Download - El Plany de Son Corbell
El Plany de Son Corbell
Aquesta és la història d'una finca. La història d'una finca, i no de les persones que la varen habitar, ni de l'home que la manà construir, l'amo en Mateu, després d'aquell viatge a Amèrica del qual ben pocs auguraren que tornaria. Aquesta és la història d'una finca, i no dels seus fills, que encara haurien d'amagar el seu plany entre les seves parets, totes de llàgrima. Aquesta és la història, maleïda història, de la possessió de Son Corbell.
Llucia Ramis i Laloux © Llucia Ramis i Laloux
© Arc46, grup humanista de comunicació abril de 2004
El plany de Son Corbell
Aquesta és la història d'una finca. La història d'una finca, i no de les persones que la varen habitar, ni de l'home que la manà construir, l'amo en Mateu, després d'aquell viatge a Amèrica del qual ben pocs auguraren que tornaria. Aquesta és la història d'una finca, i no dels seus fills, que encara haurien d'amagar el seu plany entre les seves parets,
totes de llàgrima. Aquesta és la història, maleïda història, de la possessió de Son Corbell.
Index: 1. La possessió 3
2. Günter 8
3. La nit 13
4. Sa padrina. 18
5. L’estranger 23
6. La recerca 27
7.- La cel·la 32
8.- Els fills dels ocells 35
9.- La presó 40
10.- L’home gran 44
11. La mar 49
12. Josep 54
13. El futbol 60
14. L’enterrador 65
15. La desherència 70
16. A plaça 74
17. La pell 79
18. La quietud 82
19. El plany 87
20. La història soterrada 91
Epíleg 94
El plany de Son Corbell
1. La possessió
Aquesta és la història d'una finca. La història d'una
finca, i no de les persones que la varen habitar, ni de
l'home que la manà construir, l'amo en Mateu, després
d'aquell viatge a Amèrica del qual ben pocs auguraren
que tornaria.
Els primers mesos, la seva dona, senyora Margalida, l'esperava rere
la finestra amb un ai al cor. Des de les habitacions arribava el plany inquiet
d'en Josep, que rebutjava el pit de la matrona, com si l'angoixa s'hagués
convertit en una inapetència premonitòria. N'Antònia, que acabava de fer
dos anys, mirava el seu germà sense entendre i sense plorar. Ella mai no
plorava, ni quan tenia fam. En Sebastià, que era el gran, s'amagava sota el
llit, les mans a les orelles, i quedava allà molt quiet. Volia silenci. La
senyora Margalida extraviava la mirada a les oliveres de darrere, que
reptaven marges amunt i se perdien potser a la tranquil·litat que demanava
el seu fill. Després del primer any sense notícies, es retirà de la finestra i
deixà als seus peus un grapat d'arrels finíssimes i invisibles. Passat el segon
any, endreçà les alcoves. El tercer any, la llar se submergia en una calma
infinita.
En Sebastià, n'Antònia i en Josep creixien ràpidament, alienes a la
lentitud que s'impregnava a les parets de casa seva. Jugaven a la plaça de
l'església, dinaven a la cuina, menjaven ametlles quan s'esmorteïa l'estiu.
La senyora Margalida passava les hores al balancí, fent calça. La pols i els
rellotges la pintaven de color gris. No parlava mai, i la seva germana, na
Catalina, que tant s'havia esforçat en entretenir-la després que l'amo en
Mateu partís, prest va oblidar-se de les seves visites.
Quan es compliren els set anys des del viatge del seu home, la
senyora Margalida es vestí tota de negre i sortí al carrer. Mai més es llevaria
aquell vestit. Al poble demanà pel mestre en Joan. La gent la mirava entre
alarmada i compassiva. "No tenc molts doblers", va dir-li, "però vull que els
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 3
meus fills vagin a escola. Vingui a ca nostra i posi'ls al dia". Acabada la
frase, la senyora Margalida s'adonà que, per primer pic en set anys, no
havia xerrat amb monosíl·labs. Les paraules se li trencaven a la gola, dites
només a mitges.
El mestre en Joan pujava tots els horabaixes. Els primers dies de
setembre s'asseia junt als nins sota la parra del pati de darrera. Les
conjuncions llatines es mesclaven amb el brunzir avorrit de les abelles. Amb
les pluges d'octubre entraren a dins, a l'habitació de vora la cuina. Els nins
aprenien de pressa.
Un dia, la senyora Margalida desà la calça i digué a na Lourdes, la
cuinera, que a partir d'aleshores l'acompanyaria sempre a plaça. "Però què
me deis?", va contestar ella, "No veis que vos haureu d'aixecar molt prest?
Aquesta és la meva feina!". No hi havia res a fer. La senyora Margalida
baixava al mercat cada matí, feia la compra i, en arribar a casa, ajudava na
Lourdes a fer el dinar. Els doblers d'una herència antiga s'esgotaven.
Va ser un mig matí de juny. N'Antònia jeia al llit amb un mal profund que li
travessava el ventre, acabava de fer tretze anys. En Josep s'havia
acostumat a ajudar sa mare, i en Sebastià feia la seva primera substitució
com a professor dels més petits. De cop, na Lourdes els veié al carrer estret
que s'esgotava a la casa; eren tres i arribaven a peu. Li sorprengueren els
cabells d'ella, llarguíssims i negres com una nit sense lluna. Negres com el
pecat, va pensar. A ell no el reconegué tot d'una. Però quan ho va fer, no
va poder evitar una exclamació que mesclava el goig i la pura angoixa.
"Senyora! Senyora!", va cridar, "És l'amo! L'amo ha arribat!".
La senyora Margalida es quedà plantada a la cuina. Estava asseguda,
amb el davantal ple de puntes de mongeta. En Josep s'amagà al seu
darrere, en un gest instintiu. Les tres figures s'acostaven cansadament. Un
home que la senyora Margalida es resistia a creure que fos el seu, una dona
amb cabells llargs i deixats anar, i una nina que li agafava la mà amb
consciència tocaren a la porta. L'amo en Mateu reia sota la barba.
Quan es trobaren cara a cara, al rebedor, la senyora Margalida i l'amo
en Mateu intentaren reconèixer-se. Ella trescava amb els ulls sota aquella
nova barba pèl roja, sota unes celles descuidades i fosques, sota aquells
cabells que s'havien enfeblit a prop de les orelles. I no endevinava el cos del
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 4
seu home. Estava magre. Ell procurava rescatar un somriure. Finalment, la
senyora Margalida digué: "Avisaré na Lourdes que serem set a dinar". I
desaparegué cap a la cuina, en Josep trepitjant-li els talons. A la seva
habitació, n'Antònia sentí una escalfor humida i viscosa que li regalimava
cuixa avall.
"No vull canviar de casa, aquí és on he viscut sempre i és aquí on hauré de
morir", respongué la senyora Margalida. "No veus que no hi cabem? Els nins
ja són grans, necessitam espai, allà estarem molt més bé", replicava l'amo
en Mateu. La senyora Margalida pensava que sense aquell creixement
sobtat de la família, el seu món petit tenia un univers infinit dins ca seva de
tota la vida. "Ens dedicarem a la vinya, i farem els millors vins que s'han
tastat mai", insistia el seu home. Ella no deia res. No contestava que no
tenien ni idea de com es du una empresa vinícola. Evitava pensar que,
malgrat que no havia sabut res de l'amo en Mateu durant deu anys, ell,
mentrestant, havia fet les gestions des d'Amèrica per construir una
possessió. "És al costat del molí de Ca n'Amengual", li havia dit, "el molí
també és nostre". "Què hi farem, tan lluny?", mormolava ella en un darrer
intent. "En Josep encara va a escola". L'amo en Mateu reia, satisfet: "En
Sebastià li farà de mestre". "I en Sebastià, idò? Ha de donar classes cada
dia al poble. No pot viure tan enfora", protestava sa dona. "Que agafi la
bicicleta". La senyora Margalida recorria inquieta les habitacions, obria les
finestres i les tancava, tocava les parets sense creure que hauria de deixar-
les de veure. Per a ella, aquelles parets respiraven. Li donaven l'alè.
L'amo en Mateu decidí recuperar el malnom de son padrí per batejar
la possessió. Creia, erròniament, que li deien de Cor bell per la seva
bonhomia i la capacitat d'estimar totes les coses i les persones. En realitat,
a son padrí li havien dit de Cor vell perquè, malgrat la joventut amb què va
deixar aquest món, sempre havia estat un home feble i malaltís. Només va
tenir un fill, al poble deien que perquè no li quedaven forces per fer-ne més.
Els garrovers i els ametllers els donaren la benvinguda. I també una mar de
vinyes estàtiques. Després veieren el molí, una mica apartat de tot. Allà hi
viurien na Malena i la seva filla Alba. Finalment, s'alçava la casa, per a la
senyora Margalida una construcció feta d'ulls que miraven amb curiositat i
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 5
una certa amenaça. Quan hi entrà, no pogué evitar sentir-se engolida per
un ésser monstruós i silent. La humitat, tota saliva, l'estremí. Els nins
corrien amunt i avall, obrien portes i finestres, inventaven distribucions.
L'amo en Mateu xerrava amb els seus nous treballadors, estava content. A
la seva dona, l'alegria d'ell l'exasperava.
Passaren els dies, i amb ells, les setmanes; passaren els mesos i el
primer any. La senyora Margalida es marcia un altre pic al balancí. Mirava
na Malena, que feia farina i cantava. Sempre cantava, era una dona alegra i
bellíssima. S'havia acostumat a recollir-se els cabells negres en una
trunyella gruixuda i eterna. El sol li encenia les galtes, sempre brutes de
blat. Havia de ser jove per força. Era normal que el seu home s'hagués
enamorat d'ella, pensava la senyora Margalida mentre endevinava uns pits
rodons i perfectes sota el vestit. Els vespres, l'amo en Mateu desapareixia
després de sopar. Des del molí arribaven les rialles dels qui han tengut
permís per ser feliços. Quan tornava, l'amo en Mateu bevia una copa. Feia
hores que la seva dona s'havia ficat al llit, per no veure res, per no sentir-
hi. Dormien en habitacions separades.
La petita Alba prometia ser encara més guapa que sa mare. Riallera i
somiadora, seguia en Josep en totes les seves aventures. Ell, quatre anys
més gran que ella, l'evitava tant com podia, considerava que era una cria
que no el deixava tranquil. Però com més l'insultava i rebutjava, més
constant era ella en la seva persecució.
Encara que ho tenien prohibit, un matí anaren a jugar als cups.
Entraren al recinte del costat, on en Ramon intentava fer licor, seguint les
ordres de l'amo en Mateu. Mentre remenava la mescla de sucre i esperit
amb el cullerot, es cremà els dits, i en deixar anar l'estri bruscament,
esquitxà n'Alba dins un ull. En Josep mai havia sentit un crit tan estrident.
Feren tots els possibles per recuperar-li la vista, però el destí va voler que
aquella conca dreta quedàs buida per sempre. Sa mare, de tradicions
arrelades al poder dels esperits, -dels altres, que també cremen- va
entendre el missatge. Però no podia fer res per evitar-lo.
Aparegué unes setmanes més tard penjada al dalt del molí. La
trunyella se li havia enredat en una de les astes. Al seu rostre hi havia
gravat un gest estupefacte d'horror.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 6
L'amo en Mateu plorà sense vergonya i sense dissimul. Però aquesta és la
història d'una finca, i no de l'amo en Mateu, ni de la seva dona, la senyora
Margalida, que envià la petita Alba a ciutat, com si així pogués extirpar els
records del seu marit. Com si així pogués extirpar també el pecat que es
reflectia encara a l'únic ull viu de la nina. Un ull que era tot alegria, a pesar
de tot el que havia hagut de veure. Quan la senyora Margalida tornà, sense
remordiments pel que acabava de fer, les vinyes eren mortes. Corria l'any
trenta i la filoxera no tenia pietat.
Aquesta és la història d'una finca, i no dels seus fills, que encara
haurien d'amagar el seu plany entre les seves parets, totes de llàgrima.
Aquesta és la història, maleïda història, de la possessió de Son Corbell.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 7
El plany de Son Corbell
2. Günter
"Segurament, el mòbil ha estat el robatori". No s'arrisquen.
Sempre ho conclouen tot amb la mateixa explicació: amb
una hipòtesi com aquesta, o amb un ajustament de comptes
també força recurrent. Na Berta, però, dubta molt que
aquesta dona sigui còmplice d'un assassinat. S'asseu,
menuda, al mig d'un rebedor fosc i humit. Singlota amb
discreció. Als seus peus hi ha dues maletes fetes amb ganes de
desaparèixer. Tant de bo existís la màgia, desitja aquesta dona nerviosa i
destrossada.
"Vull un pla molt obert, que se la vegi desemparada al centre del no res",
mormola na Berta al càmera. Ets una poetessa de la imatge, pensa ell amb
ironia. Des de les parets, cinc fotografies de l'home mort guaiten l'escena.
"Tu sabràs si aquesta dona ens diu mentides", li dedica na Berta. A la casa
s'arrossega una olor tèrbola. Les paraules, en comptes de repetir-se
metàl·liques en la buidor de l'estança, les engoleix l'absència. L'assistenta
es remena a la cadira, i enllaça els dits de les mans en nusos impossibles.
Quan engeguen el focus, tanca els ulls, per instint. Sua. "Preparada?",
pregunta na Berta. La dona, que nom Adela, diu que sí amb un gest
impacient. És un ratolí a la boca del moix, es diu el càmera.
Arribà de Xile ara fa un any. Després d'informar-se en una agència de
col·locació, va fer feina com a dona de fer feines a les escales de tres
edificis de Palma. Aleshores, conegué en Mauro, també xilè, i uns mesos
més tard li sorgí l'oportunitat de treballar amb "el senyor". "El senyor" era
un home alemany d'uns seixanta anys que vivia sol. La feina, com a
assistenta, quedava enfora de tot, però estava ben pagada, i li permetria
aconseguir els papers. Lliurava els caps de setmana, i a les nits podia
dormir al poble. Havia aconseguit una habitació modesta i econòmica. En
Mauro l'anava a veure els diumenges amb el bus. La resta de la setmana
treballava. Dinaven, passejaven, feien càlculs i prometien. Es prometien.
"El passat quatre d'abril el senyor Günter Verstrassen aparegué mort a la
cuina de casa seva. La nit anterior algú li havia travessat el coll amb un
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 8
ganivet. Digui'ns, va venir en Mauro a visitar-la aquell dimarts?". La dona
baixa la mirada i perd els ulls a la punta dels seus peus, bruts dins les
sandàlies. Remena els dits, com si li poguessin donar una resposta. Alguna
resposta que no sigui la vertadera. Quan la policia li féu aquesta pregunta,
el mes passat, reaccionà de la mateixa manera.
Havien tret en Mauro de la feina. Les obres de restauració en aquella finca
s'havien acabat, i ja no el necessitarien més. Arribà molt nerviós, què faria
ara? "El senyor" havia baixat al poble, com cada matí. Els dimarts venen els
jardiners, i el veieren, histèric, a la porta. En Mauro és un home molt
expressiu. Cridava. L'assistenta tenia prohibit deixar entrar ningú dins la
casa, però féu una excepció. No volia muntar un número. Li preparà un cafè
mentre intentava tranquil·litzar-lo. Sí, en Mauro havia estat allà el dimarts,
el maleït tres d'abril. Sí, s'havia assegut amb ella a la cuina. Però mai...
mai, mai... No, ell no, era incapaç.
"Aleshores arribà el senyor Verstrassen". La dona s'amaga encara més a la
cadira. Li tremolen uns llavis que el càmera capta amb un primeríssim
primer pla emocionat. Sí, "el senyor" entrà a la casa en aquell moment. No
havien sentit el cotxe com arribava. No havien sentit la porta. Ni les seves
passes al rebedor. A la sala. Allà era ell, tan alt com era. Seriós. No va dir
res, bastava amb aquella mirada de gel. Els nòrdics són així. Són tot glaç,
quan volen. En Mauro demanà disculpes precipitades i s'anà corrent.
Corrent amb totes dues cames a l'aire. N'Adela jura que ell s'anà en aquell
moment, i que mai més ha posat els peus en aquella casa.
"El senyor" la mirava, sever. L'assistenta no gosava aixecar-se. Na Berta fa
un cop d'ull a les fotografies. En algunes, l'home surt acompanyat i somriu.
Sembla agradable. L'intenta imaginar seriós, enfadat. Devia imposar molt
respecte. Cap dels dos no xerrava. Finalment, l'assistenta retirà la tassa de
cafè de la taula. La ficà al rentavaixelles. Ell, després d'estudiar cada un
dels moviments d'ella, li digué que li donava una setmana per recollir les
seves coses. I per desaparèixer. Tot seguit s'enfonsà al seu despatx.
"El senyor" era home de poques paraules. A més de prohibir l'entrada de
ningú a casa seva, tenia altres regles molt explícites. L'assistenta no podia
xerrar-li si abans no ho feia ell. Ella decidia el menú de cada dia, i
s'encarregava de comprar el menjar tots els matins, abans d'arribar a la
casa. En cap cas devia incloure all o fetge als dinars, i només podia fer carn
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 9
un pic a la setmana. El despatx quedava terminantment tancat al seu pas, i
n'Adela només tenia permís d'arreglar la seva habitació quan ell era a dins.
A la casa no hi havia telèfon. Així, la convivència s'havia convertit en una
doble presència paral·lela sense connexions. Com "el senyor" passava la
majoria del temps a fora o al despatx, transcorrien dies sencers sense que
es veiessin més que a l'hora de dinar, quan ella li posava el plat a la taula.
La seva havia estat una relació cordial, distant i discreta. Els anava molt bé
a tots dos.
"Però supòs que en aquell moment el va odiar", diu na Berta. N'Adela sap
que hauria de dir que no. Els seus ulls s'entrebanquen a les quatre parets
del rebedor, tot cercant una sortida. El focus l'enlluerna i l'acalora. Recorda
el primer dia que va entrar a la casa. Li va semblar sentir qualcú que
plorava, potser al pis de dalt. Era un plany llunyà i esgotat. Però "el senyor"
digué que no hi vivia ningú més, allà. Devia ser un moix. El camp és ple de
moixos en zel. Recorda que no entengué per què hi havia tantes fotografies
del "senyor" emmarcades i penjades al rebedor, li semblà d'una pretensió
estúpida, onanista. Després li sorprengué un silenci sobtat. Com si
l'absència de mobles representàs les mancances d'una estança envasada al
buit. Sense aire no hi ha sorolls. Ara, malgrat que la periodista acaba de
parlar, sap que podria oblidar les seves paraules, incapaces de surar a la
breu distància que les separa durant més de mig segon. Tot just abans que
s'acabin de dir, aquelles paraules moren al silenci dens que obsessiona
n'Adela des d'aquell primer dia. És un silenci intencionat. Com el silenci dels
secrets.
I és clar que el va odiar. Tampoc no era per tant, es repetia. Al vespre en
Mauro l'esperava al poble, soparen plegats. Ell li recomanà que fes les
maletes en aquell moment amb totes les pertinences que tenia a la casa.
Dormirien a l'habitació d'ella i l'endemà començarien a cercar una nova
feina per a tots dos. "Varen pensar en tornar a Xile?". Només uns segons,
respon n'Adela. Havien fet uns estalvis poc importants, tenien els doblers
justos pel viatge. Hauria estat una humiliació per a ells mateixos i per a les
seves famílies.
"I tornaren a la casa". L'assistenta acota el cap un altre cop. En qualsevol
moment li caurà en terra, aquest cap feble, i rodolarà salpicant-lo de
llàgrimes. No, diu, hi va anar ella tota sola. És cert, en Mauro no té
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 10
coartada. Va entrar a l'habitació sense que ningú el veiés, tret d'ella. I es
ficà al llit mentre l'esperava. A la casa només hi havia encès el llum de la
cuina. N'Adela sentí una por absurda. L'espantà el rellotge sobtat de la sala,
que donava les nou i mitja. Els embriaga a tots un silenci aferradís. El
càmera capta a la seva mirada les passes trencades que l'assistenta féu cap
a la cuina. Senyor, es deia ella per dedins, he decidit anar-me'n ara mateix,
si no li fa res. Què faria ell? Cridaria? Li pagaria els tres dies d'aquell mes?
Li donaria una altra oportunitat? Primer veié els seus peus, descol·locats
rere la porta. Pensà que s'havia desmaiat. Després, el vermell de les coses
horribles, el vermell que crida, el vermell que exigeix corre corre corre. I
n'Adela va córrer i va córrer.
"No varen avisar la policia?". N'Adela plora amb la vergonya de tota
l'estona. No, no la varen avisar, la policia. Estaven espantats. En Mauro i
ella passaren la nit en vetlla, discutiren. Els jardiners els havien vist, aquell
matí, sabien tot el que havia passat. Ells dos serien els sospitosos
principals. L'endemà, a les set, quan el cansament els havia derrotat
damunt del cobertor, tres agents entraren a l'habitació. Emmanillaren en
Mauro i se l'en dugueren. A n'Adela també, però sense fermar-la. "Vostè
sabia que el senyor Vertstrassen tenia una amiga?", pregunta la periodista.
El que fes "el senyor" més tard de les vuit del vespre no era cosa seva,
contesta l'assistenta. Aquella amiga s'havia presentat gairebé a mitjanit,
amb una botella de cava. Tenia alguna cosa a celebrar, un telèfon mòbil i
molta calma. Quan veié el cos del "senyor" estès en terra deixà la botella a
la taula de la cuina i telefonà la policia. Arribaren tot d'una. No tenia res a
explicar. Només que feia un parell de setmanes que compartien llit algunes
nits de primavera lasciva. Faltava alguna cosa a la casa? En principi no.
"Després descobriren que havien desaparegut divuit-mil pessetes; el seu
company, Mauro, en tenia quinze a la butxaca, i si diu que varen anar a
sopar..." N'Adela calla, què pot dir? Que en Mauro els va guanyar
honradament, aquells diners? Ho diu, malgrat que sap que no queda
creïble. Finalment repta la càmera. La mira directament a l'objectiu i deixa
anar un discurs. Ella i en Mauro estan en inferioritat de condicions,
mormola, són immigrants i això ja és suficient per fer-los sospitosos. A
sobre, les circumstàncies se li han posat en contra, tot apunta a la seva
culpabilitat. Però demana proves. Proves tangibles. I suplica que no se'ls
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 11
jutgi sense aquestes proves que res tenen a veure amb la realitat de ser
xilens sense papers. Sense aquestes proves que van més enllà dels
prejudicis. Després es desfà en plors. Na Berta i el càmera s'acluquen un
ull, còmplices i satisfets.
Mentre na Berta consola l'assistenta, el càmera se fica a la cuina per fer
alguns plans de recurs. A la cuina no és maig, encara. El càmera recorre el
terra amb cura, fa un detall de les rajoles de pedra, repassa les comissures
que les uneixen en somriures inquietants. Tot seguit, surt per la porta de
darrere. Fa fresca, en aquell pati posterior fet de plantes. Camina a través
del camp obert, cap a un vell molí oblidat que ha vist en arribar a la casa.
La terra li fa pessigolles entre els dits dels peus. Li sorprèn aquest silenci
somort de les oliveres i els garrovers. Enyora un ca histèric que lladràs a la
finca del costat, o el cant d'un ocell qualsevol del crepuscle. Suposa que hi
ha haurà tempesta. Abans d'una tempesta el camp calla, li va dir el seu
padrí fa vint anys. No sap per què se'n recorda. En mig de tant silenci, les
seves passes l'espanten. El rosec de la funda de la càmera contra la seva
roba, la pedra que sense voler bota rere un moviment del peu, qualsevol
soroll sona exagerat, irrespectuós. Se sent idiota de tenir por.
El molí s'aixeca, també mut, només a uns metres. Sembla que el desafiï.
Beneitures, pensa el càmera, i enfoca amb parsimònia. S'aixeca una mica
d'oratge que, com una mà entremaliada, el despentina. Si fes un
contrapicat, el molí quedaria imponent, retallat sobre aquest cel adormit.
No hi ha perill de contrallum en aquestes hores. S'haurà d'acostar una mica
més. Posa un genoll en terra i comença a gravar. Ara, des de la part de
darrere. Fins i tot, hi podria entrar, al molí. Segurament no hi ha sostre, i
quedaria bé fer un pla com des de la boca d'un pou, donaria sensació
d'ofegament, que no hi ha sortida. Vaja, ell també s'ha tornat una mica
poeta, pensa. I riu.
Aleshores el sent, és el renou de qualcú quan es desplaça. El seu cor es
desboca, estúpid, i s'obliga a quedar allà, càmera en mà, per veure de què
es tracta. Però el silenci espès acaba amb la memòria de qualsevol soroll
que hagi pogut interrompre'l. Fa dues tomes més i torna cap a la casa.
Només quan dóna l'esquena al molí, secretament alleujat, un xiuxiueig
subtil darrere l'orella li glaça la sang i l'espinada.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 12
El plany de Son Corbell
3. La nit
Donava classes d'història sense l'hac majúscula
que imposava la guerra. Ho feia, en canvi, amb
aquella lletra petita, tan sincera, que procura,
sense èxit, colar-se més enllà de la prohibició i
de la censura. En Sebastià sempre havia estat
silenciós. Tenia la sensació que la seva vida
passava d'amagat, i li dolia haver de dur un nom tan llarg, tan ple de so.
S'hauria estimat més no dir-se res. Que no el poguessin dir. Durant les
classes, mirava per la finestra, i entenia que el seu lloc era justament
aquell. Tenia l'esperança poc ferma que, entre les parets de l'aula, ningú no
podria sentir els seus crits. Perquè en Sebastià cridava. Amb minúscules,
potser. Però cridava.
El va avisar el mestre en Joan. Havia vengut en bicicleta, i
esbufegava a la porta. Ells estaven sopant. Mastegaven pa amb oli en
silenci. Quin silenci hi va haver sempre, en aquella casa. L'amo en Mateu
era a dalt. Des de la mort de n'Adela, el veien poc, però què importava. En
realitat, l'amo en Mateu mai va ser de la família. Els matins s'aixecava prest
per fer una ullada al molí. Després es tancava a l'habitació, i ningú no va
sebre mai què hi feia, allà. Na Lourdes li pujava el dinar. Sopa d'all i una
truita, no menjava una altra cosa. Tampoc hi havia massa cosa més per
menjar. L'única que podia xerrar amb ell, de tant en tant, era n'Antònia,
però les converses no traspassaven les paraules. Inventaven futurs,
evitaven passats, ignoraven presents. Només una nit d'agost l'amo en
Mateu se l'havia quedat mirant una estona molt llarga. "Ets una Corbell", li
va dir a la fi. I n'Antònia va sentir un calfred que li recorria l'esquena i que
xapava l'estiu en dos. Aleshores va entendre que mai més seria agost. Que
el calor mai tindria permís per entrar en aquella casa.
- Sebastià, venen a matar-te.
El mestre en Joan havia arribat en bicicleta i esbufegava a la porta de
la cuina. Però les seves paraules rebotaven, encara clares, a la pica. Primer
hi va haver una por molt densa. Una por incrèdula, però pastosa, feta de
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 13
fang i d'aigua bruta. Ningú no va reaccionar, tret de la senyora Margalida.
"Fes via, corre al rebedor. T'amagarem davall l'escala", va cridar tot d'una.
Però en Sebastià no es movia. En Josep sentia un nus que l'ofegava i no
podia fer una altra cosa que mirar el mestre en Joan, que movia molt els
braços mentre els alertava. Tenia les aixelles negres de suor. N'Antònia es
va posar dreta de cop, la cadira s'estavellà en terra. "Són tots bojos, no
hem fet res", deia. "Per què te volen. Què els hem fet?". I després: "Mos
mataran! Mos mataran a tots! Sebastià, mos n'hem d'anar d'aquí". I en
Sebastià sentia el seu nom enorme i cridaner, que repicava a les parets i el
deixava sord. Se-bas-tià. Se-bas-tià. Aquella a oberta i enorme, ferotge,
que se'ls empassava d'una mossegada.
"Fes el favor". La senyora Margalida plorava. S'havia agenollat al seu
costat i li agafava les mans. Tots dos tenien els dits de glaç. "Fes el favor,
fill meu, amaga't". El mestre en Joan havia caigut damunt d'un tamboret i
mirava, atònit, en Sebastià, que no es movia. N'Antònia corria escales
amunt, a avisar son pare. "Volen matar en Sebastià", esclatava des de
l'altra banda de la porta. En Josep vomitava, acotat.
- Han estat els de ca n'Ortega. Es veu que el petit, en Tomeu, ha
arribat a ca seva dient que ets comunista. No sé d'on ha tret això, de
qualque altre alumne, supòs. Ja sabeu com són els nins: un sent el
comentari dels seus pares, i ho fa sebre a tothom. Ho repeteixen tot, com a
monees. Bé, és igual. Crec que els pares de n'Ortega li varen fer preguntes,
no ho sé. Preguntes sobre les teves classes, me pareix. No sé què els degué
explicar. Burrades, segur, els nins no entenen res. Bé, es igual. El gran dels
Ortega, en Francesc, te la té jugada. Diu que en aquesta casa no heu anat
mai a missa, i que això ja basta. Que és una prova clara que sou tots
republicans. Els acab de veure ara mateix, a la plaça. Hi havia n'Ortega, en
Faixeda i en Matos. Venen cap aquí. Venen a matar-te.
Ningú no escolta el mestre en Joan. Les seves paraules regalimen de
la seva boca com una oració. L'amo en Mateu mira per la finestra de la
cuina. "Aquests me sentiran", li agradaria dir, però no diu res. A fora, la
foscor. N'Antònia s'ha assegut i amaga la cara entre les mans. Plora de
ràbia. "Mecagonlhòstia!", en Josep està cridant. "Te vols amagar d'una puta
vegada?!". Però en Sebastià roman assegut, davant d'un plat amb un tros
de pa amb oli. I detesta, un pic més, el seu nom. Tan llarg, tan sonor. La
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 14
senyora Margalida està tancant totes les portes, totes les finestres. Tots els
panys. Na Lourdes l'ajuda. I en Josep: "Com és que no tenim una fotuda
escopeta?!". Se-bas-tià. Se-bas-tià. "Els matarem noltros abans, eh
Sebastià?", jura en Josep. I l'amo en Mateu voldria robar-li aquestes
paraules. N'Antònia es resisteix a entendre. Es resisteix a creure. Del camí
arriben les veus d'una excitació poruga. O d'una por excitada. El rellotge
reclama una hora en punt.
- El van matar com a una rata. L'arrossegaren fins en es molí, ell no deia
res. Només mumare cridava. No podíem fer res, vos ho jur. Eren molts i
amb pistoles, i escopetes, i de tot. Fills de puta. L'agenollaren a hòsties i
van dir qualque cosa de la pàtria, els molt cabrons. És l'única cosa que
vàrem sentir. Mumpare també va caure de genolls, i n'Ortega el va agafar
dels cabells perquè se posàs dret. N'Antònia, pobra Antònia... Això no
quedarà així. Els hem de matar a tots. A tots, me sentiu?
En Ribot i en Tur el miren amb respecte. La sang es coagula d'odi i de
venjança.
És insuportable. L'eco de la impassibilitat s'amaga als racons, crida al sostre
i corre. Ara aquí, ara allí. El mecanisme exacte de les manetes continua
cantant a la cuina, més enllà de les hores, i de les mitges hores i dels
quarts. Però el temps no passa. Aquest rellotge mentider intenta despertar-
les. Elles seuen per sempre a la taula. No tenen esma ni d'agafar-se les
mans. No tenen coratge de mirar-se als ulls. Aquests ulls que s'han
enfonsat per sempre, que mai ressorgiran de les cendres somortes que els
envolten.
No hi ha records. No hi ha llàgrimes, ni plors. Només silenci. Un
silenci mutilat ara pel rellotge etern que fa que el temps no pugui
retrocedir. Que la història sense majúscules pugui rectificar-se. Perquè la
història minúscula defuig les obligacions i les regles. Es podria haver evitat.
Si tinguessin un únic alè seria per repetir-s'ho una vegada i una altra: es
podria haver evitat.
Mossèn Agustí no va voler oficiar el funeral. I l'enterraren com va
viure: d'amagat. No quedaren forces per reclamar justícia. Els quatre
s'abraçaren molt fort, i només en Josep bullia de ràbia. L'amo en Mateu
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 15
quedà una mica de costat. Per uns instants, pensaren retrobar-se un altre
pic. Per uns instants, només. Després se li va perdre la mirada. I tornà al
pis de dalt. L'endemà ordenà que mai més es fes servir el molí.
La senyora Margalida no l'havia anat a veure en cinc anys, però
aquell dia va pujar a l'habitació. "No tenim més doblers", va dir-li. "El que
treim del molí és tot el que tenim". L'amo en Mateu jeia al llit, les mans sota
el cap, i ni tan sols se la va mirar. En aquell moment la senyora Margalida
va entendre que odiava el seu home. Però que no l'odiava de llavonces, sinó
d'abans, de molt abans. Que vers a ell tot era odi i rebuig. I va tenir
l'impuls de cridar-li. De retraure-li tota la seva invida. El consum de sí
mateixa per culpa d'ell. Tants anys d'espera. En realitat, fins i tot abans que
se n'anàs. De fet, encara ara, tant de temps després que hagués tornat.
En comptes d'això, la senyora Margalida féu mitja volta, tancà la
porta suaument, baixà les escales amb el cor ofegat. I decidí no plorar la
seva misèria.
Ara seu amb n'Antònia i sap que, malgrat que l'aturàs, el rellotge
continuaria sonant aquí i allà, corrent, amagant-se, jugant ara sí, ara també
amb tots ells, els de Son Corbell. Com el temps que s'escapa i, alhora,
roman quiet, molt quiet, irreversible, mecànic, impassible, tranquil i histèric
a les rajoles i a les finestres, sota els peus. El rellotge els engolirà,
tanmateix, amb el seu cant de sirena, que els atrau cap al parany, cap a la
mort. Aquest cant que no és un cant. La senyora Margalida ho sap. Aquest
cant que és un plany. Que és el seu plany.
Tenia fred, malgrat que no en feia. L'havien tret en mànigues de camisa, i
l'empentaven, ell no sabia cap a on. Veia només el terra humit del vespre, i
tots aquells peus calçats que travelaven amb les pedres, i amb els altres
peus. Li xerraven molt a prop de la cara, i les seves boques escopien
paraules pastoses que pudien a alcohol. Li feien mal a l'esquena i sota els
braços. Un d'ells reia tota l'estona. No es va preocupar d'esbrinar de qui es
tractava. Intentava no pensar en el petit dels Ortega, en Tomeu. Però,
inevitablement, veia la seva cara rodona i grassa, que el mirava, estúpid,
des de l'altra banda del pupitre. Mai abans l'havia imaginat com un nin
estúpid.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 16
Li hagués agradat mirar el cel. Volia sebre quina lluna feia, o si havia
lluna. El món, en aquell moment, deixava anar una suor etílica, i sabia que
seria així com el recordaria sempre, si és que mort hom recorda. En el fons,
sabia que no. Els altres cridaven coses que no va arribar a entendre.
Pretenia pensar en sa mare, la pobra, encara a la cuina, amb les mans
brutes de sang, plenes de rapinyades nervioses. Però tampoc ella apareixia
clara. Faltava temps. En comptes de sa mare, li arribava el regust agre d'un
darrer pa amb oli inacabat. Això l'angoixava. Qui retiraria aquell tros de pa
mossegat a mitges de la taula? Només na Lourdes tindria forces. Només na
Lourdes.
Arribaren sota el molí. Li va semblar més gran que mai, o és que mai
abans s'havia acostat tant al molí. Aleshores s'adonà que no tenia por.
Anava a morir, i no tenia por. El copejaren a l'esquena i rere les cames,
caigué de genolls. Els va mirar a tots a la cara. Els coneixia. La majoria eren
companys de la infantesa, de quan encara vivia al poble. Amics de la plaça
de l'església. Ells reien. Tots menys en Faixeda, que cridava coses sobre el
país i sobre la pàtria. Eren nins amb armes. Només va pensar això. Nins
armats.
Ja no tenia fred, no volia pensar amb sa mare. Ja no sentia res,
potser un oratge massa nítid per ser real, potser la terra banyada sota els
genolls.
El primer tret l'espantà, i estremí les espatlles. S'adonà que també
havia tancat els ulls. El segon tret va sonar molt enfora, i per uns moments
pensà que havien mort sa família. Tot d'una l'envaí una calma infinita, una
calor absurda. Va entendre que mai més seria en Sebastià. Que mai més
pronunciarien el seu nom escandalós. Que mai més seria crit. Que mai més
podrien dir-li.
I aleshores, somrigué.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 17
El plany de Son Corbell
4. Sa padrina.
- Idò, així, no varen ser ells?
- Jo ja ho sabia -. Na Berta s'encén un cigarret. - Hauríeu
d'haver vist la cara que feia aquella pobra dona. Jo no tenc
d'això que es diu... olfacte periodístic. Bé, vull dir que per
algunes coses sí, però per unes altres... me referesc... que
l'hauríeu d'haver vista. Ho hauríeu entès tot. Aquella dona
no ha trencat un plat en sa vida. I això que se dedica a fer-los nets.
- Diuen que ha estat un assumpte de drogues, no?
- Demana-li a en Figue, ell du tot això de la crònica negra. Jo me limit a fer
la notícia, no a descobrir-la.
En Figueredo xerra per telèfon. Posa aquella cara de no entendre res, i
també fuma. Sempre fuma, quan es posa nerviós. D'aquí una estona potser
farà el primer crit. Els agents són cautelosos, i això el treu de polleguera. En
Pep s'hi acosta, i espera. En Figueredo fa com si no el veiés. Diu algunes
frases inconnexes. Després penja.
- Què vols? - bufa, a la fi. Però ja s'ha perdut entre les anotacions.
- No, res... Només... Quines pistes hi ha? - contesta en Pep.
- I a tu què t'importa? Des quan fas intromissió professional, eh?
En Pep dubta. Fa mitja volta i és a punt d'anar-se'n. Després torna a la
taula de successos.
- Part de la meva família hi va viure, allà. - explica.
- Ets alemany, tu? - Ni tan sols el mira a la cara.
- No, dic abans.
- Abans no ens interessa.- En Figueredo ha marcat un nou número, ha
encès un nou cigarret, i recita uns "bons dies" poc convençuts. En Pep se'n
va al seu ordinador. Ha d'escriure quatre coses sobre la darrera visita d'Ana
Obregón. Un guió breu que acompanyi les imatges de cada començament
d'estiu. Les imatges eternes de l'aeroport i del somriure, de les previsions
de les vacances, del darrer amor preestival. O prefestival. Abans, però,
també fa una telefonada. Acaba de dir, en veu ben alta: "puta beca". I
l'importa una merda si ningú no l'ha sentit.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 18
Sa padrina se'n du la mà dreta a la boca. Se tapa fort. Els ulls se li han fet
aigua, i regalimen, galtes avall. Aquells ulls de mar que en Pep mai no va
heretar i que li han fet tanta falta. Se lliga més, amb els ulls verds, això
diuen els seus amics. I el que és pitjor: també ho diuen les seves amigues.
Sa padrina ha sortit del cotxe amb energia, però ara no gosa fer una passa
cap enlloc. El seu nét encara espera, assegut al seient de davant. "Mira",
diu ella a la fi: "es molí. Allà mataren es tio en Sebastià".
Darrere la finestreta es veuen les restes d'un molí de farina. Deu fer anys
que no funciona, i guaita, amb el seu únic ull, des de la distància. Demana
auxili. En Pep surt del cotxe.
"Trobes que feim bé, de ser aquí?", pregunta sa padrina. Però no espera
resposta, i va cap a la casa, pel camí principal. "Abans no hi havia aquestes
pedres blanques", diu, "queden bé". "I mira, -afegeix-, han plantat coses
noves. Abans hi havia dos garrovers immensos, aquí mateix, un a cada
costat. En es tio en Josep li encantava jeure a s'ombra..." En Pep camina al
seu costat, malgrat que sap que no existeix, ara mateix. Ara només hi ha la
casa, la finca. Son Corbell.
"Mira quines cadires més guapes. Quan jo era petita hi havia dos bancs, de
pedra, contra sa façana. Sèiem els setembres i hi pelàvem ses ametlles.
Me'n record que un pic me'n vaig menjar una d'agra, i vaig estar escopint
tot s'horabaixa. Mira el raïm, com ha crescut! Quan jo era petita, tot se
moria. Teníem una tata... què vella, que era... era tan vella i tan sorda, la
pobra, que sentia coses estranyes. Nomia Lourdes, na Lourdes, sa tata. Era
tan vella i tan sorda... i tan cega, també, la pobra... Deia que sa casa
estava maleïda, i que moria tot. Que tot moria, deia. I morien les plantes, i
els animals, i les persones... Tot moria perquè sa casa volia. Li vaig
demanar si és que sa casa tenia fantasmes. I saps què em va contestar?
Que els fantasmes érem nosaltres. Que nosaltres gravàvem el futur de sa
casa amb converses, veus i planys. Sobretot amb planys, deia. La pobra
Lourdes, estava completament sonada. Deia: 'cada pic que ploreu, sa casa
plorarà, també'. I a jo me feia por que digués aquestes coses tan rares. Li
contestava: 'i quan riguem... també riurà sa casa?' Ella s'enfadava molt,
llavonces, i pujava a s'habitació de l'amo en Mateu. Sa mamà volia que jo li
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 19
digués "s'abuelo" al començament, quan encara m'estimava. Bé, però feia
anys que l'amo en Mateu era mort, i na Lourdes sa tata, hi pujava encara.
T'imagines? Pobra Lourdes... Has vist? Bugambilles... s'han posat de moda,
ara. Era un home modern, qui vivia aquí. Modern i europeu. A un mallorquí
de tota la vida no se li hagués ocorregut mai plantar bugambilles al mig del
camp. I roses. Mira quines roses! No són fantàstiques? En podríem agafar
unes quantes per ta mare, què et sembla?".
A en Pep li sembla que sa padrina és tan jove. I tan guapa.
Ella li ha agafat de la mà, i ell fica el cor dins un didal. Ella té uns dits forts i
secs, i ell s'hi acobla naturalment. S'embruten les sabates de terra, pels
camps. I ell se n'adona que no sabia. Que no sabia. Que no li havien
explicat. Que no sabia res. Sa padrina xerra. Xerra i diu i expressa. I deixa
de ser sa padrina, només. Sa padrina se despulla. I és molt més que sa
padrina, si és que se podia ser més. Ella és na Tiana. I na Tiana té noms, i
té llinatges, i té una vida ferida. Ella és filla de, i neboda. Però sobretot és
dona. Dona de. I per això, ara mateix, plora.
"Aquesta casa ha deixat de ser nostra", resol al volant. En Pep mira per la
finestra. Sap que quan era molt, molt petit, va venir un pic, aquí mateix,
amb son pare. Abans que es papà i sa mamà se separassin. O tot just
després, no se'n recorda. Tampoc importa. Aleshores, son pare va dir
exactament el mateix: "aquesta casa ha deixat de ser nostra", i en Pep se
va sentir desemparat. Absurdament desemparat, de fet, perquè mai no hi
havien viscut, allà, i en realitat, els havia de ser igual. Però tant aquell dia
llunyà com ara mateix, en Pep trobava que el deixaven tot sol. Trobava que
l'havien traït. Tenia la sensació lleugera que aquella casa també era seva.
Sa padrina mena tranquil·la. Ha engegat la ràdio i no xerra. Segurament
recorda més del que recomana la salut quotidiana, perquè de cop indica:
"feia quaranta-un anys que no trepitjava Son Corbell, t'imagines?". I tot
d'una demana: "i què, t'agrada això del periodisme?". En Pep voldria plorar,
com quan era petit, que cridava, i rebufava i ningú no li deia res. En
comptes d'això contesta: "està bé". I fa un darrer cop d'ull al molí, que
sembla cridar-los, desesperat.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 20
Beuen vi, en silenci. N'Aina acaba de dir: "sa teva padrina és de puta
mare", i en Pep no ha sabut contestar, o no n'ha volgut. O no feia falta, què
caram. Té la sensació que tot està relacionat. Pensa que l'assassinat ha de
tenir alguna cosa a veure amb què la casa ja no els pertanyi. Evidentment,
no l'ha mort ningú de la família, aquell alemany. Però, no sap per què, però,
no, no té ni idea per què si li ocorren coses així, però... segur que hi ha
algun... Beneitures!
- Una casa tan guapa... Per què la vàreu vendre?
En Pep fa un altre glop, curt, sec.
- Noltros no vàrem fer res. En realitat, la meva família directa no hi ha
viscut, allà. Sa meva padrina se va casar jove, se'n va anar i... no la varen
voler més.
- Per què?
Des d'avui, en Pep sap per què. Sa padrina... no, na Tiana, li ha explicat
aquella història densa que li taponava les oïdes. S'hauria estimat no haver
d'escoltar res més. Hauria volgut sortir corrent, tornar a tenir tres anys. O
no. Potser no. No, la veritat és que, en el fons, està content de sebre, a la
fi. De tota manera, entén que allò és un secret. Un secret entre sa padrina i
ell. Entre en Pep i na Tiana.
- Mira. Les famílies no eren com ara, fa uns anys... - resol. I se serveix un
altre tassó.
- És una merda, això dels kartofens, s'ho en duen tot, els malparits. -
comenta n'Aina.
- Culpa nostra - diu en Pep.
- Home, això està clar: algú va vendre la possessió a l'alemany aquell, no? -
N'Aina ja comença. Es posa pesada, amb aquest tema. Com si li afectés.
Sempre li afecta tot molt, a n'Aina. Massa.
- D'això ja fa anys. No arriben a deu, però gairebé. I no creuràs qui va ser:
la meva besàvia.
- Encara vivia?
- Va viure fins l'any passat, de fet. Bé, això diuen, jo no l'he coneguda mai.
Es casaven joves, llavonces. A sa meva família ho feien, almanco.
- I què nomia?
- Qui.
- Ta besàvia.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 21
- Antònia, crec. Sí, Antònia. Sa casa li va quedar grossa. Bé, això va dir ella,
pel que es veu. En realitat ja no hi vivia, a Son Corbell, però hi anava, de
tant en tant. El seu nebot pensava heretar la possessió. Bé, ell i tothom.
Ningú no va dubtar mai que ell era l'hereu. De fet, l'home va comprar les
terres del voltant, per fer no-sé-què. Estava tan clar que mai no s'hagués
pensat...
- Què.
- La meva besàvia ho va vendre tot, sense avisar-lo.
- Què dius.
- El que sents. Noltros no tenim relació, amb la família aquella, ja t'ho he
dit. Però són coses que se saben pes poble, sa gent xerra... El nebot va
deprimir-se tant, que també va col·locar les terres que havia comprat a un
altre alemany. Cosa fàcil. Crec que ara viu a Ciutat.
- Pobre.
- La meva besàvia estava com un llum.
- Com ho saps?.
Ai, Aina, sempre demanes massa...
Na Tiana apaga el televisor. És tard, molt tard. S'adona que no pot recordar
res del que ha estat mirant fins ara. Sí, al principi de la nit hi havia una
pel·lícula barata. Fa hores, d'això. Na Tiana se posa dreta. Entra al bany i se
renta la cara. Se renta les dents. Se mira. Està guapa. Té els ulls inflats de
guardar-se les llàgrimes, i els llavis li tremolen una mica. No importa.
Aquelles arrugues ben cuidades la fan interessant, des de tots els angles.
Somriu i pixa. Camina, sense fer renou, a l'habitació. Entra al llit amb cura,
i sent la seva calor, sota els llençols. Ell es gira i li deixa els llavis, uns
segons, com cada nit, sigui efímera o eterna. Ella s'acobla al seu cos, com
sempre. I dormen abraçats. Nus, des del començament dels segles.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 22
El plany de Son Corbell
5. L’estranger
Té uns ulls oceànics. N'Antònia encara no sap
que podrà jugar a cíclops amb aquells ulls, que
s'hi endinsarà. Que es perdrà, de fet, dins
aquells ulls. Que l'ofegaran per sempre.
Lentament. Fins a la mort.
N'Antònia no ho sap, encara, tot això, i
mira amb atenció com sa mare li prepara el
llit. L'estranger somriu, perquè és l'única manera que té de donar les
gràcies. Mentrestant, en Josep li explica alguna cosa. En Josep assegura
que l'estranger l'entén. El truc, diu, és xerrar-li molt a poc a poc. De tota
manera, l'estranger sembla poc interessat en el monòleg d'en Josep i ho fita
tot: la finestra, les parets, un quadre de la Puríssima que hi ha sobre el
capçal, n'Antònia. N'Antònia queda, molt quieta, a la porta. I sent com la
maror inunda el terra. Li banya els peus.
Després, l'estranger surt a fora. L'estiu es marceix. En Josep vol
seguir-lo, però la senyora Margalida l'atura. "Prou has fet ja d'anar a la
guerra i de tornar com si res. Vols dir, almanco, qui és aquest?!", li
mormola. N'Antònia entén que ha de desaparèixer i va a veure son pare,
que fa anys que no xerra.
"Necessita ajuda", és la resposta d'en Josep. I promet que només
quedarà un parell de mesos. "És anglès", resol tot d'una. Darrere la mar
encara hi ha guerra, li recorda a sa mare. A Espanya, en Josep i els seus
han perdut, i es veuen en l'obligació de recolzar els altres. "Per a mi és un
desconegut", contesta la senyora Margalida, "i no tenc per què refiar-me'n".
En Josep arronsa les espatlles i amolla: "i què me'n dius de mumpare?". Si
no fos perquè s'ha fet gran, la senyora Margalida li rebentaria la cara d'una
bufetada. En comptes d'això, el mira amb menyspreu i diu: "Dos mesos.
Després tornarem a ser una família normal". Però la darrera paraula se li
atrabanca a la gola.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 23
Les nits de setembre entren descalces dins la mar i sospiren. Fan olor
d’abraçada fonda, i de bestiola, i d’infinit. Les estrelles s’amaguen,
porugues, a una foscor poc estricta, i una jaqueta prima sobre les espatlles
basta. Potser li diu tot això, ara mateix, mentre mira el cel, però n’Antònia
no l’entén, o l’entén massa. Ella, tímida, seu al seu costat, al banc de pedra.
Des de la casa arriba un secret de plats que s’escuren. L’estranger xerra
animat i sol (en realitat sol, sí), i n’Antònia no pot desferrar la mirada de la
seva boca, no pot fugir de la seva boca, no pot sortir de la seva boca. És
incapaç de separar-se de la seva veu.
Fa que sí amb el cap i amb el sexe, i sent la punta dels pits que se li
claven als pits. Potser encara haurà de comentar que fa fred a una realitat
incrèdula. Què dius?, pensa, i tot d’una afegeix: i què importa. De sobte,
l’estranger riu, i li regala els seus ulls, que també riuen. N’Antònia sent un
cop al ventre. Aleshores en Josep entra en escena. “Hey, boy”, li diu a
l’estranger. És l’única cosa que ha après des que viu a casa, potser des
d’abans i tot. L’estranger li contesta qualsevol cosa complicadíssima. “Molt
en el fons, fins i tot mumare està encantada que siguis aquí. Ens has donat
una mica de vida”, li explica, “tu no ho saps, però a Son Corbell el varen
parir mort”. “Josep!”, crida n’Antònia, horroritzada. “Això fa oi”, resol el seu
germà. “Això i tot, no fotem”. I de cop n’Antònia el recorda acotat, vomitant
mentre mataven en Sebastià. Es posa dreta i diu que se’n va dormir.
La seva mirada de bona nit repta pels genolls de l’estranger com un
llangardaix, es fica per sota de la seva camisa, surt pel coll, li mossega el
coll, se remena entre els seus llavis i es perd dins els seus ulls. A
l’habitació, plora una mica. Fins que una mà inventada entra furtiva a les
seves bragues, i ella amaga un alè al coixí, que es confon a la pena i a
l’ànsia.
“Mumpare, no vols més sopa? Te la deix aquí, per si de cas. En Josep
tornarà a partir. He sentit que cerca qualque cosa per Ciutat. Ell no diu res,
però aquestes coses se saben, t’arriben. Potser té raó i mos n’hauríem
d’anar tots. Saps? Crec que jo no sabria viure a una altra banda. Estic un
poc cansada de fer de modista. No hi ha doblers, i les clientes me demanen
coses impossibles. La patrona s’enfada, és impossible trobar roba més
barata, però què vols. Després te demanen que les hi arreglis un vestit que
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 24
és tot forats i fils, i jo ja no sé... Què te sembla, aquest al·lot? Se porta bé.
Avui m’ha ajudat a retirar les coses de la taula. Sa mamà ja no li té tanta
ràbia, està com a més confiada, no sé. Se morirà quan sàpiga que en Josep
té pensat anar-se’n. Jo l’entenc, aquí hi ha poca cosa a fer, i darrerament
les cartes de racionament no mos arriben per res. A més... no sé si hauria
de dir-t’ho, però... bé, sembla que se dedica a l’estraperlo. Sa mamà se
moriria si ho sabés. Jo encara no li he dit que ho sé, a en Josep, perquè no
vull posar-lo nerviós. Sa mamà se posaria malalta, creu que en Josep
només mos du problemes. Saps què crec? Que té un odi tan fons que
necessita demostrar-lo. I en realitat és un odi per sí mateix, perquè no va
poder salvar en Sebastià, i ara vol salvar-nos a noltros... Bah, dic dois.
Hauries de conèixer aquest al·lot, segur que t’agrada. És alt, i ros, tan ros
que és impossible. Està tan magre, el pobre... Ja du un mes, aquí, però és
tan discret que fa la sensació que va arribar ahir... Segur que no vols més
sopa? Na Lourdes l’ha feta amb molt de carinyo, sap que l’all t’agrada molt.
Després pujarà, i li sabrà greu si no te l’has acabada”.
Enguany no hi ha hagut ametlles. Els arbres, malalts, li posen mala cara.
N’Antònia camina, mig perduda, perduda del tot. Un oratge silenciós li
aixeca la falda. O no és l’oratge. Es gira, sobtada. L’estranger du una flor
petita a la mà, i li dóna. Ella no té temps de donar les gràcies. La boca d’ell
es fon a la seva boca, i les llengües s’enreden humides i calentes. La saliva
li regalima per la barbeta, i pels pits i per l’entrecuix en una palpitació
rabiosa. Li fa pessigolles al coll, i als mugrons i entre les cames. Ell l’abraça
sense innocència, i ella necessita sentir l’abraçada sota les bragues.
L’arracona contra un ametller, que li repinya l’esquena. Una mà dolenta
(però real!) sacrilegia la seva brusa i la hi aixeca. És una mà freda i
enorme, de dits grossos i durs i secs que s’entendreixen en descobrir els
mugrons d’ella. I de cop es violenten. Ell li mossega l’espatlla mentre la
resta del seu cos pretén mossegar-li el sexe. L’altra mà ja ha trobat el seu
cul i l’estreny amb força. Els nassos s’entrebanquen.
Les caderes de l’estranger la suspenen a l’aire, amb l’ajut de
l’ametller. Un dit ha trobat el camí i ella sospira, encara dins la boca d’ell.
Aleshores ell acota el cap fins als pits d’ella, ara nus, i els xucla i els besa i
els llepa. S’ha descordat els calçons i guia la mà d’ella dins el foc. Ella es
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 25
crema. Però li agrada. És tota aigua. De cop, el foc la travessa. I crida. Sent
el dolor a l’esquena, acompassat, en forma d’arbre. I sent el dolor a dins,
afamagat, en forma d’home. I es deixa anar. I s’omple, i s’omple més i
més, i més encara. I s’omple i s’omple i s’omple i s’omple. ... i esclata.
El final de l’horabaixa arrossega les seves suors, i els seus alenars, i
el riure. Es cremen a un sol en perill d’extingir-se.
“Com que se n’ha anat?”. N’Antònia ha empal·lidit. Per què tot ha de passar
dins aquesta cuina? En Josep ni tan sols la mira mentre es fica un tros de
pa a la boca, i li contesta, amb la boca plena: “Idò això, que ha partit.
Tampoc no s’anava a quedar per sempre”. No, clar. No per sempre. Sa
mare li diu amb indiferència: “No sopes?”. N’Antònia té la jaqueta posada, i
la bossa li penja del braç dret. Queda estúpida, a la porta de la cuina. A la
taula hi ha pa sec, i oli, dues tomàtigues, un cap d’all. Na Lourdes s’ha
assegut amb ells i li dedica un gest entre sever i trist. “No tenc gana”,
encerta a dir n’Antònia. Sent una fiblada de ràbia que li xapa l’esquena de
dalt a baix. Es transforma en una pedra que li obstrueix el pit. Pensa que es
quedarà sense respiració, que morirà ara mateix, aquí mateix, asfixiada. El
crit pren forma dins les seves entranyes. Després el foc (el mateix foc que
va incinerar l’ametller al seu darrere, aquell mateix foc que ha omplit nits
fugitives d’alenars ofegats al coixí, el foc que el primer dia era oceà) li
crema les parpelles. I es converteix en mar, un altre pic, però en els ulls
d’ella.
Ha de seure. Ha de seure i menjar pa, sense gana. Ha de seure i ha
de xerrar sobre com ha anat el dia. Bé, dirà, les històries de sempre. Na
Toñita encara es queixa del mal de genoll, i na Mercedes vol que sa mare li
comenti no sé quin truc per fer no sé què. N’Antònia seu i menja pa, sense
gana. Els ulls perduts li cauen en terra, i perd també la mirada. En Josep li
demana una tomàtiga.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 26
El plany de Son Corbell
6. La recerca
Si no és un robatori, és un ajustament, això està clar, com
sempre. Però alguna cosa no quadra. Per això en Figueredo
encara és a la redacció, tot sol, malgrat que fa tres hores que hauria de ser
al Lisboa, amb na Marina i els altres. El Carrasco és un fill de puta. Segur
que sap alguna cosa (però què?). Tants anys de llepar-li el cul, i les seves
fel·lacions professionals no han rebut ni una propina miserable. En
Figueredo es caga en sa puta. D’Oros.
El Sueco li ha dit que no, que l’alemany no anava de drogues,
almamanco que ell ho sàpiga. I el Sueco ho sap tot, malgrat que es faci
l’ídem. En Figue se’n refia, del Sueco. De qui, sinó? El Carrasco és un
fillíssim de sa mare. S’encén un altre cigarro. Fa hores que no sap per on
tirar. No fotem, ja fa dies que està perdut. El mòbil sona per mil·lèssima
vegada. Aquest pic contesta.
-Bé, què feim!- Na Marina està emprenyada. Són les tres de la nit. –
Aquí ja tanquen.
-No puc.
-Vés a la merda, hòstia. –de fons sent en Joan i en Xisco, que ja van
gats. Li criden que és un merda, i en Figueredo hi està d’acord. El pitjor és
que no té excuses. Sap que ells no les necessiten, les excuses, ja s’han
acostumat. Però ell no acaba d’avesar-se i li sap greu.
-Això és complicat. –resol a dir.
-I tu no saps que desconnectar és la millor fòrmula? –contesta ella.
Està tan absurdament enamorada. De cop se l’imagina amb la camiseta de
tirants, la blanca, que li transparenta els pits. Segur que no s’ha posat
sostens, i els mugrons es dibuixen de punta cap al cel. Són impressionants,
aquells mugrons, sempre estan durs, sempre. En Figue s’encén un nou
cigarro amb l’alè moribund de l’anterior. Potser hauria de sortir una estona,
després de tot.
-La cosa no va de drogues. –comenta.
-Encara estàs amb això? –què idiota ha estat, pensa, ara hi haurà
conya. No fa falta ni que compti fins a tres perquè, de fons, senti en Joan i
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 27
en Xisco xerrant en un alemany inventat. Un dels dos crida: “Tio, celebra-
ho, cony. Un kartofeln manco!”, i ell pensa que sí, que potser això seria el
millor. Al cap i a la fi, ell no és un puta inspector, com el Carrasco. Podria
ficar-se mil whiskies via intravenosa, almenys fins demà. Presentar-se amb
la ressca, com cada dia, i esperar. Sembla que això anirà per llarg. Es fica
les claus a la butxaca, i el tabac, i es disposa a aixecar-se. Na Marina està
dient: “Serem al Garito i per allà. Tu mateix”. En Figueredo va cap a la
porta i a l’ascensor. Aleshores, una idea sobtada li arrenca l“ara venc” de la
boca. Així, de sobte. En Figue torna a la taula i s’asseu, espantat encara.
Excitat. Es treu el tabac i les claus de la butxaca.
Diu: -Que no, en sèrio, que avui no pot ser.
I ella: -Ni avui ni mai, i tu t’ho perds. Duc sa camiseta blanca. Sa
transparent.
Està fent un google. Ha posat “Mallorca” a la finestreta. Hi ha 849.000
entrades. La recerca ha trigat 0,07 segons en obtenir el llistat. Les 38
primeres pàgines són plànols i guies turístiques de l’illa, quasi totes en
alemany. A la pàgina 39 troba una entrada a Banana Disco, una web de
Magalluf que proposa plans a l’internauta perquè s’ho passi bé en
companyia del sol i de les muntanyes que tapen el sol. Les muntanyes
tenen mugrons. En Figueredo creu que ja sap el que vol, i acota la recerca.
Demana: “Mallorca sex”. Continua havent-hi massa pàgines, la majoria en
un idioma per a ell desconegut. I si realment fos això? Per què se li ha
ocorregut, de cop? Potser la idea és absurda. Però... I si realment fos això?
Escriu: “Mallorca sex webcam”. L’ordinador necessita 0,23 segons per
anunciar-li que té 4.410 entrades a l’abast. Totes en alemany. I ell navega,
en realitat perdut com aquests dies.
Això és absurd, es repeteix mentre els seus ulls rellisquen sobre pits oliosos
i llengües que mengen. A l’altra banda de la pantalla, trossos sublims de
dona l’inviten a pagar per passar la nit en companyia de la seva pròpia mà.
A en Figueredo mai no li han bastat ni les revistes ni les pantalles. Malgrat
que solitari, és carnívor i té una dèria clara: les suors. Els ordinadors puden
a píxel, i el paper fa olor de pintura en sèrie. No és suficient per despertar la
seva lascívia, una lascívia insomne i fàcil, d’altra banda.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 28
Això és absurd, es repeteix, i obre una nova plana que no té res a
veure amb les illes, ni amb el camp. Ni amb el que ell ha decidit cercar,
completament desorientat. De sobte, una veu el sobresalta: “Però per
l’amor de Déu! Un altre pic aquí? Què feis en aquestes hores?”. És na Fina,
la dona de la neteja. Es presenta armada amb la fregona i una bossa plena
de draps, amenaçadora. Això vol dir que són les set. “Ja veus, Fina, com
sempre”, encerta a dir ell, i s’estira sobre la cadira. “Feia temps que no ens
trobàvem”, diu ella. “Feia temps que res d’això no em preocupava”,
contesta en Figue. “Una violació? Pederàstia?”, s’interessa na Fina. I tot
d’una recita una altra d’aquelles històries que tant li agraden: “Ai, senyor,
que us heu entemut de l’home aquell que no ha deixat rastre? Se’n va anar
a fer la migdiada amb la seva dona, i quan ella es va despertar, ell ja no hi
era. Va trobar tota la seva roba al rebedor. Us imaginau? L’home havia
sortit al carrer així com Déu el va portar al món, i va travessar tota Sa
Colònia fins a la platja. Allà el varen veure per darrer pic, en bolles, cap a la
mar. Mare de Déu Senyor. Creis que és mort?”.
“Probablement”, contesta en Figue, i interiorment maleeix haver-se
quedat sense tabac. “I per què devia voler fer una cosa així?”, insisteix na
Fina. “Diuen que era normal, tenia dues filles joves i guapes. Una amiga
meva que tenc a Sa Colònia m’ha dit que també eren molt simpàtiques. I ell
no es barallava mai amb la seva dona. Creis que s’ha suïcidat?”. “Sí”. En
Figueredo dissimula i obre una nova plana. “Per què, Verge Santíssima? Si
tenia la vida arreglada. Diu la meva amiga que no els faltaven els doblers.
Treballaven tots dos, i les filles! Crec que les coses els anaven bé”. En
Figueredo sospira i li diu: “Feia una setmana havia tengut un accident de
cotxe, un accident fort”. Na Fina s’esvera: “Precisament per això, no li va
passar res, absolutament res, al pobre home; per què hauria de suïcidar-se,
després? Sabeu què crec? Crec que ha estat un assassinat. El mateix que el
va intentar matar amb el cotxe, el va intentar matar a la platja, o amb un
verí...”. “De moment no es coneix cap verí que faci que les persones es
despullin i se’n vagin a nedar...”, diu en Figueredo. “Amb tot això de la
clonació i de la genètica, tot és possible”, resol na Fina. “Ai, Mare de Déu,
on anirem a parar?”.
En Figueredo es posa dret. Ha d’estirar les cames i segurament anirà
a comprar tabac. El bar de n’Ignasi ja serà obert, en aquestes hores. Posa
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 29
aquella mirada enigmàtica que tantes hores li ha valgut passar davant del
mirall i explica: “A l’accident no li va passar res, com vostè diu. Això,
almenys, és el que varen suposar als reconeixements mèdics”. Es posa la
jaqueta. “Però potser –continua- va rebre un cop fort al cap. Imagini’s que
el cop li provoca una petita obstrucció a les venes del cervell. Ja l’hem
fotuda. L’home té un transtorn, i se suïcida. Els cops al cap provoquen
canvis radicals en el caràcter de les persones”. “Voleu dir?”, s’espanta na
Fina. “Ai, no, no ho crec... La gent no pot canviar per coses d’aquestes.
Estic convençuda que ha estat un homicidi”, conclou, i per dins se sent
orgullosa d’haver esmentat una paraula tan tècnica.
El bar put a cafè negre i a divendres de ressaca. Quatre paletes es claven
quatre entrepans de llom i quatre cerveses. Darrere la barra, n’Ignasi
prepara quatre rebentats d’Amazones amb cara de son. “Fes-me’n un altre”,
demana en Figueredo, i l’home obeeix sense contestar. N’Ignasi no xerra
mai. El periodista s’asseu a un tamboret que se li clava al cul i obre el
paquet de ducados. Comença a estar cansat i a sentir-se inútil. Llegeix el
diari sense ganes. La fatiga i una fotografia li regalen una nova idea,
segurament absurda com les altres.
En realitat, només necessita una confirmació. El periodista de successos,
més que l’inspector, es mou més per la intuïció i les hipòtesis que pels fets.
Certament, és un relator, un narrador, per això pot guiar-se per les
històries que li proposa el seu cap. Si té la possibilitat d’explicar el que
passa amb les seves pròpies paraules, tembé ha de tenir permís per
escoltar les seves pròpies paraules abans que siguin escrites. Per això
necessita temps. I teories.
En Figueredo ha cercat aquella paraula en un diccionari espanyol-
alemany. És una paraula que despulla Mallorca i despulla el camp. Nua,
davant d’una pàgina web, la paraula s’exhibeix apetitosa. Acompanyada
d’una mica de sexe, podria adquirir, fins i tot, connotacions pornogràfiques.
Ho ha pensat en veure aquella fotografia general, al diari, dins el bar. És un
símbol, i la venda (tant d’entrecuixos com de patates) necessita els símbols.
Recorre al google de bell nou. Apunta: “Mallorca, sex, mandel”. Hi ha
44 entrades. La recerca ha trigat exactament 0,13 segons. En algunes
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 30
pàgines, la paraula “mandel” va acompanyada d’altres paraules, també
simbòliques, com “orangen” i “oliven”. Va per bon camí. Dues de les
entrades tenen webcam. Una es presenta amb dones sucoses que rebenten
taronges contra el seu cos. Les dones supliquen que les netegis amb la
boca. L’altra, senzillament ofereix la imatge de tres arbres. Un garrover i
dos “mandeln” d’aquells, dos ametllers. A sota, una indicació: la pàgina ha
caducat, les alternatives es troben ara a pigtail-girls.com. Però és igual. En
Figueredo ja ho té. Exactament el que sospitava, malgrat que no sap
exactament per què. Moltes de les seves sospites han acabat al vàter,
vomitades després d’una gatera brindada pel fracàs. Aquesta no. Aquesta
és aquí mateix, perfilada a la pantalla, rere els ametllers i el garrover,
dissimulada entre les branques, en forma de molí. En forma del molí. Del
molí de Son Corbell.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 31
Son Corbell
7.- La cel·la
- Estimada, com te trobes?
- No me diguis estimada.
- I com està sa nostra reina?
Ella no és teva. No insistesquis. No
t’asseguis al nostre costat, just a la frontera
del llit. No me passis una mà pels cabells
suats, ni li facis un pessic a la punta del
nas. No me besis al front ni comentis que esstic bullint, que ella també está
calenta. No te preocupis per noltros i t’aixequis i cridis mumare.
Mumare entra i ens mira d’enfora, culpable i febla. Diu que haureu de
telefonar el metge. Però jo no vull metges. No vull que ningú ens molesti
dins aquesta habitació. No vull que vos mogueu a dalt i avall, movent molt
els braços, ni que entri na Lourdes, que ja fa temps que va perdre l’esperit i
ni tan sols el cerca. No vull sentir la por de les vostres veus, ni vull veure
els vostres ulls extraviats. Vull que ens deixeu totes soles i tranquil·les,
abraçades, avorrides com les mosques i suades. Fa calor, i la calor ens
regalima pels pits i a les aixelles.
Però na Lourdes ja ha baixat, seguint ordres estrictes, i mumare ha
obert i ha tornat a tancar les persianes, i tu me ventalles amb no sé què, i
tenc por que aquest aire refredi sa nina. No me somriguis mentre dius “ja
està, estimada”. No me diguis estimada. No mireu més els rellotges, ni
espereu. Ni ens faceu partícips d’aquesta agonia tan vostra.
La senyora Margalida va sorprendre tothom quan va dir: “Idò t’hauràs de
casar”. N’Antònia no havia pogut dissimular el ventre per més temps,
aquella nova vida que arribà en forma de nàusea. Un dia, mentre era de
genolls davant la ximeneia, remenant els troncs adormits, sa mare s’acostà
per darrera. Li posà una mà a la cintura, sense avisar, i totes dues
s’enretiraren de cop, com espantades. No hi va haver ni una espurna de
comprensió en aquella mirada. “Estàs prenyada”, va bufar la senyora
Margalida, i n’Antònia hauria volgut plorar, i abraçar-la, i desfer-se en
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 32
carícies. En comptes d’això, li va tornar uns ulls de vidre, desafiants, i va
intentar ressuscitar els troncs en flames. “I ara què farem?”, repetia sa
mare. “Què farem amb tu? Què farem amb tots voltros? Es pot sebre en
què pensa aquesta família? És que estau tots malalts?”. N’Antònia no
plorava, perquè no plora mai.
Aquell horabaixa, la senyora Margalida va anar a missa. No era el
primer pic, perquè hi havia anat qualque Nadal i qualque Pasqua, a més del
dia de la seva boda i dels batiaments dels nins. Però a partir d’aquell dia ho
faria cada dia, als matins, sempre a peu, plogués o fes una calor ofegadora.
Un parell de vespres més tard, va dir-li: “Idò t’hauràs de casar”. I
n’Antònia no hi cabia dins el seu propi cos, i no hi cabia dins d’aquella casa.
Na Lourdes havia acotat la mirada per sempre més, i no la hi podia cercar.
En Josep, com ja era habitual, no hi era.
Tot d’una després va anar a veure son pare d’una revolada.
“Mumpare, esperes un nét”, va mormolar-li a l’orella. Ell va fer un gest
petítissim, gairebé insignificant. Però n’Antònia sabia que era un gest
d’alegria. “Ara sa mamà vol que me casi. Però amb qui? Jo no vull casar-
me. Jo vull casar-me amb s’estranger, però potser no arriba a temps. I
quan torni? Què li dic? Jo l’estim, mumpare. I el duc a dedins. Ara el duc
més endins que mai. Què li dic si em veu amb un altre? Jo no vull ser amb
cap altre. No vull casar-me amb cap altre”. Molt en el fons, n’Antònia sabia
bé que l’amo en Mateu l’entenia.
En Macià és fill del mestre en Joan. Mira’l, tan rodó i tan vermell com l’altre.
Sempre sua. Te demanarà que li diguis pare, però no li en facis cas. No té
res a veure amb noltros. Ni tan sols sap què és estimar. Mira els seus dits
gruixuts i lletjos, i el seu rostre de porquet escorxat. Te jur que no haurem
d’avesar-nos a què ens toqui, de tant en tant.
Me demanaràs per què no vaig fugir, per què no vaig anar a cercar el
meu home, i te contestaré que no podia fer altra cosa que esperar-lo. I
l’esperam encara, esteses en aquest llit malaltís, que l’enyora tant o més
que nosaltres dues. Quan venen les oronelles, ens expliquen coses de ton
pare, i després les demanam que li duguin besades de part nostra. Tornarà.
Jo sé que tornarà, almanco per venir-te a veure. Per dir-te: “filleta meva”.
Per treure’ns de la cel·la que és aquesta casa. Mentrestant, fes com jo.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 33
Tingues paciència. I no ploris més, per favor, reineta meva. Sobretot no
ploris més... les teves llàgrimes m’ofeguen.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 34
Son Corbell
8.- Els fills dels ocells
- Eh, tu, becari. Sabies que ca vostra era
una casa de putes?
En Pep es gira, sobtat. És la primera
vegada que en Figueredo li adreça la
paraula per alguna cosa més que per dir-li
que marxi del seu ordinador. Les
infrastructures de la redacció no tenen en
compte la intervenció dels estudiants en
pràctiques, i aquests han de parasitar les taules dels veterans quan no hi
són. En Pep queda com un idiota mirant en Figue, que posa aquella cara de
quan vol fer-se l’interessant. Evidentment no, no ho sabia.
- Què vols dir?, -contesta. I intenta imaginar-se la seva padrina Tiana
amb un tanga rosa. Uns sostens minúsculs fan el ridícul davant un piteram
generós.
- Que l’altre dia... bé, l’altra nit... Li estava fent voltes al tema de
l’alemany assassinat, ja saps... Bé, la veritat és que estava perdudíssim i,
de cop, mira, me vares inspirar. –En Pep es posa vermell; la seva puta
imaginació sempre li fa males passades-. Bé, tu no, entén-me, no vull que
creguis que som un mariconasso... Però aquell reportatge que vares fer, el
del dissabte passat, saps quin te dic?
‘Sí’, li hauria agradat contestar a en Pep, ‘el típic reportatge de becaris’,
però només fa un gest amb el cap: “el de les entrades pornogràfiques a
internet mitjançant la paraula Mallorca, no?”, contesta.
- Aquest mateix. Bé, que m’hi vaig posar, era molt tard i me faltaven les
idees. En realitat, la investigació de l’alemany es basa més en les drogues,
però vaig pensar que potser mos equivocàvem. Era un intent cap a altre
costat, saps? Podia haver funcionat o no, en la nostra feina el risc és
imprescindible; és l’autèntic motor del que feim... (‘Au, venga, ara posa’t
pedagògic, pensa en Pep i tot d’una després: ‘putes periodistes, no te foten
ni cas i després han de donar-te lliçons de tot’). Bé, vaig provar i... bingo!
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 35
- Encara no sé que vols dir-me, exactament, contesta en Pep i hi
afegiria: ‘i a més he de fotre un altre d’aquests reportatges meravellosos
megainteressants sobre l’alimentació biològica”.
- Vine, seu, -li demana en Figue. I en Pep no té temps ni de posar mala
cara que ja li ha parat la cadira davant del seu ordinador. Es fixa que la part
inferior de la pantalla és groga. Al cendrer, un ducados mal apagat
contribueix al color brut de la màquina. Cada gest d’en Figueredo put a
tabac.
El periodista cerca ràpidament un document antic, l’obre, i hi apareix
una imatge de Son Corbell. És l’arribada a la casa; de fons es veu el molí
cíclop que els acomiadava quan sa padrina s’endinsava en els records. Hi ha
els arbres, i la mateixa llum incendiària de l’horabaixa.
- Te sona? –encerta a dir en Figueredo. Quin imbècil.
- Sí, clar, és ca nostra, respon en Pep, -i rectifica: -bé, jo no hi he viscut
mai, allà...
- Ja ho sé, el periodista s’encén un altre cigarro. –He fet investigacions.
Ja sé que la teva besàvia... sí, devia ser la teva besàvia, va vendre totes les
propietats. El que no tenc clar és per què, tenint tants hereus directes. Tu
saps alguna cosa?
Putes! En Figueredo està tan ficat al seu paper que és capaç d’aprofitar-
se fins i tot del becari. En Pep fa un gest com d’aixecar-se, mentre
mormola: “ni idea”. Aquest s’ha pensat que és idiota.
- No, espera!, -exigeix, gairebé, l’altre. –Escolta, mira, podríem anar a
mitges en tot això. Segur que qualcú de sa teva família en sap algo, del que
ha passat. Amb tu tendran més confiança que jo... Te promet que signarem
les notícies tots dos, ens compartirem el mèrit. Això serà la bomba, entens?
- Mira, -resol en Pep-, no tenc ni idea, de tot això de la casa de putes i
tota l’hòstia. I t’assegur que sa meva família tampoc no té res a veure. No
puc ajudar-te, me sap greu. –S’aixeca.
- Eh, becari, però tu què te penses que és ser periodista. –En Figueredo
intenta posar-se dur, però per als ulls del becari, el seu to de veu sona
francament patètic. Així que li retorna una escopinada amb els ulls.
- De moment només tenc clar què es ser un estudiant en pràctiques. I la
veritat, ja estic fart de veure culs llepats i polles xuclades. Ara tenc molta
feina. –Amolla, i se’n va cap a la seva taula eventual.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 36
Després del primer impacte, en Figueredo el segueix. Mai un becari li
havia xerrat d’aquesta manera. De fet, ni tan sols els periodistes més joves
gosaven fer-ho. S’acota al seu costat entre un gemec de genolls.
- Tio, jo podria fer tot això tot sol, enten-me. El problema és que junts
ens estalviaríem temps i ens asseguraríem ser els primers en treure la
història. Això serà una bomba, ja t’ho he dit. Va, farem un bon equip. Què
me’n dius? –Ara en Figueredo regalima sucre per tots els porus del seu cos.
- Que això té un preu.
“Cony, amb el becari”, pensa en Figue, i es grata la barbeta. S’hauria
d’afaitar.
- Bé, molt bé, ja veig que aprens més ràpid que els teus companys. Però
ja saps que ni tan sols jo guanyaré un euro més per tot això. Noltros
treballam pel prestigi, val? Si vols, te donc una part del meu sou, però me
pelaràs. Si el que necessites són doblers, fica’t a una d’aquestes
productores que treuen les famoses en top less, no te fot.
- No necessit gaire, -el tranquil·litza en Pep-, el que passa és que no
m’agrada treballar sense cobrar. I molt manco fer el doble de feina pel
mateix sou, m’entens? Això és tot. Vull una gratificació.
- Si te sembla bé, t’ho pagaré amb cerveses. –S’arrisca en Figue. I
queden més o manco d’acord.
En Pep va començar a estudiar Periodisme com podia haver començat a
estudiar Biologia. El problema és que Biologia es pot cursar a Palma i ell
tenia la necessitat imperiosa, quasi natural, de sortir de Mallorca. Ja des de
petit, la seva mare li va fer veure móns que existien més enllà dels mapes i
altres contes, i li deia que, quan hom viatja amb algú, ho mira tot com si tot
fos estrany; en canvi, quan viatja sol, es mira a com si l’estrany fos ell.
Devia ser per això que ella mateixa va decidir continuar el seu viatge en
solitari, ara fa deu anys. En Pep ho recorda bé. Era estiu i eren a la casa
que llogaven els estius, al port que hi ha precisament a prop de Son Corbell.
Ell se va aixecar devers les nou del matí, com feia sempre, i li va sorprendre
veure els seus pares desperts, rarament seriosos, solemnes. Acabaven de
signar una sentència.
La veritat és que tot d’una no li va donar gaire importància, va treure
els doblers del calaix i se’n va anar a comprar el pa pel berenar. Recorda
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 37
sobretot l’olor dels pins de la plaça, la veïna del costat que l’espiava, com
sempre, des de l’altra banda de la persiana. Era una dona molt gran que li
havia fet molta por, temps enrere. Ara només li feia pena, però ell encara
no ho sabia. Recorda dur la barra de pa calent a la mà, i recorda haver
mirat cap a quin costat se movia la mar. Cap a la dreta. Avui la platja seria
neta. Però no hi anirien, a la platja. Això, en Pep, tampoc no ho sabia. No
encara.
Va parar la taula on els seus pares seien sense dir-se res, i va
demanar permís per fer-se dues llesques amb xocolata. Normalment només
li en deixaven fer-se una. Va començar a menjar sense esperar la resposta,
submergit en un silenci que li revé agre. Suposa que es devia haver fet
habitual, aquella mena de tensió en la família que ell evitava ignorant-la. Ho
suposa, només. Això no ho recorda. Després son pare se va posar dret i
se’n va anar a fer una volta. Això va dir, que s’anava a fer una volta.
Aleshores, sa mare va passar una bona estona mirant com el seu fill
menjava, i això, a en Pep, li va fer molta gràcia. “Què mires?”, va riure, a la
fi. Ella va regalar-li els ulls més melosos del món, i va contestar que
l’estimava molt. Exactament va dir: “Tu saps que t’estim molt”. En Pep va
deixar de menjar, perquè entenia que anava a passar una cosa molt i molt
important. En Pep ja era un nin gran, i sabia ser a l’alçada de les
circumstàncies, per això va deixar de mastegar el pa amb xocolata. Sa
mare li va explicar que era filla dels ocells migratoris, que sempre volen
d’un lloc a l’altre, cap a països on s’hi senten millor. Els seus pares ocells
l’havien concebuda com a dona per intentar que fos feliç, perquè els ocells
migratoris no tenen temps de ser-ho, preocupats com estan de trobar un
lloc més agradable, i un altre. “Sempre hi ha un racó millor, i n’hi ha que
pensen tenir el dret de trepitjar-lo”, va dir-li, amb paraules exactes. Els
seus pares l’havien concebuda com a dona perquè fos feliç, i ho havia estat,
durant molt de temps, junt a ell i junt al seu pare. “Tots tres hem estat molt
feliços, i mos estimam molt”, deia. Però en el fons, no podia oblidar que ella
també era un ocell migratori i, encara que l’illa havia estat un lloc perfecte
per fer-hi el niu, necessitava desplegar les ales, ja oxidades. “Sinó, no
podré volar mai més”, varen ser les seves paraules.
En Pep s’imaginava la seva mare com un enorme ocell de ferro vell i
engroguit, i sentia com les seves paraules grinyolaven, desusades. De
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 38
sobte, se va posar molt, molt trist i, per un moment, va pensar que la culpa
havia estat seva, per haver menjat dues llesques de pa amb xocolata sense
esperar que li diguessin que sí, que tenia permís.
En Pep hauria volgut seure als genolls de sa mare, esfondrar-se al
seu coll amb olor de mare, besar-la a la galta. Hauria volgut plorar,
capritxós, i exigir-li que quedés amb ell, i amb el seu pare, que havien
d’anar a la platja. De fet, hauria volgut dir-li que havia vist la mar, que
anava cap a la bona direcció, que la platja seria neta. Però sentia una pedra
molt grossa i molt fonda a la gola, i tenia la impressió que, en fer el més
mínim moviment, la pedra li cauria a l’estómac, es faria mil bocins i el
destrossaria i el mataria. A més, ja era un nin gran, i sabia ser a l’alçada de
les circumstàncies.
En Pep recorda com la seva mare va dedicar la resta del matí a
preparar les bosses i les maletes. Al migdia, va arribar son pare. Els dos
varen xerrar una llarga estona a la cuina, en veu molt baixa. Després, la
mare d’en Pep el va abraçar molt i molt fort, i ell recorda que, tot just en
sortir per la porta, una llimona va caure de l’arbre del pati interior.
L’horabaixa, son pare el va dur als cotxes de xoc.
N’Aina no creu que una llimona caigués en terra tot just quan la mare d’en
Pep se’n va anar. En Pep li jura i li rejura que és cert, però n’Aina està
estudiant Psicologia i sap que els records no són més que la recreació
imaginada d’un moment passat. “Cada pic que recordes aquesta escena,
com totes les altres, et bases en el darrer pic que vares recordar-la. I cada
pic que recordes una cosa, hi afegeixes quelcom de nou que t’ha donat el
dia a dia; potser una pel·lícula?”. En Pep comença a estar fart de n’Aina.
N’Aina tampoc creu que la mare d’en Pep sigui filla d’uns ocells migratoris.
De fet, ni tan sols creu que li digués això. “Segurament te va explicar la
història dels ocells com a exemple, i tu només te’n recordes d’aquesta part,
perquè és el que et va impactar més, i és el que te va permetre excusar la
teva mare.”, diu. N’Aina és idiota. Clar que ella fa Psicologia, una carrera
que, tanmateix, es pot estudiar a Palma. Evidentment, és impossible que
algú sense la necessitat de sortir de l’illa pugui entendre en Pep. Ni a la
seva mare.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 39
El plany de Son Corbell
9.- La presó
Sap que el seu pare va fer aquest mateix
camí, també en bicicleta, i que, com ell, era
portador de males notícies. Es demana què
haurà fet la seva família als de Son Corbell
per merèixer dos pics aquesta tasca, i
procura no sentir-se culpable. Tot d’una se’n
recorda de la seva dona, i sent un pessic rabiós sota el baix ventre. És la
seva dona, es repeteix una vegada i una altra, i ell tenia tot el dret d’exercir
el seu paper com a home.
La primavera s’ha llevat mandrosa, i encara té la cara plena de lleganyes.
Per això, quan badalla, deixa anar un alè encara fresc, que s’impregna a la
cara suada d’en Macià, i a la seva panxa banyada. Després, les gotes
regalimen pel seu cos com amb calfreds, i ell sent una mena de por densa,
com si quelcom de terrible s’amagàs rere els ullastres i els garrovers. Ja fa
alguns dies que el seu esperit està alertat de qualque cosa, però de què? I
per què? Pedaleja un poc més aviat i deixa que els seus ulls regalimin pels
arbres que hi ha a les voreres. Les fulles romanen estranyament quietes,
com si ocultassin un secret horrible, com si, en fer el menor gest, poguessin
desvetllar alguna pista. Al silenci, els seus esbufecs sonen com a insults,
grollers i grotescs. El camp, que s’acaba de despertar, l’amenaça.
Mai no li ha agradat viure a fora-vila. Tot just després de les noces va
agafar n’Antònia per banda i li va demanar que anassin a ca son pare i sa
mare, que podrien arreglar una possessió de la família que hi ha tot just on
s’acaba el poble. En dos anys s’hi instal·larien. Ella va dedicar-li aquella
mirada feta de menyspreu i de fàstic, de retrets i d’odi, fins i tot de llàstima,
i en Macià va deixar que fes mitja volta sense que li hagués dedicat ni tan
sols mitja paraula. N’Antònia només sap mirar-lo d’aquesta manera. Però ell
s’hi ha acostumat. S’hi ha acostumat, sí, i ja no li afecta.
Accelera una mica, alhora que el seu cor es dispara inquiet al pou de la seva
gola. Ahir vespre ni tan sols va mirar-lo. Va quedar-se quieta, com aquests
arbres, quieta i rígida, com un mort. Ell no ha vist mai un mort, però li han
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 40
dit que queden com crispats, com si no poguessin creure el que els hi acaba
de passar, i esperen. Així estava ella, feta de pedra, amb uns ulls en punxa
que travessaven l’habitació. En Macià va espantar-se. Creia que l’havia
morta, realment, i el seu cos glaçat no era més que una evidència. Per si de
cas, va aixecar-se i se’n va anar. Des del passadís, va parar l’orella, però no
va sentir absolutament res. Un silenci viscós el mossegava per dedins, cap a
fora es projectava en una foscor infinita. Avui dematí l’ha sentida a la cuina,
per això sap que encara és viva. És la seva dona, es repeteix. La seva dona.
I ell l’estima.
Tot just abans d’arribar a la casa, el camí s’omple de branques, i d’herbes i
de fulles, com si volgués tancar-li el pas, tot protegint Son Corbell de
presències indesitjables com la seva. El cel s’embruta. Fa un darrer esforç,
que grinyola als pedals i als seus genolls, i es deixa arrossegar per una
darrera baixada agraïda. La senyora Margalida arregla les flors. Na Lourdes
juga amb la nina. Ell put a por i a conformisme. Diu: “En Josep és a la
presó”.
La notícia no sobtà a ningú. Feia alguns anys que en Josep es dedicava a
l’estraperlo, i després d’uns retrets desanimats per part de la seva mare,
tots varen acostumar-se a les visites clandestines durant la nit. Amb un
gest de cap, la senyora Margalida va exigir la seva filla que s’acostàs fins al
molí, però a dins no hi quedava absolutament res. Ni rastre de les
corredisses nocturnes. Tant en Josep com els seus col·laboradors havien
respectat l’espai familiar i, potser alertats pel que succeiria després, havien
buidat ja el lloc on amagaven les mercaderies. N’Antònia sabia que el seu
germà pensava, sobretot, en la seva família. I sabia també que no els
hauria posat mai en perill. Però la nuesa dels murs del molí, en comptes de
tranquil·litzar-la, la desesperaven. Havia entre les pedres que l’envoltaven,
una sequera indescriptible, una absència severa. La llum entrava per un ull
únic sense mirada, i acaronava n’Antònia pàl·lidament. Després, se li ficà
entre la roba, entre les cames, que cridaven encara de dolor. El filldeputa
que l’havia esposada havia aconseguit, finalment, fer-se un lloc dins el seu
sexe. Durant sis anys, l’odi que desprenien els porus d’ella, havien returat
el desig brut d’ell. Però aquella nit... Aquella nit.
N’Antònia intentava no pensar-hi. Gratà el terra amb l’espardenya, com si a
sota hi pogués descobrir alguna cosa. No cercava tant evidències que
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 41
culpassin al seu germà com al seu mateix germà. De cop, en el silenci nu
d’aquelles parets rígides, en Josep li mancava. La seva revolució se li havia
posat en contra, un altre pic. En realitat, tots, a Son Corbell, odiaven, com
ell. Aquest era l’únic sentiment que havien cultivat d’ençà la mort d’en
Sebastià. L’amo en Mateu el guardava amb vergonya, a la seva habitació.
La senyora Margalida procurava dissimular-lo. Ella desenvolupava un
autèntic desig de matar. L’únic que havia optat per la guerra havia estat el
seu germà petit, qui creia realment en alguna cosa, i que, per aquesta
mateixa cosa, pensava assolir una venjança justa. Ella també hi havia
cregut, en quelcom. Hi havia cregut de tot cor, i d’ànima sencera. Però
d’aquella fe només en restava una filla, una filla preciosa d’ulls infinits i
calmats. A n’Antònia això no li bastava. A en Josep, la set de justícia
l’ofegava ara a la garjola.
Què farien amb ell? Per quant de temps el tindrien allà ficat? Un vertigen de
plom mossegà l’espinada de n’Antònia, i caigué com un sac. A en Sebastià
també li fallaren les cames, en aquell mateix molí. I també li fallaren a
l’amant de l’amo en Mateu, tot just abans que una de les astes li arrabassàs
la vida i els cabells. Des del terra, n’Antònia veié com un raig de sol feia
ballar la pols de la primavera, i d’entre el pol·len, aparegué una figura
blanca, una mena de fada. Si hagués estat creient, hauria cregut veure la
Verge. Però sabem que n’Antònia no hi creia, ni en Déu, ni en l’amor, ni en
ella mateixa. Per això entengué que aquell esbufec de dona no era una altra
que la mateixa Mort. Primer, li llepà el ventre amb besades tendres, i tot
d’una després li aferrà la mà dreta, molt, molt fort, que és la mà dels
pactes, de les palles i les promeses.
La trobaren dues hores més tard, inconscient. Passà gairebé un mes al llit,
afectada d’una greu pulmonia.
El nin va néixer mort, perquè se sabia malvolgut. Però n’Antònia va
entendre que estava condemnada. El seu home ho intentaria un altre pic, i
un altre, fins que tinguessin una descendència comuna. Na Tiana duia el seu
llinatge per obligació, però per a en Macià, els fills eren una qüestió de sang
i d’honor, no un nom imposat a la força. A més, na Tiana era femella. Ara
en Macià ja havia gosat traspassar la frontera de l’entrecuix, i creia
merèixer el fill que havia perdut. Havia perdut, alhora, el respecte per l’odi
que li dedicava la seva dona, i tornaria cada nit, ella ho sabia, per ofegar-la
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 42
sota el seu cos greixós, per obrir-li les cames amb les mans i amb mala
hòstia, per esbufegar com un porc al cau de la seva orella, per transpirar
una brutor animal sobre la seva pell. Per fer que el seu sexe eixut cridàs de
fàstic, de dolor i de ràbia.
Creixia l’any 47, i des de la guerra era difícil aconseguir medicaments. Per
això, la senyora Margalida havia anat guardant tot el que arribava a la casa,
de mans dels metges i del mateix Josep que, molt de tant en tant,
comerciava amb carregaments mèdics. A la capsa del prestatge més alt del
rebost, quedaven encara unes gotes del que n’Antònia havia pres durant la
seva pulmonia. Hi havia també potingues de la malaltia que va tenir na
Tiana durant el seu primer any. Ningú no sabia de què es tractava, no havia
deixat de plorar. N’Antònia mesclà tot el que va trobar, i ho ficà a les sopes
del seu marit. L’home escopí la primera cullerada, agra. Després de dir
pestes del plat, se’l menjà sencer entre blasfèmies, hi havia gana.
Primer varen ser els rots. Uns rots podrits s’aferraven llefiscosos a les
parets de la cuina. Tot d’una vingué la diarrea. En Macià passà la nit
assegut a la tassa, doblegat de mal, i els seus crits tronaven a totes les
habitacions. N’Antònia s’impacientava, volia veure’l morir entre la merda.
Volia que la seva mort fes pudor, com havia pudit tota la seva vida. Però a
l’alba, en Macià encara era viu. Estès al llit, el seu cos enorme es confonia
amb els llençols immaculats. Na Lourdes el cobria amb draps humits.
L’home vomitava tot el que bevia.
L’horabaixa, no tenia forces ni per utilitzar l’orinal. Li havien canviat tres
pics la roba de llit, i ell es perdia un altre cop dins un bassal pudent que li
rajava del cul com d’una font. Un tel groc als ulls li negava la mirada.
N’Antònia s’assegué al seu costat molt tranquil·lament. Un ferum pastós
l’abraçava amb calma. Aleshores li digué: “Macià, t’he enverinat i moriràs
d’aquí una estona. Estic molt contenta que te moris. I estic encara més
contenta d’haver-te mort jo”. Després sortí de l’habitació i tancà la porta
amb una suavitat infinita. Dos dies més tard, l’enterraven.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 43
Son Corbell
10.- L’home gran
Estimat Enric,
París és com un Rottwiler enorme tancat en una capsa
de sabates. I als parisencs els passa el mateix que a
Saint-Éxupery quan va conèixer el Petit Príncep, que va
ficar una cabra dins una capsa, i de tot d’una oblidà
dibuixar els forats perquè l’animal hi respirés bé.
Més enllà de la chambre de bonne que m’acull sense
passió, hi ha un passadís folrat de portes, i jo sé que
darrere de cada una d’elles me vigila una nova història. T’adonaràs que ara
pas a un altre conte infantil aliena a la realitat de la infantesa. Però no,
seria idiota comparar-me amb n’Alícia al seu País Meravellós. Res d’això.
París mossega, i no ho fa com un joc. Els carrers, perillosos per a molts, se
m’obren de cames, lascius, i jo m’introduesc als seus sexes sense cautela.
Així, els penetro, rabiosa, i ells me tornen, a canvi, un petit orgasme, a
vegades en forma d’alè, i d’altres en forma de crit, o d’hòstia. Sovint
m’ofeguen.
M’han atracat a punta de navalla, i m’han convidat a fer la volta al món en
bicicleta, una dona intel·lectual ha pretès lligar-me al metro, i he trobat un
bossa plena de monedes de franc abandonada al mateix portal de ca meva.
Llàstima d’euro. Però tot això ja no m’importa. Ja no m’afecta. Des d’avui.
Havia de comprar quatre coses per dinar. Quatre coses vol dir, exactament:
una, formatge; dos, pa; tres, cerveses; quatre, tabac. Anava tranquil·la
(com els parisencs no hi saben anar) pels carrers del meu barri. Fa
escassament dues setmanes que he arribat a la Ciutat Histèrica i encara no
m’he deixat encomanar la malaltia. Supòs que tot arribarà, temps al temps.
En tot cas, els que tenim la Mediterrània a la sang ens movem indecisos i
calmats, com les onades, i així me movia jo per la vorera, ara mirant un
aparador, ara envejant qualcú que guaitava per la finestra. Des que he
arribat, París m’ha regalat la melangia en format meteorològic. Fa una calor
mallorquina, i jo t’enyor, i enyor seure a una terrassa amb tu, mentre les
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 44
orenetes criden i exigeixen alguns minuts més de dia, que només els hi
regalen Sant Joan i els seus veïns de calendari. Aquí seure a una terrassa és
impensable per a algú com jo, que ha trobat l’aventura en la precarietat
econòmica. Només si tu venguessis a veure’m jugaríem a ser rics, i ens hi
asseuríem, i demanaríem pastís.
Feia una calor estranya per a aquesta gent, i com sempre que fa aquesta
calor, jo descobria als seus gestos una cadència com estupefaent i
estupefacta. Quan surt el sol, els parisencs semblen bojos i feliços, si és que
tenen nocions reals del que és le bonheur. Diria, fins i tot, que se’ls hi aferra
un mig somriure estúpid i contagiós. Ara, mentre escric aquestes línies, la
Lluna m’acarona amb les teves mans, i put a flors excitades i calentes. Me
deman qui se follarà aquestes flors plenes de sexe, i sol·licit la teva
presència al meu costat, frustrada. Aleshores torn a aquest matí que havia
de ser un matí de necessitat, i que ha esdevingut un matí necessari.
M’explic:
Anava cap al súper, mans a les butxaques, i de cop he vist l’home gran
acompanyat d’una infermera. Ella l’agafava pel braç i li deia coses a l’oïda,
mentre vigilava cada una de les seves passes. Segurament no m’hauria
fixat en ells si no hagués estat perquè ocupaven tota la vorera, i no me
deixaven passar. Segurament, tampoc no m’hauria fixat en ells si no
hagués estat perquè l’home m’ha mirat inquiet durant una estona llarga. He
alçat els ulls, i he sentit la punxada incrèdula dels seus. Estaven desgastats
i tremolaven, darrere d’un tel viscós fet per les experiències. Quan he
passat pel seu costat, camí del súper, m’ha semblat veure com l’home gran
estrenyia el braç de la infermera, al temps que intentava girar el rostre cap
el meu itinerari. Els seus moviments eren lents, però precisos, per això jo
també m’he tombat cap ell, amb estranyesa. Exactament igual que quan te
gires després d’haver identificat una cara que te sonava. Tard, però no
massa tard.
La infermera intentava convèncer-lo perquè continuassin el seu passeig,
aleshores ha vist que els mirava i m’ha dedicat un somriure com de
disculpa. “Excusez-le, madame, il croit que vous êtes une autre femme,
mais c’est impossible”, ha dit. Jo també he somrigut mentre l’home gran me
fitava, amb una seriositat i una angoixa infinites. Estava a punt d’arronsar
les espatlles i de dir: “Ça ne fait rien, au revoir”. Estava a punt de continuar
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 45
el meu trajecte cap el súper. Però, de cop, m’ha semblat una falta de
respecte cap a l’home gran, i m’ha donat la sensació que, si ho feia, tant la
infermera com jo el tractaríem com a un idiota. Sé que pensaràs que som
una idealista incorregible i una beneita. Però deixa’m somiar, i deixa també
que els altres tinguin l’oportunitat de dissenyar un somni. He mirat l’home
gran i li he demanat: “Et c’est qui, cette femme?”. La infermera estava
clarament incòmoda, fora de lloc, i mentre intentava fer-me entendre amb
eufemismes que l’home gran no està als seus cabals, i que té problemes per
comunicar-se, ell ha dit: “Tu es exactament comme elle”. Ho ha dit amb
una tristor que no puc descriure, una tristor trencada i fonda que les meves
celles interrogants no sabien correspondre. L’home gran ha mormolat
alguna cosa a la infermera, i l’ha posada francament nerviosa. De fet, ella
fins i tot s’ha enfadat una mica, però l’home gran insistia. M’ho ha amollat
amb impaciència: “Il voudrait prendre un café avec vous”.
No tenc la culpa. París me dóna històries i a mi m’agraden les històries,
còmplices o alienes al món infantil que no tinguérem mai. Per això les agaf
sense pensar-m’ho, i les faig meves.
Han passat dos dies des que vaig escriure’t les línies que acabes de llegir.
Les cartes són així d’atemporals, per això mai no les hi pos data. Fa
escassament trenta segons que has llegit les darreres paraules (potser al
sofà, tal volta assegut al vàter) i, alhora, les hores i les jornades completen,
paral·leles, els detalls d’aquesta anècdota. L’altra nit, el cansament me va
interrompre. Avui, els esdeveniments vomiten frases noves.
No poguérem quedar tot d’una. Un home gran té uns horaris que ha de
complir. És com si la vida li demanàs comptes pels excessos amb una
sobtada acumulació d’obligacions i prohibicions, encara que aquests
excessos siguin, senzillament, tenir una pròrroga inesperada. Malgrat la
llibertat vital de què és capaç cadascú de nosaltres, arriba un moment en
què la vellesa t’imposa un moment determinat per passejar, i un altre per
llevar-te als matins, i un altre per ficar-te al lavabo. És així, sobretot, quan
vius en una residència.
L’home gran no podia prendre el cafè fins a les quatre d’aquesta horabaixa,
després de dos dies de rehabilitació, del dinar imposat, de la presa de
medicaments indefugible, i de la migdiada obligatòria. És més, en realitat
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 46
l’home gran no pot prendre cafè, ni tan sols sense cafeïna, i la infermera
s’ha encarregat que complís amb els seus deures des de la taula veïna a la
taula on sèiem nosaltres. Érem en aquest mateix bar, a prop de ca nostra;
no és gran cosa, però els cafès i els sucs estan a preus desorbitats, també
les cerveses. París exagera. Ha pagat ell, com a bon cavaller que ha
confirmat ser més enllà de les aparences. L’home gran és alt i magre. Té un
nas ganxut i els cabells llargs fins les espatlles, blancs en contrast amb la
seva roba, tota negra. S’ha vestit amb un jersei de coll alt, i una jaqueta
prima. Li agrada dur bastó, però la infermera no deixa que el porti quan va
amb ella, que darrerament és sempre. Me mirava fumar amb enveja.
Nom Joseph. Joseph té tres fills, vuitanta-tres anys i cinc malalties. Xerra
sense pressa, i de tant en tant espera que el guiïs durant la conversa. Quan
repeteix alguna cosa, no saps mai si és perquè vol insistir en qualque idea o
perquè realment ha oblidat el seu propi discurs. Ha començat a descriure
l’odi que té pels coloms, i m’ha dit que la culpa que n’hi hagi tants és de la
monarquia. Aleshores he entès que no me xerrava de França. Joseph m’ha
explicat que quan van coronar Alfons XII a Catalunya, varen deixar anar
una parella de coloms com a símbol. Aquests, que eren mascle i femella,
varen procrear i procrear, per això hi ha tants coloms horribles per totes
bandes. Jo li he dit que a Barcelona les gavines maten els coloms i després
se’ls mengen. Sobre el Mercat de Sant Antoni pots veure autèntiques
guerres entre aquests ocells immunds, i les gavines esdevenen rapaces,
amb la presa entre les potes, i després feta bocins als seus becs
sangonosos.
Un llampec ha travessat els ulls de Joseph. “Est-ce que vous êtes de
Barcelone?”, m’ha demanat. “Non, je suis de Mallorca”, he contestat jo, i he
afegit allò que afegim sempre: “est-ce que vous connaissez Mallorca?”.
Joseph ha empal·lidit. He vist clarament com el color botava del seu rostre
amb un triple salt mortal cap enrere. Diria que aleshores les seves nines
s’han dilatat fins abraçar la grandària de l’ull sencer. Aleshores s’ha tombat
cap a la infermera, i li ha dit amb agrura: “Je ne me sens pas bien”. Ella,
sol·lícita, s’ha acostat fins a nosaltres, l’ha ajudat a posar-se dret i ha
procurat somriure’m. Crec que aquesta dona m’odia. Jo no sabia què fer, i
he mirat tot el procés sense moure’m de la cadira. De camí cap a la porta,
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 47
l’home s’ha girat com d’esma, i aquesta vegada ho ha dit quasi amb terror:
“Tu es exactament comme elle”.
I se n’han anat.
Ara me sent absolutament idiota, aquí asseguda, encara, inventant-te. He
demanat una cervesa que me sortirà per un ull de la cara, i enyor el sol de
fa dos dies, que va penedir-se de protagonitzar aquesta carta, i ha decidit
no aparèixer més ni sobre el cel ni sobre el paper. Ha fet com l’home gran:
m’ha donat il·lusions i me les ha robades. No acab d’entendre la raó, però
no importa. En un país del qual no ens saps els costums, i en el qual perds
una de cada vint paraules, no pots pretendre analitzar les reaccions d’un
desconegut. I d’un desconegut que, a més, et confon amb algú altre. La
veritat és que la impaciència que m’ha mossegat el ventre durant aquests
dos dies, ha donat pas a la decepció més absurda. Me sent plantada per un
home de qui només en sé el nom, l’edat i el nombre de fills i malalties que
té.
Faig un altre glop, i t’imagín aquí mateix, on seia ell, en Joseph. Si hi fossis,
ens fotríem de la mestressa, que duu un vestit groc que fa por. El Petit
Príncep asseguraria que no és una dona, sinó un hipopòtam engolit per un
canari, i potser tendria raó. Enric estimat, t’enyor tant que me deman què
cony faig aquí, si a una terrasseta de S’Escorxador estaria molt millor,
bevent cerveses a preus tolerables, i gaudint d’un sol pocavergonya, no
com aquest, que s’atabala per dues línies de glòria.
He de pagar, i creu-me si te dic que això m’intranquil·litza. M’hauria agradat
tant sebre amb qui me confonia l’home gran!
T’estim en francés,
Berta.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 48
El plany de Son Corbell
11. La mar
Un bon dia, l’amo en Mateu va
baixar de la seva habitació, demanà
que li preparassin el berenar i
després agafà el seu bastó. Anava
ben vestit, amb un guardapit, un
capell i una corbata. S’havia afaitat.
L’amo en Mateu agafà el seu bastó i
sortí per la porta, féu un gest
brevíssim amb el cap i se n’anà pel
camí. Mai més no el tornaren veure.
Dos dies més tard, alliberaren en Josep. Quan es casà amb na Pilar, li feren
una gran festa. Havien convidat gent de tot el poble, i Son Corbell somreia
un altre pic. Mossèn Agustí s’havia reconciliat amb la família des que la
senyora Margalida havia decidit anar a missa cada diumenge, i va ser ell qui
els va casar. En Josep no creia en Déu, ni en la política, fins i tot dubtava
d’ell mateix, però estimava na Pilar, i respectava les seves decisions. Ella
creia en tot i en tothom, però creia en el seu home per sobre de totes les
coses. Mossèn Agustí menjava i reia i s’engatava. Després ballaren tots
plegats. Na Tiana seia davant de la banda, mai abans havia vist un concert,
i els seus ulls es perdien als dits d’aquells homes que corrien rere les
xeremies i les guitarres. El vi colorava les galtes de sa mare i sa padrina, i
per primer pic, na Tiana va veure les pampallugues en llurs mirades. Tenia
vuit anys.
La casa feia olor de porcella, i de rialla, perquè la rialla fa olor, com la
mort, les olives, el setembre i les llàgrimes. Na Lourdes, que ja perdia el
cap amb una lentitud generosa, va pujar un plat de carn i un tassó de vi a
l’habitació buida de l’amo en Mateu. Quan els convidats començaren a
partir, se sentien els primers galls. Però això no vol dir res, els galls
demanen auxili durant tota la nit.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 49
Na Tiana, desperta com mai, se passejava sense que ningú no la
veiés, perquè ningú no veia res, i buidava les copes, que tenien un gust
rude i amable, com el seu oncle Josep, que també tenia un gust rude i
amable. Això va pensar ella, almanco, quan ell la va seure als seus genolls i
va omplir-li la cara de besades, i li va demanar que ella també li donàs un
beso a la galta. Na Tiana no podia parar de riure, i li sortien uns rots
pudents i agres, que encara li feien més gràcia. “Segurament aquesta és la
primera vegada que tastes la felicitat”, va dir-li en Josep amb una veu
estranya, com arrossegada. I el seu alè també pudia. “Mira, estimada, això
que sents ara és l’única cosa que val la pena. En aquesta família no hem
tengut sort, o no hem sabut veure-ho, però això és l’únic important”, li
deia. Na Tiana no entenia res, però li pareixia que les paraules que
esopegaven amb els llavis del seu oncle eren paraules guapes, i les
escoltava sense deixar de riure, sense entendre què li feia tanta gràcia.
“Així és que, a partir d’ara, intenta lluitar per l’única cosa que val la pena”,
continuava en Josep, i li estirava la boca amb el polze i l’índex cap a dalt, li
dibuixava un somriure amb els dits. Na Tiana no podia deixar de riure.
Na Pilar no era especialment guapa, però radiava una mena
d’energia, aquella llum que només tenen els que no han arribat a patir mai,
realment. Es movia desimbolta entre els convidats, preocupant-se, sense
agobis, que tot estigués en ordre, que tothom estigués content. En Josep va
abraçar la seva neboda, encara sobre els seus genolls, i li deia a l’oïda:
“Mira-la, pareix que estigui ballant”. I era vera, na Pilar sempre ballava. Na
Tiana se sentia molt bé dins el cos del seu oncle, que s’encenia la pipa un
altre pic. “Me promets que seràs feliç?”, li demanava ell molt fluixet, i ella
feia que sí amb el cap, perquè, ara ho sabia, faria qualsevol cosa per en
Josep.
Na Tiana hauria fet qualsevol cosa pel seu oncle. Ho va saber la nit en què
ell es va casar, i també després, a l’endemà, quan un mal de cap nou i
espès se mesclava amb una excitació nova i impertinent. Les nebodes de na
Lourdes, que l’ajudaven a fer net, s’enfadaven amb ella i li cridaven que
s’estigués quieta. Hauria fet qualsevol cosa per en Josep, va pensar més
tard, quan ell l’agafà de la mà i li proposà que anassin a fer un passeig.
Caminaven en silenci mentre la calma de les ovelles adormien el sol. Aquells
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 50
dies les parets de la casa desprenien una calor desconeguda per na Tiana,
una alegria cansada. Com el mes d’octubre, que diu secrets sense mala
intenció, rebentat, amb una alegria cansada. Hauria fet qualsevol cosa per
en Josep, se repetia mentre berenaven amb sa mamà i sa padrina, i na Pilar
i na Lourdes, que ja era part de la família. Qualsevol cosa, insistia cada pic
que ell s’encenia la pipa, cada pic que li cercava els ulls amb els seus, cada
pic que xerrava amb ella com si fos una nina adulta. Qualsevol cosa.
Aleshores, una horabaixa, en Josep la va dur al Port. Na Tiana tenia
vuit anys i mai abans havia vist la mar. Els llaüts cantaven impacients al
moll amb notes de corda, i de fusta, i de vidre. Guaitaven na Tiana amb l’ull
del seu fanal i li demanaven que pujàs, que miràs la mar de més a prop,
que tocàs el cel que se submergia a l’horitzó. Veieren peixos i crancs peluts.
Un alè d’aventura despentinava la nina sense violència. “T’agrada?”, va
preguntar el seu oncle, i ella sacsejava el cap, entusiasmada, incapaç
d’obrir la boca.
S’assegueren al mur d’una barraca, de cara a l’infinit. Una fraile de
sal i d’arena besava na Tiana a la boca, i ella sentí la lascívia per primera
vegada a la punta dels mugrons. Pensà que tenia fred, encara que no en
tenia. Faria qualsevol cosa per aquell home que li havia mostrat l’oceà. En
Josep digué: “La mar és la mà del món, per això s’anomenen igual. Ho toca
tot, ho escorcolla tot, és a totes bandes. Se fica sota la falda dels països i
abraça les ciutats. Té una predilecció especial per noltros. Va fer una conca
per prendre’ns amb delicadesa, i ens té així agafats, i ens mira i ens mima
com noltros la miram i la mimam”. Na Tiana sabia que vivia a una illa, però
fins a aquell moment no havia entès el que això significava.
“La mar és egoïsta”, continuava en Josep. “Voldria mantenir-nos així,
al seu palmell per sempre. Però, mentrestant, allarga els dits cap a la resta
del món, i ens dóna la possibilitat de què toquem la resta del món”. Es va
llevar les sabates i exigí la seva neboda que l’imitàs. “Vine”, li digué.
Tocaren la mar amb la punta dels peus. “El món és molt gran, i és ple
d’aigua”, explicava. “L’oceà ens besa els dits només un segon, i s’entorna
cap a dins. Se’n duu el tacte de la nostra pell cap a l’infinit. Veus? Mirà allà
al fons, també toca el cel, com a nosaltres. Ens toca i s’enduu el nostre
tacte. Ara tocam l’infinit amb la punta dels peus, te n’adones?”. Na Tiana
sentia la llengua de la mar fins als turmells, i veia com la llengua de la mar
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 51
se retirava contenta amb el record dels seus turmells cap a totes bandes.
“La mar és la mà que enllaça tots els punts del planeta”, continuava en
Josep, i na Tiana se va posar molt i molt trista, perquè sabia que ara li diria
alguna cosa molt i molt trista.
“Quan te diguin que me n’he anat, no els facis cas”, demanava en
Josep, i na Tiana recordava que faria qualsevol cosa per ell. “No els facis
cas, perquè, malgrat que te paresqui que som molt enfora, has de recordar
que la mar me tocarà com te tocarà a tu en voler. Jo posaré els dits dins
l’aigua, i vendran fins a tu, i tocaran els teus, d’acord?”. Na Tiana feia que sí
amb el cap, ja sense entusiasme, incapaç, com sempre, d’obrir la boca. Va
creure que s’havia empassat un d’aquells peixos que acabaven de veure, i
que el peix se remenava inquiet al límit de la seva gola. Tot d’una va pensar
que no, que s’havia empassat un d’aquells crancs peluts, i que l’animal
utilitzava les pinces per ferir-la a l’estómac. “Mira, veus allà?”, en Josep
indicava l’horitzó amb l’índex. “Veus que hi ha un puntet?”, na Tiana no veia
res, però feia que sí amb el cap. “Jo seré en aquell puntet, que nom França.
França no és tan enfora, en sèrio, si és que se veu des d’aquí...”, i na Tiana
se fixava amb molta cura, però no veia res. “Quan m’enyoris, vine aquí i
saluda’m, d’acord? Fica la mà dins l’aigua i sent com jo t’estic tocant des de
l’altre costat. I sobretot, no te posis trista, no val la pena. Tu has de ser
feliç, entesos?”. Na Tiana, que hauria fet qualsevol cosa pel seu oncle Josep,
va fer que sí amb el cap, i li va prometre que seria feliç perquè ell li ho
havia demanat. Però quan ell féu mitja volta, i ella se posava les sabates,
una llàgrima petitíssima li va regalimar furtiva per la galta, i va caure dins
l’aigua, tota de sal. Aleshores na Tiana i la mar feren un pacte, i es
mesclaren per sempre.
Cap a Son Corbell tornant, oncle i neboda passaren per la plaça, per
davant d’una casa on, anys més tard, una dona-ocell emprendria el vol
mentre una llimona queia al pati. Des de la porta del costat, una altra dona,
que encara no era vella, els espiava darrere la persiana.
Trobaren el seu cadàver un any més tard. Ningú no estava segur que fos
ell, però així ho volgueren creure quan aquell pastor els digué que hi havia
un bastó de senyor al seu costat. Devia fer més de cinc mesos que era
mort, perquè no quedava del seu cos més que un rastre lleuger, el mateix
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 52
rastre lleuger que quedava de la seva vida. Ningú no es demanà com havia
arribat tan enfora, d’on havia trobat les forces per perdre’s a la
Tramuntana. Ningú no es demanà quina havia estat la seva intenció. Al
funeral, no plorà ningú. Per na madó Margalida, feia molt de temps que
l’amo en Mateu era mort. Per na Lourdes, l’amo en Mateu no moriria mai.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 53
El plany de Son Corbell
12. Josep
Enric,
Has de sabre que, durant aquests dies, m’he comportat
com una adolescent enamorada. Des de la meva
darrera carta, no he pogut deixar de pensar en l’home gran, així és que he
voltat, com una moixa en zel, pels carrers pròxims on vaig veure’l per
primera vegada. Al començament, ho feia durant les hores en què vàrem
coincidir dins aquella mirada alertada, els matins, abans de dinar. Després,
vaig cercar-lo als voltants de les quatre de l’horabaixa, que és quan
descansa de la seva rutina guiada a la residència. Durant una setmana
sencera, he deixat d’anar a classe, perquè, tanmateix, no hauria pogut
seguir les explicacions dels professors.
És difícil omplir les esperes dissimulades al carrer. És difícil i
angoixós. També idiota. Com no tenc doblers per amagar-me rere una
cervesa o un cafè, l’únic que podia fer era perdre’m sobre les meves passes.
Inventava, mentalment, la conversa que tindria amb ell, quan el trobés.
Primer fingiria sorpresa. Després li demanaria pel seu estat de salut, li
proposaria fer un passeig. El convidaria a un cigarret secret. Hi ha una
fleca, al carrer on vàrem coincidir. Hi ha una fleca, una perruqueria, un cafè
i una florista. Ara, la venedora de flors i el cambrer, la perruquera i el
pastisser me miren amb un mig somriure i amb desconfiança. Me miren des
dels seus establiments i no arriben a comprendre. Jo tampoc.
Te jur que fa dos vespres varen xerrar de mi a la ràdio. Estava
escoltant un d’aquells programes estúpids on la gent hi pot telefonar per
explicar la seva vida, o per amollar xorrades, i un al·lot va dir que hi havia
una noia que es passava les tardes fent voltes davant del portal de casa
seva. Ell la veia des de la finestra de la seva habitació, i es preguntava a qui
estaria esperant. Els locutors ho varen resoldre així: “això és amor, i la
resta són faves”. Està clar que aquella noia que l’al·lot veu des de la finestra
som jo, i me sap greu perquè el pobre no pot estudiar per culpa meva. Això
va assegurar ell, almanco. Està tan interessat en saber si arribarà la
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 54
persona que jo esper que no arriba a concentrar-se. Potser hauria de
telefonar a l’emissora, i explicar-los que ja està tot resolt. Potser hauria
d’explicar-los tota la història; tal volta així salvaria l’al·lot d’un suspens
imminent.
Tanmateix, va ser en Joseph qui va sorprendre’m ahir horabaixa. Jo
tornava de la casa d’una companya de classe que m’havia de passar uns
apunts, i el vaig veure a la sortida del metro. M’estava esperant. A mi.
Ignor com havia descobert que aquella era la línia que solc agafar, me
deman com sabia que jo arribaria en aquella hora, però no me va donar
temps per fer preguntes. Tot d’una me demanà que anàssim a un parc,
havia d’explicar-me moltes coses. Feia mala cara, però no vaig gosar dir-li.
Pel que he sabut després, no aconseguia conciliar la son des del dia que ens
vàrem veure.
Érem als Jardins du Luxembourg, i va encendre un cigarret. Després de fer-
li una calada llarga, me’l va passar. Se’l veia menut, sota el jersei i uns
calçons que li queien lleugerament quan caminava. Vàrem seure a un banc,
davall dels arbres. Els corbs i les mèl·leres s’acostaven fins a noltros sense
por. No gaire lluny, un japonès donava de menjar els coloms. Ell me va
dedicar un somriure molt tendre, i va començar a xerrar-me en mallorquí.
Com ho sents, així, de cop. Va demanar-me: “I com està sa nostra mar
estimada?”. El meu cor va fer un bot, però no sé si d’emoció, de por o de
què, aleshores vaig contestar-li: “Idò, voleu dir que sou d’allà?”.
Joseph es diu en realitat Josep. Fa cinquanta-tres anys es va casar i
va decidir anar-se’n de Mallorca. Abans, havia passat un temps a la presó, i
estava cansat de problemes. Ara, amb la seva dona, tenia la intenció de
començar una nova vida, i això és el que va fer. Després de passar un
temps fent la verema al sud de França, va aconseguir els doblers suficients
per anar a París. Allí es va relacionar amb un grup d’intel·lectuals exiliats
catalans, escrivien fulletons i denunciaven la situació d’Espanya. De seguida
aconseguí una feina a una revista comunista, i d’allà, passà a formar part
de la plantilla d’un diari que ha desaparegut. Mentrestant, va tenir tres fills
als quals no veu gaire sovint, perquè viuen fora de França. No els hi retreu
res, d’ençà la seva partida, no ha tornat veure ni sa mare ni sa germana.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 55
“Tal volta són mortes”, me va dir amb un gest feble que no vaig sebre
interpretar. La seva dona va morir fa un parell d’anys.
“Creu-me que estic content amb la meva vida”, va dir-me a la fi.
“Però podria haver estat ben diferent...”. En Josep va clavar-me uns ulls de
terra i me demanà: “Què nom sa teva padrina?”. Vaig veure que tremolava.
“Quina?”, vaig respondre jo. L’home va riure, avergonyit de no haver
comptat que en tendria dues. Estava clar que pensava en una única
persona, ben determinada. “N’hi ha qualcuna que es digui Alba?”, va
encertar a dir. Quasi no vaig sentir el final de la pregunta, que li quedà
enganxada a la gola. En Josep va tossir. “No, ses meves padrines nomen
Maria i Francesca”, vaig amollar tot d’una. En aquell moment, vaig veure
com un color vermell rabiós li rebentava a les galtes. Estava empagueït,
però els músculs se li havien relaxat de sobte. Li regalimaven pels braços i
pel coll, alegres. Ell també semblava content. “Som un idiota”, somrigué, i
els seus ulls brillaven. Aleshores, s’adonà que jo era asseguda al seu costat,
en aquell banc davall dels arbres, i que no entenia res de res. Repetí: “És
que ets idèntica”, i deixà anar una rialla ben fonda.
De petit, en Josep vivia amb sa mare i els seus germans. Son pare havia
partit a fer les Amèriques i ja ningú no esperava que tornàs. Però l’home va
tornar, acompanyat d’una amant i de la filla de la mateixa. La petita sempre
jugava amb en Josep, i ell la trobava una pesada. Se deia Alba i se duien
set anys. Un dia, la mare de n’Alba va morir, i se’n dugueren la nina de la
casa. No la tornaren veure. Fins a deu anys més tard.
En Josep era a Palma, feia temps que tenia negocis aquí i allà, i
sovint havia d’anar a Ciutat per solucionar històries i trapitxeos. De sobte es
va fixar en una al·lota preciosa que passava pel seu davant. Anava
carregada amb dos poals plens d’aigua, i la va ajudar. Duia la cara bruta, i
els cabells en una trunyella llarguíssima que li creuava l’esquena. En mirar-
lo ella, ell va veure que tenia els ulls més immensos que havia vist en sa
vida. Un era mut. L’altre era negre i fondo com a l’eco dins un pou. Te’n
recordes? Tu me deies el mateix sobre els meus ulls. En Josep i n’Alba se
reconegueren tot d’una, i després d’uns segons de dubte, s’abraçaren
efusivament. Ell diu que no ha sentit mai una abraçada com aquella. El cos
minúscul de n’Alba desprenia una calor entre tendra i salvatge que penetrà
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 56
el seu cor amb violència. N’Alba treballava ca una dona rica, i només
lliurava els diumenges.
En Josep no veia el moment que fos diumenge. A partir d’aquell dia,
va passar setmanes senceres sense dormir. Escrivia poemes, inventava
declaracions d’amor, fins i tot va plorar de ràbia i d’impotència. I els
diumenges no acabaven d’arribar mai. Després agafava el “camion” i anava
a cercar-la a la ciutat. Un dia, passejaven junts pels carrers quan ella
l’agafà de la mà. En Josep va pensar que se moriria en aquell mateix
moment, fulminat. Des de llavonces, caminaven sempre ben aferrats, lluny
dels ulls curiosos de la gent, perquè a les ciutats, com a París, la gent no té
mirada. Tots dos sabien que aquella història d’amor no faria cap gràcia a la
família de Son Corbell.
Després d’un temps, n’Alba de distancià un poc. Semblava enfora de
tot, se distreia per qualsevol cosa. En Josep patia. Diu que mai més ha
sentit l’histerisme com aquells dies. Quan li demanava què passava, n’Alba
feia un gest indecís i tristíssim, i no contestava mai. Així és que en Josep
decidí afrontar el problema de cara: “Tu saps que pots demanar-me lo que
vulguis, qualsevol cosa. Jo ho faria tot per tu”, li va dir. I ella va respondre:
“Vull que anem al Molí de Son Corbell”.
Quan xerra de Son Corbell, el rostre d’en Josep s’enfosqueix. Un no acaba
d’esbrinar si ho fa d’enyorança, d’odi o de què. Son Corbell és la possessió
on hi vivia amb la seva família, a fora vila. És allà on els falangistes varen
matar el seu germà, i on son pare perdé primer el cap i després tot el cos.
La mare de n’Alba morí al molí on ara hi volia anar la seva filla, per culpa
d’un accident horrible. “I per què te fa ganes tornar-hi?”, li demanà. Ella
arronsà les espatlles. “I si mos veuen?”, insistia ell. “No mos hi veuran”,
contestava ella.
Al diumenge següent, va ser n’Alba qui agafà el “camion”. En Josep
l’esperava. S’acostaren al molí, lluny del camí. En Josep diu que va ser
aleshores quan va trobar un itinerari alternatiu, que després li serviria per
guardar la mercaderia de l’estraperlo. S’hi acostaren en silenci, mentre
l’horabaixa se resistia a descansar. Era el dia de Sant Joan. “Més o manco
l’època que és ara”, va apuntar en Josep. Me’ls puc imaginar a tots dos,
clandestins agafats de la mà, espantats només a mitges, prudents. Ella
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 57
segurament emocionada, tal volta una mica impacient. Feia una calor
suportable. En arribar, hi entraren tot d’una dins el molí, perquè no els
veiessin des de la casa. N’Alba quedà molt quieta i mirà les parets, el cel es
veia petitíssim a dalt de tot. “Saps què?”, va dir a la fi. “No me fa por. No
sent res. Això no és casa meva, ni és aquí on morí mumare”. En Josep
somrigué, perquè sentia una cosa semblant: una manca d’emoció estranya i
absoluta. “El meu germà tampoc no és mort”, va contestar. Aleshores, els
seus ulls rodolaren dins l’ull únic de n’Alba, i caigueren a l’infinit, rebotant
contra les parets d’aquell pou estret, fent molt de renou. Ella li féu una
aferrada pes coll ben forta, perquè no caigués per sempre més dins el buit, i
ell sentia la matinada enganxada als cabells d’ella, que duia amollats. Això
el va posar molt i molt trist, perquè sabia que l’endemà tornarien a estar
separats, que haurien d’esperar la fi d’una nova setmana per veure’s. No
estava segur de poder suportar una angoixa com aquella. “Saps on es
troben els diamants?”, va amollar, i ella féu que no amb el cap. “A les mines
de carbó”, continuà. “Un home se passa la vida enfora de la llum, la pols se
li enganxa als pulmons, i no troba més que carbó, de millor o pitjor qualitat,
però sempre carbó. Un bon dia, les seves mans ensopeguen amb un
diamant, aleshores l’home no sap què ha de fer. Si el treu a l’exterior,
tothom li voldrà robar, el llimaran, i deixarà de ser un diamant en brut.
D’altra banda, és massa valuós per deixar-lo allà on estava. És massa
guapo com per deixar-lo abandonat per sempre dins la foscor, enfora de la
llum, ple de pols”.
N’Alba li dedicà un somriure entre innocent i altiu, i contestà: “Jo, si
trobàs un diamant, me faria rica”. En Josep li passà els braços per la cintura
i li digué: “T’estim. Senzillament i netament t’estim. I ara mateix me
n’hauria d’anar corrent per deixar que cresquessis tota sola, per no
determinar la teva vida. Això nostre no té sentit”. N’Alba acabava de fer
quinze anys. S’acostà sense vergonya als llavis d’en Josep i el besà amb
una delicadesa entre infantil i viciosa. Ell ja havia conegut el plaer de la mà i
el sexe de les amigues del seu patró i de na Remei, la prostituta que el ca
desvirgar i que ja no li cobrava, perquè li queia bé. Ell ja havia conegut el
plaer, com dic, però mai, mai, mai havia sentit un esclat com aquell al baix
ventre. El genolls li tremolaven per culpa d’una besada. Amb una suavitat
infinita, la seva mà dreta acaronà el pit de n’Alba i aquí s’acaba el seu relat.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 58
De cop, en Josep se com a despertà, s’adonà d’on era i amb a qui, i escopí
una tossina histèrica. “Hauríem de tornar, no ho trobes? Se mos ha fet una
mica tard”. Eren les nou del vespre. Feia una hora que havien servit el
sopar a la residència.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 59
El plany de Son Corbell
13. El futbol
Na Tiana sabia que al seu oncle en Sebastià l’havien
mort els de ca n’Ortega. Sabia que havia estat durant
una nit horrible, anys enrere, i que, de llavò ençà, les
dues famílies ja no se xerraven. De fet, els de Son
Corbell també havien retirat la paraula als de can
Matos i can Faixeda. Per això quan, de l’escola
tornant, aquell nin bèstia li foté la pilotada, ella ni tan
sols es girà, i continuà caminant amb el cap ben alt,
cap a la bicicleta.
Uns dies més tard es repetí la història, i na Tiana, que era molt
orgullosa, va dedicar a aquell nin un gest groller que vés a sebre on l’havia
après, a ca seva no, això segur. Envoltada de dones com vivia, mai cap
d’elles hauria gosat mostrar-li una reacció com aquella. Però el nin insistia,
vinga xutar la pilota a les seves cames quan la veia passar després de
classe. I una horabaixa ella es va cansar, i li va tornar la pilotada, i li
rebentà la cara amb mala hòstia, i el nin es va posar a sagnar per la boca.
Li havia arrencat una dent. “Així n’aprendrà”, va pensar ella, i arribà a casa
contenta, segura que havia guanyat.
Qui sap què s’amaga rere la perseverança. Qui sap què tenen els nins
de dotze anys dins el cap. Ella, almanco, no en tenia ni idea. Per això, quan
l’endemà ell va tornar a llançar-li la piloteta, na Tiana es quedà molt quieta,
sense entendre res de res, i per primer pic el mirà directament als ulls. I
com sempre havia passat en aquella família seva, endinsar-se dins els ulls
de l’altri va ser sa perdició. El nin aquell amb qui sabia que no podia xerrar
malgrat que mai ningú no li hagués dit explícitament, va amollar-li: “tens
un bon xut, vols jugar amb noltros?”. I ella repassà amb la mirada els altres
al·lots, que guaitaven encuriosits, i va recordar que sempre hauria volgut
ser un d’ells, perquè s’estimava més semblar-se a l’oncle en Josep que a sa
mare Antònia o a sa padrina Margalida, o a la vella Lourdes. Així és que
arronsà les espatlles i pensà que no per jugar amb ells hauria de xerrar amb
aquell al·lot amb qui sabia que no havia de xerrar. Al vespre, arribà a ca
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 60
seva amb un munt de blaus a les cames, i digué que havia caigut de la
bicicleta.
Les seves amigues se’n fotien d’ella, deien que el futbol era per a
homes, i que a més els nins eren idiotes, i uns bruts, i li repetien que, si
seguia quedant amb ells després de classe, se tornaria com ells. Però na
Tiana no en feia cas. S’acostava a la plaça i, sense articular paraula, se
posava a jugar, a vegades amb un equip, a vegades amb l’altre. No era dels
més bons, però tampoc dels meus dolents, i de seguida tots oblidaren que
era una nina i la tractaren com a un més. Ella havia descobert que amb
aquell joc rere una pilota, rebent colzades i donant puntades de peu, es
cansava molt. Tant, que dormia tot d’un cop, i ja no pensava més les coses
lletges que abans no la deixaven dormir. Com que la seva mare no entenia
res de res, i callava massa i en el fons devia ser feble, o com que sa padrina
s’havia tornat capriciosa, tan rígida i una mica insuportable, o com que na
Lourdes era un mort vivent. No es que no les estimàs, no era això. És que
no la deixaven tranquil·la, i a ella li hauria agradat passar més temps tota
sola, o amb gent de la seva edat, xerrant de coses importants, i no dels
xafardejos de la feina de sa mamà, i les històries de missa de sa padrina, o
els fantasmes que na Lourdes veia a totes bandes. “Cada pic que ploreu, la
casa plorarà també”, solia repetir. I na Tiana, per fer-la rabiar, sempre
contestava: “I quan riguem... també riurà, sa casa?”. Na Lourdes
s’emprenyava molt, i pujava a l’habitació de s’abuelo, l’amo en Mateu, a qui
na Tiana no va arribar a conèixer del tot.
Una nit, na Tiana havia quedat desperta durant molt i molt de temps.
Pensava que, malgrat que tots havien viscut en aquella casa, ella només
sabia de la seva família per referències. L’oncle en Sebastià, per exemple,
seia amb elles a cada àpat, durant les oracions de sa padrina i també
després, quan na Lourdes i n’Antònia rescataven les mateixes anècdotes de
sempre: El dia que s’empatxà de figues de moro, quan era petit, o aquell
vespre que va pujar a un garrover i no va sebre baixar, i es quedà allà,
plorant durant més de cinc hores, sense que ningú no el sentís. També hi
havia la història d’aquella rata que va dur a les mans: volia que fos el seu
animal de companyia. Sa mamà i sa padrina i na Lourdes explicaven
sempre el mateix, fent servir les mateixes paraules, posaven la mateixa
cara i després reien amb un somriure perdut. Aleshores, es feia un silenci,
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 61
sa padrina la mirava fons, i li deia: “te vàrem posar Tiana per ell”, i se li
fonien els ulls. Ella notava com sa mare dissimulava un malestar com de
rancúnia per la senyora Margalida, com si mastegàs un retret. I entenia que
sa padrina no sempre la va estimar, i no acabava de sebre per què.
Des padrí no se xerrava mai, ni tan sols quan era viu. Però na
Lourdes insistia a pujar-li el sopar de tant en tant, i a visitar-lo quan
s’enfadava, encara que feia anys que ell havia partit. Na Tiana va arribar a
dubtar si aquell home va ser dins aquella habitació qualque pic, i si se
n’havia anat, realment.
Mai havia gosat a demanar per son pare. Recordava que, encara de
petita, sa mare solia repetir que tornaria qualque dia, i tots tres se n’anirien
a un puesto molt guapo on tothom xerrava una llengua estranya, però que
l’aprendrien tot d’una i que no se preocupàs, que faria noves amigues. A na
Tiana això li era igual, perquè realment tampoc no tenia, d’amigues, les de
l’escola eren un poc pomes. Però aquell home que havia de venir a cercar-
les no va arribar mai, i sa mamà va deixar de xerrar d’ell, i a na Tiana
tampoc no l’importà gaire.
D’amigues, és cert, no en tenia cap de bon de veres. Aquella nit havia
pensat en totes aquestes coses, i no podia dormir, i pensava que realment a
la seva família només quedaven fantasmes. Fantasmes de padrins i oncles i
pares que se bellugaven per les parets, sense fer més soroll que el del
record; fantasmes de padrines i mares i velles Lourdes que qualque dia
foren persones vives, segurament, però que ara també se movien en silenci
per la casa, també com si no fossin més que el record de les persones que
varen ser qualque dia.
Na Tiana no sabia per què pensava aquelles coses tan lletges que no
la deixaven dormir. Per això, quan començà a jugar amb aquells al·lots fins
a rebentar i veié que després acabava rendida al llit, se posà molt contenta.
Jugava a futbol sense xerrar amb ningú, i de cap a casa tornant, recordava
sempre el seu oncle en Josep, les seves mans aspres, les seves paraules
aspres, les seves besades aspres. I per dedins, li deia molt fluixet: “jo seré
feliç, t’ho promet”, i del pit li brollava una mena d’explosió que, malgrat que
ella no ho sabia, es tractava d’orgull.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 62
Una horabaixa, després del partit (havien guanyat) veié amb horror que se
li havia foradat la roda de la bicicleta. Na Tiana quedà rígida, sense sebre
què fer. Pensava que si anava caminant fins a casa seva se li faria de nit, i
com es posarien sa padrina i sa mamà! Com sa mare, tampoc ella plorava
mai, només quan la feien rabiar. I ella no estava rabiosa, ni tan sols
espantada. Només una mica indecisa. Pentura, massa minuts indecisa.
Aquell al·lot amb qui ella sabia que no havia de xerrar, se li acostà, i
li demanà: “què passa?”, i ella se posà encara més nerviosa. “No res, sa
bicicleta”, contestà amb sequedat. “Jo te la puc arreglar, si vols”, va dir ell.
I ella sap que hauria d’haver fet que no amb el cap, i sap que se n’hauria
d’haver anat en aquell moment, arrossegant la bicicleta al seu costat. Sap
que, un pic que hagués explicat quin era el problema, sa mare i sa padrina
no li haurien donat cap més importància. Però en aquell moment, el camí
fins a Son Corbell li pareixia molt llarg, i aquell al·lot semblava tenir bones
intencions, i ell, que potser l’entenia una mica, ho va intentar solucionar tot
d’un cop: “Feim una cosa: tu te’n duus sa meva, jo avui vespre arregl sa
teva, i demà ja està”. A na Tiana li va semblar una bona idea.
Al vespre tornà a mentir, el segon pic de mil vegades que estaven per
arribar. Digué que se li havia foradat la roda de la bicicleta, i això era cert, i
afegí que havia arribat amb la del germà d’una amiga seva. Ella ja
s’esperava la pregunta. “De quina amiga?”, va fer sa mare sense atenció.
Na Tiana sabia que sa mamà, que era costurera, xerrava molt amb les
seves clientes, i que si deia un nom equivocat, sa mamà la descobriria un
dia, dos, tres dies més tard. Però havia tengut temps de sobres, durant el
camí, per pensar en allò. I amollà: “de na Joana de cas Fosser”. “Ja saps
que no m’agrada gens que vagis amb aquella al·lota”, contestà sa mare. I
era vera, na Tiana ho sabia bé. La família de l’enterrador era una mica
estranya, i els seus integrants no xerraven gairebé amb ningú, així que sa
mamà no faria investigacions.
L’endemà, l’al·lot amb qui na Tiana no hauria d’haver xerrat mai, li
tornà la bicicleta arreglada, i li digué: “meam quan anam a fer una volta
plegats, jo sé d’un puesto molt guapo des d’on se veu la mar”. Na Tiana se
moria de ganes de veure la mar, perquè sabia que allà trobaria el seu oncle
en Josep, i l’enyorava. Però també sabia que s’havia d’allunyar d’aquell
al·lot, i aquella horabaixa no anà a jugar a futbol, ni tampoc l’endemà, ni
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 63
l’altre dia, ni l’altre. Però després d’una setmana estava tan descansada que
l’insomni l’atacà de bell nou, i aquelles nits no dormides la deixaven sentir
el desplaçament dels cossos sobre el terra, i les portes que s’obrien i es
tancaven, i el record, en fi, d’uns fantasmes que ploraven encara al cor vell
de Son Corbell. Va pensar que la vella Lourdes tenia raó, després de tot,
perquè entre aquelles parets s’havia quedat estancat una mena de plany
molt fondo i molt dens, que no se n’aniria mai, ni que se volgués dissimular
amb una i mil rialles noves.
Na Tiana no tenia por, però sí angoixa, i un dia, després de classe,
s’acostà a l’al·lot aquell i li digué: “Anem a veure es meu oncle en Josep”.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 64
El plany de Son Corbell
14. L’enterrador
El fill del fosser era més curt que una
màniga de guardapits, per això, quan
sa mare li va dir que només es
quedaria amb la casa per damunt del
seu cadàver, la va convidar a fer una
volta amb mobylette. Sa mare, que
nomia Joana i era vídua, era una
dona estranya, lletja com un pecat.
Sempre anava vestida com un home,
amb camises de llenyater i uns pantalons plens de descosits molt bruts.
Solia refugiar-se al mateix bar del poble, i allà se fonia la pensió en una
màquina escurabutxaques. Mai no xerrava amb ningú, el fill del fosser
tampoc.
Un dia, la dona del fosser va desaparèixer. La trobaren quaranta-vuit hores
més tard, al costat de la moto que solia portar-la per tot arreu. L’enterrà el
seu propi fill, que havia heretat la professió de son pare i ara, també, la
casa que només havia de ser seva per damunt del cadàver de sa mare.
Ningú no sospità d’ell. Però el fill del fosser, que a més de ser més beneit
que el cagar de panxa, tenia remordiments, confessà: S’havia enamorat de
la coreana, la puta més emblemàtica i sobada del poble. Volia casar-se amb
ella, per això havia de menester la casa. Sa mare sobrava.
En Figueredo ha cridat en Pep, el becari. Comença a apreciar-lo, i com tot
allò ha passat ben a prop de Son Corbell pensa que, per ventura,
descobriran alguna cosa més. Dins el cotxe put a fortuna, perquè el
fotògraf, que mena, no ha buidat el cendrer des de fa mesos. Fa una calor
insuportable, i amb les finestres ben baixades, tots tres tenen la sensació
que els pneumàtics s’aferren a l’asfalt. Avancen amb una lentitud
angoixosa. Ningú té ganes de xerrar.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 65
A en Pep el mes d’agost li posa de mal humor. Tot és aferradís, les suors,
les potingues bronzejadores, l’accent de les estrangeres, les abraçades de
n’Aina. El temps. El temps també s’aferra a la seva pell com una llengua
viscosa, sota les aixelles, al clatell, i després regalima pel seu cos fent-li
pessigolles. No hi ha manera de llevar-se el temps de sobre. En Pep se
dutxa dos, tres, fins a quatre vegades al dia, una cinquena abans d’anar-
se’n a dormir. Però és inútil. Transpira temps sense parar, i el seu alè
l’ofega.
- La veritat, no sé què voleu que faci-, remuga el fotògraf. Els
fotògrafs sempre remuguen.
- A tu què et sembla?, -contesta en Figueredo.
- No tenc la més punyetera idea –gruny el fotògraf- el tipo és a la
presó, sa mare està enterrada, com no voleu que fotografiï la tomba...
- La tomba, l’habitació de la dona, els quadres, les fotos de família...
cony, Pere, tot! És que encara no saps què és el sang i fetge?
- Jo, amb sang i fetge, faig un frit.
En Pep mira per la finestra, el cel és groc, pesat, el terra cruix de set.
La seva padrina ja li va explicar que aquella família era una família
estranya. A casa, ella sempre deia que quedava amb aquella al·lota
silenciosa i esquerpa que es deia Joana, i sa mare s’enfadava: “aquella gent
no pot dur res de bo”, solia dir-li. Na Lourdes, la vella Lourdes, rematava:
“què se pot esperar de qui viu entre els morts?”. I en realitat, la padrina
d’en Pep mai va xerrar amb la filla del fosser. Mai no va anar amb ella a fer
una volta, mai no res. Però el cert és que na Joana havia esdevingut
l’excusa perfecta, i era molt millor que a Son Corbell se malfiassin d’ella que
de qui, en realitat, acompanyava la seva padrina a passejar.
Ara, aquella nina estranya i esquerpa que mai no se va xerrar amb ningú
(ni tan sols amb sa padrina, malgrat les seves mentides), era morta. I era
el seu propi fill qui l’havia assassinat. En Pep no sabia què pintava allà, com
un estacot, mentre en Figueredo feia preguntes als veïns. Sí, sí, eren raros,
però qui s’ho podia imaginar... No, el jove semblava tranquil, mai no va
donar problemes; és cert, havia tengut alguna història de drogues, però no
feia por a ningú, sortia amb una dona... bé, una dona, la coreana, la
coreana no és una dona qualsevol, que és la coreana, vostè ja m’entén...
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 66
alguna vegada se’ls havia sentit discutir, però és que la coreana beu molt, i
es passa... el fosser? El fosser també bevia, sí, però no tant, a ell li anaven
altres coses, però clar, amb aquella vida... Ja se sap, sempre enterrant
morts... Després de la mort del seu pare i el seu germà, na Joana havia
estat l’única hereva de l’empresa familiar, i es va casar amb un dels
treballadors de son pare, també fosser. Ella no feia res. “Era tan lletja que
només li van fotre un clau”, amolla qualcú. I de l’únic clau va néixer el jove
aquell, el mateix que l’ha morta. “És que l’home estava enamorat”, el
defensa una dona. Mentre en Figueredo i el fotògraf van de porta en porta,
en Pep s’acosta a l’església, no per res, ell no hi creu, però sap que a dins
s’estarà fresc.
Ell no hi creu, com sap que no ha cregut gairebé ningú en la seva família. A
les parets s’aferra una olor mescla d’encens i de suor freda. Dues monges
seuen al primer banc i reciten el rosari. Aquell matí ha xerrat amb sa
padrina, per dir-li això de l’assassinat. Ella no s’ha estranyat gens, i fins i
tot ha rigut una mica: “Ai, pobra, li dec tant, a na Joana, sense que ella ho
sàpiga...”. Na Joana sempre havia estat l’excusa perfecta, fins que, un bon
dia, ja no ho va ser.
En Pep pensa en sa mare, sap que si odia els mesos d’agost és perquè ella
se’n va anar en aquest mes, segurament per culpa de la calor. D’això fa
tant de temps... En Pep pensa en son pare, un home que va protegir la seva
solitud submergint-se en la feina, i que allà mateix, a l’abisme de les
finances, les bases de dades i dels pressuposts, va conèixer una nova sirena
que no ha fet més que compartir la seva solitud. Aquesta vegada l’home va
anar alerta: ja no va voler una dona amb ales, sinó amb cua de peix; una
dona que, com a màxim, l’arrossegàs a les profunditats per sempre. I això
és el que ella ha fet, però en Pep no n’ha de fotre res. Des que va conèixer
realment a na Tiana, la seva padrina, tot li sembla bé. Na Tiana ha estat
l’estàtua de la llibertat de la seva família, i ara tots li deuen un respecte: el
respecte de fer el que vulguin fer. Per això cal enterrar els morts. I els
fantasmes.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 67
Per això en Pep va telefonar n’Aina, i quedaren per fer unes birres, i la mirà
a la cara, li digué: “Mira, Aina, me sap greu, però això no pot ser”. I n’Aina
se va emprenyar, però no vessà ni una llàgrima, i se posà dreta amb l’orgull
ferit, i se n’anà mentre deia: “pagues tu”, i a en Pep quasi li cau la cara de
vergonya, perquè de cop va adonar-se que no duia pasta suficient. Però bé,
el cambrer va ser comprensiu, i li va dir que no feia res, que ja li pagaria en
poder. Al vespre, n’Aina el va telefonar, i li digué una frase que ell té
gravada des de fa deu anys a la memòria: “Tu saps que t’estim molt”, va
dir-li.
En Pep va recordar que havia vist la mar, aquell matí d’estiu, i que la mar
anava cap a la dreta i que la platja seria neta, i va recordar que havia
menjat dues llesques de pa amb xocolata, i que la veïna l’havia mirat des de
l’altre costat de la persiana, i que la seva mare feia bona olor, i que son
pare se n’havia anat a fer una volta, i que una llimona cauria de l’arbre; i va
recordar també coses que no havia recordat el darrer pic, com que algú va
oblidar la llet al foc, i va vessar, i de cop tot feia pudor de llet cremada, o
que una abella topava insistent contra la finestra que donava al pati, o que
ell duia una samarreta de les Olimpíades de Barcelona. Va recordar tot això
que no havia recordat la darrera vegada, ni l’anterior, ni l’anterior de
l’anterior. Així que els seus records no es basaven en l’últim cop que havia
tingut records, com deia n’Aina, la psicòloga Aina. “Tu saps que t’estim
molt”, li deia ara ella per telèfon, com li havia dit sa mare aquell matí. I
aquesta vegada ell sabia que sí contestaria. I també sabia què contestaria.
“Tu saps que t’estim molt”, digué n’Aina. “Tu saps que jo a tu no”,
respongué en Pep. I això va ser tot.
Asseguts en un bar del poble, Figueredo i el fotògraf comenten la jugada;
faran un bon reportatge. En Pep s’ha posat de bon humor, perquè el bar té
aire condicionat i perquè, malgrat la incredulitat i les descreences, les
esglésies són un bon lloc per reflexionar. A més, la primera cervesa del dia
sempre entra bé. En Figue vol anar per feina. “Ja que som aquí, podríem
veure si descobrim alguna cosa més de Son Corbell”. “Hòstia, tu, no fotem,
que jo ja tenc gana”, remuga el fotògraf, els fotògrafs sempre remuguen.
En Figue li promet que li durà a un lloc on fan les millors tapes que ha
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 68
menjat mai, i que el convidarà, això basta perquè per canviar-li la cara al
fotògraf. “I com vols descobrir res? Ningú reconeixerà que anava a la casa
de putes aquella”, diu en Pep. “No, els homes no xerraran del tema”, riu en
Figueredo, “però les dones... ai, les dones! A les dones els encanten els
secrets. Sobretot explicar-los!”. Es demanen una altra canya, en Figue ho
paga tot, i comencen la investigació.
El plany de Son Corbell
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 69
El plany de Son Corbell 15. La desherència
Les coses més guapes, i també les més lletges, les hi
va dir sa mare. I en ambdós casos el motor de les
paraules va amagar-se al pit, i bategava, i era
culpable, i n’hi ha que li diuen amor. Per això i malgrat
les evidències, n’Antònia no s’ho acabava de creure, i va escopir: “Només
t’ho diré una vegada, perquè no pens xerrar-te mai més: per a mi és com si
haguessis assassinat el meu germà, i des d’ara ja no ets filla meva. Fora
d’aquí, aquesta casa no te pertany, com tampoc te pertany el nostre
llinatge”.
Na Tiana féu mitja volta, pujà a la seva habitació i buidà l’armari.
Després besà la seva padrina, que plorava silenciosa en un racó de la cuina,
i besà na Lourdes, que feia tres anys que havia perdut els ulls als fogons, i
cantava mentre li queia la bava per la barbeta. Cantava cançons que no
coneixia ningú, i es remenava, davant i darrera, davant i darrera, sobre la
cadira de fusta. No es girà en cap moment, de veritat no sentia cap pena,
cap enyorament, res de res. Amb la bossa penjada del coll, caminava
directa cap el poble. Mirà el molí, només un segon, i és cert que no sentí
tristor ni res que se li semblàs, més aviat una mena d’odi. Una mena d’odi
pel seu oncle en Sebastià, perquè, en Josep, almenys, no li havia donat
problemes. Recordar en Josep la posà de bon humor, i li digué, per dedins,
lapidària: “només faig el que em vares demanar que fes; te promet que
seré feliç”. En Gabriel l’esperava al poble. Agafarien el camió fins a Ciutat.
Oblidarien el seu malnom com estaven obligats a oblidar llurs famílies. I
començarien una nova aventura sense secrets, i sense mentides, sense el
pes d’un passat que res tenia a veure amb les seves vides. Na Tiana
deixava Son Corbell enrere, i deixava també enrere el seu plany. Ho feia
irreversiblement i rotundament, per sempre.
Ni na Tiana ni en Gabriel se sentien culpables que son pare d’ell hagués
mort l’oncle d’ella. Cap dels dos no havia sentit (ni emocionalment ni
acústica) el relat dels esdeveniments, perquè en aquella època criminal no
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 70
eren nats, i perquè després les dues famílies guardaren silenci. A Son
Corbell el record d’en Sebastià evitava els insults cap als de Ca n’Ortega, i a
Ca n’Ortega no se xerrava mai dels de Son Corbell. Na Tiana i en Gabriel
havien viscut en un silenci espès, com de secret, i malgrat que sabien que
no podien trobar-se (que no havien de fer-ho!), s’havien trobat jugant a la
pilota, i havien visitat la mar plegats en bicicleta. I s’estimaven, a pesar de
les prohibicions implícites o precisament per això, per mor de les
prohibicions implícites. El que és prohibit és sempre més desitjable. Encara
que ella mai no li ho va dir, na Tiana intuïa que sa mare també s’havia
enamorat de qui no devia, suposava que era filla d’un idil·li impossible; per
això en un primer moment havia intentat que sa mare l’entengués, encara
que allò fos molt difícil. “A mi també em va engendrar algú que no tenia
permís familiar, no és cert, mamà?”, va demanar, i n’Antònia li amollà una
bufetada a la cara. “El que no entenc és que, si saps el que estic sentint, no
facis res per entendre-ho; això és irracional i tu ho hauries de sebre millor
que ningú”, digué encara. I aleshores n’Antònia contestà allò de: “per mi és
com si haguessis assassinat el meu germà”.
N’Antònia sabia que l’enamorament té aquestes coses, mans furtives
sota la roba, llengües sucoses en un ametller, esperes durant nits
impossibles i llàgrimes toves d’amagat. De tota manera, la història de la
seva filla era inadmissible. Es podia haver evitat, s’hauria d’haver evitat.
Aquella nit fatídica, milers de nits enrere, es gravava al seu cervell com un
tatuatge dolorós: el mestre en Joan que esbufegava a la porta, en Sebastià
quiet, com esperant un futur irremeiable, l’histerisme que s’impregnava a
les parets, i aquell rellotge... Com havia estat capaç la seva pròpia filla, a
qui li havia donat tot, de trair-la d’aquella manera? Què és el que havia
fallat? Per què havia triat l’enemic? N’Antònia no entenia res, i encara que
sabia que n’Ortega fill no era n’Ortega pare, i que la mà assassina no era la
mateixa mà, en Gabriel no deixava de ser un Ortega, a les seves venes
corria la mateixa sang. I aquella sang se mesclaria amb la de la seva filla,
fluiria entre les dues famílies. Era massa horrible, massa cruel, perquè fos
veritat. Mai no podria perdonar els Ortega, i ara tampoc no podria perdonar
la seva pròpia filla.
Na Tiana havia entès tot allò molt abans que sa mare sabés res de la
seva història, per això havia callat. Però les mentides s’havien fet immenses
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 71
i fosques, s’havien convertit en monstres horribles que s’amagaven rere les
parpelles i sota el llit. Era absurd allargar el secret; abans o després, tot se
sabria. Als pobles tot se sap. L’única cosa que li estranyava era que sa mare
encara no se n’hagués assabentat. Na Tiana ignorava que l’amor de sa
mare era tan gran que havia decidit esperar.
Aquella horabaixa, alguns anys enrere, en què na Remei (tan pèrfida,
ella) li havia dit: “no tenia ni idea que sa teva nina fos tan amiga dels
Ortega!”, n’Antònia cregué morir. Però decidí esperar. Coneixia el poder de
les prohibicions, el desig que aquestes provoquen; era conscient que,
quants més impediments posàs, més encendria el foc passional que fonia la
seva filla amb l’enemic. Esperà que na Tiana se’n cansàs, d’aquell al·lot
certament guapo que a vegades l’acompanyava aquí i allà. Esperà que la
seva filla posàs l’honor per davant dels altres jocs, i esperà també que se
n’adonàs del seu error. Per això fingí que es creia les seves mentides, i no
féu preguntes, i intentà entendre. Però passaren els dies, i passaren els
mesos, i passaren els anys aquells d’angoixa. I un dia na Tiana li va dir:
“Mamà, t’he de dir una cosa”, i n’Antònia tremolà de cap a peus, i sentí que
perdria la seva filla per sempre.
I així va ser. Tant va ser així que, quan na Tiana se’n va anar, a Son Corbell
decidiren donar-la per morta, i celebraren un funeral en el seu nom. Tots
els veïns s’acostaren a l’església, la missa l’oficiava el pare Agustí.
N’Antònia i la senyora Margalida ploraren amb llàgrimes sinceres. Na
Lourdes plorava també amb baves que li regalimaven per la barbeta.
Una dècada més tard, na Tiana i en Gabriel decidiren mostrar als
seus fills el que havia estat el seu poble, el lloc on es varen conèixer jugant
a futbol, a la sortida de l’escola. Durant aquella visita fugaç que feren una
horabaixa de març, les gents cregueren veure un fantasma. Tothom
recordava encara aquell funeral multitudinari. La felicitat que havia promès
al seu oncle en Josep havia conservat en na Tiana una joventut brillant. En
deu anys, no havia canviat gens, estava exactament igual, preciosa i alegra.
A més, anava saludant ara la sabatera, ara el forner, i tots se la quedaven
mirant amb els ulls ben oberts, sense encertar un somriure. Proliferaven les
botigues de souvenirs aquí i allà, i s’havien començat a construir alguns
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 72
blocs de pisos als afores. Aquestes foren les úniques diferències que na
Tiana i en Gabriel reconegueren a la vila de sa infantesa.
Malgrat la preparació, una mort sempre és inesperada. Feia molts anys que
la senyora Margalida i n’Antònia havien perdut el compte de l’edat de na
Lourdes, molts anys que s’havien acostumat a guardar-la entre el rebost i el
forn de llenya, com un moble més de la cuina. L’única diferència entre na
Lourdes i els pots de confitura era que ella es pixava i es cagava damunt, i
mare i filla la netejaven diligents, amb paciència. Servien qui havia estat la
seva servent.
Un matí, na Lourdes ja no se despertà més, i allò va ser tot. En
realitat, feia molt, molt de temps que n’Antònia i la senyora Margalida
creien esperar aquell instant. Però quan arribà, a la fi, ambdues es
quedaren molt quietes, sense sebre què fer, sense sebre actuar. Na Lourdes
s’arrugava sobre el matalàs; si en vida s’havia convertit en cosa, ara era ja
objecte abandonat. No pesava gens, perquè estava feta de pell i escorça
d’ossos. La cerimònia fou íntima, només hi havia n’Antònia, la senyora
Margalida, el pare Agustí i jo. Ningú no la trobaria a faltar, només els fogons
de la cuina, i potser l’amo en Mateu, allà on fos. Malgrat la seva senilitat, na
Lourdes havia esdevingut la seva única memòria. Sense ella, l’amo en
Mateu es perdria ja per sempre a l’amnèsia de la història de Son Corbell.
Mirau que la possessió era grossa, i mirau també que a dins no hi
quedaven més que dues. I encara així, la senyora Margalida i n’Antònia es
topaven, extraviades, sota els arcs de les portes i als passadissos, es
topaven a l’entrada del lavabo, es topaven per tot, com si no hi hagués més
espai, com si no hi cabessin totes dues. Quan es trobaven, es miraven uns
segons, només, quan es miraven, i no solien dir-se res. Als vespres sopaven
en silenci. Na Lourdes havia acaparat llurs atencions i qualsevol tema de
conversa. Ara, sense ella, ja no hi havia de què xerrar. Creien esperar el
moment aquell, creien estar preparades per aquella mort. De fet, quan a la
fi arribà, cap de les dues no vessà una llàgrima. Però se n’adonaren, sense
dir-s’ho, que aquella mort les havia amputat un bon tros de les seves vides.
I que aquell tros encara els coïa, malgrat que no poguessin gratar-se.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 73
El plany de Son Corbell
16. A plaça
- Els nostres no hi anaven mai, que me sona que
era car.
- A més, eren totes estrangeres.
De bon començament, ni Madò Apol·lònia ni Madò
Francinaina han volgut dir una paraula.
Xafardejaven, això sí, entre elles, davall d’un arbre de la plaça, les senalles
plenes de llegums jeien als seus peus. En veure els tres homes que
s’acostaven cap a elles, han callat de cop, i els han dedicat una doble
mirada plena de curiositat. S’esperaven haver de donar les indicacions per
arribar a un carrer, però en comptes d’això, el més gran dels tres, un alt i
gras amb pintes de no haver-se dutxat i amb la cara tota suada, els ha dit
amb una serietat ridícula: “Senyores, som periodistes i estam fent un
reportatge d’investigació, potser podrien ajudar-nos”. “Ai, no, que això ha
estat una desgràcia”, ha contestat madò Apol·lònia tot d’una. Es pensava
que volien sebre coses del fosser, el tema de conversa que, des fa uns dies,
monopolitza les converses i les xafarderies de la vila. Però no, l’home aquell
una mica desagradable i els seus acompanyants (un jove i un tipo molt
magre que carrega una bossa enorme) estan interessats en un altre tema.
Però ni madò Apol·lònia ni madò Francinaina volen xerrar de putes, que
aquest és un tema molt lleig. “No, no, que no en sabem res”, han dit, i ja se
n’anaven.
- És per això de la coreana, - ha intentat en Figueredo, amb èxit.
- Ai, la pobra, ha tengut una vida molt desgraciada...
- Però si és bona gent, el que passa és que, clar, n’hi ha que no tenen
fortuna.
- I és vera que al fosser se’l veia enamorat...
- No pensaran que ella té qualque cosa a veure, ella no seria capaç...
–deia madò Apol·lònia.
- Ui, no, no, que una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra
cosa... – afegia madò Francinaina.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 74
- Això ha estat molt lleig, una desgràcia, però la nina... no, pobreta
meva, ella no en té la culpa...
- Ha tengut una mala vida, això sí, però no la veig capaç de...
Encara a mig marxar, a punt d’agafar les bosses, les dues dones han
reculat una mica, sense que es notàs gaire, és clar, que no han de semblar
interessades. En Figueredo sap com ha de continuar:
- No, ens interessa saber si les seves companyes...
- Quines companyes? – ha demanat madò Francinaina, sense sebre
que ha mossegat l’ham, que ha caigut al parany de quatre grapes.
- Les de la casa...
- Quina casa? – ha preguntat madò Apol·lònia, un pèl impacient.
- A fora vila... no hi havia una casa de contactes? No sé si encara hi
és...
- Ui! – ha exclamat madò Francinaina – d’això ja fa anys! Però la
coreana... hahahahah, ella mai no hi ha treballat, allà, pobreta meva.
- Que és que aqueixes eren de luxe, que en diuen, - ha explicat madò
Apol·lònia – i la coreana... la coreana de luxosa no té ni el malnom.
- Què vol dir, “de luxe”? – ha insistit en Figue.
- Bé , vostè ja ens entén, d’aquestes que són més cares, pentura és
que són més guapes.
- Que no, Apol·lònia, que fan coses estranyes...
- Què vols dir, “estranyes”?
- Ai, sembles beneita, tu ja m’entens, coses d’“aqueixes”
- D’aqueixes de quines?
- Que no ho fan “normal”!
- Què vols dir, amb “normal”?
Madó Francinaina s’ha posat nerviosa, però era igual, perquè
semblava que els visitants no volien detalls. El jove donava coces en terra,
com un cavall a l’establia, es distreia amb una pedreta que hi havia al
carrer. El magre de la bossota rebufava i madò Apol·lònia i madò
Francinaina han pensat que devia ser fotògraf. Els fotògrafs sempre
rebufen. L’únic que semblava un pèl impacient era el gros desagradable, el
que havia dit que eren periodistes.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 75
- Tenc por que només hi anaven gent importanta. –ha mormolat
Madó Francinaina de sobte, i mirava per tot arreu, inquieta. En Figueredo
ha imitat el seu posat i ha preguntat amb veu ben baixa: “Importanta?”
- Sí... – madó Francinaina mirava a costat i a costat, fixant-se bé en
l’entrada de tots els carrers que s’abocaven a la plaça, i entre dels arbres,
com si algú s’hi amagàs allà, rere qualsevol cantonada. – Diuen, que jo no
ho sé, que hi havia fins i tot polítics. Però polítics dels grossos.
- D’aquells qui comanen... – ha rematat madó Apol·lònia, també en
un secret pinçat a la gola.
- Estrangers? – ha demanat en Figueredo.
- Noooooooooo, bé , sí, també. Però molts eren d’aquí... Gent de
l’illa, de les rodalies...
- Del poble?
- No, els nostres no hi anaven mai, que me sona que era car.
- A més, eren totes estrangeres, - assegura madò Francinaina, com si
els estrangers no haguessin de voler res de les estrangeres, com si ja
n’estiguessin tips. Tot d’una després s’explica: - Vull dir que la coreana no
s’entendria mai amb elles, perquè en realitat, encara que nòmiga “coreana”
és de Terol.
- Què dius, de Terol! – li corregeix madò Apol·lònia. – És de Múrcia.
- La coreana? La coreana és de Terol, que li tenc sentit a dir a
n’Àngels del forn.
- I n’Àngels del forn com ho sap? Ca! La coreana és de Múrcia ben
segur. Ho sé cert perquè m’ho va dir na Pura de la bugaderia.
- Na Pura s’ho inventa tot. No te’n recordes quan va dir que en
Tomeu de Ca’n Taleca s’havia casat amb una índia?
- Bé, era filipina. Tothom se pot equivocar...
- Senyores, senyores... – en Figueredo intenta posar una mica de
calma. El magre de la bossa grossa s’ha assegut a un banc, sota una
palmera esmorteïda per l’estiu i la pols, i s’encén una cigarreta. El més jove
passeja amb passes curtes per la plaça, sense fixar-se en res, sense un
romb fix, sense impaciència. – supòs que no deuen sebre qui era el
propietari de la casa, no?
- Ai, no! Per l’amor de Déu, Senyor! Aquestes coses se les guarden
bé de dir.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 76
- Mala gent, això segur. Gràcies a la Puríssima, no en sabem res.
I ja tornaven a agafar les senalles apressadament per partir com
abans millor quan madò Francinaina recorda alguna cosa.
- Allà mateix és on van matar l’alemany aquell, no?
- Ai, quina desgràcia! – coreja madò Apol·lònia – no en sortim, de
disgustos!
- Sí, va ser en aquella mateixa casa – reconeix en Figueredo. - No
crec que una cosa tengui res a veure amb l’altra, però...
- Sabeu què vos dic? Que la casa està maleïda! –salta madò
Apol·lònia.
- No te pots estar de dir dois! –grinyola madò Francinaina – quines
bestieses!
- Ho dic ben en sèrio! Els meus pares ja m’explicaven que hi havia
coses rares, allà dalt.
- Aquest senyor no vol sebre què deien els teus pares! No veus que
és periodista? Aquesta gent treballa amb l’actualitat. L’actualitat, Apol·lònia!
Saps què és això? I fan feina amb les coses reals. I tu te poses a xerrar de
fantasmes!
- De fantasmes, no, de malediccions... – madò Apol·lònia arronsa les
espatlles, no té ganes de discutir. A més, ha recordat que ha de comprar
olives, i encara li tancaran la parada. Agafa la senalla, decidida. Madò
Francinaina la imita. – Bé, però que la coreana no té res a veure, pobreta
meva. – comencen a dir com a comiat.
- Ui, no, no, que hi ha gent molt desgraciada, i que la vida no l’ha
tractada bé...
El magre de la bossa grossa es posa dret a poc a poc, el més jove
continua fent voltes per la plaça amb les mans dins les butxaques dels
shorts. Les dones es fixen en què tots tres duen pantalons curts. El gros un
pèl desagradable els ha donat les gràcies amb un somriure ple de dents
grogues.
- I això on sortirà? A la ràdio?– ha demanat madò Apol·lònia.
- Ets curta! No veus que no hi ha d’allonses per gravar la veu? Això
deu ser per a un diari o una revista! – li ha aclarit madò Francinaina en veu
ben alta.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 77
- Ah, a jo m’agradaria que sortís al Lecturas. – ha somrigut madò
Apol·lònia.
- Noltros, a ca nostra, sempre compram el Últimas Noticias.
En Figueredo dissimula un gest agre de disgust. - Justament noltros
som de la competència – exclama amb una rialla.
- Diries millor de la “incompetència” – afegeix el magre de la bossa
grossa, que s’ha acostat fins a ells. Aleshores es fa un silenci molt dens
perquè ningú no entén la broma o, en fi, a ningú no li fa gràcia.
Rere la insistència de les dones per sebre quin dia han de comprar
l’exemplar en què sortiran les seves declaracions, en Figueredo s’inventa
una data qualsevol, tot esperant que l’Alzheimer les faci oblidar abans que
acabi la setmana. Després elles dicten els seus noms complets mentre el
periodista els apunta acuradament en un full que acabarà a la paperera de
la pròxima cantonada.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 78
El plany de Son Corbell
17. La pell
La solitud es confondria amb els altres fantasmes, però la
presència de sa mare l’hauria d’acompanyar, com havia fet la
de son pare sempre des del marge, encara durant set anys. La
senyora Margalida deia: “De qui són aquestes pomes
podrides?”, i n’Antònia s’empassava la resposta, perquè estava
clar que només podien ser seves, i anava a la cuina, amagava
un retret, llençava les pomes podrides al poal del fems, se’n
tornava al taller on feia costura. I llavonces la senyora
Margalida deia: “Qui ha deixat el pot de llenties fora de
puesto?”, i n’Antònia callava un “qui vols que hagi estat?”, s’aixecava un
altre pic, col·locava el pot al seu lloc, s’asseia de bell nou davant la màquina
de cosir. En això consistien les seves úniques converses, aquell era l’únic
pretext que la mare va sebre trobar per comunicar-se amb la seva filla. I
ella, n’Antònia, s’hauria estimat més el silenci, un silenci que a sa mare, en
canvi, li acabà rovellant els ossos.
Primer li va caure la pell. Afamada de carícies des de feia tant de
temps, la pell decidí desprendre’s del cos que la portava i perdre’s, primer
entre els llençols, després a la superfície de la roba i les sabates. Allà,
potser, trobaria la calor d’una abraçada. La senyora Margalida mirava
aquells trossos secs d’ella sense entendre; s’espolsava els braços i una neu
densa queia sobre la taula, damunt de la seva falda. “M’estic podrint”, va dir
un dia, estupefacta. Com a única resposta, n’Antònia la renyà per fer
aquelles coses que embrutaven el terra i el tapís dels balancins.
La senyora Margalida seia vora la finestra, ara ja sense esperar
ningú. Recordava les vinyes i pensava que almenys elles havien estat
netes: deixaren, rere sa mort, un desert de camps i un no-res, una
ceguesa. Els que havien passat per aquella casa, en canvi, es resistien a
partir del tot, i s’enganxaven encara a les parets, com la seva pell
s’enganxava ara entre els teixits. Quina brutor! S’espolsava els braços amb
un gest mecànic i mirava la neu que surava fins al terra. Malgrat que passàs
la granera un pic rere un altre, sempre hi havia trossos de pell damunt la
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 79
rajola. Així succeïa amb l’amo en Mateu, i amb na Lourdes, en Sebastià, així
succeïa també amb na Tiana, i l’estranger, en Josep, na Malena, n’Alba. Així
succeiria amb n’Antònia i amb ella mateixa. Caurien com a una neu infinita,
correrien sota els mobles, rere les cortines, s’amagarien als cantons com la
pols de primavera. I per molt que granassin i granassin els que vinguessin
després, sempre trobarien un rastre de les seves despulles, sempre una
estora de pell morta i seca sota els peus.
Quan el corc ja no trobà més pell per mossegar, s’endinsà als ossos
de la senyora Margalida; també ell evità la seva carn. Aquell procés de
sequera que se l’enduria a la tomba no era més que una metàfora del que
havia estat en vida: la senyora Margalida no només es pelava per dins i per
fora; es trencava, s’enderrocava, es convertia en ruïna. Tots aquells anys
havia volgut demostrar i demostrar-se que era una dona sencera, una dona
d’una peça, i ara replegava les seves despulles del terra, dels vestits, al pes
de les seves cames. Mantenia el cap ben alt, com sempre havien fet els del
seu llinatge, per un dolor terrible als genolls la feia arrossegar-se. “M’estic
podrint”, repetí aleshores, impassible. Com a única resposta, n’Antònia li
preparà un llit a la planta baixa, a l’habitació de na Lourdes, vora la cuina.
Les primeres nits li costà habituar-se. El lloc era petit i fosc, sense
finestres, i ella tenia la sensació que, més que l’olor, allà hi quedava encara
l’essència de la serventa: un baf d’all i lleixiuet cru que prenia cos sota els
llençols. La senyora Margalida clavava els ulls al sostre, despellissat com
ella mateixa, i es passava les hores intentant recuperar els perfils de les
ombres per oblidar el mal que creixia a ses articulacions. Però aquella
densitat negra i agra prenia forma i substància, se li introduïa primer per les
nines dels ulls i tot d’una per les fosses nasals, els forats de les orelles.
Entrava i es nodria d’aquella clovella en què es convertia el seu esquelet, se
la menjava i engrandia al seu interior, pesava cada pic més... La senyora
Margalida sentia el pes d’aquella foscor que li entrava per tots els orificis i
es refugiava rere la murada de la caixa toràcica. Aleshores encenia el llum,
una llàntia petita que sa filla li havia col·locat al costat, i l’aspecte d’aquella
habitació tan buida, tan despullada, tan tota de res, encaixonava aquell pes
que mai més –ella ho sabia– trobaria la sortida. Llavonces s’abandonava al
dolor. El dolor, almanco, li recordava que encara vivia.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 80
“M’estic podrint”, digué un dia serena. N’Antònia la mirà llargament als ulls,
i en aquella mirada hi havia totes les llàgrimes que mai no va vessar, les
carícies que no li donà en Mateu, la maduresa que no conegué en Sebastià i
la paciència que evitava en Josep. I una cosa més: en aquella mirada
trencada hi havia també una mena de submissió que mai no es va reflectir
als ulls de na Tiana. Aquella va ser l’única resposta.
N’Antònia deixava que la fruita es fes malbé a la panera. Així, després, quan
començava a pudir, tenia l’excusa per llençar-la. Desendreçava a posta el
pot de les llenties. S’asseia, començava a cosir, i s’aixecava tot d’una per
col·locar-lo al seu lloc. Després de la mort de sa mare, recorregué la casa
mil pics de dalt a baix, canviava algun objecte de puesto, i més tard, quan
es pretenia tranquil·la, recordava que tenia qualque cosa pendent. Sentia la
veu de la senyora Margalida que demanava: “Qui ha deixat aquesta tela al
menjador?” o “Qui s’ha oblidat la roba estesa?”, i obeïa sense protestar. A
vegades entrava a l’habitació que havia estat de na Lourdes i on sa mare
havia passat el darrer tram de sa vida. Allà mirava el llit inútilment, durant
hores, i allà també començà a percebre la crueltat del silenci.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 81
El plany de Son Corbell
18. La quietud
En Pep jeu damunt dels llençols.
Hauria d’estudiar, li han quedat
dues per setembre. Més ben dit, se
les ha deixades. En Pep jeu damunt
dels llençols i pensa que hauria de
telefonar sa padrina. Què varen
voler dir aquelles dues dones quan
apuntaren que Son Corbell estava
maleït? La finestra li bufa suau
sobre el ventre, els horabaixes ja no mormolen la Tour des del menjador.
Hauria d’estudiar, es repeteix amb els ulls clavats al sostre, l’oratge roman
tan quiet com ell. Quants de dies duen amb aquesta pantomima? Ja és vint
d’agost i s’hauria de sentir exaltat, estan a punt d’esbrinar qualque cosa.
Qualque cosa important, això diu en Figue. Qualque cosa sobre la família o,
almanco, sobre la masia que fou de la família. No és el mateix. En Pep no
sap que aquesta és la història d’una casa, i no de la gent que hi va viure.
Encara no ho sap, però ho intueix. Els fantasmes els hi tancaran la porta als
nassos.
Són les cinc i deu. S’hauria d’aixecar, hauria de treure els apunts de
Teories del calaix. Ni tan sols els hi ha atorgat un cop d’ull miserable. I què.
D’aquí una hora telefonarà sa padrina, “anam a fer una volta?”, potser ella
recuperarà aquella mirada que mai no li va veure abans. Pentura s’agafaran
de la mà, na Tiana li explicarà històries. Fa calor, una calor densa. L’estiu
sencer li sembla dens. L’hauria de telefonar, però sobretot, hauria de voler
telefonar-la, hauria de desitjar sebre, en això consisteix la seva feina: en
estar interessat. Per això va decidir estudiar aquesta carrera.
Pensa en Barcelona, en els ferrocarrils que l’arrosseguen fins a la
Universitat durant el curs, tan plens de carpetes i de converses. Creu
recordar que a qualque moment va sentir una mena d’inquietud per alguna
cosa. Es veia decidit, convençut, orgullós d’haver pres una determinació:
vull ser periodista. S’imaginava comunicant, expressant-se, descobrint i
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 82
redescobrint-se. Des de les planes d’un diari, presentant un telenotícies,
coordinant un programa de ràdio... Li sembla que va ser així, però no n’està
segur. És com si la calor l’hagués postrat per sempre sobre els llençols, li
hagués exigit: no et moguis. En Pep no recorda haver sentit mai un buf de
vent, com la seva pell ja no recorda l’aire que fa una estona es colava per la
finestra.
I què. En això s’ha convertit la seva vida. N’Aina és idiota, mumare no hi és,
mumpare és com si no hi fos. I què. Tenc dos exàmens d’aquí quinze dies,
no m’agrada la carrera ni m’agradarà la professió, n’Aina es mereix que,
almanco, la telefoni. I què. Som jove, hauria de rebel·lar-me, hauria de
divertir-me, hauria de fer dois i, en canvi, no faig res, no sent res, ni ganes.
I què. El més trist és que no té un què. I què.
Badalla. En Pep comprimeix tota la seva existència en aquest badall. Pensa
que si recuperàs la història de sa família, pentura notaria que té un paper
dins el món. No hauria de lluitar per ell mateix, sinó pel seu llinatge, per la
trajectòria dels seus, per la sang que ha bombejat el seu cor després
d’haver vessat d’altres cors. Aquesta investigació no només li donaria un
prestigi professional, també li donaria una ubicació personal. Entendria qui
ha mort l’alemany i per què, però també sabria per què ho va fer en aquella
casa que podria haver estat seva, i per què havia de ser precisament ell qui
ho descobrís. És conscient que ningú no aconsegueix una oportunitat com
aquesta: l’ocasió de col·locar-ho tot al seu lloc i de fer així que adquireixi un
sentit i un significat. Sap que la majoria de la gent no té opció de tancar la
seva pròpia existència, de fer que esdevingui història. I el que té més clar
de tot és que, malgrat que ell s’ha topat amb aquesta oportunitat de
morros, la deixarà passar, com deixa passar els minuts al despertador que
jau al seu costat, sabedor que s’hauria d’aixecar, que hauria de telefonar sa
padrina, que hauria de llegir-se els apunts. Però que no ho farà.
Son pare copeja suaument a sa porta. “Pep, noltros mos n’anam, què fas?”.
“Me qued, he d’estudiar”, contesta, i pensa que almanco sap mentir i que té
qualque virtut per ser un bon periodista. Son pare vacil·la a l’altra banda,
però opta per no obrir, “necessites qualque cosa?”, demana a la fi. I en Pep
voldria contestar que sí, que tampoc no demana tant, que només vol una
il·lusió, un projecte o un somni, el que surti més barat. Però és diumenge i
els magatzems estan tancats; son pare no podrà comprar-li el que demana.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 83
“No, gràcies. Passau-vos-ho bé”. Sent les passes pel passadís, veus en veu
baixa al rebedor, el grinyol de les claus dins la bossa, la porta que es tanca.
I no es mou. Havia tengut l’esperança que, en quedar-se tot sol, voldria fer
seva la casa, posar la música a tota hòstia, encendre els televisors. Però no.
En Pep queda on era, quiet com l’aire, dens com l’estiu, com s’atura amb ell
la seva història. Pensa que en això consisteix la mort.
- La casa estava al seu nom, però el negoci no, ho entens?
En Pep se duu el tassó a la boca, cafè ben fred per a un matí de dimarts. El
rostre d’en Figue està desencaixat, els ulls com a pilotes de ping-pong, un
somriure halitòsic, les celles de punta, una caricatura. Es mou triomfal com
una titella, gestos exagerats, tot ell exagera. Si no fos per aquest tedi
existencial, en Pep se’n fotria d’ell. Riuria fins que se li desencaixàs el
barram i el ventre li fes un mal insuportable. Però en Figue és com un
pallasso de quan ell era nin, i quan ell era nin els pallassos l’espantaven. De
més gran, l’avorrien. Beu una mica més. I és clar, que ho ha entès.
- Posem que va ser un tracte de favor. “Jo pos la casa al teu nom i muntam
el bordell. Si algú investiga, jo no tenc res a veure; a tu i jo no ens
relacionaran. Quan s’acabi el sarau, la casa és teva, te la quedes.
En Pep fa com que escolta, però no escolta. Remena el tassó que fa cantar
els glaçons.
- L’alemany accepta i compra. La teva besàvia no sospita res. L’home es
queda al seu país, en realitat no vol tenir res a veure. En Matos mou els fils,
sempre des l’altra banda de l’escenari, com un bon titellaire. No li costa
gens, té contactes, la cosa marxa. Com tots els clients són polítics i
empresaris importants, callen, no hi ha problema. Tothom sap qui mana en
aquella casa de putes, però a ningú no l’interessa que se sàpiga. Favor per
favor, juguen a les influències.
Al final no telefonà sa padrina, ni quedà amb ella. Avui horabaixa farà un
cop d’ull als apunts, pensa en Pep. Si no aprova, el maten.
- Vés a sebre per què, en un moment determinat el tema s’atura. Pentura
qualcú va posar el negoci en perill, o en Matos se’n cansà. És possible que
l’alemany volgués aprofitar-se de la situació i reclamàs el que era seu.
Imagina que està cansat del mal temps, que és jubila i vol retirar-se on ho
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 84
fan tots els kartofelns, jo què sé. La qüestió és que se’n va a viure a ca
vostra...
I en Pep: - No és ca nostra...
- ... i, en fi, se li acut la gran idea. Desconec quins problemes podia tenir,
problemes econòmics, d’autoestima... segurament va ser una qüestió de
vanitat. Així és que ve a Mallorca, a la casa que és al seu nom i per tant és
seva, i s’hi queda. Em segueixes?
En Pep s’avorreix, s’acaba el cafè i mira dissimuladament el rellotge
parpadejant de la màquina. Són les onze i setze.
- Bé, no content amb això, comença amb els xantatges. Pentura ja els feia
servir abans, hauríem d’investigar-ho. En fi, que viu a la casa i rep una
subvenció generosa a canvi del seu silenci.
En Pep ja sap per on tira en Figueredo, però no se’l creu. És una
fantasmada.
- La situació es perllonga durant anys, perfecte. Però comencen els
problemes. En Matos perd el poder i comencen els escàndols: el túnel, les
construccions il·legals, la compra dels vots, etc. L’alemany sap que la
història del bordell seria definitiva, així que, en comptes de suavitzar
l’impost, l’augmenta. En Matos es desespera. S’acosten les eleccions, no pot
permetre’s una nova relliscada. El mata.
- En Matos el mata – amolla irònicament en Pep, però en Figue, ofuscat per
l’emoció, no ho capta.
- No vull dir personalment, és clar, però en fi, se’l treu de sobre. És
conscient que tots voldrem relacionar el cas amb la immigració o les
drogues, però que ningú no gosarà a tocar la política...
Silenci. Els ulls d’en Figue brillen, els d’en Pep es perden un altre pic al
rellotge de la màquina. Les onze i vint-i-dos. Potser ell també hauria de
sentir un petit raig d’eufòria, almanco un copet d’inquietud. Però no.
- Molt bé, - diu a la fi amb una calma condescendent, - I ara diguem: Com
pretens relacionar en Matos amb l’alemany i què penses fer per publicar la
notícia?
En Figueredo el mira atònit. No s’ho pot creure, li està donant la història de
la seva vida a un becari miserable, a un jove sense possibilitats, i en
comptes d’agrair-li, de riure i de cridar, de felicitar-lo, el menysprea amb els
ulls.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 85
- No ho sé, - contesta amb una serietat indignada. S’aixeca i se’n va. En
Pep badalla.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 86
El plany de Son Corbell
19. El plany
Els seus mugrons rodolaren pel terra, com a dos
grans de raïm madurs. S’acotà per agafar-los i
veié aquell grapat d’arrels que li sortien dels peus.
N’Antònia s’espantà molt, i corregué tant com les
seves cames li ho permeteren. No volia ser un
ametller on els amants hi deixarien la pell de l’esquena. Entrà dins ca seva i
tancà la porta darrere seu, el cor li bategava tan fort que rebotava a les
parets.
Un dia rebé una visita. Tendria uns quaranta anys, i era alt i magre,
somreia molt. A ella, al començament, li va fer por. Es presentà, nomia
Josep. “Com mumpare”, afegí tot d’una, i n’Antònia s’espantà encara més.
La seva dona l’esperava al cotxe.
- Di-li que vengui –encertà dir finalment; feia anys que les paraules
no sortien de sa boca. A n’Antònia li sobtà la seva pròpia veu. Sonava
agra.– Prepararé cafè.
La dona d’en Josep era baixeta i rodona, també somreia i ho mirava
tot amb incredulitat. Tenia els ulls grisos i nomia Helena. S’assegueren al
voltant de la taula de la cuina, i n’Antònia tengué la sensació que no s’havia
mogut d’allà. Mai. A les prestatgeries s’hi recolzaven els mateixos pots de
sempre, la panera romania davall la sanefa, el forn de llenya continuava
sent un forn de llenya. En Josep i n’Helena xerraven sense aturar, “A mi
París no m’interessava, per això vaig voler tornar”, comentava ell. “Però el
vostre germà es troba bé; passam amb ell tots els Nadals”, continuava ella.
N’Antònia no podia concentrar-se. Els mots es convertien en ratolins que
corrien rere la gelera, s’amagaven al cistell de la fruita, s’escapaven pel
forat que hi ha al rebost. “Ara viu a una residència, una de les cares”. “Té
una salut de ferro, a vegades diu que està malalt, però...”. “Hauria de
deixar de fumar, però deixar-ho del tot”. “Tenc dos germans, però ells
també viuen fora, un a Londres i l’altre a Atlanta”. “També els veim, de tant
en tant”. “Amb mumpare xerram totes les setmanes”. “A vegades ens
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 87
demana per vós, però clar, com estam instal·lats a Girona...” “Tenim una
casa allà, a Centre Vila. Girona és preciós”. “Ens recorda molt a Mallorca”.
Paraules, paraules, paraules que s’escolen per la boca de la pica que
diu “o”. N’Helena tragué una cigarreta de la bossa, mirà amb interrogació,
n’Antònia acotà el cap, permissiva. “Però hem decidit tornar”, digué en
Josep, i n’Helena es posà tensa, es dugué la tassa a la boca, després féu
una calada profunda. “Volem tenir nins –diu ara– i com som d’aquí tots
dos...” “M’ha sortit una bona feina a la Policlínica”. “En Josep és cirurgià”.
“Sí, som cirurgià, i m’han ofert una bona plaça, una molt bona plaça”. “No
la podem rebutjar”, afegí n’Helena. ‘Podem?’, es demanà n’Antònia. La feina
és d’ell o d’ella? “Està molt ben pagat”. “I com que volem tenir fills, i els
volem tenir aquí, perquè realment ells són d’aquí, com noltros, idò...”
Els ulls grisos de n’Helena corregueren rere els ratolins-paraula que
s’amagaven al marc de la finestra i entre les potes de la cadira, n’Antònia
començà a tenir mal de cap. “Mirau, tia”, deia en Josep, i a n’Antònia el mot
“tia” adreçat a la seva persona li féu una ferida petitíssima al centre del pit,
com un tret. Bang. N’Helena s’esbullà els cabells, estava nerviosa. “Mirau,
tia”, deia en Josep, i n’Antònia hauria volgut escoltar, però de fora arribava
el crit d’una òliba i pensà que prest se faria de nit. “... noltros... bé, en fi, ja
sé que no ens hem vist mai abans, i que això és un poc precipitat, que no
ens coneixem gaire...” I n’Helena que botà: “però sí, sí que ens coneixem,
el meu sogre xerra sovint de vós, que éreu una dona forta i valenta, i que
vau tenir un amant amic seu, diuen que un espia rus que es feia passar per
anglès, no?; i després, el tema d’en Sebastià...”
Un amant? Rus? Així és com quedava la història? Com un home que
la va enganyar per amagar-se fins poder passar la frontera? “Allò d’en
Sebastià va ser una putada, quins cabrons”, continuava en Josep. I això era
tot? Un “tema”, un “allò”, una “putada”? L’assassinat del seu germà davall
del molí, la mort d’en Sebastià... una “putada” feta per uns “cabrons”?
N’Antònia no podia creure el que estava sentint. De sobte tingué la
necessitat de mirar cap a la porta, tenia la sensació que en qualsevol
moment tornaria entrar el mestre en Joan per cridar que s’amagassin tots,
ràpid, que els venen a cercar. S’agenollaria aquest pic davall la taula?
“Mirau, tia, també sabem que no heu tengut descendència...”, el dos
dissimularen un gest de complicitat. N’Antònia alçà els ulls directament cap
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 88
el seu nebot, i els li llançà com dues pedres dures del camí. Aleshores
simplement digué: “Fora de ca meva. Ara”. El rostre d’en Josep esclatà en
flames. Però n’Helena encara ho intentà: “No, tieta, no ens heu entès”.
Ella s’aixecà, sortí al rebedor i obrí la porta. Repetí: “He dit que fora”.
I n’Helena, en un darrer esforç, protestà: “Però és que ja hem comprat les
terres del voltant”. N’Antònia es quedà molt rígida sostenint l’enorme porta
de fusta entre els dits crispats. La parella sortí en silenci. L’òliba insistia, es
farà de nit prest. Quan passà pel seu costat, en Josep dubtà. Finalment optà
per no besar-li a la galta.
Quan es quedà sola, n’Antònia anà al bany, obrí l’armariet. Es
prengué dues aspirines i una pastilla per dormir bé.
Els seus cabells s’enredaven a totes bandes, s’enganxaven a la làmpada del
rebedor, i als braços del balancí. Se’ls tallà ben curts amb les tisores amb
què havia fet costura tota la vida i, igual que passà amb la pell de sa mare,
els flocs s’escamparen pel terra, de res no serví mutilar la granera. A poc a
poc, les seves mans es convertiren en pedra, la mateixa que cimentava
aquelles parets blanques com sa carn. S’esquena es transformà en llit que
grinyolava.
Signà els papers sense remordiments. Els de la immobiliària li digueren que
l’home era de fiar, i que pagava tres pics el valor d’aquella casa. Quant fa
tres pics de no res?, es demanà n’Antònia. I calculà mentalment la xifra de
què xerraven. Amb allò es podria permetre una bona residència, la millor.
N’estava decidida.
Els seus ulls foren finestra oberta a vinyes antigues, molins torts, camins de
visites inesperades, esperes i nits de setembre. Així és que, quan ningú no
mirava, s’assegué al terra de la cuina, el cap entre els genolls. Després
tancaria les persianes de fusta, una a una, visitaria cada habitació. Un pèl
púbic cauria on en Macià va violar-la, i una pestanya volaria al pati de
davant. Es trencaria una ungla on l’amo Mateu s’amagà durant tants d’anys.
Després tancaria les portes, i a dins hi quedarien presos els monòlegs amb
es papà, les discussions amb sa mamà, el tuf de ceba de na Lourdes i
aquelles abraçades tendres que li féu na Tiana. Els xiuxiueigs de l’estranger.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 89
Després faria dues voltes al pany que mai no necessità clau, i sentiria el
sotrac profund del que es clou per sempre. Un taxi l’esperaria.
Després. Encara no. N’Antònia seia al terra de la cuina, sota la gran
taula de fusta d’aquelles primeres nits on sentí el dolor de la sang, i ningú
no la mirava. Per això, per segona i darrera vegada en sa vida, plorà. Plorà,
plorà i plorà sense consol. Amb gemecs i crits i llàgrimes, i amb sacsejades i
singlots, amb sal. Fou llavonces quan es desféu del tot.
I es confongué definitivament amb la casa, per sempre. Només era
plany. El plany de Son Corbell.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 90
El plany de Son Corbell
20. La història soterrada
Es gira per darrer pic, sa padrina el saluda
alegra. En Pep alça el braç amb un somriure i
s’adreça a la cinta transportadora. La motxilla
li pesa a l’esquena com si a dins hi dugués tot
l’estiu, tota la història. Sap que bastarà entrar
a l’avió per sentir-se alleujat, que volarà amb
el renou dels motors, que s’alçarà sobre el món clos de l’illa. Que serà lliure
ell també, com sa mare.
Mentre va cap a la porta d’embarcament, s’ajusta les ulleres de sol.
Se les posa sempre que els llums fluorescents l’insulten, sigui al metro o a
l’aeroport, al súper o a uns grans magatzems. Sap que potser la gent se’n
riurà d’ell, però s’estima més que sigui la gent qui se n’en foti que no les
bombetes agressives asèptiques que mutilen ombres. Recorda l’expressió
desencaixada de Figueredo, fa uns dies, quan ja estava tot quasi decidit. Ell
no, ell no l’ajudaria, no tenia per què fer-ho, en Figue no ho acabava
d’entendre, no era capaç d’assumir la derrota i molt menys des de la
serenitat d’un becari com en Pep. Evidentment el director del diari els digué
que allò era impublicable, que se ficarien en un merder per no res. “I les
subvencions, i la publicitat… no podem arriscar-nos”. Els ulls perduts a un
calendari aturat mesos enrere, les mans nervioses sobre la taula. Ho
haurien d’haver pensat, tots tenen dret a una porció del pastís, el director
del diari també. Però en Figueredo era un periodista de debò, i els seus
esforços convençuts mereixien una recompensa. En Pep no ho veia clar.
Faltaven proves, tot quedava enrevessat, poc creïble. Un silenci que val una
vida és una gran notícia. Si qui mata és el poderós, la notícia és perillosa. Si
el poderós, a sobre, governa, la notícia no serà mai notícia. A més, a en Pep
se li enfot. L’avió s’alçarà, i allà quedarà Mallorca, minúscula, plena de
problemes petits des de la distància, closa, cada pic més podrida, cada
vegada més tancada, plegada en sí mateixa; a ell no li afecta. Des de dalt
és impossible veure els secrets, que s’amaguen entre les muntanyes, rere
les ombres, com els ratolins a la pica d’una cuina dins el camp.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 91
En Pep s’adreça al bar de l’aeroport, demana una canya, té ganes
d’arribar a casa, aquell pis d’estudiants a la dreta de l’Eixample que put a
fems sense davallar i on les boles de pols recorren un passadís llarg i
unidireccional; al terra, les rajoles canten. Té ganes de ficar-se a l’habitació,
escoltar música a tota hòstia, quedar una bona estona mirant la paret, lluny
des papà i del diari, lluny de n’Aina, de les paraules. De la pretensió vana
que tot tengui un sentit: els seus records, reinterpretats des de la darrera
vegada que va recordar-los, els esdeveniments provocats per la seva família
que mai no ha considerat família seva, les conseqüències de tot plegat. Per
què tothom s’afanya en explicar les coses? A què ve aquesta necessitat de
desvetllar, d’endreçar la realitat? Com si el seu món clos fos més important
en la mesura que es pogués dividir i interpretar en fets i raons, en arrels i
branques. És absurd.
“A mi m’és igual”, va dir-li, i en Figueredo empal·lidí. “Però si estam
en això de descobrir-ho tot”, protestava fent un gest amb la mà, l’índex i el
polze a un mil·límetre, l’exaltació copsada al front. “Te necessit per acabar
d’esbrinar-ho”. I en Pep que deia no, que ell només era un becari, que en
definitiva tothom ho sabia, però que això no canviava les coses, que ells
tampoc no canviarien les coses, que era una pretensió estúpida. Un polític
que du un negoci de putes cares a la casa d’un alemany que el cobreix,
l’alemany que potser li fa xantatge… I a qui l’importa? Al final, els culpables
són sempre els immigrants o els traficants de drogues, màfies, ajustaments
de comptes. En Figueredo se’n duia les mans al front, colpejava la taula, es
posava dret, s’asseia un altre pic, suava. En Pep no es molestava ni a
mirar-lo. Sempre li havia semblat un imbècil, aquell Figueredo dels collons,
qui pot interessar-se en dur la crònica negra, i mentre el sentia queixar-se,
corroborava fins a quin punt hom pot ser idiota.
En Pep obre el diari, beu una mica. Finalment l’autopista passarà per
allà mateix. Llegeix sense interès. Sí, a la fi l’autopista travessarà Son
Corbell, trepitjarà els garrovers, esmicolarà els ametllers que alçaren la
falda de la seva besàvia, esbocarà el molí tort que descobrí l’odi, destruirà
la cuina on els ratolins i les paraules s’amagaven a la pica. L’autopista
silenciarà per sempre el plany sota un crit de cotxes, enterrarà els secrets
sota l’asfalt. I a qui l’importa. Segurament hi hagué un xantatge, en Pep no
ho dubta, però comença a intuir que no el motivaren les putes cares. La
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 92
trama és molt més senzilla, tant que ningú no la creuria: un alemany ric
compra una casa al camp, es nega a què l’asfalt la soterri per sempre. La
seva mort també quedarà soterrada.
Des del cel, tot li semblarà de joguina, pensa en Pep mentre fa cua.
Una maqueta quieta on només hi corren trens i cotxes en miniatura, un
decorat manejable. I després tot romandrà com l’illa, clos en un record
inamovible, un racó dins la memòria. Hi haurà altres estius, menys
calorosos, hi haurà noves passejades amb sa padrina Tiana, hi haurà més
cerveses, més pràctiques als diaris. Però res no podrà esborrar ja aquella
història sense evolució, aquella anècdota eternament quieta. “Aquí s’acaba
tot”, es diu mentre li mostra la targeta d’embarcament a l’hostessa. I
perquè s’acaba restarà impertorbable.
“Aquella casa mai nou fou nostra”, pensa mentre clou els ulls,
assegut al seient al costat de la finestra. No intenta consolar-se. No
s’autojustifica. Recorda el gest alegre i alleujat de la seva padrina, fa una
estona, quan se despedien tot just abans d’ajustar-se les ulleres de sol sota
la crueltat implacable dels fluorescents. Somriu. En menys d’una hora serà
a Barcelona, se submergirà al metro, telefonarà els amics, saludarà els seus
companys de pis, sortiran per Gràcia. No tendrà res a veure amb el que li
explicà na Tiana aquell horabaixa de dissabte, res a veure amb aquella
família, aquella casa, aquella illa que es podrirà per tancada. Sent el renou
dels motors i sospira. L’avió corre damunt la pista.
S’enlairen.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 93
El plany de Son Corbell
Epíleg
Enric estimat,
Tu te’n recordes què horrible aquella nit, els
dos mig gats, esperàvem que mai no
despuntàs l’alba. Però va ser inevitable, i al
final, si no mors, torna a ser de dia, i jo
carregava la motxilla a l’esquena,
il·lusionada i trista, tu només dolgut, tu quedes, jo me’n vaig. Què dures,
què doloroses, intentàvem fer broma, que dramàtiques, malgrat tot, les
desepedides. Tu te’n recordes quant de silenci, de camí cap a ca els meus
pares, m’acompanyarien a l’aeroport, tu no, a la ràdio música rock, un matí
clar, gent sense preocupacions o amb preocupacions que no ens concernien.
Tu te’n recordes d’aquell nus a la gola, d’aquella abraçada que esperàvem
que no ho fos, que ignoràvem també si no seria la darrera. Els francesos
duen unes sabates horribles. Això és el primer que vaig pensar quan
intentava substituir-te, cercava els seus rostres, nous i interessants, me
deixava conquerir pel seu accent, paraules verges. Però una mirada als seus
peus, una simple mirada fugaç, me desanimava de seguida.
Per a en Josep mai més no es va fer de dia. M’ho explicava ahir
vespre mentre ens preníem un gelat prop d’Opéra. De sobte, la seva es
convertí en una vida amagada, en una no-vida. L’amor s’ocultava juntament
amb els negocis, ningú no havia de sebre a què es dedicava. Estimava com
sobrevivia, amb una il·lusió eterna pel que passaria després, mai del tot
conscient del que estava fent, convençut, romànticament i idíl·lica que tot
sortiria bé. Negocis de contraban i secrets d’alcova. També la seva germana
havia dissimulat, això me deia, també la seva germana havia mantingut en
la foscor l’únic sentiment que de veritat lluïa. “Aquelles parets només clouen
secrets; mai no tremolaren amb la felicitat escandalosa d’una rialla”,
m’explicava serè. Un món estricte, tan rígid com les pedres que suportaven
els murs de la casa. Si se sosté, encara avui, és per la força bruta d’aquells
ciments. Qui el denuncià, ningú no ho sap. Però el mateix dia que
l’empresonaren, deixà de veure n’Alba per sempre. I ell no va tenir
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 94
l’oportunitat d’allargar una nit amb whiskys, de desitjar al costat d’ella que
mai més no es fes de dia. Ell no conegué aquell nostre arravatament
d’abraçar-se amb passió i tragèdia, una aferrada pes coll interminable per
caduca, plena de promeses. No.
Tenia una amiga, una amiga de la família, na Pilar. Només na Pilar ho
va sebre tot des de bon començament. Només na Pilar coneixia, entenia,
acceptava la seva vida d’amagat. Aquella vida que no era vida, en Josep
insisteix, perquè per viure cal un mínim d’ambició, d’altivesa, un no se sap
què d’orgull per mostrar-se viu, per mostrar-se. Sense consciència, hom no
existeix, repetia, “i a jo que no me diguin que les plantes són éssers vius; si
no ho saps, no val”, per això té tanta por, tanta, de perdre la memòria.
L’Alzheimer és una mort a mastegades, perquè te mostra fins a quin punt
és cruel la realitat d’ignorar que has estat aquí, que ells també hi han estat.
Que tu, que jo, vàrem existir qualque vegada.
“A Son Corbell no existeixen els records. Les nostres històries
emmudien entre els murs i se convertien simplement en un eco, en aquell
ressò fantasmal que provoquen les paraules als espais nus”, en Josep se
duia una cullerada de gelat a la boca, cerimonialment. No pot menjar dolç,
però i què. Na Pilar era l’única que coneixia en Josep, que sabia d’ell, per a
qui en Josep podia dir el seu nom amb totes les lletres, amb totes les
conseqüències, per això es va casar amb ella. L’estimava: “clar que
l’estimava, sempre me va fer costat; sabia qui som, què som i per què,
també per a què”. El respecte transcendia qualsevol pudor i en Josep no
nega que ha estat feliç. Malgrat tot, ell sempre s’ha mantingut fidel a
n’Alba. “No som idiota –deia amb un somriure picaresc– sé que pentura no
ens hauríem dut bé, que la invent més que la visc; però la vida, en aquella
casa, era mentida. No hi trobaries ni rastre d’orgull ni de confiança en el
nostre llinatge”. Admir el to que té, mai exempt d’una certa ironia que es
reflecteix en la seva mirada, admir la seva valentia, perquè en Josep és un
home valent. Admir la seva coherència. En encendre’m el cigarret, li vaig
oferir una calada, o dues, o tres, com sempre.
El silenci. Tu i jo no hem callat, vas dir que m’estimaves des de la
segona cita, vaig creure que eres boig i a punt vaig estar de deixar-te, te’n
recordes? Ja no tenc por. En Josep mai no va tenir-la. Ni na Pilar, que
sempre va sebre, entendre i acceptar que, si n’Alba arribava, ella
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 95
desapareixeria, perquè, la nit, per molt llarga que sigui, acaba amb l’albada.
Tu i jo ho sabem bé. Només si mors no es torna a fer de dia. Per això en
Josep va morir fa tants d’anys, més de cinquanta. No tornà veure l’Alba,
mai més. Però l’endemà existí, contra tot pronòstic, i l’endemà vingué
carregat de viatges i de lluita i de fills, i d’una vida còmoda en la qual Son
Corbell no era més que el que havia estat sempre: un eco que rebota en les
parets de la memòria.
“Atribuït o no a la meva edat, l’oblit se centrà sobretot en ella –deia
mentre fumàvem–, coses del subconscient. Fins que un dia, quan ja me
resignava a dedicar-me a morir de veritat, quan ja no res me restava més
que esperar, quan ja feia dos anys que ni tan sols xerrava en la meva
pròpia llengua...”...jo vaig aparèixer a un parell de carrers de la seva
residència. “Tu es exactament comme elle”.
Res no té sentit, Enric, ni que vulguem cercar l’explicació de les
coses. De moment, l’únic que està clar és que, mentre seguim aquí, i a
pesar que no hi ha evidències que hagi de ser així, sempre despunta un nou
matí. És un tòpic, ja ho sé, però per tòpic també és vera. També és vera
que t’estim i que t’enyor, i que aquestes cartes no em basten. Vine. Vine
ara. T’esper. Vull que demà el passem plegats.
Berta.
El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 96