A l’ombra d’un pinar, al marge del bos-

catge, hi havia el racó més extraordinari del món. El

sol hi era sempre, un sol ni tímid ni feixug, d’abril

perenne. A tocar de mar, vora una família de foques

sedentàries que feien la croqueta, hi havia una barca,

i jo n’era la capitana.

En aquella platja, els cucuts feien de debó cu-cut

i totes les pedres eren tan planes que amb el joc de

canell adequat eren capaçes de fer sobre l’aigua vint-

i-tres salts d’un sol cop. Des de la sorra, els dies clars,

a l’horitzó es divisaven els elefants de l’Àfrica i en el

silenci de la nit, camuflat entre el xiuxiueig de les

onades, es deixava escoltar el repicar d’uns tambors

infinits.

Al racó més extraordinari del món hi havia un hort

on creixien les fruites més delicioses que hagis tastat

mai. Hi havia plàtans, mangos, albercocs, advocats,

maduixes amb gust de petons, papayes, grosses sín-

dries i tot de fruites estranyíssimes i exòtiques que

naixien sota terra, de formes capritxoses i sabors in-

ncomptables. De totes bandes, arribaven, cada dia,

curiosos delits per tastar aquells comestibles tan sin-

gulars i preciats.

Hi havia també una caseta de fang, tan petita que

la façana tenia el tamany d’una caixa de llumins. Era

difícil trobar-la i no confondre-la amb una petxina o

un cranc endormiscat. Era necessari, al abandonar-

la, marcar la posició exacta amb una senyal, com qui

tanca el pany amb clau i diu fins la propera.

La caseta de fang no tenia portes, però sí una arcada

que n’era l’entrada, i un cop dins, el visitant quedava

astorat en veure que, a l’interior, l’espai era immens.

Hi tenia una cuina, un gronxador, un conte per a

cada nit, música i un llit gegant que sempre estava

fet i on sempre es dormia d’una tirada... No hi havia

rellotges, i si n’hi havia, estaven tots trencats o aturats,

doncs la casa estava fóra del temps.

Mentre a fora feia calor, a la caseta de fang les nits

eren sempre polars. Cada nit, calia trobar algú a qui

abraçar-se amb força, per acabar com dues culleres

que s’acaronen dins un iglú.

Quan em quedava sola, tancava els ulls i m’enfilava

dalt de la barca. Desancorava, hissava les veles i pre-

nia el timó amb la fermesa i la seguretat de qui ho ha

fet sempre. La meva orientació era admirable: sabia

d’on vindrien les tempestes, on es trobaven els bancs

de peixos, on quedaven les illes amb les platges més

precioses i el cau on s’amagaven les sirenes.

El vent era un buf sense final i m’empenyia lluny, cap

als mars del sud, a la recerca de tot allò que hi ha més

enllà d’un mateix. Viatjar, viatjar. Deixar-se endur

pel provisional.

Més d’una vegada ens van sorprendre els pirates.

Pirates temibles que no dubtaven a tallar-te el coll

d’un sol tall. Amb els pirates era la lluita o la mort,

però jo era igual de temible que els meus adversa-

ris i sempre aconseguia immobilitzar-los per des-

prés, degollar-los. Però a vegades, me’n cansava de

tot plegat, aleshores els mariners, els pirates i el naviu

s’esvanien per tornar a quedar-me sola a la barqueta

rumb enlloc.

Si el destí era lluny i les travessies es feien llargues i

pesades, la barqueta esdevenia un veritable naviu amb

imponents veles quadrades, tres pals i tota l’artilleria.

Apareixien, com bolets, mariners atrafegats que po-

blaven la coberta, anant amunt i avall, carregant barrils

i cantant cançons de mar. A les nits, quan tot quedava

en calma i només el crit de les balenes destorbava la

quietud de l’aigua, explicaven històries a la llum de

les espelmes, bebien rom o buscaven constel·lacions

mentre la son se’ls enduia a illes verges i llunyanes,

un a un.

Diuen que el moviment, fins i tot la deriva, és millor

que qualsevol estat de quietud. D’aquesta manera, un

dia, vaig a arribar a una illa. Era una illa gegant que

ni tan sols semblava una illa. En trepitjar-la una co-

rrent d’aire càlid, abrassador, em va recòrrer el cos.

En aquella illa era sempre estiu. Vaig caminar durant

mesos, fins que els peus descalços se’m van transfor-

mar en argila i la pell va acostumar-se a la calor. Vaig

creuar ciutats cosmopolites, deserts nihilistes, boscos

tropicals. Vaig topar amb cocodrils al riu, dingos i

aranyes a les terres àrides i ualabis i ornitorrincs als

boscos humits.

A les nits, dançaven en rotllana en homenatge al

temps de la creació. A poc a poc, prenien velocitat

i alternaven les seves posicions, en una maniobra

innata. Els cossos volaven veloços i ingràvids d’una

banda a l’altra, girant sense trajectòria aparent, però

construint formes magnànimes: pentàgons, cercles,

hexàgons i després serps, àguiles, rius, selves, grano-

tes, tortugues, elefants. Les figures es succeien a la so-

rra del desert, com un calidoscopi humà en forma de

regal per al firmament.

Els habitants del desert eren homes forts i silencio-

sos, de mirada serena i voluntat transparent. Pertan-

yien a famílies nòmades que a força d’adaptar-se al

desert des del principi dels temps, havien acabat per

transformar els seus cossos, en un procés secret de

metamorfosi que hauria meravellat els vells alqui-

mistes. Tot en ells contenia la immobilitat eterna

del desert. El torsos, robustos, eren trossos de roca

en moviment; les seves ungles, grapats de sorra roja;

mentre que els ulls guardaven a dins l’horitzó i les

veus, la potència dels crits dels corbs famolencs.

Aquells homes formaven part del desert de la ma-

teixamanera ancestral que ho feien les pedres o els

nopals.

La cavitat semblava profunda i a les palpentes vaig

investigar-ne les dimensions. Aviat vaig adonar-me

que hi havia algú més allotjat a la cova. No va trigar a

aparèixer. Vaig observar els seus trets en la penombra:

tenia el somriure ample i els ulls marrons, axinats, la

pell suau, les mans petites.

Una d’aquella nits, extasiada per l’espectacle que

m’havia tret la son, vaig caminar de nou fins a la costa

i vaig buscar la barqueta. Havia desaparegut. S’havia

evaporat com la sal del mar. Vaig adonar-me que no

tenia manera de tornar a la platja del nord, ni a l’hort

de les maduixes amb gust a petons, ni a la caseta de

fang com una caixa de llumins. Havia abandonat el

racó més extraordinari del món i ara l’havia perdut.

Assedegada i malenconiosa vaig reemprendre la mar-

xa. Vaig caminar vuit llargs dies fins que vaig trobar

un riu on remullar-me i calmar la sed. Hi havia arbres

fruiters i una cova per passar-hi la nit.

Ens vam mirar una llarga estona, que potser van

ser dies, mesos o anys, sense dir res. Llavors, de sobte,

com dos cossos desconeguts que busquen donar-se

corda, ens vam fondre en una abraçada llarguíssima

-clatell, ulls, llavis, boca, orella, espatlla- que va en-

ganxar-nos com a dos imants. Aquest és el racó més

extraordinari del món.

El racó més

extraordinari

del món