25N o la hipocresia d’alguns - Teatre Viu - Ramon Font Tres Nobel de la Pau - El maltractament i la violencia subtil

El llenguatge androcentric - La Independent ...nú

mer

o 9

| Tar

dor 2

011

EDITA: Associació de Dones Progressistes de la Segarra - lafiguera.r@gmail.com * IMPRIMEIX: Impremta Anfigraf EQUIP de REDACCIÓ: Mireia Brandon, Judith Ganyet, Flors Pericon, Roser Pericon, Sílvia Pons i Roser Pont

CORRECCIÓ: Sílvia Pons i Maite Puig * DISSENY ORIGINAL: Carme Cucurull * MAQUETACIÓ: Xavi MiretDISTRIBUCIÓ: Centre Ocupacional l’Espígol de Cervera

La Figuera no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

1editorial

la bústia

2-34-8

un cafèamb...

menú del dia

18

14-15d’homesi dones

13ves quina

cosa!

19 tot

distreu

mirades

12

16-17dona salut

20 la

bafarada

Quan arriba el 25 de novembre, els mitjans de comu-nicació i els governs s’afanyen a fer balanç de les víc-times mortals de violència masclista al cap de l’any. Però quan s’arriba a aquest punt, només queda el la-ment… I és que la violència masclista és un fenomen social complex que necessita una reflexió profunda de les seves causes.

Des del nostre punt de vista, entenem que hi ha dues variables que expliquen bona part de la problemàti-ca. Per una banda, vivim en una societat patriarcal, on homes i dones es relacionen sota el paraigua del poder, els uns, i la submissió, les altres, la qual cosa atorga uns determinats rols als diferents sexes. Social-ment i culturalment, els homes han de ser els caps de família i portar un sou a casa; les dones han de ser bones esposes, han de tenir cura de la llar i dels fills/es. En ple segle XXI, qui no obeeix aquests rols rep un càs-tig social. A un home se’l pot titllar de “mantingut” si no treballa, i a una dona de “mala mare” si deixa el nen malalt a casa per anar a treballar.

Per altra banda, el mite de l’amor romàntic és un mecanisme de socialització molt pervers que juga un paper fonamental en la impossibilitat de trencar

el cicle de la violència. Al llarg de les nostres vides, a totes ens han arribat una muntanya de missatges a través dels quals les dones hem de ser passives en les relacions de parella i esperar el nostre príncep blau (recordeu Pretty woman?). Ens fan creure que al món hi ha algú ideal (mitja taronja) que ha de complemen-tar-nos. Com pretenem que una dona trenqui amb totes aquestes creences quan està immersa en una situació de violència? Són molts els agents que refor-cen aquestes creences (pel·lícules, contes, cançons, dites populars, etc.) i molt pocs els que les combaten.

Però el més desesperant de tot plegat és la poca vo-luntat de canviar aquests rols de gènere per part dels responsables polítics. Qüestionar-los implica un cert ànim per posar-hi remei, i això passa per qüestionar també les estructures patriarcals. Revisar aquestes es-tructures i els rols de poder implica una inversió de temps, que s’estén molt més enllà del cicle polític. Segurament per això, quan arriba el 25 de novembre, només els queda fer el paperina durant un dia i tirar-s’ho a l’esquena la resta de l’any.

te n’adones?

10-11

motsen dansa

9 25N-OLAHIPOCRESIAD’ALGUNS

1

Teatre Viu

El passat divendres 16 de setembre es va cele-brar al Gran Teatre de la Passió de Cervera la tercera edició de la Nit del Teatre Viu. El grup de teatre de la nostra Associació va represen-

tar l’obra Només es viu una vegada, de Rubén Osvaldo Reynoso, estrenada ja el dia 8 de març a l’Auditori de Cervera.

Tot i que les actrius i la directora estàvem bastant ner-vioses, a causa, sobretot, de l’hora en què ens va tocar actuar —aproximadament, les dues de la matinada—, va anar tot molt bé, i la posada en escena va agradar a la majoria dels assistents, com van corroborar els aplau-diments i les felicitacions. Per part nostra, volem agrair als organitzadors l’oportunitat que ens han brindat de donar a conèixer el nostre treball i compartir amb ells una agradable vetllada.

Actualment, estem treballant en una nova obra, així que, si us hi animeu, el grup està obert a nous actors i actrius. Si us interessa posar-vos en contacte amb el grup de teatre de l’Associació, podeu fer-ho a través de la meva adreça de correu electrònic: yolandadelasheras@hotmail.com.

Taller de costura a l’associació

No sé si us en recordeu, però a principis d’any vam proposar un taller de costura, cada dimecres de les 15.00 h a les 16.30 h, durant els mesos d’abril, maig i juny,

obert a tothom. A l’hora de fer les inscripcions, les úniques que hi van mostrar interès van ser les dones de Mali, amb les quals, des de la festa amb motiu del 50è Aniversari de la Independència de Mali (en què l’Associació va participar), manteníem el contacte. La resposta al taller va superar les expectatives, tant de participació com d’interès per aprendre. El cost del taller era de 5 euros simbòlics, per adquirir el ma-terial necessari (didals, agulles, fils, etc.).

Vam tenir la gran sort de comptar amb dues excel·lents voluntàries de la nostra associació, la Maribel Comabella i l’Helena Manzanas, que es van comprometre a portar a terme aquest taller de ma-nera totalment altruista, tot posant “fil a l’agulla” —mai millor dit— per fer un programa d’aprenen-tatge basat en un mostreig per marcar els coneixe-ments bàsics que calia adquirir. Ens va sorprendre que moltes de les dones no sabien ni agafar l’agulla,

Aprofito l’avinentesa per animar-vos a assistir als actes que se celebraran el dia 25 de novembre amb motiu del Dia Internacional contra la Violència de Gènere. En-tre altres coses, es podrà veure un petit espectacle que consistirà en una lectura de textos de diferents gèneres (notícies, poemes, textos de testimonis, etc.) relacio-nats amb la temàtica del 25N. Una vegada més, us hi esperem per gaudir d’una bona estona.

Yolanda de les HerasCoordinadora i directora del grup de teatre de l’Associació

tot i que els seus vestits són ben artesans. La veri-tat és que van ser tres mesos de molta intensitat, ja que les dones tenien moltes ganes d’aprendre, i les altres, d’ensenyar. Cal dir que, juntament amb l’aprenentatge, es va treballar la integració a la nos-tra llengua, així com la interrelació de costums, pen-saments, inquietuds…, que, per descomptat, ens ha ajudat a tenir una relació més propera.

Cal afegir que estem molt agraïdes a la presidenta de Càritas i a la Fundació Xavier Paules, que ens van cedir una màquina de cosir per poder tirar endavant el taller, ja que solament disposàvem de l’aportació d’una associada.

L’experiència va ser molt enriquidora per les dues parts, ja que les nostres voluntàries s’han convertit en unes expertes monitores per la bona feina feta. La prova és que, a la festa de cloenda, l’única preocu-pació que tenien les dones de Mali era la continuïtat del taller, conscients de tot el que havien après, de tot el que els podrien ensenyar i de com havien gau-dit. Totes elles es van merèixer un “diploma” com a testimoni del treball ben fet.

Antònia Royo

l@ bústi@

32 3

El febrer de 2009 va iniciar el seu mandat com a president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i fins llavors havia tingut altres càrrecs de responsabilitat en diferents mitjans de comunicació. Què l’ha portat a moure’s dins el món de la comunicació i els mitjans?

Al llarg de la meva carrera m’he dedicat a treballar en mitjans de comunicació, públics i privats, d’aquest país i de fora. El de periodista ha estat el meu ofici, el primer que vaig tenir i que he tingut gairebé tota la meva vida. Ara, des de fa més de dos anys, tinc l’honor de presidir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. La tasca que desenvolupo al CAC és una mica diferent a la del periodista que cerca i difon notícies, però també està vinculada estretament a la defensa dels mateixos principis de respecte per la veritat i la imparcialitat. Continuo, doncs, amb la meva única militància, que és el periodisme.

Quin és el paper del Consell de l’Audiovisual de Catalunya? I el seu com a president?

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya és l’organisme regulador de l’audiovisual. Té l’objectiu de vetllar pel compliment de la legislació i perquè no es vulnerin els drets de les persones ni els valors democràtics, tant a la televisió com a la ràdio. Com a regulador independent té la funció, potser més coneguda, de vetllar perquè els continguts s’adeqüin al que estableixen les lleis en temes com, per

exemple, la protecció dels menors. El CAC també té la potestat d’adjudicar les llicències dels prestadors, seguint, per cert, el mateix model que s’aplica des de fa anys en molts països del nostre entorn, com ara França o el Regne Unit.

En línies generals, el president del CAC té la funció de planificar, coordinar i dirigir les activitats del Consell perquè l’organisme pugui assolir els seus objectius i les seves funcions. En especial, un dels compromisos que vaig adquirir quan vaig ser nomenat va ser defensar l’interès general en l’audiovisual, que pot semblar un concepte intangible, però que té la seva traducció en el dia a dia de les persones en temes molt concrets, com ara la llibertat d’expressió, el pluralisme, la protecció dels menors o el tractament adequat de les dones.

Dels deu membres que integren l’organigrama del CAC, només trobem tres dones. Tot i que sembla que es van fent passos, com valora l’escassa presència de les dones en càrrecs d’alta responsabilitat?

Els membres del CAC són escollits per majories qualificades pel Parlament de Catalunya. Estic convençut que en properes renovacions de membres del Consell els partits polítics representats al Parlament tindran més en compte aquesta circumstància. De fet, el Consell compta actualment amb vuit membres, dels quals tres són dones.

He estat responsable de les redaccions a Catalunya de la SER i de TVE, així com director de Radio Nacional de España (RNE) a Catalunya i del centre de produc-ció de TVE a Sant Cugat. He exercit de cor-responsal a Portugal de Catalunya Ràdio, de l’Agència Catalana de Notícies, de RNE i de TVE. També he estat president de l’As-sociació de la Premsa Estrangera a Portu-gal. El 2006 vaig ser nomenat secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat i, posteriorment, vaig treballar com a con-seller de Porto Canal TV.

RAMON FONT

“El Consell de l’Audiovisual de Catalunya compta actualment amb vuit membres, dels quals tres són dones.”

4 5

Creu que el món de la comunicació és jeràrquic pel que fa al gènere? Hi ha una igualtat i representació equitativa en els seus diferents estaments?

Tant des del punt de vista dels càrrecs de comanda-ment com des del punt de vista de les plantilles, observem que encara hi ha molts més homes que dones. Si ens fixem en el cas dels presentadors, veiem, a més, que els rols que representen uns i altres també són diferents. És cert que venim d’una situació de partida molt dolenta i que anem avançant de mica en mica, però cal que trenquem aquest sostre de vidre.

Com definiria el tractament que es fa de les dones als mitjans de comunicació?

Els informes de seguiment que el CAC elabora mostren que, tot i que la presència de les dones en diversos àmbits socials ha experimentat una millora en els darrers anys, els mitjans, per raons diverses, no han aconseguit reflectir prou bé aquest canvi.

De fet, les aparicions de dones com a portaveus en les informacions no arriba al 30% i la durada mitjana de les intervencions dels homes polítics gairebé duplica la de les dones polítiques.

Els informes esmentats constaten també que les aparicions de les dones es concentren en determinats àmbits i rols, cosa que contribueix a reproduir-ne

representacions estereotipades. Per exemple, els àmbits temàtics en què hi ha més presència de dones (per bé que els homes dominen en tots) són el de la sanitat, l’educació i l’ensenyament.

Diàriament detectem casos de sexisme i androcentrisme en els mitjans de comunicació. Quin creu que és el camí per combatre’ls?

La formació. De fet, fa poques setmanes vam presentar, conjuntament amb l’Institut Català de les Dones i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, uns materials formatius adreçats als professionals de la comunicació per tal de fer visibles les aportacions de les dones. El manual promou l’anàlisi dels pre-judicis de gènere que perviuen en la nostra societat, penetren en els mecanismes de treball i, finalment, es reflecteixen en el relat informatiu.

Considera que els mitjans de comunicació són, en part, responsables de la desigualtat i de la construcció d’estereotips que la fomenten?

Les dades ens mostren que els mitjans repro-dueixen, en part, les desigualtats presents en la nostra societat, però també les promouen quan reprodueixen els estereotips i les activitats de discriminació que les fomenten. En aquest sentit, però, els mitjans de comunicació han canviat molt en els darrers anys i em consta que hi estan treballant de valent. De fet, la majoria s’ha interessat

“Les dades ens mostren que els mitjans reprodueixen, en part, les desigualtats presents en la nostra societat”

“Una de les funcions del Consell és garantir que els mitjans de comunicació atorguin un tractament adequat a les dones”

força per les iniciatives que el CAC ha dut a terme en aquest àmbit i ens comenten que els són útils.

Tenint en compte que el CAC és un organisme que vetlla pels drets de l’audiència i la bona pràctica dels mitjans audiovisuals, quina és la vostra tasca envers l’assoliment de la igualtat entre dones i homes?

Una de les funcions del Consell és garantir que els mitjans de comunicació atorguin un tractament adequat a les dones, tant pel que fa a la representació com, específicament, al tractament de la violència masclista.

D’aquesta manera realitzem un seguiment exhaustiu de la presència de les dones als mitjans audiovisuals per diagnosticar-ne la situació i analitzem la impli-cació d’aquests mitjans en la lluita contra la violència masclista. Així mateix, donem a conèixer a les redaccions d’arreu del país les recomanacions sobre aquesta matèria i —com ja he comentat— treballem molt en l’àmbit de la formació dels professionals.

A l’hora de construir un producte audiovisual, creu que es tenen prou en compte les idees i els valors que s’hi amaguen al darrere? Quines implicacions poden tenir per a la creació i reproducció d’un imaginari social concret?

Com deia abans, encara estem lluny d’una situació ideal, però crec que s’estan fent els passos necessaris

per capgirar aquesta situació. Els mitjans són molt conscients d’aquest fet i incorporen cada vegada més en les seves rutines les bones pràctiques en matèria de gènere.

No es tracta simplement d’establir quotes o de crear una paritat forçada, sinó que l’objectiu és que les dones siguin visibles i visibilitzades de manera digna, i se superin els rols de gènere estereotipats que atribueixen funcions desiguals a dones i homes. Donar valor als espais i als àmbits que històricament han ocupat les dones i incorporar-ne la dimensió i la perspectiva a l’hora d’analitzar l’actualitat contribuirà a produir relats periodístics més complets, precisos i justos.

Segons un estudi elaborat pel Consejo Audiovisual de Andalucía, per cada minut destinat a l’esport femení a la televisió s’emeten 19 minuts d’esport masculí. Com s’explica això?

Els informes del CAC mostren que existeix un gran desequilibri en la informació referida a l’esport: l’esport femení només obté una representació mediàtica entre l’1,8% i el 0% segons la cadena. I aquesta desigualtat entre la presència de l’esport masculí i el femení no es justifica per la realitat de la competició i de la pràctica esportiva, com ho demostra el fet que l’esport femení representa un 20,7% de les llicències esportives a Catalunya el 2009.

6 7

Neda sa núvia dins es safareig plora molt i pensa que no s’ho mereix

i sa lluna plena vetlla es tarongers de color taronja és també aquest peix.

Neda sa núvia, no se vol casar;s’aigua verda és plena des seu vestit blanc.

Dins sa casa toquen algo d’en Chopin, ara que s’hi escau tan exactament.

Neda sa núvia i entre es convidats hi ha una teoria, xerren d’un amant.

Fuma i diu “què passa” un pallasso vell i sa mare d’ella, i sa mare d’ell.

Ploren amagades, ja no poden més molt engalanades beuen “jotabés”

i es infants se queixen súper avorrits … i ningú sospita on és es nuvill.

Que entra dins sa casa molt desorbitat cerca s’escopeta i se lleva es frac,

tira sa corbata “i jo la mataré, si no vol ser meva, no és de ningú més”.

Bota una bardissa i en es safareig ho entén sa núvia i li diu “mata’m”

i una escopetada seca i zenital crema dins sa fosca com al cel un llamp.

Morta sa núvia dins es safareig plora molt i pensa que no s’ho mereix

i sa lluna plena vetlla es tarongers de color taronja es també aquest peix.

Morta sa núvia no se casarà i vermell s’enfonsa es seu vestit blanc. Dins sa casa toquen algo d’en Chopin

ara que s’hi escau tan exactament.

Joan Miquel Oliver

www.myspace.com/joanmiqueloliver

Romanç infamede sa núvia morta

És una anomalia i crec que no podem dir que a la gent no li interessa l’esport femení. La informació i les retransmissions esportives contribueixen a generar afició. Fa uns anys, per exemple, no hi havia l’afició que hi ha avui dia per la Fórmula 1, però a mesura que se’n van oferir curses i es va prestar atenció informativa a aquest esport, els seguidors van créixer. La demanda, doncs, sovint està molt condicionada a l’oferta.

Moltes empreses i entitats públiques de més de 250 treballadors i treballadores tenen l’obligació d’elaborar un pla d’igualtat d’oportunitats per corregir les desigualtats que es donen entre homes i dones. En el cas del CAC existeix un pla d’igualtat? El considera útil i necessari?

El Consell no compta ni de lluny amb tant de personal, però, tot i això, presenta una situació òptima. En la seva estructura de comandament, dels quatre caps d’àrea que hi ha, tres són dones. Així mateix, i pel que fa al personal, comptem amb més dones que homes.

Tot i que fa molts anys que va marxar de Cervera, què enyora d’aquí?

Enyoro especialment el paisatge que envolta la ciutat. Encara avui torno a Fiol i a Sant Pere Gros quan passo per Cervera amb algun amic. Fa poc hi vaig anar amb el meu homòleg marroquí, i a Fiol, on nosaltres berenàvem, ara hi vaig trobar

dos compatriotes d’ell “cruspint-se” un cuscús. Veig que a tots ens agrada el mateix, malgrat el pas del temps. Enyoro les fogueres de Sant Joan i els petards, les barberies on fèiem tertúlies polítiques, alguna discoteca amagada a casa d’uns amics, però, sobretot, la família, els amics i aquest tarannà que ens fa tan peculiars als cerverins.

Per damunt de tot, però, enyoro les nostres campanes, que tot sovint em bateguen i em traslladen als orígens.

I per acabar, què va suposar per a vostè ser el pregoner de la Festa Major de Cervera?

Doncs, molt clarament l’honor més gran que pugui tenir un fill de Cervera forçat a marxar per circumstàncies de la vida. Sempre seré fidel al compromís que suposa ser el pregoner de la teva ciutat i procuraré estar a l’altura d’una distinció tan privilegiada. Em vaig emocionar molt veient i sentint que un pregó tan senzill, però us asseguro que molt espontani, va fer saltar les llàgrimes a tanta gent.

Ja ho sabia, però vaig comprovar com n’era de fort el sentiment de pertànyer a una comunitat, en aquest cas la nostra Cervera.

Sembla que algú que no hi era ho ha considerat un atac de fervor cerverí. Em consta, però, que l’alcalde, els regidors i molta gent ho van entendre com un cant apassionat i sincer de passió ciutadana.

“Per damunt de tot, però, enyoro les nostres campanes, que tot sovint em bateguen i em traslladen als orígens.”

8 9

TEN’ADONES?Tres Nobel de la Pau ELLEN JOHNSON SIRLEAF, LEYMAH GBOWEE I TAWAKKOL KARMAN

10 11

Va néixer a la Libèria central i amb disset anys es tras-lladà a Monròvia a causa de la Primera Guerra Civil. Va rebre formació com a terapeuta i va treballar amb nens soldat, cosa que la va fer reflexionar que “si s’han de fer canvis a la societat, han de ser fets per les mares”.

L’any 2002, durant la Segona Guerra Civil liberiana, va fundar l’associació Dones de Libèria Acció en Massa per la Pau. El moviment començà amb un grup de dones que pregaven i cantaven en un mercat de peix. Va organitzar les dones cristianes i musulmanes de la ciutat de Monròvia per resar per la pau i per protago-nitzar protestes a favor de la no-violència. Al cap del temps, aquestes dones van aconseguir entrevistar-se amb el president de Libèria d’aleshores, Charles Taylor, i extreure’n el compromís d’assistir a una conferència de pau a Ghana. Gbowee va liderar una delegació de dones que van protagonitzar diferents protestes a Accra, la capital de Ghana, per tal d’exercir pressió durant la conferència. Mitjançant diferents protestes silencioses als afores del Palau Presidencial d’Accra aconseguiren un acord per part dels negociadors.

El moviment va culminar amb la fi de la Guerra Civil i l’elecció d’Ellen Johnson Sirleaf com a presidenta del país.

TAWAKKOL KARMAN és periodista i líder de les pro-testes al Iemen. Des del mes de gener d’enguany, quan es va aixecar la revolta iemenita contra el seu dictador, Ali Abdullah Saleh, Tawakkol Karman viu acampada a la plaça del Canvi de la capital, Sana’a, i és la líder de

Aquestes tres dones han estat guardonades amb el premi Nobel de la Pau 2011 com a reconeixement a “la seva lluita no violenta per la seguretat de les dones i pel seu dret a participar plenament en la construcció de la pau”.

En aquesta secció acostumem a fer referència a les dones que han esdevingut un referent al llarg de la història, ja sigui en el camp de la política, la pedago-gia, el periodisme, i en tants altres àmbits. En aquest número volem dedicar el “Te n’adones” a les recent-ment guardonades amb el premi Nobel de la Pau 2011, tres dones que encapçalen el moviment a favor de la democràcia i la pau en els seus països, castigats per la guerra, la pobresa i la injustícia.

ELLEN JOHNSON SIRLEAF és l’actual presidenta de Libèria, la primera dona cap d’estat d’un país africà, que ha estat catorze anys en guerra civil i que ella va aconseguir finalitzar.

Ellen Johnson Sirleaf va néixer a la capital de Libèria, Monròvia, l’octubre de 1938. Va créixer a Libèria i va graduar-se en Administracions Públiques el 1971 a la Universitat de Harvard. El 1972 va entrar en política i el 1979 va ser ministra de Finances del seu país. El 1980, però, després del cop d’estat militar que va pa-tir Libèria, va passar uns anys a Kenya i a Washington DC, tot ocupant càrrecs representant el seu país i en el Banc Mundial, fins que el 1992 s’incorporà al Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides com a secretària general, representant la regió d’Àfrica. Va ro-

mandre a l’exili fins al 2005, però sempre pendent de la política del seu país i de la situació de conflicte perma-nent que s’hi pateix. Durant aquest temps, va crear una ONG per al desenvolupament de la comunitat liberi-ana i va ocupar el càrrec de directora de la Comissió de la reforma governamental, en què liderà una reforma política contra la corrupció al seu país.

El 2005 aconseguí la presidència de Libèria gràcies al vot de les dones. Johnson Sirleaf féu una crida a les dones del seu país dient-los que la guerra era cosa d’homes i que no hi havia barreres ètniques o tribals que es poguessin aixecar entre dues dones que no vo-lien que els seus fills anessin al front.

Un cop al poder, ha continuat lluitant per la llibertat, la justícia i la igualtat, reconstruint el país després del conflicte. Tornà a la dona el paper primordial que havia exercit com a administradora de les economies fami-liars, mentre els homes recuperaven el seu rol en el camp i en les companyies dedicades a l’explotació dels recursos naturals (ferro, cautxú i fusta).

Ha estat guardonada amb molts prestigiosos premis relacionats amb la lluita per la llibertat i la democràcia. És mare de quatre fills i àvia d’onze néts.

LEYMAH ROBERTA GBOWEE és una pacifista liberi-ana responsable de l’organització d’un moviment en pro de la no-violència, que va aconseguir la fi de la Segona Guerra Civil liberiana i que portà Ellen Johnson Sirleaf a la presidència de Libèria.

la manifestació pacífica a favor de la democràcia al seu país. Ella va ser una de les primeres que va donar suport als joves en les seves protestes contra la dicta-dura, i va unir-se també a les protestes de la caiguda dels dictadors de Tunísia i d’Egipte.

Tawakkol Karman va néixer el 7 de febrer de 1979 a Mekhlaf, a la província del Iemen. El seu pare era advocat i polític, està casada i és mare de tres fills. Va graduar-se en Ciències Polítiques a la Universitat de Sana’a.

El 2005 va fundar, juntament amb set dones perio-distes més, l’ONG Dones Periodistes sense Cadenes, amb l’objectiu de difondre els drets humans “amb lli-bertat d’opinió i d’expressió, i amb drets democràtics”. Ha rebut amenaces i agressions de les autoritats ie-menites per haver creat legalment la publicació d’un diari i l’emissió d’una cadena de ràdio a través de l’ONG.

El gener d’aquest any va ser detinguda pel Govern per silenciar la seva veu en les incipients protestes socials, però això no va fer res més que alimentar-les, i va fer que Karman es consagrés com a ídol social, per sor-presa del govern iemenita. Ella no va acceptar la seva alliberació fins que no van ser alliberats també la resta d’activistes que havien estat detinguts juntament amb ella. És coneguda com “la mare de la revolució”.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:La Independent, 12 d’octubre de 2011: www.laindependent.cat Web del Govern de la República de Libèria: www.emansion.gov.lr

EL MALTRACTAMENT I LA VIOLÈNCIA SUBTILper Èrika Bondia, psicòlogaQuan algú pronuncia les paraules maltractament o vio-lència, el primer que sol venir al cap és una imatge de violència física, normalment del gènere masculí envers el femení. Però la violència, malauradament, és molt més àmplia, no comença i acaba en actes físics, es pot donar en qualsevol dels dos sexes i el més greu és que moltes vegades passa desapercebuda. La violència es troba implícita en paraules, gestos, mirades, actes i un llarg etcètera que, de forma subtil, passen a incorporar-se moltes vegades en les relacions amb l’altre, ja siguin de parella o d’un altre caire.

Quan es dóna aquest tipus de violència, com que és menys visible —un cop a l’ull és força evident—, sembla com si no tingués tanta importància, com si no es pogués fer tan-gible. Moltes persones estan aguantant l’equivalent físic al fet que et destrossessin tots els ossos i òrgans corporals. I, en aquest cas, el seu equivalent és deixar que algú les in-sulti, les menyspreï, les trepitgi, no les valori ni les estimi. Aquest tipus de maltractament existeix i és tan greu, tan perjudicial i tan nociu com el físic.

Moltes vegades, aquest tipus de violència passa desaper-cebuda perquè la persona s’acostuma a aquest estat i l’acaba percebent com a “normal”; passa a formar part de la seva vida i l’acompanya en el seu dia a dia. I això no fa sinó reduir cada cop més la seva autoestima i la visió que té sobre ella mateixa i el món que l’envolta. Aquesta sensació fa que la persona entri en una espècie de “no vida en vida” que no li deixa exercir el seu dret a ser una persona feliç, que no li permet ser el que ha de ser: una persona lliure.

Per què s’ha de conviure amb això? En nom de què i de qui hem d’hipotecar les nostres vides? El maltractament psicològic és molt dur, et va matant i anul·lant, destrueix el més bonic que hi ha en cadascú de nosaltres, la nostra essència, la nostra persona. Et converteix en un autòmat apagat i sense força, sense alegria, sense llum.

Però no està tot perdut, ni molt menys. En aquesta vida sempre hi ha una solució, sempre es poden canviar les coses i, sobretot, sempre podem canviar-nos i reinventar-nos a nosaltres en qualsevol moment del nostre cicle vi-tal. I gràcies a això som capaços de saber trobar el remei, el beuratge secret, la clau per sortir de qualsevol forma de maltractament. Suposo que voldreu saber quina és, no? Doncs no és cap altra que l’amor, aquell amor que no tenim quan estem creient que som menys, que no va-lem la pena, que no ens mereixem ser persones felices, que en aquesta vida hem vingut a patir, que no podem canviar el rumb de les nostres vides, que hi ha un destí inamovible i “ens ha tocat” haver d’aguantar tot això.

L’amor cap a un/a mateix/a i cap a la vida ens dóna força i ens obre la porta cap a l’acceptació i el canvi, ens porta cap a una metamorfosi interior i exterior en la qual no té cabuda tot allò que atempti contra nosaltres mateixos/es. Som i serem papallones que podem emprendre el vol quan vulguem, no ho oblideu mai!

Divorcis!

Catalunya és la comuni-

tat de l’Estat espanyol que

encapçala el rànquing de ruptures

matrimonials. El 2010 en va registrar

20.854. Gairebé un 70% de les ruptures es

van produir de mutu acord, i l’edat que presenta

més dissolucions se situa a la franja d’entre 40 i 49

anys, tant en homes com en dones. La custòdia dels fills

menors d’edat es va atorgar a la mare en un 83,2% dels casos.

www.eldebat.cat

Saps quina és la taxa més alta de fecunditat?

Segons el nombre mitjà de fills nascuts per cada dona,

Níger, un país de l’Àfrica Occidental, té la taxa de

fecunditat més alta del món a partir del 2010,

amb 7,68 fills per dona. A més, també té la

taxa de població de més alt creixement,

amb un 3,66% per any.

www.guinnessworldrecords.com

curiositatsFederació de famílies monoparentals

Aquesta federació lluita per fer visibles les dificultats de les famílies encapçalades per un únic progenitor,

principalment dones. També treballa per millorar la seva qualitat de vida i reivindica la igualtat de drets

i oportunitats en una societat que, a pesar de ser cada vegada més diversa, encara no entén les pro-

blemàtiques d’altres tipus de famílies diferents a les enteses com a tradicionals.

http://www.familiesmonoparentals.org/

12 13

El Llenguatge androcèntricPer Narcís Turull i Peroy, estudiant de filologia

fessora de la UAB Carme Junyent— “marcar la diferèn-cia”, és a dir, deixar ben clars els dos gèneres, femení i masculí, en el subjecte: “les catalanes i els catalans”, en comptes de només “els catalans”, per expressar que som una col·lectivitat, com qualsevol societat humana, formada per dones i per homes, si bé potser diferents, en cap cas desiguals —o així hauria de ser.

En aquesta línia, hom indica que s’ha provat una tercera via de consens i unificada (amb força adeptes per les Oluges i Sant Ramon), basada en el xipella: “lis catala-nis”, “lis alumnis”, “ils homis i lis donis”, de viabilitat incer-ta però molt celebrada i fonèticament reeixida.

En definitiva, el llenguatge en si no és sexista: en aquest cas, més enllà de constituir un símbol, només és una eina de comunicació. El que val per sobre de tot és la nostra actitud i el nostre respecte a l’hora d’utilitzar-lo, així com la nostra sensibilitat i l’empatia amb l’altre, aquí com en qualsevol relació humana: tinguem sem-pre present, doncs, que utilitzar la llengua amb delica-desa i pensant en l’altre, tant si parlem de gènere com de sexe, és clau.

“Des del moment en què afirmem que «l’home és la mesura de totes les coses», ja ens estem expressant desmesuradament en clau masclista perquè, implícitament o explícita, estem excloent l’altra meitat (o més) de la població: les dones.“

assenyaladament que “el sopar d’empresa ha reunit els grans homes de negocis i les millors secretàries de la corporació”, totes i tots plegats ens hauríem d’indignar amb la o el periodista en qüestió.

En aquest sentit, per evitar discriminacions i, alhora, no farcir el text d’el/la/els/les i fer-lo incomprensible, sempre que sigui possible hem de buscar mots epi-cens, és a dir, que amb una sola paraula englobin un col·lectiu d’individus dels dos gèneres, femení i masculí: per exemple, en comptes d’“els nens”, “la infància”; en comptes d’“els ciutadans”, “la ciutadania”, o en lloc d’“els alumnes”, “l’alumnat”.

Tanmateix, hem de saber que el català no disposa morfològicament d’un gènere neutre (a diferència de l’alemany, el llatí o el grec) i que, a més, l’arrel més simplificada d’un mot sol ser la masculina, no per una qüestió de sexisme, sinó per economia de l’idioma. Lin-güísticament és més radical, i, per tant, més senzill, dir cat+al+à (arrel + dos morfemes) que cat+al+a+na (arrel + tres morfemes), per posar un exemple fàcil i proper.

En aquest cas, i en molts d’altres, és un bon criteri —tal com recomana la pauta de l’Institut Català de la Dona o la Guia d’Usos No Sexistes de la Generalitat, avalada pel Grup d’Estudis en Llengües Amenaçades de la pro-

Com bé sabem, la història de la humanitat s’ha escrit des dels ulls, la mentalitat, el caràcter —o sigui, la tes-tosterona—, l’imaginari i l’expressió dels homes: la llen-gua, per tant, no n’és una excepció.

Des del moment en què afirmem que “l’home és la me-sura de totes les coses”, ja ens estem expressant desme-suradament en clau masclista perquè, implícitament o explícita, estem excloent l’altra meitat (o més) de la població: les dones. És clar que sempre es pot girar la truita, com quan diem que “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra… a di-ferència de la dona”. Sigui com sigui, en ambdós casos, la solució és utilitzar un genèric: l’ésser humà.

Menció a part mereixen els insults, carregats de segles i segles de masclisme i educació patriarcal: des del nen sensible a qui diuen que “és un nena”, passant pel clàs-sic “fill de puta” (en què sempre surt malparada la mare, mai el pare), fins a distingir entre les connotacions po-sitives de “tenir collons” comparant-ho amb el greuge que suposa que et diguin “cap de cony”.

Tornant a les fórmules genèriques, és bàsic no discrimi-nar entre dones i homes per raó d’ofici: quan sentim so-vint en els darrers dies que “la vaga ha estat convocada pels metges i les infermeres d’aquest hospital”, o més

14 15

GENUÏNES, La salut de les dones 6a publicació de la revista del Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida

El Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida és el responsable de l’edició periòdica de Genuï-nes, una col·lecció de quadríptics que informen sobre diferents aspectes que tenen a veure amb la igualtat de gènere i sobre les accions de la Uni-versitat de Lleida al voltant d’aquesta qüestió. Les publicacions estan dissenyades per Sopa, amb dibuixos de Txell Tehàs.

En la secció “Dona salut” d’aquest número de La Fi-guera, ens centrarem en la sisena publicació de la re-vista Genuïnes: La salut de les dones i en farem una breu ressenya, tot convidant-vos que consulteu la col·lecció que trobareu en línia en la següent adreça: www.cdp.udl.cat/home/index.php/ca/el-centre/genuines.

El quadríptic comença amb una breu referència al marc normatiu i esmenta, d’entrada, la decisió número 1350/2007/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2007, per la qual s’estableix el segon Pro-grama d’acció comunitària en l’àmbit de la salut (2008–2013), que preveu, entre els seus objectius, promoure la salut, inclosa la reducció de les desigualtats en matèria de salut relacionades amb les diferències entre homes i dones.

En l’àmbit estatal, destaca la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que dedica l’article 27 a la integració del principi d’igualtat en la política de salut.

Seguidament, trobem un quadre que mostra els resul-tats dels diferents estudis fets sobre salut, que assenya-len que una persona, en funció de la classe social a què pertany, l’àmbit laboral en què treballa, l’àrea geogràfica en què viu i el seu sexe, pateix malalties diferents o de manera diferent una mateixa malaltia.

Podem llegir, també, un apartat sobre salut laboral i gè-nere, en el qual es destaca la idea que resulta evident que no són iguals les condicions i les necessitats entre homes i dones en els entorns laborals, i que no són tam-poc iguals les afeccions que poden tenir ambdós sexes, bé per les seves diferències fisiològiques, bé per les con-seqüències físiques que comporta la distribució de rols socials establerta. En aquest punt, és imprescindible fer una bona diagnosi per dur a terme una bona prevenció i avaluació de riscos laborals.

El següent apartat tracta amb més detall la situa-ció de les dones amb relació als riscos i la seva salut.

S’hi esmenten cinc punts:

· La doble presència: el riscos que deriven de la compa-ginació entre la capacitat d’atendre demandes de treball domèstic i familiar, i treball assalariat.

· Diferències biològiques entre homes i dones: no tenir-les en compte pot provocar lesions.

· El dolor silenciós: molts llocs de treball que ocupen les dones generen un dolor silenciós que no s’identifica com a producte de l’activitat laboral que s’està fent i, a llarg termini, pot esdevenir més greu.

· Riscos psicosocials: es donen en molts llocs en què les dones pateixen exigències emocionals.

· Treballs complementaris: les dones sovint realitzen treballs complementaris a l’activitat principal que no es valoren i provoquen un sentiment d’insatisfacció profes-sional.

I per tancar, no hi falta tampoc un apartat sobre curiosi-tats, “Sabies que…?”, ni un apartat de recursos que ens facilitaran ampliar la informació sobre la salut de la dona.

16 17

De bon pair

De mal pair

LA INDEPENDENTLa Independent és la primera i única agència catalana de notí-cies amb visió de gènere. Fou creada l’11 de setembre de l’any passat, impulsada per la Xarxa Internacional de Dones Perio-distes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (AD.XIDPIC.CAT).

Aquest projecte pretén donar visibilitat a les dones en els mitjans de comunicació, així com difondre models no discri-minatoris, que fomentin la igualtat, ja que és innegable el pa-per dels mitjans de comunicació en la difusió i reproducció de models de comportament. Oferir models d’informació i de comunicació no androcèntrics contribueix a una societat més igualitària i, en conseqüència, més democràtica.

Els butlletins que difon es distribueixen a tot tipus de mitjans (premsa, ràdio, televisió i mitjans digitals). Així doncs, podeu seguir l’actualitat a: www.laindependent.cat.

AUTOBUSOS DE VALÈNCIASortia al diari la notícia que els autobusos de València porten publicitat relacionada amb la prostitució, anunciant diferents locals on s’exerceix.

Actes com aquest han de ser denunciats, no només perquè alimenten una societat masclista en què les dones que-den rebaixades a ser objectes sexuals i en què es potencia l’explotació sexual, sinó també perquè tot això ve avalat des d’una institució pública, la Generalitat de València, que és la titular de les línies d’autobusos, tot i que estan gestionades per una empresa privada.

Una institució com la Generalitat de València el que sí que hauria de fer és vetllar pels drets laborals i humans de les do-nes que hi exerceixen la prostitució, com els de qualsevol altre ciutadà, i no lucrar-se amb publicitat d’empreses que viuen d’aquest negoci i que sovint estan fora de la llei.

Tampoc no hem d’oblidar que fa un parell d’anys la mateixa línia d’autobusos portava publicitat d’una campanya de la Unió d’Ateus i Lliurepensadors que duia el lema “Probable-ment Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida” i que va ser prohibida, tant a Barcelona com a València.

No només s’està alimentant una societat amb uns rols molt marcats que evidencien les diferències de gènere, sinó que també es fomenta un tipus de societat en què les llibertats individuals i col·lectives queden absolutament abolides.

No podem quedar-nos passius davant d’una societat en què la religió i el masclisme encara estan per damunt de la lliber-tat i de la igualtat. No us sembla?

L’AGREDEIXI NO ES... DENUNCIA...

LA LLUITA S’HA DE FER...

18 19

SOLUCIÓ DELS JEROGLÍFICS (PÀGINA 19)

L’agredeix i no es queixa.Denuncia sense por.

La lluita s’ha de fer cada dia.

COGNOMS i NOM:ADREÇA: POBLACIÓ:NÚMERO DNI: DATA NAIXEMENT:TELÈFON DE CONTACTE:CORREU ELECTRÒNIC:

PAGAMENT QUOTA: 20 €/any

DATA: SIGNATURA:

BUTLLETA d’INSCRIPCIÓ a l’Associació de Dones Progressistes de la Segarra

Cal fer-la arribar a l’Associació de Dones Progressistes de la Segarra,a l’edi�ci de Renfe, s/n de Cervera i contactarem amb vostè.

20

lafiguera.r@gmail.com adones.progressistes@gmail.com

Edifici Renfe, s/n · 25200 Cervera · Tel. 638 863 475

www.revistalafiguera.blogspot.com