Josep Camarena i l’ocàs del món rural

(Viatge a la Safor)

www.ceicalfonselvell.com

© dels textos: els autors, 1988, 2015© d’aquesta edició: CEIC Alfons el Vell, 2015

Primera edició, 1988

Segona edició revisada, 2015

Composició: BuenaletraRevisió lingüística: Àngels Sendra i Anna IgualdeCoberta: - disseny: Mister Lessmore / Visible & Collective - foto: Col·lecció Enrique Nogueroles

ISBN: 978-84-96839-66-3Impressió sota demanda

Ignasi Mora

COL·LECCIÓ ALFONS EL VELL 77

Josep Camarena i l’ocàs del món rural

(Viatge a la Safor)

GANDIA (la Safor)

Josep Camarena durant una conferència al Palau Ducal l’any 1993. Foto: Ximo Ferri. AHMG

5

Nota a la reedició

Aquesta reedició sorgeix arran d’una proposta il·lusionada. Amb motiu del 10è aniversari de la mort de Josep Camarena i Mahiques vàrem pensar en la reedició del llibre que teniu a les mans, que es trobava exhaurit (i del qual també se celebra el 25è aniversari de la primera aparició al públic), per recordar la figura, la persona i el professor que era Camarena i la seua importància per a la comarca de la Safor.

L’oportunitat de dur a terme aquest projecte és molt especial, ja que Josep Camarena (al poble tots el coneixíem per Llebrenc) era de Llocnou de Sant Jeroni, un poble menut i boniquet amb la munta-nya de la Cuta darrere com protegint-nos, on totes les famílies ens coneixem i on hem estat criats tots junts, de tota la vida, on tenim en comú unes mateixes arrels, la veu d’un poble... Per això i perquè ens trobem en un temps i un món desconcertant, on cada vegada va tot més ràpid i hi ha menys d’humanitat i valors, creiem que és impor-tant reivindicar Josep Camarena. Potser ens ve bé recordar, fer una ullada cap a enrere i reflexionar davant d’aquests temps caòtics.

També formem part d’una comarca que ens convé reivindicar, recordar i reconèixer en aquests temps confusos. I poca gent ha contribuït tant a l’embranzida del nostre “fet comarcal” com Ca-marena, amb el seu mestratge a generacions de saforencs en uns moments molt importants de la nostra història.

Per la nostra part voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet possible aquest projecte: a Rafael Delgado, per donar-nos suport i ajudar-nos en tot moment com a director del CEIC Alfons el Vell; a Ignasi Mora, per estar disposat a tot, per la seua paciència, per no posar cap entrebanc i perquè ens ha tractat

6

com si fórem de la família; a Santiago La Parra, pels seus consells, els seus ànims i la seua ajuda en aquest projecte; a Néstor Novell, per ser el nostre guia, per voler ajudar-nos en tot; a Joan Serra, per l’empenta quan les coses no pintaven massa bé i el suport incon-dicional en tot allò que ens proposem, des de l’altra vora del Medi-terrani, i a altres persones que de manera voluntariosa, anònima i desinteressada ens han ajudat. Des d’ací, el nostre agraïment més sincer.

ANNA IGUALDE GARCIA

Llocnou de Sant Jeroni, hivern de 2015

7

Davant la reedició

És estrany veure reeditar un llibre amb els temps que corren. No ho dic per la crisi econòmica, que també, sinó per la societat mediàtica i neoliberal que vivim, on la lectura s’ha convertit en una activitat marginal i, on l’interès pel país i de la societat més immediata, en aquest cas la comarca, s’ha anat perdent en nom d’un pretès cos-mopolitisme. Així que, la iniciativa i l’immens treball de reedició realitzat per Anna Igualde només s’entenen, i és la veritat, des de la gran estima cap al seu poble i cap a la figura de Josep Camarena.

Molt ha plogut des de la primera edició d’aquest llibre. La co-marca s’ha transformat i en molts sentits no precisament per a bé. La bombolla immobiliària espentada per una ànsia especulativa enorme, no només ha acabat amb molts dels nostres paisatges i ha destruït un territori magnífic i d’alt valor ecològic, no només ens ha dut persones de mig món per a quedar-se, uns com a residents neo-colonials i altres per a fer els treballs més durs i pitjor remunerats de la societat, sinó que també, amb la seua voràgine, la bombolla ha fet desaparèixer la nostra cultura ancestral d’estima a la terra, d’agri-cultura de jardí d’atenció diària, d’estima pel treball ben fet. També, s’ha endut per davant la incipient indústria i esperit emprenedor tant propi dels valencians. I tot plegat ens ha retornat, una vegada més, a una situació econòmica on la joventut millor preparada ha d’emigrar.

No és el moment d’analitzar l’estructura de la societat saforenca actual, sinó només de posar de relleu que, amb la lectura d’aquest llibre, a banda de fruir de la seua amena lectura, el lector trobarà ar-guments que li permetran adquirir una visió crítica d’allò que érem i allò que, en poc anys, ens hem convertit. Aquest balanç crític és, al meu parer, una eina imprescindible per afrontar la realitat vital

8

d’avui des del lloc on viu. I Pot ser, el lector se n’adone del magnífic territori on viu, de la seua història, de la seua llengua i de la seua cultura. Un territori per a l’estima.

Valguen aquestes línies de reconeixement a la tasca de Josep Camarena i d’altres membres de la seua generació, com Juan Ma-nuel Bonastre, Josep Rausell, Joan Climent i Adelina Bataller, que en convertir-se en el nucli cultural i intel·lectual més important de la ciutat, ompliren molt dignament el gran desert cultural del fran-quisme i impregnaren d’humanisme i d’estima al País a generaci-ons de saforencs.

En aquest sentit he cregut convenient afegir a aquestes ratlles, la part central del text que l’Ajuntament de Gandia li va dedicar en nomenar a Josep Camarena fill adoptiu de Gandia el 18 de gener de 2007:

«Camarena, el professor més volgut de l’institut i de la societat sa-forenca, va ser un extraordinari intel·lectual, amb una gran capa-citat de seducció narrativa perquè la seua paraula estava amarada d’estima per les persones, grans i menudes, i pel seu encisament amb la història, la geografia i l’activitat humana del seu poble, de la seua comarca i de tota la Corona d’Aragó.

Ell va ser un erudit irrepetible, simpàtic, accessible, divulgador del saber en les seues classes, en les seues conferències, en les seues tertúlies, en les seues excursions per la comarca, en els programes culturals d’aquell gran experiment que va ser Radio Institut Labo-ral de Gandia i com no, en la gran institució mediterrània que és «l’almorçar» nostre de cada dia, una cita amb els amics i els cone-guts a la que mai faltava.

Josep Camarena va ser, com hem dit abans, una persona estimada que es va fer estimar. Ell tenia la capacitat de fer compatible la pro-ximitat amb les persones amb la rigorositat i la serietat de l’investi-gador científic i del professor d’institut. És per aquesta intel·ligent habilitat personal que, de la mateixa manera que hui es trobava en Nàpols com a conseller del Congrés d’Història de la Corona d’Ara-gó, demà estava en un esmorzar negociant amb algun exportador

9

l’edició d’una publicació sobre la història de Gandia, com a la set-mana següent anava amb els alumnes caminant pel Racó del Duc o per la nit el veies per la televisió, aleshores només existia TVE, participant en el concurs «La unión hace la fuerza».

Pep Camarena, personatge emblemàtic i entranyable, va eixir un bon dia d’una humil casa, de sa casa de Llocnou, ajudat i fasci-nat per la figura del mestre del seu poble, i va dedicar la seua vida a tornar-li a la seua societat els coneixements i l’estima que va anar adquirint en la seua vida d’estudi i de superació.

Sortosament Gandia el va acollir i, des d’ací, es va convertir en allò que potser més desitjava: ser el mestre de diverses generacions de ciutadans de tota la comarca. Mai no estarem prou agraïts a la seua labor.

NÉSTOR NOVELL

11

El país dels silencis

Hauríem de discutir si els valencians «venim d’un silenci», com diu Raimon en una de les seues cançons anomenades de «protesta», si bé que vivim en una sistemàtica i cruel temptativa de silenciament. Però el silenci no se’ns imposa només ocultant-nos físicament, sinó sobretot de manera subconscient, fins al punt de col·laborar els mateixos afectats a estendre la pràctica del silenciament. Aquest mateix llibre l’ha envoltat alguna mena de silenci i el lector podrà jutjar-ho tot seguit. Fa uns vint-i-cinc anys que es va publicar. Al cap de poc de temps es va esgotar, però no es va reeditar. Ha calgut que apareguera un ànima candorosa, com la d’Anna Igualde, per tal que al cap d’un quart de segle se’n faça una segona edició. Rellegit i cor-regit, m’afanye a redactar les meues notes al marge, que no sempre el veïnat ho consenteix. D’altra banda, després de vint-i-cinc anys, ja es pot córrer el teló de la història interna del llibre i saber quina va ser la seua «cuina», en alguns aspectes que no han de ser oblidats, si no pretenem el fracàs d’una llengua i una literatura que són les nostres.

Fem una mica de memòria. En la meua joventut vàrem ser pocs però almenys alguns que renunciàrem al sou regular, les pagues ex-tres i la jubilació assegurada, perquè volíem ser escriptors, plena-ment escriptors. I ho volíem ser, a més a més, en català. Crec que ho hem aconseguit i a les obres i a d’altres papers em remet, així com a la reconstrucció que hem dut a bon port d’una llengua lite-rària a partir de les restes d’un patoîs devastat i menyspreat. Clar que haguérem d’assumir una sèrie de dificultats econòmiques, ja que ni Gandia ni la Safor havien tingut escriptors fins a la data, tret dels clàssics que disposaven de recursos propis. Nosaltres, els nous escriptors, haguérem de propiciar un mercat de treball cultural i li-

12

terari, confús respecte a la ratlla entre feina i feina feta amb gust, mal pagat en la més gran part de les ocasions i sovint subjecte a la famosa frase de «qui paga, mana». Entre la multiplicitat de treballs que he exercit es troben el de redactor periodístic, corrector de pro-ves, traductor al català, professor de llatí, inventor de publicacions, locutor, guionista d’audiovisuals, intèrpret teatral, etc. I elaborar encàrrecs com el llibre que vaig titular «Josep Camarena i l’ocàs del món rural».

Camarena era un esmorzador de pedra picada. S’enorgullia de ser capaç de triar el pitjor horari docent –era professor de l’Institut Laboral de Gandia– per a poder complir cada dia amb el ritual de l’esmorzar. Així que, estant ell ja jubilitat, planejàrem el llibre també amb una sèrie d’esmorzars, als quals seguirien unes passejades en què jo gravaria i prendria apunts dels coneixements de «don José» –com li agradava més que li digueren– sobre la comarca de la Safor. Veritat és que eixíem dels bars on esmorzàvem, si no cantant, ben contents de la vida i de la feina que havíem de fer. Camarena era una persona planera i humorista, fàcil de tractar. D’universitari ha-via desenvolupat una tasca d’investigador medievalista. Tanmateix, en vindre a treballar de professor a Gandia, s’estimà més l’hedonis-me de viure en una petita ciutat que la dedicació a l’estudi històric. Li encarregaren el volum medieval d’una magna història del País Valencià, però em confessà que «se’m va fer la pasta dura» i no l’es-crigué mai.

Així i tot, molts dels seus alumnes havien descobert en Cama-rena un personatge pròxim i de vegades divertit, que a més a més encetà una parcel·la d’ensenyament sobre el coneixement de la realitat geogràfica i històrica immediata. Aquells alumnes podien ser uns bons lectors del nostre professor. D’altra banda, els nous es-criptors vàrem veure en Camarena una manera de cobrir silencis o el gran silenci que anava des dels Marc, Martorell i Roís de Core-lla fins aleshores. Calia traure rasquit i referents d’on fóra i de qui fóra. No hi ha més cera que la que crema, i nosaltres havíem de ser humils, molt humils davant el país que demanava per a sobreviure uns partidaris de la seua existència. I, com deia Joan Fuster, que no

13

es frustre ningú! Som una generació que vam intentar escampar la boira del silenci i, encara més, la boira del silenciament, i això ma-teix continuem fent a hores d’ara.

IGNASI MORA

15

Invitació a la lectura

El llibre que ara tens en les mans és el resultat de moltes hores de conversa, de llargs passejos, d’una constant reflexió entre dues persones que tenen en comú la seua estima i la seua preocupació cap a un territori únic i perillosament degradat: la Safor. Aquest és, també, el resultat d’un projecte on hem depositat una gran dosi de voluntat, esperança i afecte.

És sempre difícil preveure el resultat literari d’unes converses tan llargues, arreplegades directament de la narració oral, realit-zades per dues persones que pertanyen a dues generacions molt distintes, amb sensibilitats, històries personals i caràcters tan dis-pars. Crec, no obstant –em donaràs la raó quan l’hages llegit- que el resultat és més que satisfactori.

L’esforç literari d’Ignasi Mora per arrodonir una forma literària atractiva i fluïda de les paraules d’aquest xerraire impenitent que és Josep Camarena, respectant al mateix temps la riquesa dialectal del seu llenguatge, la seua ironia, la seua forma d’entendre el món i la quantitat d’informació que posseeix i explica amb una lògica demolidora i molt personal, ha estat un esforç valuós i molt posi-tiu. Ignasi ha deixat –solament ha anat suggerint– que Josep anara recreant-se a contar la seua història, la seua visió del nostre medi i de la nostra societat, la història recent de canvis brutals i radicals, el canvi desordenat d’una societat rural a una altra d’urbana, la pèr-dua d’un món enyorat i juvenil que per a Camarena, progressista avant la lettre, ha donat lloc a un món més segur i confortable, tot i que potser menys vivencial i emotiu.

En una terra adolescent que encara no ha aconseguit l’autoesti-ma i la seguretat en si mateixa, que resta confosa o enlluernada per

16

modes que li són alienes, no ens podem permetre el luxe de conver-tir un dels seus amants més fidels en peça d’homenatge interessat que faça callar la mala consciència d’haver-li donat l’esquena als seus projectes més costosos i treballats.

Camarena ha estat i és aqueix personatge únic a la Safor amb capacitat de fer-nos la història del moment històric que li ha perto-cat viure des de la vivència directa i el coneixement de la herència històrica. Així, en aquestes pàgines, en aquest esforç de conjunció de la vida personal i intel·lectual, ha esdevingut el mestre que ell sempre ha admirat, aquell mestre que exercia al poble les vint-i-quatre hores del dia per donar resposta i incitar a la reflexió en cada moment i en cada circumstància.

En una terra que mai no ha arribat al seu grau de maduresa, que com una adolescent ens captiva i ens ignora, cal fer palesa la capa-citat d’Ignasi Mora d’identificar-se literàriament en el text amb la tensió emocional que la comarca i el personatge requerien, perquè parlar de Josep és parlar d’una persona tan estretament lligada a la terra, tan identificada en el medi, tan aferrada a la nostra gent, que produeix, indefugiblement, els mateixos sentiments d’amor i desa-mor que ens provoca el nostre petit país, però que mai deixa lloc a la indiferència.

En una terra, on els seus fills més creatius l’abandonen fugint als grans centres urbans, inútilment fugint de la mediocritat i les llui-tes estèrils, no podem deixar de meravellar-nos per aquestes dues persones que posen tota la seua imaginació, tota la seua capacitat intel·lectual i vital a endinsar-se, a capbussar-se en ella fins a que-dar fatalment impregnats d’aquesta terra i d’aquesta gent.

La intenció d’aquest pròleg no pot ser una altra, doncs, que la de posar-te a l’aguait del perill que hi ha si insisteixes a continuar la lectura, a realitzar una immersió en el mar de lletres que segueixen, on els corrents invisibles que es generen poden dur-te a llocs insos-pitats i paradoxalment molt pròxims.

Per acabar, lector, em deixaràs que et pose de relleu l’entusias-me i la dedicació, indestructible a pesar dels entrebancs, que en

17

tants projectes i en aquest especialment, han posat els companys Joan Climent, Josep Piera, Ferran Garcia i Àlvar Garcia. A tots ells i als altres que resten en l’anonimat, l’agraïment més sincer.

NÉSTOR NOVELL

La Safor, tardor de 1988

19

Un llarg viatge

El matí del 14 de gener d’enguany –recorde que va eixir un dia nu-volós que cap al migdia es féu ras, gràcies a un bon colp de Ponent– vaig encetar, al costat de Josep Camarena, un viatge a la Safor que constitueix el present llibre. La nostra primera estació fou un bar de Llocnou de Sant Jeroni, on esmorzàrem. Entre els costums incor-ruptibles de Camarena hi ha el d’esmorzar cada matí, ploga o neve, amb un grup més o menys nombrós de gent. En la nostra latitud geogràfica, on la «condició provinciana» ens cobreix a tots, sense excepcions, lentament i invisible, com una pols feta de renúncia, desídia i autodestrucció, acontentar una mica –millor dit, una mi-queta– la vida, esdevé el principal i, sovint, l’únic objectiu huma-nament assolible... I després del cafè i el conyac, ens abocàrem als carrers i als camins, a les muntanyes i als castells, als casalots i a les ruïnes, als rius i als paisatges, als arbres i a les herbes. Però també entràrem en contacte amb la gent i amb el transfons històric d’aquest reduït país comarcal que és la Safor. I d’aquesta manera, dia rere dia, duguérem a cap el nostre viatge mentre jo anava enre-gistrant les particulars observacions de Camarena. Fins que el ma-teix dia del solstici d’estiu, el 21 de juny, acabàrem el nostre recorre-gut. A partir d’aleshores, la tasca de donar-li forma a aquell material ingent que havíem produït després de deambular per la comarca, em correspongué exclusivament a mi; hi sóc, doncs, responsable.

Si al començament del nostre viatge no hi havia –per part meua ni per part dels impulsors d’aquest projecte– més que un vague afany de col·laboració per «inventar» o «fer surar» –com vulgueu– la generació «cultural» que havia viscut els anys més durs del fran-quisme, a mida que avançàvem en el nostre trajecte em vaig adonar que l’historiador i el professor que es manifestava en Camarena no

20

m’interessava tant com la seua singular personalitat. Perquè davall dels seus coneixements històrics i geogràfics, vaig descobrir la cul-tura ancestral de Camarena, els seus orígens rurals, la seua concep-ció saludable i orgànica del món que va «aprendre» al seu poble en els primers anys de vida. Justament això és el que suscità en mi una viva simpatia per la seua persona, i el que em suggerí el títol d’aquest llibre.

També cal dir que, d’una manera o altra, han tingut part en l’execució de l’intens monòleg que ara el lector tindrà l’oportunitat de llegir, fruir i jutjar, Néstor Novell, Joan Climent, Àlvar Garcia i Gabriel Garcia, el qual es revisà el text de cap a peus abans d’entrar a impremta.

IGNASI MORA

Benitaia, la Vall de Gallinera, 1 de novembre de 1988

JOSEP CAMARENA I L’OCÀS DEL MÓN RURAL

(VIATGE A LA SAFOR)

23

La conca del Vernissa

Els primers records

Ací, darrere d’esta finestreta que hi ha al número 16, o que abans hi havia al número 16, del carrer Major de Llocnou de Sant Jero-ni, vaig nàixer el dia 13 de gener de 1921, és a dir, que ahir vaig fer seixanta-set anys. Ja sé que això només té un interès estrictament personal, però el que pretenia dir és que allò que més he viscut i conec i, per tant, del què més puc parlar és de Llocnou i dels po-bles i paisatges dels seus entorns als quals jo denomine la conca del Vernissa. De la mateixa manera que és a partir dels últims anys de la dècada dels vint que jo comence a ser conscient de les coses i que tinc capacitat per a recordar-les. O siga que, fora dels aspectes purament històrics, els meus coneixements adquirits a través del contacte personal amb la nostra comarca aniran minvant a mida que ens allunyem de la conca del Vernissa, i es restringeixen en el temps als últims seixanta anys aproximadament. Per una altra part, he de reconèixer que sóc un home de muntanya i que sempre he tingut més tendència al secà que no a l’arena de la platja, que no ha deixat mai d’esmussar-me.

Em pense que el primer record que conserve en la memòria és la imatge d’estar arrancant brosses en els planters de tarongers que mon pare feia en un rogle de terra. Mon pare era –cadascú té la seua opinió de son pare– un home de geni curtet, però en el fons era una extraordinària i voluntariosa persona, i m’atreviria a afirmar que era el millor esporgador que hi ha hagut en tota la comarca al llarg dels segles, encara que mitja parentela d’ell eren esporgadors d’ofici, com esporgador em tocava ser a mi si no m’haguera posat a estudi-ar. A més a més, mon pare posseïa una gran devoció per la natura-

24

lesa. Bé, jo conec la naturalesa, si tu vols, per impuls propi, perquè ens atrau com les mateixes dones, però la meua afició per aquesta va nàixer de la mà de mon pare, al qual jo acompanyava a tot arreu des de ben menut. Com després l’afició del meu fill, que va ser sub-marinista, alpinista, arreplegador de plantes... En fi, de tot li sorgí al meu costat. Jo me l’emportava a la muntanya, ací o allà. Igual que jo havia anat amb mon pare a caçar, a pescar, a fer espàrrecs de marge, esclata-sangs o margallons, o a buscar xonetes –encara no apareixia un nuvolet, ja se n’anava a buscar-ne, a pesar que, en acabant, ell no se’n menjava ni una! I si conec moltes plantes i les seues propietats, és de veres que algunes me les he ensenyades jo, però moltes altres me les va ensenyar mon pare, que jo diria que sabia exactament els racons on es trobava cada planteta.

L’altre record primerenc que es manté dins de mi encara és el d’anar a escola. Vaig començar a anar a escola abans de tindre l’edat, als quatre o cinc anys, gràcies a unes circumstàncies ben concretes i especials: el mestre de Llocnou, don Antonio Belmar y Belmar, com que encara era fadrí, s’hostatjava a casa d’un germà de la meua iaia i ell va decidir que anara a escola sense tindre l’edat reglamentària. I he de confessar immediatament que a don Antonio Belmar, que era d’Alpera, província d’Albacete, li dec gran part del que haja pogut fer i ser més tard. Aquella era una època de mestres excepcionals, en el sentit que exercien la seua professió des que obrien els ulls fins que a la nit s’adormien: tot el temps el dedicaven a la professió. I es preocupaven de tots els aspectes educatius del xiquet: de la seua higiene personal, de les seues maneres, de la seua comprensió glo-bal del món... A diferència del mestre de hui, que ben sovint acaba la classe i se’n va del poble on exerceix, amb la qual cosa, a banda de perdre el contacte amb el xiquet en acabar les hores docents, no expandeix el seu potencial cultural entre la resta de la gent del poble. Quan arribava la festa de dijous de vesprada –aleshores tení-em lliure diumenge i la vesprada de dijous– don Antonio ens duia a berenar a qualsevol font i ens explicava les plantes i els animals, i algunes nits, fora del poble, ens donava una lliçó pràctica sobre les estrelles. Aquell mestre d’aleshores es lliurava en cos i ànima als

25

seus alumnes. I era el vertader centre cultural del poble. Igual que els rectors que, a més de ser una autoritat moral, també tenien gran influència en la gent amb la qual estaven íntimament lligats, de tal manera que no només feien les funcions pròpies del seu ofici, sinó que jugaven al truc o a pilota en companyia de tots. I eren una espè-cie de càrrec vitalici i, consegüentment, una persona més del poble, afectivament parlant. Tu imagina’t que jo he conegut a Llocnou tota la vida un rector i després, catorze!

L’escola era un casalot vell, on hui està l’ajuntament. La unitària de xiquets estava en el pis de dalt i la seua mestra era donya Ma-ria; la unitària de xics, en la planta baixa, i el seu mestre aquell don Antonio que tan gratament recorde. Jo m’ho passava molt bé, en l’escola. Era un xiquet espavilat i aprenia ràpidament tot allò que ens ensenyaven. I en eixir d’escola, com feien tants altres xiquets, anava amb el cabasset per la carretera i pels camins arreplegant la bonyiga dels burros i dels cavalls, per tal d’ajudar a femar el trosset de terra que tenia mon pare. Igual que anàvem tota la família, des del dia de Tots Sants fins a la vespra de Nadal a collir o carrejar ta-ronja allà al poble de Rafelguaraf, cosa que permetia ingressar unes pessetes més, tan necessàries per a una família com la nostra que es componia de pare, mare, tres fills i dos iaios. Però això ja va ser en una època posterior i ara no cal recordar-ho.

El que sí que se m’ha quedat ben gravat en la memòria dels meus primers anys de vida són els jocs infantils. Els xiquets alesho-res no disposàvem o disposàvem de ben pocs joguets. Calia posar, per tant, una imaginació en el joc que hui no es posa o es posa en escàs grau perquè, a l’abast del xiquet de hui, existeixen un cabàs de joguets. Per exemple, quan aleshores jugàvem a policies i lladres, apuntaves amb el dit índex de la mà com si fóra una pistola i tant tu com qui apuntaves créieu plenament que allò era una pistola, i de seguida aquell alçava els braços en l’aire. Hui, en compte d’això, juguen amb unes metralletes que fan ta-ta-ta-ta, i lògicament no cal utilitzar la imaginació a l’hora de jugar. I el joc i el joguet aca-ben en poc de temps cansant-los i es necessita un altre muntó de joguets, mentre que en la meua infància en teníem un, una roda o

26

un carret, si en tot cas ens el deixaven els Reis. Solíem jugar prou a fava-munta-i-calla. O a la quit, o siga, a conillets a caçar, un joc en què ens pegàvem baticuls com si es tractara de l’esperó d’un cavall, a vore qui corria més. Un joc molt estès era el dels cantons. Feies un rogle i treies amb una tella de test o, si era possible, de ferro, els cartons de dins del rogle i com més en treies més en guanyaves. En-cara guarde a casa uns quants centenars d’aquells cartons. També jugàvem a mort i pam, a lloaora, a pilarets o, senzillament, a un joc tan bèstia com fer redolar pedres des d’una zona alta cara avall, que de vegades reportava conseqüències vertaderament greus: recorde un dia en què un xicon va fer redolar unes pedres allà a la partida del Mortadell i va matar quatre cabres del tio Juanito. I un altre dia un en va quedar tan malferit que quasi es va morir.

També ho passàvem la mar de bé quan nevava. Féiem boles de neu i el poble es convertia en una autèntica festa... O en una autènti-ca batalla blanca i incruenta. Per cert que ací, com a tot arreu, abans nevava molt més que ara neva. No dic que nevara tots els anys, però de vegades queien dues o tres nevades a l’any i d’uns quatre dits a un pam, segons les ocasions.

M’hauria pogut impressionar i retindré per tant en la memòria una visita a alguna població important. Però en aquella època, els xiquets no eixíem pràcticament de Llocnou. Com a molt anàvem al porrat de Sant Macià de Ròtova, ja que el de Sant Blai de Potries o el de Sant Antoni de Castelló de les Gerres quedaven massa lluny.

I tot això que t’acabe de contar correspon més o menys als meus primers records, encara que a mida que vaja parlant segurament ens en trobarem amb altres que se’m puguen haver escapat.

La naturalesa immediata

El contacte amb la naturalesa era constant i ben profund. I no tan sols perquè en eixir de casa com si diguérem la tenies allí davant, sinó perquè ella despertava les nostres aficions més naturals i es-

27

pontànies que, al mateix temps, cobrien algunes de les nostres ne-cessitats. Sovint anàvem a la muntanya encara de nit. Aleshores, si estàvem en la cara més càlida de l’any, sentíem el cant típic per ex-cel·lència d’aquella època, el del grill; potser també el d’algun mus-sol; potser, fins i tot, les passes d’una altra persona o les d’un animal que passava pel teu costat. Arribaves a distingir el més insignificant soroll i fins i tot les olors de les plantes, sense necessitat de vore d’on provenien. Això et feia conèixer els camins i saber per on anaves, encara que fóra a cegues. Els peus, dins la nit, els havíem d’acostu-mar a caminar a soles: d’altra manera, si anaves fixant-te en el camí, entropessaves amb una rama i si intentaves mirar les branques, entropessaves amb una pedra del camí. I jo et diré ara una cosa: nosaltres, els que vivim en una població gran, que estem en contac-te amb tots els establiments comercials, administratius, sanitaris, educatius, etcètera, ens falta el contacte amb la naturalesa. I se’ns oblida o desconeixem que quan u va pel camp o per la muntanya durant molt de temps i al llarg de molts camins, aprén que l’home pot ser receptor i interpretador d’infinitat d’estímuls que toquen a la porta dels nostres sentits. Nosaltres quasi només posseïm una vista prou desenrotllada i una oïda considerablement atrofiada: els altres sentits no els utilitzem. Per exemple, l’olfacte pràcticament no el gastem. I el tacte? Però si està tot i tothora il·luminat, per a què cal anar palpant? Quan de nit et trobes enmig de la naturalesa, has de guiar-te ben poc de la vista; en canvi, has d’afilar l’olfacte i el tacte, has d’estar a l’aguait dels sorolls...En fi, l’home és molt més complet en la naturalesa que no en la ciutat.

I ara que estem parlant d’això, em passa pel davant com si fóra ara mateix un dia en què amb mon pare, els meus germans i uns altres parents nostres, anàrem a pescar al riu Alcoi. Des de Lloc-nou fins a allí hi havia quasi dues hores de distància, i eixírem de nit. Queia una rosada prou bona, i al barranc de l’Enxina, davant del Molí de l’Infern, xe, com de bonics estaven passejant-se un ra-mat de caragols, de moros, concretament, i n’arreplegàrem un poal. Després continuàrem avant i ens posàrem a pescar riu amunt i riu avall, i entre els huit que érem no vam fer ni un quilo de peix, tot

28

i que vam omplir un poal de gambeta. En tornar, arrepleguem els caragols i cap a casa. Però saps què va passar? Haguérem de tirar tots els moros i mira que eren preciosos: però no havíem tingut en compte que estaven pasturant sobre baladres i amargaven com un dimoni! Afortunadament, vam estar menjant gamba amb bleda, truita de gambes, etcètera, tota una setmana...

Si em preguntes pels ocells que hi havia a la conca del Vernis-sa, t’he de dir primer que res açò: jo era molt aficionat a agarrar pardalets amb cep. Per una part, era una distracció i per una altra, significava per a ma mare un tros de carn a afegir a l’olla o a l’arròs. Hui, en canvi, pose molles de pa en el balcó de ma casa de Gandia per tal que els teuladins se m’acosten i d’eixa manera poder-los vore volar, i ni se’m passa pel cap mai que en puga matar cap.

N’hi ha molts, d’ocells, que quan jo era menut abundaven i que a hores d’ara o no en queden o pràcticament han desaparegut, com les xelles o fins i tot, els pinsans. Ja quasi no hi ha cagarneres –o ca-derneres, com també es diuen. No fa molt de temps que pareixia que quedaven poques merles, però hui en tornen a haver-hi en gran quantitat: es veu que han creat els anticossos necessaris per a con-trarestar els insecticides. Existeix un refrany que diu: «A Sant Macià (que és 24 de febrer), l’oronella ve i el tord se’n va», de la mateixa ma-nera que quan el tord venia se n’anava l’oronella, és a dir, a comen-çament d’octubre: ara, de tords hui també n’hi ha, però ben pocs. Estornells no hi ha ni un, encara que n’hi havia nuvolades. Cuetes i senyoretes a penes en trobaràs. I gafarrons i cogullades no en bus-ques perquè no n’hi ha cap. Els cua-rojos o pit-rojos aleshores exis-tien a borbollons, hui no en veus tampoc. De teuladins, als pobles no en queden tants com abans, a causa de la desaparició del cultiu de secà i sobretot del cerealístic; en canvi, a Gandia encara n’hi ha molts. En definitiva, i per acabar prompte, la fauna avícola s’ha re-duït extraordinàriament en quantitat, però molt més en varietat.

Pel que fa a les herbes, ací existeixen dues classes d’herbes aprofitables, a banda de les comestibles: les herbes oloroses o aro-màtiques i les herbes medicinals. De les herbes oloroses, les que

29

més he conegut que s’utilitzaven són la pebrella i la sajolida, especi-alment per a la salmorra d’olives, cebes, pebres, etcètera. La pebre-lla, pel que jo sé, naix en la nostra zona -des del peu de la Mariola fins al mar, més o menys en eixa illa plujosa a la qual correspon la comarca de la Safor- i ja no se’n troba en cap altre lloc. L’orenga i l’herba-sana també abunden per ací, però normalment es cultiven en un raconet del bancal. Hi ha una altra herba molt estimada pels alcoians que la busquen com a bojos i la paguen molt bé, perquè aprofita per a donar un cert sabor al café licor: es diu alfàbega de pastor, i en les muntanyes de la conca del Vernissa n’hi ha molta. Sobre les herbes medicinals es pot contar i no parar. A través d’elles, el poble ha sabut crear una medicina que a voltes és ben efectiva. A propòsit d’això, recorde que allà pels anys cinquanta vaig entregar un qüestionari als meus alumnes de l’Institut Ausiàs March de Gan-dia a fi de fer una enquesta sobre medicina popular entre la gent de tots els pobles de la Safor. I hi hagueren contestacions realment curioses i interessants. El material que en va resultar el vaig deixar recentment a dos estudiants de medicina perquè l’aprofitaren per a fer les seues tesines –a ma casa tinc molta classe de materials sem-blants que jo no he de gastar per a res i que m’agradaria que u o altre li traguera profit, com és natural. Per cert, que ma mare curava l’enfit: jo no m’ho crec això de curar l’enfit, però ma mare el curava, què caram! I tornant a les herbes medicinals, jo diria que una de les més utilitzades abans era la llengua de llop –o llengua de gos, que també se li diu. S’aplicava damunt d’un granet o d’un furóncol i te’l llevava. Ara, havies d’anar espai, perquè és tan destructor que podia arribar a rosegar-te la carn, a banda del gra o del furóncol. El rabet de gat era un bon desinfectant. El palomesto bullit s’emprava per a les broncopneumònies. Etcètera i etcètera i etcètera.

Per una altra part, en el camp i en la muntanya hi ha tota una sèrie d’herbes o plantes silvestres que molta gent desconeix i que constitueixen un mos ben sa i deliciós, com els llicsons, bé siga el llicsó de pardalet amb el qual es preparen unes ensalades insupe-rables o el llicsó de burro, també comestible. De roselles, n’hi ha de quatre tipus, però la millor és la vera. També trobem les estupendes

30

cama-roges: jo faig un sac moltes voltes i en duc a l’ama del bar on hem esmorzat tu i jo hui, al Corrales, i dissabte de matí ens prepara per a esmorzar uns pastissets de cama-roges que no tenen compa-ració.

I per continuar en el tema, hauria de fer referència al següent: una de les meues aficions de sempre que continue practicant en l’actualitat, a més de la de fer herbes, és fer espàrrecs de marge i es-clata-sangs, que per algunes comarques de dalt en diuen pebrassos o rovellons. D’espàrrecs, en pots trobar en novembre o desembre, però normalment ixen de febrer a Pasqua. Jo en faig garbes que em toca repartir després entre els amics, i en faig perquè puge de Gan-dia a ací i el terme de Llocnou i de la conca del Vernissa resulta molt apte per a l’espàrrec, tant en les terres cultivades com en la munta-nya.

Al meu poble, hem buscat i busquem tres tipus d’esclata-sangs o millor dit, de bolets: l’esclata-sang pròpiament dit, una altra va-rietat del qual és el bolet d’estepa que no resulta verinós, tot i que amargueja i és d’un menjar desagradable. Després està la morena, el seu paraigües és redó. Quan és jove és de color blanc, s’enfos-queix a mida que va fent-se vella i acaba sent negra per la part baixa. A més de ser comestible, la morena té un sabor ben fi. I finalment tenim la turma. Segons els manuals de bolets, n’hi ha, ací i a tot arreu, moltes altres varietats que també són comestibles i de molt bon paladar. Però nosaltres, fora dels que t’he dit, no n’hem fet mai d’un altre tipus, la qual cosa pot comportar que hi haurà molts d’al-tres que seran bons i no els mencionaré. Ara, els que agarre i els que he agarrat des de menut pots estar ben segur que són comestibles.

També m’ha agradat sempre anar a fer caragols. L’ideal era fer xonetes de serra (per desgràcia hui escassegen), que en alguns llocs es diuen ‘caragols blancs’. Ara bé, a la serra existeixen dos tipus de caragols: uns que tenen una forma més o menys cònica, la molla negra i la corfa completament blanca com si fóra pura calç, i que són amargs i no són bons de menjar; i uns altres, les autèntiques xonetes de serra, d’un color marró i amb cercles concèntrics dibui-

31

xats en la corfa: són els millors caragols i més gustosos i els més adequats per a una paella o una caragolada. Després ja vénen els més corrents, les cristianes o moratxos, grandots i d’una morenor pronunciada en la corfa; les xonetes de vinya, que són paregudes a les de serra però més menudes; els moros, grossos i de molla obs-curaverdosa i més bavosos, cosa que els fa ser rebutjats per molta gent a pesar de ser ben comestibles, i per últim, els avellanencs, els més menuts i que de vegades reben el nom genèric de ‘caragols’. Almenys eixes són les varietats que hem anat a buscar tota la vida.

Les característiques del territori

Dins del conjunt de la comarca de la Safor hi ha diverses zones o subcomarques que posseeixen unes característiques diferencials pròpies. Ara estem a la conca del Vernissa que comprén els termes de Llocnou, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Ròtova i Alfauir, dels quals parlaré d’immediat extensament. En eixir d’ací, en direc-ció a la mar, està la baronia de Palma i Ador. Si voregem la munta-nya, arribarem a la vall de Vilallonga conformada actualment pel mateix terme municipal d’aquesta població. Al sud de la comarca, tenim l’antic comtat d’Oliva amb una sèrie de particularitats que el diferencien de la resta. Els pobles que hi ha des de Piles fins a Dai-mús, abocats a la mar, jo els denomine ‘els Pobles de la Falla’, per un motiu que més avant ja explicaré. Passant Gandia, cap a la part nord de la comarca i formant una raconada, trobem els pobles de Xeraco i Xeresa. A més a més, s’ha afegit recentment a la comarca de la Safor i en el seu extrem nord la Valldigna (la qual pot incloure o no Barx) que, segons la meua opinió, és una comarca autònoma, incorporada a la nostra per qüestions administratives, però no per la seua estructura geogràfica ni per la seua història, que sempre ha tingut entitat pròpia. Finalment, el que queda és la capital de la co-marca i tots els pobles que viuen en relació directa amb Gandia, és a dir, allò que s’ha anomenat –i de vegades en un sentit genèric per a denominar el conjunt de la comarca– l’Horta de Gandia, que com

32

a subcomarca de la Safor comença al nord en el castell de Bairén, fita al sud amb Oliva, a l’oest, amb Palma i Ador, i a l’est, amb la mar.

Físicament, la vertadera divisòria entre la comarca de la Safor i la comarca de la Vall d’Albaida es troba a l’Altet de Rugat, les llo-mes que separen Benicolet de la Pobla del Duc i les que separen Llutxent i Pinet de Quatretonda. O siga, que des d’un punt de vista físic, anant per la carretera general, la Vall d’Albaida començaria a Castelló de les Gerres. Ara bé, històricament, mentre que Llocnou, com a propietat dels frares de Sant Jeroni, formava part del ducat de Gandia, Terrateig, Montitxelvo, Rugat, etcètera, eren baronies inde-pendents.

De totes maneres, la realitat de la conca del Vernissa com un tot ben integrat es pot palpar en molts aspectes, encara que fa mig segle resultava més evident per motius que ara anirem veient. En primer lloc, el nom li ve del riu que la travessa i del qual, abans de disposar de pous, s’hi abastien en gran part els pobles d’esta sub-comarca, tant per a beure com per al reg, (excepte Castellonet de la Conquesta, que no hi tenia accés a causa de les muntanyes que el rodegen, a pesar que, amb l’excepció de no compartir el riu amb altres pobles, per la seua estructura, condicions i relacions, pertany a esta zona).

Climatològicament, la conca del Vernissa és independent de la resta de la comarca. Vull dir que a la Safor hi ha un primer escaló climàtic a la Creu Blanca, allà enfront de Palma que suposa més un canvi de quantitat de pluja que de temperatura. I un segon escaló situat a la Venta d’Andreu que, a més de fer minvar la pluja, és tèr-mic, de tal manera que de Ròtova a Llocnou existeix una diferèn-cia de temperatura que fa que, arribat el moment, ací neve i allí no. Quant a la pluja, la part baixa de la comarca és més humida, ja que mentre que en esta subcomarca cauen una mitjana de 650 litres per metre quadrat a l’any, allà baix en cauen 750.

En l’aspecte geològic, està constituïda fonamentalment per ter-res blanques que són depòsits miocènics sobre els quals s’estendrà la vinya, l’olivera, l’ametler i, al peu de la muntanya, el garrofer. És

33

a dir, i és al que volia arribar, es tracta d’una zona de secà. A més a més, a la conca del Vernissa la muntanya està ben present i té una forta influència. A pesar d’això –com tu ja sabràs–, sobretot a partir de després de la Guerra, ací hi ha hagut una considerable transfor-mació dels cultius i un canvi econòmic important. Va ser alesho-res quan començaren a traure aigua dels pous i es produí el reg a gran escala, i les comunicacions, els transports, es multiplicaren en quantitat i en potencialitat. Per tant, la conca del Vernissa ha anat perdent eixa especificitat de zona de secà i s’ha anat integrant cada vegada més en la resta de la comarca de la Safor. Així i tot, jo di-ria que la història més recent hi ha deixat un soll que es manifesta preferentment en el caràcter de la gent. Els pobles de baix, els de la plana, han tingut sempre –des de la canyamel fins al taronger– uns conreus més productius, amb més rendiment i distributius de riquesa que els de secà. El taronger, per exemple, és un cultiu ver-taderament formidable, ja que, a més de la seua gran producció i gran rendibilitat, dóna més distribució continuada de faena, per-què s’han de regar sovint les terres, s’han d’adobar, s’han de rascar, s’han de podar els arbres tots els anys, polvoritzar-los, etcètera, i per una altra part, la collita de la taronja s’allarga durant més de mig any. Això origina que, tant els propietaris com els qui van a jornal, disposen d’uns ingressos més abundosos i segurs que en la resta de conreus, i, consegüentment, una major estabilitat econòmica i psicològica, que els fa gastar els diners amb certa tranquil·litat. Al contrari del que passava ací, on hi havia llargs espais de temps sen-se faena, a banda d’una inferior rendibilitat econòmica dels pro-ductes agrícoles. En acabar les collites, que duraven no res, havien de gastar amb mesura, perquè la collita de l’any vinent Déu sabia quins resultats donaria. Lògicament, això desenrotlla un caràcter completament diferent.

A part d’això, assentat que el caràcter és condicionat històri-cament per un determinat cultiu i territori, caldria dir que la gent d’uns pobles com els de la Conca del Vernissa, a diferència de la gent de Gandia, es veu obligada a eixir per tal de cobrir les seues necessitats. Gandia no ha estat mai una població agrícola, sinó

34

una població que viu de l’agricultura dels pobles que l’envolten, als quals, per la seua part, els calia una plaça comercial com la de Gandia, a fi de subvenir les seues necessitats. Aquest fet ha creat als gandians un caràcter totalment diferent del de la resta dels po-bles de la Safor; a ells no els impulsa res a eixir i pensen: «si volen alguna cosa, que vinguen», sense ser de vegades conscients que si viuen és gràcies als altres, i d’ací –en part– els naix el malnom de ‘pixavins’. Però els de Llocnou, com els dels altres pobles de la con-ca del Vernissa, han hagut d’eixir a la verema de França, a plantar o segar arròs a la Ribera o a buscar fora de la zona llocs on trobar mitjans per a les seues produccions, com és el cas dels bucs d’abe-lles portàtils, amb els quals han anat a Guadalajara, a Badajoz o a l’Horta de Gandia. I d’eixa manera han adquirit un caràcter més comunicatiu.

Descripció i història d’un poble

Llocnou de Sant Jeroni té quasi la forma d’una escopeta. El canó seria la part alta i la culata, la part baixa on s’estén el poble –una mi-queta en profunditat, és just per on passava antigament el camí real que anava a Almiserà i que es denominava ‘el Ravalet’ (actual carrer de Sant Josep). En realitat, Llocnou és el típic poble que ha crescut al llarg d’una via de comunicació, el camí real, que en l’actualitat és la carretera de Gandia a Albaida. El camí continuava cap a l’actual Venta d’Andreu, després baixava a Ròtova, passava per dins de la població, creuava el que hui és la carretera per allà quasi el pont del riu Vernissa en direcció a Palma, i d’allí buscava Beniflà i, per Rafelcofer, arribava a Oliva.

Des del llavador, on ara estem, si mires allà enmig de la munta-nya de l’ombra voràs un vell edifici que es diu ‘la Granja’, allí vivia l’antic administrador dels monjos del Monestir de Sant Jeroni. Al costat mateix hi ha una sèrie de cases: això era Rafalet de Benamira, un antic poblat moro que podríem considerar com l’avantpassat de Llocnou. Quan a principi del segle XVII s’expulsen els moriscos, els

35

frares jerònims, que han de tornar a poblar-lo per tal de continuar explotant les terres, en compte de portar allà dalt la gent repobla-dora, l’establiren ací baix, al llarg del que era el camí real. I el nou poblat –els plànols del qual sembla que els féu el pare Blesa o Belsa- va rebre aleshores el nom de Llocnou de Sant Jeroni, és a dir, dels frares del Monestir de Sant Jeroni.

Aprofitant que estem en el llavador et comentaré dues coses: la desforestació de la muntanya de l’ombria i les antigues funcions del llavador. La muntanya de l’ombria de Llocnou –que per cert, es diu ‘l’Ombria’, i que ara veus quasi tan pelada com aquest car-rer– abans, quan jo era menut, estava pleníssima de pins i resultava complicat passar entre una massa tan densa d’arbres. Era un autèn-tic bosc. Però, desgraciadament, els incendis l’han arrasada, com ha succeït a tot arreu. I això, com tu ja saps, es deu a què, en primer lloc, abans a la muntanya anava qui hi tenia faena i, en canvi, hui en dia va tothom, perquè hi ha camins que et porten fins als llocs més impensats, i certa gent no va espai amb el foc que utilitza per a fer-se l’esmorzar o simplement no és conscient del que pot provo-car un cigarret mal apagat. I en segon lloc, actualment ja no hi ha llenyaters que tinguen la necessitat de la llenya baixa per als seus forns –abans la gent es barallava per fer una càrrega de llenya- i, per tant, el bosc es converteix en una espècie de polvorí, ja que pel simple fet de no fer-la, la llenya es converteix en un element terri-blement combustible. A banda, naturalment, de tots els incendis intencionats, dels quals més val que no en parlem per no fer-nos de mala sang.

I en relació a les antigues funcions del llavador o que es realit-zaven aprofitant l’aigua que arribava al llavador, recorde una es-cena ben estranya per a la gent jove d’ara: quan arribava la séquia de Llocnou, que anava apegada a les parets de les últimes cases de la part nord del poble, la primera aigua es poava per a beure les persones; després, hi havia un altre tros on bevien els animals; de seguida venia el tram del llavador, en el qual les dones rentaven la roba; i, per a traure-li tot el suc a l’aigua, encara existia un tros final on s’escuraven els veixells. Ah! I aquella aigua que havia servit per

36

a tantes coses, acabava regant les terres que quedaven per davall del nivell de la séquia –la resta era inevitablement secà, a no ser que un xicotet tomacar o alberginar fóra regat a carabassí, és a dir, a poalades tretes de la séquia. Però estic parlant-te de fa molts i molts anys, quaranta o cinquanta, quan per a beure, si no volies fer-ho en la séquia, havies d’anar-te’n al pou que hi havia allà dar-rere del poble.

I encara podríem parlar des d’ací d’una última cosa. Mira en direcció cap a la muntanya. Veus algun garrofer? N’hi ha, però en queden pocs i prou més menuts en relació als que hi havia abans. Normalment, els grans arbres, sobretot els grans garrofers, estaven a la vora d’un bancal, i és perquè aquell qui havia estat suant, cavant o llaurant, a l’hora d’esmorzar podia anar davall d’aquell arbre que tenia a la vora. Allí lligava el burro o la mula per tal que no li pegara el sol i, a més a més, allí acudien a esmorzar també els dels bancals del costat. Aleshores, una olivera gran o quasi sempre un garrofer –un garrofer de fulla densa, espessa i fresca- servien de punt de con-centració dels dos, tres o sis bancals que hi havia al seu voltant. Hui ni has de lligar el burro o la mula en l’arbre gran ni aprofita per fer ombra mentre esmorzes, perquè hui, amb el mateix temps que tar-daven en anar d’un bancal a un altre, s’allarguen amb el cotxe o la moto al poble més pròxim i esmorzen al bar. I si l’esmorzar al camp s’ha perdut o es perd cada dia, també es perden els grans arbres, especialment els garrofers.

Si seguim des del llavador cap avall pel carrer Major, en direcció a Gandia, a la mà dreta hi havia l’antiga església, on hui han fet una placeta, l’única que existeix en tot el poble. Se’m va quedar gravada la data que tenia en les portes: 1714. Constava de dues capelletes a la dreta i dues a l’esquerra, més l’altar major: certament era un es-pai ben reduït. En l’exclaustració, quan els frares de Sant Jeroni van ser expulsats, les imatges del convent es repartiren per tot arreu: la custòdia de bronze anà a parar a Gandia; la Mare de Déu de la Salut, a Ròtova, i un Sant Jeroni del segle XVI, de l’escola de Torri-giani, que era d’una expressió imponent, molt ben aconseguida, i

37

que s’ubicava a la primera de les capelles de la dreta de l’esglesie-ta de Llocnou. Imagina’t si era impressionant l’expressió d’aquella imatge, amb la creu en la mà i amb l’altra pegant-se al pit amb una pedra, que els xiquets li fugíem plens de por i ens n’anàvem per les capelles de l’esquerra... Durant la Guerra, van cremar aquell Sant Jeroni tan sensacional. I en la Postguerra, amb la donació econòmi-ca d’un particular i amb l’aportació del poble en terres i diners, es va construir la nova i actual església.

Com a curiositat et diré que a Llocnou hi havia dues almàsseres o molins per a fer l’oli i tres cups o edificis en els quals s’elaborava el vi. L’almàssera de sempre era la dels Pobils, la família més rica del poble, i que estava situada al costat de l’església vella de què et parlava fa uns instants. Qui no volia anar-hi per qüestions políti-ques o pel que fóra, havia d’anar-se’n a Almiserà, Castellonet o Ter-rateig. Fins que els Tonets, la segona família econòmicament més important d’ací i políticament contrària als Pobils, en van muntar una altra que es trobava ja baixant cap a Almiserà. Aleshores hi ha-via diguem-ne una d’un bàndol i una altra de l’altre. Els cups per-tanyien a Telero, Copi i Blanco. La major part del vi que feien era per a consum propi, encara que de vegades també en venien. En fi, són anècdotes a les quals canvies els noms i serveixen per entendre l’atmosfera de qualsevol poble del nostre secà de fa mig segle, apro-ximadament. I dels molins fariners, ja tindrem temps de comen-tar-ne algunes coses.

I fent un repàs als establiments bàsics de la vida d’un poble d’aleshores, tu em preguntaràs: «i és que no hi havia bars?», i na-turalment que n’hi havia. O millor dit, existien el que s’anomenava ‘tendetes’, on la gent es bevia un got de vi o una copa de conyac, però on també es venien graneres o cacaues, per posar-ne un exemple. És a dir, eren adrogueries –en el sentit de botiga on vénen articles de consum corrent, o siga, que tenien una miqueta de tot– que, a més a més, hi servien beguda. En poques paraules, mentre te’n feies una, la teua dona estava al teu costat comprant el que li fera falta per a menjar o la casa. I el que habitualment es bevia en aquella època d’abans de la Guerra era vi, café licor –al Morquí, els Durà produïen

38

un café licor magnífic, a més de vi natural que etiquetaven amb el nom de Puruva–, aiguardent, canya –a penes la recorde però, això sí, era una beguda ben forta, devia ser un rom amb molta càrrega d’alcohol–, conyac –conyacs fluixos que solien fabricar per algun poble de per ací–, cassalla... I cervesa, tot i que la cervesa arribà ací a punt d’esclatar la Guerra Civil. A Llocnou hi havia tres tendetes –que jo haja conegut–, que eren la del tio Catxorret, la del tio Poio –on està hui el bar Corrales– i la de l’Hostal. Jo diria que les tendetes es converteixen en casinos quan ve la República, o millor dit, quan acaba la dictadura de Primo de Rivera i comença a bullir l’activitat dels partits polítics.

Aleshores, el tio Catxorret va fer un casinet de la seua tendeta. El tio Poio hi va fer un casino, on més d’una vegada vaig assistir a un míting de polítics que venien de fora. I la tendeta de l’Hostal es quedà en allò que era i no prosperà, en realitat va anar menys perquè els carros començaren a anar a menys. Encara que l’Hostal havia estat una peça important del poble, en fer-se el carrer Nou en la part alta dels afores, allí també es va construir, i hi paraven tots els carreters. L’ama, la tia Gràcia Maria, s’ajudava, la seua eco-nomia, amb la matança de porcs –fins que s’establí, al mig del car-rer, Salvadoret el carnisser– i feia un embotit de gran categoria. Les gallines que corrien entre les potes dels burros i els matxos dels carreters estaven destinats a unes esplèndides paelles que es feien en aquella casa.

A més de les tendetes i d’algun que altre venedor ambulant, la filla menuda del tio Pelleta o la filla del tio Asensi pegaven la volta al poble proclamant que tenien fesols o que havia arribat tal o tal altre producte, i la gent ja sabia que podia anar a les cases d’elles per a comprar-ne. També hi havia qui a la millor tenia dos albercoquers –i els albercocs no es poden aguantar, es fan de seguida malbé- i posaven a la porta de casa una cadireta amb un plat d’albercocs, i ja sabies que en eixa casa venien albercocs. O els xiquets o xiquetes de deu o dotze anys anaven pel poble cridant: albercocs, albercocs! i venent-ne al mateix temps.

39

L’economia i l’agricultura

El cultiu fonamental a Llocnou era, com ja he comentat abans, el de secà. També hi havia tradicionalment zones de reg, aprofitant l’aigua de les séquies de Llocnou i d’Almiserà. L’horta l’ocupava principalment el taronger, tot i que s’hi conreaven també algunes hortalisses i alguns melons. Però el secà abundava moltíssim més que el reg, a diferència del que passa ara. El secà era en sa major part vinya, sobretot vinya de raïm moscatell. Se’n feia una miqueta de vi, però poca cosa: això del vi es dóna més a partir del Morquí cap a dalt. Com que el raïm d’ací era primerenc es dedicava més a la venda i a fer pansa. Ara bé, la venda de moscatell no prospera fins que els mitjans de transport no prosperen. Perquè amb un carro, que no podia carregar molt i que tardava tant en arribar a qualsevol lloc, arribaves al Prado de Gandia i, en tot cas, fins a Sueca. O siga que l’exportació era curta. Per això, molt de raïm que es produïa ací es destinava a escaldar-lo i a convertir-lo en pansa. La pansa, a més de ser un producte més valuós que el raïm en el mercat, permet retindre-la a casa un cert temps fins que els preus siguen més alts o acceptables. La temporada de la vinya comença –o començava al-menys- amb la poda que es realitzava en gener i febrer, fins i tot, en març. Després ja no té més faena que esperar que brolle. Fins que arriba final d’abril o començament de maig que cal desmondar-la –del llatí mundare, ‘netejar’–, és a dir, llevar-li la proliferació de sar-ments. I, com ja és primavera, la temperatura comença a elevar-se, fa quatre ruixadetes i és aleshores quan apareix el míldiu contra el qual s’han de sulfatar les vinyes. I ja no hi ha res més que fer sinó esperar l’hora de la collita, que arribarà a final d’agost o principi de setembre.

El secà es completa amb oliveres i ametlers i, al peu de la mun-tanya, amb garrofers. De blat, mai no se n’ha fet molt ací i el que es feia normalment se sembrava allà on arrancaves una vinya vella i només durant un parell d’anys mentre deixaves descansar la terra a fi de plantar una altra vinya. La sembra es realitza –o realitzava-, que et diré jo, d’ara a mitjans de gener en avant, i no té altra compli-

40

cació que segar-lo quan arribe l’hora. Per una altra part, i això ja no ho he viscut jo, fins que a mitjan segle passat hi hagué una epidèmia en què moriren quasi totes, les moreres van tindre molta importàn-cia per a la cria de cucs de seda.

A final d’agost hi ha una solta escassa d’olives que cauen en ter-ra, s’arrepleguen i es duen a l’almàssera, on fan un oli aspre que es diu el Torró. La collita pròpiament dita comença després de la Fira de Gandia, més o menys en la segona quinzena d’octubre, i s’allar-ga fins a novembre. L’ametla s’arreplega quasi al mateix temps que el raïm: entre finals d’agost i principis de setembre. I també per la mateixa època ve la collita del garrofer que, a l’igual que l’olivera i l’ametler, és un arbre ben sofrit, que no dóna gens de faena: tan sols l’has de podar una volta cada dos o tres anys i, en tot cas, fer-li una bona llaurada si la terra t’ho permet per a la seua situació, a banda de collir-li les garrofes, naturalment.

Al costat de l’agricultura, hi havia a Llocnou unes altres activi-tats econòmiques més o menys complementàries del seu treball fonamental que era el de treballar la terra. De la carretera nasqué una d’elles. Allò que havia estat l’antiga via romana, eliminant re-voltes, es va transformar en carretera de pols, de matxaca, cap al 1900. I com que Llocnou era un poble de pas, sorgit al llarg d’un camí, alguns d’ací es dedicaren al transport amb carro. Pels anys trenta, comença a canviar-se el carro pel camió, i aleshores, els fills d’aquells que havien guanyat bàsicament la vida amb el carro, ad-quirien un camió, menut però, al cap i a la fi, de més capacitat que un carro i molt més ràpid. I Llocnou es va convertir en el poble que proporcionalment posseïa més camions de tota Espanya. A la co-marca sempre ha tingut molta anomenada el transport de Llocnou.

Una altra activitat complementària era la que es desprenia dels bucs portàtils o mòbils en els quals les abelles fabricaven la mel. Castellonet en això guanyava a Llocnou. Però els majors propietaris de bucs se’n vingueren a viure ací. En el mateix sentit, també tenia la seua importància fer llenya. Unes quantes famílies del poble vi-vien de la llenya baixa que arreplegaven a la muntanya i que servia

41

sobretot com a combustible dels forns. Cap a les dues de la matina-da , se’n pujaven a la serra –a l’ombria preferentment on n’hi havia més que a la solana, carregaven de llenya i la venien en acabant pels pobles d’ací i de la part de baix –aleshores tots els forns funciona-ven amb llenya. I, finalment, hi havia qui comprava vi en els pobles d’amunt, de la Vall d’Albaida, i el venia a Gandia. Per tant, unes fa-mílies vivien dels transport o de la llenya, unes altres –o almenys en part- dels bucs o de la compra-venda de vi. I la majoria restant de la població, com ja t’he explicat, de les seues terres o d’anar a jornal per als altres. Per una altra part, abans ja he fet referència a l’emigració temporal que hi havia a Llocnou quan minvava la faena i que proporcionava uns diners complementaris a tots aquells que els necessitaven. Per exemple, arribava el mes de maig –ací el raïm encara està ben verd i el blat encara tardarà a segar-se– i prou gent se n’anava a plantar arròs a la Ribera; venia el mes de setembre –ací el blat ja s’havia segat, el raïm collit, la pansa feta, les ametles i les garrofes arreplegades– i aquella o altra gent se’n tornava a anar a la Ribera a fi de segar l’arròs.

La política caciquil

Fins a la Guerra Civil, als pobles de la conca del Vernissa, com a tants i tants altres pobles, no hi havia dretes ni esquerres, millor dit, hi havia nominalment dretes i esquerres, però en realitat eren els del partit que seguien a tal família i els del partit que seguien a tal altra família. Es tractava, per tant, d’una política estrictament caci-quil. Els canvis de posició venien donats de València: si l’amic ca-pitalí del cacic d’ací pertanyia a l’esquerre o a la dreta, aleshores ell també representava l’esquerra o la dreta en el seu poble. Si aquell es decantava per un altre partit fóra el que fóra, el d’ací s’apuntava de seguida a la nova situació.

Però l’activitat política quasi es restringia a les votades. I només en aquells moments era quan hi havia malícia. L’endemà de les vo-tades, com els vots ja estaven comptats i ja no hi havia res a fer, tot

42

tornava a la normalitat, i tan amics com sempre! En tal sentit, Lloc-nou era, dels cinc pobles de la conca del Vernissa, el més enguerrat, tot i que en vindre la guerra va ser també el més pacífic. Perquè te’n faces una idea, tan sols et diré que en arribar el dia de les votades, tota la guarnició del quarter de la Guàrdia Civil que estava i està a Almiserà i la demarcació del qual s’estenia als cinc pobles de la con-ca, se’n venia a Llocnou. Els altres pobles els deixaven abandonats, i és que allí no passava mai res. Ací, en canvi, hi havia tota classe de bregues, inclús una vegada van arribar a desarmar el cabo i els quatre o cinc números de la Guàrdia Civil.

A Llocnou hi havia dues famílies de grans propietaris, d’aquelles que podien tindre un parell de centenars de fanecades cadascuna. Els rics tradicionals eren els Pobils. L’altra família poderosa econò-micament, els Tonets, s’havia convertit en una propietària impor-tant després de l’altra. A començament del segle XX, els Trénor, que havien adquirit el Monestir de Sant Jeroni quan la desamortització de Mendizábal, vengueren part de les propietats que tenien allà. I aleshores, el tio Toni Roig, el fundador de la fortuna dels Tonets, va ser el comprador principal d’aquelles terres. Ell havia fet diners pu-jant a Banyeres i a Villena per tal de comprar vi i vendre’l a Gandia. A partir d’aquell moment en què els Tonets també havien acumulat un grapat de terres, sorgí la rivalitat entre els propietaris antics i els propietaris nous. Els primers eren els de dretes i els segons, els d’es-querres. A Almiserà un enfrontament de tals característiques no va succeir per una senzilla raó: allí la divisió de la propietat ha estat enorme, i, a més a més, els grans propietaris de Llocnou anaren comprant terres del terme d’Almiserà. La situació hi era més equi-librada. Per una altra part, a Castellonet hi havia un predomini ab-solut de la família del Güelo Alcalde. Igual que a Ròtova, on el pre-domini era dels Faus, a banda que en una població de més de mil habitants ja no tenia per què existir allò de dos clans familiars. En canvi, a Alfauir també hi hagué sempre un enguerrament paregut al de Llocnou entre la família dels propietaris tradicionals, els Garcia, i els que es van enriquir explotant les mines d’algeps que hi ha al peu del castell de Palma, els Balbastre. Però a Alfauir va succeir el

43

contrari que a Llocnou: mentre que ací els propietaris tradicionals, emparats en les dretes, guanyaren la Guerra Civil, allà, els propieta-ris tradicionals, adherits també a les dretes, quedaren desplaçats en acabar la Guerra pels nous propietaris, ja que els Balbastre es feren addictes al règim de Franco i controlaren des d’aleshores el poble –i no sé si hui en dia encara el controlen.

Per rematar la política d’aquella època d’abans de la Guerra, estic recordant una anècdota ben divertida i, al mateix temps, ben significativa de la mentalitat del moment. Al tio Toni Roig, el cap dels Tonets, li van dir un dia: «Tio Tonet, ara quan vinguen els co-munistes ho repartiran tot». I ell va respondre irònicament: «Xe, m’agrada, m’agrada això, perquè entre el que jo tinc i el que em toca-rà...». Realment en la política d’aquell temps succeïen coses verta-derament paradoxals. Quan va arribar la Guerra, a Llocnou un grup prou nombrós de la CEDA es van fer comunistes... En fi, després de la Guerra, vingué la llarguíssima i monolítica Postguerra –que tu més o menys ja coneixes–, que o estaves dins o estaves fora del règim, eixa era tota la qüestió. En van tancar uns quants, entre ells xicons de les Joventuts Socialistes Unificades, de les quals jo havia estat secretari a Llocnou de l’any 35 al 39, però afortunadament no em va passar res.

La festa, les distraccions, el menjar

Recorde com un ensomni el tio Gregori –Gargori li déiem nosal-tres–, damunt d’un burro, fent el ban de la festa de Carnestoltes i ti-rant caramels. Jo tindria aleshores, no sé... poquíssims anys. I recor-de també –però ja clarament– que la gent s’ajuntava a la porta d’una casa i tocaven la guitarra o la bandúrria, i ballaven enmig del carrer. Aleshores la circulació rodada era mínima i a la nit, inexistent. Tant és així que les partides de pilota es feien al carrer Major, és a dir, a la carretera, i si venia un camió, el paraven i li deien: «xe, espera que s’acabe el quinze», i aquell s’esperava tranquil·lament fins que acabara el quinze, i no passava absolutament res. Com també era

44

costum que la processó anara pel mig del carrer principal o Major i que la gent tirara piuletes –això era ben típic, però ho van prohibir prou després de la Guerra.

Les festes majors de Llocnou han canviat sensiblement. Ací les festes es feien l’últim dia de setembre i els dos primers dies d’octu-bre. La raó d’estes dates era ben senzilla: en eixa època les garrofes estaven plegades i asseguraven el menjar dels animals, la pansa es-tava a casa, el blat estava segat, i així tot encara no era l’hora d’ar-replegar les olives. I, per altra part, els qui havien anat a la Ribera a segar arròs ja havien tornat amb uns dinerets damunt. Per tant, aquells dies resultaven ser els més indicats per a fer festa grossa. Però en canviar l’estructura econòmica de Llocnou –dels cultius de secà al taronger–, les festes s’han traslladat a l’agost, la qual cosa aprofita per a atraure uns quants turistes i immigrants al poble. Més o menys el mateix que ha succeït en la majoria dels pobles de secà o que abans es dedicaven al secà. I per això, a l’estiu, sobretot a l’agost, quan no hi ha festa ací n’hi ha allà, encara que hagen perdut part del seu sentit tradicional.

A banda de les festes majors, n’hi havia una altra ben peculi-ar. La nit anterior de Sant Gonçalet d’Amarante, que és el dia 10 de gener, com que els carrers eren de pedra i no passava ningú, des-prés de sopar, feien davant de cada casa de Llocnou una foguera. Tu imagina, tot el carrer Major ple de fogueres! Aquella tradició es va acabar només van asfaltar la carretera, cap als anys cinquanta. De la mateixa manera s’acaben a tot arreu les fogueres que eren tan freqüents en les festes dels pobles i que normalment s’encenien la nit anterior a la festa.

En un pla més general, el centre d’unió festiu per a tota la co-marca era la Fira de Gandia. Fins i tot, el centre mercantil anual. El xicon li deia a sa mare: «Quan em compraràs això?», i la mare respo-nia, indefectiblement: «A la Fira de Gandia.». Els porrats complien també al llarg de l’any la funció de centres de diversió i pelegrinat-ge d’una zona o d’altra. El porrat de Sant Blai de Potries tenia mol-ta anomenada. També el de Sant Antoni de Gandia. Però ja he dit

45

abans que per a nosaltres, els xiquets, quedaven massa lluny. Ales-hores el porrat nostre per excel·lència, on baixava tota la gent de la conca del Vernissa–, era el de Sant Macià de Ròtova. Els xiquets hi anàvem de vesprada, a peu i acompanyats de les nostres mares. Era l’ocasió de trobar-se la gent major –de vegades també hi havia ball– i de comprar-nos, als menuts cacaus, tramussos, torrons durs, torrat– o siga, cigrons enfarinats–, voladorets, una flauteta d’aque-lles de canya pintada de roig i totes eixes coses, a més de pujar a les barquetes –rarament hi havia cavallets. Després, a poqueta nit, ens tornàvem al poble a peu i més contents que un huit.

La gent, en un territori muntanyenc com aquest, ha de viure de la naturalesa i aprofitar-la no sols com a element de producció sinó també, com a element de distracció. Per això, ací, en tots els pobles de la conca del Vernissa i a tots els pobles de peu de muntanya, hi ha-via molta afició a caçar. Amb escopeta, amb llaç o amb cep, caçaves el conill i la perdiu fonamentalment. Arribat un moment de l’any, també es caçava la tórtora, el tord, l’estornell... A més a més, estava el riu, anar a pescar al riu, que aleshores portava aigua al llarg de tot l’any. Es pescava, en els gorgs menuts, a mà, i en els més profunds, amb xarxa o amb ham, vull dir, amb canya. Pescar era la gran afi-ció dels xiquets que, en eixir d’escola, ens n’anàvem corrents al gorg. Com també la dels hòmens majors que ja no anaven a treballar, i alguns, com el tio Carreres, baixaven a pescar al riu tots els dies.

Els pobles d’ací estaven rodejats d’eres per batre el blat i la civa-da, i de riuraus a la part de davant dels quals hi havia el sequer, que era un tros pla on s’estenia el raïm escaldat que s’havia de convertir en pansa. I tant les eres com els riuraus estaven tocant del poble per si calia anar corrents a empilar els canyissos de la pansa o a tapar la palla per protegir-los de la pluja. Ho vinc a dir tot açò perquè, igual que la muntanya o el riu, les eres i els sequers, a més de ser llocs de treball, esdevenien llocs de diversió per a la gent que s’ajuntava allí a jugar a canut o a fer tir al colom. I en això de competir a vore qui matava més coloms, succeïa una cosa ben curiosa. Com que la quo-ta de participació no estava a l’abast de tota la gent, els qui es po-saven fora del rogle on s’amollaven els coloms pagaven menys i els

46

qui encara estaven més allunyats no pagaven res. Precisament eren un de Llocnou que havia muntat una botiga de menjars a Gandia, El Guayabal, i un venedor d’escopetes de Gandia, Dimes Cucart, els que més anomenada tenien ací perquè sempre anaven a disputar qui fallava menys tirs.

Quant a la gastronomia o la qüestió alimentària, està clar que ha canviat prou des d’abans de la Guerra fins a hui. Coses que són qua-si de luxe actualment eren en aquell temps ni més ni menys que el que havies de menjar, el que tocava menjar. Per exemple, ara pugen molts a tots els pobles de per ací a menjar coques a la calfó. Abans se’n menjaven fonamentalment quan feien l’oli. Ta mare o la teua germana preparaven unes coques de dacsa, les duien al forn i, des-prés, posaven damunt un rall d’oli cru acabat de traure de l’almàs-sera –a la millor, fins i tot, una sardina. Allò era simplement la possi-bilitat d’omplir un plat, i hui és quasi un luxe. La varietat de menjars era mínima en aquella època. Jo crec que l’arròs caldós amb fesols i naps era el plat més corrent, i encara ho és. També es feia molt el blat picat. El blat picat, com les coques o com altres tantes coses, més que mores jo diria que són mediterrànies. La coca a la calfó i la pizza italiana, com les coques que fan allà al Líban o a Israel, són productes purament mediterranis.

L’aigua

Des del pont que uneix Llocnou de Sant Jeroni amb Almiserà, da-munt del qual ara estem, abans feia goig de vore com s’afanyaven a baixar corrents les intensament clares aigües del riu Vernissa, no com hui que o bé no hi passa aigua, o si n’hi passa és tèrbola, brutís-sima. Aleshores hi havia un aigua tan neta que ací es criava molt de peix: barb i madrilla, sobretot anguila –una anguila gens fangosa, d’una carn encisadora al paladar, perquè, com pots comprovar, el llit del Vernissa és tot pedra i no conté fang. Fins i tot, es feia bona cosa de gambeta d’eixa de marjal allà a la font de l’assut, entre l’as-sut de Llocnou i l’assut d’Almiserà.

47

I en el riu preníem el bany, especialment en els gorgs de la Riba i en el de Gordeguer (que, en la meua opinió, deriva de <quer>, que vol dir ‘roca‘ o ‘penya’, perquè justament allí n’hi ha una enorme), tot i que nosaltres preferíem anar a l’Arcadeta, que és per on passa la séquia d’Almiserà, perquè allí l’aigua encara era més clara que en els altres llocs i, per altra part, més profunda, la qual cosa ens permetia escabussar-nos molt millor. Ens passàvem el sant dia nadant en les aigües del Vernissa, fins que venien a buscar-nos les nostres mares, a la millor amb una vara... Però en l’actualitat el Vernissa –que s’ajunta al Serpis entre Beniarjó, Almoines i el Real en una partida que es diu ‘l’Illeta’– més que un riu és un barranc. I això es deu a una concre-ta evolució moderna. Quina era l’aigua que portava el riu? Aquella que aflorava de la terra per excés d’humitat, si no se n’anava cap a les múltiples fontetes que hi havia pertot arreu. Fins que apareix la dinamita i, més tard, els motors elèctrics. La dinamita influí decisi-vament en la transformació dels camins en carreteres i en el reg, ja que amb aquesta els pous es fan molt més ràpidament que picant i picant i picant. Després vingueren els motors elèctrics: a principi dels anys trenta instal·len el primer motor a Llocnou. I ja en aquell moment es reconverteixen algunes fanecades de secà en horta. En-cara que no serà sinó prou després de la Guerra que es transforme gran part dels termes de la Conca del Vernissa en tarongers. Per tant, comencen a fer forats en terra, a fer pous i a traure aigua en grans quantitats per al reg. Però eixa aigua que trauen ja no pot acudir a les fonts i al riu, i moltes d’elles desapareixen i el riu pràcticament s’asseca i tan sols porta aigua quan plou intensament, és a dir, que ha passat en les últimes dècades de ser un riu a ser un barranc. Tots els pobles de la conca del Vernissa, llevat de Castellonet, bevien i re-gaven en gran part amb l’aigua del Vernissa, del qual eixien diver-ses sèquies: l’assut de Llocnou, l’assut d’Almiserà, l’assut de Balançà, l’assut de Ròtova (per a Ròtova i Alfauir)... Castellonet s’assortia d’ai-gua de la font del Tarro, a banda de la fonteta que hi ha al costat del llavador, que servia fonamentalment per a beure. De fonts per esta zona, n’hi havia innumerables. Actualment en queden ben poques. És més, algunes que eren importants s’hi han assecat o a penes són un filet d’aigua. La font del Garroferal, la font de la Costera, la font

48

de la Fontcavà, la font del Racó Tancat, o els ullals que eixien quan plovia a base de bé, com el del Cotelló o el de la Venta, tot això s’ha acabat o s’ha convertit en una cosa insignificant de cara al reg. Són massa litres que trauen en els pous d’allà baix perquè puguen so-brar-ne ací i aflorar en el riu i les fontetes... Sí, encara hi ha qui, com Veleta al costat de la Fontcavà, rega tres o quatre fanecades d’una font. Però això és una excepció o quasi una excepció. Perquè a més a més, el fet d’anar a regar d’una font costa econòmicament més que comprar l’aigua del motor. Abans u anava a qualsevol hora del dia o de la nit per tal d’amollar la basseta que regava menys d’una faneca-da, i demà o despús-demà o l’altre hi tornava a anar, en omplir-se de nou la basseta. Però a qui li diries tu hui que s’alçara a les quatre de la matinada per a regar no arriba a una fanecada?

A Llocnou van instal·lar les aigües potables a començament de la dictadura de Primo de Rivera, sent alcalde el tio Romero, i van dur l’aigua de la font del Frare. Això volia dir que cinquanta metres de casa hi havia unes fonts al carrer on podies anar a poar. Si tens la curiositat de saber com es llavava aleshores la gent, en primer lloc cal dir que una cosa és llavar-se i una altra prendre el bany... De bany, no se’n prenia fins que arribava el més de maig i anaves a prendre’l al riu. Ara bé, llavar-se la gent ho feia amb certa freqüèn-cia, tot i que banyar-se a casa només es banyava com aquell que diu de Pasqua a Nadal. Perquè l’aigua l’havies de dur de la font amb un poal o cànter. I si volies omplir un cossi per a enxamponar-te dins, calia fer una sèrie considerable de viatges a la font i al mateix temps que ta mare et calfara l’aigua en la caldera. Per altra part, en acabant, no treies el tapó de la banyera i se n’anava l’aigua com fas ara a ta casa, sinó que aleshores havies de tornar a traure i llançar al carrer amb el poal o el cànter l’aigua amb què havies omplit el cossi.

Almiserà

Ara que estem entrant a Almiserà i anem a fer un passeig pel po-ble, he d’al·ludir a un tema que es repetirà sovint arreu de la nostra

49

comarca i és el de la rivalitat entre els pobles veïns. Entre Llocnou i Almiserà sempre n’hi ha hagut, i hui encara n’hi ha. Però aquella rivalitat d’abans es resolia a base d’arca, que es feia en el riu, uns a una banda i els altres a l’altra. O s’expressava també en les partides de pilota, tot i que quan es tractava de jugar fora, tant els de Llocnou com els d’Almiserà feien pinya i jugaven junts. En canvi, hi ha una cosa ben curiosa: potser siguen els dos pobles de tota la comarca on més matrimonis s’hagen dut a cap entre ells. O siga, que la rivalitat era més que tot dels xicons. Després, Llocnou va anar més o menys amunt, mentre que Almiserà es va estancar i, en acabant, ha anat minvant en tots els aspectes, però sobretot en el demogràfic. Ales-hores, quan entre dos pobles rivals la igualtat es trenca a favor d’un d’ells, la rivalitat desapareix a poc a poc i ve la interrelació.

De totes maneres he de dir-te una cosa: Llocnou posseïa un gran avantatge sobre Almiserà i era que estava en la carretera –els d’Al-miserà havien de vindre a la carretera. I quan instal·laren les aigües potables o el telèfon a Llocnou, ací encara no en tenien. Però hui en dia passa al revés. Perquè Almiserà té aigua potable i telèfon, i no li passa la carretera pel mig, mentre que a Llocnou les processons han d’anar per damunt de la vorera de tant de cotxe que passa per la carretera. Per tant, és un poble molt més tranquil que Llocnou, on et pots traure la cadira al carrer les nits d’estiu sense que cap trànsit et moleste, com es feia abans sistemàticament en tots els pobles.

Esta placeta tan agradable que tenim davant s’anomena de l’Es-glésia –senzillament perquè és on es troba l’església– i és la principal i més antiga del poble, encara que la de Monrúbio, que és un parc en l’actualitat, siga més gran. Almiserà té una estructura totalment diferent a la de Llocnou, que ja hem vist que s’estén al llarg d’un camí convertit hui en carretera. Almiserà es construeix al peu d’una llometa i aleshores els carrers s’entrecreuen i afavoreixen la creació de places, inexistents a Llocnou, llevat del solar de l’antiga església. En el número 6 d’esta plaça de l’església hi havia el Palau dels Ba-rons d’Almiserà. A diferència de Llocnou o Alfauir que depenien del Monestir de Sant Jeroni, Almiserà era una entitat independent des de final del segle XIII. I el palau dels barons va estar quarter de la

50

Guàrdia Civil durant molts anys fins que alçaren el nou edifici que es troba en la part de darrere del poble. Molts anys abans, el quar-ter estava instal·lat a Castellonet, però per qüestions de facilitat de comunicacions el dugueren ací i el situaren en l’únic edifici d’una certa importància, el Palau dels Barons d’Almiserà.

D’Almiserà recorde un personatge la mar de curiós, el tio Jua-nito les Cabres. Era de la família dels Pobils de Llocnou, és a dir, la més rica (en realitat els Pobils van anar a menys a causa de les ganes de treballar...). I el tio Juanito es dedicava a tindre un ramat menut de cabres. Al mateix temps, com era molt aficionat a la caça, tenia un altre ramat menut de gossos conillers. I quan anava repartint la llet de les cabres, l’acompanyaven tant un ramat com l’altre. Però com aquells conillers no menjaven prou, en qualsevol lloc se n’en-traven i se n’eixien amb el perol del menjar al cap. Clar, el tio Juanito tenia constantment unes trifulques de por amb la gent...

Castellonet de la Conquesta

Quan girem amb el cotxe per la carretera de la dreta que ens durà a Castellonet de la Conquesta, a mà esquerra i enfrontat amb la car-retereta, hi ha la Venta d’Andreu que es va construir entre el segle passat i l’actual i que em sembla haver sentit dir que qui la va fer construir va ser el tio Telero, encara que després es va dedicar a dur vi a Gandia des de la Vall d’Albaida, fins que un fill d’ell va establir un bar en la capital de la comarca. Per la façana principal de la Ven-ta passa l’actual carretera general i per darrere passava l’antic camí ral entre Xàtiva i Dénia.

En la reconquesta, Llocnou de Sant Jeroni no existia, Almiserà era potser més menut que Castellonet –a l’igual que Alfauir–, Ròto-va total tenia quatre cases i Castellonet era això, el castell xicotet, i a més era un senyoriu independent del Monestir de Sant Jeroni. Estava emmurallat per les últimes cases que tancaven el poble amb parets ben altes, i per a entrar-hi s’havia de travessar un arc que, afortunadament, hui encara es conserva, a pesar que era més estret

51

i baix. Perquè en la dècada dels cinquanta del present segle, per tal que pogueren entrar i eixir els vehicles a Castellonet, es decidí tom-bar-lo i refer-lo amb les mateixes pedres, tot i que se li n’afegiren un parell en les bases i un parell més en la part alta de la clau de l’arca a fi d’eixamplar-lo. És a dir, que Castellonet ha estat sempre un poble d’una tradició històrica que discordava amb la seua significació de-mogràfica i econòmica. Per això, els pobles dels voltants han tingut tendència a fer broma de Castellonet. En tal sentit, una de les frases més corrents era: «Quan Castellonet era port de mar...».

En el terme hi havia unes quantes fanecades que es regaven de la font del Tarro i unes poques més de la font del llavador del poble. La resta eren oliveres i vinya, i garrofers i ametlers en la terra més aspra, al peu de la muntanya. A banda d’això, existien un parell de ramats de cabres i tres o quatre d’ovelles, i els qui treien mel dels bucs portàtils, els quals posteriorment se n’anaren a viure a Lloc-nou, com t’he dit abans. La gent d’ací, per poder tirar avant, anava establint-se a Alfauir, a Ròtova, més encara a Llocnou, però la ma-jor part van anar a parar a Gandia. Llevat de l’estiu, en què s’ompli perquè retornen els natius o els familiars dels natius a passar les va-cacions, el poble té molts pocs habitants en l’actualitat, a pesar que el terme s’ha transformat quasi totalment, ja que hui en dia el secà ha desaparegut i s’han plantat tarongers arreu –regats en gran part pel motor que va fer Vicent Irene al Borró–, fins i tot, escalonant la muntanya i robant terra d’allà on pràcticament no n’hi ha. La pri-mera taronja que hi hagué ací era la blanca i la murtera. Després va començar a entrar la sanguina i la nàvel. A hores d’ara, quasi tota és navelina, que funciona molt bé en un terreny com el d’ací, mentre que la blanca i la murtera quasi han desaparegut, i de sanguina en queda poca.

Arribant a Castellonet per la carretera actual, en un alteronet a mà esquerra hi ha unes ruïnes que alguns confonen amb un corral o una cosa pareguda. Però no, era una ermita i, més antigament, una mesquita. Una altra resta del passat es troba a la muntanyeta del Tossal. Al seu caramull existí un poblat ibèric en el qual, segons les meues notícies, encara no s’ha fet cap excavació, com en tants

52

altres llocs de la comarca, que és tan rica en jaciments arqueolò-gics. I en aquell poblat van trobar una espècie de plana de fuster, preciosa, que me la van donar i que jo la vaig depositar en el Museu Arqueològic de Gandia.

Fixa’t bé i podràs comprovar que fins que no estàs damunt de la plaça no veus Castellonet. I ara mira la muntanya d’enfront, l’Om-bria. La base de totes estes muntanyes que són de calís, cretàcies i juràssiques, és una capa d’argila –terra roja– que s’estén des d’allà Oliva fins a vora Albaida. I d’això prové que hi hagen rajolars a Oli-va, Potries, Vilallonga, Terrateig, Aielo i Castelló de les Gerres. Per altra part, les calisses tiren cap a allà, cap a darrere, i per això les fonts que donen a la banda d’ací són ben nombroses però poc caba-loses. En canvi, les fonts de l’altra banda, que miren cap a allà, com són les de Vilallonga o Ador, són més cabaloses i més constants. Per cert, que Castellonet ha tingut sempre molta relació amb Vilallon-ga i amb Ador, a pesar de la muntanya eixa que els separa. Per allí davall de la penya de l’Heura es comunica amb la Canaleta i per allí darrere, amb Vilallonga.

¿Que tu penses que abans, amb tanta terra i tan poca gent, es viuria més o menys bé? Tin en compte que aleshores els pobles te-nien deu o dotze o quinze cases. Per tant, l’explotació de la terra era intensa però reduïda. Intensa en el sentit de voler traure el major rendiment possible, però reduïda perquè la major part dels terme es dedicava al pasturatge o a l’explotació forestal. A més a més, els instruments de treball eren l’aixada, el fes i la corbella –el forcat va entrant a poc a poc i només en les millors terres. Els mitjans de transport eren o al llom o amb cavalleries. Es produïa per satisfer les pròpies necessitats, perquè no es podia exportar ni en quantitat ni en distància. Hui, el llaurador de hui, amb la seua mula mecànica, produeix infinitament més que el d’abans, i no es produeix per a menjar, sinó per a vendre i, al mateix temps, poder comprar tota classe de coses.

L’edifici més important de Castellonet és el que hi ha a la plaça, i era l’antic palau dels senyors, entre els quals, encara que va passar

53

per moltes mans, destaquen els Santa Fe, ja que almenys durant els segles XVI i XVII exerciren el seu poder ací. I el palau després va ser ocupat per la Guàrdia Civil. Recorde que fa molts anys veies volar un grapat de corbs per ací i per allà... Ara ja no se’n veuen.

I si vols que recordem un personatge de la població, diré que d’ací era l’Hermano, escolapi Pompili, que coneixia tan bé i havia estudiat tant la flora de la nostra comarca. Venia prou per Castello-net i era parent d’Andreu, el de la Venta. Jo el vaig vore moltes vega-des i sabia qui era, però mai no vaig arribar a conéixer-lo.

Ròtova

Un poble és un conjunt de cases, de carrers i places, de costums, de festes, de tot el que tu vullgues, però sobretot un conjunt de per-sones que el temps porta i s’emporta i amb les quals has viscut i conviscut. I per a mi Ròtova significa, abans que res, un cabàs de coneguts i amics amb els quals he tingut una intensa relació al llarg de la meua vida. La realitat és que Llocnou i Ròtova han estat sem-pre molt lligats. Hi ha hagut entre els dos pobles una magnífica i cordial relació de veïnatge. Ja t’he contat quan de menuts veníem al porrat de Sant Macià. Però quan érem xicons, jo arreplegava Maxi-mí Navarro a l’eixida de Ròtova, i cada dia féiem, dalt de les nostres bicicletes i amb les mans a les butxaques –cosa ben perillosa per la quantitat de clots que aleshores hi havia en la carretera–, el mateix trajecte junts per anar a classe a l’Institut de Gandia. I, en acabar la Guerra, com que el rector de Llocnou no deixava fer ball al poble, ens en veníem –a peu, naturalment– a ballar a Ròtova la nit de dis-sabte o la vesprada de diumenge, al carrer o al bar d’Arnoldo o al saló de Margarita. De vegades, sobretot en festes o a l’estiu, ens que-dàvem a sopar a casa d’uns o d’altres, o a casa el Platero, i entre les xerrades, les bromes i els impressionants mítings de Pep Mezqui-ta, acabàvem a les tantes de la nit. Aleshores ens en tornàvem, una volta més, a peu –que era el vehicle d’ús i moda d’aquell temps...–,

54

i arribàvem a casa a la matinada. Això suposava fer ací bona cosa d’amics i amigues, amistats que duren tota la vida.

Per una altra part, Ròtova ha sigut un poc com si diguérem la capital de la conca del Vernissa o, si més no, s’ha convertit en el seu poble més important, potser a causa de la seua major proxi-mitat a Gandia i per la seua capacitat de muntar una infrastructura econòmica ben sòlida, d’empreses potents. És l’únic poble de tots ells que, en el que va de segle, ha augmentat de població, i d’uns 1.100 habitants ha passat a tindre’n més de 1.400. Llocnou simple-ment s’ha mantingut quant a nombre d’habitants, tot i que durant els anys cinquanta i seixanta va experimentar un creixement que després ha perdut. I en els altres tres pobles restants –Alfauir, Caste-llonet i Almiserà–, apartats de la principal via de comunicació que és la carretera general, la població s’ha reduït substancialment i ha envellit moltíssim, de tal manera que Castellonet –el més afectat– ha passat d’uns 240 habitants que tenia en 1900 a una miqueta més de 80, la qual cosa vol dir que quasi s’ha quedat en una tercera part del que era ni més ni menys que a començament de segle. Sense dubte, un tal decreixement està lligat al creixement de Gandia, però d’això en parlarem més avant.

Resulta aparentment estrany que Ròtova realitzara en la dèca-da dels vint el seu primer creixement en direcció cap al riu i no al voltant de la carretera. Però és que la comunicació era tan escassa en aquella època que la carretera estava com abandonada. Evident-ment, quan la comunicació augmenta en quantitat i en qualitat, el poble ha crescut per allí, encara que l’antic centre urbà s’ha con-servat quasi íntegrament en la seua antiga fisonomia. Per cert, que quan es van construir les cases de darrere de l’església, fent-ne els fonaments va aparéixer una lauda sepulcral romana (que hui està depositada en el Museu Arqueològic de Gandia). L’edifici més des-tacat és, també ací, un palau –amb almàssera i tot–, que pertanyia als comtes de Ròtova i que ara és propietat de la família Faus. Jo hi he anat amb freqüència i hi continue anant, perquè sempre he tin-gut molta amistat amb els Faus. Però el gran personatge d’aquella família i de Ròtova, que jo he conegut, era el malaguanyat senyor

55

Faus. Gros, bonhomiós, sempre amb un somriure a la boca, era un home que, segons se sol dir, havia corregut molt de món i semblava com si allò li haguera ensenyat a ser tolerant. Tenia el millor tracte imaginable amb tota classe de gent. Recorde que, ja vell, treia les xiques a ballar, tot i que només podia fer quatre passes, però de se-guida deia: «Arnoldo –que era el del bar– convida a totes les xiques, que hui pague jo». I el seu sentiment religiós resultava ben parti-cular, perquè ell confiava que l’altre món fora més o menys com el que tenim ací en la Terra. Un dia, la tia Brigideta va i li pregunta: «Senyor Miquel, i quan anem a l’altre món, que mos passarà?», i el senyor Miquel li contestà d’immediat: «Xica, no t’apures, quan arri-bem allà, jo li diré al Nostre Senyor que em nomene governador del cel i voràs tu que bé ho passem».

I ara que hem recorregut Ròtova i estem de nou davant del riu, et comentaré un fet curiós pel que fa als molins de la comarca de la Safor. De Ròtova cap amunt –fins Montitxelvo–, quasi tots els mo-liners, per no dir tots, eren Climent de cognom. En canvi, de Palma cap avall, quasi tots, per no dir tots, eren Peiró de cognom. També n’hi havia algun Escrivà, però això ja és a última hora. O siga, que tenim una família Climent que es va establir en el riu Vernissa i una altra Peiró que es va establir en la part baixa del Vernissa i, sobre-tot, en el Serpis i més encara, en la séquia d’Alcoi i en totes les se-ues derivacions. De totes maneres, els molins i els moliners havien anat desapareixent a poc a poc abans de la Guerra. A mesura que els conreus de vinyes, garrofers, oliveres, etcètera, van desplaçant terreny dedicat als cereals, la quantitat de producció d’aquests és menor i tants molins com hi havia no poden ja viure. Per una altra part, conforme van apareixent les fàbriques de farina s’afonen els molins, ja que per una fàbrica que s’obria, tancaven cinquanta mo-lins. Al final de la República, a la conca del Vernissa, per exemple, els molins es reduïren a un a Almiserà, un altre que a penes fun-cionava a Ròtova i res més. Però en arribar la Guerra i encara més la Postguerra, com que hi ha necessitat de farina (ja no arriba la que, posem per cas, arribava de la Manxa) i les fàbriques de farina tenen molt controlada la seua producció pel govern, es produeix

56

el fenomen de l’estraperlo que fa reviure els molins. Ací i allà, es-pecialment els més amagats, es posen a funcionar els molins que s’havien abandonat. La seua quantitat de producció era mínima i el cost, màxim. La major part de les vegades havies d’anar amb la càrrega de farina al coll, fugint per tots els camins... El dret del mo-liner era, per tant, purament aleatori. Ell no volia que saberen que molia. Però tu encara volies menys que saberen que hi havies anat a moldre. I ell s’aprofitava d’aquella circumstància per a quedar-se’n una qüerna ben important del que hi havies dut. Fins que al cap d’uns anys de postguerra, retorna un poc la normalitat, comencen a portar una altra volta camions de saques de blat a les fàbriques, i la farina d’allí resulta de millor qualitat i sobretot, més barata. I ales-hores els molins tornen a tancar-se, tornen a abandonar-se, ara de-finitivament. Hui en dia, de molí, ja no n’hi queda cap.

Hi ha un últim aspecte de Ròtova que m’agradaria tractar. ¿Per què Ròtova posseeix una banda de música i no en posseeixen cap de la resta dels pobles de la conca del Vernissa? A Llocnou existia una certa afició musical diríem individual: es feien moltes vetla-des al carrer tocant la guitarra i la bandúrria. Però després, a l’hora d’organitzar-se, Llocnou no ha tingut força suficient per crear una banda de música, i menys encara Almiserà, ni tampoc Castellonet ni Alfauir. No discutiré que el major nombre d’habitants de Ròtova en relació als altres siga un factor a tindre en compte en esta qües-tió. Però allò que resulta fonamental en la fundació o refundació de l’actual banda de música de Ròtova és la voluntat, l’afany constant d’un fill del poble: Alvaret (com li déiem familiarment) Navarro. El vaig tractar més a València que ací, quan jo estudiava i ell tocava en l’Orquestra Municipal de València. Era un home d’una afabilitat ex-traordinària. Ara bé, jo destacaria una singularitat del seu caràcter i era el fortíssim lligam que tenia amb el seu poble. Per qualsevol motiu, per fer caragols o collir figues, fugia de València i se’n venia a Ròtova. I una vegada ací, jugava una partida de dòmino amb els amics i tractava de convéncer sempre, d’una manera insistent i de-cidida, que calia fer una agrupació musical a Ròtova. Fins que al seu estimat poble es va comprendre i assumir la seua idea, el resultat de

57

la qual és la banda de música que existeix hui en dia. En esta classe de coses –i en tantes altres– el factor humà és determinant i, sense ell, no es pot fer res de res.

Alfauir i el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba

Com podràs apreciar, ara que hem vingut a pegar una volta pels carrers d’Alfauir, sembla com si la conca del Vernissa tinguera dos germans grans, Ròtova i Llocnou, i tres menuts, Alfauir, Almiserà i Castellonet, i els dos primers d’aquests estan quasi a recer dels seus germans majors, a una distància insignificant.

Ja he comentat que els nous propietaris, els Balbastre, que s’en-frontaren als antics propietaris, els Garcia, es van enriquir gràcies a l’explotació d’unes mines d’algeps que hi havia al peu del castell de Palma, les quals van donar lloc a que esta mateixa família munta-ra una fàbrica d’algeps que estava en l’encreuament de la carretera d’Alfauir amb la general que passa per Ròtova, a mà esquerre venint cap ací. A més a més, en la muntanya immediata, abans es trobaven marbres negres que els habitants d’Alfauir utilitzaven per a la cons-trucció de les seues cases.

Però el que més crida l’atenció del terme d’Alfauir –en l’extrem de la conca del Vernissa, abocant-se a la resta de la comarca de la Safor– és que en ell es troba un dels millors monuments, si no és el millor, de tota la nostra comarca: el Monestir de Sant Jeroni. Amb totes les reserves que calguen, jo diria que també és dels millors –si no el millor– conservats de tots. I has de considerar que es va fundar en 1388, és a dir, enguany fa justament sis segles. Pertany als com-tes de Trénor, que el compraren quan la desamortització de Men-dizábal, encara que cada vegada estan menys lligats a Sant Jeroni i, segons tinc entés, inclús han intentat desfer-se’n. En realitat, es de-dica més que res a casa de llaurança: fixa’t com està de trencada la porta de l’església gòtica del convent, probablement per tal que hi pogueren entrar els camions que havien de carregar o descarregar productes del camp. El que està clar com l’aigua és que el convent

58

hauria de ser adquirit per una institució pública que el convertiria en un vertader centre cultural de la nostra comarca, i no com en l’actualitat... Ara, t’he d’advertir una cosa. Jo l’he vist de dalt a baix i, a més a més, diverses vegades. I com jo, molts, perquè abans deixa-ven visitar-lo lliurement. Però sempre hi havia imprudents que ar-ribaven a les dependències de dalt, on estava donya Jesusa Trénor i la seua filla, i li deien: «Escolte, per què no es posa cap ací o cap allà, per a fer-nos una foto...?» I aleshores donya Jesusa va decidir que ací no entrara ningú. Millor dit, el segon pis amb el refectori i tot no el pot vore ningú. Ací baix, al claustre, encara et deixen pas-sar. És un claustre mudèjar que em recorda molt al de la Ràpita. La part de dalt ja és renaixentista. I existeixen també elements gòtics interessants, el sepulcre de dos fills menuts del duc Alfons el Vell, el de la primera dona d’Ausiàs March, etcètera i etcètera: en fi, de tot això ja en parlen els manuals d’història o història de l’art i no entra dins del projecte que duem entre mans i que és el d’oferir una visió personal de la Safor. Però quant a la qüestió històrica sí que diré que vaig publicar diversos documents referents a la donació i a la construcció del Monestir de Sant Jeroni en aquells opuscles que tan heroicament imprimia Pepito Ferrer al carrer Major de Gandia.

L’ocàs de la societat rural

Gandia ha estat la causa del progressiu empobriment dels pobles de la conca del Vernissa i de la major part de la resta de la comarca. Com a centre comercial, de servicis, fins i tot, industrial, ha captat quasi tota l’activitat econòmica i ha absorbit una massa important de població comarcal. A un poble menut no pot existir la tenda ben abastida i variada perquè els habitants d’un llogaret no donen per a mantindre una tenda. Aleshores Gandia, que té la sort de ser un poble gran rodejat de pobles menuts que no poden disposar de ser-vicis propis, es converteix en el centre comercial de tota una comar-ca, on tens quantitat i varietat de tot. I en qüestió industrial i en la creació de llocs de treball passa una cosa pareguda: Gandia és la

59

que genera la indústria i proporciona treball a una quantitat enor-me de gent de la comarca, en la mateixa indústria i en els diferents servicis. Es viu per a Gandia, però és que es viu de Gandia al ma-teix temps. I si parlem de l’aspecte cultural, Gandia és també la que serveix als pobles. On estan els instituts, per exemple? A Gandia. I quan se’n necessiten més, on es creen? A Gandia, naturalment. O siga, que el desenvolupament de la gent dels pobles es du a ter-me anant a Gandia. I, efectivament, aquell que per la seua formació cultural aconsegueix un cert nivell, se’n va del seu poble a Gandia. Per tant, individualment hi ha un augment cada vegada major de la cultura, però lligat a Gandia i a exercir després el producte de la seua cultura fora dels pobles. La qual cosa fa que els pobles s’em-pobrisquen culturalment. En concret, a la conca del Vernissa, l’únic que s’ha mantingut un poc ha estat la qüestió musical, reduïda a Ròtova, com ja t’he comentat abans.

S’està produint un canvi important, el pas d’una societat rural i variada a una societat cada vegada més urbanitzada i més volu-minosa en les seues produccions. Això condiciona tots els aspec-tes de la vida. Un exemple: abans l’ama de casa tenia cinc gallines i huit conills al corral els quals anaven menjant de les sobralles o de la brossa que es feia als bancals. Hui això ja no existeix, perquè l’economia purament casolana no és rendible i és preferible anar a jornal i comprar una gallina o un conill que no criar-los a casa. Hui es produeixen grans quantitats de carn en les granges de gallines o en les de porcs, que es comercialitzen a través dels mercats. Un altre exemple: han desaparegut aquells oficis que estaven lligats a l’antiga economia i forma de viure. Quan el treball de la terra es rea-litzava amb cavalleries, calia un ferrer per tal que ferrara els cavalls i al mateix temps esmolara les destrals o les corbelles. A l’entrada de Gandia, a Benipeixcar, jo he conegut un mestre d’aixa, és a dir, qui feia i arreglava carros. Hui en dia no hi ha ferrers ni mestres d’aixa, perquè pràcticament ja no existeixen els cavalls per a treballar la terra ni els carros per al transport. Com tampoc hi ha fusters en el sentit antic: és infinitament més barat anar a una botiga i comprar una cadira que encarregar-li al fuster que te la faça. De la matei-

60

xa manera, només les grans empreses tenen sentit en l’actualitat. Llocnou –ja ho he dit- posseïa una fama considerable en la cosa del transport terrestre, quan els fills dels qui tenien camió el substituï-ren per un xicotet camió. Però hui els camionets no aprofiten, són antieconòmics, només tiren avant els grans camions, les empreses fortes que mantenen un bon nombre de vehicles i que estan lliga-des a un centre principal de comunicacions, com és Gandia. Ales-hores, a Llocnou les famílies de transportistes han anat desaparei-xent i crec que, llevat dels Andreu, ja no en queda cap que tinga camions...

La vida actual uniformitza massa. El treballador de hui està eco-nòmicament millor –i de bon tros!– que el treballador d’abans, però la varietat de vida, les formes de vida i de relacions, s’han empobrit. Pensa, per exemple, en la relació de la gent amb la naturalesa: cada dia és menor. Ja sé que la naturalesa està cada vegada més deterio-rada i cada vegada existeixen més impediments administratius per a entaular amb ella una relació lliure, però és que també la gent es concentra en grans aglomeracions urbanes i no ix d’allí per res del món. Els xicons, abans, entre la necessitat i l’afició, estàvem sempre en el camp o en la muntanya. Hui estan sempre o al bar o a la dis-coteca. Per tant, es crea una falta de relació amb allò que constitu-eix els entorns naturals de la teua existència i que, segons la meua opinió, és fonamental per a un desenrotllament equilibrat de l’ho-me. Es tracta en definitiva d’una vida més esplèndida en la forma, però menys rica en contingut. A més a més, l’evolució econòmica i el canvi de formes de vida no ha dut una evolució cultural. Vull dir que el botiguer de Gandia, a més de desconéixer els vents o els par-dals, no té massa tendència a la lectura ni a les altres manifestacions de cultura –Gandia , quant a nivell de lectura és pobríssima. I això és ben criticable. Encara que els altres pobles de la nostra comarca succeeix una cosa pareguda. Jo recorde que abans de la guerra, a Llocnou hi havia una sèrie de senyors que estaven subscrits a un diari o altre que el correu els portava cada dia. En l’actualitat no sé si n’hi haurà algú que reba el diari...Econòmicament en podrien ha-ver molts més que abans, però amb interés cultural estic segur que

61

n’hi ha molt menys que abans. De la mateixa manera, fa seixanta anys, molts no sabien llegir, però els que sabien llegir, llegien prou més del que llig la gent ara.

Per altra part, els costums, les característiques pròpies de cada societat són com la pell: si te la lleven, ja no és el teu cos. I hui en dia anem perdent a poc a poc eixes característiques, immersos en un maremàgnum com en el que vivim, tot i que espere que no les acabem de perdre mai. Hi ha una espècie de broma sobre el progrés que, quan parla de tot açò, a mi m’agrada contar. Era aquell pilot d’avió, o de cotxe, que diu: «Ja vaig a 80..., ja vaig a 100..., ja vaig a 500..., ja vaig a 1000!» Però cap a on, li preguntaria jo. El vertader problema és cap on anem. I quan no veníem al cap a on, tornem a començar, o volem tornar a començar. I a mi em fa la impressió que molts dels fonaments del cap on anem ja els hem perdut pel camí...

63

La baronia de Palma i Ador

Dalt de la muntanya de les Forquetes

Esta muntanya dalt de la qual ens trobem ara, que mira Marxuquera però també l’Horta de Gandia, es diu de les Forquetes justament a causa d’unes forques que hi havia en el seu caramull. Ací en terra encara es poden vore part de les seues queixeres, encara que jo els he conegut millor conservats que hui en dia. I per què unes forques dalt d’esta muntanya? Perquè precisament per davall d’ella passa el camí real. És a dir que els vianants podien observar els ajusticiats penjant de la forca sense que els molestara la pudor dels cossos en descomposició. El nom de camí ral o reial no té res a vore amb cap monarquia, sinó que es deia així per ser el camí principal, el que unia Xàtiva amb Dénia. S’establí, per tant, a causa de la necessitat de l’exportació marítima. Perquè tin en compte que des de Dénia fins a Almenara –on devia estar el portet del qual es faria servir Sa-gunt– tota la platja és d’arena, la qual cosa vol dir que en tot aquell enorme espai no es podia atracar – barques de pesca o d’escàs calat, sí, però naus per a l’exportació, encara que foren de poc cabotatge de tipus mediterrani, no. I això convertia Dénia en un punt neuràlgic per al comerç exterior. Aleshores, la destinació inevitable de la prin-cipal via de comunicació era aquella ciutat amb port natural. El camí real es construiria probablement en el segle III o II abans de Crist, i s’haurà eixamplat, modificat el seu traçat, etcètera, al llarg dels segles. Al costat del camí s’han trobat laudes sepulcrals romanes a Llocnou, Ador, Beniarjó... I fins i tot s’ha descobert un tros en què es conserven antigues lloses –concretament en la part alta de Llocnou.

Ací baix, en el terme de Palma, es va decidir fa vint-i-cinc o tren-ta anys instal·lar una fàbrica de tegell, taulell i altres elements de

64

construcció, per fer-li la competència a Vilallonga i a Oliva. Com que l’argila s’havia de dur d’Aielo, de Castelló de les Gerres o de Ru-gat, es va pensar que si no seria més rendible buscar-la al costat mateix de la fàbrica. I mira si en van trobar ací que el Penyal Poquet, que sembla un germà bessó del tossal del castell de Palma i que servia com una de les orientacions dels mariners –la tradició que he sentit contar–, estan descarnant-lo a poc a poc i deixant-lo en l’aire, i no sé si un dia desapareixerà del tot.

I com que ha eixit el tema del castell de Palma, que veiem des d’ací tan expressiu del que va ser aquella antiga construcció, voldria dir quatre paraules sobre els castells de la comarca, millor dit, ma-tisar-ne una qüestió. Tu ja saps que els castells de la Safor són: el de Palma, el de Vilallonga, el de Rebollet, el de Bairén, el de Borró i el d’Almiserà. Ara bé, de vegades se n’anomena un altre: el de Vilella. Però jo crec que el de Vilella corresponia al que està a prop de Cor-bera, on existeix una partida que es diu de Vilella. Hi ha una altra partida de Vilella en terme de Llutxent, però a mi em pareix que allí resulta impossible que hi haguera un castell. Almenys, eixa és la meua opinió a partir de la documentació que està al meu abast.

Parlant de partides i trobant-nos on ens trobem, cal fer-ne referència a una que es diu de les Jovades i que està al peu de la muntanya del castell de Palma, per la curiositat del seu nom. Pro-bablement deriva d’aquelles donacions primitives de Jaume I o dels primers senyors de Palma i Ador, els Pròxita –d’origen sicilià. La jo-vada és una mesura de terra habitual ací que s’utilitza fins que en l’edat moderna es substitueix per la fanecada. La jovada era equi-valent a 72 fanecades actuals. I recorde una anècdota diríem que divertida al respecte. Jaume I, quan arriba el moment de repartir les terres conquistades entre aquells que l’han acompanyat, encoma-na tal faena a uns nobles de la seua confiança. Però en distribuir les terres segons les indicacions dels nobles, Jaume I es troba que n’ha donat més de la que n’hi ha. Com solucionar un problema tan com-plicat? Fàcilment: reduint les jovades de 72 a 36 fanecades, és a dir, a la meitat. I aleshores hi hagué terra per a tots... Per cert que tam-bé a Oliva i a la Font existeixen partides amb el nom de «jovades».

65

El que tenim davant nostre és Marxuquera Alta. Les seues ter-res estaven dedicades quasi en la seua totalitat a conreus de secà –uns garrofers enormes, oliveres, pocs ametlers i alguns trossos de vinya– i, a més a més, també hi havia molta terra perduda. Marxu-quera tenia un moment d’esplendor que s’esdevenia a l’eixida de l’hivern, al començament de la primavera, quan l’aigua que havia rebut en la tardor o en l’hivern feia que els arbres o els correus adquirien un punt d’exuberància magnífic. Però en arribar el prin-cipi de l’estiu, la gran permeabilitat de les seues terres i la falta de pluges feia que els arbres es quedaren afectats per la secor i anaren ràpidament reduint les seues collites –fins i tot, les rates es queda-ven primes... Com a conseqüència d’això, va sorgir aquell refrany que diu: «Marxuquera, quan et faça goig, ven-la», que era ben cert, perquè el que prometia a la primavera s’enfonsava completament a l’estiu. Els esforços per trobar aigua allí s’inicien a començament de la dècada dels anys vint, en eixir de la crisi econòmica que ha-via provocat la I Guerra Mundial i en encetar la taronja un període d’esplendor. Però es fracassa una i altra vegada, de tal manera que es van perdre a Marxuquera en aquella època molts diners, sense aconseguir res a canvi. També hi hagué un metge de Gandia que quasi es va arruïnar buscant petroli en aquelles terres, tot i que després ha resultat que sí que hi havia petroli, encara que siga en forma d’aigua... la qual cosa ha fet que Marxuquera es convertirà en la Califòrnia de Gandia. Més tard, allà pel final dels cinquanta, quan la taronja comença de nou a pagar-se bé després de la llarga Postguerra, es torna a pensar en Marxuquera. Aleshores existien uns mitjans més potents i efectius que abans –les perforadores, els motors elèctrics o el gasoil– i es torna a perforar, ara més pro-fundament, i es troba aigua en aquelles terres que havien sigut tan terriblement seques. I a partir d’aquell moment, ve la gran trans-formació en tarongerars de Marxuquera. Alguns senyors de Gan-dia que havien fet diners a través del comerç –com els Sendra, els Gasque, els Lloret–, havien invertit a Marxuquera quan encara era de secà i posseïen allí grans extensions, ja que aleshores la terra els havia costat barata. Però en aparéixer l’aigua, calia unes fortes in-versions econòmiques per tal de convertir aquelles terres de secà

66

en regadiu. Aleshores, els antics propietaris començaren a vendre una part dels seus terrenys amb la finalitat de poder reconvertir l’altra part. És a dir que si tu tenies dues-centes fanecades de terra que no valia res o molt poc, per a obtindré els diners suficients i fer-ne cinquanta de reg, me n’havies de vendre cent-cinquanta, posem per cas. I d’esta manera és com Marxuquera s’anà trans-formant, al mateix temps que s’anava dividint la propietat, com ha succeït, per altra part, en totes aquelles zones que s’han transfor-mat molt intensament de secà en reg. De totes maneres, la inver-sió era quantiosa però en aquell moment la rendibilitat també ho era. Hui, la rendibilitat ha minvat prou i l’expansió transformadora s’ha detingut. Pel que fa a la qüestió urbanística, Marxuquera ha experimentat també un canvi enorme. Abans hi havia tres, cinc, huit cases soltes per ací i per allà, i el xicotet poblat de l’ermita. Fi-xa’t ara com està de poblada de xaletets que li serveixen, a Gandia, com a complement de la seua platja i de la Drova.

Si aprofitem que estem comentant la qüestió de la transforma-ció de Marxuquera, podríem continuar amb la transformació que han tingut tots els peus de muntanya que, des d’ací dalt de les For-quetes, s’aprecien i que ara estan en sa major part plens de bancals de tarongers. En l’època dels primers borbons –Ferran VI i Carles III–, hi ha un creixement considerable de la població i un creixe-ment extraordinari de l’economia, i és aleshores, a final del segle XVIII, quan tots aquests peus de muntanya que veus i altres de la nostra comarca van convertint-se en conreus de secà, sobretot de garrofers. I per què eixa abundància de garrofers? Senzillament perquè en aquell moment tot el transport es realitzava o amb carro o al llom d’animals, i els animals s’alimentaven ben gustosament de garrofes. Els treballadors, a canvi del pagament d’un cens al senyor, transformen els peus de muntanya en garroferars, això fa que els mitjans de transport es desenrotllen notòriament i que l’economia cresca, amb el consegüent augment de la població. Eixa transfor-mació es du a terme en les muntanyes de Llocnou, en les de Caste-llonet i sense dubtes en les d’ací, a Palma i potser més a Ador, però també i en grans proporcions a Vilallonga i a la Font d’En Carròs.

67

Recentment, en els anys cinquanta, seixanta, setanta i fins i tot en els actuals huitanta, aquells peus de muntanya que a final del XVIII s’havien convertit en secà, es transformen en tarongerars. Gràcies també –com hem vist ja a Marxuquera– a la quantitat de pous que es perforen pertot arreu. Però, a més a més, ací, des de Palma a la Font, ha existit un element molt important que ha condicionat que estes terres foren de reg: el pantà de Beniarrés. En els anys seixanta, la capacitat del pantà de Beniarrés passa de 7.400.000 metres cúbics a més de 32.000.000 Això permetia la disponibilitat de molta més aigua emmagatzemada en un any plujós. Al mateix temps, l’eixam-plament del pantà també comportava despeses substancials, per la qual cosa vengueren participacions a les terres del peu de munta-nya de la comarca de la Safor.

La riquesa arqueològica d’esta zona que podem observar des de la muntanya de les Forquetes és vertaderament colossal. Ara bé, quasi tots els jaciments arqueològics, com és natural, estan situats a la Serra Grossa o a la Falconera, és a dir, orientats cap al sud, cap al sol. Al final de l’època Glacial, l’abundància de fontetes, la proximi-tat a riuets que aprofitaven per pescar i la zona inculta que serviria per a la caça, a més de la muntanya plena de coves, degué atraure els primers habitants de la comarca cap a estes terres. Per altra part, tu pensa que el nivell del mar ha pujat i baixat en les diverses èpo-ques, i en la prehistòria –segons les variacions de tipus mediterrani observades a Tunísia i a Sicília– arribava fins a huitanta metres so-bre el nivell actual, la qual cosa faria que l’aigua del mar arribara fins ací mateix, fins a Palma.

Els canvis de l’agricultura

Els conreus han variat lògicament amb el pas del temps, per l’apari-ció de malalties fitopatològiques o per la introducció de noves plan-tes, o senzillament perquè l’economia fa que uns cultius rendibles deixen de ser-ho. Per això, a la nostra comarca, hi ha hagut múlti-ples i radicals canvis quant a conreus es refereix. Perquè si pensem

68

en el nostre Segle d’Or, el segle XV, què és cultivava ací? Bàsicament canyamel. Gràcies a l’aprofitament de l’aigua de les fonts naturals i la dels assuts que es construeixen en el Serpis i el Vernissa, gràcies també a la temperatura tan benigna d’ací i la fertilitat de la terra i, naturalment, gràcies al treball de la gent –això últim no ho podem oblidar mai–, es va estendre en estes terres la canya de sucre al llarg tant del XV com del XVI i del XVII, la qual cosa produí uns grans beneficis econòmics. Perquè el qui només posseeix les seues mans per a guanyar-se el pa, tenia treball cultivant i collint la canyamel, o fabricant el sucre en els trapigs. Al mateix temps, donava ingressos quantiosos als senyors en el doble sentit d’obtindre rendiment de les terres a través de censos i arrendaments, i en l’explotació dels trapigs o molins sucrers –un d’ells era el de la casa de l’Alfàs que tenim enmig d’aquella plana abans de Beniarjó, dins de la qual en-cara queden el que al meu entendre, són unes moles d’un molí su-crer, o siga, d’un trapig. I València arriba a convertir-se en la major productora de sucre d’Europa. Fins que la competència del sucre americà arruïna el d’ací, que queda reduït a una xicoteta zona al voltant de Beniopa, Benirredrà, etcètera. Aleshores no queda un altre remei que suplir-lo per un altre conreu. Quin? Els productes que han arribat i arriben del continent americà, com és la dacsa, les creïlles o les tomaques, a més del de les tradicionals hortalisses i els cereals propis de sempre, com són el blat i la civada. Tot això, amb els cultius també tradicionals de secà, crearà una nova fisonomia, una nova cara de la nostra comarca. I encara hi haurà més muta-cions, més metamorfosis a la Safor: quan arribe des de França la fil·loxera en 1904 i faça desaparéixer quasi completament la vinya, però sobretot quan comence a plantar-se en grans quantitats taron-gers allà pels anys vint fins que ocupen tot el paisatge que tenim davant.

La morera ha sigut ací un complement destacat dins del que era l’economia rural i de subsistència. Normalment, les moreres es plantaven en tires que rodejaven un bancal, tot i que també hi havia bancals dedicats exclusivament a moreres. És un arbre, la morera, d’expansió mediterrània, lluïdor, de fulla d’una verdor envellutada,

69

i fa una ombra excel·lent a l’estiu. El seu conreu s’inicia ací en el segle XV i decau moltíssim a mitjan segle passat. I la seua funció econòmica era la d’alimentar el cuc de seda, del qual es trau el fil de seda. En la nostra comarca, les dones –mentre tenien compte dels xiquets i de la casa– eren les encarregades d’alimentar els cucs en la cambra o andana de les cases. Després es filava la seda. Encara que ací no es feien teixits a partir del filat: la Safor no exporta tela de seda, exporta fil de seda. Serà la ciutat de València la que monopo-litze l’art de teixir la seda, comprant el fil de tot arreu. A mitjan del segle passat, els majors compradors del nostre capoll de seda són de València, però també certs comerciants de poblacions del nord d’Itàlia i de la zona de Rhône de França. Aleshores, algú d’aquests últims va pensar: i per què no establir-se allí i exportar el fil de seda? És a dir que en 1848 es va instal·lar la fàbrica de Lombard Frères a Gandia, a la qual s’afegiria més tard la d’Almoines de la mateixa em-presa. Sembla que el cognom Lombard és italià, o siga, Lombardo, procedents de la Lombardia, però com que esta família s’establí a França el cognom va perdre la vocal final. Al cap de pocs anys, a causa en gran part de la malaltia de la pebrina, els Lombard com-prengueren que el capoll de seda d’ací no era rendible, perquè re-sultava més rendible comprar-lo a Turquia o a Grècia, o fins i tot, a Múrcia. I si la fàbrica d’Almoines ha pogut arribar fins als nostres dies és per la substitució que va fer del filat de seda pel de fibres artificials.

Un moment esplendorós de la taronja

La taronja ja s’havia convertit en monocultiu a la Safor en la dècada dels vint i aleshores va tindre un primer moment d’esplendor. Des-prés del temps interminable de la postguerra, allà mitjan dècada dels cinquanta, s’inicia una nova època d’or per a la taronja en la nostra comarca que culminaria al llarg dels anys seixanta. Ara bé, si parlem d’un moment d’or de la taronja, jo preguntaria: però per a qui? Per al propietari o per al treballador? Els jornals són molt bai-

70

xos, els impostos quasi no existeixen, el preu dels adobs s’ha reduït moltíssim –ja no és allò de la postguerra en què escassejaven tant i un sac d’amoníac valia 1.200 pessetes–, els mercats exteriors s’han recuperat de la II Guerra Mundial i paguen bé, no tenim, a més a més, competidors importants: és a dir, és l’hora del propietari, dels guanys fàcils i ràpids. Tot això ha anat canviant dràsticament a con-seqüència de la crisi de començament de la dècada dels setanta, i tal situació s’ha mantingut fins als nostres dies: els impostos han augmentat prou, el mercat ha anat carregant-se de competidors i els jornals han pujat molt. Per tant, el rendiment per al propietari és baixet i el jornal del treballador ha millorat considerablement en re-lació al passat immediat –pensa que quan un jornal valia sis duros, per una arrova de taronja pagaven 6 ó 7 ó 8 duros, i en canvi hui, el jornal val de 2.000 a 3.000 pessetes mentre que per una arrova de ta-ronges paguen 200 ó 300 ó 500 pessetes. I va ser en aquell moment en què per al propietari el rendiment era màxim, quan comença-ren les transformacions en tarongerars dels peus de muntanya, a base de crèdits o del que siga. Però allò era comprensible perquè la seua rendibilitat resultava alta. El que ja no s’explica tan clarament és que hui en dia la rendibilitat per al propietari resulta baixa, conti-nuen transformant els peus de les muntanyes en tarongerars –cosa sempre ben costosa– i continuen pagant-se uns preus per fanecada vertaderament desorbitats, al meu entendre. Es tracta d’inversions de diners negres? És ben probable. D’altra manera no es comprén que es paguen 500.000 o 600.000 o 800.000 pessetes per una faneca-da. Perquè eixa fanecada et pot donar 250 ó 300 arroves de taronja que s’està venent, què vols?, a 300 ó 400 pessetes l’arrova?... Jo crec que són preus molt baixos –i no dic enguany, que ha sigut un des-astre total– per a les inversions que es fan actualment en la compra de fanecades i en les transformacions a peu de muntanya. Ja dic, si no són diners negres, no s’explica... En un altre ordre de coses, la temporada de la taronja ha anat ampliant-se a poc a poc. Abans du-rava de Tots Sants a Pasqua. Si no s’haguera ampliat, s’hauria acu-mulat una gran producció en un espai de temps ben curt i hauríem acabat acaçant-nos a taronjades...La temporada s’ha allargat des de

71

setembre fins a juny, gràcies a buscar i trobar varietats de taronja que pogueren estirar el temps de la seua producció.

Podríem parlar d’un futur negre per a la taronja, però pense que els futurs de totes les coses són iguals. Quan es produeix poc d’algu-na cosa, es paga bé i es guanya molt, tots s’aboquen a produir això, fins que arriba un moment en què el mercat se satura d’allò que en un principi era escàs. I amb l’esperança que eixa situació canvie, continuen fent grans inversions en tal sentit, tot i que el rendiment no augmenta. Però això passa en tots els productes, animals, vege-tals, minerals i mecànics que hi ha. És a dir, es tracta del sistema li-beral: el mercat regula la producció. I l’amenaça de la superproduc-ció vola per damunt de tots els productes sistemàticament sempre.

Sense desviar-nos del tema, és un vertader desastre i una vergo-nya, per a mi, que, en una comarca com la Safor, tan sols hi haja una fàbrica –La Vital, muntada per un senyor alemany– de derivats de cítrics. Resulta imperdonable que no hi haja ací una major industri-alització d’un producte tan bàsic com és la taronja. A més a més, les poques cooperatives que s’han fet a la nostra comarca han sigut co-operatives exclusivament comercials, simplement per assegurar la venda de la taronja, quan en realitat s’hauria d’haver començat per cooperatives de producció per tal de reduir els costs. S’hauria d’ha-ver començat per: aquell bancal teu, aquell meu i aquell de l’altre, anem a tractorar-los al mateix temps, i a esporgar-los i a regar-los, i també a vendre després taronja al mateix amo, amb la qual cosa les despeses es rebaixarien i els tres eixiríem guanyant. Clar, si arriba una temporada com la d’enguany en què la comercialització dels productes d’una cooperativa no ha sigut rendible, com els costs de producció no els ha rebaixat a través d’una cooperativa de produc-ció, aleshores no és que s’haja guanyat res, és que les pèrdues han sigut màximes. I d’esta manera no es pot funcionar, és una barba-ritat...

A banda de tot això, en la dècada dels cinquanta hi hagué un parèntesi ben remarcable en l’activitat tarongera que va significar una gran catàstrofe: la gelada de 1956. Abans d’arribar, les tempe-

72

ratures havien sigut magnífiques, tant o més que l’any anterior. Va ser una cosa de sobte i que ja ha passat més d’una vegada en la nos-tra història: es tracta d’un problema baromètric, el del molí, que ens porta en un tres i no res l’aire fred del centre d’Europa i de la part occidental de la Unió Soviètica. Això es va deure a un antici-cló (altes pressions), perquè la velocitat dels vents depenen de la diferència baromètrica. Si hi ha una gran diferència baromètrica es com si fóra una escala de pocs escalons però alts, i tu te’n baixes de cap. En una escala llarga, però amb molts escalons i amples, tu bai-xes caminant, que és el que passa amb una escassa diferència ba-romètrica. Si la diferència baromètrica és menuda, els vents vénen lentament i van perdent fred i adquirint calor a mida que avancen cap al sud-oest. Si és al revés, se’t planten ací sense haver-los donat temps que es calfen. I en aquell desgraciat any, l’anticicló ens va dur de colp i repent una massa d’aire gelat a unes temperatures del centre d’Europa. I vam arribar en algunes zones de la comarca a -7 graus. De totes maneres, la gelada té indubtablement per base les baixes temperatures, però també hi és important la duració de les baixes temperatures. O siga, si tu te n’ixes sense roba al carrer i només fas que entrar i eixir, no passa res. En canvi, si a pesar que la temperatura siga més alta, tu et quedes al carrer sense roba, et geles. I això últim és el que va succeir aquell any: unes baixes tem-peratures desacostumades es mantingueren al llarg de dos o tres dies. Total que els arbres perderen fulles, brots i tot, i varen quedar pràcticament despullats. Això significava un afonament econòmic i social ben considerable. A més a més, al cap de quatre anys, va vin-dre el famós Pla d’Estabilització, i l’emigració es convertí aleshores en un fet voluminós i tristíssim.

El comerciant de taronges

Com que estem tractant el tema de la taronja –tan important, a tots els nivells, per a la Safor–, és imprescindible fer algun comentari so-bre el tipus humà que ha generat la comercialització d’aquell pro-

73

ducte i que és tan característic entre els valencians: el comerciant de taronja o taronjaire. Jo n’he conegut uns quants. Alguns s’han arruïnat per a pagar, uns altres s’han arruïnat (a la millor només el negoci, però ells personalment no) i no han pagat, molts pocs s’han retirat rics. En general, el comerciant de taronja és un aventurer que arriba a fer una fortuna i acaba per cremar-la o desfer-la per falta d’adaptació a les circumstàncies, o siga, per no saber muntar una infraestructura d’acord amb el pas del temps. La facilitat o abun-dància sobtada de diners els ha portat a un carreró sense eixida. Una temporada anava bé i els arribaven a les mans molts diners, i de seguida se’ls gastaven, sense pensar que la temporada següent podia ser –de fet sovint ho era– un autèntic desastre. Per això, han desaparegut la majoria dels comerciants d’abans. Sols n’han que-dat aquella minoria que ha reinvertit en el negoci, ha ampliat instal-lacions, ha canviat la maquinària quan ha calgut i ha complit tant amb les cases importadores com amb els llauradors.

Per cert, que el llaurador ha sigut la principal víctima del co-merciant de taronja. Tots els anys fracassen comerciants perquè no poden pagar la taronja que han comprat. I és el llaurador qui paga les conseqüències. Ara bé, també s’ha de dir que a ell, si enguany se li gela o no li paguen la taronja –la primera cosa és una desgràcia, la segona, una lladroneria–, l’any que ve tindrà una nova collita per vendre i per recuperar-se.

Si tu em preguntes per què el comerciant de taronja, a pesar que ha tingut en algunes ocasions uns ingressos econòmics considera-bles, no ha generat cultura, jo et contestaria que el comerç de la ta-ronja és un negoci absolutament insegur. El comerç que es practica en una botiga, per exemple, du la cultura, perquè té una continuï-tat. Enguany en podràs guanyar 200, l’any que ve 150, però sempre hi haurà un equilibri. En canvi, el comerciant de taronja es pot fer ric o arruïnar-se de la nit al matí. Per tant, en compte d’enviar el fill a estudiar a València una carrera, com és probable que faça el pro-pietari d’una botiga del carrer Major de Gandia, l’envia a Alemanya o a Holanda, a fi que allí controle el negoci del pare. I a Alemanya o a Holanda, darrere de faena, a penes s’ensenyarà les quatre parau-

74

les del país i amb l’única intenció de poder vendre millor... Només aquells que aconsegueixen una estabilitat econòmica, desitgen ad-quirir una posició social a través de la cultura. Com, per exemple, els famosos Val·lier de Gandia, que també eren comerciants al final del segle XVII i començament del XVIII, encara que no de taronges. Procuraren que els fills estudiaren Dret. Després d’haver estudiat la carrera de lleis i posseint béns suficients per mantindre’s, van co-mençar a clavar-se en la política, arribaren a un estatus social que inclús els concediren un títol nobiliari i tot, quan a la Restauració. A partir d’aquell moment, com sol passar sempre, la corba famili-ar enceta el seu descens, és a dir que els fills d’aquells que havien aconseguit el títol nobiliari viuen de l’herència rebuda, que són el títol i els béns, i van baixant de posició a poc a poc o accelerada-ment, segons els casos.

Un comerciant de taronja que he conegut prou va ser Manolo Porta. De vendre safrà i clavar caixes al seu poble, Beniarjó, aca-bà la seua vida havent fet molts diners. Ara, era un home d’aquells que es vanaglorien de prendre el pèl o enganyar-ne un altre. Amb tal caràcter, tingué problemes en les seues relacions personals, in-clús amb la mateixa família. Al mateix temps, també podia ser ge-nerós, esplèndid. Era una mescla. Tot depenia del moment en què te’l trobaves. Un dia, un amic meu, la dona del qual era neboda de la secretària de don Joan March, em va regalar un puro dels que confeccionaven expressament per a March, amb segell personal i tot. Me l’enduc al Foment de Gandia i allí estava Manolo Porta, que era un gran fumador de puros i que en tenia caixonades a sa casa. I ell començà a insistir-me que li’l donara, ja que no me l’havia de fumar –en realitat, jo només el volia guardar com un record curiós. A canvi, em digué ell, em portaria un grapat de puros de sa casa... Finalment jo sí que li’l vaig donar, però el grapat no me’l va dur mai. En canvi, quan Joan Avargues, el metge Cebrián, Pepito Ferrer i jo mateix anàvem demanant almoina per poder publicar aquells do-cuments inèdits per a la història de Gandia, me’n vaig anar a Porta i li vaig dir: «Manolo, vinc perquè em done diners per fer açò». I em contestà: «Si això no aprofita per a res, home!» Però ell em va donar

75

els diners que jo li demanava –eren quantitats menudes, 40 o 50 duros–, a diferència de molts altres que em donaven bones paraules però ni un cèntim.

Palma i Ador, cara a cara

Si no recorde malament, la primera vegada que vaig vindre a aquests pobles va ser a Ador, amb don Casimir Roig, el rector, quan jo era menut i escolanet. A Palma vaig anar abans de la Guerra, tin-dria jo uns tretze o catorze anys. Encara que per anar a Ador has de passar per Palma, fet que té una gran importància... Més tard, he vingut moltes vegades, sobretot a Ador, entre altres coses perquè després de la Guerra hi va haver un magnífic alcalde que jo coneixia de quan anàvem junts a l’institut, Perfecte Estruch, el qual realitza-rà al seu poble moltes transformacions urbanístiques, socials i eco-nòmiques, al llarg del seu mandat, que va durar fins que va morir. A més a més, hi tinc més i millors amics, a partir de la coneixença de Pepito Roig, que posseeix una gran casa a Ador, una de les millors, encara que viu a Gandia, cosa que resulta prou habitual en els pro-pietaris dels pobles de la Safor.

El nostre malaguanyat Manuel Sanchis Guarner arreplegà en el seu llibre Els pobles valencians parlen uns dels altres, probablement a través de la informació que li vaig aconseguir de la nostra comar-ca, la següent frase: «Ador fa pudor i de Palma se sent». Com podràs imaginar, es tracta d’un refrany que han inventat els de Palma per a ferir els d’Ador. És tan sols un exemple, perquè n’hi ha molts més, dels d’allà contra els d’ací i dels d’ací contra els d’allà. Amb això vull dir que ja estem de nou davant d’un gran tema, tan típic entre dos pobles veïns i més o menys igualats: les relacions de tensió entre ells, o siga, la rivalitat. I entre Palma i Ador –o Ador i Palma, que jo ni entre ni isc...– hi ha hagut i hi ha una intensa rivalitat: no es podi-en ni vore i, hui en dia, a mi em fa la impressió que tampoc. Ja vam parlar l’altre dia de les relacions de rivalitat entre Llocnou i Almise-rà. Però hi havia el riu enmig, la cosa s’apagà prou amb la creixent

76

importància de Llocnou en relació a Almiserà i, a més a més, s’han –diríem – endolcit per la gran quantitat de matrimonis duts a terme entre gent dels dos pobles. A Ròtova i Alfauir, aquella relació no po-dia existir per la gran diferència entre l’un i l’altre. En canvi, Palma i Ador estan un al costat de l’altre i sempre han tingut i tenen una tendència a igualar-se i, per això, hi ha hagut una sèrie de coses en-contrades vertaderament considerable. Els dos pobles, físicament, estaven quasi tocant-se i en l’actualitat ja es besen i tot. Un al costat de l’altre, eren les dues alqueries de més relleu del castell de Palma i, per tant, fins que la Baronia no es dividí en els termes municipals de Palma i Ador, és a dir, fins que no es diferencien territorialment, sempre hi hagué la competitivitat per vore qui era la residència de la Baronia i qui la dirigia. En constituir-se com a termes separats, els d’Ador havien de passar per Palma si volien prendre la principal via de comunicació que els duria a Gandia, el camí ral, i això aug-mentava la conflictivitat de les relacions Palma-Ador. A més a més, des de la partició de termes, a Ador li concediren un tros de terra allà a la Serra Grossa per poder portar allí els seus ramats d’ovelles i cabres: és a dir, que per falta de muntanya en el seu terme, Ador s’introdueix com si diguérem en el terme de Palma –passant pel costat del castell–, la qual cosa provoca un enterboliment encara major entre un i altre poble. La rivalitat hi era tal que existien uns cognoms troncals prou diferenciats, ja des del segle XIV (almenys ja documentats). Si a Palma abunden d’una manera decisiva i tre-menda els Vidal i els Estruch, els Català i els Peiró i els Carbó, a Ador predominen enormement els Mascarell i els Minyana, els Bataller i els Faus, els Camarena i els Roig. Això no vol dir que hui en dia no trobem cognoms de Palma a Ador i al revés. Però tant a un poble com a l’altre la població deriva d’unes famílies ben concretes que s’han relacionat entre elles profusament i amb certa exclusivitat. En definitiva, ha hagut als dos pobles una espècie d’endogàmia que ha repercutit en la mateixa personalitat dels seus habitants i en la relació entre ells dos. Eixa asseveració es pot comprovar fàcilment mirant una guia de telèfons: es repeteixen contínuament els matei-xos cognoms.

77

Sembla ser que Ador ha tingut en l’època prehistòrica i en l’èpo-ca romana una major importància que Palma. Dins del límit d’Ador i Vilallonga, en la finca que hui pertany a Guillermoti, es va trobar una lauda sepulcral romana (actualment en el Museu Arqueològic de Gandia) i, en la partida del Reconc, una vil·la romana molt ben instal·lada i amb uns murs sòlids que a poc a poc han anat desa-pareixent i convertint-se en horta... I on hi havia una considerable quantitat de ceràmica i monedes de l’època imperial, a més d’una peça fonamental, almenys per a mi, i a la qual li he perdut el ras-tre (algú ha dit que està a Barcelona): el segell de matèria pètria compacta que servia per a imprimir en relleu sobre argila la tríade capitalina. A més a més, és probable que Ador haja tingut durant molt de temps més habitants que Palma. Només a final del segle passat, Palma sobrepassa Ador quant a nombre d’habitants, i en 1900 continua augmentant la diferència a favor de Palma, encara que tan sols és d’uns 60 o 70 habitants. Al llarg del segle XX, Palma ha crescut més ràpidament que Ador, tot i que la població de l’un i de l’altre ha baixat en les últimes dècades –la causa està allà baix, la causa és l’atracció de Gandia que explica tantes i tantes coses que han succeït darrerament a la Safor, i entre altres els més de 50.000 habitants de la capital comarcal.

En la qüestió econòmica, cada un dels dos pobles ha pres un camí diferent. Si et fixes bé, voràs que a Ador no hi ha magatzems de taronja –el que sí abunden desorbitadament són els bars: em pense que no hi ha cap poble de la comarca que en tinga tants com Ador. En canvi, Palma viu preferentment de la comercialització de la taronja i, per tant, del treball en el magatzem. jo diria que això és tan sols un dels aspectes: en realitat, existeixen diferències a molts altres nivells, entre els dos pobles. I sobretot en el caràcter, en la forma de ser, en la forma de comportar-se. Els de Palma són més oberts que els d’Ador, més expansius, més mirant cap a fora, tirant cap a Gandia. la seua relació amb l’exterior ha sigut més intensa que la d’Ador. Però han tingut sempre un punt... La gent d’Ador és més reservada en el tracte normal. Ara, quan s’obrin, són d’una genero-sitat més gratuïta i espontània que els de Palma. La seua tendèn-

78

cia més natural de relacionar-se ha sigut cap a Vilallonga i Potries, pobles també de muntanya. Quan pugem després a la seua ermita podràs vore que la muntanya d’Ador està plena d’arbres, de plantes, de casetes conservades amb remirament. En la muntanya de Pal-ma, prou pelada, hi ha tan sols quatre casetes i mig deixades de la mà de Déu.

Des de l’ermita de Sant Josep d’Ador

Ens trobem en un de tants miradors esplèndids, abocats a la plana i al mar, que posseeix la nostra comarca: l’ermita d’Ador, que està dedicada a Sant Josep, com la de Palma ho està a Santa Anna. Pu-jant hem vist els xiprers que hi ha a les vores del camí, tan típics en els nostres calvaris i cementeris. Però t’ho vinc a dir perquè aquests mateixos xiprers van estar a punt de morir-se no fa massa anys a causa dels herbicides. Afortunadament, a base de regar-los sense parar, vam aconseguir entre uns i altres que no es moriren, cosa que hauria sigut una gran pèrdua per al poble d’Ador i per a tot visitant que tinga el gust de pujar fins ací... Les ermites es situen sempre fora –tot i que prop– de les poblacions, sovint en un lloc aïllat i si pot ser en un lloc destacat. Les ermites de la Safor són totes prou recents, dels dos o tres últims segles, però algunes d’elles s’assenten sobre antics temples o llocs sagrats de les diferents religions que han tingut vigència ací.

A propòsit d’això, he de comentar un detall significatiu de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Palma. Té l’aparença d’una construcció relativament nova. De fet, el campanar, com quasi tots els campanars de la comarca, es féu al segle XVIII. Però sembla que l’estructura bàsica d’esta església és gòtica, és a dir, del segle XIII o XIV, la qual cosa vindria en part explicada perquè la població de Palma –al igual que la d’Ador on l’església parroquial també conser-va encara indicis de la seua primitiva estructura gòtica– és essenci-alment cristiana després de la reconquesta. En aquella època, llevat de Llocnou (com vaig explicar en el seu moment) i de Vilallonga

79

i el Real de Gandia (com explicaré quan calga), ja existien els po-bles actuals, si més no com a alqueries o poblats incipients, al cos-tat d’unes altres poblacions que han anat desapareixent amb el pas dels segles. Jaume I, als qui anaven amb ell, els donà terres de secà i de regadiu arreu de la comarca i cases preferentment a Gandia, encara que també a algun que altre poble saforenc, al mateix temps que va deixar molts mudèjars viure i treballar les terres allà on ja vivien i treballaven abans que ell arribara ací. Com a conseqüència d’això, quan en la segona meitat del segle XIV es fan un censos de població, els habitants del Real, de Beniopa, de Benipeixcar, de Rò-tova, d’Almiserà, etcètera, són mudèjars tots. En canvi, els de Palma i Ador –entre altres pobles–, són cristians tots. Per això, tampoc no repercutirà directament en aquests dos pobles l’expulsió dels mo-riscs en 1609, ja que tots eren cristians i no calien nous pobladors. De totes maneres, sí que repercutí en el sentit que, en ser expulsats els moriscs, ací queden molts pobles i moltes terres extenses aban-donades, i les condicions que els nous senyors posen a les noves terres resulten més atractives que les dels antics senyors. Aleshores, prou gent de Palma i Ador se’n va a treballar i viure en un altre lloc. És a dir, que l’expulsió no influeix per una repoblació, sinó per un establiment de famílies d’ací en altres llocs o pobles.

Des d’ací dalt s’observa l’estructura urbana de Palma i d’Ador, tan diferents. L’estructura urbana d’Ador és la d’adaptar-se a les cor-bes de nivell, ja que el poble s’abraona a una muntanyeta redona. Els carrers baixen verticalment i van obrint-se, i els tallen uns al-tres carrers en forma de corba, com en la part alta d’Oliva o en la de la Font d’En Carròs. El resultat és un muntó de carreronets que són trencalls en sa major part, llevat de la part baixa, el raval nou. Ador té una irregularitat absoluta des del punt de vista urbanístic. Els carrers de Palma, en canvi, resulten d’una certa llargària, en-cara que trenquen nivells, perquè Palma s’assenta al peu d’un turó allargat. És una estructura diríem més normal o, almenys, no tan accidentada.

De vegades estàs mirant un poble qualsevol de la nostra comar-ca, com ara, i penses: quina diferència en relació a una població

80

castellana, de la meseta nord o de la meseta sud, la que siga! Perquè allí pareix com si els canvis dels últims temps –que són els canvis més ràpids, inclús vertiginosos– no els hagueren afectat pràctica-ment res. T’hi trobes unes estructures urbanes i unes formes de viure que mantenen encara el món antic. I et preguntes: cóm és possible açò, si en la meua terra tot ha evolucionat totalment? De la mateixa manera, sorprén d’aquelles poblacions castellanes la des-proporció que hi ha entre el que conserven del passat i el que en realitat són hui en dia, sobretot si ho compares amb una població de les nostres. Per posar-te un exemple: et quedes astorat de vore la catedral de Burgo de Osma. La Seu de Gandia és una cosa in-significant al costat d’eixa catedral. I Burgo de Osma té uns 8.000 habitants i Gandia en té més de 50.000. Però és que, clar, aquella catedral es va construir quan Burgo de Osma tenia 6.000 ó 7.000 habitants i la Seu es va construir quan Gandia en tenia un poc més de 2.000 habitants!

On estava Navesa?

Navesa, Navesa... Tu em preguntaràs probablement què és això de Navesa. Jo vaig descobrir el nom per primera vegada en un llibre. Quan Jaume I, en el Llibre del Repartiment, fa donació de les dues alqueries més importants del terme del castell de Palma –és a dir, Palma i Ador–, també fa donació, a un tal Mascarell, de l’alqueria o caseriu de Navesa. Per tant, estava clar que podien quedar almenys unes restes de l’anomenada Navesa en els termes de Palma-Ador. Més tard, vaig saber que aquest barranc que naix en la font de la Canaleta i que travessa la carretera que uneix Ador amb Vilallonga, es deia Navesa. O siga que Navesa no havia de quedar molt lluny i que aquell poblat es ben fàcil que s’abastira d’aigua –inclús que tin-guera la seua zona de regadiu– d’eixa cabalosa font de la Canaleta, la qual, en l’actualitat, ha fet possible la reconversió en tarongers de part dels peus de la muntanya que ara veus. Però després va i un dia trobe estes restes de sitja que tenim a la part esquerre del pont en

81

direcció de Vilallonga. Es tracta d’una espècie de gerra enorme –hi caben milers de quilos de cereals–, excavada en terra i recoberta de calç per a evitar les filtracions o les humitats. L’únic que ha passat és que el barranc ha anat corrent-se cap a la dreta i s’ha menjat més de mitja sitja per a guardar cereals, jo no ho dubtaria. D’ací la con-clusió que es pot traure de pensar que l’alqueria o caseriu donat per Jaume I en el terme del castell de Palma estaria ben a prop d’ací, tot i que no pugem dir amb exactitud on vivien els antics pobladors d’aquella ja extingida Navesa.

83

La vall de Vilallonga

Certes curiositats de la caça i de la pesca

Ja t’he comentat massa vegades que en aquests pobles al peu de muntanya han tingut sempre una gran afició a la cacera. Mon pare també era molt caçador. Però estava sord com una pedra i per això no caçava amb gos. Caçava a l’au o a la joca, amb llaç o amb cep. I entre altres peces, agarrava un cabàs de raboses i rabosots. El tio Cento Barrina d’Almiserà i ell competien a vore qui en caçava més. Quan matava una rabosa o un rabosot, se’n venia a casa a pelar-lo. Recorde que jo l’ajudava algunes vegades en eixa faena. Es feia un tallet en la cameta de l’animal per on clavaves un canut de canya, i aleshores bufaves i bufaves, fins que es separava la pell del cos. D’ei-xa manera, la pell era molt més fàcil d’arrancar. Una volta l’havia arrancada, la posava assecar, igual que feien les dones amb la dels conills. Ara bé, la pell de la rabosa o del rabosot només era bona i, per tant, valia diners, si l’animal havia sigut caçat entre novem-bre i març, perquè fora d’aquest temps o el pèl li queia o no li havia acabat d’eixir. A més a més, la pell del rabosot era moltíssim més apreciada que la de la rabosa per dues coses: el rabosot és més gran i la seua coa resulta més astorada, més propícia per a convertir-se en una suau i reconfortant bufanda per a l’hivern. Després de pelar l’animal, mon pare colgava la carcassa. Però en el cas que fóra rabo-sot, li obria el ventre i li treia el fetge. I tu diràs: que per a què servia el fetge? Ui, tenia un gran valor! Existia una creença popular que considerava que el fetge torrat del rabosot –no el de la rabosa– cu-rava la vellea o els problemes de respiració en els animals i, sobre-tot, la pulmonia en les persones. Això feia que el fetge del rabosot valguera més que la seua pell. Una pell de rabosa –t’estic parlant

84

de començament dels anys trenta– podia valdre uns quatre duros. Si era rabosot –i, a més, amb el pèl fort de gener– te’n podien do-nar fins a huit duros. Però és que pel fetge d’un rabosot han arribat a pagar ben bé huit o deu duros. I al poble venien a comprar-te’l, fins i tot, d’Alacant i d’Elx! Tot això, evidentment, hui s’ha acabat, per moltes raons: els acrílics i matèries semblants han desplaçat la pell d’aquests animals, hi ha moltes menys raboses i rabosots que abans i la creença en la virtut curativa del fetge del rabosot ha pas-sat a millor vida. Un altre aspecte interessant de la caça de raboses i els rabosots era la manera d’atrapar-los. Havies de parar els ceps a última hora de la vesprada. A vore si saps per què? Perquè a punt d’entrar a boqueta de nit es notava menys l’olor de la terra remogu-da i l’animal s’acostava al cep més tranquil·lament. S’havia d’anar ben espai i amb molta astúcia a l’hora de preparar el parany. El tio Tòfol o el Blai, que eren uns grans experts en estes qüestions, quan mataven un cabritet o qualsevol altre animalet, el penjaven a una altura que puguera arribar la rabosa o el rabosot, i al seu voltant col·locaven tres o quatre ceps. De vegades, fins i tot, havien dut una bóta d’aigua amb la qual regaven la terra per tal que desapareguera l’olor a terra remoguda. Naturalment que a la rabosa o al rabosot els atreia aquell cabritet tendre i naturalment se li acostaven, xafaven un o altre cep i allí es quedaven enganxats.

Tu saps on he vist més raboses agarrades amb llaç? Baixant del Molló de la Creu. Un dia de no fa massa anys, pujàrem al seu cim set o huit o nou alumnes de l’Institut Ausiàs March de Gandia i jo. La baixada la férem pel barranquet que hi ha pel mig de la cara del Molló que dóna a Gandia. Com que ja aleshores no es feia llenya, el caminet es perdia. Jo anava davant i, quan notava que ja no es veia clarament per on tirar, els deia als alumnes: iep, espereu-vos! I m’avançava vint o trenta metres, tornava a trobar l’eixida del ca-minet i els indicava que em seguiren. Però en una d’aquelles explo-racions, va i pam!, caic de nassos: m’havia enganxat en un llaç parat per a les raboses! En aquella època, les raboses buscaven el seu cau en la part alta de la Falconera. Baixaven a menjar-se els gats, els co-loms o els conills que hi havia en els xalets de les parts baixes de la

85

muntanya. Per això, els amos d’aquells xalets posaven llaços –llaços forts, preferiblement de cable de fre de moto– al llarg dels possibles camins, no perquè vullgueren agarrar raboses o rabosots, sinó per-què els volien enganxar, que es moriren allí i no els arribaren a les seues propietats. O siga que, després de deslligar-me d’aquell llaç que no havien preparat precisament per a mi, vaig anar temptejant el terreny i mirant de trobar els possibles llaços que hi hagueren en aquell camí. I en vaig localitzar sis més, però tots ells amb una rabosa o rabosots enganxats, alguns dels quals ja només eren un esquelet i els altres feia tan sols uns dies que havien mort. Ja et dic, va ser la vegada que més raboses o rabosots he vist agarrats en llaç.

En el riu Vernissa, que és lògicament el que més conec, l’aigua que corria pel seu llit minvava a l’estiu. Aleshores els tolls d’aigua –els gorgs que dèiem nosaltres gurgu en llatí– es quedaven quasi incomunicats. Tan sols els entrava i els eixia un filet d’aigua. I dins d’ells, es quedaven bona cosa de peixos que no podien traslladar-se a cap altre lloc. Per tant, la gent anava a pescar als gorgs, molts amb la mànega, que és una xarxa llargueruda. Però en els gorgs de més profunditat, de vegades s’utilitzava per a pescar una planta tòxi-ca per als peixos, el matapoll. Matxucant-la, se’n treia un suc que s’amollava en el gorg. Al cap d’un temps, els peixos apareixien en la superfície, panxa per amunt morts o adormits. De vegades, en compte del matapoll es gastava calç viva, amb els mateixos abun-dosos però intolerables resultats.

Observant el conjunt de la Vall de Vilallonga

Mirant la Vall de Vilallonga des d’aquest marge situat a la dreta de la carretera que ens du d’Ador a la mateixa Vilallonga, es pot descobrir que es tracta d’una vall tancada, d’un altre món a part dins de la globalitat de la comarca de la Safor. Perquè la Vall de Vilallonga és una fondalada que es troba rodejada de muntanyes per totes ban-des, inclús per la cara que s’obre a la resta de la comarca. I estes tres muntanyes menudes que la tanquen pel costat que dóna al mar o

86

als altres pobles veïns com Potries, es diuen precisament els tossa-lets de Potries. Aquest aspecte físic, aquest aïllament, ha contribuït probablement molt a crear entre els de Vilallonga el sentiment de diferenciació. Ells són la Vall de Vilallonga i allò on baixen amb fre-qüència és l’Horta de Gandia o la Safor.

Pel que comentem de vegades dels pobles o alqueries desapa-regudes en els últims segles, la Vall de Vilallonga estava conforma-da per deu pobles: El Ràfol, Buixerques, la Font, Simat, el Reconc, Recuixent, Almaceta, l’Alcúdia, Cais i Plaça. hui en dia no en queda cap. O millor dit, els tres últims com que estaven ben a prop un dels altres, arribaren a constituir un sol poble, l’actual Vilallonga. Això degué succeir després de l’expulsió dels moriscs, quan la població cristiana es concentra en menys llocs però més grans. De totes ma-neres, Buixerques va ser un dels més importants dels deu, i fins al segle XVIII està habitat, potser inclús en el XIX encara hi quedaven tres o quatre cases. Per cert que, segons Mascarell i Gosp, el patró de Buixerques era Sant Blai, la imatge del qual se l’endugueren a Potries, on l’adoptaren com a patró.

El terme de Vilallonga és el tercer en extensió de tota la comarca de la Safor, després dels de Gandia i Oliva. Té més de 43 quilòmetres quadrats, tot i que la major part del terme és muntanya. És a dir, que allò vertaderament útil, agrícolament parlant, queda restringit al que és pròpiament la Vall.

Pel que fa a l’evolució demogràfica, Vilallonga va passar de tin-dre uns 2.700-2.800 habitants a principi del nostre segle a tindre’n 3.300-3.400 cap allà el començament dels anys trenta. Però després de la guerra civil baixà prou de població. I no s’ha recuperat sinó de final dels seixanta, principi dels setanta cap a hui, fins que en l’ac-tualitat té vora 4.000 habitants. I per què esta recuperació recent? Per diversos i variats factors. En primer lloc, la taronja comença a valdre i a estendre’s, propiciada també per l’augment de la capacitat del pantà de Beniarrés. La construcció es dispara i les antigues in-dústries artesanals de Vilallonga –la de la teula i la rajola, les gerres i els pitxers– se substitueixen per fàbriques més modernes, com la

87

de Caisal i la de Moratal, les dues més importants hui en dia. Tam-bé la fàbrica de paper, com que el paper també comença a cotit-zar-se a millor preu que abans, augmenta la plantilla. A més a més, han sorgit en els darrers temps noves indústries relacionades amb l’alimentació: tant Dulcesol com les granges avícoles, entre elles les de guatles –Vilallonga és una de les zones d’importació d’un ramat per a recriar que es consumeix a la resta de la comarca. Tot això, per tant, ha impulsat una forta immigració, en la seua majoria de gent de la Manxa i d’Andalusia. I tu ja saps que els immigrants solen ser persones amb escassos recursos econòmics, però amb molts xi-quets... També un cert turisme –pense ara en la Reprimala– ha col-laborat d’alguna manera a la recuperació econòmica i demogràfica de Vilallonga.

Per una altra banda, els de Vilallonga sempre han tingut molt de coratge, han sigut un atrevits. Quan alguna cosa ha anat mala-ment o s’ha afonat, l’han sabuda substituir ràpidament per una al-tra. En la serra de la Safor abunden les pedres de calís compactes o els marbres, així com els ònixs. Els vilallonguers han intentat una i cent vegades extraure’ls: unes voltes han triomfat, però moltes al-tres han fracassat. Ara bé, mai no han tingut por de fracassar. Han insistit sempre, amb totes les forces del món, com si el record del fracàs no comptara per a res.

I si reflexionem més sobre el caràcter de la gent de Vilallonga, encara trobarem altres particularitats ben arrelades en la població. En principi, jo diria que Vilallonga és també una zona endogàmica: els Sastre, els Sendra, els Rosselló, els Ros, els Ripoll, els Giner, els Garrigós, els Moratal –sempre se me n’oblidarà algun, naturalment– no abunden als pobles veïns. O millor dit, certes famílies d’aquest poble es reprodueixen entre elles mateixes i provoquen d’eixa ma-nera un creixement endogàmic. I l’endogàmia va tancant-se i, per tant, va reafirmant les seues característiques. Això, a banda dels aspectes físics i econòmics, indubtablement dóna una caracteritza-ció al poble. Jo descobriria un de Vilallonga per la seua manera de comportar-se, per la seua manera de parlar, per la seua manera... En això hi ha una cosa que crida l’atenció. Vilallonga és un poble

88

que, com els de la Font i Oliva, imprimeix caràcter. En aquest aspec-te, probablement són únics a la comarca. La gent de Vilallonga o de la Font o d’Oliva, vaja on vaja i faça el que faça, sempre els identifi-caràs i diràs: aquest és de Vilallonga, aquest és de la Font o aquest és d’Oliva. Encara que parlar d’estes qüestions resulta complicat i, al mateix temps, compromés.

Siga com siga, estic convençut que Mascarell i Gosp –el perso-natge cultural més significatiu de la Vilallonga recent– ens hauria proporcionat molts aclariments del seu poble, si encara visquera. El vaig conéixer desgraciadament poc, però de seguida es veia que era un home de bon tracte que li agradava molt parlar de la seua terra, però no sols parlar, sinó també escriure És potser la persona que més ha fet per donar a conéixer la Vall de Vilallonga pertot arreu.

Sobre el pont del riu Serpis

La carretera d’Ador a Vilallonga, en aquest punt és travessada pel riu Blanc, d’Alcoi o, més modernament, també dit Serpis. D’ací cap amunt, fins l’Orxa, el riu s’encaixa entre les muntanyes i té un fort pendent. Aleshores, algú es preguntaria probablement allà per l’Edat Mitjana: ja que les seues aigües no ens aprofiten per a regar, per què no utilitzem la seua potència hidràulica a fi de moure les moles d’un molí? I a les dues vores del riu, sorgiren una sèrie de molins que es dedicaven a moldre farina. La fàbrica de paper que tenim davant nostre, riu avall, a mà dreta, va ser probablement tam-bé un molí fariner. Fins que arriba el final del segle passat i apareix una nova força que és l’electricitat. En aquell moment, els molins fariners, que ja no són rendibles, comencen a transformar-se en xicotetes fàbriques de llum que produïen entre 240 quilovats com la de la Reprimala i 600 ó 700 com la del Molí de l’Infern (ja en ter-me de l’Orxa). La seua producció era reduïda, però els centres de consum estaven a escassa distància i, a més a més, tenien una curta demanda. Si no recorde malament, d’ací cap amunt hi havia fins a mitjan segle actual cinc centrals elèctriques. El promotor d’esta

89

transformació va ser un senyor d’Alcoi, un tal Santonja, que va com-prar tots aquests molins fariners abandonats que hi ha a les vores del Serpis des de l’Orxa i va construir l’Electricista Alcoyana. En la fàbrica del Barranc de l’Infern es va fer construir un xalet magnífic, amb capella i tot, a més d’una casa per als treballadors de la seua empresa. Quan passa el temps i entrem en els aproximadament trenta últims anys, la producció de llum d’una fabriqueta ja no és rendible, perquè més val portar l’energia elèctrica de Cofrents o de Cartagena. Això va fer que desaparegueren totes les fàbriques de llum de per ací, tot i que –sembla– ara s’estan replantejant la possi-bilitat de tornar-les a obrir. De totes maneres, en terme de Vilallon-ga l’única indústria que a hores d’ara aprofita la força hidràulica del riu continua sent la paperera, que és un pilar fonamental de l’eco-nomia d’esta població.

Els molins necessitaven un desnivell d’aigua, un salt, que pro-duïra l’energia hidràulica. Per això, a partir de Vilallonga cara avall, els molins han costat més de funcionar, ja que el desnivell és menut –únicament gràcies a la séquia reial d’Alcoi s’hi han po-gut muntar molins. Pel que fa a Vilallonga i el Serpis, s’ha de dir que Vilallonga no aprofitava el riu per al reg, encara que sí per fer moure els seus molins. El Serpis creua el terme de Vilallonga en terreny ja més o menys pla, però és que a més a més corre a molta profunditat i, per tant, el queixer del riu està en una relació dis-tant amb els terres del terme. Antigament, quan la població era escassa i profusament dividida, extraure aigua per a unes terres que es trobaven molt per damunt del riu, no tenia cap sentit. Els de Vilallonga deixaven córrer l’aigua riu avall sense importar-los massa això, i eren les terres baixes les que en treien rasquit. El du-cat de Gandia i el comtat d’Oliva es disputaven l’antic dret de reg del Serpis, que incloïa les fonts que naixien a la vora del riu, tot i que estaven en terme de Vilallonga, com la de la Reprimala. O siga que els vilallonguers s’havien de limitar a regar quatre fondalades amb les aigües de les fonts de la Mare de Déu (la font del poble), la font del Barranc de la Moneda o la font que hi ha dins del circ de la muntanya de la Safor.

90

A l’esquerra del riu en la direcció de les aigües, mirant la munta-nya, tenim davant nostre el Tarrassó i el Partal. Tot això, encara no farà trenta anys, era pur secà: oliveres, ametlers i garrofers. Que, per cert, en la República o després de la guerra, una arrova de garrofes costava el preu d’un jornal: fixa’t tu com s’ha devaluat un cultiu determinat i si valia o no la pena la garrofa en aquella època. Per això, cada dos o tres anys esporgaven els garrofers –no com ara que estan abandonats– per tal que tingueren branques noves i produïren més. Bé, el Tarrassó i el Partal s’han convertit recentment en una de les zones més riques, en quantitat però sobretot en varietats de tarongers de per ací, a causa de l’ampliació del pantà de Beniarrés i la creació de nous pous, i a causa de tindre una situació tan acarassolada i ventilada que li proporciona bona irradiació solar i la protegeix de les gelades i les rosades blan-ques. Totes les casetes que veus en eixa zona també són producte dels últims trenta anys. Finalment, guaita la forma d’aquells marges que hi ha en eixa zona que acabe de descriure. En descobriràs alguns amb forma parabòlica. I, efectivament, són marges parabòlics que aguan-ten molt millor que els habituals la pressió de la terra. Saps qui els van inventar? Dos hòmens d’Almiserà, un dels quals es va passar mitja vida fent marges parabòlics allà a la Marina.

I ara contempla la realment impressionant muntanya de la Sa-for. No és que tinga un poc més de 1.000 metres. Perquè quantes muntanyes existeixen al món que tinguen 1.000 metres? Un cabàs. Però la diferència d’esta amb aquelles és que totes comencen a 700 o 800 metres, posem per cas, mentre que esta nostra, d’un centenar de metres, ruuuuump!, es clava de sobte allà dalt. Passa igual que amb el Mondúver vist des de Xeresa o Xeraco: només té un poc més de 800 metres, però és que el seu peu està tan sols a 15 o 20 metres... Mira, mira! Un soliguer dins del circ de la Safor!

Dins del circ de la Safor

Recolzant-me en lectures de Pericàs i d’altres que han estudiat la geologia del sistema subbètic, jo crec que la muntanya de la Safor

91

deuria ser remotament un alteró ample i redó, una espècie de mas-sís. És a dir que la forma actual de la Safor es produiria per un es-fondrament d’aquell antic massís. Com? Ben senzillament. Tu saps que en la base d’estes muntanyes hi ha bancs d’argila del triàsic. Per tant, les pluges anirien cavant en terra i arremullant eixa argila que poc a poc es convertiria en una pasteta com si fóra xocolate la qual s’escorreria cap avall. La part de la Safor que ara mirem, com que els estrats tenien la direcció sud, estaria més buida en la base, i les ro-ques de massa de calís, sense tindre on recolzar-se, es precipitarien avall, la qual cosa donaria pas a l’actual circ de la Safor. De totes ma-neres, això és una opinió d’una amant de la geologia que ha llegit algunes coses dels professionals d’esta ciència, però no d’un geò-leg. Encara que la teoria pareix prou creïble. Perquè per molta aigua que caiguera ací, no és possible que haja fet aquests talls en la roca. Jo crec que la forma semicircular és a causa d’un esfondrament. Un esfondrament que va provocar el circ actual dins del qual sents una especial sensació de potència de la muntanya i que està format en la part més alta pels safors o alsafors que en àrab significa ‘roca’ o ‘roca tallada’ –allò que deien que Safor significa lloc ‘de hartura y repasto’ sembla que és una invenció de l’historiador Escolano.

El molló principal de la Safor –on està el piló de l’Institut Geo-gràfic i Catrastal, i que és el que es troba immediatament a l’esquer-re del foradet aquell o finestra– té, segons unes mides, 1.008 metres i segons unes altres, 1.010. Al cap i a la fi, és igual, no? Diríem que té uns pocs més d’un miler de metres i estaríem dient la major veri-tat sobre l’altura d’esta muntanya. A la dreta del molló principal, en una fondalada, hi ha la nevera. En una zona plujosa com la nostra i a més de 1.000 metres d’altura, no és gens estrany que neve. I ales-hores, com aquella zona de baix, poblada i rica, li agrada fer-se l’or-xata o la llimonada amb aigua fresca, un o uns senyors se’n pujaren a la fondalada i feren allí una excavació en terra, és a dir, una nevera que no és ni més ni menys que un clot rodejat de pedres. En aquell lloc, en arribar l’època del fred, acumulen la neu i la tapen. Allà juny o començament de juliol, probablement per la Llacuna –que és el trajecte més llarg, però també el més pla–, arribarien amb els burros

92

fins on podrien i els carregarien la neu amb cànters metàl·lics de doble fons o simplement posant sal al voltant del cànter. Després baixarien lentament i vendrien la neu a bon preu per als capritxo-sos d’allà baix.

La vegetació d’ací, ja la veus. Mira, llentiscle o mata que diguem nosaltres. Romer o romaní. L’argelaga que està ara florida i preciosa. Allò és el bruc, o cepell, o petorret que diu la gent. Fixa’t com és pa-reix la fulla d’esta planta a la del coscoll: i no és coscoll, és palomes-to, que no té punxes i que fa unes cireretes menudes, a diferència del coscoll que punxa i fa bellotes. El fenàs: tota aquella brossa que aprofita per a tirar a les quadres i que els animals estiguen d’eixa manera més calents, es diu jaç, i el fenàs n’és una variant que abun-da per estes muntanyes. Allí davant hi ha l’olivarda que posseeix una fulla semblant a la de l’olivera o el té de roca, que és una fulla apegalosa; recorde que en la guerra la gastàvem com a substitutiu del tabac. I el fenoll silvestre. I la jonça... En fi, el món de les plantes és tremendament ric i, encara més, en un lloc tan especial com el circ de la Safor.

Abans hi havia a la Safor àguiles. Ara, si se n’ha vist alguna, és allà al Barranc de Borrell, a Marxuquera. També s’han acabat les llúdries. Però encara queden falcons. I lògicament, perdius, cogu-llades, guatles, tot i que les que mengem normalment són de gran-ja, ja que les silvestres han desaparegut molt...

No trac l’ull de la Vall de Vilallonga: què ben tancada es veu des d’ací dalt! Eixa és la gran sort d’estar o viure en el circ de la Safor. No resulta tan assolellat i airejat com el Tarrassó i el Partal, fa més fred que allà per l’altura, però quina vista es pot contemplar! Açò és un dels millors balcons que la nostra comarca posseeix sobre ella mateixa. I a poc a poc va omplint-se de xalets. I per a fer xalets, cal traure pedra i terra de la muntanya. Per això, la pedrera que hi ha a l’entrada del circ. Tot i que no ens agrade. Les coses van canviant desgraciadament, però necessàriament. I encara que es desorbite això de «necessàriament», és que no queda altre remei si volem continuar fent cases a Gandia, a Oliva o a València. Ara bé, pense

93

que es podria repoblar allò que s’abandona, siga amb gespa o amb gram, i així no ens quedaria eixa cosa pelada i lletgíssima que són les pedreres que han deixat de funcionar. No entenc per què des-prés de fer una pedrera no obliguen a plantar en el buit que deixen pins, o esbarzers o alguna cosa, és a dir, vegetació d’una classe o altra. De totes maneres, de vegades es parla molt de les pedreres, però en canvi no es diu res o ben poc que el Mondúver siga una muntanya tan pelada, que ningú no s’haja preocupat de repoblar-la –repoblada de pins és com hauria d’estar– i sí de cremar-la allà on hi havia encara un rogle d’arbres. I el cim del Mondúver –que, amb la Safor, són les muntanyes nostres més significatives– és el punt panoràmic millor en molts quilòmetres al voltant. El Mondúver i el Montgó, un i altre, es troben en un lloc estratègic, abocats al mar i agarren un arc de les terres interiors immens, que els convertei-xen en les millors torres de guaita de quasi tota la costa valenciana. A simple vista, des del Mondúver, es pot vore Aitana, inclús Alman-sa, i no digam cara al mar: gran part de les Illes Balears també s’hi poden observar en un dia clar.

En un racó d’aquells que hi ha a la part dreta del circ de la Sa-for mirant al mar, estava –encara estarà, naturalment– la cova de Sendra. Sendra era un roder de l’època del caciquisme. El roder era un delinqüent circumstancial. Per motius de gelosia –dic a manera d’exemple– havia pogut matar algú i fugia de la justícia. Aleshores un cacic o un altre el protegia en la mida que ell l’ajudara a acon-seguir açò o allò, com podia ser pegar-li una escopetada a un del partit contrari del cacic o faenes paregudes. Així que el tal Sendra s’amagava en aquella cova del circ de la Safor. Fins que va arribar un moment –uns diuen que per delació d’un cosí i uns altres que per-què la seua dona estava a punt de parir– que va eixir del seu ama-gatall i es va entregar a les autoritats. Al cap de poc de temps, el van ajusticiar. I d’ell ens ha quedat el seu nom, lligat a eixa cova i, per tant, a la muntanya de la Safor.

Els bancals dels voltants de la font de la Mata –d’una aigua fi-níssima que va parar en cascada al molí de l’Infern– són tot un jaci-ment de fòssils vertaderament extraordinari, en quantitat i en qua-

94

litat, prou millor que els de la Llacuna. Qualsevol que hi vaja, segur que se’n troba un. Però deixem els fòssils i anem a coses més tangi-bles: ací davant nostre hi ha una mata de raïm de pastor. D’això es fa una salmorra excel·lent i prou ignorada per la gent. És ben senzilla de preparar. Es posa a bullir el raïm de pastor i a penes trenca el bull, de seguida el passes per aigua gelada. A continuació, es fa la salmorra, que demana molta sal, amb pebrella, alguns li afegeixen llima, i als sis o set dies pot estar bona per a menjar. Ara que estem a final de febrer comença a ser l’època de collir-lo. Com també co-mença l’època de l’espàrrec de marge. Per això jo crec que el millor que podríem fer és deixar de xerrar i fer-ne un bon manoll...

L’assut d’En Carròs

Justament davall del bar L’assut, on hem esmorzat hui, en la car-retera de Vilallonga a Potries, hi ha l’assut d’en Carròs. Un assut és un lloc en què s’embassa l’aigua d’un riu per tal de poder regar en el moment que convinga amb eixa aigua retinguda. Aquest assut té indubtablement una antiguitat de molts segles, fins al punt que en la Reconquesta ja existia, almenys en part: potser es va construir, fins i tot, abans del primer Carròs. Això sí, estava fet de pedres, gra-va, brossa i terra, la qual cosa volia dir que costava poc treball de construir-lo, però també que cada riuada l’havien de refer, ja que les aigües se l’enduien tot o quasi tot. Fins a la segona meitat del segle XVIII no es va transformar en un assut de pedra tallada i ajustada, que impedirà que les riuades se l’emportara, tot i que això també provoca que es vaja reblint constantment de les graves i arenes que baixa el riu. En el segle XIV i sobretot en el XV, el reg s’amplia enor-mement a causa de la creixent proliferació de plantacions de canya de sucre i canyamel. Aleshores és quan Ausiàs March construeix l’assut d’En March aigües avall. Però continua sent el d’En Carròs l’assut principal i, per tant, el que més aigua pren del riu Blanc, d’Al-coi o Serpis. Des de ben antic, les aigües es dividien en un ramal que eixia per la banda o vora esquerra del riu, el qual regava totes

95

estes terres baixes de Palma i Ador, i un altre, molt més important i que corria per la banda o vora dreta del riu, que era la séquia reial del riu d’Alcoi. Esta séquia arriba fins al que s’anomena Casa Fosca –potser perquè està coberta per una teulada i, per tant, hi entra poc la llum–, en terme de Potries, on es divideix en dues séquies: la de Rebollet i la de Gandia-Oliva. Per la seua part, esta última es parteix en dues més, la de Gandia i la d’Oliva, allà en la Casa Clara –que no té teulada i on entra la llum del dia. Naturalment que per tots els termes que travessa, rega les seues terres. I a hores d’ara es tracta d’eixamplar la cabuda de l’assut, alçant-lo un o dos metres.

Amb tot el que tiren al riu les fàbriques d’Alcoi, de Cocentaina o de Vilallonga, el ben cert és que les aigües del Serpis estan fetes en l’actualitat una autèntica porqueria. Això és un perjudici per al reg, però, a més a més, destrueix indubtablement la fauna fluvial. Perquè abans, aquest riu estava ple de barbs, madrilles, anguiles i gambeta. Hui en dia a penes queda gambeta, no hi ha anguila i el barb i la madrilla està desapareixent per a ser substituït per la carpa, gràcies a la repoblació que estan duent cap allà a l’Orxa. Per una altra banda, ja no s’hi pot prendre el bany, perquè les aigües produeixen tota classe d’irritacions en la pell; en canvi, abans, era una delícia nadar en el Serpis... Jo recorde haver anat amb el meu fill i el sequier, a pescar anguiles pel túnel de la séquia del ramal es-querre. Les agarràvem amb la mà: plof!, dins del poal, plof! dins del poal, una darrere de l’altra, com si collirem figues. La millor època per fer-ne és a final de la primavera o a començament de l’estiu. La d’ací era una anguila saborosíssima perquè ha de nadar molt i es fa de carn compacta, i perquè la brossa que menjava –a diferència de l’anguila de marjal– no contenia fang.

Una pujada a la Llacuna

Pujant, com ara estem fent, a la Llacuna –o des de qualsevol altre punt alt de la nostra comarca– es pot comprovar amb una mirada ràpida que el que conforma el territori valencià, si no és tot mun-

96

tanya, almenys el tros que hi ha de terra plana és mínim. Això pot sorprendre a més d’un, però és així. Quan parlem de les muntanyes d’Astúries o dels Pirineus, efectivament, allí n’hi ha més i de major altura, però la província d’Osca té –crec– més terra plana que terra muntanyenca, mentre que ací, en qualsevol de les tres províncies valencianes, hi haurà més o menys tres quartes parts de muntanya i una quarta si arriba de terra plana. Ah!, però per això mateix es veu encara més la destrucció de les nostres muntanyes. Les muntanyes plenes de pins de gom a gom, densíssimes de pins... això ja només és un record, tot i que jo les voldria vore d’eixa manera, és a dir, ni més ni menys que com jo les he conegudes de menut. Insistisc molt sobre aquest tema, no dic que no. De totes maneres, això no pot ser més que una obsessió per a tots aquells que estimem la muntanya i contemplem astorats com les van destruint totes amb gran rapi-desa. Hi ha una destrucció necessària, com ja t’he comentat, per a construir cases o carreteres o autopistes: si no hagueren destrossat una miqueta la muntanya del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, no hagueren pogut alçar la Seu de Gandia. Però ves comptant i vo-ràs que són un muntó fabulós les muntanyes pelades que no ho es-tan per haver extret d’allí arena o pedra per a la construcció, sinó a causa d’una destrucció inaudita, inexplicable i inadmissible. Ja sé que de vegades es deu a una casualitat, una tronada per exemple, o a la imprudència de la gent, de la qual ja vaig fer algun comentari un dia. Però hi ha molts incendis forestals, com la quantitat immensa que n’hi ha hagut a la nostra comarca i a tot arreu, que estan fets a posta. Encara que hui siga per motius diferents als d’abans. Fa qua-ranta o cinquanta anys, es deia que eren els pastors els qui li pega-ven foc a la muntanya perquè del cremat eixiria la brossa tendra de què les seues ovelles i les seues cabres s’alimentaven. Però a hores d’ara els ramats quasi han desaparegut i, per tant, aquest ja no pot ser el motiu de cap incendi. Els motius actuals van per l’aprofita-ment de la fusta cremada amb què trauen cel·lulosa o materials per a la construcció. I un altre motiu fonamental són les urbanitzaci-ons. Com les lleis impedeixen en certes ocasions construir ací i allà a fi de conservar un paratge, si cremen el paratge, ja no existeix raó per a impedir la construcció. O siga, que provoquen un o uns focs i

97

ja tenen l’oportunitat d’edificar una urbanització en un lloc prohi-bit. Per altra part, abans, quan es pegava foc en qualsevol raconet de la muntanya –en la muntanya hi havia els esclata-sangs, la caça, la llenya, etcètera, o simplement era el tio tal i qual–, anàvem tots a apagar-lo, cosa que hui no passa.

En arribar a la Llacuna –probablement el nom li ve de la llacuna que hi ha i que sovint està plena d’aigua–, voràs com aquell espai és el resultat d’un plegament de dues muntanyes. La capa superior o superficial és calcària, de pedres cariades, o siga, de formes irregu-lars, que té una erosió en profunditat de tipus càrstic la qual cosa produeix un muntó d’avencs ben profunds, com a Barx. Les aigües s’abismen en l’argila triàsica o juràssica de les capes més profundes i ixen en les fonts cabaloses de Vilallonga, als marjals d’Oliva, a les aigües de Pego... Al costat del calís, en la capa superior, hi ha zo-nes d’una argila residual, permeable, fresca, que fa que es puguen cultivar creïlles sense regar-les ni una sola vegada. Així i tot, l’aigua sol filtrar-se pràcticament tota. De fet, l’aigua per a beure i regar la pugen recentment ací des de Vilallonga, a través de tuberies. L’úni-ca que s’hi queda és la llacuna, que resulta ben escassa perquè no prové sinó de la pluja que cau allí dins.

Vilallonga, tenia fama per les seues olives i el seu oli. I la ma-jor part de l’olivar estava situat a la Llacuna –ara, naturalment, s’ha abandonat. També hi ha a la Llacuna un tros de terres blanques en què es poden trobar molts fòssils. L’última vegada que hi vaig anar, amb Josep Maria Ferrairó i uns quants alumnes de l’Institut Ausiàs March, en vam arreplegar un grapat. A més a més, existeix en aquell paratge el que es diu el Corral de Vidre: pot ser que allí es fabrica-rà en un altre temps vidre. Si més no, la sílice hi sobreabunda i la llenya per al forn també. I sempre hi ha hagut tres o quatre casetes disperses, encara que fa quatre dies –sobretot a partir de l’asfaltat de la carretera– s’hi hagen construït una sèrie de xalets, per altra part, com a tot arreu.

El castell que trobarem ara a l’esquerra, abans d’arribar a la Lla-cuna, és el de Forna. Mira què formidable resulta vore’l des d’ací!

98

Hi he anat algunes vegades, senzillament per a recolzar-me en una de les seues finestretes i sentir cantar els rossinyols. Amb la mateixa finalitat, he anat al Morquí o a la Vall de Gallinera, especialment al poble de Benissivà, en la rambla del qual abunden extraordinària-ment. El rossinyol té un cant inigualable. En el silenci de les nits, ell s’alça amb una música vocal que et deixa astorat i meravellat. Però com que tot allò que és bo ha de durar poc, el rossinyol comença a cantar en la primavera, i a l’estiu emmudeix... no per altra cosa sinó perquè ja ha emigrat.

En l’ermita de Sant Antoni

Sí, i perdona per la meua reiteració, esta ermita constitueix un de tants esplèndids miradors o balcons que té la nostra comarca, la qual està abraçada per tot aquest semicercle de muntanyes. Però, a més a més, la de Sant Antoni s’aboca o es precipita damunt de Vila-llonga, cosa que ofereix la possibilitat d’escodrinyar des de dalt les interioritats de l’estructura d’eixa població. Però comencem pel que es veu en la pujada a l’ermita des de Vilallonga. Una vegada més ens trobem amb el costum nostre de plantar a una banda i altra del calvari rengleres de xiprers, l’arbre que associem a cerimònies reli-gioses i, en definitiva, als difunts, ja que sempre abunden tant en els calvaris com en els cementeris. També són molt freqüents, fins i tot, és l’arbre típic d’allí, a les illes gregues, especialment a Creta, i a l’illa de Xipre, del nom de la qual prové probablement la denominació d’esta espècie arbòria. De totes maneres, en aquests llocs el xiprer no posseeix connotacions mortuòries, sinó que és decoratiu –és a dir que te’l veus pertot arreu– i aprofitable per la seua fusta consis-tent que es dedica en gran part a la realització d’embarcacions.

Un dia, i d’això ja en fa prou anys, un deixeble meu de Vilallon-ga, em va dir: «Mon pare, treballant allà l’Alter, ha trobat molts tros-sos de test i coses paregudes». L’Alter està situat en la part sud-est dels Tossalets de Potries, entre Vilallonga i la Font d’En Carròs. I a l’Alter ens en vam anar. Només hi vam arribar, vaig vore que indub-

99

tablement allí hi havia hagut una fàbrica de ceràmica romana, no sols perquè hi havia una quantitat nombrosa de ceràmica, sinó per-què hi havia certs instruments que no podien ser més que per a la confecció de la ceràmica. A més a més, hi havia una lauda sepulcral romana. Ací, mirant al mar, predomina en general la cosa romana. En canvi, mirant al sud, predomina la cosa prehistòrica.

Per cert, que prop de la fàbrica de ceràmica, existeix un barran-quet que ix a parar a l’assut de Carròs i que va provocar una anèc-dota certament còmica sobre el seu nom. Es diu barranc de Mora-tal, que és un de tants topònims o antropònims que s’ha expandit pertot arreu i que abunda a la comarca de la Safor. Tu ja coneixes eixa afició de la gent d’interpretar-ho tot, siga com siga i encara que no en tinguen ni la més mínima idea. I del nom d’aquell barranc, un senyor de Vilallonga en va fer una interpretació vertaderament risible a un altre senyor, allà a Gandia. El primer li deia al segon: «Tu saps per què es diu barranc de Moratal? Perquè quan va arribar Jaume I a aquell barranc i va preguntar de qui eren les terres que hi havia al voltant, un llaurador li va respondre que eren del moro tal. I com que el rei conqueridor no sabia àrab i no va entendre la pronun-ciació del nom moro, es va conformar posant-li ‘Morotal’, que més tard es va convertir en ‘Moratal’».

I ara contemplem Vilallonga que es troba als nostres peus des de la perspectiva d’ací dalt: els coloms posant uns punts blancs en els diversos colors de terra de la població, la roba estesa dels terrats, la multiplicitat de teulades, i el dibuix dels carrers i de les places. Vilallonga té bones cases, d’una construcció sòlida, amples i amb murs que no tenen res a vore amb el paper de fumar, cases per a viure dins d’elles a gust, d’aquelles que cada vegada en van quedant menys. Ara bé, el plànol de Vilallonga és ben irregular, possible-ment com a conseqüència en principi de la conjunció de tres antics poblats, Alcúdia, Cais i Plaça. Tot i que no tinguen aquell empina-ment d’Ador, Palma o la Font, els carrers de Vilallonga no tenen cap d’ells cent metres de llarg. Naturalment que tot això es refereix a la part vella de la població, no a les edificacions i els carrers nous que estan situats en la part baixa i plana i són iguals que els de qualsevol

100

altre poble. En aquella placeta que ara t’assenyale amb el dit i com a un dels principals distintius de Vilallonga, està la font de la Mare de Déu de les Aigües, la qual ix per setze raigs, però que deuria eixir antigament al peu de la muntanya, allà on ara es troba la capella dedicada justament a la Mare de Déu de les Aigües.

Per acabar la nostra visita a la Vall de Vilallonga, baixarem i fa-rem un passeig pel poble. I anirem, a fi que ens conte coses d’ací, a vore un company meu de batxillerat, el farmacèutic de Vilallonga, els dos cognoms del qual són el mateix, Escrivà: és a dir, que ell i tota la família són de la Font d’En Carròs –el seu germà hi va ser alcalde durant molts anys. Dibuixava meravellosament bé i tenia una gran afició a la literatura. Però a ell li va passar el que li passa a la immensa majoria de la gent que es sent atreta per les arts: es va adaptar a les circumstàncies i es va fer farmacèutic.

* (Nota de l’autor: a l’hora d’escriure el present llibre, tenim notícia que el se-nyor Escrivà i Escrivà, farmacèutic de Vilallonga, ha mort).

101

Potries

El que es veu i s’entreveu des del col·legi de persones discapacitades

Aquest col·legi –tota una institució, imprescindible per a la Safor– està construït sobre un dels tres Tossalets de Potries. Per això, a la nostra esquerra tenim, tancada per totes bandes, la Vall de Vilallon-ga. A la dreta, el paisatge de tarongers i de pobles un al costat de l’al-tre s’estén fins al mar. A partir d’ara, entrem en el que s’ha denomi-nat des de fa molt de temps l’Horta de Gandia, la qual comprén tots aquells pobles que, situats en la part baixa o plana de la Safor, viuen en una estreta relació amb la capital comarcal. Però centrem-nos en el que constitueix el terme de Potries. I jo començaria per fer-me o fer-nos una pregunta: ¿per què hi ha pobles que aprofiten els seus peus de muntanya per a construir una sèrie de xalets i, en canvi, n’hi ha d’altres que, com el cas de Potries, desestimen o no cauen en la possibilitat de tindre una explotació urbanística dins del seu territori? És un interrogant sense solució. La bona qüestió és que Potries només ha alçat quatre cases en els seus afores i que la rea-litat no la canvien els interrogants. Pot ser que els arquitectes o els economistes o els sociòlegs ens podrien aclarir alguna cosa al res-pecte. Nosaltres tan sols estem capacitats per a formular la pregun-ta. De totes maneres, a Potries existeixen unes cases formidables com més tard tindrem l’oportunitat de comprovar. El poble s’adapta molt bé als canvis de relleu de la muntanya en què s’assenta, és a dir, que ha sabut aprofitar el seu desnivell. Això provoca una sen-sació menys abrupta que la d’altres pobles de la Safor que ja hem vist. Tot i que no haja pogut traçar els seus carrers en línia recta o les seues revoltes en angle recte com sol succeir en les poblacions

102

baixes, a peu pla, en les quals sovint també hi ha carrers tallats quan es tracta d’una estructura urbana antiga.

Al terme d’Ador el reg provenia de la derivació de les aigües del Serpis, de la sèquia reial d’Alcoi. La resta, que quedava per dalt d’eixa séquia, era secà. Principalment vinya. Fins que en la sego-na dècada d’aquest segle, la fil·loxera la fa malbé. Aleshores, quina alternativa els quedava? Plantar tarongers igual com havien fet en la part baixa. El problema era que el taronger tarda a créixer. Així i tot, més tard, a partir dels anys cinquanta, la taronja rendeix molt i els de Potries comencen, com a tot arreu, a plantar tarongerars. Potries no ha creat pràcticament cap urbanització, però quines transformacions ha realitzat en les seues muntanyes! Mira quant de taronger i quines margenades de pedra seca han fet per tot açò! Ara bé, eixes transformacions es duen a cap en els anys cinquanta i en els seixanta. I sobretot en els setanta, quan encara resultava rendible fer un gran esforç econòmic en terrenys no plans, perquè la taronja donava muntó de diners. El que ja no està tan clar és per què hui, com tu mateix veus davant teu, encara continuen abanca-lant la muntanya i invertint una quantitat desorbitada de diners a fer tarongerars. L’explicació està en els diners negres, o en les des-gravacions d’hisenda per inversions que tot va lligat una miqueta. I clar, si tu penses en el que costa de fer eixes transformacions, és una cosa, però si penses en la motivació fiscal, n’és tota una altra ben diferent.

A més de la transformació de secà en terra d’horta de què acabe de parlar, Potries ha tingut una altra transformació vertaderament extraordinària: la industrial. Cap als anys cinquanta-seixanta del present segle, Potries tenia tres o quatre fabriquetes, o més ben dit, tres o quatre rajolars, on feien una rajola massissa que es treballava manualment, ja que calia fer la llimutja –el fang, vaja–, després es-tendre’l sobre els marquets o motles, llevar els marquets, deixar que allò s’assecara al sol, voltejar-ho més tard o jarrandejar-ho que es deia, posar-ho en el forn, traure-ho, etcètera. Per altra banda, també hi havia tres o quatre anem a dir-los fabriquetes de gerres, de plats, de cassoles i de tota classe de vaixells –ja saps que als de Potries de

103

malnom els diuen cassolers. Hui en dia tant d’unes fàbriques com de les altres, no queda res. Bé, sí, l’alcalde conserva unes quantes peces d’esta antiga artesania i l’Ajuntament ha comprat una casa per a fer un taller de ceràmica de la Safor. S’ha reconvertit, d’alguna manera, la tradició de poteries que és el nom llatí d’on prové Potri-es. Ací només queda a hores d’ara una fàbrica relacionada amb els rajolers d’un altre temps, la fàbrica de Vicent Aznar. Ara bé, es tracta d’una fàbrica de cap a peus, on tot està mecanitzat, on treballen al voltant de vint-i-cinc treballadors i on es limiten a fabricar tagell fo-radat en grans quantitats. Per altra part, les instal·lacions que abans funcionaven amb l’energia hidràulica que els proporcionava el riu i que serien en la seua majoria molins fariners, es converteixen en indústries d’un cert pes, com puga ser Las Dos Palmas, la qual ha anat ampliant la seua gamma de productes, així com la qualitat de la seua producció. Després de la guerra civil, Potries esdevingué un bon exportador d’espart, corda, cordell, etcètera, gràcies justament a estes instal·lacions de vora riu que, a poc a poc, han deixat l’ener-gia hidràulica per l’elèctrica.

La gent

La gent de Potries és molt oberta, esplèndidament oberta i afec-tuosa. I és gent de molt de trellat o de molt de desficaci: els dos extrems. A Potries hi ha un cabàs de bojos, prou més que a Ador en què més d’un i més de dos estan una miqueta tocats de l’ala. A més a més, Potries tenia un dels majors índexs de suïcidis del món. S’atribuïa a l’aigua del pou de la plaça, encara que en l’actualitat ja no existeix aquell pou que pareixia que enverinava el cervell de la gent d’ací... Ara potser han canviat les coses. Si més no, el mitjà amb què comptaven per a acabar prompte, el trenet de Gandia a Alcoi, ha desaparegut. De totes maneres, els bojos d’aquest poble, si han exercit alguna violència ha sigut en contra d’ells mateixos en tot cas, perquè en realitat sempre han resultat pacífics: fent destrellatades,

104

però pacífics. En canvi, com ja he dit abans, la gent de Potries rep tothom amb un tracte autènticament afectuós.

Per altra part, els de Potries han estat també molt bromistes. I els ha agradat fer paròdies. Què diré jo? En acabar la guerra civil, per exemple, han de fer la festa del sant i, com que no tenen sant ja que l’han cremat durant la guerra, hi ha al poble un home de prou edat i xicotet d’estatura que me’l claven damunt les andes, i aquell senyor recorre tots els carrers allí dalt, tan seriot, fent de sant. Un altre dia, simulen un soterrar i va una bona colla de gent darrere del taüt tots plorant. I dins del taüt un conegut nostre –el nom del qual no vull dir per discreció– fent el mort. Naturalment que quan es va alçar el taüt per a saludar un amic, l’amic va pegar a fugir... En fi, bromes o paròdies desficaciades, però sense mala intenció.

Entre els Peiró, els Domínguez, els Avària, els Navarro, els Aznar i els Sampayo, conformen gran part de la població de Potries, que hui en dia té 960 habitants, més o menys els que tenia a comen-çament de segle. Pel 1910-1920, descendeix la població a causa de l’entrada de la fil·loxera i la mort de la vinya que provoca una emi-gració, sobretot cap al sud de França. Però torna a pujar a partir dels anys vint-i-tants i dels anys trenta. En la dècada dels quaranta suc-ceïx una cosa curiosa i esta explicació serviria no diré sols per a tota la nostra comarca, sinó per a tota la zona republicana reconquista-da pel general Franco. Vénen els anys de la fam, vénen aleshores els racionaments, i els racionaments els donen d’acord amb el nombre d’habitants de cada poble. I quants alcaldes d’un poble de 1.000 habitants declaraven que en tenia 1.500 o 2.000? Molts. I per què? Perquè d’eixa manera, els donaven 500 o 1.000 racions més que po-dien repartir entre els 1.000 habitants reals. Per tant, censos oficials dels anys quaranta han pujat fabulosament, inclús en els cinquanta es mantenen alts, fins que tornen a baixar perquè ja no calia racio-nament i els números es posen d’acord amb la realitat. No vull dir amb això que l’alcalde de Potries inflara el cens, sinó que jo conec uns quants casos d’això en la nostra comarca. Siga com siga, del 60 al 70, Potries creix. Més tard, torna a baixar, fins a l’actualitat en què no arriba al miler d’habitants. Quina és la raó d’aquest descens? La

105

baixa natalitat que hi ha a tot arreu? Sí, però també i sobretot, la raó la trobem de nou a Gandia, l’emigració cap a Gandia.

El porrat de Sant Blai

I ara que ja han plantat gran part de les falles de Gandia, Oliva i altres pobles de la Safor, perquè hui és 15 de març, podríem fer al-gun comentari sobre festes. Potries és un poble d’una gran afició als coets. Però més que a les traques, a les cordades. A més a més, a Potries, com a Beniarjó, porten la corda de les cordades no tan sols els hòmens, sinó també les dones. I Potries celebra unes festes patronals tan magnífiques com la majoria dels pobles de la Safor.

Però ací hi ha una festa tradicional ben particular que atrau una massa enorme de gent de molts pobles dels voltants: i és el porrat de Sant Blai. «Sant Blai gloriós, que se’n porte el xic i que mos deixe la tos». Això, naturalment, és el que diuen de broma. Perquè la frase és precisament la inversa: «Sant Blai gloriós, que mos deixe el xic i que se’n porte la tos». L’ermita dedicada a aquest sant deu ser, com gran part de les ermites actuals, del segle XVIII, tal vegada del XVII. L’expulsió dels moriscs no comporta només un canvi social i econò-mic, sinó també un esforç de confirmació religiosa, i la proliferació d’ermites després de l’expulsió entra dins d’esta actitud. Abans, la gent venia al porrat de Sant Blai el dia 3 de febrer per tal que li pas-saren la relíquia del sant, per tal de comprar el torrat o el torró o el que fóra i per tal de passejar una miqueta i trobar aquest o l’altre. Era una romeria. L’ermita estava oberta tot el dia i pagaven perquè cantaren els gojos. Han passat els anys i el porrat de Sant Blai ha anat a més, al mateix temps que ha anat transformant-se. Hui, en primer lloc, molts dels que vénen al porrat no es recorden de Sant Blai, ni tan sols de pujar a l’ermita. Després, allò de comprar torrat i torró, no ha desaparegut del tot, però, com en la Fira de Gandia, s’ha substituït en gran manera per les rodetes, tirs al plat, cavallets, etcètera: per les màquines de diversió, diríem. Per altra part, abans la gent solia vindre amb el trenet, mentre que hui quasi tots –a pesar

106

que encara queden dones que fan el camí fins a Potries a peu, fins i tot, des de Palma i Ador– porten el seu cotxe i en la carretera de Gandia a Vilallonga no es pot aparcar a menys de dos quilòmetres de Potries. Si li afegim a això que les instal·lacions ocupen un espai immens –enguany hi havia uns 200 llocs i sis o set aparells per als xi-quets– i que cada dia s’acosta més gent al porrat, vol dir-se que s’ha acabat la possibilitat de passejar-se tranquil·lament, fins i tot, de menejar-se en certes ocasions. Per acabar-ho de rematar, la quan-titat de decibels que disparen tantes instal·lacions juntes fa que el porrat de hui no siga una festa de Sant Blai, sinó de soroll, igual que la de la majoria de les festes actuals. És a dir que el porrat de Sant Blai capta molta més gent ara que abans, però el sentit i les formes de la festa han canviat de dalt a baix.

Visita a dues encantadores cases

Quin goig viure en una casa com esta! Fixa’t en l’extensió del jardí. En realitat, és tot un hort que complementa la casa: li dóna llum i aquella sensació de viure en el camp que posseïen certes cases anti-gues. I on tens una miqueta de tot: un caqui, un llorer (després ens en portarem unes fulles), una llimera, uns quants arbres de varie-tats de taronges que ja no es cultiven... Ah, i un rogle de canyamel! Tots els xiquets del poble, en festes, passen per ací i se n’ixen amb un tros de canya de sucre en la boca. Ja en queden poques, cases d’estes, tot i que encara en pots trobar alguna en qualsevol dels po-bles de la Safor –més difícilment a Gandia, perquè allí la tipologia quasi exclusiva és la de l’edifici de pisos.

Esta casa pertany a la meua amiga Adela Peiró, casada amb l’en-ginyer de la fàbrica Lombard d’Almoines, Enric Soldevila. En l’actua-litat, es pot viure ací, a Potries, i treballar a Gandia o a qualsevol altra part: amb el cotxe, en uns minuts et claves on vullgues. A més, en aquests pobles viuen sense la por exacerbada de les ciutats a la de-linqüència. Nosaltres hem entrat al jardí, l’hem vist detingudament i encara no ha eixit ningú a dir-nos res. Possiblement, Adela hau-

107

rà anat a vore algú o se n’haurà baixat a Gandia. Espere que vinga d’un moment a l’altre i puguem xarrar amb ella uns minuts almenys. Son pare era don Simeó Peiró, el metge del meu poble, entre altres destins que va tindre. Una persona magnífica, don Simeó, i un gran aficionat a l’arqueologia. En l’últim dels Tossalets de Potries, quasi damunt de la carretera de Vilallonga, va descobrir un jaciment: ell opinava que era un jaciment visigòtic. Me’n va passar alguns ma-terials, entre els quals unes fíbules que jo vaig depositar, com sem-pre, al Museu de Prehistòria de Gandia. Resultà que aquelles fíbules corresponien a l’època ibèrica, segons l’opinió dels arqueòlegs del Museu de Prehistòria de València. També gent d’ací van trobar uns habitacles romans prou importants allà a la Catorzena –esta classe de partides, igual que, per exemple, «la partida del dilluns» o «la del dijous» es referixen al dret d’aigües: cada catorze dies, o cada dilluns o cada dijous, li tocava regar a una o altra partida. I encara existeix prop d’ací, un altre jaciment ibèric. O siga que el terme de Potries disposa d’un passat considerable en relació a les seues dimensions. I el que és també molt important: hi ha hagut gent amb la passió de rescatar aquest passat, com és el cas de don Simeó. Jo crec que resul-ta comprensible l’afició a l’arqueologia en estes terres tan riques en jaciments: les persones que han tingut una curiositat històrica han tendit a buscar les entranyes del nostre més remot passat.

I ara anirem a una altra casa, la de Maria Egea, la qual està ca-sada amb el metge Salvador Deusa. Allí hi ha un pati esplèndid. I et sorprendrà vore en aquella casa una bona biblioteca i una inte-ressant col·lecció de quadres i d’objectes d’art. El que ben bé pot passar és que no hi trobem ni Maria ni Salvador ni ningú, tot i que les portes no estiguen tancades amb quatre forrellats i puguem en-trar tranquil·lament a sa casa. Ja et dic, ací es viu sense la por que es pateix a les ciutats, i, com que hui no hi ha distàncies, en un poble existeix la possibilitat de topar-te amb tota classe de gent, des del llaurador que treballa les seues terres a quatre passes de casa i que no sol eixir del terme, fins a la persona culta que obligatòriament necessita la ciutat per a exercir el seu ofici i per a obtindre els mit-jans que satisfacen les seues aficions culturals.

109

Beniarjó i Beniflà

Anant cap a Beniflà

Mentre que anem de Beniarjó a Beniflà, et contaré una anècdota molt bona sobre aquest últim poble. Com que es tracta d’un lloga-ret i la seua capacitat econòmica per a fer la festa patronal és me-nuda, solien portar un escolapi, fill del poble i que parlava prou bé, per tal que fera el sermó del dia de Sant Jaume. Però arriba un mo-ment que el rector aquell que parlava prou bé, es posa malalt. «Xe, i a qui durem enguany?», comencen a dir-se uns als altres. «Podria vindre un altre escolapi». «Xe, no, perquè com li hem de pagar si no tenim ni un duro?». «I si portem el germà del malalt?» I porten el germà de l’escolapi malalt que també era, per tant, fill de Beniflà. I ve el dia del sermó, se’n puja el germà de l’escolapi dalt de la trona i comença: «Y hoy celebramos la festividad de nuestro santo patrón San Jaime. Porque San Jaime, ya lo sabéis, era un gran santo y muy poderoso. Y además era muy ayudador de los cristianos. Porque en una batalla, cuando ya estaban casi derrotados los moros, el sol se estaba poniendo y él dijo: Señor, haz que se pare el sol y acabaré con toda la morería. Y el Señor paró el sol. Y San Jaime era muy ayuda-dor de los cristianos. Porque en una batalla, cuando ya estaban casi derrotados los moros, el sol se estaba poniendo y él dijo: Señor, haz que se pare el sol y acabaré con toda la moreria. Y San Jaime era muy ayudador de los cristianos. Porque en una batalla... ». I de repent, para i diu: «Cavallers, m’he perdut!». No et rigues que encara falta la millor part de l’anècdota. Perquè un dels que estaven escoltant el sermó, va i diu: «Xicon, no t’apures, que allí davant tens ta casa». I certament, la casa dels pares de l’orador perdut estava a quatre passes de l’església...

110

Beniflà comença allà en l’encreuament de la carretera de Gan-dia-Vilallonga amb la Font. Aquesta zona que en l’actualitat són cases i que uneix Beniflà a Beniarjó com si fóra el mateix poble, jo l’he coneguda fa uns trenta anys tota bancals. Estar ara junts els dos pobles es deu a Beniarjó, que ha crescut al llarg de la carrete-ra cap a Beniflà fins a tocar-lo, com ha succeït a Gandia en el seu creixement cap a Beniopa o Benipeixcar. D’alguna manera, Beniflà ha estat absorbit per Beniarjó, o almenys ha quedat reduït a una espècie d’apèndix d’aquell. De fet, Beniflà, tot i que cap a l’any mil nou-cents vint-i-tants va augmentar la seua població i superà els dos-cents habitants, en les últimes dècades ha disminuït i continua disminuint en l’aspecte demogràfic i en els altres conseqüentment. Hi ha d’una banda Beniarjó i hi ha també, una vegada més, Gandia, que van engolint-se Beniflà.

Però la distància i la diferenciació entre els dos pobles, a part de l’escassa separació física, estaven determinades per una qües-tió d’adscripció política. Mentre que Beniarjó era un senyoriu dins del ducat de Gandia, Beniflà era un caseriu de la baronia de Rebo-llet. Aleshores, això provocava motius d’allunyament entre un i al-tre poble. Per exemple: els senyors procuraven que hi haguera una adscripció eclesiàstica com més lligada a la política millor. Com que Beniflà era massa menut per a tindre parròquia pròpia, el se-nyor d’Oliva i de Rebollet es decantà perquè pertanyera a una de les parròquies dels seus dominis, és a dir, a Potries, que era la més pròxima. I fins a l’altre dia pràcticament, o siga, fins a la nova rees-tructuració eclesiàstica de fa uns anys, en què ha quedat adscrit a Beniarjó, els de Beniflà vivien tocant Beniarjó però eren batejats i casats a Potries.

Les interioritats d’un molí fariner

Abans d’entrar en aquest molí, hem vist que en el tros de terra que té davant hi havia una perera, un ciureler, un albercoquer, un ma-graner, una figuera, un nisprer i coronant-ho tot, una preciosa par-

111

ra. És a dir que en un rogle tan xicotet, a més de poder-se alegrar la vista amb l’evolució cíclica dels arbres, tenen fruita per a tot l’es-tiu. En una terra com la nostra, l’economia de subsistència podria brollar en qualsevol lloc i moment. I ara, gràcies a l’amabilitat de la senyora Margarit, que és dona del propietari del molí, tenim l’opor-tunitat excepcional de contemplar una autèntica relíquia o joia del passat: un molí fariner. Però un molí fariner plenament conservat com no n’hi haurà probablement cap altre en la comarca, a punt per a moldre el blat com si diguérem. I tan sols fa uns dèsset o díhuit anys estava en ple funcionament.

Era el molí de Beniflà, dedicat a moldre blat i mogut hidràuli-cament. Si obrírem la finestra que hi ha darrere de les instal·laci-ons, voríem la sèquia que prové del Serpis i que abastia d’energia el molí. Encara que era conegut des de l’Antiguitat, el molí d’aigua es va expandir sobretot en la Baixa Edat Mitjana.

Mira aquests tres tubets. Després d’haver travessat les interio-ritats del molí, el blat acaba eixint per ací convertit en tres produc-tes: farina, sèmola i segó, cadascun d’ells separats dels altres perquè serviran per a diferents coses. De la farina no cal parlar-ne, tot i que probablement amb la farina que es trauria d’aquest molí es podria fer, pastat a mà i a casa, un pa indescriptiblement superior al que solen vendre hui en la majoria dels forns. La sèmola és el blat mòlt imperfectament de tal manera que resulten uns granets bons per a ser una pasta de sopa. El segó és la pell del cereal mòlta que s’apro-fita per alimentar els animals.

Resulta lamentable que no hi haja cap institució que o bé es faça càrrec o bé protegesca esta classe de deixalles del passat. A pesar que els molins fariners hagen estat en funcionament fins a fa quatre dies, no per això deixen de tindre un valor històric destacat. I més si encara els pots arribar a vore talment com en el temps en què cons-tituïen una peça fonamental de la vida d’un poble.

112

De nou, el camp i el riu

Fixa’t quin groc més alegre, el de l’agret! Entre el verd seriot dels tarongers i la vistositat lleugera de la taronja i l’agret, hi ha un con-trast vertaderament viu i agradable. Encara que és més herba que creix naturalment, l’agret també es sembra o almenys es sembrava. I es sembra per dues raons. En primer lloc, aïlla la terra de l’atmos-fera i, per tant, hi propicia un canvi més gradual de la temperatura, amb la qual cosa s’aconsegueix també que l’evaporació de la terra siga menys intensa. Per altra part, l’agret, en colgar-se quan es cava l’hort, es converteix en un adob orgànic que enriqueix la terra. I ja tenim ací davant, de nou, el riu. El que ara diem Serpis, s’ha deno-minat al llarg de la història d’altres formes, com són les del riu Blanc i riu d’Alcoi. Això del topònim Serpis, tindrà més o menys una exis-tència de dos segles, a pesar que hui en dia, a la Safor, quasi ningú no l’anomena d’una altra manera. En els documents antics, sempre apareix com a riu Blanc o riu d’Alcoi. I potser el topònim més cor-recte, des del punt de vista general, seria el de riu Blanc –des de Vilallonga cap amunt, és blanc com a conseqüència de la dissolució de la roca calissa que conforma el seu queixer. Que es diguera i es diga, més enllà de la Safor, riu d’Alcoi, no és per altra cosa sinó per-què naix en els voltants d’aquella ciutat.

Ara que passegem per aquest camí que eixint de Beniflà arriba fins al riu i ara que veig esta sénia entre tarongers –quantes que n’hi havia abans!– m’ha vingut al cap quasi al mateix temps la imatge del burret pegant-li voltes a la sénia amb els ulls tapats i el record d’un document antic del segle XIV que parla del camí de dula que existia entre Beniarjó i les terres costaneres de la comarca. La dula era un ramat que es formava amb els animals dels llauradors, tant de moros com de cristians, que en totes èpoques n’hi ha hagut, que no podien perdre el temps duent-los a pasturar. Un home, amb fre-qüència de prou edat o invàlid per qualsevol motiu, anava pel po-ble de bon matí arreplegant d’esta casa una cabreta, d’aquella dues ovelles, de l’altra un porc, etcètera. I aquell ramat tan heterogeni i de tants propietaris, el duia a una zona de pasturatge que sovint

113

eren les marjals de hui, per allà Daimús, l’Alquerieta de Guardamar o Miramar. Quan arribava la poqueta nit, se’n tornava amb la rastre-ra d’animals, i en entrar al poble, els animals ja estaven ensenyats per a quedar-se cadascun a sa casa. En compensació, aquell home, a l’hora de la matança, li regalaven, què diré jo?, una pell, uns quilos de carn o coses així. És a dir que cobrava en espècies... Aquell docu-ment del segle XIV parla d’un «camí de dula antic», la qual cosa vol dir que aquella manera de dur a pasturar els animals del conjunt d’una població venia de lluny ja en aquell temps.

«Beniflà, rega i regarà i a l’assut no anirà». Això és, diríem, la interpretació popular d’un dret que posseïa Beniflà de regar les terres de la sèquia d’Oliva fonamentalment, al mateix temps que no estava obligat a anar a arreglar l’assut quan venia una riuada i se l’enduia. No sé per quina raó li va ser concedida a Beniflà esta exempció, perquè tots els regants de la séquia havien de contribuir a la seua reparació en cas de ser arrossegada pel riu. En fi, sempre hi ha hagut privilegis...

Passat i present de l’estructura urbana de Beniarjó

L’origen del nom de Beniarjó –com el de tots els pobles que comen-cen per beni-, que significa ‘fill de’– és àrab. Pareix que vol dir ‘els fills de la parra’. No és que els de Beniarjó hagueren nascut d’un par-ra, sinó senzillament que açò degué tindre com a origen una casa, un caseriu amb parra i tot, la qual faria distingir-se de qualsevol altre caseriu dels voltants. A partir d’aquell nucli es formaria una alqueria i més tard un poble que ha conservat el nom de Beniarjó.

La part més vella de Beniarjó està situada més o menys darrere de l’Ajuntament o als seus voltants. Resulta fàcil de reconéixer per la seua estructura. Es tracta de carrers estretets i trencats per on no pot passar ni un carro. la part nova, els eixamplaments posteriors a la construcció de l’antic poble, es caracteritza per carrers rectes en la

114

seua majoria i molt més amples: les necessitats dels transports han obligat a fer-los així. A més a més, la diferència d’estructura entre la part més vella i les més noves està condicionada pel fet urbanístic. Com que aquest poble no és Ador, sinó que s’assenta sobre terra plana, si no posseeix una estructura regular és perquè antigament anaven alçant les cases segons cada u se la podia i volia fer, eixint o entrant en relació a les dels costats, sense cap adaptació urbanísti-ca. En els temps més recents, tot això ha canviat i primer fa ratlles l’urbanista i després es construeixen les cases.

S’ha parlat de Beniarjó com a senyoriu d’Ausiàs March, dels desapareguts palau i ermita dels March a Beniarjó, inclús de l’esglé-sia de Beniarjó, però quan veies un poble sense campanar, et deies: això és Beniarjó. Perquè fins l’altre dia, Beniarjó no tenia campanar. I quan fa poc més de vint anys es van decidir a construir-lo, el van fer d’un roig tan estrany que de seguida sorgí una frase escatològica per anomenar aquell campanar: «el piu roig de Beniarjó».

El palau dels March estava situat probablement enfront de les actuals Escoles Professionals, passant la carretera que condueix al riu. Cap al final del segle passat o principi de l’actual, els senyors de Beniarjó, els Medinacelli, com que no vénen mai per ací i el palau està caent, el venen a un particular, el qual el compra per a vore què trau del que queda del palau: és a dir, de les bigues de les portes, dels taulells i rajoles, etcètera. Igual que va succeir amb el palau d’Oliva.

Pel que fa a l’ermita d’Ausiàs March, cal aclarir primer certes co-ses. A mitjan segle XIII, Jaume I dóna a Ramon Castellà l’alqueria de Beniarjó, la de Pardines (que estava a l’altra banda del riu), un molí i 20 jovades de terra. Tot això ho heretà Jaume Castellà, probable fill de Ramon, i després ja es perd el rastre d’on van a parar eixes propi-etats. Fins que arriben els March, els quals estan lligats al senyoriu de Beniarjó fins el segle XVI, en què el compren els ducs de Gandia. Per altra part, fins a l’expulsió dels moriscs, Beniarjó té uns quants pobladors cristians i uns molts pobladors musulmans. Aleshores, l’ermita que s’ha dit sempre dels March seria l’església cristiana que en 1534 es transforma en parròquia en separar-se eclesiàsticament

115

de Gandia. En canvi, la mesquita estava situada segurament on està l’església actual, fins que arriba l’expulsió morisca. Que l’ermita fóra construïda pels March –o bé pel primer March que va ser senyor de Beniarjó, Pere, o bé pel seu fill i successor, Ausiàs March–,resulta ben probable per tres raons: era una capella d’estil gòtic– i en èpo-ca dels March és quan podia arribar el gòtic a Beniarjó–, en la clau que tancava els arcs entrecreuats hi havia l’escut dels March i, a més a més, estava situada davant del palau dels March. L’ermita la van tombar a començament dels seixanta. Havia deixat de complir la seua funció religiosa, i quan van demanar un terreny per a establir un col·legi que fóra útil per al poble i per als pobles dels voltants, no s’ho pensaren gens i optaren per la via més còmoda: tombar l’ermi-ta i construir en el seu lloc el col·legi. L’interés arqueològic i senti-mental va desaparéixer en un instant davant de l’interés immediat. És una llàstima, però és així, i a hores d’ara ja no es pot fer res per salvar l’ermita, com succeeix amb tants altres edificis de la nostra història. Més tard, s’instal·là en aquell col·legi les Escoles Professio-nals de Beniarjó, els responsables de les quals tingueren el detall de col·locar en el jardí del centre docent una llauda que recorda que allí un dia estigué en peu l’ermita dels March.

Parlant de laudes: hi havia una lauda sepulcral obrada a l’entra-da de l’Ajuntament de Beniarjó. Quan van fer l’Ajuntament nou, la van traure d’allí i la van abandonar allà vora el riu. Gràcies a Déu, ningú no li va pegar una barrinada ni tampoc no va caure al riu o se la va endur una riuada. Vam vindre, vam demanar permís i ens l’emportàrem al Museu de Prehistòria de Gandia.

La taronja a Beniarjó

Fa un grapat d’anys, Beniarjó era, des del punt de vista de la taron-ja, el poble més important de la comarca. Va arribar a tindre fins a onze magatzems de taronja. I quan aplegava la temporada taronge-ra que en aquella època s’estenia des d’una miqueta abans de Tots Sants fins allà el mes d’abril –al maig, aleshores, era estrany que ar-

116

ribara–, Beniarjó s’omplia de gom a gom de gent que venia a treba-llar, perquè hi havia faena per a una gran quantitat de persones. Tin en compte que abans la taronja es duia als magatzems amb burrets que carregaven quatre cabassos d’aquells de llata que tenien una cabuda d’una arrova i mitja, si arribava. Clar, la quantitat de burrets que calia per a transportar la taronja era enorme, i, a més, un home podia anar darrere d’un o dos burrets, però no darrere d’una ras-trera. Per altre costat, hi havia un muntó de gent, fonamentalment dones, que anaven als magatzems a triar, empaperar i encaixar les taronges d’una en una. I encara no hem comptat tots aquells que collien la taronja. O siga que la concentració humana era impressi-onant. Durant aquells mesos que durava la temporada, Beniarjó es convertia en un poble ple de gent atrafegada.

Això va fer que allí sorgira una mentalitat ben especial. Els deien els borrianencs de l’Horta de Gandia. D’una banda, per aquell caràc-ter marcadament comercial que posseïa Beniarjó i, per l’altra, pel ca-ràcter bufaner que anava propiciant l’ambient. Sí, certament existien uns punts de connexió entre Beniarjó i Borriana, perquè Beniarjó va arribar a obtindré un lloc ben destacat dins del món de la taronja.

Tot allò va durar fins que els burros van començar a desaparéi-xer i a ser substituïts pels carros i els camions, fins que han tan-cat molts magatzems –encara queda el de Muntaner i sobretot el de Giner–, al mateix temps que es mecanitzaven, la qual cosa ha provocat un descens considerable en la necessitat de mà d’obra. Ara, quan ve la temporada de la taronja, hi ha gent, però no res en proporció a la que n’hi havia abans. Beniarjó ja no és la Borriana de l’Horta de Gandia.

Festes de Beniarjó i una excursió al pantà de Beniarrés

La festa més important d’ací és la de Sant Marc que es celebra el 25 d’abril. La seua cerimònia més animada i la més aplaudida era,

117

i crec que continua sent, el Ball de la Bandera. Jo recorde un dels que millor sabien ballar la bandera de tot Beniarjó. Li deien Juanito Tola. Era un xic bragat, major que jo, que posseïa la força i la gràcia suficients per a poder crear autèntics moviments de filigrana amb la bandera com no n’he vist mai.

A causa d’aquell caràcter bufaner de què et parlava, a Beniarjó hi havia el costum, durant les festes, de dur bandes de música d’una gran categoria. A banda d’això, Beniarjó ha sigut un dels pobles de la comarca, al costat de Potries, més aficionats als coets, com ja saps. I a l’igual que a Potries, en les cordades, les dones també par-ticipen amb els hòmens a dur la corda.

I a propòsit de Beniarjó i dins del tema festiu en què estem, hi ha una anècdota interessant: tots els anys, jo anava amb una colla d’hòmens de certa edat de Beniarjó al que nosaltres dèiem «inspec-cionar les obres del pantà de Beniarrés», com si fórem els enginyers, inspectors o alguna cosa pareguda... En realitat anàvem a passar el dia, fer-nos una paella i baixar una cistella de cireres. Arribàvem a Beniarrés amb el trenet i només posàvem els peus en terra en-ceníem una traca. «Ja han vingut els de Gandia, ja han vingut els de Gandia!», deia la gent, i és que ja sabien que el dia 30 de maig, Sant Ferran, no podien ser uns altres que els de Gandia, és a dir, els de Beniarjó realment –perquè llevat de mi, tots els altres eren de Beniarjó. Després ens fèiem el vermut. D’allí, anàvem a «inspeccio-nar el pantà». I a migdia ens preparaven unes magnífiques paelles. A mitjan vesprada, tots carregats amb la nostra cistella de cireres, tornàvem de nou amb el tren i, en arribar a Beniarjó, celebràvem a casa del rector el seu sant, ja que era un dels confrares-inspectors del pantà de Beniarrés.

119

La Font d’En Carrós

Hi havia un palau dels senyors de Rebollet a la Font?

Què hi havia ací, en la part més alta de la Font? Indubtablement que hui només es tracta d’un hort d’oliveres. Però, i els grossos murs que el rodegen? Ben bé podrien ser del segle XIV. I la seua extensió, la planta que ocupa? Tot això ens fa pensar que estem davant d’una residència prou més important que la d’un simple veí de la Font. Estava ací el palau o almenys la gran casa dels senyors de la baronia de Rebollet? És possible. Pensa que els barons de Rebollet, els Car-ròs, tenen com a centre la Font.

I qui són els Carròs? En un moment de la Reconquesta, Jaume I se n’ha d’anar a les seues terres del nord i aleshores, a pesar de la seua expressa prohibició, alguns dels seus nobles fan una sèrie d’incursions per territoris encara en poder dels musulmans. Entre ells hi havia un tal Carròs que apareix sempre com a capità i propie-tari d’una corroja, o siga, d’una nau potent de l’època, el qual degué desembarcar per la costa entre Gandia i Oliva. Atacà el castell de Rebollet i el va fer rendir. Quan Jaume I torna de nou a València, castiga durament aquells que s’han apoderat de dominis que ell en-cara no havia conquistat, fins i tot, els tanca en la presó i més d’un ha de fugir. Però, en canvi, i per estrany que resulte, a Carròs li con-serva i li dóna el castell de Rebollet i la seua jurisdicció. I durant un curt espai de temps, el senyoriu de Carròs queda aïllat enmig de ter-res musulmanes. Al cap de més de cent anys, el castell de Rebollet es dividirà en dues parts: Oliva, que ha crescut molt i n’ha adquirit la direcció diríem, d’una banda; i els altres pobles que conformen la baronia de Rebollet. A mitjan segle XIV, una filla d’un Carròs es casà

120

amb un Vilaragut, i la filla d’aquest matrimoni amb Ramon de Cen-telles, de Nules, el qual va comprar la baronia de Rebollet i el lloc d’Oliva. A començament del segle XV, Oliva es va independitzar de-finitivament de la baronia de Rebollet i en 1448 Alfons el Magnànim li va concedir la categoria de comtat. A pesar d’això, tant el comtat d’Oliva com la baronia de Rebollet –a la qual pertanyia la Font– es-taven comandats per la mateixa persona, cosa que algunes vegades ha creat confusió a l’hora d’interpretar un document firmat per una mateixa persona física però que tenia dues personalitats jurídiques.

Per altra part, l’origen de la Font –el nom li ve probablement de la font que hi ha a la plaça major encara hui en dia– és una miqueta incert. Perquè, a més de certes troballes romanes que s’han rescatat en el terme, un amic meu es va trobar no fa massa, en el barranc d’ací que tants vehicles s’endugué en l’última riuada, una moneda romana de l’Emperadriu Faustina en molt bon estat de conserva-ció. I això ens indica que no seria d’estranyar que hi haguera hagut un caseriu de més o menys importància, o tal vegada una vil·la, és a dir, una casa de camp romana. Fins i tot, també podria ser que l’ini-ci de la població de la Font fóra romà, tot i que es manté la idea que els seus orígens són àrabs. Que no lluny d’ací, a l’esquerra mirant cap a Vilallonga, estiguera la fàbrica de ceràmica romana de l’Alter, no deixa de ser un element més per a fer conjectures al respecte.

Una manera peculiar de ser

La Font, a diferència de la majoria dels pobles situats al peu de la muntanya, ha crescut molt i continuadament al llarg d’aquest segle. D’uns dos mil i molt pocs habitants que tenia en 1900, ara està rat-llant els tres mil cinc-cents. De totes maneres, va ser en el segle XVIII quan la Font augmentà considerablement la seua població, ja que els senyors de Rebollet van concedir a aquest poble l’explotació dels peus de muntanya del seu terme, que són menys escarpats que, per exemple, els de la Safor, i més factibles, per tant, de ser transformats en garroferars i olivererars. I aleshores, aquella gent va trobar en la

121

plantació de garrofers i oliveres a les Covatelles un mitjà de vida a força de molt de treball. Però és que els de la Font han tingut sempre fama de ser molt faeners. I ben resistents a tot i a totes les circums-tàncies. Quan ha calgut, en un tres i no res se n’ha anat a França o a Suïssa a treballar. De la Font hi ha hagut un cabàs de persones que han emigrat a París en un moment o altre. Ara bé, ací la gent ha tin-gut la tendència de fer-se obrer de la construcció. Sobretot a partir dels anys seixanta, en vindre el gran esclat turístic i l’expansió enor-me de Gandia. O siga que l’emigració ha remés a poc a poc, entre al-tres coses perquè els de la Font s’estimen molt el seu poble, i el desig de tornar a vore la seua casa, els seus carrers i la seua gent, és més fort que en altres llocs de la comarca. I si el seu augment demogràfic no ha sigut tan intens com el de la Vilallonga –un dels pocs pobles situats al peu de muntanya que ha augmentat la seua població en compte de vore-la retrocedir–, és a causa de l’escàs creixement de la indústria de la Font, al mateix temps que els magatzems de taronja s’han reduït en quantitat i, per tant, també s’ha reduït l’ocupació que donaven, com ha succeït a Beniarjó. En canvi, ha tingut una immi-gració que ha sigut positiva des del punt de vista demogràfic.

La Font també és un poble d’aquells que imprimeixen caràcter, com Oliva o Vilallonga. I, en part, això està motivat perquè hi ha un predomini d’unes quantes famílies. Tu véns ací i de seguida et tro-bes amb els Peiró –abunden extraordinàriament–, amb els Monzó, amb els Millet, amb els Moratal, amb els Escrivà... i algun més que segur que em deixe. La qual cosa dóna una continuïtat de caràcter a la població i una manera peculiar de ser.

El que ja no hi resulta tan especialment característic és l’afició als coets. Els de la Font són molt coeters, però també ho són, fins i tot, tal vegada més i tot, els de Potries, Beniarjó i Rafelcofer, que no debades estan al costat. Igual passa amb la inclinació a la broma: la Font hi participa, com quasi tots els pobles de la Safor. Per cert que jo vaig presenciar un cas de mudar la veu, costum tan freqüent a la nostra comarca. Tu saps què és això? Mudar la veu és, aprofitant que estàs fora de la mirada dels altres, dir amb la veu desfigurada, és a dir, mudada, una broma que de vegades resulta pesada o una

122

barbaritat. I això va passar a casa de la família Muñoz de la Font quan el pare, don Salvador, era mestre de Llocnou de Sant Jeroni. Recorde que estaven en festes i m’havien convidat a sopar. La taula l’havien parada en la cuina, en el racó de la llar –apagada, natural-ment, perquè era agost– però la porta de casa estava oberta de bat a bat. I entre mos i mos, ens sentim una veu deformada i nassal que diu: «Don Salvador, don Salvador! Juanito va amb Teresita!». Juani-to, que tindria uns catorze anys, es va posar roig com una tomaca amb el cap dins del plat. I don Salvador començà a riure’s i li va dir al seu fill: «Trau el cap del plat que se’t torrarà el nas!».

Haver de guanyar-se la vida fora d’ací, haver de treballar bona cosa i en circumstàncies difícils, va fer que els de la Font es posaren en contacte amb altres gents i amb altres ideologies socials. I  se-gons he sentit dir moltes voltes, en el període de Preguerra i durant la Guerra Civil, existia a la Font una de les cèl·lules comunistes més importants d’Espanya. El comunisme era un ideologia que preco-nitzava una igualtat social i, en conseqüència, una possibilitat d’ei-xir d’eixa pobresa que obligava els de la Font a buscar-se-la per on fóra: per això el comunisme hi va tindre tanta acceptació. Siga com siga, la bona qüestió és que quan va arribar la guerra, ací no es pro-duí ni un sol mort.

La Safor: una comarca ben definida i variada

Esta comarca nostra està clarament definida, claríssimament. En primer lloc, està rodejada, tancada, pel nord, pel sud i per l’oest, gràcies a una barrera enorme de muntanyes, a través de les quals cal buscar forats, eixides per a poder anar cap a l’interior. Està ober-ta per l’est al mar Mediterrani, el qual ens arrela a les grans cultures antigues i ens aboca a relacionar-nos amb tot el món. I el fons de la comarca és com el fons d’un corral, pla i verd, i ple de pobles com si foren colometes blanques que s’han parat a picotejar en aquell magnífic paratge. Sé que això és a la millor massa líric com a des-cripció, però és que estic recordant uns versets –una de les meues

123

aficions és fer versets de tard en tard– que vaig escriure sobre els colors de la comarca i que es podrien titular L’arc de Sant Martí –o L’arc Iris–, en què feia un repàs al blanc de la grava del fons del riu, al verd divers dels conreus, al gris de les roques, al blau intens de la mar, etcètera, per a acabar dient : «Foraster, vols més colors / que t’ofereix la Safor?».

Per altra part, aquesta és la comarca valenciana més definida amb una capital també més definida. Gandia comptava amb una si-tuació geogràfica vertaderament estratègica per a convertir-se en el centre de relacions de la comarca i, a més a més, ha sabut ser-ho. Si Oliva haguera estat a Bellreguard, la qüestió de la capitalitat s’hau-ria discutit més. Però el problema d’Oliva de cara a tindre eixa opció era que està en un extrem de la comarca i una miqueta aïllada de la resta dels pobles per les muntanyes i els marjals. Això en l’aspecte físic, perquè evidentment hi ha altres factors que han determinat la capitalitat comarcal i en els quals ara no entrarem.

Però, en canvi, al costat o al mateix temps que existeix eixa gran definició comarcal, hi ha unes diferències o, millor dit, una varietat enorme dins de la comarca. Seria difícil trobar una varietat paregu-da en qualsevol altre lloc. Perquè no es tracta només de la diversi-tat de paisatges i de conreus, sinó de la combinació contrastada de pobles –els de vora mar, els del pla, els arrapats a la muntanya, els nascuts al llarg d’un camí o en l’encreuament de camins, etcètera– i inclús del caràcter d’aquests pobles. Tot i que a mida que passa el temps, tot tendeix a la uniformatització, i les diferències, que enca-ra es conserven hui, van desapareixent. Pensa, per exemple, en els conreus: fa trenta o quaranta o cinquanta anys, eren molt més vari-ats, però l’expansió del regadiu, concretament del taronger, ha anat reduint considerablement eixa diversitat de què parlàvem.

Dins de l’església parroquial

En esta part més alta de la Font, des d’on es poden vore els carrers de la població baixant d’una forma radial, es va erigir en 1329 esta

124

església dedicada a Sant Antoni Màrtir. Probablement s’assenta-ra sobre l’antiga mesquita. El que està clar és que era una església purament gòtica, amb les arqueries apuntades o ogivals i totes les característiques d’aquell estil. Però igual que va succeir en tantes esglésies del segle XVIII, com que l’art gòtic no agradava aleshores, el van recobrir de barroc. Ara han començat a picar i estan trobant possiblement la primitiva església gòtica. Ja vorem què hi ha el dia que estiga tot descobert... En un altar de l’esquerra, adossats a la paret, hi ha dos sepulcres que pertanyen a dos personatges de la família Carròs, els quals se’ls va trobar un llaurador dalt del castell de Rebollet mentre cavava per tal de plantar unes oliveres.

I ja que estem en un recinte sagrat, et contaré l’accidentada his-tòria de la Mare de Déu del Rebollet. Un dia, els de la Font porten al seu poble la Mare de Déu del Rebollet, per la qual senten una tremenda devoció, però també una tremenda apetència perquè creuen que els pertany per estar dins del seu territori. Aleshores els d’Oliva protesten i volen endur-se-la al seu poble que és, sense dubtes, molt més important que la Font. El comte d’Oliva, baró de Rebollet, protegeix les aspiracions d’aquests últims. Però els de la Font es neguen a tornar al seu senyor aquella imatge perquè saben que anirà a parar a les mans dels d’Oliva. En aquell moment de la disputa, les milícies del comte d’Oliva, baró de Rebollet, vénen a la Font per tal d’emportar-se a la força aquella xicoteta i venerada Mare de Déu a Oliva. Els de la Font no volen raons i continuen ne-gant-se a entregar la imatge. Les milícies ocupen aleshores el po-ble. Veient això, el Jurat en cap o Justícia, acompanyat per algunes altres autoritats de la Font, s’endú la Mare de Déu a la muntanya on s’amaga. I, com a contestació a eixa postura i a fi que tornen amb la Mare de Déu davall del braç, les forces del comte cremen la casa del Justícia i, si no recorde malament, la de dos Jurats –el que dirí-em hui dos concejals o regidors. Finalment, davant d’aquelles mi-des tan dràstiques, el Justícia i les altres autoritats baixen al poble i entreguen la imatge polèmica, que la milícia trasllada a Oliva on s’estableix en una capella a l’eixida de la població en direcció cap ací, és a dir, com més a prop de la Font millor, però dins d’Oliva.

125

I probablement, d’eixa resistència a entregar la Mare de Déu del Rebollet, d’eixa oposició a unes forces molt superiors a les seues com eren les de les milícies del comte d’Oliva, els vinga als de la Font el malnom de ‘cabuts’. Si és així, no ho sé, però almenys és una possible explicació que trobe al malnom de ‘cabuts‘ que se’ls dóna als de la Font.

En el castell de Rebollet

Si el castell de Bairén defenia l’Horta de Gandia per l’accés nord del camí València-Dénia, aquest, el castell de Rebollet, ho feia pel sud. I per què el construïren ací, encara en terme de la Font d’En Car-ròs, i no en la punta sud d’Oliva? Probablement perquè el castell de Rebollet té aquella situació ideal que posseeixen gran part dels castells: pareix com si l’hagueren dut d’algun altre lloc i l’hagueren col·locat ací damunt, igual que un pardalet es posa en el punt més inversemblant. És a dir que, a més d’estar situat en la lloma més alta que controla el marjal, el castell de Rebollet està tallat pels quatre costats –imagina’t quina faenassa caldria per a fer-lo! I si les tropes d’un o d’altre havien de travessar de sud a nord l’actual Safor, no els quedava més remei que dir com aquell: es pot passar?, davant d’aquest guaita de pedra que és el castell de Rebollet.

En relació a la conquesta del castell per un Carròs, ja n’he parlat abans i no cal insistir-hi. El que sí que val la pena comentar és com s’utilitzava un castell. En temps de pau, hi solia viure un alcaid o un administrador i poca gent més. Podia tindre una cisterna que s’om-plia d’aigua de pluja, o bé l’aigua, així com el menjar, els pujaven els vassalls del senyor o els treballadors de les seues terres, amb animals o al muscle. O siga en el castell no vivia quasi ningú, però quan es produïa un cas de guerra, aleshores, al castell, que estava abastit de menjar i aigua, se’n pujaven tots a defendre’s i defendre el seu terri-tori darrere de les muralles. I ara fixa’t en l’olivar que constituïa el re-cinte del castell. En qualsevol racó et pots trobar peces ben diverses: vaixells, teules, armes... tot allò que un dia estigué en ús i que ara està

126

mesclat amb la terra. Mira aquest tros! Per la seua escassa curvatura deuria correspondre a un vaixell prou gran, probablement a un pe-rol. Només remenejant una miqueta la terra descobriríem tota classe d’objectes de fa molts segles. Perquè ací, si s’ha fet alguna cosa és furgar, però d’excavació no se n’ha realitzat cap.

Per altra part, aquest castell el va enderrocar un terratrèmol en 1598. A la nostra comarca, els terratrèmols han tingut certa impor-tància, però han estat molt distribuïts al llarg de la història. Consta-tats documentalment, n’hi ha un en el segle XVI, un altre en el XVII, un altre en el XVIII... i després hi ha hagut això: les làmpades que es menegen i res més. I és que estem en la banda exterior de la zona sísmica de la península, que abraça el sud del sistema central i del sistema ibèric.

I ara anem a guaitar des d’esta fortalesa tan escarpada cap al mar. Eixa muntanyeta que tenim ací davant és, com tu ja sabràs, el Rabat. En el seu cim hi havia un poblat ibèric que ja han excavat en repetides ocasions. De les peces que s’hi han rescatat, una part està en el Museu Arqueològic de Gandia i amb l’altra part s’està fent un museu municipal a Rafelcofer.

Si un foraster que no coneguera la Safor, se’n pujara com nosal-tres al castell de Rebollet, segurament es preguntaria què són eixes casetes que es veuen allí, en aquella llometa que hi ha entre el Ra-bat i el castell, en la qual, per cert, abunda molt el te de roca. Són casetes habitables? No, per moltes raons evidents. Són corrals de ramat? Impossible: caldria que els ramats passaren pels horts i això no es permetria de cap de les maneres. Són pallers? Tampoc, per-què els falten les eres. I aleshores què són? Són ni més ni menys que tallers i depòsits pirotècnics. En efecte, una de les poques indústries que s’han desenrotllat a la Font, potser per influència de Rafelcofer, és la de la fabricació de pólvora i coets. Els pirotècnics més desta-cats són de la Font i de Rafelcofer. A la Safor, el nom més important d’esta artesania és indubtablement el de Borredà, una família que prové de Rafelcofer. El germà major, al qual jo vaig conéixer prou, va morir justament en eixa llometa a causa d’una de les explosions

127

que hi van haver, les quals, desgraciadament, van costar la vida a uns quants.

M’he referit diverses voltes a l’afició que existeix entre nosaltres als coets, però encara no he parlat del seu origen. L’invent de la pól-vora, com el de la pirotècnia, tingué lloc probablement a la Xina. Ací es va introduir a través dels musulmans, perquè, mentre ells ocupen gran part de la península ibèrica, també arriben a les portes de la Xina, on ja s’utilitzava tant la pólvora com la brúixola o el paper. En aquella època de domini musulmà, es diu que hi hagué a la penín-sula una primera fàbrica de paper a Xàtiva i que s’usà per primera vegada la pólvora per tal d’assetjar una ciutat i atacar unes muralles a Niebla, província actual de Huelva. Però els musulmans, a més de gastar la pólvora amb finalitats bèl·liques, tenien molta afició, men-tre feien corregudes dalt dels seus cavalls o camells, a disparar els seus trabucs de canó llarg, com una manifestació d’alegria o festa. I nosaltres, els valencians, ho hem heretat, això, tot i que ho hem ei-xamplat en els seus usos. Com hem heretat d’ells tantíssimes altres coses. Tin en compte que a nosaltres, dels musulmans, el que ens han llevat en la majoria dels casos és la religió, però ens n’ha quedat el territori, fins i tot, la raça i no pocs elements culturals...

129

El Real de Gandia

Temes diversos mentre esmorzem

Ja que tenim la sort d’esmorzar hui amb esta colla de bons amics meus i amb el mateix municipal del poble –per als valencians, l’es-morzar tal vegada siga el punt de reunió més variat que es puga do-nar–, anem a comentar uns quants temes sobre el Real de Gandia i el seu terme, a vore què en diuen ells i què poden matisar o afegir a les meues informacions.

En primer lloc, jo de sempre he tingut uns forts lligams amb el Real. Ma mare era d’ací. Son pare havia estat peó caminer de la ca-silla del Real. I a casa del germà de ma mare, que va ser després el capatàs de la casilla, em vaig quedar a dormir durant dos anys quan anava a l’Institut de Gandia a estudiar. Això va fer que jo tinguera uns companys de batxillerat del Real. Però que haguera nascut ací ma mare –pertanyia a la família dels Bolta, el famós beatet–, ha sigut la causa principal del meu tracte continuat amb aquest poble.

Una de les coses més curioses del Real és la qüestió dels mal-noms. A qualsevol dels nostres pobles, tu vas i encara hui en dia et trobes que cada família –si no totes, almenys la majoria– tenen un malnom. Esta família és la dels Porrets, aquella la dels Blancs, l’altra la dels Tupans, etcètera. Ací, en canvi, cada persona sol tin-dre un malnom individual, diferenciat de la resta de la seua família. A més a més, de vegades n’arreplega algun d’un familiar i, per tant, ja en porta dos sobre els seus muscles, i hi ha casos en què inclús tenen tres malnoms particulars, siga per una o altra raó. És a dir que al Real hi ha més malnoms que en qualsevol poble de la comarca. I ara ens ho confirmaran els nostres amics amb un muntó d’exem-ples...

130

Com també hi havia més cases soltes pel terme que en cap altre poble de la comarca. Eren cases que s’utilitzaven com a lloc de resi-dència. No és que es tractara de propietats agrícoles –en tot cas pos-seïen un bancalet allí al costat–, sinó de gent que vivia en el camp. Naturalment que això s’ha acabat. El personal se n’ha vingut a viure al poble, o ha emigrat a l’estranger o s’ha comprat un pis a Gandia.

Una altra característica del Real, tot i que l’haja compartida amb la major part dels pobles de la Safor: la gran afició al joc de pilota. Existia un carrer que sempre s’ha dit de contramà –encara que hui siga el carrer Palau –pel nom del joc de pilota que es jugava allí. El joc de contramà consistia a fer rebotar la pilota en la paret del car-rer i després llançar-la per l’aire al contrincant. El carrer del costat el dedicaven per a jugar al raspall. I en una de les eixides cap al riu, l’eixida del ginjoler –segurament perquè hi havia un arbre d’eixa es-pècie– es jugava al joc de bolos o de bitlles, que era molt típic del Real.

Comentant estes aficions del poble, m’ha vingut a la memòria don Joan Avargues, per la seua gran afició a la història i sobretot a l’arqueologia del Real. Era un senyor de molta prestància. No li ho vaig preguntar mai, però tenia tot l’aspecte d’un militar: potser era un d’aquells militars que es van retirar quan la llei d’Azaña. Vivia no en una qualitat econòmica de vida, sinó en una qualitat de forma de viure vertaderament extraordinària. La cova dels Teixons, la cova de Bolta, la cova dels Bancalets i altres que ara no recorde, va comen-çar ell a excavar-les o va ser ell qui va donar notícia per primera volta de la seua existència.

Ah!, falta per contar una anècdota certament còmica de la polí-tica d’abans de la Guerra Civil. Ací hi havia uns partits polítics molt encontrats. Estaven els carlistes, els monàrquics –monàrquics bor-bònics– i els socialistes. Cada un d’ells, com era habitual i tan carac-terístic en aquella època, tenia un casino. El dels socialistes s’ano-menava l’Infern, el dels monàrquics borbònics el Purgatori i el dels carlistes el Cel. I la gent del poble deia: me’n vaig al Cel, me’n vaig al Purgatori o me’n vaig a l’Infern, en compte de dir que se n’anava al

131

casino de tal o qual. Ara bé, quan va arribar la Guerra Civil, pràcti-cament no va passar res, de fets violents, vull dir. Es veu que, com va succeir en altres pobles, la pràctica diària de l’enfrontament polític anterior a la guerra, va ser suficient per a frenar les matances inútils durant l’etapa bèl·lica.

El poble i el terme

El nom del Real pareix ser que deriva de l’àrab <rahal>, que signi-fica ‘casa de camp’. També hauria pogut sorgir a partir de la casa de camp senyorial reial dels ducs de Gandia, perquè en el moment de la reconquesta, el Real no existia o almenys no consta al Llibre del Repartiment, tot i que hi conste una alqueria de Benicassareig o Be-nissacareig, que és una partida actual dels afores del poble, situada al costat de l’antic camí vell. I per altra part, és ben possible que els ducs de Gandia posseïren un palau ací o, si més no, un edifici de pe-dra tallada situat cap al centre del poble ens du a pensar això. A més a més, el carrer Palau de què abans et parlava recorda el lloc on esta-ria la residència ducal. Que, per cert, allí darrere, en el que dóna a la séquia o fil del Real, és on es van trobar dues estàtues que represen-taven dos moros, d’aspecte més renaixentista que res –de cap de les maneres musulmanes, entre altres coses perquè els musulmans no reproduïen el cos humà– i que, per influència dels jesuïtes, van anar a parar al palau ducal de Gandia. I aquestes dues estàtues localitza-des al costat d’aquell edifici de pedra tallada ens proporcionen un motiu més per a fer-nos creure que allò va ser una residència ducal, un palau en què, com no era gens d’estranyar, hi havia unes estàtues com a un element més de la seua ornamentació.

El Real s’ha eixamplat molt en les últimes dècades. Jo he cone-gut prou temps que el poble s’acabara al final del carrer de la Creu i que des d’allí fins a la carretera de Gandia-Albaida tot foren ban-cals, excepte a l’eixida del Real, a mà esquerre, que hi havia un grup de tres cases que es deia el Ventorrillo –el nom li venia de l’establiment on hostatjaven la gent. En els anys quaranta, però so-

132

bretot a partir dels seixanta, és quan construeixen en eixa part, fins a pràcticament arribar a la carretera general. Hui en dia, quasi hi ha més edificacions allí que en l’interior del poble. Per altra part, ja en la carretera de Gandia-Albaida, per on la creua l’autopista, estava la casilla de peons de camins, que han tombat ara. La pal-mera que queda allí i una altra que n’hi havia al seu costat, les vaig conéixer plantar jo. Mon tio era el capatàs dels peons de camins –ofici extingit a hores d’ara– que s’ocupaven del camí o carretera que anava des de Montitxelvo al Grau de Gandia. Vora la casilla hi havia una tendeta. La portaven el tio Clavel i la tia Encarnació. Allí paraves, te’n feies una i continuaves el camí fins a Gandia. I en la casa del costat, va vindre a establir-se un home d’Atzeneta la pro-fessió del qual estava lligada a la classe de transport d’aleshores: era Agustí, el Sariero, que feia i venia sàries, feia i venia cordes, arreglava estores de carro, etcètera.

El terme del Real és dels prou grans de la Safor. Té més de sis quilòmetres quadrats. Ara bé, la major part d’aquest terme resulta improductiu, ja que és muntanya de llenyes baixes que correspon a la Falconera i a les seues derivacions cap al sud. Però la part pla-na està des de fa segles plenament explotada i regada per la séquia mare del Vernissa, aquella que arranca de l’assut de Palma i que després distribueix les aigües al Real, a Gandia i al pobles dels seus voltants, i que passava pel que hui és la plaça de la Llibertat. Abans tenien molta importància les hortalisses del Real i de tots aquests termes acarasolats que estan en la part de la vora esquerra del Ser-pis, des del Real cap avall. Cavanilles, quan a final de segle XVIII passa per la nostra comarca, comenta que ja sols es cultiva canya de sucre en esta raconada que comprén Benirredrà, Benipeixcar, Beniopa i part del Real. I ací és rendible en aquell moment en-cara, perquè la gran quantitat de fem que necessita el conreu de la canyamel, a l’any següent aprofita per a fer unes bones collites d’hortalisses.

Les barrancades que formen raconades al peu de la Falcone-ra, no fa molts anys, potser trenta o quaranta, encara eren olive-res, ametlers i algun que altre garrofer. Hui, tot el que s’ha pogut

133

s’ha reconvertit en tarongerar. En relació a eixes barrancades, mi-llor dit, als barrancussos que provenen de la Falconera, hi ha una qüestió que volia tractar. Com que el camí ral que passa pel terme del Real és de terra molt plana i molt solta i com que el pas secular de persones, animals, carrellons, carros, etcètera, va anar esfon-drant el camí respecte dels bancals dels costats, els barrancussos de la Falconera abocaven les seues aigües allí i el convertiren en un camí-barranc que corria per la banda esquerra del Vernissa fins a arribar a Benipeixcar, Benirredrà, Beniopa i Gandia. La qual cosa significava que cada volta que es produïen les típiques plu-ges de la tardor, el camí ral es transformara en un barranc i inun-dara aquelles poblacions. Fins que els desastres provocats per les inundacions eren tan considerables i freqüents que per allà l’any trenta-sis o trenta-set del present segle es va decidir fer una des-viació en el punt en què el camí-barranc tinguera més a prop el riu. I aleshores, es va realitzar aquella desviació, i totes les aigües del Real cap amunt –el barranc de la Casa de Company, el barranc del Portell, etcètera– se n’anaven a partir d’aquell moment per allí, directament al Serpis.

I aquests mateixos peus de muntanya que s’aboquen a la part baixa i que formen les habituals balconades de la nostra comarca, s’han transformat recentment en urbanitzacions. El Real s’ha bene-ficiat d’això només quan ha tocat l’hora de vendre les seues terres, però després ja no, perquè no ha sigut gent d’ací qui ha convertit allò en una explotació econòmica. Eixint a la carretera general des del Real, a la dreta tenim la urbanització del Cor de Jesús, la més important, que mira cap a Gandia i el mar. L’altra es troba a l’esquer-ra una vegada has eixit a la carretera: és la de Monterrey que està situada a l’eixida del Portell, en el límit dels termes del Real i de Pal-ma. En la urbanització del Cor de Jesús quasi no queda ni un pam per construir: està tot ocupat per xalets d’estiu, alguns dels quals els habiten tot l’any, perquè, a part de la seua orientació magnífica, d’allí a Gandia hi ha tan sols un quilòmetre i mig. Ja dic, aquella ur-banització l’ha explotada al màxim, i, probablement, no ha crescut més amunt pel tall que suposa l’autopista.

134

Com va sorgir la indústria al Real

Fins fa quatre dies, el poble del Real ha tingut poquíssima indústria. I per què? En primer lloc, la zona cultivable del terme, tot i ser re-duïda a causa de l’extensió que ocupen les muntanyes, resulta ben productiva i, per tant, molta gent vivia de les seues terres. Un grup nombrós de dones, les fabriqueres que es deien, trobava un lloc de treball en la fàbrica de seda d’Almoines –per a creuar el riu hi havia la palanca, és a dir, uns taulons que van d’un pilaret a l’altre i que les fabriqueres havien de passar a peu, sempre i quan no se’ls ha-guera endut una riuada i calguera posar-los de nou. Per altra part, existien dos o tres magatzems de taronja que requerien un cert per-sonal –el de Blai o els Germans Capa–, i si no, estaven els comerços de Gandia que oferien ocupació a prou gent del Real. Per tant, jo diria que la indústria del Real era quasi inexistent fins a l’altre dia. Encara que hi hagués –si es pot dir d’eixa manera– una indústria predecessora i pintoresca per l’individu que la duia: la serradora per a fer sobretot les tapes de les caixes de taronja, que va muntar el tio Vicentet d’Escolano a l’eixida del poble, on està hui la Caixa, en el carrer Llaurador Valencià. Això seria cap allà l’any 32 o 33. I com que el tio Vicentet es va quedar viudo ben jove i tenia un grapat de fills, es matava per criar els seus xiquets. Total, que es passava tot el sant dia al peu de les serres. Inclús dormia al seu costat i tot. I saps quan es despertava? Es despertava sempre que les màquines es pa-raven, tan acostumat estava al seu soroll.

És en els últims anys que el terme del Real experimenta un fort procés industrialitzador. En tota la zona plana del terme situada als costats de la carretera d’Albaida, sorgeixen una sèrie d’instal·lacions industrials i també comercials –d’envasament de taronja–, cada dia més voluminoses i més nombroses. Però es tracta d’un moviment d’expansió de la indústria de Gandia. Això fa que el creixement ma-terial del Real no siga proporcional sinó molt superior al seu creixe-ment demogràfic, tot i que hui compte amb uns 2.000 habitants i a principi de segle només en tenia al voltant de 1.400 –també és cert que ha crescut lentament en relació als pobles apegats a la capital

135

comarcal. Perquè, a banda que molts del Real han treballat a Gan-dia des de fa molt de temps encara que visqueren al seu poble, gran part dels treballadors i tots els propietaris d’eixes noves indústries viuen a Gandia.

Ara bé, per què Gandia s’expandeix industrialment en el terme del Real? Perquè busca tres coses fonamentals: primer, espais grans, ja que dins de la ciutat no en queden; segon, uns preus de solars baixos perquè dins la ciutat estan impossibles; i tercer, uns accessos adequats per a dur amb comoditat les primeres matèries i exportar els productes manufacturats. I aquests requisits que necessita Gan-dia per a la seua nova expansió li’ls proporciona el terme del Real, que s’ha transformat en els últims anys en favor de Gandia. Tota la terra rica d’ací està convertint-se en establiments industrials: és una terra prou cara com a horta, però baratíssima com a solar. A més a més, està situada en una de les principals vies de comunicació de Gandia, la carretera d’Albaida. Abans, la majoria dels magatzems de taronja ja s’havien establit fora de Gandia, perquè resultava difí-cil la circulació per l’interior de la ciutat. Però és que ara, els grans vehicles no poden ni fer una passa per dins de Gandia... I Gandia ha anat donant vida al Real i a la resta de la comarca, al mateix temps que demogràficament se la va xuplant, com a conseqüència de la seua creixent oferta de treball i de servicis de tota classe.

I ara visitarem una d’eixes indústries, l’obra d’un de Benigànim que li diuen Josep Cuquerella. Diàriament fabrica uns 5.000 format-ges a partir d’uns 60.000 litres de llet –encara que en esta època de l’any, és a dir, quan comença la calor, la llet resulta més escassa i les vaques no es decideixen a fer-ne més fins allà l’octubre o, millor dit, fins a l’hora que torna a refrescar. Els Cuquerella –cognom ben estés a Benigànim– tenien una tenda de productes alimentaris al seu poble. Però l’any 1944 tant Josep com el seu germà Miquel se’n vingueren a Gandia. Amb el seu camió, anaven duent i venent ous i formatges. Fins que arriba un moment que, passat el temps de la fam, per a comprar-los un formatge la gent n’havia de triar quaran-ta. I aleshores és quan es proposen muntar una fàbrica de format-ges, cosa que realitzen a començament dels cinquanta a Quintanar

136

de la Orden, província de Toledo. Més tard, traslladaren la fàbrica a Gandia, on la van situar al cantó de Menéndez y Pelayo i Legionari Bernabeu. I va vindre el dia en què els dos germans, Josep i Miquel, es van separar de bé a bé. Josep es va quedar fent formatge, i la cosa anava cada dia millor. Fins que l’any 1970, aquell local resultava me-nut per al volum de formatges fabricats i aleshores s’establiren ací, en terme del Real, com tantes i tantes indústries que provenen de Gandia. De totes maneres, tindrem moltes més notícies de la vida d’aquest home que des de la seua tendeta de Benigànim ha arribat a muntar una fàbrica important de formatges, el dia que publique les seues memòries que a hores d’ara està escrivint.

Els voltants del Cor de Jesús

Estem dalt del Cor de Jesús. El monument al Sagrat Cor de Jesús es va inaugurar a principi de la dècada dels vint. En la guerra civil, van destruir l’estàtua i monòlit. Quan vingué la Postguerra, ho van reconstruir. I fa uns quants anys, a causa d’una tempestat, un llamp el va tornar a destruir. Per tant, el van refer de nou. A banda del monument, hi ha el calvari. Açò ha sigut un lloc –jo diria– més que de peregrinacions, de celebracions. Perquè era un lloc on es feien unes misses, unes festes de calvari, etcètera, i on acudia la gent de la comarca. El monument està situat en una altra de les balconades de la comarca de la Safor, provocada per les faldes de la Falconera, la qual culmina en el Molló de la Creu (445 metres) i sobretot en la mateixa Falconera (452 metres).

Darrere de nosaltres hi ha un edifici de construcció recent. Vora els anys setanta, a causa d’unes donacions, és quan es du a terme, i estava destinat a residència i noviciat d’un nou orde des-conegut fins aleshores: les hermanes santjoanistes. Jo no sé si en el moment de la seua inauguració era suficient o insuficient, però la bona qüestió és que en l’actualitat està pràcticament despoblat de religioses, tot i que alguna en quedarà, ja que el seu capellà, un company meu de batxillerat, encara continua venint ací. El con-

137

vent l’han arrendat a una institució docent privada que ja tenia el seu nucli bàsic de Preescolar i EGB al peu de la muntanyeta de l’Herbolari –denominada així perquè allí vivia, en una caseta que era un corral de ramat en un principi, un home fadrí que feia her-bes medicinals i oloroses amb les quals es guanyava la vida. Ací han establit els cursos superiors del batxillerat i em fa la impressió que ocupen gran part de l’edifici.

139

Almoines, Rafelcofer i L’Alqueria de la Comtessa

El sentit de l’humor d’abans

Com que estem acabant l’abril (hui és dimecres, 27) i ens ha eixit un dia plovedor –es veu que hem entrat en un cicle humit, després de tants anys de secor–, haurem de passejar els tres pobles que ens hem proposat visitar hui en tot cas amb cotxe, i sobretot haurem d’allargar com més millor l’esmorzar en aquest bar de la Tina d’Al-moines, que en els dies de pluja la cosa més agradable que et pot passar és tindre on arrecerar-te. A més a més, per a mi els bars són llocs on es viu –es xerra, es relaciona la gent, se sent la calor humana dels altres...–, no són llocs per a beure només. Perquè jo per a es-morzar, esmorzaria a ma casa més tranquil i confortable, fins i tot, el que menjaria estaria més ben preparat, però no tindria la xerradeta eixa durant i després de l’esmorzar, el contacte amb els altres... Tot i que hui hi ha prou més dificultat de tracte que abans, a pesar que les relacions socials siguen en l’actualitat més planes: és a dir que el senyoret pràcticament ha desaparegut i el llaurador o el treballador en general ja no és un pobre miserable com ho era fa quaranta o cinquanta anys, en què existia una dependència enorme del segon en relació al primer. De totes maneres, ja dic, ara el tracte és més dificultós. Abans, la relació humana era més intensa, més calorosa, sí, més «humana». Quan recorde la gent que es reunia en una de les tendetes del poble, en una tauleta a l’entorn d’una ampolla o una catalana de vi, el plat de cacaus i tramussos, la baralla de cartes al costat per a jugar al truc o a la brisca, les cançons que sempre sorgi-en en un moment o en un altre, trobe que hi havia una «atmosfera» diferent de la d’un bar de hui. Igual com quan recorde aquells dies

140

en què es reunien a casa d’algú a pelar dacsa o, si plovia, a la tenda a fer cordell, o, durant les nits de l’estiu, a la porta de casa a prendre la fresca i a donar la bona nit a tot el que passava pel carrer –les portes de les cases sempre estaven obertes i, a les nits, tancades però amb la clau al pany. A la millor ara la gent s’ajunta més, però jo no dub-taria gens ni miqueta que s’interpenetra menys que abans. Diríem que actualment existeix una falta de confiança subjacent, que no es manifesta en discussions ni res d’això, sinó més bé en una espècie d’indiferència i distanciament. En realitat, en canviar les circums-tàncies socials i econòmiques, tot ha canviat. Fins i tot, el sentit de l’humor. Perquè abans es tenia una afició a la broma i es feien unes bromes que hui en dia són impensables.

Una de les persones més bromistes que jo he conegut era don Salvador Gómez. Ell havia nascut a Manuel, però s’havia casat amb una filla dels Pobils, els Faus de Llocnou. Van tindre un fill molt tem-plat que, quan va començar a estudiar medicina, es va morir. Ales-hores, el matrimoni es va quedar amb unes grans propietats sense massa ocupacions, i el senyor Gómez procurava passar-s’ho bé a base de gastar bromes que de vegades resultaven més que pesades, a banda de costar-li diners de la butxaca, com la que et contaré ara. Un parent d’ell, per qüestions polítiques o pel que fóra, anava prou sovint a València, i el senyor Gómez l’acompanyava de vegades, vull dir que feien el viatge junts a València. Una vegada allí, cada u tirava per un cantó i feia la seua faena. Després es reunien de nou per a tornar junts al poble. I un dia va i el senyor Gómez li diu al seu pa-rent: «Hui faré les coses que he de fer a València en taxi». Passa tot el matí i es troben en tal lloc i a tal hora per a tornar a Llocnou. I el pa-rent, veient que el senyor Gómez acudia al lloc d’encontre en taxi, li pregunta: «Què t’ha costat?». I aquell li respon: «Ei, tot el matí, tres pessetes». Això li has dit? El parent del senyor Gómez no pensava a partir d’aquell moment en una altra cosa que tornar a València i anar amb el taxi tot el matí. En efecte, al cap d’uns dies, hi tornà i només tocar València es va encavallar dalt d’un taxi. El senyor Gó-mez, que havia acompanyat el seu parent sense tindre res a fer a València, n’agarra un altre i li diu al taxista: «Vaja darrere d’aquell

141

taxi siga on siga». Total que el seu parent anà d’un lloc a l’altre tot el matí amb el taxi, i seguint-lo en un altre el senyor Gómez. Fins que arribà l’hora convinguda de trobar-se al bar València, davant de l’estació, i paren allí els dos taxis un darrere de l’altre. Aleshores, el parent del senyor Gómez tira mà a la butxaca i es trau tres pessetes. El taxista, en vore’s tres pessetes en la mà, li diu: «Però açò què és?». I aquell li contesta: «Ei, el preu de tot el matí del taxi». «Vinga, home, vinga, que m’ha de pagar dotze pessetes!», li fa l’altre. «Però és que un parent meu em va dir que tot el matí en un taxi valia tres pessetes...». I el seu parent estava rient-se en el taxi de darrere i esperant que vinguera el moment de les galtades. Quan aquells dos ja estaven a punt d’agarrar-se a brega, el senyor Gómez baixa del seu taxi i li diu al parent: «I tu et vas creure que amb tres pessetes podies anar tot un matí en taxi? No em faces riure, home, i paga, paga el que et dema-nen que eixiràs guanyant...». O siga que per a gastar aquella broma, el senyor Gómez va perdre el dia, a més de costar-li dotze pessetes el taxi i el que valguera el viatge d’anar i tornar a València.

De bromes d’aquella època d’abans de la Guerra Civil te’n po-dria contar un fum. N’hi havia de tots els colors. Una d’elles, perso-natge de qui no et diré el nom perquè les coses van anar tal vegada massa lluny, és la que segueix. El personatge en qüestió era de Rò-tova i es solia ajuntar, dissabte a la nit, amb una colla del poble en la tenda del carrer vell o principal, la tenda d’Arnoldo. Xerraven i cantaven, i sobretot bevien fins que no en veien dos dalt d’un bur-ro. Aleshores, en les cases no hi havia bany, sinó un excusat que, sovint, era una gerra damunt de la qual posaven una fusta amb un forat que s’ajustava a l’orifici d’entrada, i allí anava la gent a fer les seues necessitats. Quan la gerra estava més de mitja plena, posaven un puntal per cada banda, els lligaven ben fort, i la duien a l’horta directament o l’abocaven al corral on es mesclava el contingut amb jaç o palla a fi de fer fem per a adobar les terres... Un dia, o millor dit, una nit, s’havia reunit aquella colla en la tenda d’Arnoldo i li pre-gunten al personatge referit: «Xe, com tens la gerra?», «Ja està més de mitja», que respon ell. «Te la comprem», diu un. «No, que la vull per a l’horta». «Home, que te la comprem bé...!». I li la compren. A la

142

matinada, quan estaven tots ben carregats d’alcohol, se’n van a casa d’aquell, posen els puntals en la gerra, ho lliguen tot com cal, i co-mencen a traure-la per mig de casa. I quan es troben a mitjan camí de la porta, va i deixen caure la gerra, que, naturalment, es trenca en mil miquetes. Ah!, encara que estava ben amerat, el personatge de la broma veu la passada que li han fet i se’n va corrents cap a la porta, la tanca i a grapats... Imagina-t’ho. Als sis mesos, ni picant les parets, ni emblanquinant-les, ni res de res, no es podia viure dins d’aquella casa.

Naturalment que eixa última broma és una animalada de por i m’ha vingut al cap precisament per això mateix. Però el que jo volia dir és que en aquell temps es feien tota classe de bromes, la gent sempre estava pendent de crear humor, encara que de vegades se’n passaren. I existia més corretja, més capacitat de comprensió cap al comportament d’uns i altres, perquè les relacions eren més in-tenses i major la confiança. Hui pràcticament han desaparegut les bromes, les més innocents i les més pesades: la gent s’ho pren més fort, reacciona violentament davant de qualsevol lleugera insinua-ció de broma, i s’acaba perquè ningú no les admet i ningú no les fa.

Semblances i dissemblances de tres pobles

Almoines, Rafelcofer i l’Alqueria de la Comtessa són tres pobles de la part central de la subcomarca de l’Horta de Gandia, de la vora dreta del Serpis, que tenen una extensió pràcticament igual: un po-quiu més de dos quilòmetres quadrats. És a dir que són dels pobles menuts de la comarca. En relació a la demografia, ja és tota una altra cosa. Si Rafelcofer, a principi de segle, era el més poblat –i amb di-ferència– dels tres pobles de què parlem, fins a arribar a tindre uns pocs més de 1.600 habitants, en l’actualitat ha passat a ser l’últim. Mentre que Almoines, que s’havia estancat a final del segle passat i no arribava al miler d’habitants en 1900, s’ha situat el primer dels tres amb quasi 2.000 habitants, de la mateixa manera que l’Alqueria de la Comtessa està ara en segon lloc i ha anat d’uns 1.300 en 1900 a

143

uns 1.800 actualment. Les raons de tot això són múltiples i lligades a l’evolució econòmica, que ara anirem veient.

A Rafelcofer hi havia un cert precedent de treball industrial: els molins. Perquè a banda de moldre blat, n’hi havia un que es dedi-cava a descorfar arròs, com era habitual en tota eixa zona que va des de Rafelcofer a Oliva, en què la proximitat del marjal i dels arrossars feia que l’energia hidràulica de la sèquia s’aprofitara també per a posar a punt l’arròs. Però aquella activitat en un moment determi-nat, ja no és rendible: en primer lloc, la zona arrossera d’Oliva-Pego ha anat a menys i, en segon lloc, el descorfollat de l’arròs es realitza molt més ràpidament i, per tant, més econòmicament en indústries gran com les de Sueca o Algemesí. I com que Rafelcofer no ha subs-tituït aquella activitat per una altra vertaderament industrial, la seua economia i la seua població se n’han ressentit. Per altra part, l’enorme transformació de terres de secà en tarongerars que es va realitzar després de la Guerra Civil en pobles interiors com Ròtova o Vilallonga o Ador, a Rafelcofer ja s’havia dut a cap allà pels anys vint. O siga que resulta ben normal que el seu moviment demogrà-fic a partir dels anys quaranta, minve el seu pas i li passen al davant Almoines i l’Alqueria de la Comtessa que cada dia van a més.

Ja et vaig parlar un dia del canvi que va sofrir la fàbrica de seda Lombard d’Almoines a causa de la competència exterior: del filat de seda passà a fabricar fibres artificials. Degut en part a això i de-gut en part també a un procés de mecanització, si en els anys vint tenia 300 treballadors o, millor dit, treballadores perquè eren ma-joria les dones, i si en els anys cinquanta en tenia sobre els 500, en anys posteriors la Lombard necessita cada volta menys mà d’obra. De totes maneres, cal tindre en compte ací que en realitat els tre-balladors o treballadores venien de fora: del Real, de Beniarjó, de Rafelcofer, etcètera, i, per tant, la disminució de faena no afecta-va dràsticament Almoines. Però, a més a més, ha sabut anar creant noves indústries –d’alguna manera suplint la Lombard– i creant la possibilitat d’un creixement econòmic i de població. Per exemple, Almoines ha substituït, amb unes indústries que han anat ampli-ant-se o canviant-se a partir de les d’ací –cosa que no ha succeït al

144

Real, on la transformació la porta la imposa Gandia–, allò que la indústria típica, la de la seda, ha anat perdent.

Respecte a l’Alqueria de la Comtessa, que ha crescut com Al-moines encara que no tant, s’ha de dir una cosa pareguda: ha tingut la capacitat de connectar amb l’època i reconvertir les seues indús-tries, com és el cas de les serradores. I, a banda d’això, ha aprofitat la seua situació al costat de la carretera general València-Alacant per tal d’augmentar en quantitat i qualitat els seus magatzems de taronja.

Anècdotes de la història

Ximo Canet, l’alcalde d’Almoines de fa un temps, em va encarregar un informe per tal de justificar l’escut de la població. En ell entra-va: l’evolució històrica, és a dir, a qui havia pertangut el poble; el component diríem religiós, el patró d’Almoines, Santiago; i l’aspec-te econòmic, el qual es reflectia en una fulla de morera que un cuc de seda rosegava al mateix temps que feia un capoll. L’informe es va enviar a l’Acadèmia de la Història que va contestar el següent: la part històrica era acceptable; el cuc de seda sobre la fulla de morera era ben distintiu i propi d’Almoines; però que el Santiago –o Sant Jaume, que tot és una mateixa cosa–, a pesar que no podien dir que no fóra el patró de la població, estava tan estés com a patró pertot arreu que no es podia admetre que això formara part com a distin-tiu de l’escut d’Almoines. O siga que s’havia de refer l’informe. Però en aquella època –estic parlant de l’any 1972– es celebrà a Gandia el IV de la mort de Sant Francesc de Borja. I molts pobles fan uns tau-lellets que arrepleguen els seus escuts i que es col·loquen a l’entra-da del Palau Ducal, a la mà esquerra. I ja tens posat allí l’escut d’Al-moines amb el Sant Jaume i tot. L’Ajuntament ho havia decidit així, tot i que l’Acadèmia no havia consentit aquella inclusió. Al cap i a la fi, allò que ha de distingir una població, a no ser que vaja contra tot, és el que la gent d’eixa població vol. Per cert que aquells taulellets encara es conserven a l’entrada del Palau Ducal de Gandia i resulta

145

entretingut vore’ls. Molts d’ells deriven del segle passat, de l’època liberal. N’hi ha uns quants inventats. I n’hi ha alguns altres que no els correspondria estar allí. Per què? Simplement perquè els pobles que representen no pertanyien a la jurisdicció de Gandia i dels Bor-ja, sinó a la d’Oliva i dels Centelles. I Oliva no va ser mai dels Borja ni del ducat de Gandia. L’únic que passa és que la conjunció matri-monial posterior a la mort de Sant Francesc de Borja va fer que el duc de Gandia fóra també comte d’Oliva. Però tots els pobles tenien desig de portar el seu escut al Palau i allí estan...

Ací, entre els tres pobles de què estic fent comentaris, hi ha el límit de dues subcomarques històriques: el ducat de Gandia i el comtat d’Oliva. Al primer pertanyia Almoines i al segon Rafelcofer i l’Alqueria de la Comtessa –que no «de la Duquessa». Això, vullgues que no, sempre haurà influït d’alguna manera i no crec que s’haja d’oblidar mai a l’hora d’estudiar o reflexionar sobre qualsevol as-pecte de les poblacions.

El nom d’Almoines es pot prestar a equívocs. Si tu te’n vas hui al Real i preguntes com es diu aquest poble sense anomenar-lo, et diran: l’Almoina. I com que pareix ser que en el segle XIV tant Al-moines com les alqueries que hi havia al seu voltant van pertànyer a l’Almoina de València –una institució benèfica, que arreplegava les almoines per als pobres, del bisbat de València–, aleshores ens ve-iem impulsats a pensar que el nom d’Almoines prové d’aquella ins-titució. En principi, podria resultar correcta la interpretació. Però hi ha una informació que contradiu això i és que el nom d’Almoines existia prou abans de ser propietat de l’Almoina del bisbat de Va-lència. Per tant, caldria revisar la nostra conclusió i arribar al con-venciment –si més no, ara com ara– que Almoines deriva d’almúnia que és una paraula àrab que significa aproximadament «una casa de camp ben cultivada». Per altra part, Almoines té, no diré que un origen romà –no podria dir tant–, però el fet que ací es trobaren dues laudes sepulcrals romanes (depositades en el Museu Arqueo-lògic Nacional de Madrid), tot i que no indica inevitablement que ací hi haguera una població romana, almenys ens pot suggerir que hi havia un habitacle, potser, fins i tot, una alqueria...

146

I parlant d’alqueries, a prop d’Almoines n’hi havia dues d’origen musulmà que tenien el mateix nom, encara que es diferenciaren toponímicament per la concreció de la seua latitud. Benieto Sobi-rà (és a dir, de dalt) i Benieto Jussà (és a dir, de baix). Quan es fa la divisió de termes a l’Horta de Gandia, cau el Benieto Sobirà dins del terme d’Almoines –que sembla ser que arribava fins al que hui és ermita de Sant Vicent, la qual cosa volia dir que el cementeri de Gandia quedava en l’interior del terme d’Almoines. Benieto Jussà és probable que fóra el que actualment és el carrer Sant Enric que ja entrava dins del terme de Gandia.

L’altra població de certa importància històrica –reduïts al marc dels tres pobles de què parle hui– és Rafelcofer. Però jo crec que podríem donar per acabat l’esmorzar i acostar-nos a aquell poble per a vore’l amb els nostres propis ulls, encara que siga –si continua plovent– dalt del cotxe.

Passejant amb cotxe per Rafelcofer

Fixa’t en estes cases del carrer Major de Rafelcofer. Excepte quatre, totes les altres tenen una pila d’anys, tal vegada són de les primeres dècades d’aquest segle, inclús algunes de final del segle passat. Fa goig vore les seus façanes: tan adornades, tan parsimoniosament adornades que certament requeririen un grapat d’hores per a fer-les, i bona cosa de jornals, encara que en aquella època la cons-trucció no s’havia pujat als núvols com ara i, per això, es permetien totes les decoracions que feren falta i més. Ara bé, des d’un altre punt de vista, Rafelcofer conserva la seua estructura vella més que Almoines i l’Alqueria o qualsevol altre poble de la comarca, per-què no ha crescut i s’ha transformat tant com els altres. És a dir, el manteniment d’una arquitectura més o menys històrica està en consonància amb el seu escàs desenrotllament econòmic i la seua regressió demogràfica.

Rafelcofer és la conjunció de dues antigues alqueries, la matei-xa Rafelcofer i l’Alcudiola, que s’han arribat a unir en una mateixa

147

població. L’Alcudiola és tota aquella part que hi ha a l’entrada del poble per la carretera de la Font d’En Carrós. I com ara pots com-provar, l’Alcudiola ha crescut cap a la muntanya del Rabat en forma de xalets, i gràcies a això no se n’ha anat a pacte... Pugem per allí i així, des de dalt de la urbanització, comentarem algunes coses de la muntanyeta de Sant Miquel –millor dit, de la seua ermita– i del mateix Rabat.

Ja et vaig indicar l’altre dia que en el cim de la muntanya del Rabat hi havia un poblat ibèric que ha estat excavat en repetides ocasions. Si ens remuntem a èpoques anteriors, a moments en què l’home encara no havia posat el seu peu en la Terra, ens podem imaginar aquest paratge en una situació absolutament diferent de l’actual. El mar ha pujat trenta metres sobre el nivell d’ara –això va succeir realment. I aleshores, la nostra comarca és una badia preci-osa que posseeix illots pel mig com el del Rabat i la muntanyeta de Sant Miquel, però també la Falconera és una illa menuda dins d’ei-xa badia... Deixem-nos ara d’èpoques remotes i tornem a un temps més recent. En esta muntanya del Rabat, davall del seu mateix pic a mà esquerra, hi ha una cova que es diu del Bombo. Es tracta del mateix cas i del mateix origen toponímic que el de la cova d’allà la Safor. El Bombo era un roder d’aquells que, sent d’un poble de per ací, havia de fugir de la Justícia per algun motiu accidental –el roder no era un professional del crim o del furt, d’ací que la gent l’ajudara ben sovint a sobreviure. Ah! al Rabal existien –no sé si encara exis-teixen– unes llenquetes de terra roja, d’argila residual, on es feien unes penques aixina com el braç i més tendres que l’aigua.

Davant nostre, en el caramull d’aquella muntanyeta, està l’ermi-ta de Sant Miquel. L’altre dia mencionàvem la baralla entre Oliva i la Font per la Mare de Déu del Rebollet. I ací tenim ara una altra ba-ralla de contingut semblant, encara que esta vegada és per la pos-sessió de l’ermita de Sant Miquel. En fer-se la partició de termes se la disputaren sobretot Rafelcofer i l’Alqueria de la Comtessa, ja que als dos pobles els quedava a prop. Enmig de la baralla, com que Ra-felcofer i l’Alqueria corresponien a la baronia de Rebollet, es decidí lliurar-la a l’administració eclesiàstica de la Font que era la població

148

més important de la baronia, amb la qual cosa se solucionava un conflicte pràcticament insoluble i es creava un enclau aïllat entre Rafelcofer i l’Alqueria que estava en mans de la jurisdicció religiosa de la Font. I per què hi ha tantes esglésies o ermites consagrades a Sant Miquel? Sant Miquel és el defensor de la humanitat davant el dimoni. Es distingeix dels altres sants per la seua lluita armada contra algú. I quin déu de la mitologia romana és el guerrer per an-tonomàsia? El déu de la guerra, Mart, naturalment. I m’ho pregunte perquè casualment sembla que, en la majoria dels casos, allà on existeix una ermita dedicada a Sant Miquel, s’han trobat restes d’un temple romà. I això em fa pensar que si eixes ermites a Sant Miquel no són una continuació, i en certa manera, renovació dels temples al déu Mart que s’edificarien en estes terres durant la dominació romana.

149

Bellreguard i Palmera

La qüestió de la pluja a la Safor

Si tu mires un mapa pluviomètric de la península ibèrica, et trobes primer que res una divisió general del territori: la part humida i la part seca. La humida corre per les muntanyes de Lleó, el sistema cantàbric, fins als Pirineus, entrant un poc cap al Mediterrani, i, a més a més, comprén algunes altres zones elevades tot i que siguen interiors. A la seca pertany la resta de la península. Però després hi ha una cosa que crida l’atenció i són dues taques aïllades dins de la zona seca que tenen un grau elevat d’humitat. Una d’elles cor-respon a la zona de l’estret de Gibraltar, o siga a les muntanyes de Cadis –el poble on més plou de tota la península no és Santiago de Compostel·la, sinó Grazalema, situat en aquella província. L’altra està centrada a la comarca de la Safor. Més allà de Cullera i la serra de Corbera, més allà de la Mariola i més allà de Dénia i el Montgó comença a disminuir notablement la pluja. A Gandia cauen de ter-me mitjà 750 litres per metre quadrat a l’any; en canvi, a València en cauen 450 i a Alacant 350.

És a dir, te’n vas cap al nord o cap al sud o cap a l’interior, i co-mença a disminuir ràpidament la quantitat de les precipitacions. I quina és la raó d’això? Jo crec que tant allà a la serra de Grazalema com a la Safor plou tant a causa dels núvols conduïts pels vents que vénen del mar. Aquests vents, només entren en terra, topen de sob-te amb unes serres altes –en el cas de la Safor no són tant altes, però estan molt a prop del mar– i aleshores intenten salvar-les, amb la qual cosa, o bé per compressió o bé per refredament, es condensen i amollen l’aigua. L’efecte de compressió jo l’he comparat sempre a quan les ovelles volen entrar en el corral: la porta és estreta i no tin-

150

drien cap problema si anaren una darrere l’altra, però com que to-tes s’obstinen a entrar alhora, acaben encavallant-se unes damunt de les altres. De la mateixa manera, els núvols que vénen de la mar, en entropessar amb la barrera de les muntanyes de la Safor, uns pocs s’enfilen per la gorja de l’Orxa o pel llit del Vernissa o per un racó o altre, però la majoria es troben amb les muntanyes davant i s’estiben uns als altres, es comprimeixen uns als altres, de tal mane-ra que augmenta el percentatge de vapor d’aigua i plou, o en tot cas s’eleven, es gelen per tant, i també es condensen i plou. Ara bé, per tal que ploga, no és suficient amb la barrera de les muntanyes, sinó que tot depén de la situació de les borrasques i dels anticiclons que facen que els vents vinguen del nord-est, del ponent o del sud-est. Gran part de les pluges que cauen ací són degudes al vent del nord-est, que ve diríem de les illes Balears, i que nosaltres li diem Llevant, encara que se li hauria de dir Gregal en una correcta denominació. Aquest vent de nord-est probablement procedeix d’un lloc llunyà i ha recorregut una gran zona de mar: per tant, s’ha carregat d’aigua que no podrà superar la barrera de les muntanyes de la Safor... Els anys que predominen els vents de nord-est o Llevant –com solem dir–, a més de provocar possiblement pluges d’eixes desastroses, fan també que el terme mitjà anual de pluja arribe a ser ací de 1.400 litres. I, en canvi, si predominen els ponents o els vents de sud-est –els primers o són vents gelats que ja han condensat abans d’arri-bar-nos o són vents càlids que absorbeixen humitat, i els segons, que vénen de la part d’Alacant, no recorrent suficient tros de mar a fi d’arreplegar aigua en quantitat– la pluja pot baixar fins a 400 litres.

Siga per eixa peculiaritat nostra de ser un punt humit enmig d’una zona seca o siga pel que siga, don Gaietà Garcia, que va nài-xer a Benipeixcar en 1877 però que s’establí de farmacèutic a Gan-dia, va tindre una gran passió per recollir les dades climatològiques que es produïren ací des de febrer de 1915 fins a desembre de 1943. Vint-i-huit anys seguits apuntant cada dia el més mínim detall cli-matològic! Es diu en un punt! Perquè ell no es retringia només a ar-replegar la informació de la pluja caiguda, sinó que prenia nota de les temperatures, dels vents, de la situació del mar, dels fenòmens

151

meteorològics, de si eixia l’Arc de Sant Martí o Iris, de... tot, ell ho apuntava tot. Fins i tot, afegia cada dia a les informacions climato-lògiques, dades de la vida de Gandia i de la comarca: des dels preus de les taronges o les hortalisses fins a les malalties més comunes de cada moment. Del conjunt d’aquest material, el Col·legi de Far-macèutics de València en publicà un resum que hui en dia resulta absolutament introbable. Jo crec que seria interessant fer-ne una reedició, o tal vegada millor seria publicar el treball climatològic de don Gaietà sencer. Com és quasi imprescindible publicar d’una vegada per totes l’herbari que va confeccionar sobre la comarca al llarg de molts anys. Sí, don Gaietà, era una de les poques persones que posseïa una forta afició a recórrer i conéixer la Safor. Jo el recor-de ja de major –va morir en l’any 1959. Tenia una presència corpu-lenta i carregada d’espatles. A més a més, el seu parlar era assaonat, raonador, d’una condescendència extraordinària.

Per cert, i per a rematar el tema, que a l’Institut Ausiàs March de Gandia –encara era Laboral– es va muntar un xicotet observatori meteorològic, sobretot gràcies a Merí i Orihuel. Més tard, per qües-tions de seguretat –l’observatori estava en el pati que estava ple de xicons amb ganes de jugar– es va traslladar als jardins del Foment, tot i que una d’aquelles fletxes que indica la direcció del vent es va quedar a l’institut. I mentre vam tindre una emissora de ràdio en l’institut, cada dia donàvem un part meteorològic fet amb les nos-tres pròpies observacions.

Coses de Bellreguard

Jo, de Bellreguard, conec ben poca cosa, tot i que he tingut i tinc bons amics allí. En tot cas, conec el seu creixement. I la seua rela-ció cada vegada més intensa amb Gandia. Bellreguard és, amb el Real, el poble de la Safor que està més a prop de Gandia, si deixem de banda els satèl·lits gandians de Benirredrà, Benipeixcar, Benio-pa o el Grau. Precisament aquesta proximitat a la capital comarcal ha fet que Bellreguard cresquera molt, de tal manera que, arrapant

152

els 4.000 habitants, s’ha situat immediatament després de Gandia i Xeraco en el sentit de l’augment proporcional de la població en les darreres dècades. El creixement s’ha desenrotllat al llarg de la car-retera, perquè la carretera –el transport terrestre– s’ha convertit en un dels grans protagonistes del creixement econòmic. El ferrocarril va tindre la seua època i, a més a més, la seua supressió no afectà gens pobles com Bellreguard, –i com Almoines, com l’Alqueria de la Comtessa, i com tants altres de la nostra comarca–, ja que no dis-posava ni d’estació ni de parada. Per tant, les vies de comunicació terrestre han determinat en gran mida que un poble anara amunt o anara avall. La indústria de Gandia s’ha expandit, com ja vam vore, cap a Albaida, és a dir, cap a la meseta; cap a València; i cap a Dé-nia-Alacant –i no cap al port, per la seua baixa importància actual. Encara que l’expansió cap a l’interior mesetari ha estat la més des-tacada i ha beneficiat els pobles de la carretera d’Albaida, també han eixit guanyant els pobles de la general a Alacant, especialment Bellreguard que es troba a quatre passes de Gandia. I a Bellreguard han sorgit prou indústries o instal·lacions industrials. Com a anèc-dota de precedent i tradició industrial, Bellreguard comptava amb la destil·leria Colau. Per altra part, el seu terme és d’una bondat agrícola enorme. La taronja –i també les hortalisses– han donat a guanyar molts diners als de Bellreguard. Sobretot perquè des d’un principi van saber muntar els magatzems corresponents.

A banda d’això, Bellreguard té la seua platja i la seua indústria turística. Per cert que Bellreguard està dividit en dos cossos –com succeïa amb Ador–: el propi, on està situada la població, i l’immedi-at a la costa, l’actual platja. Pel mig, separant els dos cossos, hi ha els termes de Miramar i l’Alquerieta de Guardamar. La història d’eixa divisió és la següent: Bellreguard posseïa bones terres de conreu, però què feia amb els seus ramats? Aleshores –degué ser cap a co-mençament d’aquest segle– aconseguí una cessió de terrenys en la zona baixa, entre la falla i el mar, a fi de poder dur allí els seus ani-mals a pasturar. En aquell moment, no era gens costós donar una terra que no valia per a res o per a ben poca cosa. Encara que hui en dia, en nàixer el turisme de platja, tinga un valor il·limitat.

153

Bellreguard va adquirir i ha mantingut una fama de poble de gent beata. Gent beata no en el sentit menyspreatiu, sinó en el sen-tit de molt aficionats a les coses de religió. Ara bé, a Bellreguard les contraposicions econòmiques entre les capes socials alta i baixa han estat més fortes que potser en la majoria dels pobles de la co-marca. I en eixa classe de pobles, quan arriba un moment d’explo-sió, l’explosió és també més forta... Un poble tan devot com Bellre-guard, si no vaig errat, és l’únic poble de la Safor que va tombar la seua església. I si a Gandia, Sant Francesc de Borja es va convertir durant la Guerra Civil en el camarada Francesc de Borja, em pense que a Bellreguard, Sant Miquel –el patró del poble– no va arribar ni a ser camarada...

El caràcter de Bellreguard és escassament obert, són “rarets”, amb una tendència marcada cap a la simulació. Això tal vegada depenga de la seua relació amb Gandia. Perquè Gandia ha estat sempre amb els braços oberts de cara a les coses que li venien de fora, però s’ha tancat davant els pobles que amb ella constituïen la comarca de la Safor. I sempre hi ha hagut ací una guerra i un menys-preu entre la capitat i la resta dels pobles, entre els pixavins i els blavets...

Coses de Palmera

Palmera és un poble que no arriba a un quilòmetre quadrat d’exten-sió, concretament en té 0,94. A la nostra comarca tenim per ordre de menor a major: Benirredrà, Benipeixcar –que hui està agregat a Gandia–, Beniflà i, en quart lloc, Palmera. És a dir, que Palmera pos-seeix un terme tan menut que, tot i haver crescut la seua població al llarg del segle en un 20%, sobretot a causa de certes instal·lacions industrials que s’hi han muntat en les últimes dècades, les seues possibilitats d’expansió són curtes, perquè si no topa amb un ter-me, topa amb l’altre, o topa amb el poble de Bellreguard o amb el poble de l’Alqueria de la Comtessa. Això últim fa que, en construir la carretera general de la costa, s’intercalen de tal manera aquests

154

tres pobles que primer creuem Bellreguard; després, l’Alqueria de la Comtessa; de seguida, Palmera i, sense cap interrupció, una altra vegada l’Alqueria de la Comtessa.

Així i tot, ací passava igual que a Beniflà que pertanyia a la par-ròquia de Potries perquè era del senyoriu de Rebollet a pesar d’estar al costat de Beniarjó: Palmera, encara que està totalment lligada a l’Alqueria que pertanyia al senyoriu de Rebollet, corresponia a la parròquia de Piles, ja que Piles i Palmera eren dominis del ducat de Gandia, fins a les lleis desvinculadores de les Corts de Cadis en 1814. Per altra part, la història local de Palmera –com la de Bellre-guard, llevat de quatre restes romanes– no mereix cap menció es-pecial.

155

El comtat d’Oliva

Algunes notes històriques i econòmiques

Si en els pobles que hem visitat fins ara i en els que visitarem pròxi-mament, he caigut i cauré en la temptació de tractar abundosament aspectes històrics i inclús econòmics d’eixes poblacions, en arribar a Oliva i quan anem més avant a Gandia, hi ha massa estudis i treballs monogràfics realitzats sobre estes dues ciutats com per a passar lleu-gerament per damunt d’ells. En aquests dos casos, per tant, em res-tringiré bàsicament al que ha estat la intenció principal del present llibre: donar una visió personal del que ha succeït en els últims temps a la nostra comarca, és a dir, un poc allò que en diuen fer història oral, tot i que la meua formació i obsessió d’historiador –especialitzat en història medieval– i els més de quaranta anys dedicats a l’ensenyan-ça, s’han de manifestar sempre en el que dic d’una manera o altra.

Així i tot, d’Oliva –que no de Gandia– m’agradaria traçar un es-quema històric i econòmic elemental, per a després ocupar-me de coses més digam-ne vives.

A Oliva s’han descobert un bon grapat de jaciments arqueolò-gics ibèrics i romans, tants i de tal relleu que es pot considerar una població important dins el panorama arqueològic peninsular. La situació d’Oliva, edificada sobre la galta oriental de muntanya de Santa Anna, i la del seu terme –amb tres parts diferenciades: mun-tanya, pla i zona pantanosa–, són en realitat estratègiques. Pensa que per ací passava la calçada romana que venia de Xàtiva i arriba-va fins a Dénia. Tal vegada els dos jaciments més famosos siguen el del Castellar –que està allà vora les aigües de Pego– i el d’Elca –que està al peu de l’Almuxic. Un altre jaciment d’interés, cobert

156

pel temps i per les mateixes construccions, deu ser indubtablement Oliva. L’únic que passa és que allà on han crescut noves construcci-ons, han tapat o han desfet les antigues construccions ben sovint. I a Oliva, per exemple, allí al costat de l’estació del trenet es van trobar laudes sepulcrals. Però en molts altres llocs, si furgaren davall dels edificis, ben probablement que s’hi trobarien moltes restes arque-ològiques de diverses èpoques històriques. Alguns d’aquests jaci-ments corresponien a antics poblats, com és el cas dels dos més im-portants, és a dir, Castellar i Elca, que persistiren al llarg del temps i de les diferents etapes històriques –Elca, per exemple, arribà fins a l’època de l’expulsió dels moriscs. De totes maneres, a poc a poc, un d’aquells poblats del que després constituiria el senyoriu de Rebo-llet anà destacant per damunt dels altres, així que va sorgir la pos-sibilitat i la necessitat d’una certa centralització. Al meu entendre, aquell poblat es deia Ad Ripam, o siga, a la vora o al peu d’alguna cosa, a la vora de les zones de marjal o al peu de la muntanyeta de Santa Anna. Quan ve l’època musulmana i els moros construeixen en cada punt neuràlgic per a la defensa de la comarca de la Safor un castell de «roca gran e fort» que deia en Jaume, s’alça el castell de Rebollet, que defenia l’eixida cap al sud. I Ad Ripam és el centre principal de la jurisdicció de Rebollet. Fins que en el segle XIII, Jau-me I fa donació del castell de Rebollet i tots els pobles o alqueries de la seua jurisdicció a Carròs, entre els quals n’hi ha un que en el Llibre del Repartiment apareix com a Oriba, Oliba o Auriba, i que probablement ha derivat per evolució fonètica i gramatical d’aquell antic Ad Ripam. Siga com siga, l’assentament important de cristi-ans, que són els que trien, s’estableixen en la vila vella o part baixa, mentre que els nous conversos s’estableixen en la vila nova o part alta –a Gandia, en canvi, la diferència entre vila vella i vila nova no respon més que a l’expansió urbana de la ciutat. En ser expulsats els moriscs, la tendència de la població a concentrar-se a Oliva és ma-jor cada vegada, com a conseqüència entre altres coses de la pràc-tica desaparició d’alguns poblats de la baronia de Rebollet-comtat d’Oliva. De tal manera que Oliva disputarà durant molt de temps a Gandia la capitalitat de la comarca, sens aconseguir-ho, com vorem més tard.

157

Com a anècdotes històriques podríem dir que Alfons el Magnà-nim concedí a Oliva en 1448 la categoria de comtat i el seu primer comte va ser Francesc Gilabert de Centelles, i que Santa Maria la Major, l’església principal d’Oliva –les altres dues són Sant Roc, que va ser mesquita, i Sant Francesc–, va obtindre en 1575 del papa Pau IV el dret de plebania.

En l’aspecte econòmic, Oliva sempre ha sigut eminentment agrícola. Segons es desprén d’un passeig pels voltants de la ciu-tat, el terme està molt ben cuidat, perquè el llaurador d’Oliva ha tingut sempre una relació amorosa amb la seua terra i ha sabut, a més a més, anar adaptant-se a les circumstàncies d’eixa terra i els seus productes, és a dir, que ha anat canviant els seus cultius en conformitat al temps. Però el llaurador d’Oliva no ha posseït en ab-solut mentalitat industrial: eixes inversions que ha realitzat cons-tantment per a comprar terres, no les ha dedicades a la indústria. Així i tot, a més de certes indústries derivades dels productes agrí-coles, sempre hi ha hagut al llarg de la història d’Oliva i hui encara es conserva una artesania –o una indústria– de la ceràmica, com en tots aquells pobles que estan a la vora d’aquestes argiles juràssiques que conformen la base de les muntanyes que van des de Castelló de les Gerres fins ací. Abans es feien gerres, vaixells, teules, rajoles, etcètera. En l’actualitat, tot això ha pràcticament desaparegut, fins i tot, la rajola ha estat substituïda completament pel tagell –la rajola és massissa i el tagell és una rajola foradada. Per altra part, en les últimes dècades i sobretot en els últims anys, Oliva ha començat a industrialitzar-se lentament però efectivament.

Oliva versus Gandia

Oliva és, de tota la comarca de la Safor, la segona població més important en relació als habitants i també la segona quant a la seua extensió, a molt poca diferència de Gandia. Té més de 20.000 habitants i 59,6 km2. Mentre el caràcter de la nostra comarca era quasi fonamentalment agrícola, al llarg de centenars d’anys i fins

158

al segle XIX, Oliva comptava amb més habitants que Gandia. No-més pel 1800 s’igualen més o menys. I és a partir de quan la Sa-for deixa de ser bàsicament agrícola i Gandia es converteix en un centre comercial i de servicis per a la resta de la comarca, que Oli-va comença a quedar-se arrere en comparació a la capital comar-cal. A començament del nostre segle, ja s’evidencia la diferència a favor de Gandia, la qual cosa és conseqüència del creixement de les comunicacions que beneficien la situació d’esta ciutat: la construcció del port, la carretera cap a l’interior, fins i tot, el fer-rocarril de Cercaixent-Dénia que, tot i tindre parada a Oliva, l’es-tació principal que s’uneix amb el ferrocarril d’Alcoi i altres vies de comunicació està a Gandia. Però sobretot després de la nostra Guerra Civil i de la Guerra Mundial, és quan la distància entre una i altra població s’acusa més marcadament i més acceleradament. Perquè en la Postguerra, Oliva, en anar-se’n a terra la taronja que ha esdevingut un producte alimentari de luxe, no troba compen-sació ni industrial ni de servicis ni de cap classe, amb la qual cosa la seua població s’estanca i, fins i tot, disminueix. Al mateix temps, Gandia creix ràpidament i es consolida com el centre de servicis de tota la comarca. I encara que a partir dels anys setanta, Oliva es recupere i arribe a tindre més de 20.000 habitants en l’actuali-tat, Gandia s’ha posat tan al davant que a hores d’ara compta amb més de 52.000 habitants i una definitiva configuració de capital comarcal.

Esta diferència entre Gandia i Oliva ha tingut una repercussió al llarg del temps: una forta rivalitat entre les dues poblacions. Si la rivalitat existia entre dos poblets veïns, també existeix –i en major grau– entre dos pobles que es disputaven ser la població més im-portant i, per tant, el cap comarcal. Tu has sentit dir moltes vegades que els de Gandia i els d’Oliva no es podien ni oldre. Hi ha certs elements hui que han fet minvar eixa rivalitat, però de cap de les maneres l’han feta desaparéixer: els de Gandia encara parlen amb menyspreu d’Oliva i els d’Oliva encara parlen amb menyspreu de Gandia, tot i que ja no siga amb la virulència d’abans. Quines co-ses han contribuït a anar apagant la fortor d’eixa rivalitat, segons la

159

meua opinió? Per damunt de tot, la realitat indiscutible de Gandia com a cap de la Safor, ja que Gandia ha viscut un creixement en tots els aspectes infinitament superior a la resta dels pobles de la comarca, incloent naturalment Oliva. Ja t’ho vaig comentar un dia: entre dos pobles més o menys iguals, la rivalitat es manté, perquè si un d’ells sobrepassa l’altre, demà o despús-demà es pot desfer eixa menuda superioritat. Però quan el creixement d’un poble és molt més gran que el d’un altre poble, la rivalitat disminueix i acaba per no tindre raó de mantindre’s. I existeix un altre element que va influir molt en l’avivament d’aquella rivalitat entre Oliva i Gandia, i era el futbol. Quan les dues poblacions tenien cada una d’elles un equip de futbol en la mateixa divisió, les bregues eren impor-tants –a banda la qüestió que en l’equip de Gandia hi haguera un jugador d’Oliva ben destacat com era Mestre. Ara bé, en quedar-se l’equip d’Oliva en la mateixa divisió i en pujar el Gandia a una divi-sió superior, aleshores els xocs entre els equips respectius deixaren d’existir i, per tant, també deixaren d’existir entre els partidaris o fans de cada equip, la qual cosa col·laborà a anar rebaixant eixa ri-valitat entre les dues ciutats soforenques. Hi ha una anècdota que presenta ben clarament aquesta rivalitat que es va manifestar en el camp esportiu del futbol. Crec que era en el Centre Cultural d’Oliva, on estaven fent un ball. De sobte, un senyor molt conegut fa pa-rar l’orquestra i diu: «Cavallers, vostès perdonen, però he fet parar la música per a dir-los que el Gandia ha perdut... ». No que l’Oliva ha guanyat, sinó que el Gandia ha perdut!

Per altra banda, històricament Gandia ha tingut categoria su-perior a Oliva. El comtat d’Oliva, per molt important que fóra, dis-posava d’un grapat escàs de pobles i terres. El ducat de Gandia, encara que siga a través de senyors feudataris del duc, percebia rendes molt més quantioses i el seu territori era de molta més ex-tensió que el comtat d’Oliva. A més a més, la situació de Gandia era millor que la d’Oliva per al desenrotllament urbanística de la ciutat i per al contacte amb la resta dels pobles del que és hui la nostra comarca, i Gandia posseí fira i mercat abans que Oliva. Com a conseqüència de tot això, també Gandia ha comptat amb més

160

monuments i de més importància que Oliva. El monument de més relleu d’una població, en l’època medieval i fins fa quatre dies, era sempre l’església, el recinte sagrat. I en relació a la Seu de Gan-dia, l’església de Santa Maria la Major d’Oliva estava en condicions d’inferioritat, perquè a diferència d’aquella estava establida en un terreny inclinat que no permetia que fóra prou gran. Per altra part, la seua construcció és posterior a la Seu de Gandia i, en realitat, no sabem ben bé com era exactament a causa dels efectes dels ter-ratrèmols dels segles XVI i XVII. Quant als palaus, el dels comtes d’Oliva sí que pareix que posseïa valor artístic. Pertanyia a l’època de la influència, ací, del renaixement italià, tot i que era posterior a la vinguda de Paolo de San Leocadio a Gandia. La construcció era bona, però l’espai no resultava comparable al del palau de Gan-dia, a causa de la inclinació del terreny que trobem sempre a Oli-va. A banda d’això, cada un dels dos palaus té una destinació dife-rent. A final del segle passat, el duc d’Osuna –que, a més, és duc de Gandia i comte d’Oliva– es queda sense quasi un duro i, com per a ell el més important és allò d’Osuna-Benavent, ven els dos palaus saforencs per tal de fer diners. Aleshores, la sort d’uns i la desgrà-cia d’altres va ser que el palau ducal de Gandia el van comprar, conservar i millorar els jesuïtes –en aquell palau havia viscut el seu tercer General, Sant Francesc de Borja– i, en canvi, que el palau comtal d’Oliva se’l quedara un senyor que va venent-lo a peces, arrenda departaments del palau i, finalment, ven l’edifici sencer a un danés, Egil Fisher, el qual el desmunta pedra a pedra per a tornar a alçar-lo després allà a la seua terra –en el moment en què es realitza aquesta venda, l’edifici de l’Ajuntament d’Oliva estava pràcticament en ruïnes i estaven a punt de fer-ne un altre, però el consistori d’aleshores no tingué la sensibilitat de comprar el palau i adequar-lo com a Ajuntament–, i en l’actualitat no queda res del que va ser el palau comtal d’Oliva, tret d’una finestreta preciosa i algun que altre element decoratiu que es poden vore pels voltants del lloc on un dia estigué el palau... Per fortuna, la que sembla que va ser casa de Maians ha sigut recentment restaurada i dedicada a un ús públic: és potser l’únic edifici històric d’Oliva que no l’han tombat.

161

Una tradició cultural

Probablement, els llauradors més rics de tota la comarca són els d’Oliva fins a la desamortització de Mendizábal en ple segle XIX –a partir d’aleshores, els primers propietaris de la Safor seran dues famílies que viuen a València: els Trénor i els Val·lier, si no vaig er-rat. El llaurador ric desitja que el seu fill adquiresca el llustre del prestigi, siga cultural o siga polític. Per això crec jo que en el se-gle XVIII sorgeix a Oliva, tan inesperadament un esclata-sang, una espècie de «Segle d’Or». En un poble tan insignificant com era en aquell moment Oliva, naixen i viuen gran part de la seua vida per-sonatges com el gran il·lustrat Gregori Maians, el seu germà Joan Antoni, que va ser canonge i rector de la Universitat de València, un nebot d’aquests dos, Gabriel Ciscar, destacat matemàtic i mariner, a més d’un polític important fins al punt d’haver ocupat un lloc en la tríada de Regència espanyola, i els humanistes –també eren jesu-ïtes– Francesc Ferrando i Antoni Salelles. Tota eixa llista de noms va nàixer a Oliva en el segle XVIII. De tots ells, Gregori Maians és indubtablement el de més relleu i repercussió tant en el nivell local com en el nacional i internacional. Quan tenia tan sols denou anys, ja volien que fóra rector de la Universitat de València. I no més allà dels trenta anys, és quan el fan director de la Biblioteca Nacional a Madrid. Durant les seues llargues permanències a Oliva, no tan sols arriben correus de tot Europa, sinó que ve gent important de tot arreu. I aquest gran il·lustrat que és conegut ben lluny de les nos-tres fronteres, també és capaç de preocupar-se pel seu poble i crea ací l’Aula de la Gramàtica, a més d’una vida cultural que aleshores només posseïa a la comarca la Universitat de Gandia –on ell havia estudiat– i que em fa la impressió que d’alguna manera s’ha allargat fins als nostres dies. Per altra part, Maians té a Oliva una influència que ultrapassa el pla cultural per a entrar en el camp –jo diria po-líticosocial. Que jo sàpiga, Maians és l’únic que s’atreveix a dir-li per carta al duc d’Osuna que vivia a Madrid: «Cal que vosté vinga per ací perquè vosté és comte d’Oliva, però la veritat és que els seus vassalls no el coneixen»...

162

Sense dubtes, un dels grans encerts de l’Ajuntament d’Oliva en els últims temps ha sigut la publicació, dirigida per Antoni Mestre, de les obres completes de Gregori Maians. Això va començar en l’època dels alcaldes Josep Girau i Salvador Cardona. Cada vegada que n’ix un volum –molt ben editat, per cert– me l’envia Salvador Cardona, que és una de les persones més interessades i impulsores de la cultura que hi haja hagut a Oliva. Jo he estat a sa casa, ací al poble i a la platja, en sopars que organitzava ell i als quals convida-va gent com Enric Pla, Antoni Mestre, Paco Brines –a qui encara li devem un sopar-homenatge. I, en fi, gent d’una cultura que sempre provoca un diàleg o un debat francament enriquidor.

Si Gregori Maians va crear l’Aula de Gramàtica en el segle XVIII, també ens els anys durs de la postguerra hi hagué una persona a Oliva que va promoure l’ensenyança –que és el caldo de cultiu de la cultura– amb la creació de l’acadèmia Sant Josep. A eixa persona li deien Ernesto Paulino i era un immigrat d’aquells tan típics de la Postguerra –es va casar amb la germana de Salvador Soler que era en aquell temps el poeta d’Oliva per excel·lència. Abans de la Guerra Civil, els fills d’Oliva, si volien estudiar el batxillerat, o se n’anaven a Gandia –a les Escoles Pies o a l’Institut quan s’inaugu-rà– o se n’anaven a València, en el cas que els seus pares tingueren més poder econòmic. Ara bé, justament aquest poder econòmic, en la Postguerra, minvà considerablement. I aleshores, don Ernes-to Paulino va resoldre en part el problema de l’ensenyança mitjana a Oliva gràcies a l’acadèmia Sant Josep. Si tu preguntes hui en dia a tots aquells d’Oliva que han fet carrera universitària i que tenen de cinquanta anys en alça, comprovaràs que la majoria han passat per les aules de don Paulino. Per a aquella època, l’acadèmia Sant Josep utilitzava uns mètodes pedagògics ben moderns: a part de les classes normals, un dia a la setmana i per torn rigorós, als xiquets i xiquetes de les diferents etapes els feien fer una xerrada, explicar un tema de viva veu davant dels seus companys, per a després sotme-tre’s a les preguntes o discussions que li plantejaren.

Com a punt final dels aspectes culturals d’Oliva, et contaré una anècdota sobre la manera com s’ha treballat a l’hora de confeccio-

163

nar certs mapes en què s’incloïa la nostra comarca i de quina forma s’ha castellanitzat la nostra toponímia. Quan entres a Oliva venint d’allà Pego i al costat de les Escoles Professionals, existeix un bar-rancusset que hui ja quasi està tapat per les noves construccions, però que abans portava aigua sempre, els àrabs li posaren de nom Oued Alfadid és a dir, «el qui corre», en contraposició a la rambla de Gallinera que es troba un poc més avant i que no duia pràcticament mai aigua. El nom, com és natural, va canviant a poc a poc amb la vinguda dels cristians i d’una nova llengua, però encara del segle passat he trobat escriptures en què apareix com Alfadid. Ara, eixa paraula a la gent no li diu res. I, en canvi, hi ha una paraula valenci-ana que se li assembla molt fonèticament i és: fadrí. Per tant, el bar-rancusset acaba per denominar-se El Fadrí i tots ben contents. Fins que, a principi de segle, quan estan duent a cap el mapa topogràfic d’Espanya o un dels mapes comarcals topogràfics, arriba ací el to-pògraf corresponent i pregunta: «¿Y este barranco cómo se llama?». «Home, un fadrí és un home major que no s’ha casat» I el topògraf escriu en el seu bloc de notes: «Río Mozo».

I ara deixem a un costat la toponímia, perquè mira que ve per allí...

Costums singulars

Quina coincidència! Un matí que venim a Oliva, va i ens trobem enmig del carrer la pràctica viva d’un costum ancestral: l’Andana. Jo creia que ja havia desaparegut l’Andana! Veus aquell senyor que toca una campaneta i comença a dir coses? Fixa’t i sabràs què diu. Va parant en cada cantó, toca la campana –tres tocs per als hòmens i dos tocs per a les dones– i diu: «es fa saber que la tia tal s’ha mort i que el seu soterrar serà esta vesprada des del seu domicili tal», i et-cètera. O siga, que es tracta d’un pregó necrològic en què encara es va pel carrer comunicant la mort i el soterrar d’un veí d’Oliva. De la mateixa manera que a Itàlia utilitzen aquelles esqueles en forma de cartell que peguen pels carrers dels pobles i ciutats.

164

Un dia et vaig comentar que li vaig passar informacions sobre la comarca a Manuel Sanchis Guarner per al llibre Els pobles valenci-ans parlen els uns dels altres. Informacions o anècdotes, com la de la Delicà de Gandia o la de «Ja el llep!». Aquesta última es conta de molts pobles, entre els quals està Oliva, per tal de mofar-se d’ells. Se sol narrar de la següent manera: un matí, apareix un llicsó en la part més alta del campanar i mig poble es reuneix a discutir quina so-lució hi ha per a llevar-lo d’allí. Uns diuen açò, els altres diuen allò, fins que a algú se li acudeix que puge el burro al campanar i que se’l menge. Total que fan pujar el burro lligat amb una corda al coll, amb la qual cosa s’ofega i trau la llengua, és aleshores quan la gent, en vore’l amb la llengua tan llarga a punt de tocar el llicsó, comença a dir: «Ja el llep! Ja el llep..!» De totes maneres, n’hi ha una altra versió més cruel: en compte de lligar un burro pel coll, posen caixons buits de taronja un damunt l’altre fins que arriben al llicsó. «Xe, aneu a tots els magatzems i ampreu-ne», comencen a dir. I van duent-ne i fent-ne muntons. Però en un moment determinat, per molts caixons que han buscat, veuen que encara falten uns metres per a arribar al llicsó. I aleshores, mentre la gent està pensant d’on trauran més caixons, apareix el mestre del poble, mira allò, li expliquen de què va i els diu: «Que burros que sou! Tan senzill que és solucionar això! L’únic que heu de fer és llevar sis caixons de baix i posar-los dalt!».

Un altre antic costum que es duia a efecte en gran part dels nos-tres pobles, i també a Oliva, naturalment, és l’Esquellada o Cremar l’Arbada. Quan es casava un viudo o una viuda, és a dir, qualsevol persona en segones núpcies, davant de la casa de l’un o de l’altre cremaven una albarda vella la nit abans de la boda. Per això, molts que estaven en esta situació anaven a casar-se amagats del poble. Hui, qualsevol s’atreveix a cremar l’albarda: eixiríem a escopetades!

Algunes peculiaritat gastronòmiques

En definitiva, la nostra cuina és mediterrània, és a dir que s’inscriu dins d’un marc general de països que tenen unes tendències sem-

165

blants a l’hora de posar-se a cuinar o a menjar. Així i tot, sempre existeixen particularitats, matisos, que ens diferencien uns dels al-tres en l’aspecte gastronòmic, inclús dins de la nostra mateixa co-marca. I un dels pobles de la Safor més caracteritzats ens aquest sentit és justament Oliva. Posseeix un plat, que és una variant de l’arròs al forn, ben mengívol: les pebreres farcides –ja saps que les pebreres farcides es fan amb un pebre o pebrera tendra, a la qual se li lleva la corona, s’omple aleshores d’arròs, tonyina negra i alguna classe de fesols (els de careta són esplèndids), de seguida es posen en una cassola plantats, amb la punta per avall i la corona tapada cara amunt, i es porten al forn per a coure’ls. Però sobretot té Oliva dos menjars peculiars que estan lligats a l’aigua, a les zones de mar-jal que hi ha entre Oliva, Pego i el Verger: la gamba amb bleda i el suquet de peix. Jo he conegut de menut dones d’Oliva que de bon matí apareixien per Llocnou amb una panera d’aquelles planes al cap cridant: «Dones, gambeeeee!» –per cert que a nosaltres també ens cridava l’atenció això de la e final. Ara, anar a fer gambeta és molt costós i l’economia de la gambeta resulta en l’actualitat qua-si inexistent. A pesar de tot, encara es menja gamba amb bleda en alguns bars d’Oliva, com en el que hem esmorzat abans, el Morera, que és un dels antics casinos de la població. L’altre menjar derivat de les terres de marjal és el suquet d’anguila. L’anguila que es treia del Molinell significava –almenys abans– una bona font d’ingressos. Jo he vist a la vora d’aquell riu camions holandesos carregant angui-les que se les enduien a Holanda per a fumar-les i revendre-nos-les després. De totes maneres, en suquet, l’anguila està magnífica. I a partir del suquet d’anguila es va inventar un altre menjar: l’«espar-denyà», que és un suquet d’anguila amb pollastre o amb una o altra classe de carn. D’eixa manera, s’aconsegueix un sabor absoluta-ment diferent.

167

Els pobles de la falla: Piles, Miramar, L’Alquerieta de Guardamar i Daimús

Hòmens emprenedors

Ja et vaig advertir a Llocnou que a mida que baixàrem cap al mar, els meus coneixements de la comarca es reduïen, almenys en el sentit de poder contrastar la realitat de fa trenta, quaranta o cinquanta anys amb la de hui en dia. Jo sóc un home de l’interior, de la munta-nya, i quan me’n vaig baixar, vaig topar amb Gandia, on visc, i d’allí a penes he passat. Per tant, la meua relació amb els pobles de la cos-ta ha estat més un producte dels llibres i la curiositat històrica que del contacte i de la vivència directes. De totes maneres, he tingut un bon tracte amb certs hòmens emprenedors de la zona més acosta-da al mar. Igual que en el seu moment he comentat les anècdotes d’un personatge com el senyor Salvador Gómez de Llocnou o de la figura imprescindible del nostre amic Salvador Cardona, que com alcalde crec que duia molt bé Oliva però que culturalment sobretot l’ha duta a un lloc esplèndid i amb l’ajuda d’Antoni Mestre i de tants altres, ara caldrà referir-se a algun dels personatges que han sigut els promotors d’aquests pobles. Com és el cas de Ferran Guillem o el de Rossend Barber. Mira, el dia que va morir Ferran, jo vaig plo-rar. I és que era, humanament, un prototipus. No hi ha hagut ningú que haja dit una paraula en contra seua. Una persona vertadera-ment meravellosa! Va ser un dels grans comerciants de taronja de Piles. De constitució grossa, xicot, era tot ell bondat, i estava sempre atent a ajudar els altres... No dic que fóra un Sèneca o un Ciceró, però esta classe de persones s’haurien de mantindre en la memòria dels pobles, fins i tot, dedicar-los un xicotet record, perquè han fet que les coses tiraren avant, i la gent se n’ha beneficiat.

168

Rossend Barber va fer en bona part la platja de Miramar i la plat-ja de Piles. Que va ser el gran promotor d’eixes dues platges, està claríssim. Ara, és una d’aquelles persones que ha triomfat i ha fra-cassat diverses en la seua vida. I també va triomfar i va fracassar en la construcció de les platges de Miramar i Piles. Altres triomfen d’una manera segura sobre les cendres d’esta classe de gent. Però Rossend Barber és d’aquells que, a la millor no saben cap a on van, però que sempre tiren avant i sempre fan coses. I ell, quan va acabar per fracassar ací, se’n va anar al Saler o a Benidorm o a la Vila o a qualsevol lloc. Tornà a triomfar i tornà a fracassar en molts altres llocs, fins que l’enviaren allà al Camerun com a representant-cons-tructor, i allí està encara. Cada vegada que torna, ens veiem i esmor-zem junts: som molt bons amics.

La falla

I tu diràs: què vol dir això dels pobles de la falla? No sóc jo el primer que els he anomenat d’eixa manera. Joan Antoni Maians, germà de Gregori, en el segle XVIII parlava ja de Piles, Miramar, l’Alquerieta i Daimús com dels pobles de la falla. La falla és un esfondrament del terreny, un canvi brusc de nivell, que probablement es produiria a conseqüència d’un terratrèmol –dic jo si seria el que hi hagués a mitjan segle XVIII. Com que la forma d’esta zona és la d’una mitja lluna, l’esfondrament es nota sobretot en el seu centre, mentre que als extrems o inicis –com Oliva o la platja de Venècia– és difícilment perceptible. Si tu te’n vas a dinar, per exemple, al restaurant Arnadí de l’Alquerieta de Guardamar, a través d’una de les seues finestres podràs tindre una vista magnífica perquè el límit de la falla es troba justament allí, només s’acaba l’Alquerieta en direcció al mar, i per-què allò és la zona central de falla.

Tot aquest territori baix, pròxim al mar, només s’aprofitava com a terreny de pastura, igual que els marjals de Gandia o de Xeraco. Hi duien aquells ramats de dula de què un dia parlàvem. No serà sinó a final del XVIII o sobretot en el XIX que comencen a plantar en

169

eixa llengua de terra vora la costa hortalisses i també una miqueta d’arròs. I quan això ja no resultava rendible, es va substituir –com sempre i com a tot arreu en la nostra comarca– pels tarongerars.

Informacions vora mar

Aquest pont sobre el qual estem i que es manté dret precàriament a causa de les inundacions del passat 3 de novembre, creua el bar-ranc de Palmera quasi en la seua desembocadura en el mar. Segu-rament aquest barranc era l’antic barranc de Benirugat que partia terme entre la jurisdicció del ducat de Gandia i la jurisdicció del comtat d’Oliva.

Això que hi ha en la superfície de l’aigua del barranc no és llepó, sinó panets d’aigua, que és una planteta flotant d’un parell de fulle-tes, l’arrel de la qual s’afona en l’aigua sis o huit centímetres. Mira si està concentrada i espessa allí que pareix que siga gram.

Jo no ho he conegut perquè no baixava pràcticament mai al mar, però estes platges d’ací fins a Dénia han proporcionat sempre una alga –no l’alga roja que veiem en muntons de vegades vora mar, sinó eixa alga fullenca no filosa– que els llauradors aprofitaven fa molts anys a fi d’adobar els seus camps. L’arreplegaven, la deixaven eixugar de les aigües salines que duia, després la colgaven al seu bancal i la deixaven fins que es podria i era aleshores que s’utilitza-va. Nosaltres, a la muntanya, gastàvem el jaç per a fer el fem, però els llauradors d’ací no tenien jaç com allà no teníem algues.

Multisecularment s’ha parlat del «bouet de Daimús». El mateix Gaietà Garcia mantingué un fort interés per aquest fenomen, com reflecteixen els seus apunts climàtics publicats pel Col·legi de Far-macèutics de València. El «bouet», que és una espècie de grunyir profund que se sent de vegades en la platja de Daimús, té el seu origen en el riu Serpis, perquè d’ell provenen les graves que, a causa dels corrents del nord-est que predominen ací, van a parar sempre al sud de la desembocadura del riu, bé siga a la vora del mar –d’ací

170

les pedres de la platja entre Venècia i Daimús–, bé siga a les profun-ditats marines. Aleshores, quan hi ha temporals de fons, les aigües de més profunditat arrosseguen les graves, les quals, en topar unes amb altres, provoquen l’«efecte del bouet».

Pensant des d’ací en els quatre pobles de la falla, podríem dir que, llevat de l’Alquerieta de Guardamar, els altres tres –Piles, Mi-ramar i Daimús– tenen una extensió prou aproximada: 3’9, 2’6 i 3’1 km2, respectivament. Pel que fa a la població, llevat també de l’Alquerieta, hi ha augmentat al llarg del present segle, si no d’una manera accelerada almenys sí d’una manera més o menys conti-nuada, i hui en dia tots tres passen dels mil habitants i no arriben als dos mil. De totes maneres, hi ha hagut moments de baixada, i Daimús, per una altra part, ha anat més a pressa que els altres dos. Després, quant a la qüestió econòmica, Piles, encara que a penes ha desenrotllat la seua indústria, s’ha convertit en un autèntic centre d’explotació, treball i comercialització de la taronja. Miramar s’ha dedicat a treballar les seues terres, tot i que a l’hora de la comerci-alització del producte de les mateixes terres –fonamentalment ta-ronges, però també hortalisses– ha hagut d’anar al poble del costat, a Piles. I a Daimús també li ha passat una cosa semblant: ha recor-regut als magatzems de Bellreguard, de Gandia o de Piles. Alesho-res, per què ha crescut Daimús tan ràpidament en relació als altres pobles de la falla? La resposta és senzilla: Daimús està ben a prop de Gandia a través de la carretera, bé aquella de La Vital o bé la de la carretera del Grau. Això fa que Gandia tinga, al costat mateix, una zona d’on dur productes bàsics per al seu abastiment. És a dir, que a Daimús han sorgit unes instal·lacions industrials que fabriquen embotits o carns, i també instal·lacions relacionades amb els ma-terials de construcció que, com estan a un tres i no res de Gandia, li subministren elements necessaris per al seu manteniment com a ciutat gran que és. Daimús va creixent d’esta manera i va donant treball a la seua gent. A més a més, caldria que tinguérem en comp-te la importància, encara que siga temporal, del turisme per a tota aquesta zona. El turisme estiuenc proporciona als pobles de la falla –també en esta ocasió hem de destacar l’Alquerieta, ja que la seua

171

platja no ha estat explotada turísticament ara com ara– uns ingres-sos considerables, tant per la venda de solars que abans no valien res i ara valen molt, i la construcció d’apartaments i xalets, com per la creació de tota classe de servicis. A banda del turisme estiuenc, tu i jo tenim amics de Gandia que viuen tot l’any a la platja de Daimús –o a la platja de Gandia. Per què? Perquè la platja de Daimús està a deu minuts en cotxe del treball de Gandia i perquè en un bon xalet o un bon apartament es pot viure més airejat i saludablement. Ara bé, a la platja de Piles o a la platja de Miramar, en tot cas aniran a viure tot l’any els veïns d’eixes poblacions. En canvi, a la platja de Daimús hi ha prou gent que passa l’hivern i no és de Daimús, sinó de Gandia. La qual cosa fa que la platja de Daimús tinga un relleu que no tenen les altres dues.

Dins dels pobles de la falla, l’Alquerieta de Guardamar és un cas a part. Sempre ha sigut menut, però a hores d’ara la seua població, almenys de residents oficials, ha quedat reduïda a 46 habitants, se-gons el cens de 1981, i continua en regressió constant. Fa vindre a la memòria Castellonet, naturalment. Però l’Alquerieta és el poble més menut de tota la comarca, tot i que el seu terme, d’un quilòme-tre quadrat, no està situat en l’escaló inferior d’extensió de la Safor. I si no va ser definitivament absorbit des d’un punt de vista econò-mic i poblacional per Miramar o Daimús és perquè sempre i fins fa quatre dies ha mantingut una tradició de posseir moltes tavernes. No vull dir que els de l’Alquerieta s’hagen dedicat a beure desme-suradament, sinó que allí acudia a beure gent dels pobles veïns o la gent de pas, siga per la raó que siga. Per cert, que abans l’Alquerieta es deia dels Tamarits –que eren els propietaris del poble– en comp-tes de Guardamar. El canvi de nom es va produir el segle passat, si no recorde malament. Fins i tot, en algun moment s’ha denominat l’Alquerieta de Miramar, per adscripció religiosa, i l’Alquerieta de Daimús, per proximitat.

Sobre èpoques més antigues, existeixen algunes conjectures en relació a Daimús. Don Pius Beltran va arribar a parlar d’una po-blació d’origen grecoromà, Daimúsia. Però ja dic, tot això són con-jectures que els entesos han desqualificat en diverses ocasions.

172

Ara, jo l’únic que sé és que he anat per la part dels Pedregals i he trobat testets d’aquells de ceràmica roja romana ben compacta en grans quantitats. I per allí es van localitzar també una lauda roma-na i trossos d’estàtues romanes. En fi... Ah!, en aquest sentit, encara que d’un interés menor, falta dir una cosa: a l’església de Miramar, mentre es feien unes obres, van aparéixer fa uns anys un nombre enorme de plats que devien ser plats votius, o siga, donatius. No puc donar més notícies perquè no els vaig arribar a vore. Això sí, sembla que algú els va fer desaparéixer.

Davant de la torre de Piles

Esta torre de Piles, que probablement va ser construïda en el segle XVI, és una de tantes torres de guaita o vigilància que s’erigien prop de la costa per a previndre els possibles atacs dels pirates berberiscs –marroquins, però sobretot algerians i tunisians. De pirates, n’hi ha hagut en moltes èpoques. Així i tot, en l’època en què en els po-bles d’esta costa vivia molta població de religió musulmana que era perseguida per la població de religió cristiana, la pirateria tenia uns objectius especials, ben diferents del saqueig esporàdic. Perquè hi havia una claríssima col·laboració entre els pirates i els mudèjars o –després de la conversió de 1521– moriscs. Els primers ajudaven els segons a fi que pogueren fugir cap a les terres del nord d’Àfrica, i els musulmans d’ací ajudaven els musulmans pirates perquè pogueren saquejar les poblacions de la costa cristiana. Per això, en aquells temps, al costat de les instal·lacions defensives bàsiques, com els castells o les poblacions de costa, s’edificaren gran part d’estes tor-res que més que res feien la funció de controlar i avisar de l’arribada d’un grup o altre de pirates. En la nostra comarca existia una torre a Oliva –de la qual ja fa anys que no queda res–, la de Piles que tenim ara davant, la del Grau de Gandia –absorbida pel creixement de la població–, la de Xeraco i la de la Vall –si considerem esta població dins de la nostra comarca. De totes elles, la que millor s’ha conser-vat i que, a més a més, ha estat restaurada per l’Ajuntament de Piles,

173

després d’haver sigut utilitzada com a refugi de carrabiners i com a quadra, és esta que ara veiem. I com la veiem no podem caure en l’engany en què va caure Sarthou Carreres, qui va escriure que la torre de Piles era de planta quadrangular, quan resulta evidentíssim que és circular.

Com que entre la torre de Piles i d’Oliva hi havia aproximada-ment la mateixa distància que entre la de Piles i la del Grau –més o menys una llegua, és a dir, un poc més de cinc quilòmetres i mig–, amb el servici de dos homes en cada torre i dos més a cavall que anaven transmetent notícies d’una torre a l’altra, s’establia un siste-ma de vigilància adequat per tindre controlada esta zona. Quan hi havia pressa, els mateixos hòmens de les torres feien senyals: amb foc si era de nit i amb fum si era de dia. Una vegada alertades, ve-nien de seguida les milícies urbanes de Gandia o d’Oliva a contra-restar el possible atac.

Un dels grans pirates que intervingueren en la nostra costa és el que coneixem per Barba-rossa, que sembla que era d’origen cristià. Solia vindre a carregar moriscs que desitjaven anar-se’n, d’ací als actuals Marroc o Algèria. Li pagaven amb allò que podien endur-se, o siga, roba, joies, diners... En 1529 van embarcar unes dues-cen-tes famílies de moriscs que pertanyien a esta zona nostra. Era una suma considerable de gent. Qui havia de treballar les terres? Qui havia de pagar els censos? Els propietaris cristians posaren el crit al cel i el Governador de València va fer que es muntara una esquadra comandada per un tal Portuondo. Aleshores, Barba-rossa, que es va vore perseguit i que estava en inferioritat de condicions per les naus i la càrrega que duia, va atracar a Formentera. Portuondo, tranquil-lament, retirà veles i se n’anà a parlamentar amb els pirates. Però Barba-rossa cregué que anaven a atacar-lo i decidí atacar ell primer. Les naus dels cristians estaven sense velam i foren ràpidament ven-çudes. Després, aquell llegendari pirata va continuar el seu camí amb les dues-centes famílies morisques que deixaven aquests ter-mes de per ací despoblats, en gran manera, de braços per a treballar la terra. Un altre pirata cèlebre va ser Dragut, que dugué a cap una acció pareguda a la de Barba-rossa per allà la costa de Cullera.

174

A partir de l’expulsió dels moriscs, els pirates ja no tenen res a fer ací, perquè per una part no troben rendiment econòmic en el transport de moriscs ni complicitat interior per poder atacar i sa-quejar aquest territori. Per tant, les torres de guaita comencen a perdre ràpidament el seu paper i comencen a quedar com una re-líquia del passat.

175

Xeraco i Xeresa

Unes gotes d’història en una bella raconada del Mondúver

A partir d’esta raconada de la vessant nord-est del Mondúver s’es-tén el terme de Xeresa. És un dels escassos llocs de la nostra comar-ca on encara queden pinades vertaderament frondoses. El paratge és formidable. Allà dalt està el punt més alt del massís del Mondú-ver (840 m) i allí és on es divideixen els termes de Xeresa i Gandia. Justament en el con del Mondúver també és on es registren les pre-cipitacions més abundoses de totes les terres valencianes: 800 mm de mitjana anual. A la dreta del camí per on anem hi ha un barranc que baixa del Mondúver i al qual aboquen les seues aigües la font del Molí –font tan cabalosa que movia les moles d’un molí, el qual està ben conservat i és propietat de Salvador Pérez, natural de Xe-resa, encara que viu a Gandia. El barranc, que travessa Xeresa, està en part cobert i transformat en passeig, la qual cosa comporta un cert perill, ja que un dia pot fer com la rambla de Gallinera el 3 de novembre passat i tornar a pel que és seu... Siga com siga, aquest barranc devia separar, en el segle XIII almenys, dos poblats menuts, perquè en el Llibre del Repartiment existeixen dos assentaments consecutius que es refereixen, en primer lloc, a l’alqueria de Xeresa i, en segon lloc, a l’altra alqueria anomenada Xaresa. La primera, que gràcies al seu major creixement i millor establiment degué ser el nucli central de l’actual Xeresa, seria probablement la de la dreta del barranc, així com el ravalet actual de Xeresa, situat a mà esquer-ra del barranc, devia ser l’alqueria de Xaresa.

Amb aquells primers pobladors cristians, entre els quals desta-quen els Busquet a Xeraco i els Carnicers a Xeresa, passà igual que

176

en tants altres llocs: van rebre, de mans de Jaume I, cases i terres i, com que eren de Catalunya, d’Aragó o d’on fóra, les van vendre segurament només pogueren per tal de tornar-se’n a sa casa. El ben cert és que el creixement demogràfic que s’experimenta poste-riorment en aquests pobles prové de nous pobladors, en gran part d’origen català que vénen ací a final del segle XIII –quan Jaume I escriu aquella carta a Barcelona en què demana gent cristiana per establir-la adequadament en estes terres i contrarestar així l’elevat índex de moros–, però sobretot en el segle XIV i, encara més, en el segle XV, és a dir, a l’hora d’entrar Catalunya en una forta crisi eco-nòmica i política. Per tant, la despoblació subsegüent a l’expulsió dels moriscs va influir en poca mida en aquests dos pobles, perquè una part considerable de la població eren cristians.

Ara bé, probablement tant Xeraco com Xeresa tenen un origen prou remot. Entre les troballes arqueològiques que s’han descobert en els dos termes, hi ha dos jaciments de l’època del Bronze Ibè-ric: el Calamu i la Barcella. Però a banda d’això o per rematar això, tenim l’opinió –ben respectable– de don Ramón Menéndez Pidal que opinava que aquests dos pobles podrien tindre un origen ibèric segons es podria deduir dels seus noms: la partícula xe- de Xeraco i Xeresa vindria de la partícula eixe- ibèrica, que està tan estesa allà al País Basc i que significa ‘caseriu de’. A més a més, l’acabament en -aco de Xeraco apareix molt en zones ibèriques. La possibilitat que això siga així és innegable; la demostració, naturalment, és fortuïta.

L’alternança econòmica de Xeraco i Xeresa

El terme de Xeraco té 20’2 quilòmetres quadrats i el de Xeresa, 16’6, encara que gran part dels quals és muntanya i marjal –tu ja saps que quan pitjor és el tros, més gran et toca... O siga, que després de Gandia, Oliva i Vilallonga, el quart i quint lloc quant a extensió l’ocupen Xeraco i Xeresa, respectivament, per davant d’altres po-bles importants de la comarca com la Font, Palma, Ador, etcètera. Però ja dic que entre muntanya i marjal es menjaven una bona part

177

dels dos termes. Les muntanyes de Xeraco no resulten tan empi-nades com les de Xeresa i això feia que s’hi feren millors collites de secà abans de convertir-se en tarongers. En canvi, només eixir de Xeraco topaves amb les terres de marjal, el rendiment de les quals era mínim –per a la pastura de quatre bous i d’uns ramats de cabres i ovelles–, mentre que a Xeresa li quedava prou més lluny la terra de marjal. De totes maneres, que Xeresa fóra fins a començament del segle XX una població de més relleu en tots els sentits que Xeraco, es deu sobretot a esta raconada que s’obri enmig del Mondúver i a la seua font del Molí que regava tota esta zona d’una inclinació lleu-gera que arribava fins a la carretera actual aproximadament. Xeresa posseïa, per tant i probablement des de l’època romana o fins i tot, abans, una bona extensió de regadiu, d’hortalisses en especial, que li produïa una riquesa agrícola ben superior a la de Xeraco i, en conseqüència, una major població i evolució urbana.

Fins que arriba aquest segle i Xeraco li passa al davant a Xeresa. És el moment en què, gràcies a les valls, les aigües de les terres de marjal van canalitzant-se i s’augmenten d’aquesta manera els cul-tius de reg a Xeraco. Posteriorment, es comença a traure l’aigua dels pous –l’aigua la troben a poca profunditat– i tot el secà es converteix en regadiu. Xeraco creix ben de pressa i, a més a més, com que el seu terme és major que el de Xeresa, el terreny cultivable també és major, a banda de la seua millor situació geogràfica, oberta al mar, per cultivar les hortalisses, que ha sigut la gran especialitat agrícola d’aquests dos pobles fins que la taronja s’ha imposat en els darrers deu o vint anys –els pebres i les tomaques eren més propis de Xe-resa i la bajoqueta, de Xeraco. Les hortalisses podien donar fins a quatre collites a l’any: encara no havien collit les espigues de dacsa, per exemple, i ja estaven eixint les fesoleres per a emparrar-se en les espigues. El rendiment per unitat de terra era elevat, tot i que en relació al treball era baix, però és que gran part del treball que re-querien les hortalisses se’l feien els mateixos propietaris, i per això resultaven ben rendibles. La competència dels terrenys de Múrcia, d’Almeria o de Granada ha fet que les hortalisses disminuïren a Xe-raco i Xeresa per ser substituïdes pels tarongers.

178

Per una altra part, Xeraco ha tingut a partir de final del segle passat un altre avantatge sobre Xeresa: el seu millor accés a les vies de comunicació, les quals han anat adquirint importància al llarg del nostre segle de cara al desenrotllament d’un poble. En cons-truir-se el ferrocarril –encara que en un principi només cobreix la línia de Carcaixent a Dénia–, el tren fa parada a Xeraco. A més a més, la carretera València-Alacant passa per Xeraco, i el transport a gran escala de hui en dia hi té una forta influència, mentre que Xe-resa queda ací, arraconada, sempre a una certa distància de les vies de comunicació rellevants. Tot això explica l’intensíssim esclat de-mogràfic que ha tingut Xeraco en els últims temps, que quasi ha tri-plicat la seua població des de 1900 (hui té més de 4.000 habitants). En canvi, Xeresa, tot i que fins a 1940 anava a més, té en les últimes dècades un moviment regressiu en l’aspecte demogràfic (hui no ar-riba als 2.000 habitants).

Una bona fornada d’alumnes de Xeresa

Al primer curs que es va obrir a l’Institut Laboral de Gandia, el de 1950-51, ens van arribar una colla de xicots de Xeresa que resulta-ren ser uns magnífics alumnes. Molts d’ells són en l’actualitat en-ginyers, arquitectes o científics de gran solvència, però també n’hi ha un que és músic en l’Orquestra de la Radiotelevisió Espanyola, i aquest fenomen es va produir per dues raons. La primera: com que fins aleshores no hi havia hagut centres públics d’ensenyança mitjana en tota la comarca, una part considerable de l’alumnat, en comptes d’arribar a l’Institut a l’edat de deu anys, quan tocava fer l’ingrés, arribava als tretze o catorze anys, és a dir, amb una capaci-tat d’assimilació prou superior al que hauria sigut normal. La sego-na raó, i potser siga la més important, és l’elevada qualitat de la pre-paració escolar que havien rebut. Perquè en aquells fatídics anys quaranta, a pesar de les porgues que s’havien practicat en el sector de magisteri, quedaven encara mestres d’una preparació i d’un tac-te per a la docència admirables, d’aquells que, com un dia ja et con-

179

tava, exercien la seua professió des que es despertaven de bon matí fins que s’adormien rendits, a més d’estar preocupats per la vida del poble on treballaven, ja que, entre altres coses, es passaven la seua vida allí –aleshores els mestres duraven molt en un mateix poble i a la millor no canviaven de lloc en tota la seua vida. I de la matei-xa manera que a Llocnou hi havia aquell don Antonio Belmar que tant em va ajudar o a Gandia, don Julián Uribe, ací a Xeresa també va caure en la postguerra un d’aquells mestres extraordinaris: Pep Mut. Ell va ser qui preparà aquella generació de xicots de Xeresa que quan arribaren a les nostres mans a l’Institut de Gandia havien adquirit l’habilitat mental per captar ràpidament les coses. També s’ha de dir que en aquella època tan sols enviaven a l’Institut els que tenien més capacitat o els que tenien més voluntat, no com ara que hi van des del primer a l’últim. Però, a més d’un bon mestre, Pep Mut cantava amb entonació, sabia tocar la guitarra i durant la seua vida va fer un cabàs de versets. A totes les festes de la Rectoria, d’on ell era, es convertia en un dels grans animadors. I, de la Rectoria, em va ensenyar aquests versets populars:

Si voleu que guarde cabres

ompliu-me el sarró de pa

que les figues ja s’acaben

i raïm ja no hi ha.

Esta poesia, tot i que està en primera persona del singular, re-flecteix molt bé la concepció que es tenia dels pastors fa quaranta o cinquanta anys, quan duien ramats de quaranta o cinquanta cabres o ovelles només i arramblaven tot el que podien, ja que es guanya-ven la vida prou malament. No se’ls tenia massa ben considerats aleshores, no... I tampoc, encara que de vegades es puga creure el contrari, no eren els qui més coneixien la muntanya. Els qui millor la coneixien eren els llenyaters, que vivien fonamentalment de fer llenya i vendre-la als del poble o a particulars.

180

Les marjals

Tu ja saps que el terme de Xeresa no arriba al mar perquè li tanquen l’eixida Gandia i Xeraco. O siga que a continuació de la platja de Xe-raco va la platja de Gandia. I justament el límit entre aquestes dues platges i aquests dos termes és l’anomenat riu Vaca, que en realitat és un barranc que passa algun que altre any sense que duga aigua.

Quan el botànic Cavanilles va passar a final del segle XVIII per esta zona de marjal de Xeraco i Xeresa, a banda d’escriure que «que-da el mar oculto por el bosque de pinos ó dehesa de Gandía», afirmà que molts hiverns queia tanta pluja ací que es formava una llacuna «sobre la qual navegan los barquichuelos». Si això ho diu Cavanilles a final del segle XVIII, és acceptable que en la crònica del Cid Cam-peador, escrita en els segle XI, es diga que els musulmans, per tal d’atacar el castell de Bairén en mans de les tropes cristianes de Pere I d’Aragó i del Cid, s’acostaran al seu peu amb naus.

Un dels efectes de la terra de marjal és que fa créixer una enor-me quantitat de matèria vegetal, des d’herbes altes a canyes primes, etcètera. Tota eixa matèria va depositant-se en el fons i forma una massa negra que ací ha arribat a tindre dotze metres d’espessor i que és la que, segons Cavanilles, va fer dir a Bowles que la terra de «la huerta de Gandía era feraz y negra».

Però enmig de totes aquestes terres pantanoses, hi ha una car-retera que oficialment es diu de Natzaret a Oliva on abans existia només un camí –almenys en el trajecte de Cullera a Oliva. I com ha estat això? Probablement el camí, el camí de l’Arena que solí-em dir, descansa sobre un estrat inferior, un dic d’argila, que dividia els marjals en dues parts. Era un camí de carro, un camí de mules, transitat des dels temps antics. Jo recorde haver anat a l’estraperlo de l’arròs pel camí de l’Arena, fugint lògicament de la carretera na-cional on et podies trobar fàcilment la Guàrdia Civil.

181

Barx i La Valldigna

Una artesania extingida: el margalló

Barx –i molt més encara la Valldigna– és una de les zones de la co-marca que menys conec. Millor dit, he tingut molt de contacte amb Barx en les últimes dècades –des que vaig ser professor de l’Insti-tut Laboral de Gandia–, m’ha agradat vindre sovint a esmorzar a un d’aquests bars que hi ha ací, siga al Maria, a El Portitxolet o al de Chaveli, però no dispose d’esta zona referències viscudes de fa, per exemple, quaranta o cinquanta anys. Sé que vaig pujar a Barx de ben xicotiu amb ma mare, però d’aquella primera visita no recorde res. Per altra part, de Barx tenia jo notícia per la qüestió de l’ullol, és a dir, que entre Barx i el meu poble, Llocnou, existia una certa com-petència a causa dels ullols, tot i que Pinet era tal vegada l’autèntic competidor de Barx en aquest aspecte. L’ullol és el brot tendre del margalló. Una volta secs i blanquejats, amb els ullols es feien els cabassos de palma. I en una època en què els plàstics es desconei-xien completament i en què l’espart era escàs i car, la major part dels cabassos d’aquells de quasi dues arroves per a taronges eren de palma, o siga, de margalló. Jo he anat a fer molts ullols, moltíssims, sobretot a la solana de Vilallonga. M’havia d’alçar ben de nit encara per tal d’arribar allà abans que es fera de dia, perquè la palmera, en començar a calfar-la el sol, es dilata i aleshores costa més d’arran-car l’ullol. A més a més, com eixa faena es solia realitzar en el mes d’agost, el sol acabava pegant-se amb massa intensitat en l’esquena. Per tant, només començaves a vore’ls, havies de començar a arran-car-los. I de seguida que el sol calfava fort, tu te’n baixaves a esten-dre els ullols al sol per tal que s’assecaren. Ja ben secs, els veníem directament, o ma mare feia amb ells cabassos que posteriorment també veníem, a fi d’obtindre uns diners més per a casa.

182

Tot això ho dic perquè pretenia concloure que Barx, en un mo-ment determinat, posseïa una artesania important, la dels cabassos de palma –o també la dels cabassets d’aquells per anar a comprar o els que porten les dones penjant del braç–, que venia molt bé pro-bablement a la Valldigna, però indubtablement també a l’Horta de Gandia. Ara bé, aquella artesania s’acabà, no tant perquè constituïa un treball penós, sinó perquè no era rendible. Davant de les fibres de plàstic o de la pell o del cautxú, els cabassos de palma s’han con-vertit en una relíquia i ja no se’n veuen hui en dia.

Les fonts, els avencs i l’estiueig

La pèrdua dels ingressos que provenien de l’ullol hauria pogut afonar Barx. En canvi, a pesar que allà mitjan segle XX tingué un descens de població, Barx s’ha mantingut i inclús ha crescut en els darrers temps, a diferència de tants i tants pobles de secà. En reali-tat, la instal·lació d’alguna indústria dispersa de tèxtil i sobretot de granges avícoles i porcines han col·laborat a crear ací riquesa, però potser no han sigut la base del desenrotllament de Barx.

Tampoc no li ha estat possible a Barx transformar els seus tra-dicionals cultius de secà en cultius de regadiu, com ha succeït en molts pobles d’allà baix, per falta d’aigua, almenys d’aigua en quan-titat suficient i a preu adequat. És cert que alguna cosa s’ha aconse-guit regar amb les dues fonts més famoses i de més cabal del terme: la de l’Om i la de la Bismola o Puigmolta. Són fonts molt apreciades per aquells que patim els nitrats en l’aigua potable, és a dir, per a anar allí amb la marraixa i carregar per al consum particular. Tam-bé han provocat probablement, tant una com l’altra, el sorgiment de bars i restaurants al seu voltant. Per cert que la font que ara la majoria de la gent diu «de la Puigmola», jo sempre l’havia sentida anomenar com «de la Bismola». ‘Bismola’ vol dir que es troba davall d’una mola –o siga, davall d’una zona prou plana situada dalt d’una muntanya i tallada pels costats–, i la font referida no cap dubte que es troba davall de la mola que forma la serra eixa que s’estén cap a

183

Marxuquera i Pinet. Però tampoc no deixa de ser de veres que la font té a la seua dreta, en direcció de Barx a Barxeta pel Pla de Cor-rals, una mola, com ja he dit abans, amb la qual cosa el topònim de ‘Puigmola’ també seria vàlid. Ah!, hi ha una altra font, una tercera, de les tres de què s’abastia Barx abans: la font del Cister. Està situ-ada anant a les foies de Barx, que en realitat són les foies de Simat, i té un filiu d’aigua que necessites una hora per a omplir una mar-raixa, tot i que diuen que és una aigua ben agradable i saludable –jo procure beure’n com menys millor, no perquè siga del Cister, sinó perquè és aigua... De totes maneres i tornant al tema, Barx no ha pogut transformar les seues terres de secà en regadiu a causa de la falta d’aigua. I això que ací, encara que no tant com a Gandia, plou prou: de 650 a 700 litres de mitjana anual. Però és que açò és una zona calissa, a més d’una zona amb una certa altura, la qual cosa fa que la pluja continga una major concentració d’anhídrid carbònic, per tant que siga més acidulada i dissolga amb més força. És a dir que ací, al llarg de milions d’anys, s’han originat els avencs –el de la Donzella, els del Pla de les Simes i tants altres– que acaben duent l’aigua que cau ací a la Valldigna o a les terres de marjal de Gandia o Xeraco.

I aleshores: per què ha crescut Barx? A causa de l’interés de Gandia pel clima i el paisatge d’esta vall que és el terme de Barx, i sobretot de la Drova, on ara ens trobem tu i jo. La Drova, com a colònia d’estiueig recent, ha tingut dues etapes ben diferenciades. La primera correspon als anys d’abans de la Guerra Civil i de la Postguerra. Un grapat de famílies de Gandia que han fet dinerets, es construeixen un xalet o caseta ací i es passen uns estius diver-tidíssims. Fins i tot, arribaren a instal·lar una placeta de bous per a torejar vaquetes –tu ja saps que Iranzo, el notari, a més de tindre afició pel circ, era torero. Hi havia per tant a la Drova en aquells anys molta animació, però reduïda a uns pocs. En els anys cinquanta, per exemple, no crec que a la Drova pujaren més de vint famílies. No serà sinó allà pels anys seixanta ben avançats quan vinga la segona etapa de la Drova, la més important, la que va fer revaloritzar estes terres que abans no valien res, i és el moment en què comencen

184

a construir-se ací una quantitat enorme de xalets i d’instal·lacions turístiques. En aquesta segona etapa hi ha un personatge que ha tingut una intervenció decisiva. Al personatge en qüestió li diuen Chaveli. Molts el consideren un destarifat i tal i qual, i n’han parlat ben malament. Però Chaveli, a més d’alçar un hotel a la Drova, va ser el gran impulsor que convertí una terra que no valia ni a duro la fanecada, en una terra per la qual s’han pagat i es paguen molts milers de pessetes per metre quadrat. I em pense que ell, no n’ha tret més que les mans al cap...

La reconversió del terme de Barx en una zona turística i residen-cial –el nostre escriptor i poeta Josep Piera viu a la Drova tot l’any–, és el que li ha donat vida i ha fet que la majoria de la moltíssima gent d’ací que va emigrar en la Postguerra a França tornara al seu poble.

El Mondúver: el Parpalló i don Lluís Pericot

El Mondúver és un dels meus enamoraments. És una piràmide perfecta, sobretot vist des de Gandia, des d’aquella zona del xalet de París: des d’allí, tots els mollonets dels costats se’ls ha menjat el conjunt. Sempre l’he conegut més pelat en relació a les altres mun-tanyes de la comarca, encara que hui en dia ha arribat a un límit in-creïble en aquest sentit a causa dels múltiples i continuats incendis forestals. I ja et vaig dir quan anàrem a la Safor que, amb el Montgó, el Mondúver és un dels millors balcons de la costa valenciana, dalt del qual pots vore des d’Almansa fins a Eivissa en un dia clar. Hi he pujat infinitat de voltes al llarg de la meua vida, l’última va ser l’any passat, però espere repetir l’experiència enguany i tots els anys fu-turs possibles.

En el Mondúver es troba la famosíssima cova del Parpalló: tot i que pertany al terme de Gandia, des d’on es veu bé és pràctica-ment quan ja estàs a la Drova. No cal dir que no és tan sols un dels jaciments prehistòrics més importants a nivell valencià, sinó tam-bé a nivell mundial. Em sembla que el primer que dóna notícia de

185

la cova del Parpalló és Vilanova i Piera a mitjan segle XIX. Ara, ell era geòleg i només va trobar les deixalles prehistòriques de l’últi-ma època, les més superficials, les quals, per cert, estaven en prou mal estat de conservació. Per què? Perquè esta zona ha tingut una certa riquesa de ramats –especialment de cabres blanques, que jo he conegut des d’ací a Almiserà en grans quantitats– i la cova del Parpalló s’utilitzava com a corral d’aquells animals. Aleshores, els llauradors hi anaven i arreplegaven el fem dels ramats i sovint se’n passaven una miqueta, amb el consegüent perjudici per als sedi-ments prehistòrics superficials. Després, potser a través de la lectu-ra de Vilanova i Piera, s’interessaren pel Parpalló l’escolapi Leandre Calvo –que va ser una sort mal aprofitada per a Gandia, perquè se li hauria d’haver donat molta més importància de la que se li va donar– i un altre religiós francés, de cognom Breuil. Però el que re-alitzà unes excavacions en tota regla allí, i per tant, l’autèntic desco-bridor de la cova de Parpalló va ser don Lluís Pericot. Ell vingué a la Universitat de València com a catedràtic l’any 1927 en què, gràcies a don Isidre Ballester –que era advocat, però que tenia una gran afició a l’arqueologia–, es va crear el SIP (Servici d’Investigació Prehistòri-ca) de la Diputació Provincial de València del qual va ser nomenat subdirector i encarregat de la direcció tècnica de les excavacions de la cova del Parpalló. O siga que en els estius sobretot de 1929, 1930 i 1931, don Lluís se’n ve al Parpalló a dur a cap les excavacions que farien canviar la perspectiva del Paleolític Superior que es tenia a la nostra península i que provocarien la fama mundial d’aquesta cova. L’acompanyaven Salvadoret, Juanito i Llàzer, tres treballadors que a força d’excavació rere excavació aconseguiren una bona tèc-nica. Salvadoret, a més amés, posseïa una intuïció extraordinària: era capaç d’identificar i casar dues peces trobades indubtablement en la mateixa excavació, però trobades en tres mesos de diferència o de temporada a temporada. De vegades li deia a Pericot: «Don Lluís, açò és un tros d’aquell perol que vam trobar l’any passat». I, en efecte, tenia tota la raó del món: les dues peces casaven a la per-fecció. Amb tots aquells treballadors, don Lluís va mantindre una esplèndida relació fins que es va morir. Jo el vaig conéixer, natu-ralment, molt més tard, i, a més a més, en un lloc prou lluny d’ací:

186

l’any 1945 en la Universitat de la Ràbida, on m’havien donat una beca com alumne i on don Lluís Pericot era un dels conferenciants sobre prehistòria americana. Hi ha una anècdota ben divertida en relació a la seua arribada a un hotel de Huelva per tal d’assistir a la Universitat de la Ràbida. Un dels organitzadors de la Universitat, un tal Hidalgo, crida per telèfon a don Lluís que estava a l’hotel de Huelva: «Oiga, ahora mando a buscarle. Lo único que pasa es que como acaba usted de llegar, a lo peor los camareros aún no le co-nocen. ¿Habría alguna manera de identificarlo?». I don Lluís va i li contesta: «Mire, cuando vean un señor así bastante grueso que tiene una pinta de labrador que espanta, ese soy yo». Jo he tingut molt de tracte amb don Lluís, l’he acompanyat ací i allà, inclús recorde l’úl-tima vegada que ell va estar ací, que pujàrem al Barranc Blanc, amb la seua filla i el seu nét –tot el trajecte anava agarrat a mi, perquè ell ja estava molt xafat. Quan havia de vindre a la Safor –aleshores i des de l’any 1931 estava de catedràtic a la Universitat de Barcelona–, em tocava per telèfon i em deia: «Camarena, diga-li a l’alcalde de Barx que tal dia estarem allí. Que prepare una paella: nosaltres som catorze, i Domingo Fletcher, quinze, Enric Pla, setze, si ve Juanito, dèsset, i vosté, dihuit, encara que si ve Vicent Gurrea o Sancho...». Total que preparàvem una paella per a no-sé-quantes persones que pagava, a tot això, la Universitat de Barcelona.

Don Lluís Pericot era una home gros, d’aquells de parlar cal-mós, i humanament indescriptible, tant que el seu caràcter sabia fascinar els altres. Com a prehistoriador, posseïa una preparació enorme i un renom ben merescut. Però, a més a més, va tindre la sort de trobar-se amb la cova del Parpalló, l’excavació de la qual va contribuir indubtablement a la fama mundial de don Lluís. Perquè la cova de Parpalló significà un avanç importantíssim en el camp prehistòric. Tu ja sabràs que a final del segle XIX es van descobrir unes coves que contenien unes restes vertaderament espectacu-lar, com la d’Altamira, les del Pirineu francés i tot això. El problema d’aquelles coves és que allò que hi havia pintat en les seues parets era meravellós, però per què no ho havien pintat els romans o un xafa-figues del segle XVII? És a dir que no hi havia forma de demos-

187

trar que allò no fóra de 1.000 o 10.000 anys després del que se supo-sava. I, en canvi, quan s’excava el Parpalló, el que resulta vertadera-ment meravellós és que les plaquetes gravades o pintades es troben en estrats de terra a dos, tres o cinc metres de profunditat i, per tant, està claríssim que corresponen a tal o qual època. Això és el que va llançar a la fama mundial la cova del Parpalló i don Lluís Pericot. S’arribà fins a un substrat estèril situat a 7,20 metres de profunditat. A hores d’ara només queda per excavar l’entrada de la cova.

De don Lluís podríem estar parlant tot el dia i no acabaríem mai. Però si volem acabar, et contaré una última anècdota d’ell. El Centre Excursionista de Gandia va muntar una xerrada al Foment de Gandia, amb motiu de la medalla que em concedí la Federació Espanyola de Muntanyisme. I van vindre Domingo Fletcher, Enric Pla i don Lluís Pericot. Mentre parlàvem d’açò i d’allò, don Lluís diu: «A mi l’únic que em sap greu són les excavacions que jo he fet al llarg de la meua vida, perquè hi he trobat moltes coses, però vosaltres sa-beu les que hauré fet malbé per la forma de treballar d’aleshores...?». Jo no em vaig poder aguantar i li vaig contestar: «Don Lluís, si vosté no haguera fet malbé aquelles, continuaríem excavant com alesho-res i no s’hauria progressat per a excavar i trobar-les com les trobem hui».

La Valldigna

La Valldigna la conec quasi exclusivament a través de la Història. No dic que no hi haja anat algunes vegades, com he pogut anar a Alzira o a Xàtiva. Però ja et vaig comentar un dia que la Valldigna s’ha afegit a la comarca de la Safor per qüestions administratives, ja que és diferent geològicament i geogràficament, però també histò-ricament, a la nostra comarca: nosaltres vam pertànyer successiva-ment a senyorius, ducats, comtats, baronies, etcètera, mentre que la Valldigna va ser sempre fins a la desamortització de 1836 propie-tat dels frares cistercencs del convent de Santa Maria de Valldigna. Connexió amb la vall de Barx sí que existí, perquè crec que va ser

188

Pere el Cerimoniós qui la va concedir al convent de Santa Maria. I a la Drova, els frares van establir una granja d’explotació territori-al, la qual cosa deu ser l’origen d’aquest nucli poblacional. I de la mateixa manera que allà pels anys trenta o quaranta els de Gandia vénen ací i pensen, xe, que bé s’està a la Drova, quin bon aire i tal i qual, els frares de Simat, que utilitzaven també açò com un centre de recuperació sanitària, se’n vénen ací i acaben pensant una cosa pareguda als de Gandia. Tant va ser així que va existir un plet entre certs frares que no se’n volien anar de la Drova i l’abat de Santa Ma-ria, plet que va guanyar aquest darrer.

Una anècdota històrica sobre la Valldigna és la següent. De les coses que jo vaig treballar in illo tempore, la figura de Sant Vicent Ferrer em va ocupar moltíssimes hores –a més a més, la meua tesi doctoral versa sobre Ferran I d’Aragó. En aquella època de Sant Vi-cent, la major part dels habitants de la Valldigna són musulmans, mudèjars, i existeix un teòleg musulmà que s’ha convertit al cristia-nisme. Li deien Azmed Annaxa, i el seu crèdit entre la població era enorme. Però la seua conversió al cristianisme va fer que els seus correligionaris musulmans l’abandonaren i que Azmed es quedara sense tindre de què menar. Aleshores, la Generalitat de València, induïda per Sant Vicent Ferrer –que, per una altra part, havia batejat el nou convers– i pel rei, li assigna, a l’exteòleg musulmà, una quan-titat de diners perquè puga continuar vivint i, per tant, perquè trac-te de convertir al cristianisme aquells que confiaven abans en ell.

189

Benirredrà

Caminant de Benirredrà a l’ermita de Sant Antoni

Ací dalt del cementeri de Benirredrà, hi ha el que podria paréixer un corral de ramat i és ben possible que s’haja utilitzat com a corral. Però, segons la meua opinió, això era l’ermita del Colomer que se la va construir un ermità després de demanar-li permís al duc Alfons el Vell. En les seues parets es poden vore uns forats de bastida que els gastaven en les construccions antigues per tal de col·locar tau-lons i poder construir les parts altes.

La partida que hi ha entre Benirredrà i Beniopa es diu d’Algar, que en àrab vol dir ‘cova’, quasi segur que referint-se a la cova que hui coneixem vulgarment la dels Gitanos.

L’ermita a la qual estem pujant ara està dedicada a Sant Antoni Abat, és a dir, a Sant Antoni del Porquet. D’ermites dedicades a Sant Antoni del Porquet, n’hi ha moltes a la comarca i fora de la comar-ca. Per què? Perquè Sant Antoni del Porquet era el protector dels animals, la qual cosa volia dir que amb l’erecció d’ermites en el seu honor es pretenia previndre les tremendes mortaldats d’animals que provocaven les diferents pestes.

També l’ermita de Sant Antoni és un de tants balcons de la nos-tra comarca que sembla un teatre greco-romà, format per les mun-tanyes en què els espectadors tenen al seu abast una gran quantitat de balconades, per a contemplar el fons de l’horta i el mar. L’ermita de Sant Antoni serà una de les de més escassa altura d’eixes balco-nades, però en canvi, és d’on millor s’observen les poblacions de Benirredrà, Benipeixcar, Beniopa i Gandia.

190

Jo he pujat moltes voltes el dia 17 de gener al porrat de Sant An-toni que muntava en l’estret camí que ve de Benirredrà i arriba fins a dalt de l’ermita. Però això, a poc a poc, es va acabar. I l’ermitana que hi havia ací, al cap de poc temps, com que no tenia de què viure, va tancar les portes de l’ermita i se’n va anar. Després l’habità gent marginada que omplia de fem la part exterior i va mascarar l’interi-or. Fins que un dia l’Ajuntament de Gandia va tancar definitivament l’ermita amb l’esperança potser –per a l’ajuntament però també per a nosaltres –que açò torne a convertir-se en un mirador, siga ermita de Sant Antoni o siga el que siga, sempre i quan hi haja un respecte pel paisatge, un lloc on es puga vindre, com hem vingut tu i jo ara, per a observar tot el magnífic panorama que tenim davant.

Des d’ací dalt es veu de seguida l’evolució de Benirredrà des del punt de vista urbanístic. Aquell grup de teulades fosques delimita perfectament el xicotet nucli antic de la població. La resta, que ha crescut al voltant de l’antic nucli, posseeix tota una altra fisonomia que també es distingeix des d’ací: edificis nous, de tipologia i altura diferents de les de les cases antigues, i carrers amples i ben rectes. Per cert que l’eixamplament del poble em fa pensar en un carrer que hi ha a Benirredrà, com a molts altres pobles, i que es diu car-rer de Mitja Galta, és a dir, que només estava construït en una de les bandes i l’altra donava a l’horta, tot i que a hores d’ara, amb el creixement de la població, el carrer estiga complet i tinga les dues galtes habituals. I la part vella de Benirredrà em fa pensar en una gran casa, la que es troba al número 3 del carrer del Forn, que perta-nyia a Alcalá de Olmo i que manté un pati-jardí preciós, encara que la seua conservació siga una miqueta deficient: valdrà la pena que després intentem visitar-la.

El creixement de Benirredrà s’ha produït en direcció a la car-retera Albaida-Gandia, sense que s’hi haja arribat. Però no s’ha produït en direcció a Gandia, a causa del gran obstacle que signi-fica el Convent de les Esclaves, que ocupa un espai entre el que és convent i el que és jardí, vertaderament enorme que ha impossi-bilitat el desenrotllament de Benirredrà en eixa direcció. En l’any 1964, Beniopa i Benipeixcar eren absorbits per Gandia, s’integraven

191

com a barriades de Gandia, mentre que Benirredrà no ho feia. I no ho feia perquè quedava aïllat de Gandia i va recórrer al dret de no ser absorbit, ja que no tocava d’immediat la capital comarcal, com era el cas de Beniopa i Benipeixcar. El fet de la seua no integració a Gandia, jo crec que és una equivocació que a la llarga es corregirà.

Per altra part, el terme municipal de Benirredrà deu ser si no el més menut, sí almenys un dels dos o tres més menuts de totes les terres valencianes. Té tan sols 0’40 quilòmetres quadrats. Ara bé, el desavantatge de ser un terme tan insignificant en extensió, el com-pensava Benirredrà amb la qualitat de la seua terra, gràcies a les temperatures benignes i la seua orientació sud-est. Això feia que les hortalisses d’ací foren, a més de magnífiques, primerenques, i, per tant, valgueren més diners que qualssevol altres. En canvi, veus ara?, a pesar de ser de les millors terres de la comarca, n’hi ha molts trossos que estan abandonats –o que s’utilitzen per a tindre un camp de futbol. I és que els seus propietaris estan esperant ven-dre-les per a la construcció, bé siga per a blocs de pisos o bé siga per a urbanitzacions de xalets, o per a la instal·lació de naus industrials. És a dir que com a terra rendeix cada dia menys i com a solar cada dia més. I una vegada més, com succeïa al Real, el creixement d’un municipi es realitza en espai, menjant-se el terme, i, a més a més, com a conseqüència de l’expansió de Gandia.

El Convent de les Esclaves

A començament del segle actual, l’orde de les Esclaves del Sagrat Cor de Jesús decidí construir un convent-noviciat a Gandia. Pensa-ren fer-lo al costat mateix de Gandia, pel Prado o la carretera d’Al-baida, o mirant les muralles de la seua cara nord que encara existi-en. El que va passar aleshores és que els propietaris d’aquells solars on havien d’alçar el convent van creure que les Esclaves eren riques, que necessitaven, a més a més, un bon tros de terra i que eixa terra l’havien de pagar a un bon preu. Però el bon preu que els van dema-nar, a les monges, els semblà desorbitat. I, a pesar que més tard es

192

va demostrar que, efectivament, tenien molts diners –sobretot en la construcció de l’església del convent de Benirredrà, on se’ls gasta-ren a mans obertes–, es van negar a comprar cap terreny a Gandia i a construir el convent-noviciat en aquella població. Havent arribat a esta decisió, els va sorprendre un propietari important de Gan-dia que els va fer donació d’un terreny suficientment gran per a les seues aspiracions i que estava situat al costat de Benirredrà. I de seguida, les monges encarregaren el projecte del convent-novici-at a l’arquitecte Enric Epalza, es construeix i comença a funcionar. Indubtablement, aquell edifici de dimensions considerables, amb la façana de l’església d’estil neogòtic, era una de les manifestaci-ons arquitectòniques més interessants dels últims temps i és el que donà fama a Benirredrà, encara que, per altra part, l’aïllara de Gan-dia, com ja he comentat abans.

El convent s’ha utilitzat per a diverses coses tot i que sempre –excepte en la Guerra Civil– ha conservat la seua funció religiosa ini-cial. Després de la seua construcció, les monges esclaves, que ja no disposaven dels elements econòmics d’abans, muntaren, per a aju-dar la gent i per a ajudar-se a si mateixes, un col·legi de xiquetes. Ar-ribà la guerra civil i aleshores, desaparegudes les monges, el govern Espanyol republicà transformà el convent en un hospital militar. Jo recorde haver-lo visitat en unes quantes ocasions en aquella època. Va ser per casualitat, perquè dos metges d’aquell hospital residien a Llocnou –un era de València i l’altre de Madrid– i baixaven tots els dies al convent-hospital, i ells foren els qui m’obriren les portes a fi que jo poguera visitar alguns coneguts que havien sigut ferits en el front. En acabar-se la Guerra Civil, lògicament també s’acabà l’hos-pital militar, encara que no es convertí en presó com va passar amb les Escoles Pies de Gandia. Tornaren les monges al seu convent i a impartir classes per a xiquetes. Més tard, acomodant-se a les noves circumstàncies, el col·legi de les Esclaves ha anat ampliant la seua oferta docent.

I allí tenim el convent, tan magnífic com sempre. A pesar de ser un impediment urbanístic, demogràfic i econòmic per a Benirre-drà, de cap de les maneres no es pot perdre mai un edifici certa-

193

ment singular dins de la nostra comarca. Ni tampoc el seu jardí –i quines paneres i quins pins té!– que un dia inclús podria arribar a convertir-se en un parc públic...

Records de l’agricultura d’abans

Si abans algú que tenia tarongers els haguera plantat com els ve-iem plantats hui pertot arreu li haurien dit: «Animal! Tu no saps que en una fanecada s’han de plantar de vint-i-quatre a vint-i-huit tarongers?». Ara, en qualsevol fanecada, en podries comptar cent vint. I és que la forma de plantar tarongers ha canviat radicalment. Abans es tardaven molts anys per fer collita d’un taronger, encara que després a la millor duraven, fins i tot, un segle i sempre produ-ïen taronges. Hui en dia, en primer lloc, et planten un centenar ben llarg de tarongerets en una fanecada que, al cap de quatre o cinc anys, ja estan fent taronges. I a més a més, en una mateixa faneca-da entreveren o mesclen les varietats, perquè en cada moment es paga en el mercat un preu per una classe de taronja o per una altra. Així que quan la classe de taronja d’aquest arbre no val, s’arranca el taronger o s’empelta ràpidament. Per tant, això que abans era ab-surd, hui ha deixat de ser-ho, i el que seria absurd en l’actualitat seria mantindre la forma de plantar tarongers que practicaven els nostres avantpassats.

Quan esta zona es dedicava essencialment a les hortalisses –i no dic només Benirredrà, sinó també el Real, Beniopa, Benipeix-car i... Xeraco i Xeresa–, les dones feien a la porta de casa un caixó gran amb unes canyes o amb unes fustes de dos pams de fons que omplien de fem i allí sembraven la llavor de tomaques, la de pebres o la d’albergínies. Allò anava creixent, les dones ho triaven per tal que quedaren les més fortes i, en fer-se unes plantetes boniques, l’home se les enduia a trasplantar-les a l’hort. Esta estampa popu-lar dels nostres pobles pràcticament ha desaparegut, però en el seu moment complia una funció important: la dona, mentre preparava el dinar o cuidava els xiquets o netejava la casa, és a dir, al mateix

194

temps que feia unes faenes, com si fóra una més, s’ocupava de fer créixer un bon planter, sobretot si la propietat on s’havia de tras-plantar era menuda; però si la propietat era més gran, aleshores els llauradors feien en el mateix camp aquells planters de tomaqueres, pebreres o alberginieres arrecerades per una d’aquelles bardisses inclinades tan típiques, amb una única obertura que mirava al sud –estem parlant de gener, ja que es trasplantaven al final de febrer o al començament de març– i que a poqueta nit tapaven amb aquella espècie de persiana de palla o de canyots a fi de protegir els planters de la rosada o el fred de la nit. A una distància curta es podia vore que els planters creixien sobre un pam o dos de fem que sobreei-xia de terra i que més tard, a l’hora de trasplantar-los, es tallaven en panets: cada una o dues plantes, un panet. Gràcies a aquelles bardisses, tan escasses hui en dia com a conseqüència dels hiver-nacles, les plantes es desenrotllaven molt prompte i les hortalisses de tota esta zona venien abans que les d’un altre lloc. I tu ja saps que si hui apareix pel Prado algú amb una cistella de tomaques li pagaran a vint duros el quilo i es barallaran per aquesta. Dues set-manes després, en compte d’una cistella, hi ha catorze camions, i a pesseta no les pots vendre. Per tant, l’important no és la quantitat, sinó sobretot el temps, cosa amb la qual comptaven en esta zona, des del Real fins a Beniopa.

195

El Grau i la platja de Gandia

La celebració de Sant Jaume en la platja

Ara que estem esmorzant en aquest bar de les drassanes del port de Gandia, estava intentant recordar la primera volta que vaig vore el mar. I he arribat a la conclusió que no conserve en la meua memò-ria eixa primera imatge del mar que indubtablement era molt més gran que els gorgs del riu Vernissa que és on, a l’últim d’abril els més valentets i a maig o a juny els altres, anàvem de menuts a prendre el bany els que érem de Llocnou, és a dir, d’un poble interior. El mar no el coneixíem ni l’havíem vist per casualitat, i ja dic que l’impacte inevitable d’un xiquet de muntanya que veu per primera vegada el mar, o no va ser tan intens com era d’esperar o se m’ha oblidat. Però el que sí que recorde a la perfecció és el costum de baixar a la platja de Gandia amb carro el dia de Sant Jaume, per a fer-nos la paella i encetar el primer meló d’Alger de l’any que el dia 25 de juliol era una glòria –enguany, en vaig menjar ja el dia 25 d’abril, naturalment que d’hivernacle. Eixíem ben de nit de Llocnou i tornàvem ben de nit a casa: tin en compte que d’ací al meu poble hi ha tres hores llargues de trajecte amb carro. Quan arribàvem al Grau, passàvem el pont de ferro i en un tres i no res estaves en la platja. Aleshores baixàvem tots del carro, i els hòmens estirant els matxos i els altres estibant d’on podíem, acostàvem el carro al mar amb totes les forces, fins que es quedava estacat en l’arena i no hi havia mans de fer-lo conti-nuar. De seguida es treien les veles i es muntava la barraca, aprofi-tant l’ombra del carro. I els xiquets, sense roba, les dones, amb bata, i els hòmens menjàvem la paella –la llenya també l’havíem duta de Llocnou– o la paella mesclada amb arena, ja que vora la mar l’airet sempre porta arena, i el meló d’Alger. A mitjan vesprada tornàvem

196

a estibar el carro per a traure’l de l’arena i ens en tornàvem cap a casa. Fins a l’any següent no tornaríem probablement a vindre al mar, però la celebració del dia de Sant Jaume en la platja era una cosa molt important i ens feia una gran il·lusió tant als xiquets com als grans, potser precisament perquè era només una vegada a l’any.

Els patrons del Grau

Al Grau tenen dos patrons. El més antic, que probablement provin-ga del segle XIV, és Sant Nicolau de Bari. No debades el barranc que naix en la font de Teula es diu ‘de Borrell’, que quan passa per Mar-xuquera es diu barranc de Marxuquera i que quan passa per Benio-pa es diu Barranc de Beniopa, en arribar ací, eixamplar-se i formar un estuari –a partir del qual es construirà el port– es diu barranc de Sant Nicolau. I a aquest sant d’origen italià li van dedicar una ermi-teta que per a les necessitats d’aquella època de l’edat mitjana en què ací hi havia la llotja i quatre cases era suficient, però que amb el pas del temps esdevingué menudíssima. Fins a no fa molts anys, vam conéixer eixa ermiteta on no cabia ningú i que estava caient a trossos. Es va construir una església per substituir-la, l’actual del Grau, que té un caràcter ben especial.

A més de sant Nicolau, hi ha una patrona molt venerada al Grau que és la mare de Déu de Blanqueta. Arriba ací ben avançat el segle XV envoltada d’una llegenda pareguda a la de tants sants, fonamen-talment a la de tantes marededéu que, havent-les dutes d’un lloc a un altre o on no volien estar-se, se les tornaven a trobar allà on esta-ven al principi. Si la tornaven a portar al mateix lloc on aquesta no volia estar-se, tornava a anar-se’n, i només deixava de traslladar-se amunt i avall quan la depositaven en el lloc que li abellia. Aleshores, els habitants d’aquell lloc triat per la marededéu deien: «Ací vol es-tar-se la Mare de Déu, li farem una ermita, li farem una església...».

I segons conten, amb la mare de Déu Blanqueta del Grau va succeir una cosa semblant. La van traure de Barcelona o dels seus voltants i la van dur a un poble on no desitjava quedar-se: i a l’ende-

197

mà ja no estava allí. La duen a un altre poble i també desaparegué. Fins que arribà al Grau, d’on no es meneja, amb la qual cosa la gent pensa que la mare de Déu vol quedar-s’hi. I encara hui en dia la tra-uen els mariners en processó marítima d’acord amb el seu origen.

El port

Tot i que per a estar hui a 10 de maig, no és massa agradable el dia que està fent, tot nuvolós i plovent ara i adés, encara va ser moltís-sim pitjor la gelada de 1956. El dia abans vaig vindre al Grau i vaig vore vint-i-set barcos en la bocana del port que estaven esperant poder entrar, ja que el port estava ple de barcos carregant i descar-regant. No cal que et diga que molts d’aquells que esperaven, es van quedar sense poder endur-se cap taronja... Després de la Guerra Civil i més en aquella època dels anys cinquanta en què jo ja era professor a l’Institut Laboral de Gandia, venia prou per ací, sobretot a esmorzar o a dinar a casa Barrina o a casa Ripoll o a casa Mo-desto. Barrina i Ripoll estaven al costat mateix del port, un darrere de l’altre. Eren barraques amb un canyís davant per protegir-se del vent del mar. Barrina, que tenia un geni més curt que un jupetí, era un dels Climent del molí d’Almiserà. Ripoll tenia millor caràcter i estava més en relació amb els pescadors –a casa Ripoll és on fa un grapat d’anys vaig menjar, de les poques vegades en la meua vida, mero).

Sobre la part històrica del port ja s’ha escrit molt, i jo no pense afegir res més. Ara bé, quina és la situació actual del port de Gan-dia? Al port es va formar un grup exportador de gran categoria i hui, en canvi, tan sols queda una casa consignatària, Navarro-Boronat. De totes maneres, com que la gent de la Safor sempre ha sabut adaptar-se a les circumstàncies, si abans s’exportava fonamental-ment taronja, hui s’exporta i s’importa el que demana el mercat, o siga, paper premsa, xapa per a cotxes, urea, fusta, etcètera. I pel port de Gandia passen a l’any unes 250.000 tones de mercaderies que és més o menys l’equivalent al que s’exportava de taronja en l’època

198

d’esplendor d’aquest producte –en l’actualitat se n’envien tan sols 500 o 600 tones a Canàries cada setmana, i més per tradició que per una altra cosa. L’únic que passa és que per a carregar 1.000 tones de taronja, abans venien dos barcos, mentre que hui en dia un barco modern porta 2.000 tones com aquell que no diu res. A més a més, està tot mecanitzat, i si el barco arriba de matí, se’n pot anar ben bé de vesprada, quan abans tardaven dies per a eixa mateixa faena. To-tal que, a pesar de tot, el port de Gandia continua avant. I això que de València capital no ens arriba cap ajuda, una cosa que és, si més no, ben habitual, i si no, recordem la desaparició de la Universitat de Gandia va ser, sí, a causa de l’expulsió dels jesuïtes que eren els qui la duien, però també a l’oposició de la Universitat de València...

I et contaré ara una anècdota sobre el multilingüisme dels ma-riners. Arribà al port de Gandia un barquet que venia a carregar ta-ronja i, després de fer la maniobra, atracà. Aleshores tiraren eixa maroma grossa que es lligava a un pivot que es diu ‘estatxa’. I dalt d’aquell barquet hi havia un mariner fumant la seua pipa plàcida-ment i baix un grauer que esperava que aquell li llançara la maroma per a lligar-la a l’estatxa. I va i li diu: «Ei, tu, tira l’estatxa!». «Oh, yes, yes!», fa el de dalt, però no havia entés el que li havien dit i, per tant, no tira l’estatxa. «Ei, no t’ha dit que tires l’estatxa?». «O, yes, yes!». Però res de res, aquell no tirava l’estaca, i d’aquella manera, dient un i contestant l’altre, es van passar cinc minuts. Fins que el grauer li diu a l’estranger: «Tu inguis pintinglis?». «Oh, yes, yes!». «I a què esperes per tirar l’estatxa, so fill de puta?».

La marellada

La marellada era una cançó de comboi que cantaven els qui estiue-javen en els marenys de Venècia o de l’altra part del Serpis, el marell de Rafalcaid o zona de Modesto cap al mar, i, al mateix temps, la marellada –o «marellà», segons la nostra manera de parlar– era la colla que, vivint allí, s’ajuntava per a divertir-se. La cançó és la se-güent: «Allà en Venècia, senyores,/ es fa una fruita molt “afamà”,/ es

199

fan melons com un sucre/ i allí s’ajunta la “marellà”. / Tot el món pot adquirir un marell per pocs diners,/ mes, com està vora el riu, no li deixen collir res, / però nosaltres amb la il·lusió feta/ treballem les terres amb molt d’interés/ per a quan vinga un dia de festa/ dir-li a la companya: ací està el meu marell!/ A la “sombra-sombra” de les figueretes/ matem els pollastres i mos els mengem/ mentre que la banda les coples entona/ i acabem la broma, com?,/ agarrant mig pet». El marell era, per tant, una caseta feta de canyes i fusta, a tot estirar de rajola i algeps, –una barraqueta, vaja!–, amb quatre pams de terra al voltant, per a fer dos clots de melons d’Alger, amb una parra a la porta de casa i una o dues figueres allí davant. S’aprofi-taven d’eixa manera els trossos de terra inútil, terreny de zona de riuades o de zona de marjal a les dues bandes de la desembocadura del Serpis. Naturalment que qui tenia diners es construïa un xalet a l’altre costat del port, el que hui és la platja de Gandia. Però el que no en tenia es conformava amb un marell. I quan arribava dissabte a la nit o diumenge, s’ajuntaven un quants, la marellada, mataven un pollastre –o simplement collien una floricol– i s’ho passaven fe-nomenal. En fi, eren uns altres temps. Ara, que jo voldria tindre la capacitat de diversió i la confiança entre els amics d’aleshores, però amb el pernil i els diners d’ara. Però el que no voldria tindre és el que hi ha hui, amb la sardina d’aleshores.

L’evolució de la platja de Gandia

Si al marell anava la gent modesta, els que tenien diners triaren el que hui es denomina la platja de Gandia, és a dir, la platja nord. El primer xalet que s’hi va construir –en arribar a la platja, a mà es-querra– va ser el del senyor Morell, farà ja d’això més de huitanta anys. Molt a poc a poc, s’anaren afegint xalets al de Morell, espe-cialment en els anys vint i sobretot en temps de la República, en què va aparéixer el primer Projecte d’Urbanització de Terrenys en la Platja de Gandia –l’època de l’alcalde Palmer es caracteritzà per una preocupació urbanística enorme: es feren aleshores moltes co-

200

ses en aquest nivell, però se’n programaren moltes altres que es van realitzar posteriorment, entre les quals hi havia la promoció de l’ex-tensió de la platja amb una concepció ben d’acord amb el seu medi ambient. De totes maneres, allò no eren més que quatre senyors –jo diria que la meitat gandians i l’altra meitat alcoians– que es feien un xalet en una primera línia d’escassa longitud –aleshores sí que no hi havia problema per a estar en primera línia!– i duien allí la dona i els xiquets per tal que estiuejaren –ells només baixaven de nit o, si eren d’Alcoi, els caps de setmana–, encara que en aquell ambient familiar d’un grapat de xalets s’ho passaven la mar de bé. Els xalets tenien a la part de davant un jardinet i en la part de darrere uns xops o arbres de semblants característiques. En aquell moment, ja dic, les coses no anaren més avant.

Va ser a mida que avançaren els anys cinquanta i que els diners començaren a entrar a muntons –la taronja comença a valdre i les teles d’Alcoi comencen a vendre’s molt bé– quan s’inicia en la plat-ja de Gandia el desenrotllament que s’havia programat en els anys trenta. L’1 d’agost de 1959 s’inaugura el Bayrén, un primer hotel amb cent cinquanta places, del qual havien estat promotors gent com don Julio Monzó, Ximo Climent, Andrés Escrivà, Miquel Bo-ronat, Salvador Durà i uns quants més. Així i tot, a final de la dè-cada dels cinquanta, la platja no passa de tindre uns centenars de metres. Fins i tot, un parell de companys, Durà i Maians, amb una esperança tal vegada desmesurada per a l’època, es van atrevir a construir uns apartaments en forma de zig-zag allà al final del que hui és el Passeig de Neptú, o siga, al final de la platja actual, i, ine-vitablement, fracassaren: els apartaments Dumay estaven massa lluny del que estava construït. Més tard, en 1964, s’inaugurarà un model d’urbanització, allò que hauria pogut ser la platja de Gandia i que es va fer malbé pel camí, és a dir: la Colònia Ducal. Però ales-hores, si en la zona d’abans del Bayrén es pagava la fanecada a 500 pessetes, ara es paga el pam a un preu astronòmic –la fanecada té 832 metres quadrats que són 19.000 pams, i ací sempre s’han me-surat les coses costoses per pams. I els que havien adquirit terrenys en aquella zona, començaren a traure un rendiment extraordina-

201

ri a les seues inversions. L’especulació va fer la seua aparició. I els constructors, amb crèdits barats i adquisició ràpida i multiplicada del valor inicial dels apartaments amb els quals aconsegueixen uns beneficis elevadíssims.

Arriba l’any 73 i següents, i açò es para prou. A pesar d’això, en èpoques o períodes posteriors –i un dels majors és el moment actu-al– el creixement de la construcció, al mateix temps que la deman-da, és tremendament accelerat, de tal manera que hui en dia, apar-taments que estan en segona, tercera o quarta fila estan pagant-se caríssims, millor dit, són adquirits abans de construir-los.

L’evolució de la platja de Gandia ha resultat desorbitada i molts ho han tirat en cara als governants del temps en què el desenrot-llament era més precipitat. En l’època de l’alcalde Lorente és quan es va produir l’expansió més forta de la platja i quan, també, s’hi van fer més desgavells. Lorente va fer moltes coses i de vegades en-certades. Però ell i els qui governaven amb ell des de l’Ajuntament de Gandia van tolerar certs fets, no diré que totalment roïns, però sí que podien ser en part desficaciats, com, per exemple, permetre una desproporció entre la zona ocupada, no haver deixat lloc per a jardins, etcètera, és a dir, no haver procurat una ordenació urba-nística més adequada. De totes maneres, a pesar d’aquests errors, que s’han continuat i s’han exagerat després de Lorente, en aquell moment és quan la platja de Gandia es desenrotlla més i deixa de ser la platja del relax setmanal dels alcoians o dels gandians, per a convertir-se en una indústria turística. Comencen a vindre a estiuar ací milers i milers de turistes procedents de França, d’Anglaterra, de... i sobretot de Madrid. La platja de Gandia esdevé la platja dels madrilenys. Alacant ha estat sempre una ciutat típicament d’influ-ència madrilenya, però la platja de Gandia s’ha transformat en una platja d’influència madrilenya, d’ocupació madrilenya, d’inversió madrilenya, en les darreres dècades. Això ha provocat ací, a més d’un gran creixement, una estabilitat. El que ve d’Holanda, et lloga un apartament per un mes, te’l paga, passa el mes i què?, que se n’ha anat i probablement ja no tornarà més o, si torna, serà l’estiu que ve. En canvi, el madrileny que té un apartament a la platja de

202

Gandia, ve durant gran part de l’estiu, ve a Nadal, ve a Pasqua, per a un pont, fins i tot, a la millor li’l deixa a un amic o procura que una amic o el mateix porter del bloc d’apartaments vagen a pegar-li una miradeta al que és la seua segona residència. Per tant, hi ha una continuïtat de propietat, de preocupació pel bé que té establit ací, al llarg dels anys.

203

Beniopa

Un poble dependent de Gandia

En l’any 1964, tant Benipeixcar com Beniopa s’integren en el mu-nicipi de Gandia i es converteixen en uns simples barris d’aquell, almenys des del punt de vista legal. Però mentre que Benipeixcar s’ha diluït en el magma de la capital comarcal –de fet no li dedica-rem cap apartat en aquest llibre–, Beniopa ha continuat mantenint la seua idiosincràsia, la seua personalitat, inclús lingüísticament, ja que els de Beniopa no apitxen i, en canvi, els de Gandia –i els de Benipeixcar, el Grau i Benirredrà– sí que apitxen. I a pesar de tot això, Beniopa ha tingut sempre una dependència total en relació a Gandia. Ha estat un poble proletari de la terra, llaurador, però de la terra d’un altre, és a dir, dels de Gandia. El terme era menut i, a més a més, amb un bon tros de muntanya pelada. Només eixi-es de Beniopa, ja estaves en terme, en terres de Gandia. Depenien, per tant, del treball que els donaven els propietaris de Gandia –a Beniopa hi havia molts pocs grans propietaris i si n’hi havia, com els Caudeli, acabaven per anar-se’n a viure a Gandia. Per altra part, aquest poble tan abocat a treballar la terra, ha patit molt les malal-ties endèmiques derivades de la terra, com les febres palúdiques o la salmonel·la. Ah!, i a conseqüència de ser una població eminent-ment agrícola, Beniopa era el poble dels carros i, tot i que ja no en queden en l’actualitat, encara n’hi ha rastres en les entrades grans i amb rastell d’algunes cases que continuen mantenint l’estructura d’abans. Tornant al tema, fa un grapat d’anys, tu et posaves de set a hui del matí allà per on està el trinquet El Zurdo i veies un riu de gent de Beniopa cap a Gandia: uns a comprar i la majoria a treballar allí. A l’hora de dinar, passava igual, però al revés. I a la vesprada,

204

una altra vegada el riu de gent cap allà i a boqueta nit cap ací. Per altra part, Gandia comercialitzava la seda, però no la produïa. Les andanes on es cuidaven els cucs estaven pels pobles de la comarca, entre ells Beniopa. I les dones de Beniopa, a més de les faenes de la casa i d’atenció als xiquets, havien d’ocupar-se dels cucs i de bus-car-los les fulles de morera. Per això sorgeix allò de: «Les xiques de Beniopa/ totes són molta faeneres,/ tenen la panxa rasposa/ de pu-jar a les moreres» –per cert, que uns altres versets sobre les dones de Beniopa, segur que inventats per algú de Gandia, són els següents: «Beniopa la tropa,/ cau de raboses,/ totes les xiques/ són “mentiro-ses”».

En un altre aspecte, Beniopa creix cap a on troba la terra plana i la faena, és a dir, cap a Gandia. I, per la seua part, Gandia s’expan-deix, entre altres llocs, cap a Beniopa. Finalment, què ha passat? Que s’han trobat pel camí i la població gran s’ha engolit la menuda, o siga que Beniopa s’ha integrat en Gandia com un barri més, el barri de la Magdalena, que és la seua patrona. Total, resumint una miqueta, Beniopa sempre ha estat la servidora de Gandia en tots els sentits: tenia jornal si Gandia li’l donava, explotava les terres d’uns senyors que vivien a Gandia i acaba annexionant-se a Gandia. La gent de Beniopa ha hagut de treballar de valent i fer un esforç con-tinu per a poder viure: ha hagut de llevar-se la pell per tal d’anar tirant només. D’unes circumstàncies semblants, ha brollat, natural-ment, una rivalitat extraordinària, quasi de tipus personal. Recorde que quan anàvem a l’Institut de Gandia, en la dècada dels trenta, tots els dels pobles estàvem en contra dels del Gandia: ells eren els senyorets, els pixavins, els tal i qual. Però tots els dels pobles i els de Gandia estàvem en contra dels de Beniopa, amb els quals féiem unes harques de por. Els de Beniopa es deien de malnom els sar-racenos, que era molt pitjor que els blavets, adjectiu que s’aplicava als que eren de poble. A pesar d’aquest caràcter diferenciat dels de Beniopa, no n’he conegut cap personatge realment destacat, potser perquè jo els he conegut prou tard, quan estudiava el batxillerat a Gandia, i la individualitat que sobreïx entre els altres, a mida que passa el nostre temps actual, va desapareixent.

205

El barranc, Natzaret i l’ermita de Santa Anna

El gran enemic de Beniopa era –i continua sent-ho!– el mateix Bar-ranc de Beniopa. Hui té uns murs de contenció de formigó que, a pesar de semblar tan sòlids, vam tindre ocasió de comprovar, en les inundacions de novembre de 1987, que resulten insuficients per a mantindre a ratlla l’aigua que baixa pel barranc quan cauen les plu-ges tan intenses de la tardor. I és que la seua conca no és gran, però és molt pendent, ja que en no més de deu quilòmetres, d’uns qua-tre-cents metres es planta a zero metres. Tu pensa que el Tajo naix a uns mil tres-cents metres i desemboca, com és natural, a zero me-tres: mil tres-cents dividit entre mil cinquanta quilòmetres que té representa poc més d’un metre per quilòmetre quadrat. Eixa matei-xa divisió donaria ací quaranta metres per quilòmetre –igual passa amb el Serpis que naix a Alcoi a uns mil dos-cents metres d’altitud i en un tres i no res es planta a Gandia, que està a seixanta metres del nivell del mar, és a dir que en cada quilòmetre el riu descendeix uns vint metres. Això, la forta inclinació del riu i les pluges intenses, fa que les riuades siguen tremendes, i que l’endemà el Barranc de Beniopa estiga sec –a les dues setmanes també està sec el Serpis. I si la riuada de l’any 1987 va significar un desastre per a Beniopa, imagina’t abans què significarien, sense cap mur de contenció. Han hagut molts morts a Beniopa al llarg de la història a causa de les ri-uades, les quals han sigut una constant. Algunes persones moriren electrocutades: els que vivien vora el barranc eren els qui tenien més facilitat per a entrar i traure el carro i el matxo, però també els qui feien més tard a l’hora de les riuades i, si no morien ofegats quan anaven a buscar el matxo, s’electrocutaven en intentar obrir la llum per a endur-se el matxo, perquè el fil elèctric estava en contac-te amb l’aigua.

La gent que se’n venia de fora a treballar a Gandia i no podia pagar-se el lloguer d’un pis, se n’anava a viure a Natzaret. És com un colomer: només arribar, paren allí. Després, quan troben un treball millor, ja aniran baixant cap a Gandia. Hui en dia està més cuidat Natzaret. Entenguem-nos: no és una glòria viure en una zona de

206

carrers empinadíssims i casetes muntades com a cabres dalt de les penyes. Però fins fa quatre dies, la mitja part de dalt no tenia ni tan sols aigua corrent.

Fixa’t quina presència més agradable posseeix des d’ací baix l’er-mita de Santa Anna després de la seua restauració recent! Aquesta ermita era una zona de distracció, de passeig per als de Gandia que se’n pujaven els dissabtes de vesprada o els diumenges, sobretot a berenar. Santa Anna no ha tingut mai l’atracció del porrat de Sant Antoni: però mentre a esta última només es solia pujar una sola ve-gada a l’any, a Santa Anna pujaven unes quantes vegades repartides al llarg de l’any, vol dir-se que era una zona d’atracció contínua. Allí darrere estava l’ereta de Carbó, famosíssima com a lloc per a bere-nar la mona els dies de Pasqua per a la gent de mitja capa cap avall: allí es berenava, algú duia un acordió i s’organitzava de seguida un ball. Més tard, el canvi dels mitjans d’esplai –les discoteques, els pubs, tot això– ha fet perdre a esta ermita i els seus voltants gran part de la seua importància. Per altra part, Santa Anna era un dels llocs habituals de qui feia fotja, o siga, que no anava a classe. Tots hem fet fotja alguna vegada, uns més, uns altres menys. Jo no en podia fer amb freqüència, perquè havia d’anar i tornar a Llocnou i el temps era curt. Fer fotja i vindre-se’n a l’ermita de Santa Anna era tota una aventura. Pujar el calvari, entrar a la cova del beat, caminar per la muntanya... I no crec que d’una manera conscient, però sí d’una manera inconscient disfrutàvem del magnífic panorama que, mirant des de la balconada de l’ermita, es pot contemplar d’una part considerable de la comarca.

Ací, en la part baixa de l’ermita, existien unes esplèndides olive-res que pertanyien a les Escoles Pies de Gandia i, en temps anteriors, a la Universitat d’aquella mateixa població. Quan Carles III expulsa els jesuïtes, i la Universitat de Gandia, al cap de poc temps, desapa-reix com a tal, el seu patrimoni passa a mans de l’Estat, encara que qui l’administra és l’Ajuntament de Gandia. Però a començament del segle XIX, a petició del mateix Ajuntament, vénen a Gandia els Escolapis de San Josep de Calasanç a impartir ensenyança gratuïta en l’antic edifici de la Universitat. Aleshores, perquè aquells religio-

207

sos es puguen mantindre ja que no havien de percebre diners per la pràctica de la docència, els adjunten l’explotació o rendiment de les terres que pertanyien abans a la Universitat. I entre altres dominis, com la Torre dels Pares, per exemple, hi havia esta zona que tenim davant. El problema o la desgràcia va sorgir quan les Escoles Pies, tolerat per qui no devia tolerar-ho, començà a vendre o llogar els baixos de l’antiga Universitat, igual que terres adscrites al patrimoni de la institució universitària.

A casa del metge Cebrián

Esta casa, que està situada entre els carrers Major i Mestre Micha-vila de Beniopa i que és una de les més interessants que queden a la Safor, era dels Caudeli –com la major part de les cases de Benio-pa– i, fa una trentena d’anys, va caure en bones mans, perquè la va comprar el metge Cebrián que exercia la seua professió en aquest poble. Ell és una d’aquelles persones que ha tingut el gust d’anar arreplegant i conservant eixes coses de més o menys valor artístic o històric que normalment es llancen a perdre o simplement acaben en el poal del fem. És a dir, és un col·leccionista d’objectes del nos-tre passat. I entre les col·leccions més atractives està la d’aquest ar-mari que tenim ací davant on hi ha estes meravelloses ceràmiques que es van trobar, algunes senceres i altres a trossos, en un pou de la placeta del Segó de Gandia.

I ara que estem en esta casa en què es respira respecte per la cul-tura i la sensibilitat artística, estava pensant que, al llarg d’aquests esmorzars i aquestes xerrades que vam encetar ja fa uns quants me-sos, he reflexionat sobre un muntó d’aspectes de la nostra comarca, i el meu pensament ha anat evolucionant a través d’eixa reflexió en contacte directe amb la realitat. I per exemple, en l’aspecte cultural de Gandia, hi ha una cosa estranya. Gandia, aparentment, ha tingut una afició musical extraordinària. Però això no és cert, això no és cert de cap de les maneres! Sí, de Gandia anaven al Conservatori de València més alumnes que de cap poble valencià. Però no era a

208

causa de l’afició musical: el que passava és que els pares i les mares –en especial les mares– enviaven els xiquets i sobretot les xiquetes a estudiar allí perquè després tocaren el piano a casa i convidar la pa-rentela o els amics a fi de vore que bé tocava el piano la seua xique-ta... A Gandia va haver un Ateneu Musical i, després d’uns anys de silenci, ara hi ha un altre Ateneu Musical. I saps per què es va afo-nar aquell primer Ateneu Musical? No per falta de diners –la gent pagava religiosament la seva quota cada mes–, sinó perquè la gent no anava als concerts. A més a més, Gandia no ha tingut mai una banda de música d’una categoria que corresponguera a la impor-tància de la seua població. No, Gandia no ha tingut una vertadera afició a la música: li ha faltat, ens ha faltat, la devoció i la constància que requereix la música. Ací hi ha un benestar econòmic i una se-guretat consegüent que ens fa ser la terra del meninfot. Per això el nostre sucursalisme polític ha estat secular. Abans es deia: és que el Govern no fa res per Gandia. I ara es diu: és que el Govern no fa res per la taronja. Aleshores, per tal que facen alguna cosa per allò que és nostre votem aquell que estan allà, en compte d’intentar anar allà nosaltres...

En la qüestió lingüística tenim una situació de característiques semblants. Crec que passarà molt de temps fins que la gent d’ací estime la seua llengua. L’altre dia li explicava a un amic que s’havia estranyat perquè jo utilitzava la paraula ‘clauer’: «Mira, ‘clauer’ es deriva de la paraula ‘clau’, com de ‘cendra’ es deriva ‘cendrer’». Però no hi hagué mans. A la gent li costa de comprendre eixes derivaci-ons i qualsevol enriquiment del llenguatge perquè, en realitat, no estima la seua llengua i no fa que eixa llengua augmente el seu lèxic i siga de més categoria expressiva. En això, cal tindre en compte que l’assimilació lingüística a Catalunya és diferent de la de València o, millor dit, és la contrària a la de la de València. Allà, els qui han anat ho han fet per treballar. Ací, els qui han vingut, ho han fet per ma-nar. I mentre que allà tots els qui han anat a treballar han volgut aprendre i han aprés la llengua dels amos, ací, com que els qui han vingut era a manar, nosaltres hem anat a aprendre la llengua dels qui ens manaven.

209

Gandia

Els anys jóvens

Mirant els arbres del Passeig de les Germanies des d’ací dalt de la gelateria de Tano i en aquest darrer dia dels nostres esmorzars i passeigs –en canvi, primer dia de l’estiu, ja que estem hui a 21 de juny de 1988–, només pretenc acostar-me a l’última població del nostre recorregut comarcal, Gandia, des de la perspectiva de les meues vivències personals, en definitiva, dels meus records. Qui tinga interés per algun aspecte concret de la capital de la Safor des del punt de vista de la Història o de les Ciències Socials, existeix una extensa bibliografia –augmentada considerablement en els últims temps per la institució Alfons el Vell de l’Ajuntament de Gandia– per complaure’l.

La meua relació amb Gandia s’ha produït sempre a través o grà-cies a l’ensenyança mitjana i de l’Institut Ausiàs March: primer com a alumne i després, com a professor. El meu mestre de Llocnou, don Antonio Belmar y Belmar, va voler que jo estudiara el batxillerat. Naturalment, jo no sabia què era això del batxillerat ni tampoc què era un institut. Però la bona qüestió és que don Antonio va convén-cer mon pare i em van enviar en plena República –era l’any 1934– al Col·legi Subvencionat de Segona Ensenyança Ausiàs March que s’acabava d’inaugurar a Gandia i que estava situat on hui es troba el servici de Correus, en la Placeta del Segó. I en efecte, don Anto-nio aconseguí que el primer any tinguera la matrícula gratuïta i que els llibres me’ls regalaren els professors –encara que jo pense que me’ls regalava ell i feia com si me’ls regalaren els professors. A par-tir d’aquell moment, com a conseqüència d’obtindre les qualifica-cions màximes, ja em vaig apanyar amb les beques. Per altra banda,

210

el primer curs em quedava a dormir a casa d’uns parents meus a la casilla del Real. L’any següent, i durant dos cursos, anava i torna-va a peu de Llocnou a Gandia, unes voltes per la carretera i unes altres pel camí vell, utilitzant totes les travesseres que jo coneixia. Entre població i població hi hauria uns onze quilòmetres, per tant, això significava unes dues hores de trajecte a un pas normal. Al cap d’aquells dos cursos, ja em van deixar una bicicleta i el transport resultava prou més ràpid i no tan cansat.

En els anys abans de la guerra civil, els alcaldes republicans es van dedicar, a més de crear grans projectes urbanístics, a renovar, a millorar interiorment Gandia. Aleshores és quan es construeix el grup escolar Joaquín Costa (actual Sant Francesc de Borja) i l’Insti-tut. Però recorde que durant el primer curs, com que no cabíem en les instal·lacions de la Placeta del Segó, les classes ens les donaven en el grup escolar Joaquín Costa. A causa d’aquella insuficiència d’espai que cada any augmentava perquè augmentava el nombre d’alumnes, es va començar a construir l’Institut allà a la plaça de Crist Rei, que és el mateix Institut que hi ha ara, tot i que haja estat ampliat, i que també duia el nom d’‘Ausiàs March’ a l’igual que el primer Institut, el de la Placeta del Segó. Aquell edifici nou es va acabar en plena Guerra Civil, si no recorde malament en l’any 1937.

Per cert que el canvi originat per la guerra o pels desplaçaments de la guerra va ser també un canvi en la manera d’exercir la fun-ció docent. A Gandia van vindre un grapat de professors jóvens –d’aquells que havien fet un curset teòric de preparació i que ací ha-vien de dur a cap les pràctiques –, entusiastes, formats en el període de la República: una florada molt important, un planter vertadera-ment magnífic que, com tantes altres coses, va tallar d’arrel el final de la Guerra Civil. Aquells ensenyants procuraven combinar l’as-pecte teòric –imprescindible en l’ensenyança– amb l’aspecte pràc-tic. Ens duien d’excursió pertot arreu, féiem visites als monuments, ens proporcionaven les primeres audicions de música amb un to-cadiscs, ens projectaven pel·lícules amb una maquineta d’aquelles de 8 mm sobre geografia, art, costums de diversos països... És a dir, que aquella fornada esplèndida que havia sorgit de la llibertat i la

211

cultura pròpies de la República encetà una nova manera d’ensenyar que era molt més atractiva i eficaç que la d’abans. A més a més, re-corde una cosa molt important, segons la meua opinió, d’aquells professors del període de la guerra: entre ells hi havia que havien estat o eren comissaris de l’exèrcit republicà, que feien mítings pels pobles o altres activitats relacionades amb la propaganda de guer-ra, etcètera. Però de les portes de l’institut cap a dins, no recorde que ens parlaren mai de política: i això és una cosa vertaderament lloable i d’agrair d’aquells professors que exerciren en uns moments tan delicats d’una manera immillorable la seua professió.

Durant la guerra, vaig haver d’actuar de la mateixa manera que tots: buscant la supervivència. O siga que, a més d’estudiar, anava sovint a portar oli allà a la província de Jaén, en nom dels pobles de Llocnou i d’Almiserà. I en l’any 1939, el mateix dia que complia 18 anys, em van enviar a la guerra. Vaig ser quinze dies sergent pro-visional. Saps què treia jo d’això? Que podia estar a l’ombra d’un garrofer fumant mentre els soldats feien la instrucció. En aca-bar-se la guerra, m’envien a casa, però després desembarquen els nord-americans en el nord d’Àfrica, i em fan de nou anar al quarter, em donen permisos de tres mesos, pròrrogues, etcètera, però estava lligat al quarter. I el dia que em van dir: «Ves-te’n a casa i no tornes mai més», és a dir, el dia que vaig aconseguir la llicència definitiva, havien passat des de la meua incorporació a l’exèrcit, deu anys, huit mesos i huit dies. Per culpa d’això, com que no estava llicenciat, vaig haver de deixar passar un magnífic contracte que havia aconseguit de professor d’espanyol en la Universitat de Pittsburgh.

El record de l’antiga ciutat

L’evolució urbanística funcional i d’aspecte de Gandia ha sigut enorme, sobretot si tens com apunt de referència els anys trenta que és de quan jo conserve la imatge més antiga d’esta ciutat. A co-mençament d’aquella dècada, Benipeixcar i Beniopa eren pobles ben independents de Gandia, separats per grans camps d’hortalis-

212

ses –sobretot alberginieres, segons tinc gravat en la memòria. Tota eixa zona que hui és Menéndez y Pelayo cap amunt, això també eren camps. I per la part sud, després del carrer de Pellers –on po-saven les pells en unes posts a la porta del carrer perquè anaren eixugant-se–, no hi havia res pràcticament fins a l’Alquerieta de Martorell. La via del tren d’Alcoi ha presentat durant molt de temps el dic de contenció de Gandia, del Passeig de les Germanies. Quan vaig arribar ací, l’únic que hi havia construït més allà de la via d’Al-coi era el que més tard s’ha conegut per xalet de Monzó i que en el moment actual ja no existeix. Després vaig vore fer l’Institut. I no seria sinó probablement en la dècada dels quaranta quan on està hui la República Argentina comencen a aparéixer una sèrie de xaletets, com una xicoteta zona residencial d’aleshores, quasi apartada de la ciutat. Per altra part, si la via del tren d’Alcoi va sig-nificar un dic per a l’expansió de Gandia, l’altra via, la del tren de Carcaixent-Dénia, també constituí un dic per a la ciutat –a l’hora de construir-se les vies del tren, es procurava que passaren pel cos-tat de les poblacions per a comoditat del transport de passatgers i mercaderies en un moment en què el ferrocarril tenia una gran importància–, tot i que, en vindre jo a Gandia, començava a créi-xer el barri que s’anomenà de Corea, i també literari perquè tots els carrers portaven nom d’escriptors: Calderón de la Barca, Cer-vantes, etcètera. I allò que va ser i és en l’actualitat una vertadera barrera és el riu Serpis. Pel que fa al que en aquell moment era la ciutat, recorde que el principi del Passeig de les Germanies actu-al, la part que dóna al riu, era un conjunt de carrerets, els quals quedaven abans fora de la muralla –sempre he pensat que allí pro-bablement estaria l’antiga jueria. La part més vella del Raval està quasi en el mateix estat que quan jo la vaig conéixer a principi de la dècada dels trenta. Encara que el tros que va del carrer de Baix o Canonge Noguera al carrer Val·lier, el centre del qual era fins fa poc el bar Telero –malnom d’un vinater de Llocnou que acabà per establir una tendeta a Gandia en compte de vindre dos o tres dies a la setmana a vendre vi ací–, ha estat en gran part transformat, ja que en aquell temps de què et parle allí vivia la gent més humil, els treballadors, i era una xàrcia de carreronets per on no podia passar

213

un carro, ni quasi quasi un haca. Ah!, i allà a l’entrada de Gandia per la carretera de València, hi havia les cases de les xiques. Esta-ven fora de la població, però apegades a la població, per tal que els seus clients dels pobles o de Gandia no els veieren que hi anaven, i, al mateix temps, al costat de la carretera principal a fi que els xofers pararen i anaren a fer-se’n una o a fer el que fóra.

Una de les coses que més recorde de les meues primeres vin-gudes a Gandia és el Prado. El Prado era un centre comercial de gran relleu que donava una gran efervescència a la ciutat. Els llau-radors d’aleshores, a causa del minifundi i al policultiu, produïen en menudes quantitats i gran varietat que no tenien l’oportunitat de comercialitzat pel seu compte i que portaven al Prado. Per això, allí es desenrotllava una vida molt intensa, de gent atrafegada: eren molts més que duien molt menys que en l’actualitat. I aquella activitat començava ben prompte, a la matinada. Els llauradors de la comarca, inclús de fora, havien fet dues o tres o quatre hores de carro –el transport fonamental dels productes agrícoles en aquell temps era el carro– i encara haurien de gastar dues o tres o quatre hores més dalt del carro per a tornar a les seues cases. En eixes úl-times hores fosques de la nit, els compradors esperaven els llaura-dors i, quan arribaven, els compraven les mercaderies a cabassos o a basquets, segons de què es tractara. Tot allò, feia que el Prado estiguera rodejat d’una sèrie d’establiments: les cases que venien adobs –els llauradors, en tornar-se’n de buit, aprofitaven per a en-dur-se aquells materials que tanta falta els faria per a la fertilitat dels seus camps–, els magatzems per a envasar els productes que es compraven en el Prado i s’enviaven fora amb camions d’escassa capacitat, i els hostals i les tendetes. En els hostals –recorde el de Tereseta o el de Fabià en el mateix Prado, el de Parinou que estava a l’entrada de Gandia venint per Benipeixcar, el de Marianeta, que estava on hui està el Banc de València i era més típic dels vinaters o de professions paregudes, etcètera–, es podia deixar el carro i el matxo, tot i que en la part descoberta de Prado també se’ls podien deixar, i es podia esmorzar o fer-se’n una, a no ser que triaren una de les múltiples i menudes tendetes que hi havia per esta zona i

214

que s’omplien en eixes hores entre la nit i el dia de gom a gom, per a quedar-se pràcticament buides durant la resta del dia. Evident-ment, aquell moviment humà ha anat a la baixa i dins de no res ja no existirà, perquè el Prado deixarà de funcionar com a mercat agrícola.

Ara bé, la primera volta que vaig vore el Prado no estava exercint la seua funció habitual: allí, en la part coberta, havien instal·lat els barracons de la Fira, mentre que en la part descoberta posaven els establiments d’espectacles. Més tard, la traslladaren a la Placeta del Segó. Però aquella Fira tenia un caràcter ben distint a la d’ara. Allò era en primer lloc un mercat, on les dones anaven a comprar els utensilis per a la cuina o la casa –cassoles, paelles, etcètera– i els hò-mens anaven a comprar les ferramentes per al camp. Almenys això és el que feia la gent que venia dels pobles de la comarca a la Fira de Gandia. Més tard, la Fira ha anat canviant no sols de llocs, sinó de contingut. Hui en dia es troba tot el que u vol en qualsevol dia de l’any, perquè existeixen unes tendes on ofereixen una varietat molt major a la que oferia la Fira antigament. Ara ja no cal esperar que vinga la Fira per a comprar açò o allò. La Fira hui és espectacle sobretot. El que abans era un complement, hui no és que siga bàsi-cament la Fira, és que és exclusivament la Fira.

Hi ha una fira-exposició ben important en la història de Gan-dia que és aquella de l’any 1881. Al cap d’uns anys, Gandia ho va intentar de nou però va fracassar. Com va fracassar en un altre in-tent que es va fer en la postguerra. I aquella classe d’exposició que tan brillantment es va celebrar en 1881, ja no existeix ni tan sols s’imagina de muntar. Al contrari d’alguns pobles, com Vila-real que continua fent periòdicament una fira-exposició de productes relacionats amb l’agricultura. I és una llàstima que Gandia haja perdut eixa iniciativa. Perquè com a centre comercial de l’agri-cultura d’una comarca, hauria de convertir-se en promotora de la renovació i l’estímul de les faenes del camp. L’Ajuntament gandià hauria de saber reunir ací en una fira-exposició tot allò més nou i atractiu que poguera repercutir favorablement en l’agricultura de la Safor.

215

La llarga Postguerra

La Guerra Civil s’acabà l’1 d’abril de 1939. De seguida va sorgir la pregunta que ens atanyia a tots aquells que havien estat estudiant durant el període bèl·lic en la zona roja: què fer amb els alumnes dels centres que estaven en el territori republicà? La depuració po-lítica va afectar molts professors –alguns fugiren, uns altres foren empresonats, els altres, separats de la professió–, però també ens afectà a nosaltres, els pobres desgraciats que havíem tingut la dis-sort d’estudiar en aquell temps i en aquella època. Aleshores, en aquell mateix any en què finalitzà la guerra, un tribunal de l’Institut Lluís Vives de València ens va fer uns exàmens per convalidar-nos els cursos que havíem aprovat durant la guerra. A mi em convalida-ren el tercer i el quart, és a dir, els cursos de 1936-37 i 1937-38 –el quint, com que els curs no l’havíem acabat en abril del 39, no podia entrar en les possibles convalidacions. Però a més de tot allò, existia una dificultat molt major perquè jo continuara estudiant: suprimi-ren l’Institut Ausiàs March de Gandia. El que aleshores era alcalde no va creure que fóra necessari l’Institut per a Gandia. Tin en comp-te que en aquells moments pesaven molt l’Escoles Pies. Total que l’Institut va desaparéixer del mapa docent de la ciutat i la situació s’assemblava a la d’abans de la República: els lloc on s’impartia l’en-senyança mitjana eren els col·legis privats, concretament col·legis de l’església –i fins a l’any 1950 en què es creà l’Institut Laboral, les coses continuaren funcionant de la mateixa manera. Les depen-dències de l’Institut Ausiàs March passaren a mans dels escolapis, perquè l’Escola Pia que havia sigut habilitada durant la guerra com a presó, canvià de veïns en l’any 1939, o siga que van amollar uns presoners i n’hi van posar uns altres, els del bàndol contrari. Poste-riorment, però encara en la dècada dels quaranta, l’Institut es va quedar a càrrec d’una institució creada en la Postguerra, el Frente de Juventudes, que trobà allí local més que suficient per a la seua funció i un pati amplíssim per a la pràctica d’aquells exercicis físics o paramilitars tan típics d’aquella època.

216

Resumint: em vaig quedar, com se sol dir, amb el cul a l’aire. Però en aquell moment crític, quan el més lògic hauria sigut que em posara a treballar en un lloc o altre, va sorgir una persona que m’ajudà a continuar estudiant. Si jo vaig vindre a Gandia a estudi-ar el batxillerat gràcies a la pressió del mestre del meu poble, don Antonio Belmar, vaig acabar el batxillerat i vaig fer la carrera de Fi-losofia i Lletres –en l’especialitat de Geografia i Història– gràcies a Manuel Dualde Serrano, el qual era un d’aquells professors que havien vingut a Gandia durant la guerra i que m’havia donat geo-grafia i història en l’Institut. Un dia se’n vingué a ma casa i va parlar amb mon pare: «El seu fill se n’ha de vindre a estudiar amb mi a València». I mon pare li contestà: «A Gandia, fóra a peu o amb bi-cicleta o de qualsevol altra manera, jo encara el podia deixar anar i prescindir del seu jornal. Però a València, jo no li puc pagar res». Manolo Dualde va tranquil·litzar mon pare i em va ajudar tot el que va poder perquè jo estudiara a València. Em va buscar faena, em va aconseguir una beca en el Lluís Vives, etcètera. Per altra banda, jo vaig trobar un lloquet per a quedar-me a València: a casa d’una tia meua, cosina germana de mon pare, em van deixar un quartet interior, com una espècie de rebost sense finestres, on em van mun-tar un catre i tenia una cadira per a posar damunt els llibres que em prestaven o em regalaven, que eren tots els que tenia. Recorde la impressió que em va fer obrir el balcó que donava al carrer, el primer dia que vaig arribar a casa de ma tia. Acostumat a obrir els ulls i vore la muntanya ben lluny, en obrir el balcó que donava a un carrer estret i en vore que quasi topava amb el nas del veí d’enfront, em va caure l’ànima als peus. Però allí vaig viure uns quants anys i, a poc a poc, em vaig acostumar a això i a moltes altres coses. Què havia de fer? Senzillament m’adaptava a allò que les circumstànci-es em demanaven. O una de dues: o feies això o et mories, bé siga de fam o bé siga de ganes de tindre açò o allò. I com calia fer això, féiem això. No com a herois, sinó com a supervivents d’una època i d’unes circumstàncies. La meua vocació real hauria sigut fer cièn-cies, concretament les matemàtiques m’apassionaven. Però vaig fer lletres, història i geografia, i l’any 1946 em vaig llicenciar en eixes matèries. A partir d’aquell moment, vaig començar a donar classes

217

en acadèmies, vaig ser auxiliar de Ballesteros, el catedràtic d’Histò-ria de la facultat de Filosofia i Lletres de València i em vaig dedicar a la investigació de temes medievals, al mateix temps que preparava la tesi doctoral. Només tenia temps lliure me n’anava a l’Arxiu del Regne o a la Biblioteca de la facultat: en aquells llocs em vaig pas-sar moltes hores de la meua vida fins a l’any 1950 en què me’n vaig vindre a Gandia com a professor de l’Institut Laboral Ausiàs March.

De professor en l’Institut Laboral de Gandia

En novembre de 1950, es va obrir de nou a l’ensenyança pública l’Institut Ausiàs March com a Institut Laboral que implicava, se-gons els plans docents del moment, impartir una espècie de bat-xiller amb una part pràctica dirigida a la formació de professionals manuals, tot i que això, en realitat, no va donar els fruits que es cal-culaven, sinó que propicià tota classe de professionals universitaris. A Gandia vinguérem Bonastre, Tomàs Roig i jo mateix, als quals, per cert, l’Ajuntament ens va arrendar, com als mestres que no te-nien allotjament ací, una d’aquelles casetes que hi havia darrere de l’Institut a partir de les quals tot eren ja hortes. També s’incorpora-ren com a professors de l’Institut uns quants més que eren de Gan-dia, com Merí, Orihuel o Moragues. La majoria d’aquells que vam encetar la recuperació de l’Ausiàs March, o han faltat ja o ens hem jubilat. Siga com siga, en vindre a Gandia i trobar-me bé ací, ja no m’he menejat i sempre m’he mantingut com a professor –i durant un grapat d’anys com a director– de l’únic Institut amb què Gandia va comptar de l’any 1950 a l’any 1968 en què es va inaugurar l’Ins-titut Nou.

Però en l’any 1950 teníem un problema econòmic important: com que només donàvem classes a un primer curs, el nostre sou era ínfim. A banda d’això, encara que per les mateixes circumstànci-es, disposàvem d’un temps lliure enorme. Aleshores, de l’acadèmia que s’havia instal·lat després de la Guerra en el palau dels marque-sos de Gonzàlez Quirós del Passeig de les Germanies –don Rafael

218

Moral la portava, un dels fundadors era don Antoni Martí, el ca-nonge, i una de les persones que més diners hi havien aportat era Paco Tarrazona–, ens busquen per a impartir classes allí. Alguns de nosaltres, per tant, treballàrem en aquella acadèmia durant un cert temps. Més tard, quan l’Institut em va proporcionar suficient ocu-pació, jo m’ho vaig deixar allò, encara que Bonastre, per exemple, va continuar i, fins i tot, va participar econòmicament en l’acadè-mia, la qual, al voltant dels anys seixanta, va ser traslladada a un local situat a Benipeixcar.

Per altra part, quan l’Ausiàs March tornà a funcionar com a ins-titut, havíem de compartir l’edifici de la plaça de Crist Rei amb el Frente de Juventudes. A poc a poc, mentre que nosaltres teníem més necessitats, el Frente anava tenint menys importància i menys necessitats d’espai. Fins que acabàrem per ocupar tot l’Institut que haguérem d’anar, a més a més, ampliant en noves aules, noves sa-les, tallers, etcètera, ja que el nombre d’alumnes anava creixent cada dia.

Que com trobe Gandia l’any 1950? Encara estava ben arrelada la diferència entre rojos i blaus, però mentre que els rojos comen-çaven a poder anar vivint, els blaus començaven a decaure. Ara, en aquell moment tot estava molt mort. L’interés cultural era mínim... Nosaltres som una generació viuda, som una generació que ens vam quedar sense res i, fins que hem recuperat part del que teníem abans en un segon matrimoni, ha passat molt de temps. De totes maneres, a partir de 1950, el nostre Institut va exercir una acció im-portant sobre Gandia i sobre la comarca, no tan sols a través d’unes campanyes benèfiques a favor de Natzaret o el Preventori, sinó a través de xerrades culturals que anàvem a donar pertot arreu o a través de programacions culturals des de l’emissora de l’Institut.

A mitjan dècada dels cinquanta, Joan Climent, que té un caràc-ter tan apassionat, va pensar que a l’institut podíem instal·lar una emissora. I amb uns pocs materials que vam comprar i uns altres que va dur Mailyn, un radioaficionat, es va construir l’emissora. Des d’allí crec que es va fer una campanya cultural important per

219

al moment i d’una forta incidència sobre la població gandiana i comarcal. No es feia propaganda i sí molta música clàssica. A fer programes col·laboràvem uns quants, però el que ho portava tot era Climent. I aquella emissora va durar fins que va haver una jugada per part del Ministeri, quan ens va dir que la llevàrem i que en do-narien una altra millor. Nosaltres, aleshores, vam caure en el regat: vam llevar aquella emissora, però mai no ens en van enviar l’altra. Ja dic, en aquella època, l’emissora de l’Institut va ser un fenomen cultural important, i la gent sempre estava esperant connectar amb nosaltres, perquè la gent tenia ganes de sentir altres coses diferents del parte de la ràdio oficial.

En el nou pla d’estudis amb què vam començar a treballar en l’any 1950 i que va continuar vigent molts anys, hi havia una cosa magnífica que jo vaig acceptar amb una alegria immensa perquè sempre havia estat d’acord amb aquell mètode pedagògic: i eixa cosa magnífica era que en el primer curs s’havia d’impartir una as-signatura de geografia comarcal i en el segon curs, una altra d’his-tòria de la comarca. En broma, sempre els havia preguntat als meus deixebles: «Quin riu és el més llarg del món?» I un deia que l’Ebre, l’altre l’Amazones o el que fóra, fins que algú responia el Nil. «Quin riu és el més cabalós?», continuava preguntant jo. I en eixa pregun-ta no s’encantaven, sempre responien ràpidament: «l’Amazones!». Finalment, els deia: quin és el riu més important del món? I un feia: el Danubi, o aquest o aquell, fins que jo els deia: no, el riu més im-portant del món és el Serpis. Perquè existeix una valoració objecti-va i una valoració subjectiva. La muntanya més alta del món serà l’Himàlaia, però la més important serà aquella amb la qual estàs en contacte i a partir de la qual podràs entendre totes les altres munta-nyes del món. O siga que em vaig encarregar d’ensenyar la geogra-fia i la història de la Safor. Per això, vaig publicar aquell quadern de geografia comarcal que es deia Gandia i que va editar el Ministeri d’Informació i Turisme, i també vaig publicar la Historia del Distrito de Gandia, editat pel Foment de Gandia i a instàncies del seu presi-dent d’aleshores, Ximo Climent. Són dos treballs senzills, d’una lec-tura fàcil que fa que els puga llegir tot el món, des dels alumnes dels

220

primers cursos de batxiller fins a un advocat, un metge o un llaura-dor. Es van vendre ràpidament, perquè, a part del llibret d’història –del qual se’n van fer 2.050 exemplars– es va regalar un exemplar a tots els socis de Foment, s’utilitzaven com una espècie de llibres de text d’aquelles assignatures que vaig donar durant molts anys en l’Institut Ausiàs March.

He dedicat la major part de la meua vida a l’ensenyança. Però jo sempre he dit que a mi m’hauria agradat donar classes sense que foren classes en el sentit habitual. M’hauria agradat anar amb els meus alumnes pel carrer, per la muntanya o per on fóra, i parlar o derivar la classe a partir de qualsevol cosa o circumstància que se’ns posara al davant, i anar formant més que informant: eixa deu ser l’autèntica pedagogia, crec jo. Encara que la societat et demana com a professor més que coneixement, coneixements. Tu ja m’has sentit dir un grapat de vegades que en l’institut –no sé fins a quin punt ho vaig aconseguir– he procurat que els meus deixebles foren primer que res persones i, després, si s’ensenyaven alguna cosa i sabien, millor, però primer que res, persones. Perquè qui sap molt i no és persona, els seus coneixements no li serveixen per a res, ni tan sols per satisfacció pròpia.

Índex

NOTA A LA REEDICIÓ ........................................................................ 5

DAVANT LA REEDICIÓ ....................................................................... 7

EL PAÍS DELS SILENCIS .................................................................... 11

INVITACIÓ A LA LECTURA ............................................................. 15

UN LLARG VIATGE ............................................................................. 19

JOSEP CAMARENA I L’OCÂS DEL MÓN RURAL LA CONCA DEL VERNISSA ............................................................... 23

Els primers records .......................................................................... 23

La naturalesa immediata ................................................................ 26

Les característiques del territori ..................................................... 31

Descripció i història d’un poble ..................................................... 34

L’economia i l’agricultura ................................................................ 39

La política caciquil .......................................................................... 41

La festa, les distraccions, el menjar ................................................ 43

L’aigua ............................................................................................... 46

Almiserà ........................................................................................... 48

Castellonet de la Conquesta ........................................................... 50

Ròtova ............................................................................................... 53

Alfauir i el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba ............................. 57

L’ocàs de la societat rural ................................................................ 58

LA BARONIA DE PALMA I ADOR .................................................... 63

Dalt de la muntanya de les Forquetes ............................................ 63

Els canvis de l’agricultura ................................................................ 67

Un moment esplendorós de la taronja .......................................... 69

El comerciant de taronges .............................................................. 72

Palma i Ador cara a cara .................................................................. 75

Des de l’ermita de Sant Josep d’Ador ............................................. 78

On estava Navesa? ........................................................................... 80

LA VALL DE VILALLONGA ............................................................... 83

Certes curiositats de la caça i de la pesca ...................................... 83

Observant el conjunt de la Vall de Vilallonga ................................ 85

Sobre el pont del riu Serpis ............................................................. 88

Dins del Circ de la Safor .................................................................. 90

L’assut d’en Carròs ........................................................................... 94

Una pujada a la Llacuna .................................................................. 95

En l’ermita de Sant Antoni .............................................................. 98

POTRIES .............................................................................................. 101

El que es veu i s’entreveu des del col·legi de persones discapacitades ............................................................ 101

La gent .............................................................................................. 103

El porrat de Sant Blai ....................................................................... 105

Visita a dues encantadores cases ................................................... 106

BENIARJÓ i BENIFLÀ ........................................................................ 109

Anant cap a Beniflà ......................................................................... 109

Les interioritats d’un molí fariner .................................................. 110

De nou, el camp i el riu ................................................................... 112

Passat i present de l’estructura urbana de Beniarjó ...................... 113

La taronja a Beniarjó ....................................................................... 115

Festes de Beniarjó i una excursió al pantà de Beniarrés .............. 116

LA FONT D’EN CARRÒS ................................................................... 119

Hi havia un palau dels senyors de Rebollet a la Font? .................. 119

Una manera peculiar de ser ............................................................ 120

La Safor: una comarca ben diferenciada i variada ........................ 122

Dins de l’església parroquial ........................................................... 123

En el castell de Rebollet .................................................................. 125

EL REAL DE GANDIA ........................................................................ 129

Temes diversos mentre esmorzem ................................................ 129

El poble i el terme ............................................................................ 131

Com va sorgir la indústria al Real ................................................... 134

Els voltants del Cor de Jesús ........................................................... 136

ALMOINES, RAFELCOFER I L’ALQUERIA DE LA COMTESSA .... 139

El sentit de l’humor d’abans ........................................................... 139

Semblances i dissemblances de tres pobles .................................. 142

Anècdotes de la història .................................................................. 144

Passejant amb cotxe per Rafelcofer ............................................... 146

BELLREGUARD I PALMERA ............................................................ 149

La qüestió de la pluja a la Safor ...................................................... 149

Coses de Bellreguard ....................................................................... 151

Coses de Palmera ............................................................................ 153

EL COMTAT D’OLIVA ........................................................................ 155

Algunes notes històriques i econòmiques ..................................... 155

Oliva versus Gandia ......................................................................... 157

Una tradició cultural ....................................................................... 161

Costums singulars ........................................................................... 163

Algunes peculiaritats gastronòmiques .......................................... 164

ELS POBLES DE LA FALLA: PILES, MIRAMAR, L’ALQUERIETA DE GUARDAMAR I DAIMÚS ............................................................ 167

Hòmens emprenedors .................................................................... 167

La falla .............................................................................................. 168

Informacions vora mar .................................................................... 169

Davant de la torre de Piles .............................................................. 172

XERACO I XERESA ............................................................................. 175

Unes gotes d’història en una bella raconada del Mondúver ....... 175

L’alternança econòmica de Xeraco i Xeresa .................................. 176

Una bona fornada d’alumnes de Xeresa ........................................ 178

Les marjals ....................................................................................... 180

BARX I LA VALLDIGNA ..................................................................... 181

Una artesania extingida: el margalló ............................................. 181

Les fonts, els avencs i l’estiueig ....................................................... 182

El Mondúver: el Parpalló i don Lluís Pericot ................................. 184

La Valldigna ...................................................................................... 187

BENIRREDRÀ ..................................................................................... 189

Caminant de Benirredrà a l’ermita de Sant Antoni ....................... 189

El convent de les Esclaves ............................................................... 191

Records de l’agricultura d’abans ..................................................... 193

EL GRAU I LA PLATJA DE GANDIA ................................................. 195

La celebració de Sant Jaume en la platja ....................................... 195

Els patrons del Grau ........................................................................ 196

El port ............................................................................................... 197

La marellada .................................................................................... 198

L’evolució de la platja de Gandia .................................................... 199

BENIOPA ............................................................................................. 203

Un poble depenent de Gandia ....................................................... 203

El barranc, Natzaret i l’ermita de Santa Anna ............................... 205

A casa del metge Cebrián ................................................................ 207

GANDIA ............................................................................................... 209

Els anys jóvens ................................................................................. 209

El record de l’antiga ciutat ............................................................... 211

La llarga Postguerra ......................................................................... 215

De professor en l’Institut Laboral de Gandia ................................ 217