ferran garcia oliver, fuster i nosaltres
TRANSCRIPT
Ferran Garcia-Oliver
Fuster i «nosaltres»Caracters, nº 5, Octubre de 1998
És fàcilment detectable que, en l’àmbit de la reflexió i de la pràctica polítiques que afectenla «nació» —la nació dels valencians—, hi ha la sensació que arribem al final d’algunaetapa i al principi d’una altra d’horitzons imprevisibles. Vivim les transicions amb
l’angoixa d’un demà per força incert i, sobretot, sense l’higiènic distanciament que el
temps interposa a les experiències o experiments polítics i als itineraris d’unes biografiesmassa sovint frustrades. Els historiadors solem apel·lar a la «globalitat», a la «complexitat
del sistema», al joc entremaliat de «múltiples variables». L’historiador, és clar, juga amb
l’avantatge dels anys, dels segles, fins i tot dels mil·lenis escolats, de les separacionstemporals imprescindibles perquè l’anàlisi no siga laminada per l’actualitat viscuda. Ideixe de banda la imputació d’una probable fugida d’estudi amb l’ús d’aquests artefactes
conceptuals, que de vegades només serveixen com a ornaments d’una buida retòrica. Els
historiadors, ai, van ser incapaços de predir l’esberlament del mur de Berlín, per molta màtrencada que s’arrogaven en les diagnosis del funcionament social.
Em fa l’efecte que en aquest final d’etapa acusem més que la perplexitat, els temors a la
defunció definitiva d’aquest malalt crònic que han estat les terres al sud de l’Ebre. Ja éssaludable, però, que els fabricants de pensament i els militants de l’acció hagen accelerat
els engranatges que ens faciliten de repensar el País Valencià, amb l’objectiu, primerament, d’acabar amb la guerra civil de dos bàndols fins ara irreconciliables i, en
segon lloc, de posar les bases per a una nova forma d’«incidir en la realitat», capaç detraure de les catacumbes l’expressió d’un testimonial nacionalisme polític. Indicis per a
una confiança n’hi ha més que suficients com per a rebutjar els que s’aferren a l’apocalipsi,o bé als xantatges cíclics del vot de la por. L’avanç que s’ha fet en l’àmbit cultural ha estatprodigiós, supose que impensable per aquell grapat d’apòstols que van començar aescampar la paraula de l’entre tots ho farem tot enmig de la tenebra franquista. Però nosiguem ingenus: la cultura, al nostre país més que enlloc, és també, possiblement abans
que res, política. Per això, més enllà del ball de les xifres engrescadores, el que cal
remarcar és la represa d’uns referents «identitaris» que es començaren a perdre quan
València deixà de ser un dels centres de la Corona d’Aragó —una mena d’estat confederalavant la lettre— per convertir-se en perifèria dels interessos geoestratègics de Castella. A
hores d’ara, el capital humà simpatitzant amb el «nacionalisme» és més ampli del que les
perverses enquestes d’opinió i les immundícies de Canal 9 deixen entendre; només que es
presenta difús sota un ingenu i làbil valencianisme, i es troba dispers arreu dels pobles, i aempentes i rodolons a la mateixa capital del país en generacions més joves.
Ara bé, les successives derrotes electorals i la justificada impaciència han dut a la revisió
de les bases, menys sòlides que compactes, que en els últims trenta anys han alimentat elnacionalisme polític a casa nostra. Això suposa, ras i curt, impugnar Joan Fuster. Confesseque sóc suficientment «fusterià» per no espantar-me la crítica de les seues tesis, element
imprescindible que informava els engranatges d’un discurs que partia i acabava en eldubte metòdic, en la manca de conviccions, en la reticència i en la confiança en la raó.
Aquests principis no tenen caducitat. Diria que l’antifusterianisme —el practicat ara
furiosament pels que hi «creieren» com en una mena d’altre fonamentalisme— confonl’home i la plural producció en una sola veu compacta, rígida, sense esquerdes. També
eludeix l’ecosistema social en què Fuster anava manufacturant els seus papers. Hi ha
l’home que fabrica pamflets, articles insolents, provocacions segons els vaivens d’unapolítica valenciana que algú amb cara i ulls no pot deixar de qualificar d’indignant. Els
fonamentalistes hi han buscat «doctrina», referents teòrics; ara se’n desdiuen quan allà nohi havia més que això: «pamflets», contingències, comentaris travestits d’ironia perradiografiar aquesta «singularitat amarga» del País Valencià. Hi ha l’altre home que
reflexiona, mai des de l’academicisme i sobretot mai amb la voluntat de construir uncorpus teòric blindat. Fuster recela de les filosofies —de la filosofia de la història en
primer lloc—, es decanta pel benigne humanisme, pel combat de les idees. Solament a la
llum d’aquests pressupòsits «proposa» un camí de rehabilitació valenciana que, atesos els
dèficits col·lectius —i quins dèficits els dels cinquanta i els seixanta— i una dimissiósecular, hauria de mirar d’afermar els lligams comuns amb Catalunya i les Illes.
Els Països Catalans, aquella «unitat en tràmit», era una possibilitat, o més aviat l’únicapossibilitat. N’hi ha que situen en la formulació d’aquest espai nacional l’origen d’una derrota política, l’error essencial, que inclouria l’oblit d’una tradició política pròpiaanterior al triomf del franquisme. Estime que un recorregut meticulós per la història
política valenciana d’ençà de la Transició —que cal no homologar amb la que hanprotagonitzat i interpreten els partits i els propis perdedors— evidenciaria que el pes dels
«errors» recau en les forces majoritàries i els pactes que manegaren a l’ombra, noprecisament en l’irrisori «catalanisme» al qual se li adjudica una quota de responsabilitat
que no es mereix, sense que això no vulga dir tampoc exonerar-lo de cap culpa. Araassistim a la satanització de l’illa catalana, i un dels seus efectes es fa notar ja en el rebrot
de l’indigenisme ultrancer, aquell que gira entorn de l’afirmació categòrica de la nacióvalenciana.
Tant com el concepte —insostenible des d’una perspectiva històrica— m’irrita el que s’hieludeix. Tot el verí, tota la insídia, s’aboca damunt la tradició del catalanisme, cultural ipolític, com el causant de la marginalitat del nacionalisme, ara i adés exclòs dels beneficis
de la credibilitat parlamentària. I oblida, doncs, l’autèntic adversari: el neonacionalime espanyol. Una de les diferències essencials entre el centralisme tradicional i el jacobinismede nou encuny rau en la recerca d’una legitimació des de les perifèries, tradicionalment
contràries als programes unitaris. Espanya, com a «realitat entranyable» o no, ha eixit
revigoritzada amb el disseny de l’estat de les autonomies. Però, definitivament dissolts els
escrúpols de la Transició política, l’armament ideològic del nacionalisme espanyol haposat contra les cordes sobretot altres nacionalismes defensius tan joves com el valencià,
sense bases cíviques de suport, sense tradició —no hi ha continuïtats entre el flàccidautonomisme republicà i el que pren carta de naturalesa el 1962— i sense desficis de
sobirania. La batalla dels símbols i la denominació, des d’aquesta perspectiva, no és que fóra anecdòtica, però distrau permanentment l’atenció del conflicte bàsic. Tinc la sospita
també que les noves ortodòxies, víctimes de la política de consum, s’interessen per la
defunció d’una forma de pensar, en el sentit mecànic del terme. Vull dir, d’un discurs que
pretén més persuadir que imposar, que relativitza els postulats i defuig els dogmatismes.El «nacionalisme valencià» hauria de recuperar i fer seu precisament aquests referents
fusterians, sense els quals em demane si és possible cap projecte polític humanament èticque partesca de la persona i de la comunitat a què pertany. De la mà de Fuster proclamem
el nacionalisme com una circumstància a què ens obliga un altre de més fort i potent, rival.
Els jacobins són els adversaris.