Publicació semestral de Maulets, el jovent independentista revolucionariEN MARXA!EN MARXA! Número 4

3a època Estiu 2011

Les revoltes al nord d’Àfrica i Orient Mitjà,

sembrant esperança malgrat els impediments

Pàg. 12 i 13

Les reformes dels estats:

via lliure cap al neoliberalisme

Pàg. 10 i 11

Reivindiquem Països CatalansPàg. 6 a 9

Reivindiquem Països CatalansPàg. 6 a 9

Les revoltes al nord d’Àfrica i Orient Mitjà,

sembrant esperança malgrat els impediments

Pàg. 12 i 13

Les reformes dels estats:

via lliure cap al neoliberalisme

Pàg. 10 i 11

El català a l’ensenyament, en perill“Eliminar la línia en valencià a l’ensenyament ja al curs 2012-2013, en favor d’una sola línia lingüística”, aquestes són les intencions del conseller valencià d’Educació Alejandro Font de Mora, que suposen un nou cop al sistema lingüístic. Ara per ara, són milers els valencians que han d’abandonar la seva llengua a mesura que es fan grans: la línia valenciana su-posa ara el 33,3% de la primària, 27,3% de l’ESO i un 18% del batxillerat. En estat d’alarma també es troben les Illes, amb el nou president José Ramón Bauzá, que ja ha fet pública ante-riorment la voluntat de suprimir el Decret de Mínims i les normatives de normalització lingüística, així com no reconèixer el català com a llengua pròpia de les illes.

La irrupció de Bildu al mapa políticAmb més de 310 mil vots i 1138 regidors elegits a Euskal Herria, situant-se com a primera força en càr-recs electes i segona en nombre de vots a Euskadi, no hi ha dubte que estem davant d’un èxit rotund de l’esquerra abertzale. Així, la formació política ha ir-romput amb més força que mai al mapa polític, des-prés d’anys en què una bona part del poble basc no hi ha tingut representativitat, com a fruit de la política d’il·legalitzacions iniciada en ferm el març del 2003 amb les il·legalitzacions de Bata-suna, EH i HB. Aquest cop, però, l’arbitrarietat de la justícia espa-nyola no va impedir fer-ho possi-ble, amb 6 vots contra 5 per part del Tribunal Constitucional.

Entrant a l’autopista neoliberaleditorial

el semàfor

Publicació semestral de Maulets,

el jovent independentista revolucionari

Disseny i maquetació: fotlifoc.blogspot.com

2

EN MARXA!EN MARXA!

EN MARXA!

contacte@maulets.orgenmarxa@maulets.org

Seu NacionalC/Amàlia, 16 baix08302 / Mataró (el Maresme)

www.maulets.org

Ben endins del tercer any oficial de crisi econòmica capitalista, la ciutadania dels Països Catalans ens immergim en un vehicle que han escollit uns pocs i que ens duu directament a l’autopista neoliberal. El draconià camí, diuen, no té marxa enrere, i és pel bé de tots, “del sistema”, -valgui’s el sarcasme-.

Així, la ciutadania està essent espectadora de com una dreta creixent s’està apoderant dels respectius governs autonòmics, estatals i municipals i ens estan conduint a una autopista de tisorades que ja han anat encimentant els governs de Zapatero i Sarkozy. Tenen, per tant, el camí aplanat per a la construcció dels respectius estats de lliure empresa, ensordits pels dictats del mercat global.

Vénen, doncs, temps difícils, en què el jovent roman al punt de mira. La reforma de les pen-sions, la privatització de la sanitat i l’ensenyament, universitats... no tenen altra víctima més directa que el jovent d’avui, prop de la meitat del quals ja està a l’atur.

La nació catalana, a més, s’enfonsa en una situació conjuntural en què es consolida una classe política que manté la corrupció com a norma i que aviva més que mai l’autoodi cap a la pròpia catalanitat de tot el territori. És alarmant, en definitiva, que al poble català li sigui negat viure en normalitat pel simple fet de ser poble, tal i com indiquen les apagades d’emissions de TV3, els retrocessos del català a l’ensenyament públic i les contínues negacions a la unitat de la llengua i del país. Tenim, doncs, l’enemic a casa.

És en aquestes circumstàncies on es fan imprescindibles les respostes de base, participatives i directes. Es fa més palesa que mai la necessitat d’unir forces en clau juvenil, entre la CAJEI i Maulets. Cal que l’esquerra independentista aporti una resposta sòlida i unida, tant per fer front a la situació actual, com per oferir una eina eficaç a un jovent que en molts casos ja s’ha començat a organitzar.

Respostes de base, participatives i directes, com han suposat l’auge de la CUP a tot arreu on hi ha tingut presència. És, doncs, una aposta a mantenir i enriquir, que ha connectat de forma madurada i realista amb un poble que ja comença a estar fart d’estar castigat, de perdre drets socials i llibertats nacionals.

3EN MARXA!

roda de comarques

Durant tot l’any i arreu del país

assemblees de Maulets

convoquen i participen

d’actes, xerrades, fan

accions i manifestacions. Aquí en fem un petit recull dels

últims mesos

Acció contra el consumisme Barcelona (Barcelonès)

Davant les Corts per la llibertat d’expressió València (l’Horta)

Sopar popular a les falles alternatives Benimaclet (l’Horta)

Manifestació juvenil del 25 d’abril Llíria (Camp de Túria)

Concert en defensa de la llengua Girona (Gironès)

Concert contra la persecució a l’independentisme, el passat 4 de juny Argentona (Maresme)

Mural en defensa del català a l’ensenyament Girona (Gironès)

Mural pel 8 de març Benimaclet (l’Horta)

Marxa en defensa del territori (Maresme)

Enterrament de la pagesia i el petit comerç Amposta (Montsià)

Acció en contra de les retalladesValència (l’Horta)

Fotografia: Roser Ortiz

El centre històric de Castalla viu en l’actualitat una pèssima situació de deteriorament, de cases ensorrades, carrers en mal estat i, el que considerem més important, una pèrdua de teixit social del barri, que es-devé alhora causa i efecte de la mateixa problemàtica. Des de l’Associació d’amics i veïns del centre històric de Castalla (amicsiveins.blogspot.com) s’ha treballat, a banda de per la conscienciació de la resta del poble, per posar els fona-ments del que podria ser un Pla Integral per a aquest barri.

El passat 26 de Març es va realitzar una jornada reivin-dicativo-festiva amb la col-laboració de Maulets l’Alcoià en un parc d’aquest barri, amb l’objectiu d’apropar la realitat del centre històric a la resta de ciutadans de Castalla, així com demostrar que donar-li vida és una qüestió de res-ponsabilitat i compromís per part de tots. La jornada va consistir primerament en l’or-

ganització d’una taula redona amb dos membres de la pla-taforma Salvem el Cabanyal i un veí del barri del Partidor d’Alcoi. Dos barris afectats per problemàtiques típiques de les polítiques urbanísti-ques al País Valencià i dels conflictes que generen. Unes polítiques més preocupades per tenir la cara “ben renta-da” que pels teixits socials i la quotidianitat de les ciutats. En acabat, va haver-hi una cer-veseta popular amenitzada per diferents grups de músi-ca del poble que va conclou-re amb la interpretació d’una cançó creada expressament per a aquesta ocasió.

Des de Maulets l’Alcoià valo-rem molt positivament el fet de tenir l’oportunitat de com-partir experiències amb altres col·lectius compromesos amb aquest tipus de lluita, perquè teixint un entramat de movi-ment social arrelat en la lluita quotidiana caminarem cap al poder popular

La recuperació de la nostra memòria històrica, juntament amb al dignificació de totes aquelles que han lluitat per les nostres llibertats individu-als i col·lectives, són aspectes claus per conèixer-nos com a poble. Des de l’Assemblea de Maulets del Baix Llobregat, du-rant el passat mes d’abril s’or-ganitzà un cicle de xerrades al voltant de les lluites obreres a la comarca. Des de la indus-trialització, fins a les reivindi-cacions durant el franquisme i la transició. Les jornades s’emmarquen en la companya nacional de Maulets contra la crisi capitalista, i tenien també per objectiu fer-nos re-cordar que si ens organitzem i llui-tem podem plantar cara i vèncer.

Val la pena desta-car en el cicle la xerrada sobre la vaga de Laforsa a Cornellà, que va comptar amb la presència d’un ex-treballador de la fàbrica. Un conflicte que s’inicià amb l’acomiadament d’un treballa-dor per un error en el procés de producció, seguí la solida-ritat dels companys, la res-posta de 150 acomiadaments més, i que acabà amb més de 3 mesos seguits de vaga, i la paralització de més de 60.000 persones al Baix Llobregat. Els obrers plantaven cara i ho feien amb el suport de les famílies i

la societat. Finalment, el con-flicte acabà amb sancions a 10 treballadors i la readmissió de tots els acomiadats. Reflec-teixen la força de la comarca les paraules d’un general de l’exèrcit franquista de l’època en una reunió del Ministeri de l’Interior amb Franco: “España tiene dos preocupantes proble-mas: la ETA y Cornellà”.

Uns “problemes” que venien de lluny, de la mà dels maquis com en Quico Sabaté (de la Torrassa, a l’Hospitalet) i els seu actes de propaganda i agitació. I de més enllà, en

les organitzacions obreres dels anys 30. Són especial-ment interessants les experiències d’autoorganització i cooperativisme de l’època. En un moment en què les condicions de treball eren infrahumanes, i en què el pistoleris-me i l’acomiadament

per motius polítics era el pa de cada dia, les obreres decidiren organitzar-se creant coope-ratives. Això no només els va permetre poder treballar, sinó que van ser experiències i mè-todes d’autoorgantizació lliures de patrons, que en molts casos van permetre mantenir la pro-ducció sense problema durant la guerra civil i la Revolució. Juntament amb les cooperati-ves de treball, també es crea-ren escoles i centres de salut.

lluites locals

4 EN MARXA!

Dia a dia, des d’arreu del territori s’impulsen lluites i campanyes locals. Aquí ens en fem ressò en una petita mostra

l’AlcoiàCentre històric viu!

el Baix LlobregatLluites obreres

Enguany es va celebrar, dis-sabte 2 d’abril al poble de Montagut, el 2n Combat de Corrandes de la Garrotxa, organitzat per l’assemblea de Maulets de la Garrotxa i el Grup de Joves de Montagut, entre d’altres col·laboradores.

Al matí tothom va poder par-ticipar a un taller de bèlit or-ganitzat per l’equip de Girona Cupdecana. Després, gent de totes les edats va poder gau-dir d’una cercavila pel poble, per la qual cal agrair la parti-cipació de la colla Terra Aspra de Montagut. Seguidament es va passar al dinar, amb una assistència de més de 200 persones. A les 4 de la tarda va començar el combat de corrandes, amb 11 contrin-cants. Les més de 300 perso-nes que van seguir el combat finalment observaren com el jurat, de noms coneguts com Anna Roca, Clara Segura i Gustinet d’Espolla, i l’àrbitre, Marta Rius, donaven el premi,

com fa dos anys a Santa Pau, a l’Albert Botran. Ja cap al tard, totes les assistentes van poder escoltar en Manelic de Pera, un bon músic que ens va oferir grans cançons de l’Alta Garrotxa.

Actes com aquests, plens de cultura popular, són els que de mica en mica construeixen el país i no deixen que tradicions ben catalanes es quedin en l’oblit, a més d’ensenyar-nos a gaudir d’un altre tipus d’oci apte per a totes les edats. Sa-bem que això no és interès d’unes poques, sinó d’una bona part de la població, fet demostrable amb les més de 450 persones que van pas-sar per les diferents activitats d’aquest 2 d’abril a Montagut. Som moltes, i cada dia més, les qui estimem la cultura ca-talana i mai la deixarem per-dre. Lluitarem per consolidar un espai a la Garrotxa mante-nint actes com aquests anual-ment i construint-ne de nous.

L’any 2006, des del Casal Po-pular Panxampla va nàixer el projecte de La Jota a la Plaça. Com sabeu, el Casal Popular Panxampla de Tortosa ha es-tat i és sovint punt de trobada de diferents moviments socials i de l’esquerra independentis-ta, i és que, no de bades, som cruïlla dels Països Catalans. Tot i així, quan vam comen-çar amb La Jota a la Plaça, el nostre marc de referència eren les Terres de l’Ebre. A les Terres de l’Ebre la cultu-ra popular i la tradició ens ve marcada pel ritme de jota -mú-sica, dansa i can-çó improvisada. Actualment, però, i sobretot a Tortosa, la teníem i la tenim ubica-da dalt de l’escenari. La gent la sent com a pròpia, s’hi emo-ciona, però la viu majoritària-ment com a espectadora.

Amb La Jota a la Plaça pre-tenem recuperar la jota en la seua vessant més popular i retornar-la, com a element de festa, al seu lloc d’origen: la plaça i el carrer, des d’una acti-tud activa i participativa. Tenim

clar també que la jota complix una funció social i que és una eina més de lluita. Aprofitem les nostres ballades per ma-nifestar una vegada més, esta vegada a ritme de jota, el nos-tre compromís en la defensa del territori, en la recuperació de la memòria, en la defensa de la llengua i la cultura catala-na... Volem contribuir, també, a introduir la jota en l’imaginari cultural català i d’esta manera aconseguir que responga a la

riquesa i gran diversitat que tenim gràcies a

la singularitat dels diferents territoris que conformen els Països Catalans.

Així, després de cinc anys, allò que era un

projecte i que partia d’una anàlisi de la realitat a Tortosa i a les Terres de l’Ebre, ja és una realitat que intenta omplir les places a ritme de jotes que ens arriben des de les Illes, el País Valencià, la Franja i de diferents indrets del Principat. I és que, per què no, si volem buscar una dansa que ens unisca a nivell nacional, sense dubte, serà la jota!

lluites locals

5EN MARXA!

la GarrotxaApostant per la cultura popular

el Baix EbreLa Jota a la Plaça

6 EN MARXA!

reportatge

Som Països Catalans

En aquest número de la revista EnMarxa!,

parlem amb cinc persones del món de la cultura catalana sobre la

necessitat d’articular els Països Catalans per alliberar-nos de les visions reduccio-

nistes de la catalanitat i l’oblit (quan no clar atac) cap al nostre marc nacional complet, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Parlem, per enriquir i aprofundir les visions que se’n tenen des de diferents indrets de la

nostra nació, amb Julià de Jòdar, de Barcelona, Toni Cucarella, de Xàtiva,

Tomeu Martí, de Palma, Pere Man-zanares, de Perpinyà, i Quim

Gibert, de Fraga.

7EN MARXA!

La construcció dels Països Catalans, el marc d’acció col·lectiva que volem alliberar, passa per una necessària coordinació i creació de referents comuns. I en això l’esquerra independentista hi juguem un paper clau. Cal fer una prioritat de la coordinació d’iniciatives de cultura popular, la crea-ció d’espais comunicatius propis, la promoció dels grups de música joves, la coordinació de les lluites en defensa del territori, l’articulació dels moviments anticapitalistes, la creació d’una xarxa d’economia solidària, de teixit cooperatiu i de producció local.

Cal crear un poder popular que tinga el seu marc de referència en els Països Catalans, perquè ha de ser aquest poder popular el que ens porte a la llibertat nacional en un marc de relacions socials justes. L’independentisme ha d’es-tar necessàriament lligat a la construcció d’unes noves re-lacions socials per afrontar de manera coherent els reptes que li cal afrontar: l’alliberament total del seu poble.

No ens podem limitar, doncs, a la reivindicació d’unes essències pàtries que, a poc a poc, en el context de mundialització i uniformització accentuada, i de segles d’ocupació espanyola i francesa, van aconseguint que se’ns fonguen en-tre els dits. I sobretot en zones on la consciència diferencial és molt reduïda.

Els Països Catalans existeixen i existiran durant un bon temps. Però també poden deixar d’existir en un moment determinat. Perquè els Països Cata-lans, la nostra nació, la construïm els catalans en la nostra actuació quotidiana. Els Països Catalans són un marc encara en permanent construcció: la consciència del marc nacional l’anirem consolidant amb la nostra actuació, i en cap cas no pot respon-dre d’un plantejament estàtic, acrític i immobilista.

Els catalans compartim una sèrie de trets culturals que cal protegir de les agressions externes: una mateixa llengua, una mateixa tradició cultural, gas-tronòmica i festiva... Una cultura que cal protegir dels perills de la regionalització i el particularisme perquè esdevinga una eina per a la creació d’una consciència vertaderament nacional.

Cal, però, una actuació més enllà de la defensa d’aquests elements «en perill», per aconseguir que el discurs independentista esdevinga «atractiu», «útil». Perquè més que mai és necessària una po-lítica del poble i per al poble, i és l’hora que assu-mim el repte que des de fa quaranta anys ens hem proposat: la independència dels Països Catalans i la justícia social. Cal, més que mai, un Moviment Català d’Alliberament Nacional al servei del poble català, una esquerra independentista que treballe per la construcció nacional.

Julià de Jòdar Badalona (el Barcelonès Nord) escriptor i editor, col·labora amb diversos mitjans de comunicació

El relat de l’opressor

Prin

cipatNo fa pas gaire, en un acte polí-

ticocultural promogut per Enda-vant al Poble Nou de Barcelona, vaig tenir ocasió de dir que el re-lat polític de la nostra nació ens l’està fent l’opressor i que l’única sortida nacional viable és que cal que comencem a fer-nos-el nosaltres mateixos.

Una primera, i principal, fal·làcia del relat de l’opressor, per exem-ple, és que el Principat ha ficat tant el nas en els afers valenci-ans que ha malmès qualsevol possibilitat de relació de bon ve-ïnatge, amb què es justificarien des del blaverisme i les bombes fins a la persecució interior con-tra la llengua i l’apagada de TV3. Però, des del punt de vista na-cional, és tot el contrari: durant el franquisme, el Principat va mantenir importants i sostinguts lligams culturals amb el País Va-lencià, però va ajudar a construir el nou Estat borbònic, participant en la elaboració de la Constitu-ció de 1978, que negava tota possibilitat reunificadora als nostres països i permetia als se-nyors Alfonso Guerra del PSOE i Abril Martorell d’UCD repartir-se el País Valencià i encetar la «ba-talla (anticatalana) de València»; d’aquesta manera, la part sud de la nació fou sacrificada i deixada políticament a la seva sort –o si-gui, a mercè de l’opressor— i els del nord es van centrar exclusi-vament en aconseguir el migrat Estatut de 1979. Naturalment, aquest abandonament d’una part fonamental de la nació per l’altra, va propiciar que el conjunt dels Països Catalans perdés de vista la necessitat de treballar conscientment per la unitat polí-tica i que cada territori tractés els seus afers amb l’opressor com si fossin una qüestió particular. (Una entrevista recent feta a un intel·lectual valencià, en la qual només es parlava dels afers interns de les forces polítiques

valencianes, sense posar-les en relació amb el conjunt de la nació, va ratificar aquesta trista provincianització, extensible a cadascun dels nostres països).

La postura de la política del Principat respecte al conjunt nacional ha tingut efectes alta-ment nocius en una segona, i no menys important, fal·làcia del relat opressor. Aquesta ve a dir: quan nosaltres aconseguirem la independència, la resta dels ter-ritoris, seguint el nostre exem-ple, ja pujaran al nostre carro, i aleshores podrem reconstruir la unitat nacional. O el que és el mateix: atesos els ritmes distints en la marxa de cada territori cap a l’emancipació, el que cal és que els ciutadans i les entitats més conscienciades del País Valencià i de les Illes s’incorpo-rin, individualment, a les instàn-cies que es vagin creant al Prin-cipat –per exemple: a la futura Assemblea Nacional Catalana, en tràmit de ser creada aquest any 2011. Una posició molt lògi-ca, massa lògica i tot: tant ho és, de lògica, que sembla mentida que ningú no s’hagi demanat quina és la repressió que ens estem fent damunt nostre, en tant que ciutadans de la nació catalana, quan no l’anomenem directament Assemblea Nacio-nal dels Països Catalans, així, amb un parell; i com és que, en el seu camí de cristal·lització pú-blica, no preveiem de celebrar-ne sessions plenàries a les Illes, al País Valencià, a la Franja, i a la Catalunya Nord, seguint l’iti-nerari real que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dit d’una altra manera: com és que no desafiem la legalitat ter-ritorial espanyola i francesa amb les armes de la legitimitat nacio-nal catalana, com a una de les primeres fites en el camí conjunt vers la independència dels Paï-sos Catalans.

Tomeu Martí Palma (Mallorca)vicepresident de l’Obra Cultural Balear i de la Federació Llull

La Nació Catalana, la lògica i el sentit comú

8 EN MARXA!

Quim Gibert Fraga (Baix Cinca) psicòleg i coautor de Removent consciències

Els nostres fills es parlen en castellà

Illes

La Fr

anja

«No t’has adonat que els nos-tres fills es parlen en castellà entre ells?», em va dir no fa gaire una fragatina. Qui més qui menys és testimoni que les noves fornades de fragatins, si-guin educats a casa en català o no, solen parlar-se en castellà. Hi ha avis i néts que parlen llen-gües diferents: s’està produint un trencament generacional. Per a la majoria de famílies de Fraga, però, és un fet irrelle-vant.

Situacions com aquestes s’ex-pliquen perquè la inseguretat lingüística s’ha apropiat de molts veïns de la Franja de Po-nent i altres catalanoparlants. I és que per viure en català ne-

cessitem referents sòlids a l’hora de

fer camí. S e g o n s F r a n c e s c T o r r a l -

ba, filòsof, per viure ens

calen certe-ses, fiar-nos de les estructures

que trepitgem: «no compro-vem, abans de fer un pas, si

la terra que

trepitjarem és ferma. Donem per suposat que és sòlida» (en el llibre La gratuïtat).

Viure instal·lats en aquesta inseguretat contribueix a l’ex-tinció de la nostra llengua. El lingüicidi que no va aconseguir d’arrodonir Franco, ara l’es-tà perpetrant, amb guants de seda, la democràcia espanyo-la. Abans que la desarticula-ció de l’àmbit lingüístic català sigui irreversible, convé cercar formes per vertebrar-nos i pro-jectar-nos nacionalment. Els vincles s’estableixen movent-nos pel país, sigui per mitjà de contactes, lectures, intercanvis, estades... Per què no descobrir llogarrets tan singulars com l’Ai-guabarreig, El Palmerar d’Elx, La Fageda d’en Jordà, El Lluc, La Cova de l’Aragó...? Si no coneixem el territori ni la seva gent, difícilment podrem esti-mar-lo. Per Iu Forn, periodista, el que no es coneix no existeix: «i el que no existeix, desapa-reix» (Avui, 8-4-11).

Vincular-nos ens configura però per a continuar sent una identitat viva dins la diversitat, ens hem de tractar bé, exqui-sidament bé. I és que tenir cura de les coses nostrades és el millor aliment per a créixer sans i estalvis.

El primer que cal tenir clar és que els territoris compresos en-tre Salses i Guardamar i entre Fraga i Maó som per raons his-tòriques, culturals i lingüístiques, una nació. I cal no oblidar que, en l’àmbit oficial, la major part d’aquests territoris compartim una estructura estatal –l’estat espanyol- i un títol de ciutada-nia: la ciutadania de la unió eu-ropea.

És cert que la Nació Catalana, esquarterada fa més de 350 anys i ocupada i subjugada des de en fa 300 per part dels es-tats francès i espanyol, pateix tots els mals típics de qualsevol poble colonitzat. Entre ells una important manca de conscièn-cia de la pròpia identitat. Per ventura el mapa més aproximat per conèixer quin és l’estat de la consciència nacional és el mapa que han dibuixat les consultes populars sobre la independèn-cia que s’han fet del setembre de 2009 a l’abril del 2011.

Malgrat tot, la realitat és capar-ruda. La lògica i el sentit comú indiquen que els territoris que formen la Nació Catalana con-tinuen tenint els mateixos inte-ressos comuns. La Nació Ca-talana és ben viva (encara que s’eviti el mot català, criminalitzat en molts àmbits) en les expres-

sions culturals i artístiques, en les estructures socials i en els interessos econòmics. De Sal-ses i Guardamar i entre Fraga i Maó compartim qüestions tan importants com la mateixa histò-ria, la mateixa llengua pròpia, la mateixa cultura, la mateixa mar, el mateix clima, els mateixos in-teressos... i els mateixos proble-mes i enemics.

Sempre he estat partidari d’apli-car aquell lema ecologista de “pensa globalment, actua local-ment” al nostre treball en favor de l’alliberament del nostre Po-ble. Si pensam globalment en tota la nació ens n’adonarem de la quantitat d’esforços que inver-teix l’enemic per mantenir-nos separats, dividits i enfrontats. Especialment en els àmbits de la comunicació de masses, de la mobilitat i del mercat cultural.

Els independentistes podem ju-gar el paper d’avantguarda que tan avesats estam a desenvolu-par. Cal crear espais de trobada entre persones d’arreu de la nació. Cal reforçar els existents i crear nous mitjans de comuni-cació alternatius de tota la nació.

I cal facilitar i abaratir la mobili-tat de les persones, però també dels productes i creacions cultu-rals entre els nostres territoris.

Anuncia’t i col·laboraenmarxa@maulets.org

Anuncia’t i col·laboraenmarxa@maulets.org

Pere Manzanares Perpinyà (el Rosselló) activista cultural, i fundador i impulsor de Ràdio Arrels

9EN MARXA!

Toni CucarellaXàtiva (la Costera)escriptor, col·labora amb diversos mitjans de comunicació

Països Catalans per instint de superviència

Té sentit l’inde-pendentisme a Catalunya Nord?

País

Valen

cià

Cata

luny

a Nor

d A Catalunya Nord podria sem-blar irreal declarar-se o militar per la independència. Tres se-gles i mig d’aculturació i d’in-tegració a l’estat francès han dibuixat un territori i una socie-tat singulars. Qualsevol visitant se’n pot adonar.

Només cal posar de relleu que avui dia la meitat de la població que hi viu ni tan sols hi ha nas-cut! Fet únic en tots els Països Catalans. Tot i això, no han desaparegut ni de bon tros les manifestacions de catalanitat dins la societat . Ara bé, polí-ticament quins són els camins possibles del catalanisme?

La història recent ha demostrat a bastament les poques pers-pectives de desenvolupament i de respecte de la identitat des de l’estat francès i de les insti-tucions vigents al territori.

A curt termini, el principi de realitat porta a estratègies de col·laboració amb institucions i partits hexagonals. El temps sentenciarà sobre l’èxit o no de l’estratègia. Mentrestant uns i altres no tindrien de bande-jar la construcció, en paral·lel, sigui d’un moviment, sigui de realitzacions concretes en tots els àmbits possibles: culturals, socials, econòmiques... clara-

ment ubicades en el marc dels Països Catalans com a refe-rent preferencial.

Des d’una escola catalana a una ràdio, d’un centre cultural a una empresa o a la mateixa USAP, aquest marc és l’únic a oferir potencialitats i perspecti-ves. Em sembla que més enllà de les paraules són aquests actes de transgressió d’una cultura i d’un pragmatisme heretats del passat que dona-ran pas demà a una legitimitat social que farà que els Països Catalans i la independència de Catalunya no podran més ser titllats de surrealistes en cap dels nostres territoris, ni a Ca-talunya Nord.

Hi ha molta gent que pensa, sobretot al País Valencià, que els qui defensem els Països Catalans ho fem des d’un obtús essencialisme o colpits per una mística purament devocional. Res més lluny de la realitat. Ben al contrari, ho fem des del més absolut pragmatisme, ben bé per pur instint de supervivència. Fet i fet, quan una comunitat se sap amenaçada tendeix a agrupar-se per defensar-se mi-llor. Així actuen fins i tot els ani-mals. Els romans, amb aquell sentit imperialista que els va empènyer a conquerir i subju-gar altres pobles, practicaven aquesta coneguda divisa: di-videix i venceràs. Només cal pensar que l’espanyolisme po-dria assumir, si més no a nivell purament «estaturari», que Ca-talunya és una nació, que mai no ha mostrat cap animadversió especial cap a la «nació valen-ciana»; tanmateix, s’expressa amb notable virulència davant el projecte polític dels Països Catalans; no debades estan prohibits implícitament per la Constitució Espanyola. Si ells els temen, serà perquè a nosal-tres ens convé: com més por té el gos, més lladra.

Els pobles catalans vivim d’es-quena els uns dels altres. La majoria ha assumit les normes

d’intercomunciació i de convi-vència imposades pels espa-nyols. Cosa que ha propiciat l’actual fragmentació de la llen-gua. En conseqüència, la nostra creació cultural –el nostre mer-cat–, és minifundista i econòmi-cament poc rendible.

Cal considerar els Països Cata-lans, doncs, des de la «rendibi-litat econòmica». I que no s’es-came ningú: a la guerra com en la guerra. La nostra cultura ha de ser «competitiva» en el món global i mercantilista al qual es-tem sotmesos. Són necessàries mesures polítiques que perme-ten no solament la supervivèn-cia de la nostra cultura, més i tot convertir-la en una referència mundial. Si ens importa el futur de la nostra cultura, de la nos-tra llengua, els Països Catalans són l’única proposta política que la fan econòmicament factible.

No hi ha essencialisme dogmà-tic, doncs, sinó una visió realista del món global en el que vivim. Un món que ens obliga a ser pragmàtics, a pensar les nos-tres decisions polítiques des del més bàsic instint de supervivèn-cia. I per a sobreviure cal pen-sar estratègies des de la unitat i no des de la fragmentació: si per por dels pardals deixàrem de sembrar, tard colliríem.

10 EN MARXA!

reportatge

La crisi obre les portes al capitalisme salvatgeLes retallades i reformes permanents amb l’excusa de la recessió estan

servint a les classes dominants per ampliar els seus privilegisAl segon número d’En Marxa! analitzà-vem l’origen i els primers efectes de la crisi des de l’òptica juvenil catalana. Tot seguit fem un cop d’ull a les primeres reformes estructurals que els governs estan aplicant en l’actual context de de-pressió econòmica. Unes reformes que carreguen el pes de la crisi sobre les classes populars aplicant religiosament els principis neoliberals: desregulació, retallada i privatització de serveis pú-blics i afavoriment dels interessos em-presarials.

Neoliberalisme, doctrina del xoc i el govern dels mercatsEl neoliberalisme és el model de ca-pitalisme més radical, un model que s’aplica des de fa tres dècades i que és responsable de la virulència de l’actual crisi. Un model d’extrema dreta que per-judica el benestar de la societat i només afavoreix les classes altes, i que no és fàcil d’aplicar per part dels governs.

És per això que els seus promotors aprofiten moments de crisi, de por social i d’inestabilitat per imple-mentar les reformes adients. Sembla contradictori veure les grans empreses, bancs i inversors aprofitar la cri-si que ells mateixos han provocat per ampliar els seus beneficis i empitjorar el nivell de vida de les classes tre-balladores.

Se’ns bombardeja amb la idea que «cal que ens estrenyem el cinturó» a través d’uns plans de xoc que no afecten tot-hom per igual. No es parla dels enor-mes beneficis que bancs i inversors han guanyat a través de les bombolles financeres, ni de les penúries que pa-teixen les persones aturades, desnona-des, precàries... Només se’ns exigeix treballar més per menys, a l’espera que apaivaguem les exigències dels «mer-cats» (eufemisme per referir-se als rics).

La sobirania de tots els pobles del món es veu anul·lada davant del poder d’aquests inversors internacionals. Les grans fortunes estatals i globals soste-nen econòmicament els partits polítics, financen els mitjans de comunicació, escriuen els informes del Fons Mone-tari Internacional, redacten les lleis de la Comissió Europea... Poden enfonsar un país en la crisi i el deute i obligar-lo a adoptar mesures dràstiques d’ajusta-ment.

Aquesta estafa global també existeix a nivell regional. A la Generalitat de Catalunya, per exemple, el conseller

de salut, Boi Ruiz, és expresident de la patronal d’hospitals privats, i el con- seller responsable

de les retallades universitàries, Mas-

Colell, presideix una empresa que ofereix màs-

ters privats.

Primeres mesures «anticrisi»: sal-var els ricsEn esclatar la crisi la primera reac-ció dels governs va ser protegir la banca. La Reserva Federal america-

na i el Banc Central Europeu van in-jectar centenars de milers de milions al sector financer. L’estat francès va cons-truir un fons de 360.000 milions d’eu-ros públics per reforçar la seva banca, sense plantejar una contrapartida per

aquestes ajudes, ni parlar de naciona-litzar un sector que havia demostrat ser molt perillós en mans privades.

A l’estat espanyol la crisi s’ha manifestat amb molta més intensitat, a causa de la precarietat, flexibilitat i temporalitat del mercat laboral i de la importància que havia tingut l’especulació immobiliària. Com a l’estat francès, s’han creat diver-sos fons per tal de donar i prestar di-ner públic a les entitats financeres amb problemes, posant a la seva disposició fins a 200.000 milions d’euros. No con-tents amb això, s’ha iniciat un procés de reestructuració de les caixes d’estalvi, potenciant-ne la fusió i l’acomiadament massiu de treballadors via prejubilació, i posteriorment privatitzant-les.

I totes aquestes ajudes es realitzen mentre la banca obté milers de milions de beneficis i mentre equilibra els seus pressupostos amb execucions hipote-càries, embargaments a famílies en-deutades, frau comptable i control de preus al mercat de l’habitatge.

Així mateix, l’estat espanyol ha satis-fet altres reivindicacions històriques de la dreta, sobretot pel que fa a política fiscal: reducció d’impostos progressius i ampliació d’impostos regressius; reduc-ció de l’IRPF i augment de l’IVA al 18%; reducció de la cotització de les empre-ses a la Seguretat Social un 0,5%; re-ducció de l’impost sobre beneficis de les PIMES; eliminació de l’impost sobre Patrimoni. Al Principat en particular s’ha eliminat l’impost de successions, que ja només pagaven les rendes altes.

Destrucció de l’Estat del Benestar: ajustar el dèficit retallant la despesa socialLa crisi econòmica ha reduït els in-gressos dels estats i n’ha disparat les despeses. Això ha augmentat el dèficit públic per sobre dels límits dictats per

11EN MARXA!

la Unió Europea. Sota la pressió de Brussel·les i del FMI, el govern fran-cès ha anunciat que reduirà la despe-sa pública en 45.000M en els propers 3 anys mitjançant diverses vies, com l’augment de l’edat de jubilació o la congelació salarial al funcionariat. En el mateix sentit el govern espanyol ha anunciat una primera reducció de 50.000M.

Aquest ajustament pressupostari ser-veix d’excusa per accelerar les refor-mes neoliberals de privatització del sector públic a través de les retallades de finançament en educació i salut, en-tre altres. Algunes conseqüències de la retallada en sanitat són la centralitza-ció de serveis, l’acomiadament de per-sonal, la reducció de sales i quiròfans, l’allargament de les llistes d’espera, el reforçament dels models de gestió privada i l’amenaça del copagament. En educació trobem una reducció de personal a través de la no substitució de baixes o jubilacions i les retallades dràstiques de despesa corrent. Al Prin-cipat, el territori on s’han fet primer les eleccions autonòmiques, el govern ja ha decretat una reducció del 10% en totes les conselleries.

A l’estat espanyol el dèficit es podria resoldre de diverses formes, reduint despesa militar, perseguint el frau o re-gulant l’economia submergida. Malgrat això, les primeres mesures han estat:

· Una primera reducció de salaris a treballadors públics del 5%, mesura que també perjudica

indirectament la resta de salaris de tot el mercat laboral.

· Reducció dràstica d’oferta de treball públic.

· Privatització parcial dels aeroports després de realitzar un ajustament laboral. Per combatre les protestes dels treballadors es

va declarar l’estat d’emergència, es van negar drets civils i laborals i es va enviar als aeroports la Guàrdia

Civil i l’Exèrcit.

Reforma laboral i de les pensions: barra lliure al mercatLa crisi ha servit d’excusa per aplicar altres reformes antisocials que per-metin afavorir certs negocis privats a costa de reduir els ingressos directes i indirectes de les classes treballadores.

El govern francès va aprovar augmen-tar l’edat de jubilació normal de 60 a 62 anys per reduir despesa pública, malgrat les vagues generals i les mo-bilitzacions massives en què fins i tot es va fer perillar el subministrament de carburant a l’estat.

Zapatero no es va quedar enrere i va aprovar la seva pròpia retallada de les pensions per reduir-les un 8,3%, amb l’augment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys, l’augment dels anys de co-tització de 35 a 40 anys i dels anys de càlcul de 15 a 20 anys. Així mateix, la reforma retalla les pensions d’invalide-sa i viduïtat.

Finalment, destaca la reforma laboral aprovada a Madrid el setembre del 2010 per satisfer les demandes de la patronal i empitjorar encara més les condicions laborals, especialment les dels joves: augment de la precarietat a través, per exemple, de l’ampliació dels contractes de “formació”; allargament dels contractes temporals i ampliació dels sectors on poden actuar les ETT a construcció i sector públic; facilitació i abaratiment de l’acomiadament, que seran en part compensats amb diners públics. Així mateix, la reforma perjudi-ca la negociació col·lectiva i afavoreix el monopoli sindical de CCOO i UGT.

Només tenim un camí: l’autoorganit-zació i la lluitaLa crisi ens ha ensenyat la cruesa d’un sistema dissenyat per al benefici d’una minoria. Hem vist amb els nostres ulls a qui serveixen les instituci-ons polítiques i els grans sindicats, i hem compro-vat l’avarícia dels bancs i les patronals. Ara ens toca superar l’estat de xoc i construir eines d’apoderament i or-ganització. Només a través de la llui-ta podrem resistir el monòleg de la dreta i avançar cap a la transfor-mació de la societat i la desmercantilització de les nostres vides.

12 EN MARXA!

internacional

Punt i final per alguns poders que es-taven instal·lats des de feia dècades i generació de nous escenaris que han provocat canvis que eren impossibles. Algunes lliçons poden ser apreses a partir dels esdeveniments recents.

En primer lloc, en els casos de la revo-lució àrab que ha pres lloc a Tunísia i Egipte, les mateixes cares, a excepció de Ben Alí i Mubàrak, es troben enca-ra en el control del país. La revolta de 2011, de moment, es troba en fase pri-mària, sense l’abolició dels privilegis. El president se n’ha anat, però molts

dels presos polítics es troben encara a l’ombra i una legislació d’emergència continua protegint els poderosos. A Egipte, l’exèrcit, que ha proporcionat la República a tots els seus presidents, de Naguib a Mubàrak, és la pàgina central del país des de la revolució mi-litar de 1952.

En segon lloc, les revoltes àrabs no són la revolució iraniana. Si bé és cert que els islamistes estan jugant un paper important en la mobilització d’Egipte i Bahrain, la revolució pren base en una mobilització que va més enllà dels

Germans musulmans i els partits xiïtes. A diferència de Khomeini, no aconse-gueixen monopolitzar el poder: si bé la religió a Iran va ser un dels pilars de l’Estat, els Germans van ser desterrats de l’escena política egípcia, i els xiïtes de Bahrain són marginats severament. Si la revolta àrab es pot comparar amb la revolució iraniana, és perquè en ambdós casos la rebel·lió és capaç de proporcionar una part de l’estat: el cler-gat a l’Iran, l’exèrcit d’Egipte, el príncep hereu a Bahrain, suposant així una oportunitat per reorganitzar el poder de les cartes del país.

Les revoltes al nord d’Àfrica i Orient Mitjà:

El món àrab no estava dormint abans de la revolució que està succeint aquests dies. Ja des de fa temps que hi hagut revoltes ofegades pels poders àrabs,

amb la complicitat i el vistiplau dels governs europeus.

trencant mites, construint esperança

Article de Mostafà Shaimi

13EN MARXA!

En tercer lloc, la revolta àrab reflec-teix els canvis polítics i de les lleis. En l’absència de partits polítics creïbles, les mesquites s’han convertit en punts importants de la contesta. Però la religió també ha estat víctima de la repressió. Activistes empresonats, mesquites sota vigilància... la religió s’ha convertit en un objecte de consum massiu en què tots hi han competit en l’última dècada, cercant la despolitització de la política mateixa de l’Islam.

Al mateix temps, la revolució tecnològi-ca ha proporcionat armes als nous de-safiaments. A l’hora d’organitzar-se en el si d’un estat policial, podem confiar en les xarxes familiars, però és millor l’ús d’Internet.

Internet ha augmentat enormement la protesta. Comparteix consells i es beneficia de la mobilització de milions d’usuaris. No obstant, anomenar la revolta àrab com la revolució del Fa-

cebook seria confondre l’instrument i l’objectiu, els mitjans i els fins. La revo-lució de 2011 és, simplement, la sortida al carrer de tunisians i egipcis demo-cràtics per recordar als poderosos que eren més poderosos.

En quart lloc, la generació dels nous àrabs, més urbana, amb un nivell aca-dèmic més alt, més ambiciós que el seu predecessor... ofereix un espectacle que pocs observadors s’havien dignat a prendre en consideració, obsessio-nats amb l’avanç de l’Islam i el terroris-me. Tecnologia intel·ligent, ràpida per aprofitar l’espai urbà, consignes parti-distes universals, tals com l’exigència de la fi de la repressió, dignitat, parar els peus als corruptes, el poder per al poble... tot això amb el seu èxit per in-fluir en el curs de la història. Tots els ulls miraven a al-Qaida, però ningú va pensar en seguir de prop el que la nova generació cuinava a les voreres de Tunísia i rotondes del Caire.

D’aquesta manera es recorda una ve-ritat important: la xarxa social més efi-caç, i que sigui més favorable a la re-volta, no és Facebook. És la ciutat. Els primers dies, quan començava la revo-lució a Tunísia i després a Egipte, tots els polítics i mitjans de comunicació estaven a favor de les revoltes, i critica-ven que els poders àrabs utilitzessin la força per desmuntar-les. Avui en dia a Catalunya hem tingut moltes places Ta-hrir, però la lectura del govern és dife-rent, és clar! Aquí se suposa que vivim en democràcia i no cal manifestar-se i impedir unes retallades.

La revolucions dels països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà ens han ensenyat una cosa tan important com que la lluita dels pobles és l’únic camí per realitzar el canvi. En aquest camí ens trobarem amb manipulacions, intents per des-prestigiar la lluita... però si hi anem de-cidits farem caure els poders corruptes i generarem alternatives.

C/ Mossén Huch, 19 (Baixos) 08600 / Berga (el Berguedà)

Carrer Eivissa, 10 / 07011 Palma (Mallorca)

En primer lloc ens agradaria que us definíreu com a movi-ment explicant què és Breiz-histance, quins són els vostres eixos de treball i les campa-nyes que esteu portant actual-ment a terme.Breizhistance és l’organització política de l’esquerra indepen-dentista bretona. El nostre objec-tiu a llarg termini és l’adveniment d’un estat socialista bretó, la qual cosa no vol dir que no estiguem implicats en altres lluites com la de l’ecologisme o l’antisexisme.

El nostre moviment prové d’Em-gann, un moviment polític creat a l’any 1981 que a l’any 2009 va deixar d’existir com a tal per a passar a anomenar-se Breiz-histance, que en recull l’herència política.

Ara mateix estem duent a terme unes quantes campanyes nacio-nals a curt termini, cal destacar-ne una contra l’exèrcit i l’imperi-alisme francès. Ara mateix hi ha més soldats francesos a Breta-nya que a Afganistan i aquests són una peça clau de dominació del nostre territori.

D’altra banda, hi ha una campa-nya molt important per a nosaltres que estem desenvolupant des de fa molt de temps amb altres col-lectius. Es tracta de la campanya per demanar la reunificació del departament de Loire Atlantique i la seua capital, Nantes, a la regió de Bretanya. Aquesta separació duta a terme a mitjans del segle passat provoca problemes com la marginació de la llengua i cul-tura bretones, ja que el bretó no està reconegut a la regió Pays de la Loire. Nosaltres apostem per suprimir aquesta divisió artificial dels departaments i substituir-la per un parlament bretó que, per a nosaltres seria el primer pas cap a un estat independent.

A les últimes eleccions can-tonals decidíreu presentar al-gunes llistes conjuntes amb el NPA. Com afronteu aquest tipus de conteses electorals?

Quina és la vostra relació amb l’esquerra “francesa”? En primer lloc m’agradaria dir que per a nosaltres aquestes elec-cions no són massa importants perquè les funcions dels seus representants són molt minses. Tanmateix, pensem que és un bon espai per arribar al poble. La nostra campanya sobretot anirà centrada en la necessitat d’acon-seguir un altre marc polític, que el model dels departaments france-sos està esgotat i que cal aspirar a un parlament propi.

També veiem útil presentar-nos a aquestes eleccions per tal de par-ticipar del debat polític i intentar evidenciar les contradiccions del PS i d’altres partits bretons que es diuen sobiranistes com l’UDB però no dubten en pactar amb el jacobinisme francès.

Pel que fa a la coalició amb el NPA, cal dir que no és res de nou. A l’any 2008 Emgann (antic nom de Breizhistance) va presen-tar-se conjuntament amb la LCR

a les eleccions municipals. Mal-grat dissentir en moltes opinions, hem col·laborat estretament en nombroses lluites com ara el mo-viment contra la reforma de les pensions. Pel que fa a la qüestió nacional ells estan, teòricament, a favor de l’autodeterminació dels pobles i els seus nuclis a Breta-

nya no tenen problemes en reco-nèixer el poble bretó, altra cosa són els seus nuclis a París o a la resta de l’Estat, però amb aquells amb qui convivim dia a dia no hi tenim cap problema.

Què pots contar-nos sobre la situació de la llengua bretona a l’actualitat?Es calcula que actualment hi ha 300.000 parlants de bretó al nostre país, que té uns 4 milions d’habitants.

Des dels anys 60 i 70 s’ha acon-seguit impulsar les escoles Di-wan, centres d’ensenyament associatiu que ofereixen un en-senyament totalment en bretó. Hui en dia aquesta és la nostra principal esperança per al futur de la nostra llengua, ja que a poc a poc està fent que població més jove la conega. S’ha de remarcar una creixent demanda social per aprendre bretó: l’expansió de les escoles Diwan i l’èxit dels cursos nocturns per a adults que impul-sa el col·lectiu Skol An Emsav en són la prova.

Cal dir que a l’alta Bretanya exis-teix una altra llengua, el gal·ló, que prové de les llengües d’oïl. El problema és que aquesta llengua mai no ha estat normalitzada i sovint és utilitzada per a negar el caràcter bretó de les zones més occidentals del nostre país i la re-tolació pública en bretó.

Per a Breizhistance el bretó és la llengua nacional de Bretanya. No tenim res en contra del gal·ló però mentre no existisca un mo-viment popular que el defense i impulse nosaltres no ho farem.

Nosaltres editem tot el nostre material sempre en bilingüe bre-tó–francès i intentem també que a tots els moviments dels quals participem tot es faça bilingüe. A més, cadascú de nosaltres s’es-força, individualment, per apren-dre bretó, perquè no tots hem tingut la sort d’haver estudiat a una escola Diwan i conèixer la llengua del nostre poble.

“Breizhistance, la lluita per l’alliberament nacional a Bretanya”

entrevista

14 EN MARXA!

Breizhistance Independance et Socialisme

Corentin Lemonnier, portaveu

Parlem sobre l’organització política de l’esquerra independentista bretona Breizhistance – Independance et Socialisme amb el seu portaveu, Corentin Lemonnier.

“apostem per suprimir la divisió en departa-

ments i substituir-la per un parlament bretó [...]

primer pas cap a un estat independent”

“el nostre objectiu a llarg termini és l’adveniment d’un estat socialista bre-tó [...] ens impliquem en lluites com l’ecologisme

o l’antisexisme”

cultura

10 anys de lluites i cançons, per l’aigua i per la terra

Plataforma en Defensa de l’Ebre/2011La PDE, 10 anys després de la seua fundació, publica aquest llibre-disc amb un triple objectiu: homenatjar els artistes -del Principat, de la Franja de Ponent, del País Va-lencià i de l’Aragó- que han dedicat part de la seua obra a la defensa de l’aigua i de la terra (amb cançons, entre molts altres, de Quico el Célio, Pepet i Marieta, Obrint Pas, Los Draps o la Ronda de Boltaña); fer un exercici de memòria històrica i comprovar que la lluita per una gestió racional dels recursos hídrics fa més de mig segle que existeix; i deixar clar que la lluita continua ben viva, que la situació és igual o més crítica que en els temps del famós PHN i que cal mobilitzar-se davant els actuals transvasaments encoberts o l’insuficient Pla de Conca de l’Ebre.

Més informació a ebre.net

Festa i compromís. Les alternatives de Sants

Aixina Produccions Audiovisuals/2011Aquest documental fa un repàs a la història de les Festes Alternatives de Sants, orga-nitzades des de finals dels 90 per l’Assemblea de Barri de Sants. El documental mos-tra la voluntat de l’assemblea d’oferir-hi activitats populars, participatives i per a tots els públics, i lliga aquest vessant festiu amb la reivindicació d’espais dignes pel barri i les festes majors. Així, es parla de la històrica lluita veïnal pel Parc de l’Espanya Industrial i la reivindicació de poder-hi fer les Alternatives, amb episodis memorables com la manifestació i el concert «sorpresa» per reivindicar la festa al Parc l’any 2008.

Una mostra que, amb la lluita i la constància, sense pors ni renúncies, es poden con-solidar projectes alternatius que sumen forces a un necessari contrapoder popular.

Podeu veure el documental a www.sants.tv i a vimeo.com/aixina

eMPREMTA Kòdul/2011

Des de Maulets volem destacar el disc que acaben de publicar els guanyadors de l’Esclat, concurs de grups de música joves dels Països Catalans, en la passada edició del 2010: Kòdul es consolida gravant un disc d’onze cançons, Empremta, pensat com un recull d’històries quotidianes d’una realitat silenciada, de l’empenta i les ganes de canviar el món dels deu membres del grup.

El disc posa al punt de mira la justícia injusta, al servei dels poderosos; repassa la vida d’un vell milicià exiliat, que al cap de 70 anys retorna a casa seva; denuncia la corrupció de polítics, banquers i empresaris; en definitiva, és un cant a la mobilització i a creure que amb la lluita es pot crear un nou món.

El podeu descarregar gratuïtament des de www.kodul.cat

15EN MARXA!

docu

men

tal

mús

icalli

bre