www.viurealspirineus.cat

revi

sta

gra

tuïta

de

l’Alt

Pir

ineu

i A

ran

nú

m: 1

48

· ju

ny

20

14

Av. Guillem Graell, 38La Seu d’Urgell

Tel. 973 35 54 38Fax. 973 35 54 39

www.centresodontologiaintegrada.com

Equip d’odontòlegsi metges especialistes∙ Implants∙ Pròtesis immediates∙ Ortodòncia∙ Estètica Dental i blanquejament

Pressupostos sense compromís. Consulti com finançar

el seu tractament

32

núm: 148 · juny 2014

viure als pirineus

www.viurealspirineus.cat

DISTRIBUCIÓGratuïta

EDITAEdicions Salòria SL25700 La Seu d’Urgell

DIRECCIÓ EDITORIALMarcel·lí Pascual

REDACCIÓJoan GraellMarià CerquedaMarcel·lí Pascual

DISSENY i MAQUETACIÓwww.creativa.cat

FOTOGRAFIAAnna Solans, Montse Colell, Amèlia Campoy

DL: L-701-702

Tel. 699 24 18 71

viurealspirineus@yahoo.com

“Viure als Pirineus” no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de la revista.

opinió

06-09· Joan Aixàs· Joan Obiols· Marià Cerqueda

territori

8-17entrevista

20

història

22

viatges

24benestar

27-29Salut infantil

30

23 de juny Revetlla de Sant Joan

19 de juny al 20 d’agostFEMAP

PICURT

Del 24 al 28 de juny se cele-bra PICURT, la 8a Mostra de cinema de muntanya dels pi-rineus

agenda

portada

núm

148

54

Petits museus amb encant

Propietats del tomàquet

El tomàquet és un fruit amb un elevat contingut de vitamines i minerals. Per exemple, per cada cent grams de tomàquet hi ha de l’ordre de 1.700 UI de vitami-na A i 21 mg de vitamina C. Tam-bé conté vitamines del grup B i minerals com calci, fòsfor i ferro.

Al millor cuiner se li va un tomàquet sencer

Museu de l’Esclop////////////////////////////////////////////////////////////////////NÚRIA BOLTÀ · Meranges

L’esclop, en diverses versions i formes, ha estat i és present encara en cultures ben diferents. Però, fins i tot en un mateix continent, ha adoptat ca-

racterístiques específiques segons la naturalesa climàti-ca i territorial, fins al punt de poder discernir entre un esclop de terres gallegues, un de la planúria holandesa, un sabot francès o bé un de casa nostra, fet a Meran-ges.

Potser alguns de nosaltres, mai no ens hauríem pensat que un calçat tan humil com l’esclop donés tant de sí com per a tenir un museu monogràfic, segura-ment perquè només l’hem vist com un tipus de calçat per a no enfangar-se, sense anar més enllà, i més propi de la vida rural. Però una visita al Museu de l’Esclop de Meranges ens canviarà radicalment aquesta pobra percepció. Ja a primera vista, podrem copsar que aquest museu té unes característiques que el fan, objectiva-ment, digne de ser visitat.

En primer lloc, el contingut està històricament molt ben documentat per la qual cosa, allò que semblava que no podia donar massa de sí, acaba resultant una lliçó molt profitosa d’història de l’esclop així com de l’ofici d’escloper i de la matèria prima que s’emprava, extreta de l’entorn més immediat.

En segon lloc, el continent, és a dir, l’espai dedicat al museu, ja atractiu per sí mateix, ajuda a crear el caliu necessari per a mostrar de manera pedagògica i àgil la història d’aquest calçat, gairebé desconegut per les no-ves generacions.

L’espai ocupa l’antiga vicaria, al costat mateix de l’església, i consta d’una planta baixa, on hi ha la major part de l’exposició amb els plafons informatius, i un al-tell, amb possibilitats d’ampliació, on s’exposen esclops de diverses procedències. El museu es va inaugurar el 25 d’abril de 1999 i està situat al bell mig del poble.

agenda de l’Alt Pirineu i Aran | juny

TREMP · Dia 1 al 15 - Exposició GEO-flaix! - Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

· Dia 22 - Teatre La padrina Conxita - Espai La Lira

RIALP· Dia 8 - Aplec de la Mare de Déus de Caregue

BELLVER DE CERDANYA· Del 6 al 8 · Volta Cerdanya Ultra Fons· Del 27 al 29 · Futsal copa Cerdanya

PUIGCERDÀ· Dia 28 · Conferència: “Els orígens de la Inquisició a Catalunya”, a càrrec de l’historiador Carles Gascón. Museu Cerdà

· Del 15 · “DESPERTA” festi-val de fi de curs de Dansart Cerdanya - Casino Ceretà

· Del 21 al 13 de juliol · Ex-posició “Seqüències” dels artistes Jaume Mach, Alba Roqueta i Laia Pol - Museu Cerdà

·Del 18 al 13 de juliol - expo-sició Imatges de Puigcerdà - Museu Cerdà

BOLVIR · Dia 20 - Obertura piscina

· Dia 24 · Festa del Remei

ALP· Dia 13 - Pas caravana vehícles històrics. XXX VoltaCatalunya - Masella

· Dia 15: Sortida de la Trans-catalunya Probike marxa BTT La Molina

LA SEU D’URGELL · Del 9 de juny al 31 desem-bre · Exposició: “Natura de l’Alt Urgell: patrimoni i recurs” a l’Espai Ermengol

· Dia 15 · Exhibició de final de curs de Teles Acrobàti-ques - sala polivalent del pavelló municipal

· Dia 15 · I Duatló popular de muntanya Castellciutat

· Del 20 al 30 · Picurt 2014 - Exposició sobre pel·lícules de Francesc Betriu - l’Apa-rador

LA POBLA DE SEGUR · Dia 14 i 15 - 48 Fira Promo-pallars

· Dia 13 - l’Altre Cine: El vio-lista al sostre

· Dia 15 - Curs d’iniciació a la Zumba

· Dia 17 - Falles de la Mare de Déu de Ribera

ÀREU· Dia 14 i 15 - Milla Vertical

SORT· Dia 14 - Presentació llibre: “Les dones del 1714”

· Dia 16 - Taller de flors - Casa Xorret

TÍRVIA · Dia 29 - Cursa La Ribalera

ISIL · Del 21 al 24 · Festa Major

DURRO · Dia 14 · baixada de Falles

ESCALÓ· Dia 27 al 29 · V Fira Medie-val - Vila Closa d´Escaló

@Iaia_Toneta En diuen mú-sica techno, però en realitat volen dir soroll.

@FabricadeV La vida es un juego y si no juegas no vas a ganar.. Felices y productivos.. A jugar!! #Día #Internacio-nal del #Juego

@parauladedona Has de llegir i escriure com si t’hi anés la vida. Adrienne Rich

@Iaia_Toneta Pobres Leonor i Sofía, quin disgust tan gran tindran quan sàpiguen que els reis són els pares...

@elbaronrojo A mi también me gustaría ganar la décima,

aunque solo fuera la décima parte de lo que ganan los futbolistas.

@RamonPardina La millor literatura de ficció aquests dies es produeix a les porta-des de fitxatges dels diaris

@NatGeoEsp #KilianJor-net: “La gran suerte que he tenido en mi vida es hacer muchas mudanzas, apren-des a ver lo que necesitas y lo que no”

@Mirexblood Ompliré els teus dies de vida, si em dei-xes... I això farà que els dies de la meva vida, hagin valgut la pena.

A pagès...

76

opinióEl darrer miracle de Sant Ot MARIÀ CERQUEDA · Amant del Pirineu

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

El 10 de desembre de 2012, Dia Mundial dels Drets Humans, les entitats que formen Somescola.

Cat van llegir un manifest, a la plaça de Sant Jaume, en què s’exigeix que el català, llengua pròpia de Catalunya, continuï essent la llengua vehicular dels aprenentatges.

S’hi diu que l’avantprojecte de la nova Llei d’educació (LOMCE) del ministre Wert proposa una contrare-forma educativa retrògrada i recentra-litzadora que pretén, únicament per motius de llengua, separar els alumnes en grups i, fins i tot, amb aquest ob-jectiu, subvencionar escoles privades. D’aquesta manera, vol acabar amb 35 anys d’escola democràtica catalana. Obre la porta a la segregació de l’alum-nat i vol deixar el català al mateix ni-vell de la tercera llengua estrangera (“especialitat”)

Es demana al Parlament de Catalu-nya que no cedeixi en cap dels aspec-tes que s’expressen en el títol II de la Llei d’Educació de Catalunya davant de l’obsessió malaltissa de considerar

la llengua com un problema i no com una oportunitat. De la mateixa mane-ra, es qualifica el projecte com un er-ror pedagògic que comportaria greus riscos de fractura social.

Des d’aquestes mateixes pàgines us manifestava fa uns mesos l’emoció que vaig sentir quan l’escriptora Na-jat El Hachmi, d’origen àrab amazic, va resultar ser la guanyadora del Pre-mi Ramon Llull en llengua catalana. També quan l’amic Yusuf, d’origen pakistanès, em va saludar un dia, a la seva botiga de comestibles, amb l’ex-pressió “bona nit, i tapa’t”. Ambdós són exemples d’integració aconseguida des del màxim respecte a les diferències. Amb absoluta normalitat i aplicant la metodologia que es coneix com a im-

mersió lingüística.Amb l’aplicació d’aquesta sistemà-

tica en aquests darrers 35 anys podem observar com alguns pares, que no han tingut l’oportunitat de rebre l’en-senyament en català, demanen —crec que amb orgull— als seus fills que els ajudin a corregir els seus textos escrits en aquesta llengua.

Les generacions de llengua mater-na castellana que tampoc no han tin-gut aquesta oportunitat, però que ara s’esforcen a aprendre i expressar-se en català, ens han ensenyat a percebre amb normalitat que tenen dificultats amb els pronoms febles, les vocals neutres, els accents oberts o la essa so-nora. I també amb algun article: «caure

“al” terra» en lloc de «caure a terra».

Però la llengua és viva i evolucio-na amb les aportacions de tothom qui la parla. I això és normal perquè “És normal voler un país normal”. Cele-brem-ho festivament el proper dia 14 de juny.

Òmnium Cultural de l’Alt Urgell

Somescola.cat (a la Maica Manresa) J OAN AIXÀS · Metge Cirugià

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Durant el passat mes de maig, una notícia radiofònica es feia ressò dels noms més popu-

lars triats pels pares, i també de com aquests han anat evolucionant en el temps. La informació provenia de dades oficials del Instituto Nacional de Estadística que es poden consultar fàcilment per internet. Si tenen prou curiositat hi podran trobar els noms més populars. En aquesta pàgina tam-bé hi figura informació al voltant dels cognoms i, en ambdós casos, la seva distribució per províncies. No deixa de sorprendre que alguns dels noms triats en l’actualitat siguin Leomessi (tot junt) o el ja més clàssic Kevin-costner, al costat de Neymar o Shakira –m’agradaria afegir, ja que en cap cas se’n va fer esment la notícia, que una infermera em va dir el nom més curi-ós que he escoltat mai, Iloveny, provi-nent de les paraules angleses I love New

York. Els suggereixo que intentin pro-nunciar-lo en castellà, ja que si ho fan en català no els podré pas convèncer de què el que els hi dic és de debò.

El que em va cridar més l’atenció, —si més no a les meves urgellenques orelles— va ser escoltar-li dir al locu-tor com molta gent havia triat Ot com a nom pel seu fill. Sembla ser que hi ha uns 515 Ots a tota Espanya, tres-cents quaranta-cinc dels quals es troben a la província de Barcelona.

Segons les explicacions donades a l’agència Efe, i seguint la lògica abans apuntada de què la popularitat d’un programa de televisió podia condicio-nar les decisions dels pares, els presen-tadors de Televisió Espanyola havien deduït que el nom estava clarament inspirat en el conegut programa Ope-

ración Triunfo, un dels més vistos de tots els temps.

A Rac 1, lloc on es feien ressò

d’aquesta notícia, els va faltar temps per comentar que en Picanyol, autor de la coneguda tira de còmic, el brui-xot Ot, no podia rebre un millor ho-menatge, ara que havia decidit plegar com a dibuixant. Un personatge de còmic amb poders màgics, com li cor-respon a qualsevol bruixot que vulgui ser digne d’aquest nom.

Com no podia ser d’un altra ma-nera jo vaig pensar en Sant Ot, patró de la Seu d’Urgell i que, com és prou conegut, va aconseguir agafar un raig de sol que el molestava, com si fos un filferro i el va apartar. Així Sant Ot es convertia en el Sant del sol, i com ja saben els que han anat a veure el seu retaule, Sant Ermengol era el sant de la pluja, en haver fet ploure, després de mort, tot salvant als seus feligresos de les conseqüències d’una terrible seque-ra. Però es clar. Malgrat que dins del nom d’aquest sant hi trobem la paraula màgica gol, que acostuma a paralitzar el país, Ermengol té la sort (o la dis-sort) que difícilment el confondran amb un programa de televisió.

La darrera Setmana Santa vam passar uns dies a Galícia amb els amics de la Seu d’Urgell i

amb els nostres amics gallecs. El Manuel Muiño, un pilar bàsic

dels primers anys de l’Escola Agrària del Pirineu, i la Paula López, mestra durant un temps al col·legi Albert Vives de la capital de l’Alt Urgell, van convidar-nos a casa seva, a Fon-te do barro, un magnífic establiment de turisme rural situat a Trazo, a divuit quilòmetres de Santiago de Compostel·la.

Entre els elements decoratius de la casa, va cridar-me l’atenció la fo-tografia de dues dones. Es tractava de dues germanes, la Maruxa i la Co-ralia Fandiño, cosidores, conegudes com as Marías o as Duas en Punto, que van viure els seus moments de glòria els anys cinquanta i seixanta del segle passat. Al seu temps, totes

dues passejaven per la capital ga-llega pintades i vestides de manera estrafolària i cridanera, lluny de les figures fosques que devien omplir els carrers de la ciutat els anys de la seva joventut.

A l’Alameda de Santiago, el pas-seig més conegut de la bella ciutat gallega, hi ha una escultura de les dues cosidores al voltant de la qual els turistes solen fer-se un munt de fotografies. Quin va ser el mèrit d’as Marias per haver-se convertit en icones de la ciutat? Cap en especial.

A més d’algun drama amagat, d’una dosi d’excentricitat i d’un cert espe-rit de rebel·lia, s’explica que les dues Marías sortien cada dia a passejar pels carrers de Santiago a les dues en punt de la tarda, coincidint amb la sortida dels estudiants de la uni-versitat, uns joves que les omplien de floretes, de piropos, lloant la seva imatge trencadora.

Fet el tomb diari, les dues cosido-res se’n tornaven cap a casa. Vet aquí el seu mèrit: ser reconegudes només per ser com eren. En una societat com la nostra que, en general, valora les persones més pel que tenen que per com són, més pel que represen-ten que no pas per les seves

As Marías JOAN OBIOLS · Des de Setúria...

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

98

actualitatLa història viscuda dels mestres de la Cerdanya////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////MARCEL·LÍ PASCUAL · Puigcerdà

Els mestres són figures que mar-quen la nostra infància, la nos-tra adolescència i la nostra jo-

ventut. Però el seu treball no acaba a les aules, va més enllà. Ara, dos joves professors que treballen a la Cerdanya han impulsat una iniciativa inèdita i singular: fer un recull dels records i de les experiències d’una vintena de professors (i també d’alguns alumnes) que han exercit i exerceixen en esco-les de la comarca.Aquest recull, que fa una autèntica radiografia de l’evolució històrica de la societat cerdana des de mitjans del segle passat fins als nostres dies, s’ha editat en un llibre titulat 20 mestres, 1

vall (Edicions Salòria) que l’alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, i la con-sellera d’Ensenyament, Irene Rigau, van presentar públicament el dissabte 7 de juny al Museu Cerdà de Puigcer-dà.Els dos impulsors i coordinadors d’aquest projecte, els mestres Daniel Marcos i David Espel, han recorre-gut totes les escoles de la Cerdanya, han parlat amb els professors, s’han interessat per la història i la realitat de cada escola i, finalment, han elabo-

rat un formulari que els mestres han elaborat a partir de les seves experi-ències en cada escola i en cada mo-ment. Una anàlisi en profunditat per conèixer com ha canviat l’educació, les escoles i, en definitiva, la societat cerdana en les darreres dècades.El llibre és el segon de la Col·lecció d’Estudis Locals que es iniciar el pas-sat mes d’abril amb el títol L’efecte Cabrinetty i l’edició del volum ha comptat amb el suport de l’Ajunta-ment de Puigcerdà, el Consell Co-

marcal de Cerdanya i l’Arxiu Comar-cal de la Cerdanya.

Revista nº16 Cadípedraforca

Inclou un dossier so-bre mestres i escoles, 43 pàgines que parlen d’alumnes, coŀlegis, docents en època del franquisme

1110

El mes de juliol les dues capçaleres Belluga’t per la

Cerdanya i Viure als Pirineus s’unificaran en una única publicació, fet que permetrà ampliar els

continguts, potenciar encara més el lideratge que Viu-

re als Pirineus té a internet, incrementar la participació dels ciutadans amb més opinió i més notícies, reforçar el contingut de l’agenda, sumar els tiratges de les dues revistes i arribar a més territori i a més població.

La publicació que es derivarà d’aquesta fusió tindrà com a principal objectiu conservar l’essència de les dues capçaleres, respectant al màxim la identitat de totes dues i incorporant els elements més importants de cada re-vista en aquest nou projecte.

Dues publicacions que sumen esforços /////////////////////////////////////////////////////////////////////MARCEL·LÍ PASCUAL · La Seu d’Urgell

actualitat

La campanya de falles de la Ribagorça d’enguany s’ini-cia el 14 de juny amb la baixada de falles a Durro que coincideix amb la Festa Major; continuaran el 21 de

juny a Senet; el dia 23 a Boí, Casós, el Pont de Suert i Vi-laller. El dia 28 de juny es baixaran falles a Barruera i ja durant el mes de juliol a Erill la Vall, Taüll i Llesp, els dies 11, 18 i 26 de juliol, respectivament.

Temps de falles /////////////////////////////////////////////////////////////////////////REDACCIÓ · Durro

Cal Maciarol, un lloc per gaudir de l’essència del Montsec /////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// AMÈLIA CAMPOY · Àger

L es possibilitats tu-rístiques de la vall d’Àger són infinites.

Les visites culturals, les excursions a la serra del Montsec, la natura, l’aven-tura, la gastronomia, l’ob-servació dels estels per la nit... Hi ha possibilitats per a tothom, per a grans i per a petits. Però sobretot des-taca la tranquil·litat de l’en-torn, el silenci, la calma.

En aquest entorn, hem visitat Cal Maciarol, una casa amb tradició que fun-ciona com a allotjament rural i hotel apartament. De la mà del Jaume i la Carme i de les seves filles, Marta i Imma, el servei i

l’atenció als clients és fami-liar, inspira confiança i, en definitiva, et fa estar a gust. Ells t’assessoren, et guien i t’ajuden a conèixer un ter-ritori que no deixa indife-rent a ningú.

Cal Maciarol també té un bar-restaurant en el qual ens ofereixen una cuina casolana feta, bàsicament, amb les verdures de l’hort, els fruits secs de la zona, les melmelades i la mel pròpia de la vall d’Àger, el vi, les postres elaborades artesa-nalment...

La casa és centenària i encara conserva el pou per abastir-se d’aigua potable així com el celler en el qual

hi guarden l’oli i el vi: un oli d’elaboració pròpia.

L’ubicació d’aquest es-tabliment, situat en el camí que porta a l’Observatori Astronòmic del Montsec, el converteix en un lloc ideal per accedir fàcilment a la pràctica de diversos es-ports d’aventura com són

el parapent, l’escalada, l’es-peleologia o el senderisme (hi ha diverses rutes que passen pels voltants i que es poden fer en família).

No oblideu que, a un quilòmetre de la casa, po-dreu gaudir de l’observació del que està considerat “el millor cel de Catalunya”.

publicitat

1312

La Maria Teresa Sambola fa 22 anys que es dedica, en cos i àni-ma, a portar l’Hostal Restau-

rant Vall d’Àneu. Situat al municipi d’Esterri d’Àneu, aquest establiment és conegut pel seu ambient familiar i acollidor, per la seva excepcional ubicació geogràfica i per una gastro-nomia única i típica del Pirineu. Al costat mateix de l’hostal hi trobareu punts d’interès com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el Parc Nacional d’Ai-güestortes a només 13 km, l’Estany de Sant Maurici a 20 km, l’estació d’esquí de Baquèira Beret a 19 km, l’estació d’Espot a 13 km, Portainé a 35 km l’estació d’esquí de Tavascan a 45 km.

A l’Hostal Restaurant Vall d’Àneu hi podrem gaudir d’un bon menú, dels seus plats típics i populars, de menjar casolà típic de muntanya. Tot en l’ambient que sempre busquem en una casa típica de muntanya, amb fusta, ferro i elements de l’arquitectu-ra tradicional pirinenca.

Actualment hi podrem gaudir d’un ampli menú, que inclou el vi i l’aigua, i que té 10 plats de primer per escollir (amb escudella, canalons, macarrons, arròs de muntanya...), 12 de segon (amb truita de riu, carns del país...) i 12 postres, la majoria dels quals són fets a casa de forma tradici-onal amb els ingredients i els produc-tes del poble i de la comarca com, per exemple, el iogurt d’Ainet de Cardós i els formatges artesans del Pirineu. Tot això acompanyat d’una bona car-ta de vins i caves, així com la sangria

de la casa i una gran varietat d’infu-sions.

A més, també hi ha la possibilitat de tastar les tapes de la casa, les pizzes i

una gran varietat de plats combinats pensats per a tota la família i molt es-pecialment per als més petits.

L’establiment disposa d’una àm-plia terrassa perfecta per desconnec-tar, trobar-se amb familiars i amics i gaudir de la tranquil·litat de l’entorn. Té, també, una petita botiga amb records, llibres pirinencs per acom-panyar-nos en el viatge i productes artesans

En definitiva, la Maria Teresa ens farà sentir com a casa, amb un trac-te amable, proper i amb la confiança que inspira el seu treball i la seva de-dicació.

Un lloc idoni per desconnectar i gaudir de la natura ////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////AMÈLIA CAMPOY · Esterri d’Àneu

territori

P iro_Negawatt és un projecte que neix embrionàriament l’any 2012 i es materialitza l’any 2013

amb la creació de la cooperativa de serveis d’eficiència i estalvi energètic. La base fundacional passa per catalit-zar localment la transició del model energètic, i alhora promoure els re-cursos locals tant humans com de les mateixes empreses existents en l’àm-bit dels Pirineus i Prepirineus.

El nucli humà està integrat per 7 persones de diferents àmbits profes-sionals i molt vinculades al territori que han apostat per l’emprenedoria i la creativitat en un context socioeco-nòmic, com a mínim, complex; “vam interpretar la policrisi actual com un procés crític, però també com un sig-ne de canvi amb connotació de noves oportunitats”.

L’objectiu del projecte és dinamit-zar l’economia de proximitat a base d’aprofitar el potencial sinèrgic que hi ha entre (a) les necessitats de millora econòmica tant de particulars com de pimes i entitats públiques amb (b) la necessitat d’una transició progressiva de l’actual model energètic a favor d’un model més sostenible.

El nínxol empresarial es basa en oferir serveis d’eficiència i estalvi energètic en base al paradigma de la sostenibilitat energètica. Aquest con-cepte aparentment tant ambigu, val la pena matisar-lo. La sostenibilitat energètica es basa en cinc principis:

1) Garantia del subministrament, per tal d’assegurar en tot moment l’accés i disponibilitat d’energia.

2) La seguretat, perquè l’accés a l’energia no impliqui col·lateralment l’exposició a un risc d’efectes irrever-sibles sobre la salut de les persones i/o la dinàmica dels sistemes naturals.

3) La viabilitat econòmica, perquè és la millor garantia per poder donar estabilitat i continuïtat al propi sub-ministrament i accés a l’energia.

4) La compatibilitat ecològica, perquè els sistemes naturals són els proveïdors dels serveis més essenci-als en qualsevol societat.

5) L’equitat, perquè l’accés a l’energia no derivi col·lateralment en

un desequilibri social en la distribu-ció de la riquesa i/o en les condicions de qualitat de vida.

La lògica de Piro_Negawatt es fonamenta primer en el concepte del negawatt, associat a l’eficiència, i en l’ús de recursos renovables/univer-sals com la radiació solar o la biomas-sa. Els negawatts són els watts que es deixen de consumir gràcies a la imple-mentació de millores i a la gestió de la demanda, una unitat que serveix per quantificar l’estalvi energètic amb les oportunes lectures posteriors en clau econòmica (estalvi en diners) i ecolò-gica (estalvi en emissions). “L’energia que deixem de consumir i la potèn-cia que deixem de necessitar gràcies a l’eficiència, és l’energia més econò-mica, més néta i la millor garantia de subministrament i seguretat”.

Per altra banda, l’estalvi econò-mic pot arribar aprofitant recursos de proximitat que siguin competitius en relació a altres recursos energètics, i ben gestionats, aquests recursos lo-cals poden garantir efectes positius en la microeconomia així com en la pròpia sostenibilitat. La cooperati-va en aquest sentit no fa explotació forestal per vendre biomassa, sinó que comercialitza biomassa per do-nar viabilitat econòmica als projectes

d’ordenació i planificació forestal de la zona que depenen sovint íntegra-ment d’ajudes públiques; “un bosc gestionat introduint criteris ecolò-gics i de gestió integral en el territori és un sistema molt menys vulnerable davant fenòmens extrems”.

L’estratègia de la cooperativa s’es-tructura en gran part a partir de crear teixit empresarial amb organitzaci-ons preexistents i a tenir una visió de baix a dalt en quan a les necessitats dels usuaris. Piro_Negawatt estableix acords de col·laboració amb empre-ses locals, comercialitza directament equips i materials des de fabricants, i estableix ponts estratègics amb em-preses d’altres geografies per sumar esforços en el denominador comú de la transició energètica.

Com a comercialitzadora de ser-veis d’eficiència i estalvi energètic, la cooperativa esdevé el node amb més connectivitat de la xarxa de col-laboradors, i és on l’usuari pot trobar un cost-benefici més directe i còmo-de. La innovació passa per facilitar nous serveis gràcies a una visió sis-tèmica del vector energètic; “NO ens casem amb cap tecnologia concreta, només estem compromesos amb l’es-talvi de l’usuari i la corresponsabilitat social i ecològica”.

Piro_Negawat: al servei de l’eficiència energètica ////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////AMÈLIA CAMPOY · La Pobla de Segur

1514

Tal vegada un nom molt llarg per a un petit museu però que no decebrà ningú, ni per la seva

ubicació, ni pel paratge, ni molt espe-cialment pels amants de les troballes de restes arqueològiques, en aquest cas, d’un poblat medieval assentat so-bre un antic poblat ibèric.

A la carretera N-260, anant de la Seu d’Urgell en direcció a Sort (jo surto des de Puigcerdà), just passat el Port del Cantó i començat el descens vers el Pallars Sobirà, a mà dreta hi ha un generós aparcament on podem llegir la informació d’un gran cartell al qual cal atansar-se.

Aquí tot just trobarem la primera notícia sobre les restes de l’anome-nat Despoblat de Santa Creu, poblat medieval que es troba a pocs metres i del qual recomanem molt vivament la visita guiada ja que sorprenen les seves grans dimensions i la bellesa del paratge on es troba.

Però com que aquesta és una secció que parla de petits museus i en aquesta ocasió no faríem justí-cia perquè el conjunt format per les restes del Despoblat i les peces que se’n conserven al museu son prou interessants com per dedicar-hi més espai, aquí només descriurem el petit museu de Llagunes. Seguirem, doncs, carretera avall fins que trobem, a mà esquerra, el trencant al poble i per l’estreta carretera, ens dirigirem vers el seu nucli.

Al carrer Únic s/n, que porta di-rectament a l’església de Sant Martí i ubicat a l’edifici que ocupaven les antigues escoles, es troba un museu monogràfic molt ben condicionat que ens informa abastament dels di-ferents períodes històrics que es van succeir a l’entorn del Despoblat de Santa Creu.

Els plafons informatius s’alternen amb les vitrines que contenen les res-tes de diferents eines i atuells trobats a les excavacions dutes a terme al po-blat medieval.

Podrem situar perfectament cada eina a l’època corresponent i ens po-drem fer càrrec de com era la vida en aquell indret gràcies a uns dibuixos

que recreen el probable dia a dia dels habitants que van fer d’aquest racó del Pallars el seu lloc de residència.

Trobarem informació sobre els antecedents del projecte que, vers l’any 1992, va fer possible l’elabora-ció de l’estudi d’aquest jaciment pa-trimonial situat a 1628 m d’altura, a la capçalera de la Vall de Siarb, ocu-pant el Tossal de Santa Creu, conegut també com a Cap de les Culties.

El que existia a la zona abans del traçat de la carretera N-260 era una de les més importants vies de penetració de transhumància i dóna fe de l’assen-tament de diferents grups humans ja en època prehistòrica per l’existència de cistes d’enterrament megalítiques, algunes de l’edat del Bronze mitjà i del Bronze final (1500-1150 aC) , o el menhir de la Pedra dreta del Cantó.

A les vitrines s’hi pot observar materials prehistòrics com fragments de ceràmica, pedres de molí barqui-formes, peces de sílex, vores de cerà-mica fetes a mà i decorades amb inci-sions amb punxó, del 1550-1150 aC, fragments d’una mola de molí datada entre els anys 1100-1200 dC. o un re-cipient de pedra tosca de la mateixa època, entre moltes altres peces inte-ressants.

Aquest és un museu encara for-ça desconegut per al gran públic i en recomanem molt expressament la coneixença així com la visita prèvia i totalment necessària al despoblat de Santa Creu, per a contextualitzar-ho tot plegat.

Espero que us animeu a visitar aquest petit museu que, per les se-ves característiques, hem cregut que es mereixia un espai diferent al que, sempre a la pàgina 5, destinem als pe-tits museus del Pirineu.

Més informació:

Per a visites guiades o visita al museu cal trucar als telèfons:

973 62 02 36 / 973 62 01 67 / 649257884

O bé contactar a través de l’adreça electrònica:

info@refugivalldesiarb.com

Una visita al despoblat de Santa Creu de Llagunes////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////NÚRIA VOLTÀ · Llagunes

territoriLa Funerària Isona, un servei familiar i proper/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// AMÈLIA CAMPOY · Isona

El nom “tanatori” prové de la mitologia grega: thanatos (el daimon de la mort passiva). Fa

10 anys que a Isona hi ha un tanatori petit, un servei molt necessari al po-ble.

En cas de necessitat es pot trucar a la funerària i el Lluís Ubach sempre ens farà costat en aquests últims mo-ments d’un ésser estimat i ens oferirà tots els serveis funeraris necessaris i en comú acord amb els desitjos dels familiars i del mort.

Hem anat a Isona per parlar amb el Lluís i hem descobert que la histò-ria de la seva família és plena d’anèc-dotes viscudes amb intensitat. El seu pare era músic de professió, tocava molt bé l’acordió: “diuen que era dels millors de per aquí, de fet a casa men-

jàvem de la música”, explica el Lluís. “I quan, per exemple, per Setmana Santa no deixaven tocar, feia de fus-ter. Tenia dos oficis, la música i la fusteria... Eren temps difícils”.

Fa uns 20 anys que va morir el pare del Lluís, que també es deia Llu-ís, i el seu fill va decidir continuar amb el taller de fusteria i amb la fune-rària. Ens assegura que en els darrers anys tot ha canviat força, que cada vegada s’han de fer més tràmits admi-nistratius, “més paperassa”, però la fi-losofia és la mateixa de sempre: oferir el millor servei, una atenció personal a tota hora i, sobretot, “estar disponi-ble a tota hora per qualsevol cosa que puguin necessitar la gent”.

El Lluís ens explica, des del seu ta-ller, que antigament els fusters feien,

com en tot, les caixes de fusta de for-ma totalment artesana, molt senzilles i fàcils de fer, bàsiques, quadrades i fetes amb fusta de pi, llises, folrades amb roba negra de vellut i amb un adorn platejat d’un àngel o d’un crist. “Les caixes potser no eren tant boni-ques com les d’ara però feien respec-te”, assegura el Lluís.

“Avui en dia tot és més laboriós i complex, els serveis s’han ampliat i l’oferta ha millorat. Ara les caixes de mort més variades, tenen més bons acabats, més qualitat i més detalls. També s’ha passat de fer-les totes al taller a comprar-les als fabricants que hi ha arreu del país. Els canvis són constants però l’essència s’ha de mantenir intacta”, reconeix el Lluís, pensant amb el seu pare.

1716

territoriLa Terrasseta d’Isona, un bon punt de trobada /////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// AMÈLIA CAMPOY · Isona

Des del mes d’abril al centre del poble d’Isona hi tenim un bon lloc de trobada: un es-

pai modern, amb decoració urbana, molt freqüentat per dones i nens i nenes, on hi podem passar una bona estona, esmorzant o berenant. Hi po-dem comprar el pa, quedar amb les amigues per gaudir d’un bon cafè o infusions naturals i aprofitar per re-laxar-nos una mica. En definitiva, un punt de trobada per amics i amigues, per famílies i un lloc especial per fer-hi celebracions com ara aniversaris i festes amb la colla. A més, també se serveixen comandes per emportar a casa.

La Míriam Ruiz, filla del poble d’Isona, va marxar a estudiar a Llei-da i ara, finalment, ha decidit tornar a les seves arrels i viure al seu poble. Com a nova emprenedora i mare sap el què és poder desconnectar una es-tona mentre s’assaboreix un bon cafè, acompanyat amb una pasta i un am-bient acollidor.

Si mai visiteu el poble d’Isona, ja sigui per feina o per vacances, a partir d’ara podreu gaudir de La Terrasseta que, com el seu nom indica, té una terrassa exterior.

A més, podeu aprofitar la visita al poble per anar a descobrir, entre d’altres punts d’interès, el Museu de la Conca Dellà i l’església gòtica-moderna de la Verge de l’Assumpció d’Isona.

L’horari de La Terrasseta és, pels

matins, de dilluns a divendres, de les 8:00 a les 13:30 hores; i per les tardes de les 17:00 a les 20:00 hores. El cap de setmana l’horari és de les 9:00 a les 13:30 hores i de les 17:00 a les 20:00 hores. Els dimecres per la tarda és la festa setmanal.

Turisme rural en una terra de pagesia mil·lenària/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// AMÈLIA CAMPOY · Agulló

Agulló és un indret encara molt desco-negut de la vall del

Montsec. Terra de pagesos, de gent treballadora, ferma, arrelada al país, de costums mil·lenàries i d’una gran fermesa. Aquest tarannà au-tèntic és el del Josep Mirada, pagès com els seus avant-passats, amb una explotació agrícola i ramadera d’oví que complementa amb dos allot-jaments independents, situ-ats al mig del poble d’Agulló, rehabilitats i equipats amb tots els serveis i oberts tot l’any.

Parlem de Casa Ros, una casa pairal amb més de 100 anys d’història, amb capa-citat per a 5+4 persones; i també de Cal Selmo, casa au-tèntica de poble, amb més de 200 anys d’antiguitat, 4 pla-ces de capacitat i adherida a

casa Ros.Al voltant d’aquestes

cases podem visitar punts d’interès com l’Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, el Centre d’Observació de l’Univers, la vall d’Àger i el Montsec amb el millor cel de

Catalunya, el pantà de Cane-lles, el conjunt monumental de Sant Pere d’Àger, la col-legiata, el congost de Mont-rebei.Un espai ideal per al senderisme, btt, esports d’aventura, parapent, ala del-ta, escalada i espeologia.

Però sens dubte un dels atractius de Casa Ros i Cal Selmo són els fruits secs de collita pròpia del Josep i d’ela-boració artesana: fruits secs torrats i las famoses ametlles garrapinyades.

Casa Ros i Cal Selmo

Josep MiradaTel. 659 287 063 · 973 455 138

info@casaros.es

1918

Refugis de muntanya: breu apunt////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////CARLOS GUARDIA · Geògraf

natura

Les cabanes de pastor, els orris, les balmes o coves van ser els antecedents dels actuals refugis

de muntanya, utilitzats per a pas-sar-hi la nit o aixoplugar-s’hi davant la tempesta. A Catalunya els primers refugis es construeixen a principis del segle XX, gràcies a l’empenta del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). L’any 1909, el d’Ulldeter, situ-at a la capçalera del riu Ter, a la co-marca del Ripollès (tot i que va tenir un període de vida molt curt en ser enderrocat durant la Guerra Civil); l’any 1925, el xalet-refugi de la Mo-lina (després del descobriment de la Molina idoni per a la pràctica de l’es-quí) i el 1927, el de Prat d’Aguiló, a la serra del Cadí i batejat amb el nom de Cèsar August Torras.

El creixement de l’activitat mun-tanyenca, sobretot a partir de la se-gona meitat del segle XX amb la progressiva afluència de visitants cap a les contrades pirinenques, atrets fonamentalment per la pràctica dels esports de neu, comportà l’ampliació de la xarxa de refugis, expansió que va ser possible gràcies al paper que van tenir les entitats excursionistes, en un primer moment per part del CEC i més tard per altres associaci-

ons: la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya), la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) o el Club Muntanyenc Barcelonès, entre d’altres. És en aquest període, i sobretot entre la dècada dels seixanta i vuitanta, quan es construeixen bona part dels refugis del Pirineu (a l’hora que també se’n feien remodelacions): Colomina, Restanca, Certascan, Er-nest Mallafré, Colomers, Amitges, Ventosa i Calvell, i un llarg etcète-ra. Algunes d’aquestes construccions eren d’obra nova, mentre que d’altres aprofitaven bordes de muntanya o edificis de les hidroelèctriques.

En el cas de l’Alt Urgell, el primer

refugi de muntanya que es va cons-truir va ser el de Salòria, l’any 1957. Situat a les bordes de Conflent (mu-nicipi de les Valls del Valira) a 1.800 metres d’altitud i sota el pic del Salò-ria. L’acte inaugural es va dur a terme el 23 de setembre, just l’endemà d’ha-ver inaugurat el refugi dels estanys de la Pera, a la Cerdanya. El refugi pròpiament no era una construcció nova, sinó que era fruit del condi-cionament d’una borda rehabilitada gràcies als estalvis de la Delegació Catalana de la Federación Española de Montañismo.

Més info: www.viurealspirineus.cat

Secrets de l’aranya cranc////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////DAVID MANZANERA · Pirineus Outdoor

natura

Sovint en els meus passejos pels voltants d’Arfa sense voler sem-pre acabo espetegant amb algun

que altre tipus d’aràcnid, curiosament un insecte al qual li tinc una fòbia considerable! El que més acostumo a veure és el que anomenem aranya cranc. És curiós com s’associen in-sectes amb d’altres tipus d’essers vius amb l’objectiu de protegir-se i no sé si també per donar una imatge més fe-rotge: de fet, en el cas de les aranyes, hi ha l’aranya tigre (Argiope bruen-

nichi), l’aranya camell (Gluvia dorsa-

lis), l’aranya cranc (Misumena vatia), aranya llop (Lycosa tarantula)......

L’aranya cranc em sorprèn per la seva varietat cromàtica que va en funció de la flor on viu: blanca, cre-ma, verda, groga, amb taques.... Cada espècie varia en funció de la flor, característica que només es dóna en

aquestes aranyes. I el que més em cri-da l’atenció, les aranyes de colors!

El seu tamany no arriba a més d’un cm i mig i les dues primeres po-tes són més llargues que la resta, de fet aquesta característica i el fet que camini de costat és el que li dona el seu nom comú. El mascle té una to-nalitat un pel més fosca que la feme-lla, són grans caçadors i tenen un verí molt potent que deixa les seves pre-ses culminades a l’instant. No té cap

problema a l’hora de devorar insectes més grans que ella, com ara les abelles o els escarabats, mentre que conviu de forma completament normal amb les formigues.

Com que és del mateix color que la flor, la trobarem sempre immòbil sobre uns pètals o en una fulla espe-rant algun pobre insecte poŀlinitza-dor en busca d’aliment: en el moment en què aquest estigui al seu abast, un efectiu i ràpid moviment tipus tiso-ra capturarà la víctima i l’inocularà el verí mortal, un cop mort el baixarà al seu amagatall per devorar-lo en qual-sevol moment.

Si us agraden els insectes és fàcil trobar-la en flors com la margarida o en altres tipus d’asteràcies. Perdeu uns minuts i observeu com és la seva rutina a veure si teniu sort i la veieu en acció!

2120

Juanmartí: “El Pirineu és una fàbrica de bons esportistes”////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////SANTI MIARNAU · La Seu d’Urgell

Parlem amb el Carles Juanmartí, que es el mitjà de tres germans. Nascut a la Seu d’Urgell l’any

1978 i membre del Club Cadí Ca-noë –Kayak des de 1988 gràcies al seu germà gran que s’hi va afiliar primer. Casat amb una enamorada també dels esports, encara no té fills.

Va estudiar l’educació bàsica al col·legi Pau Clarís i FP d’Administra-ció a la Salle, està diplomat en Empre-sarials i Llicenciat en ADE a la Uni-versitat Oberta de Catalunya (UOC), a més de tenir la formació com a en-trenador nacional de piragüisme.

El Carles ha estat membre de l’Equip Nacional de Piragüisme du-rant 17 anys ininterromputs i actu-alment treballa com a seleccionador nacional de piragüisme a Corea del Sud.

És un enamorat de la Seu d’Urgell i li agrada qualsevol mena d’esport re-lacionat amb la muntanya: bicicleta, trekking, esquí de fons, etc.

Vas néixer i créixer a la Seu

d’Urgell. Quins records tens de la

teva infantesa?

Recordo que ens passàvem els dies jugant pel carrer, construint caba-nyes, descobrint camins a la munta-nya i estudiant al Pau Claris d’on tinc molt bon records dels professors que vaig tenir i dels companys que vaig fer. Més tard, quan vaig descobrir el piragüisme tot va començar a girar al voltant d’aquest esport. Primer era el meu passatemps i després es va tor-nar la meva “obsessió”. Gràcies al pi-ragüisme vaig conèixer gent que ara són grans amics i vaig viure moments molt apassionants amb aquestes per-sones.

Com comences a aficionar-te al

piragüisme?

Tot va començar perquè el meu germà gran ho practicava i sovint anàvem amb el meu pare a veure’l remar a Arfa. Ho vaig tenir fàcil. No-més vaig haver de seguir el camí del germà gran que sempre és un refe-rent quan tens 9 anys. A més, hi havia una promoció molt forta a les escoles i venien a buscar nens que vulgues-

sin provar-ho. Em va atreure des del principi ja que és totalment diferent a qualsevol esport: adrenalina, tècnica, força, tu sol contra tots i en un medi natural on la força de l’aigua encara atrau més... Simplement és genial.

En quin moment t’adones que

estàs fet per això de l’aigua?

No crec que te n’adonis, simple-ment comences a fer una cosa que t’agrada, i quan alguna cosa t’agrada busques la millora constantment, sempre hi ha alguna cosa a millorar, i la competitivitat amb el grup que érem feia que un aprengués de l’altre. En definitiva, quan no te n’adones ja estàs competint a nivell internacional i cada cop trobes nous reptes que fan que l’esperit competitiu sigui cada ve-gada més gran.

Quin és el teu palmarès espor-

tiu?

Vaig estar 17 anys en l’equip na-cional, vaig participar en dos Jocs Olímpics (a Sydney l’any 2000 on vaig quedar 17è i a Atenes el 2004 on vaig ser 11è), després el millor resul-tat van ser les dues medalles de bron-ze al Campionat del Món absolut del 2009 a la Seu d’Urgell. Sense oblidar

els altres 9 Campionats del Món on vaig competir, en diverses finals, amb els 10 primers. Una altra dotzena de Campionats d’Europa en els quals so-vint estava entre els top 10 i infinitat de proves de Copa del Món arreu del món on sempre vaig estar lluitant amb els millors del planeta. Vaig fer la mínima per assistir també als Jocs Olímpics de Pequín el 2008 i a Lon-dres el 2012, però en aquest esport les places olímpiques es redueixen a una per país i per categoria i no són nominatives, així que després havíem de competir entre nosaltres per gua-nyar-la. A nivell estatal ho he gua-nyat tot i he estat campió d’Espanya en totes les categories, de cadet fins a veterà.

Durant el teu pas per l’èlit de

l’esport et vas sentir prou recolzat a

nivell institucional?

El nostre és un esport clarament minoritari, però minoritari a tots els nivells: pel que fa a ajudes privades, polítiques i institucionals. Perquè si ens guiem per resultats hauríem de ser milionaris. Jo mateix vaig partici-par en els Jocs Olímpics pagant-me el material.

entrevista

Qui més ho va fer això?

Mols esportistes. De tota manera, segur que la majoria ens sentim orgu-llosos del que vam fer. Personalment, ho vaig fer per mi i va ser la meva ca-pacitat el que em va fer arribar tant amunt. A nivell nacional, però, hi ha bones ajudes com el pla ADO que es basa en beques per resultats i gràcies a això molts esportistes, com jo ma-teix, vam poder continuar. Aquestes beques són molt interessants i, a més, premien el resultat: això fa que els es-portistes s’hi deixin la pell.

Quan ho vas deixar vas tenir

molts dubtes?

Sí, i tant. Va ser un gran canvi però t’adones que al món hi ha més coses. Durant molts anys vaig ser la referència però tard o d’hora els més joves t’agafen. I en aquests esports quan ho deixes no tens res, així que abans has de pensar que faràs quan acabis? T’has de preparar, ningú no vindrà a ajudar-te, és una feina que s’ha de fer des del principi. Estava tranquil però va ser un nou repte que em motivava i em motiva molt. Quan vaig a entrevistes de treball em sento com en una sortida d’una competi-ció.

Què és això del sacrifici, la cons-

tància, la superació… Són els ingredients necessaris no

només per aconseguir els teus objec-tius en l’esport sinó en el dia a dia.

Una cosa positiva que t’aporta l’es-port és aquesta mentalitat de lluita i de recerca constant del millor per a tu, i això fa que afrontis la vida com es mereix, com un repte més que mo-tiva i sempre pensant que seràs capaç de tot. El món està ple d’oportunitats i només has de sortir a buscar-les, no vindran.

I l’experiència coreana?

Vaig començar com a selecciona-dor sudcoreà el març del 2013. L’oc-tubre del 2014 hi ha els Jocs Asiàtics a la ciutat coreana d’Incheon, i m’han contractat per intentar optimit-zar el resultat de l’equip per aquesta competició. Per tant, aquesta és una aventura amb data de caducitat. De moment, però, és molt interessant: a més de fer el que t’agrada tens l’opor-tunitat de conèixer una cultura tant i tant diferent que cada dia t’emportes sorpreses. T’ho has de prendre com una aventura més de la vida. He de dir que, de moment, a l’equip ja els fet conèixer el Parc del Segre on van entrenar l’any passat durant 3 mesos i aquest any durant 3 mesos més.

Estar tant temps lluny de casa

fa que la vida de parella sigui més

difícil?

No és fàcil, quan t’allunyes d’allò que vols. Però la meva dona em va recolzar des del principi i fins i tot va estar amb mi a Seúl durant una temporada. Ara encara tinc sort de les setmanes que entrenem al Parc del Segre.

Estàs orgullós de ser pirinenc?

I tant que sí. La nostra és una terra increïble. Quan vaig arribar a Corea em van dir que el centre on entre-nàvem, a uns 100 km de Seúl, era un lloc preciós de muntanya. I certament és així però no té res a veure amb el Cadí, amb les muntanyes d’Andorra, amb pujar corrent a la Tossa Plana, esquiar per Sant Joan de L’Erm, bai-

xar corriols amb la bici, i remar pel Noguera Pallaresa un dia de desglaç primaveral, etc. No valorem prou el que tenim.

Ens pots dir els que, per tu, són

els cinc millors esportistes piri-

nencs?

El Jordi Domenjó que va fer bron-ze al Mundial del 2010 i or a la Copa del Món del 2012. El Guillermo Díez-Canedo que va ser 13è a Pekín el 2008 i bronze en patrulles al Mundial del 2009. La Núria Vilarrubla que va fer bronze al Campionat d’Europa del 2013 i va ser campiona d’Europa sub-23. I jo mateix, amb dos bronzes en campionats del món. En definitiva, el piragüisme del Pirineu està a l’èlit mundial i no en som conscients. I què puc dir del Kilian Jornet, del Juan Antonio Hermida, del Vicenç Vilar-rubla o de la Laura Orgué. El Pirineu és una fàbrica de bons esportistes.

El Carles en breu:

Un color? blauUna canço? m’agrada tot,El millor amic? la lluita cons-tantI l’enemic? La por a equivo-car-teUn lloc per visitar? Bondi Beach a SydneyAjudar o que t’ajudin? Que t’aju-din s’agraeix i ajudar et fa sentir molt béAigua o neu? Aigua, encara que quan neva m’encanta, sobre-tot perquè després serà aigua al riuEnsenyar o aprendre? No es pot parar d’aprendre mai i ensenyar a qui vol aprendreUn secret? No gaires, la meva dona diu que ho explico tot

2322

Segons remarca el Diccionari de la Llengua de l’Institut d’Estudis Catalans, un llauner és la “perso-

na que fabrica o ven estris de llauna”. Durant una bona colla d’anys, com bé indica la definició que hem donat, els llauners es dedicaven única i exclusi-vament a aquesta feina.

Un cop al segle XX, amb la lenta aparició de l’aigua corrent a les llars de la Seu d’Urgell, els llauners esten-gueren el seu ofici a la instal·lació i reparació de conduccions d’aigua, d’aparells sanitaris, i de sistemes de calefacció. En definitiva, els llauners d’ahir són els lampistes i calefactors d’avui.

Conjuntament amb els llauners, els detentors d’unes feines molt sem-blants, els calderers i els courers, tam-bé evolucionaren cap a la lampisteria. Com que moltes canonades domès-tiques eren de plom,els lampistes es coneixen a França amb el nom de “plombier”, el que treballa el plom.

Si donem una ullada a les matrí-cules industrials que es troben dipo-sitades a l’Arxiu Comarcal, compro-varem que l’any 1837, Josep Riu i Torrent i el seu fill Josep Riu i Ribes treballaven de calderers; mentre que Francesc Galobart ho feia de llauner. Ignaci Jaqueti, possiblement un pa-rent o avantpassat directe de la poeta i folklorista Palmira Jaqueti, exercí de llauner a partir d’un any més tard.

Cap a finals de segle, el 1898, no-

més Josep Parramon estava donat d’alta com a calderer. Per contra, el número de llauners semblava aug-mentar. A Finals de la primera dèca-da del segle XX, hi havia tres perso-nes que exercien aquest ofici a la Seu d’Urgell: Francesc Luguel tenia el seu taller al carrer Mina o de Sant Josep de Calassanç, Manuel Moreno al de Capdevila, i Antoni Faugerat al del Cèsar o dels Jueus. Francesc Cairat obrí negoci cap el 1919 al carrer na Panistrera; i més endavant, al carrer Major, en un dels baixos de ca l’Este-ve Guarda.

Poc abans de la guerra, Manu-el Sans Sansa obrí el seu negoci de lampisteria al carrer d’Hèrcules. Anys més tard, en ple franquisme, amb la canalització de canonades d’aigua sa-nitària a la majoria de llars, el Girau d’Albet obrí al carrer Major, al costat del bar l’Orient; i Francesc Coll al car-rer dels Jueus, on es troba actualment el bar Cèsar. Joan Dalmau Sarroca, de cal Maula, també obrí negoci.

En aquella època, com que el mot lampista encara no havia assolit po-pularitat, la gent encara anomenava els especialistes en canonades i instal-lacions d’aigua sanitària amb el nom de llauners i calderers, els oficis ori-ginaris. Com a curiositat, en el cas d’algunes famílies,quan s’espatllava el mecanisme d’algun inodor o gotejava alguna junta, en comptes d’avisar el llauner o el calderer, deien que s’ha-

via de cridar el Cairat. De fet, encara avui, alguna que d’altra família de la Seu fan servir Cairat com a sinònim de lampista.

Per veure com podia marcar l’exercici d’aquest ofici, cal esmentar l’exemple de Manuel Moreno, cone-gut com el courer. El seu fill, de nom també Manuel, combinà la feina de lampista amb la de fotògraf, que havia après com a ajudant del seu cunyat, el fotògraf i retratista Joan Sala. Amb-dós obriren una botiga a l’actual plaça de Catalunya. La meitat del local era un estudi de fotografia i l’altra una lampisteria. Passada la guerra, aques-ta botiga fou coneguda amb el nom de Basar Foto Nuri. La filla de Manuel, Eudalda, fotògrafa, contragué matri-moni amb Josep Salsas, també fotò-graf. Amb els anys, la botiga deixà de banda la part de negoci de lampisteria i se centrà en la fotografia, i la venda de joguines i objectes de regal. Tot i el canvi d’orientació i amb el pas de les generacions, el comerç Foto Nuri es conegut encara avui per molta gent amb el nom de cal Courer, l’antic ofici de la família.

No podem tancar aquest article sense esmentar Miquel Baró, de cal Calderer de Castellciutat, que conti-nuà la tradició familiar obrint negoci a Andorra, a Engordany. D’aquesta manera, podia combinar la tradició familiar amb la seva gran passió: la pràctica i la promoció de l’esquí alpí.

Donar la llauna////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////CLIMENT MIRÓ I TUSET · Llicenciat en Humanitats, Màster en Estudis Històrics

història

2524

viatges

Un viatge a Costa Rica és un vi-atge al descobriment de la na-tura en el seu estat més pur, és

un viatge a l’aventura diària, és viure alguna cosa diferent a cada racó del país, és un viatge ple de contrastos, de paisatges volcànics, de boscos plu-josos, de platges solitàries, etc.

Aquest mes us proposem 12 dies a Costa Rica per descobrir aquest petit i apassionant país centreamericà. Al teu aire, nosaltres et donem la ruta i tu fas la resta, et proposem una ruta amb cotxe de lloguer per un dels pa-ratges més naturals del planeta, on gaudir de la natura, dels seus paisat-ges i les seves platges no et deixarà indiferent.

Un final de viatge espectacular a Corcovado, un parc nacional situat al sud-oest del país que ens ofereix quilòmetres i quilòmetres de plat-ges desertes i cascades naturals. Sens dubte, un viatge divertit, variat, actiu i sorprenent.

Descobrim la natura més exòtica a Costa Rica ////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////MARTA SOCA · Outlet viatges la Seu d’Urgell

2726

Fan trencaclosques els teus fills?////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////ANNA GARCIA I NATÀLIA JIMÉNEZ · Stimulus Vitae

benestar

Els puzzles o trencaclosques, són perfectes per mantenir la ment àgil, des de la infància fins a la

vellesa. De fet, existeixen estudis que indiquen que són molt bons com a defensa contra l’alzheimer.

Centrant-nos en els nens, de qualsevol edat, els puzzles són bons per millorar l’observació, l’anàlisi, la concentració i l’atenció. Encara que entretenen, no són un simple passa-temps, ajuden al desenvolupament dels nens, fent forts els pilars encar-regats de suportar tota l’estructura que es va formant amb els anys.

En l’etapa d’escolarització prè-via a l’Educació Primària les aules estan repletes d’activitats lúdiques, sent els trencaclosques protagonistes de molts i nous descobriments. No obstant això, acabada la fase de pre-escolarització aquests elements desa-pareixen de l’entorn de forma quasi absoluta, i ja no es tornen a utilitzar. Per què? Senzillament perquè es bus-quen noves vies de millorar el conei-xement, però així i tot es desestimen les seves virtuts.

Com a pedagogues, el nostre centre està ple de puzzles i els con-siderem una eina importantíssima d’aprenentatge educatiu que propor-

ciona el desenvolupament de moltes habilitats mentals. Entre els seus be-neficis assenyalarem els següents:

Habilitats cognitives: Augmen-ta la memòria visual i la consciència espacial visual, desenvolupant una comprensió més profunda de diver-sos temes.

Resolució de problemes: comple-tar un puzzle implica resoldre proble-mes i habilitats de raonament.

Desenvolupament de la motrici-tat fina: els trencaclosques són una forma divertida per als nens desen-volupar i refinar les seves habilitats de motricitat fina.

Coordinació: jugar amb trenca-closques requereix un procés d’assaig i error que implica una gran quantitat coordinacions mà-ulls.

Social: Promou el joc coopera-

tiu. Quan els nens treballen junts per completar un puzzle, discuteixen on ha d’anar una peça i per què, aprenen a prendre torns, compartir i recol-zar-se uns a uns altres en la frustració d’errades per a continuació, compar-tir l’alegria d’acabar-lo.

Autoestima: Brinda un sentit d’as-soliment i orgull en si mateixos. Els proporciona un impuls a la seva con-fiança i autoestima, ja que els prepara per a altres reptes de la vida.

Un estudi de la Universitat de Chicago va mostrar que l’habilitat de manipular formes mentalment per-met predir el rendiment futur dels nens en Ciència, Tecnologia, Engi-nyeria i Matemàtica, a mesura que avancen en les seves carreres.

La psicòloga Susan Levine, de la Universitat de Chicago, autora de l’estudi Joc precoç amb trencaclosques, assegura que “els nens que van jugar amb trencaclosques es van exercir millor en tasques que avaluaven l’ha-bilitat per rotar i traslladar formes”.Levine opina que “les troballes als seus experiments suggereixen que jugar amb trencaclosques reforça el desenvolupament d’aspectes cogni-tius associats amb l’èxit en les disci-plines científiques i tècniques”.

2928

benestar

Hi ha una relació directa demostrada entre algunes pràctiques incorrectes en la manipulació d’ali-ments i les toxiinfeccions alimentàries: provoquen

símptomes digestius i es produeixen quant una persona consumeix un aliment contaminat per un microorganis-me patogen. Això pot passar a través de draps, d’estris o de les mans. Evitar-les és senzill.

Renta’t bé les mans abans de cuinar, després de mo-car-te, anar al lavabo, tocar animals domèstics o bossa i despès de manipular aliments crus. Renta bé totes les fruites i hortalisses i els estris de cuina. Separa sempre els aliments crus dels cuinats i els crus nets dels crus sense netejar. A la nevera conserva els aliments cuinats en reci-pients tancats i guarda’ls a la part alta. Cou bé els aliments, a partir de 75oC s’eliminen els microorganismes. Posa es-pecial atenció a ous, pollastre, carns i peixos. Reescalfar l’aliment a temperatura suficient mata els que hagin pogut créixer durant la seva conservació, ho fas bé si el plat s’ha de deixar refredar abans de menjar. Refrigera el més ràpid possible; els aliments cuinats no han d’estar en cap cas més

de 2h a temperatura ambient. Descongela al microones o a la nevera. Per sota dels 5 oC i per sobre dels 65oC el creixe-ment de microorganismes es retarda o s’atura. Si algú està malalt a casa useu tots un gel desinfectant de mans.

Per a més informació: acsa@gencat.cat

Aliments segurs ///////////////////////////////////////////////////////////////////////ALBA CRESPO · Diplomada en Nutrició humana i Dietètica

El nostre cos està format de cèl·lules, molt diferents unes d’altres; amb diferents funcions, formes, gran-dàries i llocs. Una cèl·lula per si sola té vida però en

conjunt amb unes altres és quan compleix un paper més sublim. Pensem per exemple en els glòbuls blancs o leu-còcits, les defenses del nostre cos. Quan arriba un germen estrany, i és localitzat, es dirigeix cap a ell, ho embolica i, donant la seva vida, se sacrifica per la resta de l’orga-nisme. Per cert que a aquestes petites cèl·lules els hem de mantenir-nos amb vida i sense elles no estaríem llegint aquestes lletres.

En contrast tenim l’ameba, un ser unicel·lular que viu independent, i quan veu el perill s’allunya. Només neces-sita altres cèl·lules quan les hi menja.

La família, la parella, les relacions i la societat poden funcionar com una ameba o com un leucòcit.

(Adaptat del Dr Paul Brand)

El que ens ensenya el cos humà (3)///////////////////////////////////////////////////////////////////////ÒSCAR ROSELL · Pediatra La depressió és una de les causes

més importants de mortalitat i de discapacitat. Afecta a mol-

tíssimes persones del nostre entorn (gairebé un 10% de les persones que acudeixen a atenció primària, segons un estudi realitzat pel Departament de Salut) i una gran part estan tracta-des amb antidepressius (AD).

Els primers antidepressius que van aparèixer als anys 50 i que ano-menem “tricíclics” (ADT) han estat avui en dia substituïts pels AD de tipus “selectiu” com els ISRS (inhi-bidors selectius de la recaptació de serotonina) i els IRSN (inhibidors se-lectius de la recaptació de serotonina i noradrenalina, o duals). Més recents, han anat apareixent antidepressius de 3ª generació que, a més de selectius, són específics ja que actuen sobre subgrups de neurotransmissors (com l’agomelatina). Tot això fa que els AD actuals siguin fàrmacs molt segurs i amb escassos efectes secundaris.

Però cal saber que els antidepres-sius moderns segueixen tenint una eficàcia limitada i, sovint, ens cal provar diversos antidepressius abans de trobar el més adequat o la dosi òptima. A més, en ocasions també cal buscar la combinació de diversos

antidepressius i també afegir altres fàrmacs.

Els AD tenen una altra caracte-rística que cal saber: el “temps de la-tència”. Això vol dir que triguen un temps en fer efecte, habitualment en-tre 2 i 6 setmanes, i això endarrereix no només la millora sinó també la presa de decisions com variar la dosis, canvi d’AD, etc.

Precisament per això i per altres motius puntuals, aquests fàrmacs no són addictius, tot i que cal prendre’ls de forma responsable i sota la super-visió d’un metge entrenat en el seu maneig, ja que tampoc són totalment innocus.

Indicacions generals:

Els antidepressius són especial-ment eficaços en el tractament de les depressions moderades a greus, i són el tractament d’elecció també per als trastorns d’ansietat (especialment

els ISRS), però no afecten els estats d’ànim naturals a la conducta huma-na com ara la tristor normal, el dol inevitable per la pèrdua de persones properes, etc., no fan que les perso-nes infelices es transformin en perso-nes satisfetes.

En depressions lleus i personali-tats depressives, els AD no són tant eficaços com una psicoteràpia realit-zada per un professional qualificat, tot i es que poden barrejar els dos ti-pus de tractament i potenciar-se mú-tuament.

En resum:

Els antidepressius més utilitzats en l’actualitat són fàrmacs segurs i eficaços.

Malgrat l’aparició als mitjans de comunicació de notícies sensacio-nalistes sobre els perills i riscos dels antidepressius (procedents de grups “negacionistes” i argumentades amb les clàssiques teories “conspiranoi-ques” contra la indústria farmacèutica i les autoritats sanitàries), els antide-pressius poden salvar vides, les vi-des de les persones amb depressions greus i risc de suïcidi que són tracta-des adequadament amb el suport psi-coterapèutic necessari.

Els antidepressius i els seus efectes////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////CARLES BERCHÉ · Psiquiatra

3130

salut infantil

Vull créixer sense fum////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////JORDI FÀBREGA · Director Assistencial de Pediatria dels Pirineus

La Generalitat de Catalunya ha publicat una guia per a pares i mares, anomenada Vull Créixer

sense fum, on explica el que provoca el tabaquisme passiu en els infants i dona recomanacions de com evi-tar-ho.

El fum ambiental de tabac o fum de segona mà és una barreja produ-ïda pel fum que exhalen les persones que fumen i el fum que produeix la combustió passiva de la cigarreta. Ambdós tipus de fum són tòxics i contenen molts irritants respiratoris i cancerígens. Aquest fum es comporta com un vapor: s’instal·la al medi am-bient impregnant la roba, els cabells, etc. Per tant, tot i haver apagat la ci-garreta, els seus tòxics resten a l’aire.

En els infants el fum ambiental del tabac és molt nociu, ja que en re-lació amb la seva alçada i el seu pes els nens tenen una freqüència res-piratòria més elevada que els adults, per això entra més quantitat relativa de compostos químics d’aquest fum.

A més, com que estan creixent, la im-maduresa pròpia dels infants, fa que siguin més sensibles als seus efectes, cosa especialment perillosa per als seus pulmons i el seu sistema immu-nològic.

Si evitem als nostres fills/es aquesta exposició al fum del tabac tindrem aquests beneficis:

- Durant l’embaràs, reduirem la probabilitat que neixi prematura-ment.

- Tindrà menys risc de patir in-feccions com amigdalitis, faringitis i disminuirà la freqüència de tos.

- Se n’evita la irritació dels ulls. - Es redueix la possibilitat que

pateixi malalties respiratòries com la bronquitis i la pneumònia.

- Tindrà menys infeccions d’ore-lla.

- Es redueix el risc de la síndrome de la mort sobtada de l’infant durant el primer any de vida.

És evident que el millor que po-deu fer es deixar de fumar, per la vos-tra salut i per la dels vostres fills, però si no ho podeu fer, aquesta guia ens indica quines mesures eviten l’expo-sició dels infants al fum ambiental del tabac i quines no ho fan.

Amb tot això us animem a deixar de fumar, els beneficis per la vostra salut son evidents, com també ho son per la salut dels vostres fills, per tant teniu motius molt importants per in-tentar-ho. Ànims!

C/ Sant Jaume, 5 - IsonaTel 973 664 172

32