Els judicis deNurembergJosé Luis Pérez Triviño

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya i la col laboració del Departament d'Universitats, Recerca iSocietat de la Informació.

Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia SerranoLa UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.

Primera edició en llengua catalana: Desembre 2006© José Luis Pérez Triviño, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióAv. Tibidabo, 47, 08035 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió: ReinbookISBN: 84-9788-533-3Dipòsit Legal: B.55.569-06

Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

2

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà sivostè vol saber:

· Com es va crear el Tribunal de Nuremberg.· Amb quines dificultats jurídiques va topar en el seu

desenvolupament.· Quins van ser els principals acusats i quines penes

van rebre.· Quines van ser les principals línies d'actuació dels

fiscals i de la defensa.· Què ha aportat al dret internacional posterior.

3

4

Índex de continguts

Què vull saber 3

Un referent ineludible 7

ELS ANTECEDENTS 12

LA CREACIÓ DEL TRIBUNAL 15

L'actitud soviètica 19Les idees nord-americanes 22Per què a Nuremberg 25

L'ESTATUT DE LONDRES 30

Els jutges i els fiscals 32La banqueta: els acusats i les sentències 34La llista definitiva 37

EL PROCÉS DE NUREMBERG 53

La doctrina del complot 56Els crims contra la pau 67Els crims de guerra 71Els crims contra la humanitat 75

OBJECCIONS I RESPOSTES 79

Les objeccions processals 79

5

Les objeccions materials 83Un balanç de dues cares 93

Bibliografia 99

6

Un referent ineludible

El judici de Nuremberg és possiblement l'intentmés desenvolupat de resposta jurídica a un delsdesafiaments més terribles a què s'hagi enfrontat lahumanitat. En aquest judici es dilucidava la sort delsprincipals instigadors del nazisme, delsperpetradores de l'Holocaust, dels responsables delcomençament de la Segona Guerra Mundial ambtota la seva seqüela de destrucció. Cal recordarcertes dades que donen compte de la magnitud de laresponsabilitat d'aquestes persones que van serjutjades a Nuremberg: com a conseqüència del'Holocaust es calcula que van morir més de sismilions de persones, i com a resultat de la guerravan morir-ne més de quaranta milions.

Els judicis de Nuremberg també són rellevantspel seu impacte en un assumpte tan important comel disseny normatiu i judicial que estableixl'exigència de responsabilitats jurídiques alsindividus i els estats que desencadenen una guerra,que duen a terme un genocidi o que cometen crimscontra la humanitat. També els judicis deNuremberg s'han constituït en un referent ineludiblequan es tracta d'establir tribunals internacionals en

7

què se sotmet a judici la responsabilitat per delictesinternacionals.

Després de la derrota final del Tercer Reich el1945, alguns membres del grup dirigent nazis'havien amagat, altres havien fugit i altres es vansuïcidar. Però les potències aliades havienaconseguit trobar, identificar i retenir alguns delsprincipals dirigents. La qüestió que es plantejava alsaliats era què fer-ne. La resposta, malgrat lesaparences, no era fàcil. D'una banda, no hi haviaprecedents històrics d'enjudiciaments alsresponsables estatals d'haver iniciat un conflictebèl·lic. Mai fins a Nuremberg no s'havia establert untribunal, unes normes, un procediment a través delqual s'exigissin responsabilitats jurídiques a individusacusats de cometre crims tan aberrants. La pràcticahabitual havia oscil·lat entre el pur i de vegadesdespietat exercici de la revenja o la "justícia delsvencedors" i la immunitat gairebé absoluta.

En aquest cas, en prendre consciència de lamagnitud de la maldat del règim nazi algunsdirigents de les potències aliades suggerien aplicarmesures "polítiques" imminents i taxatives quesuposaven executar els principals responsables delTercer Reich. En paraules d'un dels advocats del'equip de la United Nations War CrimesCommision (UNWCC), Murray Bernays, aquestamesura s'havia de rebutjar pel retrocés en el tempsque significaria l'execució dels criminals de guerra:

8

"En temps del Cèsar, l'enemic es tractava com a tal,és a dir, se l'esclavitzava o matava sensecontemplacions. En temps de Napoleó s'aplicava eldesterrament i la presó mitjançant el que es deia'acció política'; avui volem imposar la mort i sensdubte això és un retrocés i no un progrés".

Entre un extrem i l'altre, finalment l'agost de1945 es va prendre la decisió de celebrar un judicique, a més de retre comptes per les atrocitatscomeses i de mostrar a l'opinió pública mundial larealitat del règim hitlerià, també pogués convertir-seen un exemple a seguir si es tornaven a produircalamitats humanes de naturalesa similar. El que esva pretendre a Nuremberg era, segons les paraulesdel fiscal nord-americà Robert Jackson, jutjar lesautoritats alemanyes no per haver perdut la guerra,sinó per haver-la començada.

D'aquesta manera, els judicis de Nuremberg esvan constituir en una llavor de la qual van sorgirtribunals internacionals com el de Rwanda o el del'antiga Iugoslàvia, i més recentment el TribunalPenal Internacional.

La creació del tribunal i el desenvolupamentdels judicis no va ser un camí fàcil. Era undesafiament abordar problemes fins al moment maino previstos i els seus impulsors van topar ambobstacles jurídics i polítics poderosos. Al cap i a la fi,els fets que es tractava de jutjar no tenien parangó iel dret històric d'aquell moment no estava preparat

9

per enfrontar-s'hi. En acabar la Segona GuerraMundial el repte va ser veure què es podia fer ambels criminals nazis, com establir un càstig ques'adeqüés a la magnitud dels seus crims, però sensesortir dels marges jurídics per entrar en lesconsideracions emotives que òbviament podien serpertorbades i acabar en la pura revenja enenfrontar-se a uns fets tan aberrants com els que estractava d'avaluar i castigar.

El repte principal era veure quines solucionspodia i havia de donar la comunitat internacional,d'una banda en atenció al càstig dels culpables id'altra banda, com a prevenció perquè fetssemblants no tornessin a succeir. Un altreinterrogant era saber com reaccionaria Alemanyadavant de tants dels seus propis ciutadans greumenttacats per la implicació que havien tingut en elTercer Reich.

L'anàlisi del desenvolupament del judici aixícom també els problemes jurídics i el seu valor deprecedent en el dret internacional constitueixenl'objecte d'aquest llibre. Però per finalitzar aquestaintroducció, assenyalarem una circumstància que enocasions és ignorada o almenys poc coneguda i ésque, en realitat, encara que se sol parlar en singulardel tribunal o judici de Nurembeg, el cert és que nohi va haver un únic judici de Nuremberg, sinódiversos. En el conegut com a judici principal, queés l'objecte central d'aquest treball, es va jutjar el

10

grup principal de dirigents del Tercer Reich, aquellsque per la seva posició o per la seva celebritatencarnaven els pitjors trets del nazisme i eren elsprincipals responsables de les seves decisions mésterribles. Però també es va acusar i es va jutjar enjudicis posteriors un conjunt molt variat depersonalitats, des de juristes, metges i empresarisfins a ciutadans alemanys que havien delatat veïnsjueus o que havien participat en els Einsatzgruppen(els equips mòbils de matances de les SS). Ifinalment, també es van dur a terme judicis a cadazona de les potències aliades (Estats Units, GranBretanya, França i l'URSS), així com també alspaïsos ocupats pels nazis on s'havien comès delictesi on se n'havia pogut capturar els autors.

11

ELS ANTECEDENTS

Fins als judicis de Nuremberg, el dretinternacional que regulava la guerra donava per fetque una vegada finalitzat un conflicte s'havia deprocedir a una amnistia general respecte delsprincipals governants del país vençut. Un altre delstrets centrals d'aquest dret que regia la guerra era elde la responsabilitat estatal pels delictes comesospels seus soldats. No hi havia un principi de laresponsabilitat personal pels delictes que poguessinhaver-se comès en iniciar les hostilitats o durant eldesenvolupament del conflicte.

La situació va començar a canviar quan el 1915els governs de França, Regne Unit i Rússia vandenunciar la matança de la població armènia aTurquia en el transcurs de la Primera GuerraMundial. Aquella matança va ser qualificada de"crim contra la humanitat i la civilització" i elsacusats van ser tots els membres del Govern turc. Eltractat de pau que es va firmar amb Turquia el 1920,conegut com a Tractat de Sèvres, establia en el seuarticulat el càstig de les violacions de lleis i costumsde la guerra així com també l'enjudiciament delsresponsables de les matances realitzades durant la

12

guerra per un tribunal especial creat per la Societatde Nacions o pels mateixos aliats. Tanmateix, elTractat de Sèvres no va ser ratificat i altres tractatsposteriors, com el de Lausana de 1924, mancaven deprevisió de càstig per als criminals de guerra.

El 1919, en acabar la Primera Guerra Mundial,una comissió creada expressament va proposarl'enjudiciament per un alt tribunal de les infraccionscontra les lleis i els costums de la guerra i contra leslleis de la humanitat comeses pels alemanys i elsseus aliats. El propòsit de la comissió era queapliqués "els principis del Dret de Gent tal comresulten dels usos establerts entre les nacionscivilitzades, de les lleis de la humanitat i de lesexigències de la consciència pública". El tribunaltindria competència per enjudiciar els actes que vanprovocar la guerra i aquells altres actes constitutiusde violacions de les lleis i els costums de guerra i deles lleis d'humanitat. Tanmateix, les propostes de lacomissió no van ser assumides.

Posteriorment al Tractat de Versalles firmatdesprés de la Primera Guerra Mundial, les forcesaliades van exigir el lliurament d'unes nou-centespersones per ser jutjades per crims de guerra.També es preveia l'enjudiciament de l'emperadorGuillem II, acusat d'ofensa suprema contra "lamoral internacional i l'autoritat sagrada dels tractats"i dels individus acusats d'haver comès violacions deles lleis i els costums de la guerra. Però en establir

13

únicament la competència dels tribunals nacionals,el valor d'aquestes disposicions com a precedentsdel dret penal internacional quedava descartat.Respecte a la reclamació de l'emperador Guillem, elsPaïsos Baixos es van negar a lliurar-lo en extradicióper al seu enjudiciament. Quant a la resta d'individusacusats, les protestes alemanyes van provocar lareducció a 45 noms, i es va dur a terme un procés aLeipzig en què van ser condemnats alguns oficialsde submarí acusats de l'enfonsament dels vaixellshospital com el Dover Castle i també alguns soldatsacusats de maltractaments a presoners de guerraaliats.

Aquest era, el 1945, el context jurídic quant al'enjudiciament dels responsables de la comissiód'actes contraris al dret internacional. És aquestasituació la que els judicis de Nuremberg superen, iplanten la llavor d'autèntics tribunals encarregatsd'enjudiciar formalment els dirigents acusatsd'iniciar una guerra d'agressió o d'haver comès crimscontra la humanitat.

14

LA CREACIÓ DEL TRIBUNAL

En plena Segona Guerra Mundial hi va haver japrotestes oficials de diversos països, especialment deGran Bretanya, Polònia, Estats Units i la UnióSoviètica pels crims comesos pels alemanys durantl'ocupació de Polònia i Txecoslovàquia, així comtambé pel tracte donat als presoners de guerra i perl'execució d'ostatges.

Com a conseqüència del progressiuconeixement que s'anava tenint de les atrocitats quecometia l'exèrcit nazi en la seva expansió per l'estd'Europa, es va celebrar, el 1942, al palau de SaintJames de Londres, una conferència que va finalitzaramb una declaració que va fer explícit el propòsitque fossin processats els autors de crims de guerra ique es tractés de dilucidar si n'eren els causants, sin'havien dictat les ordres, si n'eren coresponsables osi havien actuat complint mandats dels superiors.

D'acord amb aquest propòsit, el 1943 els aliatsvan encarregar a la comissió UNWCC lainvestigació dels crims de guerra. En realitat, malgratel seu nom, no era més que una comissió instauradaper les potències aliades, ja que com a tall'Organització de Nacions Unides no existia

15

encara.El treball d'aquesta comissió es va veure llastrat

per dificultats jurídiques i polítiques. Entre lesprimeres hi havia que un nombre considerabled'accions que els aliats pretenien castigar no estavensancionades pel dret internacional vigent en aquellmoment. El problema principal que es plantejava al'hora de jutjar Hitler i els seus subordinats és queuna part important dels fets pels quals se'ls voldriajutjar no estaven prohibits jurídicament en el tempsde la seva realització, i per tant caldria crear lleisnoves que incloguessin els delictes comesos. Però talmesura era jurídicament discutible ja que suposavainfringir un dels principis nuclears dels dretscivilitzats com era la prohibició de dictar lleisretroactives que suposessin el càstig d'actes que enel moment de realitzar-se no estaven inclososformalment en una norma penal.

Per tant, amb tal mesura es corrien dos riscos.En primer lloc, constituïa una seriosa preocupacióper als redactors de l'Estatut de Londres el risc queels aliats duguessin a terme uns judicis il legals, comprecisament havien fet els nazis. En segon lloc, hihavia el temor que els advocats dels acusatspoguessin aprofitar la falta de legislacióinternacional específica per trobar un suport robusten què ancorar la defensa dels acusats iaconseguir-ne l'eventual absolució.

Entre les raons polítiques, hi havia les

16

discrepàncies existents entre els països aliatsrespecte a l'enjudiciament dels criminals nazis. No hihavia un acord unànime respecte a la necessitat dedur a terme un judici que avalués les accionsdelictives del Tercer Reich. En especial, erenevidents les diferències entre els nord-americans iles concepcions soviètiques i britàniques.

En les discussions que van tenir lloc en aquestesdates, Churchill va sostenir que els dirigents nazis,una vegada capturats i identificats, haurien de serafusellats immediatament. Pensava que un judiciformal no era el més adequat per donar compte deles barbaritats executades pels criminals nazis. Elseu propòsit era que els afusellats fossin com amàxim uns cent, que no tinguessin més drets que elde ser identificats per un tribunal improvisat i que, acontinuació, fossin "passats per les armes, sensenecessitat d'apel lar a autoritats superiors", i aixíevitar-se les complexitats d'un procés legal.

Lord Simon, ministre de Justícia britànic, varecolzar la proposta de Churchill sobre la base deldret anglès medieval, en el qual un jurat preliminarpodia declarar proscrit un delinqüent per nopresentar-se per donar compte de les atrocitats quese li imputaven. I el xèrif (agutzil o oficial dejustícia) estava autoritzat a executar-lo. Simonentenia que la coalició internacional era una espèciede gran jurat i que els alts comandaments militarsque s'encarreguessin de l'execució immediata serien

17

la versió moderna del xèrif.En canvi, l'enfocament nord-americà de la

qüestió era diametralment oposat. La reflexió delrepresentant nord-americà a l'UNWCC, MurrayBernays, era en contra d'una mesura meramentpolítica i a favor d'un judici ben estructuratformalment en què els acusats poguessindefensar-se. Només així hi hauria un avenç respectede les tradicionals formes de resolució de conflictesbèl lics i respecte de l'exigència de responsabilitatsen el dret internacional.

Encara que pugui semblar estrany que els altsrepresentants d'una democràcia liberal com labritànica, tradicional defensora de la legalitat i delsdrets individuals, fossin partidaris d'executar elsprincipals nazis, cal tenir en compte dues dades que,potser, permetran entendre per què podienproposar aquestes mesures. En primer lloc, el desigd'evitar el que va ocórrer després de la PrimeraGuerra Mundial amb l'emperador Guillem II, que vaescapar del judici previst per les potències aliadesdesprés de la Primera Guerra Mundial. I en segonlloc, per a ells la culpa tan colpidora que afectava elsdirigents nazis escapava a l'acció de qualsevol tràmitjurídic, així com també la pervivència del dolor quehavien sofert la població amb els bombardeigs de laLuftwaffe. Per això suggerien fer el mateix que ambNapoleó, és a dir, prendre una "decisió política"ràpida.

18

L'actitud soviètica

En un primer moment, la posició britànica varebre el suport soviètic. Durant la conferència deTeheran de 1943, Stalin va exigir l'afusellamentsumari de 50.000 militars, polítics i simpatitzantsalemanys. De nou, per comprendre la seva posició,cal recordar que en aquells moments la UnióSoviètica portava el pes de la guerra ja que haviadeixat milions de morts al camí, a part d'haver sofertl'extermini d'una part de la seva població durantl'avenç de les tropes nazis al començament del'operació Barbarroja.

Tanmateix, progressivament la Unió Sovièticava anar modificant els seus plantejaments inicialspròxims als proposats pels britànics fins aapropar-se als postulats nord-americans, que vanrebutjar amb insistència l'execució immediata i vandonar soport a la instrucció d'un procés en totaregla.

Dos factors expliquen el canvi d'actitudsoviètica. En primer lloc, el seu suport al judiciformal era coherent amb la pràctica que va dur aterme el Govern soviètic durant la repressió delsanys trenta quan els reus se'ls obligava a passar perun judici formal abans de ser condemnats, malgratque des d'un punt de vista substantiu es poguessincometre les majors aberracions jurídiques. D'altrabanda, després de les immenses pèrdues humanes i

19

materials durant la guerra, Stalin veia en la derrotaalemanya una ocasió per organitzar un judici a granescala que pogués col locar la Unió Soviètica comuna superpotència mundial. I encara que eraparadoxal la insistència soviètica a realitzar judicisformals, el cert és que la seva voluntat reiterada decelebrar un procés jurídic amb totes la garanties vainfluir directament en l'actitud nord-americana.

Estats Units va defensar una posició molt clara icontundent basada en la idea que calia realitzar unjudici formal. Però prèviament hi va haver unadivisió d'opinions que va costar de superar perarribar a la proposta final. Henry Morgenthau,secretari del Tresor nord-americà, era de la mateixaopinió que Churchill i el setembre de 1944 vapresentar un memoràndum a Roosevelt en el qualdemanava mesures dràstiques contra els principalsdirigents nazis.

En canvi, el secretari de Defensa, el republicàHenry Stimson, defensava que el pla de Morgenthauera només una variant de la llei de Lynch i que, pertant, es traïa la jurisprudència nord-americanadefensora dels judicis justos. Stimson donava suportals procediments coherents amb la Declaració dedrets: "Notificació a l'acusat, dret a ser escoltat i,dins del raonable, situar testimonis per a la sevadefensa". I defensava que el judici l'efectués untribunal internacional.

En el seu intent de convèncer els britànics, els

20

nord-americans es van fonamentar en un llibre delprofessor soviètic A. N. Trainin, alhora president dela Comissió Extraordinària d'Estat per a laInvestigació dels Crims de Guerra Alemanys, en quèes defensava que els principals criminals nazis fossinjutjats per conspirar per emprendre una guerrad'agressió (crims contra la pau) i per dur-la a termeamb brutalitat premeditada (crims contra les lleis deguerra). Aquestes posicions jurídiques eren vistes debon grat pels nord-americans ja que erencoincidents amb els seus interessos, malgrat laparadoxa que suposava estar més d'acord amb unpaís com l'URSS, abans que amb un govern aliatcom el britànic.

El futur procés va començar a perfilar-se el1944 en el Departament de Defensa nord-americà.Es va presentar un memoràndum en què es preteniaconstituir un tribunal internacional d'acord ambconceptes jurídics arrelats en el dret nord-americà.Però el xoc entre els aliats era inevitable. En laConferència de Jalta de febrer de 1945, Churchill vatornar a presentar la proposta de l'execuciósumaríssima, però cada vegada era més evident quees trobava en una posició minoritària.

Els nord-americans es van dedicar llavors atractar de convèncer els anglesos de la seva posició,fent-los veure que la seva actitud era contrària a lesseves pròpies tradicions jurídiques. L'enviatnord-americà va explicar que un dels arguments que

21

va utilitzar en les discussions se li va ocórrer quanpassejant per Hyde Park va sentir un orador parlaral racó dels oradors populars. Tal orador sosteniaque calia penjar tots els criminals de guerra. Llavors,algú que escoltava li va replicar que això no era"justícia britànica".

Les idees nord-americanes

Les autoritats nord-americanes van començar apreparar-se per celebrar un procés en tota reglamalgrat l'oposició britànica. El 26 d'abril de 1945,Henry Stimson va ordenar que s'organitzés un grupperquè planifiqués l'enjudiciament dels principalsdirigents de l'Eix. El 2 de maig es va produir elnomenament oficial del fiscal, càrrec que va recaureen Robert Jackson, jutge del Tribunal Suprem i anticfiscal general de l'Estat amb Roosevelt i que eraespecialista en judicis contra monopolis. Jacksontindria plens poders durant les negociacions amb lesaltres grans potències, atès el carisma que el precediai la seva ferma convicció que triomfessin les ideesnord-americanes sobre com s'havia de procedir ambels criminals de guerra nazis.

L'actitud nord-americana de celebrar un judicimalgrat tots els obstacles es va enfortir ambl'arribada de Truman a la presidència el 1945, queera un acèrrim enemic de l'execució sumaríssima:"El nostre objectiu és constituir tan aviat com siguipossible un tribunal militar internacional i establir

22

una norma d'enjudiciament que garanteixi larapidesa i no permeti les evasives ni les demores,però que alhora sigui coherent amb la nostratradicional imparcialitat amb els acusats".

Després de pressionar fortament els delegatsbritànics i que aquests avaluessin els riscs políticsd'enfrontar-se a Estats Units i a l'URSS a l'actafundacional de l'ONU, finalment Churchill vaacceptar la proposta del judici als criminals deguerra. Així doncs, hi havia un acord provisional enel qual també es va incloure els francesos perconstituir un tribunal militar internacional basat enprincipis jurídics, amb un jutge i un fiscal cap percada país.

Finalment, el 9 de juny els representants de lesquatre potències van rebre invitació en ferm perreunir-se a Londres i començar l'organització idefinició del tribunal. Es van trobar el 26 de junyper traçar un pla comú. Però d'entrada, elsdesacords van ser molt notables, tant que vanarribar a fer pensar a Jackson de dimitir.

El fiscal cap soviètic, Iona Nikitchenko,vicepresident del Tribunal Suprem del seu país ifigura clau en els processos judicials dels anys trenta,va entendre des del començament de les sevesconverses amb els representants americans ibritànics que els dirigents alemanys ja havien estatcondemnats per l'acord assolit a Jalta i que elprincipal objectiu del tribunal no era buscar proves

23

sinó únicament fixar la culpabilitat de cada individuconcret per imposar-li el corresponent càstig.

Si l'objecte de discussió a finals de 1944 icomençaments de 1945 era què fer amb els dirigentsnazis, és a dir, si executar-los o portar-los a un judiciformal, una vegada que aquesta alternativa es varesoldre a favor de la segona opció, van aparèixernous problemes. No es tenien clars els principisamb què s'havia d'elaborar la llista d'acusats,l'acusació mateixa ni la pròpia naturalesa deltribunal.

Respecte d'aquest últim punt, el problema eraque hi havia en joc dues tradicions jurídiquesenfrontades. D'una banda, la tradició anglosaxonabasada en el Common Law i la tradició heretada deldret romà de França i l'URSS. Hi havia diferènciesimportants en qüestions com les declaracions delsacusats i dels testimonis. Al final, es va arribar a unacord raonable en el qual es van barrejar elementsdels dos sistemes.

Un altre dels problemes que començava apressionar els organitzadors del tribunal és ques'havia assumit massa precipitadament la culpabilitatdels acusats. Resultava fins a cert punt paradoxalque les potències aliades, en veure com es guanyavala guerra i es tenia constància de les aberracionscomeses pels nazis, assumissin acríticament laculpabilitat i fins i tot que els soviètics anticipessin elcontingut de les sentències, però que, d'altra banda,

24

haguessin de dissenyar un procés i trobar les provesfefaents que incriminessin els acusats i quejustifiquessin les condemnes.

Per què a Nuremberg

També van ser especialment dificils lesnegociacions sobre el lloc de celebració del judici.Es van considerar diverses ciutats: Lepizig, Munic,Luxemburg. La Unió Soviètica es decantava perBerlín, però aquesta solució plantejava problemesper als nord-americans ja que era a l'Alemanyaocupada pels soviètics; la ciutat, d'altra banda, estavadividida en quatre zones la qual cosa donaria lloc amés discussions.

El cap del Govern d'Ocupació Militar d'EstatsUnits, el general Lucius Clay, va suggerirNuremberg. Després d'una visita de Jackson i algunsrepresentants britànics i francesos, es va decidircelebrar el judici en aquesta ciutat. Els soviètics vanplantejar algunes objeccions al principi, peròfinalment es van adherir a l'elecció nord-americana acanvi que Berlín fos la seu oficial de les autoritatsdel tribunal. Encara que ja començava la "guerrafreda", les autoritats aliades no podien permetre'scap sospita pública de discòrdia per por que elsacusats aprofitessin aquelles diferències per als seusobjectius.

L'elecció no va ser casual, ja que a part del valorsimbòlic de celebrar el judici contra el Tercer Reich

25

a Nuremberg, la ciutat on se celebraven els gransesdeveniments nazis (els "dies del Partit Nazi"), i amés de ser el lloc on es van dictar les famoses lleisde 1934 en les quals s'establien les primeresdiscriminacions que van sofrir els jueus, el seu palaude justícia s'havia salvat en gran part delsbombardeigs aliats.

Una altra de les discussions que va envoltar eljudici de Nuremberg va ser la de la naturalesa delmateix tribunal. Mentre que la majoria pensava quees tractava efectivament d'un tribunal de dretinternacional, altres autors van opinar que en realitatno deixava de ser un tribunal d'ocupació de lespotències aliades, ja que Alemanya no haviaautoritzat la constitució d'un òrgan supraestatal. Entot cas, el fonament jurídic per a la seva legitimitatés la capitulació sense condicions del Tercer Reich, ique en virtut de la declaració de Berlín del 5 de junyde 1945, els aliats assumien el poder a Alemanya. Ésa dir, es tractava de normes sobiranes en el sentitd'instaurar un nou ordre jurídic en el qual lespotències vencedores assumien tots els poders i,entre aquests, la competència per establir un tribunalper jutjar els criminals de guerra alemanys.

El 8 d'agost de 1945 es va concloure el Convenide Londres, al qual es van adherir 19 nacions. A mésde dictar-se les normes que havien de regir el judici,es va elegir Nuremberg com a lloc de celebració.Com a conseqüència de les dilacions sofertes durant

26

el procés d'elaboració de la Carta, la data inicial decomençament prevista per a setembre es va haverde retardar fins a principis de novembre. La duradafinal del procés es va fixar en deu mesos.

La Carta del Tribunal Militar Internacionalelaborada a la Conferència de Londres de 1945establia les categories de delictes (el crim contra lapau o d'agressió, els crims de guerra i els crimscontra la humanitat), mentre que, d'altra banda, esva decidir que només s'enjudiciaria els criminalsprincipals els delictes dels quals no es limitessin a unúnic espai geogràfic. Posteriorment, es va permetreque cada Estat processés els acusats pels crimscomesos al seu territori. Durant la primavera de1945 les quatre potències van anar designant elsmembres dels seus equips jurídics.

Com a resultat del triomf de la concepciónord-americana sobre la manera d'enjudiciament,Estats Units va acabar exercint el paper principal enl'organització del tribunal. La participació britànicava ser limitada a causa dels escassos membres que esvan nomenar per col laborar en la preparació delprocés i va ser eclipsada, en definitiva, per l'equipd'Estats Units.

Entre funcionaris de justícia, taquígrafs, expertsen proves i traductors, Estats Units va enviar uns200 membres que treballaven per a Jackson. Encanvi, en el moment culminant del judici l'equipbritànic va assolir la xifra de 34 persones. El

27

contingent francès era menor a causa dels esforçosper reconstruir el Govern central després del'ocupació alemanya i la divisió del territorinacional.

La vista del primer judici de Nuremberg vadurar 218 dies. Al començament, tots els acusatspresents es van declarar no culpables. La majoriadels acusats es van valer de dues excuses perexpressar la seva innocència: d'una banda, tota laresponsabilitat requeia en el Führer com a autoritatmàxima que dictava ordres, i, d'altra banda,l'obediència deguda.

Davant d'excuses com aquestes, Robert Jacksonva obrir la seva exposició inicial amb les següentsparaules que, després, es van fer famoses: "Lesatrocitats que tractem de jutjar i castigar van ser taninimaginables, tan malvades i de conseqüències tandevastadores que la civilització humana no potpermetre que quedin sense resposta, ja que nosobreviuria a la repetició de tal atrocitat. Que quatregrans nacions, satisfetes amb la seva victòria idolorosament turmentades per la injustíciaesdevinguda, no exerceixin revenja, sinó quedeliberadament sotmetin els enemics capturats alveredicte de la llei, suposa una de les concessionsmés importants que mai no ha fet el poder a laraó".

I concloïa Jackson amb aquesta consideració,davant els qui veien el procés com una revenja dels

28

vencedors: "Hem de deixar clar a tots els alemanysque la falta per la qual asseiem a la banqueta els seusdirigents derrotats no consisteix que hagin perdutuna guerra, sinó que l'hagin començada".

29

L'ESTATUT DE LONDRES

A l'Acord de Londres, s'hi va afegir un estatutper al tribunal, amb les principals normes jurídiquesque en regularien la competència i el funcionament.D'aquesta manera, es tractava d'impedir que elsadvocats dels acusats utilitzessin l'estratègia de negarla seva legitimitat amb l'objectiu de conduir elprocés a una discussió llarga i infructuosa.

L'Acord de Londres es va centrar de manerarellevant en l'establiment de la competència delTribunal Militar Internacional. Respecte dels "granscriminals nazis" es va fixar com a criteri per al seuenjudiciament que els seus crims no tinguessin unalocalització geogràfica precisa. En canvi, elscriminals "menors" van ser jutjats pels tribunalsnacionals dels països ocupats segons les previsionsestablertes en la Declaració de Moscou i segonsl'article 4 del mateix Acord de Londres i pelstribunals d'ocupació assenyalats també a l'article 6del mateix text.

Per tal d'unificar els criteris que haurien de regira les administracions d'ocupació en l'enjudiciamentdels delictes de guerra comesos en territori alemanyes va dictar la Llei número 10 del Consell del

30

Control Aliat el 20 de desembre de 1945, disposicióque establia la competència que les autoritatsd'ocupació concedien als tribunals alemanys per al'enjudiciament de crims realitzats per alemanyscontra altres alemanys o contra persones sensenacionalitat. A l'article 6 de l'Estatut del TribunalInternacional Militar s'establia la definició de crimcontra la pau, crim de guerra i crim contra lahumanitat, alhora que el delicte de pertinença a unaorganització declarada criminal.

Clarament influït pel Tribunal MilitarInternacional de Nuremberg es va crear al Japó elTribunal Militar de Tòquio mitjançant la Declaraciódel comandant suprem de les forces aliades de 19 degener de 1946. El propòsit era el mateix: jutjar elsprincipals dirigents japonesos pels delictes de crimscontra la pau, crims de guerra i crims contra lahumanitat.

Com va succeir a Alemanya, les forcesd'ocupació nord-americanes, a més de jutjar lacúpula del Govern japonès, van jutjar els casosmenors per mitjà d'altres tribunals inferiors. Enaquest cas, el dret aplicable va ser les RegulationsGoverning the Trial of War Criminals, de 24 desetembre de 1945, en les quals es defineixen elsdelictes abans citats de manera anàloga a l'article 6de l'Estatut de Londres de 1945. De les sentènciesemeses en aquests judicis destaca per la sevaimportància i ressonància la dictada contra el general

31

Yamashita, per la qual es va establir laresponsabilitat del superior per no haver impedit ocastigat el fet que un inferior cometés el delicte.

Els principals articles de l'Estatut de Londresestablien els següents punts sobre els quals girarienels assumptes més destacats del judici. Així coml'article 6 definia els crims de guerra, contra la pau icontra la humanitat, l'article 7 fixava laintranscendència del caràcter oficial o fins i tot decap d'Estat de l'acusat, i establia que tal càrrec noserviria per eximir-lo ni per atenuar-ne laresponsabilitat.

L'article 8 indicava que l'actuació encompliment d'ordres no eximia mai deresponsabilitat, però podia servir com acircumstància atenuant. I, finalment, l'article 12preveia la possibilitat de celebrar judicis en absènciade l'acusat.

Els jutges i els fiscals

Els jutges que formaven el tribunal es dividienen titulars i suplents, i n'hi havia dos per cada país.Per tant, el nombre total de jutges era de vuit. Elrepresentant del Regne Unit de Gran Bretanya iIrlanda del Nord era Lord Geoffrey Lawrence, fiscalde la Cort d'Apel lació d'Anglaterra, que va sernomenat pels altres jutges president del Tribunal acausa d'una raó simbòlica de prestar homenatge aAnglaterra, però també per la seva personalitat i

32

fama de jurista.Per part nord-americana, el jutge era Francis

Biddle, fiscal general i secretari de Justícia. Elssoviètics van nomenar jutge el general Nikichenkoque, a diferència de la resta de col legues jutges, eral'únic militar de carrera i assistia a les sessions vestitde militar; era vicepresident de la Cort Suprema del'URSS. Per part francesa, el representant era elprofessor de criminologia i de dret penalinternacional de la Universitat de París, HenriDonnadieu de Vabres.

Quant als fiscals, el representant nord-americàera Robert Jackson, que al final va esdevenir una deles principals figures del judici. Era fiscal general, ihavia estat secretari de Justícia de Roosevelt i jutgedel Tribunal Suprem. Sense cap dubte va ser un delsartífexs del procés i va col laborar decisivament enla redacció dels texts normatius que servirien perdissenyar el tribunal i establir les regles defuncionament del judici pròpiament dit. L'escritd'acusació amb què va obrir el procés estàconsiderat com un magnífic exemple d'eloqüènciajurídica.

Per part britànica, el fiscal va ser Sir DavidMaxwell-Fyfe, fiscal general i membre del partitconservador, el qual després de la victòria laboristaen les eleccions va ser substituït per Sir DavidShawcross. La delegació soviètica estavaencapçalada pel general Rudenko, conseller d'Estat.

33

I per part francesa, l'encarregat de dur a termel'acusació va ser François de Menthon, queposteriorment va ser substituït per Champetier deRibes.

La banqueta: els acusats i les sentències

Les potències aliades no tenien les idees gaireclares sobre quins criteris s'havien d'utilitzar perdeterminar els acusats. Després de diversesdiscussions entre els representants de les potènciesvencedores, els criteris que es van seguir enl'establiment dels tribunals van ser els següents: elscriminals de guerra que haguessin comès els seuscrims en un lloc determinat serien lliurats al paíscorresponent, i els crims no localitzats des del puntde vista geogràfic serien castigats per una decisióconjunta dels aliats. Aquests últims acusats van serels individus jutjats en el judici principal.

D'altra banda, es va establir que els quadresintermedis nazis i els executors de plans criminalsserien jutjats pels tribunals nomenats a les quatrezones en què va ser dividida Alemanya en finalitzarla guerra, pels consells de guerra i pels mateixostribunals alemanys. A això cal sumar la resta detribunals repartits pels diferents països europeus quevan aplicar els principis adoptats a Nuremberg.D'aquesta manera, el Tribunal de Nuremberg nosolament establia jurisprudència per a futurs casosde crims de guerra, sinó també per a la resta de

34

tribunals la finalitat dels quals era jutjar els criminalsnazis i els seus col laboradors.

Els nord-americans van celebrar dotzeprocessos a Nuremberg, en els quals els acusats vanser agrupats per professions (ministres, militars,industrials, magistrats i metges). Allà es van situarels dirigents principals del partit, del Govern i del'aparell militar. Com a conseqüència de l'aplicaciód'aquests criteris, les autoritats militarsnord-americanes van elaborar una llista de més dequatre mil possibles encausats, però posteriormentvan ser reduïts a 570, dels quals finalment van serportats a judici 185. Del total d'acusats en aquestsdotze processos, alguns van morir durant latramitació i el judici i els restants van rebre lessegüents condemnes: 24 van ser condemnats a mort(12 executats), 20 a cadena perpètua, 98 a penes deprivació de llibertat (entre 18 mesos i 20 anys) i 35van ser absolts.

Per mitjà de la Llei de control número 10 es vadisposar que, per a l'enjudiciament a cada zonad'ocupació dels delictes recollits en l'Acord deLondres, serien competents els tribunals de larespectiva potència ocupant. En aplicació d'aquestcriteri, els tribunals americans van iniciar processosa Dachau, Darmstadt i Ludwigsburg, en els quals vahaver-hi 1.021 acusats i 885 condemnats. Entre elsacusats hi havia personal dels camps deconcentració de Buchenwald, Dachau, Flossenburg,

35

Mauthausen i Mittelbau-Dora.A la zona d'ocupació britànica es va processar

alguns alts militars i alguns membres del personaldels camps d'Auschwitz. Els acusats en aquestsprocessos van ser 1.085, i d'ells 240 van rebrecondemna a mort. Dels que complien penes dellibertat els últims van abandonar les presonsbritàniques el 1957, com a conseqüència desuccessives mesures de gràcia.

A la zona francesa es va processar tambépersonal dels camps de concentració. Aqueststribunals van condemnar 2.107 persones, 104 de lesquals a mort. De les que complien penes de presó,també les últimes van sortir-ne el 1957.

Pel que fa als judicis que van tenir lloc enterritori ocupat pels soviètics, no se'n sap ambcertesa el nombre, encara que hi ha coincidència aafirmar que els processats van ser més de deu mil.

En la mateixa llei s'establia que les autoritatsd'ocupació podien autoritzar la competència delstribunals alemanys per perseguir els crims naziscomesos contra ciutadans alemanys. Per aquestacompetència, a la zona que després seria laRepública Federal Alemanya, van ser condemnades4.419 persones per tribunals alemanys, en algunscasos per assumptes relacionats amb crims encamps de concentració, però d'aquesta xifra nomésunes cent ho van ser per delictes contra la vida.

A tots aquests processats, cal sumar aquells que

36

ho serien després a les dues Alemanyes i els que hovan ser en altres estats ocupats pel Tercer Reich. Elnombre exacte és difícil de determinar.

La llista definitiva

Pel que fa al procés principal, l'elaboració de lallista definitiva d'acusats va ser el resultat de diversesdiscussions entre nord-americans, britànics isoviètics. L'UNWCC va ser l'organisme encarregatd'elaborar llistes de criminals de guerra que podrienutilitzar-se quan el recompte acabés facilitant-ne lacaptura i el processament. Els organitzadorsdonaven per segura la culpabilitat de les figures mésdestacades. És per això que Hitler no va figurar a lallista de les Nacions Unides fins que els sorpresosfuncionaris soviètics van assenyalar-ne l'absència, demanera que el seu nom no s'hi va incloure fins almarç de 1945. Una altra omissió era la de HermannGöring, el nom del qual no hi va ser inclòs fins anovembre de 1944.

Més enllà d'aquells individus la culpabilitat delsquals es considerava evident atesa la posició queocupaven en el règim o bé per les proves que esposseïen, el problema principal era decidir qui era ono un criminal de guerra fora d'aquest cercle. Unaaltra de les causes que es trigués tant temps a tancarla llista d'acusats va ser que en finalitzar la guerra sesabia molt poc de l'estructura interna del TercerReich i de les activitats dels seus grups dirigents. En

37

la mesura que no se sabia amb certesa els inclosos ala llista d'acusats, tampoc no es recollien les provesnecessàries per sostenir les acusacions.

Quan Churchill va proposar discutir l'execuciósumaríssima el novembre de 1943 va dir que a lallista de principals criminals n'hi hauria d'haver mésde cinquanta però menys de cent. Però aquestesxifres eren arbitràries. En una altra llista es vaincloure dirigents italians, que, tret de Mussolini,eren desconeguts. Però el 1944 havien desaparegutde la llista els italians, i a la llista de juny de 1945només s'incloïen dirigents de l'Estat alemany i delPartit Nazi. Per tot això, l'expressió "criminalitat del'Eix" va acabar significant "criminalitat alemanya".

Després d'analitzar diverses propostes de llistes,poc abans de celebrar-se a Londres la conferènciaper acordar la formació del tribunal, el Ministerid'Afers Estrangers britànic havia confeccionat unallista. El problema era que Hitler i Goebbelss'havien suïcidat a l'abril al búnquer de la cancelleria.El cap de les SS (la Schutz Staffel o escamots dedefensa), Heinrich Himmler, també s'havia suïcidatel 23 de maig mentre estava sota custòdia britànicaempassant-se una ampolla de cianur que teniaamagada en un queixal. De la llista original nomésquedaven el vicecanceller, Göring, i el ministred'Assumptes Exteriors, Von Ribentropp.

38

La responsabilitat de les organitzacions

La idea nord-americana de qui era responsablede crims de guerra diferia de la britànica en un detallfonamental. Des del principi dels preparatius delprocés es donava per establert no solament queserien acusats individus concrets, sinó tambéorganitzacions senceres que, per la seva mateixanaturalesa, fossin considerades criminals.L'inspirador de la idea de la culpabilitat col lectivava ser el coronel Murray Bernays, un lletrat quetreballava a la secció administrativa de l'Estat Majorde l'Exèrcit i un dels experts jurídics més destacatsque va tractar de definir amb precisió el caràcter delprocés i de les acusacions. Adduïa que en un procéses podia acusar una organització a través dequalsevol membre que se'n considerés representant;una vegada declarat el culpable de conspirar percometre crims, tant el membre jutjat com elsmembres restants de l'organització serienconsiderats culpables.

Aquest dubtós procediment, que no teniaprecedents en el dret internacional, permetriaconduir a l'estrada acusats d'organitzacions com laGestapo o les SS en general i no solament els pocsindividus situats en els nivells més alts de la sevajerarquia.

A Stimson, el secretari de Defensa, li va agradarla proposta com també al secretari d'Estat

39

nord-americà. Ambdós van exposar a Rooseveltl'estratègia de la política per a crims de guerra,incloent la proposta que els processos que secelebressin en el futur jutgessin no solament elsdirigents alemanys, sinó també les "organitzacionsque havien actuat a les seves ordres". Aquesta va serla posició nord-americana quan per l'abril es vaniniciar les converses amb els britànics. S'havia paratpoca atenció a les organitzacions que es podriaacusar, a part de les SS, les SA (Divisió d'Assalt) i laGestapo, però la idea de responsabilitat col lectivaes considerava un mitjà més efectiu d'acusar totl'aparell de l'Estat nazi que el processament delsdotze homes que el dirigien.

Les notícies que arribaven sobre la detenció o lafugida dels possibles acusats va comportar que hihagués diferents llistes. En aquest sentit, ladesaparició de Hitler, de Himmler i de Goebbels vadeixar un buit en la llista d'acusats difícil d'ompliratesa la rellevància que aquests tenien en l'estructurade govern del Tercer Reich i la seva implicació enl'inici de la guerra i en la política d'extermini delsjueus.

En una reunió feta el juny, es va fixar el principiaprovat pels equips nord-americà i britànic quepodien comparèixer individus com a membresd'organitzacions o de sectors empresarials. Laqüestió es limitaria llavors a assenyalar els millorscandidats per representar les forces armades, la

40

Gestapo o a l'aparell antisemita del Partit Nazi.En optar-se per assenyalar únicament un reduït

nombre d'individus representatius es va aconseguirdisminuir a poc a poc la quantitat total de possiblesacusats. El costat soviètic en volia menys de cent. Lallista nord-americana en contenia 72, dels quals lamajoria era de dirigents del partit, empresarisimportants i comandaments militars. La llistabritànica era molt més breu: Göring, VonRibbentrop, Ley, Rosenberg, Kaltenbrunner iFrick.

A l'agost, es va arribar a un acord entre lesposicions nord-americana i britànica i es va redactaruna llista de 24 noms que es va considerar "laprimera llista d'acusats", però hi havia moltesdiscussions de fons que van prosseguir gairebé finsa la vigília del judici. El principal punt de discòrdiaera el tracte que calia donar als militars i alsempresaris més destacats.

La decisió inicial de citar Keitel enrespresentació del militarisme es va modificar i s'hivan incloure els noms de Jodl, Raeder i Dönitz. EraDönitz qui més preocupava ja que es pensava que lacausa en contra d'ell era massa feble per presentar-sepúblicament. En canvi, la causa contra Raeder esconsiderava més segura, però tampoc no totalment.Malgrat els dubtes, Jackson es va convèncer que eranecessari jutjar el militarisme alemany.

El principal problema el constituïa la inclusió de

41

dirigents econòmics. Hi havia fortes pressionsperquè l'empresariat fos considerat còmplice delscrims del règim. L'actitud soviètica, que el professorTrainin va encarregar-se d'expressar, era conseqüentamb la teoria marxista en interpretar que els agentsprincipals van ser Hitler i els seus subordinats, peròque hi havia una base socioeconòmica formada pelsindustrials i financers que compartien amb el règimla responsabilitat dels seus crims com a còmplices iauxiliars.

Per a Trainin, els caps industrials i financerseren, penalment, tan responsables com elsdelinqüents polítics. Amb aquesta interpretació nosolament hi estaven d'acord alguns socialisteseuropeus, sinó també alguns juristes nord-americansque durant la dècada anterior s'havien enfrontat alsgrans conglomerats d'empreses el poder de les qualshavien volgut limitar.

Però l'acusació econòmica era més difícild'articular en termes jurídics. L'equip de Jackson vabuscar suport en un marc jurídic i finalment el quees va fer va ser considerar que aquelles empresesformaven un conjunt caracteritzat per una sèrie depràctiques que demostraven una intenció criminal,així com que hi havia hagut un fort vincle entrepolítica econòmica i preparació de la guerra. Dosexemples d'aquests dubtes i vaivens són els casos deHjalmar Schacht i Gustav Krupp.

Hjalmar Schacht era banquer, simpatitzant de

42

Hitler des de 1933, encara que no era nazi. Va serpresident del Reichsbank i després ministred'Economia. Va ser un dels artífexs de la resurreccióeconòmica alemanya, fins que el 1937, desprésd'enfrontar-se a Göring i després al mateix Hitler, vaser destituït. Schacht no havia figurat en cap llistainicial, però el seu nom hi va ser inclòs el juliol perpressions nord-americanes i soviètiques.

La decisió d'incloure el vell i xacrós fabricantd'armes Gustav Krupp entre els principals criminalsde guerra també es va criticar sobre la base que nohi havia proves de la seva complicitat en crims deguerra ni en activitats polítiques, però Jackson no esva rendir en el seu objectiu, ja que volia que hicomparegués en representació de la indústria pesantalemanya. Quan es va saber que Krupp estava massafeble per ser processat, Jackson va voler que elsubstituís el seu fill Alfred, i va al legar que algúhavia de representar els industrials davant deltribunal. Però encara que Jackson va prometre alpresident d'Estats Units que portaria algun industriala l'estrada, cap dels seus aliats no li va donar suport.En definitiva, a la llista d'acusats només vanaparèixer Shacht i el seu successor, Walther Funk,com a representants del capitalisme alemany.

El juliol s'havia elaborat la primera llistacompleta d'aquestes organitzacions. El Partit Naziestava representat pel seu quadre de comandamentsi per les Joventuts Hitlerianes (HJ); entre els altres

43

organismes hi havia l'RSHA(Reichssicherheitshauptamt o Oficina Central deSeguretat del Reich), les SS, les SA, la Gestapo, l'SD(Servei de Seguretat), el Comandament Suprem, l'AltEstat Major i els alts comandaments dels tresexèrcits. L'objectiu d'acusar organitzacions eradesemmascarar el caràcter criminal del règim, peròtambé s'esperava que si es podia demostrar lapertinença d'individus concrets a una organitzaciócriminal s'acceleraria la celebració d'altres judiciscontra criminals menors.

Però malgrat l'esforç per acusar lesorganitzacions, demostrar-ne la responsabilitatplantejava dificultats ja que es qualificava decriminals activitats que normalment no s'hiconsideraven, i a més s'afegia el problema deconsiderar aquestes accions delictives amb efectesretroactius. Les dificultats inherents a la demostracióde la responsabilitat de les organitzacions vanobligar l'equip fiscal nord-americà a reduir a 7 les 16formacions inicialment acusades: el Govern delReich, el quadre de comandaments del partit, les SS,les SA, la Gestapo, l'SD, l'Alt Estat Major i elComandament Suprem de les forces armades.

La llista dels criminals de guerra que serienjutjats es va fer pública el 29 d'agost, la de lesorganitzacions va aparèixer després i es va aprovarel 5 d'octubre. La llista reflectia una sèrie decompromisos i incloïa noms la culpabilitat dels quals

44

era difícil de demostrar: Dönitz, Raeder, Schacht iVon Neurath.

Altres acusats, en absència dels autènticsdirigents que van prendre les decisions mésrellevants, representaven algun membre decisiu delrègim: Keitel en representació de Hitler;Kaltenbrunner, de Himmler; Fritzsche, deGoebbels. La resta va ser inclosa a causa de la sevafunció, del seu càrrec o de la seva reputació. Uns perhaver format part del Govern o ser dirigents delpartit (Frick, Speer, Frank, Von Ribbentrop, Hess,Rosenberg, Bormann, Von Papen i Von Schirach).D'altres, malgrat haver estat funcionaris de menorcategoria, per haver tingut un important paper en lesactivitats racistes o imperialistes del règim, la qualcosa en justificava la inclusió. Aquest va ser el cas deStreicher, Seyss-Inquart i Saucker.

No obstant això, hi va haver curiosesomissions: el cap de la Gestapo, Müller; el ministrede Justícia, Otto Thierack; el ministre de Treball,Franz Seldter, o el d'Agricultura, Walther Darré,responsable així mateix de la filosofia de "sang iterra". Tots havien figurat en versions anteriors del'acta d'acusació, tret de Müller, la identitat del qualva passar gairebé totalment per alt als equipsd'investigació.Els acusats principals

El major interès es va centrar en els acusats en

45

el procés principal. Entre ells, Hermann Göring era,sens dubte, el dirigent nazi més important entre elsque estaven asseguts a la banqueta, ja que ocupava elsegon càrrec en importància en l'estructura de podernazi darrere de Hitler. Va ser l'organitzador de laGestapo i del primitiu sistema de camps deconcentració, encara que, a partir de 1934, vanpassar a ser controlats per Himmler. Juntament ambHitler, Himmler i Heydrich, va ser l'artífex delscrims de guerra i contra la humanitat. Encara queera l'anomenat a succeir Hitler, en els últims anys enva anar perdent la confiança.

Göring tenia una personalitat complexa. D'unabanda, era un individu tremendament ambiciós isense escrúpols i la seva moral va anar-secorrompent progressivament per satisfer els seusdesigs de luxe i la seva addicció a les drogues. Peròd'altra banda, no era un dels nazis més antisemita.En la sentència va ser condemnat a mort per crimscontra la pau, crims de guerra i crims contra lahumanitat. Es va lliurar del penjament perquè la nitabans va aconseguir suïcidar-se.

Rudolf Hess va ser un dels primerscol laboradors de Hitler amb el qual va compartir lapena per l'intent de cop d'Estat de 1923. Era elgeneral de les SS i de les SA a més de lloctinent deHitler. Era una persona tímida i acomplexada.Malgrat això, Hitler va premiar la seva lleialtatnomenant-lo el seu successor el 1933. Però

46

sorprenentment va protagonitzar un delsesdeveniments més rellevants i estranys de la SegonaGuerra Mundial en volar de manera secreta a GranBretanya el 1941 per establir, pel seu compte, unacord de pau mitjançant el qual Alemanya quedarialliure per actuar a Europa. El seu caràcter vaportar-lo sovint a consultar astròlegs i societatsesotèriques, cosa que feia que se sospités que patiaalgun tipus de problema psicològic.

En el judici de Nuremberg va donar laimpressió d'estar pertorbat mentalment, però en undels al legats finals va declarar: "No lamento res. Sihagués de tornar a fer-ho, actuaria de la mateixamanera, sabent que està preparada la foguera per ami". Va ser condemnat a presó perpètua per crimscontra la pau.

Karl Dönitz, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl i ErichRaeder eren militars d'alta graduació. Dönitz va serel successor de Hitler després que aquest se suïcidéssent cap del Govern alemany. Va ser condemnat adeu anys de presó per crim contra la pau i crimscontra la humanitat. Jodl i Keitel van sercondemnats a morir penjats per crim contra la pau,crims de guerra i crims contra la humanitat. Raederva ser condemnat a tres anys de presó per crimcontra la pau i crims de guerra.

Wilhelm Frick era general de les SS i ministred'Interior del Reich i posteriorment protector deBohèmia i de Moràvia. La principal acusació que va

47

recaure sobre ell va ser haver preparat les lleis queestablien la discriminació i persecució dels jueus. Lacondemna que va rebre va ser morir penjat per crimcontra la pau, crims de guerra i crims contra lahumanitat.

Hans Frank va ser director del Servei Jurídic delPartit Nazi, ministre de Justícia i governador dePolònia i, per això, tenia àmplies competènciessobre els camps de concentració polonesos, entreels quals hi havia el d'Auschwitz. Per la sevaresponsabilitat en l'explotació i mort sistemàtica enels seus dominis va ser condemnat a morir penjatper crims de guerra i crims contra la humanitat.

Hans Fritsche era el cap de radiodifusió i de lasecció de premsa del Ministeri de Propaganda delReich. Va ser absolt.

Alfred Rosenberg era conegut com "el filòsof" ipromotor principal de la ideologia nazi. També vaser ministre dels territoris de l'Est. La sentència vaser a mort per penjament per crim contra la pau,crims de guerra i crims contra la humanitat.

Konstantin von Neurath era general de les SS iva ser ministre d'Exteriors fins a 1938 i president delConsell de Ministres Secret. També va ser protectorde Bohemia i Moràvia. Igual que Hans Franck, se'lva acusar de persecució dels jueus. Va sercondemnat a quinze anys de presó per crim contrala pau, crims de guerra i crims contra la humanitat.

Joachim von Ribbentrop va ser ministre

48

d'Assumptes Exteriors a partir de 1938 i vacol laborar amb Hitler en la provocació de la guerra.Se'l va acusar de deportació de jueus als campsd'extermini. La seva sentència va ser morir penjatper crim contra la pau, crims de guerra i crimscontra la humanitat.

Hjalmar Schacht va ser ministre d'Economia ipresident del Banc Central alemany entre 1933 i1939. Va ser absolt.

Walter Funk va ser ministre d'Economia itambé president del Banc Central, i se'l va acusarprincipalment d'haver organitzat i executatl'explotació econòmica dels diferents països ocupats.Va ser sentenciat a cadena perpètua per crim contrala pau, crims de guerra i crims contra la humanitat.

Ernst Kaltenbrunner va ser general de les SS,secretari d'Estat per a la Seguretat d'Àustria isuccessor de Heydrich com a cap de la Gestapo i deles SS. La seva condemna va ser la mort perpenjament per crims de guerra i crims contra lahumanitat.

Arthur Seyss-Inquart era general de les SS,ministre de l'Interior i de Seguretat d'Àustria des de1938 i comissari del Reich per als Països Baixos apartir de 1940. Va ser condemnat a mort per crimcontra la humanitat, crims de guerra i crim contra lapau.

Julius Streicher va ser general de les SA,governador de França i redactor cap de la revista

49

nazi Der Stürmer, en la qual es difonia una ideologiaantisemita extrema. Va ser sentenciat a mort a laforca per crims contra la humanitat.

Fritz Sauckel va ser general de les SS i ministrede Treball en el marc del Pla Quinquennal, és a dir,encarregat del reclutament d'obrers per als camps deconcentració. Va ser condemnat a la forca per crimsde guerra i crims contra la humanitat.

Baldur von Schirach era el representant de lesjoves generacions nazis, i més tard va ser comissaride Defensa del Reich. Va ser condemnat a vint anysde presó per crims contra la humanitat.

Albert Speer va ser l'arquitecte preferit de Hitleri posteriorment nomenat ministre d'Armament. Vaser l'organitzador del treball que s'havia de dur aterme en els camps de concentració. Va sercondemnat a vint anys de presó per crims de guerrai crims contra la humanitat.

Franz von Papen era membre del partit decentre que a partir de 1932 va acceptar col laboraramb el Govern de Hitler, i va ocupar lavicecancelleria del Govern fins a 1934. Després vaanar ocupant altres càrrecs dins de l'estructura depoder del Reich. Va ser absolt.Els absents

En el banc dels acusats hi faltaven alguns delsprincipals dirigents nazis, que s'havien suïcidat ohavien fugit aprofitant la confusió que regnava a

50

Alemanya i Europa en general al final de la guerra.Adolf Hitler es va suicidar el 30 d'abril de 1945.

Per succeir-lo no havia pensat ni en Himmler ni enGöring sinó que havia nomenat l'almirall Dönitz peral lloc de president del Reich i comandant supremde les forces armades, i Goebbels com a noucanceller (ministre de Propaganda i plenipotenciariper a la guerra total). Però l'endemà del suïcidi deHitler, Goebbels també es va suïcidar, desprésd'haver matat la seva esposa i sis fills. Un altre delspotencials acusats, Reinhard Heydrich, cap de lapolicia secreta de l'Estat i del Departament de laSeguretat de l'Estat, havia mort en un atemptat de laresistència txeca el 4 de juny de 1942.

Heinrich Himmler, cap de les SS i ministre del'Interior, i com a tal organitzador de la SolucióFinal, havia aconseguit fugir amb documentaciófalsa i finalment es va suïcidar el 23 de maig de1945.

Un altre dels pròfugs més famosos nazis va serAdolf Eichmann, cap de la Secció Jueva de laGestapo i oficial de les SS. Va ser el principalresponsable de l'organització de les deportacionsdels jueus i de la resta de víctimes de la Solució Finalcap als camps de concentració. Eichmann vaaconseguir escapar a Argentina, on va viure ambcerta tranquil litat fins que va ser localitzat el 1960pels serveis secrets israelians i va ser portat en secreta Jesuralem, on va ser processat i condemnat a la

51

pena de mort.Una altra absència notable va ser la de Martin

Bormann, cap de la Cancelleria del Partit, general deles SS i de les SA i secretari personal de Hitler desde 1943 i sobre el qual va exercir gran influència.Malgrat no ser-hi present, el Tribunal de Nurembergva procedir contra ell per l'important paper que vatenir en la persecució dels jueus, i se'l va culpar decrims de guerra i de crims contra la humanitat. L'any1954 se'l va donar per mort oficialment.

52

EL PROCÉS DE NUREMBERG

El procés va començar el 20 de novembre de1945 a la gran sala d'audiència del Palau de Justíciade Nuremberg i es van fer 402 vistes públiques alllarg de deu mesos. Les sentències van ser llegides el30 de setembre i l'1 d'octubre de 1946.

Després d'una breu introducció del presidentdel Tribunal, l'anglès Geoffrey Lawrence, els fiscalsvan fer una lectura de les actes d'acusació. L'endemàes va demanar als acusats que es declaressinculpables o innocents. Entre els fiscals va destacar elnord-americà Robert Jackson.

En la seva primera intervenció va presentar undiscurs en el qual va resumir elegantment elsprincipals objectius que es perseguien amb el judici:"El privilegi d'inaugurar, per primera vegada en lahistòria, un procés per crims contra la humanitatimposa una greu responsabilitat. Els crims que enspreparem a condemnar i castigar han estatpremeditats, han tingut conseqüències nefastes iruïnoses que la civilització no pot ignorar perquè nopodria sobreviure si tot això es repetís".

El discurs incidia en l'esforç que estavenefectuant les potències vencedores per dur a terme

53

un judici just i no una revenja dels vencedors sobreels vençuts. I el pes de la llei també havia de recauresobre els principals artífexs dels diferents crims:"Aquest procés representa l'esforç de quatre de lespotències més poderoses del món i compta amb elsuport de disset més per recórrer al dretinternacional davant la major amenaça de la nostraèpoca, la guerra d'agressió. El món exigeix que la lleino es limiti al simple càstig dels crims comunscomesos per personatges menors. La llei ha decolpejar de la mateixa manera aquells que detenen elpoder i que en fan un ús deliberat i concertat,iniciant una cadena d'actes criminals que no harespectat cap angle de la terra".

Jackson era conscient de la rellevància d'aquestjudici i de l'impacte que tindria en el dretinternacional com a instrument de prevenció deconflictes internacionals: "La importància d'aquestprocés ve donada pel fet que els presoners són unainfluència amenaçadora que romandrà amagada almón molt temps després que s'hagin tornat pols.Demostrarem que aquests homes [els presoners]són símbol viu de l'odi racial, del terrorisme i de laviolència, de l'arrogància i de la ferocitat del poder.Són l'emblema d'un nacionalisme i d'un militarismeviolent, de les intrigues i de la guerra que han portatEuropa al caos, exterminant els homes, destruint lescases i deixant-les més pobres. El món civilitzat nopot descendir a comprometre's amb tendències

54

socials que retrobarien vigor si nosaltres tractéssimde manera equívoca o indecisa aquests homes en elsquals aquestes tendències encara sobreviuen".

El diagnòstic de Jackson en començar el judicino anava mal encaminat, malgrat que en aquellmoment no es tenia tota la informació sobre lesbarbàries nazis. En aquest sentit, val la penaassenyalar que el 29 de novembre de 1945 es vaanunciar la projecció d'un documental sobre elscamps de concentració.

Era la primera vegada des de l'acabament de laguerra que es va poder veure la immensa tascad'aniquilació i de crueltat dels nazis. És per això queno és estrany que Jackson digués això: "El queaquests homes representen va ser mostrat ambpaciència i lentament. Subministrarem les provesindubtables d'accions inimaginables. En la llista delsseus crims no falta cap acte que pogués serconcebut per individus amb un orgull, una ferocitatpatològica i un desig desenfrenat de poder".

Jackson no va deixar d'esmentar les diferènciesentre el judici que estava en curs i el procés deLipsia (pel qual es van jutjar després de la PrimeraGuerra Mundial soldats alemanys): "Mai no haviaocorregut fins avui en la història del dret ques'intentés examinar en l'àmbit del mateix procés undecenni sencer, interessant un continent complet iprenent en consideració un conjunt de països i unnombre incalculable d'homes i de fets. Malgrat

55

l'enormitat de la tasca, el món sencer preténenfrontar-s'hi immediatament".

Els delictes pels quals van ser acusats elsprincipals dirigents nazis van ser els següents: crimscontra la pau, crims de guerra, crims contra lahumanitat i conspiració, és a dir, un pla comú per aldelicte. Començarem l'explicació per l'últim.

La doctrina del complot

A diferència del que va ocórrer a la PrimeraGuerra Mundial, en què hi va haver una disputasobre "la culpa de la guerra", a Nuremberg no hi vahaver dubtes sobre la culpabilitat alemanya. Hitler ila cúpula dirigent del Govern nazi havien dissenyatun pla per conquerir Europa per mitjà de la guerra.No en va havien ocupat o envaït Àustria,Txecoslovàquia, Polònia, Dinamarca, Noruega,Holanda, Bèlgica, Luxemburg, França, Iugoslàvia,Grècia i la Unió Soviètica. Eren fets històricsirrefutables.

Tanmateix, la causa contra els principalscriminals de guerra va resultar menys senzilla delque semblava. Una de les dificultats consistia aadjudicar als acusats la responsabilitat per actesconcrets. Respecte dels crims específics, no hi vahaver major problema en concloure que aquests esjutjarien als països on s'haguessin comès. Elproblema era trobar un altre criteri per jutjar iresponsabilitzar aquells subjectes que no havien

56

matat, torturat o humiliat en el context de la guerrao de l'Holocaust, però que havien estat els quehavien dissenyat el pla o havien donat les ordresmés generals. I va ser precisament per resoldreaquest problema jurídic que es va introduir la ideade conspiració (o complot).

El promotor d'aquesta figura delictiva va serMurray Bernays, que va comprendre que la"conspiració per sotmetre Europa" era la fórmulaideal que permetia incloure legalment un ampliventall de crims en un sol acte general. A lesautoritats nord-americanes els va semblar bé la ideaque hi hagués una demostrable "intenció criminalunitària en tots els actes del nazisme", ja que aquestenfocament permetria en judicis futurs no solamentdemostrar l'existència de conspiració per cometrecrims de guerra contra altres poblacions agredides,sinó introduir la idea que el terror i el racismeinteriors formaven part de la mateixa conspiraciógeneral. El Departament de Guerra, per tant, vadonar suport a aquesta proposta per demostrar lacriminalitat dels dirigents alemanys.

Es va sol licitar a Bernays que presentés elsarguments jurídics així com també la llista d'aquellsactes que no sent crims de guerra en sentit tècnic oactes criminals, podien ser considerats part d'unaconspiració si el resultat final era la guerrad'agressió. En aquestes circumstàncies, es podriaincriminar tot aquell que fos considerat partícip de

57

la conspiració, encara que no es pogués adjudicar acap individu concret un "acte demostrable". Bernaysno veia dificultats jurídiques per datar la conspiracióel 30 de gener de 1933, dia en què Hitler va serdesignat canceller d'Alemanya.

La teoria de la conspiració va acabarinstal lant-se fermament en totes les conversesnord-americanes sobre la base que una acusaciód'aquesta índole eliminava la necessitat de més d'untribunal, ja que incloïa totes les acusacions queprobablement es formularien, des d'emprendre unaguerra d'agressió fins a esclavitzar en èpocaprebèl lica la població alemanya, passant perl'extermini dels jueus.

Una altra virtut de la figura de la conspiració ésque no admetia l'al legat defensiu de "jo nomésobeïa ordres". Una conspiració suggeria cert grau departicipació voluntària o de complicitat fins i tot enacusats molt allunyats de la guerra o de l'Holocaust.Quan Jackson es va fer càrrec de la preparació delprocés, la hipòtesi subjacent en l'acusaciónord-americana era que anteriorment a l'inici de laguerra els principals dirigents nazis ja tenien un placompartit dirigit cap al domini total d'Europa.

Però no era tan fàcil sostenir i provar que lapolítica nazi pogués reduir-se a un pla d'acció únic,la qual cosa va fer que els juristes nord-americanstergiversessin algunes dades històriques. En tot cas,la intenció no era exposar que els nazis havien

58

planejat i organitzat la conquesta d'Europa sinópermetre la vinculació de les guerres de conquestaamb crims comesos fins i tot abans de 1939 contrala població alemanya i amb les barbaritatsperpetrades en zones ocupades contra els grupsvíctimes de l'Holocaust.La persecució dels jueus

Subjacent a la introducció del complot hi haviael desig d'incloure la persecució i la matança delsjueus com a crim castigable per un tribunalinternacional regit pel dret internacional. De fet, elsgrups jueus nord-americans van exigir alDepartament de Guerra que la persecucióantisemita fos una acusació concreta. Amb el mateixpropòsit l'acadèmic polonès d'origen jueu, RafaelLemkin, va definir el 1944 per primera vegada eldelicte de genocidi (geno en grec significa raça,mentre que l'arrel llatina cidi té el significat dematar), però no era una categoria reconeguda peldret internacional.

En el document preparat el juliol de 1945 per al'Assessoria Jurídica General de l'Exèrcit es definiael nou delicte com "la destrucció d'una nació o d'ungrup ètnic. D'una manera general, genocidi nosignifica necessàriament la destrucció immediatad'una nació. El que més aviat es proposa és definirun pla d'accions coordinat, a fi de destruir elsfonaments essencials de la vida dels grups nacionals,

59

la finalitat del qual és eliminar aquests mateixosgrups. Els objectius del pla serien la desintegració deles institucions polítiques i socials, de la cultura, dela llengua, dels sentiments nacionals, de la religió ide la vida econòmica d'aquests grups nacionals; i ladestrucció de la seguretat personal, de la llibertat, dela salut, de la dignitat, i fins i tot de les vides delsindividus que pertanyen a aquests grups. El genocidiestà dirigit contra el grup nacional com a entitat, iles accions que arrossega són dutes a terme contraindividus, no per les seves qualitats individuals, sinóperquè pertanyen al grup nacional".

El problema que sorgia era que els jueus noconstituïen ni formaven una "nació" en el sentitcomú del terme. El problema de definir l'homicidiracial es va resoldre ideant una altra categoria novade delicte internacional: el "crim contra lahumanitat". Es tractava de crims no tinguts encompte en anteriors acords sorgits de les lleis deguerra i havien de comprendre "les atrocitats ipersecucions per motius racials, religiosos o polítics"comeses pel règim nazi des de 1933.

A mitjan juliol de 1945, Jackson tenia ja unaidea clara de les acusacions que calia formular contraels principals criminals de guerra. Totes erenderivacions del pla criminal col lectiu, que era laprimera acusació de conspiració. Les acusacionsrestants estaven agrupades sota tres encapçalaments:l'inici de guerres d'agressió en contra dels tractats

60

vigents, la comissió de crims de guerra transgredintels usos, costums i lleis de guerra i la planificació icomissió d'altres persecucions dins i forad'Alemanya (crims contra la humanitat). Aquestesacusacions es van reproduir en l'Acord sobre elTribunal que van firmar les quatre potències aliadesel 8 d'agost i van formar la base de l'acusaciódefinitiva, que es va formalitzar el 6 d'octubre.Com provar el pla d'agressió

Aquesta estratègia jurídica dissenyada perJackson comptava amb poc suport a Londres, on estenia la imatge que Hitler i els nazis havien tingutintencions agressives des del començament, peròque el més probable era que els seus plans d'agressióanessin canviant amb el temps segons lescircumstàncies i que adoptessin a poc a poc la formaamb què al final es van dur a terme.

En aquesta línia d'escepticisme sobre el complotper iniciar una guerra la finalitat de la qual era eldomini d'Europa, el Ministeri d'Afers Estrangersbritànic va analitzar detingudament el Mein Kampf iva arribar a la conclusió que "no hi figuren plansnazis de conquesta i domini, ni plenament ni demanera manifesta". Per a alguns historiadors la ideade la conspiració col lectiva era absurda.

Però més enllà del que creguessin sobre si hihavia o no un pla d'agressió, quedava el problemade com provar-lo, ja que sent innegable que s'havia

61

realitzat una guerra d'agressió i que s'havienperpetrat atrocitats terribles, era molt difícildemostrar aquesta intenció comuna i planificada. Enels encara no sis mesos que van transcórrer entre elfinal de la guerra i el començament del judici, larecerca de proves va estar dificultada pel fet de nosaber contra qui es procedia i de què se l'acusava.

Per l'agost ja hi havia una bona part de lesproves que es consideraven necessàries per prepararuna acusació efectiva. Els punts que llavors ja erenmés febles han mantingut la seva feblesa: pocshistoriadors han donat suport a la teoria del pla i laconspiració generals. Gairebé ningú no discuteixque Hitler volgués fer la guerra en cert moment,però l'ocasió i la naturalesa d'aquelles campanyes vaser deguda en gran part a canviants circumstànciesinternacionals. I el més decisiu en aquest punt ésque no s'han trobat proves de la decisió sobre elgenocidi.

No hi ha proves escrites de la voluntat de Hitleri els seus col laboradors de dur a terme l'exterminidels jueus, més enllà del coneixement de la famosareunió el 1942 en un palau a la vora del llac Wansee,on Heydrich, Eichmann i altres jerarques del partit ide l'Administració nazi van planificar-ne larealització.

Des d'un punt de vista jurídic, les objeccions ala teoria de la conspiració també eren serioses ja quesent cert que el dret nord-americà tenia en compte

62

la noció de complot i, de fet, s'havia utilitzat contrala xarxa de grans empreses que actuaven en formade càrtel, ni el dret francès ni el soviètic no admetienla idea de conspiració com a tal. D'altra banda,l'enfocament també costava de fer encaixar entre elsconceptes jurídics fonamentals del dret alemany.

En el dret anglosaxó sí que funcionava la ideadel complot, que s'explicava d'una manera senzillaamb l'analogia de l'acusació contra una banda degàngsters per a la qual no era necessari provar laparticipació d'un dels seus membres en un delicte,sinó que n'hi havia prou de demostrar-ne lapertinença a la banda.

Però segons el dret alemany, per castigar unindividu per un delicte manifest calia demostrar-nela participació directa davant del tribunal. És peraixò que els equips francès i soviètic preferien noesmentar com a acusació principal la conspiració peremprendre la guerra d'agressió i substituir-la pelsactes concrets de transgressió i barbàrie relacionatsamb l'inici de la guerra.

Per iniciativa britànica es va donar satisfaccióals soviètics i francesos i es va eliminar de l'acusacióde conspiració general les referències als crims deguerra i a crims contra la humanitat, i es va limitar laconspiració a l'inici de la guerra d'agressió.

En definitiva, amb aquesta doctrina, el tribunal,fins i tot partint de la base que els crims havien estatrealitzats per persones concretes i no per

63

institucions abstractes, va acusar molts individusprecisament per la seva pertinença a organitzacionsdeclarades criminals. I això amb independència quefossin organitzacions polítiques, policials o militars.Les condemnes no van afectar el quadreinstitucional de l'Alemanya nazi en conjunt. En lallista d'organitzacions considerades no criminals esvan incloure les tres següents.Tres organitzacions no criminals

Primer, el Govern del Reich, entenent com a talel Govern regular, els membres del Consell deMinistres per a la defensa del Reich i els membresdel Consell Secret. Com que es va considerar que nohi va haver un funcionament institucional, es vadictaminar que els integrants del Govern que vanparticipar en la preparació i el desencadenament dela guerra ho van fer com a persones individuals. Enefecte, Hitler tenia un poder gairebé omnímode, perla qual cosa no era imaginable que ells haguessinpres decisions tan importants com iniciar una guerrad'agressió. D'altra banda, des de 1937 no es reunia ien realitat no funcionava com a Govern.

Segon, les SA, que van ser creades el 1921 pertal de desenvolupar tasques d'ordre públic. Enrealitat, funcionaven com una formació paramilitarde caràcter polític, com un braç armat del partit. Vaser una organització fonamental en la conquesta delpoder polític pels nazis alhora que instrument de

64

difusió ideològica. El nombre d'afiliats va créixerràpidament en absorbir grups i associacions petitespseudomilitaritzades. Aquí també la inscripció eravoluntària. El 1933, els membres de les SA sumavenun total de 4.500.000, quantitat que es va reduir a3.000.000 el 1939. Entre les seves finalitats hi havia,a més del manteniment de l'ordre públic (que enrealitat significava provocar desordres), la publicitatnazi, la vigilància dels camps de concentració i lapersecució dels jueus.

El 30 de juny de 1934, va tenir lloc el que esconeix com "la nit dels ganivets llargs", l'assalt iassassinat dels principals membres de la SA inclòs elseu cap, Ernst Röhm. En realitat, sota l'excusa queles SA estaven muntant una conspiració, Hitler,encoratjat per Himmler, va decidir colpejar aquestaorganització en favor de les SS. A partir d'aquestmoment, les SA van quedar com una associació desimpatitzants sense gaire rellevància enl'organigrama nazi.

I tercer, l'Alt Comandament de la Wehrmacht il'Estat Major de l'exèrcit alemany: no va serconsiderada una organització criminal, però en lasentència es va recollir que els oficials de l'exèrcitvan ser "responsables en alt grau dels sofriments ipenalitats que van patir milions de persones" i quemolts "van participar activament en tots els crimsd'una manera directa o indirecta".

65

Quatre organitzacions criminals

En canvi, el Tribunal de Nuremberg sí que vaconsiderar criminals les quatre organitzacions queesmentem tot seguit.

Primer, el grup dirigent del Partit Nazi.L'organització es regia per una jerarquia moltdetallada a la cúspide de la qual hi havia Hitler i quepassava pel cap de la Cancelleria (primer RudolfHess i després Martin Bormann), assistit pel ConsellDirectiu del Tercer Reich. El territori del Reich idels països ocupats estava dividit encircumscripcions, en les quals el càrrec suprem era elGauletier (cap de regió); per sota d'aquest se situavael cap de zona (Kreisleiter), el cap de localitat(Orstgruppenleiter) i el cap de cèl lula (Zellenleiter), i finsi tot els caps d'edifici (Blockleiter). En total, sumaven600.000 persones, la majoria, voluntàries.

Segon, les SS, creades el 1925 com a seccionsd'elit de les SA. Hi havia diverses seccions:l'Allgemeine SS, és a dir, la SS ordinària, que el 1933comptava amb 240.000 membres. Altres seccions deles SS eren la tristament famosa TotenkopfVerbände (les unitats de les SS amb la calavera) i lesWaffen SS (les SS armades). Aquestes últimescomptaven al final de la guerra amb 580.000persones enquadrades en 40 divisions, dos terços deles quals estaven formades per voluntaris. Desprésde l'arribada dels nazis al poder es van centrar en la

66

seguretat interior, és a dir, en tasques repressives.L'any 1934, es van convertir en unitats independentsdel partit i es van encarregar d'administrar i vigilarels camps de concentració i d'eliminar els detingutsper raons racials o polítiques.

Tercer, l'SD (Policia d'Ocupació). El cap màximera Reinhard Heydrich. Era una organitzaciósubalterna de les SS amb la qual va ser unificada el1939, moment a partir del qual es va dir RSHA.Després de l'assassinat de Heydrich, en va ocupar ellloc Ernst Kaltenbrunner. Estava integrada per unestres mil persones aproximadament.

I quart, la Gestapo (policia secreta de l'Estat),que, organitzada el 1933, tenia encomanada larepressió de tota acció o pensament considerat pelsnazis com a oposició política al règim. Gestapo i SDvan posar en funcionament els camps deconcentració. Agrupava aproximadamentcinquanta-mil persones. Tant l'SD com la Gestapovan cometre nombrosos crims, inclosos segrests,tortures i assassinats, i a més van participaractivament en la política antijueva i enl'ensinistrament dels Einsatzgruppen.

Els crims contra la pau

Segons una caracterització clàssica del dretinternacional, aquest tipus de delicte fa referència ala infracció de les regles que regulen el ius ad bellum,és a dir, les condicions en les quals és lícit que un

67

Estat recorri a la força armada per aconseguir unobjectiu. Segons l'article 6 de la Carta de Londres,tal delicte incloïa "el plantejament, la preparació, lainiciació o l'execució d'una guerra d'agressió o d'unaguerra en violació dels tractats internacionals, acordsi seguretats, o la participació en un pla comú o enuna conspiració per executar qualsevol dels actesprecedents".

En el judici es va establir que Alemanya eraculpable que s'haguessin iniciat dotze guerresd'agressió contra Polònia, França, Gran Bretanya,Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, Luxemburg,Iugoslàvia, Grècia, Unió Soviètica i Estats Units.

L'acusació, basada en el crim contra la pau,portava l'empremta del fiscal nord-americà. Però laseva inclusió final en l'Estatut no va ser genspacífica. No tots la van acceptar, ni tan sols tots elslletrats nord-americans. Quan Edmund Morgan,degà en funcions de la facultat de dret de Harvard,va ser convidat el gener de 1945 a pronunciar-sesobre les virtuts del delicte d'iniciar una guerra enconjunció amb la teoria de la conspiració, varebutjar la idea al legant que anava contra l'esperitdel "pensament jurídic angloamericà" per ser una lleipost facto, això és, per crear el delicte desprésd'haver-se comès. Morgan va instar el Departamentde Guerra que es replantegés unes acusacions que,segons ell, eren desaconsellables i injustificables sino es volia perdre el suport de la resta d'aliats.

68

Jackson era conscient que el dret internacionalconvencional no solament no tenia en compte laidea de conspiració, sinó que ni tan sols no enfocavala guerra d'agressió com un delicte tipificat, ja quesegons la comprensió general d'aquella època laguerra era una relació moralment neutral en la qualles parts contendents tenien els mateixos drets. Laguerra en si mateixa no era il lícita.

El fiscal nord-americà va qüestionar aquestconcepte al legant que el dret internacional modernpassava per alt la distinció medieval entre guerresjustes i injustes, entre "guerres de defensa i guerresd'agressió". Encara que tal distinció tampoc noestava clarament establerta, servia per als objectiusde Jackson, que va argüir que amb els acordsinternacionals formalitzats després de la PrimeraGuerra Mundial, i el pacte Briand-Kellog firmat aParís el 1928, que proscrivia la guerra com a mitjàper cloure disputes internacionals, hi havia ja unabase jurídica internacional i un precedent persostenir que emprendre una guerra d'agressió és unacte il lícit i criminal.

Tanmateix, el mèrit d'haver estat el primer textinternacional en què la guerra injusta és qualificadad'il lícita penalment no va ser gratuït. La creació exnovo del delicte i la seva posterior aplicació pelTribunal de Nuremberg ha generat dues crítiquescentrals. En primer lloc, el fet de tractar-se d'una lleipost facto. En efecte, el 1945 no hi havia definició de

69

guerra d'agressió, delicte que va ser tipificat en eldret internacional per l'Assemblea General de lesNacions Unides el 1974. I encara que el Tribunal vatractar de justificar que les conductes regulades erenja delictives segons el dret internacional vigent, ladoctrina majoritària discrepava d'aquestaconcepció.

Però encara que faltava una definició jurídica dela guerra d'agressió, ningú no discutia que la majorpart de les acusacions eren certes, i només hi haviadubtes en el cas de Noruega i Estats Units. En el casde Noruega perquè l'atac alemany es va produirnomés hores abans d'una ocupació militar del paísper Gran Bretanya. I en el cas nord-americà, perquèEstats Units ja abans de la declaració de guerraalemanya havia intervingut a favor de Gran Bretanyai no s'havia comportat segons els deures de la sevaneutralitat declarada.

Ara bé, tal com es va aplicar el delicte de crimcontra la pau es va produir una altra paradoxa. ElTribunal va qualificar de guerra d'agressió només elsactes del Govern alemany, i va deixar sense acusaraltres agressions que van tenir lloc durant la SegonaGuerra Mundial. En efecte, al marge de les dotzeguerres d'agressió alemanyes es va produir tambél'agressió de la Unió Soviètica a Polònia en virtut delPacte Molotov-Ribbentrop o també l'agressió russaa Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània. Sobreaquesta acusació de falta d'imparcialitat del Tribunal

70

hi tornarem més endavant.

Els crims de guerra

Aquest tipus de crims fa referència a lesinfraccions de les regles que regulen les conductesdels contendents en el desenvolupament d'unconflicte bèl lic. L'article 6b) de l'Estatut de Londresestablia que serien constitutives d'aquest delicte "lesviolacions de les lleis i dels costums de la guerra.Aquestes violacions inclouen, però no hi estanlimitades a assassinats, maltractaments ideportacions per a treballs forçats o per a qualsevolaltre propòsit, de poblacions civils de territorisocupats o que s'hi trobin; assassinats omaltractaments de presoners de guerra o depersones als mars; execució d'ostatges, desnonamentde la propietat pública o privada; injustificabledestrucció de ciutats, pobles i llogarrets i devastacióno justificada per necessitats militars".

En el context de l'acusació per aquests delictes,el judici de Nuremberg destaca per haver basatalgunes de les condemnes en el principi de laresponsabilitat penal individual en assenyalar que"les persones individuals tenen deuresinternacionals". El principi de responsabilitat penalindividual era d'una forma o d'una altra recollida enaltres texts jurídics, però el judici de Nuremberg vasuposar un suport a l'esmentat principi.

Així doncs, el càstig de les persones individuals

71

sorgeix com una categoria jurídica al costat de lasanció estàndard en el dret internacional basada enla responsabilitat col lectiva dels Estats: "La posicióoficial d'un responsable en un departament deGovern, no ha de representar una raó d'eliminacióni d'atenuació del càstig". En un altre paràgrafassenyala que no podrà obtenir impunitat "(qui)actuï en funció de la sobirania de l'Estat, quanl'Estat aprova actes que es mouen fora dels límitsdel dret internacional".

En connexió amb el problema de l'actuació sotala sobirania d'un Estat, es va discutir la qüestió deresponsabilitat dels subordinats per actes delictiusen aplicació d'ordres dictades per superiorsjeràrquics. L'article 8 de l'Estatut va tractar de clourela qüestió assenyalant la culpabilitat d'aquesta menad'actes: "El fet que un acusat hagi actuat per ordredel seu Govern o d'un superior, no serveix com araó per eliminar la pena, però pot considerar-se raóper atenuar-la, quan sembli justificat a l'apreciaciódel tribunal".

El problema que sorgia de l'aplicació d'aquestarticle és que contradeia no solament la normativaalemanya sobre aquesta qüestió, sinó també granpart dels codis militars dels països aliats. En el casalemany, l'article 46 del codi penal militar establia laculpabilitat (i en alguns supòsits la complicitat) delsubordinat: "Si es vulnera una llei penal pelcompliment d'una ordre en un assumpte de servei,

72

només n'és responsable el superior que dóna l'ordre.Tanmateix, incorre en la pena com a còmplice elsubordinat que obeeix, 1) si sobrepassa l'ordre quese li dóna; 2) si sap que l'ordre del superiorconcerneix un comportament que es proposa undelicte civil o militar".

El British Manual of Military britànic recollia unadefinició similar: "Els membres de les forcesarmades que cometin infraccions de les regles de laguerra admeses que hagin estat ordenades pels seussuperiors no són criminals de guerra i no poden sercastigats per això per l'enemic".

En vista de la dificultat de castigar, segonsNuremberg, els delictes de guerra dels subordinats ide mantenir en el seu dret intern l'exoneració delcàstig dels mateixos actes, no resulta gens estranyque el 1944 es decidís modificar la normativa delscodis militars britànic i nord-americà i recollir laculpabilitat dels subordinats quan obeïssin ordresclarament il legals.

Finalment, també s'ha objectat a Nuremberg laparcialitat en la seva determinació. En efecte, ladefensa dels acusats va reclamar en diversesocasions que l'article que recull els crims de guerratambé fos aplicat als països aliats. El Tribunal, però,va eludir aquestes dificultats al legant la seva falta decompetència, ja que la seva tasca era exclusivamentjutjar els crims de guerra alemanys.

Ara bé, hi va haver un supòsit en el qual el

73

Tribunal es va pronunciar a favor de la defensa delsacusats. Va ser el cas dels almiralls Dönitz i Raeder.En la sentència contra el primer estableix el següent:"En consideració a aquestes proves i en particular auna ordre de l'almirall britànic del 8 de maig de 1940que tots els vaixells a la vista del Skagerrak havien deser enfonsats, i en consideració a la resposta alqüestionari per l'almirall Nimitz, que a l'oceà Pacífics'havia realitzat per Estats Units, des del primer diade l'entrada d'aquesta nació en la guerra, la guerrasubmarina il limitada, no es dóna suport a la penasol licitada per a Dönitz per les seves infraccionscontra les disposicions internacionals per a la guerrasubmarina".

És més, Francis Biddle, el jutge nord-americà enel Tribunal, va assenyalar que "els alemanys han fetal mar una guerra molt més neta que nosaltres". Larealitat, més polièdrica del que reflecteixen algunescondemnes, es va posar de manifest per omissió, enno condemnar-se els atacs de la Luftwaffe sobreCoventry o Londres, per no haver de donar comptedels bombardeigs aliats sobre Hamburg o Dresdenamb els quals no es perseguia cap objectiu militard'importància i a causa dels quals es va produir lamort a més de sis-cents mil civils amb la gairebéúnica justificació de provocar terror entre lapoblació alemanya.

74

Els crims contra la humanitat

L'article 6c) recollia la definició de delictescontra la humanitat: "Assassinats, exterminació,submissió a esclavitud, deportació i altres actesinhumans comesos contra qualsevol població civilabans o durant la guerra, o persecucions per motiuspolítics, racials o religiosos, en execució o enconnexió amb qualsevol crim de la jurisdicció deltribunal, siguin o no una violació de la legislacióinterna del país on haguessin estat perpetrats".

Aquesta categoria, o almenys la sevadenominació, té el seu origen en la clàusulaMaertens inclosa en la IV Convenció de l'Haia de1907 sobre les lleis i costums de la guerra terrestre.S'hi s'establia que "els habitants i els bel ligerantsquedaran sota la protecció i subjectes als principisdel dret de gent tal com resulta dels usos establertsentre les nacions civilitzades, de les lleis d'humanitati de les exigències de la consciència pública". Ensentit tècnic, no es diferenciava essencialment de leslleis i els costums de la guerra, i a més, no incloïafigures delictives pròpiament dites i tampocsancions penals.

La incorporació d'aquesta categoria de criminternacional tampoc no va ser pacífica. De nou elproblema que va sorgir en la comissió de l'UNWCC,que en debatia la inclusió en l'Acord del Tribunal, ésque els aliats pretenien castigar certs actes comesos

75

pels alemanys que no podien ser caracteritzatsjurídicament com a crims de guerra segons el dretinternacional vigent. En particular, es discutia coms'havia de caracteritzar com un delicte internacionalla persecució que l'Estat alemany va fer d'alguns deseus propis nacionals, en aquest cas, els seushabitants jueus, ja que era clar que aquesta actuacióno estava recollida com a delicte internacional.

En el debat durant 1945 hi havia dues posicionsenfrontades. D'una banda, els partidaris d'inclouretal persecució entre els delictes castigats, i d'unaaltra, aquells que optaven per seguir al peu de lalletra el dret internacional vigent en aquell moment,que clarament impedia caracteritzar-la com undelicte.

Aquesta discussió i les concepcions subjacentsprosseguirien en el debat entre els juristes favorablesa una interpretació iusnaturalista i els que esdecantaven per una interpretació iuspositivista. Elsprimers opinaven que estava justificat penalitzar elscomportaments esmentats per ser contraris alsvalors bàsics de la humanitat, amb independènciaque estiguessin recollits en el dret positiu. Atesa lasupremacia i la atemporalitat d'aquests principisrespecte de les normes dictades per les autoritatsestatals, per a aquesta interpretació no hi havia capdificultat jurídica en aplicar-los, ja que nos'incomplia el principi d'irretroactivitat. Per aquestaraó, era el propòsit de Jackson vincular aquests

76

crims amb la doctrina de la guerra injusta construïdapels autors iusnaturalistes (Vitòria, Grocio,Puffendord) durant l'edat mitjana i començament dela moderna.

En canvi, per a la interpretació iuspositivista, elsprincipis referits no eren dret positiu, al marge delseu valor com a principis morals que poguessinguiar la legislació internacional. Per això l'únic dretvàlid era el vigent en aquell moment, la qual cosaconduiria a una aplicació estricta del principi delegalitat a exonerar de càstig molts dels participantsen les aberracions nazis. D'aquesta manera, tampocno és garantia el principi de seguretat jurídica.Alguns autors positivistes, reconeixent la paradoxaque suposaria deixar immunes els principals nazissobre la base del respecte a la legalitat, van suggerirque potser hauria estat més honest reconèixer ques'aplicaven retroactivament les noves normesincloses a l'Estatut de Londres.

Després de moltes discussions va prevaler elpunt de vista de Jackson, que va salvar l'escull jurídicesmentat assenyalant que en realitat la persecució il'extermini de jueus duta a terme pel Govern naziresponia i havia d'entendre's com una qüestióinternacional en ser part d'un pla per a la realitzaciód'una guerra il legal.

Ara bé, caracteritzat d'aquesta manera el crimcontra la humanitat com a tal no era una figurajurídica independent, sinó que per ser castigat havia

77

d'estar vinculat als crims contra la pau i als crims deguerra. Aquesta restricció no mancava d'importànciaja que deixava fora de la competència del Tribunall'enjudiciament dels actes anteriors a 1939, encaraque no obstant això hi va haver alguna excepciócom la sentència contra Julius Streicher per la sevaincitació a l'extermini jueu des de la revistaantisemita Der Stürmer, que ell mateix dirigia.

En definitiva, el crim contra la humanitat es vaacabar configurant pel Tribunal MilitarInternacional com una prolongació dels crims deguerra tradicionals i, en aquest sentit, no deixava deser una categoria subsidiària o accessòria d'aquests,la utilitat de la qual va quedar reduïda a justificar elcàstig dels delictes comesos pels alemanys contra lapoblació dels territoris ocupats o contra els seuspropis nacionals.

De la mateixa manera que en els altres delictesesmentats, també es va posar en qüestió l'actuaciódel Tribunal acusant-lo d'actuar amb dues mesuresdiferents en no dubtar de castigar els alemanys perles deportacions massives que van dur a terme adiversos països, com en el cas del milió depolonesos o de cent mil alsacians, però deixantimpunes les expulsions que sofrien simultàniamental judici diversos milions d'alemanys, que van sertraslladats de les seves llars cap a l'Est d'Europa.

78

OBJECCIONS I RESPOSTES

Com ja s'ha anat comentat al llarg de l'examendel redactat dels delictes inclosos a la Carta deLondres i la seva aplicació pel Tribunal, el judici deNuremberg ha sofert diverses i severes objeccions.Seguint el professor de Dret Processal VicenteGimeno Sendra, se'n podrien destacar de dos tipus:unes de caràcter processal i altres de caràctermaterial.

Les objeccions processals

Han estat diverses les objeccions que des d'unpunt de vista processal s'han fet a l'estructura i alfuncionament del judici de Nuremberg. Elpressupòsit central d'aquestes crítiques ha estatassenyalar la dificultat de validar-ne el disseny des dela perspectiva del que actualment seria un judicid'acord amb els principis d'un Estat de dret. Enaquest sentit, es poden assenyalar tres principisvulnerats a Nuremberg: el principi de preconstituciódel jutge, el principi d'independència i imparcialitatdel tribunal i el principi contradictori, ladisponibilitat dels mitjans de prova i la defensatècnica.

79

El principi de la preconstitució del jutge

La falta de respecte al principi de lapreconstitució del jutge constitueix l'aspecte del'activitat del Tribunal de Nuremberg que ha generatmajor grau d'acord entre els juristes. En efecte, elTribunal Militar Internacional es va constituirposteriorment a la comissió dels actes consideratsdelictius. D'altra banda, l'article 1 de la Cartainstitueix un Tribunal que es defineix com "militarinternacional", qualificació difícilment homologableen el pla jurídic ja que, com assenyala el professorAlfred-Maurice de Zayas, era en realitat un "tribunald'ocupació interaliat. Era una institució sui generis,sobre la base d'un acord contra tercers".

La justificació de tal acord era segons l'Estatutde Londres "l'exercici del poder legislatiu sobirà delsestats als quals el Reich alemany s'havia rendit sensecondició". Segons el Tribunal, la legitimació del'exercici de la funció judicial seria reconèixerdirectament la font constitutiva del mateix tribunal–l'Acord de Londres– pel qual aquest últim esconfiguraria com a acte normatiu constituent, i queseria el pressupòsit legitimador de l'acció deltribunal. Però continua incòlume el problema que eltribunal no estava preconstituït en el moment de lacomissió dels actes jutjats.

80

El principi d'independència judicial

Aquest principi té com a objectiu que el jutgeestigui lliure de prejudicis o de presa de posicionsque puguin provenir de la influència d'òrgansexterns. En aquest sentit, resulta difícil demostrarque no hi va haver influència de les potències aliadesen la composició de l'òrgan judicial de Nuremberg.Sembla complicat afirmar la imparcialitat dels jutgesen el procés ja que eren nacionals dels Estats quevan participar en el conflicte i que és per això quepodrien ser més proclius a pensar en la culpabilitatdels acusats. Ara bé, no hi havia una necessitatineludible de configurar un tribunal militarinternacional d'aquestes característiques. Segons handestacat alguns autors, es podrien haver intentataltres fórmules com la instauració d'un tribunal ambjutges externs, o tribunals ordinaris o militarsnacionals o la creació d'un tribunal penalinternacional.El principi contradictori

El principi contradictori, la disponibilitat delsmitjans de prova i la defensa tècnica tracten degarantir, dins de l'estructura del dret de defensa, laigualtat substancial entre les parts processals perquètinguin les mateixes possibilitats d'influir en elcontingut de la sentència. És un principi queassumeix un significat concret plasmat en la garantia

81

que les parts puguin conèixer anticipadament lesraons i els arguments adduïts per la contrapart.

Aquest principi no va tenir un reconeixementple en l'Acord de Londres, i menys encara en eldesenvolupament mateix del judici. A l'Estatut deLondres es tenia en compte l'obligació de notificarels actes d'acusació amb la documentació pertinent.Tanmateix, la defensa no va tenir la possibilitat deveure la documentació recollida a càrrec del'acusació fins una setmana abans de l'inici delprocés.

L'activitat del Tribunal va semblar haver estatdirigida a satisfer les exigències dels estats vencedorsdel conflicte més que a la tutela de les garantiesmínimes dels acusats. Encara que és cert que elTribunal el formaven il lustres juristes i que hi vahaver cert respecte del dret de defensa i a la prova,també és veritat que no hi va haver una fase prèviainstructora i que va durar potser massa temps, i queel tribunal tenia una sèrie de prerrogatives quecontravenien els principis d'un dret just i que avuimancarien de justificació.

Ateses aquestes circumstàncies, una part de ladoctrina va ser desfavorable al tribunal perquè sotal'aparença d'un judici formalment just, en realitat nova ser més que un tribunal dels vencedors,mitjançant el qual van aplicar un dret d'ocupació alsvençuts. Segons aquest punt de vista, hi hauriadubtes sobre si la base legal del funcionament del

82

Tribunal Militar Internacional de Nuremberg podriaservir avui per jutjar els autors de crims de guerra icontra la humanitat. En qualsevol cas, val la penaassenyalar que els tribunals internacionals creatsposteriorment han tractat d'esmenar algunes de lesdeficiències esmentades, però també és veritat quehan seguit la seva estela en molts aspectes.

Les objeccions materials

Hi ha nombrosos autors que han destacat quel'Estatut de Londres infringia diversos principisjurídics que, des de la perspectiva d'un Estat de dret,haurien de ser respectats. Sense cap dubte, lescrítiques més importants són les que es refereixenen un sentit ampli a la infracció del principi delegalitat penal. Tot procés penal que es pretén justpressuposa la garantia del principi nullum crim, nullapoena sine praevia lege penale, és a dir, que l'acusat puguiconèixer quines conductes estan prohibides opermeses segons el dret i que en funció d'aquestconeixement pugui preveure la reacció del dret.

Però les objeccions no es van limitar a aquestpunt sinó que hi va haver més temes discutits. Espoden examinar aquestes objeccions segonsl'estratègia seguida per la defensa, i seguint elprofessor de Filosofia del Dret Juan Antonio GarcíaAmado aquesta es podria resumir en quatre punts.

Primer, l'argument de la ignorància: els acusatsdesconeixien les atrocitats que s'estaven perpetrant,

83

fins i tot en els assumptes que eren de la seva directaincumbència.

Segon, l'argument de l'obediència: els acusats,encara sent conscients dels actes que es duien aterme, encara així, no n'eren responsables, ja que elseu paper es reduïa a complir ordres emanadesd'autoritats superiors atesa l'estructura jeràrquica del'Estat nazi. És a dir, es va practicar el que es vaanomenar "la reductio ad Hitler": nomès ell era elresponsable final i únic de totes les ordres que esvan donar en el Tercer Reich.

Tercer, l'argument de la irretroactivitat: encaraquan pogués considerar-se que l'acusat actuava ambconeixement i voluntat, resultaria jurídicamentirreprotxable en estar en concordança amb el dretintern de l'Alemanya nacionalsocialista i fins i totamb el dret internacional vigent en aquellsmoments.

I quart, l'argument "el teu quoque": si s'havia dejutjar i condemnar els acusats a Nuremberg, nos'hauria de fer el mateix amb les potències aliades?El motiu d'aquesta al legació era que també aquestspaïsos havien dut a terme excessos i crims contra lahumanitat, com per exemple els bombardeigs quevan destruir diverses ciutats alemanys, com va ser elfamós bombardeig de Dresden.La resposta a la ignorància

La primera objecció, basada en la ignorància

84

dels actes que estava duent a terme el Tercer Reich, ien concret l'Holocaust, tenia poc suport. Era difícilimaginar-se que diverses de les persones queostentaven els càrrecs més alts del règim nazi i queprecisament per això estaven en una situació mésfavorable per conèixer les principals decisions quees prenien, ignoressin el que succeïa.

Robert Jackson, el fiscal nord-americà, varespondre brillantment a aquesta objecció enl'al legat final del judici: "Si resumim el que ens haexplicat tota la llista d'acusats, topem amb el següentridícul panorama del Govern de Hitler: un homenúmero dos que no sabia res dels excessos de laGestapo que ell mateix havia organitzat i que mai nova tenir la menor sospita del programa d'exterminidels jueus, encara que ell mateix era el signant demés de vint decrets que van posar en marxa lapersecució d'aquesta raça. Un home número tresque era un innocent individu corrent que transmetiales ordres de Hitler sense aturar-se a llegir-les, comsi fos un carter o un transportista. Un ministred'Exteriors que dels assumptes interiors, en sabiapoc i de la política exterior, no en sabia res. Unmariscal de camp que repartia ordres a l'exèrcitsense tenir idea de les seves conseqüències en lapràctica. Un cap de l'aparell de seguretat que actuavasota la impressió que l'activitat policial de laGestapo o de la policia secreta era en l'essencialequiparable a la de la policia de trànsit. Un filòsof

85

del partit que estava interessat en la investigacióhistòrica, però que no s'imaginava la violència que laseva filosofia havia impulsat en el segle XX. Ungovernador general de Polònia que governava peròque no tenia poder. Un cap de districte deFrancònia que es dedicava a editar immunds escritssobre els jueus, però que no tenia idea de si algú elsllegiria. Un ministre de l'Interior que no sabia el queocorria en el seu propi ministeri i menys encarasabia de les seves pròpies atribucions ni de lasituació en l'interior d'Alemanya. Un president delbanc del Reich que no coneixia què es guardava ales cambres cuirassades del seu banc i què se'n treia.I un encarregat de l'economia de guerra queorientava secretament tota l'economia amb finalitatsarmamentístiques, però que no tenia idea que totaixò tingués res a veure amb la guerra. Si vostès hande dir d'aquests homes que no eren culpables, seriaigual de veritat dir que no hi ha hagut cap guerra,que no s'ha matat ningú i que cap crim no s'hacomès".La resposta a l'obediència

L'al legació de la defensa basada en l'argumentde l'obediència deguda significava que els acusats nofeien més que complir ordres, tal i com era el seudeure. Davant d'aquesta estratègia, el Tribunal vasostenir que el fet que un soldat hagués rebut unaordre de matar o torturar en contra del dret

86

internacional és una cosa que mai no ha estatreconeguda com a eximent per a accions tan brutals,si bé és possible que tal ordre sigui tinguda encompte com a atenuant en el moment d'establir lapena, tal com recollia l'article 8 de l'Estatut: "El fetque un acusat hagi actuat per ordre del seu govern od'un superior, no serveix com a raó per eliminar lapena, però pot considerar-se raó per a la sevaatenuació, quan sembli justificat a l'apreciació deltribunal". Jackson també va posar de manifest laparadoxa de la defensa segons la qual d'una banda,els seus defensats o eren innocents perquè remetientota la culpa a Hitler o perquè es limitaven a complirordres. D'aquesta manera, per una o altra raó,resultaven ser innocents.El crim que no existia

L'objecció basada en la irretroactivitat va serprobablement la més discutida ja que suposava queles potències aliades havien infringit un dels mésimportants principis d'un Estat de dret. Encara queHitler i els seus subordinats eren culpables de crimshorribles i hi havia unanimitat respecte del fet quehavien de ser castigats, el cert és que no se'ls vaacusar d'acord amb el dret nacional vigent, sinó perun delicte que no existia prèviament en el dretinternacional, sinó per una llei post facto creadaposteriorment, l'article 6 de l'Estatut de Londres. Elproblema d'aquestes lleis es que posen seriosament

87

en risc el compliment d'una de les finalitats bàsiquesdel dret com és la seguretat jurídica, ja que elsciutadans en un sistema així restarien inermesdavant la canviant voluntat dels que exerceixen elpoder.

I aquest risc era especialment greu atès que unade les acusacions que es dirigia al règim nazi eraprecisament haver menyspreat els principisessencials de l'Estat de dret. Davant la formad'actuar nazi, els aliats tenien el ferm propòsit dejutjar els responsables de l'Estat nazi des delspressupòsits de l'Estat de dret, és a dir, sense caureen tal enjudiciament en dos riscs. En primer lloc,evitar la "justícia dels vencedors sobre els vençuts",això és, que es jutgés els vençuts des de la posició desuperioritat que donava haver guanyat la guerra ique en aquest sentit hi hagués parcialitat en ladeterminació dels actes punibles o una desigualtaten la interpretació i aplicació de les normes queclarament afavorís els països aliats. Com s'ha vist,aquesta va ser una freqüent queixa dels advocatsdefensors.

En segon lloc, un altre problema que podriadonar-se és que sota l'aparença d'un "judici formal"el que en realitat s'amagués fos l'aplicació de criterisde justícia subjectius sense respectar les formalitatsprocessals exigibles en qualsevol ordenament jurídicque es pretengués civilitzat. Sota aquesta aparençade legalitat podria amagar-se un propòsit de revenja.

88

I tot això, de nou, en deteriorament de la seguretatjurídica.

En efecte, com ha estat destacat en nombrosesocasions, la incorporació dels judicis morals en ladeterminació dels delictes i l'aplicació de les penespot afavorir "la justícia material", però pot anar encontra de la seguretat jurídica que ofereix un dretracional i civilitzat. Perquè un procés respecti lesgaranties processals que caracteritzen un Estat dedret així com també els drets dels acusats ésnecessari que es compleixin uns requisits mínims iirrenunciables, com és que els acusats siguin jutjatsper un tribunal preconstituït i d'acord amb normesexistents anteriorment a les seves accions, amb laqual cosa s'evita l'aplicació de normes penalsdesfavorables.

En aquest sentit, els actes més problemàticseren els que en aquell moment històric no estavenregulats (i menys encara, sancionats) per tractatsinternacionals: la guerra d'agressió i els crims contrala humanitat. Un altre assumpte complicat des delpunt de vista jurídic era la constitució mateixa deltribunal i en concret la seva facultat per imposar alsfets que es declaraven provats "la pena de mort oqualsevol altra pena que considerés justa".

Si aquestes objeccions eren greus, encararesultava més paradoxal que les potènciesvencedores vulneressin així el principi de legalitatpenal que elles mateixes (mitjançant el Consell de

89

Control Aliat, llei número 11 de 30 de gener de1946) havien instaurat a Alemanya mitjançant lasupressió del paràgraf 2 del Codi Penal del Reich,que establia que "serà castigat qui cometi un fet quela llei declara punible o que mereixi càstig segons elconcepte bàsic d'una llei penal i segons el sasentiment del poble. Si cap llei penal determinadano pot aplicar-se directament al fet, aquest seràcastigat d'acord amb la llei el concepte bàsic de laqual hi correspongui millor".

Això és el que ocorria durant el nazisme. Enlloc d'estar vigent el principi bàsic d'un Estat de dretque diu nullum crim, nulla poena sine lege prèvia, això és,que perquè algú pugui ser condemnat per lacomissió d'un delicte, l'acció delictiva ha d'estarprèviament inclosa en una norma penal, el que regiaera un principi molt diferent i oposat: nullum crim sinepoena, que ve a dir que ningú que tingués conductesque els jutges o els governants consideressinmereixedores de càstig no quedés impune, tant si lallei prohibia com si no aquestes conductes.

La situació en la qual es trobava l'acusació i elsacusats era paradoxal, ja que els que havien deixat decostat per complet el principi de legalitat,l'invocaven ara en la seva defensa, mentre queaquells jutjats per la seva arbitrarietat, tenien difíciltrobar en la legalitat vigent un punt en quèfonamentar la seva acusació.

Davant d'aquestes objeccions, la resposta del

90

Tribunal va ser que la guerra d'agressió era crim dedret internacional des de l'Acord de Briand-Kellogde 1928 i que els delictes contra la humanitatestaven recollits pel dret internacional encara quefos en forma de costum i de principis generals. Laidea era ancorar l'enjudiciament en la preexistènciade principis jurídics que prohibien i sancionaven elsactes duts a terme pel nazisme. Però cap d'aquestesrespostes no va deixar satisfets els advocats ni elsexperts juristes.

No obstant això, cal assenyalar queposteriorment, el Conveni europeu de drets humansi llibertats fonamentals va seguir la mateixa línia del'Estatut de Londres en establir al seu article 7 laprohibició de retroactivitat penal desfavorable, peròen el seu apartat 2 assenyalava: "El present article noimpedirà el judici i el càstig d'una persona culpabled'una acció o d'una omissió que, en el moment de laseva comissió, constituïa delicte segons els principisgenerals del dret reconeguts per les nacionscivilitzades".La fal.làcia 'i tu també'

En últim lloc, hi ha l'objecció segons la qual elspaïsos aliats també havien comès els mateixosdelictes de què s'acusava Alemanya. Aquestargument de la defensa és més aviat una fal làcia,coneguda com la fal làcia tu quoque que vol dir "i tutambé". No obstant això, el Tribunal era

91

perfectament conscient de les dues mesures queestava aplicant. Així ho va veure també el mateixRobert Jackson, que va declarar: "Permetin-meexpressar-me clarament. Aquesta llei s'aplica aquíper primera vegada contra agressors alemanys. Peròsuposa que ha de condemnar, quan sigui necessari,l'agressió de qualsevol altra nació, sense exceptuarles que aquí formen part del tribunal". La qüestióera que no es va aplicar a la Unió Soviètica, quehavia envaït Polònia en virtut del tractatMolotov-Ribbentrop, i Finlàndia, Estònia, Lituània iLetònia.

En qualsevol cas, les respostes davant aquestesobjeccions poden ser de dos tipus. La primera, vaser assenyalar que la competència del Tribunalnomés incloïa el judici dels actes duts a terme perAlemanya, i no per altres països. La segona respostava ser entrar a discutir que la finalitat dels actesil legals nazis i els realitzats per les potències aliadeseren molt diferents i que, per tant, no es podienequiparar de cap manera.

Per exemple, hi havia una diferència substancialentre el bombardeig d'una ciutat del país enemic i elgenocidi d'un poble. El genocidi no és un mitjà pera un fi, sinó un fi en si mateix. És a dir, es podriencomparar els bombardeigs de Dresden i deCoventry, però no es pot comparar Auschwitz ambDresden. Per tant, seria un error qualificarl'extermini de jueus com a crim de guerra, ja que no

92

eren accions tendents a vèncer en una batalla o en lamateixa guerra, sinó processos autònoms i amb unalògica pròpia, planificats i executatssistemàticament.

Un balanç de dues cares

El balanç que es pot fer del judici dut a termepel Tribunal Militar Internacional a Nuremberg noés homogeni i, en aquest sentit, se'n poden destacaraspectes negatius i positius.Aspectes negatius

Amb independència d'algunes de les crítiquesesbossades, entre les quals destaca amb força pròpiahaver condemnat diversos acusats sense havertingut el degut respecte pel principi de legalitat ihaver estat parcial en jutjar els diferents crims, altresautors han destacat precisament una crítica oposada:no haver condemnat tots els criminals que vanparticipar en els actes delictius del Tercer Reich.

S'ha objectat l'alt grau d'impunitat en què vaquedar la immensa majoria de crims i els seusautors.

Cal recordar, encara que sigui a títol explicatiu,dos factors importants que van jugar a favor del'exculpació general. En primer lloc, la guerra fredacomençava i Estats Units necessitava el suport delsalemanys per la qual cosa havien de fer algunesconcessions. En segon lloc, a la República Federal

93

es va dur a terme una política d'oblit i d'exculpaciócol lectiva. N'hi ha prou de recordar que el 1950 esva crear la Junta de Clemència el resultat immediatde la qual va ser la reducció de les condemnes il'alliberament de condemnats.

Ara bé, aquesta explicació de l'exculpaciócol lectiva, l'oblit estès i el silenci respecte del passatnazi de moltes autoritats no pot portar a justificarque s'arribés a extrems injustificables.Aspectes positius

A partir dels judicis de Nuremberg, el dretinternacional ha canviat de tal manera que avui diacompta amb una sèrie de mitjans jurídics perreaccionar amb major eficàcia davant delictes com elgenocidi i els crims contra la humanitat. És aquí, enla configuració dels diferents crims internacionals,on la figura del Tribunal Internacional Militar i lesseves sentències han adquirit una major importànciarespecte del desenvolupament del dretinternacional.

Sens dubte, el que per primera vegada es jutgésuna sèrie de delictes que segons la consciènciacol lectiva no podien ser perdonats ni eludits de capmanera va suposar un valor de precedent per afuturs tribunals internacionals.

En aquest sentit, l'Assemblea General de lesNacions Unides va reconèixer, en la seva resolució95 (1946), la sentència de Nuremberg com a dret

94

internacional admès. Posteriorment, en la VuitenaConferència Internacional per a la Unificació delDret Penal (1947), es va suggerir incloure en elscodis internacionals el crim contra la humanitat, aixícom també establir un tribunal penal internacional.

L'efecte de Nuremberg es va notar amb mésforça el 1950, quan la Comissió per alDesenvolupament del Dret Internacional va establirset principis coneguts com els "Principis deNuremberg", els quals, bàsicament derivaven del'Estatut pel qual es va establir el TribunalInternacional Militar de Nuremberg. Aquestsprincipis van ser: 1) el principi de responsabilitatpersonal; 2) la prioritat del dret internacional sobreel dret nacional; 3) la inexistència d'immunitatbasada en la teoria dels actes de sobirania; 4) lainexistència d'immunitat per raó d'ordre superior; 5)el dret a un procediment just; 6) la definició del crimcontra la pau, el crim de guerra i el crim contra lahumanitat; 7) la complicitat com a crim contra eldret internacional.

Encara que es va procedir a reconèixerl'esmentat tractat com a tractat internacional, tambéés cert que ha hagut de transcórrer molt temps peraconseguir que aquest avenç cristal litzés. Des de laseva formulació ha trigat molt temps a utilitzar-se,cosa que ha tingut com a conseqüència que nos'hagi convertit en dret vinculant per als estats. Coma conseqüència d'aquesta falta d'eficàcia pràctica,

95

diversos episodis negres de la humanitat han quedatsense càstig jurídic (el genocidi dels khmers rojos aCambodja, els crims comesos a Vietnam, els delictescontra la humanitat duts a terme per les dictadures aAmèrica Llatina o a l'Àfrica).

S'ha hagut d'esperar a la creació del TribunalPenal Internacional i dels tribunals específics perjutjar els delictes comesos en la guerra de l'antigaIugoslàvia i en el genocidi de Rwanda. Però semblanecessari assenyalar que hi ha importants diferènciesentre el Tribunal de Nuremberg i els tribunalsinternacionals posteriors.

Respecte als tribunals per a l'antiga Iugoslàvia iRwanda, hi ha en comú el fet de tractar-se detribunals internacionals amb jurisdicció limitada auna sèrie de delictes prèviament determinats. No hiha dubte que l'enjudiciament dut a terme desprésdels genocidis de Rwanda i de l'antiga Iugoslàvia sónhereus de Nuremberg, no solament pels delictespresos en consideració (genocidi, crims contra lahumanitat i crims de guerra), sinó per la pròpiacaracterització que se n'adopta.

Tanmateix, el Tribunal de Nuremberg tenia uneminent caràcter militar i havia estat establert per lespotències vencedores en la Segona Guerra Mundial.En canvi, els tribunals per a Iugoslàvia i Rwanda nosón tribunals militars sinó que l'origen de la sevacreació ha de buscar-se en la voluntat d'un òrganinternacional i la seva finalitat és enjudiciar certs

96

delictes, més enllà i amb independència del bàndolen què van intervenir els individus acusats.

Finalment, pot dir-se que els tribunals per aRwanda i l'antiga Iugoslàvia han avançattècnicament respecte del Tribunal de Nuremberg endos aspectes importants. En primer lloc, s'ha fixatmillor el punt de mira pel que fa al principi delegalitat i en aquest sentit hi ha hagut acord sobre elcaràcter vinculant de les regles aplicables als crimsinternacionals. I en segon lloc, si a Nuremberg elcrim contra la humanitat estava lligat en el seuenjudiciament al crim contra la pau i els crims deguerra, ara la doctrina afirma que en el seudesenvolupament posterior el crim contra lahumanitat ha adquirit autonomia respecte d'aquestscrims, punt que fins i tot ha estat acceptat pelmateix Tribunal Penal Internacional per a l'antigaIugoslàvia.

Finalment, respecte del Tribunal PenalInternacional, l'estatut del qual va ser promulgatl'any 1998 però va entrar en vigor el 2002, desprésde la ratificació de seixanta països, és necessarisubratllar que l'avenç en la tècnica jurídica aplicada al'enjudiciament dels delictes internacionals és moltnotable, i que ha incorporat les millores esmentadesabans en els tribunals internacionals per a l'antigaIugoslàvia i Rwanda. A més a més, si a Nurembergl'Estatut va ser obra de quatre països, l'Estatut delTribunal Internacional de 1994 va ser firmat per 160

97

països. I finalment, es tracta no d'un tribunalocasional ni vinculat a certs països, sinó d'untribunal independent (únicament lligat a les NacionsUnides) i permanent, que enjudiciarà delictesprèviament tipificats pel dret internacional.

Que queden serrells importants perquè aquestorganisme judicial pugui realitzar una efectiva tascapreventiva i sancionadora queda demostrat perl'exigència que per jutjar un Estat pels crimstipificats aquest hagi d'haver ratificat i acceptat lacompetència de l'Estatut del Tribunal. Mentre siguiaixí, serà difícil que els estats puguin ser jutjatsadequadament pels eventuals crims internacionalsque puguin cometre. En tot cas, val a dir que enaquest camí per recórrer hi ha un abans i un desprésde Nuremberg.

98

Bibliografia

· De Fontette, François (1997): Il processo diNorimberga; Ed. Riuniti, Roma.

· De Zayas, Alfred-Maurice (2000): "El procés deNuremberg davant del Tribunal MilitarInternacional (1945-46)"; a Dermand, Alexander:Els grans processos de la història, Crítica, Barcelona.

· Fernández García, Antonio i RodríguezJiménez, José Luis (1996): El judici de Nuremberg,cinquanta anys després; Arco Libros, Madrid.

· García Amado, Juan Antonio (2003): La llista deSchindler. Abismes que el dret difícilment no assoleix;Tirant lo Blanch, València.

· Ginsburg, George i Kudriatsev, V. N. (1992): TheNuremberg Trial and International Law; MartinusNijhoff Publishers; Dordrecht.

· Harris, Whitney R. (1954):Tyranny on Trial; Barnesand Noble, 1954.

· Jackson, Robert H. (1949): "Nürnberg inRetrospect"; a The Canadian Bar Review, vol. XXVII,agost-novembre.

99

· Kelsen, Hans (1947): "Il processo di Norimberga eil diritto internazionale"; Nuovo Studi Politici, vol.XIX, octubre-desembre. 1989.

· Muñoz Conde, Francisco i Muñoz Aunión,Marta (2003): Vencedors o vençuts?; Tirant lo Blanch,València.

· Overy, Richard (2003): Interrogatoris. El Tercer Reicha la banqueta; Tusquets, Barcelona.

· Tarantino, Antonio-Rocco, Rita (1998): Il processodi Norimberga a cinquant'anni dalla sua celebrazione;Giuffrè, Lluerna.

· Taylor, Telford (1992): The Anatomy of the NurembergTrials; Alfred A. Knopf, Nova York.

· Wasserstrom, Richard (1971): "The Relevance ofNuremberg"; Philosophy and Public Affairs, vol. 1, n. 1,tardor.

· Wright, Quincy (1947): "The Law of theNuremberg Trial"; The American Journal of InternationalLaw, vol. 41, n. 1, gener.

100