ii concurs de relats “marià casadevall” · l’ernest es va despertar amb un ensurt que va...

II Concurs de

relats “Marià

Casadevall”

Sensibilització envers temàtiques socials i visibilitat de l’acció social

II Concurs de Relats “Marià Casadevall”

Fundació Campus Arnau d’Escala, 201

Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona

Edifici Jaume Casademont, Porta B, despatx 9

Carrer Pic de Peguera, 15

17003 Girona

Tel. 972 104 215

http://campusarnau.org

[email protected]

Aquesta obra està subjecta a una llicència de

Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Coordinació: Èlia Llinàs, Fundació Campus Arnau d’Escala

Textos: Asmaa Aouattah i Xavier Vallvé

Edició: Fundació Campus Arnau d’Escala

Maig de 2017

Amb el suport i la col·laboració de:

I Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017

Fundació Campus Arnau d’Escala, 2017

de la Universitat de Girona

Edifici Jaume Casademont, Porta B, despatx 9

Aquesta obra està subjecta a una llicència de:

CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Fundació Campus Arnau d’Escala

Asmaa Aouattah i Xavier Vallvé i Duesaigües

Edició: Fundació Campus Arnau d’Escala

col·laboració de:

2

CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017

3

Recull dels textos guanyador i finalista del

II Concurs de relats “Marià Casadevall”

2017

Organitza:


4

DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall, la Fundació

Campus Arnau d’Escala, la Delegació a Girona del Col·legi Oficial de Treball Social de

Catalunya i l'Ajuntament de Girona organitzen el Segon Concurs de relats "Marià

Casadevall" per promoure la sensibilització envers temàtiques socials i donar visibilitat a

l'acció social.

El concurs porta el nom de Marià Casadevall per recordar l’educador i treballador social de

Girona, que va ser director del Centre d’Acolliment i Serveis Socials “La Sopa” del 1995 fins

a la seva prematura mort, l’any 2003.

En aquesta segona edició els textos han tractat el tema de l’estigma entès com a atribut que

converteix el seu possessor en una persona menys atraient, el diferencia al mateix temps

de la resta de persones i el porta a situacions de marginació social.

Hajar, no Jajar d’Asmaa Aouattah, i, Una segona pell, de Xavier Vallvé i Duesaigües, són les

obres guanyadora i finalista, respectivament, i ambdues aborden l’estigma i la discrimi-

nació per raó d’origen de les persones.

A continuació, podeu llegir els relats guanyador i finalista. Bona lectura!

Girona, maig de 2017


5

Hajar, no Jajar

Asmaa Aouattah

Hajar El Harrak, expedient 256. Només pel gruix de la carpeta dedueixo que es tracta

d’un cas feixuc. No recordo mai els casos, sempre he de revisar els expedients una estona

abans d’entrevistar els usuaris que hi corresponen. La família El Harrak, una colla que fa

ballar el caps dels serveis que n’atenen els membres: molts conflictes en la llar, sospita de

violència masclista, pare poc col·laborador, fills conflictius i precarietat laboral. Molta roba

i poc sabó i tan neta que la volen. Em preocupa molt l’actitud reticent d’aquesta família cap

a les directrius dels serveis. No acaben de complir amb el pla de millora que inclou la

teràpia de les germanes. És la primera vegada que entrevisto a joves adolescents

marroquins. Hi ha tot de queixes relacionades, amb aquest col·lectiu, en tots els serveis:

aprenentatge, relacions amb els altres companys, relacions intrafamiliars. No sé ben bé per

on començar.

Mentre assaboreixo el te amb llimona, que m’he endut del restaurant on he dinat,

repasso els fulls del dossier El Harrak. Cada pàgina d’aquestes és capaç d’emboirar el cap de

qualsevol professional. Respiro fondo, encenc música i espero que arribi la germana

mitjana de les noies El Harrak, la Jajar.

—I tu Jajar, què penses de la situació a casa? —li pregunto a la noia prima i alta que tinc

davant meu. Hem fet una presentació molt breu dels noms i del motiu de l’entrevista. No

sembla molt animada, però el seu comportament és correcte. Deixa la motxilla damunt

l’altra cadira, plega els braços i em mira tranquil·lament.

—Em dic Hajar amb ha, no ja —pronuncia una h aspirada que no aconseguiré dir en mil

anys—, i si ho trobes complicat diga’m Ajar.

M’empasso la saliva i somric per dissimular el meu astorament per aquesta resposta

inesperada. La noia denota molta confiança en si mateixa i un no sé què que s’amaga

darrere les paraules.

—Deixem-ho en Ajar doncs, gràcies —li contesto—. I ara diga’m Ajar, què penses de la

situació a casa?

—Jo no em fico en les històries dels pares. Ni per bé ni per mal. Penso que si em salvo a mi


6

Hajar, no Jajar / Asmaa Aouattah

mateixa, ja en faig prou i massa. Vaig aprendre de petita a ser pragmàtica i vetllar pel meu

interès. La vida és curta i si la malbarato en conflictes que no s’acaben, ja em veig perduda.

—Què estudies, batxillerat?

Arrufa lleument el front i sospira:

—Sóc d’aquests alumnes a qui han barrat el pas davant l’aspiració al batxillerat. Des del

primer d’ESO em van dir que no em veien preparada per fer-lo. Llavors encara no havia

begut el meu cervell1 com diu la mare. He begut oli, això sí. Vull dir que no havia madurat, i

no havia après que deixar-me endur per les meves cabòries un dia sí i un altre també era

mostra de debilitat i poca intel·ligència. Jo sóc forta i intel·ligent també. Em podia haver

tret l’ESO, però la mare va signar el contracte sense entendre massa de què anava la cosa.

Signa aquí Fàtima, i la Fàtima va fotre el garbuix que m’ha condemnat al que faig ara.

L’Ajar remena en la seva motxilla i treu una agenda que es mira un moment i la tanca dient:

—Haig de ser en una classe d’anglès amb un professor privat d’aquí a una hora. Només puc

estar aquí un quart d’hora més.

—Una classe d’anglès privada? Interessant —em surt sense haver-m’ho plantejat—. Qui

te la paga?

—I perquè vols saber qui me la paga? Ets psicòloga o funcionària d’Hisenda?

Sento vergonya de mi mateixa. El que m’han explicat d’aquesta família deixa

entendre que no tenen ni un cèntim, per això m’ha estranyat que faci classes d’anglès, però

reconec que no li havia d’haver fet la pregunta. Abans de demanar-li disculpes, ella ja me’n

lliure:

—Que estiguin tranquils els de Serveis Socials, no guanyem diners d’amagatotis. Ningú em

paga res, és a canvi de fer de cangur als fills de la persona que me n’ensenya. Coses del banc

del temps. No coneixes el banc del temps?

1 Expressió d’origen amazic (berber) que vol dir madurar.


7


Val a dir que tant les primeres declaracions, com aquesta última informació de

l’Ajar, m’han demostrat que estic davant d’una persona diferent de la resta del nucli

familiar El Harrak. Penso que tindrà un paper important en la teràpia familiar. Però cal que

me la guanyi primer. Canvio de tema.

—Com han sigut els anys de l’ESO, Ajar?

Em travessa amb la mirada com si em despullés. Somriu descaradament i diu:

—Jo era del grup flexible. Al principi, no n’era conscient. Després, vaig deduir que estava

amb alumnes de nivell escolar molt baix. La majoria érem marroquins.

Em sobta que es consideri a ella mateixa marroquina, la tallo:

—Però tu no ets marroquina, tu ets catalana!

Riu amb sarcasme, tira el cap enrere. Admiro per un moment el seu coll tibat, la seva

barbeta i els seus ulls oberts cap al sostre. És molt guapa i té un cabell molt llis. Però porta

molta pena dins seu malgrat l’aparent serenitat. Torna al seu posat inicial.

—Catalana! Ningú m’ha considerat catalana des que tinc ús de la raó senyora. Allà on vagi

em diuen marroquina. I quan no m’ho diuen, m’ho demostren. Què vol dir ficar tot

d’alumnes d’un sol origen en una classe de tontos?

—No, tontos no, qui ho diu?

Introdueix un altre cop la mà en la motxilla, ara es mira l’hora en un rellotge sense corretja

i continua parlant al mateix temps que desa el rellotge al seu lloc.

—Així ens dèiem nosaltres. Per algo serà, no? Em van jutjar massa ràpid. Podien haver

esperat una mica, mirat si vaig aprenent o no, solucionat els nostres problemes amb la

urgència que exigeixen. Si jo no he dormit en tota una nit perquè sento la mare plorant,

perquè ens han denunciat per no pagar el lloguer, com vols que em concentri a classe? Si no

tinc ni ordinador ni Internet a casa i a la biblio no hi vaig perquè em diuen filla del

xatarrero, com vols que faci els deures?


8


—Però tot això que dius no et fa menys catalana que la resta dels alumnes —dic en un

intent de convèncer-la.

—Ah sí, ens diuen catalans quan arriben les festes catalanes i ens necessiten per

participar-hi. Llavors sí que ho som. O quan era la consulta sobre el referèndum

independentista. A un tio que feia propaganda en una parada li vaig dir que jo era

marroquina i que per tant allò no anava per mi, em va dir que jo era més catalana que ningú

i que havia de participar per una Catalunya més justa i més igualitària, etc. Xorrades amb

perdó. Jo ja vaig assumir fa temps que sóc marroquina. No vull tenir falses expectatives. Ja

em va bé així.

Abaixa el cap i s’ajup.

—Disculpa, m’haig de lligar bé els cordons. Haig de córrer, si no arribaré tard.

Entenc que ha de marxar. Sigui perquè ja no vol parlar més o perquè realment té pressa.

—D’acord Ajar, ho deixem aquí. Però recorda que dilluns vinent ens veiem. Si vols, quedem

a les quatre en comptes de les cinc.

—Impossible, plego de la classe d’emprenedoria a les tres. Vaig a fer una hora de neteja en

una empresa, declarada a Hisenda, vull dir Serveis Socials, perdó —fa aquell somriure

sarcàstic un altre cop—. Després vinc aquí directament.

—D’acord Ajar —li dic amb el cor commogut. Val més així que res. Gràcies per venir.

Abans d’aixecar-me per fer-li dos petons, ella ja ha marxat. Des de la finestra, la veig

corrent per atrapar l’autobús aparcat a l’altra banda de l’edifici.

Em quedo pensarosa una bona estona. El temps que falta per la següent visita

transcórrer sense que me n’adoni.

Ha estat una entrevista curta, però suficient per fer-me veure que he de canviar

d’ulleres.


9

Una segona pell

Xavier Vallvé i Duesaigües

L’Ernest es va despertar amb un ensurt que va ressonar més enllà del somni i va

sedimentar en un crit que va ofegar el somni i el record. No li’n quedava res, aparentment,

només una por difusa que aquella matinada li va impedir de tornar a agafar el son i la

sensació que havia estat en perill, en risc.

Aquell dia era molt important per a ell, tant de temps sense feina i ara n’havia sorgit una

que tenia moltes possibilitats d’aconseguir. I aquell dia precisament tenia l’entrevista

decisiva.

I l’entrevista va anar bé, superada la recança inicial l’Ernest va desfilar hàbilment les

qualitats personals i professionals que li semblava que sense caure en immodèsties el feien

idoni per a aquell lloc de treball. I l’entrevistador semblava estar plenament d’acord,

assentia sense aparents reserves a cada referència que l’Ernest li aportava.

I la conclusió va ser prou explícita.

- Demà sens falta et comunicarem la decisió definitiva de l’equip, però per a mi ja pots anar

obrint una ampolla de cava i celebrar-ho amb les persones que tinguis més a la vora – li va

comunicar l’entrevistador.

Però aquell somni que retornava, que durant el dia va retornar no pas de manera concreta

sinó a bafarades d’incertesa, li va impedir de sentir-se plenament feliç, de manera que no

va voler celebrar res ni avançar esdeveniments, bé que a la Susanna, la seva dona, sí que li

va comunicar que l’entrevista sembla haver anat bé.

I la nit d’aquell dia va ser igualment incerta. Fins a mitja nit, cap problema, somnis plàcids

encara que també només vagament recordats a l’obrir de nou els ulls. L’Ernest es va aixecar

i va fer un glop d’aigua. I, aleshores, només tornar a posar el cap al llit, el somni que

s’escapava el va tornar a assetjar. I com més mirava d’atrapar-ne les imatges, més se li

escorrien d’entre els dits. Fins que es va despertar profundament suat i sense res per

examinar, només la mateixa por difusa de la nit anterior que no sabia com atacar perquè no

en disposava de cap contingut.

Es tractava d’algun pressentiment negatiu respecte a aquella feina en què es jugava tant?

No seria per a ell a fi de comptes?


10

Una segona pell / Xavier Vallvé i Duesaigües

Però aquella por es va esvair a mig matí. Tot confirmat. Estava contractat. Es podia

incorporar demà mateix.

Però, tanmateix, l’Ernest encara no va organitzar cap celebració. Això sí, ja li va confirmar a

la Susanna, la seva parella, que l’endemà ja començava a treballar. Però la veu li havia sortit

apagada.

- Però què et passa, Ernest? Perquè no sembles pas content! – li va dir ella.

Perquè els mals auguris que d’alguna manera aquells somnis duien de la mà encara es

podien complir. Alguna cosa desagradable podia succeir-li a la feina, les coses rarament

són plenament de color de rosa.

I això li va dir l’Ernest a la Susanna, sense esmentar res dels seus somnis, bé que aquelles

dues nits darreres s’havia despertat tan inquiet que també l’havia desvetllat a ella. Però

aleshores, les dues vegades, s’havia limitat a dir-li que havia tingut un malson i ella li havia

respost que tot plegat devia tenir relació amb la incertesa de la nova feina i que es

tranquil·litzés, sobretot ara que ja la tenia a la butxaca.

- Ja veuràs com aquesta nit – li va dir- ja no et despertes inquiet. I això ho hem de celebrar,

Ernest, l’ocasió s’ho mereix, tant de temps com t’has passat enviant currículums sense

èxit – va afegir la Susanna.

Però l’Ernest va tòrcer el gest, calia deixar passar uns dies.

I aquella nit el somni va retornar. Però aquesta vegada l’Ernest va aconseguir dur a la seva

consciència una imatge si més no, un mirall. I ell que s’hi mirava i no es reconeixia i emetia

un udol, l’udol que els havia despertat tots dos per tercera vegada en tres nits. Però la

Susanna el va intentar tranquil·litzar de nou:

- Ernest, estàs massa nerviós. Abans, perquè no sabies si aconseguiries la feina. I ara

suposo perquè tens por que alguna cosa no acabi de rutllar com tu esperes – li va

argumentar.

Però ell no va saber què respondre-li. I de nou ja no va tornar a agafar el son.

Però la seva primera jornada de treball es va desenvolupar sense incidents de cap mena. Al

contrari. La persona que l’havia entrevistat, en Joan, li va presentar tots els membres de

l’equip de treball amb qui col·laboraria i tots li van produir les millors sensacions. Gent que

anava per feina, que creia en les sinergies, que no li cercava tres potes al gat, que no es

ficava en la vida personal dels altres.


11


Però el mirall va tornar a aparèixer per quarta nit i aleshores l’Ernest va fer un esforç titànic

per no tirar enrere, per no sobresaltar-se. Mira el que hagis de mirar, es va dir a si mateix

fent el cor fort.

Però va acabar tirant enrere. Bé que ja havia vist suficient. El mirall li reflectia

perfectament el seu rostre, les seves faccions, era certament ell qui s’hi veia, però la seva

pell era de color negre!

I tant es va espantar que, plenament despert ja i davant la mirada sorpresa de la Susanna,

que ja es començava a afartar, va córrer fins a la cambra de bany, on el mirall li va dir,

Tranquil, Ernest, que ets blanc i ben blanc! Sí, la cosa no admetia pas dubtes. Però

aleshores, què li volia comunicar el somni si és que li volia comunicar alguna cosa més enllà

d’espantar-lo? Perquè ara l’Ernest ja estava absolutament convençut que aquelles quatre

nits havia somiat exactament el mateix.

Havia enviat el seu currículum a l’empresa en què finalment havia entrat a treballar. Però

en l’entrevista del somni, l’entrevistador, que era clavat al Joan, l’havia rebutjat ja

d’entrada. Això també succeïa en el somni, que ara l’Ernest anava recuperant a bocins.

- Però ja s’ha vist bé, vostè? – li havia preguntat cruament en Joan.

Però l’Ernest no havia entès pas a què es referia.

- Ho sento – li havia dit a continuació, sense sentir-ho, l’entrevistador-. En aquesta

empresa només volem persones de raça blanca – havia conclòs.

I era precisament aleshores que l’Ernest del somni havia corregut a cercar un mirall per

demostrar-li al Joan que ell era blanc. Perquè ell mateix no en tenia cap dubte, és clar.

I per això mateix després de veure-s’hi, l’Ernest s’havia despertat sobtadament, tan

sobtadament, sobretot les dues primeres nits, que no s’havia pogut endur cap imatge del

somni. El mirall li havia dit contundentment que era negre i per això l’Ernest s’havia

espantat tant. Perquè li negava descaradament l’evidència.

Però per què ho havia somiat una vegada i una altra, allò, que a més no tenia cap connexió

amb la realitat?

Però no va trobar cap resposta a aquesta pregunta. I justament ara que la cercava no la

trobava. L’Ernest s’havia dit a si mateix que ara que havia estat capaç de retenir aquella


12


imatge del somni i que havia descobert, percebut, que hi havia un patró comú, les següents

nits serien més reveladores.

Però tots els somnis ulteriors varen ser plàcids. O plàcids van ser si més no els despertars.

Cap rastre de malestar quan es despertava i escrutava i cap mal sabor de boca.

I a la feina tot anava, també, d’allò més bé. L’Ernest ja havia superat clarament l’etapa de

rodatge, ja era simplement un més de l’equip a qui tota la resta tractava ja com si dominés

plenament les seves tasques.

Aquelles dues primeres setmanes l’Ernest també havia teixit una relació especial amb una

companya, la Quima. Tots dos havien sintonitzat automàticament des del primer moment i

els dies posteriors havien confirmat l’existència, entre ells dos, d’una mena de conducte

que feia la relació molt fàcil.

De manera que un dia l’Ernest li va preguntar:

- Saps si hi havien molt més altres candidats a ocupar aquesta feina?

I la Quima li va respondre:

- De bon començament, sí, és clar. Però a l’hora de la veritat, vull dir, en el moment de la

tria definitiva, no. El dubte estava entre una dona i tu.

- I saps per què vaig ser escollit jo en lloc d’ella? – li va preguntar aleshores l’Ernest.

- Perquè ella era negra – li va respondre la Quima, de manera que en sentir-la l’Ernest va

tenir un sobresalt gairebé tan intens com el dels somnis.

- No la vàreu escollir pel color de la seva pell? Ho he sentit bé, Quima? – va exclamar

l’Ernest.

- Bé, la veritat és que la cosa no va anar exactament així, Ernest. Els vostres currículums,

tots dos, eren esplèndids, gairebé homologables al 100%, i, per tant vàrem haver d’adoptar

un criteri per al desempat.

- I el criteri de desempat va ser el color de la seva i de la meva pell? – va reiterar l’Ernest.

- Sí, en efecte, i no negaré pas que sona una mica malament, però la feina bé havia de ser

per a l’un o per a l’altra. I si els vostres mèrits eren equivalents...


13


- O sigui que si ella hagués estat blanca i jo negre, la tria hagués estat la contrària i jo ara

estaria sense feina.

- Probablement sí, Ernest, però a què treu cap, tot plegat? Tu te la mereixis de sobres,

aquesta feina, tal com portes demostrant tots aquests dies.

- M’agradaria conèixer aquesta dona, Quima.

- Per què, Ernest? Suposo que no penses explicar-li que la vàrem rebutjar pel color de la

seva pell.

- No, no crec que ho faci això, però crec que he sentit la seva por.

- Quina por, Ernest? I on l’has sentit?

- La por de no ser acceptada, i no solament en aquesta feina. Una por que t’acompanya tota

la vida i per això és obsessiva, com una segona pell, ja que en parlem. I l’he sentit en els

meus somnis, fins i tot diria ara que un dia ella i jo ens vàrem creuar en algun dels

passadissos de l’empresa, just en l’etapa que fèieu la selecció del personal. Perquè recordo

una dona negra i és possible que fos aleshores que ella m’encomanés la seva frisança...

- T’hi puc posar en contacte si tant t’importa, Ernest, i em dónes la teva paraula que no li

parlaràs d’això. I també que no li diràs res d’això a ningú més de l’empresa.

- No ho faré, Quima. Cap de les dues coses. I gràcies.

- D’acord. Però aleshores què li diràs?

- No ho sé, Quima. Encara no ho sé del cert.

I la Quima, finalment, li va donar a l’Ernest el telèfon mòbil de la Romina.

I sense acabar d’identificar-se, només li va dir que trucava de l’empresa que no feia gaire

havia rebutjat la seva candidatura, l’Ernest li va dir de quedar en una cafeteria cèntrica. I

també li va demanar que li dugués un currículum actualitzat.

La Romina, quan l’Ernest s’hi va trobar cara a cara per primera vegada, li va semblar una

dona esplèndida, hom podria dir gairebé monumental. I, en efecte, es tractava de la dona

amb qui uns dies enrere s’havia creuat en un dels passadissos de l’empresa. Una dona

esplèndida, certament, però amb unes ulleres també monumentals que assetjaven i

enlletgien el seu rostre.


14


Originària de Sierra Leone, li explicaria més tard a l’Ernest, quan entre tots dos ja s’havia

teixit una confiança mútua, la Romina havia patit tants rebuigs que ja n’havia perdut el

compte.

- Però saps què, Ernest?, el que em puguin dir pel carrer m’importa bastant menys que el

fet que el meu color de pell em privi d’aconseguir alguna feina. Però, és clar, cap empresari

o comitè de selecció t’ho diu, que no t’ofereix una feina per aquest motiu. I tu, per

descomptat, no pots al·legar cap sospita.

- Doncs en aquest cas, Romina, et puc confirmar que el teu bellíssim color negre va ser el

que et va impedir aconseguir aquesta feina – li havia dit aleshores l’Ernest.

I tu, com ho saps això? – li havia preguntat ella aleshores, sorpresa i recelosa.

- Ho sé perquè vaig ser jo l’escollit, Romina. I he aconseguit que una companya amb qui ens

entenem força bé em digués la veritat. Resulta que el teu currículum i el meu eren molt

semblants i que posats a triar, l’empresa es va estimar optar per una persona blanca. Però

em deixes veure el teu currículum? – li va acabar preguntant l’Ernest.

- I per què el vols? – li va preguntar, potser encara més recelosa i tot, la Romina.

- Tu deixa-me’l veure. Si us plau – li va pregar l’Ernest.

I la Romina va cedir i va permetre que l’Ernest l’examinés. I després d’una estona de

lectura atenta, va dictaminar el següent:

- El teu currículum no és pas semblant al meu. És molt superior. Potser el meu era el segon

millor però per descomptat és clarament inferior al teu.

- Molt bé. I ara què?

- Et vull fer una proposta, Romina. Disposo d’un petit local que actualment està buit.

T’animaries a muntar-hi una petita empresa, només tu i jo? Si som modestos de bon

començament i només acceptem les feines que bonament puguem assumir entre els dos,

els nostres currículums junts poden ser imparables.

- I què hi guanyaries tu, Ernest? – li va preguntar ella.

- Creus que m’agrada la idea d’haver estat seleccionat pel color de la meva pell sabent que

hi havia una candidata més ben preparada que jo? – li va respondre l’Ernest-. I si acceptes

la meva proposició, en els nostres estatuts, que com tota empresa bé haurem de tenir, hi


15


inclourem un article contra tot estigma o discriminació. I si un dia, hem d’ampliar la

plantilla, el respectarem al peu de la lletra. T’animes, Romina? – va acabar preguntant-li

l’Ernest.

- Jo ara mateix no tinc feina, Ernest, i ja fa temps que estic en aquesta situació. I per tant no

hi perdria res. Però tampoc no tinc recursos, no hi podria invertir res en la nostra empresa.

- Els recursos ja els poso jo, Romina, no hi pateixis, perquè no penso pas deixar la meva

feina de moment. Mentre la nostra empresa estigui en fase de rodatge, necessito garantir

uns ingressos. I si tu en necessites una part, cap problema, com a futura sòcia, els podem

compartir. I ja t’he dit que començaríem de manera molt modesta, res d’agafar-nos els dits

amb grans inversions. I si jo hi poso els recursos, tu hi poses el talent i el temps que jo no hi

podré dedicar en aquesta fase d’arrencada, què et sembla, Romina?, t’ho pregunto de nou.

- Em sembla esplèndid, Ernest. I t’estic molt agraïda. I perdona les reserves, al final acabes

desconfiant de tothom. Però et puc demanar un favor?

- És clar, Romina.

- Doncs que em deixis redactar a mi aquest article dels nostres estatuts contra els estigmes

i la discriminació.

- És tot teu, Romina. Ja t’hi pots posar – la va convidar l’Ernest a fer.

ii concurs de relats “marià casadevall” · l’ernest es va despertar amb un ensurt que va...

Documents