EL KIOSKO de la Comunitat

Número 11, maig de 2016

Notícies i molt més!!!!!!.

Mercadillo Solidari

Les festes del Roser de Maig de Cerdanyola són, cada any, el primer cap de setmana de maig. Així que

festes al poble i el nostre mercadillo solidari al carrer sant Ramon! Llàstima de la pluja a la tarda! però la

paradeta fa goig i gràcies a tothom qui hi col·labora es fan una mica de calerons, que sempre van molt

bé. I es participa de la festa, i es surt al carrer!

El millor? Els voluntaris i voluntàries!!! Petits i grans!

Penso que tenim futur… hi ha interés entre les noves generacions!

La parada es veia ben assortida!

Tenir mala “pata”...

Així lluïa el dia del mercadillo la Carmen! Una

torcedura al peu. Esperem que es millori ben aviat.

Una prèvia a la trobada ...

Quina una n’estaven preparant els del grup de Badalona? Són al carrer? Unes caixes? Això és fer

pregària? Ai, ai, ai! Això fa olor de socarrim!

Trobada de la comunitat

Tercer diumenge de mes? Doncs toca trobada! I aquest cop tocava ajudar a preparar-la al grup de

Badalona. Una trobada marcada per--- l’Esperit!

A les primeres pautes la Yolanda ens parla de deixar que ens caigui a terra la nostra motxilla personal... i

que es buidi del tot. I deixar que l’Esperit digui el que vulgui. Que ens deixem! Oberts a la vida de

l’Esperit. Aquest Esperit de Veritat que està en cadascú. Esperit també de Misericòrdia i Compassió.

Alícia ens recorda que només podem

escoltar l’Esperit si preguem, si fem meditació. I ens parla de l’Esperit de Veritat i del poder de la

pregària.

l

a Mercè, ens reparteix uns papers i ens demana que hi escrivim tot allò que no ens deixa escoltar

l’Esperit. Tot allò que ens impedeix seguir-lo... I ens condueix fora el jardí tot seguit. Allà ens hi espera el

Josep! El Josep ens parla de la tradició, a la nit de sant Anastasi, patró de Badalona, de cremar el

“dimoni”dins les Festes de Maig. Una tradició antiga on hi entra un poc de tot. També el cremar allò que

no és bo, que volem purificar

.

Fem rotllana al jardí escoltant les explicacions. Fins que donem tots els nostres papers al Josep que

inicia…un foc! Per cremar el dimoni!!!!!

“la nostra alegria ningú no ens la prendrà” diu a la bóta on hi ha el dimoni... perquè malgrat tot hi ha

una esperança, no?

Hi ha qui té molta por del foc... o del dimoni?

Que cremi! Que cremi! Que cremi!!

Després mentre uns paren taula altres ens fem fotografies sota el micaquer, curull de fruita.

Quan ens entaulem tenim una sorpresa. En

Vicenç ens porta un aperitiu! Gentilesa seva i de la Paquita, , que ho ha cuinat per a nosaltres!

I el primer també té un toc badaloní! La Yolanda s’esmera a fer-nos una corma de bolets... amb als

xampinyons ecològics que aporta la Dolors, de Conreu Sereny, el projecte de hort que duu a Sant Jeroni

de la Murtra... i que li demanarem que ens expliqui en un proper El Kiosko!

Núria repartint la crema de bolets que convidava a repetir! i la Yolanda fent de “micaquera”

A la tarda la Teresa fa una breu dinàmica “qui”?

interrogant-nos i seguint amb el tema de l’Esperit. I ens presenta la persona de la monja carmelita

Cristina Kaufmann , una dona que va deixar-se guiar per Ell!

Veiem el documental “re-crear solituds” . Aquest documental agrada molt i la persona de la Cristina

enamora a tothom... Acabem al jardí fent una tertúlia i un intercanvi d’opinions sobre la seva persona.

Un any del més petit de la colla!

En Pablo fa un any el mateix deia de la trobada! El més petit de la colla! I ho celebrem a la hora de les

postres. Visca!

El pastís 1, fet per l’Aitana! Enhorabona chef!

El que ha de fer un pare per reunir els fills!

El Josep divendres alça el que no havia d’haver alçat. Dissabte crema el dimoni a la trobada i diumenge

s’opera d’urgències a Can Ruti d’una hèrnia estomacal que se li estrangulava. Ja dic jo, el que ha de fer

un pare per a cridar l’atenció dels fills ja grans...

Com que és autònom dilluns va fer un poc de comèdia i dimarts a treballar! Marededeusenyor, quin

home...

Qui és qui?

Sóc la Blanca. Vaig conèixer la Comunitat quan tenia 16 anys. Era adolescent; tenia els ulls ben oberts al

que trobava a l’exterior, perquè era en etapa d’anar escollint i definint moltes coses. Em va cridar molt

l’atenció el fet que els ulls d’aquelles missioneres reflectien molta alegria i entusiasme per la vida. Me

destacaven força sobre el que estava acostumada a veure, fins i tot entre la gent de la meva generació,

que se suposava que érem plens d’entusiasme.

Recordo que vaig pensar: “si aquesta gent té un tresor, jo el vull descobrir”. Així que aviat em van

introduir en la pregària. Des de llavors, me considero més aviat una peregrina. Però no ho he deixat mai

(ja tinc 43 anys) i, com vaig sentir a dir a una noia en una trobada, la consciència del que vaig vivint, duc

al dins, vaig caminant al llarg dels anys, me fa expressar que “Jesús m’ha fet tant de bé...!”.

Un dels moments claus de la meva història va ser als 24 anys. Sempre m’havia cridat molt dedicar les

meves capacitats i energies allà on semblava que podria fer més falta, per exemple a l’Àfrica. Havia triat

estudiar Enginyeria agrònoma, i no sabia si el meu futur havia de trobar el seu camí com a cooperant en

un país pobre, o vinculada a una Comunitat i afincada en un lloc... Acabada l’Enginyeria Tècnica i abans

de començar la Superior, me n’hi vaig voler anar, per a viure-ho i ajudar-me a discernir què fer amb la

meva vida.

De tant en tant sento com si Déu em piqués l’ullet, i a partir del text de la Bíblia que acabo de llegir, me

fes una promesa. La Paraula de cop s’obre amb una intuïció, comprensió i contextualització concretes

per a mi en aquell moment, amb una viva consciència, impacte i apuntant al futur. Respecte l’estada a

l’Àfrica, en concret aquella vegada a Guinea Equatorial, vaig tenir aquesta intuïció: aquesta gent de

Guinea “te donaran un nom nou, el nom que Jo mateix he designat per a tu”. Jo ja m’esfregava els dits,

m’aclariria el meu futur vocacional, professional... Va ser diferent: el dia que me’n vaig adonar de que la

promesa s’havia acomplert, vaig veure que era un nom, una identitat, més radical, centrada en l’ésser,

guia en qualsevol circumstància, camí a recórrer, opció... El meu nom era “la que segueix Jesús”; el tinc

traduït a llengua bubi, i el recordo perfectament, però millor no l’escric perquè destrossaria la seva

ortografia...

I sí, des de llavors m’he seguit reconeixent sempre en aquest nom, m’és font d’empenta, recerca, joia,

vivència, sentit...

Un altre dels moments i dons claus va ser la re-aparició del Marc, l’amor de la meva vida. Ens havíem

conegut als 27 i 30 anys; l’amor va sorgir, i ens vam causar un gran impacte. Però jo seguia en que si la

meva vida havia d’invertir-se al Sud, ell entenia que havia de seguir vivint i implicat en el seu poble; així

que es va decidir seguir cadascú el seu camí, fent, jo si més no, el que podíem amb el fort sentiment que

no morí. Sis anys després, d’ell construint una vida al poble, i jo ja tornada de nou de l’Àfrica amb camins

i plantejaments recorreguts, la situació -interna i externa- havia canviat. I aquesta vegada sí, podíem

començar el nostre camí junts. Aquesta vegada jo sentia com si Déu em digués “aquesta és la teva terra,

la teva heretat, la que he triat per a tu”, amb un somriure als llavis i de nou picant l’ullet; l’agraïment i la

joia omplien el meu cor, era molt millor del que hagués somiat...

Van venir els nens, un parell de vailets, l’Aina i l’Eudald, que ara tenen 7 i 4 anys. Quines vivències més

intenses, aclaparadores, absorbents... Per una part, regal dolç i una vivència humana de tremenda

plenitud, com dic jo, hormonal...

Per una altra, una situació duríssima i desbordant, si més no subjectivament, derivada d’un problema de

salut. L’Eudald, el petit simpàtic i canyero amb el que és impossible avorrir-se, va venir amb una

col·lecció d’al·lèrgies, amb una gran sensibilitat reactiva que en tenia prou amb entrar en contacte amb

la resta de l’al·lergen que pogués quedar en una mà o un llavi aliens. La vida se’ns va complicar, capgirar

i enfosquir molt. Un any de no fer res més que intentar aplacar una pell encesa, sense èxit que durés més

de 3 dies... Anys de no poder dormir i incorporar-se plorant per la bronquitis derivada de l’al·lèrgia als

àcars, invisibles però presents arreu. Anys de llegir i llegir etiquetes per trobar aliments que poder

menjar, d’encarar reaccions al·lèrgiques, de no poder anar enlloc ni quedar amb ningú si hi havia

qualsevol aliment o s’hi hagués de dormir... Anys de trobar-se desbordat vers la dedicació i energia que

requeria la situació, i de posar a nivell de supervivència qualsevol altre aspecte.

Durant aquests anys el grup de pregària i la setmana de recés a Sieteaguas m’han esdevingut,

clarament, una qüestió de supervivència. Jo diria que no he viscut massa bé la situació ni n’he tret un

fruit gegant... Però sí que he tingut en la fe, i en el Déu amb qui puc interaccionar, una font inesgotable

d’esperança, creativitat, obertura a la realitat, de renovar forces, de vies de pau... I les solucions per a

poder normalitzar i gaudir d’un benestar raonable, per sa vida i la nostre, han anat apareixent, gràcies a

molta gent.

En comento només un parell, que actualment gairebé es podria dir que formen part de la nostre família.

Una és l’autocaravana. Pensada per oferir una experiència lúdica. Però a nosaltres ens permet sortir a

dormir fora de casa, i anar on sigui o a veure qui sigui, controlant amb facilitat els problemes amb les

al·lèrgies. Amb quina emoció me brolla del cor alguna vegada l’agraïment per haver trobat aquest

catxarro, que ens ha tornat a obrir un món...

L’altre és la Vanessa, auxiliar de conversa en anglès per aquest quadrimestre a la nostre escola. L’escola

no tenia famílies d’acolliment, nosaltres ens ho havíem plantejat per més endavant, i ens hi vam llançar.

Quina experiència més maca i quina benedicció: pels nens una germana gran, energètica i juganera, una

gran noia que tots agraïm tenir a casa. Així que, temporalment, és com si tinguéssim una filla gran, i és

just que aparegui a la foto de família...

Història i històries del Verbum

El pasado 21 de Mayo hemos celebrado

con alegría las 90 primaveras del

P. Jaime Bonet (Fundador del Verbum Dei)

En nuestro Centro Misionero de Loeches (Madrid)

y en un ambiente familiar, rodeado de muchos miembros

de la Fraternidad así como amigos de la

Familia Misionera Verbum Dei, sopló sus 90 velas

de vida.

Desde esa mirada que percibe todos los gestos de cariño y atención vengan de quien vengan y dejándose

acompañar, dibujó para todos una gran sonrisa agradecida.

Como agradecidos nos sentimos hoy por el regalo de su vida y fe compartida. Por la entrega de su vida y

habernos transmitido su cariño por Jesús y su Evangelio.

Per molts anys Jaume des de la Comunitat de Barcelona! !!

Gra de sorra

Soc la Rosa Maria Mauricio, tinc 55 anys i fa poc mes d'un any que pertany al grup de Verbum Dei de Badalona. Estic casada fa 35 anys amb L'Amadeo i tenim dos fills, la Núria que te 31 anys i en Quim que en te 28. La Nuria es Psicopedagoga i està estudiant una tercera carrera, magisteri, per poder tenir mes sortides, li agrada molt l’educació amb nens amb dificultats; en Quim es Químic i treballa en un laboratori farmacèutic. La Nuria es casa el proper 2 de Juliol, cosa que ens fa molta il·lusió. (a la foto els “nuvis” són els qui estan al costat mateix de la Rosa Maria, l’altra parella són el seu fill i la seva xicota)

Estic també vinculada a la comunitat dels Pares Carmelites de Badalona, durant molts anys vaig pertànyer al grup de pares, però fa cinc anys ho vaig haver de deixar per que la meva mare es va fracturar el fèmur i te molts problemes de mobilitat, viu amb nosaltres i em necessita, pel dia a dia. Deu fer cosa de setze anys, un grup de quatre dones que anàvem a catequesi d'adults, varem decidir fer algun projecte social, entre elles estava la meva cosina i la Teresa Català (coneguda per tots vosaltres); com als Pares Carmelites no hi havia res iniciat, varem decidir anar a Folre, que és un lloc que pertany a l’Església de Sant Josep que es dediquen a fer moltes obres socials. L’ any 2002 varem fundar el grup de Quart Mon Pares Carmelites i des d d’aleshores estic allà col·laborant amb ells.. Ens dediquem a donar ajut en forma d'aliments cada divendres a la tarda, al voltant de 100 famílies. Repartim uns 25.000 Kg de menjar a l'any

Quan varem començar les persones que ajudàvem eren pràcticament immigrants que arribaven al nostre país per millorar la seva situació. Ningú pensava que, uns anys desprès, capgiraria cap a persones del nostre entorn. Desgraciadament la crisis ha colpejat a les famílies mes humils, però cada vegada més també veiem per la nostra associació a persones benestants, que per circumstancies econòmiques, tenen que ser ajudades per poder passar cada mes.. I la realitat es que cada vegada son persones mes properes a nosaltres, que viuen al barri del Centre, Dalt la Vila, Casagemes, Canyadó, que son barris molt propers. Els aliments ens arriben cada tercer dijous de mes del Banc dels Aliments i dels programes de la Comunitat Europea. També de campanyes pròpies, quan podem comprem menjar fresc ( ous, salsitxes, carn), també col·laboren botigues de Badalona, per exemple anem cada nit a diversos forns a buscar el pa i les pastes que els hi sobren i els congelem.

Per Nadal tenim un parell d'escoles que participen en la recollida d'aliments, la “operació quilo. Recollim menjar a la “Sopa de Pedres” que es fa a la Plaça de la Vila durant tot un dissabte abans de Nadal. També recollim menjar gràcies a un “ cabàs solidari” que tenim sempre a l’església. Per Reis aconseguim que tots els nens fins a 12 anys, tinguin una joguina nova.

(la Rosa Maria i els voluntaris de Quart Món el dia de Reis) Els usuaris ens vénen derivats principalment del Serveis Social de l’Ajuntament, de Càritas, també dels CAP de Badalona. Es una feina molt dura a vegades, però també molt gratificant

The dark side

(Aquesta secció, que vol obrir espai a la petita o gran polèmica, es segueix nodrint de les ganes de

“remenar la perdiu” del Dani!-el cactus afegit, paraules seves-... a veure si algú més s’anima!!!)

Raimon Panikkar

Que pensen altres Cactus “afegits” a la Comunitat? Jo només puc respondre pel que soc, un

“Echinocactus Grusonii” amb molta punxa i poca flor, però hi han tantes espècies de cactus,

com els innumerables entorns als que s’han tingut que adaptar. Amb això tenim grans

discrepàncies amb les Floretes, ja que encara que llueixen més diversitat, n’hi ha de tots

colors, formes i olors, elles insisteixen en que només hi ha un Deu, una doctrina, una Bíblia, un

Papa, un.... Aquesta obsessiva recerca de la uniformitat i unicitat provoca una estèril

competència de creences i al cap i a la fi perdre la pluralitat, riquesa i diversitat que

caracteritza a la nostra condició humana.

Les meves afinitats espirituals estan molt lligades al pensament del Raimon Panikkar sens

dubte el gran pensador del diàleg interreligiós i intercultural. Dona la coincidència que la meva

mare va coincidir amb ell al Liceu Francès, i els dos van estudiar Químiques a la Universitat de

Barcelona.

Segons Panikkar, cap al 600 abans de Crist es va produir una eclosió espiritual a l’Orient sense

precedents; Buddha, Confuci, Lao-Tzu, Zarathustra. 600 anys més tard la revolució espiritual

al Occident la enceta Jesús, com a rebel·lió al Judaisme conservador de l’època.

La llavor del Cristianisme, es va nodrir fonamentalment de la saviesa de les religions orientals

pel que la critica que fa el Josep Cobo al “Cristianisme orientalitzat” del Javier Meloni més que

desprestigiar-lo li dona base i coherència.

El Raimón ha sigut un personatge excepcional i que com acostuma a succeir és més conegut

fora del nostre país que no pas dins. Va gaudir d’una vida plena i polifacètica impressionant; va

ser monjo, científic, filòsof, teòleg, viatger, professor, es va casar, adoptar fills, numerari del

Opus, sacerdot al Vaticà i Benarès.

Fill de mare catalana i pare hindú, va viure a cavall de dos cultures l’occidental i l’Índia. Es

comunicava en vuit idiomes i va viure a Europa, Índia i Amèrica.

Però sobre tot va ser un home de debò, fidel a l’evolució i maduració de les seves creences i

lluny dels corses de les religions convencionals. Va ser capaç d’integrar tres religions en una

sola creença sense renunciar a cap d’elles. «Me fui cristiano, me descubrí hindú y vuelvo

buddhista, sin haber dejado nunca de ser cristiano.»

Tots els seus escrits estan recollits en una edició pòstuma, “Opera Omnia” que cada any

afegeix un volum. A mi personalment el que m’ha marcat més d’ell, és el que anomena com la

Visió Cosmoteàndrica, que és una amalgama de Cristianisme/Hinduisme/Budisme units pel

concepte de déu, l’home i l’univers.

Pels cactus té un llibre molt especial que ell anomena autobiogràfic “El silencio del Buddha:

una introducción al ateísmo religioso” en que reflecteix el seu transit i evolució pel

monoteisme/politeisme/ateisme com una mateixa manifestació de la espiritualitat humana i

que ningú ha de renunciar al regal de la vida per la quimèrica il·lusió pel més enllà.

El “creure” és la base de la condició humana, potser un dels elements que l’ha fet avançar més

tan social com científicament. Potser les Floretes creuen en Déu i els Cactus en l’Home. Tan si

val quin és l’objecte del “creure”, ja que el que dóna sentit a la vida és l’acció de viure. «Mi

aspiración no consiste tanto en defender mi verdad como en vivirla»

Obro els llavis i aspiro amb delit.

A noranta-sis anys mostrar una intensa vida interior és un regal de Déu. És el cas de la Montserrat Abelló

que ens parla en el seu llibre ( publicat el setembre del 2015 ) de la seva vida i miracles. Hi trobareu un

prefaci i dues parts que abasten 223 pàgines que traspuen un gran amor a la vida i al sentit profund de

les paraules.

Abans de l’inici del prefaci ( fins a la pàgina 35 ) llegireu capítols introductoris a càrrec de: Laura Borràs,

Xavier Montoliu i els fills de l’autora, Mireia i Miquel Bofill Abelló. Del tot recomanable és aturar-se sense

pressa a contemplar les 32 planes del quadernet central de fotografies. És ben curiosa on apareix

participant en un concurs de xarleston a l’Escola Suïssa de Santiago de Xile l’any 1959. Ella, que tant va

cuidar el ritme intern dels mots, exhibeix un bon estil al costat de la seva parella de ball, Enric Planas, un

amic català de Xile.

Vivències i peripècies que porten a la Montserrat de Tarragona ( on neix ) fins a Cadis, Londres,

Cartagena, Xile, i de nou a Catalunya, on retorna l’any 1960. Amb 45 anys publica el seu primer llibre, “

Vida diària “ i n’han de passar divuit fins que, ja als 63 publiqui, “Paraules no dites“.

Si us dic, que la cronologia final ens ajuda a situar el seu periple personal confrontat als esdeveniments

històrics i familiars que es van produint simultàniament.

No tingueu por de llegir! Heu de saber que les paraules transmeten vida. La que Montserrat Abelló va

saber donar als seus poemes i a les seves traduccions poètiques de l’anglès.

ARA llibres ens presenta “ El miracle és viure. Vivències “

F. Xavier Simarro

Mots que rimen

Aquest poema sorgeix, indirectament, de la trobada de la comunitat . I té a veure amb el Josep.

Tornàvem amb la seva furgoneta, repartint ”floretes” per Barcelona, quan la conversa ens duu a parlar

de poemes, d’escrits... i el Josep anomena aquest. “Llegir-lo de bon matí i sortir de casa amb altres

ànims!” alguna cosa per l’estil ens diu. “Home, doncs envia’l!” I, atent com és, me l’envia tot seguit així

que arriba a casa seva. I jo puc compartir-lo,. Primer amb les”floretes” que anàvem a la furgo. Ara amb

tots vosaltres.

Espero que us agradi! El poso tal i com me’l va enviar el Josep.

Receptes

(Josep, aquest mes ets l’estrella de El Kiosko!)

Aquesta recepta li demano al Josep perquè la sopa de ceba, les floretes de Badalona , l’hem tastada i

gaudit. Ens va fer aquesta sopa, boníssima, en un dels sopars a casa seva. Per cert, és un amfitrió

extraordinari el Josep!

Hi ha quelcom més acollidor que arribar a casa dels teus amics i un cop t’estan abraçant (les abraçades mínimes son de set segons) comences a olorar una flaire que ja ocupa part de la casa i t’embolcalla dolçament...... Anem per feina, però sense córrer, que les preses no son bones, estem preparats i de bon humor som feliços, dons vinga a per la sopa, ull no tenim cebes de Figueres!. És impossible fer una bona sopa de ceba sense cebes de Figueres, anem anem a la botiga de proximitat i total confiança i comprem unes bones cebes, ni grans, ni petites la mida ideal es 3/4 sobretot que siguin de un color vermellós, una mica rosadet, trieu-les amb delicadesa, els hi podeu dir per a què les voleu, agafeu-les d’una en una, sense cops, no les poseu en bosses de plàstic, em tot cas de paper i sinó al cabàs directament, saludeu al botiguer-a expliqueu-li que voleu fer una sopa per uns amics.......

Ara si comencem, aigua a bullir abundant, les cebes tallades a quarts, talleu-les sense fer-les-hi mal, si el cor té un color diferent o està a punt de brotar aparteu-lo ens donaria mal gust, poseu molta, molta, molta ceba, no hi rés pitjor que una sopa tingui més aigua que matèria prima, o sigui que quant ja tingueu la ceba, ‘hi poseu dos més, ara està be. (si les cebes no són noves, caldrà treure la primera capa, però si las hem triat be, no caldrà) (calculeu dues cebes per persona i un plat fondo per cap curull d’aigua, però es fa tapat, amb foc suau, molt suau)

Indispensable tres branquillons de farigola seca de la que sempre tenim a casa i que la natura ens ofereix cada primavera quant anem a visitar-la,li donen una flaire de muntanya que déu ni do, els branquillons sencers que al final els retirarem, a mi m’agrada deixar-ne algun, això és a gustos... Una sopa mai, mai, pot ser salada, per tant poca sal, però menys de la vida pot ser insípida per tant la pebre negre no hi pot faltar i és bo que es noti una mica, fa beure i el sopar es converteix en una festa. Per anar bé aquesta sopa l’hem fet el dia abans. És bo que reposi com totes les coses, es va amarant ,es fan petons i abraçades tots els ingredients i l’endemà es molt. molt millor. No pot quedar clara mai, es té de poder agafar amb la cullera i que ella s’hi vulgui estar..... si ens ha quedat clara podem posar-hi aquell crostonet de pa sec o aquelles llesquetes que ens va sobrar, mai llençar el pa és un pecat molt greu..... De fet també la podrien servir sense triturar les pobres cebes, però queda més bé. Cal desfer-les tot el que es pugui amb un cullerot de FUSTA i al final ,que hi farem, al minipimer, però suaument, sense agressivitat, com una carícia i donant- li les gràcies pel seu sacrifici...... Arriben els convidats, la sopa es va escalfant, una sopa freda no val res (menys la vichyssoise). Quan els abracem (la abraçada mínima, ja ho sabeu, és de 7 segons) comencem a sentir la flaire de la cuina que ja volta per tota la casa. Si són estiradets hi posarem parmesano regiano a encenalls per sobre; si són de casa, rostolls de pa; si són del terròs uns ous esclafats i remenats abans de servir tot això. Imprescindible, la sopa servida en sopera!!!!

La taula oberta amb espai, estovalles de roba, plats fondos, un centre de flors i tot preparat amb molt d’amor, us asseguro que quan marxin amb aquesta sopa dins del cos, tindran unes sensacions i unes

emocions, que tornaran!!!!!! Bon profit és un goig, estar en aquesta comunitat, esteu tots convidats a una sopa de ceba....... Al final quant arriben els amics es té que rectificar de sal... pd. no us deixeu mai la sopa encesa i us aneu a fer un pessebre... (el Josep ho va fer i de poc no cala foc a la casa! La textura final és com la d’un puré de verdures... molt especial!))

Per a pensar

Dissabte al vespre hi havia reunió de monitors d’un grup d’Escoltes. L’animador de la fe del grup va

començar la seva activitat d’espiritualitat preguntant als monitors: “Qui m’ajuda a escombrar aquesta

sala?”. I els va mostrar una escombra i una pala. Una monitora molt decidida i servicial va agafar

l’escombra i va escombrar i recollir una estona. En acabar, l’animador li ho va agrair, però posant cara

de “No ho has acabat de fer del tot bé”. Un altre voluntari va sortir ràpidament, per escombrar més a

fons la sala. Quan aquest segon va acabar, l’animador li va donar també les gràcies, però amb la

mateixa cara d’abans. Aleshores va dir: “Sabeu el primer que cal fer per escombrar bé una sala? Doncs

netejar l’escombra. Això és el que farem en l’activitat que comença.”. I després d’un breu silenci, va

continuar l’activitat.

El ritual de l’escombra volia fer visibles dues idees: que el sentit de la nostra vida és fer servei als altres; i

que per a servir bé cal tenir cura d’un mateix, treballar la vida interior, netejar l’escombra.

Perquè escombrant se’ns enganxa brutícia. I acabem tractant malament les persones o les coses amb

què tractem, per molt que desitgem inicialment servir-los. Per això ens hem netejar. I fer-ho amb “afecte

i tendresa”, com apunta la Reflexió de fi d’any 2015 de Cristianisme i Justícia:

“Sense afecte i tendresa, sense dedicar temps i energia a tenir cura de nosaltres mateixos, estem

externalitzant costos. Ho paga el nostre cos i la nostra psicologia, ho paguen els més vulnerables i els

exclosos d’aquest món, ho paga la naturalesa, ho paguen les dones, ho paguen els nens i les nenes, les

relacions de veïnatge, la família, els amics”. (“Transformem el món des de l’afecte i la tendresa”)

De fet, rebem crides diverses a tenir cura de nosaltres mateixos. Però en alguns casos la crida inclou la

proposta de models de salut, bellesa o perfecció moral als quals creiem que ens hem de conformar. I

aleshores la cura de mi mateix/a pot acabar tirant per la finestra l’afecte i la tendresa: perquè els

esforços per conformar-nos en aquests models esdevenen subtils tortures auto-infligides sobre el nostre

cos i la nostra psicologia. Tortures que acabem projectant sobre els altres i el món.

En canvi, el ritual de l’escombra suggereix que tenir cura d’un/a mateix/a no consisteix a construir una

imatge perfecta (externa) de mi. Per contra, l’afecte i la tendresa que ens dirigim a nosaltres mateixos en

netejar-nos inspiren un mètode amable de treballar la pròpia salut i bellesa interior. Al servei d’un món

millor.

..........................

· Quins moments del dia o la setmana em cuido de mi mateix/a?

· En aquestes estones, creix la meva auto-exigència o em tracto amb afecte i tendresa?

· Quines tres persones que conec es tracten amb afecte i tendresa i tracten amb afecte i tendresa la gent

i les coses al seu voltant? Què en puc aprendre?

· Quines tres persones que conec no es tracten bé ni tracten bé el seu entorn? Què en puc aprendre?

..........................

“Sigues el canvi que vols per al món”. Gandhi

“En aquell temps, Jesús digué (...) Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè

el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera. » (Mt 11, 25.28-30)

“Digue’ls: ‘Que s’alegrin per la bondat i la misericòrdia de Déu.

Són superiors a totes les riqueses que puguin acumular’.” (Alcorà 10, 58)

Pregària.cat.

Comunitat de Barcelona.

Aquest número de El Kiosko ha estat possible gràcies a: Blanca Algué, Francesc Xavier Simarro, Yolanda de la

Fuente, Antònia Maria Salvà, Daniel Cortes , Rosa Maria Mauricio, Josep Duran i Teresa Català

(A El Kiosko les cursives són expressions textuals dels col·laboradors)