dossier vic i casserres - amics del mnac · 2016-03-31 · 6 1060 el monestir es regit per priors,...

PASSEJADA DE M U SEU A

VIC I SAN T PER E DE CASSER R ES

FEB R ER DE 2 0 1 6

PASSEJADA DE M U SEU A VIC I SAN T PER E DE CASSER R ES

2

ÍNDEX

RECORREGUT PER LA HISTÒRIA DE SANT PERE DE CASSERRES................................ 3

L’EXPOSICIÓ VIATJAR A L’EDAT MITJANA................................................................ 11

BLOG DE L’EXPOSICIÓ VIATJAR A L’EDAT MITJANA .................................................. 12

L’esperit del viatge medieval sintetitzat en una obra de Borrassà ................ 12

El viatge…fins i tot pels que no havien viatjat mai! ....................................... 14

El viatge material: Mitjans de transport, instruments i perills ........................ 15

No em cabrà a la maleta! Objectes medievals portàtils o plegables............. 17

Viatjar per combatre: cavallers i croats......................................................... 19

Viatjar per salvar l’ànima: clergues i pelegrins.............................................. 20


3

RECORREGUT PER LA HISTÒRIA DE SANT PERE DE CASSERRES1

Sant Pere de Casserres fou construït en el punt més extrem de la carena de Casserres, la qual, per la seva configuració geogràfica, forma una península rodejada pel meandre més espectacular que dibuixa el riu Ter quan abandona la Plana de Vic per endinsar-se cap a les Guilleries. El monestir va ser construït sobre d’una necròpolis del poblet que existia a Sant Pere de Casserres.

Casserres és l’única casa benedictina d’Osona amb visa monàstica durant molts segles i la que ha deixat un més important llegat històric i monumental. També va passar aviat d’abadia a priorat, però la seva unió al gran monestir borgonyó de Cluny li va assegurar més de tres segles de notable vida religiosa. Com molts altres monestirs tingué un parell llarg de segles de decadència, però, en comptes d’un ressorgiment tardà, el 1573 fou unit com a simple granja, lloc d’explotació o font d’ingressos als jesuïtes del convent col·legi de Betlem de Barcelona.

Ells van mantenir-hi encara el culte fins a la seva expulsió d’Espanya pel rei Carles III el 1767.

Poc després la Tresoreria Reial va vendre a particulars els seus béns i terres, i els nous propietaris ja no cuidaren els edificis ni s’ocuparen del culte, però aquest, a instàncies de l’autoritat religiosa, va continuar fins a mitjan segle XIX a càrrec del sacerdot responsable de Sant Pere de Savassona, Des d’aleshores la casa va experimentar un procés imparable de ruïna i degradació.

El monestir fou declarat Monument Històric Artístic, amb categoria de nacional, el 3 de juny de 1931, i a causa d’això el 1934 l’arquitecte M. Pericas i l’historiador Ramon de Vilanova van promoure la creació d’un “Patronat de Sant Pere de Casserres”, que es proposava estudiar i restaurar el monestir, però no arribà a actuar a causa dels esdeveniments polítics del país.

Les primeres obres de restauració o consolidació les va dur a terme enter els anys 1952 i 1962, l’arquitecte Camil Pallàs i Arissa, de la Diputació de Barcelona, i cap també de la família propietària del monestir. Aquestes obres varen salvar el monestir del que semblava una ruïna irreparable.

La gran difusió de la Catalogne Romane (1960) del Dr. Eduard Junyent, va despertar l’interès dels estudiosos, sobretot estrangers, vers Casserres, cosa que va facilitar, a partir de 1969, la nova carretera vers el parador turístic de Vic, o de Sau, inaugurat el 1972.

1 http://www.santperedecasserres.com


4

Això va contribuir també a la degradació progressiva de les ruïnes, puix que al costat dels estudiosos o amants del romànic, hi acudiren també aficionats de l’esoterisme i s’hi celebraven algunes “misses negres” que embrutaven els murs i contribuïren a augmentar-ne la ruïna.

Es feren diferents gestions amb la família propietària, sempre ben disposada a la restauració, i varen tenir èxit al final de la dècada dels 90.

El gener de 1991 el Consell Comarcal d’Osona adquiria la propietat del monestir i d’un sector del seu entorn, i tot seguit va fer les gestions oportunes per implicar les institucions públiques del país en la seva restauració.

Entre el 1993 i el 1997 diversos serveis del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya emprengueren un seriós treball arqueològic i arquitectònic que es va traduir en un estudi i restauració total de l’edifici i la seva adequació per a visites del públic.

També es va crear a uns tres-cents metres del monestir, amb l’aportació de la Diputació de Barcelona, un edifici de serveis i acolliment per als visitants.

Fou responsable de la tasca de restauració el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, que va confiar l’obra a l’arquitecte Dr. Joan Albert Adell, i que més tard es va completar amb el mobiliari i una guia gràfica que expliquen als visitants la vida del monestir, tot precedit d’un audiovisual on e sintetitza la història i les vicissituds del cenobi.

La inauguració de l’obra restaurada va tenir lloc el 10 de juliol de 1998. Des d’aleshores Casserres s’ha convertit en un lloc de constant atracció de visitants i també de celebració de concerts i altres actes culturals.


5

Dades essencials del passat de Casserres

898 Primer esment del Castrum serrae com a castell termenat en la documentació de l'Arxiu Capitular de Vic.

972 S'esmenta una església de Sant Pere, que seria l'antecessora del monestir.

1005 (25 octubre). El comte Ramon Borrell cedeix a la vescomtessa Ermetruit la muntanya de Casserres, amb l'església de Sant Pere que hi ha, especificant-ne els termes.

1005 - 1006 La vescomtessa Ermetruit fa moltes compres per crear el patrimoni del monestir.

1012 S'esmenta ja una abat i monjos a Casserres. El primer abat es deia Acfred.

1013 S'esmenten com a patrons del monestir de Sant Pere, Sant Pau i Sant Joan i poc després, el 1022, Sant Andreu.

1039 Mor la vescomtessa Enguncia, continuadora de l'obra d'Ermetruit, que es fa enterrar al monestir. Fa importants llegats per acabar-ne l'església.

1040 El bisbe Eribau d'Urgell, de la casa dels Cardona, dóna l'església i demes de Vilanova de Sau al Monestir de Casserres. Els seus marmessors ho confirmen el 1042.

1051 N'era abat Bonfill i diu que l'han precedit Afred, Ameli i Isarn, que ja són morts.

1053 S'acaba l'església i el monjo Enric fa una deixa per a la seva consagració.


6

1060 El monestir es regit per priors, no per abats.

1079 (25 de novembre). Ramon Folc i el seu germà Folc II, vescomtes, uneixen Casserres al monestir de Cluny.

1080 Casserres és nomenat cap dels béns de Cluny a Catalunya.

1116

Casserres té erigida una confraternitat a la qual entra el bisbe de Vic i per això dóna al monestir la parroquial de Sant Miquel de la Guàrdia, prop de Roda i Manlleu.

1129 Es consagra una nova església de Sant Vicenç de Verders o Sarriera, -ara refeta al parc de Can Deu de Sabadell-, com a parròquia del monestir.

1131 Mor la vescomtessa Almodis, germana del comte Ramon Berenguer III, i es fa enterrar a Casserres

1148 El bisbe de Vic Pere de Redorta confirma per a Casserres la possessió de les esglésies parroquials de Santa Maria de Tagamanent i Sant Pere de Mirambell.

1216 A Casserres hi consten tres altars: el principal de Sant Pere i els de Santa Maria, amb confraria pròpia, i el de Sant Nicolau. Tots amb dotació pròpia i llànties que hi cremen al davant.

1218 Consten vuit monjos i el prior, amb els càrrecs de sagristà, infermer i cellerer, i dos sacerdots que viuen al monestir, a més dels servents.

1233 El bisbe de Vic Guillem de Tavertet es retira al monestir de Casserres on mor alguns mesos més tard dintre del mateix any.


7

1256 Formen la comunitat el prior Ramon, deu monjos, dos beneficiats i alguns servents i deodonats, entre tots unes vint persones.

1277 El monestir ha iniciat la seva decadència. Segons els visitadors de Cluny només té set monjos i n'ha de tenir dotze.

1310 Continua la decadència del monestir. Té només sis monjos, incloent-hi els priors de Sant Pere de Clarà i Sant Ponç de Corbera i només un sacerdot.

1358

La Pesta negra i la despoblació han fet baixar molt les rendes del monestir; només hi resideixen quatre monjos, dos més tenen el títol o càrrec, però no hi resideixen.

1376 S'inicia la sèrie de priors comandataris amb Pere de Luna, el futur papa d'Avinyó Benet XIII, que ni tant sols visita el monestir.

1398 Només hi ha tres monjos i les rendes estan segrestades pels deutes que té el monestir amb la Cambra Apostòlica.

1410 Projecte de restauració i visita detallada al monestir per dos mestres de cases de Vic.

1427 Cau la volta de la nau de tramuntana de l'església a causa dels terratrèmols que hi ha al país.

1460 Darrera visita coneguda dels visitadors de Cluny. El monestir es troba molt deixat i només té el prior i un novici.

1464

Casserres es fortifica a causa de les guerres remences i el seu prior, Vicenç de Castellvell mor a Ripoll lluitant contra les tropes del rei Joan II Trastàmara.


8

1511 N'és procurador el prior comendatari Guillem Caçador que mana fer algunes obres de consolidació i restauració al monestir i al claustre.

1556

Segimon Farreres, vicari general del bisbe Iscle Moya de Contreras visita Casserres i diu que s'hi guarda el cos d'un nen, fill del senyor de Cardona, que tres dies després de néixer va dir que es fes un monestir al lloc on fos portat el seu cos posat sobre un cavall.

1573

Ferran d'Aragó, arquebisbe de Saragossa i prior comanditari de Casserres renuncia al priorat i a Casserres; amb l'aprovació de Felip II s'uneix al convent-col·legi dels jesuïtes de Betlem, de Barcelona.

1573 - 1767

Els jesuïtes cobren les rendes dels béns del monestir, cuiden de fer-hi celebrar el culte i fan un nou retaule. Hi tenen masovers i el posseeixen fins a la seva expulsió d'Espanya per Carles III.

1773 La Tresoreria Reial ven els drets i domini territorials de Casserres al negociant de Barcelona Salvador de March.

1774

La Reial Audiència ven a Josep Guillemí el mas i heretat de Casserres que incloïa el monestir i la seva península; aquest el revèn el mateix any a Pau Pla i Llafrenca, del mas Pla de Roda, per 6.407 lliures, 5 sous i 10 diners.

1780

El bisbe de Vic urgeix que se celebri una missa cada diumenge a Casserres, segons va decretar el fiscal civil de la Reial Audiència de Barcelona.

1781 Es venen tres campanes del monestir per crear un fons per poder celebrar l'esmentada missa.

1860 Es deixa de celebrar missa a Casserres i l'església es converteix en era i alguns anys després en habitatge dels masovers de Casserres.


9

1895 El bisbe Josep Morgades visita Casserres, fa netejar l'església i en reclama la propietat, però no es pot provar que la tingui.

1904

El vicari general de Vic prohibeix donar culte al Sant Infant i a altres relíquies que es conserven a l'església del monestir perquè no consta que siguin autèntiques o que hi hagui documents que en provin l'autenticitat.

1931 (3 de juny). El monestir de Casserres és declarat Monument Històric Artístic amb categoria de Monument Nacional.

1934

Es crea un Patronat de Sant Pere de Casserres, a instàncies de Ramon de Vilanova, comte de Vilanova, i de l'arquitecte Josep M.Pericas, per vetllar i cuidar la conservació i la restauració del monestir. El bisbe de Vic n'és declarat president d'Honor.

1952 - 1962

L'arquitecte Camil Pallàs, de la família del Pla de Roda, emprèn les primeres i més importants obres de consolidació: refà la volta de la nau de tramuntana de l'església, de la cuina i el refetor, del pis superior de l'hospici i de les cambres priorals. Poc abans els minyons escoltes de Mn. Batlle feren una palanca d'obra que una riuada s'emportà.

1961 Es recuperen les pintures murals d'època romànica i gòtica que decoraven els murs interns del temple.

1966 Sostreuen el cos del Sant Infant del monestir. El retornen el 1989 en molt mal estat. Ara es conserva al mas Pla de Roda.

1969 S'aplana i asfalta la carretera del Parador de Turisme de Vic, que facilita l'accés al monestir.

1980 Comença una campanya de premsa demanant la restauració del monestir.

1991 El Consell Comarcal d'Osona adquireix les ruïnes del monestir i un terreny entorn seu.


10

1994-1998 Té lloc la restauració del monestir, encarregada pels serveis corresponents del Departament de Cultura de la Generalitat a l'arquitecte Joan-Albert Adell i Gisbert.

1998 (10 de juliol). S'inaugura el monestir ja restaurat i s'obre a les visites del públic.

1999 Es completa l'obra de restauració amb un mobiliari que recorda la funció de cada estança, gràcies al mecenatge de la Caixa de Manlleu.

2000 El monestir és lloc de concerts i trobades culturals, en especial dintre l'any commemoratiu de Gebert o Silvestre II.

2002

Es completa la millora i l'asfaltatge de la carretera d'accés i es fa una nova guia del monestir en quatre idiomes, editada per la Caixa de Manlleu. S'arranja el prebisteri per a celebra-hi la reconciliació de l'església del monestir el 29 de juny.


11

L’EXPOSICIÓ VIATJAR A L’EDAT MITJANA2

L’edat mitjana va ser una època sedentària? Com eren els viatges a l’edat mitjana? On es viatjava? Qui ho feia? Per quins motius?

L’exposició «Viatjar a l’Edat Mitjana» respon a totes aquestes preguntes mitjançant un centenar d’obres d’art procedents de diversos museus, de Catalunya i d’altres llocs d’Europa, que de manera directa –a través d’objectes per al viatge o testimonis de viatges reals i documentats– o indirecta –en forma de representacions– permeten explicar com era la realitat del viatge a l’edat mitjana en diferents aspectes, des d’una perspectiva europea i mediterrània.

L’exposició mostra elements essencials de l’activitat viatgera medieval, tant en el seu vessant simbòlic i ideològic com en el de la seva realitat física. Després de tractar el concepte mateix de viatge que tenia la societat cristiana de l’Europa occidental, s’enfoca el viatge en un sentit material: els mitjans de transport, els sistemes de representació del món, els instruments per a orientar-se, els amulets i objectes per a la protecció espiritual i una sèrie d’objectes plegables transportables especialment adients per a viatjar. Les darreres seccions s’ocupen dels diferents perfils del viatger medieval, sovint ben arrelats a la visió que tenim de l’edat mitjana: el cavaller i el croat, el clergue i el pelegrí, el governant i el ciutadà de bona posició social, el comerciant, l’intel·lectual, l’explorador i l’artista.

Sella de muntar cerimonial Itàlia, segona meitat del segle xv Fusta, cuir, os i banya Florència, Museo Nazionale del Bargello. Inv. 3 Avori

La mostra «Viatjar a l’Edat Mitjana» és el resultat de la col·laboració entre el Musée de Cluny – Musée National du Moyen Âge (París), el Museo Nazionale del Bargello (Florència), el Museum Schnütgen (Colònia) i el Museu

Episcopal de Vic, en el marc de la Xarxa de Museus d’Art Medieval d’Europa. L’exposició és la primera acció conjunta d’aquesta xarxa internacional, els objectius de la qual són avançar en el treball conjunt dels seus membres, difondre el coneixement de les seves col·leccions i promoure la fascinació per l’art medieval europeu. 2 http://www.museuepiscopalvic.com


12

BLOG DE L’EXPOSICIÓ VIATJAR A L’EDAT MITJANA3

L’esperit del viatge medieval sintetitzat en una obra de Borrassà

Compartiment del retaule major del convent de Santa Clara de Vic: sant Domènec salva uns nàufrags. Lluís Borrassà. Museu Episcopal de Vic.

La taula de Lluís Borrassà, sant Domènec salva uns nàufrags representa sintèticament diferents eixos argumentals de l’exposició “El Viatge a l’Edat Mitjana”: els mitjans de transport (aquí, el vaixell), les motivacions (aquí, el pelegrinatge), els perills del viatge (aquí, el naufragi) i el paper del viatge en l’imaginari del Cristianisme (aquí, l’advertència del naufragi com a exhortació a la penitència). Per això i per les seves qualitats estètiques, aquesta taula ha estat escollida com a imatge de l’exposició.

Lluís Borrassà, un dels més brillants pintors catalans del seu temps, va representar ací el salvament d’uns nàufrags anglesos per part de sant Domènec de Guzmán. Els nàufrags, que anaven en pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, tenien pressa per passar el riu Garona i havien carregat massa la barca, que apareix capolada. El dominic els salva miraculosament, mentre un seu company, assegut a la riba, prega els salms penitencials. Al fons, una altra barca navega a tota vela.

El viatger medieval invocava la protecció dels sants, perquè els perills durant el viatge eren ben reals: desempar, estafes, robatoris, accidents de tota mena… inclòs el perill de mort, accidental o per assassinat. La taula il·lustra sobretot, en aquest sentit, un perill molt evident en emprar mitjans de transport marítims o fluvials: el perill del naufragi, que en aquest cas un sant és capaç de corregir eficaçment. Els navegants, espantats i esverats (tant com la serena pintura de Borrassà permet expressar-ho) es miren esperançats sant Domènec i s’aferren al seu bastó, que és taula de salvació i alhora un bastó de pelegrí. Al costat de la taula de Borrassà, els mitjans de transport nàutic són ben representats a 3 http://www.museuepiscopalvic.com/blogviatjar/


13

l’exposició, per exemple amb el model de la coca de Mataró del MMB, la carta de jugar amb un vaixell del Musée de Cluny o la carta nàutica de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Tanmateix, com ha demostrat Marta Nuet, la idea del naufragi depassa l’anècdota evocada immediatament en aquest episodi. Metàfora del fracàs, del desastre o de la condemnació de l’ànima, el naufragi va ser un tema habitual en la predicació baixmedieval, dins una mentalitat acostumada també a altres metàfores nàutiques antigues, com la imatge de l’Església entesa com una nau guiada per sant Pere. La idea del perill constant de mort imminent al llarg del pelegrinatge per aquesta vida, que podria comportar el naufragi de la pròpia vida en les aigües turbulentes del pecat i de la mort eterna, comportava la invitació a tenir sempre davant dels ulls la penitència, únic mitjà per poder afrontar la mort en pau amb Déu en qualsevol moment.

A l’Edat Mitjana emprendre un viatge (especialment en algunes modalitats, com la del pelegrinatge que, de passada, la taula representa) era posar-se en una situació liminar i, molt sovint, més perillosa que el quedar-se a casa.

Per això el dominic assegut als peus de sant Domènec prega, amb el seu llibre d’hores, tot dient l’inici d’un dels salms penitencials: “No em reprengueu, Senyor, tan durament”, que invoca la misericòrdia de Déu. Aquests salms eren emprats per la Litúrgia en ocasions com el temps de Quaresma, oficis de difunts, circumstàncies de dol o altres moments de perill o necessitat. No només el dominic del racó resa aquest salm per la salvació dels nàufrags, sinó que són tots els mendicants -i en definitiva tots els religiosos- els qui preguen per la salvació de l’ànima de tots els cristians i fan penitència per ells. També qualsevol cristià, des de l’església o des de casa seva, és cridat a pregar i fer penitència per salvar-se del darrer i definitiu naufragi.

Tornant al viatge, és clar que a l’Edat Mitjana emprendre’n un (especialment en algunes modalitats, com la del pelegrinatge que, de passada, la taula representa) era posar-se en una situació liminar i, molt sovint, més perillosa que el quedar-se a casa. Rarament s’emprenia un pelegrinatge, o qualsevol viatge en general, sense invocar la protecció de Déu i dels sants, fins i tot sense preparar-se espiritualment, o sense aprendre oracions o portar a sobre medalles, imatges i amulets que poguessin servir per adreçar-se a Déu en els moments de perill. Oi més quan els viatgers acostumats a caminar per carreteres, fangoses o polsegoses però en terra ferma, pujaven a la coberta sempre inestable d’un vaixell.


14

El viatge…fins i tot pels que no havien viatjat mai!

Jaume Ferrer II (actiu entre 1430 i 1461) Compartiment del retaule major de Santa Maria de Verdú: la Fugida a Egipte Catalunya, entre 1432 i 1434 Pintura al tremp sobre fusta Vic, Museu Episcopal. MEV 1779

La noció de viatge és fonamental en l’imaginari cristià de la societat medieval. El poble d’Israel tenia orígens nòmades: Déu havia ordenat Abraham que viatgés; tot el poble hebreu va anar primer a Egipte i després va tornar a la Terra promesa, sota Moisès i Aaron, travessant el Mar Roig i el desert. Jesús, que havia baixat del Cel, acabat de néixer va rebre la visita de tres Reis de terres llunyanes; de seguida va haver de fugir a Egipte per escapar de la persecució d’Herodes. Després va anar al desert, va entrar solemnement a Jerusalem, va fer camí fins al Calvari, davallà als Inferns; resuscità i, finalment, pujà al cel amb l’Ascensió. Tots aquests viatges eren comentats en la litúrgia i tots els cristians n’havien sentit a parlar. Però a més, els sants també eren figures viatgeres. Després de la Pentecosta els apòstols són enviats a predicar la bona nova arreu del món. Pere es dirigeix a Roma, Pau recorre gairebé tota la Mediterrània i funda diferents comunitats.

Altres textos apòcrifs descriuen els periples dels evangelistes en tots els racons del món conegut, de l’Índia a Espanya. Les esglésies més antigues basen el seu prestigi en la pretesa arribada d’un sant, que marca de vegades el naixement de llinatges episcopals, en una «hagiogeografia» del món cristià. Després de la mort d’un sant, el seu cos roman encara dipositari de la seva virtus i pot manifestar l’acceptació o el rebuig de desplaçaments eventuals, gràcies a fets miraculosos explicats en relats llegendaris.

Relíquies i reliquiaris eren testimonis de viatges reals o imaginaris per a persones que mai s’havien mogut de l’espai on convivien

D’una manera més pragmàtica, les relíquies presents en gairebé totes les esglésies o parròquies constituïen humils testimonis d’aquests fets divins que tothom sabia que existien físicament. La noció del viatge hi era sovint present, atès que suposadament provenien de terres llunyanes on els sants havien


15

viscut o havien estat martiritzats. Es portaven de Terra Santa o d’altres llocs d’Orient, com si es tractessin de records. S’escampaven arreu ja que des de l’Edat Mitjana eren indispensables per consagrar l’altar. Es conservaven en recipients més o menys luxosos, de vegades portats també de terres llunyanes: vidrieres àrabs o perses, bosses fetes amb teles precioses, capses d’orfebreria que es col·locaven als altars o es mostraven durant veneracions públiques. Relíquies i reliquiaris eren, doncs, testimonis de viatges reals o imaginaris per a molts homes i dones que mai no havien creuat els confins del seu paisatge diari però que, com a cristians, sabien que aquesta rutina era una etapa transitòria en el seu viatge cap a la Jerusalem celestial.

El viatge material: Mitjans de transport, instruments i perills

Calçat anomenat «de pota d’ós» França, finals del segle xv Presentar París, Musée de Cluny. Cl. 23528

Estrep Península Ibèrica, segles xv-xvi Forjat Ferro Vic, Museu Episcopal. MEV 107

Com ho feia, l’home o la dona medievals, per moure’s? Gran part dels desplaçaments terrestres ordinaris es feien a peu i, tot i que és fàcil associar-hi l’extraordinària sabata «de pota d’ós» conservada al Museu de Cluny -d’un tipus molt de moda a la fi de l’edat mitjana-, cal admetre que molt sovint els caminants preferien anar descalços per protegir el calçat d’un desgast massa ràpid. El viatge per terra també es podia fer amb l’ajut d’animals, usats com a muntura o per al tir de vehicles. Per al desplaçament a cavall, més ràpid i vistent, calia un arnès que alhora podia ser un element d’aparença pública, car viatjar a cavall era també signe de certa posició social.

L’altra gran forma de desplaçament era la navegació. En alguns jocs de naips baixmedievals, el vaixell simbolitzava l’allunyament del poble vulgar, però en realitat el mar era una gran autopista comparativament més transitada que


16

avui. El transport fluvial solia ser més barat que el terrestre, amb barcasses o rais. Per a la navegació mediterrània eren freqüents les galeres i llenys; i per a l’atlàntica, vaixells com la coca, amb borda alta i un sol arbre, menada per una tripulació d’uns 150 homes i també present a la Mediterrània des del segle xiii. El testimoni més conegut d’aquesta mena de vaixell és l’anomenada Coca de Mataró, un exvot de mitjans segle xv conservat a Rotterdam, un dels models navals més antics d’Europa.

D’altra banda, el viatger necessitava orientar-se. L’astrolabi servia, entre altres coses, per a establir l’hora i la posició, però per a usar-lo en diferents latituds calien diferents timpans. En canvi l’assafea, invent del segle XI, era una mena d’astrolabi que es podia usar en qualsevol latitud. Quant a la cartografia, la navegació va fer que es desenvolupessin les cartes portolanes, que en contrast amb la cartografia terrestre medieval -durant molt temps limitada a visions teòriques o a itineraris pràctics- van ser les primeres en representar la terra i el mar de manera realista i alhora útil.

Viatjar volia dir sovint endinsar-se en mons desconeguts i plens de perills. Les devocions i els amulets es convertiren en eines del viatger.

Finalment, com que viatjar volia dir sovint endinsar-se en mons desconeguts i plens de perills, les devocions i els amulets es convertiren també en eines del viatger. Els penjolls podien contenir inscripcions protectores o fins i tot relíquies, però més sovint tenien només la efígie de Crist, la Mare de Déu o algun sant protector, com per exemple sant Cristòfol (advocat contra la mort sobtada sense confessió) o sant Nicolau (popular entre els mariners bizantins i, més tard, entre els pelegrins occidentals).


17

No em cabrà a la maleta! Objectes medievals portàtils o plegables

Altar portàtil Anglaterra, mitjan segle xi Pòrfir vermell, argent incís, niellat i parcialment daurat, ànima de roure, ferro (claus), traces de teixit París, Musée de Cluny. Cl. 11459

Tres canelobres plegables França, segle xiv Coure daurat i esmaltat París, Musée de Cluny. Cl. 17534 a 17536

El món medieval ens ha deixat un gran nombre d’objectes dissenyats per a poder ser portats: de dimensions moderades, amb nanses, apilables, plegables o protegits en estoigs. Tot i que no per força concebuts per a viatjar, és clar que podien contribuir a millorar el confort del viatger, tant durant el desplaçament i el transport de béns com en les etapes del viatge.

Un tipus important d’objectes portàtils estan vinculats al viatge dels religiosos o eclesiàstics, o bé al desplaçament litúrgic, de tipus simbòlic i espai més reduït. És el cas paradigmàtic de les ares o altars portàtils, coneguts precisament amb aquest nom: consisteix en una llosa amb relíquies incloses dins el bastiment, sovint de fusta i normalment recobert de metall preciós. L’altar portàtil, entre altres coses, servia al dignatari eclesiàstic per a poder celebrar la missa fora de l’església (era obligatori disposar d’un altar amb relíquies consagrades), per exemple si estava de viatge, o davant les tropes abans d’una batalla. Alhora, l’altar portàtil era signe de la universalitat de l’Església i de l’omnipresència de Déu. La litúrgia itinerant podia comptar amb altres complements, com els díptics gòtics d’ivori, que podien servir tant per a la devoció particular com per a proveir l’escenografia bàsica d’una missa, o els candelers plegables, que es podien transportar en poc espai. També alguns reliquiaris portàtils depassaven la simple condició d’amulet, tant per la seva forma com per la quantitat de relíquies que contenien, perquè permetien evocar els dipòsits sacres de les grans esglésies, bon suport tant per a la devoció privada com per a la celebració d’actes de culte. Molts altres objectes eren testimonis d’aquesta necessitat religiosa «itinerant». Per exemple, els membres dels ordes


18

mendicants predicaven i recollien almoines destinades a llur sustentació o a projectes pietosos en guardioles com la que es mostra a l’exposició, amb imitacions arquitectòniques que retrobem en altres objectes de ferro com arquetes i panys, a més d’una nansa que n’acredita la condició portàtil.

Tot i que molts objectes plegables no per força eren concebuts per a viatjar, és clar que podien contribuir a millorar el confort del viatger, tant durant el desplaçament i el transport de béns com en les etapes del viatge.

Però no només els religiosos s’havien empescat la manera de transportar béns en menys espai, o amb mecanismes que evitaven que es fessin malbé. L’estoig, a l’edat mitjana igual que avui, protegeix de cops i ratllades i per això és ideal per als viatges. Els ganivets eren més fàcils de dur dins d’un estoig: es mantenien esmolats i s’evitaven talls involuntaris. També una pinta, dins del seu estoig, conservava més fàcilment les puntes i la seva decoració de marqueteria, que en feia un objecte cosmètic de prestigi. De la mateixa manera, els personatges benestants de viatge podien exhibir que tenien temps lliure mitjançant el joc, que els permetia entretenir-se durant etapes a vegades llarges i fatigoses. A diferència dels grans escacs de cristall conservats en els tresors eclesiàstics com a objectes exòtics, les petites caixes de joc baixmedievals eren fàcils de dur per a amenitzar les etapes d’un viatge, i a més eren objectes d’aire cortesà que, en context amorós, esdevenien metàfores del combat o festeig entre amants.

Si alguns d’aquests objectes tenien relació amb l’oci durant el viatge, en el cas de les famílies i els individus privilegiats que disposaven de diferents residències el transport de mobles i béns era obligatori i constant al llarg de la vida. Molt millor, doncs, si aquests eren plegables! Els palaus dels reis, nobles i propietaris que s’havien de desplaçar tenien cambres per als senyors, que eren normalment buides i desproveïdes de mobles, potser llevat només del llit. Objectes com la taula plegable procedent de París, única al món, és un raríssim testimoni d’un tipus de moble fàcil de transportar i generalment només conegut per fonts iconogràfiques.


19

Viatjar per combatre: cavallers i croats

Encolpion o penjoll reliquiari en forma de creu Procedent del monestir de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà) Imperi bizantí (Palestina?), segles vi-x Bronze Girona, Museu d’Art, fons Museu Diocesà de Girona. MDG 19

A qui no li ve al cap la figura del cavaller en sentir parlar de l’edat mitjana? No podria ser d’altra manera: des del mateix ideari de la societat feudal, passant pels llibres de cavalleries, la literatura romàntica o més modernament el cinema, la imatge del cavaller errant està molt arrelada en la nostra cultura visual. Però tot i tenir gairebé la qualitat d’un mite, aquest personatge té un fonament històric real, i no hi ha dubte que es tractava d’un personatge viatger.

En la societat feudal, els fills de la mitjana i baixa noblesa que no eren hereus ni es dedicaven a la vida religiosa podien llogar-se com a guerrers al servei d’altres senyors, a prop o lluny de casa, fet que els obligava a desplaçar-se. Això els servia per adquirir experiència i dur una vida que podia ser precària, però sovint també excitant i plena d’aventures. Acudir als torneigs era per a ells una ocasió de provar-se en el combat, d’obtenir visibilitat social i, segons com, de guany econòmic. La perícia amb les armes i les bones relacions, al capdavall, podien conduir a una posició més benestant, obrir la porta al servei estable d’un senyor més poderós o fins i tot facilitar un matrimoni avantatjós. Sobretot els esperons i l’espasa (en l’exposició “Viatjar a l’Edat Mitjana”, s’hi pot veure una arma fabricada per a un duc de Milà, una de les més belles d’Europa) són els elements distintius del cavaller en la cultura medieval. No hem d’oblidar tampoc que, a l’edat mitjana com en tot temps, fer la guerra volia dir desplaçar exèrcits per un territori més o menys ampli, i que en el món feudal l’exèrcit es componia de cavallers en una proporció important. Aquests objectes, doncs, eren part del seu equipatge.

Tot i tenir gairebé la qualitat d’un mite, el cavaller errant té un fonament històric real.

D’entre les expedicions militars medievals a terres llunyanes, les més famoses, sens dubte, van ser les croades. Entre els segles XI i XIII milers de cavallers viatjaren a Terra Santa per alliberar els llocs clau del Cristianisme, en un moviment a mig camí entre la guerra i el pelegrinatge. El croat s’identificava per


20

la creu cosida a les vestidures: no n’hem conservat, d’aquestes creus de tela, però sí abundants penjolls cruciformes sovint més antics, que circularen per la Mediterrània en part gràcies a aquests contactes. A canvi d’aquests béns que arribaven a Occident, les croades van implicar al seu torn el desplaçament de famílies senceres que transportaren els costums i l’estil de vida dels regnes europeus al Llevant mediterrani. I també cal tenir en compte, finalment, que aquestes expedicions no es dirigiren només a Terra Santa, sinó que acabaren desviant-se a altres indrets de la Mediterrània, com ara Egipte, Tunis, Xipre o la mateixa Constantinoble.

Viatjar per salvar l’ànima: clergues i pelegrins

Butlla (segell) d’Innocenci IV Roma, 1243-1254 Plom i restes de fil Vic, Museu Episcopal. MEV 14337

Fragment de vitrall amb sant Jaume vestit de pelegrí Colònia o Baix Rin, darrer quart del segle xv Vidres de colors, pintura i grisalla, plom Colònia, Museum Schnütgen. Inv. M 607 Encara avui, la religió és un dels principals motius de desplaçament arreu del món. A l’edat mitjana l’organització jeràrquica de l’Església motivava viatges dels dignataris laics i sobretot eclesiàstics a les seus episcopals i a Roma, per a resoldre afers espirituals i administratius i sovint per anar a buscar butlles papals, autenticades amb segells de plom amb els bustos dels sants Pere i Pau.

També en aquesta època un altre fenomen es desenvolupà enormement: el pelegrinatge, que no és obligatori per als cristians (a diferència de l’Islam), però sí que va ser molt freqüent. Des d’una perspectiva religiosa i especialment popular, la visita o el contacte amb els testimonis dels sants (les relíquies) o amb els indrets on havia tingut lloc una aparició o un miracle facilitaven la proximitat no només física, sinó sobrenatural amb aquelles forces que podien


21

afavorir la salvació de l’ànima. A més, pelegrinar era fer una opció espiritual, ascètica, de separació del marc de vida habitual i adopció de les privacions i inseguretats del viatge, beneïda per l’Església. Una separació que, a vegades, podia ser també l’alternativa a una vida quotidiana massa rutinària: existia en efecte qui pelegrinava contínuament havent deixat enrere casa, família i obligacions, o fins qui ho aprofitava per viure una vida més lliure i despreocupada. Cal tenir en compte que el pelegrinatge era una de les rares ocasions en què homes i dones desconeguts podien viatjar junts -i no gaire controlats-.

El pelegrinatge, que no és obligatori per als cristians, va ser molt freqüent. Des d’una perspectiva religiosa i especialment popular, la visita o el contacte amb els testimonis dels sants (les relíquies) o amb els indrets on havia tingut lloc una aparició o un miracle facilitaven la proximitat no només física, sinó sobrenatural amb aquelles forces que podien afavorir la salvació de l’ànima.

Els pelegrins cristians s’adreçaven des d’antic a Jerusalem o a Roma, on visitaven els llocs sants del Cristianisme i nombroses relíquies i objectes miraculosos. A més, des del segle IX la troballa miraculosa de la tomba de sant Jaume a Galícia féu de Compostel·la el destí de pelegrinatge més important de l’Europa occidental medieval. Per això, malgrat que fou apòstol i cap de la comunitat cristiana de Jerusalem, a sant Jaume se’l representà gairebé sempre com a pelegrí, amb barret, bordó i una petxina com la que duien els pelegrins, que la recollien a les platges gallegues i també la podien fer servir per a beure. Una mica més tard, a partir del segle XV, podien adquirir figuretes d’atzabeja de Sant Jaume amb pelegrins agenollats als seus peus, venudes com a record i amulet per les propietats màgiques que s’atribuïa a aquest material. El pelegrinatge, i concretament el de Compostel·la, motivà la millora de les xarxes viàries (camins i ponts) així com la construcció de nombrosos hospitals a la vora de les vies per a acollir els pelegrins.

Arreu d’Europa, a més, s’organitzaren multitud de centres religiosos amb relíquies o imatges miraculoses repartits al llarg dels camins de pelegrinatge: el Mont-Saint-Michel (entre Bretanya i Normandia) o el Mont Gargano (a Pulla) per venerar el sant Arcàngel, el Puig de França, Rocamadour, Boulougne o Montserrat, per venerar la Mare de Déu, o moltíssims altres indrets dedicats a altres sants. En diferents nivells d’importància, aquests llocs teixien una xarxa de santuaris que cobria tot el continent. I en tots aquests indrets el pelegrí podia adquirir insígnies normalment de peltre, que es cosien al barret o a la roba i que després es podien guardar, fer servir d’exvot o llençar al riu com a acte de devoció o protecció. També podien transportar aigua o oli beneïts a la manera de les antigues ampullae, com en el cas de les ampolletes venudes a Canterbury (Kent, Anglaterra), lloc de martiri de Sant Tomàs Beckett.

dossier vic i casserres - amics del mnac · 2016-03-31 · 6 1060 el monestir es regit per priors,...

Documents