LES PLANTES DEL THOSI

Una relació de les plantes que podem trobar a l’Institut

LES AROMÀTIQUES

L’any passat vam plantar les aromàtiques en el dia de la ciència.

Al Thosi n’hi ha molts indrets amb aromàtiques.

Tenim espígol, romaní, sàlvia, menta........

1.

L’espígol Del gènere Lavandula

És una planta perenne olorosa amb fulles lanceolades i inflorescència amb diverses flors blavoses agrupades formant una mena d'espiga laxa. Les tiges són de secció quadrada. Floreix a principi d'estiu i el fruit és un aqueni.

L'espígol és una herba mediterrània que floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. El seu origen és de l'oest de la conca mediterrània i habita terrenys calcaris, secs, pobres i solejats de les muntanyes del Principat català i de la meitat septentrional del País Valencià. També és cultivat a Europa (Croàcia, Itàlia, França i Portugal) i Amèrica per la seva essència.

2.

El romaníNom científic: Rosmarinusofficinalis

El romaní o romer (Rosmarinusofficinalis) és una planta de la família Labiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals.

El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es matxuquen les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

3.

La sàlvia

La sàlvia comuna (Salvia officinalis) és nativa del Mediterrani, però ara es cultiva també a escala comercial a Europa occidental, Rússia i als Estats Units. Té un tija llenyosa en la base de què parteixen tijes herbàcies que es renoven cada any.

S'utilitzen les fulles grans, estretes, dentades, blanquinoses i amb la vora arrugada, que contenen un oli coent utilitzat per a aromatitzar carns, aus i embotits; també es consumeixen en infusió com a planta medicinal. La sàlvia s'utilitza a més com a inhibidora de la transpiració i per les seues propietats estrogèniques.

Nom científic: Salviaofficinalis

4.

L’orenga

L'orenga, herba musca o roca morera, és una planta aromàtica, perenne, de la família de les labiàcies.

L'orenga creix en terres poc fèrtils que pertanyen a zones caloroses. També es troba en boscos poc densos i a la vora dels camins. Floreix a partir del mes de maig, més tard ho fa a les àrees muntanyoses del nord i es manté així fins l'octubre.

Nom científic: Origanumvulgare

5. La farigolaNom científic: Thymus vulgaris

La farigola, timó, timonet o tomell (Thymus vulgaris) és un subarbust de la família de les labiades . S'anomena «farigola» en part del català oriental, del llatí vulgar ferricula, mentre que en català occidental i comarques limítrofes de l'oriental s'anomena «timó», del llatí culte thymus.És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània.

Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb altres ingredients per embalsamar els morts. A l'antiga Grècia l'utilitzaven com a perfum durant els banys i la cremaven com a encens als seus temples creient que la farigola era una font de valor, és per això que també la cremaven davant l'altar dels seus déus. Es pensava que l'extensió de la farigola per Europa va ser gràcies als romans, ja que l'utilitzaven per purificar els espais i per donar una sabor aromàtic al formatge i als licors.

Arbustos

Un arbust és una planta llenyosa que sol tenir entre 0,5 i 5 metres d'alçària. Normalment té troncs múltiples i cap d'aquests és preponderant.

Algunes de les aromàtiques prenen la forma d’arbust, com per exemple el romaní.

Cirerer d’arboç (madroño)Nom científic: Arbutus unedo

L'arboç (Arbutus unedo), és un arbusts o arbre petit autòctons dels boscos de les zones mediterrànies.Els arboços són els fruits de l'arbre. Aquesta espècie es considera susceptible a incendis i piròfila.

L'arbre és assoleix entre 5 i 15 metres d'alçada.

Les seves fulles són de marge dentat d'una dotzena de centímetres de llarg són persistents i ovalades, de color verd fosc brillant per sobre, de color verd més pàl·lid al revers. Són rics en tanins.

Les flors són de color blanc i en forma de campanes que pengen en raïms i apareixen al setembre-octubre.

El fruit és de color vermell-ataronjat quan és madur, és una baia carnosa, esfèrica, de pell aspra i cobert amb petits pics cònics. És un fruit comestible, de no gaire sabor i que és madur a l'hivern. És ric en vitamina C. La polpa és suau, tot i que una mica de farinosa, i conté moltes llavors petites. Els fruits triguen un any a madurar.

LlorerNom científic: Laurus nobilis

El llorer o llor (Laurus nobilis) és un arbre perennifoli diòic, únic representant europeu de la família de les lauràcies.

És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània.

Aquest arbre sovint és cultivat o naturalitzat i amb freqüència es troba a prop de llocs habitats i per les torrenteres i valls humides. Etimològicament, Laurus és el nom en llatí de llorer i nobilis significa notable, cèlebre. Les fulles són un condiment excel·lent i per això és molt apreciat en la cuina.

El llorer és el símbol del triomf i l'endevinament en les cultures mediterrànies. Es troba per tota l'àrea del mar mediterrani, tan al nord de l'Àfrica en països com Tunísia, Marroc o Líbia, com al sud d'Europa, a la península Ibèrica, França, Itàlia o Grècia i a l'Àsia occidental en països com Israel, Lliban o Turquia.

Arbre perennifoli que pot assolir fins els 10 m d'alçada (pot arribar assolir 25 m en climes càlids) i que presenta el tronc llis i grisenc.

LilàNom científic: Syringa vulgaris

Arbust o petit arbret de rametes verdoses. Fulles ovades, amb la base en forma de cor. Les flors són petites, de color lila o morat, agrupades en inflorescències còniques o ovoides més o menys allargades, en la part terminal de les rames; són molt ornamentals, tant pel seu aspecte com pel seu aroma.

ELS ARBRES

Al thosi tenim una gran varietat d’arbres.

EL TIL.LERNom científic: Tilia cordata

És originària d'Europa, creix en forma silvestre en boscos mixtes o caducifolis, amb un clima càlid, preferentment sobre la conca del Mediterrani i a altures que van des de 900 a 1.100 metres sobre el nivell del mar. Són arbres que poden arribar als 1.000

La til·ler va ser considerat com a arbre sagrat per els pobles germans. Segons la mitologiaa grega, el centaure Quiró va ser fill deSaturn i Filira. La seva mare, al veure el monstre que havia engendrat, li va suplicar als deus que no el deixessin entre els mortals i va ser convertit en tilia. Des de l'antiguitat s'utilitzava l'aldura de la til·la com a antiespasmòdic.

La nogueraNom científic: Juglans regia

És un arbre caducifoli, corpulent, no gaire alt, aproximadament d'uns 20 metres, però de capçada àmplia i voluminosa. En els exemplars més desenvolupats, aquesta copa pot començar a poca distància del terra. El tronc acostuma a ser ample, s'han trobat alguns exemplars de 5 metres de diàmetre, i es buida en els exemplars vells. Té l'escorça esblanqueïda, llisa, que s'esquerda amb el pas dels anys. Les branques joves són gruixudes i amb nusos, amb la medul·la típicament buida i dividida mitjançant separadors transversals.

Fulles caduques, alternes imparipinnades, grans, compostes, amb 5 o 9 folíols. El final de la fulla és més gran que els laterals. La vora és bastant llisa.

El noguer perd les fulles a l'hivern i a la primavera l'hi tornen a sortir al mateix temps que les flors.

Els fruitss són drupes, en grups de 1-4 globulosos, consten de una capa carnosa fina, glandulosa i glabra, de color verd, que s'ennegreix i s'esquerda a la maduresa. En el seu interior es troba la nou, formada per una coberta dura que s'obre en dos parts.

Les nogueres se situen al sud-est d'Europa i oest d'Àsia. Des del nord de Grècia fins a l'Himàlaia, passant pels Balcans. Destaca la seva presència a la Xina, l'Iran, Armènia (silvestre) i Amèrica del Nord (especialment Califòrnia). Generalment, en zones templades.

Tradicionalment hi havia arbres aïllats al voltant de les cases de pagès o als pobles que no corresponien a cap varietat en concret, ja que sovint provenien de reproducció sexual a través de la sembra de les nous.

Arbre de l’amorNom científic: Cercis siliquastrum

L'arbre de l'amor o arbre de Judea (Cercis siliquastrum) és l'espècie europea del gènere Cercis. És originari de les regions mediterrànies. És molt utilitzat en jardineria per les seves flors.

L’Eucaliptus blauNom científic: Eucalyptus globulus

L'eucaliptus blau (Eucalyptus globulus) és un arbre de la família de les mirtàcies originari del sud-est d'Austràlia, tot i que, actualment, es cultiva extensament fora de la seva regió original ja que ha estat exportat per a la jardineria i la repoblació forestal.

Fora del seu habitat original, la reforestació amb eucaliptus blau va crear una gran problemàtica pel seu efecte negatiu sobre la biodiversitat.

Tot i crèixer molt ràpidament, apobreix el terra i el metabolisme hídric. És un arbre adaptat a terrenys molt secs i treu del terra una quantitat enorme d’aigua.

Als Països Catalans són principalment les suredes tradicionals que són amenaçades.

Té eucaliptol que produeix un efecte beneficiós a nivell bronquial.

El cedreNom científic: Cedrus libani

El Cedre del Líban és una conífera de fulla persistent creix fins els 40 metres d'alt amb un tronc de fins a 2,5 metres de diàmetre.

El Cedre del Líban va ser important per a moltes civilitzacions especialment per a les zones àrides del voltant. Els arbres van ser usats pels fenicis per a la construcció i les naus. AEgipte s'usava per a la momificació i les serradures s'han trobat en tombes egípcies. En l'èpica de Gilgameshh s'esmenten els boscs de cedres com el lloc on viuen els Déus. Els jueus, segons la Llei de Moisés, havien de fer servir l'escorça del cedre en la circumcisió. Segons el Talmud, els jueus cremaven fusta d'aquest cedre en el mont de les oliveres per anunciar l'Any Nou. Es va fer servir fustes del cedre per construir el temple de Salomó, entre d'altres.

Al llarg de la història hi ha hagut una extensiva deforestació i actualment només queden retalls del gran bosc. La deforestació ha estat particularment intensa al Líban i Xipre. En aquesta illa només hi sobreviuen arbres de 25 metres d'alt quan Plini el Vell n'esmenta de 40 metres d'alt. A Turquia s'ha reforestat extensivament i 50 milions d'arbres es planten anualment. Es protegeixen a més de les cabres.

La mimosaNom científic: Acacia dealbata

Pertany a la Família de les Mimosàcies ( Lleguminoses).

Ve d’Austràlia.

Arbre perennifoli que fa uns 10-12 m d'altura.La capçada és ampla. L'escorça és llisa i de color gris marronosa.Les fulles són compostes, bipinnades, amb els folíols molt petits (2-5 mm de longitud).

Floreix a l'hivern, durant els mesos de gener a març.Les flors són molt abundants i es disposen en glomèruls a les puntes de les branquetes. Són rodones i de color groc brillant.

El fruit és un llegum d'uns 6-8 cm de llarg, de color marró rogenc. Dins hi ha 5-6 llavors. Li agrada molt estar ben assolellada.

L’arbre dels fanaletsNom científic: Kolreuteria paniculata

Arbre caducifoli, de 5 a 8 metres d’alçària, originari de la Xina i del Japó. De creixement lent, presenta una capçada arrodonida i irregular, amb el tronc tortuós, el fullatge distribuït i l’escorça grisa i fissurada. Les fulles són compostes, bipinnades, que contenen de 7 a 15 folíols oblongues, amb les vores lobulades, irregularment serrats, de color verd fosc.

Les flors, que apareixen a l’estiu, són petites, grogues amb una taca vermella, agrupades en raïms terminals.

Els fruits són càpsules penjants, còniques, amb 3 valves punxegudes, i les llavors negres.

GingoNom científic: Ginkgo biloba En castellà també se li diu «arbol de los

escudos»

Arbre caducifoli, dioic, de 20 a 30 metres d’alçària, originari de la Xina i del Japó. De creixement lent, presenta una capçada de forma irregular, erecta als individus masculins i estesa als femenins, de fullatge distribuït. L’escorça és llisa, estriada i de color gris. Les fulles, alternes, estriades, en forma de ventall, amb 2 lòbuls, de color verd clar que es torna groc a la tardor. Les flors, que apareixen a mitjans de primavera, són aments de color groc. Els fruits, que apareixen a mitjans de la tardor,.

És probablement l’espècie vegetal vivent més antiga.

Normalment es planten exemplars masculins degut a l’olor desagradable dels fruits.

L’alzinaNom científic: Quercus ilex

L'alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp. ilex L.), també conegut com aglaner,aulina i bellotera, és un arbre de fullatge persistent de la família de les fagàcies. Tant «alzina» com «aulina» provenen del llatí *ĭlĭcīna o *ēlĭcīna, derivat d'ilex "alzina". Aglaner "que fa glans" és derivat de gla, el fruit de l'alzina. Belloter "que fa bellotes" deriva del seu fruit, la bellota, provinent de l'àrab ballūṭa.

La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm el·líptiques o oblongues, subenteres (tenen lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més espinoses les que estan a prop del terra); de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals .

El seu fruit com el d'altres plantes del gènere Quercus és diu: aglà, gla o bellota i és amargant, les escames de la cúpula (o "barret") les té totes més o menys iguals, curtes i aplicades.

L’omNom científic: Ulmus

L'Ulmus minor, anomenat popularment om, aumiser, um, olm o orm, és un arbrecaducifoli autòcton d'uns 10-30 metres d'alçada.

Té una capçada densa, feta d'unes branques llargues i molt verticals però amb els branquillons disposats horitzontalment.

Les fulles de l'om són aspres, normalment no sobrepassen els 10 centímetres de llargada, tenen una forma oval acabada en punta, són dentades i un poc asimètriques (respecte el nervi principal de la fulla). La flor és petita, poc vistent i de color vermellós i verd. Floreix a l'hivern de febrer a abril. El fruit és una sàmara que apareix a l'abril quan encara les fulles no han brotat, és sec i alat i d'uns 1 o 2 centímetres.

El xiprerNom científic : Cupressus sempervirens

És molt difícil saber el seu origen, perquè és un arbre molt antic i hi ha moltes dades confuses, però es creu que prové del Mediterrani oriental ( Iran, Síria i Xipre ).

Arbre sagrat que simbolitza la unió de la Terra i el Cel.Degut a la seva longevitat i al seu color verd tot l’any, se li diu l’arbre de la vida.Entre els grecs i els romans , aquest arbre tenia relacióamb les divinitats de l’infern. Estava lligat al cult a Plutó, déu dels inferns.A Europa s’associa als cementeris i a la mort. Potser és una mala interpretació del simbolisme primitiu, ja que antigament se li relacionava amb la immortalitat i la resurrecció. Tenen les fulles en forma d'escata, fa unes pinyes arrodonides inconfusibles. La forma de xiprer és típica (amb les branques cap a munt) . Pot viure 1000 anys.

Ficus. Ficus de cautxú.Nom científic: Ficus elastica

Arbre sempre verd de 6-10 m d´alçada amb el tronc curt, gruixat, a vegades molt ramificat des de poca altura, amb l´ escorça grisosa i llisa. Copa ample, amb las branques exteriors una mica penjants. Fulles alternes, amb pecíol de fins a 5 cm de longitud. Mesuren 12-30 cm de longitud, i són el·líptiques, coriàcies, de color verd llustrós a l´anvers i més pàl·lides al revers, encara que existeixen altres varietats amb altres tons. La venació es molt fina i el contorn llis. Abans d´obrir les fulles estan envoltes en una llarga estípula vermellosa o rosada.

Origen: Índia o Malàisia

A una encina verde ( Joan Manuel Serrat)

Y de haber nacido en la tierra bajapudo ser timón y volverse al mar.Pudo ser rueda y ver mundo,ser mango, cuna o altar.

Pudo ser ceniza y humoo pudo, simplemente, no haber nacidodonde manda el roble, pero ahí naciódesafiando las reglas,consentida por el sol.Más cerca de las estrellas.

De abrazarse al suelo,a pelear la tierracon los aguaceros,de rellenar grietascon bojes, tomillos y enebros,de andar huyéndole al hachaque el amo blande ligero...,

nudos amargos duelen en tus maderas,encina verde.

Que tus contornos te quieran,que te respete la muerte.

Que es bueno que cuando el haya enrojecey los caminos mudan de color,entre esqueletos de robles,salpiques con tu verdor

las palideces del bosque.

No estan tots, ni totes.Però aquesta és una primera aproximació al conjunt de plantes del nostre jardí.A mesura que anem afegint més substituirem aquesta presentació per altres.