educació i vida quotidiana- treball blanquerna

REFLEXIÓ LLIBRE:

Educació i vida

quotidiana.

Històries breus i de llarga

durada

Autora: BOSCH, Eulàlia

Grau d’educació infantil

Curs: 1r tarda Grup: 1I

Assignatura: Seminari

Professora: Inma Cases

Autora: Soraya Rodriguez Iglesias

Data lliurament: 20-10-2009

FPCEE Blanquerna: REFLEXIÓ LLIBRE: Educació i vida quotidiana.

Històries breus de llarga durada. Autora: BOSCH, Eulàlia

ÍNDEX:

CAPITOLS

1) PRESENTACIÓ DEL LLIBRE I DE L’AUTORA

2) ANÀLISI DEL CONTINGUT

2.1. DESCRIPCIÓ DEL CONTINGUT

2.1.1) Protecció i autonomia

2.1.2)Ciutadans i experts

2.1.3) Estrangers

2.1.4) Família i societat

2.1.5) Manera d’educar als nens aprenent.

2.2. LLISTAT DE CITES A ALTRES AUTORS

2.3. REFLEXIÓ SOBRE DOS ASSAIGS

2.3.1) Protecció i autonomia

2.3.2) Problemes i catàstrofes

2.4. EXPERIÈNCIA PERSONAL

3) VALORACIÓ CRÍTICA I CONCLUSIONS

4) BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ

A classe del seminari ens han recomanat la lectura d’un llibre sobre

l’educació, per reflexionar sobre aquest tema, analitzant els diferent assaigs

d’experiències que s’exposen amb la seva corresponent reflexió.

FPCEE Blanquerna: REFLEXIÓ LLIBRE: Educació i vida quotidiana. Històries

breus de llarga durada. Autora: BOSCH, Eulàlia

1. PRESENTACIÓ DEL LLIBRE I DE L’AUTORA

El llibre Educació i vida quotidiana. Històries breus de llarga durada. el va

escriure la professora de filosofia Eulàlia Bosch, que es fundadora i ex

directora del Institut de Recerca per l’Ensenyament de Filosofia de Espanya i

autora del llibre El plaer de mirar (1998). També va ser responsable del

Servei Educatiu del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, entre el 1995 y

1998, y ha sigut comissària de diferents exposicions com per exemple,

Criatures misterioses, La caja màgica, Ver la luz u Te mando este rojo

cadmio.

Aquest llibre esta dividit en 28 assaigs, els quals s’inicien amb un relat

d’experiències viscudes per la autora i persones vinculades a ella, en els

quals narra com els descobriments i intuïcions plantejada per nens, fan

reflexionar a l’adult. Com afirma l’autora del llibre a la pagina 59, Les

preguntes dels nens són per als grans que de veritat les escolten estímuls

magnífic per a la reflexió. Són preguntes directes i contundents sobre

elements essencials del viure. Això és, que escoltant als nens aprenem, al

reflexionar sobre les seves preguntes. Aquestes reflexions personals de

l’autora, en gran part reflexions filosòfiques i ètiques, les descriu a

continuació de cada experiència, d’una manera amena i fàcil de llegir.

2. ANÀLISI DEL CONTINGUT

2.1 DESCRIPCIÓ DEL CONTINGUT

Aquest llibre revela com la mirada de l’autora va canviant i per tant, també

les seves comprensions sobre la infancia i la educació. En cada un del

assaigs que composen el llibre es veu la reflexió sobre la pròpia condició

adulta que comporta una interpretació del que ella considera que son els

nens i nenes a partir de experiències viscudes, el context de les quals, es la

educació mateixa. Una educació que proporciona la ajuda i els elements

necessaris per arribar a ser un subjecte lliure, independent i ple en totes les

seves capacitats cognitives, emocionals, etc., i que correspon a un estat

adult ideal.



La autora aposta per una educació més social, de la relació amb las

persones. També es promou una educació que deixa de estar reduïda a una

mera escolarització, per anar-se’n a l’àmbit de lo privat, al espai familiar i

íntim com a la cuina.

Ara estructuraré el llibre en els següents temes que tracta: Protecció i

autonomia, ciutadans i experts, estrangers, Família i societat, manera

d’educar als nens aprenent.

2.1.1) Protecció i autonomia: es refereix a l’adult que vol proteixir al nen,

i al nen que vol ser autònom a la vegada de estar protegit. Néixer és el

primer assaig en el que es veu això, i a l’assaig Protecció i autonomia es

reflexa la necessitat de protecció i el desig d’autonomia que busca el

nen a mida que creixen.

Pel contrari, a Lliçó de silenci hi ha un canvi de posicionament respecte a

la infancia protegida, on la autora rememora els moment de silenci que li

feien fer a la seva escola, per tenir moments de desconnexió, una

manera de controlar a les alumnes. Ella considerava aquest moment com

un moment d’autoconsciència. Es consideren als menors persones

completes i es qüestiona la educació formal massa orientada a una

futura condició adulta.

2.1.2) Ciutadans i experts: en aquest tema poso tots els assaigs que

m’han transmès, com a Ciutadans i experts, que ens deixem intimidar

pel sol fet de saber que hi han experts en la matèria, com diu Bosch, ens

hem tornat covards i ens estimem més que altres parlin i decideixin per

nosaltres, no sols en els grans temes sinó, fins i tot, en terrenys tan

privats com la contemplació d’una obra d’art, (pàg. 30). En canvi, els

nens estan lliures del sentiment d’auto contenció i diuen tot el que

pensen, cosa que ens fa reflexionar a nosaltres.

A l’assaig Vermell o blau també s’exemplifica com la ensenyança de l’art

no és necessariament una pràctica que li correspongui a les institucions

o les persones “expertes” en art, ja que hi ha diferents maneres de veure

l’art, com diu Bosch <<Les arts volen receptivitat. Els nens molt sovint la

tenen. L’aventura de deixar-se sorprendre molesta els ferits

d’homogeneïtat>>.



A l’assaig Jackson Pollock al MoMa es descriu a uns nens i nenes

sensibles, espontanis, expressius verbal i corporalment, els quals poden

veure les obres d’art com a simples coses per mirar, segons Bosch: << la

falta de coneixements dels nens, els fa savis. Els permet llançar-se a la

descoberta del món sense patir l’escissió, que domina el nostre àmbit

cultural, entre la sensibilitat i el coneixement acumulat>> (pàg.115). La

autora assegura que cal deixar als nens la iniciativa en els museus, i cal

escoltar-los perquè ens faran reflexionar.

2.1.3) Estrangers: aquest tema es on es reflexa metafòricament la condició

d’estrangeria en un món d’adults que tenen els nens i nenes des de el

moment de néixer, com a l’assaig Parlar i entendre , on escoltar i fer-se

entendre son parts constitutives entre pares, mares, educadors, que

busquen acollir i protegir i nens que van descobrint un món nou.

A identitat i deferència i Fragilitat exemplifiquen com a l’escola es

transforma en l’espai on els nens es pregunten Qui sóc jo? Pregunta que

implica preguntar-se Qui són els altres? Els mestres, els pares, és a dir,

els que manen els estrangers. També els educadors intenten respondre

en veu alta Qui son els meus estudiants?

2.1.4) Família i societat: en aquest grup d’assaigs, com a l’assaig Quan

seré gran, voldré ser pagès es dóna importància a les relacions

personals i la família com a suport en la construcció de la pròpia

singularitat i en el desenvolupament personal de les seves potencialitats

i a configurar-se com a ésser lliure i independent, i també la família ha

d’ajudar als joves a desprendre-se’n, perquè no es trenqui la continuïtat

social desitjada. Segons l’autora: <<Ningú comença de zero. Ni tan sols

els nadons, que acaben d’aterrar al món com a estrangers radicals.>>

(pàg.41) També afirma que <<un és primer membre del grup que

subjecte singular>> (pàg.42)

Com a Metge o actor? Que ser alguna cosa vol dir tancar les portes a

altres possibilitats, per això els adults em d’ajudar a prendre decisions,

no prendre-les per ells.

En el relat Pares i fills, ens parla de la importància de la mirada, segons

Bosch: <<Des de petits ens han ensenyat a mirar els nostres



interlocutors i ben aviat aprenem a llegir amb molta precisió en la

mirada dels nostres pares>> (pàg.108).

A urgència els nens demanen la atenció de la mare o pare perquè per a

ell son urgències de veritat que han de ser escoltades, els hi surt de

dins.

En l’assaig Vius o morts apareix una mare o pare que cuida, protegeix i

posseeix la sabiduria per medir-se i no caure en la sobreprotecció i

control, que reflexiona sobre cóm educar als seus fills, que ara són

espontanis, sobtats pels actes i que no coneixen les barreres ocultes, per

exemple, del temps organitzat en calendaris i horaris. Com diu l’autora

<<Les preguntes dels nens són per als grans que de veritat l’escolten

estímuls magnífics per a la reflexió. Són preguntes directes i contundents

sobre elements essencials del viure>> (pàg. 59)

A l’assaig NIF l’autora afirma que la vida dels nens és vertical i horitzontal

alhora, que escolten als mestres però que al mateix temps juguen amb

els altres nens lluny de la inspecció dels grans. Els nens es guarden

temes importants per parlar entre ells.

2.1.5) Manera d’educar als nens aprenent: aquest tema es molt ampli,

parla de diferents experiències viscudes i les maneres d’educar que

s’han adoptat, sempre aprenent dels nens a la vegada. Per exemple a

Classe i cuina és el relat d’una conversació entre una mare i la seva filla

en l’espai on es cuinen els aliments. Un espai íntim i conegut que permet

abordar temes tan complexes com la mort d’un ser estimat. Aquest relat

serveix a l’autora com a exemple del espai d’intimitat que es necessita

crear a les escoles per que es creïn moments d’intercanvi que

promoguin l’exploració, l’auto coneixement i l’emergència de preguntes.

A l’assaig Aprendre i créixer relata l’experiència d’un nen que quan sap

llegir, sent que ha crescut físicament. Amb això, l’autora vol dir que

ensenyar a llegir pot ser molt més que aprendre a pronunciar lletres, per

un nen és molt més.

Pot tenir fills, la lluna? És una pregunta que sorgeix d’una classe de

primer de primària i que planteja la necessitat d’incorporar les qüestions



del estudiants per un bon ambient d’aprenentatge, de manera que es

revelin moltes respostes de una única certesa, tancada i homogènia. Per

a l’autora <<recollir la idea, posar-la a debat, reconèixer que no hi ha

una sola manera de respondre-la, fer la llista de tots els suggeriments i

finalment deixar-los tots públicament exposats fins que el moment de la

claredat arribi, és una mostra del tarannà d’una mestra que té ben après

l’ofici.>> (pàg.24) El relat Pot ser?... Potser també explica que hem

d’ensenyar d’una manera cooperativa, deixant les preguntes en l’aire per

què ho raonin i ho conversin entre tots, per a que cadascun d’ells trobi la

seva pròpia veritat.

A l’assaig Els orígens l’autora destaca la contemplació d’un adult que no

necessariament té la resposta correcte o inclòs, una resposta a la

pregunta, i el valor docent que està en procés d’aprendre al igual que els

seus alumnes.

Al relat I si... argumenta l’experimentació i el descobriment dins i fora de

les aules com a procés d’aprenentatge. Una forma d’educació que moltes

vegades es oblidada a l’escola.

A les matemàtiques i els pirates, relata com una professora fa que els

nens s’interessin per les matemàtiques jugant, <<El costum adquirit de

saber-se amb la porta oberta i la comoditat com a condició necessària

per aprendre>>(pàg. 47)

A l’assaig El petó, Bosch descriu el que per a ella es un bon docent, com

als altes assaigs, <<Si la mestra juga un paper tan significatiu en aquest

procés no es únicament per aquelles habilitats que els ensenya a

exercitar, sinó també pel fet de ser gairebé sempre al seu costat, atenta

al que passa i al que els passa>> (pàg. 55) Els nens s’alimenten de totes

i cadascuna de les relacions socials que va establint, és a dir, que totes

les persones que l’envolten son, d’alguna manera, punts de referència

per la seva educació, incloent els personatges de contes, de televisió,

etc...

A l’assaig Homes o dones? L’autora admet que l’educació es una relació

entre homes i dones, <<El fet és que per a tots, ensenyants i ensenyats,

la qüestió de gènere és un component fonamental en el procés comú de



formació. Tots ells són homes o dones que ensenyen i aprenen des del

que són i no solament des del que saben. I, curiosament, també era així

quan les escoles de nenes vivien separades de les escoles de nens i

tenien professores i menges mentre que els nens tenien professors i

capellans>> (pàg. 137)

Per altra banda, a La França rosa parla de les metàfores com a recurs

literari utilitzada pels adults per a respondre les preguntes difícils, que

moltes vegades els nens no entenen perquè <<Els nens, malgrat tenir

una imaginació desbordant, no estan disposats gairebé mai a perdre el

seu sentit de realitat. Ja els costa prou anar-lo construint>>(pàg.100)

Per acabar, a l’assaig Problemes i catàstrofes planteja als nens i nenes, i

als adolescents com a subjectes polítics i considera las implicacions

ètiques i polítiques que té l’educació. Bosch li dóna importància a la

formació política dels nens i nenes i

joves de l’educació, <<De ser ciutadà se n’ha d’aprendre i l’escola cal

que hi jugui el seu paper, tot i que no és tema de la seva exclusiva

responsabilitat. La ciutat, regida per aquesta democràcia que tan sovint

considerem inherent a ella mateixa, genera i conserva el patrimoni sobre

el qual reposa el saber i l’educació.>>(pàg.143)

2.2 LLISTAT DE CITES A ALTRES AUTORS

En aquest llibre hi ha múltiples cites a altres autors, tals com escriptors,

filòsofs, pintors, cineastes, etc. Les quals, les faig constar a continuació:

- <<La realitat>> com escrivia Sándor Márai, <<són només detalls>>,

pàg. 13.

- Pel·lícula Les mil i una nits de Passolini, “l’excel·lència de l’escena,

d’aquest moment

de ruptura amb la infantesa que ja té retorn, es pot atribuir al fet d’unir

la idea del

viatge, amb tot el que comporta de valentia i d’atreviment, amb la

immensitat del



mar, aquest embolcall fluid en què el món sembla flotar, i oferir-ho com

a projecte a

un noi que comença a notar el pessigolleig d’una barba incipient”, pàg.

20.

- <<Quina mena d’imaginació és aquesta, tant dominada per la raó?>>

pregunta que

es feia Samuel Beckett al relat Companyia, pàg. 21.

- <<Mentre continuïs sentint les estrelles per-sobre-teu, et continua faltant

la mirada de l’home de coneixement.>> deia Nietzsche, pàg. 24.

- <<Cal que la inspiració et pesqui treballant>> veritat que s’ha fet

patrimoni col·lectiu, pàg. 25.

- <<Caminar, com la prosa, té una finalitat ben definida. Són les

circumstàncies les que organitzen la manera de caminar, les que

descriuen la direcció i la velocitat, i li atorguen una finalitat definida. (...)

La dansa, en canvi, és tota una altra cosa. Naturalment també és un

sistema d’accions, però accions que tenen en elles mateixes la seva

finalitat. Ara bé, fixeu-vos, si us plau, en aquesta simple observació: per

diferents que pugui ser la dansa del caminar i dels moviments utilitaris,

fa servir els mateixos òrgans, els mateixos ossos i els mateixos músculs,

només combinats i coordinats d’una altra manera >> escrivia Paul

Valéry a l’article Poesia i pensament abstracte, pàg. 26.

- <<Crec més en les circumstàncies que en els genis>> va dir amb

rotunditat Jack Steinberger, premi Nobel de Física, en el seu discurs

davant l’Acadèmia sueca, pàg.27.

- <<La consciència>> feia dir Shakespeare a un dels seus personatges,

<<ens converteix en covards >> , pàg. 30.

- John Taylor Gatto descrivia els cinc principis per justificar l’existència de

les institucions escolars escrits per Thomas Jefferson: <<Els dos primers

tenen a veure amb ensenyar a la gent els seus drets i les maneres de

defensar-los. El tercer es refereix a conèixer els mecanismes del cor dels

homes fins al punt que ningú no pugui ser ni enganyat ni estafat. El quart

parla de la relació entre els ciutadans i els experts: un ciutadà no ha de

ser mai intimidat per un expert; els experts només tracten amb els fets

però les decisions importants són temes de filosofia i de valoració, no de

fets. Per tant, els experts han de ser sempre subordinats. I el cinquè

consisteix a assegurar-se que una persona educada posseeix



coneixement pràctic: com es pot construir una casa, com es conreen els

aliments, com es fa un vestit...>>, pàg. 31.

- La Pintura peristàltica de Miquel Barceló remet als moviments que fan els

budells per deglutir els aliments i transformar-los en energia renovada.

Pàg. 31.

- <<Fes el que has imaginat. Simplement intenta-ho!>>, deia Pina Bausch

a un dels seus ballarins. pàg.32.

- <<Ante mis circunstanciales amigos del hotelito de Canterbury

declaro:“Soy argentino”. “Nosotros también somos turcos”, me

contestan. En tierra estraña, todo forastero es un compatriota.>>

anècdota que explica Adolfo Bioy Casares, pàg.39.

- << Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les

mateixes coses>>, afirmació d’Einstein, pàg. 41.

- Norbert Elias explicava a la Història de les Civilitzacions que,

contràriament al que sovint es pensa, la societat és anterior a les

persones, perquè és la seva imperiosa necessitat de mantenir la vida la

que explica en primer terme la reproducció. És el grup el que necessita

reproduir-se perquè cadascú, individualment, pugui continuar viu. I és per

això que un és primer membre del grup que subjecte singular. Sense el

grup, ningú no pot sobreviure. (referint-se a la família) Pàg. 42.

- Aristòtil deia que per viure, en el sentit ple de la paraula, no n’hi ha prou

de no morir-se. Pàg. 43.

- Si un no pot saber tot, només cal que s’envolti de la gent apropiada. Alta

vegada aquelles ignoràncies creuades de les quals parlava Einstein i que

el filòsof Mattew Lipman va recollir brillantment en el concepte de

comunitat de recerca. Pàg. 44.

- <<Quan una jove estudiant em pregunta: “Vostè creu que jo puc arribar

a ser ballarina?”, jo –escriu Martha Graham a les seves memòries-

sempre els responc el mateix: “Si m’ho has de preguntar a mi, aleshores

la resposta és no” pàg. 45.

- << Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat

del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia

goteres i moltes i molt variades privacions>>, va escriure Pere Calders a

un dels contes mínims, titulat Obcecació. Pàg. 57.

- Berrie Hessen, un excel·lent professor de filosofia, va escriure una

història per explicar als seus estudiants que el metge li havia diagnosticat



un tumor cerebral i li havia dit que la seva vida només s’allargaria uns

mesos. <<Havia passat molt de temps des que Tipper va haver

d’endreçar les coses en dos calaixos… Encara recordava que havia hagut

de pensar molta estona per saber com s’ho faria>> (...) <<La gent

també es pot endreçar en dos calaixos: aquells que saben que la seva

vida serà curta i aquells que es podrien imaginar com els agradaria que

fos la seva vida quan siguin grans>>. Pàg. 60.

- En un text on Fernando Sabater escrivia que els nens no juguen mai per

distreure’s, sinó per concentrar-se, tal com els passa als filòsofs. Pàg.64.

- Plató es referia a l’activitat filosòfica, i que recordava Savater en el text

sobre Borges: jugar en serio. Pàg. 65.

- Camps de color de l’Eugènia Balcells. Pàg. 67.

- Giacomettri deia: <<Tinc gairebé tot el Louvre al cap, sala per sala,

quadre a quadre... He copiat molt, perquè provant de copiar un veu molt

millor les coses... Com més treballo, més hi veig altrament, és a dir, tot

creix dia a dia, en el fons, esdevé cada vegada més desconegut, cada

vegada més bonic... L’art és un mitjà per veure-hi millor.>> pàg. 70.

- A la novel·la L’última trobada, Sándor Marai deia de la minyona que

l’havia cuidat des de petit: <<Com que sempre era on se la necessitava,

mai no se la veia enlloc>>. Pàg. 72.

- Encara no ha nascut per als nens el temps mesurable, el temps sotmès al

rellotge que, com deia Musil, <<fa que les activitats humanes no es

desenvolupin segons un ritme natural>>. Pàg. 74.

- Nosaltres tenim la possibilitat de veure el ells una espurna d’aquell temps

primordial què al·ludia Hesiode quan, a la Teogonia, explicava l’origen

del món i de la vida: <<En primer lloc va existir el Caos i després la

Terra, d’ample pit, aixopluc constant i segur dels sèus immortals que

viuen als cims de l’Olimp nevat...>>. Pàg. 75.

- <<El temps, aquest gran escultor>>, deia Marguerite Yourcenar referint-

se als canvis que han patit les escultures que han aconseguit travessar

els segles i arribar fins a nosaltres. Pàg. 76.

- Plató al Timeo, descriu els diferents nivells de realitat, i escrivia que tot

ésser està necessàriament en algun lloc, que ocupa un espai determinat i

que allò que no és a la terra ni en cap racó del cel no existeix, no és

absolutament res. Pàg. 78.



- <<Com sabré si el món continua existint si o el puc percebre?>> es

preguntava Hume, i amb ell la resta dels filòsofs empiristes. Pàg.82.

- <<És el cine sonor el que ha inventat el silenci>> deia Robert Bresson.

pàg.91.

- Neil MacGregor explicava al pròleg del llibre Ombres d’E.H. Gombrich:

<<El que distingeix els grans mestres és que ens permeten sentir que

hem descobert les coses per nosaltres mateixos.>> Pàg.94.

- Els grans llibres, deia Proust al seu breu tractat sobre la lectura, són

compendis de conclusions per al seu autor, però per al lector són reculls

d’incitacions. Pàg. 95.

- Marguerite Yourcenar posava aquestes paraules en boca de l’emperador

Adrià: <<El veritable lloc de naixement és aquell en què per primera

vegada ens mirem amb una mirada intel·ligent; les meves primeres

pàtries varen ser els llibres. I en menor grau, les escoles.>> pàg. 97.

- Al pròleg de Georges Perec al llibre Espèces d’espaces diu: <<...I es va

decidir que tot allò que quedés dintre de la línia de punts estaria pintat

de violeta i s’anomenaria França, mentre que tot el que quedés fora de la

línia de punts estaria pintat d’un color diferent i tindria un altre nom.>>

pàg. 100.

- <<L’espai només es pot recuperar en el temps>>, Proust. Pàg.101.

- Bernard Pivot deia: <<És cert, en diverses ocasions han escrit de mi que

em feia l’ingenu o directament l’idiota. En realitat el que passa és que no

pregunto mai a un convidat sense posar-me al lloc de l’espectador. Estic

en la posició d’aquell que vol aprendre. Per compartir el plaer que he

sentit al llegir el llibre, considero que el millor és deixar que l’autor

s’expressi. M’agrada deixar-me sorprendre, deixar-me commoure fins i

tot pels meus convidats, i que aquesta sorpresa sigui ella mateixa

comunicativa>> pàg.104.

- Theodore Sizer, un pedagog americà, havia donat a la pregunta de com

haurien de ser en el futur els programes educatius, la resposta: <<El

test definitiu d’una bona educació és allò que un fa habitualment quan

ningú no el mira>>, pàg. 106.

- <<Saps, puc veure dues ínfimes imatges meves: / n’hi ha una en cada un

dels teus ulls. I fan exactament el que jo faig. / Cada vegada que jo

encenc una cigarreta, elles encenen les seves>>, recita Laurie Anderson

en una cançó. Pàg. 110.



- << Els teus ulls. / Tot un dia de feina esbrinar què hi ha dins.>>, diu el

poema de Laurie Anderson titulat Postal. Pàg.111.

- Rothko va incloure dibuixos dels nens a qui feia de mestre, en l’exposició

que va fer l’any 1993 al Portland Museum, a la qual Dore Ashton es

refereix dient: <<L’art dels nens era per Rothko una pedra de toc, una

mena de baròmetre de la veritat>> pàg.115.

- L’escultor Jorge Oteiza, en el llibre Quosque tandem...!, escriu: <<Si hem

callat espiritualment, qualsevol idioma ens serveix per continuar

muts.>>. Pàg.116.

- Kant deia que el camí que la humanitat ha recorregut al llarg de la

història per construir el coneixement del qual avui disposa, l’ha de

recórrer també cada nounat, amb l’única diferència que el nen el

transitarà molt més de pressa. Pàg.118

- Plató, als Diàlegs, va deixar memorable constància de la força que poden

arribar a tenir les converses quan es proposen respondre preguntes que,

una vegada i una altra, es resisteixen davant de les respostes a l’abast.

Sòcrates, el Sòcrates que reinventa Plató, és el mestre. És ell qui escolta

les preguntes dels deixebles i qui, sistemàticament, els força a buscar

exemples millors i a tenir arguments suficients per rebatre els possibles

contraexemples. Pàg. 126.

- Alícia al conte de Lewis Carroll, no entenia com la seva germana podia

llegir un llibre sense il.lustracions i sense converses. <<De que serveix

un llibre –pensa Alícia- sense imatges i sense diàlegs?>>. Pàg. 128.

- Joan Brossa reflexionava sobre sí mateix quan deia que a l’escola li

havien ensenyat a guanyar-se la vida, però s’havien oblidat de dir-li quina

mena de vida tenia sentit viure. Pàg. 131.

- Borges escrivia en un relat autobiogràfic: <<Me propuse ser

argentino>>. Tot i que finalment, aquest fill inseparable de Buenos Aires

va decidir que, quan arribés la seva hora, l’enterressin a Suïssa. Pàg. 131.

- Peter Brook deia: <<L’assaig és aquell moment privilegiat en què totes

les barreres de l’actor han d’anar caient a poc a poc. L’actor no

construeix un personatge sinó que el fa caure, maó a maó, el mur que el

separa del paper que ha de representar>>. Pàg. 132.

- Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona, va fer una observació

en el discurs de benvinguda als participants en la XIII Conferència de

l’Associació d’Ensenyaments Europeus: <<Tinc un gran respecte pels



ensenyants. La seva feina s’assembla molt a la dels actors i actrius de

teatre, però la gran diferència radica en el fet que actors i actrius fan

cada nit la mateixa representació per a un públic diferent, mentre que els

mestres i les mestres representen cada dia una funció diferent davant el

mateix públic>> pàg.136.

- Maquiavel, en el Tractat sobre com han de ser governades les ciutats,

també anomenat El Príncep, deia: <<És més fàcil de conservar una ciutat

acostumada a viure lliure amb l’ajuda dels seus ciutadans que de

qualsevol altra manera, si se’n vol estalviar la destrucció.>> pàg. 143.

- Magda Català, explicava en el llibre Desde el cuerpo de una mujer , que

no és el mateix tenir un cos d’home o de dona, com tampoc no és el

mateix moure’s pel món a dos o tres pams de terra o tenir una

perspectiva de metre vuitanta. Pàg.144.

- La magnífica pel·lícula de Victor Erice, El espiritu de la colmena, és tota

sencera un exemple d’aquesta relació educativa horitzontal que els nens

estableixen entre ells, algunes vegades a prop dels grans i d’altres molt

lluny d’ells. Pàg.146.

2.3 REFLEXIÓ SOBRE DOS ASSAIGS

2.3.1. Protecció i autonomia:

Aquest assaig l’he triat perquè hem sembla molt interessant el tema

ja que son dos temes recurrents que revelen dues polaritats: la d’un adult

que protegeix i a la vegada da un marge per a la autonomia del nen (o ho

intenta), i la d’un nen o nena que necessita ser protegit, però que també

desitja ser autònom. Són els nens els que hauran de conquerir, a mida

que es facin fent grans, amb ajuda de nosaltres, ja que deixar de ser

nens, com diu l’autora, no és cosa d’una sola persona, sinó que són uns

quants els que estan implicats en el procés.

2.3.2. Problemes i catàstrofes:

És l’assaig més interessant per a mi, ja que planteja als nens i nenes i

adolescents com subjectes polítics i considera les implicacions que té

l’educació.



Hem d’ensenyar als nens que han d’esforçar-se per anar resolent els

conflictes i problemes i anar trampejant els que poden esperar, perquè

no se lis faci “catàstrofes” com diu un protagonista del relat, que és quan

un problema no té solució. <<Aprendre a viure amb el conflicte és l’única

sortida educativa per la qual té sentit trencar-se les banyes. Tota la resta

acaba sent catàstrofes, com molt bé s’intuïa en aquella classe de

primària>>(pàg. 140)

A l’escola hem d’ensenyar als nens i nenes a ser ciutadans, tot i que

no es exclusivament la nostra responsabilitat.

2.4 EXPERIÈNCIA PERSONAL

No recordo cap experiència que em pugi fer reflexionar sobre algun tema

d’aquests, ja que malauradament no tinc experiència professional amb nens,

només cangurs.

Ara bé, com a l’assaig Metge o actor? Jo també vaig haver de decidir el meu

futur, al batxillerat em vaig decidir per Arquitectura, però com no em va

arribar la nota vaig fer el Grau Superior de Desenvolupament i aplicació de

projectes de construcció, i la meva família va estar d’acord, sempre i quan

acabés fent Arquitectura després, perquè no volien que hem quedés només

amb un grau superior. Però en acabar-lo, em vaig donar compte que no era

ben bé el que jo volia fer, i, encara que hem va costar molt decidir-me, al

final vaig optar per fer Magisteri, el que ara s’anomena Grau d’Educació

Infantil.

Però el que hem va costar més va ser comunicar-s’ho a la família, que jo

creia que volien que fes Arquitectura. Quan vaig ser capaç de comunicar-los

la meva decisió, em va sorprendre que tots estiguessin d’acord, lo important

es que em van donar el seu suport i ara tinc moltes ganes de fer aquesta

carrera, i fer-la el millor possible, tant per mi, com perquè estiguin

orgullosos de mi.

Aquí també entra el tema de la família i la societat, com a suport en la

construcció de la pròpia singularitat i al desenvolupament personal, ja que jo



crec que si no m’haguessin animat a seguir estudiant després del GS, qui

sap si ja m’hauria quedat amb aquest treball, però ells el que em van

inculcar es a fer una carrera, la que jo volgués.

3. VALORACIÓ CRÍTICA I CONCLUSIONS

Aquest llibre m’ha semblat molt interessant i he après molt sobre educació,

sobretot fent el treball desprès de haver-ho llegit. Penso que al llibre es suma a

l’esforç de molts per canviar visions sobre l’educació restringida només a

l’àmbit de les institucions educatives formals, desconnectades del context

social, històric i polític en el que es troben. Estic d’acord en que escoltant als

nens també s’aprèn, ja que fan preguntes i arriben a conclusions que ens fan

reflexionar.

4. BIBLIOGRAFIA

- BOSCH, Eulàlia: Educació i vida quotidiana. Històries breus i de llarga

durada. Vic: Eumo Editorial Universitat de Vic 2003 (Col·lecció

Interseccions,29)

- http://edrev.asu.edu/reviews/revs98.pdf

http://edrev.asu.edu/reviews/revs98.pdf

educació i vida quotidiana- treball blanquerna

Documents