Taller d’idees: poesia políticaBarcelona, 28-VI-2012

Jaume Subirana, escriptor i professor de la UOC

La poesia parla de política (i serveix per seguir parlant-ne, molt de temps després... des de perspectives fins i tot enfrontades). I és una “conversa” política d’una profunditat que molts discursos i conferències no tenen.

“Oda a Espanya” (1898), de Joan Maragall“General, el teu tanc” (Poemes, 1933-1938), de Bertolt Brecht (també “Preguntes d’un treballador que llegeix”)“Vienen por las islas (1493)”, de Pablo Neruda

> De vegades ha servit (clarament, directament) com a propaganda.“Liberté”, de Paul Éluard

> D’altres vegades acull, simplement, una mirada política (política en el sentit que explica/reivindica, de forma més o menys conscient/explícita)“L’Elionor” (1972), de Miquel Martí i Pol

> La poesia ha configurat (i potser continua configurant: no tenim distància per veure-ho) no només els discursos, sinó l’imaginari (i el fraseig) polític de molta gent. Alguns exemples:“Pido la paz y la palabra” [1975], de Blas de Otero“La poesía es un arma cargada de futuro” (1955), de Gabriel Celaya“De vegades és necessari i forçós...” (1960), de Salvador Espriu“Inici de càntic en el temple” (1965), de Salvador Espriu

> La poesia, però, va més enllà (o per sota) de la política. I els bons poetes són els primers que en són plenament conscients.“Politics” (maig de 1938), de W.B. Yeats

> Finalment la poesia (com gairebé tot, si ho volem veure així) també és política.“Poesia”, de Joan Brossa