IV. DELS LIMITS DE LAUTORITAT DE LA SOCIETAT SOBRE LINDIVIDU Quin s doncs el lmit just de la sobirania de lindividu sobre si mateix? On comena lautoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina, a la societat? Cadascuna rebr la seva justa part, si disposa de la que lafecta ms particularment. A la individualitat li hauria de pertocar aquell mbit de la vida en el qual sinteressa sobretot lindividu; a la societat, aquell mbit que interessa sobretot la societat. Per b que la societat no es basi en un contracte i per b que no shi guanyi res inventant-ne un per tal de deduir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecci de la societat li deuen una torna pel benefici percebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadasc es vegi en lobligaci dobservar una certa lnia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a estar-se de noure els interessos dels altres o, millor dit, certs interessos que, ja sia per disposici legal o per consentiment tcit, sn considerats drets subjectius; i, segonament en el fet que cada persona enduri la seva crrega (fixada segons un principi equitable) dels treballs i sacrificis que suposi la defensa de la societat o dels seus membres quan siguin objecte dofenses i vexacions. La societat est plenament justificada a imposar aquestes condicions a tota costa a aquells que voldrien incomplir-les. Per la societat pot fer quelcom ms. Els actes dun individu poden resultar nocius als altres o fer cas oms de ladequada consideraci que es mereix llur benestar, sense necessitat darribar a violar algun dels seus drets constituts. En aquest cas, lofensor pot ser punit justament per lopini, per no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del comportament duna persona afecta duna manera perjudicial els interessos daltri, la societat hi t jurisdicci i esdev objecte de discussi la qesti de si la intervenci de la societat s favorable o desfavorable al b com. Per no treu cap a res plantejar aquesta qesti quan la conducta duna persona afecta noms els seus propis interessos o no t necessitat dafectar els interessos dels altres si no ho volen (partint del supsit que totes les persones afectades sn majors dedat i tenen un grau normal denteniment). En tots aquests casos, lindividu hauria de gaudir duna llibertat perfecta, tant jurdica com social, per a acomplir lacte que vulgui i atenir-se a les conseqncies. Seria una interpretaci totalment errnia daquesta doctrina suposar que predica la indiferncia egoista, que pretn que els ssers humans a la vida no tenen cap mena de relaci en llurs conductes respectives i que no han de preocupar-se per la prosperitat o el benestar dels altres, tret que llurs propis interessos no en siguin afectats. En lloc duna disminuci hi ha necessitat dun increment de lacci desinteressada per a promoure el b dels altres. Per la benevolncia desinteressada pot trobar uns altres instruments que fuets i flagells, tant en un sentit literal com metafric, per a persuadir la gent del que s el seu b. Sc la darrera persona a menysvalorar les virtuts de la prpia estimaci. Noms sn segones en importncia, si s que ho sn, a les socials. Lobjecte de leducaci s el conreu de totes dues per un igual. Per fins i tot leducaci obra tant per convicci i persuasi com per compulsi, i les virtuts de la prpia estimaci haurien de ser inculcades precisament quan el perode de Textos Pensament Filosfic Contemporani 2013-14 J. S. Mill, Sobre la llibertat 2 leducaci s ja clos, emprant la fora de la persuasi. Els ssers humans es deuen ajut els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, aix com estmuls per a escollir entre lun i laltre. Shaurien desperonar tothora a incrementar lexercici de les seves facultats superiors i acrixer la direcci de llurs sentiments i fins vers objectes i contemplacions assenyats en comptes de necis, elevats en comptes de degradants. Per no t cap mena de justificaci que una persona, o una colla delles, diguin a una altra criatura humana dotada ds de ra que no pot fer amb la seva vida en benefici propi all que li plagui de fer-ne. Ella mateixa s la persona ms interessada en el seu propi benestar i linters que qualsevol altre, llevat dalguns casos de fort lligam personal, hi pot tenir, s ftil, comparat amb aquell que ella mateixa hi t. Linters que la societat hi t individualment (tret de la seva conducta quan concerneix els altres) s fragmentari i totalment indirecte, mentre que, respecte als seus propis sentiments i circumstncies, lhome o la dona ms vulgars tenen mitjans de coneixement que superen incommensurablement els que pot posseir qualsevol altre. La interferncia de la societat amb la intenci de prevaler sobre el judici i els propsits llurs en all que noms els concerneix, cal que es basi en presumpcions generals, que poden ser totalment falses i, encara que siguin certes, corren el risc de ser aplicades malament als casos individuals per persones no millor familiaritzades amb les seves circumstncies que les que els examinen simplement des de fora. Aix, doncs, en aquesta esfera dels afers humans, la individualitat t el seu camp dacci propi. En el mutu capteniment dels ssers humans, cal que sobservin en la majoria dels casos regles generals per tal que la gent spiga a qu atenirse, per pel que fa als interessos de cadasc, la seva espontanetat individual t dret a exercitar-se lliurement. s possible que els altres li brindin ajut al seu judici, exhortacions per a enfortir la seva voluntat, que fins i tot representin imposicions, per en tot cas ell t la darrera paraula. Tots els errors que pugui cometre contra els consells i les admonicions sn contrarestats amb extrem pel mal de deixar que els altres el compelleixin a fer el que jutgen el seu propi b. No vull dir amb aix que els sentiments que una persona inspiri als altres no hagin destar afectats de cap manera per les seves qualitats o els seus defectes personals, cosa que no s possible ni desitjable. Si s eminent en alguna de les qualitats que contribueixen al seu b, aix el fa digne dadmiraci, ja que aix sacosta ms a la perfecci ideal de la naturalesa humana. Si, en canvi, s summament deficient en aquestes qualitats, sen seguir un sentiment contrari a ladmiraci. Hi ha un grau de niciesa i un grau del que hom pot anomenar (tot i que aquesta expressi s fora objectable) la baixesa o la depravaci del gust, els quals, encara que no puguin justificar fer mal a la persona que els manifesten, la fan tornar necessriament i justa un objecte daversi o, en casos extrems, fins i tot de menyspreu, car s difcil que una persona tingui les qualitats contrries amb forta intensitat sense nodrir aquests sentiments. Malgrat que no faci mal a ning, una persona pot obrar talment que no tinguem ms remei que jutjar-lo i veurel com un ruc o un sser dordre inferior i, com s comprensible que sestimi ms evitar aquest judici i aquest sentiment, s prestar-li un servei prevenir-lo dantuvi de les desagradables conseqncies a qu sexposa. De fet, convindria que aquest bon servei fos fet ms lliurement del que actualment permeten les nocions corrents durbanitat i que una persona pogus honradament cridar latenci a una altra si creu que no obra b, sense sser considerat per aix grollera o presumptuosa. Igualment tenim dret, en diversos aspectes, dobrar segons la nostra opini desfavorable dalg, no pas de cara a lopressi de la seva individualitat, ans en lexercici de la nostra. No estem obligats, per exemple, a cercar la seva companyia; tenim el dret devitar-la (per no pas a fer ostentaci daquesta evitaci), car tenim el dret a escollir la companyia que ens s ms grata. Tenim el dret, que en alguns casos pot esdevenir el nostre deure, de prevenir els Textos Pensament Filosfic Contemporani 2013-14 J. S. Mill, Sobre la llibertat 3 altres en contra seu, si creiem que el seu exemple o conversa pot tenir un afecte pernicis sobre aquells amb els quals sajunta. No tenim lobligaci dutilitzar a favor seu els nostres bons oficis, llevat daquells casos en qu procurem el seu millorament. Daquestes diverses maneres una persona pot sofrir penalitats molt greus ocasionades pels altres per faltes que noms lafecten directament a ell mateix; per pateix aquestes penalitats noms en la mesura que sn conseqncies naturals i, per aix dir-ho, espont