EL KIOSKO de la Comunitat

Número 12, juny de 2016

Notícies i molt més!!!!!!.

Un any de EL KIOSKO

Doncs si, qui dia passa any empeny!!! I són 12 El Kiosko… i és un any! Felicitats! Si mireu els 12

números trobareu de tot, però sobretot hi trobareu VIDA!!!!

I una millora paulatina…gràcies a dues coses:: les idees i aportacions vostres i a mi mateixa, que aprenc

un xic , a cada número, com és això de fer una revista de la comunitat.

Aportacions vostres? Bé, anem a pams…que aquí cal demanar, empaitar, seguir i “acorralar” a la gent

moltes vegades!!! Sort que ara això de El Kiosko ja és més conegut per vosaltres (ja era hora!!!) i no cal

explicar-me massa… i tothom acostuma a respondre amb il.lusió a la comanda!

Dues anotacions més: l’aportació, casi des dels inicis, del nostre estimat poeta! En Xavier té la idea de

fer el racó literari Obro els llavis i aspiro amb delit i no hi ha mes que falli. I darrerament en Dani es va

animar a crear una secció oberta a tothom , que espera els vostres escrits!... és la The dark side, una

secció que, de moment, sols ha conegut els seus d’escrits. Un altre “lletraferit”...

Una bona sorpresa me la va donar la Montse quan em va demanar de fer un article de la seva sortida a

Meritxell, pel que té d’especial a casa seva aquest santuari andorrà. I me n’alegro molt! Perquè... ningú

més ha tingut aquesta iniciativa! La idea d’aportar un escrit d’una vivència...Així que molt bé per tu

Montse.

I dit tot això... animeu-vos a enviar les vostres experiències, vivències, celebracions. El Kiosko vol ser viu!

i jo no puc estar “al tanto” de tot el que feu! Sort en tinc del Facebook! Allà he “robat” uns quants

moments vostres...

Una celebració familiar especial, un recés, una situació o experiència que vulgueu compartir amb la

vostra comunitat... aquí teniu el mitjà.

I ja té un anyet!

Trobada de la comunitat

El dissabte 11 de juny vam tenir la darrera trobada del curs a Can Llopis. Yolanda ens va proposar acabar

el curs dedicant-li una mirada contemplativa. Començàrem al jardí… en silenci.

I vam seguir amb una crida a viure el moment, l’ara i aquí. I amb una crida a “desentonar”, com

“desentona” la misericordia de Déu!. Hem de tenir el valor de trencar el “flascó” com aquella dona als

peus de Jesús, i vessar el seu contingut. Ser misericordiosos fins a vessar.

Ens retrobàrem de nou per celebrar una litúrgia de la Paraula que va ser la cloenda de tot el viscut

aquest curs.

Ens adonàrem que tenim obert el nostre “paraigües”… cadascú el seu , quin és? Què m’impedeix estar

receptiu a tant que es vessa en mi?

Acabàrem repartint un símbol, un petit pot de vidre transparent que ens recordi que hem de ser

misericordiosos… Ja conté uns quants granets de sorra, petites coses que potser ja hem anat fent…

seguim doncs amb aquest desig d’omplir la nostra vida “misericordiosos com el Pare”.

A dinar! Una bona companyia i un bon dinar, en família, al jardí!

Amb “porcell” de Mallorca! I bones postres compartides!

Sopar fi de curs del grup de Badalona

La darrera trobada del curs del grup de Badalona va consistir en un sopar d’aquest de “traje”, a

Premià, a casa de l’Alícia i l’Humbert. No van poder, per una o altra raó, ser-hi totes les “floretes” però

els qui hi érem vam gaudir de valent de la nit i de la trobada. I , clar…també de les viandes!

A què fèiem goig?

Qui és qui?

La Teresa en va enviar un correu dient-me que TE HA TOCADO aquest mes i com sempre ella sap molt bé

qui, com, i quan et pot demanar col·laboració i com no...aquesta vegada m’ha tocat a mi i li agraeixo

molt que em convides a donar el pas...si si el objectiu era presentar-me a la Comunitat a El Kiosko

Si faig silenci i escolto, si miro l’interior que habita en mi, trobo la petjada de molta gent que m’ha ajudat

a reconèixer qui soc, gent que m’ha ajudat a entendre que sola no arribaré en lloc i únicament ho

aconseguiré a traves de moltes experiències, meves i vostres. No anomeno a tota la gent que ha deixat

empremta a la meva vida, però segur que tu que estàs llegint-me ets un d’ells. La majoria em coneixeu

des de fa molt anys, però aquest escrit és especial pel grup de Badalona, que ja formeu part de la família

VD. Gràcies a tots per aquest petit trosset d’ànima dins meu que sou tots vosaltres, ja son molts els anys

caminant junts i comencem a assemblar-nos molt.

Qui soc? Soc la Josie i porto més de 30 anys fent camí amb la Comunitat Verbum Dei, per tant soc part

d’aquesta família des de fa molt temps. Nací un día de verano, a la una del mediodía, en pleno Trópico

de Cáncer en el año de la revolución cubana, y seguro esto ha tenido mucho que ver en mi carácter y en

mi manera de ser, abierta y extrovertida. Poco más de un año después, mis padres, mi hermano

cómodamente instalado en la pancha de mi madre y yo , comenzamos una nueva vida en la tierra de mis

abuelos, Cataluña, y en Barcelona, que sería para todos sin saberlo el lugar definitivo, y dejamos atrás a

nuestra familia más cercana y amigos.

( El 30 de mayo celebramos el 86 cumpleaños de mi madre y en la foto están presentes mi madre, mis

hijas, mi hermano Renzo y yo. )

Sin ser muy consciente decidí estudiar Arquitectura y durante esos años dediqué mi tiempo libre a ser

monitora de un esplai en el polígono Esproceda, en Sabadell sur, junto a mis amigos del alma, con los

que crecí y empecé a descubrir el mundo, y con algunos de ellos, años más tarde, la Comunidad. Va ser

cap al 83 que amb el meu grup d’amics, en aquell moment ex-monitors d’esplai, buscàvem viure d’una

manera diferent les nostres inquietuds espirituals i ens vam trobar amb la Pilar, missionera del Verbum

Dei, que estava fent sociologia a la Universitat de Barcelona i vam decidir formar un grup de revisió de

vida amb l’acompanyament d’una missionera, la Nuri, que actualment viu a Lisboa.

Unos años más tarde, nuestro querido Carlos Sanfeliu, me propuso trabajar en el Ayuntamiento de

Barcelona como arquitecta municipal y gané las oposiciones, y después pasar por diferentes

departamentos y algún distrito, hoy estoy trabajando en el Departamento de Obras y Mantenimiento de

Gracia. Intentar mejorar las condiciones de vida de la gente y del espacio urbano ha dado mucho sentido

a mi vida profesional. Esta oportunidad me la dio Carlos y le estaré siempre agradecida.

Fa 22 anys que em vaig casar amb en Jaume que va posar color a la meva vida i 2 nenes precioses, Júlia

21 anys i Sara 19. Jaume es pintor de “brocha fina” i un eterno buscador del artista que hay en él. Júlia

estudia diseño i és una fotògrafa nata a la que le encanta captar el misterio de cada instante. Sara

estudia ADE i Psicologia, es monitora de esplai, i la danza es su pasión.

Actualmente me reúno semanalmente con mi grupo, Marita, Nacho, Belín, Inma, Bettina, Ana y Nando,

llevamos haciéndolo muchos años, ya no recuerdo desde cuando. Este año nuestro grupo de whatsapp se

llama Unidos en Misericordia, y compartimos el silencio y su interiorización y lo que nace de su

comprensión y experiencia, intentamos compartir aquello que descubrimos como esencial y común que

habita en el espacio interior de nuestro ser.

( El pasado 17 de junio se casó mi sobrina Claudia y como estamos muy guapos los 4 miembros de mi

family, la comparto con vosotros.)

( El pasado verano en una excursión en la Cerdanya con amigos y casi todos familia Verbum Dei )

Història i històries del Verbum

La actividad apostólica del padre Bonet desde su ordenación sacerdotal en 1952, dio lugar a diferentes

grupos, entre ellos al Movimiento de Convivencias que se extendió por toda la isla de Mallorca.

En este contexto, algunas jóvenes manifestaron al padre Jaime Bonet su deseo de consagrarse

totalmente a Dios en esta misión. Unos años más tarde, el 17 de enero de 1963, el obispo de Mallorca,

monseñor Jesús Enciso Viana, bendecía su primera casa y oratorio, dando inicio a la vida en común y a la

Rama de misioneras.

En 1966 se envían las primeras misioneras fuera de Mallorca, a Roma y a Perú y continúa la expansión

hacia la península española: Barcelona, Madrid, Pamplona y Valladolid en 1967. Zaragoza, Granada y

Santander en 1968. León, Pamplona, Bilbao, Sevilla, Salamanca, Palencia y Tudela en 1969. Valencia y

Málaga en 1970. Madrid en 1975. Burgos y Alicante en 1976. Oviedo en 1977. No todas eran

fundaciones formales sino experiencias de vida comunitaria y misión.

A partir de 1974, comienza una fuerte expansión mundial: Lima, Ciudad de México, Lisboa, Tokio,

Bogotá, Manila, Paris, Toulousse, Sao Pablo, Dublín, Munster, Bruselas, Londres, San Antonio de Texas,

San Francisco, Medellín y Guadalajara. Sidney, Malabo…

Entre 1987 y 1991 se promovió la creación de Centros de Evangelización, según el modelo del Poblado en

Siete Aguas, Valencia.

También el “Instituto Teológico Verbum Dei” ha experimentado en sí mismo las distintas etapas de

configuración del Verbum Dei. La primera experiencia fue en Siete Aguas, en el curso 1978-1979.

Después en 1986, en el Palacio Arzobispal de Alcalá de Henares, allí recibió afiliación a la Universidad

Urbaniana, y en 1991 se trasladó a su actual sede en Loeches, Madrid.

Gra de sorra

La Dolors Clotas, del grup de Badalona, ens explica el projecte Conreu Sereny i la seva implicació en ell.

Un testimoni bonic i esperançador! I en el que podeu implicar-vos! Si alguna persona vol demanar

cistella o tenir més informació que s’adreci a conreusereny@gmail.com

Conreu Sereny

Gràcies Teresa i tota la comunitat per poder explicar el nostre projecte.

Conreu Sereny neix la primavera del 2010 amb l’objectiu de recuperar i cultivar des de l’agroecologia ,

terres agrícoles urbanes i periurbanes per fomentar el consum de proximitat i obtenir uns bons

aliments, respectant el medi ambient. De fet , Sereny significa fort, de bona salut . Tots compartim la

certesa que cal avançar cap a la Sobirania Alimentària de tots els països i ens queden moltes terres ,

antigues masies i pobles semi-abandonats o abandonats del tot per recuperar…

Vam començar 4 persones creant una Associació, era el format més senzill que ens donava un empar

jurídic, i a l’any 2014, ja ens vam constituir com a Cooperativa mixte de treball associat i sense ànim de

lucre. No ha estat, ni és ,un camí fàcil, però si molt engrescador. Seguim siguent 4 socis , tot i que no tots

els del principi, el que és genial és que : els qui han marxat, han generat altres projectes lligats a la terra.

En el meu cas, sóc filla de pagesos , i he pogut viure molt de prop la vida al camp, el contacte amb els

animals, el gust de les verdures acabades de collir , la importància del verb CUIDAR , i l’Alfons ( ell si que

és fill de Badalona) i les nostres filles n’han pogut disfrutar molt…….., també – no tot és maco- he pogut

conèixer , els terribles efectes de la mal anomenada “Revolución verde”(1), per tant sempre m’ha colpit

l’abandó del camp i també sempre m’ha enamorat la vida que es genera o es pot generar amb el cultiu

de la terra i la cura dels animals . Sóc pedagoga de formació i un dels llibres que m’ha acompanyat és “El

poema pedagógico” d’en Makarenco.

En el moment que les filles han sigut grans i gràcies a la complicitat de l’Alfons i d’elles tres, ja que això

ha suposat una vida més austera, és quan he pogut participar en el naixement d’aquest projecte, sento

amb això , que retorno als meus pares , avis, besavis, i en general a tota les persones que s’han dedicat i

es dediquen a generar vida això si, AMB BONES PRÀCTIQUES!!!!!, una part de tot el que he rebut,

possibilitant que també altres persones ho puguin viure i contribuint a millorar el nostre entorn i

fomentant el consum responsable.

La FE i la CONFIANÇA amb DÉU, m’han sigut i em són vitals per la meva vida i per Conreu Sereny, són el

veritable motor, a més, hi ha tants exemples a la Bíblia, tantes comparances amb la vida al camp,que és

molt bàsic no oblidar-ho per quan estem en moments de dificultats…i sens dubte, el grup de pregària de

Verbum té per a mí un paper vertebrador molt important., és la força de les xarxes!!!!!

Bé, volia fer una mica de referència al perquè de la meva decisió i ara us explico de la nostra cooperativa.

Estem treballant una part dels horts que envolten el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a la Serra de

Marina, entre Santa Coloma i Badalona.

Podem molt bé dir que també som fills de les xarxes, els grups de consum de Santa Coloma i Badalona,

han ajudat molt en els seus inicis, i encara ara, fent-nos suport i confiança així com els Drapaires

d’Emaús de Sabadell. El grup de consum “30 Panxes” de la Sagrera, aviat farà 1 any que també s’hi ha

incorporat.

Per tal de poder servir més producte a totes les persones a les que servim, ja a finals del 2010 vam iniciar

Eco-Maresme.cat : 6 productors entre el Maresme, el Vallés Oriental i nosaltres al Barcelonés Nord que

ens complementem amb el productes que no tenim, tenim una logística que ens permet arribar a fruita

per exemple. O altres productes, que de moment no tenim en tanta quantitat cap de nosaltres. També

estem treballant planificacions de cultius, i créixer com a grup. Ens reunim mensualment de manera

itinerant. Actualment ja som 11 productors

Servim també cistelles en els 2 formats: cistella semitancada o oberta ( agafar els productes necessaris

de la llista),no és obligatori agafar cada setmana i es poden venir a buscar o les portem a domicili o a

punts d’entrega concret., a restaurants i botigues . Els divendres i dissabtes no festius, posem parada a

l’entrada del Monestir de Sant Jeroni.

Servim a Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià i Barcelona.

A part de la producció i venta de verdures, tenim una branca formativa:

Per una banda un curs anual d’horticultura bàsica, en petit format, acompanyat d’unes pràctiques amb

altres pagesos ecològics, adreçat a persones immigrades en situació irregular. Aquesta formació la fem

conjuntament amb CEHDA, associació que treballa bàsicament amb el país de GHANA. Aquest curs va

nàixer també d’una altra Xarxa –XEDI- (2), fruit de la reflexió : si estem en un moment ben difícil, i

podem tenir accés a un troç de terra, ens podem produïr el menjar, i valorar q si es fa amb bones

pràctiques, ens alimentarà més i de pas cuidem la terra que és la nostra herència i que també heretaran

els qui venen després….i ja que ho tenen tan complicat, si aprofiten de fer-ho mentre tenen aquesta

situació d’incertesa, pot facilitar els tràmits posteriors, molt important doncs l’actitud!!!

Per l’altra banda hem començat a fer un curs de primavera per hort familiar d’autoconsum i fem visites

guiades i tallers a centres escolars i casals que ens ho demanin.

Som socis col·laboradors del Coop57 i formem part de la Xarxa d’economia solidària i de la Federació de

cooperatives de Catalunya. És maco perquè s’està fent molta feina en tots aquests sentits jo diria que

més que una moda, fruit d’una necessitat!!!

Acabo amb una frase que m’agrada molt,

“FA MÉS FRESSA UN ARBRE QUE CAU QUE TOT UN BOSC QUE CREIX”

I gràcies a Déu, de boscos que creixen, n’hi ha molts!!!!

(1) La industria agroalimentària sota sospita, Gustavo Duch. Cristianisme i Justícia

(2) Al 2010 hi havia: Benallar, Ovinso. Fundació Putxet, Casal d’infants del Raval. Drapaires

d’Emaús Sabadell, Càritas Sabadell, Germanetes de la Caritat, La Caseta, Cepaim, CEHDA i C.

Sereny.

Per si no el coneixeu, és impresionant escoltar el poema musicat per en Raimon:” HE MIRAT

AQUESTA TERRA”

The dark side

Un nou article del Dani.

Els Inuits i els valors

Als Inuits, “el poble”, els coneixem com Esquimals, “que mengen carn crua” fruit d’una definició errònia

occidental. Ens porten una reflexió sobre els Valors a arrel de la darrera pel·lícula de la Isabel Coixet

“Nadie quiere la Noche”.

El guió de la pel·lícula tracta sobre la Josephine Peary, la dona d’un explorador polar, que va a buscar al

seu marit a Groenlàndia. La Josephine es troba que el seu marit l’ha enganyat amb totes les inuits que ha

pogut i més tard enganya a tot el món anunciant que havia arribat per primera vegada al pol Nord.

L’engany, que encara perdura en la ment de molts americans, és “pecata minuta”, al costat de les

barrabassades que va arribar fer a la cultura Inuit per tal d’obtenir fraudulosament un reconeixement

social. Aquest personatge menyspreable i egocèntric té un panteó d’heroi nacional a Washington, va

deixar escrit en el seu testament que no enterressin al seu costat al seu ajudant negre, Matthew Henson,

que en realitat és el que és mereix tots els honors d’haver organitzat fins a set expedicions polars, la

darrera de les quals es va quedar a 34 kms de la fita.

En contraposició trobem als Inuits, d’una candidesa i capacitat d’acolliment sense límits, de la seva

cultura cooperativa molt lluny del que seria la nostra competitiva. Que dirimeixen les seves disputes

tribals amb poesies en comptes de baralles i que els seus líders son les persones que més ajuden a

tothom i menys protagonisme tenen. El seu concepte de generositat, solidaritat està molt lluny de que

nosaltres entenem per bondat, senzillament és part de l’equació de la seva supervivència.

Hi ha cultures que creen i veneren monstres i altres àngels solidaris? Està el bé/mal,

competitivat/cooperació lligat a patrons culturals de supervivència? Serà el mon globalitzat capaç de

conservar els valors autèntics de les petites comunitats? No haurien de ser els valors de l’espiritualitat

humana els que ens unissin en comptes de que ens separessin?

Degut a les expedicions polars, en els pobles inuits avui trobem nens de tots colors, barrejats amb la seva

raça autòctona. Moltes esglésies han intentat “civilitzar” aquests pobles “salvatges”, afortunadament

sense gaire èxit. Finalment el Matthew Henson va aconseguir el seu lloc en la història al ser enterrat al

panteó del seu amo.

Obro els llavis i aspiro amb delit.

Patrick Modiano publica a les Éditions Gallimard aquesta obra l’any 2007. Set anys més tard rebia el

Premi Nobel de Literatura. Cent trenta-vuit pàgines per on transita la melancolia i la gent hi passeja

sense un rumb clar. Els cafès semblen els únics ports segurs on els protagonistes s’arreceren. El cafè

Condé és el paradigma del local refugi, de l’establiment on pots seure i deixar que la vida transcorri.

La Louki i tants d’altres, caminen. Semblen veritables passejants a la recerca no se sap ben bé de quina

certesa. Zones neutres, llistes de clients del cafè, barris parisencs a banda i banda del Sena. L’alegria de

viure sembla haver fugit d’aquestes planes. Els clients oculten el seu jo. Seuen, es miren, beuen, juguen a

cartes però no triomfen en res. Ombres quietes durant unes hores passades al cafè.

El detectiu que cerca per ordre d’un marit angoixat, troba i amaga el resultat de les seves investigacions.

Com escriu en Guy Debord en les paraules introductòries: “ a mig camí de la vida de debò...” De debò que

en Modiano escriu sàviament sobre la recerca sense un objectiu clar. Les seves paraules volen trobar

acollida en el lector que també queda submergit en la nit, en el clarobscur, en la pèrdua, en la vida a

mitges.

Fugaçment s’entrecreuen algunes vides. Penses durant unes línies que la vida florirà com voldries, potser

de manera romàntica. Però els cors danyats, per sempre més es transformen en uns pidolaires que no

gosen admetre-ho.

Quan les mirades dels desconeguts es troben a mitjanit en un cafè perdut de París, hi pot haver alguna

esperança, algun futur? Sorgirà algun projecte de vida? Pensem-hi, quan nosaltres assaborim la nostra

consumició en un local, som testimonis muts, secrets, de futurs fantasmes anònims.

Editorial Proa ens presenta “ En el cafè de la joventut perduda “ a partir d’una traducció de Joan Casas.

F. Xavier Simarro

Mots que rimen

Aquest poema, molt conegut, m’ha acompanyat molts anys. Avui el comparteixo amb vosaltres.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences,

humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Receptes

La crema de bolets de la trobada de maig va ser tot un èxit. No sabem si per perícia de la Yolanda, la cuinera per l’ocasió... o per la bona qualitat dels xampinyons, ecològics, sans i macos! , aportats a la trobada per la Dolors de Conreu Sereny (veieu el Gra de Sorra)

Aquí va la recepta, tal com raja! Que no voldreu pas ara quantitats exactes eh? que esteu molt ben acostumats amb la termomix... Això és una recepta com les d’abans! Aquí s’explica un poc i que cadascú l’adapti a casa seva! Necessitem: . xampinyons naturals . cebes . oli d’oliva . brou de pollastre . brou de verdures . sal i pebre . nata per cuinar Quan tenim ben nets els xampinyons els tallem a trossets i els reservem. Agafem l’olla i hi fem un bon sofregit de ceba. Si us hi agrada podeu també algun all. Quan la ceba estigui ben dauradeta hi afegiu els xampinyons tallats. Deixeu que treguin tota l’aigua i que es daurin també una mica. Afegiu sal i pebre al gust. A l’olla,ara ,cal afegir el brou de pollastre i el brou de verdures. Aquí si que a gust de cadascú: si es vol més d’un o de l’altre... (Jo a casa aprofito també l’aigua de cocció d les verdures... la guardo a la nevera o la congelo i em serveix com a brou per a sopes i receptes diverses) Deixem que tot plegat faci xup xup.... i més xup xup I ara a passar-ho BRRRRRRrrrrrrrrr per la batidora.

Mentre es bat es va afegint la nata líquida. Al gust també. I ja està! Es pot presentar amb “picatostes”.... o amb algun trosset de xampinyó dauradet i laminat que hem retirat abans de fer la trituració ! Bon profit!

Per a pensar

Aquest escrit té una història...

Un bon amic, el Lluís, duia un paper dins la seva cartera. El treu, me’l llegeix i me’l dóna. D’això fa un

munt d’anys. El paper sempre més ha anat al meu moneder. He canviat el moneder per vell,... i el paper

ha passat d’un a l’altre. Avui me’l poso, de nou, davant meu i el torno a llegir. Impressionant. I si, és per

a pensar...Us el compateixo. No en conec l’autor.

Consentir en l’absència

com qui va a una festa.

Passar pel sofriment

com qui es troba amb

la persona estimada.

Contemplar l’invisible,

com s’aprèn un rostre.

Esperar l’impossible

com s’espera un missatge.

Escoltar el silenci

com es desxifra un oracle.

Acollir la impotència

com es rep un miracle.

Mirar la pròpia feblesa

com es descobreix un estel.

Presentar les mans buides

com qui aixeca una copa.

Caminar pel sorral

com qui s’acosta a una font.

Comunitat de Barcelona.

Aquest número de El Kiosko ha estat possible gràcies a: Josie Abascal, Dolors Clotas, Francesc Xavier Simarro, ,

Daniel Cortes , i Teresa Català

(A El Kiosko les cursives són expressions textuals dels col·laboradors)