Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2013

1

2

“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l c o l · l a b o r a t i u e n t r e l a g e n t g r a n i l e s e s c o l e s d e l e s C o r t s . E l s c o n t e s h a n e s t a t e s c r i t s p e r g e n t g r a n i i l · l u s t r a t s p e l s n e n s i l e s n e n e s . A m b a q u e s t a a c t i v i t a t s ’ h a n f o m e n t a t l e s r e l a c i o n s i n t e r g e n r a c i o n a l s i c a d a c o l · l e c t i u h a p o g u t d e s e n v o l u p a r i a p r e n d r e d i v e r s e s h a b i l i t a t s l l i g a d e s a l a n a r r a t i v a . P e l s r e a l i t z a d o r s d ’a q u e s t s c o n t e s é s u n a s a t i s f a c c i ó m o s t r a r - l o s a l a c o m u n i t a t , j a q u e m é s e n l l à d e l a f e i n a c r e a t i v a i i l · l u s t r a d o r a d e s e n v o l u p a d a t é l a r i q u e s a d e l d i à l e g i n t e r g e n e r a c i o n a l . “

3 3

Índex

ELS PERILLOSOS JOCS DE L’AVI JOAN 4

LA GOSSETA “XISPA” 8

NARRACIÓ I REALITAT 11

OMBRES I CLAROR 14

LA ESCALERA DE LOS SUEÑOS 16

MEMORIAS DE UNA NIÑA 18

MI PADRE Y “EL POBRE” 20

CUENTO PARA ADAM 22

EL MÓN D’EN MINGO 23

LA IL·LUSIÓ 26

LA EXTRAÑA HERENCIA 28

L'ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L'ÀVIA MONTSERRAT 31

LA MEVA ESTADA A MAÓ 34

L’ENIGMA DE LA CASA ABANDONADA 36

VIATJAR AMB FAMÍLIA 39

4

ELS PERILLOSOS JOCS DE L’AVI JOAN Autor: Llibert Canton Martinez Il·lustradors: Alumnat de 6è B de l’Escola Pau Romeva Tutora: Mònica Vivancos

L’avi Joan observava com els seus dos

néts, l‘Olga i l’Oriol, jugaven al parc amb

una colla d’amics. Els mirava encuriosit i

feliç com gaudien de les seves

sofisticades joguines: Nintendo’s, PSP’s,

nines que caminaven, reien i fins i tot

ploraven...

Eren tan diferents els jocs a la seva època! El carrer era el lloc natural de trobada dels

nens i les nenes del barri al sortir de l’escola, ja que no n’hi havia parcs infantils on

poder anar a jugar. Com que apenes passava algun vehicle, podien fer els seus jocs

al bell mig de la via.

Recordà l’avi Joan els amics de la infantesa: en Francesc, en Miquel, l’Hermes, la

Nati, la Isabel, en Salmerón... i algun altre més. Plegats, foren feliços i van passar moltes aventures.

Evocà aquell camió de la gossera que de tant en tant passava pel barri, el qual tenia la

missió de recollir tots els gossos que estaven sols pel carrer, sense ningú que els vigilés.

Atrapaven els animals i els ficaven dintre del vehicle, després els conduïen a un lloc on els

deixaven tancats. Allí romanien fins que algú els anava a recuperar.

A l’avi Joan i els seus amics els feia molta pena que s’emportessin els pobres gossos. Així

que una solejada tarda d’un dissabte que la colla estava jugant al carrer, arribà el camió

de la gossera i s’aturà davant d’ells. De l’interior del vehicle es podien escoltar els lladrucs

dels gossos presoners.

Del vehicle sortiren tres homes. Cadascú d’ells portava un llaç que servia per agafar els

pobres animals. Volien capturar un parell de gossos que rondaven per allí. Els feia tanta

pena a tota la colla que alguns fins i tot ploraven.

Els tres homes estaven ocupats intentant capturar els dos gossos. En Francesc s’hi

apropà a la part darrera del camió i intentà obrir el portell, però estava massa dur i no ho

va aconseguir. Aleshores els seus companys s’hi van apropar i entre tots van poder obrir

la porta de bat a bat. Els homes del llaç s’hi van adonar de la maniobra i van dirigir-se als

nens cridant, però ja tots els gossos estaven fugint en totes direccions. No va quedar ni un

sol animal dintre del camió.

- Els hi direm als vostres pares! –digué un dels homes del llaç.

Però la veritat és que els pares dels nois mai van saber res. L’avi Joan sempre va creure

que els homes del llaç van alegrar-se de l’alliberament dels animals. S’imaginava que no

els agradava el treball que feien. El rostre de l’avi Joan dibuixà un somrís nostàlgic a

l’evocar aquell episodi de la seva infantesa, mentre l’Olga i l’Oriol continuaven jugant amb

els seus amics.

5 5

Un dels jocs preferits de la colla de l’avi Joan

era anar al Camp de l’Electricitat. L’anomenaven

així perquè allí n’hi havia una central elèctrica.

Des d’aquest lloc podia veure’s a la llunyania el

mar i els vaixells que de tant en tant passaven.

El Camp de l’Electricitat era una àmplia extensió

de terreny muntanyós que descendia fins a les

terres de conreu del senyor Matas i més avall

fins a les vies del tren.

El senyor Matas era un bon home que els

deixava entrar als seus terrenys, on jugaven i es

divertien d’allò més. Si venia al cas, algunes

vegades la colla de l’avi Joan ajudava a netejar

de brossa aquelles terres, cosa que trobaven

molt divertit. Quan era el temps de la collita, el

bondadós senyor Matas deixava que mengessin

el que volguessin de la vinya i dels arbres

fruiters.

En aquells terrenys abruptes es trobava una

mina, ample, profunda i fosca, que havia servit

de refugi durant els bombardejos aeris de la

guerra civil. Tot i la por que passaven,

acostumaven a endinsar-se plegats a la foscor

d’aquell túnel. El terra i uns forats excavats a les

parets estaven coberts per una sorra de color

groguenc. Li deien “terra d’escudella” i els petits

solien portar un grapat a les seves mares, ja que

anava molt bé per netejar les bateries de cuina.

En certa ocasió succeí una cosa terrible. Fou una tarda d’hivern, durant les vacances de

Nadal de l’escola. Ja començava a fer-se fosc i n’hi havia uns núvols molt negres,

acompanyats de forts trons i llamps que amenaçaven amb una intensa pluja. La Nati i la

Isabel van quedar-s’hi a l’entrada, però l’avi Joan, en Francesc, en Miquel, l’Hermes i en

Salmerón van penetrar a l’interior de la mina. Aquell dia van arribar quasi fins al final, que

donava a un pati amb nombroses i inquietants escultures que mai van saber què hi feien

allí. Descobriren a la dreta una de les cavitats excavades a la paret.

Ei, nois, entrem aquí! –exclamà en Miquel, i tots van introduir-se en aquell forat on apenes

hi cabien.

En Salmerón estava recollint alguns grapats d’aquella terra groguenca quan notà que

havia topat amb algun objecte dur.

Aquí n’hi ha alguna cosa –digué el noi.

Què has trobat? –preguntà el petit avi Joan. Tots hi van intentar ficar la mà, emocionats.

Ei, compte! Això ho he descobert jo –cridà en Salmerón, que tragué la mà amb l’objecte.

Era una pistola! El pànic i l’emoció, barrejats a parts iguals, s’apoderà de tots.

Sortim d’aquí –digué en Miquel.

A corre-cuita sortiren a l’exterior, on els

esperaven la Nati i la Isabel, i tots junts van

pujar fins al carrer, allunyant-se de la cova

per evitar que algú els reclamés el revòlver.

Van netejar-la de la terra que tenia adherida

amagats en un racó. Al cap d’una estona,

més tranquils, ja reien i feien juguesca amb la

pistola. Seguia la tronada, però

afortunadament encara no plovia.

I aleshores, sorprenentment es disparà l’arma.

Durant uns instants semblà que ningú havia

pres mal, però tot seguit Salmerón es desplomà.

Sagnava abundantment per una ferida que tenia

al pit.

- Déu meu, pobre Salmerón! –exclamà

l’Hermes aterrit, i tot el grup començà a

plorar i cridar al mateix temps.

6 6

Ràpidament s’hi aproparen diverses persones, les quals avisaren un metge que per sort

tenia un consultori en una petita plaça situada a poca distància. Entre diverses persones i

amb l’ajuda d’un automòbil el van dur fins allí.

El doctor li va ferl es primeres cures d’urgència, que foren les que salvaren la vida d’en

Salmerón. Després, se l’emportaren a un hospital, on va romandre en estat crític moltes

setmanes. En Salmerón sortí de l’hospital totalment curat, tot i que encara va estar

convalescent uns quants dies més a casa seva.

La policia va quedar-se amb la pistola. Els agents van dir que algú l’havia abandonat allí

durant la guerra o en acabar aquesta, temorós que el descobrissin.

Després del terrible accident d’en Salmerón, els seus pares foren molt feliços quan el noi

quedà definitivament fora de perill, però tots els pares dels nens, entre els quals estaven

els de l’avi Joan, van reunir-se i acordaren prohibir els seus fills que mai més entressin en

aquella cova tan perillosa.

7

En aquest punt l’avi Joan despertà dels seus records. Restava amb els ulls

tancats i en el rostre se li dibuixava un tendra somrís. En obrir-los, veié els

seus néts confiats i alegres, i se sentí feliç.

Mentre tornava cap a casa amb l’Olga i l’Oriol, l’avi Joan se n’alegrà que

aquelles criatures ja no tinguessin necessitat de distreure’s amb aquells jocs

tan perillosos de la seva infantesa.

8 8

LA GOSSETA “XISPA”

Havia una vegada dos germans que es deien

Júlia i Guillem. Ells anaven a l’escola, a ciutat, i

tenien molts amics. També els agradava anar

d’excursió a la muntanya amb els pares, un cap

de setmana al mes.

Un divendres, al sortir de l’escola, van anar

corrents a casa, deixaren la motxilla i la mare,

que es deia Silvia, els va donar el berenar.

Quan va arribar el pare, que es deia Manel,

amb el cotxe, va dir:

Nois ajudeu-me a carregar el cotxe!

Entre tots posaren la tenda de campanya, els

estris de cuinar, els sacs de dormir i el menjar

que la Silvia havia comprat. Una vegada va

estar el cotxe carregat, el Manel va dir:

On voleu anar?

Com estàvem a la tardor i s’apropava la diada

de la Castanyada, van contestar:

Volem anar al Montseny a buscar castanyes.

Mentre el pare conduïa, la Júlia jugava amb el

mòbil o parlava amb les amigues, el Guillem

escoltava música o jugava a endevinar coses

amb la mare. En arribar al Montseny, ajudaren al

pare a descarregar el cotxe.

Després, el Manel i el Guillem varen muntar la

tenda de campanya i la Silvia i la Júlia varen

preparar el sopar. Un cop estava tota la feina

feta, els quatre varen jugar a cartes i després els

pares varen explicar històries de quan ells eren

petits. La Júlia i el Guillem se’ls escoltaven molt

atents i reien.

De sobte, va començar a ploure i pares i fills

entraren a la tenda de campanya, es ficaren dins

els sacs i ... ha dormir s’ha dit!

Autora: Adelaida Santiró Tibau Il·lustradors: Alumnat de 4t B de l’Escola Pau Romeva Tutora: Gemma Cuscó

9 9

L’endemà, en llevar-se, varen sortir de la tenda i

feia un sol esplèndid. Mentre la Silvia i el Manel

preparaven l’esmorzar, la Júlia i en Guillem

jugaven corrent els dos darrera de la pilota de

futbol. Entre mig d’uns matolls van sentir uns

gemecs, a poc a poc s’acostaren per veure qui

gemegava i varen cridar:

Pare, mare! Correu, veniu!

Els pares van començar a córrer cap a on eren els

nois pensant que s’havien fet mal i, quan van

arribar, els nens els esperaven rient, i els varen dir

assenyalant els matolls amb el dit:

Mireu que hem trobat!

Els pares van mirar on assenyalaven els seus fills i van veure que hi havia un gosset petitó,

tot xop, brut i tremolant de fred. En Manel el va agafar, el portà a la tenda i la Silvia, amb

una tovallola, el va assecar. Llavors s’adonaren que era una gosseta, era negre amb una

taca blanca al coll. La Silvia digué:

Com es pot abandonar al bosc una gosseta així de petitona? Hi ha persones que no tenen

cor!

La Júlia i el Guillem es van mirar i, tots dos alhora, amb un somriure, van dir al pares:

Pares, com nosaltres tenim un bon cor, ens la podríem quedar?

Els pares es van mirar, tot dient que si, sempre que ells se’n cuidessin de treure-la a

passejar un dia cadascú.

I tant que la traurem? - contestaren ells.

La Sílvia va dir:

Ara hem d’escollir un nom per a la gosseta, que ens agradi a tots.

Després de dir noms i més noms, no els agradava cap dels que deien. Finalment el Guillem

va dir:

Ja el tinc, es dirà “XISPA”

A la Júlia li va agradar, ja que trobava que era un nom simpàtic, i va començar a cridar a la

gosseta:

“XISPA” vine aquí, al meu costat, bonica!

La gosseta, com si intuís que era aquell el seu nom, va córrer al costat de la Júlia saltant i

bellugant la cua de contenta que estava.

La mare agafà un pot per posar dins llet calenta amb una mica de molla de pa, perquè la

“XISPA” mengés. Ella tenia molta gana i en un tres i no res s’ho acabà tot.

10 10

Es van passar el dia jugant a pilota amb la

“XISPA” i, després de dinar, els pares

començaren a carregar el cotxe i la Júlia i el

Guillem els ajudaren. Quan tot va ser a dins del

cotxe el Manel va dir:

Au anem! És hora de tornar a casa

La Silvia els va dir a la Júlia i en Guillem:

Vosaltres heu d’acabar els deures per

presentar-los demà a l’escola.

Pujaren al cotxe i la “XISPA” es va quedar a

fora quieta, no sabia si pujar o no. Amb una

sola veu la Júlia i en Guillem van cridar:

“XISPA” puja al cotxe, que anem a casa.

Mireu, la “XISPA” va començar a córrer, movent

la cua i anant cap al cotxe. Un cop dins, ella va

pensar com a gosseta que era:

He trobat una família, els nens m’estimen i els

pares també! Segur que em cuidaran i mai més

passaré gana ni fred. Els estic molt agraïda i

per això sempre els hi seré fidel.

Quan arribaren a Barcelona, abans d’anar a

casa, van entrar en una botiga a comprar

un llit, una manta petita, un bol pel menjar i

un altre per l’aigua i un collar. Un cop

escollides les coses, van passar per la

caixa a pagar i, en sortir de la botiga, tot

passejant, arribaren a casa.

El Manel va obrir la porta i d’un en un van

entrar a casa; l’última va ser la “XISPA” que

saltava contenta, amb les orelles teses i

fent anar la cua d’un costat a l’altre a la

seva manera.

Dient guau, guau, guau, els hi donava les

gràcies per haver-la adoptat, i pensava:

- Ara sí que tinc una casa i una gran família!

11 11

NARRACIÓ I REALITAT

Avi..., vine a explicar-me un dels teus contes,

abans d’anar a dormir —li diu en Miquel al seu

avi.

Ja vinc, Miquel. Però no cridis tant home, que

pots despertar a la teva germaneta i, aleshores,

el conte s’haurà acabat —li diu l’avi al seu nét.

Serà divertit el d’avui? —li replica en Miquel.

Doncs mira, no serà un conte; serà una història

veritable, però amb fantasia i imaginació —li diu

l’avi, tot intrigant al seu nét.

Quin misteri! Avi, ja estic intrigat! De què serà?

—li diu fascinat.

De dos noiets, en Manel i en Carles i… els seus

àngels de la Guarda.

…àngels de la Guarda? —li diu al seu avi tot

estranyat.

Tal com ho sents. Preparat? Comencem…

“Temps era temps, fa exactament cinquanta anys, dos amics, en Manel i en Carles, van

tenir una mala idea —molt dolenta— que van decidir posar en pràctica. Se’ls va acudir

inventar un canó de plom que disparés de debò.

Aviat començaren les seves activitats, sense adonar-se’n del perill que corrien. Ningú sabia

res —ho portaven en secret. Ho feien en llocs a l’aire lliure i sense que ho sabés ningú.

Funcionava bé, disparava petites fustes a una gran distancia.

Ells gaudien amb allò. Era divertit, però perillós.

Autor: Manuel Hidalgo Villasclaras Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Ausiàs March Tutora:M. Carmen Alférez

12 12

Un dia ho van fer a casa d’un d’ells, la d’en Manel, però la cosa no va funcionar com

esperaven i el canó va explotar.

Els dos van quedar consternats i ferits lleument; espantats, ensangonats i morts de

por. Van demanar ajut als grans de la casa, que de seguida els van endur a curar.

No els va passar res, però podien haver mort!

L’estança va quedar molt malmesa, plena de runes i forats per l’explosió.

Un miracle?

Sí, un miracle!

Aquell dia els seus àngels de la Guarda es van lluir, van estar atents i van aconseguir

els seus objectius: salvar els seus protegits.

Ells no se’n van adonar, però el germà petit d’en Manel també estava a la sala,

amagat darrera d’una butaca perquè no el veiessin. Aquest petit noiet es deia

Miguelín i, per sort, tampoc li va passar res encara que l’ensurt va molt gran. Què

hauria passat si l’experiment hagués fallat quan haguessin estat tot sols? Podria

haver estat fatal!

Afortunadament, els seus pares estaven a prop i van acudir de seguida: àngels de la

Guarda?

Doncs, sí.”

Avi, però els àngels de la Guarda existeixen? —pregunta en Miquel encuriosit.

I tant, Miquel, i tant! Ells ens ajuden sense que ens adonem que ho fan. Ens protegeixen

de molts mals que ens envolten —li contesta.

De quins mals, avi? —pregunta tot estranyat.

Doncs..., creuar un carrer distretament, sense prestar atenció al semàfor; jugar sense

cura, amb altres nens, sense adonar-nos que podem prendre mal; utilitzar joguines

perilloses: màquines, bicis, patinets..., que són més aviat per nens més grans que

vosaltres.

També de les males companyies —afegeix l’avi.

Males companyies!!! Nens dolents?

Els nens no són mai dolents, són entremaliats —corregeix l’avi.

Avi, aquests nens tenen dimonis de la Guarda, doncs? —diu en Miquel tot divertit.

Ja, ja ja, aquests, Miquel, no existeixen. Però els seus àngels estan una mica distrets...

Però és que jo no he vist mai un àngel de la Guarda!!! Ni tant sols he notat que estigui al

meu costat —diu en Miquel tot preocupat.

No els veus però hi és, sempre hi ha un, el teu. Quan el teu pare, la teva mare o

qualsevol altra persona et dona la mà per passejar, t’està protegint, és el teu àngel.

13

Quan la “senyo” et diu que t’asseguis i estiguis quiet dins de l’autocar, t’està

protegint, és el teu àngel. Quan t’abriguen perquè fa fred, no et deixen anar sol pel

carrer, et donen consells, etc. També t’estan protegint, són el teu àngel.

De tota manera —afegeix l’avi— tu també tens que col·laborar, sobretot obeint i

portant-te bé. No costa pas tant!! L’àngel podria estar distret i passar-te alguna cosa

dolenta. Però si ets bo..., no acostuma a passar.

Avi, d’ara en davant, estaré atent a veure si veig l’àngel de la Guarda —li diu en

Miquel tot content.

Tu portat bé i sempre el tindràs al teu costat...

14

OMBRES I CLAROR

En el País de les Ombres vivien els foscos.

En el País de la Claror vivien els brillants.

No tenien cap mena de relació els uns amb els altres.

Un dia, del ramat d’ovelles negres d’un pastor fosc es va perdre una ovella petita. Va cridar

la seva mare i l’ovella mare la cridà també, però no es van trobar.

Tremolant de fred i por, i amb molta gana, la petita ovella negra buscant la seva mare va

anar a parar al País de la Claror. Va quedar enlluernada i es va ajupir a terra belant

llastimosament. Una pastoreta brillant la va sentir i en apropar-se-li, es va sorprendre del

color negre de l’ovelleta, perquè les seves eren totes blanques i tenien una llana que brillava

com si en lloc de flocs tinguessin bombetes enceses. La va recollir i veient que estava prima

la va posar a mamar d’una de les seves ovelles. Però l’ovella blanca al veure-la tan negra la

va rebutjar. Llavors, la pastoreta va munyir l’ovella i li va donar la llet amb un biberó. S’ho va

acabar tot en un instant o es va quedar adormida als braços de la pastoreta que l’acaronava

suaument.

El pastor fosc va trobar a faltar l’ovelleta i la va buscar per tot arreu. Va pensar que un llop

negre se l’hauria menjat i va decidir anar amb més compte amb el seu ramat. No en volia

perdre cap més.

Va passar el temps i l’ovelleta negra s’havia fet gran, ja pasturava com les altres que no

volien ser les seves amigues perquè no els agradava el seu color.

Només la pastoreta l’agafava i estava al seu costat.

Un dia van trobar-se amb un altre pastor brillant i el seu ramat d’ovelles blanques. Quan es

va veure l’ovella negra li va explicar a la pastoreta d’on venia aquella ovella i el perill de que,

el seu amo, s’empipés per haver-li furtat una ovella. La pastoreta va explicar com l’havia

trobat, mig morta de fred i gana. No l’havia furtat a ningú. El pastor li va aconsellar que la

portés al límit de la llum amb la foscor i la enviés cap enllà a trobar el seu amo i el seu

ramat.

La pastoreta va plorar perquè s’estimava molt l’ovella negra i li feia companyia en els seus

pastorejos. Davant la insistència del pastor brillant va portar a la seva amiga al llindar dels

dos països i li va dir que marxés amb el seu ramat i el seu pastor. L’ovella no volia marxar,

però la pastoreta la va empènyer cap a la foscor amb tanta empenta que varen caure totes

dues al costat fosc. Tant la pastoreta com l’ovella estaven atemorides.

Autor: Ricard Chaure Albalate Il·lustradors: Alumnat de 3er de l’Escola Ausiàs March Tutora:Roser Blasco Piñol

15 15

De sobte va aparèixer un pastoret fosc i li va

preguntar què feia una pastoreta brillant tractant

d’emportar-se una ovella negra. La pastoreta li va

explicar tot al pastoret fosc i ell es va posar a riure.

Aquesta deu ser l’ovella que va perdre el meu pare

ja fa temps, veig que l’has tractada bé, ha menjat

força herba perquè està grassona. Possiblement

ens la menjarem amb patates el diumenge!

Al oir aquestes paraules la pastoreta es va enfadar

molt i li va dir, cridant, al pastoret que s’entornava a

dur l’ovella al seu país, allí no se les menjaven,

només aprofitaven la seva llet i la llana.

El pastoret es petava de riure, allò era una broma. Perquè ells també les tenien per la llet i la

llana. Va convidar la pastoreta brillant a visitar la part fosca i ella va acceptar.

Però va ocórrer una cosa meravellosa,

a mida que la pastoreta s’endinsava

en el País Fosc, la foscor anava

quedant enrere i apareixia la claror.

Tot millorava el seu aspecte: L’aigua

del riu, negra, ara era blava, els arbres

de fulles negres anaven canviant i

tenien diferents tonalitats de verd, les

flors agafaven colors molt vius i

alegres, els núvols negres i grisos que

tapaven el cel, s’anaven desfent i el

sol començava a brillar en el país que

ara ja no era fosc sinó clar i formós.

Els dos pastorets i l’ovella negra

caminaven molt junts, admirats i

espantats alhora.

Quan van arribar a la casa del pastoret van

trobar els seus pares i tots els veïns.

Sorpreses, havien sortit de les cases amb els

fanals per fer-se llum i els anaven apagant a

mesura que creixia la claror. El pastoret fosc va

presentar la pastoreta brillant i va explicar la

història de l’ovella. Tots van estar molt contents

i li van dir que se la podia quedar per a ella.

A partir d’aquell moment tots dos països eren

clars i plens de llum, però les ovelles d’uns i

altres continuaven sent blanques i negres. Van

proposar barrejar els ramats i van néixer ovelles

blanques amb taques negres i ovelles negres

amb parts blanques. Això els va fer molta

gràcia. Des d’aquell dia van nomenar la

pastoreta Princesa dels dos països i passat un

temps es va casar amb el seu amic pastoret i

els seus fills van ser tots lluminosos.

16 16

LA ESCALERA DE LOS SUEÑOS

La mañana estaba gris, Sofía y Ana habían quedado con sus amigos para ir al Tibidado,

fueron a coger el metro para ir más rápido, pues tenían que reunirse con ellos en las

Ramblas

Cuando bajaron las escaleras oyeron un

fuerte trueno, las escaleras se pararon y

decidieron bajar andando, de pronto al

llegar abajo se encontraban en un

chiringuito de la playa, se miraron

extrañadas, pues no entendían nada.

Volvieron ha subir y realmente estaban

en las Ramblas. Sofía le dijo a Ana,

bajamos otra vez sino vamos ha llegar

tarde y nuestros amigos se irán sin

nosotras. Al llegar abajo cual fue su

sorpresa cuando de pronto estaban en el

museo Marès en el barrio antiguo de la

ciudad, entraron en el patio y junto a una

farola había un señor con una gran

barba blanca - ¿cómo habéis llegado

hasta aquí? - les preguntó.

Después de contarle la historia esté les dijo que

se habían subido a la escalera de los sueños

"sólo con pensar donde queréis ir vuestro

deseo se cumplirá". Se despidieron y aquel

señor desapareció como por arte de magia.

Salieron del patio y se toparon con las

escaleras, subieron y acordaron pedir el mismo

deseo para tener más fuerza entre las dos.

Cerraron los ojos, se cogieron de las manos y

pensaron donde les gustaría estar en aquel

momento, salieron chispas de sus manos

cuando llegaron abajo abrieron los ojos,

estaban en Eurodisney. Realmente había

funcionado.

Autora: Mercedes Rios Salazar Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Pau Romeva Tutora: Conxa Huguet

17 17

Pasaron un día inolvidable, se subieron ha

todas las atracciones, nunca se habían

divertido tanto. Pero el tiempo se agotaba y

tenían que volver. Empezaba a caer la noche y

no veían las escaleras por ningún lado. Ya

empezaban ha ponerse nerviosas cuando

vieron a una señora asentada en un banco, se

dirigieron a ella, señora le dijo Ana -Nos hemos

perdido y no sabemos como volver a casa.

Ésta les preguntó - ¿Como habéis llegado

hasta aquí? Las niñas le contaron su aventura,

y ésta moviendo la cabeza les dijo - Ya me lo

imaginaba, no sois las primeras, tenéis que

seguir el camino de la montaña rusa, al final

veréis una puerta, tendréis que entrar, dentro

hay un laberinto y al final encontraréis la

escalera. Espero que tengáis suerte.

Cuando llegaron a la montaña rusa se

encontraron con un payaso, éste les dijo

que para llegar a la escalera tenían que

pasar por un puente que lleva a un

laberinto el cual lo vigilaba un dragón -

Debéis de tener mucho cuidado - les dijo.

Las dos niñas se marcharon bastante

asustadas. Al llegar al puente vieron al

dragón, Ana que llevaba un paquete de

chuches le dijo a su amiga - Tengo una

idea, le tiraré las chuches y cuando este

distraído pasaremos corriendo.

Así lo hicieron y mientras el dragón estaba

entretenido ellas llegaron a la entrada del

laberinto. Después de dar vueltas y vueltas no había

manera de encontrar la salida. De repente salió

un conejito de detrás de unos arbolitos y les

preguntó - ¿Que estáis haciendo en el

laberinto? - Estamos buscando la salida, se

está haciendo tarde y no encontramos las

escaleras para volver a casa, contestó Sofía. El

conejo muy amable les dijo - Seguirme yo os

llevaré. Siguieron al conejito y de pronto al

mirar por un pasillo vieron las escaleras, locas

de contentas se despidieron y subieron, cuando

llegaron arriba ya estaban en casa.

Fue toda una aventura que no olvidarán jamás.

18 18

MEMORIAS DE UNA NIÑA

Había una vez una niña llamada Claudia que

tenía 6 años, era buena y bonita, sabía

conversar con todos, pero tenía un gran

problema, a los once meses sufrió una

enfermedad llamada “polio” y le dejó secuelas

en su pierna izquierda (se cansaba un poco al

caminar) ella era muy atrevida y bajaba las

escaleras saltando de cuatro en cuatro los

peldaños. Tenía muchos amigos y, en aquella

época en Barcelona, los niños podían bajar a

jugar a la calle sin ningún peligro, jugaban a

saltar a la cuerda, a la charranca y a la pelota.

Cuando las madres tenían lista la cena,

llamaban a los niños para que subieran a

casa a cenar. Un día, su papá le trajo a Claudia una

muñeca muy grande, era como una niña de

unos cuatro años, con el cabello rubio largo

y un poco rizado (era auténtico). Claudia la

peinaba cada día, llevaba un vestido muy

bonito y zapatos de piel, lo original era, que

se le daba la mano y andaba; Claudia

sentía adoración por ella, pero, ¡pesaba

tanto! Que Claudia no podía sola hacerle

caminar.

De noche, Claudia ponía la muñeca de pie al

lado de su cabecera y se dormía cogiéndole de

la mano. Soñaba siempre que, bailaban

cogidas de la mano y daban vueltas y vueltas y

no le pesaba nada. Luego se sentaban a

merendar y leían cuentos las dos juntas.

Cuando Claudia se levantaba por las mañanas,

ahí estaba su muñeca de pie, rígida, Claudia

pensaba que había tenido un sueño maravilloso

y esperaba a la próxima noche para disfrutar de

nuevo de su querida muñeca

Autora: Elisa Ruiz Aysa Il·lustradors: Alumnat de 4rt B de l’Escola Les Corts Tutora:Rosa Forner

19 19

Un día, Claudia le pidió a su madre que confeccionara un vestido blanco para

ella pero que le viniese bien a su muñeca, y así fue. Su mamá, gran modista,

cosió un vestido blanco de organdí y lo adornó con cintas rojas las manguitas

cortas y el canesú y así un día se lo ponía la niña y otro se lo ponía a la

muñeca.

Claudia fue haciéndose mayor y siempre le quedaban unos momentos para

mirar en el fondo de su armario a su muñeca, que siguió muchísimos años con

ella.

20 20

MI PADRE Y “EL POBRE”

Mi padre tenía por costumbre sacar a pasear a nuestro perro, todas las tardes al volver del

despacho, mientras mi hermana y yo hacíamos los deberes del colegio.

Una tarde muy fría de invierno,

mi padre tardó mucho más que

de costumbre, y madre empezó

a preocuparse pensando que

podría haberle ocurrido algo, y

nos mandó a mi hermana y a

mí, a ver si lo veíamos por un

descampado cerca de nuestra

casa donde solía ir mi padre a

pasear para que nuestro perro

jugara y comiera hierbas

Cuál fue nuestra sorpresa al ver a nuestro

padre hablando cordialmente con un

indigente, desarropado y sucio con la cara

enrojecida por el frío. Mi padre nos cogió de

la mano y subimos rápidamente a casa;

mientras mi madre inquieta le preguntó qué

había pasado. Sin esperar respuesta, mi

padre le contestó, date prisa haz un bocadillo

de tortilla bien calentita para un pobre chico

que está esperando abajo congelado de frío;

luego te lo explicaré todo.

Autora: Claudia Ventura Veroler Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Les Corts

Tutora: Teresa Fraile

21 21

Así, día tras día mi padre le bajaba comida, algún pantalón y alguna chaqueta para

protegerse del frío; mi madre al final estaba un poco cansada de estar tan pendiente

de nuestro pobre que se llamaba “Quim” (supongo que abreviación de Quimet en

catalán).

Pasados dos meses, un día mi madre nos

dijo, ya tengo un trabajo para Quim, en el

mercado Galvany, en una parada dónde

compro la fruta y la verdura; la dueña lo cogió

a prueba para llevar los encargos a su

clientela. Mi padre contestó, es muy joven y

nunca ha trabajado en nada serio. En fin, ya

veremos, ¡a ver si hay suerte!

Pues sí, amigos míos, contrariamente a los

malos augurios de mucha gente “Quim”

trabajó muy bien y era muy apreciado por

toda la clientela. Mi madre y mi padre estaban

felices por haber intentado ayudar a un pobre

muchacho que no tenía a nadie, ¡ni nada en

el mundo!

Dos días antes de Navidad, el portero

nos entregó una preciosa cesta de frutas

de parte de “Quim” y que fue para

nosotros ¡el mejor regalo de Navidad!

Yo siempre le explico a mi nieto Armand,

que todos deberíamos compartir las

cosas que tenemos con todos los seres

humanos que no tienen comida, y sin

embargo te regalan una sonrisa, y una

palabra de agradecimiento, que nos

llenan el corazón de felicidad.

¡Feliz Navidad y Felices Fiestas a todos

los seres pobres y ricos de este mundo!

22 22

CUENTO PARA ADAM

Ven, que te voy a contar un cuento,

que hace mucho tiempo no te he contado...

Autora: Isabel Sanchez Martinez Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Sta. Teresa de Lisieux Tutor: Carlos Bejarano

Había una vez unos niños que eran amigos,

eran un niño y una niña, que se llamaban Pepe

y Lolita. Un día, le dijo Lolita a Pepe: “Vamos a

ir al río y vamos a pescar, pero tenemos que

pensar qué necesitamos” y Pepe le contestó:

“Ya lo tengo, una caña, un anzuelo e hilo de

cáñamo”. Lo prepararon todo y a punto para ir

al río.

Se pusieron de acuerdo en ir al día siguiente

por la mañana, muy pronto. Y cuando se

levantaron se fueron hacia el río y buscaron un

sitio donde no estaba hondo para entrar. Primero entró Pepe y le dijo a Lolita que

entrara, que no estaba muy hondo, pero al

entrar Lolita tenía tanto miedo, que tropezó con

una piedra y se cayó al agua, se asustó mucho

y se salió corriendo.

Entonces, Pepe le dijo, pues si tienes miedo,

pescaré yo solo dentro del río y se fue hacia

adentro y se preparó a ver si picaba algún pez.

Y pasaba el tiempo y no decía nada, y Lolita se

aburría y lo llamaba, qué haces tanto rato que

no me dices nada y Pepe le dijo ¿qué crees,

que es fácil pescar? Pues no, es difícil porque

los peces son muy listos y no se dejan engañar.

Y así fueron pasando la mañana. Al rato, Pepe

le dijo a Lolita que había pescado dos peces y

al rato, otra vez. Y así pasaron la mañana y

cuando tenían unos cuantos, Pepe se salió del

agua y le dijo a Lolita, bueno, vamos a mi casa

y le diré a mi madre que los fría y nos los

comemos para almorzar.

Cuando llegaron a su casa, le dijeron a su madre lo que habían pescado en el río, y su

madre se enfadó mucho y les dijo que no lo hiciesen más, que ellos no sabían los peligros

que tenían y que podían haberse ahogado. Entonces Pepe le dijo, hoy he pescado yo solo,

porque Lolita tenía miedo y no entró en el río. Y su madre les hizo prometer que jugarían

sólo en el campo y que no volverían nunca más solos al río, y así fueron jugando y se

hicieron mayores y fueron muy felices siendo amigos.

23

EL MÓN D’EN MINGO

Una vegada, havia un minyó, que es deia Mingo, com el seu pare i el seu avi. Havia nascut

ja feia cinc anys, a un poblet del Pirineu amagat entre muntanyes, on la neu gairebé lluitava

tot l’any amb el sol, que volia endur-se-la.

A Avdebol, el nom del poblet, no eren més de vuitanta cases. Tots es coneixien i tots

s’estimaven després de viure tota la vida junts.

El pare d’en Mingo, era fuster, com l’avi i com el seu besavi, tota la vida així. Els avis d’en

Mingo també volien que ell ho fos.

De petit ja era manyós i gens entremaliat. Feia molts castells i cases amb les fustes que

sobraven del taller i s’entretenia molt i estava molt satisfet amb el que feia, perquè l’hi sortia

molt bé. No l’hi calia “nintendos” ni ordinadors, ni mòbils ni joguines electròniques, perquè

encara no s’havien inventat. Tampoc televisió ni cap objecte de plàstic. La vida del poble era

molt senzilla i plàcida; els joves treballaven tots, no era com ara. Uns pasturaven vaques,

d’altres cultivaven la terra i també n’hi havia que feien de manobres i llauners. De mecànics

cap, perquè no hi havia gran cosa a arreglar, ni cap tractor ni cap cosa a motor.

Eren els acabaments del segle XlX. Tothom estava content i satisfet perquè del treball en

teníen prou per viure;qui més qui menys, tenia un hortet i menjaven d’ell. Tenien els

calerons justos per no malgastar i d’aquesta manera no tenien massa vicis.

El Mingo creixia de pressa i es volia fer gran per ajudar al seu pare. Per això menjava molt,

amb molta gana i a l’escola escoltava molt atent les explicacions del mestre per sobre de

moltes coses del món i de la vida i treia bones notes. Va saber aprendre que s’havia de ser

bona persona, estimar als pares, avis i demés perquè així es sentiria orgullós de sí mateix.

També va aprendre a estimar Catalunya, un poble que mereixia pau i prosperitat, perquè

havien lluitat per ser-ho.

Autor: Joan Serra Masip Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Sta Teresa de Lisieux Tutor: Carlos Bejarano

24 24

Els avis del poble, els més vellets,

passaven l’estona al cafè de la

“Sisqueta”,uns jugant al dominó o a

les cartes i d’altres només parlaven

o llegien els quatre llibres que hi

havia a l’armari–biblioteca. Eren

llibres d’història de Catalunya, de

països del món i també de ciències

naturals.

Quan més ple estava el cafè era

després de dinar, on a aquella hora

semblava que hi havia boira, del fum

dels cigarrets i cigars. Del càncer

del tabac no en sabien res. També

els diumenges a l’hora del vermut

els més joves ajudaven als fills o als

gendres amb les feines del camp o

pasturaven vaques.

L’àvia i en Mingo, anaven a caminar pel bosc, s’emportaven l’esmorzar: pa i xoriço ,l’avi la

bota. En Mingo era un bon amant de la natura, ho havia après de l’avi, coneixia moltes

plantes i flors i també, col·leccionava minerals i en sabia molt de tot això.

En la temporada de bolets, anaven a buscar-ne i com més els hi agradaven era a la planxa

amb all i julivert. També recollien cargols després d’una bona pluja.

Un dia caminant pel bosc, trobaren un gosset que estava ajagut, no podia caminar. Vam

veure que tenia una bona ferida a la cameta. A partir de llavors la preocupació d’en Mingo

va fer que el gosset es posés bé. El portaren al poble a un pastor que entenia d’ossos i

trencades.

Al Mingo l’hi va néixer una altre afició: recollir animalets i tenir-ne cura. Amb l’ajut de l’avi,

ell i el seu amic de l’escola, Dídac, van fer un cobert protegit de la pluja i el vent, on al cap

del temps i varen tenir quatre gossets, dues cabretes i tres gats. Els cuidaven, alimentaven

i ,fins i tot, diuen que arribaren a parlar amb tots ells.

L’avi d’en Mingo, encara era jove per fer algun treball al taller de fusteria, quasi cada cap

de setmana, tan a l’estiu com a l’hivern, si feia bon temps.

25 25

Un cop, varen fer un viatge a Barcelona per veure el mar. En Mingo, ja tenia set anys. L’avi

ja hi havia estat, per viatge de noces, així com el pare. Tardaven un parell de dies amb la

tartana; van poder disfrutar del paisatge.

El que més li va agradar fou la visita al mar...”tanta aigua i no es veu el fi.”..També els

edificis tant alts; encara que això li donà angoixa com si estés atrapat entre murs. I també

gaudí del zoo, tants animalets, lleons, girafes, elefants...però el que menys li agradà fou la

manca d’espais oberts, molts pocs arbres i poca verdor...trobava a faltar aquelles

muntanyes i les valls pintades de tantíssims colors. Se sentia ofegat.

El segon dia a Barcelona, va ploure molt i fins i tot va sorgir algun tro, però no era la

majestat del ressó del tro entre muntanyes ni la frescor ni l’olor de la terra mullada.

Ruixada amb el perfum de tantes plantes que gaudir en el poble, a Barcelona, havia molt de

soroll i massa gent i hi va veure que la gent quan es creuaven pel carrer no es saludava.

Pensà que pot ser fos perquè estaven enfadats. Allò era l’inrevés del poble, on es deien

adéu o bon dia i, si més no, es paraven a xerrar.

Aviat vingué l’hivern, quan la vida del poble, semblava que s’encongís. Feia molt de fred i

havia molta neu, les cases totes fumaven per les xemeneies dels terrats...”Que bé que

s’estava al costat del foc!”

Era quan la vida familiar es feia més intensa, ja que s’estava més temps a casa. El pare

tenia el taller al costat de casa, no calia sortir al carrer per treballar.

A les nits, cada caseta era llumeta i no havia soroll enlloc, ni gent al carrer. Sòl

s’escoltava la campana de l’església tocant hores. Era com un gran pessebre, perfumat

per l’olor d’herbes que venien del bosc.

Amb tot això, en Mingo es va fer gran, va ser fuster i es va casar amb una xicota,

companya de l’escola i tingué un fillet, que també va ser fuster. I aquí s’acaba la història

d’en Mingo i el seu món.

26 26

LA IL.LUSIÓ

En Jordi era un nen de nou anys molt simpàtic i

estudiós. Els seus pares, la Núria i en Joan,

estaven molt satisfets d’ell, però el problema

era que sempre estaven molt atrafegats i tenien

molta feina.

La mare era perruquera i el pare metge i mai

tenien temps per a ell, tot i que l’estimaven

molt.

Començaven les festes de Nadal i en Jordi estava una mica trist ja que com cada any els

pares no trobarien temps per poder fer el pessebre. No els feia massa il·lusió, i fins i tot no

tenien cap figureta. Tampoc mai, per la vigília de Reis, posaven aigua per als camells, ni

torrons per als Reis, i ell sempre tenia por de què aquests no li deixessin res, encara que

per sort eren comprensius, i cada any li deixaven les joguines com si res no passés. Tot

això el posava molt trist, ja que els companys de l’escola, a casa seva, tots tenien el

pessebre. Ell, sort en tenia dels avis, que en feien un a casa seva i en podia gaudir cada

any.

Aquest Nadal va pensar que tenia que idear alguna cosa perquè els seus pares

reaccionessin i tinguessin ganes i il·lusió pel que representava per a ell el fet de tenir un

pessebre a casa seva. Així, quan la mare li va dir d´anar a casa els avis a veure el seu

pessebre, va dir: - no, no en tinc ganes-. La mare se’l va mirar molt sorpresa.

Aquest any no vull anar per Nadal a casa els avis, ni vull fer la carta als Reis.

Què vol dir això? Què no vols res?

No. Em quedaré a casa, i ja està.

La Mare es va preocupar molt. Va anar a casa dels avis, i va parlar-ho amb l’àvia. Aquesta,

que estava una mica al cas del que li passava al Jordi, va dir-li que potser el que hauríem

de fer és estar més pel nen. En Jordi només volia cridar la seva atenció. Li va dir tot seguit

perquè no anaven a donar un volt tots tres junts, aprofitant les festes.

Autora: M. Neus Elies Gibert Il·lustradors: Alumnat de 5è B de l’Escola Sta Teresa de Lisieux

Tutora: Maria Fuster

27

Quan els pares li van comentar de sortir a fer

un passeig, ell es va posar molt content i els va

dir d’ anar a la fira a veure els pessebres. A

l’arribar-hi a en Jordi se li va il·luminar la cara

de felicitat, i els pares, al veure’l així van

proposar-li de comprar algunes figuretes per al

seu pessebre. El nen de seguida va dir que sí, i

varen comprar una cova amb la Mare de Déu,

Sant Josep, el Nen Jesús, el Bou, la Mula,

l’àngel , alguns pastorets, i fins i tot una mica de

molsa.

A l’arribar a casa sense temps ni de treure’s els abrics i les bufandes, varen posar la molsa

i les figuretes sobre el bufet del menjador, i els pares, al veure’l tant content, varen sentir

un goig molt gran. Els va semblar que tornaven a la seva infantesa.

Aprofitant el moment, en Jordi els digué si la vigília de Reis també posarien aigua per als

camells, i torrons per a SS Majestats.

Per què no ? va dir la mare somrient

La Núria i en Joan es van mirar. Potser la feina els havia fet perdre el sentiment del Nadal,

i ara, gràcies al seu fill, havia tornat l’alegria a casa seva. Per sempre més mantindrien la

il·lusió que el Jordi els havia retornat.

27

28

LA EXTRAÑA HERENCIA

Al recibir un guante como única herencia de un

desconocido y misterioso familiar de América,

Luís pensó que ese hombre que emigró a

Méjico para salvar la vida, siendo él un recién

nacido, y al que toda la familia consideraba un

caso perdido era, efectivamente, un loco.

Durante su juventud, Luís apenas había oído

hablar de aquel Tío de América. Sólo algunos

comentarios confusos sobre su afición a

realizar extraños inventos que a punto

estuvieron de costarle la vida. Después, un

manto de silencio cayó sobre él y nunca más se

supo. Luís, guardó el guante en el fondo de un

armario y se olvidó de él.

Pasaron los años y Luís se hizo mayor. Muy mayor. Su cuerpo fatigado no le dejaba

descansar y la desesperación se iba apoderando de él. Una noche de tormenta, en que el

dolor le impedía dormir, cansado de tantas noches en vela recostado en el sillón, ya que en

la cama le era imposible estar más de una hora sin sentir una molestia insoportable en los

hombros que se extendía por todos los brazos hasta paralizarle por completo las manos,

Luís rabiaba de dolor. Desesperado abrió el cajón de los medicamentos en busca de un

calmante, pero sólo encontró cajas vacías. Pensó en salir a la calle en busca de una

farmacia de guardia, pero la lluvia era muy intensa y caía acompañada de relámpagos,

rayos y truenos. Además su movilidad era ya la de un anciano, un hombre mayor, al que

cada vez le costaba más desenvolverse sin la ayuda de los demás. Caminaba con

dificultad con la ayuda de un bastón. Salir aquella noche de tormenta hubiese sido un

suicidio. Pero el dolor le hacía rabiar. Se dejó ir sobre el sillón, a punto de llorar. Se levantó

y con los ojos inyectados en sangre empezó a buscar como un loco por toda la habitación

una píldora que calmase su insoportable dolor. Abrió y vació todos los cajones. Buscó bajo

la cama. En las estanterías y, finalmente, se dirigió hacia el armario. Lo abrió y empezó a

buscar entre la ropa, en los bolsillos, entre las mantas. Las prendas iban saliendo del

armario para amontonarse en el suelo de la habitación.

28

Autor: Aviparc Centre de Dia Il·lustradors: Alumnat de 4rt A de l’Escola Les Corts

Tutora: Cristina Cabrera

29

En medio de tal alboroto, se fue la luz. La

fuerza de la tormenta había conseguido

averiar el suministro de electricidad. Con la

luz, se fue también el calor que el pequeño

radiador eléctrico daba a la habitación. Luís,

entonces, pensó que aquello era el final. Dejó

de buscar. Estuvo a un paso de rendirse. Su

último pensamiento fue de agradecimiento a

su hija y a sus nietos. Entonces, en el rincón

más oculto del armario le pareció ver un

pequeño destello dorado. Una luz muy tenue

en la oscuridad total. Alargó el brazo y con la

mano extrajo el guante de piel con una

cremallera dorada que hacía muchos años

había recibido como herencia de un lejano y

desconocido familiar y del que ya ni se

acordaba. Con el guante en la mano, los ojos

llorosos, la habitación en penumbra y

observando, a través de la ventana, la cortina

de lluvia que estaba cayendo junto al

resplandor de los relámpagos y escuchando

el estruendo de los truenos, Luís se sentó en

el sofá. La situación era insólita. Pero lo que

estaba a punto de suceder todavía lo sería

más. La culminación de todos los sueños.

Algo totalmente inesperado.

Sin nada que aliviase su dolor, Luís decidió probarse el guante heredado. En el preciso

instante que el guante quedó perfectamente encajado en su mano, un resplandor muy

intenso empezó a crecer desde el interior del armario hasta inundar toda la habitación que

parecía haber recuperado la luz. Un calor muy agradable se instaló en el cuerpo de Luís.

De repente, un hombre apareció en la habitación. Llevaba puesto un guante igual que el

de Luís. Su pareja. Pero, ¿quién era ese hombre? Luís no tardó en conocer la respuesta.

Era su tío de América que al volver a la vida después de tantos años encerrado en el

guante que dejó en herencia a Luís, le concedió tres deseos en agradecimiento por haber

realizado el sortilegio que él había preparado. Si el familiar que recibía el guante en

herencia, se lo ponía y le encajaba, él volvería a la vida y le concedería tres deseos. El

truco había funcionado. Era realmente un inventor mágico. Y ahora se había podido

demostrar. Luís no salía de su asombro. Lo que más le preocupaba era el dolor. Ese fue el

primer deseo concedido. A partir de ese mismo momento, Luís descubre en su cuerpo

cansado y dolorido síntomas de un rejuvenecimiento maravilloso. Luís no podía creer lo

que sentía. El dolor desaparecía y sus brazos, manos y piernas recuperaban una fuerza

ya olvidada. Una energía de otros tiempos.

29

30

El segundo deseo, tuvo que ver con la

época del año. Estábamos en Navidad, la

lluvia torrencial de hacía una horas, se

había convertido en nieve que caía

suavemente sobre la ciudad. Me haría

mucha ilusión ganar la lotería de Navidad,

susurró medio avergonzado. Luís, no

pensaba sólo en él, al pedirle este deseo.

Su hija y sus nietos no estaban pasando

un buen momento y el dinero les iría muy

bien.

Y el tercer y último deseo fue quedarse con él, volverlo a ver, saber más de su vida. Para

eso, el tío de América, le pidió una condición. Te quedarás el guante, le dijo, y siempre

que quieras podrás verme, sólo tienes que ponértelo, pero para poder quedártelo has de

prometer que el guante no se perderá y, sin desvelar su secreto, cuando tu faltes

deberás haberlo dejado en herencia al familiar más joven. De él dependerá que el

talismán de los tres deseos ayude a nuestra familia para siempre. Y acabó diciendo; la

culminación de todos los sueños se hará realidad si no nos rendimos jamás y nuestro

corazón es más grande que nuestro egoísmo y si, al final del camino, nuestro último

pensamiento es de agradecimiento a los demás.

30

31

Em dic Montserrat Torrent i Badia i sóc l’àvia de la Rita.

La Rita em va demanar si li podia escriure un conte o un fet que hagués passat antigament a

la meva família, i, ràpidament, vaig cercar dins de la meva memòria tota la informació que

em calia per escriure una història familiar.

Vaig pensar en la meva àvia, la mare de la meva mare, o sigui, la rebesàvia de la Rita.

L’àvia Montserrat, la iaia, com nosaltres li dèiem, havia nascut a L’Hospitalet de Llobregat,

l’any 1876, i tenia un germà, Ramon, i una germana, l’Anita, que li dèiem Nitus. Oi què és un

nom molt divertit? Doncs l’àvia Montserrat i la Nitus tenien una cosina que li dèiem Pepus.

Què us semblen aquests noms?

M’agradava molt quan l’àvia Montserrat m’explicava històries que li havien passat quan era

petita o joveneta, o quan es va casar amb l’avi Magí i va néixer la meva mare, Maria.

Una d’aquestes històries que solia explicar-me era un accident que havia sofert quan tenia

17 anys, i vaig pensar que podria ser molt bé la història que us explicaria aquí, a l’Escola

Lavínia. Però el problema era que no la recordava bé...

L’ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L’ÀVIA MONTSERRAT

De sobte, vaig tenir una idea: no diuen que al Google s’hi troba tot? Doncs a consultar el

Google s’ha dit! Vaig clicar “Montserrat Farré i Prats” i, de cop, l’ordinador va començar a

trontollar, i a la pantalla es barrejaven un munt de lletres, dates, coses molt antigues, un món

ja del tot passat... Tot d’una, la pantalla es va fer gegant, i em vaig sentir empesar a entrar

dins d’aquell món que s’obria als meus ulls! Oh, sorpresa! Em vaig trobar enmig d’una ciutat

de finals del segle XIX, on els carrers eren més tranquils, hi havia molts pocs automòbils, i

els tramvies eren tirats per cavalls. Tota la pantalla era d’un color sèpia, així com la gent que,

de mica en mica, va anar apareixent. Em va semblar sentir veus i vaig continuar buscant, fins

que la imatge es va fer més neta i hi vaig veure dues nenes i una noia, amb una dona que

les acompanyava. Totes quatre corrien cap a la parada del tramvia de cavalls. Fixant-m’hi bé,

les dues nenes, d’uns 7 o 8 anys, tenien una semblança a la Nitus i a la Pepus, mentre que

la joveneta de 17 anys em recordava la meva àvia Montserrat... Totes anaven molt contentes

i entre elles comentaven que aquella sortida seria una gran aventura, perquè el tramvia de

cavalls les portaria al Zoo de Barcelona.

31

Autora: Montserrat Torrent Badia Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

32

Vaig continuar buscant. Havia de saber com havia anat aquella sortida tant emocionant!

L’ordinador anava reflectint imatges: les vaig veure com pujaven al tramvia i com la seva

acompanyant els hi feia recomanacions, perquè anessin en compte de prendre mal.

Una vegada hi van haver pujat, les escenes es succeïen una darrera l’altra. Els cavalls

tiraven del tramvia i, amb un trot tant alegre com les nenes, avançaven per la Gran Via,

camí del Zoo.

Però jo volia saber més, volia saber què pensaven, què deien al llarg d’aquell viatge, per

a elles tant important. Vaig tornar a fixar la vista a l’ordinador, vaig creuar els dits i vaig

insistir en el Google; aquesta vegada, però, em vaig agafar ben fort a la taula, mentre la

pantalla creixia i creixia... Davant meu tenia un tren enfurismat que avançava pel carrer

Balmes avall, deixant una fumera negra que feia mal als ulls... El tren avançava per la

superfície del carrer, perquè en aquell temps no estava soterrat... I, sobtadament, per la

Gran Via va aparèixer el tramvia amb els cavalls trotant a cor què vols... Ai, quines males

vibracions! Pot passar una desgràcia!

Just en aquest moment d’ansietat van

desaparèixer les imatges i va quedar un

missatge del Google que deia: “El dia 22 de

maig de 1892, hi va haver un xoc entre un

tramvia i el tren de Sarrià, a la cruïlla de Gran

Via i Balmes, a resultes del qual dues nenes,

una noia i l’acompanyant, passatgeres del

tramvia, van resultar ferides. El gran

terrabastall del xoc es va sentir des del Zoo.”

A l’endemà, a la crònica de successos de La

Vanguardia, va sortir una gran ressenya, que la

meva àvia guardava com un tresor, i sempre al

final de la història ens l’ensenyava.

Ah, em descuidava de dir-vos que al cap de

poc, les viatgeres del tramvia es van recuperar i

van poder anar al Zoo. Però això ja és una altra

història...

32

33

CRONOLOGIA:

L’ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L’ÀVIA MONTSSERRAT

33

Tren de Sarrià (vapor)

Naixement de Montserrat Farré i Prats

Aparició de La Vanguardia Tramvia de cavalls

Naixement de Nitus i Pepus Inauguració Zoo Accident de trànsit de Montserrat Farré i Prats

Tramvia elèctric

Tren de Sarrià (elèctric) Soterrament del tren de Sarrià

Explicació de la història a l’Escola Lavínia

34

LA MEVA ESTADA A MAÓ

Hola sóc l’àvia de la Sílvia. Sóc filla d’en Juan i la Carmen. El meu pare, en Juan, era bus,

pertanyia a l’armada i anava amb vaixells de guerra. Un temps, que no anava amb vaixells

de guerra, va treballar als fonaments de la base naval, que això era gairebé sempre. Sóc la

penúltima dels vuit germans nascuts. Set noies i un noi. La família vivia a Maó, capital de

Menorca. En una casa gran, d’estil menorquí, amb un soterrani tan gran com la casa, que

quan plovia o feia fred podíem jugar amb els amics. Vam ser molt feliços fins que el pare es

va retirar perquè degut a les pressions del mar a la feina de bus va perdre molta visió i, va

decidir de venir aquí, a Barcelona. On es visitava, de feia temps, amb el doctor Barraquer i

a més a més el germà i la tercera de les grans havien obtingut beques per anar a la

universitat i a Maó no n’hi havia, d’universitats. Al principi de gener del 1935 vam arribar a

Barcelona. Tots menys la segona de les germanes grans, que s’havia casat amb un

menorquí.

LA GUERRA CIVIL

El primer any ens va acostar molt adaptar-nos a

Barcelona. Quin canvi de forma de viure. Però el pitjor

encara havia d’arribar.

UN ANY DESPRÉS…

La família estava desfeta, les bombes queien a tot

moment, faltava el menjar, però no les van tancar les

escoles, però igualment, a mi i a la meva germana

Anna, al ser les dues petites, ens van enviar a les

colònies d’acollida que organitzava la Generalitat en

pobles allunyats per protegir-nos de tot el que estava

caient a la ciutat. Però mentre s’organitzava el nostre

trasllat, a un petit grup de nens i nenes ens tingueren

allotjats en el Palau Reial de Pedralbes. Allà vaig viure

jo, Florentina Cánovas Zamorano, a on abans i després

s’allotjaren reis i reines, prínceps i princeses, fins i tot,

el mateix dictador Franco. 34

Autora: Florentina de la Cruz Cànovas Zamorano Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

35

DESPRÉS DE L’ESTADA AL PALAU DE

PEDRALBES…

Ens van enviar a Canet de Mar. Allà ens hi vam

quedar molt poc temps. Després ens enviaren a

Tossa de Mar. Vam conviure amb molta gent.

Les professores, les nenes, la directora, etc. El

papa i la mama, veient com acabaria la guerra,

ens vingueren a buscar perquè volien estar tots

junts.

A BARCELONA…

Encara recordo que fent cua als

menjadors d’infants per un plat de

llenties i un panet de Viena amb

melmelada ens atacà un avió

metrallant, però per sort, no tocà a

ningú.

Aquesta guerra ens va desfer molt:

EL GERMÀ DESAPAREGUT

DUES GERMANES VAN MARXAR A FORA

Dono les gràcies als meus pares perquè les

que vam quedar vam poder sobreviure amb

amor i dignitat.

La meva família:

Carmen “Mama”

Juan “Papa”

Isabelita

Conchita

Maruja

Juan “el germà”

Carmen “la germana”

Caridad

Florentina

Ana María

35

36

L’ENIGMA DE LA CASA ABANDONADA

La colla del poble d’estiu ja “funciona” de nou.

Sembla mentida que hagi passat gaire bé un

any! Tots han crescut moltíssim. Com que

l’Antoni viu tot l’any al poble, sempre sap més

coses que els altres. -Sabeu? L’altre nit vaig

veure llum a la casa abandonada! –Apa aquí –

diu en Juli. –Creu-t’ho o no t’ho creguis, però jo

penso entrar a investigar. –Ai, no, quina por-

s’exclama la Penélope. -Vosaltres, ju-ju, que en

dieu? –pregunta l’Antoni. Els germans Judit i

Juli (els “juju”) s’apunten de seguida, les

aventures els apassionen. –Vinga, animeu-vos

tots, serà divertit. Necessitarem llanternes,

bosses de plàstic, cordes, tiretes per si ens

ferim, bambes per a corre bé...

I finalment, arriba la gran nit. A la

festa major hi ha molta activitat i

aprofitant que ningú està per ells,

els sis amics s’escapoleixen a

corre-cuita fins al carrer Santa

Teresa. S’apropen silenciosament a

la casa. A la part de darrera hi ha

una finestra trencada. L’Antoni, que

està en tot, ha portat uns guants i

amb molta cura va traient els

trossos de vidres fins que deixa un

espai suficientment gran perquè el

Xavi, el més petit, es pugui ficar. Ell,

tot decidit, entra pel forat i obra el

pestell de la finestra que, al obrir-se,

fa un soroll tan fort que tothom es

paralitza. Uns moments d’atenció i,

al no sentir res, entren. La Marta,

que està molt espantada, s’ha

estimat més quedar-se afora a

vigilar.

36

Autora: M. Dolores Masip Fernández Il·lustradors: Alumnat de 4rt B de l’Escola Barcelona Tutora: Teresa Sumalla

37

A poc a poc els amics van passant per diferents habitacions. És una casa molt gran i

pensen que, si fos de dia, seria divertit jugar a “fet i amagar” però ara… realment fa por.

De cop i volta, la Judit deixa anar un crit sord: ¡Ha vist claror al fons del passadís! –

Silenci- reclama l’Antoni. Quedeu-vos aquí i jo miraré d’apropar-me. –Ves amb compte!

Quan s’està apropant sent una respiració molt profunda, com d’algú que està dormit. Treu

el cap per la porta entreoberta però no veu res. Per la finestra entra la llum del carrer i

s’espera fins que els seus ulls s’acostumen a la foscor. I veu un home alt i prim, encongit

sobre un llit que hi ha a un racó. No s’entreté a mirar res més, molt a poc a poc torna

enrere i explica als seus amics el que ha vist. Els ju-ju decideixen que ells també volen

anar fins a aquella habitació. -I si es desperta? – la Penélope no es mou del costat de la

finestra. –No vinguis si no vols- diu el Xavi. Jo sí que vull anar. Ara són quatre els que,

gairebé sense tocar de peus a terra, fan el camí fins a l’habitació. I allà està l’home

misteriós! –I ara què fem?-pregunta la Judit amb un fil de veu. –Qui serà? Serà perillós? -

Ai, no ho se, tornem enrere i pensem.

Lentament desfan el camí fins a arribar al lloc per a on han entrat. I de cop i volta, un

soroll que ve del fons del passadís, els fa empal·lidir. El Xavi va cap a la finestra, amb tan

mala fortuna que s’enganxa un peu amb una rajola trencada i al fer força per a treure-la,

un marc de porta que està desenganxat del seu eix, li cau sobre la cama. Un crit de dolor

ressona per tota la casa, mentre, amb terror, veuen que pel passadís s’acosta un llum

que avança a poc a poc.

Cames ajudeu-me surten per la finestra i tots sis corren fins a casa de l’Antoni,

arrossegant el Xavi que té un bon trau a la cama. Al veure entrar la colla, l’àvia té un gran

ensurt però quan se’n adona que el Xavi plora i li regalima sang per la cama, ràpidament

li cura la ferida, que no es tan greu com semblava. --I ara, "senyoretes i senyorets", em

direu què dimonis ha passat?

37

38

Tots comencen a parlar alhora i no hi ha qui els entengui. De mica en mica l'àvia va

comprenent. La Judit diu que estan molt penedits i que no tornaran a ficar-se en una casa

abandonada. --Es que, a banda d'aquesta persona que dieu que heu vist, la mateixa casa ja

té molt perill, us hagués pogut caure una paret a sobre, per exemple. La Marta està

tremolosa. --Si us plau, no li diguis res als nostres pares. --No, que ens castigaran i no

podrem jugar demà el campionat de futbol- suplica en Juli. L'àvia es queda pensativa un

moment, somriu i diu: -Bé, ja miraré què puc fer. Us he d'explicar una cosa: Fa dies que el

poble ha patit robatoris i, molt equivocada estaria si aquell home no té alguna cosa a veure.

El millor serà anar a trobar l'alcalde... i també als vostres pares. -Els pares? Oh no, àvia,

"porfa" -- diu l'Antoni. --I què voleu? Que menteixi? I quan els teus pares veiem la tema

cama, Xavi, què els hi diràs? --Si, està clar- es resigna la Judit. --Deixeu-me parlar a mi-

segueix l'àvia- Diré que investiguin la casa i els seus voltants i si tot resulta com em penso,

serà gràcies a vosaltres que s'acabaran el robatoris. Ja veureu com hi haurà un "final feliç".

--Podrem tornar a entrar a la casa acompanyant l'alcalde i els "polis"? --pregunta l'Antoni. --

Mira que n'ets de valent- s'admira la Judit. --Doncs no --diu l'avia amb veu ferma. Ja us heu

arriscat massa. Espero que, per una temporada se us acabin les ganes de fer malifetes. Un

somriure gran acompanya les últimes paraules de l'àvia. Tots cinc l'abracen dient-li: Ets la

millor, gràcies, gràcies.

38

39

VIATJAR AMB FAMILIA

Fa molt de temps, hi havia una família que li

agradava molt viatjar , sempre que podien feien

grans i petits viatges, a vegades viatjaven molt lluny

a altres continents, on visitaven llocs exòtics i molt

diferents, als que ells coneixien i vivien. Altres

viatges els feien més propers, al mateix país d’on

ells eren.

Un dels viatges, però, van decidir viatjar tota la

família plegada, els avis, els pares i també els més

petits.

La família era bastant gran, en total sumaven 14,

eren l’avi i l’avia, 3 mares i 3 pares, i 6 nets, 5 nenes

i un nen.

Van decidir el lloc, aquesta vegada varen triar viatjar

pel seu país, ja que era un país molt divers on es

podia trobar tota classe de paisatges, del mar a la

muntanya , del pla al altiplà. L’època escollida va ser la primavera, ja

que és el temps de l’esclat de la vida, tant

de les plantes com els animals.

Tots plegats varen preparar una ruta que,

sortint des del mar anirien a parar a les

muntanyes més altes. Anirien passant per

diferents contrades per tal de poder veure

la diferencia de cada zona del país, i que a

més portarien un petit diari per poder

recordar, més endavant, tot el que havien

vist, visitat i aprés , i a més poder apuntar-

hi totes les anècdotes i històries que els hi

anessin passant.

El dia escollit per la sortida va ser el dia 21

de Març, que és el dia que s’inicia la

primavera, doncs dit i fet.

Van sortir de la seva ciutat direcció al nord, cap a les platges, primer van ser unes platges

grans de sorra amb algun port esportiu on la gent hi practicava l’esport de la vela, van anar

pujant més cap el nord, i allà varen trobar un altre tipus de platges, menys sorra i força

més roques, que feien que fossin petites platgetes o caletes.

Tot anava molt bé, i tothom so estava passant molt bé i allà prop don eren, la zona més

propera al nord del país, van coincidir amb una altre família, que també viatjava plegada

per tal de descobrir el país on vivien.

També hi havia avís, pares i nets, però en aquest cas els nens eren només 4, pel que

sumats als altres 6 eren un total de 10 nens. Jugaven plegats, menjaven plegats i sempre

volien fer les excursions junts. 39

Autora: Antònia Cortado Gonzàlez Il·lustradors: Alumnat de 4rt A de l’Escola Barcelona Tutora: Faustina Lozano

40

Un dia en una de les excursions es van despistar una mica, els 10 nens, i és van

separar dels pares i avis, o sigui que els nens tots contents van trobar el seu moment

de llibertat, tot caminant per dins un bosc, van arribar a una masia, on vivien uns avis

tots sols, i que els hi agradaven molt els nens, allà els van acollir, els hi van donar sopar

i llits per dormir.

El dia següent van poder visitar tota la masia, aquells avis allà, criaven i tenien moltes

classes d’animals, els nens que tots eren de ciutat, varen poder conèixer i cuidar,

gallines, porcs, xais, vaques i també varen poder veure un rusc d’abelles i moltes

classes d’ocells que hi havia al bosc.

Els nens estaven molt contens i feliços, però els pares i avis estaven molt preocupats,

varen organitzar una batuda pel bosc per tal de poder-los trobar, els van trobar molt

aviat i els nens no paraven d’explicar la seva nova experiència, amb moltes rialles i

parlaven atropellant-se els uns als altres.

40

41

Van continuar el viatge tots plegat, ja anaven cap a els cims més alts del país. En

aquests cims hi van trobar molta neu, quasi sempre a final del hivern acostuma a fer una

gran nevada. A aquelles muntanyes hi havia una estació d’esquí, on van poder iniciar-se

a practicar l’esport d’esquí, caigudes, baixades lliscant i moltes, moltes rialles, quan van

acabar de practicar esport, és van dedicar a fer ninots de neu i a jugar a tirar-se boles de

neu, tot plegat va ser una nova experiència, al vespre estaven tant esgotats que van

dormir com lirons.

La següent etapa, va ser ja el inici del camí del retorn cap a casa, pel que van deixar les

muntanyes altes enrere, i van arribar a un altiplà que estava a mitja alçada entre el mar i

les muntanyes, allà varen poder visitar diferents pobles amb gran tradició, històrica i

prehistòrica, la plana era de gran varietat vegetal plena d’arbredes i cultius, verdures,

cereals i fruites, etc...

Tot els va semblar fascinant, sobretot el fet de que portés tants i tants anys la zona

habitada.

L’etapa propera va ser anar a veure un gran riu, aquest país a part de tenir-ne molts de

petits també en té un de molt gran, el riu te moltes zones hidrogràfiques, pantans,

platges fluvials, aiguamolls, i a més el riu acaba, desemboca, amb una gran singularitat

en un delta, on s’hi conrea arròs i té una gran varietat d’ocells migratoris, gràcies els

seus aiguamolls, que van fer les delícies dels nens, tots els volien imitar els cants, els

crits, els seus sorolls i inclús volien imitat el seu vol, i van entendrà perfectament el

perquè de les migracions dels ocells, el fred els fa fora de països més freds i van a

buscar les zones temperades per tal de poder sobreviure i fer així perdurables les seves

espècies.

Ara ja si van iniciar l’última etapa, direcció cap a casa, van tornar a passar per diferents poblacions a la costa, unes de gran solera històrica, on havien viscut els romans, altres més turístiques i pesqueres, però encara van tenir temps de veure i passejar per unes grans extensions de vinyes, ja que en el país on vivien tenien una zones temperades on hi glaça quasi gens i és terra de secà, allà van poder visitar unes caves, amb l’explicació de com és fa el vi i el cava, des de plantar el raïm fins a recollir-lo i de trepitjar-lo a deixar-lo fermentar i envellir-lo. El viatge arribava al seu final, i tots plegat varen anar a sopar, i van fer una lectura i un repàs dels seus diaris, on van poder veure el que havien aprés i fruir de les noves experiències. Així va ser com és va iniciar una gran amistat forta entre les dues famílies, que és van trobar viatjant pel seu país. Sempre que poden és retroben per fer coses noves, o recordar coses que ja han fet tots plegats.

41

42

Participació: Escola Les Corts, Escola Lavínia, Escola Pau Romeva, Escola Barcelona, Escola Santa Teresa de Lisieux, Escola Ausiàs March, Centre de dia Aviparc. Organització: