EN BERNADET

I

LA REYNA

MANLLEVADA

I

Aixó era i no era.... bon viatge fassa la cadernera! Per voltros un aumut i per mi una

barcella.

Idò heu de creure i pensar que una vegada hi

havia un Rey casat amb una dona sa més bona del

mon fora la Mare de Deu, i només tenien un fiy

que nomia Bernadet, lo mes atxaravit, galanxó i

bon al·lot de tot de tot.

El Rey no havia donat may un que xarrar; peró,

un dia, cop en sech una pollastrella més polissa

qu'una serp, però molt garrida, planta un grandios

casal davant ca'l Rey, perque era fada, peró de ses

més fines, que'l dimoni només li guanyava a banyes;

i allá vengue criats vestits com a comtes i tot un

estol de criades vestides com a marqueses; i no

sortia may a peu, sempre en carrossa de vuyt mules

ab tots es guarniments de seda i argent; i es

cotxers i llibrèes, no hu vulgueu sebre com anavan

d'enllestits i de ben encitronats; es de ca'l Rey eren

fems devora ells.

Tothom n'estava ab sos cabeys drets de veure

aquella revel·lera tan bella dona, però tan engallada

i estufada i que arreconava ab sa seua esponera

may vista totes ses senyores i senyors des reynat,

II

comensant p'el Rey. En passar ella p'es carrer ab sa

carrosa de vuyt mules i ab tot s'acompanyment de

cambres, llibrees i cotxers, i ella cap alt i més

inflada que un lleu ab ceba, ab collars de perles p'es

coll i brasseroles d'or p'es brassos i enfilays de

diamants i rubins que li ambarriolaven tot es cap i

sa gran cabellera a lloure que li pegava fins part

devall es genoys,-no vos dich res si tothom sortia

per veurela passar: ses dones, plenes d'enveya, que

les alsava ab pes; i ets homos, ja vos ho pareu

pensar.

El Rey va esser es qui pagà la festa, vuy dir,

que la se comensà a mirar an aquella mandragolina;

i, com se'n va temer, n'estigue enamorat, pitjor que

si ella li hagués donats encanterins. I què fa aquell

malanat de Rey? Fa treure ets uys a la Reyna i la

fa dur a tancar dins un castell que tenia dins unes

muntanyes a les mars perdudes, a fi de que no se'n

sabes pus mè ni perdiu. Tothom se va pensar que la

Reyna era morta, i a-les-hores el Rey se casà ab

aquella polissarda de fada, tan garrida de còs com

lletja d'ànima.

I heu de creure i pensar que sa gran

noninguna, aviat ja no pogué veure ni pintat En

Bernadet; i pensa qui pensa com s'ho faria per

llevarlo des vent, veyent que s'al·lotó era de tan

III

bona part que, en veure que negú demanava una

cosa, tot d'una ja hi anava a durlehi per donar

aquell gust, un dia se posa a dir:

-¡Ay mesquina de mí! ¿que m'ha agafat? què

m'ha agafat? No sé que tench! no sé que tench! ¡Ay

que no menjaré ni beuré, que En Bernadet no

m'haja duyt es fetge des ! ¡Ay que

no menjare ni beuré, que En Bernadet no m'ha

duyt es fetge des !

I allà ja la matengueren a la sensa voler menjar ni beure fins i

tant que En Bernadet li hagués duyt es fetge des

.

Com s'al·ltot hu va sebre, pren un cavall i un

bosot de diners, i ja es partit de d'allá cerca qui

cerca qui li donaria claricies de per ont capllevava

aquell bo de cavallet.

Camina caminaràs, topa una veyeta, que ja l'ha

escomès dientli:

-¿A ont vas, Bernadet fiy de rey?

-¡O bona jayeta! diu En Bernadet, ¿i com heu

conegut que som fiy de rey?

-Ab sa cara, fiy meu dols estimat, diu sa

jayeta.

-Idò, si hu voleu sebre, diu En Bernadet, aont

vaig, jo vos ho diré: me'n vaig a cerca es

IV

per treureli es fetge i durlo a

una persona que'l me demana, i es meu gust seria

alegrarla d'aixó.

-¿Es cerques? diu sa jayeta.

Si tu'm prometies de fer tot quant te diré i de no

destaparme may, jo t'ho diria.

-Vos ho promet, vos ho jur, com som Bernadet!

diu s'al·loto.

I fa una creu ab so dit gros de cada ma, i la

besa una partida de vegades, tot dient:

-Vos ho promet! vos ho jur! vos ho promet! vos

ho jur!

-Mira, diu sa jayeta, eu sé massa qui ès sa qui

te demana es fetge des ; ès la

Reyna manllevada, sa que està en lloch de ta

mareta, sa dona més bona dona que hi ha an el mon

fora la Mare de Deu. Si aquella te demana es fetge

des , no ès que vulga que li hi

dugues, sino per durte a perde ab so anarli a dur

tal fetge. Tots es qui hu han provat d'anarlo a

dur, han feta mala fi, i tu també en faries si no'm

creyes a mí de tot quant te diré. Vetaquí idò lo

qu'has de fer per trobar aquest i

treureli es fetge. Arme't d'una espasa i d'un miray, i

prens cap a llevant, sempre cap a llevant;

caminaràs set dies, trobaràs un grandiós mal·ler

V

bemn carregar de mel·les; penges es miray a sa

soca devers set pams alt, i tu t'enfiles per amunt i

per amunt, t'amagues dins es brancam, que ès ben

espès de fuya; i allà sensa bategarte gens, espera

qui espera que s'entrech es , que

se entregara tot generos: s'acostara an es miray,

s'hi mirara, i veyentse tan garrit, s'hi embadalirá

mirants'hi. Tu a-les-hores li has de tirar s'espasa

ab tota se forsa a fi de calvarlehi entre es dos

espal·lons i llavó devalles per acabarlehi de clavar

tayu de mànech. Aqui ell estirarà es potons i

acabarà ets alens; llavó l'obris, li treus es fetge, i li

estrenys cap an aquella persona que'l te demana.

-¡Deu fassa, o germaneta! diu En Bernadet, que

tot me vaja aixi com vos m'acabau de dir!

-T'hi anirà, diu sa jayeta, si tu fas tot lo que

t'he comanat.

En Bernadet dona mil gracies an aquella

jayeta, i ja es partit a cercar una bona espasa i un

bon miray; troba una cosa i altra; i ja li ha copat

de d'allà cap a llevant.

Camina caminarás, des cap de set dies topa un

grandiòs amel·ler ab una rama ben espessa: penja

es miray a sa soca, un set pams alt, i ja se'n fila

per dins sa rama, i s'hi amaga ben amagat, i allà

està qui està sense betagarse de peu ni de cama, i

VI

espera qui espera que's presentas es .

Es no's feu esperar gayre; al

punt comparegue tot xarpat, . Afina es miray penjat a sa soca, i ja s'hi

mira; i, com s'hi veu dedins tan garrit i ben tayat,

va roamndre tot estafarillat, i allà mira qui mira,

qui mira dins es miray, i no se'n poria avenir de sa

seua garridesa i galania.

Com En Bernadet el me guipa tan infundat ab

so mirarse dins es miray, li apunta ab s'espasa, i

zas! le hi tira ab tota sa forsa; i tengué tan bon

dret, que la hi acortá entre espal·ló i espakl·ló.

Aquell animalet romangué tot espetarrellat; pega

un parey de llongos i cau de folondres. En

Bernadet devalla més que depressa de s'amel·ler, li

bota demunt i li acabà d'acorar s'espasa tay de

mànech, i al punt es ja va

haver donat a rebre, colà la vida, revinglantse dins

una bassa de sanch.

En Bernadet tot d'una li obri sa caixa des cós,

li treu es fetge, i ¡de d'allà cap a ca-seua!

Camina caminaràs, des cap de set dies ey

arriba, i se presenta a son pare.

-Mans, mon pare! va dir besantleshi. Vetassi es

que mu mare

VII

manllevada me demaná.

El Rey en va estar contentissim; agafa es

fetge des cavallet vert, i ¡cap a la reyna

manllevada! Le hi presenta, i li diu:

-Vaja! vetaqui es fetge des ,

que deyes que no menjaries ni beuries que En

Bernadet no'l te dugues! Ja'l ta duyt En Bernadet.

Com la Reyna manllevada sent aixó i veu aquell

fetge se posa feta un dimoni, cridant i dient:

-Ah polissó! més que polissó de Bernadet!

¡M'ha mort es meu germà! ¡polissó! ¡polissó! ¡polissó!

-¿Que vol dir ta mort es teu germá? s'esclama

el Rey, tot confús.

-Vol dir que'l m'ha mort! diu la Reyna

manllevada.

-¿I qui hu dirà que'l t'ha mort? diu el Rey.

-¡Jo hu diré i eu dich! respon sa gran polisarda.

¡Aquest cavallet vert era un germa meu!

-¿Que vol dir, un germa teu? diu el Rey.

-¡Vol dir que hu era! diu ella.

I allà plors i descapell, jurant i perjurant que

aquell era un germa seu.

I era ver que hu era; però ella havia demanat

tant En Bernadet li anàs a dur es fetge des

perque estava ben segura que es

se menjaria En Bernadet, com

VIII

l'afianria dalt s'amel·ler, com s'havia menjats tots

els altres fiys de rey i princeps que eren anats a

veure si li treurien es fetge, que tenia virtut per

curar qualsevol mal. Si En Bernadet no té sort de

penjar es miray a sa soca de s'amel·ler, no hi hauria

hagut vel; es se seria enfilat

per sa soca, i ab un brùfol el se seria enviat, i

¡bona nit Bernadet!

El Rey com senti tot allò, que la reyna

manllevada no s'aturava de dir poissó an En

Bernadet perque li havia duyt allò mateix que tant i

tant li havia demanat, se posa a dir, renya qui

renya:

-Però, ¿qui t'enten a tu? Tant de demanar que

En Bernadet te dugues es fetge des , i ara perque el t'ha duyt, haverlo de tractar

de polissò i moure aquest escàndol?

Aqui la Reyna manllevada baixa bandera per

por de sa por, i no la sentiren pus una partida de

temps.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que

aquella gran dimoniera de la Reyna manllevada,

fort i no't mogues, a llevar des mitx En Bernadet.

Des cap d'una temporada un dia cop en sech se

posa a dir:

-¡Ay de mí! ¡ay de mí! ¿que ès que tench? ¡No

IX

menjare ni beure que En Bernadet no'm duga aygo

de

li diu:

-Mon pare, ¿que no hu voleu que hi vaja a

cercar aygo de per

mu mare?

Perque era tan bon al·lot i de tant bona part

En Berandet, que fins i tot li deya a

la Reyna manllevada, per fer content son pare i per

llevar es rallar de la gent.

El Rey li va dir:

-Sí, fiy meu, que hu vuy que hi vages a cercar

s'aygo de ! i ben

content que'm fas si t'hes pitxes! Però ¿i com t'ho

faras per trobar tal font que jo may havia sentida

anomenar?

-Aixi com vaig troba es i li

vaig treure es fetge, aixi si Deu ho vol i Maria,

trobaré diu En

X

Bernadet.

-No res idò, diu el Rey: pots partir en voler, fiy

meu dols! ¡Que Deu i la MAre de Deu te guardin de

tot perill i te fassen trobar aqueixa bona de font!

-Amén! diu En Bernadet.

Se posa damunt un cavall ben abrinat, i ab un

bosot de diners, ja li ha copat de d'alla!

Camina caminaràs, topa aquella mateixa veyeta

de s'altra vegada, que ja l'escomet.

-Bon dia i bon any, o Bernadet, fiy de Rey! I

¿cap aont t'esquitxes, si se pot sebre?

En Bernadet la se mira, i veu que ès sa

mateixa jayeta de s'altra vegada, i atura es cavall, i

ja li diu:

-¡Altre bon dia que Deu mops do, germaneta! I

vos que no sou aquella mateixa que fa unat

emporada mos toparèm i me digureu com eu via de

fer per troba es i treureli es

fetge i poder fer un favor a certa persona?

-Si, Bernadet! diu sa jayeta: som sa mateixa. I

¿que no te va nar bé lo que vay dir?

-De primera, germaneta! diu En Berandet. Tot

me va venir aixi com vos m'havieu dit; però heu de

creure i pensar que, com vaig entregar es fetge

des cavallet vert a sa qui'l m'havia demanat, se gira

contra mí perque digué que li havia mort un

XI

germà seu, que era aquell cavallet vert.

-Idò, li va dir sa jayeta, ¿i encara li vas a

cercar aygo de

XII

muntanyes ben endins baix d'un grandios penyalar.

Ses nou roques estàn dretes en torn de suyal de sa

font, i t'hauries d'abocar damunt una o s'altra per

prendre aygo; idò bé, es qui en toca cap, per poch

que sia, allà romàn fet una coca perque totes nou

liu tomben damunt.

-Idò, diu En Bernadet, ¿quin possible ès que jo

puga atènyer gens d'aygo d'aqueixa font tant

faresta?

-Jo t'ho dirè, diu sa jayeta. Te'n duràs un

talequet de blat ben bo; i, esser davant sa font,

que la toparàs, anat-te'n de d'allà cap a sol ixent,

en eser, idò, danvant sa font, tu t'atures i escampas

aquell blatet damunt una pedra, i te poses a dir ab

tot es teu cor, mirant a l'ayre: -O colomets del cel

¿com no veniu a menjarvos aqueix baltet tan bo

que vos espera? ¡Veniu que vos espera! ¡Es per

voltros que l'escampadet damunt aqueixa prede!

¡veniu per un gust a tastarlo! ¡Veniu. veniu,

colomets del cel!- Si tu hu dius ben de cor ben

de cor, se'n vendra un colomet, se posarà dalt

aquella pedre, tich tich, epipellada vé i espipellada

va an aquell blat, fins que no'n romandrà ni un

grenet. Teu llavó t'hi arrambes ab un floch de seda

vermeya que te'n has de dur, i li diras: -¡O colomet!

ja que l'has trobadet tant bo an aquey blatet, per

XIII

maor de Deu i la Mare de Deu ja me pories fer la

mercè de deixarme fermar aquei botilet ab aquey

floquet p'es teu collet! I llavò ja me'n pories fer una

altra de mercè, d'anarten a s'endret de s'uyal de sa

font de ses nou roques, devallar demunt s'aygo i

enfonyarthi un poquet fins que aquey botilet fes

ben ple; i llavó tornaries i el me deixaries pendre,

perque jo pogués fer un favor d'aqueixa aygo a una

persona que me'n demana, i jo no la puch fer

fellona. -Aquell colomet, si tu le hi dius ben amoròs

ben amoròs, te farà tot això, i aixi tu tendras

aquell botilet ple d'aygo de sa font de ses nou

roques sensa que n'hages haguda de tocar cap ni

t'hagen pogut engrunar aquells grans traydors de

roques. Tu llavò t'hen vas ab so botilet ple d'aquella

aygo a ton pare, i le hi entregues en ses seues

mans per que'n fassa lo que trobarà. ¿Eu faràs ¡o

Bernadet! just aixi com t'he dit?

-Vos ho promet, vos ho jur que le hi fare!

s'esclama En Berandet.

Dona mil graciès a sa jayeta, i ja li estreny a

cercar es talequet de blat bo, es botilet i es floquet

de seda vermeya; i encara no hu tengué tot, com ja

se torna posar damunt es cavall, i ja li dona cap

sol-ixent, i de d'allà, ben acanalat!

Camina caminaràs, sempre cap a sol-ixent,

XIV

arriba a topar un grandiós penyalar, que su baix

tenia sa font de ses nou roques, totes nou

enrevoltades de s'uyal, que negú s'hi poria arramba

per beure o durse'n aygo, que no'n tocas qualcuna

de ses nou.

A-les-hores En Berandet escampa es blat de

talaquet demunt una pedra; i, mirant a l'ayre, se

posa a dir tan de bon cor com poria:

-¡O colomets del cel ¿com no veniu a

menjarvos aqueix baltet tan bo que vos espera?

¡Veniu que vos espera! ¡Es per voltros que

l'escampadet damunt aqueixa prede! ¡veniu per un

gust a tastarlo! ¡Veniu. veniu, colomets del cel!

I heu de creure i pensar que En Berandet eu va

sebre dir de tan bon cor, que al punt, tach!

compareix un colomet, tot generòs; se posa demunt

aquella pedra, i tich tich an aquell blat, i espipellada

vé i espipellada va, aviat va haver fet es val-Deu;

no'n quedà ni un granet d'aquell blat.

I ¿que fa En Berandet, llavò? S'arramba ab so

botilet i es floch de seda vermeya an es colomet, i

ja li diu:

-¡O colomet! ja que l'has trobadet tant bo an

aquey blatet, per maor de Deu i la Mare de Deu ja

me pories fer la mercè de deixarme fermar aquei

botilet ab aquey floquet p'es teu collet! I llavò ja

XV

me'n pories fer una altra de mercè, d'anarten a

s'endret de s'uyal de sa font de ses nou roques,

devallar demunt s'aygo i enfonyarthi un poquet

fins que aquey botilet fes ben ple; i llavó tornaries

i el me deixaries pendre, perque jo pogués fer un

favor d'aqueixa aygo a una persona que me'n

demana, i jo no la puch fer fellona!.

Què me'n direu? Ell aquell colomet va esser de

tan bon manement, que se deixà fermar p'es coll

aquell botilet ab so floch de seda vermeya; llavò

pren el vol, i com ès a s'endret de s'uyal de sa font

de ses nou roques, devalla devalla fins que ab sos

peuets i sa penxate tocava tocava s'aygo; i es

botilet que penjava una mica, ja comensa a

enfonyarse dins s'aygo, i

s'aygo hi entrava i al punt va esser ple. A-les-hores

es colomet pren es vol, i se'n va an En Bernadet,

que li desferma es botilet, i dona an aquell animlò

més de mil besades, fin que l'amolla, i fuig volant

de d'allà. En Berandet tapa ben tapat es botilet, i el

s'amaga ben amagat; i llavò repara que se nou

roques qu'envoltaven s'uyal de sa font, s'eren

esbrellades i fetes miques. Era que s'havien

d'esbrellar es dia que negú treguès gens d'aygo

d'aquella font sensa tocarles a elles. Negú mai

n'havia poguda treure ni una gota, que no les

XVI

tòcas, mes que aquel colomet, i per això aquelles

nou roques s'eren esbrellades, ses gran polissones

que havien engrunada i morta tanta de gent.

En Berandet, com s'ho va haver mirat una

mica, toca el dos pujant demunt es cavall, i més que

de pressa ¡cap a-ca-seua!

Camina caminaràs, hagué de mester una

partida de dies per arribarhi. Se presenta tot d'una

a son pare, posantli dins ses mans es botilet de

s'aygo de i dient:

-Vetassí s'aygo que mu mare me demanava!

¡L'he arribada a aglapir, gràcies a Deu! Molt m'ha

costat, però l'he duyta!

-¡O Berandet! s'esclama el Rey, ¡i que m'hi fas

de content, i que mi fas! ¡Deu te pach aquest gran

servey que m'has fet!

I el Rey se'n va cap dret a la Reyna manllevada

ab so botilet en sa ma.

-Vaja! li va dir, presentanli aquell botilet. -ja

tens ara s'aygo de sa font de ses nou roques! Ara

En Bernadet acaba de durle't! veyam si encara te

queixaràs d'ell!

La Reyna manllevada, com sent allò i se mira

aquell botilet i veu que hu era aygo de sa font de

ses nou roques, agafa es botilet i zas! el tira en

terra i en fa mil benes i tota aquella aygo

XVII

escampada, soyant tot es trispol; i la Reyna

manllevada, feta un dimoni, cridant i flastomant

com un carreter contra En Bernadet, i no s'aturava

de dir:

-Polissó! més que plissó! mal te toch això! mal

te toch allò! ¡mal es teus ossos estiguessen més

escampats que no es renou d'un tro del cel, d'aquells

més esquerdats! ¡M'has mortes ses neues nou

germanes! ¡ses nou germanetes meues! ¡poissò!

¡polissó! ¡ploissó!

I allà venguem llamps i pestes contra el pobre

Bernadet.

-Peerò ¿què ès això? deya el Rey. ¿Què ès això,

dona? ¿Aont i quant En Bernadet t'ha mortes

totes questes nou germanes que dius?

-¡Vaja si les m'ha mortes! ¡i ben mortes! deya

ella. ¡Ab so treure s'aygo de les m'ha mortes! Aquelles nou roques que

enrevoltaven s'uyal de sa font, eren ses meus

germanes; i ab so omplir dins sa font aquey botilet

sensa tocar aquelles nou roques, totes nou se son

estrellades, i ab això han fet uy totes aquelles

germanes meues!

-Idò, diu el Rey, si hi havia tot això ¿com

dimoni te'n anaras a dir que no menjaries ni

beuries que En Bernadet no't dugues aygo

XVIII

d'aqueixa font maleida? Sobre tot, estimada! no'n

torns parlar pus de tot això si no vols que la cosa

cabi malament! Este'm alerta, si no vols que jo en

fassa una de ses meues!

Aquí la reyna manllevada baixà bandera per po

de sa por, i durà una temporadeta que hi va haver

pau i concòrdi dins ca'l Rey.

I heu de creu i pensar i pensar i creure que la

Reyna manllevada deixa passar una temporada

sensa fer coneixadora sa ràbia que duya d'En

Bernadet, que no'l poria veure ab uys que tenguès;

però arribà a un punt que es bony esclatà, i sa

gran polissona se posa a dir:

-¡Ay! ¿què tench? ¿què no tench? ¡Jo no

menjare ni beure que En Bernadet no'm duga aqui

es palau de mu mare sonant, cantant i ballant! ¡Jo

no menajare ni beure, que En Berandet no'm duga

aquì es palau de mu mare sonat, cantant i ballant!

I allà ja la tenguerem renegada a no menjar ni

beure que En Berandet ni li duguès es palau de sa

mare sonat, cantant i ballant.

Com En Bernadet eu sap, se presenta a son

pare a demanarli permis per anar a cercar i a dur

aqueix palau.

-Però ¿quin possible ès durlo? deya el Rey, tot

apurat.

XIX

-Vossa Reyal Magestat me dona permis, deya

En Bernadet, i aixi com he trobades i duytes ses

altres coses duré aquesta, si Deu ho vol i Maria.

El Rey, com li hi va veure tan encapirroant,

diu:

-No res, fé lo que vulgues. Veshi, si hi vols

anar!

En Bernadet agafa es cavall i una bona bossa

de diners, i ja li ha copat de d'allà.

Camina caminaràs, troba aquella mateixa

jayeta de ses altres vegades, que ja l'escomet i li

diu:

-Aont vas, Bernadet fiy de Rey?

-A cercar i a dur es palau de sa mare de mu

mare, sonant, cantant i ballant, diu En

Bernadet.

-No has de dir sa mare de mu mare, si no de la

Reyna manllevada. Ta mareta no'n té ja de mare; fa

anys que la va perde; i era també com ta mareta

una dona de tota de Deu...I bé ¿i tu que't dones ab

coratge de trobarlo an aquest palau i de durlote'n

a ca-vostra sonant, cantant i ballant?

-Jo, diu En Bernadet, confiy de vos, que vos,

com ses altres vegades, me donareu un cami. Tota

sa confiansa la tench ab vos.

-Sa confiansa, diu sa jayeta, l'has de tenir ab

XX

Deu i ab la Mare de Deu.

-teniu raò, diu En Berandet: ab Deu, ab la

Mare de Deu i ab vos, germaneta, tench sa

confiansa jo.

-Bé has parlat, diu sa jayeta. Idò mira, escolta

bé lo que't dirè. Aquest palau està damunt aquell

penyalar que té just abaix sa font de ses nou

roques. Te'n hi has d'anar p'es mateix camí que

s'altre vegada, i te'n has de dur un altre talequet

de blat bo, i l'as descampar demunt sa mateixa

pedra que s'altre vegada i has d'alsar també ets uys

a l'ayre, i has de dir ab tota sa bona devociò que

pugues:

XXI

baix penyalar amunt; tu li pitges darrera, sempre

sogueu sogueu; i ¡no fasses més que seguirlo!

perque sols que t'esbarrasses d'un peu, allà hi hauria

un avench que t'engoliria sensa remissió. ¿Què te

penses? Ell no hi pogut pujar negú nat del mon

dalt aquest penyalar, que no fes uy a set o vuyt

passes de pujarhi. Per això t'hi ha enviat la Reyna

manllevada, perque hi desixasses sa pell. En esser a

sa cucuya, que es colomet s'aturarà, veuràs que es

penyalar fa una boca amunt de tot. Tu hi afiques

es cap, i crides ben fort: -Senyora avieta! Senyora

avieta! sortira una jaya, que te farà entrar i te

dirà: -¿I tu que no ets es meu net que jo estim tant

i tant? Tu li dius: ¡Si que hu som!. Ab això se

posarà a mostraarte cambres; i dins sa farà set, ey

trobaràs dins una ribelleta i en remuy es dos uys

de ta mareta ab un potet d'auguent per tornarloshi

posaar i que i veja com abans. Tu d'amagat has de

muyar sa man dreta dins aquella ribelleta i te

senyaràs tot d'una

XXII

Dijous Sant fins es Gloria des disaapte de Pasco.

Aquixes Massoletes son que tenen sa virtud de que,

si les toques i les dius: -¡Hala massoletes! ¡feys lo

que sabeu fer!- tot quant ey ha entorn d'elles,, tant

sa gent com tota la casa, tot sa posa a sonar i

cantar i ballar, fins que tu digues: basta! I, si an es

mateix temps tu dius: ¡Massoletes, duymos a tal

banda! -tu i tot quant t'enrevoltarà, vos n'annireu

an aquella banda ab un toncar i bori d'uys. Llavò te

mostrarà sa cambra que fa dotze, i ey veuràs dues

antorxes enceses, una a's mitx de sa cambra i

s'altra a un cornalò ès sa vida de sa seua fiya la

Reyna manllevada. Llavó te menarà dins sa cuyna a

sopar; i tu no vulgues tastar res més que une

llesqueta de pa torrat que tu mateix has de voler

torra demunt es caliu des fogó. Ella te pregarà que

mengis de sa aprtida d'aguiats que hi haura dalt sa

taula, però ¡ben alerta a tastarne cap! perque tots

estan emmetzinats, i allà mateix batries es peus, si

hi pegaves cap espipellada. Tu has de dir que estàs

avesat a sopar prim i que no't cau bé an es cós més

qu'una mica de pa torrat. I has de reparar bé es

fogó com està, perque devall sa cendra ey ha una

ratjoleta, i devall aqueixa ratjoleta sa jaya hi

guarda ses claus d'aquelles cambres. Com huareu

sopat, te menara a geure dins una cambra; però tu

XXIII

abans de colgarte, senye't ab aquella má que hauràs

muyada dins aquella ribelleta de sa cambra que fa

set, perque ja t'ho he dit, si no t'hi senyaves, tocar

es llit tu i es llit i sa cambra fer flamada seria tot

u. Tu t'has de colgar, però ¡ per amor de Deu no

t'adormis! ¡No sera gens hora de dormir, sino de

badar ets uys, però de quina manera! En punt de la

mitja nit cantarà un gall; i en sentir tu es gall,

surts de sas cambra de puintes de puntes, i ¡cap a

sa cuyna! paupant paupant. Te'n vas an es fogo,

decantes se cendra, alses sa ratjoleta, agafas ses

claus, i ¡cap a sa cambra que fa dotze! Obris i

peques buf a s'antorxa des mitx. L'apagues ben

apagasa, i ab això sa mala jaya quedarà morta dins

es llit, per castich de tantes vegades com t'haurà

volgut matar. Te'n vas llavó dins sa cambra que fa

nou, agafas ses massoletes, i te posses a tocar, i

diràs: > Tm pare aqui acabarà sa

paciència contra aquella polissona, i dira:

XXIV

no va pus! mataula mataula!>> tu a les hores

pegues buf a s'antorxa des cornalò de sa cambra

que fa dotze, i aquella polissona de Reyna

manllevada acabarà ets alens tot d'una; tu llavò

obris sa cambra que fa set, agafes sa ribelleta ab

sos uys deta mareta, i dius a ton pare: -

XXV

ixent, arriba a la fi a sa font de ses nou roques tot

estrebellades, just aixì com les havia deixades

s'altra vegada. Escampa es talequet de blat demunt

aquella mateixa pedra, i alsa ets uys i se posa a

dir ab tota sa devociò que va sebre:

-¡O colomets del cel! ¡veniu per un gust a

tastar aquest blatet que vos he escampadet dalt

aqueixa pedra! ¡Veniu, animalets de Deu, a tastarlo!

¡No'l me desprecieu, per maor de Deu!

¿Que me'n direu? Ell tot d'una ¡tach! s'entrega

un colomet del cel, se posa dalt de aquella pedre, i

bones espipellades an aquell blat, i

fins que n'hi va hagué cap granet. I se conexia bé

que li havia agradat fora mida es blatet an aquell

colomet. Per això En Bernadet ja se posa a dirli:

-¡O colomet del cel! si l'has trobadet bo an

aqueix blatet, mira que'm pories fer un bon favor,

si volies! ¡mostrarme es camí per pujar demunt

aquest penyalar, perque m'es precis precis pujarhi!

¡Vaya, colomet del cel, tu parti'm davant vola qui

vola, i jo te sequire terra terra!

¿Que me'n direu? Ell aquell colomet ja va esser

partit baix penyalar amunt, i En Bernadet derrera

derrera, i a dreta i a esquerra no veya més que

avenchs i fondals, que sols que se fos esberatat

d'un peu, hauria redolat fins an es fons, fentse

XXVI

bocins. res d'això li succei seguint darrera es

colomet. Arriba a sa cucuya, i es colomet va fer sa

seua via de d'allà, donatli En Bernadet mil graciès.

Afina s'al·loto es forat que sa jaya li havia dit a sa

cucuya des penyalar; ey enfonya es cap i crida ab

tota sa forsa:

-Senyora avieta! senyora avieta!

¿Que me'n direu? Ell li surt una jaya, i En

Bernadet la se mira i la saluda, i a l'acte se troba

davant un grandiòs palau.

-¡O jovenet! diu aquella jaya. ¿I tu que no ets

es meu net, que jo estim tant i tant?

-Sí que hu som per servirla, senyora avieta, diu

En Bernadet.

-No res idò, diu sa jaya. ¡Entra!

S'en entren tots dos dins aquell palau, i sa jaya

ya ès partida a mostrarli totes ses sales, cambres i

enfons. Com son a sa cambra que fa set, repara En

Bernadet demunt una represa sa sibelleta ab dos

uys de persona en remuy. Muya d'amagat sa man

dreta dins aquell such, i se senya

XXVII

cornalò. Se'n entren llavò dins sa cuyna, i sa jaya

diu:

-Vaja si sopam! ¡A veure què ès que t'estimes

més! tria de tots aquets aguiats!

I n'hi havia una taulada disforja, un bo s'altre

millor, ab una oloreta que deixavan anar, que feya

mengera. En Bernadet se va treure aquesta:

-Que no se'n ofenga, senyora avieta! jo es

vespres li he de pegar prim; es meu còs no ama

bons aguiats; es meu sopar ès una llesqueta de pa

torrat.

I en taya una d'un pa que veu dalt sa taula, i ja

la posa damunt es caliu des fogó. Ponyit dins sa

cendra, afina sa ratjoleta des cul des fogò. Bé el

prega sa jaya per que tasti tot aquells aguiats,

però En Bernadet se'n excusa ab bones paraules.

Aquella jaya, com veu això, comensa a posarse

mostia, alisa i engronyada. En Berandet diu que sa

son ja li entra, i ella el mena dins una cambra, i li

diu:

-Poràs dormis aqui dins; i, si ha de mester res,

crida.

En Berandet se torna senyar

XXVIII

salers, espera que's gall cantàs en punt de les

dotze, es minuts li pareixien hores de tant que

frisava.

A la fi canta es gall, ell devalla des llit i de

puntes de puntes i paupa qui paupa ¡cap a sa cuyna!

Arriba a trobar es fogó alsa sa ratjoleta des cul,

posa ma i troba unes claus, i ¡cap a sa cambra que

feya dotze! Obri sensa fer gens d'estabó, s'acosta a

s'antorxa des mitx, i li enverga buf i altre, i ¡prou

que la apaga i deu més!

¿I que fa En Berandet? Per assegurarse més i

més, agafa s'altra antorxa i se'n va a sa cambra de

sa jaya a veure si hu era morta o què.

¿Que me'n direu? Ell la hi trobà morta i ben

morta dins es llit. Bé s'ho mereixia, sa gran

polissona, per ses gran polissonades que no s'era

aturada muy de fer ab ses seues fiyes i ella tota

sola, i sempre presantantse com sa dona més bona

dona del mon, allà ont era un dimoni en carn

humana.

I ¿que fa En Berandet? Se'n va a se cambra

que feya nou, despenja ses massoletes, i ja ès partit

a tocarles, i no s'atura de dir:

-Hala, massoletes! feys lo que sabeu fer! ¡Que

tot això soni, i que cant, i que ball! i ¡Duymosne

tots i tot aqueix palau cap a ca-mon-pare!

XXIX

¡Massoletes, ja hi hauriem d'esser!

¿Que me'n direu? El tot alò se posà a sonar i

canta i a ballar, i allà sona qui sona, canta qui

canta i balla qui bala! i tot aquell palau ab En

Bernadet dedins ja ha pres el vol cap ca ca'l Rey! I

ferem tanta de via que a's temps de dir una ja hi forem just a sa plassa d'allà davant.

Com la gent veuen tot aquell embalum des

palau de sa mare de la Reyna manllevada, no vos ho

dich res si va venir de nou a tothom, i més que a

negú an el Rey, que sorti a defora a veure que era

tot allò.

Li surt a camí En Bernadet, li aplega mans, i li

diu:

-Vetaqui, mon pare, lo que mu mare manllevada

demanà que jo li dugues; es palau de sa mare

sonant, cantant i ballant.

Ab això la Reyna manllevada se'n tem, i ja se

posa a cridar com una deseperada, flastomant com

una carretera contra En Bernadet, i no s'aturava

de dir:

-Polissó! més que polissó! mu mare i tot m'ha

morta aquesta vegada! la m'ha morta! m'ho ha mort

tot! m'ho ha mort tot!

El Rey aqui no va porer més i va dir:

-¿Vol dir En Berandet ab so anarte a dur lo

XXX

que demanves que't duguessen, es palau de ta mare,

sonant cantan i ballant, ab això t'ha morta ta

mare?

-Sí que la m'ha morta es polisso! deya ella, i

llamps i pestes contra En Berandet.

-Idò ¿per que digueres: no menjarè ni beuré

que En bErandet no m'haja fuyt es palau de mu

mare, sonat, cantant i ballant?

-M'ha morta mu mare! diguè ella, sensa

contestar a lo que'l Rey li demanava. ¡La m'ha

morta es polisso! ¡mo ha mort tot! ¡tot! ¡tot!

-Idò ara te matarem a tu! diu el Rey.

-¡Que no s'embrut ses mans vossa Reyal

Magestat! diu En Bernadet.

I se'n va correns a cercar s'antorxa des

cornalò de sa cambra que feya dotze, i crida es

botxí.

Es botxi s'hi presenta, i En Bernadet li diu:

-Bufa an aqueixa antorxa.

-¿A punt de apagarla? diu es botxi.

-Si-fa, diu En Berandet.

Es botxi enverga buf an aquella antorxa, i

l'apaga, i ab so apagarse s'antroxa la Reyna

manllevada cau estesa en-terra tan llarga com era,

i, aixamplà es potons a l'acte, i En Benyate-Verda

la se'n va dur més que depressa a l'infern per ferli

XXXI

pagar totes ses polissonades que havia fetes, que

eren més que es cabeys des cap.

A-les-hores En Berandet se'n va a sa cambra

que feya set, treu sa ribelleta aont ey havia ets uys

de sa mare, que el Rey, com les hi va fer treure, les

havia entregats an aquella polissona que En

Banyeta-verde se'n cabava de dur, i que sa

polissona havia enviats a sa amre per que les

guardas dins aquella cambra que feya set.

En Berandet presenta aquells uys a son pare, i

li diu:

-Mun pare, vetassí ets uys de mu mare, que

Vossa Reyal Majestat les hi va fer treure i a ella

la feu tancar dins aquell castell. ¡Que la fassse

treure idò de tal castell, i ja li posarè aqueys uys i

ey tornarà a veure, i tornarà a reynar ab Vossa

Reyal Magestat, perque ès ella i no cap altra dona

que li toca reyna ab Vossa Reyal Majestat.

El Rey, com va veure tot allò, va rompre ab

plors, com un nin petit, aferrrantse p'En Berandet,

i demantli perdó de bon de veres.

A l'acte feu anar a treura d'aquell castell la

reyna de bon de veres, i com la se va veure davant,

diu an En Bernadet, que li torn posar ets uys; En

Bernadet els untaa de s'auguent d'aquyell potet, i

les posa a sa mare, que tot d'una hi torna a veure; i

XXXII

el Rey i En Berandet s'aferren per ella i ella per

ells, plorant tot tres d'alegria i tothom de ca'l Rey i

de la ciutat i de tot es reynat, que botaven de

satisfacció, s'armaren unes festes may vistes, i

balls i sarau per llarch.

I el rey ab la reyna i En Berandet ab tot es

seus vasalls visqueren contents i alegres anys i

més mnys; i encara son vius si no son morts. I al

cel mos vegem tots plegats. Amén.