzar una metodologia predominantment inductiva: a partir de l’experiència de l’autor en la pràctica legal i de resolució pacífica de conflictes, s’ofereixen unes propostes orientades a avançar en la protecció dels drets humans fonamentals, l’eradicació de la impunitat i l’establiment de la responsabilitat dels actors no estatals i de les multinacionals que apareixen com a responsables dels crims internacionals i el pillatge de guerra en els conflictes violents esmentats. Encara que algunes anàlisis són específiques d’aquesta determinada zona geogràfica de l’Àfrica Central, la majoria es podrien utilitzar per comprendre els conflictes i les guerres actuals al nostre planeta, i com les dinàmiques contemporànies dels conflictes violents afecten tothom en aquest món interconnectat.

Quan ens fixem en les diferents guerres dels últims decennis, podem veure formes antigues i les variants emergents dels conflictes violents. També podem observar alguns temes recurrents de les conteses i tenir algunes intuïcions –fins i tot, proves– dels aspectes ocults, i intencionadament ocultats, dels conflictes contemporanis. Aquests aspectes ocults cada vegada estan més relacionats amb els interessos per als recursos naturals del planeta; alguns, molt valuosos o estratègics. La gestió de la terra i, sobretot, dels recursos naturals inherents, es converteix en una qüestió clau, no solament dins dels estats, sinó també des d’un punt de vista geopolític, geoestratègic i geoeconòmic. Així va ser en el passat. També és així en el nostre temps d’impactes globals, de vegades sota formes, tàctiques i dinàmiques noves.

En els últims segles, els actors estatals han fet clarament visible la seva intervenció decisiva en els conflictes bèl·lics o violents, tant els de naturalesa interna com els d’abast internacional. Tanmateix, els subjectes protagonistes de les guerres han canviat molt en l’últim segle; ara, els actors no estatals exerceixen un paper clau en les guerres i en totes les etapes dels conflictes violents, és a dir, la preparació de la guerra, la seva execució i la gestió del postconflicte. Com és ben sabut, també les víctimes dels conflictes bèl·lics han sofert un tomb rellevant: mentre que al començament del segle xx les principals víctimes de les guerres eren els soldats, enrolats de

manera forçosa o voluntària en els conflictes, al final del segle passat aquesta tendència es va invertir, i la població civil va passar a ser el blanc preponderant dels atacs violents. El tomb esmentat es produeix en el marc de l’esforç més gran de la humanitat per analitzar, contemplar, regular i protegir els drets humans considerats fonamentals per part de la humanitat, el seixantè aniversari dels quals hem celebrat recentment.1

En aquest assaig tractarem d’analitzar aquestes formes velles i noves dels conflictes armats; els diferents actors de les guerres i la diversa influència que hi tenen; els fets visibles i els ocultats; els interessos rellevants i aparents dels episodis violents, i com tot això afecta les persones i els col·lectius, especialment els pobles indígenes, així com els drets humans que els són inherents. En aquest assaig s’explorarà la resposta dels sistemes internacionals i del sistema nacional espanyol de justícia, i el seu potencial per fer front a aquesta nova realitat. Queda fora del marc d’aquest assaig l’estudi dels diferents instruments internacionals per controlar la conducta de les empreses multinacionals més enllà del context del conflicte i de les obligacions derivades dels instruments internacionals dels drets humans i del dret humanitari.2 Tanmateix, l’article destaca els avenços en el dret internacional, així com les troballes i la comissió de crims per aquests actors, de manera directa o indirecta, a la regió objecte d’estudi, que es deriven tant dels documents oficials de les Nacions Unides com de les investigacions en curs en el context del procés obert sobre el genocidi, els crims contra la humanitat, els crims de guerra i els altres crims connexos, inclosos el pillatge i la destrucció dels béns i el patrimoni davant dels tribunals espanyols, sota el principi de jurisdicció universal.

Tractarem de centrar-nos en la influència dels recursos naturals en els conflictes armats com a base subaquàtica de l’enorme iceberg que conformen els conflictes armats i en com els actors no estatals intervenen –moltes vegades dramàticament– en aquest tauler d’escacs complex. Ens plantejarem la pregunta de si actualment els sistemes nacionals i internacionals de justícia i la concepció que es té dels crims internacionals són uns instruments útils per fer front a aquesta nova realitat. Intentarem, a continuació, oferir algunes propostes perquè les diferents respostes d’aquestes preguntes puguin ser més eficaces en unes situacions pràctiques. I, a l’últim, però no per això menys important, estudiarem com ser més eficaços –adaptant-nos a les perspectives actuals o oferint noves vies– en les estratègies de construcció de la pau, a fi de transformar els conflictes violents en pacífics o, com a mínim, en menys lesius.

L’article es divideix, per tant, en dos grans blocs. En una primera part, es plantejaran els elements del context, es descriuran les accions ocorregudes en aquests països i els fets que configuren els crims de violents i la seva relació amb el pillatge als països esmentats. En la segona part de l’article, s’analitzarà el marc jurídic i els reptes de la justícia internacional davant dels actors no estatals.

1. Fa seixanta-un anys, l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides, acabada de crear, va aprovar una resolució d’una transcendència inigualable: la Declaració Universal dels Drets Humans (adoptada i proclamada per l’Assemblea General en la resolució A217 A III, de 10 de desembre de 1948), les primeres frases del preàmbul de la qual fan referència directa a aquesta situació: “Considerant que la llibertat, la justícia i la pau al món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana; considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat, i que s’ha proclamat, com l’aspiració més elevada de l’home, l’adveniment d’un món en el qual els éssers humans, alliberats del temor i de la misèria, gaudeixin de la llibertat de paraula i de la llibertat de creences; considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l’home no es vegi compel·lit al recurs suprem de la rebel·lió contra la tirania i l’opressió”.* Vegeu: http://www.un.org/es/documents/udhr/, visitat el 5 d’octubre de 2009.2. Vegeu, per a tots: Olga Martín ortega, Empresas multinacionales y derechos humanos en derecho internacional, Barcelona, Bosch Editor, 2008, p. 135 i seg.; Felipe góMez Isa, “Empresas transnacionales y derechos humanos: desarrollos recientes”, Lan Harremanak. Revista de relaciones laborales, Sant Sebastià (2006), número especial sobre propostes locals per a una altra globalització, Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco, www.lan-harremanak.ehu.es. * Totes les citacions extretes d’obres i documents legals s’han traduït del castellà de manera lliure (N. de la T.).


2.FORMESANTIGUESINOVESDELSCONFLICTESARMATSIDRETSHUMANS:UNAREFERÈNCIAESPECIALALSNOUSACTORSDELSCONFLICTESMODERNSIELSAQUEIGDELSRECURSOSNATURALS

En el passat, independentment del moment històric o zona geogràfica, els imperis, els regnes i, finalment, els estats, han destinat una gran part dels seus recursos humans i materials a convertir-se en més poderosos i més rics. Els uns i els altres han conquerit diversos territoris i països, han causat la mort dels seus pobles i comunitats, han sotmès els supervivents a fi d’augmentar la riquesa i, sobretot, el poder sobre les persones, assumint el control també sobre els animals i els recursos naturals. Si mirem la història amb perspectiva, podem observar que, tard o d’hora, tots els imperis –des dels més petits fins als més poderosos– acaben sucumbint;3 després, un altre imperi vol ocupar l’espai cedit o ampliar els nous horitzons materials o d’influència, per tractar de mostrar externament que aquest nou poder és “l’elegit” dels cels o de la història. Això ha estat vàlid fins ara, tant en una escala local com també des d’una perspectiva planetària. Malgrat l’existència de la Declaració Universal dels Drets Humans, tot això s’ha produït en el marc d’una violació sistemàtica del sistema de drets humans en un context d’impunitat greu.4

2.1.Lesformesdeguerravellesilesformesnoves

Aparentment, no és fàcil detenir aquesta dinàmica d’agressió.5 Sembla, també, que els beneficis que s’obtenen d’aquesta dinàmica superen sempre les pèrdues. I, així, diferents tipus d’agressió continuen ampliant la seva ona destructiva com si fossin tsunamis successius.6

Una de les formes d’agressió noves es presenta disfressada de mesures preventives necessàries a fi de “protegir les persones dels dictadors”, “salvar la humanitat dels atacs massius nuclears”, “alliberar el poble”, “ampliar la llibertat, la democràcia i els drets humans” o altres expressions similars; algunes d’aquestes accions militars s’han desenvolupat sota l’aprovació de les Nacions Unides i, d’altres, sense la seva aprovació, sota el conegut principi de l’unilateralisme.

Altres de les noves formes d’agressió interna o internacional són menys visuals i no obeeixen a organitzacions militars stricto sensu; tanmateix, utilitzen estructures d’explotació noves basades en el xantatge com a metodologia –incloses les estructures purament mafioses– que provoquen la destrucció total del teixit social i econòmic d’estats predeterminats o comunitats. Algunes d’aquestes estructures es nodreixen de recursos oficials, paraestatals o paral·lels a l’Estat; d’altres són proporcionades per empreses multinacionals poderoses, sota arguments com “el desenvolupament mutu necessari” o “la cooperació per al creixement econòmic”. En

3. És molt il·lustrativa la imatge oferta per Carl Jung. El psiquiatre suís presenta l’arquetip del mite de l’heroi com aquell que aparentment conquereix tot el que està al seu abast. Tanmateix, és només un triomf aparent i limitat en el temps, ja que l’heroi acaba sucumbint a causa de la pròpia hybris, o ‘ambició desmesurada, egoisme i orgull’. Carl G. Jung, El hombre y sus símbolos, Barcelona, Luis de Caralt Editor, p. 109-110.4. Vegeu, en especial, els articles de l’1 al 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans (http://www.un.org/es/documents/udhr/, visitat el 5 d’octubre de 2009).5. És destacable com n’és de difícil convenir sobre la definició i el possible abast de la prohibició d’“agressió” en el pla internacional. Fins i tot malgrat els últims esforços realitzats per restringir i prohibir l’agressió, es constata que la comunitat internacional continua mancada d’un instrument eficaç per posar fi a aquesta dinàmica. Un dels últims moviments globals, com és la creació de l’Estatut del Tribunal Penal Internacional, ha recollit en el seu articulat el crim internacional d’“agressió” en l’article núm. 5, 1.d, tot i que encara hi ha pendent la definició del crim, així com les condicions de la seva perpetració.6. Poden ser considerades “naturals” aquestes ones destructives i acceptar-les sense més ni més? Pot considerar-se que aquestes ones destructives procedeixen de la naturalesa, en particular, de la naturalesa humana. ¿Hem d’acceptar que podem fer molt poc –o res– per tal de prevenir les guerres i les agressions militars, i que cal acceptar-les com a “cicles de desastres naturals” quan el seu motor és ben conegut –principalment, les ganes cegues de poder, de dominació i de recursos, que utilitzen l’odi i altres tàctiques per dividir– i que les seves conseqüències també són ben conegudes, com l’eliminació de l’individu i la comunitat, així com pèrdues mediambientals i culturals irreparables?

10 Materials de Pau i Drets Humans, 16 Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans

ocasions, i en particular en els territoris on l’estructura de l’Estat és feble o pràcticament inexistent, s’utilitza una coerció sibil·lina, però efectiva, per obtenir –sense agressió militar– els recursos naturals desitjats, que causa unes dependències profundes difícils de superar, en la majoria de vegades, amb un menyspreu real cap als drets humans fonamentals, tant individuals com col·lectius.

En el passat, tanmateix, el saqueig de guerra es concebia com un dret del conquistador,7 una manera de compensar algunes pèrdues en la batalla i, també, de complaure els soldats i satisfer “algunes” de les seves necessitats. En els últims temps, com veurem més endavant, el pillatge de guerra i el saqueig dels recursos naturals no està permès i és considerat un crim de guerra; tanmateix, els “nous conquistadors” continuen realitzant pràctiques anàlogues, executant formes antigues o noves de pillatge o d’explotació il·legal –algunes, estratègicament ocultades– la majoria de vegades en la impunitat més absoluta.

Si s’observen detingudament algunes d’aquestes dinàmiques, s’apreciarà que les estratègies i les tàctiques de dominació destructiva velles adopten unes formes noves. Els imperis i regnes actuals no coincideixen necessàriament amb els “estats moderns”. Alguns, sens dubte, són estats potents i estructurats. Tanmateix, els canvis polítics, econòmics, socials, civils i militars produïts al segle passat han facilitat l’aparició d’estructures noves i potents que exerceixen el paper dels nous emperadors en els escacs planetaris. Un gran nombre d’empreses multinacionals tenen més poder, més influència, més recursos i més impacte a escala local i mundial –tant en l’economia com en el medi ambient–, que un gran nombre d’estats de l’Àfrica, l’Àsia o l’Amèrica del Sud. Encara que, evidentment, no totes les empreses multinacionals duen a terme crims internacionals o explotació il·legal, un nombre gens menyspreable estan enfocades a la “conquesta de noves terres”, per augmentar el seu poder econòmic, que no s’utilitza per beneficiar equitativament les persones, les comunitats i les estructures econòmiques, sinó per nodrir prioritàriament els accionistes, subjugant o utilitzant les persones i les comunitats com un mer instrument per al profit, i s’apropien amb una voracitat inusitada dels recursos naturals i humans –fabricats artificialment–, moltes vegades amb una falta de respecte manifesta per al medi ambient comú.

És important tenir en consideració –ens hi referirem de forma més ampliada més endavant, en relació amb l’Àfrica Central– com algunes empreses multinacionals donen suport, ja sigui econòmic o polític –i, de vegades, fins i tot logístic i militar–, a les dinàmiques de la guerra o a les estructures de l’explotació que es basen en l’extorsió, especialment les empreses multinacionals que se centren en l’exportació i la importació dels recursos energètics: en ocasions abans de la “invasió”, de vegades, durant el conflicte bèl·lic o l’explotació il·legal subsegüent o, fins i tot, després del conflicte o les etapes de reconstrucció postconflicte. Algunes d’aquestes empreses multinacionals són presents en aquests tres nivells d’intervenció.

D’altra banda, cal destacar que assistim, també, a la modernització de les estructures clàssiques dels exèrcits, juntament amb noves formes i estructures militars o de seguretat, algunes estatals, altres paraestatals, altres purament de capital privat. Algunes clàssiques funcions dels exèrcits dels estats són subcontractades a favor dels militars o les empreses multinacionals de seguretat especialitzada. De forma complementària, els “nous mercenaris” s’ofereixen al mercat mundial i són contractats, de vegades pels estats mateixos, de vegades per les empreses multinacionals, ja sigui directament o a través de les estructures estatals, paraestatals o dels grups rebels de diferent naturalesa.

Emergeixen, així mateix noves modalitats d’armament fins ara desconegudes o no utilitzades. En les últimes dècades, una enorme quantitat de diners i recursos, tant econòmics com “científics”, s’ha destinat a crear i produir tot tipus d’armes noves: armes “intel·ligents” estan a disposició del mercat bèl·lic mundial, i s’utilitzen tant per als conflictes bèl·lics o violents com per als atacs terroristes, i moltes contenen dispositius de control a curta i llarga distància.

7. Roy gutMan i David rIeff, Crímenes de guerra, Barcelona, Random House Mondadori, 2003, p. 361.


Es pot assenyalar, així mateix, la importància dels mitjans de comunicació, en ocasions amb una influència i un impacte enormes en la fabricació, el tractament i la “resolució” dels conflictes bèl·lics. Avui és comunament admès que la guerra es lliura no només en els camps de batalla, sinó també –i sobretot– en els mitjans de comunicació, en el marc dels lobbys mediàtics, les agències internacionals de notícies, les multinacionals de televisió, la premsa, la ràdio i Internet, tot això en progressió geomètrica des del segon terç del segle passat. Els mitjans de comunicació moltes vegades creen i, d’altres, a més, difonen unes versions parcials, interessades, manipulades o teledirigides dels conflictes, versions que es repeteixen fins a la sacietat per convertir-se en les versions oficials dels conflictes, a vegades, amb una presentació maniquea, en la qual es representa les víctimes principals o úniques (identificades com “els bons”) i els altres com uns criminals globalment (identificats com “els dolents”). En altres ocasions, els mitjans serveixen de canal de denúncia dels fets ocultats, fidels a la realitat dels fets. Si hi sumem la irrupció de facilitadors i mitjancers internacionals, moltes vegades amb una agenda prefixada i amb clars interessos sobre les possibles solucions, de vegades imposades, i hi sumem també la irrupció d’experts internacionals que presenten les seves aportacions com a objectives, científiques i fundades –encara que, en realitat, prenen partit– i la intervenció d’organitzacions no governamentals d’assistència, cooperació o denúncia –moltes vegades lligades als governs i els fons públics a què serveixen i altres que es presenten com a independents però estan infiltrades pels serveis d’intel·ligència– que informen –o callen– sobre el que ha succeït, el mapa global del tractament dels conflictes violents apareix com una troca realment complexa.

Com a estats o comunitats, i fins i tot com a humanitat, podem preguntar-nos llavors si estem realment preparats per afrontar aquesta complexa realitat i si els instruments polítics, jurídics, econòmics, militars i socials de què disposem són no solament adequats, sinó, sobretot, prou eficaços. Tractarem de formular-ne algunes preguntes i oferir-ne algunes respostes. Finalment, també ens hem de preguntar si la humanitat ha arribat al límit del sofriment i l’autodestrucció o si encara existeix un cert marge per anar més enllà en aquest sofriment. Tots, principalment, acceptem que vivim en un món globalitzat o cada vegada més interconnectat en alguns aspectes: és possible que aquest concepte estigui al cervell i els pensaments d’alguns milions de persones, però el concepte “humanitat” es percep, s’experimenta i se sent com a real pels sis mil milions de persones que ara compartim l’existència en aquest planeta?

2.2.Delesguerresentreestatsalsconflictesbèl·licsintraestatals

Es diu que al segle passat la realitat de la guerra com a tal va canviar profundament, pràcticament a tots els nivells. De les guerres entre estats sobirans hem passat a les guerres desenvolupades dins dels estats, entre diferents parts o grups diferents que pertanyen a aquests estats. Probablement ara disposem d’una diversitat destructiva més àmplia que en el passat: agressions interestatals clàssiques; intervencions militars sota els auspicis de les organitzacions nacionals o internacionals; conflictes intraestatals (alguns amb el lideratge o la participació externa, ja sigui estatal com de les empreses multinacionals o els grups rebels); guerres en defensa pròpia (com la intervenció militar en la “guerra contra el terror”); “accions militars preventives” contra atacs nuclears o biològics o armes de destrucció massiva, i la potenciació exterior dels conflictes interètnics (a través de serveis d’“intel·ligència” militar o del finançament armamentístic o militar a canvi de recursos i poder polític, etc.).

Apareixen davant dels nostres ulls diferents classes de guerra o de dinàmiques militars en el marc d’una complexa xarxa internacional: exèrcits estatals tradicionals o amb noves formes contemporànies; estructures militars regionals; forces híbrides de manteniment de la pau entre organitzacions internacionals i estats; grups rebels; mercenaris; poderoses estructures de tràfic d’armes; empreses multinacionals (algunes se centren en l’energia, els recursos naturals, mitjans d’informació i comunicació, instal·lacions o serveis de seguretat, armament, recursos financers, transport internacional, indústries i infraestructures, entre d’altres, o totes juntes alhora);


moviments nacionals o internacionals militars i de seguretat a causa dels nous descobriments de recursos naturals valuosos o estratègics (nous descobriments en l’ús dels recursos tecnològics per a ús militar), etc. En definitiva, una infinitat de varietats possibles que, en molts casos, encara que siguin qualificats com a conflictes bèl·lics “intraestatals”, revelen una gran quantitat de nexes i elements internacionals (armes, interessos, suports i beneficis, per posar-ne només alguns exemples). Enmig d’aquesta enorme teranyina, hi coexisteixen nombrosos esforços i pulsions, de vegades convergents, de vegades contradictoris: la diplomàcia;8 els interessos internacionals; els interessos de les empreses multinacionals; els interessos geopolítics i geoestratègics; les missions de les Nacions Unides,9 els organismes de les Nacions Unides, les institucions10 internacionals i les missions de les organitzacions internacionals, els tribunals internacionals,11 etc. Aquests conceptes encara són útils davant la guerra intraestatal?; ¿són vàlids els instruments de què disposem fins ara per protegir els drets humans i confrontar els crims internacionals de genocidi, els crims contra la humanitat i els crims de guerra comesos pels militars però també per les forces rebels, els mercenaris, els cossos i les forces de seguretat privats, les organitzacions mafioses i les multinacionals amb activitats criminals? Quan un determinat Estat inicia una guerra contra un altre Estat, és aquest actor internacional l’únic que pot o ha de ser considerat en la guerra?; i, al seu torn, quan un grup rebel inicia una guerra dins d’un Estat, aquesta ha de ser considerada sempre una guerra civil o un assumpte intern, no vinculada a l’exterior o a una intervenció internacional? Els límits s’han desdibuixat i la criminalitat internacional, fins i tot la responsable de les violacions dels drets humans més greus i els crims més greus, busca i troba ressorts que li permeten desenvolupar la seva activitat i obtenir el que busca en un context de com més impunitat millor. És possible també que, respecte a la guerra i als conflictes violents, les estructures sòlides del passat s’estiguin convertint en líquides, canviïn contínuament de forma, depenent dels contendents, els interessos, el moment i el context. Si aquest fos el cas, estan preparades les nostres “sòlides estructures” per fer front a la guerra i als crims internacionals d’aquesta dinàmica “líquida”12 dels conflictes violents contemporanis?

2.3.Guerresireptesdelsistemadelsdretshumansideldretinternacional

Alguns reptes del dret internacional i, en particular, de la justícia penal internacional davant els esdeveniments, dinàmiques i guerres contemporànies poden ser resumits de la manera següent:

• Transmutació i legitimitat de la condició dels actors bèl·lics. Una situació nova emergeix quan els actors no estatals i els grups rebels es converteixen en actors estatals en accedir al poder, moltes vegades utilitzant la força bèl·lica o diferents mètodes violents, utilitzant uns armaments de diferent consideració. Moltes vegades, per accedir al poder –i precisament com a mitjà per accedir-hi– cometen delictes d’agressió, crims de lesa humanitat, crims de guerra i crims de genocidi (tant abans com després de convertir-se en actors estatals, i també quan prenen violentament el poder).13

8. Es té en compte aquí tant la diplomàcia oficial, com la diplomàcia institucional i la diplomàcia ciutadana: a títol merament enunciatiu d’aquestes últimes, vegeu Louise dIaMond, Multitrack Diplomacy: A Systems Approach to Peace, Connecticut (EUA), Kumarian Press, 1996; vegeu també les pàgines web de Kreddha, International Peace Council for States, Peoples and Minorities (http://www.kreddha.org/); del Centre Henry Dunant per al Diàleg Humanitari (http://www.hdcentre.org/), i del Carter Center (http://www.cartercenter.org/homepage.html). Es poden esmentar els esforços recents d’organitzacions per a la intervenció no violenta per part de civils: Centre Austríac d’Estudis per la Pau i la Resolució de Conflictes (http://www.aspr.ac.at/aspr/), Peace Brigades International (http://www.peacebrigades.org/) o Nonviolent Peaceforces (http://nonviolentpeaceforce.org/es), per posar-ne només alguns exemples.9. Vegeu la combinació de dues vies: per una banda, mitjançant les iniciatives en la mediació de conflictes, la construcció de la pau o el manteniment de la pau i, per l’altra, la facultat d’autoritzar l’ús de la força en virtut del capítol VII de la Carta de les Nacions Unides.10. Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, etc.11. Nuremberg, Tòquio, Ruanda, Iugoslàvia, Sierra Leone, Cambodja, Tribunal Internacional de Justícia, Cort Interamericana de Drets Humans, Tribunal Penal Internacional, per posar-ne només alguns exemples.12. Zygmunt BauMan, Tiempos líquidos: vivir en una época de incertidumbre, Barcelona, Tusquets Editores, 2007.13. Els conflictes violents de Ruanda i la República Democràtica del Congo constitueixen un exemple il·lustratiu de com


• Situacions de neoesclavitud. Malgrat l’abolició oficial de l’esclavitud es produeixen unes situacions noves en les quals s’utilitzen persones com a verdaders esclaus, fins i tot a gran escala, per a diverses activitats forçades, en unes condicions infrahumanes, sense remuneració ni seguretat de cap tipus, i s’utilitzen, en ocasions nens i nenes o menors d’edat. L’ús dels presoners per al treball forçat o en condicions d’esclavitud mostra no pocs casos de persones (homes, dones i nens civils, i no només militars) que, en l’absència total d’un procés judicial, sense advocats i sense càrrecs imputats, van ser “alliberades” de la presó després de passar uns anys en condicions deplorables, tot això, a condició de treballar com a esclaus a les mines o en l’extracció o l’explotació d’altres recursos minerals, especialment a la zona est de la República Democràtica del Congo.14 Algunes d’aquestes situacions van acompanyades de situacions d’explotació sexual tant als menors (nens i nenes) com als adults (en especial, les dones joves).

• Manipulació de les diferències, especialment de la raça, l’ètnia o la religió. Els actors estatals i les seves agències (com, per exemple, els serveis d’intel·ligència militar o civil), així com els actors no estatals, utilitzen les diferències preexistents en un determinat territori o entre determinades comunitats humanes com un instrument per causar una divisió profunda, fomentar o potenciar la desconfiança entre els individus i les comunitats amb uns elements diferenciadors promovent l’odi i la violència com a manera de resoldre les diferències i, fins i tot, provocar les condicions o les situacions de caos que faciliten la presa de control de la terra, els territoris, les persones, els recursos naturals, l’armament, l’estructura econòmica, el poder polític, etc.

• Tomb transcendent en les víctimes de les guerres i dels episodis violents. Fins al segle passat, les víctimes de les guerres i els conflictes violents eren, majoritàriament, personal militar, encara que afectessin un gran nombre de poblacions. Ara, és de coneixement general i documentat que la gran víctima de la guerra és la societat civil, la població civil, que en la majoria d’ocasions no participa en les hostilitats, cosa que dóna pas a milions de persones desplaçades internes (IDP) i refugiats a tot el món, i causa tant crisis humanitàries greus en diverses zones del planeta com greus problemes de tot tipus, no només a l’Estat o els estats afectats, sinó també als seus estats veïns, i en moltes ocasions fins i tot grans maldecaps polítics, ètics o logístics, entre d’altres, a les organitzacions internacionals regionals o universals.

• Crims contra nens i nenes, i danys a la sostenibilitat generacional. El reclutament continu de nens soldat condueix a perpetuar els conflictes violents, no solament en l’Estat en el qual van ser reclutats, sinó també a vastos territoris de la regió; l’agressió sexual sistemàtica –especialment contra les dones i els nens i nenes menors d’edat– com a crim de guerra, crim contra la humanitat o, fins i tot, com a crim de genocidi, s’utilitza com un instrument d’humiliació, de dominació i d’explotació, actes que, en definitiva, propaguen l’odi al llarg de generacions.15

un actor no estatal (el Front Patriòtic Ruandès) i un exèrcit no estatal (l’Exèrcit Patriòtic Ruandès) utilitzen el suport militar, logístic i financer de tercers països i d’estructures d’empreses multinacionals per envair Ruanda en primer lloc, prendre el poder en quatre anys i constituir-se en poder “legitimat” (actor estatal) i, després, envair en dues ocasions la República Democràtica del Congo (sense que, de fet, hagin abandonat aquest país, segons l’últim informe de les Nacions Unides sobre l’explotació il·legal dels recursos naturals, que s’esmentarà més endavant), com desenvoluparem més endavant en aquest document.14. Mines de coltan (columbita-tantalita) o diamants de l’est de la República Democràtica del Congo, segons els testimonis obtinguts per l’autor.15. Molt recentment, el 30 d’octubre de 2009, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar una resolució específica en la matèria, seguint les resolucions 1325 (de 31 d’octubre de 2000) i 1820 (de 19 de juny de 2008, vegeu S/RES/1820-2008, http://www.unifem.org.mx/un/documents/cendoc/resoluciones/res06.pdf), que va constituir el marc polític per incorporar la perspectiva de gènere en la prevenció, la gestió i la solució dels conflictes armats, i va permetre adoptar també mesures a escala interna dels estats (vegeu per tots Espanya, http://www.un.org/womenwatch/feature/wps/Spain_National_Action_Plan_sp.pdf).


• Destrucció del teixit cultural i danys a l’ecosistema. El saqueig i l’explotació il·legal dels recursos naturals no solament erosiona l’ecosistema en relació amb les generacions presents i futures, sinó que també perverteix i corromp les relacions entre les persones i les comunitats, algunes d’aquestes amb unes diferències racials i ètniques (moltes vegades se cerca intencionadament aquesta situació per poder realitzar el pillatge o l’explotació il·legal, aprofitant la fragilitat de la situació, la debilitat induïda de les comunitats o la fractura mateixa de les comunitats amb diferències).16

• El finançament de la guerra com a cercle viciós. Tant els actors estatals com els actors no estatals alimenten –i s’autoalimenten– contínuament el cercle viciós de la guerra. Es pot iniciar el cercle per on es prefereixi: la cobdícia pel poder i la riquesa; l’acció violenta o l’agressió; els crims contra les persones i el saqueig dels recursos naturals; les accions orientades a l’augment del poder i la riquesa; les accions violentes per mantenir el poder i la riquesa una vegada obtinguts, els nous crims, etc., i aquesta dinàmica pot reproduir-se per dies, setmanes, mesos, anys, dècades o generacions. Són parts integrants d’aquest cercle la indústria d’armament, el tràfic d’armes (i la troca complexa d’organitzacions, persones, relacions, transports, intercanvis, relacions amb els exèrcits, les guerrilles, els mercenaris, els grups rebels, els grups terroristes, etc.), les empreses multinacionals (recursos naturals, mitjans de comunicació, indústria, etc.), l’avidesa de poder i riquesa, l’aliança dels interessos internacionals i nacionals centrats en l’exclusió, els moviments geopolítics i geoeconòmics o geoestratègics orientats a la incitació o l’execució de les accions violentes –majoritàriament encobertes–, la manipulació efectuada pels mitjans de comunicació internacionals sobre la base dels interessos particulars, la instrumentalització de les diferències i l’explotació de les emocions negatives –com l’odi, la por, l’avarícia, l’egoisme o l’enveja, entre d’altres– o la combinació de tot això són només algunes de les variables que contribueixen a la potenciació destructiva d’aquest cercle viciós, que augmenta en velocitat i potència i s’expandeix de manera bidireccional, centrífuga i centrípeta alhora. Tenint en compte tot això, podem plantejar-nos algunes qüestions de “sentit comú”, com: qui es beneficia de la guerra?; qui s’aprofita o s’ha aprofitat de la destrucció provocada, induïda o executada?; encara que també què es podria fer –tant a escala macro com micro– perquè la violència no sigui rendible?17 Seguint amb l’exemple de l’Àfrica Central, avui en dia és ben sabut que les dues últimes guerres de la República Democràtica del Congo18 han estat guerres autofinançades a partir de recursos naturals que prèviament han estat saquejats.19 Fins

16. Més endavant es farà referència als diferents informes de grups d’experts de les Nacions Unides sobre l’explotació il·legal dels recursos naturals i la seva incidència sobre el sistema de protecció dels drets humans universals.17. Sovint s’utilitzen arguments per crear confusió, generar por i agressivitat i justificar aquest cercle viciós: s’arriba a afirmar que no tots els estats, no tots els actors no estatals, no totes les empreses, no totes les comunitats i no tots els individus poden arribar a ser satisfets completament en un planeta de recursos limitats. Seguint aquesta línia argumental, el més ràpid, el més poderós, el més influent i el més informat resulta ser el més ben situat per a aquesta satisfacció de necessitats incompleta, en altres paraules, “un petit pastís per a nombrosos –massa– convidats a la festa”. En la guerra o en el conflicte violent –i sempre considerant una visió a curt termini– alguns han de guanyar i alguns han de perdre, alguns tenen “drets naturals” sobre el pastís i alguns en són exclosos “naturalment” o limitats a menjar-se’n les engrunes que d’altres han deixat, o fins i tot resulten que són “no convidats” a l’acte que es presenta com una “festa privada”. També se sol argumentar que sempre s’ha donat una situació semblant entre els grups humans, que la naturalesa humana és així i no es pot canviar, que sempre ha estat igual en la història... i sempre serà igual en el futur sobre la terra. Tanmateix, si adoptem una perspectiva a llarg termini –particularment en els conflictes bèl·lics–, no és tan fàcil de determinar qui resulta guanyador i qui resulta perdedor de la guerra. En darrer terme, el bumerang destructiu –com també passa amb el bumerang creatiu– torna amb una energia equivalent a la desplegada en l’origen.18. Com es desenvoluparà posteriorment, en l’última dècada hi ha hagut dues guerres a la República Democràtica del Congo, una el 1996-1997, i una altra a partir de 1998 fins ara. Difícilment aquestes guerres –així com els altres conflictes bèl·lics o violents a l’Àfrica o l’Àsia– no tenen cap repercussió en els principals mitjans de comunicació.19. Informe ONU S/2001/357, subapartat 114, p. 28-29: “Tots els experts militars consultats van suggerir que el pressupost de defensa oficial de Ruanda no pot cobrir el cost de la guerra i la presència a la República Democràtica del Congo. El Grup està d’acord amb el president Kagame que el conflicte de la República Democràtica del Congo és una ‘guerra autofinançada’”.


i tot sabent que no sempre és així –ja que hi ha guerres que semblen no ser un “gran negoci” per als suposats “guanyadors”– aquest no és el primer cas.

Considerant especialment totes aquestes qüestions i reptes, quin és el paper dels drets humans enmig d’aquesta “festa” planetària, on el pastís –a part de ser limitat– resulta cada vegada més amarg de gust? Després de l’esforç que ha realitzat la comunitat internacional en construir durant els últims 300 anys –i especialment el segle passat– aquest sistema fonamental de garanties, de protecció dels drets humans i de limitació del poder absolut o arbitrari, llançarem per la borda –o mantindrem apagat com un simple llum per fer bonic– l’Estat de dret internacional,20 la seva concepció i les garanties i el sistema de drets humans o encenem el llum i el posem en un lloc elevat per facilitar una aplicació efectiva d’aquest sistema de garanties davant els estats i aquests actors locals i internacionals nous, per tal de permetre, a escala local i mundial, unes relacions equitatives, respectuoses amb les persones, les comunitats i el medi ambient?

Tenint en compte tot el que s’ha exposat, és crític analitzar el rol de la justícia internacional i les respostes del dret internacional sobre aquests temes, tema que abordarem en els paràgrafs subseqüents, després d’analitzar el cas concret de l’Àfrica Central.

3.MULTINACIONALSIALTRESACTORSNOESTATALS:ELNEXEENTRELAVIOLÈNCIAIELPILLATGE.ELCASDELAREPÚBLICADEMOCRÀTICADELCONGO

L’anàlisi breu següent ofereix una informació contextual sobre els conflictes armats produïts a la República Democràtica del Congo21 (abans, el Zaire) que dóna compte de la naturalesa i la complexitat d’aquests conflictes, els interessos globals en joc, l’abús en l’exercici del poder, les violacions massives dels drets humans i la perpetració dels crims internacionals i geoeconòmics. En els conflictes de l’Àfrica Central podem identificar les formes contemporànies de guerra que es gesten en el període de la postguerra freda una vegada trencat l’equilibri geopolític aparent que hi havia abans de la caiguda del mur de Berlín, al final de 1989, un esdeveniment que va donar lloc a una recerca ràpida de reposicionaments geoestratègics de molts actors estatals i no estatals en l’àmbit mundial.

Alguns dels conflictes a l’Àfrica Central –que més tard es van transformar en conflictes violents– no són nous, evidentment. Tanmateix, podem descobrir algunes dinàmiques noves, unes formes de guerra contemporànies que es desenvolupen des de l’última dècada fins als nostres dies.

20. L’aplicació de la concepció coneguda com a extraordinary rendition (o abdicació generalitzada del sistema de dret a favor de les aplicacions unilaterals exercides pel poder sense control del rule of law) o l’explotació sistemàtica de les persones i els recursos amb menyspreu de la normativa internacional fonamental –en especial la relativa als drets humans fonamentals– apunta certament cap a una direcció poc esperançadora, on la llum tènue sembla ser l’objecte d’una operació de cobertura per un mantell fosc amb uns resultats imprevisibles.21. Un dels conflictes actuals del món que, sota el meu punt de vista, mostra de manera més eloqüent algunes de les formes antigues i noves de fer la guerra, un conflicte que difícilment transcendeix als mitjans de comunicació internacionals (i quan se n’informa, moltes vegades es fa de manera esbiaixada). Lògicament, per l’extensió limitada d’aquest estudi, farem una aproximació sintètica: tanmateix, encara que sigui una anàlisi breu –i, per tant, necessàriament incompleta–, pretén ser útil per comprendre amb perspectiva alguns punts clau sobre la guerra, els conflictes violents, els interessos globals, l’exercici del poder i altres aspectes importants. Una gran part de la informació que es posarà de manifest a continuació es basa en el contingut de la resolució judicial que el Jutjat Central d’Instrucció núm. 4 de l’Audiència Nacional (tribunals espanyols) va decidir fer pública mitjançant la interlocutòria amb data de 6 de febrer de 2008 en el marc de la instrucció per crims internacionals comesos en aquests territoris entre 1990 i 2002, en què es posaven de manifest els indicis racionals de criminalitat que han aparegut en fase investigadora i amb total respecte del principi de presumpció d’innocència, sense que encara s’hagi celebrat cap judici oral. Interlocutòria amb data de 6 de febrer de 2008, http://www.veritasrwandaforum.org/dosier/resol_auto_esp_06022008.pdf.


3.1.AproximacióalsconflictesdelaRepúblicaDemocràticadelCongo22

Molts experts internacionals expliquen el conflicte de Ruanda23 i, més tard, el conflicte de la República Democràtica del Congo, com un conflicte de naturalesa tribal o un conflicte entre unes ètnies que s’odien a mort, amb molt poca o una intervenció externa o internacional accidental. Quan s’aprofundeix detingudament en els conflictes violents esmentats, es poden observar les antigues passions humanes sota les noves formes de guerra i d’explotació: no és casual que la part oriental de la República Democràtica del Congo –que ha estat un dels escenaris dels conflictes bèl·lics més tràgics de les últimes dècades– sigui una de les zones més riques del planeta en recursos naturals valuosos, minerals estratègics de vital importància: coltan, diamants, coure, cobalt, or, estany, zinc, manganès i fusta, per esmentar-ne només alguns. Es pot observar, a continuació, la distribució dels recursos en aquesta zona de l’Àfrica Central, segons fonts de les Nacions Unides:24

La cobdícia sobre els recursos naturals d’aquesta zona de l’Àfrica Central per tal d’explotar-los il·legalment no constitueix cap novetat, per descomptat. Ja el 1879, i després de la Conferència de Berlín de 1885, el rei Leopold II de Bèlgica es va proposar de gestionar la colònia com una empresa. Anys més tard, amb data de 30 de juny de 1960, un cop el Congo va haver assolit la independència política, el primer ministre congolès acabat d’elegir, Patrice Lubumba, va reclamar la independència econòmica per al seu país.25 Ja en les seves primeres aparicions públiques va

22. Fins i tot encara que la República Democràtica del Congo i Ruanda són dos estats sobirans separats mitjançant una frontera des de la Conferència de Berlín, ambdós territoris es troben interconnectats històricament, i els pobles i la gent, lligats històricament per llaços culturals i de sang. 23. I, sobretot, el que s’ha denominat “genocidi de Ruanda” pel que fa únicament a alguns fets criminals destacats produïts entre l’abril i el juliol de 1994.24. Publicat a Le Monde Diplomatique, http://mondediplo.com/maps/congo2006.25. Extracte del seu discurs del 30 de juny de 1960, Dia de la Independència: “Ens sentim orgullosos d’aquesta lluita, de


advertir del perill que les potències estrangeres s’apropiessin dels recursos naturals d’aquest país i va col·locar un titella al capdavant de l’Estat acabat d’estrenar. Pocs mesos després d’aquest discurs, el 17 de gener de 1961, Lubumba va ser assassinat. Mai no s’han aclarit completament les circumstàncies de la seva mort.26 El 1965, es va produir un cop d’Estat:27 Mobutu va prendre llavors el poder, amb l’objectiu d’explotar el Zaire i fer-lo funcionar com una empresa comercial per al seu propi benefici personal i el dels estats estrangers i les empreses que li donaven suport. Contràriament, la majoria de la població d’aquest país extremament ric ha viscut i viu, literalment, en la pobresa absoluta.

Posteriorment, la caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, va portar grans canvis. En el “nou ordre mundial” que va sorgir després de la caiguda del mur, els recursos de l’est del Zaire van continuar sent cobejats, però des d’un altre angle. Com hem vist recentment a l’Iraq i també a Palestina, els serveis d’intel·ligència dels Estats Units d’Amèrica han desclassificat fa poc uns documents mitjançant els quals es constata que s’han fomentat de manera intencional lluites internes a determinats països, i, aprofitant les divisions ja existents, s’han potenciat els conflictes entre les diferents ètnies o faccions rivals, utilitzant-les per a les pròpies estratègies geopolítiques i geoeconòmiques.28 Sembla que es va dissenyar una estratègia per fer-se amb el control dels recursos més importants de l’est del Zaire, utilitzant diversos instruments, inclosos els militars.29 Per assolir alguns d’aquests objectius es va estimar que era més adequat no fer-ho directament ni frontalment: era preferible dur-ho a terme pas a pas, per etapes. Ruanda va ser la primera. Precisament com a resultat dels esdeveniments que van tenir lloc el 1994 a Ruanda,

les llàgrimes, del foc i de la sang, en el més profund del nostre ésser, ja que és una lluita noble i justa, i indispensable per posar fi a l’esclavitud humiliant que ens va ser imposada per la força [...]. Aquesta va ser la nostra sort de vuitanta anys d’un règim colonial; les nostres ferides són massa fresques i massa doloroses per a nosaltres, encara en el record de la nostra memòria. Hem conegut la persecució, se’ns exigeix a canvi d’uns sous que no ens permeten menjar prou com per foragitar la gana o vestir-nos nosaltres mateixos o per viure o per criar els nostres fills com a criatures volgudes per nosaltres [...]. Hem vist que la llei no és la mateixa per a un blanc i un negre, còmoda per al primer, cruel i inhumana per als altres [...]. Hem estat els testimonis dels sofriments atroços dels condemnats per les seves opinions polítiques o les seves creences religioses; exiliats al seu propi país, el seu destí, realment pitjor que la mort [...]. La República del Congo ha estat proclamada, i el nostre país és ara a les mans dels seus propis fills. Mostrarem al món el que l’home negre pot fer quan treballa en llibertat, i farem del Congo el centre de la lluminositat del sol per a tota l’Àfrica. Vigilarem les terres del nostre país per tal que, realment, el benefici sigui per als seus fills. Restablirem les lleis antigues i en farem altres de noves que seran justes i nobles [...]. Posarem fi a la repressió de la llibertat de pensament i vetllarem perquè tots els ciutadans gaudeixin al màxim de les llibertats fonamentals previstes en la Declaració dels Drets Humans. I per a tot això, benvolguts compatriotes, estigueu segurs que no només comptarem amb la nostra enorme força i la nostra riquesa immensa, sinó també amb l’ajuda de nombrosos països estrangers, la col·laboració dels quals acceptarem si s’ofereix lliurement i sense cap intent d’imposar-nos una cultura estrangera contra la naturalesa [...]. La independència del Congo constitueix un pas decisiu cap a l’alliberament de tot el continent africà [...]. Faig una crida a tots els ciutadans congolesos, homes, dones i infants, per establir decididament la tasca de crear una economia nacional pròspera que asseguri la nostra independència econòmica”.26. Encara que les circumstàncies de la mort de l’assassinat del primer ministre del Congo elegit democràticament no han estat aclarides mai, alguns investigadors han posat de manifest la intervenció de les intel·ligències militars i civils de les potències estrangeres, així com la intervenció dels representants dels organismes internacionals. Per tots, Eric frattInI, ONU, historia de la corrupción, Madrid, Espasa Calpe, 2005, p. 97-115.27. Cop d’estat induït, emparat o facilitat aparentment per potències estrangeres, entre les quals s’esmenten els Estats Units d’Amèrica i Bèlgica.28. Fa poc, la República Popular de la Xina també treu avantatge d’aquestes situacions caòtiques: ignorant els crims internacionals comesos en ambdós països, així com les violacions sistemàtiques dels drets humans, la Xina també pren unes posicions estratègiques, i ha firmat uns contractes d’infraestructures a Ruanda o per proveir-se dels recursos naturals estratègics de la República Democràtica del Congo (vegeu per tots “China outdoes Europeans in Congo”, Asia Times, 12.2.2008, http://www.atimes.com/atimes/China_Business/JB12Cb01.html).29. Cal considerar també que aquestes guerres constitueixen unes guerres desplaçades entre alguns poders influents, com els Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit, el Canadà, França, els Països Baixos, Bèlgica i, més recentment, la Xina –i algunes de les corporacions multinacionals principals amb seu en aquests estats–, per posar-ne només alguns exemples: en lloc d’enfrontar-se en guerres directes, s’ha preferit desenvolupar-les per procuració a través dels actors estatals i els actors no estatals intermediaris, tot això, focalitzat en el control de l’Àfrica Central, on es produeixen menys víctimes nacionals dels actors que les promouen i resulta més difícil descobrir-ne els autèntics promotors. Respecte de l’Àfrica central, es pot afirmar objectivament que una zona que constituïa, fa dues dècades, una zona prominentment francòfona, s’ha convertit en una zona de parla i influència anglòfona. Fins i tot Ruanda, tradicionalment francòfona, ha sol·licitat formalment d’entrar a la Commonwealth (“Rwanda seeks to join Commonwealth”, BBC 21.12.2006, http://news.bbc.co.uk/2/hi/africa/6200027.stm).


moltes persones van abandonar les cases i les terres per ser instal·lats en camps d’interns desplaçats, i més d’un milió de ruandesos –pertanyents, majoritàriament, a l’ètnia hutu– van fugir del país i es van establir en campaments de refugiats, la majoria, en l’aleshores Zaire (actual República Democràtica del Congo) i altres països fronterers amb Ruanda. Els camps de refugiats del Zaire es van instal·lar, majoritàriament, a la zona est del país, enclavaments que coincidien, en moltes ocasions, amb les zones riques en jaciments minerals. Vegeu el mapa a continuació:30

Encara que el règim de Ruanda manifesta, des d’aquest moment –i de manera invariable fins als nostres dies–, la seva preocupació per la seguretat de les fronteres amb l’aleshores Zaire, el cert és que el control sobre aquesta zona estratègica i valuosa en recursos naturals s’ha revelat objectivament com el nucli que ha tingut com a causa i conseqüència dues guerres que han comportat una infinitat de víctimes, no solament ruandeses, sinó, sobretot, congoleses, i han involucrat diversos actors estatals de l’Àfrica Central i els seus exèrcits, a més d’actors no estatals claus, tant militars i logístics com centrats en l’extracció, el transport i la distribució dels recursos naturals valuosos. En els anys 1996 i 1997, la força APR/FPR (Armée Patriotique Rwandaise/Front Patriotique Rwandais, d’ara endavant, Exèrcit Patriòtic Ruandès/Front Patriòtic Ruandès) va procedir a atacar sistemàticament els camps de refugiats hutus de l’est de l’aleshores Zaire i a eliminar centenars de milers de ruandesos i congolesos, organitzant el pillatge de recursos minerals com els diamants, el coltan i l’or, entre d’altres, mitjançant la creació d’una complexa troca dirigida pel “Congo Desk”, la Directorate Military Intelligence, l’External Security Office (els serveis d’intel·ligència militar desplegats a l’exterior de Ruanda) i empreses ruandeses, amb el suport de les multinacionals i els poders occidentals.31 Aquestes activitats van prosseguir en una

30. Font: Dialogue, 191, juny-juliol 1996.31. Vegeu, sobre això, les pàgines 97, 101, 118, 134 i 135 de la interlocutòria amb data de 6 de febrer de 2008 cit. ut supra, en el qual es fa referència explícita a dos informes del grup d’experts de les Nacions Unides incorporats a la causa


segona invasió militar a partir de 1998,32 unes matances i un pillatge que continuen actualment a l’est de la República Democràtica del Congo.

Pel que fa a això, es pot dir que en la preparació de la guerra al Zaire, ja el 1995, segons la resolució judicial espanyola a què ens hem referit,33 els elements militars de Ruanda es van posar en contacte amb els anomenats banyamulenge34 i van procedir a proveir-los d’entrenament militar de manera encoberta durant aquell any i fins a mitjan 1996, tant a Ruanda com al Zaire. No deixa de ser sorprenent com s’organitzen i es produeixen els canvis de règim, particularment quan tenen lloc davant de règims dictatorials o autoritaris indiscutibles –com era el cas del règim dictatorial de Mobutu al Zaire– i com aquest “canvi de règim” és organitzat i executat pels funcionaris de l’Estat i les empreses multinacionals, amb el coneixement i la col·laboració dels cercles financers, econòmics, polítics i militars. Em refereixo, en aquest cas, als discrets comentaris sobre un possible “canvi de règim al Zaire” que van circular entre alguns cercles polítics dels Estats Units d’Amèrica a meitat dels anys noranta del segle passat: a mitjan 1996 es van produir alguns rumors sobre la intenció d’impulsar un “canvi de règim” al Zaire i, entre altres persones, la llavors congressista nord-americana Cynthia McKinney,35 va decidir desplaçar-se sobre el terreny, per veure i escoltar. Entre d’altres reunions transcendents que va mantenir, destaca una reunió rellevant mantinguda amb Laurent-Désiré Kabila a Lubumbashi (sud-est del Zaire), quan aquest era un dirigent rebel. Segons el testimoni ofert per la congressista,36 l’avió que va realitzar el seu desplaçament al Zaire va ser noliejat per una empresa multinacional nord-americana denominada American Mineral Fields.37 En aquest primer vol al Zaire –realitzat, aparentment, l’agost de 1996, just abans de l’inici de les accions bèl·liques–, la congressista nord-americana va compartir avió amb els representants de la direcció de la companyia minera esmentada, i va descobrir que en el vol viatjaven, a més, algunes persones que no pertanyien a

judicial: un informe del Grup d’Experts encarregat d’examinar la qüestió de l’explotació il·legal dels recursos naturals i altres formes de riquesa de la República Democràtica del Congo, l’Informe S/2001/357, incorporat a la carta amb data de 12 d’abril de 2001, dirigida al president del Consell de Seguretat de l’Organització de les Nacions Unides pel secretari general de les Nacions Unides (vegeu http://www.unhchr.ch/Huridocda/Huridoca.nsf/0/93a5c0e37e55c828c1256b110051b2cb?Opendocument), així com l’informe final del Grup d’Experts encarregat d’examinar l’explotació il·legal dels recursos naturals i altres riqueses de la República Democràtica del Congo, l’Informe S/2002/1146, incorporat a la carta amb data de 15 d’octubre de 2002, dirigida al secretari general de les Nacions Unides pel president del Consell de Seguretat de l’Organització de les Nacions Unides (vegeu http://www.un.org/News/Press/docs/2003/sc7642.doc.htm). En ambdós informes dels grups d’experts no solament es realitzen anàlisis detallades de les activitats de pillatge i d’explotació executades a la República Democràtica del Congo, sinó que s’hi annexa una llista completa de les persones i les empreses multinacionals de diversos països africans d’Amèrica del Nord, Europa i Àsia sobre les quals es diu que es tenen proves tangibles de la seva implicació en les activitats criminals esmentades, proves que, com es veurà, els tribunals espanyols han sol·licitat a les Nacions Unides d’incorporar a l’expedient judicial. 32. Cal posar de manifest que en el marc de la segona guerra produïda a la República Democràtica del Congo es va produir l’assassinat d’un altre president de l’Àfrica Central: Laurent-Désiré Kabila, que havia accedit el juliol de 2001 a la presidència del Zaire, nom que va canviar per República Democràtica del Congo, va ser assassinat amb data de 16 de gener de 2001. Novament, les circumstàncies de la mort d’aquest president no han estat mai aclarides. Fa poc es feia públic que la investigació realitzada pels tribunals espanyols obtenia una prova testifical rellevant que podia implicar, presumptament, les altes autoritats de Ruanda en el finançament i l’execució del magnicidi. Vegeu “Un ex agente de Ruanda implica a su Gobierno en el asesinato de Kabila: un testigo protegido detalla en la Audiencia Nacional el plan para matar al líder congoleño en 2001”, El País, http://www.elpais.com/articulo/internacional/ex/agente/Ruanda/implica/Gobierno/asesinato/Kabila/elpepiint/20081221elpepiint_7/Tes, 21.12.2008.33. Vegeu la interlocutòria amb data de 6 de febrer de 2008 cit., p. 19 i concordants.34. Els banyamulenge són coneguts com els habitants de la zona de Mulenge, situada a l’est de l’aleshores Zaire, on es van instal·lar molts refugiats ruandesos –majoritàriament, de l’ètnia tutsi– que no van acceptar la revolució social ni el resultat del referèndum organitzat per l’ONU a Ruanda a començament dels anys seixanta del segle passat. Molts d’ells van adoptar la nacionalitat congolesa o van reivindicar el seu reconeixement com a congolesos.35. Cynthia McKinney, política afroamericana descendent d’esclaus africans, va ser representant en el Congrés dels EUA per l’Estat de Geòrgia entre 1993 i 2003 i de 2005 a 2007.36. Vegeu la interlocutòria amb data de 6 de febrer de 2008 cit., p. 97.37. Vegeu, de manera complementària, respecte a l’empresa American Mineral Fields (AMFI), Alain deneault, Delphine aBadIe i William CaCher, Noir Canada, pillage, corruption et criminalité en Afrique, Mont-real, Les Éditions Écosocieté, 2008, p. 56-62. Aquesta companyia canadenca, amb capital nord-americà, entre d’altres, és esmentada en els informes de grups d’experts de les Nacions Unides sobre l’explotació il·legal dels recursos naturals a la República Democràtica del Congo, als quals es farà una referència extensa posteriorment. Vegeu l’Informe S/2002/1146, de 16 d’octubre de 2002, http://www.natural-resources.org/minerals/law/docs/pdf/N0262179.pdf, p. 41.


la companyia, i es va sorprendre llavors en advertir que, entre aquestes, hi havia alguns traficants d’armes, entre d’altres.38 Mentrestant, i aproximadament en les mateixes dates, l’home fort del nou règim de Ruanda, Paul Kagame, es va reunir també amb alts funcionaris del Pentàgon i de l’Administració nord-americana responsable dels assumptes a la zona de l’Àfrica Central. L’octubre de 1996, escassament dos mesos després d’aquestes reunions, els exèrcits de Ruanda, Uganda i Burundi –amb el suport dels EUA i grans suports militars i logístics–39 van envair el territori de l’aleshores Zaire, juntament amb els banyamulenges agrupats sota la nova sigla AFDL (Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire), en el que es va presentar internacionalment com una “guerra d’alliberament”. Segons els documents publicats per les Nacions Unides i les altres organitzacions internacionals, entre 250.000 i 375.000 refugiats ruandesos40 –gairebé tots pertanyents a l’ètnia hutu– van ser assassinats en unes matances sistemàtiques dutes a terme amb armament pesat i armes lleugeres.41 Centenars de milers es van veure obligats a fugir i van ser perseguits –fins i tot en les selves del Zaire– d’un costat a l’altre del país, fins arribar a recórrer, els que van sobreviure, fins a 2.000 quilòmetres de distància

38. La congressista nord-americana Cynthia McKinney va fer un segon viatge al Zaire a mitjan 1997, com a enviada especial de l’aleshores president Bill Clinton, participant en una delegació oficial dels Estats Units liderada per l’aleshores ambaixador Bill Richardson, que es va desplaçar per negociar les condicions de presa de poder del Zaire per part de Laurent-Désiré Kabila (va negociar oficialment “la transferència pacífica del poder” a l’antic Zaire, que Kabila va rebatejar llavors com la nova República Democràtica del Congo). Relacionat amb tot això, cal destacar que Bill Richardson va ser nomenat pel president Clinton, mentre es desenvolupava aquest conflicte bèl·lic, representant permanent dels Estats Units davant de les Nacions Unides el 13 de desembre de 1996, membre del Gabinet del president i també membre del Consell de Seguretat Nacional. L’ambaixador Richardson va jurar el càrrec el 13 de febrer de 1997 davant del vicepresident Al Gore, i va ser nomenat pel president Clinton un any més tard –concretament, el 31 d’agost de 1998– secretari d’Estat d’Energia. L’aleshores congressista nord-americana Cynthia McKinney va enviar una carta el 31 d’agost de 1999 al president Clinton amb el tenor següent: “Senyor president, acabo de tornar de la República Democràtica del Congo, on m’he reunit amb unes persones compromeses de les condicions i procedències més diverses. Per desgràcia, em sento obligada a informar-vos que es cometen crims de lesa humanitat a la República Democràtica del Congo i a l’Àfrica, aparentment amb el suport de la vostra Administració”.39. Fa poc, alguns documents desclassificats han posat de manifest el suport logístic i militar, sota l’aparença de finalitats humanitàries: algunes fotografies aèries fetes per la US Naval Observatory sobre les localitats de Bukavu, Goma, Sake, Mumbi, Kilambo i Mihanda, el novembre de 1996, són ara de coneixement públic. Aquestes imatges coincideixen amb alguns testimonis dels refugiats ruandesos que relaten com van sofrir sovint un control de vigilància aèria quan estaven fugint a peu dels atacs amb armament pesat i armes automàtiques per part de l’exèrcit ruandès de l’APR, de l’exèrcit ugandès i de l’AFDL, a la part occidental del Zaire, uns atacs que es produïen immediatament després de realitzar-se aquests vols de reconeixement, aparentment amb unes finalitats humanitàries (per tot, Marie Béatrice uMutesI, Surviving the Slaugther: the ordeal of a Rwandan refugee in Zaire, Wisconsin, The University of Wisconsin Press, 2004). També destacats congolesos han posat de manifest la utilització sistemàtica d’avions occidentals per transportar armament, de vegades camuflat entre els paquets d’ajuda humanitària (vegeu l’article sobre Bruno Miteyo, director de Càritas a la República Democràtica del Congo, La Vanguardia, 25.3.2009, http://www.lavanguardia.es/internacional/noticias/20090325/53666900347/bruno-miteyo-denuncia-llegan-armas-desde-europa-en-airbus-congo-kinshasa-jean-pierre-bemba-joseph-ka.html).40. El nombre de refugiats ruandesos al Zaire, després de produir-se la repatriació –en ocasions voluntària i en ocasions forçosa– de part de l’1.110.000 que es trobaven al Zaire el setembre de 1996 es va convertir en un extrem de gran debat humanitari i polític. Cal dir que és d’interès dels contendents que la xifra esmentada no hagi estat mai aclarida amb precisió. Mentre que el 21 de novembre de 1996 l’ACNUR oferia la xifra de 746.000 refugiats ruandesos presents al Zaire després d’haver conclòs les operacions de repatriació, les autoritats de Ruanda no van acceptar mai aquestes xifres i es van limitar a dir que la immensa majoria havia tornat i que havia quedat únicament un número limitat de criminals genocides. La falta de voluntat d’aclarir aquest punt o la voluntat deliberada d’amagar la realitat dels fets per part d’alguns estats i els responsables d’organitzacions internacionals i ONG internacionals va provocar la suspensió del desplegament d’una força internacional que havia estat aprovada pel Consell de Seguretat de l’ONU mitjançant la Resolució 1080, de 15 de novembre de 1996, una força internacional embrionària que va ser retirada d’Uganda a final de 1996 pel motiu esmentat. Vegeu, sobre això, el text d’ACNUR: http://www.acnur.org/biblioteca/pdf/2049.pdf, p. 4.41. Vegeu l’Informe S/1998/581, de l’Equip d’Investigació del secretari general de les Nacions Unides, encarregat d’investigar les violacions greus als drets humans i el dret humanitari internacional a la República Democràtica del Congo, amb data del 29 de juny de 1998: http://193.194.138.190/Huridocda/Huridoca.nsf/0/48daad520914d84c8025663a005bfdc7?Opendocument. Malgrat les demandes de l’Equip d’Investigació a la República Democràtica del Congo i del mateix secretari general de la necessitat d’investigar els crims internacionals esmentats per tal de trencar el cercle d’impunitat i de constituir un tribunal internacional, aquests crims no han estat investigats mai per un tribunal de justícia internacional. De fet, només n’hi ha oberta una investigació judicial en els tribunals espanyols, de conformitat amb el principi de justícia universal.


a peu.42Aquests refugiats van seguir diferents rutes en la fugida, principalment, al Zaire.43 Podem destacar, entre molts d’altres, el testimoni equilibrat i valent, publicat per la sociòloga Béatrice Umutesi,44 una refugiada ruandesa que va sobreviure a aquestes matances i que ofereix una vívida descripció dels sofriments de tot un poble: nens, dones, homes i ancians delmats per les armes de foc, les malalties, la gana, l’agressió sexual sistemàtica o una combinació de tot plegat, mentre que l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) no solament no va facilitar l’assistència deguda, sinó que, fins i tot, va realitzar unes repatriacions forçoses en contra del seu mandat, amb el coneixement que moltes de les persones repatriades a Ruanda eren, en molts casos, empresonades sense cap procés45 ni imputació delictiva coneguda –acusades globalment de genocides– ni d’advocat que les defensés. En altres casos se’n produïa, fins i tot, la desaparició forçada.46 Al final del seu relat, en el capítol “Mi cabeza por diez dólares”, la sociòloga ruandesa descriu la seva tràgica fugida dels atacs militars a través dels boscos del Zaire, des de Bukavu (extrem oriental del Zaire) a Mbandaka (extrem occidental del Zaire), i explica com, esgotada i molt malalta, va estar a punt de ser repatriada per força per l’ACNUR, una organització de les Nacions Unides que oferia deu dòlars als congolesos locals per revelar la localització dels refugiats ruandesos.47

3.2.PillatgedeguerraalaRepúblicaDemocràticadelCongo

Alguns experts de l’ONU, de les organitzacions internacionals i experts dels EUA han assenyalat els vincles entre aquests episodis violents i els interessos geopolítics, geoestratègics i geoeconòmics relatius a la part oriental de la República Democràtica del Congo.

Els interessos contradictoris dels diferents estats sobirans es posen de manifest sovint en l’estructura i les decisions de les Nacions Unides, en particular en el Consell de Seguretat. En el cas dels conflictes violents de Ruanda i, posteriorment, el del Zaire/República Democràtica del Congo, els interessos contradictoris van ser patents i, per desgràcia, tràgicament transcendentals. Tanmateix, les Nacions Unides van brindar a la comunitat internacional uns instruments importants, l’ús potencial dels quals encara s’ha de desplegar: els grups d’experts nomenats i

42. Un equip d’investigació va ser nomenat pel secretari general de l’ONU per tal d’investigar les greus violacions dels drets humans i el dret internacional humanitari a la República Democràtica del Congo, especialment en relació amb aquests fets. Encara que no va ser possible que aquest equip d’investigació completés el treball, es van obtenir una gran quantitat d’evidències sobre aquestes matances (evidències que es mantenen en condicions de seguretat de les Nacions Unides). L’Informe S/1998/581, amb data de 29 de juny de 1998, va ser publicat finalment i va ser enviat pel secretari general de l’ONU al president del Consell de Seguretat de l’ONU, http://www.unhchr.ch/Huridocda/Huridoca.nsf/(Symbol)/S.1998.581.En?Opendocument. Després de rebre pressions internacionals, l’Equip d’Investigació va modificar la terminologia final utilitzada de possibles “crims de genocidi” a possibles “actes de genocidi”, fets que encara no han estat qualificats jurídicament de manera definitiva. El magistrat espanyol Fernando Andreu, que, com s’ha dit, du a terme una investigació internacional d’acord amb el principi de justícia universal en relació amb aquests crims, ha dirigit una comissió rogatòria internacional en l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans amb seu a Ginebra –l’alta comissionada del qual era M. Louise Arbour– i ha instat l’aportació d’aquestes evidències dipositades a les Nacions Unides als tribunals espanyols. A dia d’avui, la comissió rogatòria internacional no ha rebut resposta de l’organització internacional (ONU).43. Vegeu la font ACNUR, http://www.acnur.org/publicaciones/SRM/cap105.htm.44. Marie Béatrice uMutesI, Surviving the Slaugther: the ordeal of a Rwandan refugee in Zaire, Wisconsin, The University of Wisconsin Press, 2004.45. Vegeu, en aquest mateix sentit, Maurice nIwese, Le peuple Ruandais: un pied dans la tombe, París, L’Harmattan, 2001.46. Aquests extrems són objecte d’investigació pels tribunals espanyols i se’n fa una referència explícita en la resolució amb data de 6 de febrer de 2008 del Jutjat Central d’Instrucció núm. 4 de l’Audiència Nacional (vegeu http://www.veritasRuandaforum.org/dosier/resol_auto_esp_06022008.pdf, 21, 81- 86).47. Marie Béatrice uMutesI, Huir o morir en el Zaire: testimonio de una refugiada ruandesa, Lleida, Editorial Milenio, 2001, p. 305-306: “L’acció de l’ACNUR per recuperar els refugiats allà on estiguessin amagats, als pobles o a la selva, no es va aturar. Com que no va poder arribar a tot arreu on els refugiats s’havien aixoplugat, va instaurar un sistema de compensacions econòmiques per a qualsevol del Zaire que li lliurés refugiats. La ‘prima’ s’elevava a deu dòlars per cada refugiat lliurat. Es va organitzar una cacera de l’home. La cacera de refugiats ruandesos es va convertir en una de les activitats lucratives. Es van formar bandes de caçarecompenses. Arribaven als pobles amb les circulars de l’ACNUR i demanaven a les autoritats locals que els facilitessin la feina [...]. Molts pagesos van acceptar lliurar infants i joves, tant nois com noies, que havien acollit des de l’abril de 1997”.


enviats pel secretari general de les Nacions Unides van elaborar diversos informes concloents48 en els que detallaven la responsabilitat destacada de l’APR/FPR i de l’exèrcit ugandès –entre altres grups militars– en el saqueig dels minerals estratègics durant les dues guerres, tant la corresponent a 1996-1997 com la iniciada el 1998, que encara no ha finalitzat.49

El primer informe del Grup d’Experts de les Nacions Unides assenyala amb claredat aquesta dinàmica:

25. L’explotació il·legal dels recursos per Burundi, Ruanda i Uganda va adoptar diferents formes, entre les quals hi havia la confiscació, l’extracció, el monopoli forçat i la fixació de preus. D’aquestes formes, les dues primeres van assolir unes proporcions que van fer que la guerra a la República Democràtica del Congo fos un negoci molt lucratiu.

26. L’explotació il·legal per estrangers ajudats per congolesos va començar amb la primera “guerra d’alliberament”, el 1996. Els rebels de l’AFDL, amb el suport dels soldats d’Angola, Ruanda i Uganda, van conquerir les regions oriental i sud-occidental del Zaire. A mesura que avançaven, l’aleshores dirigent de l’AFDL, el difunt Laurent-Désiré Kabila, va signar diversos contractes amb un cert nombre de companyies estrangeres. Nombrosos testimonis i documents porten a pensar que, el 1997, havia començat a actuar a la regió oriental de la República Democràtica del Congo una primera onada de “nous comerciants” que només parlaven anglès, kinyarwanda i kiswahili. Es van començar a denunciar amb freqüència robatoris de bestiar, de cafè i d’altres recursos. Quan va esclatar la guerra, l’agost de 1998, els ruandesos i els ugandesos (els oficials superiors i els seus adjunts) tenien una idea clara del potencial dels recursos naturals existents i de la seva ubicació a la regió oriental de la República Democràtica del Congo.50

En aquests informes d’experts també es posa de manifest la responsabilitat de les empreses multinacionals occidentals en el pillatge i l’explotació il·legal d’aquests recursos.51 Les accions

48. El primer d’aquests informes, emès per una comissió encapçalada per la diplomàtica de Costa d’Ivori Safiatou Ba-N’Daw, va marcar un punt d’inflexió, encara que, a data d’avui, les Nacions Unides mantenen embargades unes parts essencials de l’informe d’experts: Consell de Seguretat de les Nacions Unides, Informe S/2001/357, amb data de 12 d’abril de 2001: http://www.unhchr.ch/Huridocda/Huridoca.nsf/0/5e423385c10ae294c1256b1100505218/$FILE/N0132354.pdf. Els subsegüents informes del Grup d’Experts són: l’Informe S/2001/1072, de 13 de novembre de 2001; l’Informe S/2002/1146, de 16 octubre de 2002, i l’Informe S/2003/1027, de 23 d’octubre de 2003. Molt recentment, amb data de 12 de desembre de 2008, s’ha fet públic l’últim informe del Grup d’Experts, on es posa de manifest, mitjançant diverses proves testificals i documentals, la implicació directa de les autoritats ruandeses i de les RDF (sigles de Rwandan Defense Forces, és a dir, del nou Exèrcit Patriòtic Ruandès) en els episodis bèl·lics desenvolupats a l’est de la República Democràtica del Congo i el suport financers i logístic a les forces rebels del Congrès National pour la Défense du Peuple Congolais o CNDP (vegeu http://daccessdds.un.org/doc/UNDOC/GEN/N08/618/77/PDF/N0861877.pdf?OpenElement). Vegeu, així mateix, l’aportació realitzada per Asimila-Manto PaPaIoannou, “The Illegal Exploitation of Natural Resources in the Democratic Republic of Congo: a case study on corporate complicity in human rights abuses”, a Olivier de sChutter, Transnational Corporations and Human Rights, Oxford, Hart Publishing, 2006, p. 264-284.49. Per posar-ne només alguns exemples, Rwanda Metals i Grands Lacs Metals, ambdues empreses sota control directe de l’APR/FPR i amb seu a Ruanda, són esmentades específicament en aquests informes i són empreses que participen del comerç il·lícit de coltan obtingut a la República Democràtica del Congo, segons els ja esmentats informes. El Grup d’Experts de les Nacions Unides també cita el Banque du Commerce, du Développement et de l’Industrie, i, en particular, Tristar Investments Sarl, aquesta última com a l’empresa matriu de la majoria de les empreses vinculades al FPR i als seus alts funcionaris, amb el president Paul Kagame al capdavant (vegeu les subseccions 82 i 86, p. 18-19 de l’Informe S/2001/357, el primer informe d’experts de l’ONU, amb data de 12 d’abril de 2001).50. Informe del Grup d’Experts encarregat d’examinar la qüestió de l’explotació il·legal dels recursos naturals i altres formes de riquesa de la República Democràtica del Congo, ONU S/2001/357, II Explotació il·legal dels recursos naturals i altres riqueses, subseccions 25-26, p. 7 i seg.51. “El paper del sector privat en l’explotació dels recursos naturals i la continuació del conflicte ha estat essencial. Nombroses empreses han participat en la guerra i l’han fomentat directament, intercanviant armes per recursos naturals” (vegeu l’Informe ONU S/2001/357, subapartat 215, p. 45). De manera complementària, l’ONG britànica Oxfam va publicar un comunicat de premsa referent al quart informe de les Nacions Unides: “El Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha d’insistir que els estats membres iniciïn immediatament les investigacions en relació amb la participació de les empreses multinacionals acusades de lucrar-se de la guerra a la República Democràtica del Congo […]. Dilluns, el Consell de Seguretat examinarà el quart i últim informe d’un grup d’experts que es va establir el juny de 2000 per examinar l’explotació il·legal dels recursos a la República Democràtica del Congo. El Consell de Seguretat ha fracassat en les seves accions relatives als anteriors


mencionades han servit per finançar la guerra i per continuar amb la perpetració de crims contra la humanitat i la violació sistemàtica dels drets humans.52 Algunes d’aquestes empreses són multinacionals53 i d’altres operen a escala nacional o local. Segons s’ha fet públic fa molt poc, els tribunals espanyols han sol·licitat formalment al secretari general de les Nacions Unides la cooperació judicial en matèria penal i el lliurament de les proves materials relatives a la presumpta implicació de persones i representants d’empreses multinacionals54 concretes identificades pels grups d’experts de les Nacions Unides en els seus informes, esmentats en relació amb la investigació de l’explotació il·legal dels recursos minerals a la República Democràtica del Congo. En el moment de la publicació d’aquest assaig, la resposta de l’Organització de les Nacions Unides a aquesta petició encara estava pendent.

De la mateixa manera que l’Organització de les Nacions Unides, organitzacions com Global Witness55 o International Peace Information Service56 han dut a terme investigacions i han trobat proves del pillatge de guerra o la complicitat en crims de lesa humanitat. Els experts de les Nacions Unides van demostrar que Ruanda, un país que no produeix ni exporta diamants oficialment,57 havia exportat diamants i havia estat capaç d’obtenir com a benefici, en només un

informes del panel, que mostren el vincle entre les activitats de les empreses multinacionals i els grups armats culpables de les matances i altres atrocitats. S’estima que la guerra a la República Democràtica del Congo ha causat la mort de més de tres milions de persones, el nombre de morts més alt en termes de vides de civils des de la Segona Guerra Mundial”. De conformitat amb el Grup d’Experts, el control sobre els recursos naturals va ser un dels principals motius de la guerra. “El Consell de Seguretat ja no pot fer cas omís de les proves clares de la vinculació de l’explotació dels recursos en la guerra al Congo”, va dir a les organitzacions no governamentals. “S’ha d’insistir que els estats membres en facin responsables els individus i les companyies involucrades, incloses les empreses amb seu als països occidentals”. Comunicat de premsa d’Oxfam, de 27 d’octubre de 2003 (http://www.oxfam.org/en/news/pressreleases2003/pr031027_drc_corporate.htm). Lamentablement, malgrat les evidències recollides pel Grup d’Experts de les Nacions Unides, ni les Nacions Unides ni cap dels seus estats membres no han emprès accions eficaces –ni legals– contra els autors d’aquests crims internacionals, i s’han limitat a publicar els resultats de la investigació.52. El quart d’aquests informes, de les Nacions Unides per al Consell de Seguretat, l’Informe S/2002/1146, amb data 16 octubre de 2002, http://www.natural-resources.org/minerals/law/docs/pdf/N0262179.pdf.53. Per esmentar-ne només algunes sobre les quals el Grup d’Experts de l’ONU diu que disposa de proves sòlides relacionades amb la seva implicació en actes de pillatge en el marc d’accions bèl·liques: Finmining Ltd, Cogem, Sogem, Cogecom (Bèlgica), Afirmex, Anglo American Plc, De Beers (Gran Bretanya), Chemie Pharmacie Holland (Països Baixos), Finconord (Pakistan), Raremet (Índia), African Trading Corporation, Banro Corporation, Iscor, Orion Mining Inc, Track Star Trading Ltd (Sud-àfrica), America Mineral Fields, Eagle Wings Ressources International, OM Group Inc, Trinitech International Inc (Estats Units d’Amèrica), Eagle Wings Ressources International, Great Lakes General Trade, Great Lakes Metals, Rwanda Metals, Tristar Holding (Ruanda) o George Forrest Group, entre d’altres. Es mereix una consideració especial l’empresa Iscor: és interessant assenyalar que una altra empresa, Industrial Development Corporation of South Africa Ltd, és accionista d’Iscor Ltd, una de les empreses incloses en la llista del Grup d’Experts de les Nacions Unides en l’Informe 2002/1146 (vegeu p. 43). L’empresa multinacional Industrial Development Corporation of South Africa Ltd hi apareix com a empresa productora de la coneguda pel·lícula Hotel Ruanda (vegeu: http://www.imdb.com/title/tt0395169/companycredits), que segueix la versió oficial dels fets i mostra, al final de la pel·lícula, el presumpte alliberament de Ruanda per part dels militars del Front Patriòtic Ruandès/Exèrcit Patriòtic Ruandès, cosa que es troba ja documentada en direcció no coincident amb la versió oficial.54. Vegeu El País, 15/3/2009, “Coltán, sangre y armas en el Congo”, http://www.elpais.com/articulo/internacional/Coltan/sangre/armas/Congo/elpepiint/20090315elpepiint_6/Tes.55. ONG internacional del Regne Unit. Vegeu un dels seus informes, anomenat “S.O.S: Same Old Story, a background study on natural resources in the Democratic Republic of Congo”, amb data de juny de 2004, http://www.globalwitness.org/media_library_detail.php/118/en/same_old_story.56. ONG internacional de Bèlgica. Vegeu un dels seus informes, denominat “Supporting the war economy in DRC. European companies and the coltan trade”, amb data de setembre de 2002, http://www.ipisresearch.be/publications_reports.php. 57. “Uganda i Ruanda han exportat diamants, i aquesta activitat està oculta i no apareix en les estadístiques oficials. Aquests països no produeixen diamants ni els exporten oficialment. És probable que aquests diamants procedeixin de la República Democràtica del Congo i constitueixin la base de l’economia de la reexportació” (vegeu l’Informe S/2001/357, subapartat 107, p. 28). Com a complement, la interlocutòria de 6 de febrer de 2008 abans esmentada (p. 132) posa de manifest un important testimoni directe del saqueig dels recursos naturals per oficials de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès al Zaire, durant la primera guerra: es fa referència a l’operació contínua de pillatge d’un estoc de bidons de diamants a mitjan 1997, transportats secretament des d’un petit aeroport a prop de Lubumbashi (al sud-est de la República del Zaire), cap a l’aeroport de Kanombe, a Kigali (Ruanda), diamants amb destinació a l’Oficina de Seguretat Exterior o ESO (instal·lacions governamentals del “Congo Desk” a Kigali, Ruanda) i a les instal·lacions de l’empresa Gomair Ruanda (també estretament vinculada a l’actual president Paul Kagame). Segons el testimoni protegit, aquesta operació va ser supervisada personalment per James Kabarebe, oficial a càrrec de tots els batallons de l’APR al Zaire i mà dreta de Paul Kagame. Queda explícita l’estratègia general del pillatge de guerra: en primer lloc, l’exèrcit regular de l’APR controla un territori


any per transaccions de coltan objecte del pillatge i l’explotació il·lícita als EUA, com a mínim, 250 milions de dòlars, una quantitat considerada suficient per finançar la presència militar de l’APR/FPR al Zaire i, posteriorment, la nova República Democràtica del Congo.

Es pot considerar de manera complementària i sintètica –ja que tot això és un enorme iceberg ocult– i segons Wayne Madsen –investigador dels Estats Units i exmembre de l’Agència de Seguretat Nacional– que l’empresa nord-americana Kellogg Brown & Root (una subdivisió de l’empresa Halliburton,58 dirigida en el moment de Dick Cheney) va estar aparentment involucrada en la formació de les forces de l’APR/ FPR, i suposadament va proporcionar un suport logístic al Zaire.59 Mentrestant, la invasió i les matances es duien a terme, com també el saqueig sistemàtic de coltan –un mineral molt cobejat atès l’apogeu dels telèfons mòbils, els ordinadors portàtils, els satèl·lits, etc.–, així com l’or, els diamants, el coure i el cobalt. El també investigador nord-americà Keith Harmon assenyala que, en ocasions, les empreses multinacionals occidentals proporcionaven el suport logístic i de material militar a canvi d’obtenir uns drets d’explotació i unes concessions mineres en territoris clau, com en el cas de les mines d’or del Zaire de Kilo-Moto.60

En aquest context, el 1998, un any després d’haver acabat la primera guerra amb la presa de poder per part de Laurent-Désiré Kabila, els exèrcits de Ruanda i Uganda van ocupar la República Democràtica del Congo per segona vegada.61 Com va assenyalar Moreno Ocampo, fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional, aquest conflicte ha comportat més víctimes mortals que qualsevol altre des de la Segona Guerra Mundial.62 Segons s’han documentat l’organització nord-

determinat; una vegada es confirma l’existència de reserves de minerals o altres recursos naturals, la Garde Républicaine adscrita a l’Alt Comandament del president Paul Kagame o algun membre principal dels serveis militars d’intel·ligència de la Direcció d’Intel·ligència Militar (DMI) pren el control de la situació i organitza, a partir d’aquell moment, el saqueig, l’extracció i el transport d’aquests recursos naturals a llocs estratègics a Rwanda. A part d’això, el testimoni protegit té coneixement també –en aquest cas, indirectament– sobre les enormes operacions de saqueig dels fons bancaris congolesos realitzades presumptament pels militars de l’APR, fet que confirma aquesta dinàmica de saqueig descrita a l’Informe de les Nacions Unides del Grup d’Experts (vegeu el paràgraf 37, p. 8 de l’Informe S/2001/357, el primer informe de les Nacions Unides, amb data de 12 d’abril de 2001).58. Encara en el context de la guerra, aquesta vegada en “la guerra contra el terrorisme”, alguns anys després d’aquesta data, concretament el 2002, aquesta divisió de Halliburton va tancar un contracte per un import de 9,7 milions de dòlars per construir un nou centre d’internament i detenció a la base naval de la badia de Guantánamo, Cuba, per allotjar sospitosos d’Al-Qaida i presos talibans (vegeu Reuters, 27 de juliol de 2002, http://www.commondreams.org/headlines02/0727-02.htm). El 2005 la mateixa divisió de Halliburton va obtenir un contracte de 30 milions de dòlars per construir una nova presó permanent per als sospitosos de terrorisme a la badia de Guantánamo. Com gairebé tothom sap, la presó de Guantánamo Bay Naval Station ha tingut un paper important en la guerra contra el terrorisme, declarada pels Estats Units després de patir els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington, uns atemptats en els quals van morir més de 3.000 persones, a més de les incomptables víctimes amb les quals es va saldar posteriorment la reacció militar i antiterrorista subsegüent. A dia d’avui, els possibles crims de tortura sistemàtica a Guantánamo –així com a l’Afganistan i l’Iraq– són objecte d’investigació.59. “El genocidio y las operacions encubiertas en África 1993-1999”, Edwin Mellen Press, maig de 1999, audiència davant del Subcomitè d’Operacions Internacionals i Drets Humans de la Comissió de Relacions Internacionals, Cambra de Representants (Capitol Hill), VII Congrés, primer període de sessions, 17 de maig de 2001, sèrie núm. 107-16, p. 12-19. També esmentat a Alain deneault, Delphine aBadIe i William saCher, Noir Canada, pillage, corruption et criminalité en Afrique, Mont-real, Les Éditions Écosociété, 2008, p. 55 i seg.60. Audiència davant del Subcomitè d’Operacions Internacionals i Drets Humans de la Comissió de Relacions Internacionals, Cambra de Representants, VII Congrés, primer període de sessions, 17 de maig de 2001, sèrie núm. 107-16, p. 20-30, i el testimoni obtingut per l’autor d’aquest document.61. Alguns han denominat aquests episodis violents com la “Primera Guerra Mundial Africana” en ser conscients de la intervenció d’almenys nou països de l’Àfrica: d’una banda, Ruanda, Uganda i Burundi, juntament amb alguns grups rebels; de l’altra, l’exèrcit del nou país, anomenat República Democràtica del Congo, liderat per Laurent-Désiré Kabila, que va tenir el suport dels exèrcits de diversos països africans, com Zimbabwe, Angola, Namíbia, el Sudan i el Txad, i també per alguns grups rebels. De manera complementària, també està documentada la participació de mercenaris locals i estrangers en aquests conflictes violents, tant a través de l’Estat com de les estructures paramilitars, així com les multinacionals occidentals i africanes que donaven suport a una part contendent o l’altra.62. El Tribunal Penal Internacional, el 2004, dos anys després que iniciés les seves actuacions, va anunciar la primera investigació a partir de les denúncies de delictes greus a la República Democràtica del Congo i a instàncies d’aquest país. El fiscal en cap de la CPI, Luis Moreno Ocampo, va informar a la comunitat internacional en aquesta direcció (vegeu BBC News, 23 de juny de 2004, http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/africa/3834599.stm). Alguns mesos més tard, ell mateix va informar sobre la investigació de l’ús de “diamants de sang”, que han ajudat a finançar la guerra civil a la República Democràtica del Congo. Avui en dia, el fiscal Ocampo considera els assassinats en massa a la República Democràtica del Congo com el “cas més important des de la Segona Guerra Mundial” i es proposa que sigui el judici inaugural del Tribunal


americana International Rescue Committee,63 l’ONU i la Unió Europea, 5,4 milions de víctimes innocents han perdut la vida en aquest conflicte en els últims deu anys.

Cal posar de manifest que el pillatge, el saqueig i l’explotació il·legal dels minerals s’han dut a terme per una massa anònima d’africans, treballant a través de les estructures contemporànies d’esclavitud, amb la complicitat d’actors africans i occidentals. A moltes mines, els nens continuen treballant de sol a sol en condicions infrahumanes. Molts reclusos de les presons de Ruanda han estat traslladats a la República Democràtica del Congo veïna per treballar –violant frontalment drets humans– en l’extracció de minerals64 a través de les commutacions de penes que “compleixen” treballant a les mines sense obtenir res més a canvi que la sortida del centre penitenciari on eren internats, la majoria d’ells, sense més procés o imputació que una acusació de “genocidi” genèrica.

Llevat les escasses condemnes del Tribunal Penal Internacional de Ruanda, alguns altres processos de les jurisdiccions nacionals i l’aplicació dels tribunals populars Gacaca, molt contestats per l’absència d’imparcialitat fins i tot segons els informes dels experts de les mateixes Nacions Unides,65 aquesta llarga troca de delictes internacionals i crims de lesa humanitat, d’interessos geoeconòmics i geoestratègics ha gaudit de total impunitat fins al dia d’avui. A l’actual República Democràtica del Congo, la situació d’impunitat respecte a la violació sistemàtica dels drets humans de la població civil és manifesta. Els experts de l’ONU fa temps que exigeixen reiteradament la investigació i l’acusació de les persones responsables d’aquests crims. Des de 1998, l’aleshores secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va denunciar aquest cercle viciós de violacions de drets humans i la revenja alimentada per la impunitat,66 particularment al territori de l’antic Zaire. Malgrat el que va assenyalar el mateix secretari general de les Nacions Unides i de

Penal Internacional (vegeu newsdesk.org, 28 d’octubre de 2004, http://www.newsdesk.org/archives/003225.html). El juny de 2008 quatre casos són objecte d’investigació pel Tribunal Penal Internacional: la situació a la República Democràtica del Congo, la situació a Uganda, la situació a Darfur i el Sudan i la situació a la República Centreafricana (vegeu http://www.icc-cpi.int/organs/chambers/chambers_decisions.html). En relació amb el cas de la República Democràtica del Congo, hi ha tres persones en situació de presó provisional, Thomas Lubanga, Germain Katanga i Mathieu Ngudjolo, mentre que una quarta persona, Bosco Ntaganda –com a cap de l’Estat Major del Congrés National pour la Défense du Peuple Congolais (CNDP) de Laurent Nkunda– ha estat objecte d’ordre d’arrest internacional però encara no ha estat detingut (fins i tot malgrat haver-se integrat fa escasses setmanes a les forces armades congoleses), per criteris de prevalença de la pau davant la justícia. L’últim detingut per la CPI ha estat precisament l’exvicepresident de la República Democràtica del Congo, Jean-Pierre Bemba Gombo, per crims suposadament executats a la República Centreafricana (no la República Democràtica del Congo). Forma part de les imputacions criminals –a més de presumptes violacions, actes de tortura i atemptats a la dignitat de la persona–, pròpiament el crim de pillatge a tres localitats (vegeu ICC-01/05-01/08 amb data de 23 de maig de 2008, Tribunal Preliminar III, http://www.fidh.org/IMG/pdf/mandat_Bemba_cpi_2008.pdf).63. Un estudi de l’International Rescue Committee ha trobat que 5.400.000 persones han mort a causa de la guerra o en causes relacionades amb aquesta al Congo des de 1998 (vegeu http://www.theirc.org/resources/2007/2006-7_congomortalitysurvey.pdf). Aquestes guerres, que s’han saldat amb més de set milions de víctimes ruandeses i congoleses, també han comportat nombroses víctimes no africanes, entre aquestes, canadencs, belgues, britànics, italians, croats i espanyols (dos catalans, un basc, un andalús i cinc persones del centre d’Espanya) morts violentament en l’exercici de la seva missió d’ajuda a la població necessitada. Per obtenir més informació relativa als crims comesos a Ruanda i la República Democràtica del Congo vegeu www.veritasRuandaforum.org.64. “En particular, Ruanda va utilitzar presos per extreure columbita-tantalita a canvi d’una reducció de la sentència i d’una petita quantitat de diners per comprar aliments. Recentment es va informar al Grup que hi ha 1.500 presos ruandesos a Numbi, a la zona de Kalche. Segons les mateixes informacions, es va veure aquests presoners extreure columbita-tantalita sota la vigilància de soldats de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès. L’organització Human Rights Watch també va comunicar la mateixa informació el març de 2001. Aquest informe recent confirma les nombroses informacions i els relats de testimonis que posen de manifest la participació dels presos, alguns dels quals havien estat refugiats”. Informe del Grup d’Experts encarregat d’examinar la qüestió de l’explotació il·legal dels recursos naturals i altres formes de riquesa de la República Democràtica del Congo, Informe S/2001/357, de 12 d’abril de 2001, subapartat 59, p. 13.65. Vegeu l’Informe DH/CT/704, d’experts del Comitè del Drets Humans per a l’Assemblea General de les Nacions Unides, amb data de 18 de març de 2009: http://www.un.org/News/fr-press/docs/2009/DHCT704.doc.htm.66. En una carta amb data de 29 de juny de 1998 del secretari general dirigida al president del Consell de Seguretat, es diu clarament “quan els membres del Consell llegeixin l’informe del meu Equip d’Investigació, s’enfrontaran amb una de les arrels dels conflictes recents a la regió dels Grans Llacs: un cercle viciós de violacions de drets humans i revenja sostingut per la impunitat. Per restablir la pau i l’estabilitat duradores a la regió és indispensable posar fi a aquest cicle. Els culpables d’aquestes violacions han de retre comptes”. Vegeu la carta del secretari general de l’ONU adjunta a l’Informe S/1998/581, amb data de 29 de juny de 1998, del seu equip d’investigació a la República Democràtica del Congo a: http://www.unhchr.ch/Huridocda/Huridoca.nsf/(Symbol)/S.1998.581.En?Opendocument.


les recomanacions del Grup d’Experts de l’ONU nomenat a aquest efecte, l’ONU no ha constituït cap tribunal internacional ad hoc per a la investigació i l’enjudiciament d’aquests crims –bé persones o representants d’actors no estatals o multinacionals–, ni tampoc no ha decidit ampliar la competència del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda. Tampoc els tribunals nacionals de justícia de la República Democràtica del Congo han investigat aquests crims internacionals –tant contra les persones com els mateixos crims de pillatge de guerra– comesos en especial des de l’octubre de 1996 fins als nostres dies a la República Democràtica del Congo.67

3.3.Impacteigestiódelesguerres:referènciaespecialal’ÀfricaCentral

La gestió d’aquestes guerres i els conflictes violents en els que han intervingut els actors estatals,68 els actors no estatals, la comunitat internacional en general, les institucions internacionals,69 les institucions regionals70 i les corporacions multinacionals, juntament amb els mercenaris, el saqueig massiu, el tràfic internacional de diversos recursos i també de persones, entre d’altres factors, han causat unes crisis humanitàries sense precedents a l’Àfrica Central. Fins i tot, les conseqüències encara perduren a tota l’Àfrica i s’expandeixen més enllà de les seves fronteres, en aquest bumerang imparable i destructiu en l’escenari d’un món globalitzat. Zygmunt Bauman71 descriu lúcidament aquesta “humanitat en moviment” i assenyala les noves exclusions planetàries i la generació de restes no reciclables, incloses les “restes humanes”.

Apuntem a continuació alguns exemples que mostren de manera gràfica com els conflictes violents –moltes vegades identificats com a “conflictes locals o nacionals”–, a més d’amagar unes connexions internacionals importants a totes les escales, s’expandeixen més enllà de les seves fronteres, amb un intens impacte en diferents àrees del món globalitzat:

a) Ruanda: el 1994 el “règim del president Habyarimana” tenia registrats prop de 5.000 soldats. En menys d’una dècada, concretament l’any 2001, “el règim del president Kagame” en tenia registrats deu vegades més, és a dir, 50.000 soldats. Fonts locals han posat de manifest que, tenint en compte les dues guerres en el Zaire/República Democràtica del Congo, hi ha al voltant de 100.000 soldats addicionals que no estarien registrats, però que són pagats com a resultat directe dels saqueigs en aquest país. 150.000 militars efectius és un número clarament desproporcionat per a un país petit com Ruanda. El règim del president Kagame ha enviat oficialment a la força híbrida de manteniment de la pau de les Nacions Unides i la Unió Africana a Darfur (el Sudan) –que va iniciar les seves operacions formalment el 31 de desembre de 2007– un gran nombre de soldats, i constitueix la segona força militar darrere de Nigèria.72 El nombre d’efectius també augmentarà previsiblement, de 9.000 soldats el 31 de desembre de 2007, als gairebé 26.000 previstos. Ruanda ocupa una posició especial en la força: hi contribueix amb 1.500 soldats73 i n’ha ofert uns altres 800. Més recentment, el juliol de 2008, Ruanda va amenaçar amb retirar els seus actuals 3.000 soldats del Sudan si el general de divisió Karenzi Karake –que havia proposat en el seu moment– no era confirmat al seu lloc com a comandant adjunt de la Unamid (operació híbrida de la Unió

67. Actualment, fora dels casos concrets investigats pel Tribunal Penal Internacional abans esmentats, només en els tribunals espanyols, i de conformitat amb el principi de justícia universal, hi ha investigacions en curs pels crims comesos a Ruanda més enllà de l’any 1994 i els crims comesos a la República Democràtica del Congo des de 1996 fins al juliol de 2002, any en què, com és sabut, s’inicia la competència del Tribunal Penal Internacional.68. Els Estats Units d’Amèrica, la Xina, el Regne Unit, Bèlgica, França, Holanda, Ruanda, Uganda, Burundi, el Zaire/República Democràtica del Congo, Tanzània, Kenya, el Sudan, així com els governs nacionals respectius, entre d’altres.69. Com les Nacions Unides i els seus organismes, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, entre d’altres.70. Com la Unió Europea i la Unió Africana, entre d’altres.71. Zygmunt BauMan, Tiempos líquidos: vivir en una época de incertidumbre, Barcelona, Tusquets Editores, 2007.72. Vegeu el desplegament de soldats de Ruanda per a la força híbrida de pau de l’ONU i la Unió Africana (Unamid) al Sudan: http://www.un.org/Depts/Cartographic/map/dpko/unamid.pdf.73. Vegeu http://www.globalsecurity.org/military/library/news/2007/10/mil-071026-afpn02.htm.


Africana i les Nacions Unides a Darfur),74 després d’haver estat processat pels tribunals espanyols. Al final de setembre de 2008, i després d’haver rebut 20 milions de dòlars (USD) procedents del Departament d’Estat nord-americà,75 destinades a les Rwandan Defense Forces (RDF) desplegades a Darfur, el general de divisió Karenzi Karake,76 que comanda les RDF al Sudan, va ser confirmat pel mateix secretari general de les Nacions Unides per un període complementari de sis mesos com a comandant adjunt de la força híbrida de manteniment de la pau Unamid.77

b) Uganda: alguns exsoldats de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès que han estat desmobilitzats i s’allotgen a Uganda, inicien, almenys, dues estratègies diferents de reubicació. O tracten de sol·licitar asil o estatut de refugiat a l’Àfrica o en països d’Europa, o són contractats per les empreses de seguretat privada dels Estats Units d’Amèrica per prestar serveis en el conflicte iraquià.78

c) República Democràtica del Congo: milers de refugiats ruandesos, tant tutsis com hutus, han deixat Ruanda en les últimes dècades a causa dels violents conflictes interètnics. Els refugiats són, alhora, agents i víctimes de nous episodis violents, especialment a la part oriental de la República Democràtica del Congo. Es produeixen uns enormes desplaçaments de població (centenars de milers de persones i famílies afectades) a causa dels conflictes bèl·lics, tant en l’interior de la República Democràtica del Congo com als països veïns. En els conflictes violents, també hi han participat diversos grups ètnics congolesos, com els hema (de procedència ètnica propera a l’ètnia tutsi) i els lendu (de procedència ètnica propera a l’ètnia hutu), per posar-ne només dos exemples anàlegs. Els conflictes violents continuen propagant-se, incloses les agressions sexuals sistemàtiques contra dones i nenes a gran escala per totes les forces contendents, i la presència dels refugiats i els militars ruandesos a la República Democràtica del Congo sovint s’utilitza com a pretext i justificació per continuar les operacions militars.

d) Refugiats ruandesos i congolesos a l’estranger: els conflictes violents a l’Àfrica Central s’han estès fins a generar un enorme nombre de refugiats a l’Àfrica Central, l’Àfrica en general, Europa i l’Amèrica del Nord, fet que ha introduït una pressió migratòria a nombrosos països de, com a mínim, tres continents diferents.

4.RESPONSABILITATDELSACTORSNOESTATALS,ESPECIALMENTDELESEMPRESESMULTINACIONALS,PERLAVIOLACIÓDELSDRETSHUMANSIELSCRIMSINTERNACIONALS

Malgrat els esforços de la comunitat internacional i de la creixent jurisprudència dels tribunals penals internacionals, la sensació d’impunitat que hi ha en relació amb els crims internacionals més greus comesos contra les persones o les comunitats humanes és notable. La percepció d’impunitat és gairebé total si ens centrem en els crims del pillatge de guerra. Hi ha escassíssims exemples dels processos judicials oberts i les condemnes per crim internacional del pillatge de guerra, tant en l’escala internacional com nacional, tal com s’analitza en els paràgrafs següents.

74. Vegeu “Rwanda Threatens Darfur Pullout if U.N. Removes General”, Washington Post, 24.7.2008, http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2008/07/23/AR2008072303610.html.75. Font: Departament d’Estat dels Estats Units, 3.9.2008, http://rwanda.usembassy.gov/u.s._embassy_donates_equipment_to_the_rwanda_defense_forces.76. Aquest funcionari de Ruanda va ser nomenat cap de la intel·ligència militar a Ruanda des del juliol de 1994 fins al març de 1997. En aquest període es van cometre crims massius contra la població civil tant a Ruanda com a l’aleshores Zaire.77. Vegeu “U.N. Offers To Keep Rwandan In Darfur. Commander Is Charged With 1990s War Crimes”, Washington Post, 3.10.2008, http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2008/10/02/AR2008100203598.html?nav=emailpage.78. Testimoni obtingut per l’autor d’aquest assaig.


I encara en aquests casos, els actors no estatals –ja siguin grups rebels, paramilitars o paraestatals, de multinacionals o d’organitzacions criminals o grups mafiosos– són rarament inquietats.

A causa, precisament, de la implicació creixent d’aquests actors, sobretot de les empreses transnacionals, en l’escenari internacional s’ha posat de manifest la necessitat de desenvolupar la seva responsabilitat penal en el dret internacional. Sobretot quan aquestes duen a terme les activitats a les zones de conflicte.

No obstant això, el pillatge dels recursos no és un concepte nou. Així, ja en els judicis de Nuremberg es va plantejar la imputació contra alguns empresaris alemanys per crims contra la pau.79 Després de Nuremberg, diversos tribunals nacionals van jutjar i van condemnar funcionaris o empresaris per la seva participació directa o indirecta en crims de guerra. Si bé és cert que en aquests casos els acusats van ser condemnats per les seves accions individuals (responsabilitat penal individual), aquesta es va plantejar derivada de la seva participació en activitats comercials amb criminals de guerra. Així, per exemple, en els casos Farben i Krupp80 dos tribunals nord-americans van condemnar els acusats –funcionaris o dirigents d’empreses– per cometre actes de saqueig i sotmetre civils o presoners de guerra a l’esclavitud laboral. En el cas Washio Awochi, un empresari japonès va ser condemnat per un crim de guerra de prostitució forçada.81 Més recentment, el maig de 2009, s’ha conegut la iniciativa d’un tribunal nord-americà per obrir un procés contra la companyia petrolífera angloholandesa Shell, acusada de complicitat en les violacions dels drets humans contra el poble ogoni i en l’execució de l’activista Ken Saro-Wiwa a l’Àfrica, concretament a Nigèria (el país on hi ha la dècima reserva mundial de petroli).82

4.1.Responsabilitatdelesempresesomultinacionalspelscrimsinternacionalsencontextosdeconflictesarmats.Lalegislaciódelsdretshumans

La Comissió Interamericana de Drets Humans assenyala que “tot el sistema de protecció dels drets humans està dissenyat en funció del reconeixement de l’Estat com a subjecte de la relació jurídica bàsica en matèria de drets humans”.83 Això significa que l’Estat és el responsable en última instància (duty bearer) de les obligacions de respecte, protecció i compliment dels drets humans. L’obligació de l’Estat de respectar i garantir els drets de totes les persones subjectes a la seva jurisdicció i dins del seu territori continguda en l’article 2 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, dóna lloc, segons el Comitè de Drets Humans, a l’obligació de l’Estat per investigar, enjudiciar i sancionar les violacions dels drets i les llibertats individuals.84 En conseqüència, quan

79. International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer de 2006, p. 1, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf.80. En el cas Farben, els condemnats havien explotat persones confinades en els camps de concentració (Auschwitz, entre d’altres) a treballs forçats en diverses instal·lacions industrials ocupades. En el cas Krupp, van ser presoners de guerra i persones d’Europa de l’Est els sotmesos als treballs forçats en factories franceses i holandeses. International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer 2006, p. 1, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf.81. International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer 2006, p. 1, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf (visitat el 23 de gener de 2009).82. Vegeu Isabel Coello, “Shell, a juicio por abusos en el delta de Nigeria”, Diario Público, 25.5.2009, http://www.publico.es/internacional/227697/shell/juicio/abusos/delta/nigeria.83. Comissió Andina de Juristes. Lima. Butlletí núm. 33, 1992, p. 60. Citant l’Informe Anual de la Comissió Interamericana de Drets Humans, 1990-1991, capítol V, Document EA/Ser.L/V/II.79.rev.1, de 22 de febrer de 1991. 84. Vegeu el comentari de l’observació general núm. 3 (article 2), Document ONU HRI/GEN/1/Rev.7 a 140 (1981) i la comunicació núm. 821/1998, Chongwe vs. Zàmbia, de 9 de novembre de 2000, Document CCPR/C/70/D/821/1998 (observacions adoptades el 25 d’octubre de 2000), http://www.unhchr.ch/tbs/doc.nsf/898586b1dc7b4043c1256a450044f331/aa3782f9de95874ec125700d00381407/$FILE/G0541499.DOC.


un estat incompleix, ja sigui perquè no prevé o no participa activament en la prevenció o perquè no observa les prohibicions que li imposa el dret internacional dels drets humans, aquest és responsable segons les normes del dret internacional dels drets humans.

L’Estat també incorrerà en responsabilitat pels crims comesos, tant pels agents públics com els no estatals, sobre la base que aquests no van ser previnguts.85 I en el cas de portar davant de la justícia els que van cometre el delicte i sancionar-los, l’Estat pot ser responsable civil subsidiari per aquests delictes comesos al seu territori.86 Com a part de l’obligació de prevenir la comissió d’aquests delictes –denominats delictes de transcendència per a la comunitat internacional o de crims de dret internacional–87 els estats tenen l’obligació de promulgar lleis, polítiques i tota classe de mesures orientades a la seva prevenció.

Quant als delictes de transcendència per a la comunitat internacional enumerats en els tractats internacionals, els estats, una vegada ratificats, estan compel·lits a tipificar les conductes delictives que contenen en el marc de les lleis nacionals. Els crims de dret internacional imposen directament una responsabilitat penal individual,88 independentment que els estats els hagin tipificat o no en la seva legislació interna. Cal, per tant, una actitud proactiva dels estats per prevenir i investigar aquests delictes, així com establir, si escau, les responsabilitats penals i civils que corresponguessin pel que fa als drets humans i les garanties processals aplicables.

Els drets humans han de ser respectats pels estats i els individus,89 i les seves normes resulten aplicables en totes les circumstàncies.90 No obstant això, en determinades situacions –per exemple, estats d’emergència o de guerra– els estats poden suspendre o limitar l’exercici d’alguns drets.91 Tanmateix, aquesta suspensió mai no podrà afectar el denominat “nucli” de drets inderogables, de naturalesa consuetudinària, com ho són el dret de la vida, de no ser sotmesos a tortura ni a penes, ni tractes cruels, inhumans o degradants i de no sofrir esclavitud o servei.92 D’altra banda, la prohibició de la submissió a l’esclavitud i dels actes de tortura constitueixen unes normes imperatives del dret internacional o ius cogens.93

Però què passa quan aquestes conductes són dutes a terme directament o indirectament per un actor no estatal que és una persona jurídica?

85. És un principi general del dret internacional que els estats responen unitàriament pels actes de les autoritats, així com per les seves omissions. Vegeu la Comissió Interamericana de Drets Humans, Informe núm. 53/96; cas 8074, Guatemala, 6 de desembre de 1996, http://www.cidh.org/annualrep/96span/Guatemala8074.htm.86. En el cas espanyol, es refereixen a la responsabilitat civil subsidiària a la penal els articles 120 i 121 del Codi penal. Per exemple, en el cas d’un homicidi que hagi tingut lloc en un centre penitenciari, per ser conseqüència directa del funcionament dels serveis públics encomanats als funcionaris de presons, que ometen controlar eficaçment l’entrada d’armes, com els correspon per la seva posició de garant davant la vida, la integritat i la salut dels interns (art. 3.4 de la LOGP). O en el cas de les tortures, també serà procedent la condemna de l’Administració pública sota la dependència de la qual es trobessin els funcionaris públics responsables penals de les tortures, exarticle 121 del Codi penal. Vegeu les sentències del Tribunal Suprem de 20 de desembre de 1989 i 23 d’abril de 1990. El que encara no preveu l’ordenament jurídic espanyol és la competència dels tribunals espanyols per declarar –en el context dels casos en virtut del principi de jurisdicció universal– la responsabilitat civil subsidiària de l’Estat al territori del qual es va cometre el delicte per no haver-lo previngut.87. Hi ha una gran quantitat de classificacions dels delictes. Vegeu, per exemple, Amnistia Internacional, “España: Ejercer la jurisdicción universal para acabar con la impunidad”, índex EUR 41/017/2008, d’octubre de 2008, de p. 10 a 31. 88. Vegeu Antonio Cassese, International Criminal Law, Oxford, Oxford University Press, 2003, p. 23.89. En general, vegeu l’informe sobre drets humans i responsabilitats de la persona, Comissió de Drets Humans, Document ONU E/CN.4/2002/107, de 19 de març de 2002, http://www.unhchr.ch/Huridocda/Huridoca.nsf/TestFrame/8d6637f81736de1bc1256b9e0037f459?Opendocument.90. Si bé el dret internacional humanitari, per ser lex specialis, assumirà plena vigència com més gran sigui la intensitat del conflicte, la seva aplicació està expressament exclosa en situacions de tensions internes o disturbis interiors, on romandrà vigent el dret internacional dels drets humans. Es tracta, doncs, de cossos legals o normatius complementaris.91. El Comitè de Drets Humans s’ha pronunciat sobre això en moltes ocasions. Així, per exemple, vegeu CCPR/C/79/Add.76, paràgraf 25 (1995); CCPR/CO/71/SYR, paràgraf 6 (2001); CCPR/C/70/Add.90, paràgraf 8 (1998), i CCPR/C/79/Add,78, paràgraf 10 (1997).92. Vegeu l’article 4.2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.93. Vegeu M. C. BassIounI, “International Crimes: Jus cogens and Obligatio Erga omnes”, Law and Contemporary Problems, vol. 59, núm. 4 (1996); M. C. BassIounI, “Accountability for international Crimes and Serious Violations of Fonamental Human Rights”, Law and Contemporary Problems, vol. 59, núm. 4 (1996).


Com hem vist anteriorment, tant en el context dels judicis de Nuremberg com posteriorment, va sorgir aquesta qüestió, i encara que va ser resolta amb unes imputacions individuals –com a representants o funcionaris d’empreses– també es va arribar a establir que les persones jurídiques havien violat unes determinades lleis de la guerra.94 No obstant això, l’Estatut del Tribunal de Nuremberg sí que va permetre que els grups o les organitzacions poguessin ser declarats “criminals” i que la pertinença a aquestes es convertís en una conducta delictiva. El Tribunal es va centrar en el concepte de conspiració i la teoria “de l’objectiu comú” (common purpose theory) per abordar la participació d’aquests grups o organitzacions en el delicte.95

Durant les reunions preparatòries de la Conferència de Roma es va debatre la proposta d’incloure la responsabilitat penal de les persones jurídiques sota la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional. No obstant això, van sorgir objeccions a la proposta. Un dels arguments utilitzats en contra d’aquesta extensió es va referir a l’impacte que tindria la decisió sobre el principi de complementarietat.96 En virtut d’aquest principi, en cas d’una concurrència de jurisdiccions, l’Estatut de Roma atorgaria la preferència a les jurisdiccions nacionals sobre la Cort, sempre que es complissin els requisits determinats que esmenta l’article 17. La preocupació dels detractors de la inclusió de la responsabilitat penal de les persones jurídiques en el marc de l’Estatut ha de tenir relació amb el fet que aquells estats que no reconeguessin aquesta responsabilitat no tindrien la possibilitat d’exercir en primer lloc la seva jurisdicció i dur a terme la investigació preceptiva i, en el seu cas, aplicar-ne la sanció.97 Per tant, els estats membres, per donar compliment a les seves obligacions sota l’Estatut de Roma i, així, poder dur a terme les investigacions en l’àmbit domèstic, es veurien forçats a desenvolupar i incorporar als seus sistemes legals la qüestió de la responsabilitat penal de les persones jurídiques.98

En el cas que ens ocupa, la República Democràtica del Congo, el panel d’experts creat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides per a l’“estudi de l’explotació il·legal dels recursos naturals i altres formes de riquesa de la República Democràtica del Congo”, en el seu informe de 2001, va posar de manifest el saqueig que pateixen els recursos naturals d’aquest país (sobretot, els diamants, l’or, el cobalt, el coure, la fusta i el cafè), i va concloure que l’explotació il·legal d’aquests recursos en el país seguia fonamentalment en mans dels interessos polítics, militars i comercials dels governs ruandès i ugandès –con la participació, també, de la República Democràtica del Congo, Zimbàbue, Angola i Namíbia–, a més de nombroses empreses multinacionals africanes, nord-americanes, europees i asiàtiques, així com el vincle entre aquesta explotació i la prolongació del conflicte a la República Democràtica del Congo.99

En l’informe esmentat es posa de relleu com l’extracció de minerals es duia a terme, o bé pels mateixos soldats ocupants o bé, com ja s’ha posat de manifest, mitjançant la importació de treballadors –per exemple, de presoners ruandesos que obtenien, així, una reducció de les seves condemnes, fins i tot, encara que alguns d’aquests presoners podien ser o havien estat refugiats.100 Un aspecte clau de l’informe és que fa referència al fet que el vincle entre l’explotació dels recursos i el conflicte no hauria estat possible sense la participació d’alguns actors no estatals.

94. International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer de 2006, p. 4, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf.95. International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer de 2006, p. 4, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf (visitat el 23 de gener de 2009).96. Vegeu l’article 17 de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional. Document ONU, A/CONF.183/9 (1998).97. Joanna KyrIaKaKIs, “Corporations and the International Criminal Court: The complementarity objection stripped bare”, Criminal Law Forum, 19 (2008), de p. 116 a 119.98. International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer de 2006, p. 4, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf (visitat el 23 de gener de 2009).99. El producte d’aquest pillatge i aquesta explotació il·legal servia per finançar l’adquisició d’armes, o bé es van atorgar concessions mineres a canvi d’armes i mitjançant la creació d’“aliances d’empreses”. Informe S/2001/357, de 12 d’abril de 2001, p. 29. Així mateix, vegeu l’Informe S/2002/1146, de 16 d’octubre de 2002, p. 6 i seg.100. Informe S/2001/357, de 12 d’abril de 2001, p. 8 a 12.


L’informe fins i tot afirma que diversos donants bilaterals i multilaterals havien facilitat l’explotació i que el paper de les companyies privades havia estat vital. D’aquesta manera, l’informe inclou una llista de més de 39 companyies internacionals connectades amb aquestes xarxes i que, per tant, haurien contribuït d’alguna manera a la prolongació del conflicte i al saqueig dels recursos naturals.101

4.2.Responsabilitatenelmarcdeldrethumanitari

A més del dret internacional dels drets humans, hi ha un altre cos legal, el dret internacional humanitari, que té per finalitat regular, en temps de conflictes armats, el comportament de les forces bel·ligerants i protegir la població civil.102 Les seves normes s’apliquen tant a les forces armades (com a agents estatals) com als grups armats o agents no estatals. Així, el dret internacional humanitari permet aplicar unes normes essencials dels drets humans als exèrcits i als grups no estatals, ja que el nucli inderogable dels drets humans coincideix amb els drets recollits en l’article 3 comú dels Convenis de Ginebra de 1949, aplicable a qualsevol conflicte armat.103

En aquest sentit, cal recordar que els crims de dret internacional –entre els que s’inclourien, per exemple, els crims de guerra,104 els delictes de lesa humanitat i el genocidi– són aquells per als quals el mateix dret internacional imposa directament una responsabilitat penal individual.105 Per tant, està perfectament reconegut el principi segons el qual els autors o les persones que hagin ordenat cometre les violacions del dret internacional humanitari incorreran en responsabilitat penal individual.

L’Estatut del Tribunal de Nuremberg establia, en l’article 6, que el Tribunal tindria competència per enjudiciar i castigar els qui, actuant a títol personal o com a membres d’organitzacions en interès dels països de l’Eix europeu, haguessin comès crims contra la pau, crims de guerra i crims de lesa humanitat.106 Entre les violacions de les lleis i els costums, s’hi incloïen el maltractament o el confinament als treballs forçats, o amb qualsevol altre propòsit, de la població civil d’un territori ocupat, l’assassinat o el maltractament dels presoners de guerra, el pillatge dels béns públics o privats, la destrucció arbitrària de les ciutats, els pobles o els llogarrets i la seva devastació no justificada per necessitats militars. Com s’ha indicat en aquesta secció, els fiscals del Tribunal de Nuremberg van intentar implicar empresaris alemanys però no va ser fins després dels judicis de Nuremberg que es van emetre unes sentències condemnatòries en contra d’aquests pel pillatge o l’espoli d’empreses o fàbriques als territoris ocupats i la utilització de civils o presoners de guerra per als treballs forçats en aquestes.

101. Informe S/2001/357, de 12 d’abril de 2001, p. 37 i seg. i 46-47. L’informe del mateix panel de 2002 augmentava a 85 el nombre d’empreses implicades (annex III). Així mateix, el panel identificava 29 empreses sobre les quals recomanava que s’imposessin unes restriccions financeres (annex I). Vegeu l’Informe S/2002/1146, de 16 d’octubre de 2002.102. Vegeu Françoise BouChet-saulnIer, Dictionnaire pratique du droit humanitaire, París, Éditions la Découverte, 2006, p. 214 i seg. Vegeu en sentit anàleg, per a la noció de criminal de guerra, Anne-Marie la rosa, Dictionnnaire de droit internacional pénal, París, Presses Universitaires de France, 1998, p. 27-28. 103. Segons l’article 3 comú es prohibeixen “en qualsevol temps i lloc, per la qual cosa incumbeix a les persones abans esmentades: a) els atemptats contra la vida i la integritat corporal, especialment l’homicidi en totes les seves formes, les mutilacions, els tractes cruels, la tortura i els suplicis; b) la presa d’ostatges; c) els atemptats contra la dignitat personal, especialment els tractes humiliants i degradants; d) les condemnes dictades i les execucions sense judici previ davant d’un tribunal legítimament constituït, amb les garanties judicials reconegudes com a indispensables pels pobles civilitzats”.104. Els crims de guerra –sancionats pels Convenis de Ginebra, que aquest any compleixen 60 anys– estan ratificats per pràcticament tots els països del món, inclosos Israel (1951), el Congo (1961), Ruanda (1964), l’Iraq (1956), l’Afganistan (1956), els EUA (1955), la Xina (1956), Guatemala (1952) i també Espanya (1952), per citar-ne només alguns. Cal destacar això de manera especial en relació amb els atacs contra la població civil contraris al dret internacional humanitari: l’article 146 del IV Conveni de Ginebra, relatiu a la protecció deguda a les persones civils en temps de guerra, estableix l’obligació dels estats membres de “buscar les persones acusades d’haver comès, o ordenat cometre, alguna de les infraccions esmentades, i fer-les comparèixer davant dels mateixos tribunals, sigui quina sigui la seva nacionalitat”. L’article 8 de l’Estatut de Roma, pel qual s’aprova el Tribunal Penal Internacional (TPI) amb seu a l’Haia, assumeix tota aquesta normativa com a pròpia.105. Vegeu Antonio Cassese, International Criminal Law, Oxford, Oxford University Press, 2003, p. 23.106. Vegeu, en general, Marie-Claude roBerge, “Jurisdicción de los Tribunales ad hoc para ex Yugoslavia i Ruanda por lo que respecta a los crímenes de lesa humanidad y de genocidio”, Revista Internacional de la Cruz Roja, núm. 144, p. 695-710.


Així mateix, en virtut de la llei israeliana de 1951, relativa a la responsabilitat criminal nazi, Eichmann107 va ser acusat –de conformitat amb el principi de justícia universal– de crims contra el poble jueu, crims de lesa humanitat, crims de guerra i pertinença a organitzacions hostils. Entre els crims de lesa humanitat objecte de tipificació, hi havia la deportació per a treballs forçats –o amb qualsevol altra finalitat– de persones civils de o als territoris ocupats, els maltractaments infligits als presoners de guerra o a les persones al mar, el pillatge dels béns públics o privats, així com les destruccions arbitràries de les ciutats, les viles o els llogarrets i la devastació no justificada per les necessitats militars.108

4.2.1. Responsabilitat penal corporativa en els crims internacionals

Els tribunals penals internacionals per a l’antiga Iugoslàvia i Ruanda109 han tractat els conceptes de complicitat i col·laboració, així com d’instigació, inducció i encobriment110 –en el context dels crims de guerra i el genocidi. Les figures esmentades són importants per establir la responsabilitat corporativa, ja que les empreses poden contribuir de manera significativa a la capacitat dels governs per dur a terme unes violacions sistemàtiques dels drets humans.111 Així, doncs, la complicitat o la col·laboració ha de ser directa –element material– a més de requerir una intenció de participar –element mental–, per a la qual cosa n’hi ha prou amb la previsibilitat o l’alta probabilitat que es produeixin efectes nocius.112 És el que es coneix en dogmàtica penal com a dol directe o dol eventual. A més, ha quedat establert, en el context dels casos seguits per altres crims internacionals, que un còmplice pot ser jutjat i condemnat sense que el còmplice principal hagi estat identificat o sense que hagi arribat a provar-se’n la culpabilitat.113 Si es traslladen els raonaments anteriors a l’àmbit de la responsabilitat penal de les persones jurídiques, en cas d’estar previst legalment, això implicaria que una empresa podria ser considerada com a còmplice d’abusos dels drets humans quan prengui la decisió la participar en la comissió d’aquests abusos, assistint o contribuint en la perpetració dels fets delictius comesos per altres; sense que sigui necessari que l’autor principal hagi estat declarat culpable i encara que l’empresa o els seus agents actuessin sota el principi del dol eventual.114

107. L’any 1960, un agent secret israelià va segrestar a Buenos Aires el jerarca nazi de les SS Adolf Eichmann, el va sotmetre a un judici d’acord amb el principi de justícia universal –que serveix com a antecedent jurisprudencial a mig món– i el va condemnar, dos anys més tard, com a responsable de crims contra la humanitat per la seva implicació directa en la “solució final” a Polònia, així com pel transport dels deportats als camps de concentració alemanys durant la Segona Guerra Mundial.108. Vegeu, en general, Marie-Claude roBerge, “Jurisdicción de los Tribunales ad hoc para ex Yugoslavia y Ruanda por lo que respecta a los crímenes de lesa humanidad y de genocidio”, Revista Internacional de la Cruz Roja, núm. 144, p. 695-710.109. Un cas significatiu de la responsabilitat penal individual en el marc d’una corporació és una decisió del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, mitjançant la qual el Tribunal va condemnar dos directors de l’emissora de ràdio RTLM per incitació al genocidi (International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer de 2006, p. 2, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf). No obstant això, no han estat objecte ni d’investigació ni de processament les actuacions anàlogues desenvolupades en relació amb les emissions de la ràdio Muhabura durant el mateix període de l’any 1994.110. International Law Discussion Group Summary, What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law?, Londres, Chatham House, febrer de 2006, p. 5, http://www.chathamhouse.org.uk/files/9575_ilp230206.pdf (visitat el 23 de gener de 2009). A més, la jurisdicció dels tribunals penals internacionals es limita a la persecució, l’enjudiciament i la sanció de les persones físiques. Vegeu, així mateix, l’article 25.3.c de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional. A més, cal tenir en compte l’article 25.3.d, que estableix que “contribueixi d’alguna altra manera en la comissió o la temptativa de comissió del crim per un grup de persones que tinguin una finalitat comuna. La contribució haurà de ser intencional”.111. Andrew ClaPhaM i Scott JerBI, Categories of Corporate Complicity in Human Rights Abuses. Based on a background paper for the global compact dialogue on the role of the private sector in zones of conflict, Nova York, 21-22 de març de 2001, p. 2.112. Andrew ClaPhaM i Scott JerBI, Categories of Corporate Complicity in Human Rights Abuses. Based on a background paper for the global compact dialogue on the role of the private sector in zones of conflict, Nova York, 21-22 de març de 2001, p. 3.113. Andrew ClaPhaM i Scott JerBI, Categories of Corporate Complicity in Human Rights Abuses. Based on a background paper for the global compact dialogue on the role of the private sector in zones of conflict, Nova York, 21-22 de març de 2001, p. 3.114. Andrew ClaPhaM i Scott JerBI, Categories of Corporate Complicity in Human Rights Abuses. Based on a background


Més encara, alguns autors afirmen que el concepte de complicitat corporativa no es limita a la participació directa en la comissió de fets delictius per altres, sinó que pot arribar, fins i tot, als casos en els quals les empreses obtenen beneficis mercantils o es beneficien dels abusos dels drets humans comesos per altri. És l’exemple del cas de diverses companyies internacionals petrolieres que, els anys noranta, van formar una aliança d’empreses (joint venture) a Birmània amb el govern d’aquest país i l’empresa pública petroliera denominada Myanma Oil and Gas Enterprise (MOGE en les seves sigles en anglès). MOGE va assumir la tasca de proporcionar mà d’obra i serveis de seguretat per a la construcció d’un gasoducte. Van aparèixer denúncies sobre la utilització, per part de MOGE, de mà d’obra forçada i explotació infantil per a la construcció del gasoducte, així com altres violacions, com tortures, i relocalització forçada. Malgrat que el soci occidental principal (l’empresa Unocal) no va dur a terme aquests abusos, a causa de la seva participació en el projecte, la seva responsabilitat per actuar de concert amb MOGE ha estat objecte d’investigació i enjudiciament per un tribunal nord-americà.115

4.2.2. Referència especial al crim del pillatge de guerra

S’entén com a pillatge de guerra “l’apropiació sistemàtica i violenta dels béns mobles privats o públics efectuada pels membres de forces armades en perjudici de les persones protegides pels Convenis de Ginebra (civils, ferits, malalts o nàufrags i presoners de guerra) o de l’Estat advers”.116 Les Convencions de l’Haia,117 primer, i, posteriorment, els Convenis de Ginebra, estableixen clarament que aquesta conducta està prohibida, tant en els conflictes internacionals com els interns.118 El Comitè Internacional de la Creu Roja, en els seus comentaris al protocol addicional II als Convenis de Ginebra de 1949, ha establert que el pillatge “es refereix tant al pillatge organitzat com al pillatge que resulta dels actes individuals d’indisciplina. Està prohibit tant ordenar com autoritzar el pillatge. La prohibició té un abast general i s’aplica a totes les categories de béns, ja siguin privats o estatals”.119

Així mateix, es considera una infracció greu de les lleis i els costums de la guerra la destrucció i l’apropiació dels béns no justificades per necessitats militars i realitzades a gran escala de manera il·lícita i arbitrària.120 Estan igualment prohibits els trasllats en massa o individuals, d’índole forçosa, així com les deportacions de persones protegides del territori ocupat al territori de la potència ocupant o al de qualsevol altre país, ocupat o no, sigui quin sigui el motiu.121

El cert és que el pillatge i l’apropiació dels béns en el marc dels conflictes bèl·lics es converteix, en moltes ocasions, en la qüestió nuclear del conflicte bèl·lic, i constitueix, fins i tot, una de les

paper for the global compact dialogue on the role of the private sector in zones of conflict, Nova York, 21-22 de març de 2001, p. 5 i 6.115. Andrew ClaPhaM i Scott JerBI, Categories of Corporate Complicity in Human Rights Abuses. Based on a background paper for the global compact dialogue on the role of the private sector in zones of conflict, Nova York, 21-22 de març de 2001, p. 6. Així mateix, un altre tribunal nord-americà té coneixement d’un altre cas des de 2001 sobre les activitats desenvolupades per l’empresa Exxon Mobil a Aceh, Indonèsia.116. Vegeu Françoise BouChet saunIer, Dictionnaire pratique du droit humanitaire, París, Éditions la Découverte, 2006, p. 397.117. Vegeu l’article 28 del Reglament annex a les Convencions de l’Haia II, de 29 de juliol de 1899, i IV, de 18 d’octubre de 1907, que prohibeix “lliurar al pillatge una població o localitat, encara que sigui presa per assalt”.118. Vegeu l’article 33 del IV Conveni de Ginebra i l’article 4.2.g del protocol addicional II. El I Conveni de Ginebra (CG), en termes similars a l’article 16 del IV CG, estableix en l’article 15 que “sempre, i especialment després d’un combat, les parts en conflicte han de prendre immediatament totes les mesures possibles per buscar i recollir els ferits i els malalts, per protegir-los contra el pillatge i els maltractaments i proporcionar-los l’assistència necessària, així com per buscar els morts i impedir que siguin desposseïts”. Així mateix, vegeu l’article 18 del II CG.119. Vegeu http://www.icrc.org/Web/Spa/sitespa0.nsf/html/950B5D7D9CEA18B2C1256E2100501C7D?OpenDocument&Style=Custo_Final.3&View=defaultBody10.120. Vegeu l’article 147 del IV Conveni de Ginebra (CG). Així mateix, vegeu l’article 50 del I CG i l’article 51 del II CG. L’article 14 del protocol addicional II estableix que “queda prohibit, com a mètode de combat, fer passar gana a les persones civils. En conseqüència, es prohibeix atacar, destruir, sostreure o inutilitzar amb aquesta finalitat els béns indispensables per a la supervivència de la població civil, com ara els articles alimentaris i les zones agrícoles que els produeixen, les collites, el bestiar, les instal·lacions i les reserves d’aigua potable i les obres de reg”.121. Vegeu l’article 49 del IV Conveni de Ginebra. Així mateix, vegeu l’article 85.4.a del protocol addicional I. L’article 17 del protocol addicional II prohibeix els desplaçaments forçats.


seves motivacions principals, encara que es mostra ocultat intencionadament. Davant dels crims comesos contra les persones, sovint apareix com una conseqüència inevitable i gairebé tangencial de la guerra, quan moltes vegades és un aspecte central del conflicte bèl·lic. Entenem, per tant, que les investigacions que realitzen els tribunals per crims de guerra són tan importants com les que se centren tant en els crims internacionals contra les persones com en els crims internacionals del pillatge dels béns mobles, aspectes, en molts casos, indissolubles i connexos.

5.RESPONSABILITATINDIVIDUAL,RESPONSABILITATDELAPERSONALITATJURÍDICAIPILLATGEDEGUERRAENELMARCDELAJURISDICCIÓUNIVERSALESPANYOLA

En l’ordenament jurídic espanyol encara no hi ha la figura de la responsabilitat penal de la persona jurídica. Segons l’article 31 del Codi penal espanyol, és la persona física o natural “qui actua com a administrador de fet o de dret d’una persona jurídica, o en nom o representació legal o voluntària d’una altra”, que en respondrà personalment. I si se li imposés “una pena de multa a l’autor del delicte, en serà responsable del pagament de manera directa i solidària la persona jurídica en el nom de la qual o per compte de la qual va actuar”. Així mateix, l’article 129 del Codi penal, dins del títol VI relatiu a les “conseqüències accessòries” preveu les conseqüències “penals” per a les empreses, que consistirien o bé en la seva clausura, la seva dissolució, la suspensió de les activitats, la prohibició de realitzar certes activitats o la intervenció per salvaguardar els drets dels treballadors.

D’altra banda, l’article 515 del Codi penal castiga les “associacions il·lícites”, és a dir, aquelles que tinguin per objecte cometre algun delicte, les bandes armades, les organitzacions o grups terroristes, les que emprin mitjans violents, les organitzacions de caràcter paramilitar i les que promoguin la discriminació, l’odi o la violència contra les persones, els grups o les associacions per raó de la seva ideologia, la religió o les creences, la pertinença dels seus membres o d’algun d’ells a una ètnia, raça o nació determinada, el seu sexe, l’orientació sexual, la situació familiar o la malaltia o minusvàlua que pateixen, o ho incitin.122 El Codi penal castiga els promotors, directors, presidents i fundadors, així com els membres actius o els integrants amb penes privatives de llibertat.123 A més, els jutges poden acordar la dissolució de l’organització il·legal i, si escau, qualsevol altra de les conseqüències accessòries de l’article 129 d’aquest Codi.

Tanmateix, el 14 de novembre de 2008, el ministre de Justícia va presentar l’informe sobre l’avantprojecte per a la reforma del Codi penal davant del Consell de Ministres, que, si s’aprovés, sí que regularia la responsabilitat penal de les persones jurídiques. Sota el marc proposat, aquestes podrien ser penalment responsables dels delictes comesos “per compte o en profit d’aquestes, per les persones físiques que hi tinguin un poder de direcció” –autors materials– o per les qui haguessin “pogut realitzar els fets per no haver-se exercit sobre elles el control necessari”.124 El text és encara un projecte que no ha estat debatut pel Congrés dels Diputats.

122. La permanència i l’estabilitat són característiques de les associacions de les quals tracta l’article 515, així com un element volitiu (formar part d’una organització criminal o participar-hi). Per exemple, la jurisprudència del Tribunal Suprem ha establert que “l’integrant en una banda armada [les organitzacions o els grups terroristes dels articles 515 i 516] apareix en una comunió més forta i nuclear amb la ideologia patògena que vertebra l’activitat terrorista en una renovació permanent de la voluntat de formar part de l’empresa criminal, que és l’activitat terrorista que participa en els seus discursos i la seva activitat”. Vegeu les sentències del Tribunal Suprem 785/2003, de 29 de maig; 1346/2001, de 28 de juny, i 1562/2002, d’1 d’octubre.123. Vegeu els articles 516 i 517 del Codi penal.124. Projecte d’article nou 31 bis, apartat 1. Projecte de reforma del Codi penal en relació amb la responsabilitat penal de les persones jurídiques.


5.1.Pillatgedeguerraenlalegislacióespanyola

En el context desenvolupat, la investigació i l’enjudiciament dels fets criminals relacionats amb el dret internacional humanitari en general i el crim de guerra del pillatge125 en particular es converteixen en extraordinàriament rellevants. Segons Pignatelli, “se sanciona qualsevol manifestació del pillatge, entès com la rapinya, l’apoderament o el despullament d’un bé o cosa aliena sense el consentiment de la víctima, que es du a terme en el context d’un conflicte armat i, en general, immediatament després de l’enfrontament, i que es realitza de manera massiva o sistemàtica; habitualment, el pillatge el duen a terme els combatents al territori controlat o ocupat per la part a la qual pertanyen, incloses les localitats preses en l’assalt”.126 En la legislació espanyola, l’article 613127 del Codi penal vigent –en la seva modalitat de gravetat extrema (art. 613.2)– constitueix el tipus jurídic base en el que es fonamenta la investigació, no ja com a simple denúncia abstracta, sinó com a objecte de persecució juridicopenal fonamental. La modalitat delictiva es produeix mitjançant l’ús de violència o intimidació orientat a la consecució del bé moble que no pertany a l’atacant, torçant o violentant directament o indirectament la voluntat de la víctima, tant si és individual com col·lectiva.

5.2.Pillatgedeguerra,responsabilitatiempresesmultinacionalsenelcasdeRuandailaRepúblicaDemocràticadelCongodavantdelstribunalsespanyols

Si apliquem la dita al cas de Ruanda i la República Democràtica del Congo, fruit de la investigació judicial dels tribunals espanyols a la qual es fa referència, s’ha pogut establir la responsabilitat presumpta de l’APR/FPR –liderada pel president ruandès actual, Paul Kagame– quant als crims massius i sistemàtics contra civils espanyols, ruandesos, canadencs i congolesos i la seva vinculació intrínseca amb els crims del pillatge de guerra dels recursos naturals –a gran escala i de manera sistemàtica–, en especial, de minerals valuosos i estratègics de la República Democràtica del Congo. En la interlocutòria de processament emesa per l’Audiència Nacional espanyola, s’hi estableix que apareixen indicis racionals de criminalitat per imputar a Paul Kagame la seva participació en els delictes de genocidi, de lesa humanitat, de crims de guerra (inclòs el pillatge), la integració en una organització terrorista i actes de terrorisme.128 De les diligències d’investigació practicades, sembla que resultaria acreditat que, presumptament, Paul Kagame va ordenar, per exemple, les matances indiscriminades de la població civil (article 611 del Codi penal), per tal com era el cap de l’Alt Comandament de l’APR (i, per tant, responsable de les accions il·legals dels seus subordinats –articles 615 i 615 bis–). Malgrat aquestes evidències, tanmateix, atesa la condició de Paul Kagame de president de Ruanda, el jutge

125. Vegeu Patricia Plaza ventura, Los crímenes de guerra: recepción del derecho internacional humanitario en derecho penal español, Pamplona, Universidad Pública de Navarra, 2000, p. 69 i seg.: “En virtut dels articles 50/Ginebra I, 51/Ginebra II i 147/Ginebra IV, l’apropiació massiva, il·lícita, arbitrària i sense necessitat militar dels béns civils constitueix un crim de guerra. L’Estatut de Roma de 1998 (http://www.un.org/law/icc/statute/spanish/rome_statute(s).pdf) qualifica el pillatge com a crim de guerra, sense distinció de si el conflicte és de caràcter internacional o nacional (art. 8, 1, 2.a-Iv, 2.e-xII i concordants)”.126. Vegeu Fernando PIgnatellI I MeCa, La sanción de los crímenes de guerra en el derecho español, Madrid, Editorial del Ministeri de Defensa, 2003, p. 591-592.127. Vegeu l’article 613 del Codi penal espanyol: “El qui, en ocasió d’un conflicte armat, realitzi qualsevol acte de pillatge i, sense necessitat militar, destrueixi coses que no li pertanyin, les malmeti o se n’apoderi (613.1.e) constituirà supòsits d’extrema gravetat (613.2)”. Vegeu, així mateix en aquest sentit, l’article 33 del IV Conveni de Ginebra, de 12 d’agost de 1949, relatiu a la protecció de persones civils en temps de guerra.128. La interlocutòria de processament de 6 febrer de 2008 estableix en els raonaments jurídics el llistat de delictes que s’imputen als processats. Així, sota la lletra a) Delictes de genocidi (article 607 del Codi penal), b) Delictes de lesa humanitat (article 607 bis), c) Crims de guerra (articles 608 –persones protegides–; 609 –maltractament–; 610 –mitjans de combat prohibits–; 611 –atacs indiscriminats–; 612 –violació d’unitats sanitàries–; 613 –atacs contra el patrimoni–; 614 –actes contraris a les prescripcions dels tractats–, i 614 bis –disposició residual–), d) Disposicions comunes (articles 615 i 615 bis, que es refereixen a la cadena de comandament, les ordres de superiors, etc.), e) Integració en una organització terrorista (articles 515 i 516 del Codi penal) i f) Actes terroristes (article 572 en relació amb els articles 174 i 174 bis) de l’antic Codi penal de 1973, vigent fins al 1995).


d’instrucció va declarar la incompetència dels tribunals espanyols per jutjar Paul Kagame.129 Una qüestió particularment rellevant en el cas que ens ocupa és que, segons l’Audiència Nacional, també queda acreditada la seva presumpta responsabilitat quant als actes de pillatge (militar a càrrec dels seus soldats després dels atacs contra la població civil –article 613.1.e del Codi penal) o d’aquests actuant sota organitzacions “terroristes” com el Front Patriòtic Ruandès i, per tant, il·legals (article 515).

Malgrat que en la interlocutòria de processament es fa referència a la participació de diverses empreses vinculades al pillatge i a l’explotació il·legal de recursos, així com al lliurament d’armes,130 el tribunal espanyol no entra a estudiar, de moment, la participació directa –o indirecta, mitjançant l’enriquiment o el benefici obtingut– de les empreses davant les transaccions que s’haguessin dut a terme.131 I encara que la legislació espanyola no preveu, actualment, la responsabilitat penal de les persones jurídiques, els representants d’aquestes sí que poden ser perseguits per crims de dret internacional, enjudiciats i castigats a Espanya en virtut del principi de jurisdicció universal. El que determina l’exercici de la jurisdicció universal és la naturalesa del delicte132 i sí que es pot imputar, sota aquest marc, un crim de guerra al representant legal d’una empresa com a persona individual, a títol d’exemple. I això, sobre la base de la naturalesa del delicte –crim de guerra de pillatge– i del bé jurídic afectat –com a interès superior o supranacional– i per l’obligació de la comunitat internacional d’evitar i no deixar impunes aquells crims especialment greus, comesos a gran escala, de manera sistemàtica o en el context de conflictes armats. En aquests casos, com s’ha esmentat abans, els tribunals de tots els estats tenen capacitat per jutjar aquests delictes, amb independència del lloc on s’haguessin comés, de la nacionalitat de l’autor o de les víctimes, i al marge dels interessos purament nacionals.

6.JUSTÍCIAICRIMSINTERNACIONALS:ALGUNESAPORTACIONSDELEGEFERENDA

Per finalitzar aquest estudi, cal reprendre la pregunta inicial en relació amb els conflictes contemporanis, els drets humans i la justícia: estem preparats, tant des del dret penal nacional com internacional, per afrontar les formes de criminalitat internacional i les violacions dels drets humans que involucren les empreses multinacionals en els conflictes violents? Encara que aquest assaig no intenta respondre la complexitat d’aquesta pregunta, plantegem, a continuació, algunes propostes, particularment en relació amb el crim de guerra del pillatge i el saqueig de recursos naturals.

Si, malgrat els esforços de la comunitat internacional i dels tribunals internacionals,133 la sensació d’impunitat que hi ha en relació amb els crims internacionals més greus comesos contra les persones o les comunitats humanes és notable –tenint en compte l’amplitud i la intensitat dels

129. En virtut del principi d’immunitat de jurisdicció previst per l’article 21 de la Llei orgànica del poder judicial.130. Vegeu les pàgines 97, 100 i 135 de la interlocutòria de 6 de febrer de 2008 en el Sumari 3/2008-D, Jutjat Central d’Instrucció núm. 4.131. Com s’ha posat de manifest anteriorment, el tribunal espanyol s’ha limitat, de moment, a sol·licitar les proves dipositades pel Grup d’Experts de les Nacions Unides davant de la seu d’aquesta organització internacional a Nova York.132. En els últims mesos s’ha posat de manifest una iniciativa parlamentària espanyola per limitar –o fins i tot anular– l’exercici de la justícia universal espanyola, cosa que ha estat criticada àmpliament per nombrosos experts nacionals i internacionals en drets humans, així com per l’Oficina per la Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat de Catalunya mateixa (vegeu el comunicat, http://www10.gencat.cat/drep/AppJava/cat/ambits/Pau/documentacio/03_justicia.jsp). En el moment de presentar aquest assaig, aquest projecte de llei està en tràmit davant de la cambra del Senat espanyol.133. Fem referència aquí als tribunals constituïts després del Tribunal de Nuremberg, ja siguin tribunals ad hoc creats pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides a l’empara del capítol vII de la Carta de l’ONU, com el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia o el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, ja siguin tribunals internacionals mixtos o híbrids afavorits per les Nacions Unides, com el Tribunal Especial de Sierra Leone, el Tribunal Especial de Cambodja o el Tribunal Especial del Líban, ja siguin tribunals internacionals permanents com el Tribunal Penal Internacional constituïda pels estats membres. S’hi han d’afegir les aportacions de les jurisdiccions nacionals que coneixen els crims internacionals més greus a l’empara del principi de justícia universal, de personalitat activa o de personalitat passiva.


crims i l’escassa proporció d’arrestats, processats i condemnats per crims que remouen les consciències de la humanitat– la percepció d’impunitat és gairebé total si ens centrem en els crims del pillatge de guerra.

La resolució dels conflictes nacionals o internacionals en els quals es produeixen crims internacionals no pot sostenir-se de manera exclusiva en l’ús convencional de la força o en els mètodes de resolució pacífica de conflictes, com l’arbitratge o la justícia internacionals.134 Hi ha un ampli ventall de recursos, mètodes, institucions i organitzacions que poden i han de realitzar unes aportacions significatives en aquest sentit, pel bé de les persones, les comunitats humanes i l’ecosistema. S’és generalment conscient de les limitacions que té la justícia internacional per atacar la impunitat. La justícia internacional –i la justícia nacional de vincles internacionals– constitueix una pedra angular de la lluita contra la impunitat i del sistema d’ordre i dret mundial, alhora imprescindible i insuficient. Com és ben sabut, això ha d’anar acompanyat d’altres mesures jurídiques i no jurídiques, tant d’investigació, de diàleg, d’esbrinament i tractament de la veritat, com de mesures educatives, filosòfiques, socioeconòmiques, polítiques, de memòria històrica i de construcció i manteniment de la pau, entre d’altres.135

• Conveniència d’incloure, en els acords de pau, la dimensió econòmica dels crims perpetrats en l’origen i el transcurs del conflicte. S’ha d’estudiar encara la intercomplementarietat de tot aquest sistema creat per tal que els esforços internacionals i comunitaris no caiguin en sac foradat, i s’evitin, així, les dinàmiques de retorn dels bumerangs destructius. La dimensió econòmica del conflicte s’hauria d’incloure en les converses de pau, les negociacions i els acords de pau, tant en relació amb els crims comesos contra les persones i les comunitats com els crims de guerra de pillatge i altres crims de destrucció de béns o patrimoni. Seguim, per un moment, l’exemple desenvolupat anteriorment en relació amb el pillatge de guerra a gran escala realitzat a la República Democràtica del Congo. El Grup d’Experts de l’ONU, després de desenvolupar una àmplia activitat d’investigació, d’haver posat a disposició de les Nacions Unides les proves obtingudes i haver lliurat el seu dictamen raonat a partir de les mesures que s’haurien de prendre a escala internacional, estableix, mitjançant un annex, una relació nominativa de les persones i les empreses multinacionals involucrades en el saqueig i l’explotació il·legal subsegüent dels recursos naturals de la República Democràtica del Congo en el marc del conflicte bèl·lic. El Grup identifica persones i empreses multinacionals congoleses, ruandeses, ugandeses, sud-africanes, zimbabweses, ghaneses, però també un bon nombre de multinacionals belgues, angleses, nord-americanes, canadenques, holandeses, alemanyes, tailandeses, suïsses, kazakhs, xineses, japoneses, franceses i israelianes, entre d’altres.136 Malgrat l’important instrument ofert pel Grup d’Experts de l’ONU, les proves obtingudes i el resultat de la investigació o l’informe no han estat traslladats encara a cap tribunal de justícia internacional o jurisdicció nacional amb competència en crims internacionals. Difícilment es trasllada aquest aspecte important sobre el pillatge de guerra als diàlegs o els acords de pau; aquests crims de guerra i l’aspecte econòmic dels conflictes bèl·lics no són recollits habitualment (com, per exemple, en els acords de Lusaka, Pretòria i Luanda no es preveu res)137. Menys encara

134. Si això és així en termes generals, encara ho és més si parlem dels estats debilitats estructuralment, els estats considerats fallits, amb unes limitacions greus o amb absència de l’Estat de dret.135. Per totes, vegeu Chandra leKha srIraM, Olga Martín ortega i Johanna herMan, Just Peace? Peacebuilding and Rule of Law in Africa, Londres, University of London, 2009. Així mateix, vegeu Priscilla hayner, Negotiating justice: guidance for mediators, Centre for Humanitarian Dialogue i International Center for Transitional Justice, Nova York, 2009.136. Ibídem, annexos I, II i III.137. “L’explotació il·legal dels recursos naturals, les violacions flagrants dels drets humans i una situació humanitària desesperada són algunes de les conseqüències de quatre anys de guerra i de la falta d’un govern central amb l’autoritat i la capacitat necessàries per protegir els seus ciutadans i els seus recursos [...]. L’economia de guerra controlada per les tres xarxes principals que operen a la República Democràtica del Congo domina l’activitat econòmica d’una bona part de la regió dels Grans Llacs. Tanmateix, en els acords de Lusaka, Pretòria i Luanda no s’aborda aquest importantíssim component econòmic del conflicte [...]. Anys d’anarquia, sumats a la incapacitat del Govern per protegir la ciutadania, han permès a aquests grups armats saquejar i robar impunement els recursos del país”, Informe S/2002/1146, subapartats 149, 152 i 153, p. 30 i 31.


s’estableixen uns mecanismes de justícia efectius per investigar i enjudiciar els crims comesos. El Grup d’Experts de l’ONU encarregat d’examinar la qüestió de l’explotació il·legal dels recursos naturals i altres formes de riquesa de la República Democràtica del Congo acaba el seu tercer informe concloent:

“Si el Grup d’Experts no recomana cap mesura punitiva al seu informe per posar fre a l’explotació i al comerç il·legal de les mercaderies originàries de la República Democràtica del Congo, això només aconseguirà encoratjar d’altres organitzacions delictives que continuïn aquesta explotació, fet que fàcilment podria culminar en un augment de les activitats. Cal desplegar els esforços sostinguts per descoratjar l’explotació il·lícita i il·legal. No obstant això, cal adoptar mesures per restringir el paper que exerceixen les empreses i els particulars que subministren armes i saquegen els recursos. L’aspecte internacional i multinacional d’aquestes activitats il·legals és molt important”.138

• Impuls de la tipificació de la responsabilitat penal corporativa pels crims internacionals en les normes nacionals i internacionals per enfortir l’aplicació del principi de jurisdicció universal i la justícia internacional. Ja apuntem, al principi, que queda fora del marc d’aquest assaig l’estudi dels diferents instruments internacionals per al control de la conducta de les empreses multinacionals.139 Els altres actors estatals ja apuntats, com els grups rebels, els mercenaris, els grups mafiosos, les estructures no formals de tràfic d’armes o de recursos naturals apareixen sovint fora del paraigua de l’estudi i l’aplicació dels instruments internacionals i dret internacional esmentats. Seria aconsellable introduir unes noves formes jurídiques en la legislació nacional i internacional orientades a la investigació i l’enjudiciament dels actors no estatals, tant les guerrilles, els grups rebels i els mercenaris com les empreses multinacionals, si no es vol que la impunitat augmenti encara més els seus efectes destructors en cascada. Encara que algunes legislacions nacionals introdueixen la responsabilitat de les persones jurídiques en els sistemes penals,140 la majoria de les legislacions nacionals i el Tribunal Penal Internacional141 no preveuen la possibilitat de la comissió delictiva de l’organització o la societat com a tal, i es limiten a la investigació de les persones físiques que les representen. Seria aconsellable consensuar, en l’àmbit internacional, aquests nous subjectes de l’acció penal internacional, l’establiment d’unes categories consensuades de participació delictiva d’aquests actors no estatals, tant en el concepte d’autor col·lectiu com el de complicitats col·lectives juridicopenalment rellevants.

• Millora dels instruments legals d’investigació i enjudiciament de persones físiques vinculades als actors no estatals que realitzen el pillatge. Seria aconsellable actualitzar i adaptar la normativa corresponent als crims internacionals (inclòs el pillatge) i adequar-la a les noves formes de criminalitat internacional i nacional amb vincles internacionals, tant si les persones físiques estan vinculades a empreses transnacionals o al capdavant d’aquestes d’alguna manera com vinculades a d’altres formes estructurades o informals dels actors no estatals amb una incidència directa en els conflictes bèl·lics.142 Aquesta adaptació, tenint en compte el

138. Vegeu l’Informe ONU S/2002/1146 cit. ut supra, subapartats 155-156, p. 31.139. Vegeu, per tots, Olga Martín ortega, Empresas multinacionales y derechos humanos en derecho internacional, Barcelona, Bosch Editor, 2008.140. Com, per exemple, els Estats Units, els Països Baixos, França, el Japó o Noruega. A Espanya, en la passada legislatura 2004-2008, es va aprovar un projecte de llei que preveia, per primera vegada, la responsabilitat penal de les persones jurídiques en un article 31 bis projectat, proposta que va decaure en acabar la legislatura. Aquest projecte seguia el sistema d’incriminació específica o enumeració dels delictes que podien cometre les persones jurídiques.141. L’article 25 de l’Estatut de Roma estableix la responsabilitat penal individual (vegeu http://www.icc-cpi.int/library/about/officialjournal/Rome_Statute_English.pdf). Els treballs preparatoris per a l’establiment del Tribunal van preveure diverses propostes d’inclusió de les persones jurídiques, en especial per la delegació francesa, que finalment van ser descartades (vegeu, per tots, Cristina ChIoMentI, “Corporations and the International Criminal Court”, a Olivier de sChutter, Transnational Corporations and Human Rights, Oxford, Hart Publishing, 2006, p. 288-291).142. En relació amb aquest aspecte important, tant de les responsabilitats individuals com les col·lectives en la realització de la conducta típica, antijurídica i culpable, vegeu, per tots, els diferents criteris de responsabilitat presentats per l’estudi d’Inés tofalo, “Overt and hidden accomplicies: Transnational Corporations range of complicity for human rights violations”, a Olivier de sChutter, Transnational Corporations and Human Rights, Oxford, Hart Publishing, 2006, p. 339-


que ja s’ha desenvolupat fins ara, seria aconsellable realitzar-la tant en el pla de les jurisdiccions nacionals amb competència universal,143 competència segons el principi de personalitat passiva o activa,144 com en relació amb els tribunals penals internacionals purs o híbrids i, molt particularment, en relació amb el Tribunal Penal Internacional amb seu a l’Haia (Països Baixos).145 En relació amb aquesta última, seria aconsellable dotar de més autonomia i possibilitats d’actuació en relació amb aquests delictes tant l’oficina pública de víctimes com les representacions legals de les víctimes o els grups de víctimes habilitades per actuar davant de la Cort i, molt especialment, la possibilitat de reforçar la presència de les víctimes col·lectives en aquest tipus de delictes del crim de pillatge de guerra.

• Establiment de nous models de sancions penals per a les persones jurídiques i els altres actors no estatals. Caldria establir unes penes específicament pensades per als actors no estatals considerats culpables de crims internacionals. En el projecte de llei espanyol de reforma del Codi penal per introduir la responsabilitat penal de les empreses, es preveia, per a les persones jurídiques, unes penes de multa, dissolució de la societat, suspensió de les activitats, clausura de locals i intervenció. S’hauria d’estudiar la introducció de noves formes penològiques adaptades als supòsits contemporanis, de les quals se n’ofereixen algunes propostes:

• Mesures cautelars de naturalesa penal: la prohibició d’exportació o la importació de l’actor no estatal al territori de la presumpta comissió del delicte; la suspensió de les activitats de les filials de multinacional sobre el terreny; l’administració judicial amb

357. Vegeu també Global Witness Submission to the ICJ Expert Legal Panel on Corporate Complicity in Internacional Crimes, novembre de 2006, p. 4, http://www.globalwitness.org/.143. Nombrosos textos internacionals i nacionals fan referència a les diferents capacitats de les jurisdiccions nacionals per investigar i enjudiciar els crims internacionals. Vegeu només com a exemple la Resolució número 95 (I) de l’Assemblea General de les Nacions Unides, d’11 de desembre de 1946; la confirmació dels principis del dret internacional reconeguts per l’Estatut del Tribunal de Nuremberg (http://daccessdds.un.org/doc/RESOLUTION/GEN/NR0/036/55/IMG/NR003655.pdf?OpenElement); l’article 5.3 de la Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants (http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/h_cat39_sp.htm); l’article 8.1 de la Resolució 955, de 8 de novembre de 1994. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va establir el Tribunal Penal Internacional perquè enjudiciï tant els presumptes responsables de genocidi i d’altres violacions greus del dret internacional humanitari comeses al territori de Ruanda com els ciutadans ruandesos presumptament responsables d’aquests actes o violacions comesos al territori dels estats veïns (http://daccessdds.un.org/doc/UNDOC/GEN/N94/437/51/PDF/N9443751.pdf?OpenElement); l’article 9.1 de la Resolució 808 (1993), de 22 de febrer de 1993. El Consell de Seguretat va decidir establir un tribunal internacional per a l’enjudiciament dels presumptes responsables de les violacions greus del dret internacional humanitari comeses al territori de l’antiga Iugoslàvia des de 1991 (http://daccessdds.un.org/doc/UNDOC/GEN/N93/098/24/IMG/N9309824.pdf?OpenElement); la Resolució 1261 (1999) del Consell de Seguretat, en la qual destaca l’obligació de tots els estats de posar fi a la impunitat i d’enjudiciar els responsables de les violacions greus, segons els Convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949 (http://daccessdds.un.org/doc/UNDOC/GEN/N99/248/62/PDF/N9924862.pdf?OpenElement). En relació amb el Tribunal Internacional per a Ruanda cal destacar la referència explícita a la jurisdicció universal que realitza aquest Tribunal en una de les seves resolucions: “El Tribunal vol emfatitzar, en concordança amb l’Assemblea General i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que encoratja tots els estats, en aplicació del principi de jurisdicció universal, a perseguir i jutjar els responsables dels crims greus com el genocidi, els crims de lesa humanitat i les altres violacions greus del dret internacional humanitari” (vegeu Prosecutor vs. Ntuyahaga, Case No.ICTR-98-40-T, Trial Chamber I, 18 de març de 1999).144. Encara hi ha moltes dificultats de prova i de naturalesa legal per concretar les responsabilitats penals dels crims internacionals d’aquesta naturalesa: que serveixi únicament com a exemple el procés obert als Països Baixos contra Guus Van Kouwenhoven, que va operar entre 1999 i 2003 una gran concessió de fusta com a president de l’empresa OTC a Libèria. El Tribunal de Primera Instancia de l’Haia (Països Baixos) va dictar resolució amb data de 7 de juny de 2006 i el va trobar culpable d’importar armes a Libèria il·legalment, que van ser utilitzades en la guerra civil de Libèria per a la comissió de crims internacionals per les forces de Charles Taylor. L’Informe S/2003/779, d’experts de les Nacions Unides sobre Libèria, paràgraf 70, va concloure que es va realitzar tràfic de fusta per part de les forces governamentals i les rebels a canvi d’armes i que el que es va obtenir s’utilitzava per finançar el conflicte. Fa poc, el 10 de març de 2008, el Tribunal d’Apel·lació de l’Haia ha dictat resolució i l’ha absolt dels càrrecs, en no trobar prou evidències per condemnar-lo.145. En una comunitat mundial fortament interconnectada, els efectes de la globalització no poden desprendre’s només des d’una perspectiva únicament economicista o mercantilista, i oblidar les possibles responsabilitats penals atribuïbles a les estructures formals o informals col·lectives. Sovint es diu que els estats contemporanis han perdut el poder, la influència i el pes econòmic a favor de les multinacionals: una bona inversió econòmica dels estats membres del Tribunal Penal Internacional consistiria, precisament, a injectar una capacitat normativa i uns recursos econòmics per a la investigació i l’enjudiciament, per part dels diferents òrgans competents del Tribunal Penal Internacional, per ajustar a la legalitat internacional aquests actors no estatals i, especialment, les empreses transnacionals.


supervisió pericial; el bloqueig dels comptes corrents i dels fluxos de capital; l’embargament o el decomís provisional dels estocs objecte de pillatge al territori on suposadament actua l’actor no estatal o la filial de l’empresa transnacional, i la suspensió temporal d’adscripció a les organitzacions internacionals regionals o mundials.

• Altres sancions complementàries a les privatives de llibertat imposada als seus representants:146 la inhabilitació temporal o permanent de l’empresa per operar en el tràfic jurídic; la provisió dels serveis o els recursos en espècie a les empreses estatals del territori on s’ha comès el crim per un valor equivalent al pillatge realitzat; multa econòmica a favor de l’Estat o el territori on s’ha consumat el delicte de pillatge; el pagament de compensacions pels beneficis obtinguts com a conseqüència directa de la comissió del delicte, i la inhabilitació per proveir personal a les organitzacions internacionals regionals o mundials.

• Establiment de la responsabilitat civil i la reparació per perjudicis materials i morals; el pagament dels costos del tribunal nacional o internacional. Tant a escala individual, a favor de les víctimes, com en la de la responsabilitat civil col·lectiva, a favor de la comunitat o l’Estat víctima del crim, condemna al pagament dels fons comunitaris per ser gestionats per la comunitat afectada mateixa; condemna al pagament dels costos del procediment (secció pública de les víctimes, advocats de les víctimes, pèrits i testimonis, costos estructurals judicis).

Lògicament, aquestes i d’altres mesures haurien de ser objecte d’un estudi tecnicojurídic, així com de debat entre els diferents operadors jurídics i no jurídics a escala internacional. S’han detallat de manera enunciativa per tal d’obrir la reflexió i el debat per harmonitzar, en la mesura possible, la realitat social i històrica amb la legislació nacional i internacional aplicable.

7.CONSIDERACIONSFINALS

Desgraciadament, les guerres continuen colpejant amb força els individus, les comunitats i l’ecosistema. Els conflictes bèl·lics esmentats, que provoquen violacions de drets humans massives i sistemàtiques, adopten unes modalitats nombroses i diverses. Davant els nombrosos instruments nacionals i internacionals que existeixen per tractar els conflictes violents, l’Estat de dret i els sistemes de justícia nacional i internacional continuen constituint unes peces claus. No són suficients per a la resolució pacífica dels conflictes, però continuen sent imprescindibles per a la lluita contra la impunitat dels crims internacionals més greus i de les noves formes de criminalitat internacional. Com s’ha vist, en la majoria de vegades els crims de guerra de pillatge per part dels actors no estatals, incloses les grans corporacions i les empreses transnacionals, passen desapercebuts o ignorats. El component econòmic dels conflictes apareix, així mateix, de cua d’ull en els processos de justícia transicional, en els acords de pau i en les altres iniciatives de diàleg, la resolució pacífica de conflictes, les comissions de veritat, justícia i reconciliació o reparació. Hi ha molts interrogants sobre com afrontar aquest problema antic sota les noves formes que emergeixen. La humanitat, en conjunt, i els diferents actors de la comunitat internacional tenen el repte –tant jurídic com ètic i estructural– d’establir instruments eficaços per promoure i la protegir els drets humans i les llibertats fonamentals, per prevenir les guerres i per tractar eficaçment els crims d’agressió i els crims contra la humanitat i els expolis que continuen fuetejant amb força el nostre món. Ens hem d’esforçar encara per trobar aquests instruments eficaços i les vies que permetin transformar al més harmònicament possible els conflictes que, de manera inevitable, es presenten actualment al món i que es generaran sens dubte en un futur. Malgrat la percepció autodestructiva del món, hi ha moltes persones i institucions que treballen rigorosament i decididament per fer realitat aquest difícil repte,147 que és responsabilitat de tots.

146. Complementàries a les penes privatives de llibertat de les persones físiques condemnades integrades en aquests actors no estatals i empreses multinacionals.147. Arjun aPPaduraI, El rechazo de las minorías. Ensayo sobre la geografía de la furia, Barcelona, Tusquets Editores, 2007, p. 162-169.


8.BIBLIOGRAFIA

APPaduraI, Arjun. El rechazo de las minorías. Ensayo sobre la geografía de la furia. Barcelona: Tusquets Editores, 2007.

BassIounI, M. C. “International Crimes: Jus cogens and Obligatio Erga omnes”. A: Law and Contemporary Problems, vol. 59, núm. 4 (1996).

— “Accountability for international Crimes and Serious Violations of Fundamental Human Rights”. A: Law and Contemporary Problems, vol. 59, núm. 4 (1996).

BauMan, Zygmunt. Tiempos líquidos: vivir en una época de incertidumbre. Barcelona: Tusquets Editores, 2007.

BouChet-SaulnIer, Françoise. Dictionnaire pratique du droit humanitaire. París: Éditions a Découverte, 2006.

Cassese, Antonio. International Criminal Law. Oxford: Oxford University Press, 2003.

Deneault, Alain; ABadIe, Delphine; SaCher, William. Noir Canada, pillage, corruption et criminalité en Afrique. Mont-real: Les Éditions Écosociété, 2008.

de sChutter, Olivier. Transnational Corporations and Human Rights. Oxford: Hart Publishing, 2006.

DIaMond, Louise. Multitrack Diplomacy: A systems approach to peace. Connecticut: Kumarian Press, 1996.

frattInI, Eric. ONU, historia de la corrupción. Madrid: Espasa Calpe, 2005.

gloBal wItness. Same Old Story, a background study on natural resources in the Democratic Republic of Congo. Londres: Global Witness, 2004.

góMez Isa, Felipe. “Empresas transnacionales y derechos humanos: desarrollos recientes”. Lan Harremanak. Revista de Relaciones Laborales, Sant Sebastià, 2006. [Número especial sobre propostes locals per una altra globalització, Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco.]

gutMan, Roy; rIeff, David. Crímenes de guerra. Barcelona: Random House Mondadori, 2003.

hayner, Priscilla. Negotiating justice: guidance for mediators. Nova York: Centre for Humanitarian Dialogue i International Center for Transitional Justice, 2009.

InternatIonal PeaCe InforMatIon servICe. Supporting the war economy in DRC. European companies and the coltan trade. Anvers, 2002.

Jung, Carl G. El hombre y sus símbolos. Barcelona: Luis de Caralt Editor, 1997.

la rosa, Anne-Marie. Dictionnaire de droit international pénal. París: Presses Universitaires de France, 1998.

leKha srIraM, Chandra; Martín ortega, Olga; herMan, Johanna. Just Peace? Peacebuilding and Rule of Law in Africa. Londres: University of London, 2009.

Madsen, Wayne. Genocide and Covert Activities in Africa 1993-1999. Nova York: Edwin Mellen, 1999.

Martín ortega, Olga. Empresas multinacionales y derechos humanos en derecho internacional. Barcelona: Bosch Editor, 2008.

nIwese, Maurice. Le peuple Ruandais: un pied dans la tombe. París: L’Harmattan, 2001.

PIgnatellI y MeCa, Fernando. La sanción de los crímenes de guerra en el derecho español. Madrid: Editorial del Ministeri de Defensa, 2003.


Plaza ventura, Patricia. Los crímenes de guerra: recepción del derecho internacional humanitario en derecho penal español. Pamplona: Universidad Pública de Navarra, 2000.

royal InstItute of InternatIonal affaIrs (International Law Discussion Group Summary). What are the relevant legal principles relating to the responsibility of companies and CEOs for violations of international criminal law? Londres: Chatham House, 2006.

uMutesI, Marie Béatrice. Surviving the Slaugther: the ordeal of a Rwandan refugee in Zaire. Wisconsin: The University of Wisconsin Press, 2004.


Títols publicats

1. L’Institut Català Internacional per la Pau i el moviment social a Catalunya. Robert Gonzàlez i Esther Vivas (IGOP)

2. La recerca per la Pau a EspanyaEscola de Cultura de Pau

3. Guerra i Pau: l’evolució del Dret Internacional Antoni Pigrau

4. Models de processos de Pau. Estudi comparatiu 1995-2005 Vicenç Fisas i Kristian Herbolzheimer

5. Les operacions de manteniment i construcció de la pau en el marc de les Nacions Unides i dels orga-nismes regionals: situació, tendències i potencial futur de col·laboració Javier Sánchez Cano

6. Estat de la qüestió de l’educació per a la pau a Catalunya i a la resta de l’Estat EspanyolAnna Bastida

7. El moviment per la pau i l’antimilitarisme a Espanya: 2003-2008 Enric Prat

8. La Generalitat de Catalunya i la Unió Europea en l’àmbit dels Drets Humans Montse Pi

9. La Generalitat de Catalunya i els Tractats Internacionals de drets humans conclosos per l’Estat EspanyolDavid Bondia

10. Estratègies de respecte i coordinació governamental en matèria de drets humans Argelia Queralt

11. La economía de las drogas ilícitas. Escenarios de conflictos y derechos humanos.(en castellà)Col·lectiu Maloka

12. El desenvolupament d’una política pública de foment de la pau a Catalunya Antoni Pigrau Solé

13. Possibilitats de participació de la Generalitat de Catalunya en organismes internacionals en l’àmbit dels drets humans Xavier Pons Ràfols

14. Campanyes internacionals de desarmament: un estat de la qüestió Javier Alcalde Villacampa

15. El dret a l’habitatge Nolasc Riba Renom

16. Justícia internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals Jordi Palou Loverdos

JUSTÍCIA INTERNACIONAL, PILLATGE DE GUERRA, DRETS HUMANS

I MULTINACIONALS


MATERIALS DE PAUI DRETS HUMANS, 16

justÍcia internacional, pillatge de guerra ...multinacionals, els grups rebels i altres estructures...

Documents