filosofia i ciutadania3

FILOSOFÍA I CIUTADANÍA I.E.S. CAMP DE MORVEDRE

FILOSOFIA I CIUTADANIA

TEMA 1: EL SABER FILOSÒFIC

1


OBJECTIUS DE LA UNITAT

a) Objectius bàsics

I. Comprendre l'àmbit específic del saber filosòfic i distingir la tasca científica. II. Entendre l'activitat filosòfica com una tasca ineludible de l'ésser humà, en el seu intent de donar resposta als problemes que el món en què viu li planteja. III. Adquirir una visió clara del rigor metodològic que exigeix l'activitat filosòfica. IV. Distingir els diversos àmbits sobre els quals es desenvolupa l'activitat filosòfica. V. Entendre el valor de la filosofia per al desenvolupament del pensament humà i el paper que aquesta ha de tenir en el món en què vivim. VI. Manejar el vocabulari filosòfic amb rigor. VII. Aplicar tècniques de treball filosòfic: dissertació, comentari de text, taules comparatives.

b) Objectius d'ampliació

I.Assolir una visió global de la gènesi històrica del pensament filosòfic.II. Conèixer i valorar el paper de la dona en la filosofia. III. Analitzar els principals mètodes filosòfics.

CONTINGUTS

1. Què és la Filosofia?. Especificitat del saber filosòfic. 1.1.La pregunta pel sentit de les coses. 1.2. El tipus de discurs mític: el mite i la religió.1.3. El tipus de discurs racional: la filosofia i la ciència.

2.Sentit i necessitat de la filosofia. 2.1.La necessitat de la filosofia. 2.2.Les disciplines filosòfiques: Quines són les preguntes?

3.La filosofia i la seva història. 3.1.Filosofía antiga. 3.2.Filosofía medieval.3.3. Filosofia renaixentista.3.4. Filosofia moderna. 3.5. Filosofia contemporània.3.6. El paper de la dona en la Història de la Filosofia.

2


1.QUÈ ÉS LA FILOSOFIA? ESPECIFICITAT DEL SABER FILOSÒFIC.

1.1. LA PREGUNTA PEL SENTIT DE LES COSES.

Deia Fiedrich Nietzsche, un filòsof alemany del segle XIX que "L'ésser humà és un animal malalt" perquè no en té prou amb procurar-se la solució a les seves necessitats vitals immediates sinó que a més es pregunta per les coses intentant buscar sentit a la seva vida com a les coses mateixes.

Aquest desig de saber, la necessitat d'atribuir un sentit a les coses i a la pròpia vida que en un principi apareixen indefinides, posseeix tres trets característics:

1. Sembla no tenir tot valor vital. És en cert sentit un "luxe de la naturalesa". No sabem que cap altre animal ho faci com nosaltres.

2. És una cosa inevitable. El comporta la pròpia naturalesa humana tal com ara està constituïda. L'ésser humà no pot deixar de pensar tornant a una pura animalitat. És una ficció, una quimera creure que alguna cosa així pugui passar.

3. És una cosa problemàtic. Sovint ens trobem en una situació d'angoixa en no trobar respostes que ens satisfacin o descobrir que les respostes tenim són errònies. No sabem tan sols si hi ha una única i veritable resposta.

Deia Jean Paul Sartre, filòsof francès del segle XX, que "estem condemnats a ser lliures" a escollir una proposta de sentit per a la nostra vida i les coses. La nostra elecció pot consistir en delegar en una proposta aliena, la que ens ha transmès els nostres pares, l'escola, la societat, etc. però hauríem d'intentar construir per nosaltres mateixos observant totes aquestes propostes la nostra propia: el sentit que nosaltres li donarem a la nostra vida i a les coses.

La filosofia és un tipus de saber que pretén respondre aquesta pregunta encara que no és l'únic, també ho és el mite, la religió o la ciència. Però serà més endavant on diferenciarem aquests diferents tipus de saber i les seves respectives maneres de respondre aquesta pregunta.

a) Bases antropològiques que possibiliten la pregunta: allò que ens diferencia d'altres animals

Hi ha un fonament biològic, evolutiu, en aquesta actitud humana que el porta a intentar conèixer i explicar allò que l'envolta.

La base es troba en la capacitat que posseeix l'ésser humà per modificar l'entorn, capacitat que comparteix amb els vertebrats superiors però que difereix de grau en ambdós.

1. Els animals no especialitzats construeixen el seu món en un diàleg actiu amb el medi intentant adaptar-se a les noves condicions que van sorgint. Viuen

3


una realitat merament biològica determinada per les seves necessitats vitals de cada moment. Com ho fan? D'acord amb les següents característiques:

a. Els animals modifiquen d'alguna manera l'entorn construint nius, marcant territoris, etc., Però, pel que sabem, no han creat una cultura.

b. Tenen una relació d'immediatesa amb el seu entorn, solucionen els problemes depenent dels elements presents en aquest entorn, dels objectes naturals, encara que de vegades aquests adquireixin la categoria d'instruments.

c. Les seves formes de vida es mantenen pràcticament invariables des de fa centenars, milers d'anys. El que pugui aprendre un individu mor amb ell ja que no tenen mitjans de transmissió del que s'ha après.

2. L'ésser humà, en canvi, a més és capaç de crear una cultura. Més enllà de la mera realitat biològica construeix el seu món a partir de la seva capacitat de pensar abstractament i el desenvolupament del llenguatge. Els trets que en aquest aspecte el diferencien de la resta dels animals són:

a. No es limita al mer ús d'objectes naturals sinó que ha après a fabricar instruments artificials (modificació dels objectes naturals amb vista a una finalitat preestablerta) i perfeccionar-los.

b. El desenvolupament del llenguatge i el pensament conceptual li ha permès transmetre els seus coneixements a altres membres de l'espècie.

c. La creació de cultura que, en un primer moment, va tenir com a objectiu el domini de l'entorn i la resolució de problemes urgents (viure en una cova, fer foc, preparar paranys, fabricar eines, etc.) Resoltes les necessitats més urgents va obrir un nou horitzó. Va passar a interessar-se per les coses no ja com una resposta a les seves necessitats sinó com el conjunt de coses on es desenvolupa la seva vida. Així va sorgir la necessitat de trobar una explicació als fenòmens naturals que li sorprenen, que se li plantegen com un enigma, explicar el desconegut: Què és la pluja?, què és aquest disc lluminós que creua el cel que il.lumina i dóna calor?, Què hi ha darrere de la mort?, etc.

d. D'aquesta manera es va produir un canvi qualitatiu, el procés acumulatiu de la cultura va causar un pas de les preguntes motivades per la urgent necessitat de produir alguna cosa útil al pur exercici de la curiositat, de la pregunta per la pregunta: és el pas al perquè de les coses, a la seva naturalesa i al seu sentit.

b) L'origen i el sentit de la pregunta: l'admiració i el reconeixement de la pròpia ignorància

Els sers humans es fan estes preguntes moguts per l'admiració i reconeixent la seua pròpia ignorància. Ho fan per a fugir d'esta i no per cap

4


utilitat. Vegem-ho a través de les cites de dos dels filòsofs més importants de l'antiguitat:"

Doncs els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració: al principi, admirats pels fenòmens sorprenents més comuns: després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com els canvis de la Lluna i els relatius al Sol i als estels, i la generació de l'Univers. Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements meravellosos.) De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per utilitat alguna. I així ho testifica l'ocorregut. Doncs aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i relatives al descans i al ornat de la vida"

Aristòtil: Metafísica, 982 G 10-25

Aquestes preguntes es van formular per primera vegada quan ja existia gairebé tot el necessari per a la vida. De la contemplació i admiració que produeixen les coses immediates es va passar a coses cada vegada més allunyades: de les aigües de la Terra a les pluges i tempestes, de la Terra al cel, als estels i al Sol i, d'aquí, a les preguntes sobre la composició de les coses o sobre l'origen de l'Univers. Les preguntes nascudes de l'admiració són cada vegada més complexes i aconsegueixen àmbits més allunyats de l'immediat i més amplis.

Les preguntes no estan ja dirigides a resoldre les necessitats sinó a explicar i calmar l'admiració, la perplexitat que ens produeix el que ens envolta. De manera que és el reconeixement de la pròpia ignorància el motor del nostre pensament, la qual cosa li porta a tractar de conèixer, a intentar trobar la saviesa.

"Doncs heus aquí el que succeeix: cap dels déus filosofa ni desitja fer-se savi, perquè ja ho és, ni filosofa tot aquell que sigui savi. Però al seu torn els ignorants ni filosofen ni desitgen fer-se savis, doncs en això estreba el mal de la ignorància: en no ser ni noble, ni bo, ni savi i tenir la il·lusió de ser-ho en grau suficient. Així, el que no creu estar mancat de res no sent desig del que no creu necessitar"

Plató: Banquet, 203 D-204 B

Així el reconeixement de la pròpia ignorància està unit al desig de saber. És una ignorància que es pretén superar, abandonar i, en aquest sentit, es presenta com una possibilitat de coneixement per a tota persona que sigui capaç de sorprendre's pel que li envolta.

c) La resposta: els discursos interpretatius de la realitat

Per respondre aquestes preguntes l'ésser humà ha elaborat diferents tipus de discursos interpretatius de la realitat que tenen en comú intentar explicar el que existeix, la qual cosa ha existit o existirà amb la intenció de trobar-li un sentit. D'aquesta manera busquen ser una descripció i donar una explicació de

5


la realitat amb finalitats vàries com poder fer prediccions sobre ella o bé indicar quin és el comportament correcte.

Els principals discursos interpretatius de la realitat que s'han donat al llarg de la història són els discursos mítics, que inclouen el mite i la religió, i els discursos racionals, que inclouen la filosofia i la ciència.

1.2. EL TIPUS DE DISCURS MÍTIC: EL MITE I LA RELIGIÓ

Durant la major part de la història de l'espècie humana les explicacions sobre la naturalesa i la societat van tenir un caràcter mític i encara avui perviu en moltes cultures aquest tipus d'explicació. També els moviments religiosos són de caràcter fonamentalment mític.

a) El mite

El mite és un conjunt de narracions que intenten explicar la realitat partint de la idea que en els orígens, les relacions i les finalitats de tot el que passa han intervingut o intervenen éssers sobrenaturals, ja siguin déus, esperits, dimonis o fades.

Quan es tracta d'explicar els orígens són relats d'actuacions dels déus o éssers sobrenaturals que van intervenir en fets extraordinaris esdevinguts en un temps indeterminat, en el principi del temps, extern al temps històric humà.

Quines característiques té aquest tipus de discurs o saber? Com respon a les nostres interrogants? Les enumerem a continuació:

1. Protagonisme del sobrenatural. En el mite les forces naturals (el foc, el vent, etc.) són personificades i divinitzades: es tracta de déus personals la presència dels quals i actuació com a tals es deixa sentir contínuament en el curs dels esdeveniments.

2. Model antropomòrfic. Projecta sobre el món (el conjunt de tots els fenòmens) i els déus les motivacions i experiències personals dels humans. És a dir, els déus tenen, com els humans, una personalitat o manera de ser i una voluntat lliure, és a dir, uns desitjos, interessos i necessitats semblants als humans. Tot quant succeeix al món es pot entendre com el resultat de la personalitat i la voluntat de les divinitats (o forces còsmiques) implicades.

6

Discursos interpretatius de la

realitat

Discursos mítics

Discursos racionals

El Mite

La Religió

La Filosofía

La Ciència


3. Model màgic. El futur del món i de la humanitat està determinat pels desitjos dels déus, que són les forces determinants de l'univers. Per preveure i conèixer el futur haurem d'anticipar quins són les seves intencions. Això és possible gràcies a diverses tècniques de adivinació que pretenen conèixer la voluntat dels déus, ben preguntant-los a ells directament (per exemple, a través d'un Oracle) o ben analitzant processos atzarosos que els déus poden modificar al seu gust (per exemple, llançant daus o cartes) o bé mitjançant la recerca de signes o portents especials (per exemple, el vol de les aus, la interpretació dels somnis, l'anàlisi de les vísceres dels animals sacrificats, fets meravellosos, etc.) L'interès per influir en la voluntat dels déus genera un conjunt de cultes, rituals, ofrenes, pregàries, etc. en els quals la màgia es converteix en un instrument que permet exercir un poder sobre la naturalesa i les persones.

4. És un tipus de discurs:

a. Revelat. El mite és una història sagrada que en molts casos ha estat revelada, inspirada o dictada per la mateixa divinitat.

b. Dogmàtic. Es presenta sense cap possibilitat de dubte, com una història absolutament veritable. Als ulls del creient el mite és indiscutible

c. Irracional i acceptat per fe. El discurs mític demanda una fe cega. En ell la creença, la fe, és essencial.

d. Incontrastable. La veracitat de les seves explicacions sobre els fets és impossible de contrastar o comprovar.

e. Simplista. El discurs mític té un nivell d'explicació molt senzill, ja que la narració acostuma a ser poc detallada i imprecisa. Això ho fa especialment atractiu per a mentalitats que volen respostes senzilles.

Mite de la successió (Mitologia grega)

Urà (el cel) odia als fills que té amb la seva mare Gea (la terra) i els amaga en els abismes d'aquesta. La mare prepara una emboscada contra Urà i només el fill menor, Cronos (el temps), decideix enfrontar-se al seu pare. Gea li lliura una falç dentada i quan Urà s'uneix a Gea en amorosa abraçada, Cronos talla els genitals del seu pare i els llança al mar.

La castració d'Urà produeix gotes de sang que en caure a terra originen les Erinies, les Gegants i les Nimfes Melias. Les Erinies són les deesses encarregades de castigar als parricides, el seu aspecte és horrible (cabells de serps i a les seves mans serps que són fuets) i són tres: Alecto, Tisífone i Meguera. Els Gegants són éssers colossals, amb poder semblant als déus, però mortals. De les Nimfes Melias no conservem els seus noms.

En caure els genitals al mar, produeixen una bromera de la qual sorgeix la deessa de l'amor, la bellesa i la passió, Afrodita (Venus).

Cronos ocupa el poder i es casa amb la seva germana Reva. Té sis fills (Hestia, Deméter, Hera, Hades, Posidó i Zeus). Però per una predicció de Gea, Cronos s'assabenta que també ell serà destronat per un dels seus fills. Per evitar-ho, segons naixien els anava devorant. Aquest procedir no va agradar a Reva i va decidir donar a llum al seu últim fill (Zeus) lluny del seu pare (a la

7


muntanya Licto, Creta). En lloc de Zeus, Reva li va donar a engolir a Cronos una pedra embolicada en bolquers.Zeus creix a Creta alletat per la nimfa Amaltea amb llet de cabra. En créixer Zeus, aconsegueix que el seu pare vomiti als seus germans i amb ells la pedra que es va empassar enganyat, pedra que Zeus va portar al que avui dia és el santuari de Delfos, on encara avui pot visitar-se (encara que és còpia d'època romana). Després allibera als Cíclopes (éssers monstruosos d'un sol ull en el front) i als Hecatonquires (éssers de cent braços).

Zeus, ajudat pels seus germans i alguns titans, es va rebel·lar contra el seu pare, ajudat aquest últim per la resta de titans. Després de deu anys de lluita, Cronos i els titans que li van ajudar van ser encadenats en el Tàrtar sota la vigilància dels Hecatonquires. Els vencedors es van repartir el poder: Posidó el domini del mar, Hades el món subterrani i Zeus el cel, sent aquest últim considerat a partir de llavors el déu suprem i pare de tots els déus i homes. Zeus ocupa l'Olimp, muntanya on es deia que es trobava l'estatge dels déus.

Així és com acaba el mite de la successió.

b) La religió

El discurs religiós es constitueix en un agregat de mites, ritus, prescripcions i prohibicions morals.

El discurs religiós igual que el discurs mític:

Tracta d'entendre el món com a resultat de la voluntat d'un o diversos déus.

Afirma que la nostra destinació dependrà de la nostra relació amb els déus.

Posseeix un caràcter dogmàtic, revelat, irracional (acceptat per fe) i incontrastable.

1.3. EL TIPUS DE DISCURS RACIONAL: LA FILOSOFIA I LA CIÈNCIA

Els primers a elaborar discursos racionals sobre la realitat van ser els primers filòsofs. La filosofia en els seus inicis apareix com una nova visió global del món contraposada al discurs mític. El discurs filosòfic i el científic, filosofia i ciència neixen juntes i indiferenciades i es mantenen així fins a la revolució científica dels segles XVI-XVII.

En el discurs racional a diferència del discurs mític:

1. Abandona l'intent d'explicar les coses i els fets per l'acció d'éssers divins o sobrenaturals.2. Busca explicacions naturals als fenòmens de la naturalesa i ho fa mitjançant teories que interrelacionen conceptes. Per tant,

3. No és resultat de la revelació o la inspiració divina sinó de la indagació racional.4. Busca justificar les seves afirmacions a través d'argumentacions o raonaments (enfront de la fe o la creença)

5. No és un discurs dogmàtic sinó crític, que es caracteritza per revisar i contrastar constantment les seves teories.

8


a) La ciència

"La ciència és una complexa activitat social, que es duu a terme per part de les comunitats científiques establertes a les universitats i centres d'investigació, els resultats de la qual es presenten en congressos, revistes especialitzades i llibres de text. Aquests resultats són, d'una banda, descripcions o històries detallades de certes àrees de la realitat observades amb minuciositat o provocades en els laboratoris, i, per una altra, teories abstractes que poden ser utilitzades com a instruments intel·lectuals en l'explicació de les dades registrades en les històries o en la predicció de futures observacions o dels resultats de futurs experiments o en el disseny de noves tecnologies o aparells. Els resultats exposats pels científics són públics i estan sotmesos a l'anàlisi, la crítica i el control de tot el món i especialment dels col·legues, desitjosos de refutar els resultats dels seus companys per augmentar, d'aquesta manera, el seu propi prestigi dins de la comunitat científica"

Jesús Mosterín: Grans temes de la filosofia actual

Aquest tipus de discurs racional es veurà en el següent tema més amb detall, ara només destaquem les seves característiques més específiques:

1. Cada ciència s'especialitza a descriure una parcel·la de la realitat amb el major rigor i precisió.

2. Es caracteritza per fer sobre ella possibles explicacions i prediccions exactes basades en teories abstractes.

3. Es caracteritza per l'afany de comprovació experimental de les seves afirmacions sent a més un tipus de discurs intersubjetiu. Això vol dir que qualsevol persona convenientment preparada entén la seva formulació de la mateixa manera que qualsevol altra, en el sentit que queda igualment informada sobre els procediments que permetin comprovar (demostrar la veritat o falsedat) aquesta formulació. Això fa que sigui comunicable i les seves afirmacions puguin ser comprovades i debatudes per tots.

4. Les seves afirmacions serveixen de base per al desenvolupament de les tecnologies.

b) L'especificitat del saber filosòfic

Sent tots dos un tipus de discurs racional: Quins són les diferències entre la ciència i la filosofia?, Quin és l'especificitat del saber filosòfic? :

a) En comptes de centrar-se en un àrea de la realitat busca donar una explicació de la realitat íntegrament.b) A diferència amb el que passa amb qualsevol especialitat científica la filosofia no té cap conjunt de veritats més o menys universalment admeses que es puguin presentar i ensenyar. És una activitat d'anàlisi conceptual, de clarificació dels nostres conceptes i idees, i de reflexió crítica aplicable a qualsevol saber teòric, pràctic o productiu. En plantejar reflexions crítiques sobre altres discursos, especialment sobre el discurs científic, però també del

9


discurs mític, religiós, ideològic, polític, moral, etc. la filosofia adquireix la categoria de metadiscurs.c) El fet de filosofar ens ha d'ensenyar a donar respostes racionals i crítiques (per tant, sempre provisionals i obertes) a aquelles qüestions que, malgrat ser irresolubles científicament són inevitables: s'han presentat, i es presentaran sempre, a la ment humana.

Altres diferències són:

a) Actitud. Al científic li preocupen els fenòmens que es poden observar i mesurar; al filòsof li interessa conèixer la totalitat del que existeix, la qual cosa són en realitat el món i l'ésser humà.

b) Interès. El científic pretén sobretot conèixer la realitat per predir esdeveniments futurs i poder intervenir. El filòsof es mou pel desig de saber i de trobar la felicitat: la recerca del sentit.

c) Objecte. La ciència estudia objectes ja donats en l'àmbit físic, químic, biològic, etc. La filosofia, en canvi, ha de determinar des de quina perspectiva s'ocuparà de la realitat, ja que el seu objecte és la totalitat del que existeix. Cada teoria filosòfica és una manera de veure el món, de donar-li sentit.

d) Mètode. Els científics es basen en la utilització del mètode hipotètic-deductiu en el qual té un gran pes la necessitat de poder contrastar empíricament els seus enunciats. Els filòsofs han desenvolupat pluralitat de mètodes però els seus enunciats més que contrastació empírica exigeixen argumentació i capacitat explicativa, de donar sentit a les coses o la vida humana.

2. SENTIT I NECESSITAT DE LA FILOSOFIA.

L'explicació filosòfica va nàixer en el segle VI a. C. en les polis gregues d'Àsia menor situades en les costes del mar Egeo. Com a forma racional, la filosofia va sorgir perquè, insatisfets amb les explicacions tradicionals, alguns savis van tenir la gosadia de cercar respostes fonamentades en la raó per a entendre els misteris de la naturalesa, sense necessitat de recórrer a cap instància sobrenatural.

Escindida del pensament religiós i mític, la filosofia es va erigir com a única dipositària de l'explicació racional sobre el món fins que, en l'Edat Moderna, va aparèixer la ciència com a forma racional diferenciada de la filosofia. La filosofia no obstant açò, ha mantingut el seu caràcter i avui la seua vigència és plena com a forma especifica per a explorar els interrogants de la humanitat.L'explicació racional va significar un canvi radical en la forma si es fes càrrec de la realitat. Mitjançant la raó, l'ésser humà va poder establir relacions i extraure conclusions que va formular mitjançant arguments. Per la seua naturalesa racional, el pensament filosòfic difereix radicalment de la religió, del mite i de la literatura i es caracteritza per la peculiar forma d'expressió que adopta. Els textos filosòfics pretenen l'esclariment de la realitat, és a dir, la interpretació racional de l'objecte estudiat. La seua funció es

1


compleix quan porta ordre i claredat al món i a la vida, o siga, quan es converteix en expressió racional del món.

La filosofia és una manera de coneixement la naturalesa racional del qual es diferencia radicalment de la naturalesa extrarracional de la religió, del mite i de l'art, l'origen del qual és el sentiment i la imaginació. L'explicació racional va sorgir com critica del pensament tradicional, amb el propòsit d'explicar la realitat eliminant tota causa sobrenatural, solament a partir de la raó, mitjançant arguments.

La reflexió filosòfica es caracteritza per voler explicar tota la realitat. Aquest objectiu original dóna a la filosofia un caràcter universal. La filosofia s'interessa per la realitat sencera i considera els fets, no des d'un aspecte determinat, sinó en el seu conjunt, per la qual cosa la seua resposta, lluny de ser especialitzada i parcial, és una consideració global dels fets.

L'explicació filosòfica investiga els fonaments últims de la realitat. És una explicació radical. Així va ser caracteritzada per Aristòtil “la ciència teòrica de les primeres causes i dels primers principis”.

La filosofia pot ser entesa com una crítica de tota explicació no racional. La filosofia segueix mantenint actualment aquest caràcter, no solament per ser contrària a la màgia i a la superstició, sinó perquè la seua reflexió crítica s'estén als productes teòrics de totes les formes explicatives, especialment als de la ciència i als seus propis productes. Així, qüestionant les evidències, la filosofia ha mantingut intacta la seua voluntat d'aconseguir per a l'ésser humà l'autonomia del seu pensament enfront de les idees preconcebudes i enfront dels prejudicis que, avui com ahir, segueixen nodrint la ignorància. La necessitat de la filosofia radica en la capacitat que ens dóna per a adquirir una comprensió adequada del món; en la facultat que ens atorga de prendre decisions ràpides, correctes i lliures; en el talent que ens proporciona per a adoptar compromisos per la construcció d'un món mes just, mes solidari i mes humà; en resum, en la possibilitat que ens ofereix de créixer com a éssers humans.

Fa mes de dos mil cinc-cents anys, a Grècia, va donar origen a la civilització, i des de llavors ha possibilitat que la nostra societat, malgrat haver passat pels moments mes tenebrosos i traumàtics de la història, no haja deixat de temptejar la construcció d'un món mes humà.

2.1. LA NECESSITAT DE LA FILOSOFIA

Aristòtil filòsof grec del segle IV a. C. afirmava que "Tots els éssers humans desitgen saber per naturalesa".

Evidentment necessitem saber moltes coses, es tracta de coneixements pràctics i útils que ens fan més fàcil i còmoda nostra existència. Actualment, una gran part d'aquest saber prové de la ciència. La investigació científica fa que augmenti el coneixement general sobre el món i sobre nosaltres mateixos i, també, dóna lloc a la tecnologia, que crea una gran diversitat d'artefactes que ens serveixen per viure millor. Ara bé, S'acaba aquí tot?, Això és tot el que necessitem saber? El saber pràctic i d'utilitat immediata no es suficient.

Si reflexionem sobre el que ens preocupa ens adonarem que a més hi ha un altre tipus de preguntes més generals que també ens inquieten profundament i

1


per les quals no hi ha resposta científica, preguntes com Qui som?, Què fem en aquesta vida?, Hi ha una altra vida més enllà d'aquesta?, En la meva relació amb els altres Tot val?, etc.

Per tant, el discurs filosòfic respon a la necessitat humana de preguntar-se sobre una sèrie de qüestions bàsiques i buscar una resposta racional a aquestes.

“Es tracta, en primer lloc, de la qüestió de l'apreciació justa de tot afany filosòfic en el transcurs de la història. Amb massa freqüència se sol menysprear el seu abast: la filosofia, s'afirma, no és més que un conglomerat d'especulacions abstractes sense significació alguna per a la vida; el que fa falta és estudiar les ciències pràctiques que ens subministren la base de la tècnica en tots els camps (no només la tècnica de l'enginyer, sinó la del pedagog i la del psicòleg), també en la ciència social, l'economia i la política. Perquè “Primum vivere, deinde philosophari” i el “philosophari” no té importància major per a la vida. Uns altres consideren en canvi que aquesta idea, avui tan estesa, és fonamentalment falsa i que, a més, representa un error espiritual perillós. I defensen que si es pretén limitar el saber i el coneixement al seu aspecte tècnic-pràctic, llavors bastarà amb saber cada vegada com cal fer això o allò. Però amb anterioritat a la qüestió de el “com”, es planteja la qüestió de el “Perquè”. Ara bé, la resposta a l'últim perquè només la religió i la filosofia ens la poden oferir. Com ja sabem tots dos són sabers molt diferents, el primer ens dóna una resposta irracional mentre que el segon ens dóna una resposta racional. L'home sempre utilitzarà la seva raó i, quan no ho fa de forma conscient i filosòfica, ho fa, sens dubte, de forma inconscient i amb diletantisme. Això s'aplica també, sense excepció, a tots els que es creuen emancipats de qualsevol filosofia. La filosofia és un saber inevitable i necessari; les qüestions filosòfiques estan molt lligades a l'existència i a la vida de l'home.”

L. Kolakovski: L'home sense alternativa

a) Som tots filòsofs?

Les preguntes filosòfiques apareixen de forma més o menys natural quan nostra intel·ligència s'ha desenvolupat adequadament i ha aconseguit un cert grau de maduresa.

"Al voltant dels catorze anys molta gent comença a pensar pel seu compte en problemes filosòfics: sobre allò que realment existeix, si podem saber alguna cosa, si una cosa és realment bona o dolenta, si la vida té algun significat, si la mort és el final. S'ha escrit molt sobre aquests temes durant milers d'anys, però la matèria primera filosòfica prové directament del món i de la relació que tenim amb ell, no dels escrits del passat. Aquesta és la raó que aquests problemes els hi plantegin aquells que mai han llegit gens"

Thomas Ángel: Què significa tot això?

Així doncs, en cert sentit de la paraula tots els éssers humans som filòsofs, perquè tots ens quedem perplexs davant el gran interrogant que és la nostra vida. El filòsof anglès contemporani Stephen Toulmin afirma: "De mal o bon grau, tots hem nascuts filòsofs, igual que hem nascut crítics, morals, pensadors polítics i fins i tot científics" Podem filosofar perquè la flama de la filosofia està

1


viva en nosaltres, com a éssers capaços de pensar lliure i racionalment.

És clar, a més existeixen els filòsofs en el sentit acadèmic del terme, persones que han estudiat la filosofia que s'ensenya a la universitat. Això implica l'aprenentatge d'una sèrie de conceptes i de mètodes, així com l'estudi de les idees més importants de la història de la filosofia.

b) Passar del saber comú acrític a la filosofia

"Tots els homes i totes les dones són filòsofs; o, permetre'ns dir, si ells no són conscients de tenir problemes filosòfics, tenen, en qualsevol cas, prejudicis filosòfics. La major part d'aquests prejudicis són teories que inconscientment donen per assegudes, o que han absorbit del seu ambient intel·lectual o de la tradició.

Ja que poques d'aquestes teories són conscientment sostingudes, constitueixen prejudicis en el sentit que són sostingudes sense examen crític, fins i tot a pesar que puguin ser de gran importància per a les accions pràctiques de la gent i per a la seva vida sencera.

Una justificació de l'existència de la filosofia professional resideix en el fet que els homes necessiten que hi hagi qui examini críticament aquestes esteses i influents teories.

Est és l'insegur punt de partida de tota ciència i tota filosofia. Tota filosofia ha de partir de les dubtoses i sovint pernicioses concepcions del sentit comú acrític.

El seu objectiu és el sentit crític i il·lustrat: una concepció més propera a la veritat i amb una influència menys perniciosa sobre la vida humana.[…] Tots els éssers humans són filòsofs perquè, d'una manera o una altra, tots adopten una actitud davant la vida i la mort"

Karl R. Popper: Com veig la filosofia, Pàg. 64

Tothom participa, com a punt de partida, de les interpretacions existents en la seva societat que pren acríticament com a veritables, és el que es denomina prejudicis o saber comú.

En la mesura en què som conscients de la nostra pròpia ignorància les posem en dubte sotmetent-los a la crítica des de la raó. Qüestionar el que tenim davant, nosaltres mateixos, la nostra pròpia vida sembla remoure els fonaments sobre els quals aquesta s'assenta i posa de manifest la necessitat de construir un nou fonament, una nova comprensió que permetisca portar una nova manera d'existència justificada i crítica.

Les noves idees a les quals arribem no es poden sostreure a la crítica, convertir-se en dogma o ideologia, perdre el seu esperit filosòfic. S'ha d'acceptar la seva provisionalitat i la seva constant revisió segons anem avançant en la nostra experiència i els nostres coneixements. Aquest és el repte que la filosofia ens proposa: una forma diferent de mirar el món i la nostra pròpia vida.

Així, el discurs filosòfic ens pot ajudar a viure intel·lectual i moralment sense una concepció tancada i dogmàtica del món. Això es deu al fet que allò que és

1


característic de la filosofia és la forma de fer les preguntes i la manera de contestar-les. Sempre que ens trobem davant un discurs filosòfic trobarem una argumentació lògica, la defensa raonada de determinats punts de vista i no la simple afirmació d'una creença, sense cap tipus de fonament. Quan algú filosofa dóna raons, més o menys plausibles, a favor o en contra d'una certa opinió. I en qualsevol cas, aquesta persona està disposada a escoltar les raons del contrari i rectificar, si és necessari, la seva opinió inicial. Es tracta de reflexionar amb profunditat sobre algunes qüestions atenent i sospesant les raons dels uns i els altres.

c) El sentit de la filosofia.

L'etimologia de la paraula filosofia ens dóna una pista sobre el seu sentit i funció. Aquesta paraula prové del grec philosophía, que significa aproximadament, "amor a la saviesa", "tendència al coneixement". Davant aquell que diu de si mateix que és savi o expert o dominador d'una matèria, el filòsof és tan sols aquell que anhela el saber, el que, acceptant que no sap gens amb seguretat, s'esforça per adquirir més saviesa o coneixement teòric i pràctic alhora.

"La paraula grega filòsof (philosophos) es va formar en oposició a sophos. És a dir, amant del coneixement, a diferència de qui, en possessió del coneixement, es denominava savi. Aquest sentit de la paraula perdura fins avui: la recerca de la veritat -no la possessió de la veritat- és l'essència de la filosofia […] Filosofia vol dir fer camí. Les seves preguntes són més essencials que les seves respostes, i cada resposta es converteix en una nova pregunta"

Karl Jaspers: Introducció a la filosofia

Aquesta idea de la importància de la capacitat de formular preguntes que té la filosofia també apareix destacada en el següent text del filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell:

“De fet, el valor de la filosofia ha de ser buscat en gran mesura en la seva real incertesa. L'home que no té cap vernís de filosofia, va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals en el seu temps i al seu país, i de les quals s'han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seva raó. Per a aquest home el món tendeix a fer-se precís, definit, obvi, els objectes habituals no susciten problema algun, i les possibilitats no familiars són rebutjades. Des del moment en què comencem a filosofar, trobem, per contra, com hem vist en els nostres primers capítols, que àdhuc els objectes més ordinaris condueixen a problemes els quals només podem donar respostes molt incompletes. La filosofia, encara que incapaç de dir-nos amb certesa quin és la veritable resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que les coses són, augmenta en alt grau el nostre coneixement del que poden ser; rebutja el dogmatisme característica arrogant dels que no s'han introduït mai a la regió del dubte alliberador i guarda

1


vivaç el nostre sentit de l'admiració, presentant els objectes familiars en un aspecte no familiar”

B. Russell: Els problemes de la filosofia

Una altra forma d'apropar-nos al sentit del quefer filosòfic ens ho proporciona el filòsof espanyol actual Fernando Savater a través del següent text:

"Quan se'm pregunta què és un intel·lectual només se m'ocorre una resposta: considero intel·lectual a tot aquell que tracta als altres com si fossin intel·lectuals o perquè arribin a ser-ho. És a dir, qui es dirigeix a la capacitat de raonament abstracte que hi ha en els altres i la reclama enfront de les urgències socials o polítiques del moment. Serà així intel·lectual el que no pretén hipnotitzar al seu públic, ni intimidar-ho, ni xocar-li o desconcertar-li, sinó que aspira a fer-li pensar. Els que es comporten d'aquesta manera són intel·lectuals, encara que la seva professió habitual sigui la de pallasso de circ, paleta o bomber. I els qui només magnetizen o enlluernen no mereixen aquest nom, per molts títols acadèmics que posseeixin.

Una expressió espanyola em sembla convenir bé a aquesta obstinació intel·lectual, aquesta obstinació d'els qui poden ser considerats intel·lectuals "donar que pensar". Es diu que alguna cosa "dóna que pensar" quan ens desperta sospita o inquietud, quan es converteix en un motiu d'atenció interessada que acaba amb la rutina de l'acceptat sense examen. Doncs bé, jo crec que avui l'intel·lectual deu precisament assenyalar tot allò que dóna que pensar en el nostre entorn. Hauria de ser capaç de suscitar preocupacions racionals, sotsobres que provenen de desajustaments d'idees i no del mal funcionament d'aparells o institucions. Sobretot ha de defensar i comparar les idees entre si: la nostra cultura es basa en l'abstracte, en nocions -felicitat, democràcia, violència, legalitat, humanitat, …- que no poden substituir-se per imatges, que són pensables però no visibles. Símbols, no icones. La invasió de l'audiovisual converteix en superflu i menyspreable tot allò que no aconsegueix ser "virtualizat" en tres dimensions, mutilant així decisivament la capacitat de deliberar a partir de conceptes sense la qual pugues haver-hi vida instrumental, però no reflexió sobre la vida.

L'intel·lectual dóna que pensar sense pretendre pensar pels altres ni pensar sense els altres. La seva labor està marcada per la paradoxa suïcida que coneix molt bé qualsevol educador: el seu èxit no estreba a fer-se insubstituïble, sinó al contrari a aconseguir que aquells a els qui es dirigeix puguin abans o després prescindir d'ell i continuar raonant sense la seva tutela. És el llevat d'un pa que ningú pot pastar sol ni menjar sense companyia"Fernando Savater, Donar que pensar El País Semanal

2.2.LES DISCIPLINES FILOSÒFIQUES: QUINS SÓN LES PREGUNTES?

Hem dit que la filosofia vol explicar la realitat íntegrament des d'uns pressupostos racionals. Segons les diferents problemàtiques que s'intenten aclarir trobem diferents preguntes a les quals responen les diferents disciplines filosòfiques.

1


a) Sobre la realitat

Comencem per la primera i més general de les preguntes:

Què és això?, Què és la realitat? Aquestes són qüestions generals que tracta d'estudiar la Metafísica.

-Com és? (Material, immaterial, eterna, creada, amb un principi en el temps, finita o infinita,...)

-Quins principis la regeixen? (L'atzar, la necessitat, tendeix a l'ordre o al desordre,...)

-Com funciona? (És com un organisme viu, o una màquina, màgicament,...)

Quan intentem concretar, sorgeix una nova pregunta:

De quins elements està composta i quins característiques tenen aquests?

-La realitat està constituïda per un element o per múltiples, aquests són simples o compostos, materials o immaterials, corruptibles o indestructibles,...?

-Un objecte i un altre són ben diferents i no obstant això tots dos són objectes i reals: Què tenen en comú tots els objectes que fa que els considerem com a reals?

Aquesta és la qüestió que tracta d'estudiar l'Ontologia.b) Sobre el coneixement

Comencem per fent-nos preguntes, però he de poder trobar respostes. Per poder explicar la realitat cal conèixer-la. D'ací sorgeix una nova categoria de preguntes:

Què és conèixer?

Partint del contacte amb la realitat construeixo una representació mental que la pretén "captar", "comprendre", "descriure",... Com se jo que les meves idees es corresponen amb la realitat?, Quan són pura especulació o són veritat? Aquí es desglossen una sèrie de preguntes que tracta d'estudiar la Teoria del Coneixement, Gnoseología o Epistemologia.

1. Com puc conèixer?

-Quin mètode he de seguir per poder conèixer?-Quines facultats intervenen en el coneixement i que fiabilitat tenen?, Quin pes tenen els sentits i la raó en el coneixement?-Com saber quan el meu coneixement és vàlid?-Què és la veritat?.

Això ens porta directament a una segona pregunta fonamental:

1


2. Què puc conèixer?

La teoria del coneixement rep noms diferents segons tracti d'explicar tipus de coneixement diferents:

-Quina diferència existeix entre el conegut (Pablo) i el meu coneixement d'això (el meu coneixement de Pablo)?, Aquesta diferència es pot eliminar completament?-Té límits el meu coneixement?, Quins?

La Lògica estudia el coneixement desenvolupat exclusivament a partir de la raó i prescindint de l'experiència. Estudia les lleis del raonament correcte.

La Filosofia de la Ciència estudia el coneixement científic.

c) Sobre l'ésser humà.

Finalment abordem una pregunta fonamental:

Què som nosaltres?-Què és l'ésser humà? (Ànima i cos, ànima, cos,...)-Com és? (Bo, dolent, social, asocial,...)-Quin pes té la biologia i quin la cultura en ell?, Neix o es fa?-Existeix una naturalesa humana?, Com és? (Inalterable o evoluciona)Aquesta és la qüestió que tracta d'estudiar l'Antropologia.

Abordem aquesta pregunta des de diferents perspectives:

1. Quan considerem a l'ésser humà analitzant-ho en la seva relació amb els altres, en la seva vida en societat, sorgeixen dues noves disciplines:

Com organitzar i governar la societat?:

-Per què vivim en societat?-Com ens organitzem?-Quins són els fonaments del poder polític?-Quins són les formes de govern justes i injustes?

L'anàlisi dels models existents i la proposta de models alternatius -utopies- es realitzen des de la Política.

Com he d'obrar en la meva relació amb els altres? (Egoisme, altruisme, tolerància, solidaritat, llei del més fort,...)

Sobre l'anàlisi i la creació de valors se centra l'estudi de l'Ètica.

2. Quan ho fem analitzant l'acció humana en la seva dimensió de producció material trobem altres dues disciplines: Què és una obra d'art? (Què és el bell, el lleig, el sublim, l'horrorós, el

sinistre, el ridícul, etc.?)

1


L'anàlisi dels conceptes estètics lligats a les obres d'art i la reflexió sobre certs problemes que sorgeixen quan les contemplem es realitza des de l'Estètica. Quina incidència té sobre la vida humana i la societat la tecnologia?

L'anàlisi de les conseqüències que el desenvolupament tecnològic ha tingut sobre l'ésser humà i el seu entorn es realitza des de la Filosofia de la Tècnica.

Aquestes no són totes les disciplines existents perquè quan la filosofia es converteix en un metadiscurs apareixen moltes altres com la filosofia de la Història, filosofia de la religió, filosofia de la cultura, filosofia del llenguatge, etc.

3. LA FILOSOFIA I LA SEVA HISTÒRIA.

Fem aquí un breu repàs de la història de la filosofia en occident que es veu amb més detall al llarg del segon curs de batxillerat.

3.1. FILOSOFIA ANTIGA

a) El pas del mite al logos:el naixement de la filosofia.

El naixement de la filosofia a Occident es produeix al segle VI a. C. en l'Antiga Grècia, en concret, a la ciutat de Milet situada en la costa jonia (actualment a Turquia).

Els primers filòsofs critiquen el discurs mític com a forma d'explicació de la realitat i ho substitueixen pel discurs racional. És el que tradicionalment es denomina el pas del mite al logos. En realitat es tractava de traslladar l'impuls ratzionalizador que havia sorgit de l'intent d'ordenar el nou espai polític i social creat entorn de la polis (ciutat-estat) a la investigació de la naturalesa (physis) La polis democràtica de Milet havia substituït la força i el llinatge com a eina en la presa de decisions dels assumptes públics per l'argumentació i la paraula (logos)

Aquests filòsofs, denominats presocràtics, van haver d'enfrontar-se al repte de buscar les primeres explicacions sobre l'origen de l'univers (cosmogonia) i la seva actual estructura i funcionament (cosmologia) amb la sola arma de la raó i l'observació dels fets que succeïen al seu al voltant. Així, com un mateix saber indistint, van sorgir la filosofia i la ciència.

b) La il·lustració grega: Del segle de Pèricles a l'imperi d'Alexandre.

Al segle V a. C. la ciutat d'Atenes es converteix en la polis que reuneix major poder polític i econòmic. Pèricles amplia la democràcia a tots els que posseeixen l'estatus de ciutadans i la converteix en la forma de govern on el poder de la paraula cobra la major importància. Reunits en assemblea a la plaça pública (àgora) els ciutadans debaten els assumptes de la ciutat sentint-se plenament implicats en la seva gestió i identificats amb ella. D'aquesta

1


manera la filosofia dóna un gir antropològic passant de la investigació natural a centrar la seva reflexió sobre l'ésser humà i la seva vida en societat (ètica i política).

En tots els àmbits del saber i de les arts Atenes aconsegueix la seva màxima esplendor cultural i es converteix en centre d'atracció per als intel·lectuals de totes les polis de Grècia. Aquests nouvinguts, als quals se'ls denominarà sofistes, es convertiran en els primers professionals de l'ensenyament de la filosofia. Posseïdors d'un saber enciclopèdic ofereixen aquells coneixements de caràcter humanístic i pràctic que necessitaven els ciutadans per poder intervenir en l'assemblea amb garanties d'èxit.

Oposat al seu pensament apareix un atenès carismàtic Sòcrates (470-399 a. C.) que enfront de les idees relativistes i convencionalistes que defensaven els sofistes en ètica i política cerca trobar les definicions de conceptes universalment vàlides sobre les quals fundar la moralitat i la vida pròpia. La seva intenció no és convèncer mitjançant discursos grandiloqüents com feien els sofistes, sinó que, a través d'un diàleg personal, intentà ajudar als seus interlocutors al fet que descobreixin les veritats per si mateixos.

És en aquesta època en la qual apareixen els dos filòsofs amb major pes en tota l'antiguitat i que més influència tenen en tota la filosofia posterior:Plató (427-347 a. C.), que va ser deixeble de Sòcrates, viu des de molt jove la inestabilitat política de les Guerres del Peloponés que enfrontaven la democràtica Atenes i la militarista Esparta. De família aristocràtica critica la democràcia convertida al segle IV a. C. en demagògia per acció de la segona generació de sofistes. Buscant uns principis immutables sobre els quals assentar un ordre polític estable per a la polis desenvolupa la seva Teoria de les Idees que serveix de base per al primer gran sistema filosòfic de l'antiguitat.

Aristòtil (384-322 a. C.), deixeble de Plató i preceptor d'Alexandre el Gran, partix de la crítica a la teoria de les Idees del seu mestre per construir la seva pròpia proposta filosòfica que es constitueix en el segon gran sistema de l'antiguitat i proporciona les principals teories de la ciència que es mantindran fins a la Revolució científica dels segles XVI-XVII.

c) L'hel·lenisme i la recerca de la felicitat.

Amb l'Imperi d'Alexandre el Gran la cultura grega es difon per tot el món conegut però les polis perden la seva independència. La decadència política d'Atenes i la crisi de la democràcia fa que els ciutadans ja no se sentin identificats amb una acció de govern que ara és protagonitzada per funcionaris i buròcrates depenents dels centres de poder de l'imperi.

Impotent davant la nova política la filosofia gira cap a preocupacions més personals i individualistes. Les noves escoles filosòfiques tenen com a objectiu principal la recerca de la felicitat i per a això proposen un ideal de savi. Ara ja no es tracta de dissenyar un projecte comú per a la societat (política) sinó de trobar una manera de vida que permeti el "viure bé" en petits grups o

1


individualment. Sorgeixen així les escoles hel·lenístiques: l'estoïcisme, el epicureisme, el cinisme i l'escepticisme.

Mentre la filosofia continua desenvolupant-se a Atenes la ciència es desplaça cap a Alexandria el museu de la qual -biblioteca- serà el major centre científic de l'antiguitat. En ell treballaran científics com Euclides, Arquimedes, Ptolomeu, Galeno i Hipatia.

d) De Roma a la fi del món antic.

Amb la helenització de Roma les escoles filosòfiques gregues es van instal·lar també a la capital del nou imperi aconseguint un gran desenvolupament i nombrosos adeptes, entre ells el mateix emperador Marco Aureli. No obstant això, amb el temps, els romans no van entendre bé la pluralitat d'escoles que va ser vist com a caos i falta de criteri, la qual cosa els va portar progressivament cap a l'escepticisme, el irracionalisme i la religió. A poc a poc es va ser produint un acostament entre les diferents escoles quedant marginada i perseguida l'escola epicúria.

En la ciència, exceptuant el nucli d'Alexandria, es limiten a traduir obres o a fer "summas" en les quals es recopila tot el que els antics savis van creure veure o anotar. Així s'abandona la investigació natural i cada vegada és major l'interès per successos de caràcter màgic o sobrenatural.

En el final del món antic el afonament de l'ordre social romà porta a un progressiu acostament de la filosofia a la religió. Ja no s'entén la serenitat del savi i es busca la salvació transcendent, és una època de por a la raó.

Amb l'Edicte de Milà (any 313 d. C.) i el reconeixement de la llibertat de culte cristià l'Església es convertirà en el nou poder que monopolitzarà la cultura i l'administració estatal. El seu ferri control ideològic anirà perseguint totes aquelles idees que no concordin amb l'afirmat en la Bíblia i d'aquesta manera les escoles gregues aniran desapareixent o mantenint-se només en algunes elites cultes.

3.2. FILOSOFIA MEDIEVAL

L'Edat Mitjana va des de la caiguda de Roma l'any 476 d. C. fins al Renaixement, ja al segle XV. És un mil·lenni que se sol qualificar com teocéntric, és a dir, que Déu és el centre de la vida intel·lectual. Es passa del predomini d'un discurs racional al predomini d'un discurs religiós. El pensament s'ocupa de la relació entre la fe cristiana i la raó, més concretament, s'estudia l'adaptació de la filosofia grega als dogmes cristians. La tutela religiosa de la cultura queda reforçada pel fet que l'Església és l'única institució estable enmig dels constants conflictes polítics que afebleixen el poder civil. Per això, el saber i la creació cultural es refugien en els monestirs sobretot durant els primers segles.

Els primers pensadors cristians (l'apologètica) rebutgen frontalment tot allò que no sigui cristià i, en concret, la filosofia. Això s'explica, d'una banda,

2


per la necessitat de defensar-se enfront de les persecucions i heretgies; d'una altra, la raó grega és assimilada al paganisme i, per tant, a l'error i la falsedat. L'única veritat és la revelada per Déu.

Passada aquesta fase, a la raó se li dóna el paper d'instrument vàlid al servei de la fe. Agustí de Hipona (354-430), un dels pares de l'Església (la patrística), fa la primera gran síntesi entre cristianisme i pensament grec, en concret, amb el platonisme, ja que era la filosofia que tenia més influència d'idees religioses i més possibles punts de contacte amb el cristianisme.

L'any 529 l'emperador Justinià clausura les escoles filosòfiques d'Atenes i els filòsofs es marxen a Orient portant-se les obres clàssiques i desplaçant així la principal activitat cultural i científica. En els textos que es produeixen allí la filosofia de Plató i Aristòtil es fusiona cosa que provocarà equívocs en la seva interpretació quan al segle XIII siguen recuperats a Occident.

Mentrestant, al segle IX-X, el pensament cristià ha fixat el seu credo bàsic i per transmetre-ho funda l'escolàstica formada per les escoles monacals primer i després les catedralícies que donaran lloc a les primeres universitats. En elles es reinicia a poc a poc la reflexió i el debat filosòfic encara que sempre dins dels límits del credo cristià.

Al segle XIII la recuperació de part de l'obra Aristòtil de mans del filòsof àrab Averroes (1126-1198) causa un gran impacte a la universitat de París. Es genera una gran controvèrsia doncs es troben amb una explicació merament racional, que no recorre en cap moment a la revelació, de totes les qüestions que acuiten a l'ésser humà. En un primer moment les idees d'Aristòtil es persegueixen per herètiques però Tomás d'Aquino (1225-1274), un monjo i filòsof dominic, adapta el pensament aristotèlic al cristià proporcionant la segona gran síntesi entre aquest i el pensament grec. Tal èxit haurà de la seva síntesi, denominada aristotèlic-tomista, que es convertirà en el llibre de text oficial durant el renaixement i en el nou dogma de fe cristià.

No obstant això al llarg del segle XIV cada vegada sorgeixen més veus reclamant una separació entre raó i fe, filosofia i religió, i reivindicant l'autonomia de cadascuna d'elles. L'exemple més rellevant és la filosofia nominalista de Guillermo de Ockham (1295-1350) S'inicia un procés de secularització de la cultura i s'abandona tot intent de racionalitzar la fe, és a dir, es reconeix que la raó és una via diferent de coneixement a la fe. L'experiència com a manera de coneixement va obtenint cada vegada més importància en detriment del valor tradicionalment atribuït a la deducció i a l'autoritat, fet que contribuirà decisivament a l'impuls de nou de la ciència.

3.3. FILOSOFIA RENAIXENTISTA.

El pensament renaixentista es veu emmarcat per la crisi del sistema escolàstic i l'intent de recuperar el pensament antic. En ell l'ésser humà ocupa el centre de reflexió i interès el que fa que es considere al Renaixement un període antropocèntric. A més oferirà nous plantejaments en el terreny de la política, la religió i la ciència.

2


El Renaixement humanista veu en l'Edat Mitjana una Edat de Tenebres i la seva admiració cap a la cultura greco-romana li porta a l'intent de tornar a l'univers cultural de l'antiguitat clàssica. Es tracta de recuperar les seves obres i traduir-les el més fidelment possible. No només les menys conegudes de Plató o Aristòtil, sinó també les d'altres autors i corrents, com les de l'hel·lenisme o la ciència alexandrina, que havien estat oblidades o censurades. No obstant això, s'acabarà trencant amb tota autoritat, sigui Plató, Aristòtil o els pensadors cristians.

En el terreny de la política destaca Maquiavel (1469-1527) qui funda el pensament polític modern en descriure la conducta efectiva dels reis i prínceps renaixentistes, mostrant com hi ha governants que no tenen escrúpols i usen qualsevol mitjà per garantir la finalitat que els convé. L'interès per l'organització i el funcionament de la societat fa ressorgir la literatura utòpica, és a dir, les descripcions de societats imaginàries més o menys felices i sense discriminacions.

En el terreny de la religió el fet fonamental és la Reforma protestant i l'aparició de diverses confessions cristianes enfrontades. Enfront de la jerarquització i unitat eclesiàstica d'èpoques anteriors es planteja la necessitat de retornar als orígens del cristianisme.

En el terreny de la ciència es produeix la Revolució científica dels segles XVI-XVII que portarà a l'abandó de la visió de l'univers basat en les teories d'Aristòtil i a una progressiva separació de ciència i filosofia. En l'astronomia Nicolás de Copèrnic (1473-1543) proposa l'heliocentrisme enfront del geocentrisme aristotèlic. Galileu Galilei (1564-1642) desenvolupa una nova física caracteritzada pel valor de les dades empíriques i la formulació matemàtica. Al final del segle XVII la física d'Isaac Newton (1642-1714) completa la Revolució científica i consolida la ciència moderna.

3.4. FILOSOFIA MODERNA.

La filosofia moderna es plantejarà com a qüestió prèvia a tota reflexió sobre la realitat l'anàlisi del coneixement humà, les seves possibilitats i els seus límits, és a dir, es constitueix en una crítica del coneixement.

Es parteix d'una idea clau, la idea del món com a representació. El nostre coneixement no és una còpia fidel i idèntica de la realitat sinó una re-presentació d'ella. Es pren consciència del paper del subjecte i la seva mediació en l'acte de conèixer.

Quatre moviments filosòfics, des de diferents pressupostos, se succeeixen aprofundint i avançant, en aquesta reflexió:

El racionalisme modern de René Descartes (1596-1650) inaugura la modernitat. Ja no és suficient la fe en la revelació o l'autoritat com a criteri deveritat, ni sil·logisme aristotèlic com a mètode de coneixement. Cal trobar un nou criteri de veritat i nou mètode sobre el qual assentar de manera

2


ferma la filosofia i la nova ciència. ja que la informació que ens proporcionen els sentits no és sempre fiable proposarà un criteri de certesa racional ("no acceptar gens que a la meva raó no es mostri clara i distintament") i prendrà com a model de mètode el del saber matemàtic.

Com a contrapunt a aquesta visió racionalista apareix l'empirisme modern que afirma que la font de tot coneixement és l'experiència. La ment, en néixer, és com una fulla en blanc que, a poc a poc, es va emplenant amb la informació que ens proporcionen els sentits. El seu representant més radical David Hume (1711-1776) afirma que el coneixement no pot anar més enllà de les impressions dels sentits i redueix així el coneixement científic a una mera creença basada en el costum i l'hàbit.

Immanuel Kant (1724-1804) (idealisme transcendental) fa un pas més enllà i aconsegueix superar ambdues tendències afirmant que el coneixement és una síntesi entre la informació que ens proporcionen els sentits i les formes innates que per ordenar-la li aplica l'ésser humà. D'aquesta manera no podem saber com és el món independentment d'aquestes formes que emprem per processar el material que rebem dels sentits.

Finalment, G.W.F. Hegel (1770-1831) (idealisme absolut) ens proporciona l'últim gran sistema filosòfic. El seu mèrit consisteix a situar una raó, que fins ara havia estat abstracta, en el seu esdevenir històric. El coneixement humà se situa en la història i avança en la mesura que intenta superar les contradiccions que es va trobant, és la raó dialèctica, que avança negant-se i superant-se a si mateixa.

Paral·lelament a aquesta reflexió sobre el coneixement, el pensament il·lustrat, finals del segle XVII i segle XVIII (el segle de les Llums), estableix l'autonomia de la raó, el seu caràcter crític i tolerant que associada a la idea de progrés impulsa i fan avançar espectacularment les reflexions que sobre la religió, la política i la ciència es van iniciar en el Renaixement. Thomas Hobbes (1588-1679) estableix els conceptes bàsics del futur liberalisme. A França es publica l'Enciclopèdia sent l'objectiu que els éssers humans ixcan de les tenebres de la ignorància i comencen a pensar per ells mateixos. Jean Jacques Rousseau (1712-1778) a través de la seva idea de la sobirania representativa i Montesquieu (1689-1755) a través de la seva idea sobre la divisió de poders estableixen les bases de les democràcies modernes. Aquestes seran les idees en la qual es fonamentà la Revolució francesa i la Declaració Universal dels Drets Humans (1789).

3.5. FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA.

És la fi dels grans sistemes i l'emergència de pluralitat de moviments de molt diferent signe que suposen una crítica, una revisió i una reacció enfront de la visió especulativa i sistemàtica de la filosofia de Hegel. Al segle XIX destaquen els denominats filòsofs de la sospita. Es busca la interpretació del sentit de les creacions culturals (filosofia, religió, art, etc.), veure la relació entre el que la consciència expressa en aquests productes i el que està latent i simulat darrere.

2


Karl Marx (1818-1883) veu darrere de la ideologia dominant els interessos de classe dels grups de poder que busquen perpetuar-se. La ideologia intenta ocultar que el ordre social és injust i presentar-ho com un ordre natural i immutable.

Friedrich Nietzsche (1844-1900) ataca la moral occidental i cristiana perquè falseja l'existència autèntica, viscuda i decidida individualment. Afirma que els valors de la societat benpensant són convencions buides i rebutja que hi haja un altre món (el cel de la religió) que done sentit a aquest món terrenal. Darrere de la moral cristiana s'oculta la incapacitat d'alguns per viure la vida en plenitud.

Sigmund Freud (1856-1939) descobreix la cara oculta de la ment humana l'inconscient. Darrere de la racionalitat i la intel·ligència s'oculta una ment en continu conflicte que pretén conciliar els desitjos biològics i irracionals amb els imperatius interioritzats de la conducta moral i social.

Al segle XX apareixen noves i complexos corrents filosòfics. Les més importants són la filosofia analítica, l'existencialisme, l'estructuralisme i l'Escola de Frankfurt.

3.6. EL PAPER DE LA DONA EN LA HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA.

Al llarg de la història de la filosofia no hi ha una presència igual d'homes i dones. Les causes les hem de trobar en el fet que les dones han tingut un accés més difícil als diferents àmbits del saber, les arts, el poder polític, econòmic o religiós. Per tant, la història de la filosofia no constitueix una excepció i aquelles causes que han actuat dificultant la normal presència pública de les dones com a col·lectiu també ha afectat a la creació filosòfica en particular. Existeixen una sèrie de factors socioculturals que han dificultat el normal accés de la dona al món de la producció cultural:1. L'educació sexista atribuïa papers diferents segons el gènere, assignava a la dona a l'àmbit domèstic i li donava un paper invariablement auxiliar respecte al món masculí, l'únic perfectament públic i obert a la intervenció social. Est contrastava amb el reclòs món específicament femení, lligat sempre als sentiments, a la vida privada i a la gestió de la família.2. Els obstacles per accedir a una bona educació que donés accés a llocs de poder institucional.3. La tradicional falta d'expectatives socials sobre el pensament abstracte elaborat per les dones.4. La mateixa imatge que les dones tenien de si mateixes no suficientment bona com per afirmar la confiança en les pròpies capacitats intel·lectuals.5. Les poques dones que accedien a la cultura a través de pares, germans o marits, sovint donaven a conèixer la seva obra a través d'ells i, per tant, les seves aportacions han estat atribuïdes a la corresponent figura masculina. En el pensament actual afortunadament ja no es pot dir el mateix. Les dones s'han anat introduint cada vegada més en tots els àmbits de la vida cultural i política, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX i això s'ha manifestat en la filosofia en un important increment i una progressiva igualtat de les aportacions de les pensadores al panorama de la reflexió.

2


ACTIVITATS

Activitats inicials

1. Llegeix el següent text i comenta les idees que et suggereix. Què vol dir l'afirmació : “Filosofa l'home”?.

“La filosofia és un producte humà de cada filòsof i cada filòsof és un home de carn i os que es dirigeix a altres homes de carn i os com ell. I faça el que vulga, filosofa, no amb la raó només, sinó amb la voluntat, amb el sentiment, amb la carn i amb els ossos, amb l'ànima tota i amb tot el cos. Filosofa l'home”. Miguel de Unamuno.

2. Què volem dir quan afirmem que “cal prendre's la vida amb filosofia”?3. Què és per a tu filosofia?4. És ciència la filosofia?5. Quins problemes creus que es tracten en filosofia?. Alguna vés t'has plantejat problemes filosòfics?6. Té algun paper la filosofia en la nostra vida?7. Coneixes el nom i alguna obra d'algun filòsof?. I d'una filòsofa?

Activitats d'aplicació

8.Què ens empeny a filosofar?9.Existeix alguna relació entre el mite i la filosofia?. I entre la filosofia i la religió?10. En quin sentit la filosofia no és un saber útil?11. Com es relacionen l'admiració, el dubte, la recerca del saber i la filosofia?12. És possible ser científic i filòsof al mateix temps?. Justifica la teva resposta.13. Quin és el sentit i la funció de la filosofia?14. Descriu els àmbits d'estudi de la filosofia.15. A partir de la lectura de la unitat i dels textos que en ella apareixen, elabora una definició de filosofia.16. Realitza un quadre en el qual apareguen els principals moments del desenvolupament històric de la filosofia, temes i autors i escoles. Creus que en la temàtica filosòfica de cada etapa històrica influeix la situació política, social, econòmica i cultural?, justifica la teva resposta recolzant-te en exemples concrets.17.Per què en filosofia no hi ha un sol mètode sinó mètodes?18.Descriu els principals mètodes emprats en filosofia.19.Quines semblances i diferències podries establir entre el mètode empíric-racional i l'empirista?20.Assenyala les principals diferències entre l'empirisme i el racionalisme.21. Explica amb les teves paraules en gir copernicà que duu a terme kant en el terreny filosòfic.22.Quin paper atribueix a la filosofia el mètode analític-lingüístic?.23.Per què és tan important el context històric i el llenguatge per al mètode hermenéutic?24.Quin paper compleixen la raó i l'experiència en cadascun dels mètodes presentats?.

2


25.Quins han estat els principals motius pels quals la dona ha estat allunyada del camp de la filosofia?26.Com justificaries que l'afirmació “només sé que no sé res” és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia?27.Descriu el sentit que Jaspers, Russell i Savater atorguen a la filosofia.

Activitats d'ampliació

28. Realitza un treball monogràfic sobre alguna filòsofa destacable que hi haja hagut al llarg de la història.

29. Dissertació: Quin paper pot exercir la filosofia avui?

30. Seguint l'esquema dels comentaris de text, comenta el text de Kolakoxski de l'apartat 2.

Activitats de reforç i avaluació

31 Què és la filosofia?32.Què és el que fa possible que l'ésser humà es pregunte pel sentit de les coses i de la seva existència?33.Quina diferència a l'ésser humà d'altres animals?34.Què és un mite?. Característiques del mite.35.Descriu els aspectes característics de la religió. Com definiries la religió?. Quines diferències trobes entre religió i mite?.36.Descriu les característiques del saber científic.37.Descriu les característiques del saber filosòfic.38.Descriu les diferències entre el saber científic i el saber filosòfic.39.Creïs que és necessària la filosofia?. En quin sentit?.40.Quina diferència existeix entre un saber comú i un saber crític?41.A què ens pot ajudar el discurs filosòfic?42.Quan va néixer la filosofia?. Quines circumstàncies socials, polítiques, econòmiques i culturals van fer possible el naixement de la filosofia?.43.Indica algun dels autors o escoles filosòfiques més significatives de la Història de la Filosofia.44.Indica, cronològicament, els temes més importants tractats en filosofia.

Activitats de síntesis

45.Fes un esquema amb les idees més rellevants de la unitat.46.Defineix els deu termes que consideres més importants de la unitat.

2


TEXTOS

Quan va sorgir la filosofia en l'antiga Grècia els humans portaven ja milers d'anys orientant-se en el món i en la vinya amb l'ajuda d'un conjunt de mites tradicionals. Enfront del mite acceptat per tradició, els filòsofs pretenien establir un saber crític i racional sobre l'Univers. Aqueix intent es mantindria durant dos mil anys i acabaria fructificant en la ciència moderna. Per açò, un dels sentits mes antics de la paraula “filosofia” és el de ciència.

L'obra en què Newton va presentar la seua sistematització de la mecànica a la fi del segle XVII portava per títol: “Philosophiea naturalis principia matemàtica”(Principis matemàtics de la filosofia natural). En el segle XVIII Lamarck exposava les seues idees evolutives en la seua “filosofia zoològica”, en el segle XIX *Dalton presentava els fonaments de la nova química en el seu “nou sistema de filosofia química” i en el segle XX a Estats Units tots els doctors en qualsevol ciència són “doctors en filosofia”.

La ciència actual està fragmentada en un gran nombre d'especialitats. Cada especialitat té la seua pròpia terminologia, la seua peculiar àrea d'estudis, les seues tradicions metodològiques, etc Amb freqüència es diu que un científic està filosofant o fent filosofia quan traspassa els límits de la seua especialitat i fa consideracions més generals que les permeses pel marc metodològic de la mateixa, o quan tracta d'analitzar amb mes calma i exactitud de l'ordinària els conceptes i nocions que utilitza o quan explicita o posa en qüestió críticament els cànons metodològics en els quals es basa.

L'anàlisi dels conceptes i l'anàlisi metodològica són potser les dues tasques mes importants de la filosofia actual. L'anàlisi dels conceptes requereix la comprensió del funcionament lingüístic dels mateixos. I l'anàlisi metodològica requereix la elucidació de l'estructura i finalitat de l'empresa científica. De fet, filosofia del llenguatge i filosofia de la ciència constitueixen les dues branques mes conreades de la filosofia professional actual.

En general sol parlar-se de filosofia sempre que algú tracta d'obtenir una visió de conjunt de la seua activitat, explicitada i críticament analitzada. Així es parla de filosofia de la venda practicada per tal organització comercial, de la filosofia sanitària de tal hospital, de la filosofia creditícia de tal banc, de la filosofia jurídica de tal tribunal, etc.

Així com la tradició de la primera filosofia grega va conduir a la ciència, així la tradició estoica ( com l'índia va conduir a una preocupació pel sentit de la pròpia vida a un cert menyspreu de les vanitats corrents, a una acceptació de l'inevitable, etc). En aquest sentit segueix dient-se que algú “es pren les coses amb filosofia”, si no dóna importància a les coses que solen preocupar als altres i si suporta amb serenitat les calamitats que li ocorren.

En resum, podem dir que la filosofia en el seu sentit més estret és el que fan els filòsofs professionals ( és a dir els professors de filosofia); en un sentit mes ample és el que fan els científics en general quan paren esment a l'anàlisi dels conceptes i mètodes de la seua ciència; i en el més ampli sentit és el que fa tothom quan tracta d'obtenir una visió global, coherent i crítica del seu camp d'activitat o quan tracta de col·locar els avatars de la seua vida en perspectiva. En aquest últim sentit tots podem ser filòsofs.

A diferència del que ocorre amb l'astronomia o la genètica o la egiptologia o qualsevol especialitat científica, la filosofia no posseeix un conjunt universalment admès de veritats o resultats que es poden exposar i ensenyar.

2


La filosofia és una activitat permanent d'anàlisi conceptual i d'argumentació crítica aplicable a qualsevol cosa. L'important en filosofia és aqueixa activitat, el filosofar. Per açò deia *Kant que no s'aprèn filosofia sinó que solament s'aprèn a filosofar. Wittgenstein comparava la seua filosofia a una activitat terapèutica consistent a desembullar i dissoldre els problemes conceptuals.Jesús Mosterín. Catedràtic de Filosofia, Ciència i Societat (CSIC)

1.- Assenyala els diversos sentits del terme “ filosofia” que apareixen en el text.2.- Qui eren els estoics i quins ideal de vida van defensar?3.- Per què s'afirma que la filosofia és una activitat permanent?4.- Què vol dir *Kant quan afirma que “no s'aprèn filosofia sinó que solament s'aprèn a filosofar”?--------------------------------------------------------------------------------------------------------

"Tots els homes i totes les dones són filòsofs; o, permetre'ns dir, si ells no són conscients de tenir problemes filosòfics, tenen, en qualsevol cas, prejudicis filosòfics. La major part d'aquests prejudicis són teories que inconscientment donen per assegudes, o que han absorbit del seu ambient intel·lectual o de la tradició. ja que poques d'aquestes teories són conscientment sostingudes, constitueixen prejudicis en el sentit que són sostingudes sense examen crític, fins i tot a pesar que pugen ser de gran importància per a les accions pràctiques de la gent i per a la seua vida sencera.

Una justificació de l'existència de la filosofia professional resideix en el fet que els homes necessiten que hi haja qui examine críticament aquestes esteses i influents teories.

Est és l'insegur punt de partida de tota ciència i tota filosofia. Tota filosofia ha de partir de les dubtoses i sovint pernicioses concepcions del sentit comú acrític.

El seu objectiu és el sentit crític i il·lustrat: una concepció més pròxima a la veritat i amb una influència menys perniciosa sobre la vida humana.[…] Tots els éssers humans són filòsofs perquè, d'una manera o una altra, tots adopten una actitud davant la vida i la mort"Karl R. Popper: Com veig la filosofia, Pàg. 64

1.- Explica què són els prejudicis i posa exemples.2.- En què consisteix un examen crític?3.- Per què “Tots els homes i totes les dones són filòsofs”?4.- Quins són els temes sobre els quals sols “filosofar”?

2



TEMA 2: EL CONEIXEMENT

2



a) Objectius mínims

I. Exposar una definició precisa de què és el coneixement destacant els elements que intervenen en el procés cognitiu i les formes i nivells de representació mental de la realitat.II. Apreciar la importància del llenguatge en el procés cognitiu i en la nostra forma de aprehender la realitat.III. Analitzar els aspectes més significatius de les diferents teories sobre l'origen del coneixement, apreciant com cadascuna d'elles destacarà com a origen del coneixement un aspecte diferent, així com facultats *cognoscitivas i mètodes diferents.IV. Apreciar la dificultat que existeix per establir la relació entre coneixement i realitat a través del coneixement i anàlisi de diferents teories filosòfiques.V. Reconèixer i exposar els límits del coneixement humà.VI. Establir diferències entre els diferents tipus de coneixement.VII. Apropar-se de manera filosòfica al problema de la veritat.VIII. Ser crítics davant els criteris que, en principi, han de garantir la veritat dels nostres coneixements.IX. Reconèixer la responsabilitat personal i col·lectiva que cadascun de nosaltres té en la lluita contra la ignorància i l'error.X. Conscienciar-se i assumir que l'educació és un dret que posseeixen tots els éssers humans.

b) Objectius d'ampliació.

I. Valorar la dimensió social i intersubjetiva que ha de garantir la veritat dels nostres coneixements.

II. Adoptar una actitud crítica davant el dogmatisme i l'escepticisme radical.

3


ÍNDEX

1. PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA.

2. QUÈ ÉS CONÈIXER?.2.1.Definició.2.2.Quins elements intervenen en el procés cognitiu?2.3.Formes i nivells de representació mental de la realitat.

2.3.1.Percepció.2.3.2.Representació.2.3.3.Simbolització.

2.4. Coneixement i llenguatge.2.4.1. La importància del llenguatge en el coneixement.2.4.2.Procés de formació de conceptes.2.4.3.Les funcions del llenguatge.

3. COM PUC CONÈIXER?3.1. Introducció3.2. El racionalisme.3.3.el empirisme.3.4.el criticisme.

4. QUÈ PUC CONÈIXER?4.1.Quina relació existeix entre el meu coneixement de les coses i el que aquestes són?

4.1.1.Realisme.4.1.2.Realisme moderat.4.1.3.Fenomenisme.

4.2.Quins són els límits del coneixement?4.2.1.el dogmatisme.4.2.2.el relativisme.4.2.3.el escepticisme.

4.3.Tipus o graus de coneixement.4.3.1.Certesa.4.3.2.Opinió.4.3.3.Dubte.

5.QUÈ ÉS LA VERITAT?5.1.Introducció.5.2.Teories sobre la veritat.

5.2.1.la veritat com a correspondència.5.2.2.la veritat com a coherència o veritat formal.5.2.3.el pragmatisme, utilitarisme o veritat instrumental.5.2.4.el perspectivisme.

3


1. PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA.

La teoria del coneixement o gnoseología és la disciplina filosòfica que intenta definir què és el coneixement, explicar el seu procés de constitució i establir els seus límits i possibilitats.

Per tant, tracta de respondre a les següents preguntes:

1. Què és conèixer? Aquí tractarem d'explicar:

a. Quins elements intervenen en el procés cognitiu?b. Quins són les formes i nivells de representació mental de la realitat?c. Quin paper juga el llenguatge en la construcció del nostre

coneixement del món?

2. Com puc conèixer? Les qüestions que aquí es plantegen són:

a. Quin és l'origen del coneixement?b. Quines facultats intervenen?. La raó, els sentits, tots dos, …c. Seguint què mètode? Es tracta de saber quins són els passos a seguir per obtenir un coneixement vàlid.

3. Què puc conèixer? Les qüestions que aquí es plantegen són:

a. Quina relació existeix entre el meu coneixement de les coses i el que aquestes són?b. Quins són els límits del coneixement humà?c. Quins són els tipus o graus de coneixement?

4. Què és la veritat?

3


2. QUÈ ÉS CONÈIXER?

2.1. DEFINICIÓ.

Conèixer és una activitat mental mitjançant la qual l'ésser humà s'apropia del món que li envolta. Aquesta apropiació és una captació intel·lectual de l'entorn o del propi organisme.

L'acte de conèixer és un procés complex en el qual intervenen aspectes biològics, cerebrals, lingüístics, culturals, socials i històrics i no es pot dissociar de la vida humana ni de les relacions socials.

Per aquest motiu conèixer es una necessitat fonamental per a l'ésser humà ja que a partir del coneixement la persona pot orientar-se, decidir i actuar (dimensió pràctica o praxi).

Explicar la constitució del nostre coneixement en tots els seus aspectes i amb tots els factors que intervenen modelant-ho és alguna cosa summament complex. Per tant, ens limitarem a fer una primera aproximació destacant els aspectes més rellevants:

1. En primer lloc, observarem els diferents processos psicològics que permeten a l'ésser humà anar adquirint aquest coneixement i tenir una representació mental de la realitat.2. En segon lloc, compararem la forma en com es representen, en cadascun dels diferents nivells de representació, els objectes.3. Finalment, reflexionarem sobre el paper fonamental que el llenguatge té en aquest procés representatiu i cognitiu.

2.2.QUINS ELEMENTS INTERVENEN EN EL PROCÉS COGNITIU?

L'acte de conèixer s'articula a partir de la interacció entre dos pols:

1. L'objecte. És a aquella part de la realitat que és susceptible de ser captada per les nostres estructures cognitives. És objectiu tot el que fa referència a l'objecte.

3


2. El subjecte. És qui coneix i la seva intenció és apropiar-se mental o intel·lectualment d'un objecte que abans no coneixia. Posseeix unes estructures cognitives que limiten i configuren les seves possibilitats de conèixer l'objecte (Els llindars sensorials, les estructura de la nostra memòria, imaginació, pensament i llenguatge, les seves limitacions) Està condicionat a més per factors de caràcter sociològic, històric, cultural, pràctic, etc. És subjectiu tot el que fa referència al subjecte.

3. El coneixement. És el resultat del procés d'apropiació intel·lectual per part del subjecte de l'objecte. És gnoseològic o cognitiu tot el que fa referència al coneixement.

2.3.FORMES I NIVELLS DE REPRESENTACIÓ MENTAL DE LA REALITAT.

Descrivim aquí els diferents processos cognitius que permeten a l'ésser humà representar la realitat comparant-los i assenyalant els seus avantatges i inconvenients. Veurem com el llenguatge és el procés clau que permet donar un salt qualitatiu en la nostra representació del món i en la constitució del nostre coneixement. Existeixen tres nivells de representació cadascun dels quals treballa a partir de les dades que li ofereix el nivell anterior. És el que es denomina constructivisme i és la base sobre la qual es constitueix el nostre coneixement del món.

2.3.1.Percepció.

És el primer nivell. Està constituït per dos processos:

Al resultat ho denominem: el PERCEPTO: l'objecte en la percepció.

Posseeix les següents característiques:

a) Requereix de la presència de l'estímul.

b) Construït a partir de les dades dels sentits. (Matèria primera: la sensació)c) Es presenta de forma singular (d'un en un) i concreta (en tots els seus detalls),d) En un temps i espai determinats.i) De forma directa, nítida i exacta. Ho puc recórrer en tots els seus detalls.f) Les seves qualitats se m'imposen no les puc modificar a gust o voluntat.

2.3.2. Representació.

És el segon nivell. Està constituït també per dos processos psicològics:

3

1. Arreplegada d´ informació (Dades dels sentits): SENSACIÓ (Proces pasiu)2. e interpretació de ésta: - PERCEPCIÓ (Proces actiu)


Al resultat ho denominem: la IMATGE: l'objecte en la representació:


a) No requereix la presència de l'estímul.b) Reproduït o reconstruït a partir de percepcions anteriors. (Matèria primera: la percepció)c) Es presenta de forma singular i concreta,d) No està necessàriament unit a un temps o espai determinats,i) Apareix com a "absent", més difús, menys definit, més manipulable,f) Puc modificar les seves qualitats a gust o voluntat.

2.3.3.Simbolització.

És el tercer nivell. Està constituït també per dos processos psicològics:

Al resultat ho denominem: el CONCEPTE: l'objecte en els processos simbòlics.


a) No requereix la presència de l'estímul ni la de la imatge.

b) Construïts a partir de percepcions i representacions prèvies. (Matèria primera: perceptos i imatges).

c) Es presenta de forma universal (No un objecte sol sinó tots els de la classe que defineix el concepte).

d) Es presenta de forma abstracta (No les característiques de cada objecte sinó només les que són comuns a tots els de la classe definida).

i) Es presenta com un símbol (Prescindeix dels components sensorials i imaginatius).

3

1. Conservar i reproduir esa informació en ausencia del estímul que la va provocar: MEMORIA

2. Reelaborar de forma concreta la informació almacenada: IMAGINACIÓ

Reelaboració d'aquesta informació de forma abstracta i simbòlica: PENSAMENT I LLENGUATGE.El valor d'aquesta veritat estarà determinat per la teoria del coneixement des de la qual s'estiga parlant. Per exemple:Realisme (Aristòtil): correspondència entre el que s'afirma i el que les coses són.Fenomenisme (Hume): correspondència entre el que s'afirma i el conjunt de fenòmens que em proporciona l'experiència.


2.4.CONEIXEMENT I LLENGUATGE.

2.4.1. La importància del llenguatge en el coneixement.

Si observem l'explicat en l'apartat anterior en cadascun dels nivells l'objecte es representa amb unes característiques diferents més o menys útils en funció dels interessos particulars de l'individu a cada moment. Però és el tercer nivell (en concret nostra capacitat per al llenguatge) el que ens diferencia de la resta dels animals i el que possibilita, per la seva potència representativa, una apropiació mental de la realitat molt més àmplia. El seu resultat és el que denominem la construcció del món humà.

Per tant, l'ésser humà té una representació mental del món que és molt més que el que percep a cada moment, la successió d'imatges que del món s'han anat acumulant en la seva memòria o la mera descripció física de la realitat. Sempre estarà impregnat de significats, valors i sentiments de caràcter abstracte codificats mitjançant el llenguatge i que hem rebut a través de l'educació.

El llenguatge és la peça clau en la construcció del món humà, en aquest procés de "introduir" el món dins de la nostra ment convertint això que és material (les coses) en alguna cosa immaterial (conceptes / idees)

Dos són els aspectes que anem a tractar i que ens mostren la seva importància en aquest procés:

a) Com es formen els conceptes.b) Com la riquesa o pobresa del llenguatge condiciona aquesta construcció, el nostre coneixement possible del món i la nostra capacitat per comunicar-nos amb els altres: les funcions del llenguatge.

2.4.2.Procés de formació de conceptes.

Es realitza a través de tres passos:

3


a) L'abstracció. Etimològicament significa separar (del llatí) Observant conjunts d'objectes o esdeveniments separem les característiques que observem comunes a tots ells. Deixem així de costat aquells trets que són singulars d'aquests objectes per construir el concepte.

b) Simbolització. Amb aquest conjunt de trets comuns formem el concepte i per representar-ho inventarem un símbol que serà convencional.

c) La generalització. A partir d'aquest moment el conjunt de totes les coses que posseeixin aquestes propietats quedarà representat per aquest concepte.

Per exemple: "cadira" seria el símbol que en valencià representaria el següent concepte: "Objecte amb seient i respatller de tres o més potes en el qual cap una sola persona", que al seu torn representaria a tots els objectes que posseeixin aquestes característiques encara que entre ells hi haja altres diferències.

2.4.3.Les funcions del llenguatge.

Anem a veure com la riquesa o pobresa del llenguatge condiciona aquesta construcció, el nostre coneixement possible del món i la nostra capacitat per comunicar-nos amb els altres.

Les funcions del llenguatge des d'una perspectiva filosòfica són tres:

a) Representativa. Els seus símbols "estan en lloc de" o representen tant les realitats físiques com les culturals (aquells conceptes que donen sentit i regulen la vida humana) D'aquesta manera cada element o qualitat que constitueix la realitat està representat per un símbol del llenguatge en la ment humana.

b) Cognoscitiva. El llenguatge no es limita a representar la realitat sense més sinó que també s'utilitza per codificar i registrar tot el nostre coneixement de les coses que la componen, i per tant per assenyalar també els seus límits i les seves possibilitats. A través del llenguatge no només represento els objectes sinó també els seus usos, perills, etc., és a dir, el meu coneixement d'ells. És a més el suport que permet transmetre el coneixement a noves generacions i fer així que el coneixement humà vaja incrementant-se progressivament.

c) Comunicativa. Els seus símbols per ser universals i reconeguts per tots els membres d'una determinada comunitat cultural permeten la comunicació entre els diversos individus. Possibilita la intersubjectivitat, és a dir, posa en contacte els "mons" subjectius que crea cada individu que d'una altra manera quedaria aïllat en la seva pròpia subjectivitat.

No cal perdre de vista que aquestes tres funcions tenen una dimensió pràctica, doncs com més ric sigui el llenguatge més capacitat per poder "aprehender" la realitat i conèixer-la i més possible és resoldre els problemes quotidians que se'ns vagin plantejant.

3


3. COM PUC CONÈIXER?

3.1. INTRODUCCIÓ.

Recordem que les qüestions que aquí es plantegen són:

a) Quin és l'origen del coneixement?b) Quines facultats intervenen? La raó, els sentits, tots dos, …c) Seguint què mètode? Es tracta de saber quins són els passos a seguir per obtenir un coneixement vàlid.

Fem un esbós de les diferents teories filosòfiques que han intentat explicar al llarg de la història en què consisteix el coneixement, com coneixem i quan el nostre coneixement és vàlid.

Segons on s'haja situat l'origen del coneixement humà, la facultat que s'ha valorat com més fiable, les diferents teories filosòfiques que s'han desenvolupat es poden classificar en tres corrents:

3.2. EL RACIONALISME.

El coneixement té el seu origen en la raó, només és vàlid quan prové d'ella. Hi ha un menyspreu en general del valor de les dades dels sentits perquè aquests ens enganyen.

Aquests filòsofs parteixen del pressupost comú de l'existència d'idees innates en la ment humana (ja conegudes en una existència anterior, ja posades per Déu en mi i formant part constitutiva de la ment) D'aquesta manera posseiríem una sèrie de principis evidents no adquirits per experiència que serveixen de fonament lògic a la resta dels nostres coneixements.

El mètode que utilitzen per desenvolupar el coneixement sobre la realitat és el mètode deductiu (la lògica): Partint de les idees innates, i mitjançant el raonament, deriven tot quant es pot saber sobre la realitat.

3


La validesa i la superioritat del coneixement basat en la raó, segons aquests autors, se sustenta que aquelles veritats que es basen en la raó són absolutament universals i necessàries, indubtables, ja que pensar el contrari és lògicament impossible. Del coneixement basat en l'experiència mai podem tenir tal certesa.

Per exemple: "El tot és major que les parts" (Veritat de Raó) "El Sol sortirà matí" (Veritat d'Experiència)

Els autors racionalistes més importants de la història són:

1. Filosofia antiga: Parmènides de Elea (450 AC aprox.) Plató (427- 347 AC)2. Filosofia moderna: R. Descartes (1596-1650) B. Espinoza (1632-1677) G.W. Leibniz (1646-1716)3. Filosofia contemporània: G.W.F. Hegel (1770-1831)

3.3. EMPIRISME.

El coneixement té el seu origen en l'experiència sensible, només és vàlid quan prové dels sentits. El paper de la raó és important però cal evitar els seus abusos i especulacions: Perquè treballi correctament sempre ho ha de fer partint de les dades recollides en l'experiència.

Segons aquests autors, quan naixem, la nostra ment és com una pàgina en blanc que es va emplenant amb les dades que obtenim a través dels sentits. Per tant neguen qualsevol tipus de coneixement o principi innat.

Encara que els diversos autors exposen diverses variants el mètode que utilitzen per desenvolupar el coneixement sobre la realitat és el mètode inductiu: Partim de l'observació a través de l'experiència de la repetició d'un fenomen en la naturalesa (regularitat) para a partir d'aquests casos generalitzar i proposar una llei de caràcter universal que els recull i resumeix. Per exemple, cada dia veiem sortir el sol i aquest fenomen es repeteix de forma regular, generalitzem i afirmem de forma universal "El sol ix cada dia".

La validesa i la superioritat del coneixement basat en l'experiència, segons aquests autors, se sustenten en que podem examinar o confirmar les nostres afirmacions contrastant-les amb la informació que ens proporcionen els nostres sentits.

Ara, respecte a la validesa del coneixement així aconseguit Hume, que és el més escèptic de tots afirma que mai és universal ni necessari sinó que queda reduït a una simple creença basada en l'hàbit o el costum. De les nostres lleis obtingudes per inducció tenim l'esperança que el que fins ara ha estat així segueixi sent així, però mai ens ofereix una certesa per al futur perquè res fa impossible pensar el contrari. Per exemple que demà el sol no surti.

Els autors empiristes més importants de la història són:

3


1. Filosofia antiga: Aristòtil (384-322 AC)2. Filosofia moderna: J. Locke (1632-1704), G. Berkeley (1685-1753) D. Hume (1711-1776)3. Filosofia contemporània: el positivisme de A. Compte (1798-1857) i els filòsofs neopositivistes al Segle XX.

3.4. CRITICISME.

Teoria del coneixement desenvolupada pel filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804) consisteix en una crítica de les facultats del coneixement i representa un intent de superació dels dos corrents anteriors.

La seva afirmació bàsica és: tot coneixement per ser vàlid ha de partir de l'experiència però és una mica més que les meres dades dels sentits.

Què és aquest una mica més?: El subjecte en conèixer opera sobre allò que coneix, és a dir, sobre la matèria primera que li proporcionen els sentits imposa una forma que els ordena i unifica. Aquesta forma és pròpia del subjecte i de l'estructura del conèixer humà.

El coneixement és el resultat de la síntesi (ordenació i unificació) de les dades dels sentits que es realitza a diferents nivells des de les diferents facultats cognitives del subjecte: Sensibilitat i Enteniment. Així com avancem en diferents nivells de coneixement es produeix una major unificació i ordenació.

Tipus de coneixement

Facultat implicada

Resultat

Coneixement sensible

Sensibilitat Experiència (percepcions)

Coneixement intel·lectual

Entenimient Judicis (pensar els objectes)

Raó Raonar (relacionar uns judicis amb uns altres i buscar principis generals)

4

ConeixementSíntesi

(Unificació i

ordenació)

Matèria (Procedeix de l'experiència)

(La posa l'objecte)

Forma (Estructures a priori)

(Les posa el subjecte)


En aquest cas no hi ha innatisme com en el racionalisme sinó apriorisme: el subjecte formant part de la seva estructura cognitiva posseeix unes formes a priori que precedeixen a l'experiència i la possibiliten (li permeten ordenar les dades que provenen dels sentits) Aquestes són l'espai i el temps en la Sensibilitat, i les categories en l'Enteniment.

4. QUÈ PUC CONÈIXER?

Apareix una primera disyuntiva: es pot conèixer el que les coses són realment, o tan sols el que són per a nosaltres. Anem a intentar respondre-la en el punt següent.

4.1.QUINA RELACIÓ EXISTEIX ENTRE EL MEU CONEIXEMENT DE LES COSES I EL QUE AQUESTES SÓN?

Veurem les quatre possibilitats més importants que s'han plantejat al llarg de la història de la filosofia:

4.1.1.Realisme.

És la postura dominant fins a l'inici de la filosofia moderna (Descartes). Afirma que la relació és d'identitat: el meu coneixement és una còpia fidel i idèntica del que les coses són.

4.1.2.Realisme moderat.

A partir de la filosofia moderna, en concret, Descartes, la teoria del coneixement dóna un gir adquirint consciència que el nostre coneixement és una representació de l'objecte i que per tant aquesta representació pot ser que no siga una còpia fidel i idèntica al que l'objecte és.

4


Afirma que la relació és de semblança: el meu coneixement reflecteix alguns aspectes reals de les coses (aquells que són quantificables: qualitats matematizables) però els que procedeixen dels sentits no podem assegurar que efectivament els pertanyen (qualitats sensibles) Aquests són filòsofs racionalistes i per tant desconfien de la informació dels sentits i atorguen més validesa a les qualitats quantificables perquè les veritats matemàtiques sí ens poden oferir, segons ells, certesa en derivar-se de l'ús exclusiu de la raó.

4.1.3.Fenomenisme.

Afirma que la relació és de causalitat: el meu coneixement està causat per les coses però no puc saber si és en alguna cosa similar al que aquestes són realment. Només puc conèixer allò que apareix a la meva consciència: el fenomen.

Fenomenisme de Hume

El filòsof empirista modern D. Hume (1711-1776) representa el fenomenisme més radical. Part de la idea que l'única cosa de qual tenim constància són percepcions en la nostra ment (fenomen) i que desconeixem quin és el seu origen i si s'assemblen o no a allò pel que poguessin estar causades. És indemostrable l'existència d'una realitat extramental i si aquesta existeix és incognoscible.

Fenomenisme kantià.

I. Kant (1724-1804) va més enllà en el seu anàlisi adoptant un enfocament transcendental en la seva teoria del coneixement que significa analitzar les condicions que fan possible el coneixement.

Des d'aquest enfocament critica a Hume perquè aquest és incapaç d'explicar o adonar de com és possible la constitució del coneixement sensible (fenomen) i suposa en el subjecte un paper totalment passiu (receptor de les percepcions).

4


Kant explica la constitució del fenomen des de la seva teoria del coneixement com el resultat de la interacció (síntesi) entre el que prové de l'objecte (matèria del coneixement) i la forma mitjançant la qual aquestes dades sensibles són ordenats i unificats per les estructures a priori del subjecte del coneixement. D'aquesta manera se li atorga al subjecte un paper actiu en el coneixement ja que imposa les seves pròpies estructures a priori perquè el fenomen es pugui constituir.

Sí és cert que només coneixem el fenomen i que el que siguin les coses al marge del nostre coneixement és absolutament incognoscible: només coneixem el que són per a nosaltres (ja que aquest coneixement està condicionat per les nostres estructures a priori)

Però aquest fenomen no podria donar-se sense l'existència d'alguna cosa que ho provoqués que, si bé és incognoscible en si i al marge del nostre coneixement, és un correlat necessari sense el cual el fenomen no seria possible. Això és el que Kant denomina Noümen. Per tant segons Kant la relació entre les coses i el meu coneixement d'elles és una relació de causalitat (el noümen és causa del fenomen encara que parcial ja que el subjecte col·labora també en la seva constitució)

4.2.QUINS SÓN ELS LÍMITS DEL CONEIXEMENT HUMÀ?

Aquesta és la segona qüestió fonamental a l'hora d'establir què podem conèixer i trobem tres postures bàsiques:

4.2.1. Dogmatisme.

Afirma que la capacitat intel·lectual és suficient per conèixer la realitat tal com és.

Aquesta postura es basa en una confiança total en les possibilitats dels sentits o la raó humana.

Es considera una postura ingènua que ha estat criticada per nombrosos filòsofs. Per exemple Kant afirma que és dogmàtica la posició dels filòsofs que, sense haver fet una crítica de la facultats del conèixer, admeten la capacitat de la raó per conèixer.

De manera general, el dogmatisme s'entén com l'actitud de qui tendeix a imposar una doctrina o uns valors sense proves suficients i sense admetre discussió.

4.2.2.el Relativisme.

Afirma que no existeixen veritats objectives i absolutes.

Que les veritats són relatives significa que un judici és veritable depenent de les condicions o circumstàncies en les quals ha estat formulat: depenent de l'ésser humà que ho formula, la societat en què viu, el moment històric, etc.

4


Ja ho va formular Protàgores (480-410 AC) en la Grècia Clàssica: "L'home és la mesura de totes les coses".

4.2.3. Escepticisme.

Afirma que no es pot saber si existeix la veritat absoluta però encara que aquesta existís no hi hauria manera de saber quin és.

Aquesta impossibilitat de trobar la veritat es basa en l'error dels sentits o en la falta d'acord entre els éssers humans fins i tot en aquells principis de caràcter més general.

Defensada per filòsofs de l'antiguitat com Pirrón de Elis (360-270 a. C.) o moderns com Michel de Montaigne (1.533-1592).

L'alternativa en aquesta postura és no adoptar cap opinió o creença ja que no podem decidir-nos per cap cosa. És el que es denomina suspensió de judici, el silenci com a opció que ens permetrà aconseguir la serenitat i ser així felices.

Algunes objeccions que se li han fet es basen en l'aspecte paradoxal que té aquesta postura portada a l'extrem:

1. L'escepticisme és contradictori quan afirma que "gens es pot afirmar". Si res és cert, per què ho ha de ser afirmar-ho?

2. No es pot viure amb una convicció així. Si es prengués al peu de la lletra no podríem fer o pensar gens.

3. El dubte ja és una prova d'una certa veritat.

No obstant això l'escepticisme parcial aplicat només a alguns objectes o aspectes del coneixement humà pot ser una bona mesura per marcar els límits del coneixement humà doncs serveix per determinar què és incognoscible per a nosaltres i quina és la naturalesa del nostre propi coneixement.

4.3.TIPUS O GRAUS EN EL CONEIXEMENT.

Segons tinguem un sentiment de major o menor seguretat sobre les nostres afirmacions tindrem un tipus o grau de coneixement diferent.

4.3.1.Certesa.

És quan la veritat d'un judici se'ns presenta de tal manera que no podem dubtar, quan sembla que no hi ha cap possibilitat de dubte o error.

Per exemple: "Pense, per tant existeixo" "No sóc invisible"

Malgrat el sentiment de seguretat que provoca pot coexistir amb l'error. És

4


el cas de quan hem tingut la seguretat d'una cosa i després hem hagut de reconèixer que ens havíem equivocat.

4.3.2.Opinió.

És quan una persona considera veritable un coneixement encara que no està segura del tot.

A diferència de la certesa, que no admet dubte, l'opinió sí. L'opinió parteix d'un dubte en la qual unes raons pesen més que les altres. Encara que no es pot acabar de justificar en l'opinió hi ha sempre una clara inclinació cap a l'afirmació o la negació.

El fet de posseir una opinió comporta tenir també la plena seguretat en un judici malgrat que també s'admet la possibilitat de l'error: encara que es considera probable una afirmació no es pot rebutjar amb seguretat l'afirmació oposada.

4.3.3.Dubte.

És quan no podem acceptar o rebutjar una afirmació perquè les raons a favor i en contra tenen el mateix pes.

Ens porta a la suspensió de judici respecte d'aquesta qüestió: no ens veiem capaços de pronunciar-nos en un sentit o un altre.

5. QUÈ ÉS LA VERITAT?

5.1. INTRODUCCIÓ.

La veritat és alguna cosa que es descobreix o és alguna cosa que es construeix? :

Dependrà d'on hàgim situat els límits del coneixement humà el tipus de veritat que creiem que podem aconseguir.

4

Veritat

Es descubrix

Es construix

OBJECTIVAVàlida i igual per a qualsevol subjecte

i independent del subjecte

SUBJECTIVANomés comprovable pel subjecte que

la formula

INTERSUBJETIVAEs pot compartir i comprovar per

diferents subjectes

Un Individu

Un col·lectiu


5.2.TEORIES SOBRE LA VERITAT.

5.2.1.la veritat com a correspondència o veritat material.

Una proposició és veritable si existeix una correspondència entre el que s'afirma i els fets, sent falsa en cas contrari.

Per exemple: "Està plovent"Serà veritable si efectivament està plovent, i en cas contrari serà falsa.

És el que també es denomina veritat material.

En la formulació clàssica d'Aristòtil de la veritat com a adequació entre el pensament i la realitat es definia així:

"Dir del que és que és, o del que no és que no és, això és la veritat; Dir del que és que no és, o del que no és que és, això és la mentida".

El valor d'aquesta veritat estarà determinat per la teoria del coneixement des de la qual s'estiga parlant. Per exemple:

-Realisme (Aristòtil): correspondència entre el que s'afirma i el que les coses són.-Fenomenisme (Hume): correspondència entre el que s'afirma i el conjunt de fenòmens que em proporciona l'experiència.

5.2.2. La veritat com a coherència o veritat formal.

Una proposició és veritable si es deriva de principis certs mitjançant raonament correcte. Per exemple:

P1: "Tots els homes són mortals".P2: "Pedro és home".C: "Pedro és mortal"

La veritat de la conclusió a la qual arribem es deriva del raonament correcte a partir dels principis establerts (és impossible que la conclusió siga falsa si les premisses són veritables)

També es denomina veritat formal o validesa.

En aquesta concepció de la veritat una proposició és veritable o falsa dins d'un sistema d'altres proposicions (com per exemple els elements d'un sistema matemàtic) Aquest criteri de veritat implica que no hi ha contradicció dins d'un sistema (coherència) Aquí la veritat no té entitat pròpia, sinó que és relacional; per tant serà veritable si la seva relació amb la resta dels enunciats és lògica (es deriva d'ells correctament i sense implicar una contradicció).

4


5.2.3. El pragmatisme, utilitarisme o veritat instrumental.

Una proposició és veritable mentre funciona o es mostre útil. Una idea és certa si la praxi (pràctica) demostra la seva eficàcia. És defensada per William James (1.842-1.910)

Per exemple: "La llei de gravitació universal". No es pretén que sigui una descripció "real" de com funciona efectivament el sistema solar, es considera veritable mentre es mostra útil per explicar o predir fenòmens.

Té una visió instrumental de la veritat.

5.2.4.el perspectivisme.

Afirma que tota veritat és fruit d'una determinada perspectiva individual, històrica, cultural, etc. Aquesta teoria està vinculada al relativisme i defensada pel filòsof espanyol José Ortega i Gasset (1883-1955).

Des de diferents punts de vista, dos homes miren el mateix paisatge. No obstant això, no veuen el mateix. La diferent situació fa que el paisatge s'organitze davant tots dos de diferent manera. El que para un ocupa el primer terme i acusa amb vigor tots els seus detalls, per a l'altre es troba en l'últim i queda fosc i borrós. A més, com les coses posades unes darrere d'unes altres s'oculten en tot o en part, cadascun d'ells percebrà porcions del paisatge que a l'un altre no arriben. Tindria sentit que cadascú declarés fals el paisatge aliè? Evidentment, no; tan real és l'un com l'altre. Però tampoc tindria sentit que posats d'acord, en vista de no coincidir els seus paisatges, els jutgessin il·lusoris. Això suposaria que hi ha un tercer paisatge autèntic, el qual no es troba sotmès a les mateixes condicions que els altres dos. Ara bé, aquest paisatge arquetip no existeix ni pot existir. La realitat còsmica és tal, que només pot ser vista sota una determinada perspectiva. La perspectiva és un dels components de la realitat. Lluny de ser la seva deformació, és la seva organització.

Cada vida és un punt de vista sobre l'univers. En rigor, el que ella veu no ho pot veure una altra. Cada individu -persona, poble, època - és un òrgan insubstituïble per a la conquesta de la veritat. Heus aquí com aquesta, que per si mateixa és aliena a les variacions històriques, adquireix una dimensió vital. Sense el desenvolupament, el canvi perpetu i la inesgotable aventura que constitueixen la vida, l'univers, la omnímoda veritat, quedaria ignorada"

José Ortega i Gasset, El tema del nostre temps (1923)

4


ACTIVITATS

Activitats inicials

“Avui anem camí dels jutjats a veure en directe el que hem estudiat en classe. Suposo que el judici no serà a l'estil de Perry Mason, però pot estar bé.

-Rafa, tu saps de què va el judici? -em pregunta Josemi.-Doncs no tinc ni idea. El profe no ha volgut dir gensEl professor de Socials ens ha donat un curs titulat: Com són les nostres lleis? Al principi em semblava una mica rotllo: massa paraules tècniques; però ara m'alegro d'haver-ho escollit. Per fi entenc moltes de les coses que diuen en la televisió sobre la Constitució, els decrets lleis, el Tribunal Suprem... I puc fer-me l'assabentat quan el meu pare veu les notícies! Ja hem arribat, El profe s'ha parat:

-Bé... Anem a entrar a la sala i anem a asseure'ns tranquil·lament en un bon lloc. Sobretot, recordeu que no estem al cinema, el que anem a veure ocorre de debò. Així molt respecte i silenci, per favor.-De què va el judici? Algun assassinat? -Pregunta Josemi.-Venim a veure com s'apliquen les lleis, no un thrillerEn ixir del judici, els comento als altres:-Ha estat bé, ens sembla?.- Sí, però jo no he entès moltes coses. Què era el de l'al·legat o no sé què? – pregunta Pili-Jo tampoc ho sé -li contesta Marta-. Suposo que demà, en classe, el profe ens ho explicarà.-Doncs jo cada vegada ho tinc més clar... Vull ser advocat, advocat penal -interromp Josemi, convençut. -Ficats a triar, prefereixo ser jutge -afegeix Irene.-Què dius? -li contesta Josemi, sorprès-. Tu saps el complicat que és això?-I la responsabilitat que tenen -diu Pili-. Si jo fos el jutge, no sabria què decidir. Tots semblaven dir la veritat.- Sí, però el jutge té experiència. Ell sap qui diu la veritat i qui no -comento amb total seguretat.- Sí, fan cursos de telepatia! No siguis ingenu, Rafa. El que importa són les proves -em contesta l'enrotllat de Josemi-. Són les que poden mostrar què va ocórrer realment.-Tu creus? -li pregunta, incrédula, Irene-. Per a mi, el decisiu és l'advocat. Un bon advocat sap destacar les contradiccions de l'advocat contrari i sap presentar la seva història com alguna cosa coherent. En un judici, quan una història no té contradiccions i és coherent, és veritable.- O siga -respon Josemi-, en un judici mai podem estar segurs de saber el que va ocórrer de veritat. El que considerem veritat dependrà del treball dels advocats? Doncs no estic d'acord!- Ah no? -respon burleta Irene-. Ets una mica ingenu si creus possible saber al cent per cent el que va ocórrer. És com tot. No hi ha gens del que puguem estar segurs.

-Bé. Una mica de raó té Irene -intervé Marta-. Hi ha poques coses de les quals

4


puguem estar absolutament segurs. El nostre coneixement és bastant relatiu i insegur. Per això a mi em sembla ben el del jurat.-No t'entenc, Marta -li dic-. Si tot és tan insegur, què més dóna quants decideixin? Tots es poden equivocar.-Sí, però és més fàcil que s'equivoqui un, que molts. Quantes més persones analitzen els fets, les proves i les diferents històries, més possibilitats hi ha que no s'equivoquen i descobreixin la veritat – es defensa Marta.-No ho havia pensat, però m'has convençut. El que creuen dotze és més probable que el que creu un -diu Jordi.-Doncs a mi em sembla el contrari -salta Irene-. El jurat és més manipulable que el jutge. El jutge té experiència i coneix les lleis. El jurat està format per persones normals que no coneixen les lleis a fons i que mai han estat en un judici. És més fàcil que el jurat caigui en els paranys i distorsions dels advocats que un jutge.- És veritat, no ho havia pensat - contesta Jordi confós.- Que el jurat tinga menys experiència no vol dir que sigua més manipulable. Si som conscients de la nostra responsabilitat i, a més, som crítics amb el que ens diuen els altres, podrem descobrir les manipulacions d'els que ens volen convèncer -es defensa Marta-. El criteri de la majoria, encara que pot fallar, és el millor.-Sabeu què us dic jo? - contesta Pili, amb cara divertida-. Que a mi el que em sembla increïble és la facilitat que teniu per fer de qualsevol cosa un problema impossible. Això ja s'assembla a una classe de Filosofia!”.

1. En un judici, saber reconèixer la veritat és de summa importància. També ho és en altres situacions quotidianes. No obstant això, la qüestió sobre què és la veritat i com podem conèixer-la és peliaguda. Intenta aclarir les teves idees sobre aquest tema.

- Per a tu, què seria la veritat?, quan diem d'alguna cosa que és veritat?- Indica quins criteris per reconèixer la veritat defensen els protagonistes del relat.- Assenyala quins són els criteris que utilitzes tu.

2. Indica quins d'aquests adjectius poden servir per qualificar la postura que manté lrene i quins para la que manté Josemi respecte a la possibilitat de conèixer la veritat: Relativista, realista, ingenu, escèptic, optimista. A més, explica amb les teves paraules en què consisteix o què caracteritza cadascuna de les postures.

3. Al final del relat, Irene i Marta discuteixen sobre la conveniència o no que hi hagi un jurat popular en els judicis. Escriu la postura de cadascuna i les raons amb les quals la defensen. Indica quin de les dues opcions està més propera al teu punt de vista. En general, creus que estem tan exposats a les manipulacions quan intentem conèixer la veritat.?. Assenyala quina penses que és la millor manera d'evitar les possibles manipulacions dels altres.

4


Activitats d'aplicació.

1. Escriu una definició de “conèixer” i de “coneixement” usant les teves pròpies paraules.2. Quines de les respostes a la possibilitat del coneixement et sembla més adequada?. Per què?.3. Com participa i influeix el llenguatge en el nostre coneixement de la realitat?.4. Busca frases del llenguatge ordinari en les quals aparega la paraula “veritat” i relaciona-les amb els tres orígens d'aquest terme.5. Explica amb les teves paraules què és un criteri de veritat i aporta exemples per a cadascun dels criteris assenyalats.6. Quin paper té el diàleg de cara a aconseguir la veritat?.7. Què pretenem indicar amb l'expressió “tenir alguna cosa per veritable”?. A cas pot convertir-se en fals amb el pas del temps?.8. Com aborda el problema de la realitat i el coneixement el filòsof?.9. Què significa l'expressió: “No hem de fiar-nos de les aparences”?.10. Quina diferència hi ha entre “error” i “engany”, respecte a la veritat?. Qui diu el que pensa diu la veritat?. Argumenta les teves respostes.

11. Completa la següent taula:

POSIBILIDAD DE CONOCIMIENTO

Actituts Dogmatisme

Característiques

Neguen o dubten de l'existència de coneixement ferm i segur

Representants

Ortega y Gasset

12. Indica a quines de les actituds anteriors pertanyen les següents frases:

- Tot és segons el color del cristall amb que es mira.

- El nostre enteniment pot conèixer l'essència immutable de les coses i d'aquesta manera conèixer veritats eternes i absolutes.

- Això que dius és veritat aquí, però en altres cultures seria inacceptable.

- “Gens existeix. Si existeix alguna cosa, no ho podem conèixer. Suposat que existís alguna cosa i ho poguéssim conèixer, no ho podríem comunicar”.

- No podem acceptar sense més el que hem après dels nostres avis. Hem de ser crítics, per així ampliar el nostre coneixement.

13. Explica els diferents sentits del terme veritat.

5


14. A què cridem criteri de veritat?. Descriu els principals criteris de veritataportant exemples.15.Hi ha alguna relació entre coneixement i veritat?. Quin?.


16. “El tenir alguna cosa per veritable és un succés del nostre enteniment, i pot basar-se en fonaments objectius, però requereix també causes subjectives en el psiquisme del que formula el judici. Quan aquest és vàlid para tot ser que posseeixi raó, el seu fonament és objectivament suficient i, en aquest cas, el tenir-ho per veritable es diu convicció. Si només es basa en l'índole especial del subjecte, es diu persuasió. (...).

Només puc afirmar –és a dir, formular com a judici necessàriament vàlid per tots- el que produeix convicció. La persuasió puc conservar-la per a mi, si em sento a gust amb ella, però no puc ni haig de pretendre fer-la passar per vàlida fora de mi.

El tenir per veritat, o validesa subjectiva del judici, en relació amb la convicció (que posseeix, al mateix temps, validesa objectiva) té els tres graus següents: opinió, creença i saber. L'opinió és un tenir per veritat amb consciència que és insuficient tant subjectiva com objectivament. Si només és subjectivament suficient, es diu creença. Finalment, quan el tenir per veritat és suficient tant subjectiva com objectivament, rep el nom de saber. La suficiència subjectiva es denomina convicció (per a mi mateix); l'objectiva, certesa (para tots).” (Immanuel Kant, Crítica de la raó pura).

-Quina diferència existeix entre persuasió i convicció?.

- Quina relació guarden l'opinió, la creença i el saber?.

17. “Des de diferents punts de vista, dos homes miren el mateix paisatge. No obstant això. No veuen el mateix. La situació fa que el paisatge s'organitzi davant tots dos de diferent manera. El que para un ocupa el primer terme i acusa amb vigor tots els seus detalls, per a l'altre es troba en l'últim i queda fosc i borrós. A més, com les cosa posades unes darrere d'unes altres s'oculten en tot o en part, cadascun d'ells percebrà porcions del paisatge que a l'un altre no arriben. Tindria sentit que cadascú declarés fals el paisatge de l'altre?. Evidentment, no; tan real és l'un com l'altre. Però tampoc tindria sentit que posats d'acord, en vista de no coincidir els seus paisatges, els jutgessin il·lusoris. Això suposaria que hi ha un tercer paisatge autèntic, el qual no es troba sotmès a les mateixes condicions que els altres dos. Ara bé, aquest paisatge arquetip no existeix ni pot existir. La realitat còsmica és tal, que només pot ser vista sota una determinada perspectiva. La perspectiva és un dels components de la realitat. Lluny de ser la seva deformació, és la seva organització.

Cada vida és un punt de vista sobre l'univers. En rigor, la qual cosa ella veu no ho pot veure una altra. Cada individu –persona, poble, època- és un òrgan insubstituïble per a la conquesta de la veritat. Heus aquí com aquesta,

5


que per si mateixa és aliena a les variacions històriques, adquireix una dimensió vital. Sense el desenvolupament, el canvi perpetu i la inesgotable aventura que constitueixen la vida, l'univers, la omnimoda veritat, quedaria ignorada”.

(José Ortega i Gasset, El tema del nostre temps).

Aplicant l'esquema de treball dels comentaris de text, realitza un comentari del fragment presentat d'Ortega i Gasset.

18. “S'ha suposat fins ara que tot nostre conèixer ha de regir-se pels objectes. No obstant això, tots els intents realitzats sota tal suposat amb vista a establir a priori, mitjançant conceptes, alguna cosa sobre aquests objectes –alguna cosa que ampliés el nostre coneixement- desemboquen en fracàs. Intentem, doncs, per una vegada, la metafísica suposant que els objectes han de conformar-se al nostre coneixement (...). Ocorre aquí com amb els primers pensaments de Copèrnic. Aquest, veient que no aconseguia explicar els moviments celestes si acceptava que tot l'exèrcit d'estels girava al voltant de l'espectador, va provar si no obtindria millors resultats fent girar a l'espectador i deixant els estels en repòs. En la metafísica es pot fer el mateix assaig, en el que concerneix a la intuïció dels objectes. Si la intuïció hagués de regir-se per la naturalesa dels objectes, no veig com podria conèixer-se alguna cosa a priori sobre aquesta naturalesa. Si, en canvi, és l'objecte (quan objecte dels sentits) el que es regeix per la naturalesa de la nostra facultat d'intuïció, puc representar-me fàcilment tal possibilitat”. (Immanuel Kant, Crítica a la raó pura).

Segons el text, com s'explica millor el coneixement, suposant que la iniciativa la té el subjecte o l'objecte?. Justifica la teva resposta.

- Per què considera Kant que la seva nova forma d'entendre el coneixement es pot comparar amb l'aportació que va fer Copèrnic en astronomia?.

19. “La superació de tot prejudici, aquesta exigència global de la Il·lustració, revelarà ser ella mateixa un prejudici la revisió del qual farà possible una comprensió adequada de la finitut que domina no només nostre ser homes sinó també la nostra consciència històrica (...).

El problema epistemològic ha de plantejar-se aquí d'una forma fonamentalment diferent (...). En realitat no és la història la que ens pertany, sinó que som nosaltres els que pertanyem a ella. Molt abans que nosaltres no se comprenguem a nosaltres mateixos en la reflexió, ens estem comprenent ja d'una manera autoevident en la família, la societat i l'estat en què vivim. La lent de la subjectivitat és un mirall deformant. L'autoreflexió de l'individu no és més que una espurna en el corrent tancat de la vida històrica. Per això els prejudicis d'un individu són, molt més que els seus judicis, la realitat històrica de la seva ser. (...).

Si es vol fer justícia a la manera de ser finit i històrica de l'home és

5


necessari dur a terme una dràstica rehabilitació del concepte del prejudici i reconèixer que existeixen prejudicis legítims.” (Hans Georg Gadamer, Veritat i mètode).

- Segons el text, la raó humana és pura o està contaminada de prejudicis?.- Com valora el text els prejudicis?. Són necessaris o cal eliminar-los.- Quin és la relació entre els prejudicis i la història?. Canvien els prejudicis al llarg de la història?.

20. Quina diferència existeix entre sensació i percepció?.21.Per què el llenguatge ens permet donar un salt qualitatiu en la nostra representació del món?.22.És aplicable la veritat formal a les ciències empíriques?. Justifica la teva resposta.

23. Una pel·lícula: Matrix.

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Matrix Gènere-. thriller.País: Éstáts Units/ÁustraliáAny: 1998.Adreça: A.Wachowski i L. Wachowski.Durada: 136 minuts.

SINOPSI

El protagonista es diu Neo (interpretat per K. Reeves) i és un «hacker» del futur any 2100. Ha sentit parlar sobre The Matrix, però només en murmuris, comentaris precipitats i, de vegades, temorosos. Es tracta d'alguna cosa desconeguda, misteriósa i enormement poderósa, tant que exerceix un control impensable i alguna cosa sinistra sobre les vides de tots els éssers humans.Neo està convençut que Morpheus pot donar-li les respostes que ell està buscant. Però es tracta d'un personatge llegendari, de qui es diu que és l'home viu més perillós que existeix, i no és fàcil arribar fins a ell.Una nit, coneix a una dona bella i estranya, cridada Trinity. Ella li conduirà a una espècie de «infern» en el qual Neo trobarà a Morpheus. A partir d'ací anirà descobrint per si mateix tota la veritat i la realitat sobre The Matrix.Per a més informació sobre la pel·lícula es poden consultar, entre unes altres,les següents adreces electròniques:-www.terra.es/cine/nuestra_filmoteca- www.ciudadfutura.com/matrix

QÜESTIONS:

1 . Quin tipus de món és el món de Neo al principi de la pel·lícula? Com experimenta la realitat en la qual viu?2. Hi ha alguna diferència entre la realitat «autèntica» i la realitat «virtual» descoberta? Com podríem saber que alguna cosa és només virtual i no autènticament real?

5

http://www.ciudadfutura.com/matrix


3. Hi ha una realitat «autèntica» i una altra «virtual»? 0 tota realitat és virtual, encara que a nosaltres ens sembli autèntica»?4. Quines coses són fictícies, buides, falses, pura aparença i què és autèntic al món?5.Quan són més lliures els éssers humans, quan coneixen veritablement la realitat o quan viuen enganyats per una il·lusió?6. Llegeix el «Mite de la caverna» de Plató (La Repúblíca, llibre VII) i estableix totes les relacions que se t'ocorrin entre la situació dels presoners de Plató i la de la humanitat en Matrix.7. Són aquest món i aquesta realitat en la qual vivim els únics possibles? Si el nostre món és contingent, què impedeix que existeixi només virtual i fictíciament?. On encaixarien els sentiments en aquesta realitat?. Són reals o simples aparences?.

Activitats de reforç i avaluació

24. Què és conèixer?. Per què és important el coneixement?.25.El coneixement només es pot explicar des de la perspectiva biològica?. Justifica la teva resposta.26.En la constitució del coneixement podem destacar tres aspectes rellevants. Nomena'ls.27. Quins elements intervenen en el coneixement?. Què aporta cadascun d'ells?.28.Indica els nivells del coneixement i descriu les seves característiques.29.Indica la diferència existent entre percepto, imatge i concepte.30.Explica la importància del llenguatge en la formació de la nostra imatge de la realitat.31.Què és un concepte?. Com formem els conceptes?. Posa exemples.32.Descriu les funcions del llenguatge recolzant-te amb exemples.33.Per què el llenguatge condiciona la nostra configuració del món?.34.Completa la taula:

Cómo puedo conocerTeoríes RacionalismeOrigen La experienciaFacultatsCriteri de veritat CertezaFonament de validesa

Apriorisme, categoríes.

Autors Hume

35.Indica les diferències entre el criticisme, el racionalisme i l'empirisme.

36.Quina diferència existeix entre el innatisme i l'apriorisme?.

37.Explica amb les teves paraules cadascuna de les postures que s'adopten davant el coneixement.

38.Quina actitud et sembla més acceptable?. Justifica la teva resposta.

5


39.A què atorga més importància Kant en el procés de coneixement al subjecte o a l'objecte?. Creïs que això és important?. Per què?.

40.Descriu les diferents postures que s'han donat davant la pregunta pels límits del coneixement i posa exemples d'actituds que posen de manifest aquestes postures.

41.Indica la diferència entre certesa, opinió, dubte i creença.

42.Explica el significat de la següent afirmació:

“La veritat és alguna cosa que es descobreix i es construeix”.

43. Descriu breument les diferents teories sobre la veritat.

Activitats de síntesis

44.Fes un esquema amb les idees més rellevants de la unitat.

45.Defineix els deu termes que consideres més importants de la unitat.

5



TEMA-3: L'ÉSSER HUMÀ

5



a) Objectius mínims

1. Caure en el compte que a més de biologia som cultura.2. Distingir correctament els següents conceptes: cultura, subcultura, contracultura, civilització, multiculturalisme, multinacionalisme, polietnicitat, etnocentrisme, relativisme cultural i interculturalismo.3. Comprendre el fenomen de la diversitat cultural de la mà de l'antropologia filosòfica, coneixent algunes de les teories antropològiques més rellevants que ho interpreten i les conseqüències que es deriven d'aquestes maneres d'entendre-ho.4. Apropar-se al fenomen del multiculturalisme, a la seva història i als diversos models que podem trobar en l'actualitat. I, especialment, analitzar en què consisteixen i les conseqüències de les diferents actituds que es poden adoptar davant ell.5. Potenciar l'actitud dialógica per desenvolupar la igualtat entre els éssers humans, respectant al mateix temps la seva diversitat cultural.6. Desenvolupar el sentit de la responsabilitat a l'hora de treballar en equip.

b) Objectius d'ampliació

1. Comprendre en la seva profunditat la importància del cultural en l'humà.2. Reflexionar sobre el fenomen de la multiculturalitat.

5


ÍNDEX

1. Introducció1.1. Definició general.1.2. Tipus.

2. Antropologia cultural.2.1. Objecte d'estudi.2.2. El procés de socialització.

2.2.1. Definició de cultura.2.2.2. Forma de vida d'una societat: origen.2.2.3. Forma de vida d'una societat: manera de transmissió.

2.3. Multiculturalisme: diversitat cultural.2.3.1. L'etnocentrisme.2.3.2. El relativisme cultural.2.3.3. El pluralisme.2.3.4. La riquesa de la diversitat cultural.

2.4. El procés de globalització.2.4.1. Origen.2.4.2. Característiques.2.4.3. Valoració.

3. Antropologia física.3.1. Objecte d'estudi.3.2. Plantejament del problema.3.3. Principals teories.3.4. Evolució de les teories en la història de la ciència occidental.

3.4.1. Ciència antiga.3.4.2. Ciència medieval.3.4.3. Ciència moderna i contemporània.

4.Antropologia filosòfica.4.1. Objecte d'estudi.4.2. Especificitat de l'ésser humà.4.3. Com s'ha definit a l'ésser humà al llarg de la història.

4.3.1. Teories desenvolupades fins al segle XIX.4.3.2. Teories desenvolupades a partir del segle XIX.

5


1. INTRODUCCIÓ.

1.1. DEFINICIÓ GENERAL.

L'antropologia és la disciplina que intenta conèixer què és l'ésser humà.

1.2. TIPUS.

Aquest estudi es realitza des de diferents punts de vista i així sorgeixen els diferents tipus d'antropologia:

1. Antropologia cultural.2. Antropologia física.3. Antropologia filosòfica.

Anem a desenvolupar-los en els apartats següents.

2. ANTROPOLOGIA CULTURAL.

2.1. OBJECTE D'ESTUDI.

Fa un estudi de l'evolució dels diferents grups humans en les seves estructures socials i en les seves produccions culturals fent també un estudi comparatiu entre ells. Analitza doncs els seus coneixements, creences, costums, tradicions, tècniques, estructures de poder, relacions familiars, etc. Fa, en definitiva, un estudi de les seves diferents maneres de vida.

En concret nosaltres ens centrarem en tres aspectes a estudiar:

1. El procés de socialització.2. La diversitat cultural o multiculturalisme.

3. El procés de globalització.

2.2. EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ.

Quan un és petit no té autonomia per poder triar què vol fer amb la seva pròpia vida però així com un es va fent major cada vegada té més capacitat de triar. Això té un doble valor: un desitjable, poder fer el que un vol i un altre problemàtic, l'angoixa davant el possible error posat que en triar un és també un el responsable de la decisió.

Llavors sorgeixen les preguntes: Què faig amb la meva vida?, Com vull viure?, la meva manera de vida: Per què és el que és?, i una fonamental que tractem aquí d'aclarir:

D'on han sorgit les meves idees sobre com haig de viure?Per intentar respondre-la desenvolupem el primer tema que analitzarem en l'antropologia cultural: el procés de socialització.

5


2.2.1. Definició de cultura.

Col·loquialment tendim a identificar cultura amb activitats d'oci relacionades amb l'art (música, teatre, pintura, etc.) però des d'una perspectiva antropològica el significat del que entenem per cultura és molta més ampli:

"La cultura la componen les estructures socials, polítiques i econòmiques; les elaboracions simbòliques com el llenguatge, l'art, la ciència i les tradicions ètiques i religioses; les accions humanes que actuen sobre el mitjà i sobre si mateixos així com l'elaboració i producció de béns de consum" .

En definitiva, totes les pràctiques que constitueixen LA FORMA DE VIDA D'UNA SOCIETAT.

2.2.2. Forma de vida d'una societat: origen.

Amb la possibilitat de desenvolupar conductes complexes més enllà dels mers instints l'ésser humà no s'ha quedat en un mer nivell de supervivència sinó que té la possibilitat de definir la seva pròpia manera de vida.

Quin és l'origen de les diferents formes de vida que han anat desenvolupant-se en les diferents cultures?.

Va molt més enllà de la mera lluita per la supervivència. És el resultat d'un llarg procés en el temps i de la lluita entre els diferents grups socials que defensen els seus interessos i intenten imposar la manera de vida que més els afavorisca.

Aquest procés es descriu pel filòsof alemany del segle XIX Karl Marx de la següent manera:

"Els éssers humans s'organitzen en societats per poder satisfer les seves necessitats, per a això estableixen relacions econòmiques entre ells i d'aquestes sorgeixen estructures socials i polítiques que acaben definint la manera de vida d'aquesta societat. Aquesta manera de vida és el resultat d'una composició de forces entre els diferents interessos dels diferents grups socials que conformen una comunitat."

D’aquesta forma s’han anat constituint les diferents formes de definir la manera de vida dels diferents grups socials convivint els diferents models en cada societat encara que sempre hi ha un que és dominant.

2.2.3. Forma de vida d’una societat: manera de transmissió.

Cada grup social intenta mantenir i fins i tot perpetuar la seva manera de vida imposant-ho a les generacions més joves a través del que es denomina procés de socialització. D'ací provenen les nostres idees sobre com s'ha de viure.

6


a) Quan es produeix

Es desenvolupa al llarg de tota la vida però la seva incidència és més intensa en la infància. Per què?. Perquè és quan som més influenciables i disposem de menys informació per poder ser crítics: van a impregnar de tal manera aquestes idees que de majors les concebem com si fossen naturals, nostres o de sentit comú.

b) En què consisteix

1. En la transmissió d'un conjunt d'habilitats (des de lligar-nos les sabates o vestir-nos fins a anar amb bicicleta) i coneixements (van a determinar la nostra imatge del món i les coses).

2. En la interiorització de les formes de pensar, valorar i comportar-se dominants en aquest grup social. En concret s'interioritzen:

a) Normes: què es pot fer i què no.

b) Valors: van a determinar què és per a nosaltres l'important (valuós). És allò des del que enjudiciem o dirigim les nostres accions.

c) Nostra imaginació: encara que sembla tan lliure, també interioritzem allò que podem voler o desitjar (els nostres desitjos) i fins i tot allò que podem esperar (nostres expectatives).

d) Com es realitza: els agents de socialització

Són aquells elements que intervenen en aquest procés d'interiorització d'una determinada manera de vida dominant en una societat. Es classifiquen de la següent manera:

1. Primaris: la família i l'escola. Es denominen així perquè són els primers a actuar i tenen un paper fonamental en la infància.2. Secundaris: l'Estat i el treball. Es denominen així perquè comencen actuar més tard així com l'individu té una certa autonomia en la societat per la seva edat.3. Impersonals: els mas media o mitjans de comunicació de masses tals com la televisió, la ràdio, el cinema, la premsa, la música, la publicitat, … Es denominen així perquè no apareixen personificats en cap institució el que els fa més subtils o més impermeables a la crítica.

Existeixen dos tipus de límits a l'hora de poder triar com volem viure:

Externs: la nostra llibertat no és il·limitada, tenim múltiples condicionaments externs que hem d'aprendre a superar o a conviure amb ells. D'aquests som tots molt conscients.

Interns: provenen d'aquest procés de socialització i normalment no som conscients d'ells. Hem de reflexionar i ser crítics amb ells para, analitzant-los, sospesar el seu valor, acceptar-los o no.

6


Es pot viure d'altres formes a la forma de vida dominant: per a això cal aprendre a superar els límits tant exteriors i com els interiors.

Una vegada que ja sabem quin és l'origen de les nostres idees sobre com podem viure iniciem l'anàlisi de dues realitats fonamentals que tenen a veure amb aquest tema: el multiculturalisme i el procés de globalització.

2.3. MULTICULTURALISME: LA DIVERSITAT CULTURAL.

Hi ha tres conceptes fonamentals que ens permeten comprendre i analitzar aquest fenomen:

2.3.1. L'Etnocentrisme.

Consisteix a valorar la manera de vida d'altres cultures prenent com a referència els criteris de la nostra. És considerar que aquests són naturals, lògics, bons i que sempre són millors que els seus que són antinaturals, absurds, salvatges i inferiors.

Aquesta actitud d'incomprensió i menyspreu d'altres formes culturals ha portat en ocasions a la seva extinció. Tenim exemples històrics constants en les invasions i les colonitzacions d'uns pobles per uns altres amb l'argumentació de la seva pretesa superioritat i amb l'errònia idea de "civilitzar-los".

L'etnocentrisme és un error en el qual mai hem de caure per a això l'enfocament correcte per valorar i comprendre altres cultures ens ho dóna el següent concepte.

2.3.2. El relativisme cultural.

Part de la idea que no hi ha valors universals, és a dir, vàlids per a tot temps, lloc i grup humà, i que per tant no es poden comparar entre si diferents cultures en termes d'inferioritat o superioritat. Cada cultura s'ha d'analitzar i valorar des dels seus propis criteris, perquè cada cultura té els seus propis criteris interns segons el context en el qual es desenvolupa.

D'aquesta manera per jutjar correctament el valor de l'avanç tecnològic, cultural, etc., ho hem de fer des del context i els valors de cada cultura en concret, no des dels nostres.

Els riscos del relativisme cultural.

Encara que és una bona arma contra l'etnocentrisme hi ha també en ell certs riscos. L'afirmar que no hi ha valors universals pot portar a afirmar que tot val. No obstant això hi ha fets que són negativament valorats per moltes cultures: el genocidi, l'explotació de les persones, el maltractament i abús de menors… Es pot concloure que també, en cert sentit, es pot parlar que malgrat

6


les múltiples divergències hi ha respostes de validesa universal en molts principis ètics.

És un debat obert sobre la intervenció o no en altres cultures segons el seu tipus de pràctiques i no es pot confondre tampoc entendre el context del que sorgeixen amb la seva justificació o el seu manteniment (per exemple la infibulació en les tribus africanes).

2.3.3. El pluralisme.

Implica acceptar la diversitat cultural, que cada cultura té els seus propis valors que hem de comprendre per diferents que siguin als nostres. Acceptar la diferència no implica que hàgim de fer el mateix que ells, simplement respectar el seu dret a ser diferents.

2.3.4. La riquesa de la diversitat cultural.

La podem valorar en dos sentits:

a) Relativitza la nostra manera de vida: ens fa reflexionar i relativitzar nostres idees sobre els nostres costums, relacions familiars, estructures polítiques, econòmiques i socials, i en general sobre els nostres valors. Ens fa veure que la nostra manera de vida no és l'únic i que existeixen altres possibilitats o alternatives.

b) Trenca l'aïllament cultural: tots els sistemes totalitaris intenten aïllar culturalment a les persones i imbuir-los en l'etnocentrisme. Tenen la pretensió que no es difonga més veritat que la seva i no es conegan realitats diferents a les quals ells imposen.

Una persona aïllada (com ocorre també en les sectes) pot donar com a bones i inevitables coses que a nosaltres ens semblen inacceptables, poden arribar a creure que no pot haver-hi una altra realitat diferent de la qual ells viuen. Per això el coneixement d'altres cultures trenca aquest aïllament i fa entrar aire fresc que mostra altres possibilitats (ha estat així sempre en la història, el contacte entre cultures sempre ha enriquit a ambdues).

Els sistemes polítics que busquen la submissió de les persones a una manera de vida uniforme utilitzen dues estratègies:

Ocultar les altres cultures: Perquè la gent no reflexione sobre les seves pròpies condicions de vida. Si això no és possible:

Demonitzarles: és a dir, aplicar l'etnocentrisme, qualificar-les com a salvatges, inferiors, decadents…

6


2.4. EL PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ.

Així com hem constatat l'existència d'una gran diversitat cultural també hem de tenir present un fenomen que cada vegada va adquirint més força: és el procés de globalització.

L'intercanvi entre cultures o la colonització cultural no és un fenomen nou, tenim exemples en la helenització de Roma o la romanització del Mediterrani, en l'extensió de l'Islam o el descobriment d'Amèrica, però la diferència és que ara és per primera vegada a escala planetària i es produeix en tots els nivells: econòmics, socials, polítics i culturals.

Seguirem el següent esquema:

a) Origen.b) Característiques.d) Valoració.

2.4.1. Origen.

Té dos moments fonamentals:

a) Segle XV: la globalització s'inicia amb el desenvolupament i l'expansió del capitalisme més enllà d'Europa (Àsia, Àfrica, Amèrica i Austràlia) realitzada des de l'etnocentrisme i a través del colonialisme i l'imperialisme.

L'eix de tot el procés consisteix en l'explotació del Tercer Món per poder realitzar una acumulació de riquesa i capital al Primer Món.

b) Al segle XX: després del procés de descolonització el procés de globalització es caracteritza per l'aparició de grans hegemonies regionals (EUA, UE i Japó) amb les seves respectives àrees d'influència.

En aquest context, dominat pel comerç entre les grans potències, es combinen la competència entre multinacionals pel domini de mercats amb la col·laboració, en altres ocasions, per a la seva explotació conjunta.

2.4.2. Característiques.

Estretament relacionats, tres són els trets que caracteritzen l'actual procés de globalització: l'extensió del capitalisme, la occidentalizació del món i l'homogeneïtzació cultural. Els analitzarem d'un en un però es relacionen com es pot observar en el següent mapa conceptual:

6


2.4.2.1. L'extensió del capitalisme.

Aquí descrivim el capitalisme com un sistema econòmic i polític.

1. El sistema econòmic.

Segons K. Marx dos són els trets que defineixen aquest sistema econòmic:

a) Manera de producció i distribució de béns.

El fonament d'aquest sistema econòmic és l'existència de la propietat privada, aquesta divideix a la societat en dues classes diferenciades, els propietaris dels mitjans de producció (empresaris o capitalistes) i aquells que no ho són (treballadors o assalariats) que es veuen obligats a vendre l'única cosa que tenen (la seva força de treball) sota les condicions que imposa l'altra classe social. Aquestes relacions de producció defineixen una manera de producció i distribució de béns injust: es legitima que l'empresari, que posseeix

6

Extensió del capitalisme

Occidentalització del mon

Homogenització cultural

Extensió d´ un sistema econòmic i polític que

Sistema econòmic (i aspectes econòmics que se globalitzen)Sistema polític

Imposa el model que domina en occident provocant una

Instruments de difusió del model occidental

Uniformització en el modo de vidaAspectes que se homogenitzenSocietat de consum de mases


els mitjans de producció, s'apropiï d'una part del benefici que correspon al treballador (plusvàlua) de tal manera que aquell que més treballa, en unes condicions que Marx defineix com alienants i deshumanitzades, és precisament qui menys benefici obté.

b) Economia de mercat.

Aquesta manera de producció de béns es regeix pel que es denominen lleis del mercat:

La llei de l'oferta i la demanda. El preu d'un producte és el resultat de la relació entre la demanda d'aquest producte i l'oferta existent. A més demanda i menys oferta el preu puja i baixa al revés. Això determina igual el cost dels productes com el dels salaris, justificant-se en aquest cas la necessitat de la desocupació en la idea de tenir costos salarials baixos que són més competitius.

Lliure competència. Les empreses competeixen entre si segons la llei de l'oferta i la demanda sense cap intervenció de l'Estat per regular preus o salaris (també estableix la competència entre treballadors). Eliminació de tot tipus de controls que regulin possibles abusos (especulació, competència deslleial, situacions de domini o monopolis).

Lliure comerç. Supressió de barreres aranzelàries.

Ø Aspectes que es globalitzen i uniformitzen en el plànol econòmic:

Interdependència entre països i regions. Grups empresarials multinacionals i transnacionals. Mercats financers. Conjunt de béns i serveis produïts. Relacions de producció. Les condicions laborals en general:

salaris, hores de treball, prestacions socials, etc.

2. El sistema polític.

Encara que el capitalisme és capaç de conviure amb altres sistemes polítics de caràcter autoritari en l'actualitat el sistema dominant és la democràcia parlamentària. Dins d'aquest sistema polític existeixen dos models alternatius que impliquen també dues visions econòmiques i socials: el neoliberalisme i la socialdemocracia.

El neoliberalisme.

És defensat pels partits conservadors i de centre dreta. Les seves idees són les següents:

Potenciació de la iniciativa privada i disminució del paper de l'Estat. Això implica la no intervenció de l'Estat en l'economia i la privatització de tots els serveis (sanitat, educació, transport, etc. ).

6


D'aquesta manera defensen la disminució dels impostos directes (no així els indirectes) i que no siguen progressius (que tothom pague igual)

La seva màxima preocupació és l'augment de la producció, el creixement econòmic que per si mateix serà capaç de solucionar tots els problemes. Quanta més riquesa es produisca millor viurem tots.

Davant els problemes socials com la inseguretat proposen major repressió dels delictes. Davant la necessitat i la pobresa plantegen com a solució la caritat.

La socialdemocracia.

És defensat per partits de centre esquerra i socialistes. Les seves idees principals són:

· Major paper de l'Estat que ha de garantir:

Els serveis bàsics a tota la població: sanitat, educació, justícia, habitatge, transport, seguretat, etc.

La igualtat d'oportunitats: es neixisca en el si de la família que es neixisca i amb els recursos que es tingan, i tant d'homes com de dones (això enfront de la idea de lliure competència del neoliberalisme).

Protecció social: enfront de la idea de neoliberal de la caritat, l'Estat s'ha de fer càrrec d'aquelles persones que es troben en una situació desfavorida: atur perllongat, mendicitat, marginació, etc. Davant la inseguretat proposen inversions en cohesió social o rehabilitació de delinqüents.

Regulació del mercat: l'Estat ha d'intervenir per evitar abusos i desequilibris derivats del funcionament de les lleis de mercat. Impedir preus abusius de productes de primera necessitat, abusos de posicions dominants o de monopoli, l'especulació, etc.

-Això implica uns majors impostos (per finançar aquests serveis) que a més han de ser progressius (que més page qui més té) i redistributius (serveixen per redistribuir la riquesa i com a solidaritat entre classes i grups socials).

-Enfront del neoliberalisme creuen que no s'arregla tot simplement amb el -creixement, la producció de la riquesa no implica la seva justa distribució i que no seguiscan augmentant les desigualtats. A més el creixement incontrolat té un cost d'impacte ambiental de deterioració de la Naturalesa. La socialdemocracia en aquest punt defensa:

Creixement sostenible: que respecte el medi ambient.

No produir tant, sinó distribuir millor la riquesa: Aplicar el principi de solidaritat també en l'àmbit internacional entre països i regions.

Ø El procés de globalització es realitza seguint el model neoliberal.

6


2.4.2.2. La occidentalizació del món.

Si el món es occidentaliza, és a dir, segueix el model econòmic, polític i cultural que predomina als països occidentals no només és perquè pel seu major poder econòmic i polític aquests s'imposen als altres sinó perquè també posseeixen, a més, un poder mediàtic que difon i promociona aquest model, aquesta manera de vida. Aquí descrivim els instruments de difusió del model occidental:

Mitjans de comunicació: els països occidentals posseeixen els mitjans de comunicació més poderosos i influents capaços de crear i generar corrents d'opinió, destacar uns problemes i ocultar uns altres, gairebé sempre des de l'òptica i els interessos dels països desenvolupats. Són exemples la CNN americana i els principals servidors i cercadors d'Internet. El domini i capacitat d'influència que engeganteix amb les noves tecnologies digitals i satèl·lit que poden arribar a qualsevol racó del planeta i saltar tot tipus de censures dels països no occidentals.

Multinacionals de la indústria cultural: la indústria cinematogràfica, discogràfica, televisiva, publicitària i multimèdia està dominada pels països occidentals. A través d'elles es generen i transmeten modes, tendències, gustos, valors… en definitiva una manera de vida.

2.4.2.3. L'homogeneïtzació cultural.

L'impacte d'aquesta influència dels mitjans de comunicació acaba uniformitzant la manera de vida en tots els llocs del planeta imposant el model de la societat occidental:

Societat de consum de masses: així es denomina el model predominant en occident. Esquemàticament es podria resumir de la manera següent. Els mitjans de comunicació estan omnipresents en tots els moments de la vida de les persones generant el que es denomina Cultura de masses: models de vida i valors amb els quals cadascun es pot identificar a través d'un tipus determinat de consum. La publicitat juga un paper fonamental en el consumisme: l'afany de consumir per posseir objectes a través dels quals marcar el nostre status social o forma de ser. Les persones passen a si a definir-se pel que tenen en comptes de per el que són. El consumisme requereix major quantitat d'ingressos i per aconseguir aquests diners s'han de treballar més hores. L'augment en les hores de treball significa una reducció en el temps d'oci (que es dedica en moltes ocasions fonamentalment al "shoping": anar de compres a grans centres comercials) així com en el de dedicació a la convivència familiar. Les relacions humanes se substitueixen així per relacions purament econòmiques i en comptes de donar afecte, aquest se substitueix per objectes.

Aspectes que s'homogeneïtzen. Pràcticament tots: creences, costums, tradicions… La forma de concebre la vida, l'oci, l'amistat, les relacions familiars, de parella, personals o laborals.

6


2.4.3.Valoració.

El procés de globalització té aspectes tant positius com a negatius:

a) Aspectes positius:

Trenca l'aïllament de les cultures donant a conèixer la diversitat cultural. Això relativitza les idees pròpies sobre les coses (i la manera de vida) i les enriqueix doncs obre noves possibilitats abans desconegudes.

Es produeix el mestissatge. Apareix la fusió cultural i racial que genera nova diversitat i enriqueix els models que uneix i fusiona.

b) Aspectes negatius:

Es desarticulen altres cultures. D'igual forma que ocorria amb l'economia la influència dels mitjans de comunicació fa que els sistemes de referència culturals d'altres pobles es trastoquen i desorganitzen. En aquest cas en comptes de fusió hi ha desarticulació: no s'uneixen dues maneres que es barregen amb certa harmonia, sinó que parte d'un sistema desapareix i els buits són emplenats per esquemes que no els complementen o generen nous problemes. La desarticulació d'altres cultures es realitza imposant-los criteris i valoracions externes a elles mateixes.

S'uniformitza la manera de vida creient que és l'únic possible, és el que comunament es coneix amb el nom de "pensament únic". Aquesta uniformització pot tenir aspectes positius millorant drets fonamentals en tots els llocs del planeta però també pot generalitzar injustícies o valors negatius de la nostra societat.

3.ANTROPOLOGIA FÍSICA.

3.1. OBJECTE D'ESTUDI.

Estudia a l'ésser humà centrant-se en el conjunt dels seus aspectes biològics. Per saber com som, què som, cal saber d'on venim, és per això que estudiem les diferents teories sobre l'origen i l'evolució de l'ésser humà com a espècie.

3.1.1. PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA.

Quan ens situem davant la pregunta per l'origen de l'ésser humà com a espècie la resposta va a determinar la nostra manera de concebre a l'ésser humà i el seu lloc en el conjunt de la Naturalesa: no és el mateix pensar que som un ser especial i que la Naturalesa està al nostre servei que pensar que som simplement una espècie més que ha desenvolupat unes capacitats singulars.

La pregunta que ens formulem sobre l'origen de l'ésser humà com a espècie està directament vinculada a la pregunta per l'origen de la diversitat

6


de les espècies. Veurem el seu desenvolupament en la història de la ciència i la seva evolució ens permetrà entendre com influeix una concepció filosòfica, la concepció del temps, en el desenvolupament científic.

La manera en què formulem les preguntes i quines respostes ens semblen satisfactòries està determinat no només pel que observem en la Naturalesa sinó també per un marc conceptual molt més ample que en aquest cas exemplifiquem amb la idea que es té del temps.

3.1.2. PRINCIPALS TEORIES.

Existeixen tres principals teories que han intentat explicar la diversitat de les espècies, i per extensió donen explicació de l'origen de l'ésser humà. Vegem-les ací a grans trets:a) El fixisme. Estableix que les espècies són inalterables: els fills són

iguals que han estat els pares i això és així des que aquestes espècies existeixen.

b) El creacionisme. Està vinculat a creences i concepcions religioses basades en relats mítics transmesos de forma oral o recollits en textos sagrats. Estableix que les espècies han estat directament creades per Déu. Els hindús afirmen que ha estat Brahma, els babilonis Marduk, els musulmans Al·là i els cristians Déu. Normalment s'ha combinat amb el fixisme encara que hi ha alguns intents de combinar-la amb l'evolucionisme.

c) Evolucionisme. Vinculat al modern concepte d'evolució biològica estableix que les espècies no són alguna cosa fix i immutable sinó que poden variar i originar noves espècies. Té diverses formulacions que veurem més endavant.

3.2. EVOLUCIÓ DE LES TEORIES EN LA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA OCCIDENTAL.

3.2.1.Ciència antiga.

Algunes de les primeres teories tenien un cert aire evolucionista com la del filòsof i científic grec Anaximandro (segles VI i V a. C.) que basant-se en restes fòssils que havia trobat a les muntanyes i en l'observació de la riquesa de la vida en els ambients humits, afirmava que la vida procedia de l'aigua i que les primeres espècies eren animals marins que després evolucionaven adaptant-se a la vida a la Terra. No obstant això són només meres intuïcions sense desenvolupament sistemàtic.

No obstant això la teoria que va dominar en tota l'antiguitat va ser la del filòsof i científic grec Aristòtil (384-322 a. C.). Segons les seves teories les espècies són i han estat iguals i inalterables des de sempre, és a dir, defensa la teoria fixista. En aquest cas no hi ha pregunta per l'origen de les espècies perquè sempre han existit i seguiran existint. Aquesta formulació està determinada per la seva concepció de l'Univers que segons ell és etern

7


(existeix des de sempre i sempre existirà) i per la concepció cíclica del temps que tenen els grecs.

La concepció cíclica del temps en els grecs es pot derivar de l'observació dels cicles vegetals, les estacions, les òrbites celestes, la mateixa vida com a procés de mort, generació, desenvolupament, corrupció i mort.Així la pregunta per l'origen no té el mateix sentit que en la nostra cultura, perquè en un cercle on està l'inici?, És per això que Aristòtil concep l'Univers com a etern (sense principi ni fi en el temps, com un cercle). El mateix s'aplica a les espècies.

3.2.2.Ciència medieval i Renaixement.

Amb el triomf del cristianisme i el seu domini de la cultura occidental les teories d'Aristòtil es van haver de fer compatibles amb les afirmacions de la Bíblia de tal manera que si bé se seguia afirmant el fixisme de les espècies ara aquestes ja no existeixen des de sempre, sinó que tenen un origen determinat i situat en el temps, que ara es concep linealment. Aquest origen és el moment de la creació en la qual a més l'ésser humà passa a tenir un lloc destacat i rellevant: és el centre. Déu ha creat a l'ésser humà com el centre de la seva obra i la Naturalesa es concep para el seu domini. Els actuals animals són descendents dels creats per Déu. Les espècies tenen un nombre fix i determinat pel creador.

En el cristianisme la concepció del temps és lineal. La Història té un inici i una fi clarament delimitats i una finalitat: la salvació de l'home. L'inici és la creació i la fi és el judici final.Si tenim en compte que en aquests moments i fins al segle XVII la història de la Terra es creia molt més breu i en aquest període mai s'havia observat un canvi o transformació en les espècies era "raonable" defensar les idees fixistes.

3.2.3.la ciència moderna i contemporània.

Amb el descobriment d'Amèrica i els viatges que es van desenvolupar al llarg del segle XV i XVI es van portar a Europa exemplars d'espècies fins llavors desconegudes portats d'aquests llocs remots. Sorgeix la necessitat de classificar-los. Encara que Aristòtil ja havia fet classificacions dels animals en gèneres i espècies és al segle XVI quan es fan classificacions sistemàtiques també de caràcter morfològic, és a dir, classificant-los segons la forma i l'estructura similar. Aquestes classificacions que atenen a les variacions i similituds van a possibilitar una classificació que tingui un sentit evolutiu.

Al segle XVIII es produeix un fenomen cultural de gran rellevància: el moviment il·lustrat. Aquest moviment tindrà implicacions en la concepció del temps i de la història. La Il·lustració propugna el domini de la racionalitat sobre tots els àmbits de la vida humana.

7


La història adquireix un nou sentit no religiós ja no és la història de la salvació de l'home sinó del progrés de la raó humana cap a més altes cotes de civilització: la història adquireix així un sentit evolutiu.

Se succeeixen les diferents formulacions de les teories evolucionistes que veiem cronològicament:

3.2.3.1.Teoria de l'Adaptació.

Defensada per Jean Bautiste Lamark (1.744-1.829). Part d'una concepció sobre la vida i la Naturalesa: la vida progressa des dels organismes visibles més xicotets fins als vegetals i animals més complexos per arribar finalment a l'ésser humà.

La idea fonamental per Lamark és que a la recerca de l'equilibri entre l'espècie i el seu mitjà els animals s'adapten a aquest. La seva teoria s'articula a partir de dues lleis fonamentals:

a) Llei de l'ús i desús dels òrgans. La funció crea l'òrgan: si un animal que usa freqüentment un òrgan, aquest es fortifica i engrandeix; si en canvi no ho usa, s'afebleix i empetiteix fins a poder fer-ho desaparèixer.

b) Llei de la transmissió hereditària dels caràcters adquirits. Tot el que la Naturalesa fa perdre o guanyar als individus per la influència del mitjà es conserva a través de les generacions, és a dir, s'hereta.

Aquesta última idea avui sabem que no és certa, però cal tenir present que en temps de Lamark encara no s'havia desenvolupat les teories de Mendel.

Gregor Joham Mendel (1.822-1.844) va ser un monjo agustí austríac que va realitzar els primers treballs que estudiaven l'herència, és per tant el fundador de la genètica moderna. La publicació de les seves teories en 1.866 va pasar inadvertida fins a 1.900 any en el qual el biòleg De Vries les difon i dóna a conèixer. Cal tenir present que Charles Darwin, autor de la propera teoria, també desconeixia les seves idees.

3.2.3.2.Teoria de la Selecció Natural.

Desenvolupada per Charles Darwin (1.809-1.882) en el seu llibre "L'origen de les espècies" (1.859). Fa dues afirmacions fonamentals:

1. No hi ha creació sinó que les espècies deriven unes d'altres per selecció natural.

2. L'ésser humà no és sinó l'últim representant de l'últim grup de vertebrats: els primats. Suposa un Gir copernicà en relació amb la idea que l'ésser humà tenia de si mateix fent-li perdre la supremacia que es concedia sobre la resta dels animals.

7


El procés evolutiu s'explica a partir de dues idees (tampoc coneix les idees de Mendel):

1. La lluita per l'existència. La velocitat a la qual es multipliquen els animals és major que la que determina l'augment dels aliments. Això fa que aquests entrin en competència entre si i també amb altres espècies pels aliments.

2. La supervivència del més fort. Es denomina selecció natural aquell procés mitjançant el qual en aquesta competència només aconsegueixen sobreviure els més aptes, aquells que tenen cert avantatge adaptatiu enfront dels altres o altres espècies.

3.2.3.3 Evolucionisme cristià.

T. de Chardin al segle XX va intentar conciliar les teories evolucionistes amb el cristianisme (que fins llavors les hi havia condemnat). La seva forma d'entendre l'evolucionisme és partint de la creació i dotant-ho d'una intencionalitat o sentit: l'aparició de l'ésser humà. En ser aquest la fi de la creació torna a ocupar un lloc central en la Naturalesa.

3.2.3.4.Teoria sintètica.

Desenvolupada per T. Dobzhansky, I. Mayr i G. Simpson a la fi del segle XX sintetitza les teories de Darwin amb la genètica de Mendel. També tenen en compte les últimes aportacions d'altres ciències com la paleontologia, biologia molecular, zoologia, botànica o geologia.

Explica el procés evolutiu a partir de dos mecanismes:

1. La variabilitat genètica. La recombinació genètica i de les mutacions (variacions espontànies hereditàries aparegudes per atzar) creen combinacions noves de les heretades dels progenitors. Això explicaria l'aparició d'individus amb característiques noves.

2. La selecció natural. Que actua sobre aquesta variabilitat seleccionant aquells individus que pugan tenir una característica nova que segons el mitjà resulte un avantatge adaptatiu. Aquests tindran més probabilitats de sobreviure i deixar descendència.

4. ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA.

4.1.OBJECTE D'ESTUDI.

Seguim intentat respondre la qüestió què és l'ésser humà ara des d'una perspectiva filosòfica. Es tracta de determinar:

a) Quins són els trets específics que ens diferencien de la resta dels animals.

7


b) Com s'ha definit al llarg de la filosofia a l'ésser humà.

4.2. ESPECIFICITAT DE L'ÉSSER HUMÀ.

A partir de l'evolucionisme ens definim com un animal més sent la diferència entre ells i nosaltres, encara que molt significativa, només gradual.En general s'ha considerat que l'activitat específica que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat per pensar, alguna cosa que ens ha definit com a animal racional.

Aquesta capacitat per pensar indissolublement unida al desenvolupament d'un llenguatge articulat és la que ens ha permès crear una realitat més enllà de la viscuda immediatament i adquirir consciència del món (tenir una representació mental d'ell).

Diferents antropòlegs i filòsofs han posat l'èmfasi en diferents activitats que d'aquesta capacitat es deriven qualificant-les com a trets específicament humans, definint així a l'home com:

§ Homo faber: ser que fabrica utensilis que serveixen per a una funció concreta. Té l'inconvenient de ser una visió reduccionista, doncs per definir a l'ésser humà només té en compte les activitats que deixen restes.§ Homo ludens: de T. Huizinga que destaca la importància que té el joc. No és un tret suficientment significatiu perquè el joc també apareix en alguns dels primats i té en ells una gran importància.§ Homo simbolicus: d'I. Cassirer que posa l'accent en la importància dels símbols.§ Zoon politikon: d'Aristòtil que troba en l'ésser humà com a característica fonamental la seva ser social, un ésser que viu en societat. En altres moments Aristòtil destaca el llenguatge com la característica més diferenciadora.§ L. Munford que no es limita a una sola activitat: els ritus, el llenguatge, l'organització social i política, i el creixent domini del medi ambient (fets i activitats que estan presents en totes les cultures) són les característiques més determinants de l'ésser humà.

Simplificant podem entendre que el tret més definitori que es deriva de tal capacitat per pensar és la creació de cultura com una segona naturalesa que se superposa i interacciona amb la naturalesa biològica de l'ésser humà i ens porta a definir-ho com una realitat biològica i cultural.

Mentre els animals estan determinats només biològicament (el que els porta a viure amb l'únic objectiu de satisfer les seves necessitats vitals a cada moment), l'ésser humà està determinat també culturalment, és a dir, més enllà de les seves necessitats vitals i la realitat immediata, la seva vida cobra sentit i està determinada per una realitat cultural que ell ha creat i que li genera nous condicionaments i necessitats.

4.3. COM S'HA DEFINIT A L'ÉSSER HUMÀ AL LLARG DE LA HISTÒRIA.

7


Ens plantegem aquí com s'ha definit des de la filosofia a l'ésser humà al llarg del temps. Busquem respondre a la pregunta què som.

En la nostra cultura tradicionalment, s'ha cregut poder definir l'essència humana a partir de la idea d'un ser compost de cos i ànima. Una definició tan genèrica admet molts matisos i aquests tenen conseqüències molt importants en la forma en què tenim de concebre què som, així com en la forma d'entendre què sentit té la nostra existència (per extensió també com hem o podem viure). Per exemple, se'ns plantegen preguntes com: som una mica més que matèria?, Pot haver-hi algun tipus de vida més enllà de la mort?,...

En relació amb la forma de concebre el cos i ànima i la seva mútua relació s'han donat diferents opcions que intentarem resumir i que passen per intentar respondre les següents preguntes:

a) Són materials o immaterials.b) Són mortals o immortals.c) Quina relació existeix entre ells: són mútuament depenents i

inseparables, o són independents i per tant pot existir l'un sense l'altre.d) Quina valoració es fa de l'un i l'altre, quina importància se li atorga a un i

a un altre.e)Quines funcions té cadascun.

4.3.1.Teories desenvolupades fins al segle XIX.

Diferenciem entre teories influenciades pel pensament religiós, que són les que predominen en aquest període, i les que no ho estan. En aquestes últimes els filòsofs que les defensen poden tenir la seva religió però no es parla de transcendència i no influeixen en la seva forma de concebre l'ésser humà.

4.3.1.1.Teories influenciades pel pensament religiós.

Coincideixen a desplaçar el centre de gravetat d'aquesta vida a una altra que està després de la mort, que ens transcendeix. Segons el cristianisme aquesta vida és només una prova, segons el orfisme un trànsit.

Comparteixen les següents idees comunes:

a) Inmaterialidad i immortalitat de l'ànima.b) Independència de l'ànima respecte del cos.c) Superioritat de l'ànima sobre el cos que és valorat negativament (és font

de pecat o contaminació).

A. Doctrines órficas.

Estan representades per l'Escola Pitagòrica que va fundar Pitàgores al segle VI a. C. i la filosofia de Plató (427-347 a. C.) que presenta un sistema més complex i elaborat que exposarem a continuació resumidament.

7


L'antropologia filosòfica de Plató s'articula a partir de les següents idees:

a) Doctrina del soma (cos)-sema (presó): El cos i l'ànima són de naturalesa diferent i la seva unió és purament accidental i transitòria. L'ànima és immaterial i immortal, pertany a una realitat superior el Món de les Idees que és l'autèntica realitat perfecta i immutable. El cos és material i mortal pertany a una realitat corruptible i en continu canvi que és el Món Sensible (en el qual ara ens trobem). Per diverses raons l'ànima que originalment vivia al món de la Idees cau al món Sensible i queda tancada en un cos que és per a ella com una presó, contaminant-la i apartant-la de la seva veritable naturalesa intentant arrossegar-la cap a les seves passions corporals.

b) Reencarnació i trasmigració de les ànimes: quan el cos mor l'ànima torna al món de la Idees per romandre allí per un temps variable fins a tornar a reencarnarse en un altre cos. D'aquesta manera l'ànima transmigra d'un cos a un altre en un etern cercle de reencarnacions.

c) El sentit de la vida: com es pot sortir d'aquest cercle?. Hem d'allunyar-nos del cos que ens fa esclaus de les seves passions i dedicar-nos al coneixement i la saviesa només així podem sortir del cercle. Cada vegada que ens anem a reencarnar se'ns dóna a triar en què ens volem reencarnar, una vegada hem triat bevem l'aigua del riu de l'oblit i caiem en un nou cos. Només el savi sap triar el camí de la purificació i del coneixement que busca la contemplació de les autèntiques realitats: les Idees. Així després de moltes reencarnacions a la recerca del perfeccionament pot ixir-se del cercle.

B. El cristianisme.

Per al cristianisme no existeix reencarnació ni trasmigració de les ànimes encara que també aquesta vida és només un trànsit, en concret una prova. La idea central és la del lliure albir: podem triar entre el bé o el mal. La prova que és aquesta vida consisteix a triar el bé i rebutjar el mal. Déu ens dota d'una consciència moral que ens orienta en l'elecció i a més ens dóna els Manaments com a ajuda i guia. Segons hajen estat els nostres actes ens salvarem o ens condemnarem en un Judici Final. A diferència del orfisme encara que també aquí el cos és font de temptació i pecat, i és valorat negativament, al final dels temps ressuscita.

Les idees cristianes ofereixen un model molt més simplista que les de Plató, Nietzsche afirma que és precisament un platonisme per al poble. Mentre que en el orfisme s'estableix un model intelectualista (és el coneixement el que allibera a l'ànima) en el cristianisme no és així, l'única cosa important és la fe, arribant-se a proposar en alguns autors la Sancta Simplicitas, és a dir, la més absoluta ignorància, com a camí per arribar a la salvació. L'ús de la raó pot enfosquir i afeblir la fe.

L'evolució de les idees cristianes ha estat molt variada al llarg dels gairebé vint segles que ha dominat el panorama cultural occidental, per això distingim a grans trets dos períodes:

7


Abans de la Il·lustració: al llarg de tota la filosofia medieval i el Renaixement totes aquestes idees eren veritats de fe i per tant inqüestionables. Alguns autors també recorren a la raó per intentar fonamentar-les arribant fins i tot a creure poder demostrar l'existència i immortalitat de l'ànima (L'Escolàstica o Descartes). A partir de la Il·lustració: ja al segle XVII els filòsofs Thomas Hobbes i La Metriee desenvolupen teories materialistes que expliquen les facultats superiors de l'ésser humà en termes purament naturals i mecanicistes. David Hume situa la investigació de la ment humana dins del nou model científic newtonià considerant-la com una part més de la Naturalesa i subjecta també a lleis (el cristianisme estava en contra perquè semblava limitar la llibertat de l'ésser humà i per tant el sentit cristià de la vida: poder triar entre el bé i el mal). És Hume, primer, i després Kant els qui demostren la impossibilitat de demostrar l'existència o la immortalitat de l'ànima amb el que aquestes idees es queden en meres creences i mai en veritats que es puguen demostrar.

4.3.1.2. Teories no influenciades pel pensament religiós.

Posen més l'èmfasi en l'ànima com a principi vital i encara que també és la seu de les facultats superiors, la raó. El seu objectiu és buscar la felicitat (eudemonisme) en aquesta vida. Tenen les següents idees comunes:

a) L'ànima és superior al cos però no és gens sense ell: són mútuament depenents, no pot existir la una sense l'altre i viceversa.

b) L'ànima és mortal.c) No fan una valoració negativa del cos.

A. Aristòtil (384-322 a. C.)

L'ànima juntament amb el cos forma una unitat indissoluble: el cos és la matèria i l'ànima és immaterial però no és immortal és la forma com s'organitza la matèria (la seva essència, allò que fa que cada ser siga el que és i no una altra cosa)

Tots els éssers vius tenen ànima, tenen vida però no tots posseeixen un mateix tipus de vida, no totes les ànimes posseeixen les mateixes capacitats o funcions.

B. Epicuro de Samos (341-270 a. C.)

És un filòsof materialista i atomista: cos i ànima són mortals, materials i formats per àtoms. Els de l'ànima són esfèrics i més subtils per això permeten el moviment i el pensament. La mort és la desorganització dels àtoms, i així com el cos es corromp també ho fa l'ànima. Per això, no havent-hi més enllà, el sentit de la vida humana és buscar la felicitat aplicant la raó a la recerca del plaer i a saber evitar el dolor.

4.3.2.Teories desenvolupades a partir del segle XIX.

Es desenvolupa un ateisme materialista que combat la idea cristiana d'un ànima immortal o immaterial.

7


Les teories anteriors coincidien a concebre a l'ésser humà de forma abstracta sense considerar el conjunt de les relacions socials i històriques en les quals es desembolica. En elles es parlava d'una essència immutable i atemporal que ho definiria i determinaria què és i com ha de viure. Ara es critica la possibilitat de parlar d'una essència humana com alguna cosa fixa i immutable que determine com hem de ser o viure. Diferents autors realitzen aquesta crítica:

4.3.2.1.Karl Marx (1.818-1.883): l'ésser humà concret i històric.

El cristianisme i la religió en general han estat el "Opi per al poble" perquè adormen les consciències dels proletaris fent-los somiar amb un més enllà que no existeix i justificant el seu sofriment en aquest món que no és fruit d'un ordre diví sinó que és el resultat una situació injusta que es pot i ha de canviar.

S'ha intentat definir a l'ésser humà d'una manera atemporal i ahistórica sense tenir en compte el seu desenvolupament en la història i la societat: "L'Home no existeix, existeixen els homes reals i històrics que han viscut relacionant-se a través de diferents formes socials i econòmiques al llarg del temps". No hi ha una naturalesa humana que ens determine a viure d'una determinada manera l'ésser humà es defineix a si mateix en viure i en el conjunt de les seves relacions socials i econòmiques. És només en aquest context real on podem contemplar com és cada ésser humà concret més enllà d'una essència intemporal.

4.3.2.2. F. Nietzsche (1.844-1900): la definició a través dels valors creats.

Igualment crític amb el cristianisme afirma que "Déu ha estat el vampir de la vida", que enfront del sentit del més enllà cristià, del cel, que nega la vida i l'empobreix fent-nos esclaus de la moral cristiana s'ha d'afirmar el "sentit de la Terra" prendre la vida com un experiment i un joc. La vida consisteix a experimentar-se a si mateix des de la consciència profunda de l'absència d'un sentit que vaja més enllà de la pròpia terra i sabent que no existeixen valors absoluts. Des d'aquesta consciència el Superhome nietzschea afirma la vida de forma radical creant els seus propis valors i jugant amb la vida com un nen, de forma lúdica i despreocupada, però també negligent i arriscada com el fonambulista que en la corda fluixa dóna salts mortals. Enfront de l'home racional preocupat per assegurar la seva existència encara a costa de no viure amb intensitat la seva pròpia vida, l'home intuïtiu s'ocupa més a viure la plenitud que a preocupar-se per la seva pròpia conservació. Des d'aquesta perspectiva cada ésser humà es defineix a si mateix a través dels valors que crea (en el cas del superhome) o davant els quals s'agenolla i negant la seva pròpia vida (en el cas del cristià).

4.3.2.3. Jean-Paul Sartre (1.905-1.980): condemnats a triar.

No existeix una essència immutable i intemporal que determine per endavant què hem de ser o què hem de fer. Cada persona es va definint a si mateixa en el mateix procés de viure, i en aquest procés estem condemnats a triar. ja que no hi ha una essència prèvia ens veiem obligats a triar com volem

7


ser i viure, i amb la nostra elecció som l'exemple pels altres del que volguéssim que els altres foren.

7


ACTIVITATS

Activitats inicials

1. Citar elements que formen part de la cultura i la representen.2. Realitzar un debat contestant a les preguntes: Tots els éssers humans tenim una mateixa cultura? Per què? Hi ha cultures que poden considerar-se més avançades o superiors que unes altres?

Activitats d'aplicació

3. Què és l'Antropologia?. En quines parts es divideix?.4. Què és l'Antropologia cultural?. De quins temes s'ocupa?.5.Què entenem per cultura?.6.Quin és el origen de la nostra vida social?.7.Com es transmeten les formes de vida d'una societat?. Quan es produeix?. En què consisteix?. Com es realitza?.8.Existeixen límits a l'hora de poder triar com volem viure?. Posa exemples de cadascun d'ells?.9.Creus que és important el procés de socialització?. Justifica la teva resposta.10. Vivim realment com volem viure?. Justifica la teva resposta.11. Què és el multiculturalisme?.12. Quines postures es poden adoptar davant el multiculturalisme?. Quines conseqüències es deriven de cadascuna d'elles?.13. Des de quines perspectives podem valorar la diversitat cultural?. Estàs d'acord?. Justifica la teva resposta.14. Creus que és important reflexionar sobre la nostra forma de vida, sobre la nostra cultura?. Per què?. Justifica la teva resposta.15.Què és la globalització?. És un fenomen nou?. Posa exemples de processos de globalització que s'hagin donat al llarg de la història.16.Quines diferències trobes entre la globalització actual i la que s'ha donat en altres moments de la història?.17.Quin és origen de la globalització?. En quins mecanismes es recolza?.18.Quins trets caracteritzen l'actual globalització?. Descriu-los.19Quina valoració et mereix el procés actual de globalització?.20.Quin és l'objecte d'estudi de l'antropologia física?.21.Què defensa el fixisme?.22.Què defensa el creacionisme?.23.Fes una breu descripció del desenvolupament que ha experimentat la teoria de l'evolució al llarg de la història.24.Quin és l'objecte d'estudi de l'antropologia filosòfica?.25.Com s'ha definit a l'ésser humà al llarg de la història?. Descriu els trets més important que destaquen les principals teories desenvolupades al llarg de la història.


26. Quina creus que és la influència dels mitjans de comunicació en el procés de socialització?. Quin mitjà de comunicació destacaries com a principal agent de socialització?. Per què?.

8


27. Quin tipus de socialització viu un immigrant?.28. És possible anul·lar la mentalització que experimenta qui ingressa en una secta?.29. Exposa la teoria lamarquiana, busca un fet biològic que l'afirme i un altre que la nege, després compara-la amb la de Darwin.30. Qui va ser Hugo de Vries?. Què aporta el mutacionisme a la teoria de l'evolució?.31. Podries explicar el significat de la següent afirmació: “L'ésser humà capta les coses com a realitats”?.32. Busca el significat dels següents termes i explica la seva diferència: hominització i humanització.33. Recerca d'informació: Quin característiques bioquímiques, genètiques i anatòmiques fan a l'ésser humà diferent dels seus avantpassats antropoides?.34. Elaborar un díptic publicitari convidant a la integració i rebutjant actituds discriminatòries.35. Llegeix el següent text i respon a les qüestions que es formulen:

“Atès que es produeixen més individus que els que poden sobreviure, ha d'haver-hi en cada cas una lluita per l'existència (...). Veient que, indubtablement, s'han presentat variacions útils a l'home, pots dubtar que, de la mateixa manera, arriben a aparèixer, en la gran i complexa batalla de la vida, variacions útils als organismes mateixos en el transcurs de moltes generacions successives?. (...) A aquesta conservació de les diferències i variacions favorables als individus i a la destrucció de les quals són perjudicials, les he cridat jo selecció natural.”

(Charles Darwin: L'evolució de les espècies)

- Quines raons explícites i implícites es donen en el text per justificar la lluita per la supervivència?.- Com explica Darwin la permanència de les “variacions útils a l'home”?.

36. Llegeix el següent text i respon a les qüestions que es formulen:

“Des del moment en què la primera pell va ser usada com a peça d'abric, des de l'instant en què per primera vegada es va utilitzar una llança per a la caça o es va plantar la primera llavor, es va realitzar una gran revolució sense paral·lel en tots els mil·lennis anteriors, perquè acabava de sorgir un ésser que no necessitava seguir subjecte per més temps als canvis de la naturalesa, un ser que en algun aspecte era superior a la naturalesa mateixa, puix que sabia com controlar i regular les seves operacions, i podia mantenir-se en harmonia amb ella, no a través de canvis corporals, sinó per un avanç de la ment”.

( Alfred Russel Wallace, pres de José Luis Pinillos, La ment humana).

- En què consisteix la revolució que s'esmenta?.- En quin aspecte es mostra superior l'ésser humà a la naturalesa?.- En què consisteix l'avanç intel·lectual que presenta l'ésser humà?.

8



“L'home està biològicament predestinat a construir i a habitar un món amb altres. Aquest món es converteix per a ell en la realitat dominant i definitiva. Els seus límits els traça la naturalesa, però, una vegada construït, aquest món torna a actuar sobre la naturalesa. En la dialèctica entre la naturalesa i el món socialment construït, el propi organisme humà es transforma. En aquesta mateixa dialèctica, l'home produeix la realitat i, per tant, es produeix a si mateix”.

( Peter Berger i Thomas Luckmann: La construcció social de la realitat).

- Quin significat té en el text els termes “naturalesa” i “món”?. Quina relació existeix entre tots dos?.- La realitat és alguna cosa donada o es construeix?. I l'ésser humà?.

- De quina manera la realitat que transforme pot formar part de mi?.


“La cultura és la manera que l'home té de situar-se al món. És el comportament après en el si de la societat. Podríem definir la cultura com la manera de vida d'un poble, com el mitjà que un grup d'éssers humans que ocupen un territori comú ha creat a través de les seves idees, de les seves institucions, dels seus utensilis, del seu idioma, de les seves eines, dels seus serveis i dels seus sentiments”.

(Ashley Montagu: Homo sapiens: dos milions d'anys sobre la Terra)

- Quin és el paper de la cultura en l'ésser humà?.- Es pot parlar d'un ésser humà sense cultura, o la cultura forma part necessàriament de l'ésser humà?.


“L'home que medita, diu Rousseau,”és un animal depravat”: sobrepassar els límits de la vida orgànica no representa una millora de la naturalesa humana, sinó la seva deterioració.

No obstant això, ja no hi ha sortida d'aquesta reversió de l'ordre natural. L'home no pot escapar del seu propi assoliment, no li queda més remei que adoptar les condicions de la seva pròpia vida; ja no viu en un pur univers físic, sinó en un univers simbòlic. El llenguatge, el mite, l'art i la religió constitueixen part d'aquest univers, formen els diversos fils que teixeixen la xarxa simbòlica, l'ordit complicada de l'experiència humana. Tot progrés en pensament i experiència afina i reforça aquesta xarxa. L'home no pot enfrontar-se ja amb aquesta realitat d'una manera immediata; no pot veure-la, com si diguéssim, cara a cara. La realitat física sembla retrocedir en la mateixa proporció que avança la seva activitat simbòlica. En lloc de tractar amb les coses mateixes, en cert sentit, conversa constantment amb sí mateix. S'ha embolicat en formes lingüístiques, en imatges artístiques, en símbols mítics o religiosos en tal forma que no pot veure o conèixer gens sinó a través de la interposició d'aquest mitjà artificial”.

( Ernst Cassirer: Antropologia filosòfica).

8


- Podria l'ésser humà tornar a ser un salvatge feliç que visqués en relació directa amb la naturalesa?.- Entre la realitat física i nosaltres s'ha creat un món intermedi, en què consisteix?, qui ho ha creat?, quina funció té?.


“Com ve estant de moda últimament, experts de tot tipus diran que el racisme, la xenofòbia i els fonamentalismes religiosos són els majors obstacles per resoldre els nostres problemes comuns. Però la veritat és que a la base de tots ells estarà com sempre la “aporofobia”. És el pobre (el áporos) el que molesta, més que l'estranger (el xenos). L'estranger ric és sempre benvingut: s'obren les posades a l'àrab amb petrodólares, al jueu comerciant, al gitano imposat en la “jet”. I les mateixes posades es tanquen al gitano que ven papelinas en barris marginals, a la dominicana de la neteja. No va tant la cosa en aquest Mar Nostre de “xenofòbia” o “racisme” ni menys encara d'odis entre religions monoteistes, enfilades en un tronc comú, tan properes per naixement i per orientació vital. Va de misèria i d'intentar un diàleg per superar-la, si volem ser de debò mediterranis. El Mediterrani és, des de Sòcrates almenys, un lloc de diàleg, perquè els mars acostumen a valorar el diferent i el semblant del que ve de l'altra riba. El primer tema d'aquest diàleg ha de ser avui com incorporar al “áporos”, al necessitat, al gaudi d'una vida material i culturalment digna.”

(Adela Cortina, article publicat en ABC: Cultura).

- Què significa la aporofobia i quins problemes pot explicar?.- Segons el text, per què molesten el gitano, el negre i el moro?. I tu, què opines?.


“ Crec, més exactament, que en la civilització de l'universal en la qual hem entrat amb la fi del segle la negritud constituirà, ho constitueix ja, com ho he mostrat, un conjunt d'aportacions essencials. Per tant no desapareixerà, representarà, una vegada més, el seu paper, essencial, en l'edificació d'un nou humanisme més humà, perquè finalment aquest humanisme reunirà íntegrament les aportacions de tots els continents, de totes les races, de totes les nacions (...). Perquè volem ser fidels al nostre ideal, hem decidit, en efecte, arrelar-nos, el més profundament possible, en els valors de la negritut, per obrir-nos als valors dels altres continents i ètnies, és a dir, de les altres civilitzacions. Es tracta de construir un món més humà, fent-ho més complementari en la seva diversitat. (...)

En general es pensa que una crisi econòmica, en desajustar la vida social, té sempre ressonàncies en la cultura, la qual no seria més que un aspecte d'aquella. No és una idea falsa. No obstant això, donant-li, per així dir, la volta al problema, jo prefereixo afirmar que la reforma cultural, per no parlar de “revolució”, és el millor mitjà per superar la crisi econòmica actual, que és, abans de res, una crisi de civilització. Com resa un proverbi senegalès,

8


“l'home és el remei per a l'home”. Però aquesta reforma cal començar realitzant-la en les ments, preconitzant el diàleg de les cultures.”

( Léopold Calmar Senghor, El diàleg de les cultures).

- Què vol dir l'autor quan afirma que construir un món més humà és fer-ho més complementari en la seva diversitat?.-La crisi econòmica influeix en la cultura, però també el creixement cultural pot repercutir en l'economia. Explica aquesta idea i tracta de recolzar-la amb exemples concrets.

Activitats de reforç i síntesi

42. Elaborar un treball monogràfic sobre grups racistes o xenòfobs. 43. Redactar en grup un relat sobre una societat en la qual no existís el diàleg, la tolerància, la solidaritat, la igualtat i la llibertat.

És obligatori realitzar una d'aquestes dues dissertacions .

44. Dissertació: “El procés de globalització en la societat actual: oportunitat per als països menys desenvolupats?”.

45. Dissertació: “La socialització està renyida amb la llibertat dels individus?.

NYAPS DE L'EVOLUCIÓ

JESÚS MOSTERÍN (EL PAÍS, 15 de Maig de 1996)

En el segle XVIII es va posar de moda inferir l'existència de Déu a partir del perfecte disseny de les criatures. El teòleg William Paley (1743-1805) argüia que, així com el precís assemblatge de les parts d'un rellotge revela una fi (la mesura del temps) i implica un rellotger, així també el consumat mecanisme de qualsevol òrgan animal delata un propòsit clar i un òptim pla, obra d'un dissenyador diví. Alguns biòlegs evolucionistes han compartit l'entusiasme de Paley per la perfecta adaptació dels organismes, encara que atribuint-la a la selecció natural, i no a la divina providència.

L'exemple favorit de Paley era l'ull dels vertebrats, un instrument òptic presumptament perfecte i meravellosament adaptat a la funció de veure. No obstant açò, i com ha subratllat George Williams, l'organització anatòmica del nostre ull és el resultat “chapucero” d'una sèrie complicada d'avatars evolutius, alguns clarament desafortunats (des d'un punt de vista ingenieril).

L'estrat òpticament funcional de la retina està format pels fotoreceptors (bastons i cons), les cèl·lules sensibles a la llum, que transformen l'energia dels fotons, que absorbeixen en impulsos nerviosos transmesos pels ganglis que acaben convergint en el nervi òptic, que transmet al cervell la informació rebuda en la retina. Una tupida xarxa de capil·lars sanguinis aporta l'oxigen i els nutrients als fotorreceptors. Qualsevol disseny raonable de l'ull exigiria que

8


l'estrat de cons i bastons estigueren en la part alta de la retina, adjacent al cos vitri transparent i per sobre dels gots sanguinis que ho alimenten. Així ocorre, per exemple, amb els ulls dels calamars.

Però l'evolució es va mostrar “chapucera” amb els vertebrats, en els quals la retina està col·locada a l'inrevés, sota les fibres nervioses i els capil·lars, que han de ser inútilment travessats per la llum abans d'impactar en els fotorreceptors. Un altre sorprenent nyap, conseqüència del anterior, estreba que el nervi òptic no es forma (com seria d'esperar) darrere de la retina, d'on podria anar directament al cervell, sinó davant, per la qual cosa ha d'obrir-se pas a través de la retina per un forat (el disc òptic, corresponent al punt cec del camp visual) per a passar a l'altre costat. Al final, tots aquests defectes es neutralitzen i l'ull funciona, però no és precisament un paradigma de bon disseny.

El conducte que porta l'aire als pulmons es creua absurdament en la gola amb el qual porta el menjar a l'estómac, posant als vertebrats en perill d'ofegar-se. Els mamífers mascles tenen una temperatura interna massa elevada per a la normal producció d'espermatozoides, per la qual cosa les seues gònades han descendit (filogenètica i embrionàriament) des de la seua ancestral posició interna fins a la posició externa de l'escrot. El curiós del cas és que en descendir s'han equivocat de camí, per la qual cosa els seus conductes deferents s'han quedat penjats dels urèters. Encara que els testicles estan molt prop de la uretra, en Ia que aboquen el semen, aquest es veu obligat a realitzar una llarga expedició per un conducte innecessàriament llarg (mig metre) i tortuós.

Les femelles humanes tenen dificultats per a parir i molts éssers humans tenen dolors de columna perquè el seu esquelet està més adaptat a la posició quadrúpeda anterior que al bipedalism erecte que van adoptar els nostres avantpassats fa quatre milions d'anys. El nostre propi cervell és el resultat de la reutilització per a altres funcions d'estructures d'orígens molt diferents “chapuceramente” juxtaposades.

El món de la vida és el regne de la contingència i la historicitat, dejuni de previsió i de propòsit. La selecció natural no actua sobre tots els dissenys possibles, sinó només sobre algunes variacions aleatòries d'uns pocs esquemes arcaics. Només a força d'acumular trucs, nyaps i casualitats aconseguim els organismes mantenir-nos provisionalment a flotació. No som perfectes, però hem sobreviscut, encara que siga pels pèls.

Jesús Mosterín és catedràtic de Filosofia en el CSIC.

8

filosofia i ciutadania3

Documents