EL KIOSKO de la Comunitat

Número 8, febrer de 2016

Notícies i molt més!!!!!!.

Trobada de l’equip Pessebre Vivent

Cinc anys de Pessebre Vivent han donat prou solatge com per organitzar una tarda (diumenge 7 de febrer) de reunió de revisió, aportacions i pensaments per a un futur. I també per berenar ,en família, ensaïmada de Mallorca!

Assisteixen 14 persones a la trobada i excusen la seva presència 8 més, algunes però aportant, per escrit i via mail, les seves aportacions. Un bon equip doncs!

Aquí va el resum de la reunió, coses positives i coses a millorar:

Aportaciones Positivas

Los que han participado por primera vez en el Pessebre , se han sorprendido de la cantidad de

gente que viene a verlo.

Gustan las canciones de la grabación, así como el texto, que ha sido altamente valorado por

todos tanto en el contenido del mensaje de fe como en la forma cercana y actual

Es muy original la explicación de la luz de Bethlem , las voces de Montse y Xavier son geniales.

Llevamos 5 años representando el Pessebre y además cada año se ha mejorado en algo y eso es

muy importante, se ha de considerar y valorar.

El camino de luces, los rincones de la Placita… crean un ambiente muy bonito, acogedor y

envolvente. Acompañar con el farolillo que dirige y acompaña a la gente facilita que el

recorrido se haga en los lugares correspondientes y escuchando el mensaje, el sonido, todo...

hace de base….

Y es de agradecer ver que no sobra nadie, todos son importante hasta los que llegan a última

hora, una familia que con el niño se colocan en el Pessebre Vivent casi improvisando un cuadro

nuevo…

Es de valorar poder pararnos ese día, dentro del follón de las fiestas, parar, venir, y

encontrarnos como parte de una gran familia, pequeños y grandes ,

¡¡ Eso es una alegría!! Ver cómo los padres involucráis a los hijos, porque eso lo vais dejando

en su corazón.

Aunque en el primer pase del Pessebre cuesta un poco ponerse en escena y meterse en el papel,

poco a poco cada un@ hace el esfuerzo de meterse dentro del cuadro que representa,

haciéndoselo suyo… A todos nos gustaría que los niños estuviesen más metidos en la escena

pero como son niños eso se hace difícil lo más importante es su naturalidad y espontaneidad en

los cuadros.

Creemos que es positivo para nuestra comunidad así como para la gente del pueblo abrir las

puertas en estos días de Navidad y acoger a todos los que se acerquen y poder transmitir un

mensaje de fe y esperanza.

Aportaciones de cosas a mejorar:

De cara al grupo de niños que hacen de pastorets , se propone darles alguna faena para que

sepan lo que tienen que hacer… o hacerles responsables de algo, o dentro de la escena darles un

papel importante.

Creemos que como hay gente que va repitiendo la visita y por nosotros mismos habría que

cambiar la grabación, hacer un guion nuevo, incluyendo a los Reyes Magos...

La zona del pescador, el pagés, las lavanderas... es como un rincón triste que necesitaría más

vida, se tendrá que revisar

Se sugiere grabar las escenas independientes para que coincida el recorrido…deberíamos

reestructurar las escenas también teniendo en cuenta los espacios del jardín, los grupos de

personajes, así como los visitantes para que pueda ser fluido.

Tener en cuenta qué escenas queremos poner y qué mensaje queremos dar, porque lo que

queremos es actualizar el mensaje para que todos lo puedan entender…

Hay que aprovechar la entrada y la salida para que la gente se sienta bienvenida, así como para

dar a conocer nuestra comunidad.

Hay que tener en cuenta que la gente pueda tener sitio para colocarse frente a cada escena y

escuchar la grabación.

Considerar que el mensaje no deje de tener ese toque trasgresor, que despierte y a la vez

cuando ya termina la escenificación la gente pueda salir con agilidad pero a la vez poder tener

ocasión de que alguien hable con ellos al despedirse.

Unos opinaban que tocar la guitara y hacer a la gente participar es una buena idea, pero también otros opinaban que lo importante es que los que actuamos sepamos la canción y la cantemos con fuerza, tanto si es una canción grabada como si es cantada con instrumentos. Quizás hay algunos niños de los que participan en el Pessebre que saben tocar instrumentos y los podrían tocar.

El grup s’ha citat de nou a primers d’octubre! amb deures a fer! i ja ha planificat una paella familiar abans del pessebre (amb l’excusa d’arreglar el jardí! )

Des d’aquí l’enhorabona! Endavant! I visca el Pessebre Vivent de Can Llopis!

Les persones que vulgueu col·laborar enguany comenceu a posar-vos les piles... i doneu el nom a la Yolanda, que aviat hi haurà càstings per a poder participar-hi!

Escapada a Andorra

El darrer cap de setmana de gener el Xavier i jo vàrem anar a Andorra a visitar el Santuari de la Mare de

Déu de Meritxell. Feia ja uns anys que no pujàvem. La darrera vegada ho vam fer amb les nostres filles,

l’Anna i la Meritxell.

Com ja sabeu la Meritxell fa més de 4 anys que viu a Alemanya i, encara que tinc la certesa que la Mare

de Déu la protegeix i acompanya, sentia la necessitat de fer-li una visita en persona per tal de posar-la

un cop més als seus peus, sota la protecció del seu mantell.

Va resultar una estona entranyable, càlida, íntima, en pregària davant la talla hieràtica d’aquesta Mare

de Déu romànica. La verge em mirava amb ulls acollidors. En aquell moment vaig demanar el seu

aixopluc de mare per tots els meus: filles, Xavier, pares, germanes, la resta de la família, entre els que us

trobeu tots els que formeu p art de la comunitat.

Les trobades amb la Mare, encara que sovint siguin “de passada”, sempre són càlides. Però fer-ho de

manera més pausada, en aquell entorn magnífic, entre muntanyes majestuoses, va ser acollidor i,

perquè no dir-ho, sanador.

Per mi la comunitat sou persones, situacions i realitats concretes. Pregar els uns pels altres és necessari i

misericordiós , també per qui ho fa.

La resta del cap de setmana també va servir per “desconnectar i recuperar”. Paisatge del Pirineu, un xic

de neu (no gaire), i passeig per la Seu d’Urgell, que tant ens agrada. Visita a l’ Espai Ermengol, museu de

la ciutat, amb el seu mirador i algunes exposicions temporals.

Vàrem dormir a la Seu i el diumenge vam tornar cap a casa. Tot plegat, un cap de setmana ben

aprofitat!!

Montse Martínez

Celebració 85 anys del senyor Josep!

El pare de la Teresa va celebrar els 85 amb els fills i néts. Des d’aquí felicitats!

Els pares de la Teresa van col·laborar a la comunitat (ara ja fa uns anys, quan l’estat físic els hi va permetre) amb diverses activitats com el Mercat Medieval, el mercadillo solidari el Pessebre Vivent.

Trobada de febrer

El dissabte 20 de febrer tenim la trobada de la comunitat a Cerdanyola. La casa ens acull, com sempre

amb les seves millors gales! Cada mes unes flors diferents ens reben... Sempre hi ha el toc especial!

Seguim amb el tema de la misericòrdia, dins l’any jubilar.

Yolanda ens centra en el “sed” misericordiosos. No ha de ser un propòsit, ha de ser una essència nostra,

sorgir del que som. I ho aprendrem sols des de mirar Jesús als ulls, de saber-lo i d’entendre gràcies a Ell

al déu de la Misericòrdia, al Abbà, al Pare –Mare. Prenem doncs aquesta opció!

Maria Luisa ens fa unes pautes on ens parla de beneficiaris i benefactors de la misericòrdia. I ens

planteja si té sentit aquesta misericòrdia , si és possible amb el fer humà... i si surt de l’entranya o es

treballa. Ens parla també dels crucificats i dels qui donen la vida pels altres, els que anomena”rehenes”

dels seus germans. En ells és on trobem Déu.

Xavier ens reparteix el calendari mensual i uns consells del Papa

I la Blanca ens presenta el treball que han fet, pel seu compte, els nens. Cal donar les gràcies a l’equip

que ha fet possible el treball dels nens i que ha ajudat, així, a l’estona de silenci i pregària dels grans!

Acabem a la tarda compartint el que ens ha aportat el verbum Dei al llarg de la nostra vida, tant en

creixement personal com en experiència de fe.

Qui és qui?

Hola a todos! Soy Carmen Sánchez, vivo en Bellvitge, un barrio de Hospitalet de Llobregat, estoy jubilada,

viuda y tengo tres hijos; José Ramón, Trini y Javi. Todos ellos ya tienen su propia familia, los cuales

presentaré más adelante.

Los que ya me conocéis, sabéis, que nos

encontramos cada tercer sábado de mes en el Retiro de Cerdanyola, experiencia que me ayuda día a día

a vivir formando parte de la Comunidad. También, cada final de año, pongo mi granito de arena en el

Pesebre Viviente.

En la parroquia de mi barrio participo en diferentes actividades, entre ellas, en el Grupo de la Esperanza

soy monitora de manualidades con la gente mayor. En el Grupo Pastoral de la Salud, mi labor es visitar y

acompañar a enfermos del barrio, y también participo en el Grupo de la Oración, donde se celebra la

liturgia de la Palabra cada martes.

Mi experiencia con la Familia Misionera Verbum Dei empezó hace muchos años, sobre los años 70. Las

conocí en Mallorca y desde entonces las he considerado parte de mi familia. Mis hijos han nacido ya en

el seno de la Comunidad, ya que cuando vine a vivir a Barcelona en 1972 yo estaba todavía soltera y

compartía muchos momentos con ellas en el piso que tenían en la calle Roger de Flor de Barcelona. Tras

casarme y formar mi propia familia, como anécdota os contaré, que mi hijo mayor dio sus primeros

pasos en casa de la Misioneras.

Todos fuimos creciendo, así como la Comunidad. Los principios de Siete Aguas los vivieron mis hijos

participando en campamentos mientras los adultos hacíamos ejercicios espirituales. Que tiempos

aquellos!

Hoy en día, son mis nietos los que van a esos campamentos en Siete Aguas y participan en diferentes

actividades en la casa de Cerdanyola, como es el Pesebre Viviente. Este año he tenido la satisfacción de

ver a mis tres hijos y mis cuatro nietos, todos juntos, participando como actores en la representación del

Pesebre Viviente.

Os presento a mis hijos, a día de hoy, cada uno con la familia que han formado:

José Ramón, Chari, mi nieto Joan y Víctor, que nacerá en unos días.

Trini, David y mis nietos mayores, César e Irune. Javi, Laura y mi nieto Dani de 4 años

Con esta presentación y estas fotos espero que me hayáis conocido mejor y sepáis reconocer a mi familia

cuando nos veamos por la Comunidad. Nos vemos en Cerdanyola!

Història i històries del Verbum

Como ya sabéis nuestra comunidad misionera Verbum Dei nació en la maravillosa isla de Mallorca, por

lo tanto ahí están nuestros orígenes y de ahí todos los inicios, con lo cual mallorquín nuestro fundador,

mallorquinas nuestras primeras misioneras.

En este artículo quisiéramos compartir con vosotros lo que la comunidad ha estado viviendo, con más

preocupación... tal vez intensidad y cariño… y eso ha sido la deteriorada salud de Jaime Bonet, una

neumonía llevó a ingresarlo en el hospital y a poner en riesgo su vida, actualmente sigue ingresado pero

parece ser que el antibiótico está haciendo efecto y va recuperándose. Compartimos con todos

vosotr@s esta experiencia porque la ilusión de Jaime siempre fue formar una gran familia, en casa con

nuestro Padre Dios, en la que todos nos sintiéramos hermanos.

Durante este mes y pico, Jaime ha estado cariñosamente cuidado por toda la comunidad, especialmente

por los misioneros.

Pedro, un joven misionero mexicano se ofreció hace más de un par de años a cuidar de Jaime más de

cerca, aunque su cuidado se comparte con el resto de la comunidad de misioneros, sin embargo él está a

su cuidado constante.

Estos días en el hospital Jaime, en su fragilidad, se sentía relajado sólo de ver a su lado a Pedro, tan sólo

de escuchar su voz… las visitas de los médicos le alteraban, pero si algún miembro de la fraternidad

entraba en la habitación, se relajaba…

“El amor cuanto más divino, más humano es… cuanto más humano, más divino “, frase repetida cientos

de veces por Jaime y que tod@s quisiéramos poder seguir viviendo día a día en nuestra misión.

La vida sigue y como en toda familia que nace y crece, nos seguimos pasando la antorcha del Evangelio

unos a otros.

Yolanda

Gra de sorra

Sóc la Mª José i formo part del Grup Verbum Dei de Badalona des de l’any 2009. Estic molt contenta de

formar-ne part ja què aprenc, en cada trobada, que la Paraula de Jesús és viva.

Us volia comentar que col·laboro amb el Grup Cuba dels Pares Carmelites de Badalona. Ja fa quinze anys

que treballem,un grup de dotze persones, amb la Comunitat del Carme de Matanzas (Cuba). Tot va

començar quan un carmelita cubà, en M. Valls, va venir a Badalona i ens va parlar de les necessitats del

seu poble:Matanzas.

Des que la nostra comunitat de Badalona va conèixer la realitat d’allà, va començar un procés de relació.

Crearem el “Grup Cuba” per anar veient quines eren les necessitats més urgents i com, des d’aquí,

podíem intentar ajudar. El nostre projecte té, actualment, dues vessants complementàries:

- Ajuda material per a cobrir necessitats bàsiques: medicaments, material escolar, material d’higiene i

diners per a finançar projectes.

- Suport humà mitjançant la nostra presència en grups d’adults i joves per desenvolupar activitats

conjuntes.

La Maria José (vestit

blau estampat) amb el grup de costura.

En aquests anys hem visitat l’illa diverses vegades, creant relacions d’amistat amb els habitants de

Matanzas, coneixent de prop els seus problemes i veient, en directe, les seves necessitats. És un món ple

de mancances, en tots els àmbits, que hem comprovat in situ.

En cada viatge que hem fet hi anem carregats de medicaments, material escolar, vitamines, articles

d’higiene personal……Cada vegada la duana és més estricta i des de fa uns anys tan sols deixen passar

10 kg de medicaments per persona. Actualment estem també enviant paquets de tres quilos de

medicaments per correu, sempre en adreces diferents per a no captar l’atenció de les autoritats que no

volen acceptar que el poble pateix necessitat.

Aquestes maletes les podien passar anys enrere, ara impossible!

Aquí veieu com es classifiquen els

medicaments a la comunitat de Matanzas

Quan arriben els medicaments es distribueixen als usuaris que ho necessiten. Hi ha persones a les que es

fa un seguiment des de fa anys i que aconsegueixen, gràcies al grup Cuba, una medicació per a malalties

cròniques que, allà a la illa, seria del tot impossible.

Hem pogut fer també una millora a la “lavandería”. Aquesta bugaderia nova, finançada des de

Badalona, permet rentar tres vegades a la setmana la roba de les persones que ho necessiten per manca

d’aigua o perquè no tenen família i són molt grans per fer-ho a mà.

abans de la nostra col·laboració

i després!

Poc a poc hem anat fet petites coses com el “Projecte Menjador”.Els cubans tenen cartilles de

racionament, amb aquestes cartilles aconsegueixen aliments bàsics per a anar subsistint. No poden

comprar fruita fresca, ni verdures, peix, carn…pels preus prohibitius amb el sou que tenen. Mengen per a

dinar i sopar arròs amb “frijoles” tots els dies de l’any…………i el què bonament poden. Guanyen

l’equivalent entre 8 i 10 euros al mes els jubilats i entre 20 i 60 la resta. 60 euros, per exemple, cobra

ara una metgessa responsable de la planta respiratòria d’un Hospital Pediàtric.

A la comunitat del Carme de Matanzas, quatre dies a la setmana s’ofereix servei de menjador a

persones que no poden menjar, principalment gent gran, que no tenen cap mitjà per aconseguir-ne. Són

uns 50 usuaris repartits en dos grups: uns que mengen allà i els altres que no poden anar a la comunitat

perquè estan malalts i se’ls hi porta a casa. Nosaltres no podem mantenir l’alimentació de tantes

persones però sí fer el què bonament podem.

Aquí estem

oferint un “refresquito”

Jo he viatjat cinc vegades a Matanzas, actualment fa tres anys que no puc anar per circumstàncies

personals però haig de dir que la gent que conec, amb la que he compartit, que he visitat…és

encantadora. He rebut i he après moltíssim dels meus germans d’allà. Jo conec el veritable poble cubà

no la Cuba del turisme.

Maria José amb un noi i la seva mare. Aquest

noi té una malaltia greu que es pot controlar gràcies a la medicació que s’envia cada mes...

Feina n’hi ha i molta, les comunitats han de ser més que mai un espai per aprendre, per estimar,on es

consolidin els valors de la convivència, la tolerància i la solidaritat.

Si voleu ajudar ho podeu fer aportant medicaments, material escolar, d’higiene personal, material de

costura, vitamines... també poden ser diners per a fer front a la despesa d’enviar els medicaments per

correu. El material escolar i d’higiene personal que no pesi, senzill...el que va bé són els sobres o

ampolletes que donen als hotels, per exemple. És repartidor i pesa poc. Ho podeu donar a les missioneres

i elles ja ho faran arribar aquí al grup de Badalona!

Obro els llavis i aspiro amb delit

El rebesavi pirata ( o era un corsari? ) de l’autor devia aspirar amb fruïció els aires marins durant les

seves singladures amb el Rayo Argentino. Manuel Cuyàs en fa memòria d’aquest i altres records

navegant al llarg de 286 pàgines dividides en dues parts.

Manuel Cuyàs, llicenciat en Història de l’Art, professor i gestor cultural, va col·laborar en la redacció dels

tres volums de les memòries de Jordi Pujol. És periodista a El Punt Avui i tertulià en diversos mitjans:

Catalunya Ràdio, RAC 1, 8TV, TV3 i Televisió Espanyola. Sap parar l’orella i tastar opinions diverses, com

devia fer amb el cafè de les primeres cafeteres italianes i amb les saboroses pel·lícules que anava a veure

als cinemes de Perpinyà.

Si el Rayo Argentino havia comerciat i saquejat naus brasileres per les aigües del Mar del Plata i

l’Atlàntic, els pares d’en Cuyàs ( com tanta gent en aquells anys ) es feren experts en pujar i baixar

d’Andorra. Obriu amb curiositat el capítol, “ Les cafeteres”, i no us perdeu el catàleg de mercaderies

andorranes que varen transformar les cuines de tants habitatges.

En Cuyàs és un cap gros i un enamorat de Mataró fondejat a la seva casa de la Rambla. Ens parla dels

anys en els que la ciutat vivia òrfena de port, dels primers busos, dels tramvies, de l’inici de l’epitafi de

Franco, etc...

Mai li han faltat vehicles a l’autor. Ara viatja brandant la ploma i escrivint amb una prosa amena i clara (

com el Duralex andorrà) aquestes memòries datades el gener del 2014, cent seixanta-nou anys després

de que el pirata acollís a la seva estancia de Gualeguay, a Giuseppe Garibaldi, futur unificador d’Itàlia.

Assaboriu sense pressa les evocacions d’un bon periodista, nét d’un corsari?

F. Xavier Simarro

Editorial Proa ens presenta “ El nét del pirata “ , el volum

609 de la seva col·lecció A tot vent.

Receptes

Aquí teniu la senzilla recepta de la Salsa de Bolets que hem menjat alguna vegada a Cerdanyola. Alguns

de vosaltres me l’havíeu demanat. Es pot fer servir per acompanyar rodons de pollastre farcit o qualsevol

tall de carn que vulgueu.

Ingredients

- 250 gr. de barreja de bolets

- 100 gr. de ceba

- 2 dents d’all

- 1 copa de vi blanc

- 125 ml de crema de civada o d’arròs per cuinar

- Oli d’oliva

- Sal i pebre

Preparació

Sofregir l’all i la ceba tallats petits en una mica d’oli d’oliva. Quan la ceba estigui transparent afegir el vi

blanc i deixar reduir. Afegir els bolets i una estona després (uns 10 minuts) afegir la crema, sal i pebre.

Deixar-lo cuinar uns 5 minuts més i ja es pot triturar tot.

Ja veieu quina simplicitat! Proveu i gaudiu!

Montse Martínez

Nota: recordo que a la trobada de Nadal, davant el plat servit, olorat i tastat , mmmmmmmmm! li vam

demanar diverses vegades la recepta a la Montse. Segur que ja l’havíeu oblidat! Doncs bé, ara no hi ha

cap excusa, la teniu aquí ben posadeta!

Ah! Recordo que ens va comentar que la barreja de bolets es pot trobar a la Sirena, ho dic per si no és

temporada o per facilitar encara més la recepta. Gràcies Montse!

Per a pensar

“Soy ciega y nunca he visto el arcoíris, pero me han explicado su belleza. Sé que se trata de una belleza

parcial e incompleta. Nunca se extiende por el cielo en toda su perfección. Lo mismo ocurre con todas las

cosas que conocemos aquí abajo. La propia vida es parcial e incompleta para cada uno de nosotros,

como la extensión de un arcoíris. Hasta que demos el paso de la vida a la Eternidad no comprenderemos

el significado de las palabras de Browning: “en la tierra, los arcos rotos; en el cielo, un círculo perfecto”.”

Hellen Keller (1880-1968), “La puerta abierta” (1957), p93, Plataforma Editorial.

Comunitat de Barcelona.

Aquest número de El Kiosko ha estat possible gràcies a: Maria José Ruzafa, Carmen Sánchez i la seva filla Trini,

Montse Martínez, F.Xavier Simarro, Yolanda de la Fuente i Teresa Català

(A El Kiosko les cursives són expressions textuals dels col·laboradors)